Apunts Català

L’eficiència locutiva
La locució és la manera d’expressar-se davant un micròfon o presentant un programa
de televisió.
Repertori lingüístic: conjunt de varietats dialectals (edat, lloc de naixement, status
social...) i varietats funcionals d’una o més d’una llengua -context comunicatiu (no es
parla igual en una entrevista que amb els familiars a casa). El repertori lingüístic no és
aliè als parlants: aquests el dominen activament i passivament. El domini actiu equival
a la parla i l’escriptura; la passiva només equival a una de les dues (llegir o escriure).
El domini passiu és més alt que el domini actiu. (és més fàcil aprendre un
idioma entenent els seus fonaments que fer-ho en conversacions reals)
El domini actiu és més baix en les varietats dialectals (el canvi de registre del
català és més complicat per a nosaltres) i més alt en les varietats funcionals
(sabem quines paraules utilitzar segons el context conversacional).
Competència comunicativa (CC): suma del repertori lingüístic amb el repertori de les
normes de parla. És a dir, la suma de coneixements gramaticals i pragmàtics. Aquesta
competència comunicativa és exigida vers els professionals de la paraula i la
comunicació; d’aquesta manera, se li exigeix el control de la llengua
estàndard/repertori lingüístic i la recerca de l’eficiència locutiva.
La eficiència locutiva és el grau d’encert comunicatiu basat en la correcció fonètica,
gramatical i lèxica d’un text oral o escrit per ser dit.

 Fonètica (assegura una bona lectura del text)

Fins a 20 euros [vinteurus] al mes
 Gramatical
Et presentem LA (el) Compte Expansió Banc Sabadell
 Lèxica
Amb el Compte Expansió, les targes (targetes) de dèbit i crèdit no et
costen res

Nivells d’eficiència locutiva

BE – BL (ben escrit, ben llegit)
BE – ML (ben escrit, mal llegit)

 Es va convertir en mite literari el 1963 [seixanta-tres i no sixanta-tres]

Afecta els criteris de pronunciació (i en cert grau l’ortografia). S’han de conèixer els
criteris de pronunciació i la manera de resoldre aquest nivell és alternant l’ortografia a
fi de millorar la fonètica. Aquest nivell s’insereix al terreny del coneixement o
desconeixement dels criteris de pronunciació; de cara a una futura locució, un remei
molt útil és transcriure els sons perillosos de manera sonora (eGZemplars – vinT anys)
ME – BL (mal escrit, ben llegit)

 Olot és un municipi Gironí (gironí), famós pels seus volcans (volcans).

Afecta l’ortografia i la puntuació
ME-ML (mal escrit, mal llegit) -nivell eficiència baix-

 Població que acull fires destacades, com ara la Festa del Bolet, on s’hi (s’)
apleguen boletaires d’arreu. (No poden duplicar-se les funcions; aquí apareixen
dos pronoms -un relatiu i un feble-)
Afecta a morfologia (gènere, nombre, quantificadors), sintaxi (preposicions,
duplicacions) i lèxic (barbarismes). També ortografia (escriptura S)

Transcripció d’antena: transcripció fonètica especial, amb el que fent servir el teclat de
l’ordinador s’intenta aproximar la pronunciació de la llengua original del mot a locutar.
Transcripció literal, tal i com es pronuncia en la llengua original del mot que
prové. Es produeix només quan resulta una novetat; quan ja és familiar, es
deixa de fer servir.

Criteris de pronunciació
Totes les llengües tenen usos estandarditzats i d’altres col·loquials, que no segueixen
literalment la normativa. El català, malgrat tots els entrebancs històrics, té uns usos
considerats correctes a nivell fonològic i que són canviants, depenent del dialecte i de
la zona geogràfica on s’utilitza la llengua.
Models referencials
Les indicacions de la bona pronúncia arrenquen de l’existència d’ocasions
solemnes (situacions quotidianes entre ciutadans i amb interrelació amb els
bisbes) que exigien un bon ús de la llengua oral. L’any 813, s’emprava una
protollengua catalana (anomenada rusticam romanam linguam) i al Concili de
Tours van establir que utilitzarien una variant vulgar de la llengua prioritària, el
llatí. L’Església era la dipositària última de l’estàndard oral (en les terres de
parla catalana); aquesta utilització correcta de la llengua va provocar un seriós
problema dins la societat catalana, i és que, degut a l’important
analfabetització de la població, els bisbes havien de parlar de forma vulgar
perquè els entenguessin -utilitzaven el llatí vulgar-.
Tant l’estàndard oral com l’escrit són l’autèntic motor del canvi lingüístic del
català al llarg dels segles. El lingüista Pompeu Fabra és la figura més
representativa de la normalització del català, però cal remarcar que sempre hi
ha hagut un model de llengua correcta, a partir d’un estàndard oral canviant
però inalterable en el cas de la pronunciació vocàlica.

