El dia de la rebel·lió dels gossos 
 
 
Ceren Ercan, 2016 
 
 
Traducció del text original: Nihal Mumcu i Sònia Sánchez  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Preacte 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Del carrer Rumeli passem a Teşvikiye. 
  
Comença a ploure. Les clavegueres es desborden. Agafem els gossos per 
les corretges amb en Jon Snow. Les aigües residuals inunden les voreres. 
Fem un vaixell amb les bastides de les construccions que trobem. Els 
gossos tiren del vaixell. Ens fiquem entre els carrerons foscos de la ciutat. 
  
Tornem quan les aigües residuals s’han evacuat. 
  
Represa la normalitat a ​Nişantaşı, a
​ questa vegada primer sonen els trons, 
seguits pel crepitar de les bosses. Mai se n’han sentit tantes, fan molt soroll. 
Critx-cratx, papers daurats brillants, bosses de paper de reciclatge tipus 
kraft. 
  
Tots els gossos em tiren cap a la mateixa direcció. S’olora alguna cosa. 
 

ACTE 1 
 
SUZAN - I si et canvies aquest mitjó verd? 
CENGIZ - (​Cas omís.​) 
SUZAN- No queda bé amb aquests pantalons. 
CENGIZ - Queda ridícul? 
SUZAN - No és això! 
CENGIZ - Ho has dit tu mateixa. 
SUZAN - Jo no ho he dit. 
CENGIZ - No exactament. 
SUZAN- Què busques? Les claus són a la teva butxaca. 
CENGIZ - Busco el guant que he perdut. 
SUZAN - El guant? 
CENGIZ - Aquest cap de setmana sortirem amb el veler. 
SUZAN - Amb el veler de qui? 
CENGIZ - D’un dels de la feina nova. 
SUZAN- Què sabran ells, de navegar? 
CENGIZ - Saps a qui em refereixo? 
SUZAN - L
​ i ensenyaràs el que vas aprendre​ del meu oncle? 
CENGIZ- T​ ambé va​ig anar a un curs de navegació durant mesos! 
SUZAN - És clar. Hi vas anar tres vegades. 
CENGIZ - Tens raó! Tot el que sé, m’ho vau ensenyar vosaltres.  
SUZAN - Jo no he dit això. 
CENGIZ - És veritat, tu no ho has dit. 
SUZAN- Passes massa temps amb gent ​ordinària. 
CENGIZ - M’agradaria que algun dia m’expliquessis què significa per a tu, 
ser ordinari. 
SUZAN- Doncs això, ser ​ordinari, mediocre.​.. 
CENGIZ- No hi és! La parella del guant no hi és! 
SUZAN- Ja la trobaràs, per què tanta pressa... 
CENGIZ - Segur que la té aquell noi. 
SUZAN- Quin noi? 
CENGIZ- El que passeja el gos. 
SUZAN - I què ha de fer aquell noi amb un guant de vela? 
CENGIZ - L'altre dia em va demanar permís per utilitzar e​l bany. P​ otser el 
va agafar sense que me n'adonés... 
SUZAN - Te n’adones que l’estàs​ jutjant? 
CENGIZ - L’estic jutjant! 
SUZAN - És un noi tranquil, humil.​ S’aferra a la vida com pot.  
CENGIZ -​ S’hi aferra amb el guant de ve​la? 
SUZAN - De debò creus que el va agafar ell? 
CENGIZ - No el va agafar, el va robar! 
SUZAN - D'acord, està a punt d’arribar, quan arribi l'hi preguntes. 
CENGIZ - Això faré. 
SUZAN - No Cengiz, ni parlar-ne. 
CENGIZ - Per què no​, et faria vergonya? 
SUZAN - Compra-te’n un altre. 
CENGIZ - No en trobo com aquests. 
SUZAN - Deixa-me’l un moment. 
Cengiz - Què vols fer? 
SUZAN - Només el vull veure. 
 
La SUZAN agafa el guant, surt de l'escenari i el tira per la finestra. 
 
Cengiz - Quan em va demanar d’entrar no vaig poder negar-m’hi. Em va 
agafar desprevingut. Se les saben totes, aquests. S’aprofiten de qualsevol 
distracció.  
 
Torna la SUZAN. 
 
SUZAN - Volen tenir més del que tenen. Per aconseguir-ho, s’apropen a 
gent com nosaltres. (​Silenci​.) S’atansen lentament, i quan són a prop 
ensume​n l’aire que ens envolta com llops davant d’una presa, ……, ens 
observen dòcilment… No és espiar, això? Quan els tens al costat, et fan 
creure que són com tu, et fan oblidar d’on vénen. Al principi acostumen a 
ser obedients, però després… 
CENGIZ - Així és. On és el guant? 
SUZAN - L’he tirat per la finestra perquè el pugui agafar algú que el 
necessiti. 
 

ACTE 2 
 
La SUZAN es maquilla mentre recull la casa. Es prepara per sortir. Entra i 
surt constantment. Arriba tard. 
 
SUZAN - 30 euros... Per un guant de 30 euros ha deixat la casa de cap per 
amunt, m’ha arruïnat el dia. Quin sentit t​é donar-li tantes voltes a les 
coses? C ​ ap. ​(Silenci.)​ Quan allargues una cita, les altres s’endarrereixen 
automàticament. Bull aigua a la tetera. Hi ha b ​ ossetes de te. A​gafa un got 
d'allà. Tinc el rellotge 10 minuts avançat... Tot i això… Estic tan liada aquests 
dies... Espero que la meva mare no s’ho prengui malament. De veritat. 
Amb tot aquest enrenou no podré visitar-la. El gos ha vomitat. Fa estona 
que tossia i ha acabat vomitant. El dormitori ha quedat fet un nyap. (​Busca 
un drap, mentre trenca un got.)​ No hi havia un altre got?​ Vaja!​ Arribo tard. 
NESRIN - Ja ho recullo jo, senyora. 
SUZAN - No cal. 
 
La NESRIN recull els trossos del got trencat. Les escombraries són plenes. 
 
SUZAN - Per què ha vomitat aquest animal ara? 
NESRIN - Senyora Suzan... 
SUZAN - Què has fet amb el got? 
NESRIN - L’he llençat a les escombraries. 
SUZAN - Què? L’has llençat a les escombraries? T’he dit que no el 
recollissis. 
NESRIN - Estava trencat. 
SUZAN - M ​ ira a la NESRIN​.​ (Després va cap a les escombraries i busca els 
trossos trencats, els troba i els treu.) ​Aquest go​t era del dot de la meva 
mare. Mira: és tan elegant, tan refinat… 
NESRIN - Ho sento molt, senyora. 
SUZAN - No és culpa teva, segur que el va treure en Cengiz buscant el 
guant. Què sabrà ell d'elegància... (​ ​Silenci.)​ ​Arribo tard. Ja he cancel·lat dues 
vegades aquesta cita, me la perdré una altra vegada. No dono l'abast, ni 
aquí, ni allà, ni enlloc... No arribo a res. Quin sentit té anar sempre a 
correcuita​? Est​ic farta, cansada... de lluitar a casa, a la feina; intentar ser 
perfecta, poderosa… Ningú em pregunta mai què cal fer… ni se’ls passa pel 
cap. No puc amb tot! En Cengiz ni se n’adona. Estic buscant maneres de 
ser feliç, saps​? D’amagat de tothom, fins i tot de mi mateixa... Mi​ra quantes 
vitamines, mira quina varietat tan àmplia! (​ Silenci.)​ Prens antidepressius? 
NESRIN - No. 
SUZAN - Passi el que passi, et mantenen dempeus. Prova els ecològics, 
te’ls recomano. No et veig gaire bé. Si et fan venir son o t’obren la gana, 
canvia’ls immediatament. A vegades penso... 
NESRIN - Senyora... 
SUZAN - Em sento arraconada, com si tot s’hagués acabat, després respiro 
fondo dues vegades… Recordo la nostra casa a Nişantaşı. Veig a en Cengiz 
també; a l’espera del dia que​ cancel·larà els se​us deutes, que començarà 
un nou negoci, que comprarà un veler.​ Cal que segueixi pensant aquestes 
coses? Té por que el deixi. Que marxi d’Osmanb​ey a Nişantaşı... No sé. 
(Silenci.) 
NESRIN - Senyora. 
SUZAN - Què? 
 
La NESRIN intenta començar a parlar. 
 
