5.5.

Cicle de Nadal-Epifania
5.5.1. Historia i estructura del Nadal-Epifania
No es la primera fiesta cristiana. No es una celebración que pueda competir por sus orígenes e
importancia con la Pascua. Los orígenes de una verdadera y propia celebración litúrgica de la
Navidad parecen remontarse a tiempos bastante lejanos; han tenido como lugar de origen de
una primitiva memoria la misma gruta donde Jesús nació en Belén. Esta gruta fue profanada
pero no destruida por los romanos en el año 135. Justino, originario de Palestina, habla de la
gruta en la que nació Jesús en su diálogo con Trifon. Ya en el s. III la gruta se restituye a los
cristianos. Sobre la gruta, Santa Elena construyó la basílica de la natividad en el 326. A finales
del s. IV Egeria recuerda que en los primeros días de enero se celebra una solemne vigilia en la
gruta de la Natividad, pero como fiesta de la epifanía o manifestación del Señor.

Comença les primeres vespres del 25 de desembre i acaba a les segones vespres del primer
diumenge després del 6 de gener en què es celebra el baptisme del Senyor. AL 325 TENIM LA
PRIMERA DADA DE QUÈ ES CELEBRA EL NADAL. I al s. V trobem la primera referència de que se celebra
l’Advent. Després de la celebració de la Pasqua, l’Església té en gran estima la memòria del
naixement de NSJC i de les seves manifestacions: Nadal – Epifania.

Després de la Pasqua, el temps de Nadal és el més important. Subordinat a la Pasqua . Nadal

no s’entén sense Pasqua. Des del misteri Pasqual celebrem el naixement de Jesús com inici de
la redempció (col·lecta missa de Nadal). Amb la festa de Nadal iniciem la Pasqua. Celebrem el
naixement de Jesús com inici de la Redempció.

Tenim 4 misses del dia de Nadal (missa de vigília, la nit, l’aurora i al dia), tenim una octava,
unes quantes festes de Sants (Esteve, Joan, Sants Innocents).

A partir de 1893 (Lleó XIII) institueix la festa de la Sagrada Família (o se celebra el diumenge
que cau entre Nadal o Cap d’Any, es a dir, el diumenge primer després de Nadal, salvo que el
dia de Nadal s’escaigui en diumenge). Lleó XIII va crear la festa de la família davant d’una crisi
de la família que hi havia al s. XIX i va posar de model a la Sagrada Família.

L’1 de gener trobem la solemnitat de la Mare de Déu, en el qual l’Església commemora també
la imposició del santíssim nom de Jesús. La festa més antiga dedicada a la mare de Déu: Natale
Santa Maria que apareix al Concili d’Efes.

6 de gener queda com a Epifania dels Macs. Tenim 3 EPIFANIES: 25 de desembre, els macs, el
baptisme de Jesús i el diumenge segon és una altra epifania. El diumenge després del 6 de
gener celebrem la tercera epifania: la festa del Baptisme del Senyor, recuperada del s. IV pel
CV II, ja que s’havia perdut durant l’època medieval.

Pot haver-hi un diumenge després de Nadal que serà el diumenge II després de Nadal. El
diumenge que s’escau dels dies 2 al 5 de gener, és el diumenge II després de Nadal. Quan la
Sagrada Família no té diumenge per celebrar perquè l’1 de gener cau en diumenge, llavors la
Sagrada Familia cau en el 30:
 - Solemnitats: Nadal, Sagrada Família, i Epifania.
- Festes: Baptisme i Sagrada Familia.
HISTÒRIA. Aquest cicle no ve regit per la lluna (com en el cas del cicle de Quaresma i Pasqua)
sinó que ve marcat pel sol. La nit més llarga de l’any i a partir de l’endemà es va guanyant un
segons a la nit. Estem davant una festa romana. L’origen no és clar, hi ha 3 o 4 teories. La més
estesa ve lligada amb això del sol. El possible origen: Naixement del sol que no mor; festa
pagana que neix l’any 270 dC quan l’emperador Eusebi veu que perd l’imperi i llavors s’erigeix
com a déu: substitució de la festa pagana del Natalis Solis Invicti. Manifestava l’inici d’una
sobirania que l’emperador no perdria. Anava acompanyat de festes i disbauxes. Els cristians
que viuen tot això, primer van crear les tempores –dies de penitencia i dejuni- per contrarestar
aquestes festes (320 dC).

Fiesta romana de la Navidad. Mientras en toda la Iglesia de Oriente y en parte de la de

Occidente en el s. IV es común la celebración de la Epifanía del Señor el 6 de enero, en Roma
encontramos hacia mitad de este siglo una novedad, la fiesta del 25 de diciembre en honor al
nacimiento del Señor. En el cronógrafo romano compuesto en el 354 por Furio Dionisio
Filócalo, estan organizadas las fechas de las deposiciones de los papas romanos que se
remontan al año 136. En este calendario, en la fecha del 25 de diciembre encontramos esta
inscripción: VIII Kalendas Ianuarrii. Natus Christus in Betehem Iudeae: 25 de diciembre. Nace
Cristo en Belén de Judá.

