ELS USOS DE L’AIGUA

EL CICLE DE L’AIGUA

4 Generalitat
de Catalunya
 Generalitat de Catalunya
Departament de Medi Ambient

Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament

CONTINGUTS
Els usos de l’aigua
1. L’AIGUA, BÉ NATURAL I RECURS ECONÒMIC
2. L’AIGUA EN L’ACTIVITAT HUMANA
2.1 El consum per sectors productius
2.2 L’ús i el consum
3. L’ÚS DOMÈSTIC
3.1 Els reptes ambientals
3.2 Les propostes de millora
3.2.1 Sobre l’estalvi d’aigua
3.2.2 Sobre la qualitat de l’aigua
4. L’ÚS INDUSTRIAL
4.1 Les aplicacions de l’aigua
4.2 Els reptes ambientals i les propostes de millora
4.2.1 Sobre el consum d’aigua
4.2.2 Sobre la contaminació de l’aigua
5. L’ÚS ENERGÈTIC
5.1 L’energia hidroelèctrica
5.2 Els reptes ambientals
6. L’ÚS AGRÍCOLA
6.1 Una mica d’història
6.2 Els reptes ambientals
6.2.1 El dèficit d’aigua
6.2.2 La salinització del sòl
6.2.3 Els sistemes de reg
6.2.4 La contaminació de l’aigua
6.2.5 La pèrdua de biodiversitat i la proliferació de
plagues
6.3 Les propostes de millora
7. L’ÚS RAMADER
8. L’ÚS A L’ESPAI PÚBLIC
9. L’ÚS RECREATIU

© Generalitat de Catalunya
Departament de Medi Ambient
http://mediambient.gencat.net

Edició a cura de: Edicions i Serveis Escolars Domènech, SA

EQUIP DE TREBALL: Yolanda Larruy i Montserrat Roma

Edicions i Serveis Escolars Domènech, SA

COORDINACIÓ I REVISIÓ TÈCNICA:

Puiggraciós Villaronga, Josep Planas, Anna Estella,
Enric Aragonès i Pere Martí
Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya

Blai Espinet
Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

Assistència tècnica: Antoni París - Comunicació ambiental -

Primera edició: octubre de 2003

Tiratge: 1.000 exemplars
Disseny i maquetació: Enrique Domínguez
Impressió: Grafic RM Color, SL
Dipòsit legal:
Assessors: Associació Hàbitats-Projecte Rius
Fotografia de la coberta cedida per Blai Espinet i Llovera
1. L’AIGUA, BÉ NATURAL I RECURS ECONÒMIC

L’aigua és essencial per a la vida dels organismes,
i també ho és perquè siguin possibles la majoria de
les activitats humanes. Des que durant el període
neolític els humans adopten una vida sedentària i
lligada a la terra, l’aigua deixa de ser només
utilitzada en usos alimentaris i higiènics per passar
a tenir altres aplicacions. En primer lloc, un ús
agrícola que va permetre conrear espècies
vegetals productives i comptar amb excedents
alimentaris. Després, descobriren la capacitat de
l’aigua en moviment com a font d’energia i, segles
més tard, les seves nombroses aplicacions
industrials. En aquest procés, tanmateix, s’ha anat
oblidant que l’aigua és un bé escàs en algunes
zones del planeta del que cal fer-ne un consum
més racional i responsable.
Aquest nou marc conceptual dels usos de l’aigua,
tant els productius com els socials i culturals,
formen part d’aquest quadern. S’analitzen, doncs,
el consum i la producció econòmica associada, la
degradació ambiental associada a l’ús, i la gestió
de la demanda i l’oferta. Davant la situació
hidrològica actual, es proposen també mesures per
avançar cap a un ús més sostenible de l’aigua,
basat en el respecte a la seva funcionalitat natural,
a la possibilitat d’utilitzar-la com a recurs productiu.

La concepció de l’aigua com un recurs és una

definició molt relacionada amb el model de societat
en què vivim actualment, que sovint valora
exclusivament els béns naturals des de la
perspectiva productiva. Ara bé, més enllà
d’aquesta percepció, hi ha d’altres que tenen a
veure amb els aspectes més simbòlics, estètics,
lúdics i emocionals de la vida quotidiana.

Els rius i els canals de reg formen part de la història, la memòria i la identitat dels pobles

3
2. L’AIGUA EN L’ACTIVITAT HUMANA
ÚS DE L’AIGUA A EUROPA, ESPANYA I CATALUNYA
2.1 EL CONSUM PER SECTORS
PRODUCTIUS
Europa
A nivell mundial, els cultius de regadiu consumeixen
una gran part de l’aigua disponible, mentre que l’ús 26%
domèstic i el ramader tenen una incidència petita en 53%
l’explotació d’aquest recurs natural. No obstant, cal 21%

tenir en compte que el consum d’aigua que

representa cada ús varia en funció de la zona
considerada. Així, en general, un major grau
d’urbanització i industrialització comporta un
augment del consum d’aigua als sectors industrial i Espanya
domèstic en detriment de l’agrícola. 14,5%
6,4%
Analitzant el consum de l’aigua d’una comunitat
79%
humana, hom pot deduir molts dels seus hàbits
socials, el grau de desenvolupament econòmic i la
disponibilitat hidràulica natural. Així, Europa
presenta un nivell d’activitat industrial que va
acompanyat d’un major consum, així com també
d’un clima, en general, més humit, que necessita Catalunya
menys percentatge d’aigua per a l’activitat agrícola
de regadiu. 32,8 %
49,2 %
Tant a Espanya com a Catalunya destaca l’elevat 18 %
consum domèstic, públic, comercial i turístic, fet
que s’explica per la gran demanda turística a l’estiu
i els usos lúdics de l’aigua.

CIC (Conques Internes de Catalunya)

21%
35%

44%

ÚS DE L’AIGUA AL MÓN (PER SECTORS)

CCE (Conques Catalanes de l’Ebre)

3%
5% 3% 2%
22%

70 %
95%

Usos Domèstics1

Usos Industrials
Indústria i Mineria
1
Domèstic Usos Agrícoles i Ramaders
Ramader
Agrícola
Font: www.gencat.net/aca/cat/principal.htm i Caracterització i
Font: L'Aigua, crèdit d'ampliació. Edebé. Generalitat de Catalunya. Prospectiva de les demandes d'aigua a les Conques Internes de
Dept. Medi Ambient. Barcelona. 1999. Catalunya i a les Conques catalanes de l'Ebre (ACA, 2001).
1
Inclou l'ús domèstic, públic, comercial i turístic. 1
Inclou l'ús domèstic, públic, comercial i turístic