NESRIN -​ (​ Silenci.) 
SUZAN - Tranquil·la. S ​ 'aixeca, busca alguna cosa a les butxaques​. No 
t’amoïnis per aquestes coses. L ​ i dona un sobre.​ Té. Fa dies que el tinc a la 
bossa. Me n’havia oblidat. ​(Silenci.)​ Obre’l. 
NESRIN - (​Silenci.) 
SUZAN - Si us plau, obre’l, no et faci vergonya. 
NESRIN - (​Silenci.) 
SUZAN - Pots comptar-los! 
NESRIN - No cal comptar-los. 
SUZAN - I tant! Si us plau, compta’ls. 
 
La NESRIN comença comptar els diners. La SUZAN li fixa la mirada. 
 
SUZAN - Demà et puc pagar les factures d'aquest mes. (​Silenci.)​ M'he 
oblidat de treure diners. Porta totes les factures i els rebuts demà. 
NESRIN - (​Silenci.) 
SUZAN - Porta-ho tot demà, d'acord? 
NESRIN - (​Silenci.)​ D’acord, demà ho porto. 
 
 
ACTE 3

NESRIN - Demà l'hi dic... Sí. Com si no hagués passat avui. Demà al matí li 
colpejo la porta. Corro, em falta l’alè. Aquell gos m'està perseguint? Truco 
al timbre moltes vegades, e ​ ntretalladament. Tan bon punt obre​ la porta li 
dic: Corri senyora, la seva mare s'ha mort. Potser s'enfada per haver-li dit de 
cop, però em perdona perquè no tinc experiència donant notícies d’aquest 
tipus. Em perdona per la meva ignorància. Em mira amb menyspreu. Un 
moment de silenci. No sabrà que la seva mare es va morir ahir.  
 
Diuen que quan tens por desprens una olor, i aquesta olor els atrau. Faig 
olor? No, ara no puc tornar, si no hagués agafat els diners potser, però ara 
ja no. He agafat els diners, però me’ls mereixia. Avui començo a buscar una 
feina i penso on viure. Tot passa per alguna cosa. Al capdavall, no sóc mala 
persona. No tinc por, no tinc por, repeteixo, no tinc por. Aquesta dona 
s’esperava la mort de la seva mare? 
  
O sigui que ells també tenen necessitats. Normal... 
  
Sento que hi ha un exèrcit de gossos seguint-me, el puc sentir. Es queda 
amb l'apartament. El nou pis té llum per tot arreu. Quan obre la finestra, no 
veu la botiga de queviures del barri, sinó el carrer més lluminós de la ciutat. 
A qui no li agrada viure en l'abundància i la prosperitat. Són darrere meu, 
ho sé, però no em puc girar per comprovar-ho. 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Són mansos, no et faran res. 

NESRIN - D’on ve aquesta olor? Sóc jo… Faig olor? Faig olor… jo? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Si no estàs acostumada als gossos com 
pots viure a Nişantaşı? 
NESRIN - Decora la casa immediatament. Va a la botiga de​ Vitra que hi ha 
al començament​ del carrer. Encarrega aquella cuina blava. Mana polir els 
parquets. Al matí, de camí a la feina, compra el seu cafè a la cafeteria de 
davant de casa. Porta el got de cartró amb el cap ben alt. Converteix una 
habitació en un guarda-roba. He de començar a recollir les meves coses 
avui. Amb quina rapidesa ens acostumem a les comoditats... Un soroll... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Fins i tot els gossos m’arrosseguen cap a tu. 
No te n'adones? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Et veig sovint. Els gossos em tiben. Intento 
agafar les corretges mentre la miro. Un dels gossos ha cavat un clot, té un 
os a la boca. S'ennuega amb un tros, tus. 
NESRIN - No t'havia vist abans. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Deu ser pels gossos, passo desapercebut. 
Un dels arbres està encastat a la vorera. Ha excavat un clot enorme a terra. 
Hi ha un munt d'ossos dins del forat. 
NESRIN - Espero que es posi verd. 59, 58, 57 ... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - En quin moment ha fet aquest forat aquest 
gos? Si em despisto una estona més... excava un túnel que travessa el barri 
per sota. Tus, subjecto fort les corretges dels altres gossos i l’agafo en 
braços. S'ha empassat l'os? Ja se li ha passat la tos? La seva respiració ha 
tornat a la normalitat. Torno a la meva dreta. La noia ja no hi és. 

Acte 4
 
SUZAN – Un cambrer surt de la cuina. Arrossega una bossa de plàstic 
enorme. Es dirigeix cap a la porta posterior. 
CENGIZ – Han separat les restes. Donaran els ossos als gossos. 
CENGIZ – T'agrada la carn, carinyo? 
SUZAN – Sí, carinyo. Cengiz, sospito de la noia. 
CENGIZ – La noia? 
SUZAN – La que cuida a la meva mare. Crec que deixarà la feina. 
CENGIZ – No la pot deixar! És fàcil guanyar diners en els temps que corren? 
SUZAN – M’ha semblat que estava estranya avui, no sé…  
SUZAN /// Aixeco la mirada del meu plat. Té la mateixa bossa de Louis 
Vuitton que jo. La meva la vaig comprar fa 10 anys. Li miro les mans. 
Sembla que hi tingui una pilota de bèisbol, té els dits sobre la taula. Es nota 
que vol que la prenguin seriosament, però no té recursos per 
aconseguir-ho. Té els dits grossos i curts. No té les mans ben cuidades. Té 
la cara blanca i les galtes vermelles. De petita, la seva amiga era la filla del 
porter. Per un moment, em recorda a ella. L’hijab que porta està fet amb 
un fulard​ d
​ e Versace. Ella també s'adona del detall de la bossa. Ens mirem. 
Veig un gest de satisfacció en la seva expressió. A mi no em complau gens, 
aquesta coincidència. 
CENGIZ – Carinyo, t’ha molestat alguna cosa? 
SUZAN – No. 
CENGIZ - Què et passa? Estàs molt callada. 

SUZAN – Estava distreta. /// Passo un braç per darrere de la cadira. La puc 
veure de reüll. Repeteix el meu moviment. Moc cap endavant la meva 
espatlla esquerra. Ella també ho fa. Giro el cap, cap a l'esquerra. Ella també 
gira el seu, cap a l'esquerra. Dues cadires més enllà, al costat d'ella, veig un 
rostre que no té res a veure amb la resta de rostres de la taula. El teixit de la 
seva jaqueta, la forma de seure, els seus gestos; és diferent dels altres. 

CENGIZ – Carinyo, per favor, parla una mica amb la dona del senyor 
Süleyman. 

SUZAN – Qui és? 

CENGIZ – És la dona que hi ha davant teu. És un home important. (​Es dirigeix 

als comensals:)​ És clar, ha estat un mercat ignorat durant anys. M’entristeix 
no veure els nostres productes a les prestatgeries àrabs. Tot i això, la 
producció més segura i més higiènica en aquesta geografia es duu a terme 
al nostre país. Hem de ser conscients del buit que hi ha en aquest mercat. 
Segur que els països amb els que tenim un lligam religiós i cultural, no 
tindran dificultats per entrar en diàleg. Fixin-se bé, avui l'Orient Mitjà és una 
foguera. Però les coses canviaran, s'hauran de construir des de zero a les 
ciutats; arribat el dia, nosaltres també haurem de complir amb el que ens 
correspon. És el nostre deute com a bons musulmans.  

SUZAN – /// Ja me’ls conec, aquests moments d’en Cengiz... explicant coses a 
la gent mentre mou les mans i els braços enèrgicament cap endavant... Com 
quan compartia taula amb el meu pare i el seu entorn, amb el representant 
del client del banc, barallant-se en ple embús... Però sembla que aquesta 
vegada serà la seva última oportunitat. Des de la taula, al fons de la sala, hi 
podem veure la cuina. Tots els comensals de la nostra taula han vingut amb 
invitacions d’amics d'amics. Ell s’oblida de qui són i fa el discurs que va 
preparat ahir al vespre, com si davant hi tingués al president de l’Associació 
d'Empresaris.  

CENGIZ - Què tal he parlat? 

SUZAN – T'has explicat molt bé. 

CENGIZ – L'oportunitat apareix quan menys te l’esperes. 

SUZAN – Com? 

CENGIZ – El senyor Süleyman és el cunyat del xofer del ministre. 

SUZAN – (​Silenci​.) 

CENGIZ – Ens donarà informació privilegiada sobre el negoci que estem 

començant, també diu que ens facilitarà els tràmits a les duanes. 
SUZAN – /// Sé perfectament en quin tipus de taula estem asseguts. /// I qui 
és aquest home? /// Cengiz em respon després de preguntar-li al senyor 
Süleyman: 

CENGIZ – És un empresari francès. Estava assegut a la taula del davant, el 

cambrer li ha indicat la cadira equivocada, i no l’han volgut aixecar una altra 
vegada. Potser estava assegut a la taula del ministre? És molt important 
estar en aquest ambient. Encara sort que he entrat a aquest negoci amb en 
Grigorin. Ell també està aquí, però està en una de les taules del davant. 

