Resum M2 Prediccio&#769 - Prevencio&#769 - I Tractament

Predicció prevenció M2 La prevenció de la delinqüència.
1r semestre curs 2015 - 2016

i tractament de la
conducta delictiva
Introducció:
El món de la prevenció és un món complex.
Aquesta complexitat respon a:
- La necessitat d’objectius clars,

definits i catalogats basats en el
coneixement i avaluables.
- Que les polítiques criminals

(preventives) es sustentin en mesures
penals i legals sense desatendre els
avenços en coneixement
criminològic.
En aquest mòdul es veurà el concepte de prevenció del delicte i la seva relació amb la
política criminal.
Es veuran 2 tipus de prevenció:
o La prevenció psicosocial.
o La prevenció situacional o ambiental.
Es tracta dels dos àmbits de la criminologia que tenen resultats més avaluables.
També es veurà una mica la

cibercriminalitat, ja que aquesta
obliga a plantejar un nou marc
preventiu on les estratègies
situacionals poden tenir un paper
rellevant.
També es presentarà un model per

desenvolupar el coneixement encarat
a generar programes de prevenció
ajustats als objectius (replicables i
contrastables) tant en l’àmbit local i
fins l’internacional.
Jordi SOQUES CHIVA UOC 1/40

Predicció prevenció M2 La prevenció de la delinqüència. 1r semestre curs 2015 - 2016
i tractament de la
conducta delictiva
1. El camp de la prevenció de la delinqüència.  
A Europa, el crim causa (WHO, European Region 2005):
- 73.000 mort l’any.
- Cal afegir a la xifra els elevats costos financers (mèdics i psicològics) de les
víctimes que sobreviuen. A més dels costos processals del sistema de justícia.
El que més preocupa (a banda del crim en sí), és la falta d’eficàcia de la resposta del
sistema de justícia.
Smith i altres (2002) va analitzar 111 estudis (442.000 delinqüents) sobre la reincidència,
poden establir una correlació positiva entre tipus de condemna i reincidència.
Va poder concloure que una condemna més dura NO comporta reducció de la
reincidència.
El desig de condemnes més dures s’ha vist incrementat en el context de l’actual crisi
econòmica, que ha donat lloc a sensació d’inseguretat i responsabilització de estrangers,
amb demanda de major punició (retribució).
La prevenció sol considerar-se com una qüestió judicial de política criminal, ja que
l’identifica com el conjunt de; la detenció, processament i condemna del delinqüent.
Aquesta concepció NO és correcte, ja que la política criminal respon a l’esforç
preventiu (no tan sols a l’aplicació del sistema repressiu).
Medina (2011) i Garrido (2006) presenten diferents concepcions de les mesures que es
consideren en la prevenció:
- Concepció clàssica:
o Prevenció primària:
General.
Objectiu reducció de
top tipus de delicte.
Educativa i
disuassòria.
o Prevenció
secundària:
Orientada a grups
de risc.
Objectiu de centrar
recursos en grups
de risc per tal de
reduir aquest risc.
o Prevenció terciària:
Orientada a
delinqüents coneguts.
Objectiu evitar la reincidència.
Es genera dintre del marc de la justícia penal.
La definició clàssica és útil per distingir els nivells de prevenció.

Però no incideix sobre el contingut de les intervencions.

i tractament de la
conducta delictiva
- Van Dijk i Waard (1991) va afegir un segon eix de classificació a la concepció
clàssica, tot identificant i afegint l’objectiu de la intervenció:
- Crawford (2002) té en compte el contingut i la naturalesa de la intervenció.

Planteja un model bidimensional en que es conta amb la salut pública i la
naturalesa de la intervenció. (Es critica la barreja de nivells de diferents teories).
Distingeix entre intervencions:
§ Socials.
§ Situacionals.
- Medina (2011) es basa en Tonry i Farrington per presentar 4 models de

prevenció:
o Prevenció per mitjà del sistema de justícia:
Dissuasió, incapacitació i rehabilitació.
o Prevenció situacional:
Reduccions d’oportunitats desviació i delicte, i increment de la protecció.
o Prevenció comunitària:
Dirigit al canvi de les condicions socials que condicionen el comportament.
o Prevenció en infància i adolescència:
Dirigit a la inhibició del comportament delictiu per reducció de factors de risc i
augment dels de protecció en aquests períodes.

i tractament de la
conducta delictiva
El primer model (sistema de justícia) assumeix que per algunes persones, el sistema
carcerari o les mesures alternatives poden ser útils.
El segon model (situacional) pretén que des de la perspectiva racional el delicte sigui
més difícil de cometre quan hi ha un delinqüent motivat (activitats rutinàries).
El tercer model (comunitari) es basa en els coneixement criminològics de nivell social.
El quart model (infància i adolescència) està basat en la psicologia evolutiva (treball i

benestar social) i cerca la socialització efectiva basada en els nens i joves i la seva
família.
En aquest mòdul ens centrarem en 2 de les 4 estratègies:

- La prevenció psicosocial o comunitària (agents socialitzadors).
- La prevenció situacional.
Sistema de justícia Situacional
Comunitari Infància i adolescència

i tractament de la
conducta delictiva
2. Política criminal i delinqüència a Europa.
2.1. Aparició a Europa del camp d’estudi específic de la prevenció  de la
delinqüència.
Medina (2011) Descriu els principals punts de una nova concepció preventiva
concebuda a Europa, que ha seguit 2 corrents diferents amb punts comuns
aparegut a finals de SXX.
A Anglaterra, influenciats per Ronald Clarke i per mitjà del Ministeri de l’interior,
es van promocionar els programes de prevenció de disseny ambiental.
Centrats en la iniciativa privada, defugien l’exclusió social com causa
delinqüencial (política liberal).
A França per contra es van basar en el model social de prevenció delictiva, basat
en polítiques socials (solidaritat i benestar) especialment potenciats des de els
àmbits locals, deixant la policia i el sistema judicial en segon terme.
Amb el pas del temps les diferencies han anat desapareixent a Europa, la qual
cosa pot ser deguda a la Unió Europea o a la homogeneïtzació cultural.
- Anys ’90: Política europea de prevenció delictiva.

1992 Redacció Carta Europea de les ciutats (referència a seguretat ciutadana).
- Any 1997: Tractat de Amsterdam: espai comú de llibertat, seguretat i justícia.

1999 (Tampere) El Consell d’Europa; estratègies de prevenció delinqüencial.
- Any 2001: Creació d ela Xarxa Europea de Prevenció de la Delinqüència.

Amb representació de tots els Ministeris de l’Interior (investigadors) i
organitzacions relacionades amb l’àmbit.
2004 Creació del Tribunal de la Haia, amb l’objectiu de:

o Reducció d’oportunitats delictives.
o Atenuació de factors per iniciar o mantenir carreres delictives.
o Prevenció de la victimització.
o Reducció del sentiment d’inseguretat.
o Promoció de la cultura de la legalitat.
o Prevenció de infiltració criminal en estructures econòmiques.
També es recomanava adoptar enfocaments multidisciplinars.
Moltes d’aquestes propostes no han tingut recorregut.
La tendència sembla ser a la prevenció per la judicialització (punitivisme).
2.2. Notes comunes a Europa. 