4
2.2 L’ÚS I EL CONSUM
Tot i que el llenguatge col·loquial sol igualar els
termes usar i consumir, estrictament parlant, convé
diferenciar una cosa de l’altra, perquè el balanç de
matèria que en resulta és diferent.
L’ús consumptiu és aquell en què l’aigua, una
vegada usada, no és retornada al medi d’on s’ha
captat, ni de la mateixa manera com s’ha extret.
L’exemple més clar és el de l’agricultura, ja que
deriva aigua pel reg que després es perd per
evapotranspiració (el 80% del total) i, per tant, no
s’incorpora en forma líquida al cicle de l’aigua, sinó
en forma de vapor a l’atmosfera.
En el cas de l’ús no consumptiu, l’aigua que
s’utilitza és retornada, posteriorment, al medi del
qual ha estat extreta, per bé que no al mateix lloc.
Aquesta aigua, però, pot presentar diverses
alteracions físicoquímiques i biològiques en funció
de l’ús a què hagi estat destinada. L’exemple més
representatiu és l’urbà -domèstic i espai públic-,
que aporta una gran concentració de matèria
orgànica, per aixó, cal tractar l’aigua en una
depuradora abans de retornar-la al medi.
USOS CONSUMPTIUS I NO CONSUMPTIUS DE L’AGRICULTURA I LA INDÚSTRIA
Embassament
Evapotranspiració 80%
Retorn 20%
Conreu
Font: Adaptat de Narcís Prat, 2001 a Conceptes bàsics i paper de l’home en el funcionament de l’ecosfera
http://www.ub.es/ecologiaimediambient
Per perfeccionar la gestió d’ambdós usos, és
fonamental introduir millores que vagin dirigides,
tant a reduir la quantitat de l’aigua utilitzada com
augmentar la qualitat de l’aigua abocada al medi.
Així, en el cas dels usos consumptius, com
l’agricultura, la clau per fer-ne un ús més eficient
és reduir les pèrdues per evapotranspiració, tot
millorant el rendiment agrari, tant per hectàrea
cultivada com per litre d’aigua emprat. En el cas
dels usos no consumptius, l’objectiu a aconseguir
és que l’aigua retorni al medi amb el menor grau
de contaminació possible, tot tenint cura dels
recursos hídrics locals perquè no es malmetin,
com succeeix en alguns dels recursos subterranis.
Hi ha usos no consumptius que, malgrat no alterin
significativament la qualitat de l’aigua, poden alterar
el medi de la qual l’extreuen en afectar la dinàmica
dels ecosistemes aquàtics. Aquest és el cas, per
exemple, de les centrals minihidràuliques, petites
preses de pocs metres d’alçada, que deriven un
cabal determinat del riu i el retornen uns centenars
de metres o pocs quilòmetres més avall.
Evapotranspiració 20%
Ciutat
Retorn 80%
Aigües residuals
a depurar
5
3. L’ÚS DOMÈSTIC

3.1 ELS REPTES AMBIENTALS 3.2 LES PROPOSTES DE MILLORA

La quantitat d’aigua que es consumeix a la llar 3.2.1 Sobre l’estalvi d’aigua
tendeix a augmentar a mesura que millora el nivell
de vida de la població (veure gràfic). No obstant, a Els usos domèstics, com hem vist, no són els que
partir d’uns valors mínims coberts, el consum representen una major despesa d’aigua, si bé que
d’aigua no té cap relació ni amb qualitat de vida ni augmenten a mesura que s’incrementa el nivell de
amb benestar econòmic, sinó que és fruit d’usos vida dels ciutadans. Els hàbits de consum
no estrictament necessaris, del malbaratament per associats a moltes activitats quotidianes
manca de mesures d’estalvi o de sistemes de comporten, sovint, una despesa excessiva d’aigua
conducció obsolets. a les grans ciutats, motiu pel qual es poden posar
en pràctica algunes mesures per disminuir-la, com
Un estudi de l’ús de l’aigua domèstica a Catalunya ara:
(veure gràfic), ens indica que només un 2% de
l’aigua es destina al consum directe, mentre que • minimitzar el consum amb un ús més racional
més d’un 30% s’usa per la neteja personal, i més (reduir el consum d’aigua, fet que evita el seu
d’un altre 30%, pel vàter. malbaratament) i amb dispositius d’estalvi (com,
per exemple, airejadors a les aixetes o cisternes
Un dels problemes ambientals que generen els de flux interromput);
usos no consumptius urbans -domèstic, neteja de
l’espai públic, turístic, etc.- sobre els recursos • reutilitzar l’aigua grisa;
hídrics, és l’augment de càrrega contaminant a
l’aigua. Amb les activitats quotidianes de la llar, • recollir i aprofitar les aigües pluvials.
s’estan aportant substàncies orgàniques i
inorgàniques al medi aquàtic, que després cal
depurar per eliminar o minimitzar els seus efectes
sobre l’entorn. Alhora, l’aigua a la ciutat no sempre
és utilitzada eficientment. Generalment, se’n fa
servir més de la que és necessària i, sovint, d’una
qualitat superior a la que realment caldria, atès
que l’aigua potable es fa servir per a quasi tot. Per
aquesta raó, les propostes de millora de la gestió
del consum domèstic es plantegen en dues línies
complementàries: l’estalvi d’aigua i la reducció de
la càrrega contaminant.

CONSUM DOMÈSTIC D’AIGUA EN LITRES PER PERSONA I DIA A ELS USOS DOMÈSTICS A CATALUNYA
DIFERENTS INDRETS DEL MÓN
2%
13%
Califòrnia (EUA) 523

Japó 284 16% 37%

Itàlia 213
32%
Catalunya 200

Grècia 109

Bangla Desh 45
Neteja personal i bany
Índia 25
Ús del vàter
Sudan 19
Vaixella i bugada
Madagascar Menys de 5 Neteja de la llar, el jardí i l'automòbil
Cuina i beguda

Font: L’Aigua, crèdit d’ampliació. Edebé. Generalitat de Catalunya. Dept. Medi Ambient. Barcelona. 1999.

6
A continuació, aquestes mesures se separen en
dos grups: les que s’anomenen mesures actives
d’estalvi, perquè requereixen que s’hi pensi cada
vegada i que van encaminades a fer un consum
individual més responsable, i les mesures
passives, perquè basen l’estalvi en la introducció
de millores tècniques.
Mesures actives d’estalvi
Coses senzilles que es poden fer:
Tancar les aixetes sempre que no
s’utilitzin. Una aixeta oberta consumeix de
5 a 10 litres cada minut. Per aquest motiu,
es proposa tancar l’aixeta mentre un es
neteja les dents, s’ensabona el cos quan es
dutxa o renta plats i, només obrir-la, per
esbandir.
Reparar les aixetes o cisternes de vàter
que perdin aigua. El degoteig provoca la
pèrdua de 5 a 10.000 milions de litres l’any
als Països Catalans.
Dutxar-se en lloc de banyar-se.
Rentar el cotxe al túnel de rentat o amb
una esponja i una galleda en comptes de
fer-ho amb mànega. Això permet estalviar
molta aigua, fins a 375 litres d’aigua cada
vegada.
Engegar la rentadora/ rentaplats amb la
càrrega completa i utilitzar sempre que
sigui possible el programa d’estalvi. Això
suposa un estalvi tant d’aigua com
d’energia.
Posar en pràctica algunes d’aquestes mesures, pot
representar una reducció del consum domèstic fins
al 50%.
Mesures passives (millores tècniques)
Aquestes mesures són més costoses
econòmicament, però compensen amb el temps, i
també, són efectives per estalviar aigua.
Disminuir el volum de descàrrega de la cisterna
del vàter
• Actualment, en la majoria dels casos, es fa servir
aigua potable per omplir la cisterna del vàter.
Tenint en compte que cada cop que es
descarrega la cisterna, es gasten de 6 a 9 litres
(i fins a 15, en certs models), i que aquest
consum globalment representa,
aproximadament, un 30% de l’aigua utilitzada a
la llar, caldria adoptar mesures per disminuir-lo.
Existeixen diversos dispositius per reduir i
estalviar aquest consum, com per exemple,
l’ús de:
• cisternes de capacitat reduïda (6 litres);
• cisternes de doble descàrrega (una completa
-6 litres- i una altra de més curta -3 litres-);
• sistemes de flux interromput: quan es considera
que l’aigua descarregada és suficient, es torna a
prémer el botó de descàrrega i aquesta
s’interromp.
En cas de tenir una cisterna de vàter sense
mecanismes estalviadors, també es pot reduir la
capacitat introduint-hi un objecte com, per
exemple, una ampolla de plàstic plena d’aigua o
sorra. En aquest cas, cal evitar que l’objecte
introduït dificulti el mecanisme de descàrrega del
dipòsit. També es pot reduir el volum de la cisterna
torçant cap a baix la palanca que uneix la boia
amb l’aixeta, a fi que l’aixeta es tanqui quan el
dipòsit estigui a mig omplir.
7
Reutilitzar les aigües grises Recollir les aigües pluvials