SUZAN – Espero que aquesta vegada surti bé. 

CENGIZ – Aquesta vegada? S'han construït noves xarxes de negoci en 

aquests últims 10 anys: qui treballa amb qui, amb qui convé ser nomenat, 
quines paraules hem de fer servir al parlar... Creus que és fàcil adaptar-s’hi? 

SUZAN – Ni jo parlo així. 

CENGIZ – No te n’adones perquè no surts del barri. 

SUZAN – /// En realitat vull sortir del barri. Miro al francès, somriu. Ja hi ha un 
llenguatge secret entre nosaltres. Una estona més tard, fa una flor amb el 
seu tovalló i me la dóna amb elegància. Quin somriure tan subtil, tan fi. 

CENGIZ – El senyor Süleyman i la seva dona marxen. 

SUZAN – /// El francès seu davant meu. Observa com el senyor Süleyman i la 
seva dona s’allunyen. Me n’adono com els percep, per com els mira. Què deu 
fer ell en un lloc com aquest? 

CENGIZ – No havia vist l'home que està assegut al meu costat. 

SUZAN – Saps qui és? /// No sento el que diu. En Cengiz es converteix en una 
boca que s’obre i es tanca, una boca que no emet cap so. Li dic que l’entenc 
amb el meu francès oxidat. Sé que sap que en aquesta taula, només jo el puc 
entendre. Obre el palmell de la mà suaument. M’ensenya una targeta. 
L’agafo. 

CENGIZ - Saps qui és aquest home? 

SUZAN – Quin home? 

CENGIZ – El francès. 

SUZAN – No coneix a ningú. /// Deixo d’escoltar les meves paraules.   

CENGIZ – Potser el nostre col·lega Süleyman ho ha entès malament? 

SUZAN – El nostre col·lega? 

CENGIZ – Suzan, tradueix-li l’acudit al francès per favor. 

SUZAN – /// Som 5 a la taula: els nostre “col·lega” Süleyman, que coneix 
homes importants, la seva dona, jo, en Cengiz i Monsieur Pierre... En una 
taula com aquesta, la presència de Monsieur Pierre és un regal. En Cengiz no 
retirarà la meva cadira, ho sé. M'aixeco tota sola i vaig cap als serveis. Noto la 
mirada d’en Pierre a la meva espatlla. Sé que em segueix amb la mirada. 
Això em fa sentir més dona. 

CENGIZ – Turquia té una actitud determinant cap el mercat francès. 

Justament per això, crec que és necessari orientar-se cap a Àfrica, on França 
és influent. Hem d’aconseguir que els africans tastin les sopes, els flams i les 
delícies turques. /// Aquest home sap com funciona el mercat del menjar 
envasat. A veure com m’ho faig perquè es conegui amb en Grigorin. Giro el 
meu cap ràpidament cap a la dreta i després cap a l’esquerra, mirant la taula 
on està assegut en Gregorin. El francès s’aixeca. 

SUZAN – Se n’ha anat. 

CENGIZ – M’ha dit; “Salutacions a la seva dona de part meva”. 

SUZAN – Vaja! /// Miro la targeta. Encara havíem de parlar de la pel·lícula 

Midnight in Paris​, de cuina francesa i de llibres. Podria parlar de tantes coses 
amb ell. Te n’adones de seguida quan coneixes gent d’aquesta mena. La 
conversa de Cengiz és ordinària i plana com una vorera. I per aquesta vorera, 
pensaments, que són com xiclets a la boca de tothom, sense cap tipus de 
gràcia, passegen amb els seus embolcalls ridículs. 

CENGIZ – Carinyo, marxem ja també? 

SUZAN – D’acord. No hi queda ningú. 

CENGIZ – Mira el que he trobat! Encara hi ha dos puros dins. Fumaré demà 
havent sopat. 

SUZAN – Des de quan fumes? 

CENGIZ – De vegades, quan hi ha algun motiu... 

SUZAN – /// Agafo la caixa del davant d’en Cengiz i la fico lentament dins la 
meva bossa. 
Acte 5 

La NESRIN és dins. En CENGIZ posa tot el que té dins l’armari on guarda els 
seus entreteniments, en una caixa, i ho deixa al mig de l'escenari. 

CENGIZ – Què li passa al gos? 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Res! 

CENGIZ – Fa dos dies que vomita, ha menjat alguna cosa? 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Jo no l’he vist menjar res. 

CENGIZ – T’hem confiat el nostre gos. 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Ho sé. 

CENGIZ – Així el cuides? 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No ha passat res d’estrany mentre estava 

amb mi. 

CENGIZ – Si es morís, diries el mateix? 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Potser es va empassar un os. 

CENGIZ – O sigui, que ho vas veure. 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No ho vaig veure. 

CENGIZ – Per què no ens vas avisar? Ja fa dos dies d’això. Si ara es mor, qui 
serà el responsable? 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Jo? 

CENGIZ – Nosaltres no, és clar que series tu! ​Es gira cap a la NESRIN.​ I tu, a 
qui esperes? 

NESRIN – A la senyora. 

CENGIZ – Per les factures? La Suzan no ha deixat diners, i jo tampoc en tinc. 

Torna demà. (​Silenci.)​ Estàs bé? 

La NESRIN es desmaia. 

CENGIZ – (​Al Passejador de Gossos.) ​Vinga, ajuda’m! Què et passa, filla? 

Afaga-la. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Potser li ha baixat la tensió. 

En CENGIZ va a l'altra habitació i torna amb algunes coses que creu que li 
aniran bé a la noia. Ja té els ulls oberts. Quan li apropa l’aigua, la noia es 
desperta. 

NESRIN – Puc utilitzar el bany? 

CENGIZ – És clar. Renta't la cara, posa't colònia. (​Al Passejador de Gossos:) 

Vaja... Tu no deus tenir pressa, porta-la a la farmàcia. Jo tinc molta pressa. 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Hauria d'estirar-se una estona. 

CENGIZ – Ja s'estirà a la farmàcia. Quan es trobi millor, que et digui on viu i 

l’acompanyes. 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – L'asseiem cinc minuts aquí i després 

l'acompanyo a casa. 

CENGIZ – No, ha d'anar a la farmàcia. ​Va cap a la caixa. Mira al voltant. 

Deixa'm veure’t les mans. (​EL PASSEJADOR DE GOSSOS les hi mostra.​) Et 
menges les ungles? 

EL PASSEJADOR DE GOSSOS – De vegades. 

CENGIZ – Gira-les. (​El PASSEJADOR DE GOSSOS mostra els seus palmells. 

Mira una altra vegada a la caixa​.)​ ​Et donaria uns guants que tenia, però els 
he perdut. 

Entra la NESRIN.  

CENGIZ – Et trobes millor? 

NESRIN – No. 

