ANÀLISI MATEMÀTICA

Alejandro Molero Casanova

Laura Prat Baiget
Anàlisi Matemàtica
 Índex

1 Sèries numèriques 3
1.1 Introducció. Convergència de sèries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
1.2 Sèries de termes no-negatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.3 Sèries alternades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.4 Convergència absoluta de sèries. Criteris de Dirichlet i Abel . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.5 Reordenació de sèries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

2 Successions i sèries de funcions 23

2.1 Successions de funcions. Convergència puntual i uniforme. . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
2.2 Sèries de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.3 Sèries de potències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.4 Teorema d’aproximació polinòmica de Weierstrass . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

3 Integrals impròpies 48
3.1 Introducció. Funcions localment integrables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
3.2 Integrals impròpies de funcions no-negatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
3.3 Convergència absoluta d’integrals impròpies. Criteri de Dirichlet . . . . . . . . . . . . . 53
3.4 Integrals dependents d’un paràmetre. Derivació sota el signe integral. . . . . . . . . . . 55
3.5 Aplicació de les integrals impròpies: funció Gamma d’Euler . . . . . . . . . . . . . . . . 59

4 Sèries de Fourier 62
4.1 Preliminars. Funcions periòdiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
4.2 Sistemes ortogonals/ortonormals de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
4.3 Coeficients de Fourier. Sèrie de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
4.3.1 Forma exponencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
4.3.2 Sèries de Fourier en termes de sinus i cosinus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
4.3.3 Sèries de Fourier en termes de sinus o cosinus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
4.3.4 Canvi de període . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
4.4 Convergència puntual de la sèrie de Fourier. Nucli de Dirichlet. Lema de Riemann-
Lebesgue . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
4.4.1 Nucli de Dirichlet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
4.4.2 Lema de Riemann-Lebesgue . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
4.4.3 Primers teoremes de convergència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
4.5 Sumabilitat Cèsaro. Nucli de Fejér. Convergència uniforme. . . . . . . . . . . . . . . . . 78
4.6 Convergència en norma. Desigualtat de Bessel. Identitat de Parseval. . . . . . . . . . . 81
4.7 Aplicació de les sèries de Fourier a la resolució d’algunes equacions en derivades parcials 85
4.7.1 La corda vibrant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
4.7.2 La difusió de la calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
4.8 Altres aplicacions de les sèries de Fourier: la desigualtat de Wirtinger i el problema
Isoperimètric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
4.8.1 La desigualtat de Wirtinger . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
4.9 Problema isoperimètric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88

1
2
 Capítol 1

Sèries numèriques
Comencem amb un experiment. Demanem al lector que obri bé les seves mans, les col·loqui una davant
de l’altra separades aproximadament per un pam de distància (com si estés apunt d’aplaudir) i que
piqui de mans.

Ara, demanem al lector que torni a la posició inicial, amb les mans una davant de l’altra i repe-
teixi el següent procés: que apropi la mà dreta fins a la meitat de la distància amb la mà esquerra i
s’aturi, que torni a apropar-la fins a la meitat de la nova distància i s’aturi un altre cop,... fins que la
seva paciència s’esgoti.

Ambdues descripcions són maneres d’apropar la mà dreta cap a la mà esquerra, però semblen te-
nir naturaleses diferents: una representa un procés que es produeix en un sol pas i ocupa un temps
finit, mentre que la segona pren infinits passos, cada un de menor contribució que l’anterior (la dis-
tància que es recorre a cada pas sempre és la meitat que la distància recorreguda en el pas anterior), i
sembla no acabar mai. I per paradoxal que sembli, ambdós processos tenen el mateix resultat: la mà
dreta i l’esquerra es toquen.

Aquest joc no és pas diferent a la ben coneguda paradoxa de Zenó, i tots dos exemples són qües-
tions que porten de manera natural al tema d’aquest capítol: les sèries numèriques. Donarem sentit
a les sumes d’infinits sumands veient què vol dir exactament que una suma infinita sigui convergent,
i estudiarem condicions en les quals aquest fet es produeix. En particular, dedicarem un apartat a
un subconjunt de sèries molt concretes, les sèries de termes no-negatius, doncs existeixen una gran
quantitat de criteris que permeten estudiar-ne la convergència gràcies a que els termes a sumar tenen
tots el mateix signe. Veurem també, però, sèries més generals, com les sèries alternades (on cada terme
a sumar té signe contrari a l’anterior), i els criteris d’Abel i Dirichlet, que fan referència a la convergèn-
cia de sèries amb termes de signe arbitrari. El capítol l’acabarem amb una revelació sorprenent, i és
que resultarà que la commutativitat de la suma esdevé un assumpte delicat a l’hora de sumar infinits
termes.

3
1.1 | Introducció. Convergència de sèries
Començarem el tema definint el què són les sèries numèriques.
Definició 1.1.1. Sigui (an ) una successió de nombres reals. Una sèrie numèrica és una expressió de
la forma
X∞
an = a1 + a2 + a3 + · · ·
n=1

P∞ PN
Anomenarem an terme general de la sèrie n=1 an i (SN ), amb SN = n=1 an per a cada N ∈ N,
successió de sumes parcials de la sèrie .
P∞
En tot el P
capítol, escriurem tant n=1 an com n≥1 an , i si no hi ha opció a confusió, fins i tot
P
escriurem n an o an directament, sense índexs al sumatori.
P

an és convergent si la successió de les sumes parcials ho és, és

P
Definició 1.1.2. Diem que la sèrie
a dir si
S = lim SN
N →∞
existeix i és finit. En aquest cas, el límit S s’anomena suma de la sèrie. Si el límit en qüestió no
existeix o és infinit, diem que la sèrie és divergent.
Sigui an convergent. Això vol dir, d’acord amb la definició, que la successió de sumes parcials (SN )
P
té límit finit S ∈ R. És a dir, per a tot ε > 0 hi ha un n0 ∈ N tal que
N 
X 
an − S  < ε
 

 
n=1

si N ≥ n0 . Aquesta condició de convergència es pot reescriure com

N ∞
  ∞ 
X X   X 
an − an  =  an  < ε
   

   
n=1 n=1 n=N +1

si N ≥ n0 . Acabem d’arribar a una desigualtat increïblement il·lustrativa, perquè se’n destil·la la

veritable essència de la convergència d’una sèrie numèrica: una sèrie és convergent quan la suma de la
seva cua es fa arbitràriament petita.
Exemples 1.1.3. Veiem ara alguns exemples de sèries numèriques, i estudiem-ne la convergència:
X 1
1. La sèrie és convergent ja que és una sèrie geomètrica de raó 12 < 1. Per tant
2n
n≥0

1 1 1 1 − 2N1+1 1
SN = 1 + + 2 + ··· + N = =2− N
2 2 2 1 − 21 2
i
S = lim SN = 2.
N →∞

2. Més en general, donat r ∈ R, considerem la sèrie geomètrica de raó r

∞
X
rn .
n=0

Veiem en quins casos és convergent segons la definició 1.1.2. La successió de sumes parcials és
N
X 1 − rN +1
SN = rn =
n=0
1−r

4
 per r 6= 1 (per r = 1, SN = N + 1, clarament divergent). Prenent el límit:

 1−r si r ∈ (−1, 1)
1
1−r N +1

lim = +∞ si r > 1 .
N →∞ 1−r
@ si r < 1



Per tant, la sèrie geomètrica és convergent si i només si |r| < 1.

3. Donada una successió (bn ), la sèrie telescòpica associada a aquesta successió és
∞
X
(bn+1 − bn ).
n=1

Estudiem la seva convergència. Si prenem SN , tenim que

N
X
SN = (bn+1 − bn ) = bN +1 − b1 .
n=1

Veient això, és clar que SN té límit (i per tant, la sèrie és convergent) si i només si (bn ) té límit.
Un exemple de sèrie telescòpica convergent és
X 1
,
n(n + 1)
n≥1

ja que resolent el problema per fraccions simples obtenim

1 A B
= + ⇒ A = 1, B = −1,
n(n + 1) n n+1

que implica

1 X 1 1 1
 
N →∞
X
=− − ⇒ SN = − − 1 −−−−→ 1.
n(n + 1) n+1 n N +1
n≥1 n≥1

L’estudi de la convergència d’una sèrie es redueix doncs al d’una successió. Cal tenir en compte que,
en els exemples anteriors, hem sabut trobar una expressió senzilla pels termes de la successió de sumes
parcials SN , però el cas general no serà aquest. Remarquem, doncs, que comprovar la convergència
d’una sèrie numèrica és un problema típicament complicat (sent el càlcul d’aquesta sèrie una tasca
pràcticament impossible en la majoria del casos), que requerirà d’eines que veurem més endavant, i
que ens estalviaran tractar directament amb la successió de sumes parcials de la sèrie.

Tenim, però, un altre problema de caire teòric. Si recordem un moment com hem definit la con-
vergència d’una sèrie, veiem que el que hauríem de fer, generalment, és buscar un nombre S ∈ R tal
que, donat ε prou petit, es complís que
|SN − S| < ε
si N és prou gran. Però S és una quantitat desconeguda. Per tant, ens agradaria caracteritzar la
convergència d’alguna manera que no involucrés una quantitat no determinada a priori.

El problema s’assembla al que ens trobem el primer cop que estudiem successions de nombres re-
als: donada una successió (an ), volem veure si és convergent, sense preocupar-nos, de fet, de quin
valor pren el límit. La solució que tenim en aquest cas és la condició de Cauchy, que ens assegura la
convergència si i només si, per tot ε > 0, |an − am | < ε prenent n, m prou grans.

Traduint aquesta mateixa condició al llenguatge de les sèries obtenim

5
Teorema P 1.1.4. (Condició de Cauchy)
Una sèrie an és convergent si i només si per a tot ε > 0 existeix n0 ∈ N tal que
 M 
X 
an  < ε
 

 
n=N

si M ≥ N ≥ n0 .
Demostració. Suposem que la sèrie an és convergent. Això vol dir que (SN ) és una successió
P
amb límit, o equivalentment, que és de Cauchy, i per tant per a tot ε > 0 existeix n0 ∈ N tal que
PM
|SN − SM +1 | < ε si M ≥ N ≥ n0 . Però això passa si i només si  n=N an  < ε si N, M ≥ n0 .


Com que la condició de Cauchy no canvia al modificar un nombre finit de termes de la sèrie, tenim el
següent corol.lari.

Corol·lari 1.1.5. La convergència o no convergència d’una sèrie no s’altera al canviar un nombre

finit de termes de la sèrie.
Corol·lari 1.1.6. (Condició necessària de convergència)
an és convergent, llavors (an ) → 0.
P
Si

Demostració. N’hi ha prou prenent N = M en el criteri de convergència de Cauchy 1.1.4 .

D’aquest corol.lari podem deduïr fàcilment que la sèrie n (−1)n no és convergent, ja que el limn→∞ (−1)n
P
no existeix i per tant, no és zero. Cal notar però, que la condició de convergència del corol.lari 1.1.6
X1
no és suficient. Veurem a continuació l’exemple de la sèrie harmònica , que és divergent tot i que
n
n≥1
el seu terme general tendeix clarament a zero.

Exemple 1.1.7. Sigui α ∈ R. Anomenem sèrie harmònica a la sèrie

X 1
.
nα
n≥1

Demostrarem que la sèrie harmònica és convergent si i només si α > 1. Primer, mirem el cas 0 < α ≤ 1
(per α ≤ 0, és evident que la sèrie és divergent aplicant el corol.lari 1.1.6). Considerem la successió de
sumes parcials (S2N ) definida per
2N
X 1
S2N =
n=1
nα

Observem que no estem prenent les sumes parcials de manera convencional (de fet, estem prenent una
parcial de la successió (SN )). Intentarem dir coses de la successió de sumes parcials a partir d’aquesta
successió més exòtica. Notem que, agrupant els termes adequadament, podem fer la següent cota
inferior
1 1 1 1 1 1
   
S2N = 1 + α + + + + · · · + + · · · + Nα
2 3 α 4α 5α 2 3α 2
1 1 1 1 1 1 1
     
≥1+ α + + + · · · + + · · · + + · · · +
2 4α 4α 23α 23α 2N α 2N α
N −1 N −1
1 2 2N −1 X 2j 1 X j(1−α)
=1+ + + · · · + = 1 + = 1 + 2
2α 4α 2N α j=0
2(j+1)α 2α j=0
N −1
1 X j(1−α)
=1+ 2 .
2α j=0

6
Per 1 − α ≥ 0 tots els exponents són positius i per tant tots els termes de sèrie la són més grans que 1
N −1
1 X j(1−α) N N →∞
1+ 2 ≥ 1 + α −−−−→ ∞
2 j=0
α 2

Per tant, (S2N ) → ∞. Però com que és una successió parcial de la successió (SN ), o bé (SN ) tendeix
també a infinit, o bé no té limit. En qualsevol cas, la sèrie és divergent.

Ara, estudiarem la convergència per α > 1. Considerem la parcial S2N i tornem a agrupar els termes
convenientment. Així
1 1 1 1 1
   
S2N = 1 + + α + + · · · + α + · · · + Nα
2α 3 4α 7 2
2 4 2N −1 1
≤1+ + + · · · + + Nα
2α 4α 2(N −1)α 2
N −1 j N −1
1 X 2 1 X
= Nα + = Nα + 2(1−α)j
2 j=0
2 jα 2 j=0

1 1 − 2(1−α)N N →∞ 1
= + −−−−→
2N α 1 − 21−α 1 − 21−α
Per tant, (S2N ) està acotada. Com que (SN ) és una successió monòtona creixent i una de les seves
parcials està acotada, (SN ) és acotada, i al ser monòtona, té límit, de manera que la sèrie és convergent.
Vegem ara algunes propietats elementals sobre sèries.
TeoremaP 1.1.8. (Linealitat
P de la suma)
Siguin a
n≥1 n i b
n≥1 n dues sèries convergents amb sumes A i B respectivament. Sigui λ un
nombre real. La sèrie X
(an + λbn )
n≥1

és convergent i té suma A + λB.

Demostració. Només cal considerar les corresponents successions de sumes parcials.
Teorema
P 1.1.9. (Propietat associativa)
Sigui n≥1 an una sèrie convergent amb suma A. Considerem ara una successió estrictament creixent
amb b1 = a1 + a2 + · · · + an1 , b2 =
P
de nombres naturals n1 < n2 < n3 < · · · . La sèrie n≥1 b n
an1 +1 + · · · + an2 , i en general bni = ani−1 +1 + · · · + ani és convergent i la seva suma és A.
Demostració.P Com que Bi = b1 + b2 + · · · + bi = a1 + · · · + ani = Ani , la successió de sumes parcials
de la sèrie bn és una parcial de (AN ) i per tant, convergeix cap al mateix límit A.
És important tenir en compte que en generalP deln fet que n bn sigui convergent, no se’n segueix
P
que n an ho sigui. Per exemple, la sèrie (−1) no és convergent, mentre que la sèrie obtinguda
P
associant els termes de dos en dos 0 + 0 + · · · si que ho és.

1.2 | Sèries de termes no-negatius

L’estudi de sèries de termes an no-negatius és particularment senzill, ja que en aquest cas la successió
de sumes parcials és monòtona creixent. Per aquestes sèries tindrem el següent criteri de convergència.
Teorema 1.2.1. Sigui n≥1 an una sèrie de termes no-negatius an ≥ 0. La sèrie és convergent si, i
P
PN
només si, la successió de les sumes parcials SN = n=1 an és acotada.
PN
Demostració. Com que an ≥ 0, la successió de les sumes parcials SN = n=1 an és monòtona creixent
i per tant és convergent si, i només si, és acotada.

7
Com que an és convergent si, i només si, (−an ) ho és , tots els resultats d’aquest apartat apliquen
P P
també a sèries de signe constant. A més, com que el caràcter d’una sèrie no varia si canviem un nombre
finit de termes (veure corol.lari 1.1.5), també podrem aplicar tots els criteris d’aquest apartat a sèries
de termes no negatius amb un nombre finit de termes negatius (o a l’inrevés).

A partirP
d’ara, i pel què fa a les sèries de termes
P no-negatius, si an és una sèrie convergent es-
P
criurem an < ∞ i si és divergent, escriurem an = ∞.

La condició de convergència donada pel teorema 1.2.1 permet establir criteris útils de convergència
d’aquest tipus de sèries comparant-les amb d’altres de convergència coneguda.
Teorema 1.2.2. (Criteri de comparació per desigualtat)
Siguin (an ), (bn ) ≥ 0 dues successionsP de nombres reals.P Suposem que existeix C > 0 iPn0 ∈ N tals
que an ≤ Cb
P n per a tot n ≥ n 0 . Si bn < ∞, llavors an < ∞. Equivalentment, si an = +∞,
llavors bn = +∞.
Demostració. Siguin (AN ) i (BN ) les successions de sumes parcials de an i bn respectivament.
P P
Sense pèrdua de la generalitat podem considerar que la condició an ≤ Cbn és vàlida per a tot n, ja
que el caràcter d’una sèrie no varia al modificar un nombre finit de termes d’aquesta. Per tant,
N
X N
X
AN = an ≤ C bn = CBN .
n=0 n=0

Ara, com que bn < ∞, (BN ) és una successió convergent

P i per tant acotada. Conseqüentment (AN )
P
és acotada superiorment i el teorema 1.2.1 ens diu que an < ∞.
Corol·lari 1.2.3. (Criteri de comparació per pas al límit)
an
Siguin (an ), (bn ) ≥ 0 dues successions de nombres reals. Suposem que existeix lim = `.
n→∞ bn

a) Si 0 < ` < ∞ =⇒
P P
an < ∞ si, i només si, bn < ∞.
b) Si ` = 0 i bn < ∞ =⇒
P P
an < ∞.
c) Si ` = ∞ i an < ∞ =⇒
P P
bn < ∞.
Demostració. Demostrarem els diferents casos.
a) Sigui ε > 0 prou petit de manera que ` − ε > 0 (aquest ε existeix perquè ` > 0). Com
que limn→∞ abnn = `, existeix un n0 tal que |an /bn − `| < ε si n ≥ n0 . Això vol dir que
`P− ε < an /bn < ` + ε i per tant bn (` − ε) < an < bn (` + ε), per n ≥ n0 . Si
P suposem que
bn < ∞, podem aplicar el teorema 1.2.2 considerant C = ` + ε, i obtenim an < ∞. Es
procedeix de manera anàloga suposant
P
an < ∞.
b) Suposem que ` = 0. Donat ε > 0, existeix n0 tal que |an /bn | < ε si n ≥ n0 . En particular,
an < εbn . Apliquem de nou el teorema 1.2.2 amb C = ε.
c) Si ` = ∞, vol dir que limn→∞ bn /an = 0. Apliquem l’apartat anterior intercanviant el paper de
les successions.

Exemples 1.2.4. Volem estudiar la convergència de les sèrie següents:

∞
X 1
1. √ .
3
n 4 + 3n2 − 1
n=1
√ √
Sigui an = 1/ 3 n4 + 3n2 − 1. Prenent bn = 1/ n4 i calculant el límit del quocient entre les dues
3

successions, obtenim √3
an n4
lim = lim √ = 1.
n→∞ bn n→∞ 3 n4 + 3n2 − 1

8
 √
Observem que 1/ n4 és convergent, ja que és una sèrie harmònica 1/nα amb α = 4/3 > 1.
P 3 P
∞
X 1
Pel criteri de comparació per pas al límit, la sèrie √ és convergent.
n=1
3
n + 3n2 − 1
4

∞
X sin(1/n)
2. .
n=1
n
Sabem que sin x ∼ x quan x → 0 (és a dir que limx→0 sinx x = 1), o dit d’una altra manera,
limn→∞ sin(1/n)
1/n = 1 per tant prenent an = sin(1/n)
n i bn = 1/n2 el teorema de comparació per pas
P∞
al límit ens diu que com que la sèrie 1/n2 és convergent, la nostra sèrie inicial n=1 sin(1/n)
P
n
també ho és.
Exemple 1.2.5. El criteri de comparació per pas al límit pot arribar a ser més versàtil del què sembla.
Sigui (an ) una successió de termes positius, estrictament creixent amb an → ∞. Demostrarem que
X an−1

1−
an

sempre és divergent.

Sense pèrdua de generalitat, podem suposar que limn→∞ an−1 /an = 1. Si no fos el cas, el terme
general de la sèrie no tendiria a zero, i seria divergent trivialment. Recordem que si x → 1, llavors

log x ∼ x − 1

Com que an és creixent, 1 − an−1 /an > 0 i − log(an−1 /an ) > 0 per a tot n. Llavors, podem fer la
següent comparació
1 − an−1
lim  an  = 1
n→∞
− log an−1an

Per tant, (1 − an−1 /an ) < ∞ si i només si log(an /an−1 ) < ∞. Ara bé, si considerem una suma
P P
parcial de la sèrie de logaritmes, tenim
N   N
!  
X an Y an aN
log = log = log
n=2
an−1 a
n=2 n−1
a1

Com que (an ) −→ ∞ quan n es fa gran, tenim que

   
X an aN
log = lim log =∞
an−1 N →∞ a1

Per tant la sèrie original és divergent.

Teorema 1.2.6. (Criteri de l’arrel)
Sigui (an ) ≥ 0. Suposem que existeix
√
` = lim n
an .
n→∞

a) Si ` < 1 =⇒
P
an < ∞.
b) Si ` > 1 =⇒ an = ∞.
P

√ √
Demostració. Com que ` = limn→∞ n an , donat ε > 0, tenim que ` − ε < n an < ` + ε per n
suficientment gran. O equivalentment,

(` − ε)n < an < (` + ε)n ,

per n prou gran.

9
 n
a) Si ` < 1, podem prendre ε suficientment petit de manera Pque ` + ε < 1. Per tant, an < (` + ε) ,
n
sempre que n sigui prou gran. A més, observem que (` + ε) < ∞, perquè és una sèrie
geomètrica de raó ` + ε ∈ (−1, 1). Pel teorema 1.2.2 (prenent C = 1) tenim
P
an < ∞.
b) D’altra banda, si ` > 1, podem prendre ε suficientment petit de manera que ` − ε > 1. Per tant,
n n
an > (` − ε) , sempre que n sigui prou gran. A més, observem que (`P− ε) tendeix a infinit
quan n → ∞, i per tant an també. Llavors, pel corol.lari 1.1.6, la sèrie an és divergent.

∞
X n2
Exemple 1.2.7. Volem estudiar la convergència de la sèrie .
n=1
2n
Si apliquem el criteri de l’arrel, veiem que
r
n2 1
` = lim = < 1.
n

n→∞ 2n 2
∞
X n2
Per tant, < ∞.
n=1
2n

Exemple 1.2.8. És útil aplicar el criteri

P bden l’arrel quan la sèrie involucra potències n−èssimes. Per
exemple, veiem que li passa a la sèrie n a en funció dels valors de a, b ≥ 0.
√ √ √ √
b
lim nb an = lim nb n an = lim n n a = a
n n

n→∞ n→∞ n→∞

Pel criteri de l’arrel, si a > 1, la sèrie és divergent i si a < 1, la sèrie és convergent. Observem
P bque
el criteri no ens diu res pel cas a = 1, però amb aquesta sèrie en particular, és trivial que n és
divergent.
Teorema 1.2.9. (Criteri del quocient)
an+1
Sigui (an ) ≥ 0. Suposem que ` = lim existeix.
n→∞ an

a) Si ` < 1=⇒ an < ∞.

P

b) Si ` > 1=⇒ an = ∞.
P

Demostració. Com que ` = limn→∞ an+1 /an , donat ε > 0, tenim que ` − ε < an+1 /an < ` − ε per n
suficientment gran. Equivalentment,

an (` − ε) < an+1 < an (` + ε),

per n prou gran.

a) Si ` < 1, podem prendre ε suficientment petit de manera que ` + ε < 1. Per tant,
2 n−n +1
an+1 < (` + ε) an ≤ (` + ε) an−1 ≤ · · · ≤ (` + ε) 0
an0
n−n0 +1
sempre que n ≥ n0 , per un cert n0 . A més, observem que (` + ε) < ∞, perquè és
P
una
P suma geomètrica de raó ` + ε ∈ (−1, 1). Pel teorema 1.2.2 (prenent C = an0 ) tenim que
an < ∞.
b) Si ` > 1, prenem ε > 0 tal que ` − ε > 1, llavors per n ≥ n0 per un cert n0 ,
an0
an+1 > (` − ε)an > (` − ε)2 an−1 > · · · > (` − ε)n−n0 +1 an0 = (` − ε)n+1 .
(` − ε)n0

Prenent C = an0 /(` − ε)n0 −1 en CCD i tenint en compte que (` − ε)n = ∞, an = +∞.
P P

10
Observació 1.2.10. Si ` = 1 els criteris de l’arrel i del quocient no decideixen el caràcter P 1 de la
sèrie. Existeixen sèries convergents i sèries divergents amb ` = 1. Per exemple les sèries n2 < ∞ i
= D’altra banda, és fàcil veure que si existeix lim i val llavors també existeix
P1
∞. n→∞ a n+1 /an `,
n √
limn→∞ n an i val `. Per tant, això ens diu que si aplicant el criteri del quocient, el límit de la successió
an+1 /an ens dona 1, el criteri de l’arrel tampoc decidirà.
Exemple 1.2.11. El criteri del quocient és útil quan la sèrie involucra factorials. Per exemple si
volem estudiar la convergència de
X an n!
nn
segons els valors d’a > 0. Considerem el quocient
an+1 (n+1)! n
an+1 (n + 1)!nn ann

an+1 (n+1)n+1 n a
= = = =a −→
an an n!
nn
a n!(n + 1)
n n+1 (n + 1)n n+1 n→∞ e

Per tant, si a > e, la sèrie és divergent, mentre que si a < e, la sèrie és convergent. Què passa quan
a = e? En aquest cas, veure-ho directament amb la sèrie és complicat. La següent eina pot donar la
solució en algunes situacions.
Teorema 1.2.12. (Criteri de Raabe) Sigui (an ) ≥ 0. Suposem que existeix
 
an+1
` = lim n 1 − .
n→∞ an
a) Si ` > 1 =⇒
P
an < ∞.
b) Si ` < 1 =⇒ an = ∞.
P

Demostració. Com que ` és el límit, donat ε > 0 existeix n0 tal que

 
an+1
`−ε<n 1− <`+ε
an
si n ≥ n0 .
a) Si ` > 1 prenem ε prou petit de manera que l − ε > 1. Ara,
 
`−ε an+1 `−ε an+1 `−ε
<1− =⇒ −1<− =⇒ an+1 < an 1 − .
n an n an n
Tenint en compte la desigualtat
c
1

c
1− ≤ 1− , per x > 0 i c ≥ 0,
x x+1
ens queda
`−ε `−ε
1
   
`−ε n
an+1 < an 1 − ≤ an 1 − = an .
n n+1 n+1
Podem aplicar aquesta desigualtat de manera recursiva fins a n0 , quedant
l−ε `−ε `−ε
n−1 n n−1 n
  
n n0
an+1 < an < an−1 < · · · < an0 ··· .
n+1 n n+1 n0 + 1 n n+1

Simplificant i prenent C = an0 n`−ε

0 , obtenim
`−ε
1

n0
an+1 < an0 =C
n+1 (n + 1)`−ε
amb ` − ε > 1. Pel criteri de comparació 1.2.2,
P
an < ∞.

11
 b) D’altra banda, si ` < 1, prenem ε prou petit de manera que ` + ε < 1. Llavors,

`+ε
   
an+1
n 1− < ` + ε =⇒ an+1 > an 1 − .
an n

Com que ` + ε < 1, tenim que

l+ε 1 n−1
     
an+1 > an 1 − > an 1 − = an .
n n n

Aplicant la desigualtat reiteradament fins a n0 , ens queda

n0 − 1 1
an+1 > an0 =C .
n n
Pel criteri de comparació 1.2.2 tenim que an = ∞.
P

Exemples 1.2.13. Farem un parell d’exemples d’aplicació del criteri de Raabe.

1. Apliquem el criteri de Raabe per resoldre el cas a = e de l’exemple anterior. Tenim que
n 
(n + 1)n − enn 1
   
n
n 1−e =n −→ − < 1.
n+1 (n + 1) n n→∞ 2

Pel criteri de Raabe, quan a = e es té que (e n!)/(nn ) = ∞.

P n

2. Veurem la divergència de la sèrie

∞
X 2 · 4 · 6 · · · 2n
.
n=1
3 · 5 · 7 · · · (2n + 1)

És fàcil veure que el criteri del quocient no decideix, ja que el límit del quocient dona 1. Apliquem
doncs el criteri de Raabe.
2n + 2 1
   
an+1 n
lim n 1 − = lim n 1 − = lim = < 1.
n→∞ an n→∞ 2n + 3 n→∞ 2n + 3 2

Com que el límit és < 1, la sèrie inicial és divergent.