Normalment, la instal·lació d’aigua a les llars està
formada per un circuit unitari que uneix dos sub-
circuits. El de subministrament fa arribar l’aigua de
la xarxa de distribució als punts de consum, i un
altre circuit, recull les aigües residuals i pluvials
conjuntament i les deriva cap a la xarxa general de
clavegueram.
El disseny actual d’aquest circuit no permet la
reutilització de les aigües grises (procedents dels
banys, rentadores i cuines), ni l’aprofitament de les
aigües pluvials, ja que es troben barrejades amb
les aigües fecals. Separant, doncs, les aigües
(grises per una banda i fecals per l’altra) es
podrien recircular les aigües grises per a alimentar
la cisterna del vàter i reduir el consum d’aigua
potable. Amb aquest sistema, es pot estalviar el
30% de l’aigua que es consumeix en un habitatge.
Disminuir el cabal d’aigua de l’aixeta
El sistema unitari de clavegueram no permet la
separació de les aigües pluvials de la resta. El
disseny de xarxes que separin les aigües pluvials
per una banda i les residuals per l’altra, permetrà
el seu aprofitament (vegeu quadern III). El fet de
viure en un clima mediterrani on el règim de pluges
no és constant al llarg de l’any, no garanteix la
disposició d’aigua tot l’any. Per aquesta raó, el seu
aprofitament es limita a usos que no requereixin
una aportació continua d’aigua.
Utilitzar rentadores i rentaplats de baix consum
en aigua i energia
Mentre que una rentadora antiga pot gastar fins a
220 litres d’aigua per rentat, una de nova de baix
consum en aigua, en necessita 50 litres per rentat.
La utilització d’electrodomèstics de baix consum
comporta, alhora, un estalvi d’energia i de
detergent.

Al mercat hi ha dispositius barats, senzills de

col·locar i fàcilment amortitzables (uns dos mesos),
que permeten estalviar aigua barrejant-la amb aire
o reduint-ne el cabal. Els anomenats
economitzadors o airejadors són dispositius que
s’enrosquen a dutxes i aixetes i incorporen un
mecanisme que mescla aire amb aigua i, amb la
mateixa pressió, s’aconsegueix un menor consum
d’aigua. Amb aquesta aireació, s’aconsegueix
reduir el cabal de sortida fins a un 50%.

Per saber si és necessari l'ús d'economitzadors, agafa una

galleda, de com a mínim 3 litres de capacitat, obre la dutxa
fins a la pressió que s’utilitzi habitualment. Mantén la
galleda sota la dutxa i calcula el temps que triga l'aigua en
assolir la ratlla dels 3 litres. Si és menys de 20 segons,
s'hauria de canviar el capçal per un de "baix consum".

Els electrodomèstics de baix consum estalvien energia i utilitzen de

forma més eficient l’aigua

8
3.2.2 Sobre la qualitat de l’aigua
A continuació, es donen alguns consells generals
pràctics d’aplicació a diferents activitats:
No abocar per la pica productes nocius per al
medi o de difícil eliminació natural o artificial.
Aquests serien els olis de cuina, productes de
neteja, substàncies químiques dels laboratoris,
aiguarràs, pintures, dissolvents o productes
similars, etc. (un sol litre d’oli mineral pot
contaminar 10.000 litres d’aigua). Aquests
productes dificulten el procés de depuració a les
Estacions Depuradores d’Aigües Residuals
(EDAR). Si aquests productes s’aboquessin
directament als rius, tindrien un efecte nociu que
es podria resumir en el fet que reduirien la tensió
superficial de l’aigua i podrien causar la
impermeabilització del sòl. Per això, cal separar-los
i portar-los a la deixalleria* més propera perquè
rebin el tractament adequat.
Comprar detergents sense fosfats i usar-los de
forma racional. Els detergents contenen fosfats
que, un cop utilitzats, si s’aboquessin directament
als rius, llacs, embassaments i al mar, causarien
l’eutrofització de les aigües (vegeu quadern II).
Utilitzar blanquejadors alternatius al lleixiu.
El lleixiu també és tòxic i, si s’aboqués directament
al riu, causaria la mort d’alguns organismes
fluvials.
Utilitzar pintures, vernissos i dissolvents
ecològics. Aquestes pintures són de base aquosa,
fet que les converteix en molt menys tòxiques i
permeten netejar els pinzells de manera segura.
Tant si s’usen productes ecològics com si no, cal
recollir les restes d’aquests i portar-les a la
deixalleria més propera on rebran el tractament
adequat.

No utilitzar el vàter com a segona paperera. Per

evitar-ho, es recomana instal·lar contenidors de
rebuig als lavabos.

Emprar el desembussador tradicional (ventosa

de cautxú provista d’un mànec), en comptes de
desembussadors químics a base de sosa càustica,
àcids i altres substàncies tòxiques. Si aquests
productes s’aboquessin directament al riu,
causarien la mort de molts organismes, ja que són
altament tòxics. Hi ha productes casolans que
actuen de desembussadors, com ara abocar un
quart de tassa de bicarbonat i una tassa de
vinagre, i deixar córrer aigua calenta en
abundància.

9
4. L’ÚS INDUSTRIAL

4.1 LES APLICACIONS DE L’AIGUA 4.2 ELS REPTES AMBIENTALS I LES

PROPOSTES DE MILLORA
Per fabricar els productes que s’utilitzen a la vida
quotidiana –roba, paper, plàstics, etc.–, es
requereixen, habitualment, grans quantitats
4.2.1 Sobre el consum d’aigua
d’aigua. La demanda d’aigua com a matèria
El procés d’industrialització porta implícit un
primera, com a refrigerant, com a font d’energia
augment del consum d’aigua. A mesura que
motriu, per garantir la neteja de les instal·lacions o
s’industrialitzen els països, augmenta ràpidament
com a medi receptor dels residus industrials, ha fet
la seva demanda d’aigua per a la producció
que molts polígons industrials estiguin ubicats prop
d’energia elèctrica, la fabricació de productes
de cursos naturals d’aigua o en indrets amb una
manufacturats, en mineria per al rentatge dels
certa abundància d’aquest recurs.
materials extrets i pels processos de refinament de
materials.
L’aigua és important en la indústria per les seves
propietats (vegeu quadern I), com són la seva
A nivell mundial, una quarta part de l’aigua va
capacitat calorífica o el seu gran poder dissolvent.
destinada als usos industrials. Als països
La seva capacitat per absorbir l’escalfor, la
desenvolupats, l’aigua d’ús industrial pot superar el
converteix en un refrigerant essencial en els
50% del consum total (el 53% a Europa); mentre
processos industrials, motiu pel qual gran part de
que als països predominantment agrícoles, no
l’aigua que utilitza la indústria és per refrigerar de
supera, en general, el 10% (a Espanya, el 6,4%; a
forma ràpida i eficaç. El seu poder dissolvent
Catalunya, el 33%).
s’aprofita en la indústria en reaccions químiques i
en processos de neteja (veure gràfic).
Davant de la demanda creixent d’aquest ús, es fa
necessari recomanar un seguit de propostes per
reduir el consum d’aigua a la indústria com:
CONSUM D’AIGUA A CATALUNYA
(PER PROCESSOS INDUSTRIALS)
Minimitzar el consum, objectiu que es pot assolir
Calderes 4,4% mitjançant:
Regeneració de resines 3,6%
Aigua sanitària 1,6% • la modificació dels processos industrials
Altres 8,4%
• la reducció dels processos de neteja industrial
• la investigació per optimitzar els processos de
Neteja 11% Procesos nutritius 48,2% refrigeració
Refrigeració 22,8%
Reutilitzar. En els processos industrials, la
reutilització de l’aigua és una pràctica freqüent.
Resulta més rendible reutilitzar les aigües
derivades d’un procés per a un altre ús que no
requereixi emprar aigua de primera qualitat.
Font: Institut Català d’Energia