Origen de la festa del 25 de desembre: substitució de la festa pagana del Natalis Solis Invicti;
relació amb una festa més antiga (25 de març – Encarnació). Vol afirmar la humanitat i la
divinitat de JC.

Sant Agustí parla del Nadal en moltes de les seves cartes i sermons. Diu una bestiesa: diu que
és l’aniversari exacte del naixement de Jesús. Sant Lleó el Gran diu que és el sagrament del
naixement de Jesús. És el gran teòleg del Nadal (Papa Lleó Magne).

360 Optat de Milet parla de l’adoració dels macs. Al 380 el concili de Saragossa parla de
Nadal. Com una taca d’oli s’estén per tot el mediterrani.

Sant Lleó s’arrapa al concepte de llum i dirà el que diu Lc 1,78 ens vindrà un sol que ve de
l’orient.... aquest sol representa Jesús que neix petit i que s’anirà fent gros.

Un text que s’atribueix suposadament a Sant Joan Crisostom, a finals del s. IV, Tractato de
Quinopsi Solstici¸ posa el 25 de desembre a Jesús, el sol que ha de créixer i Sant Joan el 24 de
juny en el sentit de què ell ha de fer-se petit perquè vingui Jesús (la nit de sant Joan és la nit
més curta). Dos solsticis, dos naixements.

La segona teoria és la de Christian Morman. Ancorada en la data del 25 de març (famós 14 de

Nisan aproximadament). Aquest serà el vostre primer més de l’Any que diu Moisés, perquè hi
ha una teoria jueva perquè és l’any que Déu va crear el món. Jesús ressuscita en aquest més i
la concepció virginal de la Mare de Déu és en aquest temps. I sumant 9 mesos porta al 25 de
desembre. Per tant la festa del 25 de març seria molt més antiga.
Sembla que aquest 25 de març seria el dia de naixement en els sector gnòstics. En parla
Climent d’alexandria. Sant Agustí recull que seria la data que hauria mort JC. Dionís (525 dC)
diu que Jesús va néixer el dia 25 de desembre de l’any 753 de la fundació de Roma.

AIXÒ AFECTARÀ L’EUCOLOGIA QUE PARLARÀ DE JESÚS COM LA LLUM . Aquest fenomen de la llum va
servir per interpretar les profecies de l’AT. Crist ve a trencar la negror. El dia comença a
créixer, hi ha possibilitat de canvi. Va agafar molta força per les heretgies que negaven la
humanitat de JC (arrianisme). Era una manera de donar relleu a la divinitat de JC i la seva
humanitat.

Al s. IV apareixen 3 misses a Roma: Mitja Nit celebrada davant les relíquies del pessebre
(santa Maria del Major); la missa de l’alba (Sant Anastasia); i missa del dia (Sant Pere del
Vaticà).

Tots els sagraments quan es reformen s’ha d’aprovar per constitució signada pel Papa.

5.5.2. Nadal de Nostre Senyor Jesucrist i la seva Octava

5.5.3. Epifania i Baptisme del Senyor

L’Epifania és una festa d’origen oriental. En el mitjà orient trobem diferents realitats que
coincideixen. A Egipte en el s. II hi ha una colla de festes paganes al voltant de la llum: el
naixement del déu ossiris; a Aràbia el naixement del déu sol; les festes de l’aigua del Nil;
trobem una festa gnòstica (s. II) que també recorda el baptisme del Senyor el 6 de gener. Les
festes d’origen egipci es reorienten en una festa dedicada al baptisme del Senyor amb
orientacions gnòstiques. Diferents autors diuen que JESÚS ENTRA A L’AIGUA DEL BAPTISME I AL SORTIR
ES VA FER UNA GRAN LLUM. Déu es manifesta en l’aigua com a llum del món.

A Orient (Antioquia) es celebra una festa dedicada al naixement de Jesús el 6 de gener (Egèria
diu que es celebrava a Betlem i a Jersualem). Sant Efrem (Síria) parla cap al 340 és el primer
que relaciona epifania amb els macs: volent dir que quan els macs van a visitar a l’infant a
Bethlem és una manera de manifestar-se a tots els pobles.

Apareixen tres manifestacions o epifanies (tria miracula):

a) Macs (6 de gener)
b) Baptisme de Jesús (primer diumenge després dels macs): 1er del TO.
c) Les noces de Canà (cicle C, del 2º diumenge TO). En el cicle A Joan manifesta que Jesús
és l’anyell que lleva el pecat del món. En el cicle B els deixebles de Juan son convidats a
seguir a Jesús. Aquest es considera el 2 diumenge del TO. Serveix de xarnera que tanca
el temps de Nadal. Per tant veiem que aquestes tres festes van tancant poc a poc el
temps de Nadal (per no tancar de cop).
Intercanvi de festes entre Occident (Nadal) i Orient (Epifania). Occident ho agafa tot: CRIST ES
MANIFESTA EN LA CARN; CRIST ES MANIFESTA A LA UNIVERSITAT DELS POBLES (simbolitzats pels macs); CRIST
ES MANIFESTA EN L’AIGUA; CRIST ES MANIFESTA PER PRIMERA COP PÚBLICAMENT (i transforma l’aigua en vi
–la futura sang de la pasqua-). El orientals celebren tota la epifania en un mateix dia: el 6 de
gener (naixement, baptisme, visita dels macs).
TEOLOGIA DE NADAL.

