EL MITE D’ARTÚS I L’AMOR CORTÈS

FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES

Prof. Josep Antoni Aguilar

Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

1. INTRODUCCIÓ 3

1.1. Breu context històric i literari 3

1.2. Chrétien de Troyes i la seva obra: fusió de la matèria de britània i la lírica trobadoresca. 3

2. L’AMOR CORTÈS AL CICLE ARTÚRIC 5

2.1. Relacions amoroses prohibides 5

2.2. El paper dels vincles d’amistat 8

2.3. El paper dels intermediaris 8

3. CONCLUSIONS 9

BIBLIOGRAFIA 10

2
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

1. Introducció

1.1. Breu context històric i literari

La temàtica del rei Artús s’ha constituït, amb el pas dels segles, en un mite carregat
de símbols, personatges simbòlics i històries que expressen molts dels anhels i conflictes
psicològics i emocionals dels éssers humans. Amb arrels que s’enfonsen en mitologies celtes,
d’una banda, i que s’entronquen amb la temàtica religiosa i supersticiosa de l’època medieval,
constitueixen un món misteriós i atractiu per un públic ben variat. Els aspectes identitaris que
apareixen i la oportunitat de sublimar múltiples motivacions humanes, fa especialment
atractiva l’aproximació a les històries que el consoliden com a mite literari i el donen entrada
al nostre imaginari col·lectiu.
El regne d’Artús i els cavallers de la Taula Redona és considerat per García Gual
(2003) un mite literari (p. 9), amb una possible base històrica en un cabdill breto-romà que
existira al voltant del segle V. La evolució del mite (p. 20) es produiria als segles posteriors,
primer en la tradició oral cèltica (950-1066), després en una segona onada d’expansió oral de
la llegenda, pels conteors bretons que emigraren cap a la resta d’Europa o enrolats a alguna
de les croades que s’iniciaren a l’època, a partir del tractat de Hastings (1066-1140) i, a la fi,
en el desenvolupament literari (1136-1230).
Segons aquest autor, la llegenda artúrica serveix a l’expansió de la imatge
cavalleresca, aportant un prototipus de rei idealitzat que legitima el règim feudal: el rei Artús
com a primus inter pares, envoltat pels seus dignes cavallers -iguals al voltant de la Taula
Redona- que ajuden a mantindre l’ordre i la justícia, adoptant les maneres corteses i articulant
les seves aventures en vers de la temàtica de l’amor cortès. De fet, encara quan la classe
cavalleresca o noble decau històricament, la ficció literària continuarà donant-li suport i
promovent una concepció de la cortesia i la noblesa orgullosa, lligada als valors de lleialtat i
fama, que consolidaran la visió d’uns personatges extraordinaris, admirables i llunyans tan
llegendaris com Eneas o Ulisses.
Així mateix, en el cas de les relacions entre bretons, normands i saxons, l’exaltació
del rei Artús oferia una legitimació als reis normands d’Anglaterra, els Plantagenet, rere la
seva conquesta de Britània al s. XI. La introducció del sistema feudal a la regió no va ser
acceptat des de l’inici, sinó que va requerir la intervenció per aplacar rebel·lions durant els
primers anys de regnat, després del tractat de Hastings que reconeixia a Guillem II de
Normandia con a rei de Bretanya. El mite literari -tingués o no una base històrica- permetia
la identificació aristocràtica i noble a la casa dels Plantagenet com a reis legítims del territori
conquerit i, al mateix temps, com a personatges que continuarien amb la recerca de justícia
que havia mostrat el seu predecessor.

1.2. Chrétien de Troyes i la seva obra: fusió de la matèria de britània i la lírica

trobadoresca.