A tot Europa hi ha una tendència a l’augment de la reclusió.
Al 2007 al Regne Unit, es destacava la importància central de l’Estat del SXXI
l’aplicació de la llei (aglutinant tot el relacionat amb el crim i la resposta a aquest).
A UK, hi ha 150 reclusos per cada 100.000 hab. (80.000 presos). Molt alt.
Aquestes xifres contrasten amb les dels anys ’80 i 90 en que no es feia ús d ela
presó en moltes sentències penals.

i tractament de la
conducta delictiva
Aquest retorn a la presó com instrument retributiu (preventiu) a finals dels ’90 i
inici del 2000 es relaciona amb el fenomen migratori i les noves generacions de
joves sense horitzó laboral (i amb influència del consum de drogues).
Però és difícil explicar-ho tan sols per aquest motius.
Cal tenir present la “influència de l’opinió pública” expressada pels mitjans de
comunicació, per incidir en la classe política per forçar el punitivisme.
La situació del Regne Unit, com en la majoria de països Europeus, és de una

tendència a disminuir la delinqüència, cosa que no sembla ser percebuda per
la ciutadania, que sembla creure el contrari.
Tot i la ràpida transformació tecnològica i el sector terciari dels darrers 50 anys,

la població s’ha mantingut força homogènia. El nombre d’estrangers ronda el 4%.
UK, disposa de la major concentració del coneixement criminològic, que
justifica l’escassa delinqüència en una societat que creix sobre el control social
informal, que intenta tenir a tothom ocupat, manté una institució familiar sòlida,
suport social i emocional als individus, disposa de un sistema de benestar social
per la infància molt desenvolupat i un sistema educatiu potent. El sistema de
salut mental és rellevant amb tractaments per les addiccions com l’alcoholisme o
drogues (molt vinculat al delicte).
Aquests aspectes fan molt interessant l’estudi de la criminologia a l’hora que
poden marcar la diferència en la taxa delictiva.
Però com passa a la resta d’Europa, la investigació criminològica té poca

rellevància en la política criminal.
Tot i que els subjectes que compleixen condemnes més llargues reincideixen en
igual mesura que els que compleixen condemnes curtes, la tendència social és al
punitivisme.
Els mitjan de comunicació tenen part de responsabilitat en aquesta percepció
distorsionada de la realitat, doncs la insistència en noticies vinculades al crim fa
crear la necessitat de mesures urgents i taxatives.

i tractament de la
conducta delictiva
Sembla que a Europa es dona 3 circumstàncies:
- Estabilització de la delinqüència (fins i tot decreixement).
- Una opinió pública amb una percepció contraria (magnificada).
- La resposta de l’Estat és el punitivisme.
Aquests 3 factors poden ser analitzats amb més detall per entendre el perquè
d’aquest desajust entre la realitat i la percepció ciutadana.
2.3. La por al delicte no és tan elevada.

Aquesta sensació de por al delicte, es pot apreciar en les estadístiques Europees
i de Nord Amèrica, on la gent creu que en el proper any serà víctima d’un delicte
contra la propietat en un 24%, o de un delicte violent en un 29%.
Els estudis de la ESS (European Social Survey) i la ICS (International Crime

Survey) en treuen 2 conclusions:
o La por al delicte és comú i estesa.
o La por al delicte NO depèn del volum de delicte existent, es deu a
altres processos socials.
El darrer punt és important, ja que la política criminal no respon al nivell de crim

existent, respon a altres factors psicològics de la societat.
El cert és que hi ha pocs estudis la repercussió que això representa pel disseny
de la política criminal i pel propi estudi de la criminologia.
No es sap com concretar aquesta por, quin son els sentiments d’aquestes
persones i per què tenen por.
Gray i altres (2008), disconformes amb la forma de fer les preguntes en les
enquestes de victimització, proposen que les preguntes es facin més
específiques, de manera reformulada i amb altres opcions de resposta.
L’objectiu seria obtenir una major precisió que contempli el tipus de por que es
sent, ja que la por i l’ansietat depenen de la freqüència i la intensitat amb que es
senten, segons els estudis psicològics.
i tractament de la
conducta delictiva
Els autors van investigar la por al delicte amb aquest nou procediment a
Anglaterra i Gal·les. Els resultats van ser diferents als tradicionals.
Les xifres baixaven al 10% o menys.
Això dona una nova perspectiva a la por del delicte, la qual es passa a
quantificar del 35% al voltant del 8%.
Potser el que contesten els ciutadans, quan són preguntats de forma tradicional,
més que l’experiència emocional, pugui respondre a una percepció de futur
incert, cosa que es diferent a la por al delicte.
2.4. Els europeus no són tan partidaris del càstig com sembla.
En certa manera, les dades Europees apunten a que el 62% dels ciutadans
considera que els delinqüents es veuran dissuadits per condemnes més dures.
Però cal fer matisacions importants:
o Un 85% opina que en delinqüència juvenil la prevenció psicosocial seria més
efectiva.
o El 81% també es decanta per incidir en la pobresa i la marginació.
o El 67% creu que falta educació.
El 80% dels enquestats (2003) es decanta per la prevenció.
A Espanya es dona els resultats són similars en una enquesta que es va

realitzar a Màlaga: Es preguntava pel robatori a domicilis.
§ El 28,4% es decantava per la presó.
§ El 50,8% es decantava per la reparació del dany.
§ El 45,6% pels treballs comunitaris.
Opcions de justícia restaurativa.
Quan es va preguntar per la pena més adequada:
o 40,2% La que es mereixi per la gravetat del delicte.
o 32.1% La que permeti la rehabilitació.
o 20,2% La que impedeixi cometre nous delictes.
Sembla doncs, que en realitat no s’exigeix tanta intensitat del càstig com es creu.
Sembla que es doni una duplicitat d’actituds: (no incompatibles).
o La duresa ha de ser proporcional a la gravetat del fet, i que els autors han de
pagar per aquest fet.
o La resposta no ha de ser aliena a la rehabilitació (en especials de menors).
La prevenció és més eficaç que les condemnes si l’individu és un delinqüent
reincident.

i tractament de la
conducta delictiva
2.5. Els factors que distorsionen la realitat i confonen la política  criminal.
La resposta punitiva dels Estats a Europa avui dia, pel que respecta al delicte
comú, podria respondre a 3 raons fonamentals:
o Ansietat derivada de l’arribada de tipologies delictives característiques de
l’Est d’Europa (o Llatinoamèrica) i delinqüents d’aquests països.
o Augment del crim organitzat.
o Ansietat derivada del terrorisme.
En el primer cas (importació delictiva), com excombatents de l’antiga

Iugoslàvia, expolicies, o delinqüents professionals, s’especialitzen en delictes de
gran violència i amb organització.
Per altre banda sembla haver una sobrerepresentació dels delinqüents
estrangers en la població carcerària, potenciat pels mitjans de comunicació, que
indueixen a una associació que possiblement no sigui real.
En els segon cas (crim organitzat) és motiu de preocupació des de els anys’90
a la UE. Aquesta preocupació ve especialment de les xarxes de tràfic de
substàncies, falsificacions de productes, o tràfic de persones, que l’espai
Schengen ha facilitat en certa manera.
Aquest tema suposa una polèmica entre els límits de les ideologies i la
ponderació entre el dret a la privacitat (o civils) i les necessitats de seguretat.
Pel que fa al terrorisme, i desprès dels atemptats de l’11S, 11M i Londres, s’ha
incrementat la anomenada prevenció del terrorisme.
Aquestes polítiques corren el risc de voler donar una resposta en forma
d’increment punitiu a l’hora que trenquen les polítiques d’integració
d’immigrants.
En el cas del terrorisme (igual que amb el crim organitzat) no hi ha pràcticament
investigació empírica, i les escasses implementacions de mesures preventives
tenen un resultat força decebedor.
De forma resumida, podem dir que la criminologia ha deixat de banda el crim

organitzat i el terrorisme, dues formes criminals que tenen un lloc prioritari en
el món actual.
Aquesta manca de coneixement científic, fa que poca es pugui saber sobre
aquestes carreres delictives, la seva personalitat o la psicologia antisocial i
en conseqüència l’efectivitat d’aplicació o avaluació de mesures preventives.
La poca investigació que hi ha al respecte aporta que la col·laboració entre
delinqüents d’aquests àmbits té una dimensió tant funcional com social.
La dimensió funcional fa referència al suport (facilitar) el crim.
La dimensió social fa referència la generació de un major benefici als

col·laboradors.
Aquestes qüestions ens porten a una plantejar un tema important:

