Apunts Estructura

Actors privats
Les empreses i els grups de comunicació
Configuració dels grups de comunicació
Als EUA els grups de comunicació es conformaren seguint dos principis essencials: la
llibertat d’expressió (i opinió, a títol individual) i d’empresa. A partir de la conclusió de
la 2a Guerra Mundial es va iniciar un pla de reestructura economicosocial, que també
va influir en el sector audiovisual.
Al 1946 es legisla la constitució de càrtels (unió d’empreses independents enfortides i
de mèrit) en les indústries de la comunicació i la cultura, com per exemple Motion
Picture Export Association of America). A partir del fort suport econòmic rebut pel Pla
Marshall, el liberalisme explota a Nord-Amèrica: els ingressos resulten la base per a la
creació i expansió de multinacionals de l’audiovisual.
D’altra banda, a Europa es va prioritzar la funcionalitat dels grups comunicatius:
després de la Guerra, va sorgir una preocupació per la funció social dels mitjans. Per
aconseguir-ho, el propòsit era protegir els mitjans de comunicació d’ingerències
polítiques i de pressions dels poders econòmics. Es va iniciar una campanya que
posava l’èmfasi en la transparència de la propietat i la gestió de les empreses
comunicatives. També es cercava un equilibri entre la llibertat d’expressió i el dret a
la informació per part d’aquests mitjans. La funció de l’Estat radicaria en exercir com a
actor social i comunicatiu en la societat.
Les radiotelevisions públiques comencen a monopolitzar el mercat audiovisual,
relegant a una menor dimensió als grups privats.
Durant els anys 60, als EUA sorgeix la tendència de la propietat creuada: diversos
grups d’empreses importants, alienes al món audiovisual, adquireixen els mitjans de
comunicació per tal d’afavorir la creació de nous grups multimèdia. A partir dels 80,
aquest model es va estendre a Europa, el Japó i l’Amèrica Llatina.
La privatització del sector audiovisual va comportar la desregulació de la radiotelevisió
i les telecomunicacions; a partir d’aquest moment, el sector privat va guanyant terreny
sobre la pública. Aquesta comença a afeblir-se amb aquest model privatitzat i
comercialitzat. Sorgeixen grans grups comunicatius nacionals i transnacionals.
Procés de formació grups de comunicació
Els grups de comunicació es formen inicialment com a petites empreses periodístiques
o editorials, d’abast nacional (Bertelsmann); en el moment que empreses externes
prenen part d’aquestes, es formen poderosos grups comunicatius de caràcter
multimèdia. L’oligopoli es produeix quan les multinacionals de sectors aliens (Amazon,
Gazprom) adquireixen aquestes empreses per expandir el seu poder arreu dels
mitjans; sorgeixen d’aquesta manera els macrogrups conglomerats.
Aquests macrogrups tenen una marcada orientació al mercat internacional, amb
finalitats corporatives d’imatge a l’exterior (Llatinoamèrica o Nord-Amèrica); d’aquesta
manera, es produeix un viratge del negoci periodístic o editorial inicial a d’altres
interessos no vinculats al món de la comunicació, la cultura o la creació de continguts.
Així doncs, preval l’interès comercial d’aquestes multinacionals.
Efectes de la concentració mediàtica
Quart poder de la premsa (“watchdog”): funció de vigilància sobre la informació que
rep la ciutadania.
Aquesta vinculació dels grups de comunicació privats amb les elits econòmiques té un
clar perjudicat: la premsa. Aquesta comença a perdre el paper de “quart poder” i
actua com a simple vehicle entre la empresa propietària i els clients. Tres elements
sobre els que es recolzen els grups de comunicació privats són: en gran mesura, de la
publicitat; de la propietat en mans de grups d’inversió o multinacionals i la
financiarització que exerceix sobre el mitjà del que en forma part.
Un problema que comença a aparèixer amb aquesta pràctica és l’aparició del
monopoli/oligopoli d’un o pocs actors del sector, que retenen un pes excessiu sobre la
opinió pública. Aquest control absolut del mercat provoca la restricció del pluralisme i
la limitació del dret a la informació.