Acte 6
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Segur que no vols anar a casa? 
NESRIN – Sí. (​Silenci.)​ Necessito asseure'm una estona. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Gairebé ens fa fora a patades. 
NESRIN – Tenia pressa. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Podia haver marxat ell. No ens podíem 
haver quedat 5 minuts asseguts? Què hagués passat? M’ha demanat que 
li ensenyés les mans. No sé si és marieta o director de primària.  
NESRIN – Què hi tens a les mans? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Res. (​Silenci.)​ Quan parlis amb ells, mira’ls 
als ulls, i sabràs quines són les seves intencions vertaderes. 
NESRIN – Quines són les seves intencions vertaderes? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Diuen que som iguals... Que ja no hi ha 
esclavitud... 
NESRIN – Que té a veure això amb l'esclavitud? Estem treballant, i ells ens 
paguen. Som lliures, podem marxar quan vulguem. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Tens un lloc on anar, si deixes aquesta 
feina? 
NESRIN – De moment no, però això no vol dir que no en pugui tenir.  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No olores res d’estrany? 
NESRIN – Fa olor d'humitat. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No podem aspirar a res més. Una habitació 
sota les escales, un matalàs d'escuma, roba que no s'asseca per la humitat. 
NESRIN – Podem aspirar a més si treballem més.  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – De debò ho creus?! 
NESRIN – Sí. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – M’han dit que podia guanyar 5 mil lires en 
aquesta feina. 
NESRIN – I què ha passat? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Hi ha retallades, l’agència se’n duu la seva 
part, el suborn del cap… 
NESRIN – Busca’t una altra feina. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Una altra feina? Les cartes ja estan 
repartides. 
NESRIN – No hi ha esperança? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Fa dies que els gossos estan molt estranys. 
Alguna cosa passarà. 
NESRIN – Què ha de passar? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Els gossos s'expandiran per tota la ciutat. 
Arrancaran les portes dels Rolls-Royce d'una urpada. Ofegaran amb la 
saliva totes les construccions i els barris privats. Entraran a les cases per 
empassar-se d'un mos tots els electrodomèstics d'última gamma. Alguns 
aniran cap als barris de la perifèria, vomitaran i compartiran tot el que els 
surti amb els nens pobres. D’altres s'asseuran a menjar tots sols sense 
sortir del barri. Tiraran dels fils amb les boques per esfondrar les estàtues.  
NESRIN – Llegeix el que posa sota les estàtues. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – Osmanbey 1299 – 1922, Metehan AC 204 – 
DC 216, Atilla 375 - 454 
NESRIN – Mira l'estàtua gran que hi ha darrere teu. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No hi diu res. 
NESRIN – Aquí no es moren fàcilment. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No cal que es morin. (​Silenci​.) Tot comença 
quan els ignores, quan els abraces, quan els beses. Hem d’aconseguir 
traspassar aquesta frontera. Pico a les seves portes i els deixo els gossos. 
Després els pregunto si puc utilitzar el bany. Aquest home està enfadat 
amb mi perquè sap que tenim un lligam secret. Ells em confien els seus 
gossos a mi, i a tu les seves mares. Com ostatges. I si els passa res? No et 
faci por, per exemple, mirar els seus moneders, dins de les seves bosses, les 
contrasenyes de les seves targetes quan les escriuen al datàfon. Així de 
fàcil, mira-ho! Doncs això... 
NESRIN – Et puc veure les mans? (​EL PASSEJADOR DE GOSSOS es sorprèn 
al principi, després obre el seu palmell. La NESRIN el toca.)​ Tens calls. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – No passa res. 
NESRIN – (​Treu de la seva bossa el guant de vela​) Té! Quan els passegis, 
posa't aquest guant, d'acord? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS – D'acord.

Acte 7
SUZAN - (​ Parla amb el seu gos) ​Hi ha un cos mort a l'habitació. Sents els 
seus roncs, fill? Ha omplert la caixa com si ens mudessim. Vigila, que no es 
perdi res! Un dia sortirem al porxo de la nostra torre amb jardí, on els 
arbres tallen el vent. Jugarem a bàdmington. Per què no, fill? Istanbul pot 
canviar i convertir-se en un altre lloc, qui sap?, un dia podrem anar a la 
feina en bicicleta… El timbre és important. La caixa és com un dipòsit de 
cadàvers. El dipòsit dels nostres somnis. Quan buidi l'armari, seguirà 
pensarà això, fill? No ho crec. No sap que em passejo per casa cada nit, 
com un fantasma. No sap que em passo hores mirant pàgines web 
d'immobiliàries. Quants entreteniments ens calen per suportar una feina 
que no ens agrada en aquest món! A aquestes hores de la nit, el millor que 
puc fer és pensar amb en Pierre i fumar-me un puro… Expulsar el fum com 
si evoqués la seva ànima...  
 
NESRIN - Hi ha un cos mort a l'habitació. Només ho sabem ell i jo. Potser ja 
s'ha tornat morat i s'ha endurit, potser està fred. L’he portat del saló al 
dormitori. Se li ha escapat el pipí. No trobo feina, no trobo pis. Un gos 
udola, entreobro la cortina, em trobo amb els seus ulls que em miren, ens 
mirem. El gos borda darrere d'un cotxe. Tanco la cortina, l'olor és més 
forta? Ha sonat el telèfon de la senyora Yegane. 
És la seva filla. Per què no em truca a mi? Millor que no ho faci. Li hauria de 
dir que la seva mare és morta. No podem aspirar a res més: una habitació 
sota les escales, un matalàs d'escuma, roba que no s'asseca per la humitat. 
Senyora, jo no l’he matada. Jo mai li faria una cosa així a vostè, s'ha mort 
mentre dormia, davant de la tele… Ho sento… Ho sento molt… 
 

Acte 8 
 
NESRIN - M’alegro que estigui millor, senyora. 
SUZAN - Com? 
NESRIN -​ Ho dic per allò que em va explicar l'a​ltre dia. 
SUZAN - Vaig a buscar un paper i un llapis. 
NESRIN - (​Parla sola, assaja.)​ Senyora, no ha estat culpa de ningú. 
SUZAN - Dóna'm les factures. 
NESRIN - És veritat el que diu, vostè és una dona especial. 
SUZAN - Disculpi? 
NESRIN - Vull dir que... treballar, fer les tasques de la llar, i alhora tenir cura 
de la seva mare... No són coses que pot fer qualsevol. 
SUZAN - (​No li dóna importància.)​ Gràcies. A partir d'ara compra llet de 
cabra fresca, a les altres els afegeixen coses per allargar la seva vida útil. 
NESRIN - Ho sé. Ho he vist en un program​a matinal. 
SUZAN - Ah, parlen d’aquestes coses també... Molt bé! 
NESRIN - Jo la prefereixo perquè és més barata, en realitat. 
SUZAN - Vés al centre comercial que hi ha davant de la farmàcia, i fes les 
compres al supermercat que hi ha al soterrani. 
NESRIN - (​Silenci.) 
SUZAN - I si et ve de gust alguna cosa, compra-te-la, d'acord? 
NESRIN - Senyora, hi ha una cosa que em preocupa que volia compartir 
amb vostè... 
SUZAN - Tinc una mica de pressa. 
NESRIN - (​Silenci.) 
SUZAN - Digue'm. 
NESRIN - Es tracta de mi​. En realitat jo... no sé si ho sap, però... aquesta 
feina és molt important per a mi. Abans de començar a treballar aquí, vivia 
amb les meves nou germanes. A​nava a l'escola amb una s​ abata foradada. 
A​questes coses no tenen cap importància, és clar. L'important és estudiar. 
La sabata p​ot estar foradada, tant és. 
 
Estudiava gràcies a una beca d'una associació de gent respectable com 
vostè. Sí, no era gaire cosa, amb prou feines podia pagar el lloguer, però no 
m’importava. Si no l’hagués tingut, què hauria fet​? Tampoc podia esperar 
que aquella gent compartís tot el que té, oi? Hi ha massa pobres al món... 
No donarien l’abast, veritat? Tampoc és culpa d'ells. 
 
Al final vaig deixar els estudis, però vostè em va obrir les portes de casa 
seva. Què bonic seria que tothom obrís les portes de casa seva a una 
persona pobre, o​i? A​ixò no passarà, és clar, però per què no... Jo, en canvi, 
treballo per a vostè. Netejo el pipí que se li escapa a la seva mare, cuino per 
a ella, parlo amb ella, li llegeixo llibres, la pentino pels matins, li trec el 
pintaungles desgastat. Sento els sorollets que fa quan menja. La banyo. De 
vegades​ se li’n va l’olla i e
​ m crida, de vegades li molesta la meva presència... 
 
SUZAN - Estàs pensant a deixar la feina? 
NESRIN - No, i ara, en el fons és la meva feina. 
SUZAN - Per què no vau contestar la meva trucada ahir a la nit? 
NESRIN - Jo em vaig quedar adormida. 
SUZAN - I la meva mare no va voler contestar, perquè està enfadada amb 
mi? 
NESRIN - Senyora, jo no li volia dir... però la seva mare està molt trista 
perquè no l’ha anat a visitar aquesta setmana ... 
SUZAN - Si us plau, digues-li que demà aniré a veure-la, d'acord? 
NESRIN - Senyora, la seva mare m'ha donat unes cartes per a vostè... 
SUZAN - ¿Quins cartes? 
NESRIN - Crec que les va escriure el seu pare. Des de la ciutat on 
treballava…  
SUZAN -(​Silenci.) 
NESRIN - Em va dir: “dóna-li, és important que les llegeixi, formen part del 
seu passat”. 
SUZAN - Mira, de veritat, arribo molt tard. Un altre dia en parlem amb 
calma. Demà hi aniré igualment. M’ho expliques tot demà, d’acord? 
NESRIN - Sempre vaig saber que vostè em voldria escoltar, que 
m'entendria. A vegades penso que vostè és l'única persona que em pot 
entendre, sap? No li faig la pilota. Sóc feliç d'estar a prop d'una dona com 
vostè; que viu els seus propis desitjos en llibertat, una dona moderna i 
forta. L'olor de la seva llar és d’una fragànci​a ​sanadora​. 
No es preocupi, faré el que em va dir la seva mare quan em va veure per 
primera vegada. Amb els diners que guanyi, tornaré a estudiar. No la 
decebré. Tan se val el que estudiïs. Tot s'arregla t​reballant molt. No és així? 
 
La Suzan es prepara per sortir, no la sent. 
 