En el moment que conflueixen les diferents interpretacions de la llengua,

mitjançant les pronuncies característiques regionals, és quan es produeix la
interferència, en perjudici del model tradicional (les erres finals es deixen de
pronunciar, l’accent característic d’indrets com Lleida s’oblida...). A Catalunya
va produir-se aquest canvi l’any 83, amb el naixement de TV3; als Països
valencians, l’any 89 (RTTV) i a Balears, el 2005, amb la creació d’IB3.
Existeixen cinc models en els que cada llengua s’emmiralla en el moment
d’articular els seus sons propis:
o Model anglès: la llengua britànica, tant oral com literària, pren la parla
educada de Londres i les comarques que l’envolten, establint a les
universitats d’Oxford i Cambridge una estandardització de l’anglès.
o Model danès: la llengua nòrdica, concretament el danès, es caracteritza
per posseir un model comú a tot el territori, sense distincions ni trets
característics locals.
o Model espanyol: la llengua castellana adapta la normativa del sistema
centre-nord peninsular i la de l’americà o atlàntic.
o Model italià: la llengua italiana es va estandarditzar seguint la parla
florentina, més culta i refinada, que la del sud de la Península.
o Model català: la llengua catalana té la particularitat de tenir diverses
formes regionals de la varietat estàndard, matisades per alguns trets
diferencials que no comprometen la intercomprensió. Divisió entre
“català occidental” i “català oriental”.
La norma indica que no s’ha de barrejar trets dialectals: o es parla català
central, nord-occidental i rossellonès; (baleàric -mallorquí, menorquí i
eivissenc- i sud-occidental -valencià-).
Isoglossa: línia imaginària que assenyala el límit entre la presència i l’absència
d’un tret lingüístic i que pot contribuir a delimitar dues àrees dialectals.
o TASCA: establir una isoglossa en la diapo relacionada. (buscar info).
Buscar capital de les comarques on queda delimitada la isoglossa.
Delimitar el mapa a partir de l’articulació de les vocals neutres.
Acompanyar el mapa amb una petita descripció del per què ha quedat
així el mapa.
Existeixen quatre obres referencials, situades després de Fabra i abans del
naixement de TV3:
o Lleures i converses d’un filòleg (Joan Coromines – 1971). Anàlisi
morfològic de les paraules i reflexions sobre la bona pronunciació de les
paraules.
o Llengua Standard. Nivells de llenguatge (Lluís López del Castillo –
1976). Parla del català estàndar i el seu bon us.
o Elocució i ortologia catalanes (Francesc Vallverdú – 1986). Guia per un
bon us del català oral.
o Manual d’ús del català estàndard (Josep Lacreu – 1990)

L’Institut d’Estudis Catalans va publicar l’any 90 i 92 dues propostes per a un us