La matèria de britània s’havia anat desenvolupant a partir de la incorporació de relats

d’aventures i de caire màgic d’origen celta a l’imaginari d’èpica romana. La mitologia celta
es veu devaluada després de les invasions romanes i de posteriors pobles nord europeus,

3
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

transformant-se i adequant- se a les noves circumstàncies socials. Els nous relats,

transformats i incorporats a una tradició més europea seran transmesos pels conteors bretons.
Per la seva banda, la literatura romana també incorpora un relat sobre la conquista
dels pobles bretons i tracta de donar legitimitat i rellevància als protagonistes de les invasions
com a portadors d’ordre i justícia front a la barbàrie dels pobles predecessors. Aquest relat
legitimador es plasma a la Historia Regum Britanniae, al 1136. És en aquest text amb
voluntat de crònica on es troben per primera volta referències escrites a Artús i d’altres
personatges que apareixeran a les novel·les d’aquesta temàtica. Encara que serà Geofrey de
Monmouth qui donarà una forma definitivament llegendària al regne d’Artús, com a una
epopeia nacional fabulosa (García Gual, 2003, p.21). La nova visió que ofereix aquest relat
exalta l’actuació d’un cabdill pre-saxó que uneix tots els pobles i reis de Britània enfrontant-
se i eixint vencedors front a l’emperador romà.
A partir d’aquestes influències es defineix el que donarà en anomenar-se “matèria de
britània”, per contrast amb la “matèria de Roma” o la “matèria de França”. I serà R. Wace
l’encarregat de donar una forma francesa al relat previ. Aquest clergue, complint amb
l’encàrrec d’Elionor d’Aquitània, versifica la història dels ducs de Normandia a través del
Roman de Brut (que fa honor a la matèria de britània) i el Roman de Rou, a partir de la
Historia Regum Britanniae, encara que afegint el motiu de la Taula Redona i el de la Floresta
de Broceliande, presentant nous personatges com la reina Ginebra, que guarda un
paral·lelisme molt acusat amb la mateixa Elionor, en un escenari on la vida de la cort es
pareguda a la de la cort d’enric II. Esta versió dels fets de la Bretanya obre la porta a les
següents versions franceses, que aportaran una estructura novel·lesca (pp.39-53).
Chrétien de Troyes reb tota aquesta influència i la incorpora a la literatura cortesa de
l’època, la qual pretenia complaure al públic de les corts europees i estava escrita
fonamentalment en vers (octosíl·labs apariats), vehiculada en les llengües vulgars (francès,
en aquest cas), incorporant com a tema principal el de l’amor cortès (d’estructura relacional
paral·lel al vassallatge feudal) i els seus tòpics. Chrétien, per la seva banda, articula la
temàtica de britània al voltant d’aquesta corrent literària dominant, donant-li format de
romanç novel·lat.
Entre les qüestions que criden la atenció a l’obra de Chrétien, per contrast amb les
obres precedents, cal destacar que el rei Artús no serà el protagonista dels relats, sinó que ho
seran alguns dels seus cavallers (Ivany, Galvany, Perceval...). El rei Artús, de fet, es manté
al marge de les aventures i les històries d’amor. Es tracta d’un rei exemplar i just, el territori
del qual es troba difós, barrejant paratges naturals i reals amb d’altres fantàstics i carregats
d’elements màgics (com les terres de la font meravellosa del relat de El cavaller del lleó, per
exemple). La seva cort es el lloc a on es comparteixen i exhibeixen les aventures, històries
fantàstiques, prodigis, triomfs i festes ressenyables, envoltades per totes les maneres corteses.
La Taula Redona actua com a cercle protector que exclou els malvats i vilans. Les maneres
corteses, tradicionals, justes, generoses i magnificents del rei superen les de qualsevol altre.
I , de fet, encara que en el moment en que Chrétien escriu les seves narracions no s’ha destacat
notòriament la classe burgesa, ja s’aventura la crítica a la mateixa en la descripció que fa, per
exemple, dels “dimonis” que tiranitzaven a les treballadores de la seda, al castell de la
Pèssima Aventura (de Troyes, 2013, p. 120-133), o quan insisteix en les maneres corteses de
l’Ivany, que no accepta el pagament pels seus serveis, sinó que actua per justícia i accepta
només l’hostatge d’aquells a qui rendeix el seu favor.