SUZAN - Et va bé sortir ara? 
NESRIN - Puc abraçar-la una vegada? 
 
La ​Suzan es sorprèn, no sap què fer. La noia li fa una forta abraçada. 
 
NESRIN - Moltes gràcies. 
 
Li petoneja les galtes. La Suzan segueix congelada. Aquest acostament 
sembla ser traumàtic per a ella. Es queda a peu dret amb la bossa a la 
mà, congelada. 
 

Acte 9
El PASSEJADOR DE GOSSOS es mostra dirigent i tranquil mentre xerra. En 
CENGIZ es mostra inquiet, com si s’enfrontés a la seva veu interior i a les 
seves pors.  
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Venia a recollir el gos. 
CENGIZ - Ja se l’han endut. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Per què? 
CENGIZ - No ho sé. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Com és que no ho sap? 
CENGIZ - La teva agència no t'ha avisat? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Per què ho ha fet, això? 
CENGIZ - Perdona? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - (​Li fixa la mirada.) 
CENGIZ - Mira, jo també sóc com tu, no suporto les injustícies. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - De veritat? 
CENGIZ - Com s’atreveix a parlar-me així! 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Per què m'ha acomiadat?  
CENGIZ - El teu deure era tenir cura del gos. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Sí! 
CENGIZ - Feia dies que vomitava.  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - O sigui que creu que jo sóc el culpable, ho 
pot demostrar. 
CENGIZ - Hi ha més coses que m’han molestat. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Quines? 
CENGIZ - Ja he parlat amb la teva agència. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Digui-me-les a mi també. 
CENGIZ - No tinc per què donar-te explicacions. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - S'ha molestat perquè he fet servir el seu 
bany? 
CENGIZ - No. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Però ho ha dit. 
CENGIZ - I què, si fos això!? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Ha pensat que li faria mal o alguna cosa 
semblant? 
CENGIZ - No. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - La meva orina fa pitjor olor que la seva? 
CENGIZ -​ (Silenci.) 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - O tenia por que li robés un guant? 
CENGIZ - O sigui que me l’has robat! 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - No l’he robat. 
CENGIZ - Mira, de debò, no vull perdre més temps amb aquestes 
tonteries...  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Quan va trucar a l’agència no pensava que 
fossin tonteries. 
CENGIZ - Prou, ja portem massa estona parlant d'això... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Es gira. Serà que no li agrada la meva 
pinta? 
CENGIZ - Tu has fet una pregunta i jo t'he contestat, ja està: assumpte 
tancat. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - És clar, vostè decideix quan s’acaba 
l'assumpte! 
CENGIZ - Ja veig el tipus d'home que ets! Fot el camp d’aquí, abans que 
obri la boca. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - També decideix quan he de marxar. 
CENGIZ - Ja pots començar a caminar! Com t’atreveixes a entrar a casa 
meva i parlar-me així! 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Per què li molesta tant la meva presència? 
CENGIZ - Em molesta la teva pinta! D'acord? Truco la policia... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - D'acord. Marxo. Però no me’n vaig lluny. Em 
quedaré pel barri. M’hi veurà. Ja s’hi pot anar acostumant. Quan les nostres 
mirades es trobin, no es sorprengui. 
 

Acte 10
 
Carta 1 
He llegit en una revista francesa de medicina un article que lloava un nou 
mètode. Saps que sóc progressista. I perquè el poble El Pas no es quedés 
enrere, se m’ha ocorregut la idea patriòtica de començar a fer operacions 
de cames equinovaro. Hi ha un jove treballador en un restaurant a prop de 
l'hospital anomenat Hüseyin. Malgrat els peus torts, corre a galop. Pobre, 
no sap que té salvació… El teu marit Hüsnü 
 
Carta 5 
M'ha portat de pressa des d'Istanbul perquè fos testimoni del seu èxit. Ara, 
com si no hagués estat culpa seva, no para de caminar amunt i avall per la 
seva cambra. Hauran de tallar-li la cama gangrenada fins al genoll. “Pobre, 
quina fal·lera per deixar invàlid a un home sa. Aquests invents vénen de 
París.” Diu la gent de la vila. Quina desgràcia la meva, arruïnar la meva 
pròpia vida després d'innombrables sacrificis! Penso en tot el que podria 
haver fet, totes les coses a les que vaig renunciar al casar-me, les 
necessitats de la meva ànima. Segons Hüsnü tot això ha estat un 
contratemps, una adversitat. Però no ho és. La teva amiga eterna Yegane. 
 
Carta 6 
Que n’és d’innocent, aquesta gent, que segueix mostrant respecte i 
tolerància cap a nosaltres. En Hüseyin, cada vegada que em veu, em 
somriu amb el mateix respecte que el primer dia. Però jo, cada vegada que 
sento el soroll de la seva pròtesi de fusta pel carrer, canvio de sentit. Toc, 
toc. Toc, toc. Aquest so em torna boig… El teu marit Hüsnü 
 

Acte 11
SUZAN - Tant de bo m'haguessis avisat que havies canviat el pany.  
CENGIZ - Se m’ha oblidat.  
SUZAN - No has contestat la meva trucada. Porto mitja hora esperant a la 
porta. 
CENGIZ - Ha estat una decisió d’última hora.  
SUZAN - Per què? 
CENGIZ - El noi que passeja el gos ha vingut aquí… Després de les meves 
queixes, l’han acomiadat. Estava furiós, semblava fora de si, m‘ha 
amenaçat.  
SUZAN - No estaràs de gresca, oi?  
CENGIZ - No! He canviat el pany, he baixat, caminava darrere meu. He 
afagat el cotxe i he sortit del pàrquing.  
SUZAN - No has trucat a la policia? 
CENGIZ - (​Silenci.)​ És kurd aquest noi? 
SUZAN - Jo que sé. (​Silenci.)​ Estàs molt espantat, te n’adones?  
CENGIZ - Que va! (​Entreobre la cortina.)​ Mira, és davant de casa. Està 
mirant cap aquí. 
SUZAN - No és ell, Cengiz. És un drapaire. 
CENGIZ - Té un gos, segur que és amic seu. S'assemblen molt. (​Entra en 
pànic.) M
​ ira cap aquí. 
SUZAN - Si mires tant, al final et mirarà, és clar. 
CENGIZ - No te n’adones de la serietat d'aquest assumpte. Tots són 
criminals en potència. Ja he discutit amb l'agència també, contracten a 
gent que no coneixen! 
SUZAN - Aquest nou pany, és segur? 
CENGIZ - Sí, sí. 
SUZAN - Què penses fer? 
CENGIZ - Posaré una alarma amb càmera avui mateix. 
SUZAN - Si el que dius és veritat... 
CENGIZ - És clar que és veritat. 
SUZAN - Llavors saps que són solucions temporals, no? 
CENGIZ - Canviarem de casa en un mes. No permetré que m’espiïn des de 
l’altre costat del carrer. Ja veurem com s’ho fan quan ens mudem a un 
barri privat! 
SUZAN - Ja veurem. 
CENGIZ - No t’ho acabes de creure, veritat? Ja veurem​ què dius ​quan 
tingui la casa llogada! 
SUZAN - És clar carinyo, et crec com una joveneta encisada.  
CENGIZ - Tu segueix fent burla. 
SUZAN - No, no me’n burlo. 
CENGIZ - He demanat tres còpies de la clau. Aquesta és la teva. Guarda les 
altres dues en un lloc segur. Per cert, vés amb compte amb aquella noia, la 
cuidadora.  
SUZAN - Per què? 
CENGIZ - Ahir es va desmaiar al mig de casa. No vaig saber si era veritat o 
no… Què farem si troba la clau, i deixa la feina de cop, eh? 
SUZAN - És una mica estranya la noia, però és de fiar. 
CENGIZ - Bé, segons tu, aquell noi era tranquil i humil. 
SUZAN - Avui portava la bufanda de Vakko de la meva mare.  
CENGIZ - Ho veus! 
SUZAN - Potser li va donar ella. 
CENGIZ - L'hi has preguntat? 
SUZAN - No contesta les meves trucades. 
CENGIZ - Per què? 
SUZAN - No vaig poder visitar-la els últims tres, quatre dies, i s'ha ofès. 
CENGIZ - La teva mare té la pell fina, s’ofèn per res... 
SUZAN - Demà sortiré aviat i l’aniré a veure. 
CENGIZ - Els deixem entrar a les nostres cases, i no sabem ni qui són. Se’ns 
apropen com llops, i no ens n’adonem.  
SUZAN - De petita a casa hi havia la Tia Mesaadet, que vivia al barri Llauna. 
Arribava de bon matí i se n'anava entrada la nit. Es f​ eia càrrec de​ la casa. 
Els dies que sortia tard venia a buscar-la el seu marit. Era tan prudent que 
mai entrava a l'edifici, trucava el timbre i s’esperava abaix. Ara creuen que 
són com nosaltres, es rebel·len amb facilitat.  
CENGIZ - Quines històries més antigues! 
SUZAN - Et semblo gran? 
CENGIZ - Mai… M'agrada. 
SUZAN - Què és el que t'agrada? 
CENGIZ - La teva elegància, la noblesa, el teu posat… Aquest aire superb 
que tens… Quan et miro, em sento poca cosa… M'encanta la forma amb la 
que menysprees a la gent. M’excita saber que no sóc jo, a qui menysprees. 
SUZAN - Fas broma? 
CENGIZ - Tu què creus? 
SUZAN - Et segueixo semblant atractiva... 
CENGIZ - No sé, m'agrada que m’expliquis històries antigues, sentir que 
estem units mentre aixafes als altres... 
SUZAN - Mmm. Estem jugant? D'acord... 
CENGIZ - Parla’m d'algú... 
SUZAN - De qui? /// El toco. Em toca. Ha passat tant de temps… S'acosta als 
meus llavis. Jo penso amb en Monsieur Pierre. Somio amb un home que 
he vist una sola vegada. Per què? Què té ell que no tingui en Cengiz? 
Doncs… el que no es pot comprar amb diners, el que és innat, la noblesa… 
Si li parlo d’en Pierre...  
CENGIZ - Ets aquí? 
SUZAN - Sí. 
CENGIZ - Parla’m d'algú que menyspreïs furtivament. 
SUZAN - De qui? 
CENGIZ - Del nen que va quedar invàlid per culpa del teu pare, per 
exemple.  
 