La relació entre els vincles socials, l’ètnia i el crim.
El que

i tractament de la
conducta delictiva
fins el moment es sap sobre la cooperació criminal;
Segons Kleemans (2007) La cooperació criminal té més a veure amb les
relacions socials i menys amb l’ètnia.
Molta gent col·labora en la violència per vincles familiars o per tenir un mateix lloc
d’origen (mateixa ètnia), circumstància que influeix en les relacions socials.
El crim organitzat sol implicar activitats transnacionals, circumstància que afegeix

major complexitat a la qüestió (ja sensible) de relació entre ètnia i delinqüència.
Des de la investigació criminològica, es té en compte les explicacions de les

associacions entre grups ètnics i patrons d’activitat criminal (tot vigilant de no
incórrer en l’error d’adscriure trets fixos a grups ètnics.
La política criminal Europea ha

de fer front a molts reptes:
Fins ara la delinqüència i el crim

convencional eren els que
influïen en la opinió pública (i
els governs), mentre que avui
dia el terrorisme i el crim
organitzat han afegit confusió
pel que respecta a la por al
delicte i ha servit de motivació
per mesures que l’Estat
considera li són exigides per la
ciutadania.
En aquest mòdul,
però, ens ocuparem
de la prevenció (un
cop vista la
panoràmica general
del delicte i la
política criminal a
Europa).
Aquesta visió amplia

és important ja que
influeix de forma
poderosa en els
esforços preventius
dels Estats.
En el proper mòdul es veurà la prevenció terciària (la rehabilitació i programes

de tractament). Aquí ens centrarem en la prevenció primària, mentre encara no
hi ha un comportament antisocial i en la prevenció situacional (teories racionals).

i tractament de la
conducta delictiva
3. La prevenció psicosocial.
El professor Fallon de la Universitat de Califòrnia, va fer un estudi de cervells
d’assassins en sèrie (és dona la circumstància que ell tenia avantpassats assassins).
Va poder observar que aquest tipus d’assassins tenen escassa activitat en l’àrea del
còrtex orbital (lòbul prefrontal), el qual interacciona amb l’amígdala (a la que controla).
L’amígdala és on resideixen les

emocions més intenses (POR i també la
conducta AGRESSIVA).
Una activitat limitada en la zona orbital,
implica que el FRE de la conducta
agressiva no funciona bé, cosa que fa
que la persona sigui més procliu a la
violència.
En el cas del Dr. Fallon, ell mateix

presentava les característiques
descrites, és el que es coneix com el
GEN DEL GUERRER.
Això ens fa preguntar-nos, si el Dr. Fallon tenia aquesta predisposició, per què no havia
mostrat un comportament violent o assassí?.
El propis Dr. Fallon, respon que això ha de ser degut a que NO ha viscut en l’ambient
“correcte” per convertir-se en un psicòpata (Pigliucci 2012).
Fallon va tenir una infància feliç i sense traumes, cosa que va propiciar que l’ambient NO
potenciés la seva predisposició genètica per la violència (no deixa de ser una suposició).
Aquesta història, pretén il·lustrar-nos en que

una predeterminada disposició genètica (o
configuració neurològica) NO és suficient
per determinar a una persona per la
violència (o la delinqüència).
Aquest mòdul, el que tracta és aquesta

qüestió.
La prevenció es pot fer “dintre” dels individus.

i tractament de la
conducta delictiva
La prevenció psicosocial està orientada a que les persones NO desenvolupin les
actituds i habilitats necessàries per la comissió delictiva, ens al contrari, els doti de
recursos per vincular-se a una vida respectuosa amb la resta de la societat.
La prevenció ambiental (espacial o situacional) és un tipus de prevenció que es

realitza des de “fora” del subjecte, controlant l’accessibilitat d’un potencial delinqüent a un
objectiu (o augmentant el risc de l’acció delictiva.
La prevenció psicosocial pot ser:

- De caràcter general, quan la destinatària és tota la població (ensenyament).
- De caràcter específic per població de risc (mesures educatives o sanitàries).
En criminologia els programes de prevenció solen centrar-se en població de risc.

Moltes influeixen a llarg termini i solen ser qüestions de política social.
Per altre banda la prevenció situacional sol ser de caire general.
La prevenció psicosocial el que fa és incidir en el cost moral o psicològic de la

comissió delictiva (fer que la consciència actuï com fre), sospesant el cost per l’entorn.
Si l’autoconcepte és de persona honrada, serà més difícil la comissió delictiva.
Pel que fa a la prevenció situacional, el que es procura és que el cost del delicte sigui
més elevat, ja sigui per mesures que fan més difícil la seva comissió (posar-hi més
traves), bé per que sigui més provable que el delinqüent sigui identificat i se li demani
responsabilitats.
En la prevenció psicosocial es busca que la persona no tingui la motivació.

Mentre que en la prevenció situacional es parteix de la base que hi ha un delinqüent
motivat, es busca que sigui difícil l’èxit de l’acció.
Medina (2011) va desenvolupar una taula resum dels programes més representatius de
prevenció psicosocial.

i tractament de la
conducta delictiva

i tractament de la
conducta delictiva
3.1. Els programes eficaços.
La idea principal seria invertir en que els
nens o joves per evitar que es
converteixin en delinqüents per
posteriorment haver de contenir-los o
rehabilitar-los.
És una qüestió que va més enllà del
sistema de justícia.
Si hi haguessin mesures preventives que evitessin els desenvolupaments de les

carreres delictives, la reducció de delictes seria substancial.
Aquest programes existeixen com aporta Farrington i Welsh (2007).
Les intervencions orientades a una prevenció en

sentit ampli van més enllà del sistema de justícia i
comença des de edats molt primerenques.
Henggeler (1999) ja apunta a que les estratègies

d’intervenció en diferents sistemes (o contextos)
passa per la teràpia multisistèmica.
Aquest programes obtenen resultats

prometedors en adolescents de risc i són
adaptables a delinqüents juvenils que no hagin
d’estar internats, en que els tractaments
comunitaris puguin ser la millor opció.

i tractament de la
conducta delictiva
3.2. Un estudi de la prevenció psicosocial en quatre països  europeus.
Junger i altres (2007) van estudiar estratègies preventives en 4 països Europeus.
Van comparar la política criminal als EUA, Canadà, Austràlia i 4 països d’Europa
(Alemanya, Holanda, Espanya i UK).
Van estudiar els tipus d’iniciatives i programes basats en:
Una que les qüestions que investigaven era si aquests països es basaven en
iniciatives que tenien suport científic sòlid. Els resultats van ser ...
3.2.1. Alemanya.  
Diverses administracions s’ocupen de la
prevenció de la violència:
§ Departament de justícia,
§ Departament de família,
§ Serveis Socials,
§ Educació i salut, etc..
L’estructura Federal del país dificulta la coordinació de les respostes

preventives. La GFCP intenta fer una coordinació Estatal.
Pel que respecta a programes de forma específica:

§ Hi ha diversos programes d’intervenció en la família (amb l’objectiu
de millorar la capacitat educativa dels pares).
§ Altres estan orientats a mares solteres i amb pocs recursos.
Es calcula que hi ha 2000000 de famílies que hi participen.
En el medi escolar:
§ Iniciatives basades en el desenvolupament de habilitats socials.
§ Iniciatives de resolució de conflictes mitjançades pels propis
estudiants.
En casos de conducta violenta molt marcada:
§ Intervenció de serveis socials amb tractament ambulatori i seguiment.
El sistema de justícia juvenil:
§ Programes d’intervenció psicosocial.
§ Tasques comunitàries (amb cerca de retribució del dany i càstig).
Moltes d’aquestes mesures eren resultat de recomanacions d’experts