4
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

Segons García Gual (2003, pp. 66-67), a partir d’aquesta transformació cortesa, el rei
Artús apareixerà cada vegada més al marge de l’acció, fins que, a El cavaller de la carreta,
serà l’amant de la reina –Lancelot– qui la rescatarà del seu segrest, obeint les pautes de l’amor
cortès (que requereix d’una impossibilitat de l’amor, d’una prohibició) però també la imatge
d’un monarca més sobirà i no tant igualat als seus cavallers. No obstant això, el rei Artús mai
no deixarà d’acollir-se a l’ideal feudal on els valors propis de la noblesa i l’aristocràcia son
els que actuen per la justícia. Malgrat que la cavalleria es mostra insostenible com a mode de
vida a la realitat, el mite literari continuarà amb força i mostrarà la nostàlgia d’un regne just,
ancestral, no lligat a una terra en concret sinó als ideals cortesos del feudalisme i la noblesa
(la única eixida possible serà, temps després, acabar forçant La mort d’Artús, oferint-la també
de forma mítica, llegendària i oberta a un possible retorn).
La nostàlgia apareix ja des del principi a l’obra de Chrétien (per exemple, parla dels
servidors d’Amor, qui es sotmetien als seus manaments i els consideraven molt profitosos,
encara que ja quedaven pocs -de Troyes, 2013, p. 5), encarnant en els seus personatges els
ideals cortesos de forma pre-humanista, optimista (per contrast amb obres com les de
Tristany e Isolda). A l’univers cavalleresc descrit per Chrétien, es descriuen conflictes i
passions però l’amor té un final feliç gràcies a l’heroisme del protagonista, el seu valor i la
seva destresa amb les armes. L’aventura constant i el sotmetiment a un risc en favor de les
causes justes i per a demostrar l’amor del cavaller i l’honor de la dama, defineixen la grandesa
del cavaller. La glòria ve reconeguda per la dama, que es entregada al mateix.
L’esquema de les novel·les de Chrétien té en comú la presentació d’una escena inicial
a la cort, on es planteja algun repte o circumstància que porta a la primera d’una sèrie
d’aventures enllaçades episòdicament. Desprès d’aquesta sèrie d’episodis, el protagonista
torna a la cort, on es celebra el seu triomf. En vàries de les seves novel·les apareix un format
de queste, de recerca d’algun objecte amb qualitats màgiques o valor religiós (en realitat
també amb valor de talismans, com el grial), o bé d’un personatge desaparegut (com la reina
Ginebra). Aquest format de recerca serà adoptat pels seus seguidors, que afegiran nous
episodis als ideats per Chrétien, encara que aniran carregant les trames i complicant les
relacions entre els personatges fins a perdre la ingenuïtat i simplicitat que fa característic
l’estil de l’autor.
Els cinc relats novel·lescos que es destaquen d’aquest autor dintre de la temàtica de
britània son: Erec i Eneide (escrita entre 1165 i 1170), Cligés (escrita entre 1170 i 1176),
Ivany o El cavaller del lleó, Lancelot o El cavaller de la carreta (ambdues escrites entre 1177
i 1181), i Perceval o El conte del Grial (escrita entre 1181 i 1191).

2. L’amor cortès al cicle artúric

2.1. Relacions amoroses prohibides

Si fem un cop d’ull a la literatura trobadoresca, aviat ens adonem que la forma de
veure l’amor es, tal i com ens deixa veure Chrétien de Troyes, com una entitat pròpia, com