Teorema 1.2.14. (Criteri de condensació). P

Sigui (an ) ≥ 0 una successió decreixent. Llavors 2 a2n < ∞.
P n
an < ∞ si, i només si,
Demostració. Aquest criteri es basa en la idea emprada en l’exempleP1.1.7. Per una banda, suposem
que an < ∞. Demostrarem que la successió de sumes parcials de 2n a2n és acotada. Tenim que
P

N
X
2n a2n = 2a2 + 4a4 + 8a8 + · · · + 2N a2N .
n=1

Com que (an ) és decreixent,

2a2 + 4a4 + 8a8 + · · · + 2N a2N ≤ (a1 + a2 ) + 2(a3 + a4 ) + 2(a5 + a6 + a7 + a8 )

+ 2(a9 + a10 + · · · a16 ) + · · · + 2(a2N −1 +1 + · · · a2N )
N
X
=2 a2n − a1 − a2 ≤ C
n=1

12
per algun C > 0, perquè an té límit.
P

D’altra banda, si 2n a2n < ∞ i (an ) és decreixent

P

N
X M
X
an = a1 + a2 + · · · + aN ≤ a1 + 2a2 + 4a4 + · · · + 2 a2M = a1 + M
2n a2n
n=1 n=1

PN
prenent un M prou gran. Deduïm doncs que an és acotada i per tant
P
n=1 n an < ∞.
Exemple 1.2.15. El criteri de condensació és útil quan hem de tractar amb logaritmes. Per exemple,
la sèrie
∞
X X 1
an = α (log n)β
n n=2
n

per α i β positius. És clar que (an ) ≥ 0 i decreixent. Considerem doncs la sèrie condensada
X X 1 1 X 2(1−α)n
2n a2n = 2n α β
= β
.
n≥2 (2n ) (log (2n )) (log 2) n≥2 nβ

Ara, podem aplicar el criteri de l’arrel, de manera que

r
n 2 21−α n→∞
(1−α)n
β
= √ β −−−−→ 21−α .
n ( n n)

Si α > 1, 21−α < 1, i pel criteri de l’arrel, la sèrie condensada és convergent, que és el mateix que
dir, degut al criteri de condensació, que la sèrie inicial és convergent. Si α < 1, per raons similars
acaba quedant que la nostra sèrie inicial és divergent. Si α = 1, llavors la sèrie condensada és una sèrie
harmònica en β. Per tant, si β > 1, tenim convergència, mentre que si β ≤ 1, divergència.
Teorema 1.2.16. (Criteri logarítmic).
Sigui (an ) ≥ 0. Suposem que existeix
log a1n
` = lim
n→∞ log n
a) Si ` > 1 =⇒
P
an < ∞.

b) Si ` < 1 =⇒ an = ∞.
P

Demostració. Com que ` és el límit, donat ε > 0 existeix n0 tal que

log a1n
`−ε< <`+ε
log n
si n ≥ n0 . Suposem que ` > 1. Llavors, podem prendre ε prou petit de manera que ` − ε > 1. Per
tant,
1 1 1
(log n)(` − ε) < log =⇒ log `−ε > log an =⇒ `−ε > an
an n n
si n ≥ n0 . Pel criteri de comparació per desigualtat 1.2.2, an < ∞. El cas ` < 1 es fa de manera
P
similar.
Exemple 1.2.17. Repetirem l’exemple anterior aplicant aquest nou criteri. Es tracta doncs d’estudiar
la convergència de la sèrie
∞
X 1
α (log n)β
.
n=2
n

13
Volem aplicar el criteri logarítmic. Per les propietats dels logaritmes tenim
log(nα (log n)β ) log log n
lim = lim α + β = α.
n→∞ log n n→∞ log n
Per tant si α > 1, la sèrie és convergent i si α ≤ 1, la sèrie és divergent. Per α = 1 el criteri no decideix,
però aquest cas ja l’hem discutit abans.
Acabarem aquesta secció amb un criteri que relaciona la convergència de les sèries amb la de les
integrals (impròpies).
Teorema 1.2.18. (Criteri integral)
R n f : [1, ∞) → (0, ∞) una funció decreixent. Llavors, f (n) < ∞ si i només si ∃ C > 0 tal que
P
Sigui
1
f (x)dx ≤ C per a tot n.
Demostració. La demostració surt amb uns dibuixets:

f(1)
f(x)

f(x)
f(2) f(2)

f(3) f(3)
f(4)

1 2 3 4 1 2 3 4
x x

Per una banda, si f (n) < ∞, fixem-nos que mirant les àrees dels rectangles taronges deduïm
P

Z N N
X −1
f (x)dx ≤ f (1)· 1 + f (2)· 1 + f (3)· 1 + · · · f (N − 1)· 1 = f (n)
1 n=1
PN −1
ja que la funció és decreixent. Com que Les sumes parcials n=1 f (n) són acotades per hipòtesi,
RN
existeix C > 0 tal que 1 f (x)dx ≤ C.
Rn
Recíprocament, si 1
f (x)dx ≤ C per algun C > 0, de les àrees dels rectangles blaus deduïm
N
X Z N
f (n) = f (1) + f (2) + f (3) + f (4) + · · · f (N ) ≤ f (1) + f (x)dx ≤ 1 + C.
n=1 1

Això també és cert gràcies a que la funció és decreixent. Per tant, la successió de sumes parcials és
acotada, i com que la sèrie és de termes positius, té límit (teorema 1.2.1).
Exemple 1.2.19. Podem estudiar la convergència de la sèrie harmònica 1/nα , segons els valors de
P
α > 0, amb el criteri integral. Considerem f (x) = 1/x , integrable en l’interval de definició [1, ∞) i
α

decreixent. Calculant la seva integral, tenim que


Z N
1 log N si α = 1

dx =
1 xα  N 1−α −1
si α 6= 1

1−α

Si α = 1, clarament la integral no està acotada per cap N , i la sèrie és divergent. Això també és cert
si α < 1, fixant-nos en el segon cas. Ara bé, si α > 1, la integral està acotada per 1/(α − 1), i per tant
la sèrie és convergent.

14
1.3 | Sèries alternades
Anem ara a estudiar unes sèries una mica més generals que les de termes no-negatius, les sèries
alternades.
Definició 1.3.1. Una sèrie alternada és una sèrie de la forma (−1)n an , amb (an ) ≥ 0.
P

No es poden aplicar els criteris de la secció anterior per estudiar la convergència d’aquest tipus de
sèries, perquè tots es basen en la hipòtesi de que els termes de la sèrie han de ser no-negatius. El
següent criteri ens dona una condició suficient per tal que una sèrie alternada sigui convergent.
Teorema 1.3.2. (Criteri de Leibnitz). Sigui (an ) ≥ 0, decreixent i tal que (an ) −→ 0. Llavors,
(−1)n an és convergent.
P

Demostració. Veurem que la successió de sumes parcials compleix la condició de Cauchy, és a dir, que
per a cada ε > 0, existeix n0 tal que  
XM 
(−1) an  < ε
n
 

 
n=N

si n ≥ n0 . Podem escriure
 M 
X  
(−1) an  = (−1)N aN + (−1)N +1 aN +1 + · · · + (−1)M aM 
n
  

 
n=N
= aN − aN +1 + aN +2 − aN +3 + · · · + (−1)M −N aM  .
 

Com que la successió (an ) és decreixent, cada parella ai − ai+1 ≥ 0. A més, si l’últim terme és negatiu,
està aparellat, i si no té parella és positiu. Per tant, sempre podem escriure-ho sense el valor absolut
aN − aN +1 + aN +2 − aN +3 + · · · + (−1)M −N aM  = aN − aN +1 + aN +2 + · · · + (−1)M −N aM .
 

Ara, fixem-nos que les parelles −ai + ai+1 són totes negatives. Novament, si l’últim terme té parella,
llavors aquesta parella és negativa, i si no en té, aquest terme és negatiu. Per tant, sempre podem dir
que
aN − aN +1 + aN +2 − aN +3 + · · · + (−1)M −N aM ≤ aN .
Com
P que (an ) → 0, existeix n0 tal que aN < ε si N ≥ n0 . Prenent el mateix n0 , tenim que
 M
 n=N (−1)n an  < ε si N, M ≥ n0 .


Exemple 1.3.3. Considerem la sèrie harmònica alternada (−1)n 1/nα , α ∈ R. Si α > 0, el criteri
P
de Leibnitz ens diu que la sèrie és convergent. Si α ≤ 0, la sèrie és divergent ja que el terme general
no tendeix a zero i per tant no es compleix la condició necessària de convergència (teorema 1.1.6) .

Fem notar la diferència entre aquestes sèries harmòniques alternades i la sèrie harmònica de l’exemple
1.1.7: mentre que en aquell cas, la convergència només la teníem per α > 1, aquí podem prendre
qualsevol α > 0, i la sèrie continua sent convergent. Aquest fet posa de manifest que les cancel·lacions
entre els termes de la sèrie juguen un paper molt important en la convergència de determinades sèries.

1.4 | Convergència absoluta de sèries. Criteris de Dirichlet i

Abel
Per sèries donades per una successió arbitrària, l’estudi de la convergència pot no ser gens trivial. Tot
i així, també hi ha eines que ens ajuden en aquesta feina. Per exemple, és natural pensar que si una
sèrie de termes positius convergeix, la mateixa sèrie amb signes canviants també convergirà, perquè la
suma encara serà més petita que en el cas en que tots els termes són positius.
an és absolutament convergent si
P P
Definició 1.4.1. Direm que una sèrie |an | és convergent.

15
Aquest concepte de convergència absoluta no diu res de nou en el cas de sèries de nombres no-negatius.
L’estudi de la convergència absoluta d’una sèrie és particularment senzill, ja que poden aplicar-se els
mètodes de les sèries de termes no-negatius. Això té interès a causa del següent teorema.
Teorema 1.4.2. Tota sèrie absolutament convergent és convergent.
Demostració. Com que la sèrie és absolutament convergeix, sabem que |an | compleix la condició de
P
PM
Cauchy, per tant, donat ε > 0, existeix n0 tal que n=N |an | < ε si N, M ≥ n0 . Llavors,
 
XM  M
X
an  ≤ |an | < ε
 

 
n=N n=N

per N, M ≥ n0 . Per tant, an també compleix la condició de Cauchy, i per tant és convergent.
P

Per estudiar la convergència no absoluta, un instrument útil és el del següent lema:

Teorema 1.4.3. (Fórmula de sumació parcial d’Abel)
Siguin (xn ), (yn ) successions de nombres reals. Llavors,
M
X M
X
xn (yn+1 − yn ) = xM +1 yM +1 − xN yN − yn+1 (xn+1 − xn ).
n=N n=N

Demostració.
M
X M
X
(xn (yn+1 − yn ) + yn+1 (xn+1 − xn )) = (xn+1 yn+1 − xn yn ) = xM +1 yM +1 − xN yN .
n=N n=N

Fixeu-vos que aquesta expressió es pot entendre com una versió discreta de la fórmula d’integració
per parts, si pensem la “derivada” d’una successió com la distància entre dos termes d’aquesta, i la
“integral” d’una successió entre dos punts com la suma de tots els termes que hi ha enmig. En el nostre
cas, la successió a “derivar” és xn , i la successió a “integrar” és yn+1 − yn . A continuació, aplicarem
aquesta fórmula per demostrar els següents criteris.
Teorema 1.4.4. (Criteri de Dirichlet)
Siguin (an ), (bn ) dues successions de nombres reals tals que
P 
 N
a) Existeix C > 0 tal que  n=1 an  ≤ C per a tot N .


n→∞
b) (bn ) és monòtona i (bn ) −−−−→ 0.
P
Llavors, an bn és convergent.
P 
N
Demostració. Volem veure que la successió de sumes parcials n=1 an b n és de Cauchy. No ens
P 
 M
interessa aplicar la desigualtat triangular a  n=N an bn , perquè (an ) i (bn ) són successions amb

termes de signe arbitrari, i per tant podrien haver-hi cancel·lacions entre termes de la sèrie que ens
beneficiessin de ara a la convergència, i que es perdrien al prendre valors absoluts. Al cap i aPla fi,
no sabem si la sèrie és absolutament convergent. Si (SN ) és la successió de sumes parcials de an ,
podem escriure an = Sn − Sn−1 i per tant
 M   M 
X  X 
an bn  =  (Sn − Sn−1 )bn  .
   

   
n=N n=N

De la fórmula de sumació parcial d’Abel,

M
X M
X
yn+1 (xn+1 − xn ) = xM +1 yM +1 − xN yN − xn (yn+1 − yn )
n=N n=N

16
i prenent xn+1 = Sn i yn+1 = bn , podem escriure
 M   M

X   X 
(Sn − Sn−1 )bn  = SM bM − SN −1 bN −1 − Sn−1 (bn − bn−1 )
   

   
n=N n=N
M
X
≤ |SM kbM | + |SN −1 kbN −1 | + |Sn−1 kbn − bn−1 |.
n=N

Recordem que Sn està acotada per C. Per tant

M
X M
X
|SM kbM | + |SN −1 kbN −1 | + |Sn−1 kbn − bn−1 | ≤ C|bM | + C|bN −1 | + C |bn − bn−1 |.
n=N n=N

PM
Observem que, com que (bn ) és monòtona, es compleix n=N |bn − bn−1 | = |bM − bN −1 | (si és creixent,
és indiferent posar el valor absolut, i ens queda una suma telescòpica; si és decreixent, ens queda la
mateixa suma telescòpica amb signe negatiu quan traiem el valor absolut, i torna a quedar el mateix
al recuperar-lo). Per tant,
M
X
C|bM | + C|bN −1 | + C |bn − bn−1 | = C|bM | + C|bN −1 | + C|bM − bN −1 |.
n=N

Com que (bn ) té límit 0 i en particular és de Cauchy, podem prendre ε0 = ε/3C de manera que existeix
n0 prou gran tal que |bn | < ε0 i |bM − bN | < ε0 si n, M, N ≥ n0 . Llavors,

C|bM | + C|bN −1 | + C|bM − bN −1 | < 3Cε0 = ε.

P 
N
Per tant, n=1 an bn és de Cauchy, i la sèrie és convergent.

Cal observar que el criteri de convergència de Leibniz (teorema 1.3.2) es podria enunciar com a corol.lari
del criteri de Dirichlet prenent an = (−1)n .
Exemple 1.4.5. La sèrie
∞
X sin(nπ/2)
n=1
n

és convergent pel criteri de Dirichlet. En efecte, la successió bn = 1/n decreix cap a zero i per a tot
N ∈ N, N 
X 
|SN | =  sin(nπ/2) ≤ 1.
 
 
n=1

Teorema 1.4.6. (Criteri d’Abel)

Siguin (an ), (bn ) dues successions de nombres reals. Suposem que:
P
a) La sèrie an és convergent.
b) La successió (bn ) és monòtona i acotada.
P
Llavors, an bn és convergent.
P 
N
Demostració. La demostració és molt semblant a la del criteri de Dirichlet. Veurem que n=1 an b n
és de Cauchy, i automàticament an bn serà convergent. De fet, repetim l’argument de la demostració
P
anterior fins arribar a
 M   M 
X  X 
an bn  ≤ |SM bM − SN −1 bN −1 | +  Sn−1 (bn − bn−1 ) .
   

   
n=N n=N

17
Per tant,
   
XM  XM 
an bn  ≤ |SM bM − SN −1 bN −1 | +  Sn−1 (bn − bn−1 )
   

   
n=N n=N
 M 
X 
= |SM bM − SN −1 bM + SN −1 bM − SN −1 bN −1 | +  Sn−1 (bn − bn−1 )
 
 
n=N
M
X
≤ |SM bM − SN −1 bM | + |SN −1 bM − SN −1 bN −1 | + |Sn−1 (bn − bn−1 )|
n=N
M
X
= |SM − SN −1 k bM | + |SN −1 | |bM − bN −1 | + |Sn−1 | |bn − bn−1 | .
n=N

Com que an és convergent, (Sn ) té límit, per tant és acotada per algun valor C1 > 0. Com que
P
(bn ) és acotada, existeix C2 > 0 tal que |bn | ≤ C2 . A més, com que és una successió monòtona
PM
n=N |bn − bn−1 | = |bM − bN −1 |. Tot plegat,

M
X
|SM − SN −1 k bM | + |SN −1 | |bM − bN −1 | + |Sn−1 | |bn − bn−1 |
n=N
≤ |SM − SN −1 | C2 + C1 |bM − bN −1 | + C1 |bM − bN −1 | = |SM − SN −1 | C2 + 2C1 |bM − bN −1 | .

Novament, com que (Sn ) i (bn ) són convergents ((bn ) és monòtona i acotada i per tant convergent),
en particular són de Cauchy. Per tant, podem prendre ε0 = ε/(2C1 + C2 ), i trobar un n0 prou gran de
manera que |SM − SN −1 | < ε0 i |bM − bN −1 | < ε0 si M, N ≥ n0 . Així,

|SM − SN −1 | C2 + 2C1 |bM − bN −1 | ≤ ε0 (2C1 + C2 ) = ε

P 
N
i per tant n=1 an bn és de Cauchy, tal i com volíem demostrar.

Exemple 1.4.7. La sèrie

∞ n
(−1)n 1
X 
1+
n=1
n n

és
P convergent pel criteri d’Abel. En efecte, prenent an = (−1)n /n podem veure
fàcilment que
n
(−1) /n és convergent (criteri de Leibniz 1.3.2). A més, la successió bn = 1 + n1
n
és monòto-
na i acotada.

1.5 | Reordenació de sèries

Tots sabem que per sumes finites de nombres reals, la propietat commutativa ens permet canviar
l’ordre dels sumands sense alterar el resultat de la suma. Podem fer això també amb els termes d’una
suma infinita? Ens apareixen una sèrie de preguntes a respecte:

• Què vol dir reordenar els termes d’una sèrie?

• Si una sèrie és convergent i la reordenem, obtenim una sèrie convergent? Si és així, té la sèrie
reordenada la mateixa suma que la original?
• Com són les sèries amb suma invariant per reordenacions?

Definició 1.5.1. Direm que (bn ) és una reordenada de la successió (an ) si existeix una aplicació
bijectiva σ : N −→ N tal que P
bn = aσ(n) .
Una reordenació de la sèrie aσ(n) per alguna aplicació bijectiva σ : N −→ N.
P
an és una sèrie

18
Exemple 1.5.2. Si xn = 1/n, una possible reordenada seria {1/2, 1, 1/4, 1/3, 1/6, 1/5, · · · }, prenent

n + 1 si n és senar

σ(n) = .
n − 1 si n és parell

Com hem dit, la intuïció ens diu que aσ(n) = an per a qualsevol σ. El següent exemple, però,
P P
ens desmuntarà aquesta creença.
Exemple 1.5.3 (de Dirichlet). Sabem que la sèrie harmònica alternada
X (−1)n+1 1 1 1 1 1
= 1 − + − + − + ···
n 2 3 4 5 6
n≥1

és convergent pel criteri de Leibnitz. Sigui S el valor d’aquesta suma. Observem que S > 1/2, perquè
els dos primers termes sumen 1/2, i la resta de parelles són positives. Si multipliquem tota la sèrie per
2, ens queda
2 1 2 1 2 1 2 1
2S = 2 − 1 + − + − + − + − + · · ·
3 2 5 3 7 4 9 5
Ara, suposem que podem reordenar-la. Llavors,
1 2 1 1 2 1 1 1 1 1
2S = 2 − 1 − + − − + − + ··· = 1 − + − + − ··· = S
2 3 3 4 5 5 2 3 4 5
La única manera que 2S = S és que S = 0, però això no es possible perquè sabem que S > 1/2. Això
vol dir que hem fet algun error pel camí. Potser multiplicar per 2 era il·legal? No, perquè sabem que
podem treure factor comú de la sèrie, doncs S = limN →∞ SN , i 2S = 2 limN →∞ SN = limN →∞ 2SN ,
on SN són sumes finites de les quals es pot treure factor comú. Per tant, l’error ha estat reordenar la
sèrie.
Vol dir això que sempre que reordenem una sèrie obtindrem coses diferents? No necessàriament. Fixem-
nos que el Hat Trick de Dirichlet ha estat prendre una sèrie on hi ha signes positius i negatius, de
manera que al reordenar-la apareixen cancel·lacions que recuperen la sèrie original. Potser si hagués
considerat una sèrie de termes positius, això no hagués passat. De fet, ara veurem un teorema de
commutativitat per a sèries absolutament convergents. Abans però ens calen unes definicions.
Definició 1.5.4. Si x ∈ R, definim la part positiva de x com
(
x si x ≥ 0
x =
+
0 si x < 0

De manera anàloga, podem definir també la part negativa de x com

(
0 si x ≥ 0
x− = .
−x si x < 0

Notem que donat x ∈ R, podem escriure x = x+ − x− i |x| = x+ + x− .

P
Teorema 1.5.5. Una P − an és absolutament convergent si, i només si, les sèries de termes
P +sèrie
positius i negatius an i an són convergents. En aquest cas
∞
X ∞
X ∞
X
an = a+
n − a−
n. (1)
n=1 n=1 n=1

Demostració. Tractant-se de sèries de termes no-negatius, la seva convergència equival a la fitació de

les sumes parcials. La primera afirmació del teorema és conseqüència doncs de la igualtat
N
X N
X N
X
|an | = n +
a+ a−
n
n=1 n=1 n=1

19
i de les desigualtats
N
X N
X N
X N
X
a+
n ≤ |an | i a−
n ≤ |an |.
n=1 n=1 n=1 n=1

La segona afirmació, és a dir, la igualtat (1), s’obté passant al límit

N
X N
X N
X
an = a−
n − a−
n.
n=1 n=1 n=1

El següent és un teoroema de commutativitat per a sèries absolutament convergents.

P per a tot σ : N −→ N bijectiva, la

P
Teorema 1.5.6.P Sigui an absolutament convergent.PLlavors,
sèrie reordenada aσ(n) és absolutament convergent i an = aσ(n) .
Demostració. Veiem primer que aσ(n) és absolutament convergent. El teorema 1.2.1 ens diu que
P
P 
N
només hem de comprovar que la successió de sumes parcials  és acotada. Com que

n=1 aσ(n)

PN
an és absolutament convergent, existeix S = |an |. A més, en la suma n=1 |aσ(n) | hi apareixen
P P
uns quants termes de la successió (|an |), per tant ha de ser més petita que sumar-los tots fins al que
tingui l’index més gran, perquè tots són positius. És a dir, sigui m(N ) = max {σ(1), σ(2), ..., σ(N )}.
Llavors,
N m(N )
X X
|aσ(n) | ≤ |an | ≤ S
n=1 n=1

Per tant, la successió de sumes parcials de la sèrie reordenada és acotada, de manera que aσ(n) és
P
absolutament convergent.

Veiem que la suma és, de fet, la mateixa. D’acord amb el teorema anterior, n,
a+ n,
a− σ(n) i
a+
P P P
P −
aσ(n) són convergents i podem escriure

∞
X ∞
X ∞
X
an = a+
n − a−
n
n=1 n=1 n=1

∞
X ∞
X ∞
X
aσ(n) = a+
σ(n) − a−
σ(n) .
n=1 n=1 n=1

Per tant, la demostració estarà acabada si provem que

∞
X ∞
X ∞
X ∞
X
a+
n = a+
σ(n) i a−
n = a−
σ(n) .
n=1 n=1 n=1 n=1

Demostrarem només la primera igualtat (l’altra es fa igual). Si an = S1 i aσ(n) = S2 , prenem

P + P +
PN
una parcial n=1 aσ(n) , i tornem a considerar m(N ), de manera que
+

N m(N )
X X
a+
σ(n) ≤ a+
n ≤ S1 ,
n=1 n=1

prenent límits tindríem S2 ≤ S1 . Però ara podríem pensar an com una reordenada de aσ(n) , i
P + P +

repetint l’argument trobaríem que S1 ≤ S2 . Només pot ser, llavors, que S1 = S2 .

Veiem a continuació que la convergència absoluta és, de fet, molt important per fer que qualsevol
reordenada sigui convergent. De fet, acabarem veient que totes dues condicions són equivalents.

20
Teorema
P 1.5.7. Teorema de Riemann
Sigui an una sèrie convergent,
P però no absolutament P convergent. Llavors, per a tot α ∈ R existeix
σ : N −→ N bijectiva tal que aσ(n) és convergent i aσ(n) = α.
Demostració. Com que an és convergent, però no absolutament convergent,
P

N
X N
X N
X
lim an = lim a+
n − n =s∈R
a−
N →∞ N →∞
n=1 n=1 n=1

N
X N
X N
X
lim |an | = lim n +
a+ n =∞
a−
N →∞ N →∞
n=1 n=1 n=1

− N →∞
PN PN
Per tant, n=1 a+
n, P an −−−−→ ∞. Fem notar també, però, que an , an −→ 0 quan n es fa gran,
n=1
+ −

perquè an −→ 0 al ser an convergent.

Ara, prenem α ∈ R. Volem apropar-nos a α, i ho farem per excés i per defecte. Sigui n1 ∈ N el
natural més petit tal que
Xn1
a+
n >α
n=1

Observem que això implica

n1
X 1 −1
nX
a+
n >α ≥ a+
n
n=1 n=1

de manera que
n1
X
0< a+ +
n − α ≤ an1 .
n=1

Ara, sigui m1 ∈ N el natural més petit tal que

n1
X m1
X
a+
n − a−
n <α
n=1 n=1

Novament, tenim que

n1
X m1
X n1
X m
X1 −1

a+
n − a−
n <α ≤ a+
n − a−
n
n=1 n=1 n=1 n=1

i podem escriure !
n1
X m1
X
0<α− a+
n − a−
n ≤ a−
m1
n=1 n=1

Sabem que podem prendre aquest m1 , perquè n = ∞.

a−
P

Repetim el procés, prenent n2 el mínim natural més gran que n1 tal que
n1
X m1
X n2
X
a+
n − n +
a− a+
n >α
n=1 n=1 n=n1 +1

i m2 el mínim natural més gran que m1 tal que

n1
X m1
X n2
X m2
X
a+
n − n +
a− a+
n − a−
n < α.
n=1 n=1 n=n1 +1 n=m1 +1

21
Per ambdós casos, es compleix que
n1 m1 n2
!
X X X
0< a+
n − a−
n + a+
n − α ≤ a+
n2
n=1 n=1 n=n1 +1

n1 m1 n2 m2
!
X X X X
0<α− a+
n − a−
n + a+
n − a−
n ≤ a−
m2
n=1 n=1 n=n1 +1 n=m1 +1

n1
X m1
X n2
X m2
X n1
a+ n +
a− a+ a−
X
n − n − n a+
n
n=1 n=1 n=n1 +1 n=m1 +1 n=1

n1
X m1
X n1
X m1
X n2
X
a+
n − a−
n a+
n − n +
a− a+
n
n=1 n=1 n=1 n=1 n=n1 +1

En general, estem construint unes successions

n1
X m1
X nt
X
Pt = a+
n − n + ··· +
a− a+
n
n=1 n=1 n=nt−1 +1

n1
X m1
X nt
X mt
X
Qt = a+
n − n + ··· +
a− a+
n − a−
n
n=1 n=1 n=nt−1 +1 n=mt−1 +1

tals que
Qt < α < Pt
i que
0 < Pt − α < a+
nt

0 < α − Qt < a−
mt

per a tot t ∈ N. Aquestes successions són les que configuren la sèrie reordenada que buscàvem, i és
clar que convergeixen a α ja que a+nt , amt −→ 0.
−

P
Teorema 1.5.8. Una sèrie an és absolutament
P convergent si, i només si, qualsevol reordenada és
convergent i pren el mateix valor que an .

Demostració. La implicació directa surt del teorema 1.5.6 (la reordenada és absolutament convergent,
en particular convergent, i sabem que pren el mateix valor). El recíproc és conseqüència del teorema
de Riemann (si no fos convergent, o només fos convergent però no absolutament convergent, hi hauria
reordenades divergents o convergents cap a qualsevol α ∈ R).

22
 Capítol 2

Successions i sèries de funcions

Aquest capítol tracta de successions i sèries, els termes de les quals són funcions. Una de les raons de
la seva importància és la seva gran utilitat a l’hora de construir funcions amb unes propietats deter-
minades. Per això serà molt important disposar de teoremes que ens permetin assegurar que certes
propietats com ara la continuïtat, la derivabilitat i la integrabilitat es conserven al passar al límit.

En aquest capítol, intentarem formalitzar tots aquests conceptes. La primera part la dedicarem a
estudiar les successions de funcions, i introduirem les nocions de convergència puntual i convergència
uniforme. Tota la teoria que desenvoluparem al parlar de successions ens servirà després per parlar de
sèries de funcions, afegint les demostracions del criteri M de Weierstrass i del criteri de Dirichlet per
a la convergència uniforme d’aquestes.

Seguidament estudiarem un tipus de sèries més específic però de gran interès, les sèries de potèn-
cies: una mena de polinomis de grau infinit, que tenen la particularitat de convergir, com a molt, sobre
intervals (de fet, discs, si pensem les sèries en variable complexa).

Finalment, demostrarem el teorema d’aproximació polinòmica de Weierstrass: donada una funció

contínua definida en un interval tancat, es poden trobar polinomis arbitràriament propers a la funció,
per estranya que aquesta sigui.

23
2.1 | Successions de funcions. Convergència puntual i uniforme.
Definició 2.1.1. Sigui D ⊂ R. Un conjunt

(fn (x)) = {f1 (x), f2 (x), ..., fn (x), ...}

és una successió de funcions reals si fi : D −→ R és una funció de variable real. En aquesta situació,
diem que la successió (fn (x)) està definida en D.
En tot el capítol, les successions sempre seran de funcions reals, i les anomenarem simplement suc-
cessions de funcions. També les denotarem simplement com (fn ): quan sigui necessari denotar la
dependència respecte la variable x, es farà explícitament.
Definició 2.1.2. Sigui (fn ) una successió de funcions definides en D ⊆ R. Sigui f : D −→ R. Diem
que (fn ) convergeix puntualment a f en D si per a tot x ∈ D lim fn (x) = f (x).
n→∞

És a dir, fixat un x de l’interval, mirem si la successió de nombres reals (fn (x)) s’apropa al valor f (x).
Exemples 2.1.3. Veiem un parell d’exemples il.lustratius de la convergència puntual d’una successió
de funcions.

1. Considerem la successió (fn ) formada per les funcions fn (x) = xn , prenent x ∈ [0, 1].

0.8

0.6

0.4

0.2

0
0 0.2 0.4 0.6 0.8 1

Figura 1: Funcions fn (x) = xn , representades de groc a vermell a mesura que n augmenta.

Fixem x, i calculem el límit de la successió per veure la convergència puntual.

(
0 si x ∈ [0, 1)
lim fn (x) = lim xn = .
n→∞ n→∞ 1 si x = 1

Observem que, tot i que (fn ) sigui una successió de funcions contínues, infinitament derivables,
la seva funció límit puntual f no ho és pas.

24
 2. Com a segon cas problemàtic, considerem la successió (gn ) formada per les funcions
(
n si x ∈ n1 , n2
 
gn (x) =
0 si x ∈ [0, 1]\ n1 , n2
 

per n ≥ 2.

