La tieta li ha donat una americana negre al meu germà, a mi no m’ha volgut vestir.

M’ha dit
que agafi el que vulgui de l’armari. Obro l’armari i veig el vestit de platja vermell. M’agrada el
vestit vermell. També miro els pantalons curts de ratlles verdes, però no sé si es pot anar a un
funeral amb pantalons curts de ratlles verdes. Al papa li agradarà més el vestit. A ell li agrada
molt el vestit vermell. 
Arribem al tanatori. Acaben d’obrir i no hi ha ningú. La gent està de vacances. La tieta està
preocupada perquè potser no vindrà gaire gent. Diu que seria una llàstima. Veig el papa
abraçat a la iaia. “Pobres nens”, diu ella quan ens veu. “Créixer sense mare.” I plora. No para
de plorar. El papa va amb l’americana i els pantalons que la mama li va regalar pel seu
aniversari. Ella li deia que sempre s’ha de tenir un traje bo a l’armari, mai saps quan n’hauràs
de menester un. L’estrena avui.
Està guapo. Ho penso, però no l’hi dic. Quan ens veu, ve corrents cap a nosaltres. Abraça en
Toni, molta estona. Una estona eterna. Jo els miro i miro al meu voltant. Ningú ve a abraçar-
me, a mi. Quan el papa deixa d’abraçar en Toni es gira cap a mi i veu el meu vestit vermell, el
seu vestit preferit. Jo somric, encara que sé que no hauria de somriure en un tanatori, però em
surt així.
El pare no es pot creure que vagi vestida així per l’enterrament de la mare, s’enrabia i em
crida.  Però és l’únic vestit que tinc.
El meu pare em mira amb odi. Per primera vegada em mira amb odi. Fins llavors he sigut
sempre la seva preferida. A partir d’avui estaré sola.
El meu germà estarà amb mi però no es el mateix. Perquè tinc 10 anys. Perquè necessito un
pare, o una mare. I ahir els vaig matar a tots dos, de cop. Em diu el primer insult, desgraciada.
A partir d’avui no pararan. Idiota, retardada, estúpida, grassa, gilipolles, imbècil, tonta, mala
puta, i ens hi acostumarem. El meu germà i jo, ens hi acostumarem. I un dia, sense saber com,
ens semblarà normal. I un dia, sense saber com, pensarem que una família és això.