5
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

un ésser suprem a qui es pot retre devoció i a qui es pot consagrar1; com l’anhel cap a un món
superior o cap a un sentit de la vida (García Gual, 2003, p. 107). L’Amor, tanmateix, actua
com una malaltia perillosa, com una lesió que pot constituir fins i tot una venjança contra
l’adversari2 i que fa perdre el control dels seus actes i pensaments a qui la pateix3
A l’obra de Chrétien, tot i que ell opta per una visió bastant optimista i on el mèrits
del cavaller tenen la seva recompensa, les relacions d’amor sempre manifesten alguna
dificultat substancial que ha de ser resolta per a poder fer possible l’entrega dels amants. Tot
i això, l’amor es presentat per Chrétien com a una força harmonitzadora que porta a l’heroi
a una evolució positiva, a un major coneixement de sí mateix i a un major assoliment de la
cortesia i, fins i tot, de la glòria i la fama (García Gual, 2003, p. 108).
Així, a El cavaller del lleó, es dóna una primera circumstància contrària a la
possibilitat d’aconseguir l’amor de la dama: l’Ivany, l’enamorat és l’assassí del marit d’ella.
No obstant això, la dama acabarà deixant-se atrapar per els llaços de l’amor gràcies a
l’actuació de la seva donzella en una primera part de la història. Però l’Ivany trairà la
confiança de la seva senyora i, novament, es vorà abocat al rebuig amorós de la dama, que
no es deixarà tornar a fer assequible fins que la fama del cavaller i el seu anonimat la fan
donar-li el que el seu valor l’ha aconseguit per justícia: el reconeixement del seu valor i, al
mateix lloc, el seu amor.
També al cas d’Erec i Enide, pareix que la relació entre els amants és senzilla, fins
que el sofriment d’Enide en rebre les crítiques de la gent, que la culpabilitza per haver apartat
el seu espòs de la cavalleria i de la possible consolidació de la seva fama, els aboca a tots dos
a un camí d’aventures, rics i perills fins que, gràcies a la fidelitat i perseverança dels esposos
i el valor del cavaller, acabaran essent reconeguts i fins i tot coronats pel rei Artús.
En el cas de Perceval, el cavaller experimenta una evolució a tots els nivells, des d’una
rudesa pròpia de l’ambient rural i apartat del món de la cavalleria, cap a un progressiu
refinament en les maneres corteses que afecta a les seves relacions amb les dones i la seva
capacitat per a enamorar-se vertaderament i també quant a la seva devoció i coneixement
dels misteris sagrats. Pareix, doncs, que en aquest cas, és la pròpia rudesa e ignorància del
protagonista qui actua com a impediment per a l’amor. I seria la seva evolució i la seva
perseverança qui l’aproparia a la seva estimada Blancaflor, a qui prometrà tornar quan

1
De Troyes, 2013, p.5: “Els uns explicaven històries mentre els altres parlaven d’Amor, tot evocant els
patiments amargs i els bells plaers que sovint reserva als seus deixebles. Heu de saber que, en aquells temps,
els seguidors d’Amor se sotmetien dolçament als seus manaments i els consideraven molt profitosos; no com
avui, que són ben pocs els qui li reten vassallatge, gairebé tothom l’ha abandonat i s’ha envilit en gran mesura.
Abans, els qui estimaven eren tinguts per cortesos, nobles, generosos i honorables; ara, Amor ha esdevingut
una fal·làcia, perquè els qui no senten res menteixen i diuen que estimen i, presumint-ne sense cap dret, el
converteixen en simulació i falsedat.”
2
De Troyes, 2013, p. 35: “Ella no hauria estat capaç d’imaginar una venjança com la que ha dut a terme Amor
escometent el cavaller amb les seves dolçors i ferint-li el cor a través dels ulls. Un cop així fa patir més que el
d’una llança o el d’una espasa, perquè la ferida d’espasa es guareix tan bon punt un metge en pren cura, però la
ferida d’amor empitjora quan més a prop és el metge.
Aquesta és, doncs, la ferida que té monsenyor Ivany i de la qual no es guarirà mai, perquè Amor se li ha instal·lat
al cor.”
3
De Troyes, 2013, p. 53: “... Tant va insistir-hi que la dama els va atorgar el que hauria fet de totes maneres,
perquè, malgrat que els demana consell i permís, és Amor qui li ho ordena.”