0
0 0.2 0.4 0.6 0.8 1

Figura 2: Funcions gn (x), representades de groc a vermell a mesura que n augmenta.

Fixem x, i calculem el límit de la successió per veure la convergència puntual. Clarament, per a
qualsevol x, existeix n tal que x ∈
/ [1/n, 2/n]. Per tant, (gn ) convergeix puntualment a la funció
0. Ara bé, si integrem les funcions de la successió, tenim que

1
Z 1
gn (x)dx = n = 1
0 n
R1
per a qualsevol n. En canvi, 0 0 dx = 0.
Amb aquests dos exemples hem vist que, en general, la convergència puntual no preserva propietats
importants de la successió de funcions. Anem a introduir ara un nou concepte, el de la convergència
uniforme, que té un millor comportament en relació a les propietats de continuïtat, derivabilitat i
integrabilitat.
Definició 2.1.4. Direm que una successió de funcions (fn ) definides a D ⊂ R convergeix uniforme-
ment a f en D, i escriurem fn ⇒ f , si per a cada ε > 0 existeix n0 tal que

|fn (x) − f (x)| < ε

per a qualsevol n ≥ n0 i per a qualsevol x ∈ D.

Però quina diferència hi ha entre això i la convergència puntual? Al cap i a la fi, donat x, que fn (x)
tendeixi a f (x) vol dir que |fn (x) − f (x)| < ε si n es prou gran. Si ho penseu una mica, veureu que
en la definició de convergència puntual, n0 depèn de x, perquè prenem el límit punt a punt. En canvi,
quan parlem de convergència uniforme, podem escollir un n0 vàlid per a tota x.

25
Gràficament, podem entendre aquest concepte de la següent manera: donat ε > 0, si |fn (x) − f (x)| < ε
per a tot x ∈ D, prenent n prou gran, llavors f (x) − ε < fn (x) < f (x) + ε. Això vol dir que, si n és
prou gran, les funcions (fn ) es mouen en una franja d’amplada ε respecte la funció f .

ϵ
f(x)

Figura 3: Convergència uniforme de funcions a una funció f .

Aquestes funcions no tenen perquè assemblar-se gaire a f en aquest interval, de fet, poden ser arbitrà-
riament diferents: el que és important és que estan tan a prop com es vulgui.
Exemple 2.1.5. Volem estudiar la convergència puntual i uniforme de la successió de funcions
x
fn (x) = , x > 0.
1 + nx
Mirem primer el límit puntual. Fixem x > 0. Clarament
x 1
lim = x lim = 0.
n→∞ 1 + nx n→∞ 1 + nx
Per tant, la funció límit puntual de la nostra successió és f (x) ≡ 0. Veiem ara que la convergència és
de fet uniforme. En efecte,
x
|fn (x) − f (x)| =
1 + nx
Fixeu-vos que la derivada de fn (x) és una funció estrictament positiva, el què implica que fn (x) és
una funció creixent. De fet fn té una asímptota horitzontal en y = 1/n i per tant per cada ε > 0,
x 1
|fn (x) − f (x)| = < <ε
1 + nx n

si n > 1
ε (independentment del punt x > 0).
La convergència uniforme és un concepte més potent que la convergència puntual. De fet, si (fn )
convergeix uniformement, en particular convergeix puntualment, però no pas a l’inrevés. El següent
lema ens diu que si una funció convergeix uniformement, el límit uniforme coincideix amb el puntual.

26
Lema 2.1.6. Sigui (fn ) uniformement convergent en D ⊂ R, i sigui f tal que (fn ) és puntualment
convergent a f . Llavors, (fn ) és uniformement convergent a f en D.
Demostració. Sigui h tal que (fn ) convergeix uniformement a h. En particular, convergeix puntualment
a h. Això vol dir que donat x ∈ D,
lim fn (x) = h(x)
n→∞

però com que (fn ) convergeix puntualment a f , es té que

lim fn (x) = f (x).

n→∞

La unicitat del límit ens diu que f (x) = h(x) per a tot x ∈ D. Llavors, f = h en D.
A la pràctica, per veure si una successió de funcions convergeix uniformement, utilitzarem el resultat
següent:

Lema 2.1.7. (Condició necessària i suficient per la convergència uniforme)

Siguin (fn ) funcions definides en D ⊂ R. fn ⇒ f a D ⇐⇒ lim sup |fn (x) − f (x)| = 0.
n→∞ x∈D

Demostració. Si fn ⇒ f a D, donat ε > 0 ∃n0 tal que si n ≥ n0 |fn (x) − f (x)| < ε ∀x ∈ D
=⇒ si n ≥ n0 , ε és una cota superior del conjunt {|fn (x) − f (x)| : x ∈ D} =⇒ per n ≥ n0
sup{|fn (x) − f (x)| : x ∈ D} ≤ ε (això és degut a la definició de suprem: la cota superior més petita)
=⇒ lim sup |fn (x) − f (x)| = 0.
n→∞ x∈D
Per demostrar el recíproc, suposem que lim sup |fn (x) − f (x)| = 0 =⇒ donat ε > 0, ∃n0 tal que si
n→∞ x∈D
n ≥ n0 , sup |fn (x) − f (x)| < ε. Com que el suprem és per definició una cota superior del conjunt,
x∈D
tenim que si n ≥ n0 , |fn (x) − f (x)| ≤ sup |fn (x) − f (x)| < ε ∀x ∈ D =⇒ fn ⇒ f a D.
x∈D

Corol·lari 2.1.8. fn ⇒ f en D ⇐⇒ existeix una successió (an ), an ≥ 0, amb lim an = 0 i un

n→∞
nombre n0 ∈ N tal que
sup |fn (x) − f (x)| ≤ an , ∀n > n0 .
x∈D

Parlar de convergència uniforme ens permet enunciar una condició de Cauchy en el nostre context
actual.
Teorema 2.1.9. (Condició de Cauchy)
Una successió (fn ) convergeix uniformement a f en D ⊂ R si, i només si, compleix la condició de
Cauchy: per a cada ε > 0 existeix n0 tal que

sup |fn (x) − fm (x)| < ε

x∈D

si n, m ≥ n0 .

Demostració. Si fn ⇒ f a D, per cada ε > 0 existeix n0 tal que

sup |fn (x) − f (x)| < ε/2

x∈D

si n ≥ n0 . Ara,

sup |fn (x) − fm (x)| = sup |fn (x) − f (x) + f (x) − fm (x)|
x∈D x∈D
≤ sup |fn (x) − f (x)| + sup |f (x) − fm (x)|
x∈D x∈D
ε ε
< + =ε
2 2

27
si n, m ≥ n0 .

Recíprocament, si (fn ) compleix la condició del teorema, llavors fixat x ∈ D, sabem que la suc-
cessió numèrica (fn (x)) és una successió de nombres reals de Cauchy i per tant convergent. El límit,
és clar que dependrà de cada x i assignant a x aquest valor podem definir una funció f (x), que és el
límit puntual de la successió de funcions. Cal veure que la successió convergeix uniformement. En
efecte, donat ε > 0, considerem ε0 < ε. Per hipòtesi existeix n0 tal que

sup |fn (x) − fm (x)| < ε0 si n, m ≥ n0 .

x∈D

Deixant n fix i prenent el límit quan m → ∞ arribem a

sup |fn (x) − f (x)| ≤ ε0 < ε

x∈D

si n ≥ n0 . Per tant, (fn ) convergeix uniformement a f en D.

Exemple 2.1.10. És fàcil veure que el fet que una successió de funcions convergeixi uniformement cap
a una altra depèn fortament del domini de definició (doncs estem prenent el suprem de la diferència
entre la successió i la funció en aquest domini). Estudiem aquest fet en un cas particular.

Sigui
nx
fn (x) = per x ∈ [0, +∞).
1 + n2 x2
Comencem mirant la convergència puntual. Tenim que, fixada x,

nx x/n
lim = lim =0
n→∞ 1 + n x
2 2 n→∞ 1/n2 + x2

Per tant, (fn ) convergeix puntualment cap a la funció idènticament 0 en [0, ∞). Ara, veiem si la
convergència és, de fet, uniforme. Tenim que
   
 nx  nx 
sup |fn (x) − f (x)| = sup  − 0 = sup 

   
x∈[0,∞) 1 + n x x∈[0,∞) 1 + n x
2 2 2 2
x∈[0,∞)

Aquest suprem, de fet, es pot calcular, buscant el màxim de fn (x) en l’interval donat. Derivant i
igualant a zero, tenim que

n(1 + n2 x2 ) − nx(2n2 x) n(1 − n2 x2 ) 1

fn0 (x) = = = 0 =⇒ x =
(1 + n x )
2 2 2 (1 + n x )
2 2 2 n

Sabem que fn pren màxim en x = 1/n, perquè fn0 (x) > 0 si x < 1/n i fn0 (x) < 0 si x > 1/n. El valor
que pren fn en aquest punt és fn (1/n) = 1/2, per tant,
 nx  1
 
sup  =
x∈[0,∞) 1 + n x 2
2 2

que clarament no tendeix cap a zero. Per tant, (fn ) no convergeix uniformement cap a f en [0, ∞).

Ara bé, si prenem a > 0, i ens fem la mateixa pregunta en [a, ∞), que trobarem? Ara es té que,
si n és prou gran, a > 1/n. Per tant, agafant un n0 suficientment gran, i fent servir que fn és
decreixent en [a, ∞), tenim que
 
 nx  na
sup   = fn (a) = −→ 0.
x∈[a,∞) 1 + n 2 x2  1 + n2 a2 n→∞

Així doncs que (fn ) convergeix uniformement cap a 0 en [a, ∞) per a qualsevol a > 0.

28
Ja hem vist casos on la convergència puntual d’una successió de funcions no preserva propietats im-
portants d’aquesta. Com a solució d’aquest problema, s’ha proposat la idea de convergència uniforme.
Veiem que ara sí que es preserven les propietats més importants (continuïtat, derivació i integració)
de les funcions de la successió al passar a la funció límit.

Teorema 2.1.11. Sigui (fn ) una successió de funcions contínues en el seu domini de definició D ⊂ R.
Si (fn ) convergeix uniformement cap a f en D, llavors f és contínua en D.
Demostració. Sigui x0 ∈ D. Per veure que f és contínua es tracta de veure que limx→x0 f (x) = f (x0 ).
Això és, que per a tot ε > 0 hem de trobar un δ > 0 tal que |f (x) − f (x0 )| < ε sempre que |x − x0 | < δ.
Tenim que

|f (x) − f (x0 )| = |f (x) − fn (x) + fn (x) − fn (x0 ) + fn (x0 ) − f (x0 )|

≤ |f (x) − fn (x)| + |fn (x) − fn (x0 )| + |fn (x0 ) − f (x0 )|
≤ sup |f (x) − fn (x)| + |fn (x) − fn (x0 )| + sup |fn (x) − f (x)|
x∈D x∈D
= 2 sup |f (x) − fn (x)| + |fn (x) − fn (x0 )|
x∈D

per a tot n. Com que (fn ) convergeix uniformement cap a f , donat ε > 0 existeix n0 tal que
supx∈D |f (x) − fn (x)| < ε/3 si n ≥ n0 . Ara, fixem un d’aquests n1 ≥ n0 , i tenim que
ε ε
|f (x) − f (x0 )| ≤ 2 sup |f (x) − fn1 (x)| + |fn1 (x) − fn1 (x0 )| < + + |fn1 (x) − fn1 (x0 )|
x∈D 3 3

Com que fn1 és contínua, en particular donat ε > 0 existeix δ > 0 tal que |fn1 (x) − fn1 (x0 )| < ε/3 si
|x − x0 | < δ (δ podria dependre d’n1 si no haguéssim fixat n1 ). Ja hem trobat el δ que volíem, perquè
ara
ε
|f (x) − f (x0 )| < 2 + |fn1 (x) − fn1 (x0 )| < ε
3
si |x − x0 | < δ.

Observem que el teorema que acabem de demostrar, és de fet un teorema d’intercanvi de dos límits.
Amb això volem dir que el fet que la convergència uniforme de (fn ) cap a f en D preservi la continuïtat
de f , i.e. que per x0 ∈ D tinguem limx→x0 f (x) = f (x0 ) pot ser escrit de forma més suggerent com

lim ( lim fn (x)) = lim ( lim fn (x)).

x→x0 n→∞ n→∞ x→x0

Exemple 2.1.12. En vistes del teorema que acabem de fer, i tornant al primer exemple 2.1.3, com
que les funcions fn (x) = xn són contínues en [0, 1] però la funció límit puntual
(
0 si x ∈ [0, 1)
f (x) =
1 si x = 1

no ho és, això ens diria que la convergència en aquest cas no és uniforme.

Teorema 2.1.13. Sigui (fn ) una successió de funcions definides en un interval I = [a, b] ⊆ R. Si (fn )
són integrables Riemann en I, i (fn ) convergeix uniformement cap a f en I, llavors f és integrable
Riemann en I i Z Z
lim fn (x)dx = lim fn (x)dx.
I n→∞ n→∞ I

Demostració. Per definició, f és integrable Riemann si la diferència entre les sumes superiors i inferiors
es fa petita. Recordem que donada una partició P = {x1 , x2 , ..., xt } de l’interval I, la suma superior
és !
t−1
X
U (P, f ) = sup f (x) (xi+1 − xi )
i=1 x∈[xi ,xi+1 ]

29
i la suma inferior és
t−1 
X 
L(P, f ) = inf f (x) (xi+1 − xi ) .
x∈[xi ,xi+1 ]
i=1
Per tant, hem de veure que si la partició es prou fina, donat ε > 0 tenim que U (P, f ) − L(P, f ) < ε.
U (P, f ) − L(P, f ) = |U (P, f ) − L(P, f )|
= |U (P, f ) − U (P, fn ) + U (P, fn ) − L(P, fn ) + L(P, fn ) − L(P, f )|
≤ |U (P, f ) − U (P, fn )| + |U (P, fn ) − L(P, fn )| + |L(P, fn ) − L(P, f )|
= |U (P, f ) − U (P, fn )| + U (P, fn ) − L(P, fn ) + |L(P, fn ) − L(P, f )|.
Observem que, denotant Ii = [xi , xi+1 ], podem escriure
 
Xt−1   
|U (P, f ) − U (P, fn )| =  sup f (x) − sup fn (x) (xi+1 − xi )
 
i=1 x∈Ii x∈Ii
 
t−1 
X 
 sup f (x) − sup fn (x) (xi+1 − xi ) .
 
≤  
i=1 x∈Ii x∈Ii

Com que (fn ) convergeix uniformement a f , per a tot interval Ii ⊂ I es té que, donat ε > 0,
 
 sup f (x) − sup fn (x) ≤ sup |f (x) − fn (x)| <
  ε
x∈I
i x∈Ii
 x∈Ii 3(b − a)
almenys si n es prou gran. Per tant, tornant a la diferència de sumes superiors, tenim que
t−1
ε X ε
|U (P, f ) − U (P, fn )| < (xi+1 − xi ) = .
3(b − a) i=1 3

De manera similar, per les sumes inferiors obtenim la desigualtat |L(P, fn ) − L(P, f )| < 3ε . Finalment,
fixat n, el terme U (P, fn ) − L(P, fn ) també el podem fer tant petit com vulguem, prenent una partició
prou fina (ja que fn és integrable). Per tant, podem tenir
ε
U (P, fn ) − L(P, fn ) < .
3
Tot plegat,
ε ε ε
U (P, f ) − L(P, f ) < + + = ε
3 3 3
i per tant f és integrable en I.

Ara només ens queda demostrar que efectivament,

Z Z
f = lim fn .
I n→∞ I

Això és ben fàcil, perquè només hem de veure que donat ε > 0, es té que
Z Z 
 
 f − fn  < ε
 
I I

si n es prou gran. Però com que (fn ) convergeix uniformement a f , tenim

ε
sup |f (x) − fn (x)| <
x∈[a,b] b−a
fent n prou gran. Llavors,
Z Z  Z Z
ε
=ε
 
 f − fn  ≤ |f − fn | ≤

I I

I I b − a
com volíem.

30
Exemple 2.1.14. Volem calcular
π/2
xn+1
Z  
nx
lim sin dx.
n→∞ −π/2 πn n+1

Aquesta integral sembla complicada de calcular, però en vistes del teorema anterior, denotant

xn+1
 
nx π π
fn (x) = n sin per x ∈ [− , ],
π n+1 2 2

si poguéssim veure que (fn ) convergeix uniformement a f , podríem entrar el límit dins la integral i
això simplificaria molt les coses.
Calculem doncs primer el límit puntual de la successió. Fixant x ∈ [−π/2, π/2] tenim que
 x n  
nx
lim fn (x) = x lim sin = 0,
n→∞ n→∞ π n+1

ja que el sinus és una funció acotada i x/π < 1.

Vegem ara que la convergència és, de fet, uniforme. En efecte, si I = [−π/2, π/2],

|x|n+1 (π/2)n+1 π
sup |fn (x) − 0| ≤ sup ≤ = n+1 −→ 0 .
x∈I x∈I π n πn 2 n→∞

Per tant, en virtut del teorema 2.1.13, tenim que

Z π/2 n+1 Z π/2 Z π/2
xn+1
   
x nx nx
lim sin dx = lim sin dx = 0 = 0.
n→∞ −π/2 π n n+1 −π/2 n→∞ π
n n+1 −π/2

El lector deu esperar trobar un enunciat semblant per derivabilitat, als fets anteriorment enunciats per
continuïtat i integrabilitat. Tot i així, els següents exemples ens mostren que el comportament de la
derivació per pas al límit uniforme no és tan senill com en el cas de la continuïtat o la integrabilitat.
Exemples 2.1.15. Veurem un parell d’exemples.
1. Considerem
2x
fn (x) = arctan(nx)
π
És clar que (fn ) són derivables. Estudiem la convergència puntual de (fn ) en I = (−100, 100).
Fixat x ∈ I, tenim que

 π 2 = x si x > 0
2x π
2x

lim arctan(nx) = 0 si x = 0 .
n→∞ π
π 2 = −x si x < 0
 2x −π


Per tant, (fn ) convergeix puntualment a f (x) = |x| en I. Pel què fa a la convergència uniforme,
donat ε > 0, mirem
 2x
 
sup  arctan(nx) − |x|


x∈I π

Si el suprem es pren en x tal que |x| < ε, llavors

 2x
 arctan(nx) − |x| ≤ 2|x| |arctan(nx)| + |x| < 2ε π + ε = 2ε
 

π  π π 2
Si el suprem es pren en x tal que x > ε, llavors x > 0, x < 100, i podem prendre n prou gran de
manera que  π 
arctan(nx) −  < ε

2

31
 i ens queda
 2x
 arctan(nx) − |x| =  2x arctan(nx) − x = x 2 arctan(nx) − π  < 200ε
     
  
π  π  π 2 π

Si −x > ε, es veu el mateix de manera semblant. Per tant, sempre es té que (fn ) convergeix
uniformement a |x| en (−100, 100). Ara bé, és clar que |x| no és derivable en el zero. Per tant,
tot i que (fn ) fos una successió de funcions derivables, la funció a la que tendeixen uniformement
no ho és.
2. Les funcions fn (x) = sin(n2 x)/n tendeixen uniformement a zero però la successió de derivades
fn0 (x) = n cos(n2 x) no té límit finit en tots els punts, per exemple no en té en x = 0.

Teorema 2.1.16. Sigui (fn ) una successió de funcions definides en un interval I = (a, b) ⊆ R, amb
a, b ∈ R. Si (fn ) són derivables en I, (fn0 ) convergeix uniformement en I i existeix x0 ∈ I tal que
limn→∞ fn (x0 ) ∈ R, llavors existeix una funció f tal que (fn ) convergeix uniformement cap a f en I,
f és derivable en I i (fn0 ) convergeixen uniformement cap a f 0 en I.
Demostració. Veurem primer que (fn ) convergeix uniformement en I perquè compleix la condició de
Cauchy. Donat ε > 0, volem veure que

sup |fn (x) − fm (x)| < ε

x∈I

per n, m prou grans. Podem escriure

sup |fn (x) − fm (x)| = sup |fn (x) − fn (x0 ) + fn (x0 ) − fm (x0 ) + fm (x0 ) − fm (x)|
x∈I x∈I
≤ sup |fn (x) − fm (x) − fn (x0 ) + fm (x0 )| + |fn (x0 ) − fm (x0 )|
x∈I
= sup |(fn − fm )(x) − (fn − fm )(x0 )| + |fn (x0 ) − fm (x0 )|.
x∈I

Com que existeix limn→∞ fn (x0 ), la successió numèrica (fn (x0 )) compleix la condició de Cauchy, i per
tant, per n i m prou grans |fn (x0 ) − fm (x0 )| < ε/2. Per tant
ε
sup |fn (x) − fm (x)| < sup |(fn − fm )(x) − (fn − fm )(x0 )| + .
x∈I x∈I 2

Per a cada x ∈ I, podem aplicar el teorema del valor mig a la funció fn − fm en l’interval [x, x0 ] (noteu
que fn − fm és contínua perquè és diferència de funcions contínues, de fet, derivables), de manera que

sup |(fn − fm )(x) − (fn − fm )(x0 )| = sup |(x − x0 )(fn0 − fm

0
)(ξ)|
x∈I x∈I

amb ξ ∈ [x, x0 ]. A més, per la definició de suprem i la convergència uniforme de (fn0 ),

ε
|(fn0 − fm
0
)(ξ)| ≤ sup |(fn0 − fm
0
)(x)| = sup |fn0 (x) − fm
0
(x)| < .
x∈I x∈I 2(b − a)

Tot plegat queda que

ε
sup |fn (x) − fm (x)| < sup |(fn − fm )(x) − (fn − fm )(x0 )| +
x∈I x∈I 2
ε
= sup |(x − x0 )(fn0 − fm
0
)(ξ)| +
x∈I 2
ε
= sup |x − x0 | sup |(fn0 − fm
0
)(ξ)| +
x∈I x∈I 2
ε ε ε
≤ (b − a)|(fn − fm
0 0
)(ξ)| + = + = ε.
2 2 2

32
Per tant, (fn ) convergeix uniformement en I. Sigui f la funció límit uniforme de (fn ). Veurem que f
és derivable i que f 0 (x) = limn→∞ fn0 (x) per a tot x ∈ I. És a dir, fixat x1 ∈ I, volem veure que f és
derivable en x1 i que f 0 (x1 ) = limn→∞ fn0 (x1 ). Definim una successió de funcions (Gn ) de manera que
(
fn (x)−fn (x1 )
si x 6= x1
Gn (x) = x−x1 .
fn (x1 )
0
si x = x1

És clar que (Gn ) són contínues. La successió (Gn ) té límit puntual

 f (x)−f (x1 )
 x−x1
 si x 6= x1
G(x) = .
 lim f 0 (x )

si x = x1
n 1
n→∞

Vegem que la convergència és uniforme, comprovant que es compleix la condició de Cauchy. Donat
ε > 0, volem veure que
sup |Gn (x) − Gm (x)| < ε
x∈I

per n, m prou grans. Si el suprem s’assoleix en x1 , és clar que això és cert, perquè

sup |Gn (x) − Gm (x)| = |fn0 (x1 ) − fm

0
(x1 )| < ε
x∈I

per ser (fn0 ) és uniformement convergent. Si el suprem s’assoleix en I 0 = I − {x1 }, llavors aplicant una
altra vegada el teorema del valor mitjà, per un ξ ∈ I 0 ,

 fn (x) − fn (x1 ) fm (x) − fm (x1 )   (fn − fm )(x) − (fn − fm )(x1 ) 

   
sup |Gn (x) − Gm (x)| = sup   −  = x∈I
 sup   
x∈I 0 x∈I 0 x − x1 x − x1 0 x − x1 

 (x − x1 )(fn0 − fm
0
)(ξ) 
 
= sup   = |(fn − fm )(ξ)| ≤ sup
0 0
|fn0 (x) − fm
0
(x)| < ε
x∈I 0 x − x1 x∈I

novament perquè (fn0 ) és uniformement convergent. Per tant, (Gn ) convergeix uniformement a G en I
pel lema 2.1.6.
Com que G és contínua pel teorema 2.1.11 (el cas x = x1 està ben definit perquè, per convergència
uniforme de (fn0 ) hi ha convergència puntual, i el límit és real). Això vol dir que
f (x) − f (x1 )
lim G(x) = lim = lim fn0 (x1 )
x→x1 x→x1 x − x1 n→∞

però limx→x1 G(x) = f 0 (x1 ), per tant

f 0 (x1 ) = lim fn0 (x1 )

n→∞

la qual cosa prova que f és derivable i es compleix el què volíem.

2.2 | Sèries de funcions

Els conceptes de límit puntual i uniforme de successions de funcions tenen una versió per a sèries
funcionals, és a dir, sèries els termes de les quals són funcions.
Definició 2.2.1. Sigui D ⊂ R, i (fn ) una successió de funcions definida en D. L’expressió
X
fn
n≥1

és la sèrie de funcions de la successió (fn ).

33
Definició 2.2.2. Una sèrie n≥1 fn (x), on les funcions fn tenen el mateix domini de definició D,
P
és puntualment (resp. uniformement ) convergent en D si la successió de sumes parcials
N
X
FN (x) = fn (x)
n=1

convergeix puntualment (resp. uniformement). Si el límit puntual (resp. uniforme) de (FN (x)) és
F (x) direm que F és la suma de la sèrie en sentit puntual (resp. uniforme).
Novament, podem establir una condició de Cauchy, ara pel què fa a la convergència uniforme de sèries
de funcions.
Teorema 2.2.3. (Condició de Cauchy)
fn (x) definides sobre D convergeix uniformement si, i només si, compleix la
P
Una sèrie de funcions
condició de Cauchy: per a cada ε > 0 existeix n0 tal que
 M 
X 
sup  fn (x) < ε
 
x∈D  
n=N

si M, N ≥ n0 .
Demostració. Que fn (x) sigui uniformement convergent vol dir que la successió de sumes parcials
P
(FN (x)) és uniformement convergent. En particular, això és equivalent a dir que (FN (x)) compleix la
condició de Cauchy, de manera que per a tot ε > 0 existeix n0 ∈ N tal que

sup |FM (x) − FN (x)| < ε

x∈D

si N, M ≥ n0 . Però això és
   
XM N
X  XM 
sup |FM (x) − FN (x)| = sup  fn (x) − fn (x) = sup  fn (x) < ε
   
x∈D x∈D  n=1
 x∈D 
n=1

N +1

Si N, M ≥ n0 .

n≥1 fn (x) és uniformement convergent en D ⊂ R, llavors (fn ) convergeix

P
Corol·lari 2.2.4. Si
uniformement a zero en D.
Seguidament, donem enunciats similars als teoremes 2.1.11, 2.1.13, 2.1.16, en relació a la convergència
uniforme de sèries de funcions. Les demostracions les deixem pel lector, ja que només cal aplicar
aquests resultats a la successió de sumes parcials (FN ).
fn (x) és una sèrie de funcions contínues en D ⊂ R que convergeix uniforme-
P
Teorema 2.2.5. Si
ment en D, llavors la funció suma també és contínua en D.
Teorema 2.2.6. Sigui (fn ) una successió = [a, b] ⊆ R. Si
de funcions definides en un interval IP
(fn ) són integrables Riemann en I, i
P
fn convergeix uniformement en I, llavors fn és integrable
Riemann en I i Z X Z
X
fn = fn
I I

Teorema 2.2.7. Sigui (fn ) una successió P de funcions definides en un interval I = (a, b) ⊆ R, amb
a, b ∈ R. Si (fn ) són derivables en I, f 0
n convergeix uniformement P c ∈ IP
en I i existeix tal que
fn (c) < ∞, llavors fn és derivable en I i ( fn )0 = (fn )0 .
P P P
fn convergeix uniformement en I,

Exemples 2.2.8. Vegem ara un parell d’exemples de convergència de sèries de funcions.

34
 1. Estudiem la convergència de la sèrie xn . En quant a convergència puntual, fixat x, tenim que
P

N
(
X 1 − xN +1 1
si x ∈ (−1, 1)
lim x = lim
n
= 1−x .
N →∞
n=1
N →∞ 1 − x @ si x / (−1, 1)
∈

Per tant, x convergeix puntualment a 1/(1 − x) si x ∈ (−1, 1). Mirem si també convergeix
P n
uniformement en aquest interval (no val la pena mirar un interval més gran, perquè si hi convergís
uniformement, també ho faria puntualment, i sabem que això no pot passar). Tenim que,

N

N +1
1  1 − N1
 N +1 
X x
sup  n
 = sup

x − ≥ −→ ∞.
  
x∈(−1,1) n=1 1 − x  x∈(−1,1)  1 − x  N
1 N →∞

=⇒ xn no convergeix uniformement en (−1, 1). Ara bé, si prenem 0 < a < 1, i considerem
P
l’interval [−a, a],  N +1   N +1 
x  a
sup  =  −→ 0.

x∈[−a,a] 1 − x 1 − a  n→∞
 

=⇒ x convergeix uniformement en [−a, a], 0 < a < 1.

P n

2. Com acabem de veure, la sèrie n≥0 xn convergeix uniformement per a |x| ≤ a < 1 i té suma
P
1/(1 − x). Si apliquem el teorema 2.2.6 i integrem en [0, x], x ≤ a, obtenim
X xn+1 XZ x Z xX Z x
dt
= tn dt = tn dt = = − log(1 − x).
n+1 0 0 0 1 −t
n≥0 n≥0 n≥0

Veiem dos coses en el primer exemple anterior: la primera és que la convergència uniforme torna a
dependre fortament de l’interval que prenem;P lan segona, que hem pogut determinar la convergència
uniforme perquè sabíem calcular la suma de x , podent així estudiar el suprem. Però és evident que
aquest no acostuma a ser el cas. Afortunadament, tenim criteris per estudiar la convergència uniforme
de sèries de funcions, sense haver de preocupar-nos d’avaluar explícitament el suprem.
Teorema 2.2.9. (Criteri M de Weierstrass)
Sigui (fn ) una P |fn (x)| ≤ Mn per a tot x ∈ D, i
P successió de funcions definides en D ⊆ R tal que
suposem que Mn és una sèrie numèrica convergent. Llavors, fn (x) és uniformement convergent
en D.
Demostració. Veurem que es compleix la condició de Cauchy. Donat ε > 0, existeix n0 tal que
 M  M M M
X  X X X
sup  fn (x) ≤ sup |fn (x)| ≤ sup Mn = Mn < ε si N, M ≥ n0 ,
 
x∈D   x∈D x∈D
n=N n=N n=N n=N

ja que Mn és convergent i per tant compleix la condició de Cauchy (teorema 1.1.4).