estandarditzat de la llengua catalana; al 2006, l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua en va treure la seva respectiva proposta per a la llengua valenciana.
Els objectius d’aquesta proposta de l’IEC són quatre:
o Continuar la tasca codificadora de l’IEC, ara en l’aspecte ortoèpic
(pronunciació).
o Convertir-se en un referent de l’estàndard oral, relacionat amb els
mitjans de comunicació i l’ensenyament.
o Ser respectuosa amb la normativa ortogràfica i gramatical vigent.
o Recuperar i dignificar una sèrie d’usos adequats interromputs durant
dècades.
El terme proposta no rebaixa la condició de l’obra, que és normativa (es
considera com una gramàtica de la llengua); l’IEC busca complicitats, en el que
ha d’haver-hi una complicitat per part dels professionals dels mitjans de
comunicació. Amb aquest escrit, l’IEC reacciona davant d’una manca de
legislació.
La concreció del model referencial no privilegia ni dissimula una procedència
geogràfica concreta: diversos accents són possibles i també són possibles
diversos trets d’àmbit restringit proveïts de prestigi (p.ex. la vocal neutra
tònica).
Bases conceptuals “Proposta”
Àmbit general: qualsevol tret lingüístic vigent almenys en dos dels cinc
dialectes territorials.
Àmbit restringit: tret lingüístic d’un determinat dialecte, proveït de prestigi en
el seu àmbit.
Registre formal: registre elevat, gramaticalment més correcte, conceptualment
més equilibrat, estèticament més elegant... L’estil neutre dels mitjans de
comunicació, per exemple.
Registre informal: registre que parteix de l’espontaneïtat d’expressió.
Limitació de la flexibilitat: el locutor ha d’actuar d’acord amb la seva pròpia
competència lingüística; per tant, no ha de barrejar trets distintius de les
distintes zones geogràfiques.
Pronunciació pròpia: la forma en qüestió és del tot recomanada. Es pot fer
servir en tots els àmbits per la seva estandardització.
Pronunciació admissible: forma tolerada, aconsellable de canviar per la pròpia.
És estàndard, si més no.
Pronunciació d’acord amb els usos de cada parlar: forma potser present en
més d’un dialecte però amb un abast geogràfic reduït o valoracions
sociolingüístiques no uniformes. És estàndard.
Pronunciació no admissible: forma que no és estàndard.
Eines de consulta
El nombre d’eines de consulta va augmentar considerablement a partir dels anys
vuitanta del segle passat: són responsables d’aquesta evolució, sobretot, les
institucions, els governs, les diferents universitats de les terres de parla catalana, els
mitjans de comunicació i les editorials. El fet de ser recursos en xarxa dispara les
possibilitats de consulta arran la universalització d’Internet. Totes aquestes resulten
d’utilitat per als usuaris però consultarem un o altre depenent del dubte que tinguem
o del context lingüístic en que ens trobem. Els 15 recursos més utilitzats (tots ells són
recursos en línia) i comuns per als comunicadors catalans són:

 Ésadir: portal lingüístic de la CCMA. En ell es recullen un seguit de continguts

que han sigut revisats i ampliats d’obres en paper sobre l’ús correcte del català
a la televisió pública i orientacions lingüístiques i d’estil comunicatiu. Tracta
sobre el català estàndard i en aquest portal venen les paraules que han generat
o generen algun dubte d’ús: no s’hi inclouen totes les paraules del català.
També conté els noms propis objecte de confusió en l’ús del català escrit i/o
oral; és important tenir present que no és cap enciclopèdia per consultar
dubtes de caràcter geogràfic. Altres aspectes de gramàtica (concordances,
preposicions, articles davant noms propis, pronoms...), fonètica, morfologia,
sintaxi i de lèxic (ús general, informal, inadequat, abusiu...) hi són presents, fins
al punt d’indicar quan una expressió és adequada o no, o si és correcte la
reduplicació pronominal en certs casos.
També recull informació sobre topònims (alguns noms de llocs), convencions
(inici matinada i matí, expressió hores, puntuacions gràfiques...) i guies de
pronunciació d’altres llengües.

 DIEC (Diccionari Institut Estudis Catalans): diccionari normatiu de la llengua

catalana (en paper i en línia). El publica l’Institut d’Estudis Catalans, l’encarregat
d’establir la normativa lingüística a nivell oral i escrit. D’entre els diferents
diccionaris als que dona accés es troba el DCVB (Diccionari Català-Valencià-
Balear); aquest no és considerat “canònic” perquè és una eina que no es troba
en un grau d’adequació suficient per al propòsit comunicatiu. En ell apareixen,
entre d’altres, les varietats dialectals utilitzades en els mitjans audiovisuals
locals.
La seva actualització era imprescindible per les transformacions en la
percepció, comprensió i explicació de la realitat universal, a través de
neologismes. L’aparició de nous valors ètics, morals, ideològics, requerien una
revisió que superés la simple addició o supressió de lemes.
Entre les informacions que transmet el DIEC es troben marques valoratives
sobre el registre comunicatiu (popular, vulgar, estàndard), la vigència de
 determinats usos (antic, obsolet...), informacions morfològiques i sintàctiques.
Acostuma cada entrada a remetre a termes relacionats o vinculats amb la
cerca. S’indica també les àrees temàtiques que li han estat atorgades (camps
específics en que són propis), però no l’extensió geogràfica.

 GIEC (Gramàtica Institut Estudis Catalans): fou la primera gramàtica

institucional, publicada per Pompeu Fabra l’any 1918; el mateix lingüista va
engegar-la, no l’Institut. Una de les seves particularitats és el seu caràcter
recomanador a l’hora d’indicar els fets gramaticals generals i adequats en
qualsevol situació: no existeix la indicació tradicional correcte/incorrecte, sinó
que s’expressa amb mots, com “no recomanat”, “restringit”, “àmbit general”...
S’estructura en qüestions de fonètica (sil·labació), morfologia, derivació
(compostos nominals i adjectivals) i sintaxi.