6
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

aconsegueixi resoldre el misteri del Greal i el rei Pescador. No obstant, aquest relat queda
inconclús per la mort de l’autor, no podent comprovar com haguera acabat.4
A El cavaller de la carreta o Lancelot és a on trobem una evidència més clara de la
prohibició amorosa entesa com a l’amor cortès propi de la lírica trobadoresca, ja que el
cavaller de confiança del rei parteix a rescatar a la reina, qui ha estat segrestada i portada al
país del qual ningú no torna, i allà és on es produeix l’enamorament de l’heroi que inicialment
no és correspost per la dama -la reina, en tota la seva posició altiva-. Chrétien no desenvolupa
massa la trama d’adulteri, però el deixa entreveure, donant peu als continuador de la “saga”
per a ampliar aquest aspecte. Al fil de la versió que s’escriu més tard en prosa, la Vulgata,
Dante farà una referència a l’amor cortès a través dels amants adúlters Paolo i Francesca.
Aquests amants apareixen plegats a l’infern a La Divina Comèdia, ja que sucumbiren a la
passió pecaminosa i l’adulteri després de llegir plegats el capítol de la novel·la on Lancelot i
Ginebra fan el mateix, sucumbint a unes insinuacions que els fa Galeotto. Girard (1978)
analitza la referència dantesca i els amors mimètics que es donen entre ambdues parelles
d’amants. Segons ell, els lectors infectats pel romanticisme no són capaços de detectar que
la qualitat amorosa de les seves relacions no és vertadera sinó que es deu a una conducta
imitativa, fruit de la relació mimètica que s’estableix entre el lector i el protagonista amb qui
es pot equiparar. Dit d’altra manera: quan Paolo llig el relat de Lancelot i Ginebra, s’equipara
a Lancelot per una qüestió de relació mimètica, desitjant el mateix objecte de desig que
l’heroi, la reina Ginebra. En ser impossible la consecució de l’objecte anhelat per l’heroi, fa
un desplaçament del seu desig vers un objecte equivalent: Francesca. Aquesta teoria
suposaria que no existeix un amor real entre els amants, ja que no es desitja a la persona
concreta que l’amant té al davant, sinó que es desitja tindre l’oportunitat de desitjar i posseir
el que el personatge que actua com a model té (seria el que Girard denomina “la representació
dins de la representació”, que, segons ell, tant Dante com Cervantes varen ser capaços de
captar i utilitzar a les seves produccions literàries, sent capaços de criticar veladament o
d’ironitzar).
Aquesta teoria dona suport al fet que destaca De Riquer (2004, pp. 21-22) sobre el
desig i la necessitat de les dames de fer que la seva fama, els seus mèrits, la seva elegància i
la seva bellesa, és a dir, el seu prestigi o pretz, arribara lluny i prop. Per aquesta obsessió que
tenien, estes oferien mecenatge als trobadors que acceptaven fer de divulgadors del seu pretz
(a canvi, els donaven roba, cavalls, joies, diners, rendes i, fins i tot, terres). Segons es registra
a les Vidas, de fet, hi trobem casos com el de Jaufré Rudel, qui es va enamorar només de
sentir parlar d’una contesa de Trípoli i va anar a cercar-la, morint als seus braços5. Podríem
suposar, doncs, que el trobador no s’enamora de la contesa de Trípoli, en realitat, sinó del
seu pretz, és a dir, del desig que ell suposa que tothom té cap a ella. També la dama de l´Ivany
s’enamora del cavaller que ha assassinat al seu marit per la influència que exerceix sobre ella

4
Referència a García Gual, 2003, p. 94.
5
De Riquer (2004, p. 35): “...I es va enamorar de la contesa de Trípoli, sense veure-la, per el bé que va sentir
parlar d’ella als pelegrins que tornaven d’Antioquia (...) I pel desig de veure-la es feu creuat i s’embarcà, i
caigué malalt a la nau i fou portat a Trípoli, a un alberg, donat per mort...”.(La traducció és meva).

7
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

la seva donzella, Luneta, que és capaç de convèncer-la i prendre en ella la flama de l’amor
(De Troyes, 2013, pp. 41-47).6