10
4.2.2 Sobre la contaminació de l’aigua
Des del moment que l’aigua entra a les indústries
fins que en surt cap a la llera pública o cap a un
col·lector, els processos de producció, lixiviat* dels
residus, neteges de les instal·lacions i maquinària,
etc., alteren de manera important la seva qualitat.
La càrrega contaminant de les aigües residuals
industrials, si arriben al medi natural, pot afectar
als organismes que hi viuen i degradar els
ecosistemes. Per altra banda, també pot comportar
problemes per a la salut de les persones, a més de
malmetre el seu aprofitament posterior per part
d’altres poblacions o zones agrícoles.
La derivació de les aigües residuals industrials cap
a depuradores que reben també les aigües
urbanes, o bé cap a les instal·lades a la mateixa
indústria, són solucions necessàries però no
suficients. El tractament per millorar la qualitat
química de l’aigua és imprescindible, però no ha de
ser el principal objectiu de gestió d’una indústria
per reduir els efectes contaminants de les seves
aigües residuals. Cal complementar aquesta
mesura amb la minimització de la quantitat d’aigua
consumida en els processos industrials i potenciar
la reutilització sempre que sigui possible.
MESURES PER ESTALVIAR ENERGIA A LA INDÚSTRIA
El temps de rentat es pot reduir En sec netejaràs i un 90%
perfectament en un 33% d’aigua estalviaràs
Les neteges a alta pressió Utilitza l’aigua de la refrigeració
estalvien de debò per un altre ús posterior
El transport mecànic aplicaràs La recirculació de l’aigua dins el
i el 90% d’aigua estalviaràs mateix procés, estalvia d’allò més
Font: Institut Català d’Energia
Si bé cada tipus d’indústria produeix substàncies
residuals diferents, els contaminants es poden
agrupar en:
Contaminants inorgànics tòxics, entre els quals
cal destacar el diòxid de sofre i els metalls
pesants. Aquests contaminants inorgànics són
tòxics fins i tot en concentracions molt baixes i, per
tant, tenen uns efectes greus sobre la vida vegetal,
animal i, finalment, sobre els humans.
El diòxid de sofre (SO2) és un contaminant
inorgànic molt especial que, a diferència d’altres
compostos, no és abocat a les aigües directament.
Es produeix en la combustió de carbons i derivats
del petroli que, al combinar-se amb el vapor
d’aigua present a l’atmosfera, es converteix en àcid
sulfúric i dóna lloc a l’anomenada pluja àcida, que
produeix seriosos problemes a la vegetació, al sòl i
a les aigües.
La difícil degradació i el caràcter bioacumulatiu
dels metalls pesants com el plom, el crom o el
mercuri, comporta, sovint, efectes irreversibles
sobre el medi receptor, ja que són elements no
assimilables pels organismes vius.
Fes servir les instal·lacions sanitàries,
només les vegades necessàries
Amb les cèl·lules fotoelèctriques per
al rentat, s’estalvia una barbaritat
Instal·la un comptador i sabràs el
que estalvies de debò
11
Contaminants orgànics que generen, sobretot,
les indústries alimentàries. L’abocament de matèria
orgànica a l’aigua produeix un increment de
l’activitat bacteriana que consumeix l’oxigen de
l’aigua, la qual provoca que els éssers aeròbics*
que hi viuen, morin per asfíxia. Tot i que hi ha molt
oxigen a l’aire, aquest es difon amb dificultat a
l’aigua i es consumeix més de pressa que no pas
es renova. Valors d’oxigen inferiors a 5 mg/l ja
suposen la desaparició de moltes espècies,
excepte les adaptades a viure en aigües que
continguin poc oxigen.
S’ha estudiat quin hauria de ser l’abocament de
matèria orgànica per evitar els efectes perjudicials
per a l’ecosistema fluvial. Hi ha dos paràmetres
que ajuden a prendre aquesta decisió, la Demanda
Bioquímica d’POxigen (DBO) i la Demanda
Química d’Oxigen (DQO), que s’han estudiat amb
més detall en l’apartat de qualitat de l’aigua en el
quadern II.
Bassa d’homogeneïtzació
d’aigües residuals
industrials
Planta de depuració fisicoquímica d’una indústria del sector tèxtil
12
Característiques fisicoquímiques (temperatura,
pH, etc.). L’aigua es caracteritza per uns
paràmetres fisicoquímics bàsics que s’han de
mantenir dins d’un interval perquè hi puguin viure
els organismes. L’alteració de les característiques
fisicoquímiques de l’aigua, com a conseqüència de
la intervenció humana, pot tenir efectes
comparables a la introducció de substàncies
contaminants, i també es pot considerar
contaminació.
La temperatura és un factor bàsic per a la vida dels
organismes aquàtics i molt important a l’hora de
preveure els efectes d’un contaminant. Tot i que
alguns organismes s’han adaptat a les
temperatures extremes, la majoria de les espècies
viuen i es reprodueixen entre 10 i 25° C.
L’abocament d’aigües industrials amb temperatures
superiors alteren el metabolisme de la biota* i, a
més, potencien l’acció dels organismes tòxics i el
consum d’oxigen. Sobretot, són greus pel medi, els
augments bruscos de la temperatura que poden
comportar la mort dels organismes que hi viuen.
El pH és un factor que quan assoleix valors per
sota de 5,5 o per sobre de 9 impedeixen la
supervivència de molts organismes aquàtics.
En aquest sentit, cal neutralitzar el pH de les
aigües residuals, per evitar les alteracions que
aquest paràmetre pot comportar en el medi
receptor. A l’igual que la temperatura, també pot
ser un factor clau a l’hora de determinar la
presència o no d’un contaminant a l’aigua.
L’acidificació (pH baix) afavoreix la presència de
metalls pesants en solució a l’aigua, mentre que a
pH alt (bàsic), la majoria dels metalls pesants
(excepte el mercuri i el crom) tendeixen a
precipitar-se i estabilitzar-se i no afecten tan
directament la biota.
El Programa de Sanejament d’Aigües Residuals
Industrials dins del Pla de Sanejament de
Catalunya, conclou que les indústries
potencialment més contaminats són les del sector
tèxtil, l’adobador, el químic, i la manufacturació i
fabricació alimentària.
5. L’ÚS ENERGÈTIC
5.1 L’ENERGIA HIDROELÈCTRICA
L’aigua és un recurs renovable amb un gran
potencial d’aprofitament gràcies a la circulació
constant a través del seu cicle. És aquest
moviment continu el que fa que, en determinats
punts, l’energia que acumula l’aigua a una certa
alçada –o energia potencial–, es pugui aprofitar i
transformar en energia cinètica quan l’aigua es
posa en moviment.
L’enginy humà ha sabut aprofitar la caiguda de
masses d’aigua dels rius (energia hidràulica) per a
finalitats diverses. Fins fa prop de cent anys,
aquesta energia s’utilitzava per a elevar aigua de
reg, moldre blat, etc. En l’actualitat, l’aprofitament
hidrològic s’ha orientat bàsicament a la producció
d’energia.
Les centrals hidroelèctriques es basen en la
construcció d’infraestructures per provocar un salt
d’aigua en el curs del riu. Aprofiten l’energia
potencial continguda en la massa d’aigua que està
a una determinada alçada, la transformen en
energia cinética per, finalment, convertir-la en
energia elèctrica. La primera central hidroelèctrica
es va construir el 1880 a Northumberland, Gran
Bretanya. L’augment de la demanda d’electricitat a
principis del segle XX i la possibilitat econòmica
d’explotació d’aquest recurs, va motivar el
desenvolupament del generador elèctric i el
perfeccionament de la turbina hidràulica per
augmentar l’eficàcia de les centrals elèctriques.
L’energia hidroelèctrica aporta un 19% a la producció
energètica global. No obstant, segons les condicions
meteorològiques, els cabals, la topografia, i el grau de
desenvolupament dels diferents països, aquest
percentatge pot variar significativament. A Catalunya,
el percentatge d’energia produïda d’aquesta manera
representa un 2,7%.
Les centrals hidroelèctriques i
minihidràuliques produeixen
electricitat gràcies a l'energia
cinètica i potencial de l'aigua
5.2 ELS REPTES AMBIENTALS
La hidroelèctrica és una de les fonts d’energia més
netes. L’aigua és un recurs natural, l’aprofitament
del qual no produeix residus contaminants. No
obstant, les grans centrals hidroelèctriques poden
alterar els ecosistemes fluvials on es troben
situades quan la seva construcció o gestió no té en
compte la dinàmica dels rius o l’impacte visual i
paisatgístic de les infraestructures
(vegeu quadern II).
Les centrals minihidràuliques, si bé no necessiten
grans infraestructures ni embassaments per
funcionar, també poden alterar les condicions
naturals dels rius on s’ubiquen. A Catalunya, els
principals reptes ambientals es troben als rius Ter,
Llobregat i Cardener, ja que per garantir l’activitat
industrial situada al voltant d’aquestes conques, en
el seu moment, es van projectar i construir
nombroses instal·lacions energètiques. La
distància entre les centrals minihidràuliques és, a
més, molt petita, de manera que quan una
instal·lació retorna al riu, pocs metres després,
aquesta és captada novament per una altra
central. Així, a l’estiu, quan pel riu circula poca
aigua, pràcticament tot el cabal passa per les
canonades de les diferents centrals, fenomen que
afecta de vegades la biodiversitat del curs hídric.
13
 Com funciona una central minihidràulica?
L’aigua, captada de l’embassament o derivada del riu amb una presa o un assut, és conduïda a la central mitjançant una
canonada de pressió, on es fa passar per turbines (turbinat) i és retornada, finalment, al riu pel canal d’aforament. Aquest senzill
esquema presenta múltiples possibilitats segons la tipologia de central elèctrica.