P
n

Exemples 2.2.10. Donem ara un parell d’exemples d’aplicació del criteri M de Weierstrass.
1. Considerem la sèrie de funcions a R
∞
X x
.
n=1
1 + n4 x2

Si fixem x 6= 0, pel criteri de comparació de sèries numèriques 1.2.3 la sèrie és convergent (ja que
1/n4 < ∞). Estudiem ara la convergència uniforme. Notem que
P

x
fn (x) =
1 + n4 x2
té un màxim per x = 1/n2 i Pper tant |fn (x)| ≤ |fn (1/n2 )| = 1/2n2 . Definint Mn = 1/n2 tenim
la convergència uniforme de fn (x) a R pel criteri M de Weierstrass.

35
 2. Considerem 2n−1
1 x−1
X 

2n − 1 x+1
n≥1

per x ∈ [a, b], a > 1. Estudiem-ne la convergència. Per començar, fixem x, i mirem si la sèrie
numèrica resultant és absolutament convergent (llavors, la sèrie serà convergent puntualment).
Tenim que  
X  1  x − 1 2n−1  X 1  x − 1 2n−1
=  
 2n − 1 x + 1 2n − 1  x + 1 


n≥1 n≥1

Com que x > a > 1, (x − 1)/(x + 1) sempre és positiu i més petit que 1 i la suma és convergent.
Per tant, la sèrie de funcions inicial convergeix puntualment.

Per la convergència uniforme, aplicarem el criteri M de Weierstrass. Observem que

x−1
h(x) =
x+1
és creixent (h0 (x) = 2/(x + 1)2 > 0), i com que sempre és positiva, |h(x)|2n−1 = (h(x))2n−1 . El
seu valor màxim en l’interval [a, b] és (h(b))2n−1 . Per tant definim
2n−1
1 b−1

Mn = .
2n − 1 b+1

Pel mateix argument que en la convergència puntual tenim que Mn < ∞. Pel criteri M de
P
Weierstrass, la sèrie de funcions
2n−1
1 x−1
X 

2n − 1 x+1
n≥1

convergeix uniformement en [a, b], a > 1.

El criteri de convergència uniforme M de Weierstrass, quan s’aplica, dona també la convergència

absoluta de la sèrie per a cada valor de x. Hi ha criteris de convergència uniforme que no impliquen
pas la convergència absoluta, anàlegs als de convergència de sèries numèriques que eren conseqüència
de la fórmula de sumació parcial d’Abel (teoremes 1.4.6 i 1.4.4). Vegem-ne un d’ells.
Teorema 2.2.11. (Criteri de convergència uniforme de Dirichlet)
Siguin (fn ) i (gn ) dues successions de funcions definides en D ⊆ R. Suposem que:
 n 
X 
a) Existeix C > 0 tal que sup  fn (x) ≤ C per a tot N .
 
x∈D 
n=1


b) (gn (x)) és una successió monòtona decreixent per a tot x ∈ D i tendeix uniformement a zero,
i.e. sup |gn (x)| −→ 0.
x∈D

f (x)g(x) és uniformement convergent en D.

P
Llavors,
Demostració. La demostració és idèntica a la del criteri de Dirichlet per sèries numèriques, així que
es deixa pel lector. Només cal demostrar la fórmula de sumació parcial d’Abel per successions de
funcions, i seguir la demostració de 1.4.4.

Exemple 2.2.12. Volem estudiar la convergència uniforme de

∞
X cos(nx)
.
n=1
n

36
Tal com hem observat abans, el criteri M de Weierstrass no es pot aplicar, ja que la sèrie n 1/n = +∞.
P
Denotem fn (x) = cos(nx) i gn (x) = 1/n. Cal comprovar que es compleixen les hipòtesis del Criteri
de convergència uniforme de Dirichlet. La condició b) es compleix clarament. Per comprovar a),
utilitzarem la igualtat
N
X sin(N x/2) cos((N + 1)x/2)
cos(nx) = ,
n=1
sin(x/2)

que implica que les sumes parcials de n cos(nx) estan uniformement acotades en [ε, 2π − ε], ε > 0.
P
Per tant, podem concloure que la sèrie
∞
X cos(nx)
n=1
n

convergeix uniformement a [ε, 2π − ε], ε > 0.

Notem que el mateix argument funcionaria per estudiar la convergència uniforme de
∞
X cos(nx)
,
n=1
nα

0 < α ≤ 1 (per α > 1 podríem veure la convergència uniforme aplicant directament el criteri M de
Weierstrass, no ens caldria aplicar Dirichlet, tot i que també es pot).

2.3 | Sèries de potències

En aquesta secció considerarem un tipus concret de sèries de funcions fn (x) que tindran fn (x) =
P
n
an (x − x0 )n amb an ∈ R i x0 ∈ R fixat.
Definició 2.3.1. Donat x0 ∈ R, una sèrie de potències centrada en x0 és una sèrie de funcions de la
forma
∞
X
an (x − x0 )n
n=0

amb (an ) una successió de nombres reals.

Podem entendre les sèries de potències com a ”polinomis de grau infinit”. De fet, qualsevol polinomi
de grau menor o igual a m és una sèrie de potències amb (an ) tal que an = 0 per a tot n > m. Són
sèries especialment importants ja que són les que apareixen quan considerem polinomis de Taylor de
grau arbitràriament gran d’una funció indefinidament derivable. En aquest cas obtenim la sèrie de
potències
X f n) (x0 )
(x − x0 )n ,
n!
n≥0

que s’anomena sèrie de Taylor de f en x0 .

Exemple 2.3.2. Vegem alguns casos de sèries de potències.
1. La sèrie
∞
X
xn
n=0

és la sèrie de potències geomètrica, i és evident que

∞
(
X 1
si x ∈ (−1, 1)
x = 1−x
n
.
n=0
divergent si x ∈
/ (−1, 1)

37
 2. La sèrie
∞
X xn
n=0
n!
és la sèrie de potències exponencial. Podem comprovar que
∞
X xn
= ex ∀x ∈ R.
n=0
n!

Per fer-ho, considerem el desenvolupament de Taylor de ex al voltant de x0 = 0 i comprovem que

el residu tendeix a zero a mesura que prenem un desenvolupament d’ordre superior. Recordem
que, en general,

f N ) (x)
f (x) = f (x0 ) + f 0 (x0 )(x − x0 ) + · · · + (x − x0 )N + RN (x)
N!
on
f N +1) (c) N +1
RN (x) = x , c ∈ [x0 , x].
(N + 1)!
En el nostre cas,

x2 x3 xN ec
ex = 1 + x + + + ··· + + xN +1 , c ∈ [0, x]
2! 3! N! (N + 1)!

i hem de veure que, fixat x, l’últim terme tendeix a zero quan N es fa gran. Però això és clar,
perquè ec és un nombre fix, i

xN +1 x x xx C(x)
= ··· ≤
(N + 1)! N +1N 21 N +1

on C(x) és una constant que depèn de x, i C(x)/(N + 1) −→ 0. Per tant, queda demostrat el
N −→∞
que volíem.
3. Les sèries
∞
X x2n+1
(−1)n
n=0
(2n + 1)!
∞
X x2n
(−1)n
n=0
(2n)!
són les sèries de potències trigonomètriques, i es pot demostrar igual que en el cas anterior que
∞
X x2n+1
sin x = (−1)n
n=0
(2n + 1)!

∞
X x2n
cos x = (−1)n .
n=0
(2n)!

Primer estudiarem el conjunt de punts on una sèrie de potències és convergent.

an (x − x0 )n una
P
Proposició 2.3.3. Sigui P sèrie de potències. Suposem que existeix x1 ∈ R tal que
an (x1 − x0 ) és convergent. Llavors,
n
an (x − x0 )n és uniformement convergent en tot interval
P
tancat I contingut en A = {x ∈ R; |x − x0 | < |x1 − x0 |}.

38
 A

x0 x1
I

Demostració. Com que an (x1 − x0 )n és convergent, la successió |an kx1 − x0 |n té límit zero i està
P
acotada per alguna constant K. Ara, per x ∈ I,
n  x − x0 n
 
n |x − x0 |
|an (x − x0 ) | = |an kx − x0 | = |an kx1 − x0 |
n n
≤K  
|x1 − x0 |n x1 − x0 
 
La funció  xx−x 0 
 és contínua en I, i com que I és un interval tancat, pren un màxim per algun punt

1 −x 0

x̃ ∈ I, que en particular compleix que r = |x̃ − x0 |/|x1 − x0 | < 1, al tenir I ⊆ A. Per tant,

 x − x0 n
   n
 ≤ K  x̃ − x0  = Krn
 
K 
x1 − x0   x1 − x0 

amb r < 1. La sèrie Krn = K rn serà, P doncs, convergent, al ser una sèrie geomètrica de raó
P P
r < 1. Pel criteri M de Weierstrass, la sèrie an (x − x0 )n és uniformement convergent en I.
Aquesta proposició dóna una pista important sobre la convergència de les sèries de potències: donat
un
P punt x0 , hin ha un interval centrat en x0 tal que per a tot x d’aquest interval la sèrie de potències
an (x − x0 ) és convergent. Arribats aquest punt, estem preparats per anunciar el teorema de
convergència de les sèries de potències.
an (x − x0 )n una sèrie de potències i considerem
P
Teorema 2.3.4. Sigui
 −1
R= lim sup |an | ∈ [0, ∞].
p
n

n→∞

Llavors

1. Si |x − x0 | < R, la sèrie convergeix absolutament.

2. Si 0 ≤ r < R, an (x − x0 )n convergeix uniformement en [x0 − r, x0 + r].
P

3. La sèrie no convergeix en els punts x tals que |x − x0 | > R.

Demostració. Sense pèrdua de la generalitat, podem suposar que la sèrie de potències està centrada
en x0 = 0. El cas general es redueix a aquest fent la translació y = x − x0 . Veiem primerpla propietat
1. Si |x| < R, sigui r tal que |x| < r < R. Tal i com hem definit R, existeix n0 tal que n |an | < 1/r,
per n ≥ n0 (ja que 1/R < 1/r). Per tant
 n
|x|
n
|an x | < , si n ≥ n0 .
r

Com que la sèrie n (|x|/r) és geomètrica amb raó més petita que 1,
n
n an x és absolutament
n
P P
convergent.
Passem ara a demostrar el segonp apartat del teorema. Sigui |x| ≤ r i r < r1 < R. Pel mateix argument
d’abans, existeix n0 tal que n |an | < 1/r1 , per n ≥ n0 i per tant
 n
r
n
|an x | < , si n ≥ n0 .
r1

39
Podem aplicar doncs el teorema de convergència P uniforme M de Weierstrass (prenent Mn = (r/r1 ))n )
i obtenir la convergència uniforme de la sèrie n an x per |x| ≤ r.
n

Per acabar, demostrem l’última part del teorema. p Si |x| > R, tenim 1/|x| < 1/R. La definició d’R
implica que hi haurà infinits n tals que 1/|x| < n |an |, i.e. |an xn | > 1 per infinits n i per tant la sèrie
no pot ser convergent.

Observació 2.3.5. El nombre R del teorema anterior rep el nom de radi de convergència de la sèrie
de potències (interpretant que R = 0 si el lim sup és infinit i R = ∞ si el lim sup és zero). Cal notar
que si existeix el límit
|an+1 |
lim ,
n→∞ |an |

llavors també existeix limn→∞ |an |, i els dos límits tenen el mateix valor (i en particular també valen
p
n

el mateix que lim supn→∞ |an |). En aquest cas concret, tindríem doncs
p
n

 −1
|an+1 |
R= lim sup ∈ [0, ∞].
n→∞ |an |

Exemples 2.3.6. Vegem ara uns exemples de càlcul del domini de convergència d’unes sèries de
potències.
1. La sèrie de potències geomètrica n xn és convergent per |x| < 1 i divergent per |x| ≥ 1. Per
P
tant, el radi de convergència és R = 1 i observem que no convergeix ni per x = 1 ni per x = −1.
El seu domini de convergència és doncs l’interval (−1, 1).
2. La sèrie de potències X
xn /n!
n

té radi de convergència R = ∞. En efecte, per la observació 2.3.5, tenim

 −1
n!
R= lim =∞
n→∞ (n + 1)!

i per tant, la sèrie és convergent per a tot x ∈ R.

3. En canvi, la sèrie n n!xn no convergeix per cap x ∈ R. El radi de convergència d’aquesta sèrie
P
és R = 0.

Així doncs, fins ara hem vist que les sèries de potències convergeixen absolutament a l’interior d’un
interval i uniformement en tot tancat més petit. Mirem ara què passa als extrems de l’interval de
convergència. A partir d’ara i fins acabar aquest capítol, suposarem que les sèries estan centrades en
x0 = 0.
Teorema
P 2.3.7. (Teorema d’Abel)
Sigui an xn una sèrie de potències radi de convergència R, i suposem que an Rn és convergent.
P
P amb
Llavors, la sèrie de potències an xn convergeix uniformement en [0, R]. En particular, si f (x) =
n
P
an x ,
X∞ ∞
X
lim− f (x) = lim− an xn = an Rn .
x→R x→R
n=0 n=0

∞
X
Demostració. Sigui Sn = aj Rj . Veurem que la sèrie de potències compleix la condició de conver-
j=n
gència uniforme de Cauchy. Donat ε > 0, |Sn | < ε/3 per n prou gran (ja que per hipòtesi an Rn
P

40
és convergent). Clarament an Rn = Sn − Sn+1 i per x ∈ [0, R] podem escriure x = λR amb λ ∈ [0, 1].
Així,
 M   M   M 
X  X  X 
an x  = 
n
an λ R  = 
n n
(Sn − Sn+1 )λ 
n
  

     
n=N n=N n=N
= (SN − SN +1 )λN + (SN +1 − SN +2 )λN +1 + · · · + (SM − SM +1 )λM 
 

= SN λN + SN +1 (λN +1 − λN ) + · · · + SM (λM − λM −1 ) − SM +1 λM 
 

ε ε ε
< λN + λM + |λN +1 − λN | + |λN +2 − λN +1 | + · · · |λM − λM −1 |


3 3 3
M −1
ε ε ε X ε ε
< + + (λk − λk+1 ) = 2 + (λN − λM )
3 3 3 3 3
k=N
< ε,

si M i N són prou grans. Per tant, la sèrie és uniformement convergent en [0, R]. Com que es tracta
d’una sèrie de funcions contínues i el límit és uniforme, (x) = n
és contínua en [0, R]. En
P
f an x
particular, limx→R− f (x) = an R . n
P

Tota sèrie de potències n an xn defineix una funció f (x) en el seu domini de convergència. Vegem
P
quines propietats té aquesta funció f (x).
Corol·lari 2.3.8. La funció f (x) és contínua en el domini de convergència de la sèrie.
Demostració. En efecte, si R és el radi de convergència de la sèrie, pel teorema 2.3.4 hi ha convergència
uniforme en |x| ≤ r < R. A més, com que les funcions an xn són contínues, la seva suma també ho serà
pel teorema 2.2.5.PD’altra banda, a conseqüència del teorema d’Abel 2.3.7, si per un x amb |x| = R la
sèrie an Rn (o an (−R)n ) convergeix, f (x) també serà contínua en aquest extrem. Per tant, f és
P
contínua en el domini de convergència de la sèrie.
El següent resultat, ens diu que les integrals de les funcions definides com a suma d’una sèrie de
potències s’expressen també com a suma d’una sèrie.
Corol·lari 2.3.9. Si n an xn té radi de convergència R 6= 0 i denotem per f (x) la seva funció suma,
P
llavors f és integrable Riemann en qualssevol subinterval tancat del seu domini de convergència. En
particular, per |x| < R, Z x X xn+1
f (t)dt = an .
0 n+1
n≥0

La fórmula també val per |x| = R si la sèrie n an Rn (o an (−R)n ) és convergent.

P P

Demostració. El resultat és conseqüència dels teoremes 2.2.6 i 2.3.7.

Estudiem ara la derivabilitat de les funcions definides com a sèries de potències. Recordem que el
teorema 2.2.7 que ens relacionava convergència uniforme de sèries de funcions i derivació requeria com
a hipòtesi la convergència uniforme de la sèrie de derivades. En el nostre context d’ara, tenim que
Corol·lari 2.3.10. Sigui f (x) la funció suma de la sèrie de potències n≥0 an xn . Aquesta funció és
P
derivable a l’interior del seu domini de convergència i
X
f 0 (x) = nan xn−1 .
n≥1

Demostració. Primer de tot observem que la sèrie de potències n≥0 an xn i la sèrie obtinguda derivant
P
√
terme a terme n≥1 nan xn−1 tenen el mateix radi de convergència R (ja que limn→∞ n n = 1 implica
P

lim supn→∞ n n|an | = lim supn→∞ n |an |). Ara només ens cal P aplicarnel teorema 2.2.7 a l’interval
p p

tancat amb extrems 0 i r, amb |r| < R ( ja que la sèrie n≥0 an x és convergent en x = 0 i
n−1
convergeix uniformement en aquest interval).
P
n≥1 nan x

41
Aplicant successivament aquest corol·lari a f , obtenim
Corol·lari 2.3.11. Tota funció f (x) definida com la suma d’una sèrie de potències an xn és
P
n≥0
indefinidament derivable a l’interior del seu domini de convergència i
∞
X
f (k)
(x) = n(n − 1) · · · (n − k + 1)an xn−k .
n=k

En particular
f (k) (0) = k!ak , k = 0, 1, · · ·
Fixeu-vos que els coeficients en el desenvolupament de f en sèrie de potències queden determinats per
les derivades successives de la funció a l’origen:

f (k) (0)
ak = .
k!
Per tant, si f és una funció definida per la suma d’una sèrie de potències centrada en el zero, aquesta
sèrie és la sèrie de Taylor de la funció. Per tant, dues sèries amb R 6= 0 amb la mateixa suma en
un entorn del zero, han de ser la mateixa. Cal observar però, que així com tota funció definida en
un interval mitjançant una sèrie de potències és indefinidament derivable, a l’inrevés això no és cert:
no tota funció de classe C ∞ és suma d’una sèrie de potències. Les que ho són s’anomenen funcions
analítiques.
Exemple 2.3.12. La funció
2
x 6= 0

e−1/x
f (x) =
0 x=0
té derivada de tots els ordres en x = 0 i f (k) (0) = 0 per k ≥ 1.
Exemples 2.3.13. Veiem alguns exemples.
1. Volem trobar la sèrie de Taylor de f (x) = arctan x sense haver de calcular la seva derivada
n−èssima. Observem que
∞ ∞
1 1 X X
f 0 (x) = = = (−x )
2 n
= (−1)n x2n ,
1 + x2 1 − (−x2 ) n=0 n=0

que té radi de convergència R = 1. Aplicant el corol.lari 2.3.9 obtenim la sèrie de l’arctangent

∞
X x2n+1
arctan x = (−1)n , x ∈ (−1, 1).
n=0
2n + 1
P∞ 2n+1
De fet, pel criteri de Leibniz 1.3.2, la sèrie n=0 (−1)n x2n+1 és convergent per |x| = 1, per tant,
aplicant el teorema d’Abel 2.3.7, tenim que
∞
X x2n+1
arctan x = (−1)n , x ∈ [−1, 1].
n=0
2n + 1

En particular per x = 1 obtindríem la suma

π X (−1)n
= .
4 2n + 1
n≥0

2. Volem determinar per a quines x es pot sumar

∞
X
f (x) = nx3n−1
n=1

42
 i calcular-ne la suma en qüestió. Per fer-ho, calculem el radi de convergència de la sèrie,
1
R= √
lim sup n an

com que (an ) = {0, 1, 0, 0, 2, 0, 0, 3, 0, 0, 4, ...}, i el límit superior ve donat per la parcial amb límit
més gran, aquesta ha de ser (ank ) = {1, 2, 3, 4, ...}, i llavors
1 1
R= √ =R= √ = 1.
lim sup an
n
lim 3n−1
n

Aplicant el corol.lari 2.3.9 podem integrar la sèrie a [0, x] ⊂ (−1, 1).

∞ Z ∞
x x
1 X 3n 1 x3
Z X
f (t)dt = nt3n−1 dt = x = .
0 n=1 0 3 n=1 3 1 − x3

I finalment derivant,
∞
X x2
f (x) = nx3n−1 = per x ∈ (−1, 1).
n=1
(1 − x3 )2

En |x| = 1 la sèrie és divergent (ja que el terme general no tendeix a zero, corol·lari 1.1.6). Per
tant, en aquest cas, el domini de convergència no inclou els extrems.
3. Volem calcular la suma
∞
X (−1)n
n=0
n+1

a partir de la funció f (x) = log(1 − x). Calculem primer el seu desenvolupament en sèrie. Per
fer-ho, considerem la seva derivada, f 0 (x) = −1/(1 − x), que sabem que desenvolupa com
∞
X
f 0 (x) = − xn
n=0

per x ∈ (−1, 1). Ara, pel teorema 2.2.6, tenim que

x ∞
xn+1
Z X
f (x) = f 0 (t)dt = − , x ∈ (−1, 1)
0 n=0
n+1

Si prenem x = −1, f (−1) és convergent, perquè

∞ ∞
X (−1)n+1 X (−1)n
f (−1) = − =
n=0
n+1 n=0
n+1

és una sèrie numèrica alternada on 1/(n + 1) és decreixent amb límit zero (Criteri de Leibniz
1.3.2). Pel teorema d’Abel 2.3.7, tenim que
∞
X (−1)n
lim + f (x) =
x→−1
n=0
n+1

però f (x) és una funció contínua aprop de -1, i per tant el límit és f (−1). Ara, f (−1) = log(2).
Per tant,
∞
X (−1)n
log(2) = .
n=0
n+1

43
Observació 2.3.14. Cal observar que amb el què hem fet fins ara de sèries de potències, no podem
explicar perquè algunes funcions de classe C ∞ P a tot R, com per exemple ex , tenen sèrie de Taylor
convergent a tot R (que en el cas d’e seria
x
n≥0 x /n!), mentre que d’altres, com
n
per exemple
1/(1 + x ), tenen sèrie de Taylor només convergent en un interval (en aquest cas
2
n≥0 (−1) x
n 2n
P
només és convergent a l’interval (−1, 1)). Per resoldre satisfactòriament a aquests problemes, caldria
plantejar-se’ls en el context dels nombres complexos en lloc dels reals. Tot i que no desenvoluparem el
tema en aquests apunts, consideraríem funcions de variable complexa f (z), z ∈ C definides per sèries
del tipus n an (z − z0 )n , amb an , z, z0 ∈ C. En aquest context, la demostració del teorema 2.3.4
P

valdria sense fer-li cap modificació (considerant que per calcular el radi R, al fer lim sup n |an |. |an |
p

indicaria el mòdul del nombre complex an ) i per tant, obtindríem

• Si z està al disc de centre z0 i radi R, la sèrie convergeix absolutament i si |z − z0 | > R, la sèrie
no és convergent.
• Si 0 < r < R, la sèrie convergeix uniformement en el disc tancat de centre z0 i radi r.
És a dir, que el paper de l’interval de convergència aquí el faria el disc de convergència {z ∈ C :
|z − z0 | < R}. Com que el corol.lari 2.3.8 també és vàlid per aquestes funcions, resulta que la funció
suma f (z) és contínua en el disc de convergència. A més el corol.lari 2.3.10 (i el 2.3.11), també és vàlid,
i.e. les funcions de variable complexa definides com a suma d’una sèrie de potències són derivables i
la seva derivada s’obté derivant terme a terme (tot i que en aquest cas caldria canviar la demostració
que hem fet, ja que no disposem del teorema del valor mitjà en aquest context).
Tenint en compte tot això i tornant a l’exemple del principi d’aquesta observació, ara podem explicar
millor el comportament de sèries com la de Taylor de la funció de variable real 1/(1 + x2 ), ja que és la
restricció de f (z) = 1/(1 + z 2 ) als reals. Notem que f (z) està definida per a tot z 6= +i, −i, per tant
el radi no podria ser més gran que 1, ja que això implicaria que f (z) seria contínua (i fitada) en un
entorm de z = i (i z = −i) i això no és cert. Això no pot explicar-se si només considerem f de variable
real.

2.4 | Teorema d’aproximació polinòmica de Weierstrass

Per funcions derivables en un interval, sabem que podem aproximar-les pel seu polinomi de Taylor.
Ara bé, què podem dir de funcions no necessàriament derivables, però contínues?
Definició 2.4.1. Sigui f una funció de variable real. Diem que f té suport compacte1 si existeix
M > 0 tal que f (x) = 0 per a tot x ∈ R \ [−M, M ].
Definició 2.4.2. Siguin f, g funcions de variable real amb suport compacte. Definim la convolució de
f amb g com Z
(f ∗ g)(x) = f (t)g(x − t)dt.
R

Definició 2.4.3. Diem que una successió de funcions (φε ) amb suport compacte és una aproximació
de la unitat si
1. φε ≥ 0 .
2. R φε = 1.
R

3. Per a tot δ > 0 es compleix que φε (t) convergeix uniformement a 0 quan ε −→ 0, si |t| > δ.

Lema 2.4.4. Sigui f : R −→ R una funció contínua amb suport compacte. Sigui (φε ) una aproximació
de la unitat. Aleshores (f ∗ φε ) convergeix uniformement a f en R quan ε −→ 0.
1 En general, el suport d’una funció és l’adherència del conjunt de punts on la funció no s’anul.la.

44
Demostració. Volem veure que

lim sup |(f ∗ φε )(x) − f (x)| = 0.

ε→0 x∈R

Com que R φε (t)dt = R φε (x − t)dt = 1, podem escriure f (x) = R f (x)φε (x − t)dt (ja que f (x) no
R R R

depèn de t). Per tant,

Z  Z 
sup |(f ∗ φε )(x) − f (x)| = sup  f (t)φε (x − t)dt − f (x) = sup  f (t)φε (x − t)dt − f (x)
   
  
x∈R x∈R x∈R
ZR  R
Z
= sup  (f (t) − f (x)) φε (x − t)dt ≤ sup |f (t) − f (x)| φε (x − t)dt.
 
x∈R R x∈R R

Ara, demostrarem que podem fer aquest suprem tant petit com vulguem. Per començar, donat η > 0,
podem trobar δ > 0 tal que |f (x) − f (t)| < η/2 si |x − t| < δ, perquè f és una funció contínua. Prenem,
doncs, aquest δ, i separem la última integral en dues parts
Z
sup |f (t) − f (x)|φε (x − t)dt
x∈R R
!
Z x+δ Z
= sup |f (t) − f (x)| φε (x − t)dt + |f (t) − f (x)| φε (x − t)dt
x∈R x−δ R−[x−δ,x+δ]

! !
Z x+δ Z
η
< sup φε (x − t)dt + sup |f (t) − f (x)| φε (x − t)dt
x∈R 2 x−δ x∈R R−[x−δ,x+δ]

= A + B.

Com que φε és una funció positiva per ser una aproximació de la unitat, es compleix que
Z x+δ Z Z
φε (x − t)dt ≤ φε (x − t)dt = φε (t)dt = 1.
x−δ R R

Per tant,
Z x+δ
η η
A = sup φε (x − t)dt ≤ .
2 x∈R x−δ 2
Ara, estudiem la integral de B. Per començar, fem un canvi de variable y = x − t, dy = −dt. Així,
Z ! Z !
B = sup |f (t) − f (x)| φε (x − t)dt = sup |f (x − y) − f (x)| φε (y)dy
x∈R R−[x−δ,x+δ] x∈R |y|>δ

≤ sup φε (y)K,
|y|>δ

ja que com que f és contínua i té suport compacte, la última integral que quedava està acotada per
alguna constant K positiva. Finalment, donat aquest δ podem trobar un ε prou petit de manera que
η
sup φε (y) <
|y|>δ 2K

perquè φε convergeix uniformement a zero en |y| > δ al ser una aproximació de la unitat. Resumint,
η η Kη
sup |(f ∗ φε )(x) − f (x)| < + sup φε (y)K < + =η
x∈R 2 |y|>δ 2 2K

i això acaba la prova.

45
Vegem ara el Teorema de Weierstrass que ens diu que tota funció contínua en [a, b] amb valors reals
és límit uniforme d’una successió de polinomis.
Teorema 2.4.5 (d’aproximació polinòmica de Weierstrass). Sigui f : [a, b] −→ R una funció
contínua. Aleshores, existeixen polinomis pn tals que pn convergeixen uniformement a f en [a, b].
Demostració. Sense pèrdua de generalitat, podem suposar que f està definida en [0, 1] (sinó, con-
sideraríem f[0,1] (x) = f (a + x(b − a)), i si aquesta és límit uniforme de polinomis, l’original tam-
bé). Tampoc és cap restricció suposar que f (0) = f (1) = 0 (sinó, consideraríem f0,0 (x) = f (x) −
[f (0) + (f (1) − f (0))x], i novament si aquesta és límit uniforme de polinomis, f també ho és) i podem
ampliar la definició de f , fent que f (x) = 0 si x ∈ / [0, 1]. D’aquesta manera, f esdevé una funció
contínua a suport compacte.
Exposem la demostració donada per Landau al 1908. Primer, definim
(
cN (1 − t2 )N si t ∈ [−1, 1]
φ1/N (t) =
0 si t ∈
/ [−1, 1]
R1
amb c−1
N = −1 (1 − t ) dt. Veiem que (φ1/N ) és una aproximació de la unitat. Les dues primeres
2 N

propietats són clares. Veiem doncs la tercera: donat δ > 0, tenim que
2
Z 1 Z 1 Z 1
c−1 = (1 − t )
2 N
dt = 2 (1 − t )
2 N
dt ≥ 2 (1 − t)N dt = ,
N
−1 0 0 N +1
per tant cN ≤ (N + 1)/2. Així,
N +1
lim sup φ1/N (t) ≤ lim (1 − δ 2 )N = 0.
 