2.2. El paper dels vincles d’amistat

Els amics o companys, moltes voltes amb el rol d’altre cavaller de similar valor al del
cavaller protagonista (com Galvany i Ivany) o amb el d’una donzella de la dama (com la
Luneta) acompleixen vàries funcions a l’obra de Chrétien de Troyes. A El cavaller del lleó,
Ivany abandona la seva dama –amb permís per absentar-se durant un any– per complaure el
seu amic, Galvany, qui l’aconsella que si roman amb la dama la seva fama decaurà i la dama
mateixa acabarà perdent l’interès que té en ell (poc més o menys com els passa a Erec i Enide
al principi del seu relat). Però aquest abandó suposa la transgresió de la condició que l’havia
demanat la seva dama i es fa necessari tornar a guanyar una nova fama més contundent que
l’anterior i, esta volta, allunyat del seu amic, encara que protegit per un lleó –tal volta, alter
ego del mateix protagonista–. Finalment, els dos amics acaben enfrontant-se sense saber-ho
a causa d’un plet que els és aliè, renunciant a la glòria l’un vers l’altre quan el descobreixen.
Només la lleialtat dels amics supera el seu desig d’obtindre la glòria i veure reconegut el seu
honor. Però potser es podria interpretar com una necessitat de fer una certa justícia front al
fet que, indirectament, Galvany haguera tingut res a veure amb la pèrdua de la confiança de
la dama. Sia com sia, el valor i la lleialtat, i la noblesa i cortesia dels cavallers, plenament
dedicats a la defensa del bé, acaba retornant el favor de la dama al protagonista, encara que
no l’accepti conscientment (perquè si ho acceptés voluntàriament, de fet, la seva cortesia
entraria en conflicte amb la necessitat de mantindre el compliment de la seva paraula).
En El conte del Greal, per la seva banda, el perfeccionament del jove és possible
gràcies als gentilhomes que tenen paciència amb ell i l’informen o l’instrueixen en els
diferents aspectes de la cavalleria (especialment Gornemans de Gorhaut, que, encara que serà
el seu mestre, des de l’inici el crida “amic”).
D’altra banda, la relació dels amants Erec i Enide es va transformant al llarg del relat,
de forma que probablement acaben podent considerar-se amics. De fet, quan Erec, davant el
dolor de la dama considera que ambdós han de partir en recerca d’aventures amb les quals
consolidar la seva fama, ell comença sense dirigir-li la paraula a ella i sense deixar que ella
ho faci lliurement, però a mida que avancen, la relació es va tornant més autèntica i, a la fi,
ambdós son coronats reis pel rei Artús, la qual cosa els atorga una posició insuperable que
comparteixen amb un amor ja madurat. Ambdós son, en aquest cas, soldats en la defensa del
seu honor: Erec per les seves intervencions cavalleresques; Enide per la seva perseverança i
resistència als intents de forçar-la físicament i suplantar el seu marit.

2.3. El paper dels intermediaris

Hem vist anteriorment la importància dels diàlegs dels herois i les dames amb altres
personatges. Segons el discurs d’aquests intermediaris, els protagonistes poden acabar

6
A més a més, al Tirant, també es dóna aquesta influència d’altres amors com a estímul per al desig quan
Tirant s’enamora de Carmesina: a la sala on es produeix l’enamorament, hi ha tapissos amb representacions
de Tristany e Isolda, Ginebra i Lancelot, i “molts altres”.

8
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

canviant decisions de vital importància i modificant sentiments molt profunds (de l’odi a
l’amor, per exemple). En el cas de Luneta, a El cavaller del lleó, el seu paper és molt clar i
d’importància tan central que, quan un acaba de llegir l’obra és capaç d’enrecordar sense cap
dubte el nom d’aquest personatge, mentre que no recorda tan fàcilment el de la dama. A més
a més, el lleó es podria entendre també com a un cert tipus d’intermediari, aquesta volta entre
el cavaller i ell mateix, d’una banda (el lleó i el cavaller s’identifiquen tant que, a un moment
de bogeria on el cavaller està a punt de llevar-se la vida, el lleó està també a punt de fer-ho;
i quan el cavaller es troba a una situació d’indignació, també el lleó respon amb feresa), i
entre el cavaller i els malvats, de l’altra (la intervenció del lleó es crucial per a que el cavaller
guanyi les seves batalles contra els vilans). Aquest intermediari l’ofereix una nova identitat,
que, de fet, farà possible al seu amo tornar a presentar-se davant de la seva dama sense haver
de continuar carregant amb la culpa de la seva falta (tot i que ja ha pagat per ella, durant el
temps que viu al bosc com a un animal). En realitat, el lleó ve a representar els desitjos i
sentiments de justícia del cavaller, però ho fa d’una manera externa a sí mateix.
En el cas de Lancelot, encara que no quedi clar a la versió de Chrétien, Girard (1978)
deixa clar que es crucial la intervenció de Galeotto per a que els amants sucumbeixen als seus
desitjos, i la mateixa lectura de la seva passió actuarà com a intermediari de la relació entre
Paolo i Francesca (de fet, Girard insisteix en que no hi existeixen sentiments d’amor previs
als que senten a mida que llegeixen el llibre). En qualsevol cas, a la versió de Chrétien,
aquesta relació pot venir donada perquè el cavaller –Lancelot– està cobrint en realitat el paper
del rei Artús i, en aquesta equiparació, assoleix també el desig per la dama del seu Senyor i
amic.
En el cas d’Erec i Enide, els personatges que podrien ser considerats com a
intermediaris series, d’una banda, el pare de l’Enide, que ofereix a la dama al cavaller, i la
reina Ginebra, que dona un dels seus vestits a la dama per a que sia elegida com a donzella
més bella pel rei Artús, integrant-la d’aquesta manera a la cort. Però d’altra banda, també el
comte de Limors actua com a intermediari en intentar obtindre per la força el favor d’Enide
-pensant que acaba de faltar el seu espòs-, ja que la jove es resisteix i, quan Erec es recupera,
entra automàticament en competició amb el comte, reavivant el seu amor i desig per la seva
esposa (de fet, a continuació el cavaller tindrà amb la seva esposa tots els gestos de ternura
que no havia tingut amb ella des que varen eixir a l’aventura).