COMPONENTS D’UNA CENTRAL MINIHIDRÀULICA

Presa Cambra de càrrega

Embassament
Presa
Xemeneia
Canonada Xarxa elèctrica
d’equilibri
Xarxa elèctrica forçada

Central
Central
Riu

Canonada Canal d’aforament

forçada Canal
d’aforament

Captació del cabal (presa o embassament). La construcció d’una presa a la part superior del riu permet captar l’aigua
necessària per portar-la a la central. Les centrals minihidràuliques hidroelèctriques són normalment d’aigua fluent (no
s’emmagatzema l’aigua), per tant, el cabal turbinat i la potència produïda són variables i depenen de l’aigua que passa pel riu a
cada moment. Altres centrals, que disposen d’embassament, poden regular el cabal turbinat en el moment necessari. Abans de
construir una presa, cal estudiar la conca hidrogràfica i fer prospeccions geològiques del terreny, per determinar quina és la
ubicació i l’estructura idònies que millor s’ajusten a les característiques del terreny.

Canal. Partint de la presa, es fa un canal per transportar l’aigua fins al punt que tingui el desnivell desitjat respecte el llit original
del riu on anirà a parar l’aigua.

Cambra de càrrega. És el dipòsit d’emmagatzematge d’aigua entre el punt d’arribada del canal i el punt de sortida de la tovera
de pressió.

Tovera de pressió o canonada forçada. És la conducció d’aigua des de la cambra de càrrega fins a la turbina. Aquestes
canonades estan controlades amb vàlvules i turbines per adequar el flux d’aigua a la demanda d’electricitat.

Casa de màquines. És l’edifici on s’instal·len la turbina, el generador, els automatismes i altres elements auxiliars. La turbina és
una màquina composta, essencialment, per un rodet amb àleps o pales units a un eix central giratori. La seva funció és
transformar l’energia cinètica de l’aigua en energia mecànica. El generador és l’encarregat de transformar l’energia mecànica de
rotació de la turbina en energia elèctrica. Els generadors estan connectats a uns transformadors on es regula el voltatge
necessari per, posteriorment, transmetre el corrent elèctric a la xarxa elèctrica.

Canal d’aforament. És la conducció que retorna al riu el cabal d’aigua, un cop ha passat per la turbina.

14
6. L’ÚS AGRÍCOLA
6.1 UNA MICA D’HISTÒRIA
El regadiu va ser introduït pels romans i la
civilització àrab el difongué per tota la conca
mediterrània meridional, des de l’edat mitjana. Les
tècniques d’irrigació agrícola desenvolupades per
aquests pobles permetien, i encara permeten,
conduir les aigües superficials i subterrànies fins
els camps. L’aigua de la pluja era recollida en
cisternes i aljubs* en èpoques plujoses i aprofitada
en períodes eixuts; l’aigua subterrània era extreta
mitjançant pous o sínies*, i l’aigua dels rius
derivada amb preses (assuts) o elevada amb
molins d’aigua. Els canals transcorrien paral·lels al
riu i amb un pendent major. D’aquesta manera,
l’aigua es podia conduir cap als camps situats a les
planes al·luvials (entre aquests canals i el riu) i la
que sobrava era retornada al riu, aigües avall.

La difusió i modernització d’aquestes tècniques ha

permès augmentar la producció i varietat d’espècies
conreades. Les explotacions agrícoles irrigades
tenen una elevada productivitat, donen dos o més
collites a l’any i possibiliten conrear més varietat de
L’aigua ha estat, des d’antany, un element
cultius en una mateixa zona. En aquest procés fonamental en el món rural. En la imatge, el
evolutiu, que ha comportat la industrialització de rodet hidràulic d’un molí
l’activitat agrícola, s’ha oblidat que l’aigua és un
recurs limitat, ja que s’ha utilitzat tota la tecnologia a
fer augmentar la producció i, en pocs casos, s’ha
invertit a reduir el consum d’aigua.

La irrigació ha suposat, doncs, poder fer front a

l’explosió demogràfica del segle XX, en el qual s’ha
passat de 1.600 milions d’habitants a més de
5.000. Tot i això, l’augment de la productivitat
agrària ha comportat alguns problemes ambientals
i socials, sovint irreversibles, com a conseqüència
de la poca planificació i gestió dels recursos hídrics
mundials. Un dels reptes del segle XXI serà,
doncs, obtenir més rendiment per cada litre d’aigua
emprat a l’agricultura. Canal d’entrada d’aigües en una antiga serradora

15
6.2 ELS REPTES AMBIENTALS
El consum creixent i les infraestructures Una factor a tenir en compte és que, en funció de la
construïdes per satisfer la demanda -preses, quantitat d’aigua disponible, es poden fer cultius de
dipòsits, canals i sistemes de distribució-, han regadiu o de secà. Lògicament, el consum d’aigua i
minvat considerablement l’aigua disponible per al la problemàtica ambiental associada als conreus de
manteniment dels processos naturals dels rius i secà és menor que l’associada als de regadiu.
ecosistemes aquàtics. Els problemes de
contaminació per l’ús de biocides* i fertilitzants,
també han contribuït a augmentar els desequilibris
dels sistemes naturals i a afectar-ne la Durant els anys cinquanta del segle passat, l’anomenada
biodiversitat. Revolució Verda -la tercera revolució agrària- va promoure
l’adopció a escala mundial de noves varietats vegetals
híbrides*, l’extensió del regadiu i l’ús de plaguicides,
herbicides i adobs en grans quantitats.
6.2.1 El dèficit d’aigua
Aquestes mesures van comportar un augment espectacular
dels rendiments agrícoles en aquells països, on la base de
El dèficit hídric és un problema per a l’agricultura, la dieta era l’arròs, el blat de moro o el blat, és a dir, al sud-
ja que pot afectar la producció. Per aquest motiu, est Asiàtic i l’Amèrica Llatina. No obstant, un dels fracassos
històricament, s’ha optat per l’explotació dels d’aquesta Revolució promoguda pels països més
aqüífers, si bé el ritme d’extracció ha superat, en desenvolupats d’Europa i els Estats Units va ser,
molts casos, la recàrrega natural i s’ha arribat a la precisament, no tenir en compte que la disponibilitat de
l’aigua podia ser un factor limitant de la producció agrícola.
sobreexplotació. Al continent africà, per exemple, l’abandonament de cultius
tradicionals menys productius però ben adaptats a la
Aquesta sobreexplotació dels aqüífers provoca un sequera, ha agreujat encara més la inseguretat alimentària.
seguit de problemes als agricultors. Un primer
problema apareix en el moment en què el cost de
l’extracció resulta massa elevat per la necessitat de
bombejar a més fondària, o perquè el nivell de
l’aigua de l’aqüífer baixa tant que no es pot
continuar regant al mateix ritme. Amb aquesta
situació, sovint, s’ha optat per la construcció de
pous més profunds o per augmentar la potència
del mecanisme d’extracció d’aigua. Davant
d’aquesta circumstància, les alternatives per
mantenir la producció d’aliments tot reduint al
mateix temps el consum d’aigua són:

