EL TEATRE GREC

CONCEPTES

* Catarsis  Purificació anímica dels espectadors mentre veuen els fets tràgics (busca curar). Les obres
estaven escrites per arribar a la catarsis, purificació col·lectiva.
* Mimesi  Representació de la realitat creada per la pròpia realitat.
* Praxis  Acció = drama, de caràcter elevat i complet.

Parts de la tragèdia:

* Pròleg: un personatge explica al públic els antecedents.

* Pàrodos: cant d’entrada del cor.
* Episodis: diàlegs entre actors.
* Estàsims: intervencions del cor entre episodi i episodi, acostumaven anar acompanyats de dansa.
* Èxodo: cant final que tanca l’acció y sortida del cor

Uns cants que destacaven era el ditirambe (ritual)  Cor cantat per uns 50 homes o nois en el que es convida al déus
que baixin a la terra per veure el cant del cor. Arriba el moment en que el corifeu es separa de la resta del grup i
recita als Déus  Tespis: Primer actor que surt del cor.

La tragèdia està en procés de perdre el sentit religiós. Explica com viure en societat (polis), explicacions que donen
no son religioses si no, nomes de la societat. Es representa amb un sacrifici humà o animal de manera teatral.

Sense acció no es pot produir una tragèdia (implantació d’una acció greu). Es va implantar pel sistema democràtic.

Procés de secularització  Va perdent religiositat (procés en que la religiositat passa a ser una qüestió laica).

Religió  Laïcisme

Mitologia  Filosofia (sofisme)

Natura  Poli

Tradició  Democràcia

Ironia tràgica  Punt mestre. Paraules ambigües (2 significats). És la tècnic literària d’ambigüitat semàntica.
Declaracions que contenen una veritat per qui les diu però a la vegada declaren un desastre que ell no sap. EL públic
l’ignora i la ironia provoca angoixa a l’espectador. RECONEIXER EN EL TEXT

Etopeia  Descripció psicològica dels personatges.

Agon Lluita. S’entenia que el que posava a l’escena era un conflicte que sabia de solucionar. 1r lluitador 
protagonista i 2n lluitador  antagonista.

Regla tres unitats  Temps, espai i acció:

 * L’argument es sobre una història i tot va al voltant d’això. Tot passa en un temps semblants que passa a
l’obra. S’intenta igual en menys de 24 hores i deu ser lineal. Unitat espai = tot passa sempre en el mateix lloc
i representa més d’un lloc.
* Agnòrisi  Moment de revelació de la veritat. El personatge s’adona del que ha fet És el clímax (catarsis) on
el públic s’allibera de l’angoixa.
* Obscena: No es representa en el Proskenion. Les morts arrasen fora de l’escena.

Himnes fàl·lics: cants més festius i espontanis. Celebració de la vida i la unió. Eren interpretats pels sàtirs, joves
disfressats de cabra, que amb danses i crits escenificaven una persecució a noies disfressades de nimfes.

El corifeu interpretava un missatge i tenia un diàleg amb el cor. Posteriorment el corifeu es separarà del cor i
apareixerà el primer actor.

El prosterkenin es feia cada cop més gran i l’orquestra més petita.

Tespis, es considerat el primer actor i amb ell el naixement del teatre occidental. Es passa d’explicar els fets del
Déu a escenificar-ho, no només a recitar o canta, sinó que actua.

Drama satíric: es tracta d’un gènere poc conegut per falta de documentació i d’obres.

CONTEXT HISTÒRIC

A la Grècia antiga, el teatre va ser un element social molt important. En concret durant els segles V i VI a.C  època
en la que es va produir la gran explosió cultural, política i social. L’èxit de les representacions va fer veure la
possibilitat didàctica i política del teatre. Amb la democràcia, el teatre passa a tenir la funció de crear ciutadans:
compromís polític dels ciutadans i consciencia del bé comú.

El teatre com una autèntica acadèmia per formar ciutadans. Propaganda política per un nou sistema del
comportament per viure en societat, més tard el teatre passa de ser un entreteniment a ser social fins que van
aparèixer les primeres inversions econòmiques: es van construir teatres, molts encara es conserven, es van substituir
les tarimes de fusta per grades de pedra, van aprofitar l’espai natural dels turons que els protegia i assegurava una
bona acústica.

Totes les tragèdies acaben malament i els personatges pateixen molt. Representen la mitologia com a model de
conducte i per qüestionar-se quins comportaments són millors segons la religió o la democràcia. Només actuaven els
homes, portaven màscares per representar éssers superiors i deixaven enrere aspectes l’aspecte humà. La
interpretació dels actors depenia dels moviments corporals, els gestos i la manera emfàtica de dir el text. La
importància de l’acció està en les causes i les conseqüències.

Antigament sabien el final de l’obra, no era nou  característiques més importants.