La SUZAN es queda parada. 
 
CENGIZ - Què et passa? 
 
La SUZAN no respon. 
 
CENGIZ - Faig olor a suat? 
SUZAN - No. 
CENGIZ - Estàvem jugant. 
SUZAN - Has estat mirant les meves coses? 
CENGIZ -Les vas deixar a la vista, i les vaig llegir. 
SUZAN - Si les hagués volgut compartir, te les hagués llegit personalment.  
CENGIZ - No et repugna saber que el teu pare era un metge maldestre? 
SUZAN - No estàvem parlant d'això. 
CENGIZ - D'acord, de què estàvem parlant llavors? De les banyes que la 
teva mare va posar al teu pare? 
SUZAN - Ja prou, Cengiz.  
CENGIZ - Te'n recordes del nostre primer sopar amb els teus pares? 
SUZAN - No comencis. 
CENGIZ - Havíem anat a una marisqueria. Van portar el peix amb espines. 
Els teus pares van fixar la mirada al meu plat per veure com menjava. A 
cada frase deixaven anar una paraula en anglès o en francès. Com 
disfrutaven veient que no els entenia! El teu pare em va fer tastar el vi amb 
un gest irònic. Te’n recordes de la vergonya aliena que vas passar aquella 
nit? No és culpa d'ells. S'havien imaginat altres coses per a tu.  
SUZAN - Què s'havien imaginat per a mi? 
CENGIZ - Però mira, ara tot és diferent. Les condicions al país van canviar, i 
van perdre el poder, però això, no és culpa d'ells.  
SUZAN - No pares de parlar de la meva família. Eres diferent, una novetat 
per a mi. Parles tant d'ells que no em deixes superar-los.  
CENGIZ - No intentis superar-los, llavors. 
SUZAN - No m’escoltes. No em mires. Tu solet has creat una història i m’hi 
has ficat dins, sóc presonera del passat que tu has creat. Tot el que 
desitges i el que odies de mi, és teu. I no te n’adones.  
CENGIZ - Jo t’estimo. Sé que després de tants anys treballant, no has 
arribat on volies. 
SUZAN - Això és el que penses? 
CENGIZ - Aquest negoci nou anirà bé. Podràs viure sense treballar, com la 
teva mare. No vull dir que la teva mare no fes res en tota la seva vida. Va ser 
mare. Tu no has volgut ser-ho. Tu has decidit no ser mare. T'entenc. 
SUZAN - (​S’ha rendit, fa un pas enrere, s’allunya) ​Moltes gràcies. 
CENGIZ - Dir que et donaré la vida que sempre has somiat, és dolent? 
SUZAN - Com creus que és la vida que sempre he somiat? 
CENGIZ - Jo sé que ets una dona honesta. 
SUZAN - Sí. 
CENGIZ - Confio en tu. No et sentis culpable. 
SUZAN - (​Silenci.) 
CENGIZ -No cal que et desgastis més. 
SUZAN - (​Silenci.) 
CENGIZ - M'has entès? 
SUZAN - Sí, t'he entès. 
 

Acte 12
SUZAN - Està plovent a Teşvikiye… Estic asseguda amb el cap recolzat al 
vidre del lobby de l'Hotel Europa, esperant. Plou tant que… tot es veu 
borrós, cotxes, gent corrent, edificis, tot sembla una ombra fosca… 
apareixen i desapareixen. 
 
CENGIZ - Deixo el cotxe a l’aparcacotxes, m’espero dins… Un dels 
parabrises no funciona… Si baixo i el toco, s'arreglarà, segur. Grigorin no 
respon la trucada. 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Veus, aquests aparcacotxes tan amables 
reben els cotxes, i després els aparquen fent-los rugir. I el cambrer escup al 
cafè de 20 lires del client que l’atabala…  
 
NESRIN - Estic veient el Carrer Vali Konağı des de la casa de la senyora 
Yegane. Veig passar la vida, amagada darrere d'una cortina. No sóc 
totalment dins de la vida, ni necessàriament fora… 
 
SUZAN - En Pierre em va fer un petó a la galta i després va marxar cap a 
l'aeroport… Aquesta ciutat, vista des dels seus ulls, fa pena… La plaça 
totalment deserta… El palau d'òpera, allà solet, com un cadàver… Aquesta 
gentada rude, omplint els carrers, sense fi… Com ha canviat tot! 
 
NESRIN - Tota una vida al carrer més llarg d'una ciutat petita, el carrer de 
l'Obligació, la meva vida… Qui em va ensenyar a menysprear-los? Quant 
temps fa que no porto les seves fotos dins el moneder?  
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Els treballadors porten la roba amb la 
marca de la botiga on treballen… en algun racó, d’amagat, surten a fer un 
parell de calades… Després fugen cap als seus forats. Que fugin on vulguin, 
tots ells estan sentenciats a observar!  
 
CENGIZ - Els venedors de paraigües apareixen just quan comença a 
ploure… Tenen el do de l’oportunitat: són al lloc adequat en el moment 
oportú; una posició estratègica. 
 
NESRIN - Fas un volt pel carrer de la República, sembla que no s’acaba mai, 
creus que demà serà un altre dia… No canvia res, ni demà ni l’endemà… 
 
SUZAN - Penso en la meva mare… No ha estat mai a l’estranger, no ha vist 
res fora d’aquí. Pot seguir menyspreant tot això tranquil·lament… Em fa 
enveja. 
 
CENGIZ - Segueix els pronòstics del temps, espera en un carrer 
concorregut, caça els que estan enxampats per la pluja; el negoci és ben 
senzill en realitat.  
 
SUZAN - Les coses que em deixarà, cartes, àlbums de fotos… piles i piles de 
records… Ha arribat el moment de vanagloriar-nos del nostre passat mare… 
Quina tristesa! 
 
CENGIZ - Qui vulgui pot comprar un paraigua per 3 lires i vendre’l per 10, 
en un tres i no res. Igualtat d’oportunitats, al cap i a la fi, tot és “Made in 
China”. 
 
NESRIN - Seus a menjar pipes davant de l'Institut Atatürk… Fas una 
muntanya amb les closques… Quan la mires, te n’adones del temps que ha 
passat… El temps que ha passat en va… 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Vostès, que emboteixen els restaurants 
cars, portant bosses de la compra en una ma, i els seus fills a l’altra… S’han 
sentenciat a ser observats! 
 
SUZAN - No para de ploure. M'hauria agradat rebre una carta apassionada 
des de París… En Pierre ha anat omplint els meus braços amb un munt de 
papers… Criteris de comerç per exportar a Europa… Els havia demanat el 
seu marit… Quina fredor tan honesta! 
 
CENGIZ - Per què Grigorin no em contesta les trucades? Hi ha un noi 
darrere de l’aparcacotxes, amb un gos, m'està mirant. És ell!  
 