 Termcat: centre de terminologia de la llengua catalana, creat el 1985 per la

Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta entitat tenia
com a objectiu obtenir la normalització terminològica a partir d’un recull de
terminologia específica; el ventall del que disposa és molt gran, ja que aplega
qualsevol àmbit imaginable. Dins aquest recurs es discuteix l’ús correcte i
l’adequació dels termes cercats a la llengua catalana. En el Termcat apareix la
traducció del mot en un seguit d’idiomes, a més del català (formes adequades
de trencar els estrangerismes).
Amb la seva creació es pretén garantir el desenvolupament i la integració de la
terminologia catalana en els sectors especialitzats i en la societat en general.
Aquest propòsit es duu a terme mitjançant la creació de recursos en un diàleg
permanent amb especialistes i usuaris d’Internet. No obstant, aquest objectiu
implica aprovar formes catalanes dels nous termes especialitzats, per part de
l’IEC, ja que encara no hi ha cap proposta o perquè es difonen formes poc
adequades. Per això es fixen criteris lingüístics i terminològics.

 Optimot: servei de consultes lingüístiques que ofereix la Direcció General de

Política Lingüística en col·laboració amb l’IEC i el TERMCAT. Consta d’un
cercador d’informació lingüística que ajuda a resoldre dubtes sobre la llengua
catalana, en el que es poden consultar de manera integrada diferents fonts
(DIEC, Ortografia Catalana IEC, Diccionari català-castellà / castellà-català
Enciclopèdia Catalana). També es basen en les diferents fitxes optimitzades pel
mateix Optimot, en les que expliquen de manera didàctica i breu continguts
lingüístics, d’ortografia, sintaxi, morfologia, lèxic... i altres aspectes significatius
de la llengua (fraseologia, refranys, toponímia... El seu objectiu és resoldre
dubtes lingüístics freqüents. Pel que respecta a l’apartat verbal, l’Optimot es
 basa en els Verbs conjugats de la GIEC per presentar els models de conjugació
de la llengua catalana, amb les formes generals i les principals variants
dialectals.
Sobre terminologia, prenen com a model els Diccionaris terminològics del
Termcat, i sobre lingüística, Criteris Lingüístics (Direcció General de Política
Lingüística); aquesta última obra consta de monografies sobre aspectes
convencionals de la llengua (ús majúscules, abreviacions...) i sobre qüestions
d’estil (criteris de redacció i de traducció, llenguatge no sexista...).

 DDCOR (Diccionari de Dubtes del Català Oral): eina de consulta en línia dels
diferents accents de l’estàndard oral de la llengua catalana. Ofereix indicacions
generals i específiques de cadascun dels accents estàndard: alguerès, central,
mallorquí, nord-occidental, rossellonès i valencià. Permet conèixer la
pronunciació de mots propis i manlleus, dígrafs i sigles (tant les inicials com la
unió final).

 DSFF (Diccionari de Sinònims de Frases Fetes): diccionari conceptual

d’expressions lexicalitzades, ja que, sota conceptes, agrupa informació
gramatical i lingüística referida a expressions lexicalitzades de naturalesa
gramatical diversa. Aquestes són anomenades tradicionalment “locucions i
frases fetes (a la llarga, Déu n’hi do, aixecar la llebre...).

 GDLC (Gran Diccionari de la Llengua Catalana): és el diccionari més complet de

la llengua catalana, publicat en paper l’any 1998 i posteriorment, en línia.
Aporta informació morfològica, semàntica i d’ús. També inclou l’origen dels
mots (etimologia), prefixos i sufixos, neologismes, abreviacions... La marca
(quadradet negre) indica l’entrada del mot en el diccionari normatiu i venen
precedides per una breu informació etimològica entre parèntesis.

 Conjugador català (o conjugador verb Softcatalà): es troba la conjugació

sencera de qualsevol verb sense haver de compondre-la a partir d’uns models
de conjugació. També es presenten les formes alternatives igualment
normatives.

 Comhodiria: recull termes propis de l’argot juvenil per tal que els comunicadors
tinguin accés al vocabulari utilitzat entre el jovent.

 Manual d’estil: primera obra creada a Catalunya externa a qualsevol entitat o

institució; serveix com a base per editar i compondre qualsevol document escrit
de manera adequada.