1) Avui (Hodie) és l’inici de la salvació: entronca Nadal amb Pasqua (Coleta de la vigília
de Nadal). Lligam Nadal Pasqua. La paraula Avui es repeteix 35 vegades: en les
lectures (avui us ha nascut un salvador), en antífones (avui la pau ha baixat del cel); en
les oracions; en prefacis. L’eternitat de Déu, el seu avui, ha esdevingut en el Crist un
avui humà. I sempre el mateix ensenyament de Sant Lleó: allò que s’esdevingué en la
vida del Crist ara s’acompleix en els sagraments de l´Església. Nadal és un fet ben
present: per la seva paraula i per la renovació sacramental dels fets amb què ens va
salvar, JC continua en mig nostre. Neix en cada un dels cors dels creients. Neix en la
comunitat dels qui el reconeixen veritable Déu, neix en el món que l’ignora o el coneix
malament però que el necessita com mai. I perquè ell es en nosaltres, perquè Déu és
amb nosaltres, podem obtenir la finalitat per la qual es va fer home: que nosaltres
esdevinguem fills de Déu.
2) La llum. La paraula llum apareix ple de vegades: el poble ha vist una gran llum. Empra
també sinònims: resplendir, claror, ....
3) Oh admirable comercium. Déu s’ha fet home, perquè l’home esdevingui Déu.
Participem de la divinitat d’Aquell... Les gotes d’aigua són la nostra condició humana
que es barreja amb el vi que és Crist. Ell ha volgut entrar en la nostra naturalesa
humana, i la nostra naturalesa s’ha vist enriquida. El fet que Déu s’hagi fet home ha
tocat la naturalesa humana; i els dons (que Déu ens ha donat) que oferim a Déu ens
tornen divinitzats i transformats com a mitjà de salvació (per l’epiclesi). Encarnació:
Déu entra en la nostra pell i ara la nostra naturalesa ha quedat tocada. Déu s’encarna i
se’ns dóna en mitjans humans (aigua, vi, olis, pa) per la força de l’epiclesi de l’ES . Que
l’Esperit que va davallar sobre la Mare de Déu, davalli en el pa i el vi i el transformi en
mitja de salvació. NO OFERIM RES NOSTRE, US OFERIM QUELCOM QUE ENS HEU DONAT PERQUÈ
HO SANTIFIQUEU I ESDEVINGUI PER A NOSALTRES MITJÀ DE SALVACIÓ . Tu ofereixes a Déu el que
Ell t’ha regalat, perquè ho beneeixi i ho santifiqui, i esdevingui per a nosaltres mitjà de
salvació.
4) JC consagra la nostra humanitat, ens restableix la dignitat humana, restaura la
innocència pròpia dels senzills. Mai no podrem copsar del tot el que significa que Déu
s’ha fet home.
5) És l’inici de la nostra redempció.
TEOLOGIA DE L’EPIFANIA

1) La manifestació de l’epifania agafa el tema de la llum però ara amb una dimensió
universal: IL·LUMINAR TOTS ELS POBLES . Els pobles s’acosten a la teva llum (Is 61,1-6) i Mat
1,12.
2) Manifestació dels tres miracles. Ve a marcar la universalitat de la manifestació de
Crist, simbolitzada en els macs i repetida en el Baptisme. Ha estat 30 anys amagat i el
Baptisme és la seva primera manifestació pública. I la primera acció miraculosa son les
noces. Crist es fa present a tot el món. Heu revelat el vostre Fill als no creient. L’or,
encens i mirrà son un lligam entre epifania i Pasqua. La clau de volta és l’oració super
 oblata del dia de reis: avui ja no us oferim or encens i mirra, sinó que proclamem i
mengem nostre Senyor JC.
TEOLOGIA DEL BAPTISME DEL SENYOR (SEGONA KENOSI)

1) Jesús al fer-se batejar es va manifestar públicament com un pecador (no es batejaven

els santets). Per tant ÉS LA SEGONA KENOSI DE DÉU (després del seu abaixament en
l’encarnació). EL BAPTISME COM ENTRADA A LA TERRA PROMESA. Jesús està fent una cosa que
Joan no considera digne. Lectura d’Is que fa referència a que triomfarà abaixant-se
(càntic del servent de Jahvé). Aquesta segona kenosi sí que es volguda per Jesús.
2) La idea que Crist es manifesta públicament i Déu es manifesta a favor d’Ell. Aquest
esperit no li amaga la dificultat, li empeny al desert. Himne als efesis: es va captenir
com un home qualsevol.