T3 Analitica - Apuntes extradios del power bien redactados.

Bioquímica clínica analítica (1111143567)

0 0
BQ CLÍNICA ANALÍTICA JLLP

TEMA 3: METODOLOGIA ANALÍTICA

Mètode analític: Són les instruccions que descriuen el procediment, els materials i l’equipament que l’analista
necessita per obtenir un resultat:

→ Fonaments i bibliografia → Passos del procediment

→ Instruments i equipament → Calibratge i càlcul de resultats
→ Reactius → Interval analític
→ Condicions de l’espècimen → Precaucions de seguretat

Elecció del mètode adequat: S’ha de prendre la decisió d’acceptar o de rebutjar un mètode analític basant-
nos en les seves característiques:

→ Finalitat del mètode → Disponibilitat de l’instrumental

→ Fonament → Fiabilitat de la tècnica
→ Disponibilitat de la mostra → Preparació del personal
→ Tipus de mostra → Cost

Tipus de mètode analític:

▪ Qualitatiu: identificació de biomolècules a una mostra

▪ Quantitatiu: determinació de la quantitat present d’un component a la mostra
▪ Semiquantitatiu: determinació de si la quantitat present d’un component a la mostra és major o
menor que la d’un control

Fonament dels mètodes clínics

Els mètodes per a determinar les diferents molècules biològiques es basen en les seves característiques
diferencials: Químiques , Físiques o Bioquímiques .Tots els mètodes i tècniques actuals s’han fonamentat en
aquestes propietats per a la detecció (propietat observable) i la quantificació de les molècules. La majoria de
mètodes analítics són variacions d’aquest esquema general.

1. Mètodes químics: La característica diferencial i mesurable que ens permet detectar la molècula d’interès
depèn de les seves propietats químiques:
→ Color
→ Emissió i absorció de la llum (la longitud d’ona d’emissió d’un element, depèn del seu número
atòmic).
→ Grups funcionals de les molècules a determinar, que es faran reaccionar amb els reactius adequats,
obtenint una característica mesurable.
2. Mètodes físics: Tècniques separatives basades en propietats físiques com la solubilitat, polaritat, pI, mida
càrrega etc. Habitualment, serà necessari un mètode químic posterior per a la quantificació de la
substància d’interès.

0 0
BQ CLÍNICA ANALÍTICA JLLP

3. Mètodes enzimàtics:
▪ Les diferencies físiques i químiques dels enzims, com la càrrega i la mida, no permeten diferenciar-les
fàcilment d’altres proteïnes.
▪ La determinació de la “quantitat de funció” d’una proteïna, permet diferenciar-la de la resta.
▪ Els enzims són específics de reacció i substrat.
▪ Els elements de la reacció es podran determinar perquè presenten una característica pròpia mesurable
o bé perquè poden determinar-se a posteriori per mètodes químics.
▪ Es mesura la velocitat de transformació, és a dir, l’aparició de producte o la desaparició de substrat i
aquesta, és directament proporcional a la quantitat d’enzim.
▪ Els enzims presenten dos avantatges respecte els mètodes químics. En primer lloc els enzims poden
actuar com a reactiu, no només reconeixen un grup funcional, sinó un substrat en concret. En segon
lloc poden fer-se servir com un sistema de marcatge alternatiu a la radioactivitat.
4. Mètodes immunològics: Determinació i quantificació de les proteïnes en base a la seva configuració
tridimensional (determinada per la seqüència d’aminoàcids), única per a cada proteïna. Estan basats en el
reconeixement específic Ag-Ac.
5. Mètodes d’hibridació: Són mètodes basats en la complementarietat de bases entre dues seqüències
d’ADN. Es fan servir les sondes (fragments d’ADN complementaris a un segment d’ADN determinat i el
procés s’anomena hibridació. Es necessari un sistema de marcatge a posteriori per a la determinació i
quantificació.

Errors dels mètodes analítics

Per obtenir una distribució normal dels resultats cal fer determinacions
repetides en una mateixa mosta. En la imatge tenim l’exemple de la
creatinina 200 micromol/L (S=6), com més gran és la desviació estàndard
més probable que el mètode tingui un error, en canvi, si el valor estàndard
és molt petit indicia que el valor de la mitjana s’apropa molt a la realitat.