SUZAN - Fer l'amor amb ell va ser molt fogós, 15 minuts, enmig de les 
maletes tancades… 
 
NESRIN - Xoques amb algú, se’t cauen les coses. Quan comences a 
recollir-les acabes agafant tot el que hi ha a terra, com si fos teu… Sense 
adonar-te’n… De manera mecànica... 
 
CENGIZ - Poso el cotxe en marxa, i m'allunyo… Puc donar voltes a l’illa… Em 
compro uns guants de vela, cal acomplir aquesta tasca… La botiga és a 
Teşvikiye, en direcció al Carrer Rumeli a mà esquerra… Es diu República de 
les Aventures…  
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - He perdut la feina aquest matí. M'han fet 
fora del soterrani de l'agència on dormia. Quan he sortit, hi entrava un altre 
noi. Jo sempre me les arreglo… Un nen, de 6 anys, una nit d'estiu dormint a 
la teulada de casa seva, somia amb Istanbul. Ara explica les seves penes a 
un gos del carrer. Les explica a tothom.  
 
CENGIZ - Un Tweet! A la frontera amb Síria, un avió de guerra rus ha estat 
disparat per un F-16 turc. S’ha acabat! 
 
NESRIN - Com és que tot recobra el sentit aquí? Quan tot canvia cada dia, 
sembla que no hi hagi esperança, però l’esperança sempre hi és… Com 
aconseguir ser algú entremig d’aquesta gentada? 
 
SUZAN - Llibertat, esperança, milers de somnis… Com un viatger que deixa 
una part de la seva riquesa a cada parada que fa en el seu viatge… He anat 
deixant-ho tot durant la meva vida. I ho he fet sempre sense marxar dels 
carrers coneguts. Quina gran aventura! 
 

Acte 13
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Fa olor de flors... 
NESRIN - Ve de l'aparell que està darrere teu… aquestes coses que deixen 
anar olors, ja saps... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - (​Es dirigeix a la noia.)​ Olora! Sembla una 
barreja de flors i carn podrida. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Et va ensenyar la vella a fer això? 
NESRIN - Ella està a dieta. He seguit a les senyores del supermercat i he 
escoltat les seves converses.  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Bon truc. 
NESRIN - Què fas? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què faig? 
NESRIN - Saps quants anys té aquesta copa? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Quants? 
NESRIN - 90. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Si no ha existit durant 90 anys per a mi, no 
m’importa que deixi d’existir ara. 
 
La NESRIN recull els trossos trencats, els enretira cap a un costat. 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Si faig un porro, fumaràs amb mi? 
NESRIN - (​Silenci.) 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Fumaràs... 
NESRIN - Hauries d’haver vist la cara de la dependenta de la botiga on vaig 
comprar això. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Per què? 
NESRIN - Em va mirar de dalt a baix, amb aquella mirada amb la que ens 
mirem la gent de poble quan som en un altre lloc.  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Tu què vas fer? 
NESRIN - Li vaig respondre amb la mateixa mirada. De vegades entres a 
una botiga de luxe, i la primera persona que se n’adona que no pertanys a 
aquell lloc és la dependenta. T’envia un missatge de “no tens suficients 
diners per comprar això” des de la distància. Però no de bon rotllo, no. 
Menyspreant-te silenciosament. Com si ella tingués suficients diners.  
 
Subjecta la pestanya de la noia entre els dos dits.  
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Demana un desig. L’has demanat? Ella el 
demana. A dalt o a baix? 
NESRIN - Al mig. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - No hi ha mig. 
NESRIN - A baix. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Estàs segura? 
NESRIN - És a baix, no, a dalt. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - És a baix. 
NESRIN - Tant de bo fos al mig… però és clar, tens raó, no hi ha mig. 
 
------ 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què és això? 
NESRIN - Et llegiré una carta. 
 
NESRIN - … junts vam pujar per unes escales de marbre fins a un saló amb 
sostres alts. Una de les senyores em va saludar i vam començar a parlar 
com si ens coneguéssim des de feia molt de temps. Vaig sentir un aire 
càlid que m’abraçava. Hüsnü “Quan ballem ens molestaran els baixos dels 
pantalons.” em va dir. “T'has tornat boig? No estaràs pensant a ballar, oi? 
Asseu-te, si us plau.” li vaig dir. “Tens raó, no queda bé que balli un metge…” 
Un senyor amb un vestit blau fosc parlava amb una senyora guarnida amb 
perles. Xerraven sobre Itàlia, sobre els pilars de la catedral de Sant Pere. Un 
senyor Francès em va treure a ballar un vals dient “no es preocupi, només 
segueixi’m els peus.” Vam començar lentament i després vam accelerar el 
pas. Giràvem i giràvem, i juntament amb nosaltres, tot, làmpades, mobles, 
tot girava. De sobte vaig sentir que volava . Gairebé vaig caure de l'emoció. 
Per un moment vaig reposar el cap sobre el seu pit. Després, sense deixar 
de girar, em va acompanyar al meu seient. En obrir els ulls vaig recolzar el 
cap a la finestra. L'atmosfera de la festa va comença a alentir, i els llums a 
apagar-se. Veia ombres fosques desconegudes darrere del vidre. 
NESRIN - Com un somni… Una pel·lícula, una novel·la, però no ho és, és la 
vida real… Imagina-te-la! 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - La seva realitat. 
NESRIN - És difícil creure que ells també se senten poca cosa al costat dels 
altres. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Tu ho creus. 
NESRIN - Vull viure a París, i vull morir-me. On creus que estaven? A París? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - A Istanbul. 
NESRIN - Com ho saps? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - El meu avi també hi era. 
NESRIN - El teu avi? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Sí, no t’ho creus? 
NESRIN - (​Silenci.) 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Parlava d'ombres fosques desconegudes. 
Era una munió de camperols que van emigrar a Istanbul. Com hi havia 
llum a l'interior i fora estava fosc, no s'adonaven que els observaven. Aquell 
dia va ploure durant 10 hores a Istanbul. Sense parar ni un segon. El meu 
avi va deixar per un moment els camperols i va entrar al saló de ball. Per no 
tacar el marbre amb les seves sabates enfangades, les va deixar a l'entrada. 
La seva cama de fusta feia soroll sobre el marbre i amb la ​patuca​ a l’altre 
peu, fregava el terra silenciosament. Va treure la navalla de la butxaca i la 
va llançar cap al canelobre. D’allà va caure una pedra gran, i va fer un soroll 
fort. La música va parar i tots van veure al meu avi. Un d'ells li va dir “Què 
estàs fent?”, i el meu avi va respondre “Tenim gana” amb un turc que no 
entenien. Just en aquest moment, des de l'altre extrem del saló, un gos va 
començar a córrer cap al meu avi. De camí, va fer caure un sac. Els ossos, 
les restes del menjar, van cobrir el terra de la sala. Mentre el gos se li 
acostava, el meu avi li va veure una ferida al pit, un senyal d’un llampec. 
Mentre ell mirava la seva ferida, el gos li va mossegar al mateix lloc. Saps 
què? Tinc la mateixa ferida, toca! 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS agafa la mà de la NESRIN. La fica dins de la 
seva roba i li fa tocar el seu pit suaument. Després rugeix com un gos a 
punt de mossegar i l'espanta. 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Graaa graaau... 
NESRIN - És veritat això? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - No ho sé. 
NESRIN - D’on ho has tret, doncs? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Creus que és una faula? 
NESRIN - No, no ho sé. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Toca la meva ferida llavors. (​Es treu la roba, 
té una ferida amb forma de llampec.​) Cada ferida té una història, a 
vegades és real, i a vegades no. 
NESRIN - Vull creure't.  
 
La NESRIN trenca el got. Riuen i comencen a besar-se. Tot segueix, com 
un joc, confonent realitat i ficció. A partir d'aquest moment, l’acció 
continuarà amb el contacte corporal.  
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Fa un moment, no existia per a tu. En 
realitat, mai han existit. 
NESRIN - Tens raó, no han existit mai. Obrim els armaris i trenquem totes 
les vaixelles de porcellana i gots de cristall. Ho trenquem tot i follem 
damunt dels trossos trencats.  
 
Comencen a despullar-se. 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Follem durant hores amb ferides per tot 
arreu. Sagnem.  
NESRIN - Que morim dessagnats! 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Que trenquin la porta...  
NESRIN - Que trobin els nostres cossos morts damunt dels trossos trencats 
plens de sang... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Que maleeixin el dia que ens van deixar 
entrar a les seves cases. 
NESRIN - Que ens maleeixin. 
NESRIN - Fes-me girar en el buit. Fes-me girar.  
 
Sonen les sirenes. Es segueixen tocant en silenci.  
 