N →∞ |t|>δ N →∞ 2

Per tant, (φ1/N ) és una aproximació de la unitat.

Pel lema 2.4.4 sabem que (f ∗ φ1/N ) convergeix uniformement a f en tot R. Si veiem que f ∗ φ1/N és
un polinomi per x ∈ [0, 1], ja estarem.
Z Z 1
f ∗ φ1/N (x) = f (t)φ1/N (x − t)dt = f (t)φ1/N (x − t)dt


R 0

Com que prenem x ∈ [0, 1], x − t ∈ [−1, 1] i φ1/N (x − t) = cN (1 − (x − t)2 )N , i aquesta és l’expressió
d’un polinomi que desenvolupa com
X
φ1/N (x − t) = bjk xj tk
j,k

per algun número finit d’índexs j, k i alguns coeficients bjk . Com que hi ha un número finit de sumands,
la integral de la suma és la suma d’integrals, i queda
Z 1 Z 1 X XZ 1 X Z 1
f (t)φ1/N (x − t)dt = f (t) bjk xj tk dt = f (t)bjk xj tk dt = bjk xj f (t)tk dt
0 0 j,k j,k 0 j,k 0

que és un polinomi, com volíem.

Rb
Exemple 2.4.6. Considerem f : [a, b] −→ R contínua tal que a
f (x)xn dx = 0 per a tot n ∈ N.
Demostrarem que f ≡ 0.
Rb
És clar que si f compleix la propietat donada, llavors a f (x)p(x)dx = 0 per a qualsevol polinomi
p(x). Pel teorema de Weierstrass, sabem que existeixen pn (x) polinomis tals que convergeixen unifor-
mement a f . Llavors,
Z b Z b Z b Z b
f (x)dx =
2
f (x)f (x)dx = f (x) lim pn (x)dx = lim f (x)pn (x)dx = 0.
a a a n→∞ n→∞ a

46
Si f (x) no fos idènticament 0 a [a, b], llavors existiria x0 ∈ [a, b] tal que f (x0 ) 6= 0. Suposem sense
pèrdua de la generalitat que f (x0 ) > 0. Com que f és contínua, existeix δ > 0 tal que f (x) > 0 per
x ∈ (x0 − δ, x0 + δ). Per tant
Z b Z x0 +δ
f (x) dx >
2
f (x)2 > 0,
a x0 −δ

contradint la igualtat anterior. Per tant f ≡ 0.

Des del moment en que Weierstrass va publicar aquest resultat d’aproximació per polinomis, molts
matemàtics de l’època (Picard, Fejér, Lebesgue,...) s’hi van interessar i van donar demostracions alter-
natives, però la més senzilla és la que hem exposat aquí. El lector pot trobar la resta de demostracions
d’aquest resultat a [5], on també es ressenya la història relacionada a aquest descobriment.

47
 Capítol 3

Integrals impròpies
És dit que l’Arcàngel Gabriel porta una banya que farà sonar el dia del Judici Final. No és d’estranyar,
doncs, que amb aquesta imatge de gran anunciador, algú decidís identificar una banya tan poderosa
com aquesta amb la formidable trompeta de Torricelli.

La característica més destacable d’aquesta figura, obtinguda al revolucionar la funció f (x) = 1/x
definida en [1, ∞) al voltant de l’eix x, és que tanca un volum finit a l’interior d’una àrea infinita.
Aquest descobriment de Torricelli insòlit en l’època va provocar una gran controversia entre filòsofs i
matemàtics d’aleshores, arribant el filòsof anglès Thomas Hobbes a pronunciar la frase: ‘Per entendre
el sentit d’aquest descobriment no cal ser geòmetra o lògic, sinó més aviat estar boig”.

Essencialment, la màgia de les integrals impròpies és la mateixa. En aquest capítol, generalitza-

rem el concepte d’integral de Riemann per donar sentit a integrals de funcions de les quals abans no en
podíem parlar trivialment, ja fos perquè la funció no estava acotada en l’interval d’integració o perquè
es definia en un interval d’integració de longitud infinita. Aquesta extensió es fa mitjançant un pas al
límit d’integrals ordinàries.

Començarem el capítol definint la convergència d’una integral impròpia, i de manera semblant al

què vam fer quan parlàvem de sèries numèriques, veurem criteris de convergència per integrals im-
pròpies de funcions positives, parlarem de convergència absoluta i donarem un criteri de Dirichlet per
funcions més generals. Seguidament, es farà un petit estudi de la funció Gamma d’Euler, que ens
acabarà ajudant a entendre el creixement del factorial. Per últim, veurem com, per tal de calcular el
valor de certes integrals impròpies, ens ajuda el poder derivar sota el signe integral funcions de diverses
variables.

48
3.1 | Introducció. Funcions localment integrables
Es tracta d’estendre la noció d’integral de Riemann a funcions no acotades o bé a funcions definides
en una semirecta o a tota la recta. Suposarem que les funcions estan definides en un interval [a, b), on
b pot ser finit o +∞. Es pot tractar de manera semblant el cas de funcions definides en intervals de
la forma (a, b] amb a finit o −∞. La integral de funcions definides en un interval (a, b) es redueix als
dos casos anteriors simplement estudiant per separat les funcions en (a, c] i en [c, b) per a < c < b.
Definició 3.1.1. Sigui f : [a, b) −→ R, amb b ∈ R ∪ {∞}. Diem que f és localment integrable en
[a, b) si f és integrable Riemann en [a, x] per a tot a < x < b.
Exemple 3.1.2. Considerem f (x) = sin (1/x), i l’interval I = (0, 1]. Llavors, és clar que f és localment
integrable en I, perquè donat x > 0, f és contínua en l’interval tancat [x, 1], i tota funció contínua en
un interval tancat és integrable Riemann.
Tant de la definició com de l’exemple anterior se’n segueix que tota funció contínua en un interval [a, b)
és localment integrable en [a, b).
Definició 3.1.3. Sigui f : [a, b) −→ R una funció localment integrable. Si existeix
Z x
lim f
x→b, x<b a
Rb
i és finit, direm que la integral impròpia de f en [a, b), a f (t)dt és convergent. Denotem simplement
Rb
per a f , al valor d’aquest límit. En aquest cas, diem també que la integral impròpia és convergent.
Hi ha moltes raons per les quals podria fer falta estendre la integral d’una funció de manera impròpia
en un interval [a, b). Les situacions més típiques en les que cal fer això són aquelles en que, o bé
l’interval [a, b) no és finit (és a dir, b = ∞), o bé la funció no està acotada en apropar-se a b. Cal
observar també que una funció f : [a, b] → R integrable Riemann és integrable en sentit impròpi en
[a, b) i les integrals ordinària i impròpia coincideixen.
Exemples 3.1.4. Veiem alguns exemples representatius d’integrals impròpies:
1. Considerem ∞
1
Z
dx
1 xα
Aquesta integral és impròpia perquè l’interval de definició, [1, ∞), té longitud infinita. Notem
que l’integrand és una funció contínua a [1, ∞) i per tant és localment integrable. Per definició,

Z ∞
1
Z t
1 ln(t) si α = 1

dx = lim dx = lim
1 xα t→∞ 1 xα t→∞  1−α
1−α − 1−α si α 6= 1
t 1

Si α = 1, lim ln(t) = ∞. Si α < 1, llavors 1 − α > 0, i per tant

t→∞

t1−α 1
lim − =∞
t→∞ 1 − α 1−α
En canvi, per α > 1, tenim que 1 − α < 0, de manera que

t1−α 1 1
lim − =
t→∞ 1 − α 1−α α−1
Per tant, la integral impròpia és convergent si, i només si, α > 1. 2
Si α ≤ 1 la integral divergeix
a +∞.
2 Aquest resultat no ens hauria de sorprendre gaire, doncs és la versió contínua de la sèrie harmònica, que efectivament

era convergent per α > 1.

49
 2. Considerem
1
1
Z
dx
0 xα
Aquesta integral és impròpia perquè la funció 1/xα pot no ser acotada, segons els valors de α,
aprop de l’origen (l’integrand té una singularitat a l’origen per α > 0 i és localment integrable a
(0, 1] perquè és contínua). Aplicant la definició d’integral impròpia,

Z 1
1 − ln(t) si α = 1

α
dx = lim
0 x t→0 
t1−α
1−α − 1−α si α 6= 1
 1

És immediat veure que, pels casos α = 1 o α > 1, el límit no és finit. En canvi, si α < 1, el
límit val 1/(1 − α), i per tant, la integral impròpia és convergent. Resumint, la integral impròpia
R1 1
0 xα
dx és convergent si, i només si, α < 1.
R ∞ dt
3. Considerem ara −∞ 1+t 2. En aquest cas separarem la integral en dues parts per tenir dues
integrals impròpies com les que hem definit. Així
Z ∞ Z 0 Z ∞
dt dt dt
= + = − lim arctan x + lim arctan x = π.
−∞ 1 + t2
−∞ 1 + t2
0 1 + t2 t→∞ t→∞

En general, l’estudi de la convergència d’una integral impròpia és una tasca complicada. Afortunada-
ment hi ha eines que ja coneixem i que ens seran útils. Veiem la condició de Cauchy.
Proposició 3.1.5 (Condició de Cauchy). Sigui f : [a, b) −→ R localment integrable. La integral
Rb
impròpia a f és convergent si, i només si, es compleix la condició de Cauchy: ∀ε > 0 ∃b0 , a < b0 < b,
tal que Z x2 
 

 f  < ε
x1

si b0 < x1 < x2 < b.

Z x
Demostració. La integral impròpia serà convergent si i només si lim
f existeix. Això equival
x→b,x<b a
Z x2 Z x1 
a dir que compleix la condició Cauchy: ∀ε > 0 ∃b0 , a < b0 < b, tal que  f  < ε si
 
 f−
Z x2  a a

b0 < x1 < x2 < b. És a dir,  f  < ε si b0 < x1 < x2 < b.

 
 
x1

3.2 | Integrals impròpies de funcions no-negatives

Rb
Igual com vam fer amb les sèries numèriques, podem donar criteris per integrals impròpies a f on f
és una funció localment integrable i no-negativa en l’interval [a, b) (f (x) ≥ 0 per a tot x ∈ [a, b)). De
Rb Rx
fet, una primera observació que podem fer és que a f serà convergent si i només si a f és acotada
per a tot x < b. Escrivim el resultat.
Teorema 3.2.1. Sigui f una funció localment integrable i no-negativa en [a, b). Una condició neces-
Z b
sària i suficient perquè la integral impròpia f (t)dt sigui convergent és que la funció
a
Z x
F (x) = f (t)dt
a

sigui acotada per a tot x < b.

50
Demostració. Com que f és no-negativa, F (x) és monòtona creixent. Si F és acotada, lim F (x)
x→b
existeix i és el suprem de la funció. Per tant la integral improòpia és convergent. Si F (x) no fos
acotada, llavors lim F (x) = +∞ i per tant la integral impròpia divergiria cap a infinit.
x→b

També notem, com vam fer al parlar de sèries de termes positius, que els següents criteris són també
Rb
vàlids per a funcions que siguin positives almenys en [c, b), amb c ∈ [a, b), perquè la integral a f la
Rc Rb
podem trencar en a f + c f , on la primera està ben definida perquè f és localment integrable.
Rb Rb
Per integrals impròpies de funcions no-negatives escriurem a f < ∞ (resp. a f = ∞) per deno-
Rb
tar que la integral impròpia a f és convergent (resp. divergent cap a infinit).
Teorema 3.2.2 (Criteri de comparació). Siguin f, g : [a, b) −→ [0, +∞) dues funcions no-negatives
localment integrables en [a, b). Aleshores:
Z b Z b
1. Si ∃C > 0 tal que f (x) ≤ Cg(x) ∀x en un entorn de b i g < ∞ =⇒ f < ∞.
a a

f (x)
2. Sigui lim = `. Llavors,
x→b g(x)
Z b Z b
(a) Si ` ∈ (0, ∞) i f < ∞ ⇐⇒ g < ∞.
a a
Z b Z b
(b) Si ` = 0 i g < ∞ =⇒ f < ∞.
a a
Z b Z b
(c) Si ` = ∞ i f < ∞ =⇒ g < ∞.
a a

Demostració. Veiem cada apartat per separat.

Z x Z x Z x Z x
1. Només cal veure que f és acotada per a tot x. Per x ≥ x0 , f≤ Cg = C g, que és
Z b a a a a

acotada perquè g < ∞.

a

f (x)
2. Sigui limx→b g(x) = `. Llavors,

(a) Si ` ∈ (0, ∞), per a tot ε > 0 existeix x0 < b tal que

f (x)
`−ε≤ ≤`+ε (2)
g(x)

si x ≥ x0 . En particular, f (x) ≤ (` + ε)g(x) per x ≥ x0 . Per l’apartat 1 del teorema,

Z b Z b
g < ∞ implica f < ∞. La desigualtat inferior de (2) prova la implicació contrària.
a a
(b) Suposem que ` = 0. Això vol dir que donat ε > 0 existeix x0 < b tal que f (x) ≤ εg(x).
L’apartat 1 acaba la demostració.
(c) Suposem que ` = ∞. Això vol dir que limx→b g(x)/f (x) = 0. Ens reduïm per tant al cas
anterior.

Exemple 3.2.3. Considerem a > 0, i la integral

Z ∞ √
x+1
√ dx
0 x2/3 3 xa + 1

51
Aquesta és una integral impròpia per la longitud infinita del domini d’integració i perquè la funció a
integrar no està acotada a la vora de zero. Volem veure, doncs, per a quins valors d’a és convergent.
Per facilitar les coses, separem la integral en dues, per tractar els punts conflictius 0 i ∞ per separat,
Z ∞ √ √ Z ∞ √
x+1 x+1 x+1
Z 1
√ dx = √ dx + √ dx
0 x 2/3 3
x +1
a
0 x
2/3 3
x +1
a
1 x 2/3 3
xa + 1

Com que la funció és positiva en [0, ∞), podem aplicar el criteri de comparació. Per la primera part,
considerem
1
f (x) = 2/3
x
Per la segona part, considerem
1
g(x) = 2/3+a/3−1/2
x
És fàcil veure que f i g es comporten com la funció a integrar en 0 i ∞, respectivament (és a dir, que
el límit del quocient no és zero ni infinit en cap dels casos). Llavors,
√ Z ∞ √ Z ∞
x+1 x+1 1 1
Z 1 Z 1
√ dx + √ dx ∼ dx + dx
0 x
2/3 3
x +1
a
1 x 2/3 3
x +1
a
0 x
2/3
1 x 2/3+a/3−1/2

La primera integral és convergent perquè 2/3 < 1. La segona integral ho és quan

2 a 1 5
+ − >1⇔a>
3 3 2 2

El criteri integral, vist al capítol 1, també és una bona eina en el cas de les integrals impròpies de
funcions positives. Recordem-lo.
Teorema P 3.2.4 (Criteri integral). SiguiR nf : [1, ∞) → (0, ∞) una funció decreixent localment inte-
grable. f (n) < ∞ ⇐⇒ ∃ C > 0 tal que 1 f (x)dx ≤ C per a tot n.
X Z ∞
Així és equivalent veure que f (n) < ∞ a veure que f < ∞.
1

Exemple 3.2.5. Volem veure per a quins valors d’a > 0 la integral
Z ∞
ax dx
0

és convergent. Per començar notem que la integral és impròpia

Rc perquè l’interval d’integració no és
acotat. Si a ≥ 1, la funció ax és creixent, de manera que 0 ax dx no està acotada a mesura que c es
fa gran, i la integral és clarament divergent. Veiem que passa, doncs, si a < 1. En aquest cas, podem
considerar Z ∞ Z 1 Z ∞
ax dx = ax dx + ax dx
0 0 1
i preocupar-nos per la segona integral. Si a < 1, la funció ax és decreixent, i podem aplicar el criteri
Z ∞ ∞
X
integral, de manera que ax dx serà convergent si i només si la sèrie an és convergent.
1 n=1

Ara que tenim una sèrie de termes positius a estudiar, podem aplicar, per exemple, el criteri de
l’arrel. Tenim que √
lim n an = a < 1
n→∞

de manera que la sèrie és convergent, i per tant la integral inicial és convergent.

Òbviament aquest exemple es podia haver fet simplement integrant la funció i estudiant el límit
corresponent.

52
3.3 | Convergència absoluta d’integrals impròpies. Criteri de
Dirichlet
Rb
Definició 3.3.1. Sigui f : [a, b) −→ R localment integrable. Direm que la integral impròpia a f és
Rb
absolutament convergent si la integral impròpia a |f | és convergent.
Rb Rb
És clar
R que si R a f és absolutament convergent, llavors a f és convergent, perquè donat ε > 0, es té
 x  x
que  x12 f  ≤ x12 |f | < ε si x1 < x2 són prou propers al punt b i per tant es compleix la condició de
Cauchy.
Exemple 3.3.2. Donats α, β > 0, volem veure la convergència de
Z ∞
β
p(x)e−αx dx
0

on p(x) és un polinomi arbitrari. Per fer-ho, estudiem primer la convergència absoluta; és a dir, mirem
la convergència de Z ∞ Z ∞

−αxβ  β
 dx = |p(x)| e−αx dx

p(x)e
0 0
L’únic punt conflictiu de la integral és l’infinit. Com que ara tenim la integral impròpia d’una funció
β
positiva, sigui η > 0 tal que α − η > 0, i comparem la funció a integrar amb e−(α−η)x ,
β
|p(x)|e−αx |p(x)|
lim β = lim ηxβ = 0
x→∞ e−(α−η)x x→∞ e

Per tant, cal veure per a quins valors d’α i β és convergent la integral
Z ∞
β
e−(α−η)x dx
0

Per veure-ho, apliquem el canvi de variable xβ = t, dx = dt/ βt(β−1)/β . Llavors,

∞ ∞
1
Z Z
β
e−(α−η)x dx = e−(α−η)t dt
0 0 βt(β−1)/β
Amb el canvi de variable fet, tenim que els dos extrems d’integració són conflictius. Separem la integral
en dues parts, de manera que

1 ∞ −(α−η)t
Z ∞
1 1 1 1
Z Z 1 
e dt = e −(α−η)t
dt + e −(α−η)t
dt
β 0 t(β−1)/β β 0 t(β−1)/β 1 t(β−1)/β

Totes dues són de termes positius, per tant podem tornar a comparar. La primera es comporta com

1
Z 1
(β−1)/β
dt
0 t

que és convergent perquè (β − 1)/β < 1. La segona és menor que

Z ∞
e−(α−η−δ)t dt
1

per qualsevol δ tal que α − η − δ > 0, i també és convergent. Es conclou, doncs, que per qualsevol
R∞ β R∞ β
parella α, β > 0, 0 |p(x)|e−αx és convergent. En particular, 0 p(x)e−αx és convergent.
Tanmateix, una integral impròpia pot ser convergent sense ser-ho absolutament. Veiem ara el criteri
de Dirichlet, que és una conseqüència del teorema d’integració per parts.

53
Teorema 3.3.3 (Criteri de Dirichlet). Siguin f, g : [a, b) −→ R funcions C 1 (derivables amb
derivada contínua). Suposem que
Z x 
1. Existeix C > 0 tal que  f (t)dt ≤ C per a tot x ∈ [a, b).
 
a

2. g es decreixent i lim g(x) = 0

x→b
Z b
Llavors la integral impròpia f (t)g(t)dt és convergent.
a
Rx Rx
Demostració. Demostrarem que existeix limx→b a f (t)g(t)dt i que és finit. Sigui F (x) = a f (t) dt.
Aplicant integració per parts
Z x Z x
x
f (t)g(t)dt = [F (y)g(y)]a − F (t)g 0 (t)dt
a a

Notem que F (a) = 0. Per tant,

Z x Z x
f (t)g(t)dt = F (x)g(x) − F (t)g 0 (t)dt.
a a
R x
Com que |F (x)| =  a f (t) dt ≤ C i limx→b g(x) = 0, el terme F (x)g(x) tendeix a zero quan x → b.

Rb
D’altra banda, a F (t)g 0 (t)dt és absolutament convergent. Efectivament,
Z x Z x Z x
|F (t)g 0 (t)|dt ≤ C |g 0 (t)|dt = −C g 0 (t)dt = C (g(a) − g(x))
a a a

ja que com que g és decreixent, g 0 < 0, de manera que |g 0 | = −g 0 . Ara, al prendre límits,
Z b
|F (t)g 0 (t)|dt ≤ lim C (g(a) − g(x)) = Cg(a) < ∞.
a x→b

Rb
Per tant a
F (t)g 0 (t)dt és absolutament convergent. En particular és convergent, i tot plegat fa que la
Rb
integral impròpia a f (t)g(t)dt sigui convergent.
Observació 3.3.4. Hi ha una versió més general del Criteri de Dirichlet en la que només es demana que
f i g siguin localment integrables en [a, b). La demostració en comptes d’utilitzar el teorema d’integració
per parts utilitza el Teorema del valor mig de Bonnet, que ens diu que si f i g són integrables Riemann en
Z b Z ξ Z b
[a, b]i g és monòtona en [a, b], llavors ∃ξ ∈ [a, b] tal que f (t)g(t)dt = g(a) f (t)dt + g(b) f (t)dt.
a a ξ

Exemple 3.3.5. Sigui α > 0, i considerem

∞
sin x
Z
dx
0 xα

volem veure per a quins valors d’α la integral impròpia és convergent. Com que tant 0 com ∞ són
punts conflictius, comencem separant la integral en dues parts,
Z ∞ Z ∞
sin x sin x sin x
Z 1
α
dx = α
dx + dx
0 x 0 x 1 xα
R1
La primera integral és d’una funció positiva, i es comparable a 0
1/xα−1 dx, que és convergent quan
α − 1 < 1, és a dir α < 2. Per la segona part, observem que
R x
1.  1 sin t dt = |− cos(x) + cos(1)| ≤ 2


54
 2. 1/xα és decreixent i limx→∞ 1/xα = 0
R∞
Podem aplicar el criteri de Dirichlet, de manera que 1 sin x/xα dx també és convergent. Resumint
Z ∞
sin x
dx és convergent per α < 2.
0 xα
Estudiem ara la convergència absoluta d’aquesta integral. Fixeu-vos que
Z ∞ Z ∞
| sin x| sin x | sin x|
Z 1
α
dx = α
dx + dx.
0 x 0 x 1 xα
La primera integral és convergent pel criteri de comparació si α < 2 (com acabem de veure a l’estudiar
la convergència). Centrem-nos en la segona integral. Si α > 1, llavors
Z ∞ Z ∞
| sin x| 1
α
dx ≤ α
dx < +∞.
1 x 1 x
Veiem ara què passa si α ≤ 1.
√ √
Z ∞
| sin x| X Z 3π4 +nπ | sin x| X Z 3π4 +nπ 2/2 2X π X 1
dx ≥ dx ≥ dx ≥ 2
∼ = +∞.
1 xα π x α π x α 2 ( + nπ)α
3π nα
n≥1 4 +nπ n≥1 4 +nπ n≥1 4 n
∞
sin x
Z
Per tant, per 0 < α ≤ 1, dx no és absolutament convergent però si que és convergent.
0 xα

3.4 | Integrals dependents d’un paràmetre. Derivació sota el

signe integral.
En aquesta secció veurem alguns resultats relacionats amb funcions definides a R2 , que acabaran
donant eines que ens ajuden al càlcul d’integrals impròpies.
Definició 3.4.1. Sigui U ⊆ R2 obert i sigui f : U −→ Rn . Sigui (x0 , y0 ) ∈ U . Diem que f és contínua
en (x0 , y0 ) si per a tot ε > 0 existeix un δ > 0 tal que kf (x, y)−f (x0 , y0 )k < ε si k(x, y)−(x0 , y0 )k < δ.
f és contínua en U si ho és en tots els punts (x0 , y0 ) ∈ U .
La noció de funció uniformement contínua és també la mateixa que per a funcions d’una variable.
Definició 3.4.2. Sigui U ⊆ R2 i sigui f : U −→ Rn . Diem que f és uniformement contínua en U
si per a tot ε > 0, existeix δ > 0 tal que kf (x, y) − f (x0 , y0 )k < ε sempre que (x0 , y0 ), (x, y) ∈ U i
k(x, y) − (x0 , y0 )k < δ.
Com en el cas de funcions d’una variable, es pot demostrar que una funció contínua en un compacte
és uniformement contínua.
Teorema 3.4.3. Sigui f : [a, b] × [c, d] −→ Rn contínua en [a, b] × [c, d]. Llavors, f és uniformement
contínua en [a, b] × [c, d].
Suposem que tenim una funció f : [a, b] × [c, d] −→ R que per cada valor de y és integrable com a
funció de x. Llavors, té sentit definir una funció F a [c, d] així
Z b
F (y) = f (x, y)dx.
a

Volem estudiar les propietats d’aquesta funció F , com la continuïtat i la derivabilitat, en termes de les
propietats de f . Veiem que en podem dir sobre això.
Teorema 3.4.4. (Pas al límit sota el signe integral)
Rb
Sigui f : [a, b] × [c, d] −→ R contínua en [a, b] × [c, d]. Considerem F (y) = a f (x, y)dx definida en
[c, d]. Llavors F és contínua, i.e. si c < y0 < d,
Z b Z b Z b
lim F (y) = lim f (x, y)dx = lim f (x, y)dx = f (x, y0 )dx = F (y0 ).
y→y0 y→y0 a a y→y0 a

55
Demostració. Veiem que donat y0 ∈ [c, d], llavors |F (y) − F (y0 )| < ε si y es prou proper a y0 . Com
que f és contínua en [a, b] × [c, d], f és uniformement contínua, i per tant, donat ε > 0 podem prendre
δ > 0 tal que |f (x, y) − f (x, y0 )| < ε si k(x, y) − (x, y0 )k = |y − y0 | < δ, i això serveix per a tot x ∈ [a, b].
Per tant
Z  Z
 b  b
|F (y) − F (y0 )| =  [f (x, y) − f (x, y0 )] dx ≤ |f (x, y) − f (x, y0 )| dx < ε(b − a).
 
 a  a

Teorema 3.4.5. (Derivació sota el signe integral)

Rb
Sigui f : [a, b] × [c, d] −→ R integrable Riemann per a cada valor de y ∈ [c, d] i F (y) = a f (x, y)dx. Si
f és derivable en la variable y i ∂f /∂y és contínua en [a, b] × [c, d], llavors F (y) és derivable en (c, d)
i la seva derivada és Z b
∂f
F 0 (y) = (x, y)dx
a ∂y

per a tot y ∈ (c, d).

Demostració. Prenem ε > 0. Si y i y0 són prou propers, llavors
  Z 
 F (y) − F (y ) Z b ∂f   b f (x, y) − f (x, y ) Z b
∂f 
0 0
− (x, y0 )dx =  dx − (x, y0 )dx
   
y − y0 ∂y y − y ∂y

 a   a 0 a 

Pel teorema del valor mig, existeix ξ ∈ [y, y0 ] tal que

Z  Z 
 b f (x, y) − f (x, y ) Z b
∂f   b ∂f Z b
∂f 
0
dx − (x, y0 )dx =  (x, ξ)dx − (x, y0 )dx
   
y − y0 a ∂y a ∂y a ∂y

 a   
Z  
 b ∂f ∂f
 
= (x, ξ) − (x, y0 ) dx
 
 a ∂y ∂y 
Z b 
 ∂f
 (x, ξ) − ∂f (x, y0 ) dx < ε(b − a),

≤  ∂y
a ∂y 

ja que si y i y0 són prou propers, ξ i y0 també, i com que ∂f /∂y és contínua en [a, b] × [c, d], és
 ∂f ∂f
uniformement contínua. En particular,  (x, ξ) − (x, y0 ) < ε per a tot x ∈ [a, b].

∂y ∂y
Si els límits d’integració depenen també del paràmetre, es pot demostrar el següent resultat de derivació
d’una integral.

Teorema 3.4.6. Sigui f (x, y) una funció definida i contínua en [a, b] × [c, d]. Siguin a : [c, d] → R i
b : [c, d] → R dues funcions derivables complint a ≤ a(y) ≤ b(y) ≤ b per c ≤ y ≤ d. Suposem també
Z b(y)
que ∂f /∂y és contínua en {(x, y) ∈ R2 : a(y) ≤ x ≤ b(y), c ≤ y ≤ d}. Llavors F (y) = f (x, y)dx
a(y)
és derivable en (c, d) i
Z b(y) Z b(y)
∂ ∂f
F 0 (y) = f (x, y)dx = b0 (y)f (b(y), y) − a0 (y)f (a(y), y) + (x, y)dx
∂y a(y) a(y) ∂y

per a tot y ∈ (c, d).

