Catalunya a un món post-liberal - Catalonia Global https://cataloniaglobal.

cat/catalunya-a-un-mon-post-liberal/

Catalunya a un món post-liberal - Catalonia Global

1 of 4 9/6/21, 8:51 PM
Catalunya a un món post-liberal - Catalonia Global https://cataloniaglobal.cat/catalunya-a-un-mon-post-liberal/

2 of 4 9/6/21, 8:51 PM
Catalunya a un món post-liberal - Catalonia Global https://cataloniaglobal.cat/catalunya-a-un-mon-post-liberal/

Per Miquel Vila

29/06/2021

La promesa de l’internacionalisme liberal de la post-guerra freda ha sigut una de les narratives més atractives de la història recent. Com tots sabem, amb la caiguda del comunisme, es va prometre un món governat pel dret internacional,
mercats oberts, institucions multilaterals i drets humans universals. El conflicte ideològic i entre les grans potències era cosa dels museus.

Aquesta història ha sigut especialment atractiva per a les minories sense estat. Durant segles, les minories s’enfrontaven a l’amenaça de l’exclusió, el genocidi i l’assimilació forçosa. Però amb l’arribada del “final de la història” les
minories de tota mena estarien protegides de tot mal, i els estats febles ja no haurien de preocupar-se de la pròpia supervivència. La “comunitat internacional” o autoritats superiors representades per les institucions regionals i mundials
s’encarregarien de garantir els drets de tothom. I podies creure en tot això, perquè aquesta història estava recolzada per la superpotència més poderosa que la humanitat mai ha vist: els Estats Units d’Amèrica.

Durant la cúspide del poder americà, fins i tot Beijing havia d’emmarcar d’alguna manera el seu sistema polític dins de les coordenades acceptables per a les audiències liberals globals, especialment les que estaven ansioses per fer
negocis a la Xina. Es pot argumentar que Beijing només estava guanyant temps, però ho havia de fer per una raó. L’hegemonia dels Estats Units va imposar un consens entorn de les institucions internacionals i s’esperava un cert grau de
tolerància i respecte dels drets humans, encara que de vegades es fes la vista grossa.

Trenta anys després de la caiguda dels soviètics, però, és evident que el món mai no va funcionar d’acord amb les promeses liberals. Les intervencions per canviar de règim han fracassat de manera lamentable. Les institucions
internacionals s’han desemmascarat com a extensions dels interessos de les grans potències. I les minories només s’han vist veritablement protegides quan han estat útils geopolíticament. No hi ha res de sorprenent en tot això: aquesta
ha sigut sempre la realitat internacional.

Tanmateix, la promesa liberal no va ser només una construcció cínica de la política exterior americana. Molta gent se la va creure i encara se la creu. Durant les dues darreres dècades, els Estats Units es trobaven en una posició còmoda
sense cap mena de rival seriós. El moment unipolar va permetre a Washington perseguir l’empresa de l’hegemonia liberal, de vegades estenent-se més enllà del seu interès nacional estricte, la qual cosa no és el mateix que dir que no hi
haguessin altres interessos involucrats en les aventures intervencionistes.

La fortalesa de l’ordre liberal ha restat dependent de la posició indiscutible dels Estats Units i dels seus aliats occidentals al capdamunt de la piràmide. Més enllà de qui continuï sent el número u, l’ascens de Xina i dels països en
desenvolupament ha modificat l’estructura del sistema internacional de forma irreversible. Fins i tot entre les democràcies establertes, el significat del liberalisme està evolucionant. Això no vol dir que els valors liberal-democràtics
hagin desaparegut de l’escena internacional. Al contrari, el liberalisme és encara una ideologia poderosa i part fonamental de la política exteriors de molts països occidentals. Ara bé, la capacitat del liberalisme per a organitzar els afers
globals s’ha erosionat. Com assenyala Bruno Maçaes “el poder de les democràcies globals per a imposar les normes és molt més feble avui”. La transició des d’un sistema internacional unipolar vers un món multipolar és el cop de
gràcia a la promesa del liberalisme internacional.

Les línies de fallida del cas “humanitari” català.

L’estratègia internacional de Catalunya, sostinguda en la fe envers les promeses de l’ordre internacional liberal, tenia com a objectiu aconseguir una intervenció externa. Els catalans s’han centrat a mirar de captar l’atenció de l’opinió
internacional, denunciant l’anti-liberalisme espanyol i demanant accions de la comunitat internacional a favor seu. Per descomptat, tot això cal fer-ho, i ha propiciat algunes victòries importants per a Catalunya, però el recorregut
d’aquesta via té certs límits. L’objectiu de la seva estratègia diplomàtica mai no va ser aconseguir reconeixements internacionals -tàcits o formals- o presentar per què una Catalunya sobirana podria ser interessant per a d’altres països.
Bén bé es podria dir que els dirigents catalans d’alguna manera esperaven que una autoritat superior acabaria resolent-los el problema.

La repressió contra el referèndum del 2017 se suposava que donaria més arguments per reforçar el supòsit d’una intervenció externa, sobre la base d’una violació de drets democràtics. Certament, la repressió espanyola sobre Catalunya
va més enllà del que hauria de ser acceptable per a un estat de l’UE. El moviment català per l’autodeterminació fa bé de denunciar la història, així com el present, de les pràctiques d’assimilació forçosa de l’estat espanyol contra
Catalunya. Aquesta és una part essencial del cas català per justificar la seva causa de la independència. Ara bé, l’autodeterminació sempre té un cost. I els catalans estan molt lluny d’haver pagat el que altres nacions han pagat, i
segueixen pagant, per les seves llibertats. Amb un nivell moderat de repressió, Catalunya es va llençar a la mercè de la comunitat internacional, i això és un mal indicador sobre la sostenibilitat del projecte d’una Catalunya independent.

Aquest plantejament i el comportament erràtic del lideratge català després del referèndum del 2017 va plantar les llavors del dubte sobre la seriositat dels catalans. Si Catalunya només cerca una mediació -és a dir, un acord amb
Espanya- per què s’hi haurien d’involucrar actors externs i arriscar la seva relació amb Madrid a canvi de res? En comptes d’encoratjar la confiança en la defensa de Catalunya de la independència, el moviment català per a
l’autodeterminació es va presentar com un actor il·lús i imprudent. La realitat que, a més, actualment els partits independentistes estan treballant amb relativa normalitat amb el govern espanyol confirma aquestes pors i afebleix la
coherència de les narratives que demanen una intervenció externa sobre la base de la manca de liberalitat de la democràcia espanyola. De fet, els recents indults de Pedro Sanchez a nou presos polítics catalans, ha permès a Madrid
desviar l’atenció sobre les serioses crítiques del Consell d’Europa i ha reforçat la imatge d’Espanya com una democràcia plena a ulls de la premsa liberal occidental.

El govern català, fortament enquadrat en uns paràmetres liberal-progressistes, sovint ha sigut reticent a entaular converses amb actors amb valors diferents. Tot i així, fins i tot entre audiències liberals, la causa catalana no ha trobat
gaires simpaties. Això es deu al fet que els catalans no són prou liberals i demòcrates? Sincerament, per als que realment compten, això no és el que importa. La percepció de l’opinió pública i governamental de les audiències
internacionals es mesura per interessos geopolítics. Els defensors de la llibertat poden ser etiquetats com a terroristes i els extremistes radicals poden ser presentats com a centristes moderats quan interessa. Els valors comuns són com un
llenguatge comú, serveixen per establir comunicació, però llenguatge comú no significa interès comú. Fins i tot entre països afins cal alguna cosa més que una història trista i visions similars del món per actuar.

Exagerar el paper de la víctima tan sols reforça la idea que els catalans són totalment impotents. I els actors impotents no serveixen de res a ningú. Tanmateix, això no acaba d’encaixar amb la realitat. El moviment català per a
l’autodeterminació ha demostrat la seva capacitat de resistència i la seva voluntat d’assumir riscos. Quan ha sigut necessari, el seu moviment ha estat capaç de mobilitzar milions de persones, amb una capacitat demostrada de tenir un
impacte a través de campanyes massives de desobediència civil i recaptació de fons. Els catalans són la minoria nacional més nombrosa d’Europa Occidental; Barcelona és una ciutat amb una gran capacitat d’atracció; i Catalunya és
encara actualment un important pol econòmic en el Mediterrani. Catalunya té molt més per oferir al món que queixes sobre Espanya, i això és el que els seus líders haurien de tractar de ressaltar.

Més enllà de l’internacionalisme liberal

A Catalunya, l’erosió del consens liberal ha estat rebut amb el mateix deix de desesperació que el de la majoria d’intel·lectuals arreu d’Occident. De fet, les minories nacionals han sigut les primeres a notar els canvis d’aquest canvi de

3 of 4 9/6/21, 8:51 PM
Catalunya a un món post-liberal - Catalonia Global https://cataloniaglobal.cat/catalunya-a-un-mon-post-liberal/

paradigma. No obstant això, les tensions internacionals són bones per a l’autodeterminació. Un conflicte d’alliberament nacional tendeix a ser una lluita injusta i el factor internacional és crucial per equilibrar la balança. Agradi o no, la
majoria de les minories nacionals han trobat l’oportunitat d’arribar a l’estatus d’Estat en els temps de crisi i de canvi en el sistema internacional.

Viure en un món multipolar i post-liberal significa que Catalunya haurà d’estar oberta a parlar amb actors no necessàriament afins. Fixem-nos en l’exemple de l’administració de Tsai Ing-wen. Tsai ha perseguit una de les agendes més
progressistes d’Àsia, i la seva administració ha desenvolupat una campanya de soft-power guanyant l’afinitat del públic liberal. Al mateix temps, ha aprofitat les oportunitats geopolítiques, presentant a Taiwan com un actor valuós i
fiable en un context de tensions amb la Xina. Ara bé, Tsai no ha estat tímida a l’hora d’establir llaços amb alguns dels governs més conservadors de la regió, com l’Índia de Modi, el Japó d’Abe o l’Amèrica de Trump. El cas català i el
taiwanès són totalment diferents, però el lideratge català podria aprendre alguna cosa sobre l’enfocament de Tsai per navegar per un món post-liberal.

El món que està per venir es caracteritza per l’existència d’una diversitat de centres de poder. També, dins del món occidental estan emergint una interessant pluralitat d’interessos. D’oportunitats se’n podrien trobar en la divisió
atlàntica; amb la Gran Bretanya post-Brexit, la divisió europea entre “quatre frugals” i “els amics de la cohesió”; o bé les creixents tensions al Mediterrani, per mencionar-ne algunes. Aquestes friccions tenen una dimensió ideològica,
però són causades per incompatibilitats estructurals. En aquest món, Catalunya tindrà més portes on trucar. Tanmateix, als actors internacionals no els importarà gaire com d’oberta sigui la societat catalana o com de recolzada estigui
com la causa de Catalunya pel dret internacional. En el que es fixaran els actors internacionals sobre Catalunya és en el que els pot oferir per complimentar les seves pròpies agendes.

Un bon lloc per on els catalans poden començar és treballant per presentar-se externament –i interna– com un actor apte per emprendre el repte de l’autodeterminació. Això significa esdevenir valuós, fiable i conscient als ulls dels
altres. Valuós, com un actor que pot oferir alguna cosa a canvi de suport. Fiable, com un actor que complirà allò que hagi promès; i que no es rendirà a la primera de canvi. Conscient, com un actor que no impulsarà accions imprudents i
que entendrà que la política internacional és un afer seriós i costós, en què el poder i els interessos són les llengües comunes que fan avançar les causes justes.

Finalment, i el que més m’agradaria remarcar, és que aquest nou context aporta clarificació a Catalunya. Ja no hi ha cap raó per refugiar-se a la idea delirant, segons la qual, al convertir-se en l’encarnació de la justícia, el món intervindrà
per donar als catalans el que han somiat durant generacions. El cas de les protestes de Hong Kong i Myanmar no deixen marge per a fer-se il·lusions. Si l’adaptació a un món multipolar és crucial per als estats més o menys establerts, es
tracta d’una qüestió de vida o mort per a una minoria nacional. Els catalans no tenen doncs cap excusa per no aprendre la lliçó. Si Catalunya vol aprofitar les oportunitats que el nou paisatge geopolític pot oferir-li, haurà de tornar a
calibrar el seu enfocament general cap al món. Per sort, el 2021 està de moda tornar a acceptar que el poder i la supervivència són el centre de la política internacional. I així és com tothom s’afanya a treure la pols als vells manuals
realistes. Això és el que també s’hauria de fer a Catalunya.

Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no
impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.

Categories

4 of 4 9/6/21, 8:51 PM