La variabilitat o fase extraanalítica és la suma de les fases pre-analítica i

post-analítica.

0 0
BQ CLÍNICA ANALÍTICA JLLP

Variabilitat pre-analítica: Inclou tots els processos que van des del moment que es fa la petició fins que la
mostra, ja preparada entra en la fase analítica. El 75% dels erros es produeixen en aquesta fase.

Variabilitat biològica intraindividual Factors endògens: cicles hormonals

Factors exògens: estrès o activitat física, ús de drogues autoritzades
(tractament farmacològic)
Edat
Embaràs
Variabilitat causada per factors Ingesta d’aliments
fisiològics Variacions horàries i cícliques dels cicles biològics
Factors estacionals
Estats d’ansietat
Variabilitat originada en el moment Postura
de l’extracció Temps d’aplicació del torniquet (compressor)
Variabilitat causada pel Taps dels tubs, contingut del tubs, separadors de sèrum, quantitat
procediment de l’extracció de mostra extreta...
Variabilitat causada per factors de la Hemòlisi
mostra o pel seu processament Lipèmia
Interferències per la mediació
Estabilitat dels constituents
Errors d’identificació de la mostra o del malalt

Variabilitat analítica: Fa referència as

errors analítics i aquestes son la suma dels
erros aleatoris i els errors sistemàtics. Els
errors aleatoris no es poden controlar
(exemple pipeteig erroni) i són propis
d’errors humans mentre que els errors
sistemàtics són inherents en el mètode en
sí (per exemple, un mal calibratge).

Control de qualitat dels resultat

Els resultats dels mètodes han de donar un màxim de fiabilitat, per la qual cosa s’ha de disposar de
procediments que garanteixin la qualitat de:

→ Les instal·lacions: adequació i només de seguretat

→ El personal: qualificació i manteniment
→ Les mostres: Obtenció, manipulació, conservació, transport, identificació...

Tècniques de control de qualitat

1) Material de calibratge: Els calibradors són solucions que contenen substàncies de concentració coneguda
i , s’usen per relacionar una mesura (ex: absorbància) amb una concentració. A partir d’aquesta relació es
calcula la concentració de la mostra en funció de la mesura obtinguda. Poden ser:
→ Materials de referència primaris: solució de substàncies ben caracteritzades, estables,
homogènies, amb propietats verificades.
→ Materials de referència certificats: tenen un certificat indicant es seves propietats.
→ Material de referència secundari: solucions en les quals s’han valorat els constituents per un
mètode de referència.

0 0
BQ CLÍNICA ANALÍTICA JLLP

2) Materials de control: Són mostres que s’intercalen entre els espècimens dels pacients per establir la
qualitat del procés analític. Han de complir 3 condicions: Ser estables, ser repetitius i, tenir un
comportament similar als espècimens.
Propi laboratori → Econòmics
→ Matrius idèntica als espècimens
→ Problemes d’estabilitat
→ No Ac front hepatitis i VIH
Comercials → Cars
→ Més estables
→ Origen animal: no hepatitis/VIH (comportament diferents als espècimens
humans)

Cost del control de qualitat:

Un 5-25% del cost total del laboratori es destina al control de qualitat. Es poden reduir costos mitjançant:
→ Eliminació de magnituds poc sol·licitades
→ Automatització (disminució 15-45% dels costos)
→ Ús de materials de control de llarga estabilitat

Centres de medicina preventiva: gran volum de treball i poca varietat de constituents = costos més baixos
Laboratoris d’urgències: requereixen un control més estricte, per haver-hi personal diferent, funcionament
24h i rapidesa de lliurament de resultats = costos més elevats
Valoració d’un mètode analític (paràmetres per decidir quin és el més adequat)

▪ Viabilitat d’un mètode: possibilitat de portar-lo a terme.