Demostració. Sigui y0 ∈ [c, d]. Podem escriure F com

Z a(y0 ) Z b(y0 ) Z b(y)
F (y) = f (x, y)dx + f (x, y)dx + f (x, y)dx = F1 + F2 + F3 .
a(y) a(y0 ) b(y0 )

56
Recordem ara un teorema del valor mitjà en relació a la teoria d’integració:
Z Z
Si g és contínua en un interval I i h ≥ 0 integrable, ∃ξ ∈ I tal que g(x)h(x)dx = g(ξ) h(x)dx.
I I
Com que F1 (y0 ) = 0, aplicant el teorema del valor mig per integrals, existeix ξ, a(y) ≤ ξ ≤ a(y0 ) tal
que
F1 (y) − F1 (y0 ) 1 a(y0 ) − a(y)
Z a(y0 )
= f (x, y)dx = f (ξ, y).
y − y0 y − y0 a(y) y − y0
Si fem el límit quan y → y0 , obtenim F10 (y0 ) = −a0 (y0 )f (a(y0 ), y0 ). El mateix passa amb el terme F3 ,
i.e.
F3 (y) − F3 (y0 )
F30 (y0 ) = lim = b0 (y0 )f (b(y0 ), y0 ).
y→y0 y − y0
Per acabar, apliquem el teorema 3.4.5 al terme F2 i obtenim
Z b(y0 )
∂f
F20 (y0 ) = (x, y0 )dx.
a(y0 ) ∂y

Z a
dx
Exemple 3.4.7. Calcular per derivació paramètrica la integral a > 0.
0 (x2 + a2 )3
Per y > 0 definim
y
1
Z
dx x π
I(y) = = arctan |y0 = .
0 x2 + y 2 y y 4y
Gràcies al teorema (3.4.5) i a l’observació (3.4.6), tenim que

1
Z y
dx π
I 0 (y) = −2y + 2 = − 2.
0 (x 2 + y 2 )2 2y 4y

Per tant y
1 1 π+2
Z  
dx π
J(y) = = + 2 =
0 (x + y )
2 2 2 2y 4y 2 2y 8y 3
Si tornem a aplicar el teorema (3.4.6) obtenim

1 3(π + 2)
Z y
dx
J (y) = −4y
0
+ 4 =− .
0 (x + y ) 4y 8y 4
2 2 3

Per tant y
1 3(π + 2) 1 3π + 8
Z  
dx
= + 4 = .
0 (x2 + y 2 )3 4y 8y 4 4y 32y 5
Fent y = a tenim
a
3π + 8
Z
dx
= .
0 (x2 + a2 )3 32a5
Rb
Per a cada y fixat, l’expressió F (y) = a f (x, y)dx és una integral d’una funció de variable real, a les
quals estem àmpliament acostumats. Però seguint amb la tònica del capítol, aquesta integral podria
ser impròpia. Per exemple, si en el teorema anterior demanem continuïtat només en [a, b) × [c, d],
integrar fins al punt b respecte de x pot ser un problema. Tot i així, ens agradaria poder derivar sota
el signe integral en aquestes situacions on la integral és impròpia. Veiem un teorema que resol aquesta
qüestió.
Rb
Teorema 3.4.8. Sigui f contínua en [a, b) × [c, d]. Considerem F (y) = a f (x, y)dx. Suposem que
1. ∂f /∂y és contínua en [a, b) × [c, d]

57
 2. Donat y0 ∈ [c, d], existeix δ > 0 tal que la integral
Z b  
 ∂f
sup  ∂y (x, y) dx

 
a y∈(y0 −δ,y0 +δ)

existeix i és finita en [a, b).

Aleshores, F (y) és derivable en y0 i
Z b
∂f
F 0 (y0 ) = (x, y0 ) dx
a ∂y
Demostració. Podem repetir la demostració del punt 2 del teorema anterior fins just després d’aplicar
el teorema del valor mig, de manera que tenim
  Z 
 F (y) − F (y ) Z b ∂f  b
∂f ∂f

0
(x, )dx (x, (x, )

− y ≤ ξ) − y0  dx
 
0
 
y − y0 a ∂y ∂y ∂y
  
  a

Ara, sigui δ > 0 un nombre prou petit que determinarem posteriorment, i escrivim
Z b 
 ∂f
 (x, ξ) − ∂f (x, y0 ) dx

 ∂y ∂y 
a
Z b−δ   Z b  
 ∂f ∂f  ∂f ∂f
=  ∂y (x, ξ) − ∂y (x, y0 ) dx +  ∂y (x, ξ) − ∂y (x, y0 ) dx
 
   
a b−δ

La primera integral es fa tant petita com vulguem sempre que ξ i y0 siguin propers, perquè al ser
∂f /∂y contínua en [a, b) × [c, d], és contínua a [a, b − δ] × [c, d], i els reduïm a l’argument del teorema
anterior a través de la continuïtat uniforme. Pel que fa a la segona integral, tenim que
Z b   Z b   Z b  
 ∂f
 (x, ξ) − ∂f (x, y0 ) dx ≤
 ∂f  ∂f
 (x, ξ) dx +  (x, y0 ) dx
  
 ∂y ∂y b−δ ∂y b−δ ∂y
    
b−δ
Z b  
 ∂f
≤2 sup  (x, y) dx

 ∂y 
b−δ y∈(y0 −δ,y0 +δ)

i aquesta es fa també arbitràriament petita a mesura que es fa δ petit, per la condició de Cauchy en
3.1.5 i el fet que, per hipòtesi, aquest δ pot ser tal que
Z b  
 ∂f
sup  ∂y (x, y) dx

 
a y∈(y0 −δ,y0 +δ)

és convergent.
Exemple 3.4.9. Volem calcular
∞
sin(x)
Z
dx
0 x
que sabem que és convergent per l’exemple 3.3.5. Per fer-ho, considerem la funció
sin(x)
f (t, x) = e−tx
x
i sigui
∞
sin(x)
Z
F (t) = e−tx dx
0 x
Per començar, veiem que F és convergent per a tot t > 0. Observem que els dos punts conflictius en
la integral són zero i l’infinit, de manera que escrivim
Z ∞ Z ∞
−tx sin(x) −tx sin(x) sin(x)
Z 1
F (t) = e dx = e dx + e−tx dx
0 x 0 x 1 x

58
La primera integral és convergent al apropar-nos a zero perquè e−tx tendeix a una constant i sin(x) és
equivalent a x quan x és petit. La segona és convergent al anar a l’infinit pel criteri de Dirichlet.

Si apliquem el teorema, veiem que

Z ∞ Z ∞
sin(x)
 
∂
F 0 (t) = e−tx dx = −e−tx sin(x) dx
0 ∂t x 0

Integrant dues vegades per parts, arribem a que

Z ∞
1
F 0 (t) = −e−tx sin(x) dx = −
0 1 + t2
Però ara podem tornar a integrar respecte de t i aplicar la regla de Barrow, quedant
Z ∞ Z ∞
1
F (∞) − F (t) = F (t) dt = −
0
dt = − (arctan(∞) − arctan(t))
t t 1 + t2
D’acord a l’expressió
∞
sin(x)
Z
F (t) = e−tx dx
0 x
es té que F (∞) = 0. D’altra banda, arctan(∞) = π/2. Tot plegat,
π
F (t) = − arctan(t)
2
Observem que la integral que volem calcular es correspon amb F (0). Com que arctan(0) = 0, queda
que Z ∞
sin(x) π
dx =
0 x 2

3.5 | Aplicació de les integrals impròpies: funció Gamma d’Eu-

ler
Donat n ∈ N, sabem definir el factorial de n, com n! = n(n − 1)(n − 2) · · · 2 · 1. La figura següent
mostra el valor del factorial pels primers naturals.

120

100

80

60

40

20

0
0 1 2 3 4 5

La pregunta és: hi ha alguna manera de generalitzar aquesta funció, per poder definir x! per a qualsevol
x > 0?

59
Definició 3.5.1. Per a x > 0, la funció Gamma es defineix com
Z ∞
Γ(x) = tx−1 e−t dt.
0

Abans de res, veiem que Γ(x) és convergent per a tot x > 0. Tenim que
Z ∞ Z 1 Z ∞
Γ(x) = t e dt =
x−1 −t
t e dt +
x−1 −t
tx−1 e−t dt
0 0 1

Totes dues integrals són Rde funcions positives i per tant els podem aplicar el criteri de comparació. La
1
primera és equivalent a 0 tx−1 dt que és convergent perquè x > 0. La segona també ho és perquè, per
R∞ R∞
a qualsevol 0 < α < 1, existeix x0 prou gran de manera que x0 tx−1 e−t està acotada per x0 e−(1−α)t ,
que és convergent. Llavors, Γ(x) és convergent.

Observem que n! està ben definit si el pensem com n! = n · (n − 1)! per a tot n > 0, i 0! = 1.
Disposa Γ(x) d’aquesta propietat?
Teorema 3.5.2. La funció Gamma és la generalització del factorial: ∀x > 0, Γ(x + 1) = x Γ(x). En
particular, Γ(n + 1) = n!.

Demostració. Tenim que

" #
Z ∞ Z M Z M
−t M
Γ(x + 1) = tx e−t dt = lim tx e−t dt = lim −tx e +x tx−1 e−t dt
 
M →∞ M →∞ 0
0 0 0
Z M Z ∞
= lim −M e x −M
+x e dt = x
x−1 −t
t tx−1 e−t dt = x Γ(x)
M →∞ 0 0

L’estudi de les propietats de la funció Gamma és inexhaurible, així com les preguntes que es poden
fer al voltant d’aquesta. A continuació resolem una d’aquestes, d’especial interès per un curs d’anàlisi
com aquest: a que es comparable Γ(x), per x prou gran?

Teorema 3.5.3. La funció Gamma satisfà

Γ(x + 1)
lim √ =1
x→∞ (x/e)x 2πx

Demostració. Tenim que Z ∞

Γ(x + 1) = tx e−t dt
0

Apliquem el canvi de variable t = x(1 + u), dt = x du, de manera que

Z ∞ Z ∞ Z ∞
x
tx e−t dt = xx+1 (1 + u)x e−x(1+u) du = xx+1 e−x (1 + u)e−u du

0 −1 −1

Ara, busquem h(u) tal que

u2
(1 + u)e−u = e− 2 h(u)

Tenim que
u2 2 ln(1 + u) − 2u
ln (1 + u)e−u = ln(1 + u) − u = − h(u) ⇒ h(u) =


2 −u2
Llavors Z ∞ Z ∞
x u2
xx+1 e−x (1 + u)e−u du = xx+1 e−x e− h(u)x

2 du
−1 −1

60
Apliquem un nou canvi de variable, u = 2/x s, du = 2/x ds, i ens queda
p p

Z ∞ 2 √ x+1/2 −x Z ∞ √

− u2 h(u)x −h s 2/x s2
x x+1 −x
e e du = 2 x e √ e ds
−1 − x/2

Ara, intentem calcular el límit

√ √

R ∞√ −h s 2/x s2
Γ(x + 1) 2x x+1/2 −x
e − x/2
e ds 1
Z ∞ √
−h s


2/x s2
lim √ = lim √ = lim √ √ e ds
x→∞ xx e−x 2πx x→∞ xx e−x 2πx x→∞ π − x/2

Observem que
!
2 2 ln(1 + u) − 2u 1/(1 + u) − 1 1
r
lim h s = lim h(u) = lim = lim −2 = lim =1
x→∞ x u→0 u→0 −u2 u→∞ 2u u→∞ 1 + u

De manera no trivial (veure [9], p. 195) es comprova que

Z ∞ √
Z ∞
−h s 2/x s2 2
lim √ e ds = e−s ds
x→∞ − x/2 −∞

√
i aquesta última integral val π.
Aquest teorema, pel cas en que x sigui un natural, ens dona el que es coneix com fórmula d’Stirling,
que determina a què és comparable el factorial d’un nombre natural quan aquest nombre és prou gran.
Corol·lari 3.5.4 (Fórmula d’Stirling).

n!
lim √ =1
n→∞ nn e−n 2πn
Demostració. Conseqüència directa del teorema anterior i del fet que Γ(n + 1) = n!.

61
 Capítol 4

Sèries de Fourier
Quan sentim una peça de música, sigui de l’estil que sigui, acostumem a escoltar molts instruments al-
hora. Típicament, cada instrument s’encarrega d’aportar una sensació diferent a la composició, perquè
cada instrument té una manera de sonar que el caracteritza. Però des del punt de vista físic, aquest
fet és sorprenent. Com pot ser que dos instruments, tocant la mateixa nota, puguin sonar tan diferent?

La resposta radica en la manera que cada instrument vibra. Tant l’oscil·lació d’una corda, com la
vibració d’una caixa de ressonància, o el moviment de l’aire a l’interior d’un clarinet, es poden enten-
dre com la superposició de moviments fonamentals, anomenats harmònics, de freqüències n vegades la
freqüència de la nota que es toca, per a cada n natural. Les diferents contribucions de cada harmònic
(que depenen de les característiques de l’instrument) són les que configuren la vibració total, i per
tant, són les que donen a l’instrument el seu timbre.

L’estudi de les sèries de Fourier ve motivat pel procés invers: donada una funció periòdica, el què
busquem és poder descompondre-la en funcions periòdiques elementals de diferents freqüències.

Començarem el capítol definint les funcions sobre les quals basarem la teoria, i definirem un producte
escalar en aquest conjunt. Aquesta operació ens servirà per definir els coeficients de Fourier d’una
determinada funció, que s’entenen com el pes de cada freqüència en la descomposició en funcions pe-
riòdiques elementals d’aquesta. Les propietats d’aquests coeficients ens permetran veure com podem
aproximar uniformement una funció periòdica a través de sumes de funcions periòdiques elementals, i
veurem exemples on es posa de manifest la utilitat d’entendre una funció com aquesta superposició de
funcions periòdiques més simples. Finalment, estudiarem el què es coneix com a sèrie de Fourier d’una
funció donada, i veurem sota quines condicions aquesta sèrie es pot igualar a la funció original. També
tractarem per separat les funcions parells i senars, les quals, gràcies a la seva simplicitat, donaran
expressions per la sèrie de Fourier molt més simples. Finalment farem unes aplicacions de les sèries de
Fourier per resoldre equacions en derivades parcials associades a problemes físics com la conducció de
la calor i el moviment d’ones. Acabarem el capítol parlant del problema isoperimètric.

62
4.1 | Preliminars. Funcions periòdiques
Definició 4.1.1. Sigui f : R −→ C. Diem que f té període T , o bé que és T −periòdica, essent T > 0,
si f (x + T ) = f (x) per a tot x ∈ R.
Tot i que no es fa explícit en la definició, s’acostuma a prendre el període com la mínima constant T
que fa que la funció compleixi la condició f (x + T ) = f (x) per a tot x ∈ R.
Lema 4.1.2. Sigui f : R −→ C una funció T −periòdica. Llavors, f (x + T 0 ) = f (x) per a tot x ∈ R
si i només si T 0 = kT per algun k ∈ Z.
Demostració. La implicació inversa és molt fàcil de veure, perquè si T 0 = kT , i k > 0, es té que
f (x) = f (x + T ) = f ((x + T ) + T ) = f (x + 2T ) = · · · = f (x + kT ) = f (x + T 0 ); si k < 0, prenem
x0 = x + T 0 , i ens reduïm al cas anterior.

Per la implicació directa, sigui k ∈ Z tal que kT ≤ T 0 < (k + 1)T . En aquest cas, T 0 = kT + α,
amb α ∈ [0, T ). El que voldem veure és que, de fet, α = 0.

Tenim que f (x + T 0 ) = f (x) per hipòtesi. Equivalentment f (x + kT + α) = f (x). Però per la

implicació demostrada anteriorment, i per ser f de període T , tenim que f (x) = f (x + kT ), de manera
que f (x + kT + α) = f (x + kT ), i fent un canvi de variable x + kT = y, queda clar que estem dient
f (y + α) = f (y) per a tot y ∈ R, i això vol dir que f té període α. Però això no pot ser, perquè estem
suposant que α < T , i en canvi T hauria de ser la constant més petita que fa complir la condició de
periodicitat, arribant doncs a contradicció.
Exemple 4.1.3. Sigui f (x) = cos(2πωx) definida per a tot x ∈ R. Aquest és un exemple natural de
funció periòdica, per a tot ω ∈ R − {0}. En particular, té període T = 1/ω. Efectivament, aplicant la
definició de funció periòdica, tenim que
1 1
    
f x+ = cos 2πω x + = cos (2πωx + 2π)
ω ω
= cos(2πωx) cos(2π) − sin(2πωx) sin(2πx) = cos(2πωx) = f (x)

Com volíem.

Anàlogament, la funció f (x) = sin(2πωx), definida per a tot x ∈ R, és 1/ω−periòdica. Ho veurí-

em de la mateixa manera que en el cas anterior.
Observació 4.1.4. En aquest capítol haurem d’integrar funcions T -periòdiques a valors complexos,
f : R → C. Cal tenir en compte que:
• Si f : R → C és T -periòdica, llavors f està determinada per els valors que pren en un interval
[a, a + T ).
• Una funció f definida en un interval [a, b] es pot estendre de manera que esdevingui una funció
(b − a)−periòdica a tot R.
• Escriurem f (x) = <f (x) + i=f (x) (per denotar la part real i la part imaginària de la funció f ) i
Z b Z b Z b
f (x)dx = <f (x)dx + i =f (x)dx.
a a a

Exemple 4.1.5. Considerem la funció f (x) = e2πiωx . Es tracta de la funció exponencial complexa,
que podem expressar com

f (x) = e2πiωx = cos(2πωx) + i sin(2πωx)

Aquesta és una funció de variable real que pren valors complexos, i també és una funció 1/ω−periòdica.

63
En relació a les funcions periòdiques i la seva integral, serà important tenir en compte el següent fet.
Proposició 4.1.6. Sigui f : R −→ C una funció T −periòdica, i considerem l’interval [a, a + T ].
Llavors,
Z a+T Z T
f= f.
a 0

És a dir, la integral sobre qualsevol interval de longitud T sempre té el mateix resultat. En particular,
fixat k ∈ Z, la integral sobre qualsevol interval de longitud kT sempre val el mateix (k vegades la
integral sobre qualsevol interval de longitud T ).
Demostració. Tenim que
Z a+T Z T Z a+T
f= f+ f
a a T

Com que f és T −periòdica, és el mateix f a l’interval [T, a + T ] que a l’interval [0, a], de manera que
Z a+T Z T Z a+T Z T Z a Z T
f= f+ f= f+ f= f.
a a T a 0 0

Una altra propietat molt interessant d’aquest tipus de funcions és la del següent lema.
Lema 4.1.7. Sigui f una funció T −periòdica i contínua en R. Llavors, |f | està acotada.

Demostració. Pensem en f a l’interval [0, T ]. Com que f és contínua en aquest interval, |f | és contínua,
i com que l’interval és tancat i acotat, |f | pren un valor màxim M i un valor mínim m, pel teorema de
Weierstrass. En particular, |f | està acotada pel màxim entre |M | i |m| en aquest interval. Però llavors
|f | està acotada a tota la recta, pensant-la com una repetició al llarg d’aquesta de la seva restricció a
l’interval [0, T ].

Intentar aproximar una funció periòdica a través d’una sèrie de potències és una mala jugada. La
proposició següent ens formalitza aquest problema.
an xn uniformement
P
Proposició 4.1.8. Donada f de període T , no existeix cap sèrie de potències
convergent a f en R.
Demostració. Suposem Pque nexisteix alguna sèrie de potències uniformement convergent a f en R. Per
començar, si la sèrie an x convergeix uniformement a f , serà necessari que f sigui contínua, per
aplicació directa del teorema 2.2.5.

D’altra banda, pel lema anterior, |f | està acotada. Però llavors,

N 
X 
sup  an x − f (x)
n
 
x∈R  n=0


no pot fer-se arbitràriament petit, per gran que sigui N , perquè les sumes parcials de la sèrie de
potències són polinomis amb mòdul tendintPa infinit si x es fa gran, mentre que |f | no es fa més
gran que alguna constant finita. Per tant, an xn no pot convergir uniformement a f , arribant a
contradicció.
Es fa evident, doncs, la necessitat de buscar una forma alternativa d’expressar una funció periòdica
com a sèrie de funcions.

64
4.2 | Sistemes ortogonals/ortonormals de funcions
A l’espai vectorial Rn , donats x = (x1 , ..., xn ) i y = (y1 , ..., yn ), es defineix el seu producte escalar com
n
X
hx, yi = xi yi .
i=1

També es defineix la norma de x com

kxk =
p
hx, xi
i aquesta s’entén com la distància de x a l’origen. En particular, la distància entre x i y és kx − yk.

Amb aquesta noció de norma es té, per exemple, el teorema de Pitàgores: si hx, yi = 0, llavors
kx + yk2 = kxk2 + kyk2 . La hipòtesi que hx, yi = 0 és interessant, i permet definir el que es coneix
com base ortonormal: una base B de Rn és ortonormal si per a tota parella de vectors de la base x, y,
es compleix que hx, yi = 0 si x 6= y i hx, yi = 1 si x = y. La base canònica, per exemple, és una base
ortonormal.
Veiem ara com definir un producte escalar i una norma en el nostre context.
Definició 4.2.1. Siguin f, g : [a, b] → C integrables. Definim el producte escalar entre f i g com
Z b
hf, gi = f (x)g(x)dx
a

on g és el conjugat de g.
Definició 4.2.2. Sigui f : [a, b] → C integrable. La norma de f , és
!1/2
Z b
1/2
kf k = hf, f i = |f (x)|2 dx .
a

Definició 4.2.3. Siguin f, g integrables en [a, b]. Definim la distància entre f i g com
dist(f, g) = kf − gk.
A continuació enunciem les propietats del producte escalar:
Proposició 4.2.4. Siguin f, g : [a, b] → C integrables. Es compleix que
1. hf, f i ≥ 0.
2. hf + g, hi = hf, hi + hg, hi i hf, g + hi = hf, gi + hf, hi.
3. hf, gi = hg, f i.
4. Per α ∈ C, hαf, gi = α hf, gi i hf, αgi = α hf, gi.
Observació 4.2.5. Per f integrable Riemann en [a, b], no és cert que hf, f i = 0 ⇐⇒ f = 0, ja que
una f que no sigui zero en un punt d’[a, b] compleix hf, f i = 0 però f 6≡ 0. En canvi, si pensem el
producte escalar sobre l’espai de funcions contínues en [a, b], llavors aquí si que tindríem l’equivalència
hf, f i = 0 ⇐⇒ f ≡ 0.
El producte escalar i la norma compleixen unes desigualtats importants que ens faran falta en resultats
futurs.
Teorema 4.2.6 (Desigualtat de Cauchy-Schwarz). Donades f, g integrables Riemann en [a, b],
tenim que
| hf, gi | ≤ kf k· kgk.
És a dir,
Z  !1/2 !1/2
 b  Z b Z b
f (x)g(x)dx ≤ |f (x)| dx
2 2
|g(x)| dx .
 

 a  a a

65
Demostració. Sense pèrdua de la generalitat podem suposar que hf, gi = 6 0 (en cas que ho fos, la
desigualtat continuaria sent certa). Sigui λ ∈ C. Tenim que

0 ≤ hf − λg, f − λgi = hf, f i+(−λ)(−λ̄) hg, gi−hf, λgi−hλg, f i = kf k2 +|λ|2 kgk2 −2< λ̄ hf, gi . (3)

Podem prendre un λ tal que λ̄ hf, gi sigui un número real. Efectivament, si

hf, gi
λ = λ̃
| hf, gi |

amb λ̃ ∈ R, llavors

hf, gi hf, gi hf, gi | hf, gi |2

λ̄ hf, gi = λ̃ hf, gi = λ̃ = λ̃ = λ̃| hf, gi | ∈ R.
| hf, gi | | hf, gi | | hf, gi |

Per tant 2<(λ hf, gi) = 2λ̃| hf, gi |. A més,

 hf, gi 2
 
|λ| = λ̃
2   = λ̃2 .
| hf, gi | 

De manera que, per aquest λ, la desigualtat (3) queda com

0 ≤ kf k2 + λ̃2 kgk2 − 2λ̃| hf, gi |.

Observem que la part dreta de la desigualtat és un polinomi de segon grau en λ̃ a coeficients reals.
Si es compleix per a tot λ̃ que el polinomi és més gran o igual que zero, vol dir que el discriminant
de l’equació de segon grau, b2 − 4ac, és menor o igual que zero. Per tant, identificant a = kgk2 ,
b = −2| hf, gi | i c = kf k2 , tenim que

4| hf, gi |2 ≤ 4kgk2 kf k2

quedant
| hf, gi | ≤ kf k· kgk
com volíem.
Teorema 4.2.7 (Desigualtat de Minkowski). Donades f, g : [a, b] → C integrables Riemann en
[a, b], tenim que
kf + gk ≤ kf k + kgk.
Demostració. Utilitzant la desigualtat de Cauchy-Schwarz tenim
Z b Z b
kf + gk =
2
|f (x) + g(x)| dx =
2
|f (x) + g(x)||f (x) + g(x))|dx
a a
Z b Z b
≤ |f (x)||f (x) + g(x)|dx + |g(x)||f (x) + g(x))|dx
a a
Z 1/2 Z  ! Z
1/2 1/2
≤ |f (x)|2 dx + |g(x)|2 dx |f (x) + g(x)|2 dx = (kf k + kgk)kf + gk,

que vol dir que es compleix kf + gk ≤ kf k + kgk.

El tenir aquest producte escalar i aquesta norma definits ens permet parlar d’ortonormalitat.
Definició 4.2.8. Siguin f, g integrables Riemann en [a, b] amb f 6= g.
• Diem que f i g són ortogonals si hf, gi = 0.
• Diem que f i g són ortonormals si hf, gi = 0 i kf k = kgk = 1.

66
 • Sigui S = {φ0 , φ1 , · · · } una col·lecció de funcions integrables Riemann en [a, b]. Direm que S és
un sistema ortonormal si kφn k = 1 ∀n i hφn , φm i = 0 ∀n 6= m.
A continuació, donem un parell d’exemples de conjunts ortonormals, que es recomana tenir presents,
perquè són els dos conjunts (en especial el primer) sobre els quals es farà tota la teoria posterior.
Exemple 4.2.9. Considerem el conjunt
S = {en (x) = e2πinx , n ∈ Z} a [0, 1].
Veiem que S és un conjunt ortonormal. Tenim que
Z 1 Z 1
hen , em i = e2πinx e2πimx dx = e2πinx e−2πimx dx.
0 0

Si n = m, llavors, Z 1 Z 1
hen , em i = ken k =
2
e 2πinx −2πinx
e dx = dx = 1,
0 0
de manera que ken k = 1. En canvi, si n 6= m, queda que
1 1
Z 1 h i1 h i
hen , em i = e2πi(n−m)x dx = e2πi(n−m)x = e2πi(n−m) − 1 .
0 2πi(n − m) 0 2πi(n − m)
Però e2πi(n−m) = e2πik per algun k ∈ Z, i es té que
e2πik = cos(2kπ) + i sin(2kπ) = 1.
Per tant,
1 h i 1
hen , em i = e2πi(n−m) − 1 = [1 − 1] = 0.
2πi(n − m) 2πi(n − m)
Exemple 4.2.10. Considerem el conjunt
n √ √ o
S = 1, 2 cos(2πnx), 2 sin(2πmx); n, m = 1, 2, ... a [0, 1].

Veiem que S és un conjunt ortonormal. Per començar, veiem que k k2 de cadascuna és 1, de manera
que totes tindran norma 1. Fàcilment,
Z 1
k1k2 = dx = 1.
0

Pels cosinus (i de manera semblant pels sinus),

1
√ 1 + cos(4πnx) 1
2 Z 1 Z 1 
 2 cos(2πnx) = 2 cos2 (2πnx)dx = 2 dx = x + sin(4πnx) = 1.
 
0 0 2 4πn 0

Veiem ara que són ortonormals dos a dos:

1
D √ E √ Z 1
1 √

1, 2 cos(2πnx) = 2 cos(2πnx)dx = 2 sin(2πnx) = 0
0 2πn 0
1
D √ E √ 1 √ 1
Z  
1, 2 sin(2πnx) = 2 sin(2πnx)dx = 2 − cos(2πnx) = 0
0 2πn 0

D√ √ E Z 1
2 cos(2πnx), 2 sin(2πmx) = 2 cos(2πnx) sin(2πmx)dx
"0 1 #
1 m 1
Z
=2 sin(2πnx) sin(2πmx) − sin(2πnx) cos(2πmx)dx
2πn 0 n 0
2m 1
Z
=− sin(2πnx) cos(2πmx)dx.
n 0

67
Si m = n, ens aturem aquí, perquè tenim que
Z 1 Z 1
2 cos(2πnx) sin(2πnx)dx = −2 sin(2πnx) cos(2πnx)dx
0 0
Z 1
4 cos(2πnx) sin(2πnx)dx = 0
0
Z 1
cos(2πnx) sin(2πnx)dx = 0.
0

Si m 6= n, tornem a integrar per parts, de manera que

2m 1
Z
− sin(2πnx) cos(2πmx)dx
n 0
" 1 #
1 m 1
Z
m
= −2 − cos(2πnx) cos(2πmx) − cos(2πnx) sin(2πmx)dx
n 2πn 0 n 0
2m2 1
Z
= 2 cos(2πnx) sin(2πmx)dx
n 0

i ara
1
2m2 1
Z Z
2 cos(2πnx) sin(2πmx)dx = cos(2πnx) sin(2πmx)dx
0 n2 0
de manera que novament Z 1
cos(2πnx) sin(2πmx)dx = 0.
0

Definició 4.2.11. Una col·lecció de funcions {φ0 , φ1 , · · · , φn } és linealment dependent en [a, b] si

existeixen c0 , c1 , · · · , cn no tots zero, tals que

c0 φ0 (x) + c1 φ1 (x) + · · · + cn φn (x) = 0 ∀x ∈ [a, b].

En cas contrari direm que són linealment independents.

Si la col·lecció és infinita, direm que és linealment independent en [a, b] si tot subconjunt finit és
linealment independent en [a, b].
Exemple 4.2.12. Tot sistema ortogonal és linealment independent. En efecte, si

c0 φ0 (x) + c1 φ1 (x) + · · · + cn φn (x) = 0 ∀x ∈ [a, b],

multiplicant per φk (x) i integrant

Z b
ck |φk (x)|2 dx = ck kφk k2 = 0
a

i per tant ck = 0 per 0 ≤ k ≤ n.

A Rn , si considerem la base canònica {ej }nj=1 , si v = (x1 , x2 , · · · , xn ) ∈ Rn , llavors podem escriure v
com a combinació lineal de la base canònica, i.e. v = x1 e1 + · · · + xn en amb xj = hv, ej i (producte
escalar de vectors). Això suggereix que potser podem expressar una funció f com a combinació lineal
dels elements d’un conjunt ortonormal S = {φ0 (x), φ1 (x), · · · }. Si això fos així, tindríem una expressió
com X
f (x) = cn φn (x) ∀x ∈ [a, b].
n≥0

Aquesta idea planteja dos problemes (com a mínim!)