(1990) tot i que hi va interferir la demanda de major rigor punitiu (per
pressió mediàtica).

i tractament de la
conducta delictiva
Alemanya, però, no ha invertit gaire en l’avaluació d’aquests programes.
Löser i altres (2006) van avaluar la intervenció preventiva d’un programa
multicomponent.
Aquest incloïa:
§ Entrenament dels pares per habilitats de criança
§ Habilitats socials pels nens.
Les famílies més problemàtiques van ser més beneficiades.
En un període de 2 anys l’avaluació va donar una millora significativa del
grup experimental respecte al grup de control.
La conclusió és que Alemanya necessita programes més rigorosos i

basats en evidències científiques (empíricament consolidats).
També cal una millor coordinació dels recursos per que arribi de forma
més efectiva a als grups socials més necessitats.
3.2.2. Holanda. 
A Holanda també hi ha multiplicitat de
ministeris i regions implicades.
També existeix una major tendència al
càstig sever més que a la prevenció.
Si bé els estudis de victimització mostren una
estabilitat del volum del crim.
Fa 1 any les autoritats s’han plantejat la necessitats de intervenir en les

famílies de forma primerenca i en l’escola, per prevenir la violència.
Entenen que la violència pot ser un tema de salut pública.
Tenen l’expectativa de crear centres d’atenció integral als joves.
També han desenvolupat un programa de xoc per l’absentisme escolar.
La investigació desenvolupada ha estat escassa, circumstància que

sobta donada la voluntat política basada en la evidència pels nous
programes.
La manca d’estudis rigorosos pot suposar una dificultat ja que no es té
una visió clara de que és el que pot estar funcionant i la coordinació
entre els diferents organismes encarregats d’atendre famílies, nens, la
escassetat de recursos (més incident en la investigació que en els serveis)
3.2.3. Espanya.
A Espanya tant la delinqüència adulta com la
juvenil, ha mostrat una tendència a l’alça des
de el 2000 que s’ha estabilitzat posteriorment.
En els joves va haver increment d’homicidis i

robatoris amb violència.
En adults hi ha hagut un important increment de la sobrerepresentació de
la immigració en la població carcerària (12% d’immigrants 35% dels
presos). Els delictes més alarmants han estat els assalts violents a

i tractament de la
conducta delictiva
vivendes i establiments (especialment per persones dels països de l’Est.
La resposta de l’Estat ha estat l’increment de la punitivitat (esperonat per

la pressió mediàtica) tant en adults com en menors.
Aquesta qüestió ha frenat alguns aspectes de la llei de la responsabilitat
penal del menor, com les mesures alternatives a l’internament.
Els darrers anys ha ressorgit l’interès per l’atenció a la conducta antisocial,

com son la violència escolar o la violència contra els pares.
La prevenció a Espanya no té una política d’Estat pròpia, ja que es parteix
de la idea que la prevenció es genera amb unes bones condicions de vida.
Però la evidència demostra que molt joves delinqüents tenen places

escolars i els delictes NO són comesos per poder subsistir, sinó que
responen a l’afany de viure experiències o obtenir bens desitjats.
Amb aquest panorama fa que NO hi hagi programes específics de famílies
en situació de risc.
Alguns governs autonòmics recentment han desenvolupat programes de
prevenció de violència escolar (de forma local i poc avaluats).
Medina (2011) opina que es difícil trobar activitats polítiques de prevenció

del delicte, cosa que pot ser deguda a la falta de cultura d’avaluació de les
polítiques públiques (així com el limitat estudi de la criminologia).
Per Arroyo (2005) l’actual estat de les polítiques de prevenció no estan a
l’alçada del desenvolupament social a Espanya.
La Xarxa Europea de Prevenció de la Delinqüència no té recollida ni una
iniciativa a Espanya.
Els factors que explicarien aquest pobre desenvolupament de polítiques

de prevenció pot estar en el període de transició a la democràcia, que va
haver de desenvolupar de forma ràpida institucions modernes, a més de
factors econòmics, socials i demogràfics.
El tema del terrorisme basc, també ha influenciat en la prevenció, ja que
diversos governs van apostar per la prevenció policial (racional
burocràtica) de protecció de l’Estat en comptes de la protecció al ciutadà.
3.2.4. El Regne Unit.

El Regne Unit en els darrers anys ha
elaborat un model de prevenció de la
delinqüència centrat en:
§ La violència .
§ Altres problemes relacionats amb joves
(com embarassos no desitjats, o
evitació de l’exclusió social).
Es centra en la coordinació de diverses agències per la intervenció
primerenca en famílies d’alt risc.
També té intervencions per adults amb vides desestructurades i
problemes mentals (per buscar la seva autonomia).

i tractament de la
conducta delictiva
Tot i les iniciatives, que s’afegeixen a les desenvolupades als anys ’90
(preventius amb nens i pares amb “Sure Start” – inici segur - per la
disminució de la agressió física primerenca i la gestió de la agressivitat),
es van crear centres per nens i recursos integrals per aquest i les seves
famílies.
Es troba a faltar una agència nacional de prevenció que gestioni
aquestes implementacions.
Hi ha hagut un esforç per utilitzar una metodologia basada en els
criteris aportats per les evidències.
3.2.5. Conclusions.
Junger i altres (2007) treuen conclusions de la comparació d’aquest 4
països en àmbit de la prevenció (extrapolables a EUA i Austràlia):
§ No hi ha una política preventiva coordinada contra el crim o la

violència. Els mitjans semblen estendre la por.
§ En tots els països hi ha hagut augment de la punitivitat amb

independència que el delicte s’hagi estabilitzat, augmentat o
disminuït.
§ S’intenta que els governs adoptin polítiques criminals basades en

evidències científiques, cosa que està lluny dels dissenys de les
polítiques en ciències socials i de menor tradició a Europa.
§ Les polítiques criminals (basades en evidències) haurien

d’implementar-se en funció de les peculiaritats específiques de
cada nació o comunitat destinatària.
§ La discrepància de les necessitats polítiques electores vers les

necessitats de la implementació dels programes preventius.
Els polítics pensen a 4 anys vista (electoralisme), mentre les
polítiques preventives requereixen períodes a més llarg termini.

i tractament de la
conducta delictiva
3.3. Exemple de prevenció psicosocial:
els programes de competència social a l’aula.
Els programes que s’han desenvolupat per competències socials dels
estudiants amb carències importants en rendiment escolar i relacions socials
tenen un important suport d’efectivitat.
És característic que es fomenti les habilitats cognitives i conductuals a
estudiants de risc (ja sigui per agressivitat, per indisciplina, vandalisme o
consum de drogues).
Un dels programes més recents (que s’ocupa de les deficiències i distorsions

cognitives dels joves agressius) és el programa GOPEP (Group Oriented
Psychological Education Prevention) que va ser elaborat per J. Jeffries McWhirter
i el seu equip.
Aquest es centra en les animositat s depressives i l’ansietat, les pobres
habilitats de solució de problemes, la dificultat en la gestió de les emocions i les
atribucions hostils en la generació de conflictes.
Aquest programa inclou 4 subprogrames (intervencions) dirigides a:
o Disminució de l’agressió i la ira per mitjà de l’SCARE.