• reconvertir els conreus que requereixen molta

aigua (com la canya de sucre o el cotó) per
altres de menys exigents, amb espècies més
adaptades a la sequera;

• augmentar l’eficiència dels regs amb millores Els conreus de regadiu tenen un consum d’aigua superior
tècniques. als de secà, si bé la seva productivitat també és més gran

16
6.2.2 La salinització del sòl
El reg ha convertit molts dels terrenys més
assolellats, càlids i fèrtils de la Terra en importants
regions productores d’aliments. En regions amb un
clima sec, l’evaporació de l’aigua de reg pot
provocar, segons el tipus de sòl, un ascens de les
sals cap a la superfície. Aquesta pèrdua d’aigua
per evaporació redueix l’absorció d’aigua per part
dels vegetals i n’accelera la seva deshidratació. A
més, la sal crea una crosta que impedeix que
l’aigua s’infiltri, fet que entolla els sòls.
La solució adoptada, com en el cas dels Monegros
a l’Aragó, ha estat augmentar la quantitat d’aigua
en el reg per retenir el nivell de salinització del sòl i
no deixar-lo progressar cap a la superfície.
Aquesta solució, tanmateix, acaba agreujant el
problema, perquè es dissolen més quantitat de
sals que romanen al sòl quan l’aigua s’ha evaporat.
6.2.3 Els sistemes de reg
La majoria d’agricultors encara rega per gravetat,
com fa 5.000 anys, fent circular l’aigua per canals i
sèquies i inundant els conreus. L’aigua excedent
torna als torrents o aqüífers, d’on es pot extreure
de nou. Però, les sals, els fertilitzants, els
plaguicides i altres productes fitosanitaris la poden
contaminar i impedir-ne el seu ús. En aquest
apartat, volem explicar diferents sistemes de reg
usats en la pagesia i els seus impactes ambientals.
Els sistemes de reg per gravetat tradicionals
(canals i sèquies), àmpliament estesos a nivell
mundial, no permeten distribuir l’aigua de manera
Les basses permeten acumular aigua i garantir el reg
dels camps de conreu
uniforme pel camp. Per aquesta raó, els agricultors
han d’utilitzar una quantitat d’aigua superior a la
necessària per assegurar-se que arribi a regar tota
la superfície. L’aigua en excés s’infiltra al subsòl,
s’evapora o drena fora del camp.
Una alternativa a aquest sistema és el reg “per
impulsos”. Mitjançant un temporitzador que regula
l’obertura i tancament d’una vàlvula, aquest
sistema limita la presa de l’aigua durant períodes
preestablerts, no de manera contínua. Un primer
impuls impermeabilitza el terreny, en certa manera,
permet així que la següent aplicació avanci més
ràpidament cap als límits perifèrics del conreu.
El reg per aspersió consisteix a llançar a l’aire
aigua pulveritzada. Aquest sistema, utilitzat a
zones seques i ventoses, comporta importants
pèrdues per evaporació.
Darrerament han sortit al mercat aspersors de
baixa pressió que incrementen en un 80%
l’eficàcia dels aspersors convencionals. Un millor
estalvi s’aconsegueix mitjançant un aspersor
dissenyat recentment, anomenat reg de precisió
de baixa potència (LEPA). Aquests aspersors
distribueixen l’aigua més a prop de la planta
mitjançant tubs de degoteig que s’estenen
verticalment des del braç de l’aspersor. Si es
combina aquest sistema amb algun mètode de
preparació de la terra per conservar l’aigua, es
poden assolir millores d’un 95%. A més, com que
el sistema funciona a baixa pressió es redueix la
despesa energètica d’un 20 a un 50%.
Els sistemes de reg per gravetat o inundació tradicionals no permeten
distribuir l’aigua de manera uniforme pels camps
17
El reg per degoteig és una altra tècnica per
augmentar l’eficiència. En aquest cas, l’aigua és
distribuïda pel camp mitjançant una xarxa de
conductes perforats instal·lats per tota la superfície
o lleugerament enterrats, quasi en contacte amb
les arrels de la planta. Aquest fet redueix
enormement les pèrdues per evaporació i
infiltració. Els sistemes de degoteig permeten
estalviar d’un 30 a un 70% d’aigua respecte el reg
per inundació. A més, estalvien energia (l’aigua no
només s’aplica en petites quantitats, sinó també a
una pressió inferior) i alguns fertilitzants i
pesticides (no tots s’apliquen per goteig), ja que els
aplica exclusivament allí on són necessaris. De fet,
com que l’aigua no arrossega els nutrients de la
terra, no cal afegir-ne tants. A banda dels beneficis
ambientals, el reg per degoteig pot arribar a doblar
el rendiment de les collites, gràcies a què la terra
pot assimilar més bé els nutrients. Malgrat l’eficàcia
d’aquest sistema, només s’aplica en un 1% de la
superfície de regadiu del món. Tot i que hi ha
països que ja l’usen extensament, com és el cas
d’Israel, on el reg per degoteig representa el 50%
de la superfície de regadiu.
Una altra opció consisteix a aprofitar les aigües
residuals urbanes previ tractament. A Israel,
gairebé es depuren totes les aigües residuals amb
aquesta finalitat. A les illes Balears, un 8% de
l’aigua d’ús agrícola té aquest origen.
Amb el temps, qualsevol sistema de reg perd
eficiència pel fet que, en general, les
infraestructures i els materials es deterioren. Amb
el correcte manteniment d’aquests elements,
també es pot estalviar aigua.
Els sistemes de reg eficients, com el de la imatge, permeten
optimitzar l’ús de l’aigua
18
6.2.4 La contaminació de l’aigua
Els plaguicides són substàncies altament tòxiques
que persisteixen durant molt de temps sense
descompondre’s i s’usen per combatre les plagues
i les malalties que afecten les plantes conreades.
L’aplicació de fertilitzants químics i de plaguicides
en quantitats superiors a les necessàries fa que
aquests productes no siguin absorbits del tot pels
conreus i s’acumulin en el sòl. L’aigua de regar
excedent i la pluja els arrosseguen fins als rius i als
aqüífers, on s’acumulen i, quan la concentració
sobrepassa la capacitat d’autodepuració de l’aigua,
tant els rius com els aquífers queden contaminats.
Els efectes d’aquests productes són molt diversos,
però els plaguicides quan arriben a la llera a través
de l’aigua de regar excedent i la pluja, bloquegen
l’activitat biològica i provoquen la mort de
nombrosos organismes que viuen a l’aigua i al sòl,
ja que no solen ser prou selectius contra les
plagues que es vol combatre.
L’escolament d’aigües carregades de matèria
orgànica i nutrients -adobs, fertilitzants sintètics,
fems del bestiar, purins*, etc.- poden causar
l’eutrofització de rius i llacs. Aquest fenomen, que
es dóna de forma natural en alguns llacs que
reben un gran aport de matèria orgànica,
consisteix, bàsicament, en la proliferació massiva
d’algues, fruit de l’excés de nutrients, generalment,
nitrats i fosfats, utilitzats com a fertilitzants. Aquesta
biomassa d’algues, quan mor -a un ritme molt
ràpid, ja que el seu cicle vital és molt curt-, es va
dipositant al fons dels rius i llacs i es descompon
en un procés que esgota l’oxigen. La disminució
d’oxigen dissolt a l’aigua fa que altres éssers vius
com els peixos, els crustacis o les larves d’insecte
no hi puguin sobreviure.
Els cultius extensos comporten més productivitat, però també
disminució de la biodiversitat faunística
L’eutrofització causa la mort de la fauna i flora més
sensible, i redueix la biodiversitat. Això afavoreix
l’aparició d’organismes anaerobis, és a dir,
d’aquells que no necessiten oxigen per viure. Això
no obstant, si no es produeixen danys irreversibles
en l’ecosistema, les aigües s’autodepuren quan es
deturen els abocaments.
6.2.5 La pèrdua de biodiversitat i la
proliferació de plagues
Per augmentar la productivitat, es cultiven grans
extensions de conreus amb varietats més
productives, però amb grans exigències d’aigua i
plaguicides. Això comporta una important
disminució de la biodiversitat faunística associada
al camp (insectes, ocells, petits mamífers) i la
pèrdua de biodiversitat cultivada, és a dir,
l’abandonament de varietats tradicionals, més
adaptades per fer front a les sequeres o les
glaçades, als depredadors locals, etc.
6.3 LES PROPOSTES DE MILLORA
D’acord amb els problemes esmentats, per millorar
la productivitat agrícola cal adoptar mesures que
tinguin en compte, sobretot, la disponibilitat
d’aigua, les diferents varietats i tipus de conreu que
es poden seleccionar, les tècniques de conreu
alternatives, i les característiques ambientals i
climàtiques de cada zona en concret.
Ja hi ha un ampli ventall d’opcions per augmentar
l’eficiència de les tècniques de reg. Malgrat això,
poques regions agrícoles han decidit posar en
marxa programes de millora. Els mètodes de
producció ecològica i biològica, la lluita integrada
de plagues i l’ús de biocides més respectuosos
amb l’entorn i més selectius, està augmentant a
Europa. No obstant, encara és una forma de
producció minoritària. A Catalunya, la producció
d’aliments biològics sols representa un 3% de la
producció agrícola total, però l’any 2008 es preveu
que arribi al 10%.