1. Sota quines condicions de f i S és vàlida la igualtat?

68
 2. Qui són els coeficients cn ?
X
Si no ens preocupem per la convergència de la sèrie, de la igualtat f (x) = cn φn (x) ∀x ∈ [a, b] en
n≥0
X
deduïm hφk , f i = cn hφk , φn i = ck (per la ortonnormalitat de S).
n≥0
X
Teorema 4.2.13. Sigui S = {φ0 (x), φ1 (x), · · · } un sistema ortonormal en [a, b]. Suposem que cn φn (x)
n≥0
convergeix uniformement en [a, b]. Sigui f (x) la funció que defineix la sèrie en [a, b]. Llavors, f és
integrable Riemann en [a, b] i a més
Z b
cn = hf, φn i = f (x)φn (x)dx. n ≥ 0.
a

Demostració. Només cal utilitzar resultats que hem fet de convergència uniforme de sèries de funcions.

Suposem ara que f és integrable Riemann en [a,X b], i que S = {φ0 (x), φ1 (x), · · · } és un sistema orto-
normal en [a, b]. Definim cn = hf, φn i i escrivim cn φn (x) en [a, b]. Llavors
n≥0

1. Convergeix la sèrie puntualment en [a, b]?

2. Si la sèrie convergeix en un x, el valor on convergeix la sèrie és f (x)?
En general, la resposta serà NO. Haurem d’imposar condicions sobre f i sobre S per tal d’obtenir
respostes afirmatives.

4.3 | Coeficients de Fourier. Sèrie de Fourier

A partir d’ara prendrem funcions definides en [a, b] = [0, 1] en tot el capítol. Per tant, ens restringirem
a les funcions periòdiques de període 1. En tindrem prou, perquè si f (x) és T −periòdica, podem
definir una nova funció g com g(x) = f (T x), que compleix que

g(x + 1) = f (T (x + 1)) = f (T x + T ) = f (T x) = g(x)

és a dir, que és 1−periòdica.

Per tant, si f és integrable a [0, 1], l’estendrem periòdicament a tot R (i seguirem anomenant f a
l’extensió). Així obtindrem una funció f 1-periòdica i definida a tot R. Llavors, donada una funció
1-periòdica, el què farem és buscar una sèrie trigonomètrica que la representi, i.e. que coincideixi amb
ella en algun sentit.

4.3.1 | Forma exponencial

Recordem el conjunt de l’exemple 4.2.9, i fem la següent definició.
Definició 4.3.1. Sigui f integrable en [0, 1]. Definim el coeficient n−èssim de Fourier, n ∈ Z, com
Z 1
fb(n) = hf, en i = f (x)e−2πinx dx.
0
X
La sèrie Sf (x) = fb(n)e2πinx construïda amb aquests coeficients s’anomena sèrie de Fourier de f .
n∈Z

Veiem algunes propietats dels coeficients de Fourier.

Proposició 4.3.2. En relació als coeficients de Fourier, es compleixen les següents propietats:

69
 1. Per a f, g integrables a [0, 1], i λ, µ ∈ C,

+ µg(n) = λfb(n) + µb
λf\ g (n).

2. Sigui f integrable a [0, 1], i sigui τ ∈ (0, 1). Definim fτ (x) = f (x − τ ). Llavors,

fbτ (n) = e−2πinτ fb(n).

3. Sigui f integrable a [0, 1]. Si f és parell (i.e. f (x) = f (−x) ∀x ∈ R), llavors fb(n) = fb(−n) per
a tot n ∈ Z. Si f és senar (i.e. f (x) = −f (−x) ∀x ∈ R), llavors fb(n) = −fb(−n).
4. Si f 0 existeix i és contínua, llavors
fb0 (n) = 2πin fb(n).
Aquí la continuïtat i l’existència de la derivada s’entenen referides a la funció estesa periòdi-
cament a R. De fet, aquesta propietat es demostra integrant per parts, per tant, en realitat, si
f és contínua, és suficient tenir f derivable a trossos i f 0 contínua a trossos (fins hi tot valen
situacions més generals que ara no vénen al cas).
Demostració. Demostrem cada apartat:
1. Aquest és clar, per linealitat de la integral,
Z 1
λf + µg(n) =
\ [λf (x) + µg(x)] e−2πinx dx
0
Z 1 Z 1
=λ f (x)e −2πinx
dx + µ g(x)e−2πinx dx
0 0
= λfb(n) + µb
g (n).

2. Fem també el càlcul dels seus coeficients de Fourier a través de la definició,

Z 1 Z 1
fbτ (n) = fτ (x)e−2πinx dx = f (x − τ )e−2πinx dx.
0 0

Si canviem de variable, y = x − τ , llavors

Z 1−τ Z 1−τ
fτ (n) =
b f (y)e −2πin(y+τ )
dy = e −2πinτ
f (y)e−2πiny dy.
−τ −τ

Ara, per 4.1.6, es té que

Z 1−τ Z 1
fbτ (n) = e−2πinτ f (y)e−2πiny dy = e−2πinτ f (y)e−2πiny dy = e−2πinτ fb(n).
−τ 0

3. Suposem que f és parell, i calculem fb(n),

Z 1 Z 1/2
f (n) =
b f (t)e −2πint
dt = f (t)e−2πint dt.
0 −1/2

Si fem un canvi de variable s = −t, ds = −dt, llavors

Z 1/2
fb(n) = f (−s)e2πins ds.
−1/2

Com que f és parell, f (−s) = f (s). D’altra banda, podem escriure e2πins = e−2πi(−n)s . Tot
plegat,
Z 1/2 Z 1
fb(n) = f (s)e−2πi(−n)s ds = f (s)e−2πi(−n)s ds = fb(−n).
−1/2 0
Si f és senar la demostració és anàloga.

70
 4. Calculem fb0 (n),
Z 1 1
Z 1
fb0 (n) = f (x)e
0 −2πinx
dx = f (x)e−2πinx 0 + 2πin f (x)e−2πinx dx.

0 0
Com que la funció 1−periòdica f és derivable, en particular ha de ser contínua i per tant f (0) =
f (1),
1
f (x)e−2πinx 0 = f (1) − f (0) = 0.


Llavors, Z 1
fb0 (n) = 2πin f (x)e−2πinx dx = 2πin fb(n).
0

Definició 4.3.3. Siguin f, g integrables en [0, 1]. Definim la convolució de f amb g com la funció
Z 1
(f ∗ g) (x) = f (t)g(x − t)dt
0
definida per x ∈ R.
Veiem ara com es comporten els coeficients de Fourier en relació a la convolució.
Proposició 4.3.4. Siguin f, g integrables en [0, 1]. Llavors, f[
∗ g(n) = fb(n) · gb(n).
Demostració. Tenim que
Z 1
f[∗ g(n) = (f ∗ g)(x) e−2πinx dx
0
Z 1 Z 1  Z 1 Z 1
= f (t)g(x − t)dt e−2πinx dx = f (t)e−2πint g(x − t)e−2πin(x−t) dtdx
0 0 0 0
Pel teorema de Fubini,
Z 1Z 1 Z 1 Z 1
f (t)e −2πint
g(x − t)e −2πin(x−t)
dtdx = f (t)e−2πint g(x − t)e−2πin(x−t) dxdt
0 0 0 0
i finalment,
Z 1Z 1 Z 1 Z 1 
f (t)e−2πint g(x − t)e−2πin(x−t) dxdt = f (t)e−2πint g(x − t)e−2πin(x−t) dx dt
0 0 0 0
Z 1  Z 1 
= f (t)e−2πint e2πint g(x − t)e−2πinx dx dt
0 0
Z 1
= gb(n) f (t)e−2πint dt = fb(n) · gb(n).
0

Exemple 4.3.5. Considerem la funció f (x) = x definida a l’interval [−1/2, 1/2], i estenem-la periò-
dicament. Calculem els seus coeficients de Fourier,
Z 1 Z 1/2
fb(n) = f (x)e−2πinx dx = xe−2πinx dx.
0 −1/2
R 1/2
Si n = 0, llavors tenim fb(0) = x dx = 0. Si n 6= 0, llavors
−1/2
1/2
1 (−1)n+1
Z 1/2  Z 1/2
−1
fb(n) = xe−2πinx dx = xe−2πinx + e−2πinx dx = .
−1/2 2πin −1/2 2πin −1/2 2πin
Per tant, la sèrie de Fourier de la funció 1-periòdica f (x) = x definida a l’interval [−1/2, 1/2] és
1 X (−1)n+1
Sf (x) = e2πinx .
2πi n
n∈Z, n6=0

71
4.3.2 | Sèries de Fourier en termes de sinus i cosinus
e2πix + e−2πix e2πix − e−2πix
Com que e2πix = cos 2πx+i sin(2πx) i per tant cos(2πx) = i sin(2πx) = ,
2 2i
la sèrie de Fourier d’una funció 1-periòdica f (integrable) es pot escriure com
∞
X
Sf (x) = A0 + 2 (An cos(2πnx) + Bn sin(2πnx))
n=1

amb
Z 1 Z 1 Z 1
A0 = f (x)dx, An = f (x) cos(2πnx)dx i Bn = f (x) sin(2πnx)dx, per n ≥ 1.
0 0 0

Les propietats dels coeficients de Fourier fb(n) que hem vist a la secció anterior són anàlogues pels
coeficients de Fourier An i Bn . Fent servir la propietat 3 de la proposició 4.3.2 obtenim
Proposició 4.3.6. Sigui f integrable en [0, 1]. Si f és parell, la seva sèrie de Fourier s’escriu com
∞
X
Sf (x) = A0 + 2 An cos(2πnx)
n=1
Z 1 Z 1
amb A0 = f (x)dx i An = f (x) cos(2πnx)dx. Si f és senar, la seva sèrie de Fourier s’escriu
0 0
com
∞
X
Sf (x) = 2 Bn sin(2πnx)
n=1
Z 1
amb Bn = f (x) sin(2πnx)dx.
0

Demostració. Veiem el cas de la funció parell, i deixem pel lector el de la funció senar.

La sèrie de Fourier de f és
∞
X
Sf (x) = fb(n)e2πinx
n=−∞

que la podem reescriure com

−1
X ∞
X ∞
X ∞
X
Sf (x) = fb(n)e2πinx + fb(0) + fb(n)e2πinx = fb(−n)e−2πinx + fb(0) + fb(n)e2πinx
n=−∞ n=1 n=1 n=1

Com que f és parell, per la propietat 3 de la proposició 4.3.2 tenim que

∞
X ∞
X
Sf (x) = fb(0) + fb(n) e2πinx + e−2πinx = fb(0) + 2 fb(n) cos(2πnx)


n=1 n=1

Ara, anomenem Z 1 Z 1
A0 = fb(0) = f (x)e −2πi0x
dx = f (x) dx
0 0
i
Z 1 Z 1 Z 1
An = fb(n) = f (x)e −2πinx
dx = f (x) cos(2πnx) dx − i f (x) sin(2πnx) dx
0 0 0
Z 1 Z 1/2
= f (x) cos(2πnx) dx − i f (x) sin(2πnx) dx
0 −1/2

72
Com que f és parell i el sinus és senar, f (x) sin(2πnx) és una funció senar, i la integral entre −1/2 i
1/2 val zero. Per tant,
Z 1
An = f (x) cos(2πnx) dx
0

1 si 0 ≤ x ≤ 1/2


Exemple 4.3.7. Sigui f (x) = estesa periòdicament a R. Com que f és una
si 1/2 < x < 1
−1

(−1)n+1 + 1
funció senar, A0 = 0 i per n ≥ 1, An = 0 i Bn = . Per tant
πn
∞ ∞
X (−1)n+1 + 1 X sin(2π(2k − 1)x)
Sf (x) = 2 sin(2πnx) = 4 .
n=1
πn π(2k − 1)
k=1

4.3.3 | Sèries de Fourier en termes de sinus o cosinus

Donada una funció definida a l’interval (0, 1/2), podem definir moltes funcions a (−1/2, 1/2) que
coincideixin amb ella a (0, 1/2). Cada extensió tindrà una sèrie de Fourier pròpia, però algunes
extensions tenen especial interès. En general, podem escollir l’extensió de manera que tinguem una
funció parell i, en aquest cas, la sèrie de Fourier només tindrà cosinus. De manera anàloga, si escollim
una extensió senar de f , resulta que la sèrie de Fourier que obtinguem només tindrà sinus. Formalitzem-
ho. La primera opció es coneix com a extensió parell, obtenint una nova funció f˜ definida com
(
f (x) si x ∈ [0, 1/2]
f˜(x) = .
f (−x) si x ∈ [−1/2, 0]

La segona opció es coneix com extensió senar, que defineix f˜ com

(
˜ f (x) si x ∈ [0, 1/2]
f (x) = .
−f (−x) si x ∈ [−1/2, 0]

I ara, al considerar l’extensió 1−periòdica de qualsevol d’aquestes funcions, el què tenim és una funció
parell o senar. L’avantatge de considerar aquestes extensions en particular és que tenen una sèrie de
Fourier particularment simple.

Proposició 4.3.8. Sigui f : [0, 1/2] −→ C una funció integrable. Si estenem f de forma parell,
aleshores
∞
X
S (f ) (x) = 2A0 + 4 An cos(2πnx)
n=1
Z 1/2 Z 1/2
amb A0 = f (x)dx i An = f (x) cos(2πnx)dx. Si estenem f de forma senar, aleshores
0 0

∞
X
S (f ) (x) = 4 Bn sin(2πnx)
n=1

Z 1/2
amb Bn = f (x) sin(2πnx)dx.
0

Demostració. És conseqüència immediata del fet que les integrals d’A0 , An i Bn són a l’interval [0, 1/2]
i de l’expressió de la sèrie de Fourier de funcions parells i senars donada per la proposició 4.3.6.

73
4.3.4 | Canvi de període
Si considerem funcions f : R → C T −periòdiques, llavors la funció g(x) = f (T x) és 1-periòdica. Per
tant, els desenvolupaments en sèrie de Fourier, en aquest cas, quedaran com
X 2πnx 2πnx
   
2πinx
X
Sf (x) = fb(n)e T o Sf (x) = A0 + 2 An cos + Bn sin
T T
n∈Z n≥1

amb
1 T /2
Z
2πinx
fb(n) = f (x)e− T dx per n ∈ Z
T −T /2
i
1 T /2
1 T /2
2πnx 1 T /2
2πnx
Z Z   Z  
A0 = f (x)dx, An = f (x) cos dx, Bn = f (x) sin dx per n ≥ 1.
T −T /2 T −T /2 T T −T /2 T

4.4 | Convergència puntual de la sèrie de Fourier. Nucli de Di-

richlet. Lema de Riemann-Lebesgue
Escriurem SN f per representar la suma parcial N -èssima de la sèrie de Fourier de f , és a dir,
N
X
SN f = fb(n)e2πinx .
n=−N

El nostre objectiu és estudiar la convergència puntual d’aquesta successió de funcions.

4.4.1 | Nucli de Dirichlet

Ens convé representar la suma parcial d’una forma més manipulable, així
XN N
X Z 1  N
X Z 1 
SN f (x) = f (n)e
b 2πinx
= f (t)e −2πint
dt e 2πinx
= f (t)e 2πin(x−t)
dt
n=−N n=−N 0 n=−N 0

N
!
Z 1 X
= f (t) e 2πin(x−t)
dt
0 n=−N

Definició 4.4.1. L’expressió

N
X
DN (t) = e2πint
n=−N
rep el nom de nucli de Dirichlet d’ordre N .
D’aquesta manera, tenim que
N N
!
X Z 1 X
SN f (x) = fb(n)e 2πinx
= f (t) e 2πin(x−t)
dt = (f ∗ DN ) (x)
n=−N 0 n=−N

Les sumes parcials d’una sèrie de Fourier, doncs, no són més que la convolució de f contra el nucli de
Dirichlet. Abans de res, busquem una expressió més simple pel nucli de Dirichlet. Tenim que
N
X  
DN (t) = e2πint = e−2πiN t + · · · + 1 + · · · + e2πiN t = e−2πiN t 1 + e2πit + · · · + e2πi(2N )t
n=−N
2N
X
n 1 − e2πi(2N +1)t e−πi(2N +1)t 1 − e2πi(2N +1)t
= e−2πiN t e2πit = e−2πiN t =
n=0
1 − e2πit e−πit 1 − e2πit
e−πi(2N +1)t − eπi(2N +1)t
=
e−πit − eπit

74
Ara, com que
e−iθ − eiθ = cos(θ) − i sin(θ) − cos(θ) − i sin(θ) = −2i sin(θ)
queda
e−πi(2N +1)t − eπi(2N +1)t sin ((2N + 1)πt)
DN (t) = = . (4)
e −πit −e πit sin(πt)
Proposició 4.4.2. El nucli de Dirichlet té les següents propietats elementals:
1. DN és una funció periòdica de període 1.

2. DN és una funció parell, i.e. DN (−t) = DN (t).

Z 1
3. DN (t)dt = 1.
0

Demostració. Les propietats 1. i 2. són conseqüència immediata de (4). Per la tercera, utilitzarem
l’altra expressió del nucli:
N N
1 1
e2πin − 1
Z Z X X
DN (t)dt = e2πint dt = + 1 = 0 + 1 = 1.
0 0 n=−N n = −N
2πin
n 6= 0

La primera propietat de la proposició 4.4.2 permet canviar l’interval d’integració a qualsevol altre de
longitud 1 i com que f també és 1-periòdica, podem escriure
Z 1/2
SN f (x) = f (x − t)DN (t)dt. (5)
−1/2

Canviant la variable t per −t en l’interval (− 21 , 0) i fent servir la segona propietat de la proposició

4.4.2 obtenim l’expressió
Z 1/2
SN f (x) = [f (x + t) + f (x − t)]DN (t)dt. (6)
0

4.4.2 | Lema de Riemann-Lebesgue

Tant Riemann com Lebesgue van demostrar el resultat que ara enunciarem, cada un respecte a la
integrabilitat que porta el seu nom. El lema en particular diu que els coeficients de Fourier d’una
funció integrable tendeixen a zero, i.e. fb(n) → 0 si |n| → ∞.
Lema 4.4.3. Si f és integrable i λ ∈ R,
Z 1/2 Z 1/2
lim f (t) sin(λt)dt = lim f (t) cos(λt)dt = 0
λ→∞ −1/2 λ→∞ −1/2

1 si x ∈ (a, b)

Demostració. Si f és la funció característica d’un interval (a, b), i.e. f (x) = χ(a,b) (x) = ,
0 sinó
llavors Z  Z  
 1/2   b   cos(λb) − cos(λa) 
f (t) sin(λt)dt =  sin(λt)dt =   −→ 0, si λ → ∞.
   
λ
 
 −1/2   a 
El mateix passa per l’altra integral.
D’aquí podem deduïr que el resultat és cert per qualsevol funció esglaonada (qualsevol combinació
PN
lineal finita de funcions característiques d’intervals disjunts, i.e. j=1 αj χIj amb αj ∈ R i Ij intervals

75
disjunts). Si f és integrable, es pot demostrar que donat ε > 0, existeix una funció esglaonada gε tal
que Z
ε
|f − gε | <
2
(Si la funció f no fos acotada demanem que la integral impròpia convergeixi absolutament i així
l’aproximació per funcions esglaonades val igualment). Fent
Z  Z Z 
 1/2  1/2  1/2 
f (t) sin(λt)dt ≤ |f (t) − gε (t)|dt +  gε (t) sin(λt)dt ,
   

 −1/2  −1/2  −1/2 

si λ és suficientment gran, la integral és més petita que ε.

4.4.3 | Primers teoremes de convergència

Del lema de Riemann-Lebesgue podem deduïr-ne fàcilment alguns resultats de convergència.
Teorema 4.4.4. Sigui f una funció integrable en (−1/2, 1/2) que té derivada en el punt x0 . Llavors,
la sèrie de Fourier de f convergeix a f (x0 ) en x0 , i.e. lim SN f (x0 ) = f (x0 ).
N →∞
R 1/2
Demostració. Tenint en compte la propietat 3. de la proposició 4.4.2, i.e. −1/2 DN (t)dt = 1, podem
escriure

sin((2N + 1)πt)
Z 1/2 Z 1/2
SN f (x0 ) − f (x0 ) = [f (x0 + t) − f (x0 )]DN (t)dt = [f (x0 + t) − f (x0 )] dt
−1/2 −1/2 sin(πt)
f (x0 + t) − f (x0 )
Z 1/2
t
= sin((2N + 1)πt)dt −→ 0, N → ∞,
−1/2 t sin(πt)

pel lema de Riemann-Lebesgue, ja que l’últim integrand és una funció integrable, per ser el primer
factor integrable en (−1/2, −δ) ∪ (δ, 1/2) i a més acotat en un entorn del 0 a l’existir la derivada
(per tant aquest primer factor és integrable a (−1/2, 1/2)) i el segon factor és integrable perquè la
discontinuïtat a l’origen és evitable.
Que la derivada existeixi en x0 , exigeix que la funció sigui contínua en aquest punt. Amb una petita
variant podem cobrir el cas que la funció té una discontinuïtat de salt en x0 . El resultat és el següent:
Teorema 4.4.5. Sigui f una funció integrable en (−1/2, 1/2) que té derivades laterals en el punt x0 ,
i.e. que existeixen els límits

f (x0 + t) − f (x+
0) f (x0 + t) − f (x−
0)
f 0 (x+
0 ) = lim+ i f 0 (x−
0 ) = lim−
t→0 t t→0 t
−
− f (x+
0 ) + f (x0 )
(suposant que existeixen els límits laterals f (x+
0 ) i f (x0 )). Llavors, lim SN f (x0 ) = .
N →∞ 2
Demostració. Per demostrar aquest teorema, farem servir la igualtat 6. Noteu que podem escriure

f (x−
0 ) − f (x0 − t)
f 0 (x−
0 ) = lim+ .
t→0 t
Així,
−
f (x+
0 ) + f (x0 )
1/2
sin((2N + 1)πt)
Z
−
SN f (x0 ) − = [f (x0 + t) − f (x+
0 ) + f (x0 − t) − f (x0 )] dt.
2 0 sin(πt)

Raonant com en el teorema anterior acabaríem la demostració.

També amb el lema de Riemann-Lebesgue es pot demostrar el següent resultat.

76
Teorema 4.4.6. (Teorema de Dini) Sigui f una funció integrable a (−1/2, 1/2), x0 un punt de
l’interval i ` ∈ R tal que
|f (x0 + t) + f (x0 − t) − 2`|
Z δ
dt < ∞
0 t
per algun δ > 0. Llavors lim SN f (x0 ) = `.
N →∞

És clar que si f fos contínua en x0 , ` hauria de ser igual a f (x0 ). Noteu però la continuïtat no és
suficient per si sola per garantir la condició de Dini.
Com a cas particular del teorema de Dini obtenim un resultat previ de Lipschitz que diu així.

Teorema 4.4.7. (Teorema de Lipschitz) Suposem que f és integrable en (−1/2, 1/2) i en un

punt x0 de l’interval es compleix |f (x0 + t) − f (x0 )| ≤ L|t| per alguna constant L i |t| < δ. Llavors
lim SN f (x0 ) = f (x0 ).
N →∞

Exemple 4.4.8. Fem ara dos exemples de càlcul de sumes infinites aplicant la convergència puntual
de les sèries de Fourier.
1. Considerem la funció f (x) = x a [−1/2, 1/2). Com que f és derivable a (−1/2, 1/2), tenim
convergència puntual a (−1/2, 1/2) i per tant Sf (x) = f (x) per a tot x en aquest interval. Com
que
X (−1)n+1 ∞
X (−1)n+1
Sf (x) = e2πinx = sin(2πnx),
2πin n=1
πn
n6=0

tenim
∞
X (−1)n+1
f (x) = x = sin(2πnx)
n=1
πn

per a tot x ∈ (−1/2, 1/2). Fora d’aquest interval la igualtat seria vàlida però hauríem de
considerar l’extensió periòdica de f a R, que ve donada per una expressió analítica diferent. En
particular, per x = 1/4 tindríem Sf (1/4) = f (1/4), que vol dir
∞
X (−1)n π
= .
n=0
2n + 1 4

2. Considerem la funció
− 1/2 ≤ x < 0

−1
f (x) = .
1 0 ≤ x < 1/2
Com que f té sèrie de Fourier
∞
4 X sin(2π(2n + 1))x
Sf (x) = ,
π n=1 2n + 1

tindríem pels punts x ∈ (−1/2, 1/2) on hi ha convergència puntual,

∞
4 X sin(2π(2n + 1))x
f (x) = .
π n=1 2n + 1

En particular, per x = 1/4 tindríem Sf (1/4) = f (1/4), que vol dir

∞
X (−1)n π
= .
n=0
2n + 1 4

77
4.5 | Sumabilitat Cèsaro. Nucli de Fejér. Convergència unifor-
me.
En aquesta secció ja no farem el límit de les sumes parcials de la sèrie de Fourier. Considerarem mitjanes
de les sumes parcials abans de passar al límit. Això es basa en el resultat conegut de successions que
diu:
Si el límit d’una successió {an } és `, llavors la successió de mitjanes (a1 + a2 + · · · + an )/n també
convergeix a `.
Noteu que el recíproc d’aquest resultat no és cert. Hi ha successions an (per exemple (−1)n ) tals que
a1 + a2 + · · · + an
lim existeix, però la successió an no té límit.
n→∞ n P
Donada una sèrie n an , amb sumes parcials Sk , estudiarem el límit de la successió
S1 + S2 + · · · + SN
σN = .
N
Quan aquesta successió de mitjanes convergeixi a σ, direm que la sèrie és sumable Cèsaro amb suma
σ. El resultat que hem mencionat abans, ens assegura que en cas de tenir una sèrie convergent, σ
coincidirà amb el límit de SN . Per tant, com que teníem SN f (x) = f ∗ DN (x), ens preguntem: què
passa si fem mitjanes? Millorarem la convergència?
Fejér va aplicar aquest mètode de sumabilitat a les sèries de Fourier exitosament. Es tracta doncs de
considerar la successió de mitjanes
S0 f (x) + S1 f (x) + · · · + SN f (x)
σN f (x) =
N +1
i estudiar el seu límit.
Definició 4.5.1. El nucli de Fejér és
D0 (t) + D1 (t) + · · · + DN (t)
KN (t) = ,
N +1
sent Dk el nucli de Dirichlet d’ordre k, 0 ≤ k ≤ N .
Busquem primer una expressió més senzilla per aquestes nuclis.
N N N
1 X 1 X sin ((2n + 1)πt) 1 X
KN (t) = Dn (t) = = sin ((2n + 1)πt)
N + 1 n=0 N + 1 n=0 sin(πt) (N + 1) sin(πt) n=0

N
!
1 1 1 − e2πi(N +1)t
X  
= Im ei(2n+1)πt = Im eπit
(N + 1) sin(πt) n=0
(N + 1) sin(πt) 1 − e2πit

1 1 − e2πi(N +1)t
 
= Im
(N + 1) sin(πt) e−πit − eπit

1 1 − cos(2π(N + 1)t) − i sin(2π(N + 1)t)

 
= Im
(N + 1) sin(πt) −2i sin(πt)

1 sin(2π(N + 1)t) 1 − cos(2π(N + 1)t) 1 − cos(2π(N + 1)t)

 
= Im +i =
(N + 1) sin(πt) 2 sin(πt) 2 sin(πt) 2(N + 1) sin2 (πt)

1 sin2 (π(N + 1)t)

= .
N +1 sin2 (πt)

78
Per tant tenim que
1 sin2 (π(N + 1)t)
KN (t) = . (7)
N +1 sin2 (πt)
Amb aquesta notació i gràcies a (5), podem escriure
Z 1/2
σN f (x) = KN (t)f (x − t)dt. (8)
−1/2

I fent servir l’expressió (6) per les sumes parcials, tenim que:
Z 1/2
σN f (x) = KN (t)[f (x + t) + f (x − t)]dt. (9)
0

A continuació demostrarem les propietats del nucli de Fejér, que us hauríen de recordar les aproxima-
cions de la unitat.
Proposició 4.5.2. El nucli de Fejér té les següents propietats:
1. KN és una funció 1-periòdica, parell i no negativa.
Z 1/2
2. KN (t)dt = 1 per a tot N .
−1/2

3. Per a tot δ, KN ⇒ 0 a δ ≤ |t| ≤ 1/2 si N → ∞.

Demostració. Que KN és una funció 1-periòdica, parell i no negativa es veu clarament en l’expressió
(7). Per obtenir la propietat 2. només cal observar que KN l’hem definit fent la mitjana dels nuclis de
Dirichlet DN , que tenen integral 1 per la proposició 4.4.2. Finalment, l’acotació
1
KN (t) ≤
(N + 1) sin2 (πδ)
implica propietat 3.
Una qüestió que durant molt de temps es va intentar respondre va ser si la continuïtat de la funció f
era una condició suficient per la convergència de la sèrie de Fourier cap a la funció. Encara que els
indicis semblaven suggerir una resposta positiva, va ser una sorpresa entre els matemàtics el resultat
que P. du Bois-Reymond va demostrar l’any 1873: Existeix una funció contínua tal que la seva sèrie
de Fourier divergeix en un punt. Les funcions que va construïr amb sèries de Fourier divergents, són
complicades. Hi ha exemples posteriors de Schwarz i Fejér més senzills.
A continuació demostrarem el teorema de Fejér, que va ser molt important en el seu temps, ja que és
un resultat sobre la convergència de la successió σN per funcions contínues. Aquest resultat restituía
a les sèries de Fourier una propietat que el resultat negatiu de Bois-Reymond semblava haver tancat:
recuperar els valors d’una funció contínua en tots els seus punts.
Teorema 4.5.3. (Teorema de Fejér) Si la funció integrable f té límits laterals en el punt x, llavors

f (x+ ) + f (x− )
lim σN f (x) = .
N →∞ 2
En particular, si f és contínua en x,

lim σN f (x) = f (x).