En funció de les pròpies respostes dels joves, es va poder establir la
necessitat de aprendre a reconèixer el problema de la ira i la violència
en la societat, per dotar-los posteriorment de les habilitats per afrontar la
pròpia ira i agressivitat, podent prevenir la agressivitat dels companys o
altres persones.
o Desenvolupament de l’optimisme i l’esperança, així com la disminució

de la depressió pel subprograma SOAR.
Es centra en els factors de protecció augmentant dels pensaments, les
actituds i les atribucions.
Es basa en 2 fonaments teòrics:
- L’optimisme après.
- L’esperança.

i tractament de la
conducta delictiva
L’esperança s’entén com les expectatives futures positives.
L’esperança té 3 components:
§ Generar i assumir una meta.
§ Capacitat de generar mitjans lícits d’assolir aquesta meta.
§ Disposar de la perseverança i esforç per arribar a aquesta meta.
o Relacions positives amb amics i adults. Subprograma BLOCKS.

Es tracta de fomentar l’assertivitat, l’autocontrol, la cooperació, la
responsabilitat i l’empatia.
El seu fonament teòric resideix en la intel·ligència emocional i les
qüestions cognitivoconductuals.
Disposar de habilitats socials i tenir bones relacions és bàsic tant en la
infància com per disposar de competències socials.
o Reducció de l’ansietat, pel subprograma ART.

Es tracta de projectes artístics assequibles com instrument per persones
ansioses (cerca d’identitat, relació o capacitat d’afrontament de problemes).
Es una activitat que intenta fomentar la connexió entre els membres del grup
i el feedback (amb suport recíproc).
Cal combatre l’ansietat per disminuir l’activitat cognitiva i fomentar el
desenvolupament social i emocional.
Tots aquest subprogrames (components del GOPEP) utilitzen diverses

tècniques d’intervenció a l’humanisme, la cognició i la conducta.
El programa es desenvolupa en aules regulars o en petits grups en 15

sessions de una hora.
En el progrés de les sessions es fa servir metodologia de cultura de grup positiva.

Aquesta es centra en els punts forts de l’estudiant i foment de la conducta
responsable (amb utilització de la pressió de grup per influenciar la conducta
positiva).
Diverses dades empíriques avalen l’eficàcia vers la reducció de conflictes i

agressivitat en l’aula, així com en el comportament extern al centre.

i tractament de la
conducta delictiva
4. La prevenció situacional.
La prevenció situacional posa l’ambient com a

element central de la prevenció del delicte.
Pren com a referència el “delinqüent racional”
(activitats rutinàries).
La estratègia es centra en desmotivar al
delinqüent. Parteix que la motivació existia.
La prevenció situacional és compatible amb la

psicosocial, ja que un individu socialitzat
correctament tindria problemes de consciència per
delinquir.
Les crítiques a la prevenció situacional es

centren en que l’únic que aconsegueixen és
desplaçar el delicte.
Però la prevenció situacional, a banda de fer

que el delicte es desplaci, pot aconseguir que
baixi la seva intensitat o la seva freqüència.
També s’observa l’efecte de la difusió;

reducció de certs delictes en un lloc en que
s’havien generalitzat afavorint altres delictes.
Avui es sap que la prevenció

situacional és efectiva com la
psicosocial (amb menor intensitat).
Els seus efectes són significatius.
Una de les crítiques que es fa a

aquesta prevenció situacional és
relacionar-la amb una perspectiva
conservadora, en tant en quant
ignora les circumstàncies socials.

i tractament de la
conducta delictiva

i tractament de la
conducta delictiva
5. Una nova frontera per a la prevenció: el ciberdelicte.
Fernando Miró ha escrit un excel·lent llibre titulat “El Cibercrimen”.
En aquest mostra que el delicte s’expandeix amb les últimes tecnologies.
També posa de relleu la necessitats d’estratègies de prevenció en aquest camp.
L’autor diferencia entre:

- Ciberdelicte: Tipus de delicte concret
(específic)
- Cibercriminalitat: Criminalitat en el
ciberespai (genèric).
Grans interessos econòmics o dels Estats estan

avui dia controlats des de sistemes informàtics.
Per Miró la prevenció situacional ofereix un marc

adequat per tractar aquest nou fenomen de la
delinqüència.
És així per que aquest tipus de crim comès des

de la distància, no pot ser tractat sobre la
prevenció psicosocial (no es pot entrar a tractar
les raons o les condicions socioeconòmiques dels
seus actors).
El ciberespai és ambiental, i en conseqüència pot

ser interpretat des de la teoria de les activitats
rutinàries de Cohen i Felson (delinqüents
racionals).
No són delictes impulsius, són meditats.
A diferència del crim tradicional “el guardià capaç”

no por ser l’entorn immediat, ha de ser la pròpia
víctima potencial la que ha de posar els mitjans
(antivirus, firewall, passwords segurs i de canvis
freqüents, no facilitació de dades bancaries, ús de
targes segures, dades personals, etc..

i tractament de la
conducta delictiva
6. Un model per al progrés en la investigació preventiva aplicada.
Per la prevenció del delicte cal fer servir metodologies i programes que siguin
efectius, amb objectius que es considerin valuosos per la comunitat.
Aquest programes han de poder ser avaluats de forma crítica per evitar malbaratament de
tems i diners públics.
Paul Ebklom (2005) reflexiona sobre el coneixement en la prevenció del delicte.

Ell creu aquest coneixement ha de dirigir-se a millorar i estendre els esforços per la
prevenció del delicte, tant en la comunitat en la seva vida diària (control social informal),
com pel que respecta a la seguretat privada, disseny d’objectes i llocs, com per les
institucions de l’Estat (control social formal).
L’autor estableix uns tipus de continguts del coneixement per prevenir el delicte:
La importància de reunir el coneixement és evitar que un programa fracassi en la seva

implementació en el món real, malgrat a nivell teòric sigui efectiu.
Aquesta circumstància es pot donar per falta de coneixement del mecanismes causals,
que fan que el programa a la pràctica no incideixi sobre les causes del delicte que es vol
prevenir.
Una altre causa habitual de fracàs es o tenir en compte el context en que s’aplicarà el
programa.
Ekblom (2005) aporta:
Les deficiències augmentaran si les estratègies d’avaluació dels programes (i els

resultats) donen com resultat més incògnites que respostes.
i tractament de la
conducta delictiva
Ekblom (2005) recomana:
D’aquesta manera cal saber que és el que funciona WHAT-WORKS.

S’ha de fer de manera detallada per ser capaços de compartir i replicar els programes
preventius amb les seves fortaleses i les seves debilitats (aplicats al context).
Cal descriure els processos de les accions preventives, per etapes, tant de la seva
elaboració com de la seva posada en pràctica.
Ekblom (2005) proposa una estructura per als professionals per seguir uns passos, per
una millor pràctica de la reducció del delicte que anomena el model de les cinc “i”.
La criminologia
aplicada està en
un moment en que
demanda
l’elaboració de
programes
basats en la
evidència,
replicables i amb
unes pràctiques
sensibles al
context.
Caldrà docs,
plantejar-se una piràmide de mètodes basats en la evidència, en funció del coneixement
efectiu, amb especificació de les metes (la població diana), i tenint en compte els
paràmetres de context.
Un determinat programa es podria que sigui

efectiu a nivell local pot ser extrapolat a
nivell regional.
Desprès es podria passar a un nivell nacional,

per posteriorment exportar-lo a altres països
on podria ser comparable.
Es podria aprendre dels seus resultats.

i tractament de la
conducta delictiva
7. Conclusions:
Cal una prevenció fora de l’àmbit penal ja que la justícia per sí sola és insuficient.
La investigació aporta en diversos estudis de dissuasió general (pel ciutadans en
general) o especial (adreçada a un determinat grup) que es pot combatre el crim de
manera eficaç si s’incrementa prou.
El càstig funciona amb determinats casos (amb certs delictes o delinqüents) però no és
una resposta que es pugui considerar eficaç per la prevenció delictiva.
La pena és necessària, com sanció al contracte social (moral), i la retribució d’aquesta
pena és una part del contracte. Però no es pot confondre una cosa amb l’altre.
Fa falta una política criminal que vagi més enllà de la justícia.

Aquesta pot ser basada en qualsevol de les 2 estratègies, la psicosocial com la
situacional (compatibles entre sí).
Molts delictes són producte de la oportunitat, inclús gent honesta en condicions

favorables els podria cometre (solen ser petits delictes contra la propietat), però nocius.
També es dona que persones ben integrades poden perdre el control per causes
diverses, en aquest casos cal no afegir més factors que puguin contribuir a elevar el risc,
com podria ser havent begut, agafar el vehicle o disposar d’armes (marcaria una
diferència qualitativa situacional).
Les mesures situacionals enforteixen el control social informal (cohesió social i

vigilància recíproca), aquestes són compatibles amb la estructura psicològica de l’esser
humà adaptat a viure en comunitat (diferent de les societats anònimes i nòmades que
semblen tornar a conformar el món actual).
Mai no es podrà educar a les persones de tal manera que ateses unes circumstàncies
no pugui estar en condicions de cometre un delicte atenent aquestes circumstàncies.
L’esser humà és lliure, disposa de uns condicionaments biològics i socials.
Les mesures situacionals faciliten la llibertat però no en contra de la llei.
La prevenció psicosocial és una prioritat en tota societat, doncs la prevenció de la

delinqüència també passa per disposar de uns recursos socials que puguin proporcionar
una vida digna. Per això cal justícia social.
La justícia social és condició necessària, però NO suficient.
L’existència de barris pobres, amb pocs models positius, amb famílies poc preparades
per criar els fills, és un exemple de una justícia social deficient.
En aquest cas el delicte pot ser una opció atractiva per sortir de la pobresa.
La prevenció psicosocial intenta incidir en aquest grups de risc per evitar la

delinqüència entri a les seves vides i trenqui les poques oportunitats de que puguin
disposar.
Són programes que intentat anar més enllà dels recursos socials genèrics.
Altres menors poden ser benestants i sentir-se atrets per amics antisocials sentir-se
rebutjats. La prevenció psicosocial els pot marcar la diferència.

i tractament de la
conducta delictiva

i tractament de la
conducta delictiva

i tractament de la
conducta delictiva
GES 2: Diferents mètodes de valoració del RISC de REINCIDÈNCIA.
Hi ha 3 Mètodes per la valoració del RISC de REICIDÈNCIA:
1 – Valoració clínica NO estructurada:

Basada en la experiència i coneixement del professional (sense suports).
2 – Valoració ACTUARIAL:
Es basa en factors de risc (ja estudiats empíricament).
Solen ser factors estàtics. Dissenyats per predir.
S’utilitzen taules (taules vicarials) per mitjà de fórmules per desenvolupar gràfics.
S’estableixen probabilitats.
S’utilitzen variables predictores quantificables (amb un pes específic per cada una).
La suma de les puntuacions donarà un valor total de risc de reincidència.
La conclusió sobre el nivell de risc de reincidència és mecànic (resultat
matemàtic).
3 – Valoració professional estructurada:

És una integració dels 2 mètodes anteriors.
Cada factor té una codificació (sol ser escala de 3; alt, moderat i baix).
Es valoren tots els factors.
No s’arriba a una conclusió matemàtica.
La conclusió l’estableix el professional recolzant-se amb la informació obtinguda.
La valoració del risc i la reincidència NO és lineal (com l’actuarial) ja que es té en
compte les circumstàncies personal INDIVIDUALS.

i tractament de la
conducta delictiva
Avantatges i desavantatges:
Clínica NO estructurada ACTUARIAL Professional ESTRUCTURADA
Avantatges Desavantatges Avantatges Desavantatges Avantatges Desavantatges
Es pot Estandardització. Tan sols conté Té factors de
influenciar per Factors risc
la simpatia – Permet la estàtics. empíricament
antipatia del comparativa No contribueix testats sobre la
subjecte a entre grups. al tractament. reincidència.
valorar. (i en Connexió amb
conseqüència a la recerca
la reducció del empírica +
risc). pràctica clínica.
Poc Transparent. Mai dona un
transparent. resultat dels
ítems per
arribar a una
conclusió.
(cal la
interpretació
professional).
No garanteix Igualitari.
igualtat.
Baixa fiabilitat. En algun cas En algun cas hi SAVRY Tan sols conté
conté factors ha de poc START factors de
dinàmics fiables com START AV RISC, no té
YLS/CMI (IGI-J). VRAG (factors (adolescents) factors de
trivials). tenen factors protecció.
de protecció. (SPJ)
SAPROF
SAPROF YV
Només tenen
factors de
protecció.
Tendència Alt nivell d’acord
professional a entre
sobreestimar el professionals
risc.
(poc
recolzament en
taxes base).
SAPROF: desenvolupat per valorar tan sols factors de protecció del risc de violència.
El SAPROF està pensat per ser utilitzat de forma combinada amb altres eines:
Aquestes poden ser:

- HCR-20: (valoració de risc de comportament violent)
- HCR-20 V2:
- HCR-20 V3:
- SRV-20: (Risc de violència sexual)
Complimenta aquestes eines per poder obtenir una valoració més equilibrada.
Intenta donar un enfocament més positiu.
Contribueix de forma positiva al tractament (contribueix a l’enfortiment de factors de
protecció en el tractament i permet la seva avaluació en les seves diferents fases) i a la
gestió dels risc.

i tractament de la
conducta delictiva
HCR-20:
És una eina per la valoració del risc de comportament violent.
La seva versió 2 té 20 factors (amb 3 sub-escales):
10 factors històrics.
5 ítems clínics.
5 ítems d’afrontament de situacions de risc.
Els 10 darrers ítems són factors dinàmics.

i tractament de la
conducta delictiva
En les versions del HCR-20 (V1, V2 i V3) hi ha canvis importants:
- Canvis en la denominació dels ítems.
- Canvis de contingut dels ítems:
o La V3 té un canvi en tots els factors de risc.
§ Ampliació de les relacions socials de intimes a altres socials.
§ Ampliació de trastorns de la psicopatia a altres trastorns.
- En la V2 es passa a 20 ítem.
En la V3 es passa a 30 ítems però divideix en sub-ítems:
La violència conté 3 sub-ítems (segons períodes d’edat).
La introspecció també passa a tenir 3 sub-ítems.
- La V3 es valora la:
o presència (Present, parcialment present, o no present).
o rellevància (alta, moderada o baixa).
Amb la finalitat de poder desenvolupar estratègies de gestió del risc.
SAPROF YV: És una versió específica pels factors de protecció dels joves.
Es tracta dels factors de protecció pels joves.
Novament cal ser utilitzat en combinació amb altres eines de valoració de risc juvenil.
Aquest podrien ser SAVRY o YLS/CMI.
Valora 16 factors que valora són dinàmics (desenvolupament positiu).

Enfocament positiu del tractament, amb directrius addicionals de la gestió del risc.
Avaluació del tractament en base a els punt forts.
Existeix una taula en el web http://wwww.corinederuiter.eu/risk.php

Aquesta recull els diferents tipus d’eines amb els seus OBJECTIUS.

i tractament de la
conducta delictiva

i tractament de la
conducta delictiva
Alertes a possibles contaminacions:
Hi ha diferents aspectes que poden “contaminar” la valoració del risc (i dur a decisions
equivocades):
- Confirmatòria:
Es busca una confirmació de una determinació (que ja ha estat decidida de forma
prèvia).
- Il·lusòria:
Quan es busca una correlació entre dos conceptes que en realitat no existeix.
- De relació (amb la persona avaluada):
La simpatia – antipatia, amb la persona a avaluar pot fer que es tendeixi a avaluar
de forma més tendent a un risc més baix o alt segons afinitat personal.
La psicopatia:
Hi ha un instrument específic per la seva detecció, el PCL-R
amb una adaptació per joves que s’anomena PCL-YV
NO són instruments per valorar el risc, però donada la relació entre delinqüència i
psicopatia, el seu ús amb combinació amb instruments valoratius del risc, pot ser una
ajuda informativa addicional.
Conceptes importants:
La valoració del risc

Es la estimació del risc de comportament violent en el futur en persones amb un
historial de violència.
Violència en el context de la valoració del risc

Violència es una agressió física real, un intent o amenaça per una persona contra
una o més persones.
La valoració no estructurada
Basada en la experiència i coneixement del professional, no fa ús d’una estructura
o eina de valoració del risc de reincidència.
La valoració actuarial
Basada en factors de risc trobats per mitjà de investigació empírica,
estandarditzats, factors estàtics, dissenyats per predir.
La valoració professional estructurada

Integració de la valoració no estructurada i la valoració actuarial.
La valoració estructurada es basa en resultats de la investigació i en la experiència
clínica.

i tractament de la
conducta delictiva
GES 3:
Models teòrics relacionats amb estratègies per la deducció del risc de reincidència.
Introducció:
No tots els infractors són iguals, existeixen molt tipus de delinqüents, des de impulsius
a altres que poden realitzar actes preparatius molt minuciosos o delinqüents de coll blanc.
De forma resumida podem dir que es la delinqüència és un grup heterogeni.
Es podria distingir entre els que tenen diferents graus de preparació, o també en funció del
que els motiva a cometre l’acte delictiu.
Habitualment són persones d’un baix extracte social, però també hi ha d’alt estatus.
Cal considerar també les diferències en funció de l’edat o del gènere.
Des de 2005 s’està detectant un

lent augment de les noies
adolescents infractores.
L’edat també és un altre factor a

tenir en comte, ja no tan sols
l’edat del moment de la comissió
delictiva, sinó la edat en que
s’inicia la conducta delictiva.
Això podem distingir entre els
que inicien el comportament
delictiu als 9 anys, els que
comencen o els 16, o quan són
adults als 22 o 25 (per exemple).
El mateix raonament seria vàlid pel desistiment (si n’hi ha).
L’heterogeneïtat ha estat investigada en les trajectòries de desenvolupament de

l’activitat criminal (les carreres delictives).
Carreres criminals: Existeixen diferents punts de vista:
- Gottfredson i Hirschi (1990) són del parer que l’efecte de l’edat és sempre el
mateix.
Motiu pel qual defensen que hi ha tan sols una corba de l’edat valida per tots els
criminals (no hi ha variacions).
- Moffit (1993) per contra defensa la posició que hi ha diferents grups que es poden
diferenciar en funció de l’edat d’inici i desistiment de la delinqüència.
o Primer grup: Petit
Els més persistents al llarg de la vida (seran delinqüents persistents).
o Segon grup: Gran
Limiten la seva activitat delictiva a l’adolescència.
(desenvolupat en la teoria de la criminologia del desenvolupament
(Farrington 2011).

i tractament de la
conducta delictiva
La contribució de la criminologia del desenvolupament, ha donat lloc a poder predir al
persistència en el cicle vital de les persones i els subgrups antisocials que es limiten a
l’adolescència.
Un estudi en aquesta línia de Sampson i Laub (2003), va donar lloc a establir 6 corbes
de l’edat relacionats amb les carreres criminals. Suposen alguns punts importants:
- Un petit grup (3,2%) es poden considerar crònics d’alt índex.

Assoleixen el punt màxim de la seva activitat infractora als 30 anys.
Desprès disminueixen fins a 0 als 60 anys.
- 3 grups assoleixen el punt màxim en:

o 19,9 % en l’adolescència mitjana (15 anys). Desisteixen sobre els 20 anys.
o 26,1 % en l’adolescència (17-18 anys).
o 18,4 % en l’edat adulta primerenca.
- Un petit grup (8%) de crònics de baix índex.

Trajectòria delictiva constant entre els 19 i 39 anys. On la reincidència declina.
- Un grup gran (24,4 %), que s’inicien de forma primerenca amb índex constant
(però baix) fins els 30 anys, on comença un lent descens.
Els mètodes utilitzats per la investigació han estat 2:

- Estudis tranversals (de dades oficials o autoinforme) d’un moment determinat.
- Estudis longitudinals (d’estabilitat i canvi) d’una mateixa persona en un període
de temps.

i tractament de la
conducta delictiva
Els avenços metodològics, com les anàlisis estadístiques, ofereixen la possibilitat de
analitzar els canvis que es produeixen en el temps (estudis longitudinals).
La heterogeneïtat observada pot respondre a dinàmiques que influeixen en la vida de

una persona (turn points). Aquest poden respondre a:
- Canvis intraindividuals: derivats del procés de maduració de l’individu.
- Canvis externs: com certs esdeveniments de la vida (o intervenció de la justícia).
Cal destacar que pot haver canvis o estabilitat.

Aquest canvis o estabilitat poden ser diferents pels diferents grups de persones.
Els canvis intraindividuals, poden ser mesurats per eines de valoració de risc durant
un període de temps.
Per poder realitzar aquests mesuraments caldrà basar-se en els factors dinàmics.
La gestió del risc:

Assumint que en el temps de la vida hi poden haver canvis, es donaran canvis en els
factors dinàmics.
Així és com es gestionen els factors de risc i de protecció per la gestió del risc de
reincidència.
Per la valoració del risc, és important mantenir intervals de temps similars a l’hora de
fer els amidaments (per exemple 3 o 6 mesos).
A l’inici de una mesura penal es podria realitzar el 1r amidament (risc i protecció).

S’intentarà reduir els factors de risc i potenciar els factors de protecció, per mitjà del
tractament més adequat.
Els repetitius amidaments donaran el progrés en el decurs de la intervenció (permetent
realitzar ajustos en cas de ser necessari segons al evolució en el tractament).
Al final de la intervenció es pot realitzar el darrer amidament (i comparar la diferència
entre el primer i darrer amidament).
També permetrà de veure la trajectòria intermitja (evolució) ja sigui estabilitat o canvi en
els amidaments intermitjos.
El resultat desitjat seria la reducció de factors de risc i la potenciació dels factors de

protecció.

i tractament de la
conducta delictiva
Prevenció i models de rehabilitació:
La prevenció es pot dividir en les 3 categories clàssiques:
- PRIMÀRIA:
Orientades al públic en general. Entorn físic i social.
Objectiu: reducció de causes del comportament delictiu general.
- SECUNDÀRIA:
Orientades a grups de risc. En funció de les característiques del subjecte.
Objectiu: mesures preventives adaptades a grups de risc més elevat.
- TERCIÀRIA:
Orientades a delinqüents coneguts per reduir la seva activitat delictiva.
Tenen lloc en el marc de la justícia.
Models de rehabilitació:
S’intenta augmentar l’efecte de la intervenció (guanyar eficiència en el tractament).
- RNR i good lives: Risc Necessitat i Responsivitat (capacitat de resposta):

És el més antic. D’Andrews i Bonta.
3 principis més importants:

o Principi del risc:
La intensitat de la intervenció ha de ser proporcional al risc apreciat.
El principi conté 2 aspectes:
§ El nivell d’intervenció.
§ El risc de reincidència.
L’objectiu és la reducció de la reincidència, i cal diferenciar els subjectes da
baix risc dels d’alt risc.
Si el nivell d’intervenció s’ajusta al nivell de risc el tractament serà adequat,
si s’aplica un nivell alt a un risc baix, l’índex d’èxit es pot veure compromès,
de la mateixa manera que si s’aplica un nivell alt a un grup de baix índex.
o Principi de necessitat:
Aquest es basa en les necessitats criminògenes relacionades amb la
repetició del comportament delictiu (factors dinàmics).
Per reduir la reincidència cal intervenir en els factors dinàmics per
contrarestar aquestes necessitats criminògenes.

i tractament de la
conducta delictiva
o Principi de responsivitat: (capacitat de resposta).
Implica ajustar l’estil, (la forma d’aplicar la intervenció o tractament), a las
característiques personals del destinatari d’aquest.
Es recomana l’ús de intervencions que tinguin demostrada la seva eficàcia
en base a evidència empírica.
(Els principis del RNR han demostrat aquesta evidència empírica, observant-
se una mitjana de reducció de reincidència superior a la mitjana).
- GLM (Good Lives) Bona vida 2004:

Desenvolupat en base al model de Andrews i Bonta (per Ward i Brow).
El model RNR és negatiu (dirigit a factors de risc) i adreçat al control dels

individus, sense incidir en la motivació.
El GLM proposa un enfocament positiu (des de la perspectiva psicològica(també

sexuals)).
Despeses relacionades amb la criminalitat:

El model RNR parteix de la base que els recursos s’han d’aplicar en els casos de
major risc de reincidència.
Amb això es pretén que es redueixi la reincidència més alta, rebaixant els costos, ja
que s’incideix en els que tenen un índex més alt de delictes.
En el cas de la delinqüència juvenil, els models de rehabilitació (tractament i

intervencions eficaços) són especialment importants.
Aquest col·lectiu pot contribuir a una reducció significativa de costos (emocionals,
socials i econòmics) d’aquest grup.
Per Cohen (2010) per estalviar en una prevenció terciària més efectiva:
El cost de una carrera criminal a occident és de entre 1,56 i 2,75 milions d’Euros.
Entre 2006 i 2012 a Catalunya, van haver 3900 joves en Justícia juvenil, que es
consideraven de ris més elevat.
Per cada 1% d’aquest joves es podria estalviar 60,8 milions d’Euros.

i tractament de la
conducta delictiva
Conceptes més importants:
Carreres criminals i corba d'edat

Les carreres criminals són les trajectòries dels delinqüents durant el seu període actiu de
delinquir; comencen amb el primer acte delictiu i finalitzen quan desisteixen de l'activitat
criminal. Les corbes d'edat mostren, partint de dades agregades, quan els individus
comencen una carrera criminal i quan la desisteixen.
Gestió del risc de reincidència

És la valoració del risc de comportament violent, basada sobretot en factors dinàmics (i
possiblement també en factors de protecció), repetida en intervals similars entre les
subseqüents valoracions. El tractament s'orienta partint dels factors de risc dinàmics més
rellevants per al cas.
El model del Risc-Necessitat-Responsivitat

És un model de rehabilitació que es concentra en tres principis: el Risc (ajustar la
intensitat de la intervenció al nivell del risc), la Necessitat (la intervenció penal s'ha de
basar en les necessitats criminògenes) i la Responsivitat (ajustar l'estil i la manera
d'aplicar la intervenció a la persona a qui va dirigida aquesta intervenció de manera que
pugui respondre a la intervenció).
El model de Bona Vida

És un model de rehabilitació que respecta els RNR del model d'Andrews i Bonta, però es
concentra en els elements positius i no se centra en els elements negatius. Per exemple,
utilitza molt més els factors de protecció que els factors de risc. Si s'usen factors de risc,
són anomenats factors de necessitat (need factors) per evitar l'associació negativa. A més
els objectius del tractament són formulats de manera positiva.

Resum M2 Prediccio&#769 - Prevencio&#769 - I Tractament

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Resum M2 Prediccio&#769 - Prevencio&#769 - I Tractament

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Predicció prevenció M2 La prevenció de la delinqüència.

1r semestre curs 2015 - 2016

Aquesta complexitat respon a:

- La necessitat d’objectius clars,

- Que les polítiques criminals

També es veurà una mica la

També es presentarà un model per

Jordi SOQUES CHIVA UOC 1/40

La definició clàssica és útil per distingir els nivells de prevenció.

Jordi SOQUES CHIVA UOC 2/40

- Crawford (2002) té en compte el contingut i la naturalesa de la intervenció.

- Medina (2011) es basa en Tonry i Farrington per presentar 4 models de

Jordi SOQUES CHIVA UOC 3/40

El tercer model (comunitari) es basa en els coneixement criminològics de nivell social.

El quart model (infància i adolescència) està basat en la psicologia evolutiva (treball i

En aquest mòdul ens centrarem en 2 de les 4 estratègies:

Sistema de justícia Situacional

Comunitari Infància i adolescència

Jordi SOQUES CHIVA UOC 4/40

- Anys ’90: Política europea de prevenció delictiva.

- Any 1997: Tractat de Amsterdam: espai comú de llibertat, seguretat i justícia.

- Any 2001: Creació d ela Xarxa Europea de Prevenció de la Delinqüència.

2004 Creació del Tribunal de la Haia, amb l’objectiu de:

2.2. Notes comunes a Europa.

Jordi SOQUES CHIVA UOC 5/40

La situació del Regne Unit, com en la majoria de països Europeus, és de una

Tot i la ràpida transformació tecnològica i el sector terciari dels darrers 50 anys,

Però com passa a la resta d’Europa, la investigació criminològica té poca

Jordi SOQUES CHIVA UOC 6/40

2.3. La por al delicte no és tan elevada.

Els estudis de la ESS (European Social Survey) i la ICS (International Crime

El darrer punt és important, ja que la política criminal no respon al nivell de crim

A Espanya es dona els resultats són similars en una enquesta que es va

Jordi SOQUES CHIVA UOC 8/40

En el primer cas (importació delictiva), com excombatents de l’antiga

De forma resumida, podem dir que la criminologia ha deixat de banda el crim

La dimensió funcional fa referència al suport (facilitar) el crim.

La dimensió social fa referència la generació de un major benefici als

Aquestes qüestions ens porten a una plantejar un tema important:

Jordi SOQUES CHIVA UOC 9/40

El crim organitzat sol implicar activitats transnacionals, circumstància que afegeix

Des de la investigació criminològica, es té en compte les explicacions de les

La política criminal Europea ha

Fins ara la delinqüència i el crim

Aquesta visió amplia

En el proper mòdul es veurà la prevenció terciària (la rehabilitació i programes

Jordi SOQUES CHIVA UOC 10/40

L’amígdala és on resideixen les

En el cas del Dr. Fallon, ell mateix

Aquesta història, pretén il·lustrar-nos en que

Aquest mòdul, el que tracta és aquesta

La prevenció es pot fer “dintre” dels individus.

La prevenció ambiental (espacial o situacional) és un tipus de prevenció que es

La prevenció psicosocial pot ser:

En criminologia els programes de prevenció solen centrar-se en població de risc.

La prevenció psicosocial el que fa és incidir en el cost moral o psicològic de la

En la prevenció psicosocial es busca que la persona no tingui la motivació.

Jordi SOQUES CHIVA UOC 12/40

Jordi SOQUES CHIVA UOC 13/40

Si hi haguessin mesures preventives que evitessin els desenvolupaments de les

Les intervencions orientades a una prevenció en

Henggeler (1999) ja apunta a que les estratègies

Aquest programes obtenen resultats

2.2. Notes comunes a Europa. 