Configuració dels grups de comunicació

 Integració vertical
Aquests grups de comunicació estan organitzades a partir de diferents
empreses, amb un paper definit dins d’un sector específic. Opera en diferents
fases del procés productiu d’un mitjà de comunicació (branca o filera -
producció, distribució, comercialització...)
P.EX: grup comunicatiu especialitzat en premsa escrita (empreses de producció
cel·lulosa, estampació, distribució, publicitat...)
  Diversificació horitzontal
o Intrabranca/unimèdia
Grup de comunicació conformat per diferents empreses encarregades
d’un sector específic (p.ex. grup que controla les publicacions
periòdiques a nivell territorial -Catalunya, Galícia...-)
o Extrabranca/multimèdia
Grup de comunicació expandit a diversos sectors de l’audiovisual (p.ex.
Grupo PRISA -El País, Cadena SER, extinta Canal +)

La publicitat comercial
El paper dels anunciants
La publicitat comercial suposa la major font d’ingressos dels mitjans de comunicació
privats; en canvi, el paper tan destacat que realitzen sobre ells comporta una sèrie
d’aspectes controvertits:

 Influència sobre la línia editorial del mitjà. Els anunciants utilitzen els mitjans
de comunicació a mode d’instrumentalització aprofitant el seu poder mediàtic;
aquests mitjans perden la seva independència informativa, supeditats als
designis de la marca publicitària.
 Responsabilitat social dels mitjans. Estableixen una sèrie d’autolimitacions
amb les quals defineixen el grau d’ètica a l’hora d’escollir els anunciants més
adients per la seva línia editorial.
 Branded contents (continguts patrocinats)
Consisteixen en emplaçaments publicitaris d’una marca comercial concreta;
aquests estableixen una sèrie de directrius a seguir en els espais o articles que
patrocina i que s’han de respectar. Crea confusió perquè no permet una
distinció publicitària de la informativa (inserit en un format informatiu). En la
xarxa superen amb facilitat els bloquejadors de publicitat (ad blocker) per no
ser reconegut com un popup a l’ús.
Són de domini públic en els mitjans de comunicació i no transmeten informació
veraç; d’aquesta manera, estan comprometent la credibilitat d’aquests
mateixos.

Fins l’any 2008, la inversió publicitària en els mitjans era desorbitada; arran la recessió
d’aquell any, es va produir una important davallada, fins arribar a un 20% menys
d’ingressos al 2010. Els mitjans van començar a recuperar mica en mica aquests
beneficis l’any 2013, però mai arribaran a la quota dels anys previs a la crisi econòmica.
El sistema es veurà transformat gràcies a la expansió de la publicitat digital: aquesta
va esdevenir tan important amb la eclosió dels mitjans digitals, la fragmentació de les
audiències a través dels diversos canals nouvinguts i com a mesura d’emergència per a
la seva viabilitat econòmica.
A partir de 2014, es produeix un increment en la inversió publicitària de manera
desigual en els diferents mitjans de comunicació; el que resulta més perjudicat és el
sector de la premsa escrita. En canvi, les que resulten més beneficiades són les
companyies de telecomunicacions. El món de la comunicació comença, en aquest
moment, a interessar-se pels nous canals (mitjans digitals, xarxes socials...) i les
marques destinen grans quantitats de diners en finançar-los. Gran part del mercat
comercial l’acaparen els actors globals de la comunicació, que reben la major part
d’ingressos, i dificulten el desenvolupament d’agències independents.
En l’actualitat, a partir de la crisi per la pandèmia, ha sorgit una plataforma (Publicidad
Sí), conformada per 19 empreses vinculades al món de la publicitat i la comunicació,
que reclama una regulació del sector publicitari en els mitjans de comunicació.