N →∞

Demostració. Utilitzant (9), que el nucli de Fejér és una funció parell i la segona propietat de KN ,
podem escriure

f (x+ ) + f (x− )
Z 1/2
σN f (x) − = KN (t)[f (x + t) + f (x − t) − f (x− ) − f (x+ ))]dt.
2 0

79
Per tant,
Z  Z
 1/2  δ Z 1/2
KN (t)[f (x − t) − f (x )]dt ≤
−
KN (t)|f (x − t) − f (x )|dt +
−
KN (t)|f (x − t) − f (x− )|dt
 

 0  0 δ

≤ sup |f (x − t) − f (x− )|
0≤t≤δ
!
Z 1/2
+ sup KN (t) |f (t)|dt + |f (x )| .
−
δ<t≤1/2 −1/2

Per la definició de f (x− ), donat ε > 0, podem escollir δ de manera que el primer sumand sigui més
petit que ε/2. Amb aquest δ fixat, per a tot N prou gran, el segon sumand també és més petit que
ε/2 per la propietat 3 del nucli de Fejér de la proposició anterior. El mateix raonament aplica a
f (x + t) − f (x+ ).
Observació 4.5.4. Si haguéssim intentat escriure aquesta mateixa demostració amb el nucli de Di-
richlet en lloc del de Fejér, l’argument només s’espatlla en un lloc: en l’acotació de la integral entre
0 i δ. Fixeu-vos que en la integral hi apareix el valor absolut del nucli. En el cas de KN , el nucli és
positiu i per tant, la integral és la mateixa amb valor absolut o sense. En canvi, DN no és un nucli
positiu i les integrals amb valor absolut i sense són molt diferents. Aquesta petita diferència entre les
propietats dels dos nuclis és crucial.
Sabem que si la sèrie de Fourier convergeix uniformement, el límit ha de ser una funció contínua.
El què veurem ara és un resultat amb una condició suficient: la continuïtat implica la convergència
uniforme.
Teorema 4.5.5. (Teorema de Fejér) Sigui f contínua a [−1/2, 1/2]. Llavors σN f convergeix
uniformement a f a [−1/2, 1/2].
Demostració. Com que σN f = f ∗ KN , la integral del nucli de Fejér KN a [−1/2, 1/2] és 1 i KN ≥ 0,
podem escriure
Z  Z
 1/2  1/2
|f ∗ KN (x) − f (x)| =  (f (x − t) − f (x))KN (t)dt ≤ |f (x − t) − f (x)|KN (t)dt
 
 −1/2  −1/2
Z δ Z
= |f (x − t) − f (x)|KN (t)dt + |f (x − t) − f (x)|KN (t)dt
−δ δ<|t|≤1/2

= A + B,

per un δ > 0 que escollirem ara. Pel terme A, noteu que com que f és contínua a [−1/2, 1/2] =⇒
f és uniformement contínua a [−1/2, 1/2]. Per tant, ∀ε > 0, ∃δ > 0 tal que |f (x) − f (x0 )| < ε/2 si
|x − x0 | < δ, x, x0 ∈ [−1/2, 1/2] (i.e. el mateix δ per a tots els punts). Així
Z δ
ε 1/2
Z
ε ε
A ≤ sup |f (x − t) − f (x)| KN (t)dt ≤ KN (t)dt = · 1 = .
|t|≤δ −δ 2 −1/2 2 2

Per acotar el terme B utilitzarem lel fet que la funció f és acotada per una constant M i la propietat
3 del nucli de Fejér: KN (t) ⇒ 0 per δ ≤ |t| ≤ 1/2 i N → ∞. Per tant, per N prou gran,
Z
ε
B= |f (x − t) − f (x)|KN (t)dt ≤ 4M sup KN (t) < .
δ<|t|≤1/2 δ<|t|≤1/2 2

Recordeu ara el teorema de Weierstrass que diu que tota funció contínua en un interval tancat es pot
aproximar uniformement per una successió de polinomis. Un resultat similar l’obtenim com a corol·lari
del teorema que acabem de demostrar però amb polinomis trigonomètrics (Un polinomi trigonomètric
PN
és una expressió del tipus n=−N an e2πinx , amb an ∈ C).

80
Corol·lari 4.5.6. Sigui f una funció contínua a [−1/2, 1/2]. Llavors existeix una successió de poli-
nomis trigonomètrics que convergeix a f uniformement.
Demostració. Aplicant el teorema anterior, només cal prendre la successió σN f = KN ∗ f com a
aproximant uniforme de f i comprovar que σN f = KN ∗ f és efectivament un polinomi trigonomètric.
Com que
N N n 1 N
!
1 X 1 X X 2πikt 1 X X
KN (t) = Dn (t) = e = 1+ e2πikt
+ ··· + e 2πikt
N + 1 n=0 N + 1 n=0 N +1
k=−n k=−1 k=−N
1 
= (N + 1) · 1 + N e2πit + e−2πit + (N − 1)(e4πit + e−4πit ) + · · · + (e2πiN t + e−2πiN t )


N +1
N N
1 X 1 X
= (N + 1 − k)(e2πikt + e−2πikt ) = (N + 1 − |k|)e2πikt
N +1 N +1
k=0 k=−N
N  
X |k|
= 1− e2πikt ,
N +1
k=−N

|k|
tenim que K
d N (k) = 1 − . Per tant
N +1
N  
X |k|
σN f (t) = f ∗ KN (t) = 1− fb(k) e2πikx
N +1
k=−N

és un polinomi trigonomètric que aproxima uniformement la funció f .

Corol·lari 4.5.7. Dues funcions contínues a [−1/2, 1/2] i amb la mateixa sèrie de Fourier, són iguals.

Demostració. Com que fb(n) = gb(n) =⇒ KN ∗ f = KN ∗ g. Com que KN ∗ f ⇒ f i KN ∗ g ⇒ g pel

teorema de Fejér 4.5.3, tenim que f ≡ g.

4.6 | Convergència en norma. Desigualtat de Bessel. Identitat

de Parseval.
Fins ara hem considerat només la possibilitat de representar una funció a través de la seva sèrie de
Fourier estudiant límits puntuals o uniformes. Però hi ha altres formes de convergència.
Definició 4.6.1. Direm que una successió {fN } convergeix en norma (L2 ) a una funció f a [−1/2, 1/2]
si lim kfN − f k = 0. Recordeu que això vol dir que
N →∞

Z 1/2
lim |fN (t) − f (t)|2 dt = 0.
N →∞ −1/2

R 1/2
Teorema 4.6.2. Sigui f una funció de L2 [−1/2, 1/2], és a dir tal que kf k2 = −1/2
|f (t)|2 dt < ∞.
Llavors, lim kσN f − f k = 0, i.e.
N →∞

Z 1/2
lim |σN f (t) − f (t)|2 dt = 0.
N →∞ −1/2

Demostració. Noteu que la convergència uniforme en un interval I implica la convergència en norma.

En efecte, si gn ⇒ g en I, llavors supx∈I |gn (x) − g(x)| → 0 i
Z  2
kgn − gk =
2
|gn (x) − g(x)| dx ≤ `(I) sup |gn (x) − g(x)|
2
→ 0,
I x∈I

81
on `(I) denota la longitud de l’interval I. Per tant si f és contínua a [−1/2, 1/2], llavors com que
σN f ⇒f , tenim que lim kσN f − f k = 0. Com que les funcions contínues en [−1/2, 1/2] són denses en
N →∞
L2 ([−1/2, 1/2]) (això vol dir que donada una funció f ∈ L2 ([−1/2, 1/2]) i ε > 0, existeix una funció
contínua a [−1/2, 1/2] g tal que kf − gk < ε) això acabaria la demostració (aquest resultat de densitat
el veureu més endavant).
Z 1/2
Corol·lari 4.6.3. Sigui f una funció integrable. Llavors lim |σN f − f | = 0.
N →∞ −1/2

Demostració. Només cal aplicar la desigualtat de Cauchy-Schwarz al resultat anterior:

!1/2
Z 1/2 Z 1/2
|σN f (t) − f (t)|dt ≤ |σN f (t) − f (t)|2 dt = kσN f − f k −→ 0.
−1/2 −1/2

La qüestió de la unicitat, que a la secció anterior hem mencionat per funcions contínues al corol·lari
4.5.7, la podem respondre ara per funcions integrables. Si els coeficients de Fourier d’una funció són
tots zero, llavors les sumes σN f són totes nul·les i per tant el corol·lari 4.6.3 implica que |f | = 0.
R

Així doncs, si els coeficients de Fourier de dues funcions f i g coincideixen, els de f − g són zero i per
tant obtenim el següent corol·lari.
Corol·lari 4.6.4. Si f i g són integrables en [−1/2, 1/2] i tenen els mateixos coeficients de Fourier,
Z 1/2
|f − g| = 0.
−1/2
R 1/2
Donada una funció f tal que kf k2 = −1/2
|f (t)|2 dt < ∞ i un polinomi trigonomètric P (t) =
PN
n=−N cn e
2πint
,
Z 1/2 Z 1/2
kf − P k2 = |f (t) − P (t)|2 dt = (f (t) − P (t))(f (t) − P (t))dt
−1/2 −1/2
Z 1/2 Z 1/2 Z 1/2
= |f (t)|2 dt + |P (t)|2 dt − 2< f (t)P (t)dt
−1/2 −1/2 −1/2
Z 1/2
= kf k2 + kP k2 − 2< f (t)P (t)dt.
−1/2

Notem que
N
! N
! N N
Z 1/2 Z 1/2 X X X Z 1/2 X
kP k =
2
|P (t)| dt =
2
cn e 2πint
cm e −2πimt
dt = cn · cn dt = |cn |2 ,
−1/2 −1/2 n=−N m=−N n=−N −1/2 n=−N

Z 1/2
ja que per ortonormalitat només viu la integral quan n = m, i.e. per n 6= m e−2πint e−2πimt dt = 0.
−1/2
D’altra banda,
Z 1/2 N
X Z 1/2 N
X
f (t)P (t)dt = cn f (t)e −2πint
dt = cn fb(n).
−1/2 n=−N −1/2 n=−N

Per tant, com que donats z, ω ∈ C, |z − ω|2 = |z|2 + |ω|2 − 2<(zω),

N
X N
X N
X N
X
kf − P k = kf k +
2 2
|cn | − 2<
2
cn fb(n) = kf k2 + |cn − fb(n)|2 − |fb(n)|2 . (10)
n=−N n=−N n=−N n=−N

82
 PN
Si prenem concretament el polinomi trigonomètric P (t) = SN f (t) = n=−N fb(n)e2πint , obtenim
N
X
kf − SN f k2 = kf k2 − |fb(n)|2 . (11)
n=−N

PN
D’(11) obtenim la següent desigualtat de Bessel, que ens implica la convergència de la sèrie n=−N |fb(n)|2
per funcions de L2 .
N
X
Teorema 4.6.5. (Desigualtat de Bessel) Si f és una funció de L2 , |fb(n)|2 ≤ kf k2 ∀N ∈ Z.
n=−N

Donat un polinomi trigonomètric de grau N qualsevol P , si ajuntem (10) i (11), tenim

kf − SN f k ≤ kf − P k.

Per tant acabem de demostrar que el polinomi trigonomètric de grau N que millor aproxima a una
funció f de quadrat integrable (en el sentit de mínims quadrats) és el que té com a coeficients els
coeficients de Fourier de f :
Teorema 4.6.6. De tots els polinomis trigonomètrics de grau N , el que millor aproxima a f en norma
(L2 ) és SN f .
Com hem vist a la demostració del corol·lari 4.5.6,
N  
X |k|
σN f (t) = f ∗ KN (t) = 1− fb(k) e2πikx
N +1
k=−N

és un polinomi trigonomètric de grau N i per tant kf − SN f k ≤ kf − σN f k → 0:

R 1/2
Corol·lari 4.6.7. Donada f ∈ L2 , i.e. tal que kf k2 = −1/2 |f (t)|2 dt < ∞, lim kf − SN f k = 0.
N →∞

Teorema 4.6.8. (Identitat de Parseval) Siguin f i g dues funcions de L2 i acotades. Llavors,

X
1. hf, gi = fb(n)b
g (n).
n∈Z
X
2. kf k2 = |fb(n)|2 .
n∈Z

Observació 4.6.9. Noteu que necessitem integrabilitat de la funció f per poder tenir definits els
coeficients de Fourier. Com que no tota funció integrable és de L2 , però això si que és cert si la funció
és acotada, hem suposat f i g funcions acotades i de L2 . Si voleu però, podeu pensar tots els resultats
d’aquesta secció per funcions 1-periòdiques i contínues a trossos de R a C.
Demostració. El teorema 4.6.7 diu que lim kf − SN f k = 0. Per tant hf, gi = lim hf, SN gi. En
N →∞ N →∞
efecte, aplicant la desigualtat de Cauchy-Schwarz

|hf, gi − hf, SN gi| = |hf, g − SN gi| ≤ kf kkg − SN gk −→ 0, N → ∞.

Per tant:
N
X N
X X
1. hf, gi = lim hf, SN gi = lim hf, gb(n)e2πinx i = lim gb(n)hf, e2πinx i = fb(n)b
g (n).
N →∞ N →∞ N →∞
n=−N n=−N n∈Z

2. Si prenem f = g a la igualtat que acabem de demostrar,

X X
kf k2 = hf, f i = fb(n)fb(n) = |fb(n)|2 .
n∈Z n∈Z

83
 ∞
X 1 π2
Exemple 4.6.10. Demostrarem la igualtat = amb la identitat de Parseval. Considerem la
n=1
n2 6
funció f (x) = x a [−1/2, 1/2] i l’extenem a R de forma 1-periòdica. Ara calcularem la sèrie de Fourier
d’aquesta funció. Com que f és antisimètrica tenim fb(0) = 0. Per n 6= 0,
1/2
(−1)n+1
Z
fb(n) = xe−2πinx dx = .
−1/2 2πin

Com que
1/2 1/2
1
Z Z
|f (x)|2 dx = x2 dx = ,
−1/2 −1/2 12
aplicant la identitat de Parseval obtenim la igualtat
∞
1 1/2
1 X 1 π2 1 π2
Z X X X
= |f (x)| dx =
2
|fb(n)|2 = ⇐⇒ = ⇐⇒ = .
12 −1/2 4π 2 n2 n2 3 n=1
n2 6
n∈Z n6=0 n6=0

Observació 4.6.11. Si considerem la sèrie de Fourier d’una funció f en termes de sinus i cosinus,
llavors la igualtat de Parseval s’escriu com:
∞
X
kf k2 = |A0 |2 + 2 (|An |2 + |Bn |2 ).
n=1

Exemple 4.6.12. Considerem la sèrie de Fourier de la funció 1-perioditzada de la funció

 1 x>0


f (x) = sgn(x) = 0 x = 0 a [−1/2, 1/2].

−1 x < 0


∞
X
Com que és una funció senar, té una sèrie de Fourier en termes de sinus, i.e. Sf (x) = 2 Bn sin(2πnx)
n=1
amb
1/2
1 − (−1)n 0 si n és parell
Z 
Bn = f (x) sin(2πnx)dx = = .
−1/2 πn 2
πn si n és senar
Si apliquem la identitat de Parseval, com que
Z 1/2 Z 1/2
|sgnx| dx =
2
dx = 1
−1/2 −1/2

i
∞ ∞ ∞
X X 4 8 X 1
2 Bn2 = 2 = ,
n=1
π (2k − 1)
2 2 π 2 (2k − 1)2
k=1 k=1

obtenim
∞
X 1 π2
= .
(2k − 1)2 8
k=1

84
4.7 | Aplicació de les sèries de Fourier a la resolució d’algunes
equacions en derivades parcials
4.7.1 | La corda vibrant
L’equació que permet descriure el moviment d’una corda que vibra (com per exemple la d’una guitarra)
és una equació en derivades parcials que de forma simplificada s’escriu com:

∂2u ∂2u
− = 0. (12)
∂t2 ∂x2
El primer matemàtic que va modelar aquest problema va ser d’Alembert l’any 1747. Suposarem que
la corda té longitud 1/2 i que els seus punts es situen (quan la corda està en repòs) a l’interval [0, 1/2].
La funció u(x, t) de l’equació (12) representa el desplaçament vertical del punt d’abcissa x en l’instant
t, i.e. la posició de la corda en l’instant t ve donada per la gràfica de la funció de x ut (x) = u(x, t)
amb t fixat. L’equació (12) té infinites solucions i per determinar la que es correspon a un moviment
concret suposarem que els extrems de la corda estan fixats

u(0, t) = u(1/2, t) = 0 ∀t, (13)

i també que coneixem la posició inicial de la corda

u(x, 0) = f (x), x ∈ (0, 1/2), (14)

i la seva velocitat inicial

∂u
(x, 0) = g(x), x ∈ (0, 1/2). (15)
∂t
Si fixem t, la funció u(x, t) està definida a l’interval [0, 1/2] i val 0 als extrems. Si fem l’extensió senar
de u a [−1/2, 1/2], la podem desenvolupar en sèrie de Fourier en termes de sinus i escriure
∞
X
u(x, t) = bk (t) sin(2πkx). (16)
k=1

Si substituim aquesta u(x, t) a (12) (suposant que podem derivar terme a terme) tenim que
∞
X
b00k (t) + 4π 2 k 2 bk (t) sin(2πkx) = 0.

k=1

Per tal que aquesta sèrie sigui 0 per a tot x, cal que els seus coeficients siguin tots zero, i.e.

b00k (t) + 4π 2 k 2 bk (t) = 0 ∀k ∈ N.

Les funcions que satisfan aquesta equació són

bk (t) = Ak cos(2πkt) + Bk sin(2πkt)

que substituïdes a la sèrie de Fourier (16) produeixen la solució

∞
X
u(x, t) = [Ak cos(2πkt) + Bk sin(2πkt)] sin(2πkx). (17)
k=1

Aquesta solució satisfà l’equació (12) i les condicions inicials (13). Si volem que es compleixin (14) i
(15), cal que escollim els coeficients Ak i Bk adequats. Substituint la solució (20) en les condicions
(14) i (15) tenim que per x ∈ (0, 1/2)
∞
X
u(x, 0) = Ak sin(2πkx) = f (x)
k=1

85
i
∞
∂u X
(x, 0) = 2πkBk sin(2πkx) = g(x),
∂t
k=1

de manera que Ak i 2πkBk són els coeficients de la sèrie de Fourier en sinus de f (x) i g(x) respectiva-
ment. És a dir,

2
Z 1/2 Z 1/2
Ak = 4 f (x) sin(2πkx)dx, Bk = g(x) sin(2πkx)dx.
0 πk 0
Per tant, si tot funciona bé, hem trobat una solució del problema plantejat.

4.7.2 | La difusió de la calor

Considerem una barra prima de longitud 1/2 que identifiquem amb l’interval [0, 1/2]. Sigui u(x, t) la
temperatura del punt x de la barra (x ∈ [0, 1/2]) en l’instant t. Suposem que els extrems de la barra
es mantenen a temperatura zero i que la distribució inicial de la temperatura en la barra ve donada
per la funció f (x). Llavors u(x, t) ve determinada per les condicions següents:
 2
∂x2 = ∂t
∂ u ∂u





u(0, t) = u(1/2, t) = 0 (18)




u(x, 0) = f (x) 0 ≤ x ≤ 1/2


Si intentem resoldre aquesta equació de la calor com hem fet en la secció anterior, i.e. considerant
l’extensió senar de u amb t fixat, arribarem a
∞
X
u(x, t) = bk (t) sin(2πkx), (19)
k=1

que compleix clarament u(0, t) = u(1/2, t) = 0 de (18). Si substituim aquesta u(x, t) a l’equació (18)
(suposant que podem derivar terme a terme) tenim que
∞
X
b0k (t) + 4π 2 k 2 bk (t) sin(2πkx) = 0.

k=1

Per tal que aquesta sèrie sigui 0 per a tot x, cal que els seus coeficients siguin tots zero, i.e.
b0k (t) + 4π 2 k 2 bk (t) = 0 ∀k ∈ N.
Fixeu-vos que aquesta equació diferencial és fàcil de resoldre, ja que com que b0k (t) = −4π 2 k 2 bk (t),
integrant respecte t tenim que
bk (t)
Z 0
dt = −4π 2 k 2 t + Ck ,
bk (t)
que vol dir log(bk (t)) = −4π 2 k 2 t + Ck o equivalentment
ek e−4π2 k2 t .
bk (t) = C
Aquestes funcions substituïdes a la sèrie de Fourier (19) produeixen la solució
∞
ek e−4π2 k2 t sin(2πkx).
X
u(x, t) = C (20)
k=1

Com que cal que es compleixi la condició inicial u(x, 0) = f (x), això vol dir que
∞
X
u(x, 0) = ek sin(2πkx) = f (x).
C
k=1

86
Aquesta igualtat ens diu que els C ek són els coeficients del desenvolupament en sèrie de Fourier en
termes de sinus de la funció f (x), o sigui
Z 1/2
ek = 4
C f (x) sin(2πkx)dx.
0

4.8 | Altres aplicacions de les sèries de Fourier: la desigualtat

de Wirtinger i el problema Isoperimètric
4.8.1 | La desigualtat de Wirtinger
Teorema 4.8.1. (Desigualtat de Wirtinger) Sigui f una funció amb derivada a L2 [0, 1], i.e.
Z 1 Z 1
|f 0 (x)|2 dx < +∞, i tal que f (t)dt = 0 i f (0) = f (1). Llavors,
0 0

1
1 1
Z Z
|f (x)| dx ≤
2
|f 0 (x)|2 dx.
0 4π 2 0

La desigualtat és estricta a no ser que f (x) = A cos(2πx) + B sin(2πx).

Demostració. Considerem els desenvolupaments en sèrie de Fourier de f i f 0 . Per hipòtesi
Z 1
f (0) =
b f (x)dx = 0.
0

Com que f (0) = f (1), la proposició 4.3.2 ens diu que fb0 (n) = 2πinfb(n). Aplicant la identitat de
Parseval tenim que
Z 1 X Z 1 X X
|f (t)|2 dt = |fb(n)|2 i |f 0 (t)|2 dt = |fb0 (n)|2 = 4π 2 n2 |fb(n)|2 .
0 6 0
n = 0 6 0
n = 6 0
n =
n ∈ Z n ∈ Z n ∈ Z

Com que n2 ≥ 1, clarament tenim

1
Z 1 X X Z 1
|f (x)| dx =
2
|f (n)| ≤
b 2
n |f (n)| =
2 b 2
|f 0 (x)|2 dx.
0 n 6= 0 n 6= 0
4π 2
0
n ∈ Z n ∈ Z

Per tenir una igualtat, caldria que

Z 1 X
0= |f 0 (x)|2 dx − 4π 2 |f (x)|2 dx = 4π 2 |fb(n)|2 (n2 − 1),
0 6 0
n =
n ∈ Z

que vol dir que fb(n) = 0 ∀n 6= ±1. Això implica que la sèrie de Fourier de f és

fb(1)e2πix + fb(−1)e−2πix = A1 cos(2πx) + B1 sin(2πx).

Hi ha una versió de la desigualtat de Wirtinger que no suposa fb(0) = 0. La teniu a la llista de

problemes i diu així:
Teorema 4.8.2. (Desigualtat de Wirtinger) Si f ∈ C 1 [a, b] amb f (a) = f (b) = 0, llavors
b
(b − a)2 b
Z Z
|f (x)| dx ≤
2
|f 0 (x)|2 dx.
a π2 a

87
Demostració. Fent un canvi de variable podem suposar que a = 0 i b = 1/2. Sigui f˜ l’extensió senar
de f a [−1/2, 1/2], i.e.
f (x) x ∈ [0, 1/2]

f˜(x) =
−f (−x) x ∈ [−1/2, 0)
Com que f˜ és senar, podem considerar el seu desenvolupament en sèrie de Fourier en termes de sinus
∞
S f˜(x) =
X
Bn sin(2πnx) i la identitat de Parseval corresponent. Així
n=1

Z 1/2 Z 1/2 ∞
|f˜(x)|2 dx = 2
X
|f (x)|2 dx = 2 Bn2 .
−1/2 0 n=1

Si fem el mateix amb f 0 tenim que

Z 1/2 ∞
X ∞
X
|f 0 (x)|2 dx = 4π 2 n2 Bn2 = 4π 2 n2 Bn2
0 n=1 n=1

Per tant
∞ ∞
1/2
1 1/2
(1/2)2 1/2
Z X X Z Z
|f (x)| dx =
2
Bn2 ≤ n 2
Bn2 = |f (x)| dx =
0 2
|f 0 (x)|2 dx.
0 n=1 n=1
4π 2 0 π2 0

4.9 | Problema isoperimètric

D’entre totes les figures amb el mateix perímetre, quina és la que té l’àrea més gran? Aquesta
pregunta es coneix amb el nom de problema isoperimètric. Hi ha moltes demostracions de la seva
solució. A continuació en veurem una que es basa en la identitat de Parseval (més concretament en la
desigualtat de Wirtinger) i la fórmula de Green de càlcul de diverses variables.

El problema es sol presentar relacionant-lo amb la llegenda de la fundació de Cartago i la reina

fenicia Dido. El germà de la reina, Pigmalion, va matar al marit de la reina Dido i va prendre el poder.
Amb això, la reina i uns quants nobles van haver de fugir i van arribar a les costes de nord d’Àfrica.
Allà, la reina va intentar comprar un tros de terra, i va negociar amb els indígenes que compraria el
terreny que pogués abarcar amb una pell de bou. Dido va tallar la pell de bou en tires molt fines, les
va lligar i va envoltar amb elles una porció de terreny. El problema isoperimètric proposa estudiar la
forma que havia de tenir aquell terreny per tal que l’àrea que tanqués fos màxima.

Teorema 4.9.1. Sigui γ una corba de classe C 1 , simple, tancada i de longitud L i Aγ l’àrea que tanca
la corba. Llavors
L2
Aγ ≤ .
4π
La igualtat es compleix si, i només si, γ és una circumferència.
Demostració. Fem un canvi d’escala i suposem, sense pèrdua de la generalitat, que la corba γ té
longitud 2π. Hem de veure que Aγ ≤ π. Parametritzem la corba com γ(t) = (x(t), y(t)), 0 ≤ t ≤ 2π,
en funció de la longitud d’arc, és a dir, la longitud del tros de corba entre γ(0) = (x(0), y(0)) i
γ(t) = (x(t), y(t)) és t, per a tot t. Equivalentment això vol dir que
Z t Z tp
kγ 0 (s)kds = x0 (s)2 + y 0 (s)2 ds = t, 0 ≤ t ≤ 2π,
0 0

d’on deduïm
x0 (t)2 + y 0 (t)2 = 1. (21)

88
Fent servir a fórmula de Green, l’àrea tancada per la corba es pot expressar com
Z 2π
Aγ = x(t)y 0 (t)dt.
0

La desigualtat 2ab ≤ a2 + b2 i (21) impliquen que

2π 2π
x(t)2 + y 0 (t)2 2π
x(t)2 + 1 − x0 (t)2
Z Z Z
Aγ = x(t)y 0 (t)dt ≤ dt = dt
0 0 2 0 2
1 2π
Z
=π+ [x(t) − x (t) ]dt ≤ π,
2 0 2
2 0

ja que aquesta última integral és més petita o igualRque zero per la desigualtat de Wirtinger. En efecte,
2π
traslladant la corba, si cal, podem suposar que 0 x(t)dt = 0. Així, la desigualtat de Wirtinger,
teorema 4.8.1, ens diu que

(2π)2 2π 0 2
Z 2π Z Z 2π
x(t)2 dt ≤ x (t) dt = x0 (t)2 dt.
0 4π 2
0 0

2
Com que una circumferència de longitud 2π (resp. L), tanca una àrea de π (resp. L 4π ), en aquest
cas obtenim àrea màxima. Per comprovar que aquest és l’únic cas, hem d’analitzar si les desigualtats
que hem escrit a la demostració són estrictes o no. Ja hem vist que la desigualtat de Wirtinger és
una igualtat si x(t) = A cos t + B sin t (penseu que estic pensant en funcions 2π periòdiques i no 1-
periòdiques ja que hem suposat L = 2π) i perquè 2ab = a2 + b2 , cal que a = b, per tant x(t) = y 0 (t).
Per tant y 0 (t) = A cos t + B sin t, que vol dir y(t) = A sin t − B cos t + C. Podem suposar que hem
col·locat els eixos de manera que y(0) = y(π) = 0. D’aquesta manera ens queda B = C = 0 i per tant
y(t) = A sin t i x(t) = B cos t. Per tal que es compleixi la condició (21), cal que A = ±1, que vol dir
que γ és una circumferència.

89
 Referències
[1] Allaart, P.C.; Kawamura, K.: The Takagi function: a survey. arXiv:1110.1691, 2011.
[2] Bernués, J.; Cuartero, B.; Arregui, J.L.; Pérez, M.: Teoría de Funciones de una Variable Real.
Colección Textos Docentes, 165. Prensas Universitarias de Zaragoza, 2009.

[3] Bruna, J.: Anàlisi Real. UAB Servei de publicacions, Barcelona, 1996.
[4] Bruna, J.; Cufí, J.: Anàlisi Complexa. UAB Servei de publicacions, Barcelona, 2008.
[5] Cerdà, J.: Weierstrass i l’aproximació uniforme. Butl. Soc. Catalana Mat. 28 (2013), no. 1, 51–85,
118.

[6] Cilleruelo, J.; Córdoba, A.: La teoría de los números. Mondadori, Madrid, 1992.
[7] Körner, T.W.: Fourier Analysis. Cambridge University Press, Cambridge, 1990.
[8] Ortega, J.M.: Introducció a l’Anàlisi Matemàtica. UAB Servei de publicacions, Barcelona, 2013.
[9] Rudin, W.: Principles of Mathematical Analysis. McGraw-Hill, 1976.