Un altre fet a destacar és que quan una plaga

afecta un conreu, si l'agent causant troba una gran
extensió amb la mateixa varietat vegetal, pot
proliferar ràpidament i destruir tota la superfície
agrícola.

Cada tipus de conreu té unes necessitats d’aigua

diferents que cal tenir en compte a l’hora de
seleccionar les varietats de cultius

ACTUACIONS PER MILLORAR L’EFICIÈNCIA EN L’ÚS DE L’AIGUA A L’AGRICULTURA

Agronòmiques (relatives als cultius)

• Seleccionar varietats de cultius amb menors requeriments d’aigua.

• Esglaonar els conreus segons les necessitats d’aigua.
• Triar els conreus que tolerin la sequera on escassegi l’aigua.

Tècniques (relatives als sistemes de reg)

• Anivellar els terrenys per aplicar l’aigua de manera més uniforme.

• Millorar els sistemes de regadiu de manera que tinguin un consum energètic baix i un màxim aprofitament de l’aigua.
• Utilitzar tècniques de reg per degoteig, aspersió, etc.

De gestió (relatives a optimar l’ús)

• Millorar la planificació del reg.

• Millorar el funcionament de les canalitzacions per a una distribució millor de l’aigua en els camps de conreu.
• Potenciar mètodes de conreu i estratègies per conservar l’aigua.
• Millorar el manteniment dels canals i equipaments de reg.
• Reciclar l’aigua de drenatge i d’escolament superficial.

19
7. L’ÚS RAMADER
L’ús ramader representa un 3 % del consum
mundial d’aigua que es destina, bàsicament, a
l’abeuratge dels animals i a la neteja dels estables.
L’aigua de sortida de la granja té una concentració
de matèria orgànica i nutrients elevada, fet que pot
comportar la contaminació del medi on s’hi aboca.
En aquest sentit, es poden realitzar un seguit
d’accions en origen per millorar la qualitat de
l’aigua de sortida de les explotacions ramaderes,
com ara:
En les explotacions:
• Adequar el maneig per reduir el volum d’aigua
consumida, sobretot, en la neteja dels estables.
• Utilitzar màquines d’aigua a alta pressió i baix
cabal per rentar les instal·lacions.
• Instal·lar abeuradors i sistemes que redueixin el
consum d’aigua.
• Separar les aigües de pluja, que es poden
reutilitzar, de les dejeccions ramaderes*.
En l’alimentació dels animals per reduir la
concentració de nitrogen i fòsfor excretat:
• Utilitzar pinso formulat a partir de proteïna
digestible (redueix el nitrogen excretat i el
consum d’aigua del bestiar).
• Utilitzar pinso formulat amb addició d’enzims com
fitasa* i altres compostos (redueix el consum
d’aigua del bestiar, el nitrogen i el fòsfor excretat).
Les dejeccions ramaderes han de ser adequadament tractades per
evitar que contaminin el medi natural
Font: Arxiu Nacional de Catalunya
20
Les dejeccions ramaderes
Es distingeixen diferents tipus de dejeccions ramaderes
segons la procedència i el contingut de matèria seca –fems,
purins, gallinassa*. Els purins i els animals morts són els
residus més importants pel seu volum i el seu potencial
contaminant. La destinació natural i més immediata per a
les dejeccions ramaderes, és l’aplicació als sòls agrícoles i,
quan se’n produeix en excés, s’incinera. Aquesta
fertilització del sòl agrícola, permet, en la major part dels
casos, mantenir i incrementar el contingut de matèria
orgànica del sòl, com a font d’elements nutritius per als
cultius.
La llei catalana estableix l’obligatorietat que ramaders i
agricultors planifiquin de forma correcta la gestió de les
dejeccions ramaderes. Les explotacions ramaderes han de
disposar i aplicar un pla de gestió (individual o col·lectiu) i
tenir un llibre de gestió de les dejeccions ramaderes. A
més, en les explotacions ramaderes ha d’haver un sistema
d’emmagatzematge de les dejeccions ramaderes. Aquest
està constituït pels femers, les fosses interiors de les naus i
les basses exteriors que es buiden periòdicament.
El sistema de recollida i emmagatzematge de fems i purins
ha d’estar construït amb materials que garanteixin la seva
estanquitat, de manera que el dipòsit no perdi líquids en
forma de lixiviats que podrien infiltrar-se pel sòl i
contaminar les aigües subterrànies. Quan l’explotació
ramadera produeix més residus que els que pot aplicar al
seu territori, el ramader ha de tractar l’excedent en la
mateixa explotació o ha d’acudir a un gestor de residus*
autoritzat.
Els avantatges de l’aprofitament dels purins
La utilització correcta de purins en l’agricultura evita que
contaminin el medi i permet aprofitar-los per adobar els
camps de conreu i, així, reduir el consum de fertilitzants
químics. També es poden emprar per a la producció
d’energia, ja que amb la seva fermentació o descomposició
anaeròbia es produeix metà, també conegut com a biogàs*.
El metà és el principal component del gas natural, que
s’utilitza com a combustible en una central tèrmica per
produir electricitat.
Pel que fa a aquest darrer aprofitament dels purins, cal
esmentar l’experiència pionera d’alguns ramaders de
països europeus, que han instal·lat un dipòsit comú per
emmagatzemar els purins de diferents granges. Aquesta
opció els permet beneficiar-se de l’energia produïda en la
seva descomposició anaeròbia (la qual allibera metà) i
vendre l’excedent energètic a la xarxa.
8. L’ÚS A L’ESPAI PÚBLIC