▪ Sensibilitat i especificitat:
→ Sensibilitat: límit de detecció (quantitat mínima de substància que es pot
quantificar amb el mètode)
→ Especificitat: capacitat del mètode de detectar únicament la substància
problema, sense interferències
▪ Precisió i exactitud
→ Precisió: concordança en la repetició de les mesures
→ Exactitud: proximitat al valor real
Selecció d’un mètode analític

1) Fase prèvia
2) Fase de familiarització
→ Es realitzen les primeres determinacions, en condicions pròximes a les futures condicions de
treball.
→ Permet saber si té les característiques que d’ell s’esperaven i s’avaluen problemes que puguin
sorgir
→ S’analitzen controls amb valors coneguts
3) Fase d’avaluació: Si és un mètodes estès hi haurà publicacions d’avaluacions de confiança d’aquest
mètode i es verificarà que el nostre mètode es comporta de forma similar.
4) Fase d’anàlisi d’avaluació: Estudi dels resultats obtinguts per acceptar o rebutjar el mètode. Els criteris
que ajuden a prendre aquesta decisió són: (a)precisió, (b)exactitud, (c)linealitat, (d)límit de detecció i,
(e)espai físic, personal, organització del laboratori...

0 0
BQ CLÍNICA ANALÍTICA JLLP

5) Fase d’instauració: Si finalment s’accepta el mètode s’ha de tenir en compte:

→ Espai físic i instal·lacions correctes
→ Personal amb entrenament adequat
→ Considerar el temps si freqüència de realització de mètode i termini de lliurament
→ Preparar un esquema de control de qualitat
→ Suficient stock al magatzem
→ Temps de resposta del subministrador
→ Preparar protocols de preparació de malalt
→ Fixar una normativa de presa de decisions en base als resultats
→ Esquema del protocol i preparació dels reactius
→ Elaborar un manual intern del laboratori on consti:
a) Utilitat del paràmetre a determinar (si té valor diagnòstic o serveix pel control d’un tractament)
b) Sensibilitat i especificitat diagnòstica
c) Tipus i conservació de la mostra
d) Tractament i conservació de la mostra
e) Requeriments del malalt abans i durant l’extracció
f) Possibles interferències
g) Descripció del material (reactius, instrumentació...)
h) Descripció del protocol d’anàlisis
i) Dades analítiques del mètodes obtingudes durant l’avaluació (imprecisió, inexactitud...)
j) Informar als clínics del nou mètode i als responsables de l’obtenció de a mostra

Interpretació dels resultats

Teoria dels valors de referència: S’aplica quan s’ha de decidir si un resultat és equivalent o no als que
s’obtenen en una població de característiques conegudes. Permet comparar un resultat amb una població
d’individus per decidir si un individu és normal (sa) o no.
▪ Individu de referència: Persona caracteritzada per un estat clínic ben establert. Caldrà eliminar tota mena
d’ambigüitat en la descripció de les característiques clíniques que corresponguin a l’estat de salut.
▪ Població de referència: conjunt de tots els possibles individus de referència
▪ Mostra de referència: Subconjunt de a població integrat per un nombre assequible i representatiu
d’individus de referència. Els resultats d’aquest subconjunt seran extrapolables a la població d’on
procedeix.
▪ Valors de referència: Son els resultats obtinguts en la determinació de magnituds bioquímiques
corresponents a espècimens obtinguts en individus de referència.
▪ Distribució de referència: Aplicació de conceptes d’estadística matemàtica que permeten reduir la
informació a quantitat escasses però significatives. A més gran el número d’elements de la mostra, més
alta serà la quantitat d’estimacions (mesures) i més gran serà la confiança que ofereixen les mateixes.
▪ Interval de referència: Pot abastar la totalitat dels valors de referència obtinguts en la mostra de
referència i serà limitat els valors màxim i mínim (Límit de referència). Per eliminar la possibilitat
d’incloure individus que no pertanyin a la població de referència, s’ha convingut retenir una fracció central
dels valors de referència, el 0’95.
▪ Variabilitat biològica: Què passa quan el metge ha de decidir si
un canvi en la determinació no successiva d’una magnitud
bioquímica és significatiu o no? I si en conseqüència, ha de
revisar un diagnòstic, indicar o modificar un tractament, o fer
un pronòstic? La variabilitat analítica no ha d’emmascarar mai
la variabilitat biològica reflectida com un canvi en mesuraments successius, quan no hi ha canvis clínics.

0 0