ETICA I POLÍTICA

L’home viu en el sí d’una comunitat: “polis”. Al marge de la ciutat l’home no és

res; ni rep educació, ni pot adquirir saviesa, ni pot esdevenir bo (virtuós). Per
tant, l’ètica i la política van unides.

LA CONCEPCIÓ DE LA VIRTUT: ÈTICA

Fem una aproximació a l’ètica de Plató per explicar la seva concepció de la

virtut, que es fonamenta en l’antropologia.
La virtut (areté) consisteix en; a) la saviesa (qui coneix les idees i,
especialment la idea de Bé, serà bo); b) la purificació del cos (només el qui
s’allibera del cos esdevé capaç de conèixer les Idees); c) La harmonia de les
parts de l’ànima ( l’acord de les tres parts de l’ànima ens fa ser justos i posseir
la virtut màxima: la justícia).
Cada aspecte de l’ànima humana té una funció que li es pròpia. Realitzar
aquesta funció d’una manera adequada i exercir el paper que li correspon
dins del conjunt és el que Plató defineix com a virtut. Per tant, hi ha tres virtuts
associades a aquestes tres aspectes de l’ànima.
L’ànima racional que es dedica a la recerca del coneixement, haurà de saber
què s’ha de fer en cada circumstància i, a més, haurà de saber triar el moment
oportú per dur-lo a terme. La virtut corresponent és la prudència o la saviesa.
L’anima irascible, que busca l’honor i la fama, haurà de tenir el valor per duar
a terme les decisions que hagin estat preses per l’aspecte racional. La virtut
corresponent és la fortalesa o el coratge.
L’ànima concupiscible, que té els plaers corporals i els apetits, mostrar
contenció (no cauré en l’excés) i no destorbar els altres aspectes de l’ànima
amb les seves demandes. La virtut corresponent és la moderació o
temprança.
Aquestes tres virtuts que es defineixen en l’individu també es poden trobar a
l’estat, però aplicades a les classes socials.
Com podem determinar quan un individu és just?
De la mateixa manera i amb el mateix criteri que establiré més endavant el
criteri de justícia en l’Estat. L’individu és just quan cada un dels aspectes de
l’ànima fa el que li correspon de manera adequada, és a dir, practica la seva
virtut corresponent i no interfereix en l’acció dels altres aspectes. Tot això
respectant la jerarquia, de manera que l’aspecte racional sigui el que dirigeixi i
controli els altres dos aspectes de l’ànima.
És a dir, la justícia o harmonia de les ànimes apareix quan cada una fa allò que
ha de fer sense dificultar el predomini de la part racional. La part racional (que
actuarà bé si adquireix la virtut de la prudència o saviesa) guiarà a la part
irascible (que actuarà com cal si adquireix la virtut del valor) i ambdues
dominaran a la part apetitiva o concupiscible (que així adquirirà la virtut de la
temprança).
Del funcionament perfecte de l’ànima justa es deriva una harmonia entre els
diferents aspectes d’aquesta que proporciona a l’individu un estat de benestar,
que és el que anomena felicitat (eudemonia).
Qui viu en justícia, el savi que gaudeix d’un coneixement superior i sap
prescindir del seu cos, serà màximament feliç i el més indicat per governar la
ciutat.