Una part del consum d’aigua a les ciutats es
destina a alimentar fonts per beure i fonts
ornamentals, així com, regar els espais verds -
parcs i jardins- i netejar els carrers. Les fonts
públiques utilitzades per beure estan connectades
a la xarxa d’aigua potable, mentre que l’aigua que
raja d’una font ornamental, que contribueix a
embellir el paisatge urbà, no cal que estigui
potabilitzada.
En el cas de les fonts públiques utilitzades per
beure –un 94% a la ciutat de Barcelona–, disposen
de polsadors o electrovàlvules que limiten el temps
de sortida de l’aigua, a fi d’evitar el malbaratament
que suposa que ragin de forma continuada.
Per aquest motiu, habitualment, l’aigua que
alimenta les fonts ornamentals procedeix del
subsòl -aigües freàtiques i mines-, i un elevat
percentatge d’aquestes fonts -un 70% en el cas de
Barcelona- disposen de mecanismes per fer
recircular l’aigua, mesura que en redueix el seu
consum.
MESURES PER REDUIR EL CONSUM
D’AIGUA PER REGAR ELS ESPAIS VERDS
• Utilitzar aigua de segona qualitat (aigües residuals
depurades i regenerades, aigües freàtiques de segona
qualitat no aptes per al consum de boca o aigües de pluja
emmagatzemades) que compleixi la normativa sanitària
que exigeix l’administració pública per regar parcs i
jardins i fer la neteja viària.
• Millorar l’eficiència dels sistemes de reg de les zones
verdes municipals (microirrigació, etc.) i de neteja dels
carrers (sistemes d’alta pressió i baix cabal en lloc de
mànegues convencionals de baixa pressió).
• Millorar la planificació de la irrigació: controlar la
durada i la freqüència de reg, aprofitar els fenòmens
meteorològics (no regar els dies de pluja), regar durant la
nit o de matinada (quan la pèrdua d’aigua per evaporació
és menor)...
• Seleccionar plantes autòctones per als parcs i jardins,
que estiguin adaptades al clima local i tinguin baixes
exigències hídriques (ús de plantes aromàtiques,
espècies forestals mediterrànies...).
• Realitzar activitats de formació i sensibilització en
bones pràctiques ambientals per als operaris de parcs i
jardins i de neteja viària.

D’altra banda, el consum d’aigua per al reg i la

neteja viària suposa una part molt important del
total d’aigua potable destinada al consum públic.
En general, en ambdós casos, es gasta més aigua
del compte pel fet de no utilitzar sistemes eficients,
aigua que sovint és de bona qualitat, raó per la
qual caldria reservar-la per a usos prioritaris.

A les ciutats hi ha molts espais públics que necessiten aigua.

Fonts de Montjuïc

També a les ciutats hi ha grans

extensions de zones verdes que
requereixen aigua per la seva
conservació

21
9. L’ÚS RECREATIU

Els parcs recreatius, els camps de golf, les
piscines o els camps d’esport són les principals
instal·lacions lúdiques que requereixen grans
quantitats d’aigua per al seu manteniment. En el
cas de les piscines públiques i de les privades que
pertanyin a comunitats amb més de 21 usuaris,
segons el reglament vigent, és necessari renovar
diàriament un 5% del volum total d’aigua.
Per exemple, una piscina pública amb un volum de
500 m3 d’aigua, cada dia cal renovar-ne 25 m3, és
a dir, 25.000 litres.
Aquesta aigua ha de tenir un important control
higiènic que en garanteixi la qualitat. El sistema de
depuració d’aigua utilitzat per defecte a les
piscines ha estat, fins ara, el clor (al capítol III es
comenten els problemes ambientals de la cloració).
A més de la piscina, sovint també cal regar la
gespa que l’envolta. La gespa ocupa, en molts
casos, un espai quatre vegades major que la
piscina, que cal regar tot l’any. Els parcs aquàtics
presenten problemàtiques similars. A diferència de
les piscines, el consum anual d’aigua és inferior, ja
que la utilització es restringeix a l’estiu.
El golf, per la seva banda, és un esport que en els
últims anys ha vist créixer de manera espectacular
el seu nombre de seguidors. Si bé, té com a
avantatges que combina la pràctica de l’esport i
l’aire lliure, també té l’inconvenient que, per al seu
desenvolupament, necessita d’unes àmplies
extensions de gespa, poc adequades al nostre
clima mediterrani.
Es tracta, doncs, de combinar les demandes de la
pràctica d’un esport que cada dia té més adeptes,
a les condicions agroclimàtiques de les nostres
contrades.
Avui ja no es pot fer un camp de golf a qualsevol
lloc ni de qualsevol manera. Es requereixen uns
estudis previs per determinar la vegetació més
adequada a la zona i, fins i tot, quin tipus de gespa
cal plantar. L’aigua ha de ser sempre reutilitzada, i
els sistemes d’adob i aplicació de plaguicides han
d’adaptar-se a les metodologies més avançades.

El Servei d’Activitat Física de la Universitat Autònoma de

Barcelona ha implantat a les seves piscines un sistema
innovador de depuració de l’aigua amb ozó que soluciona
els problemes que es deriven de la utilització del clor. L’ús
de l’ozó, per tant, ja comença a ser viable en aquestes
instal·lacions amb un preu d’explotació inferior a la cloració.

Els camps de golf i els parcs aquàtics són dues activitats lúdiques que requereixen aigua per
realitzar-se

22
GLOSSARI
Aerobi: que no viu sinó en presència d’oxigen.
Microorganisme, bacteri, que creix únicament en
presència d’oxigen.
Aljub: cisterna, dipòsit ample i de poca
profunditat tallat a la roca o fet d’obra, revestit per
dintre de pedres i cobert de volta, que serveix per
a recollir l’aigua de la pluja.
Biocida: producte químic tòxic que atura el
creixement dels organismes o els mata.
Biogàs: gas combustible constituït per una
mescla de metà i diòxid de carboni, que es
produeix com a conseqüència de la fermentació
anaeròbia, controlada o no, de la matèria
orgànica.
Biota: conjunt de tots els éssers vius d’un indret
determinat.
Dejecció ramadera: excrements i residus
excretats pel bestiar, sols o barrejats, encara que
s’hagin transformat.
Deixalleria: instal·lació de recepció i
emmagatzematge selectius de residus municipals
que no són objecte de recollida domiciliària, com
per exemple, les pintures, les làmpades, els
electrodomèstics, etc.
Fitasa: enzim que es troba de forma natural,
principalment en les plantes. Es forma durant la
brotada per abastar la planta de fòsfor durant el
seu creixement. La fitasa també es troba en les
petites mucoses intestinals de molts animals.
Gallinassa: excrement de les gallines.
Gestor de residus: persona física o jurídica
autoritzada per fer qualsevol de les activitats de
gestió de residus, és a dir, la recollida, el
transport, l’emmagatzematge, la valorització, la
deposició de rebuigs i la comercialització dels
residus.
Híbrid: dit de l’ésser que prové de l’encreuament
entre individus genèticament diferents.
L’encreuament entre espècies pròximes pot donar
lloc a híbrids que, generalment, són estèrils, com
és el cas dels muls, producte de l’encreuament de
l’ase i l’egua. En els vegetals, l’encreuament
interespecífic és més fàcil, pot ésser fèrtil i donar
lloc, directament o indirectament, a la formació de
noves espècies.
Lixiviat: líquid resultant d’un procés de pèrdua
que es genera a partir d’un residu
per l’acció de l’aigua de pluja o de la pròpia aigua
continguda en el material de rebuig. Quan aquest
líquid arriba a les aigües superficials o
subterrànies, pot contaminar-les.
Purí: producte líquid constituït per una barreja de
dejeccions sòlides i líquides, i per restes de jaç i
de productes d’alimentació animal, en quantitats
variables, generalment, amb un contingut d’aigua
superior al 85% en pes.
Sínia: màquina d’elevar aigua especialment
emprada per a treure l’aigua de pous poc
profunds. Consisteix en una roda horitzontal,
accionada per un animal que dóna voltes, fermat
a l’extrem d’un pal horitzontal solidari amb el seu
eix, que engrana amb una altra roda vertical que
mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols o
galledes en tota la seva llargada, l’extrem inferior
de la qual és submergida a l’aigua del pou.
23
 Generalitat
de Catalunya

Amb el suport de: