Comentari de text

Al 1929 la criptoinflació nord-americana va significar el suport efectiu a les monedes

europees que havien retornat al patró or (de canvi fix) mitjançant la disponibilitat de crèdit
barat.

La crisi econòmica dels primers anys de postguerra no es va resoldre, només es va

posposar. L'equilibri en un lloc es va aconseguir traslladant la càrrega de l'ajust, de manera
deliberada o altrament, a altres regions i sectors econòmics. Quan va arribar el dia
inevitable de la venjança, no només van reviure els vells focs latents sinó que la crisi va
assumir profunditats i dimensions que van fer empal·lidir tota experiència anterior.

I després del 1929 al 1933: els dèficits dels Estats europeus victoriosos i derrotats es van
traslladar als Estats Units i van ser coberts mitjançant el creixement continu dels crèdits
nord-americans en els darrers deu anys.

Els Estats Units van finançar el Pla Dawes, la renegociació dels deutes de guerra britànics i
francesos, els pagaments de reparació dels Estats derrotats i el servei dels seus propis
préstecs; a més dels vans esforços per donar suport a l'estabilització anglesa, les males
inversions alemanyes i l'acumulació de dèficits del sector privat d'Europa Oriental a les
institucions financeres de Viena. Esdeveniment principal: la fallida del Creditanstalt de Viena
el 12 de maig de 1931. El Reichsmark es va desplomar i la lliura anglesa es va devaluar. El
19 d'abril del 1933 es va deixar surar el dòlar. La contracció de l'economia mundial i la
inestabilitat caòtica de les monedes s'assemblen a les condicions prevalents en el període
immediatament posterior a la guerra.