NESRIN - Espera. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què passa? 
NESRIN - Les alarmes. Els veïns de dalt. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - No t'espantis, no passa res. 
NESRIN - Recollim, tu vés a l'habitació. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Tranquil·la. 
NESRIN - I si arriba la policia? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Ho dius pel porro? No passa res! 
NESRIN - Tu obriràs la porta. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Si obro jo, encerclaran la casa. 
NESRIN - Per què? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - És sospitós que jo sigui en una casa com 
aquesta. 
NESRIN - I jo? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - De tu no sospitaran. 
NESRIN - Et puc portar la roba del pare de la senyora Suzan. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Si tu fossis policia, t'ho creuries?  
NESRIN - Ve algú?  
 
Silenci. 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - (​Torna a agafar la noia.) ​T'has acollonat 
molt, no? No siguis tan innocent. 
NESRIN - Em rentaré la cara, no et moguis fins que torni. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Em faràs una sorpresa? No tindràs un 
lligacama o alguna cosa així, oi? (​Parla fort, anant cap a l'habitació​.) Potser 
entre la roba d'aquesta vella… trobem coses diferents. (​Entreobre la porta, 
es congela. La NESRIN entra.​) 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què està passant aquí?! 
NESRIN - T'he dit que no et moguessis! 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Ets una maníaca? 
NESRIN - Calma’t! 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS es mou per obrir la porta. 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Obre la porta.  
NESRIN - Escolta’m si us plau. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què m’has de d’explicar! Hi ha un cadàver a 
l'habitació. 
NESRIN - Jo no l’he matat. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - M’has mentit, has dit que era a l'hospital.  
 
Busca les claus. 
 
NESRIN - Ajuda’m. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què collons hi faig, aquí! Què collons? 
NESRIN - Només em pots ajudar tu. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Dóna'm les claus. 
NESRIN - No te les donaré. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Què vols de mi? 
NESRIN - Ens desfarem d'aquest cadàver junts. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Jo no hi tinc res a veure. 
NESRIN - Truco a la policia, doncs! 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - T’entregaràs a la policia? 
NESRIN - Als dos. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - T'has tornat boja? 
NESRIN - Si no m'ajudes, els diré que ho hem fet junts. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Truca’ls, jo també els hi explicaré. 
NESRIN - Qui vols que es cregui a algú com tu? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Ho tenies tot planejat, m'has triat. 
NESRIN - No, tu m'has triat. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - (​Segueix buscant les claus.)​ He de sortir 
d'aquí! 
NESRIN - D'acord, truco a la policia, sortirem junts llavors.  
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Truca! A veure si t'atreveixes! Espero, truca... 
NESRIN - (​Truca.)​ Truco des de Nişantaşı, carrer Vali Konağı. Vull fer una 
denúncia. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - (​Li treu el telèfon de les mans.)​ Dóna’m, 
boja. Em convertiràs en un assassí com tu. 
NESRIN - Jo no sóc una assassina. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Em cago en tot. Mai he tingut sort.... 
NESRIN - Escolta’m. Agafem unes quantes coses de valor, i marxem abans 
que claregi. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Ah, has triat coses també! 
NESRIN - No, però podem buscar-ne junts. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Quin porro que ens hem fumat! 
NESRIN - Podem vendre les coses... i viure un temps d’elles. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - És clar, vols que sigui partícep del robatori 
també. Això vols? 
NESRIN - T'he tocat la ferida... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Estic enfonsat en la merda...Estic acabat... 
NESRIN - Si tu no em creus, ningú em creurà, jo no he fet res dolent. 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - Explica el que vulguis a la policia, però a mi 
no m’hi fiquis.  
NESRIN - No vindràs amb mi? 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - On? 
NESRIN - No ho sé... 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS - (​Silenci.) 
NESRIN - No vindràs amb mi… (​Li dóna les claus…)​ Et pots quedar una 
estona més amb mi? 
 
EL PASSEJADOR DE GOSSOS va cap a la porta. 
 
NESRIN - Si us plau, no te’n vagis encara. Ja marxaràs al matí. (​Toca al 
PASSEJADOR DE GOSSOS.) ​Deixa entreoberta la finestra. Deixa que se 
m’endugui el vent suaument. M'aixeco convertida en una bossa brillant, 
com un estel. Passejo sobre la ciutat. Quan les botigues obren les persianes 
rellisco cap avall. Passo per sobre dels cambrers, del personal de la neteja, 
de les dependentes de camí a la feina. Com una ombra fosca… Mentre els 
compradors omplen els carrers de la ciutat jo m'omplo d'aire… Després 
pujo fins a dalt de tot, als núvols, allà on ballen els coloms… Sense deixar 
cap rastre… No marxis fins llavors, d'acord? 
 

Acte 14
SUZAN - Que no pots dormir?  
CENGIZ - No puc. 
SUZAN - Que estrany!  
CENGIZ - Estàs bevent? 
SUZAN - (​Silenci.) 
SUZAN - No ho facis, això. 
CENGIZ - El què? 
SUZAN - No sacsegis els genolls, si us plau. 
CENGIZ - Per què? 
SUZAN - Em treu de polleguera. 
CENGIZ - Així? 
SUZAN - Així mateix. Que dolorós és el silenci dels que no tenen res a 
dir-se. 
CENGIZ - Has dit alguna cosa? 
SUZAN - No. 
CENGIZ - Has dit alguna cosa, t’he sentit. 
SUZAN - Quina pena començar-se a barallar només obrir la boca, he dit. 
CENGIZ - Una pena, estic d'acord. 
SUZAN - Cengiz, si us plau vés-te’n a dormir? 
CENGIZ - No puc. 
SUZAN - D'acord, no dormis. 
CENGIZ - Una dona normal, li preguntaria al seu marit: “què és el que et fa 
perdre la son?”  
SUZAN - Vaig a dormir. 
CENGIZ - Tu sempre has estat distant, freda. 
SUZAN - Bona nit. 
 
Acte 15
CENGIZ - Pilots russos han saltat amb paracaigudes... En Cengiz ni tan sols 
té paracaigudes… Fa pena, en Cengiz… Ja està, aquesta vegada ho tinc, 
deia, però que va! El gos està tossint. Has vomitat, fill? El meu guant 
perdut… El gos ha vomitat el guant! On ha quedat tot? On han anat a parar 
els trucs que el papi volia ensenyar als duaners, eh fill… Quina misèria! Qui 
et consolarà ara, eh Cengiz? 
 

Acte 16
SUZAN - La llar no ha de ser un lloc on et dolgui l'ànima… Entre somni i 
desvetllament, somni i realitat… vaig cap a la porta. És oberta… Hi ha 
petjades de gos a terra… Fill? Fill… 
 
Segueixo les petjades. Miro el carrer des de les finestretes que hi ha entre 
pis i pis. Hi ha gossos… Centenars i milers de gossos… Alguns arrosseguen 
les seves corretges… Inunden els carrers des d’Osmanbey fins a Nişantaşı. 
Se’ls uneixen d’altres que arriben des dels carrerons... Ens multipliquem… 
L'asfalt sota els meus peus, és més suau que l'aigua… Les petjades a terra, 
objectes desordenats, semblen un passat gloriós… L'asfalt és ple de 
fotografies antigues, cartes, mobles, objectes... Un fil em lliga el cos pel 
mig, i amb cada pas que faig, també ho fa el meu passat, juntament amb 
les coses que el toquen, s'expandeix, s'arrossega cap a un lloc desconegut. 
Tot es podreix amb un toc meu, es desprèn del seu lloc i rellisca amb un 
gest meu… Tot el que em toca, tot el que és meu… 
 
Des de les meves venes s'expandeix el meu batec fins a tots els carrers 
com un so ensordidor. Tuc tuc… Tuc tuc… Si no fos per aquest so, pensaria 
que sóc morta... 
 
Les cortines de tul volen des de les finestres posteriors. Entre la nit i el dia 
s'ha ratllat un disc… el cor de la cançó omple els carrers… Tuc Tuctu Tuc 
tuctu tuctu Tuc tuctu tuctu tuc tuctu tuctu… Any 1972… La meva mare 
crida des de l'altra habitació… Suzan, no hi cabem en aquesta casa… Vinga, 
anem a seure sota els arbres dels jardins de Luxemburg… La meva mare es 
refereix al parc de Nişantaşı; li diu els jardins de Luxemburg… De fons, la 
veu de l’Ajda Pekkan s'entremescla amb les cançons en francès… 
 
Tuc tuc… Tuc tuc… Fill, on ets fill? Ens acostem a la casa de la meva mare… 
El flux del camí ens porta fins allà… El so tuc tuc tuc tuc es barreja amb les 
petjades dels gossos sobre l'asfalt… Tenim un esperit aventurer… Ens 
deixem arrossegar cap a una festa o cap a un funeral.