3. Conclusions

L’obra de Chrétien de Troyes constitueix un eslavó fonamental en la consolidació del

desenvolupament del mite del rei Artús, adaptant-lo a les noves circumstàncies i al règim
d’organització imperant. Serà a partir d’aquesta participació que el mite adoptarà un format
lligat al feudalisme i a l’amor cortès. Les relacions cavalleresques exaltaran les maneres
corteses en la relació amb les dames i en la visió d’una classe noble que ha de distingir-se
per la seva generositat i grandesa d’ànima. La lleialtat i la fidelitat, tant al senyor (rei o senyor
feudal) com a la dama o a l’amic es tornen valors fonamentals i definitoris de la persona
(defineixen la noblesa del seu cor). L’esquema de relació admirable segueix els principis del
vassallatge.

9
FORMACIÓ LITERÀRIA PER A MESTRES
Prof. Josep Antoni Aguilar
Alumna: ANA MARÍA GARCÍA CASTRO

Respecte a la presentació de l’Amor idealitzat, com a esser suprem i capriciós, que

estableix els seus manaments propis i que es venerat i servit especialment per aquelles
persones que tenen cors més nobles i purs, cal dir que es un tret molt marcat a l’obra de
Chrétien. Però a diferència de la majoria de trobadors i de autors posteriors, crida l’atenció
el seu optimisme. En el cas del nostre autor, per tant, l’Amor establiria una sèrie de reptes i
camins tortuosos que portarien implícit un cert sofriment, amb un objectiu clar de
perfeccionament de l’ànima i de la pròpia relació entre els amants. L’Amor, per tant,
s’iniciaria com a malaltia, ferida o flama, però el procés de curació portaria a l’heroi a una
progressió, a un estat de desenvolupament espiritual més avançat, sincer, cortès. La relació
dels amants eixiria fortificada desprès d’aquests patiments intermedis.
Quant a les obres posteriors, cal dir que probablement, el fet d’assolir els tòpics i
l’esquema relacional propi de la poesia trobadoresca, ha actuat deixant a un segon pla el seu
intent per a mostrar el matrimoni i la relació entre els amants com un procés que ha de ser
madurat. Pel que veiem amb la interpretació girardiana, pesa més l’enamorament de l’Amor,
la imitació en la recerca egoista d’equiparar-se al model admirat i el desig de les experiències
que porta associades, que l’amor real a la persona concreta que es presenta al davant. De fet,
l’obra que més s’ha pres com a referència i més s’ha interpretat, reinterpretat i portat a escena
com a referent del cicle artúric és justament la que més assoleix l’esquema de l’amor cortès
a l’obra de Chrétien i que, per tant, més eix de la seva visió amorosa. Una obra que
probablement obeïa a un encàrrec de Maria, filla de Elionor d’Aquitània i fidel admiradora i
promotora de l’amor cortès. A aquesta literatura, certament, sovint es presenten models
anterior que segueixen l’esquema dels amants en qüestió. Aiximateix, la trama es
desenvolupa i es centra en les manifestacions dels efectes de l’amor en els protagonistes i en
la seva capacitat per a demostrar la seva força o la intensitat del seu sentiment, però la relació
entre els amants és ben escassa i, molt sovint, ve mediada per altres personatges.

Bibliografia

De Troyes, Chrétien (2013). El cavaller del lleó. Quaderns crema: Barcelona.

De Riquer, Martin (2004). Vidas y amores de los trovadores y sus damas. Acantilado:
Barcelona.

García Gual, Carlos (2003). Historia del rey Arturo y de los nobles y errantes caballeros de
la Tabla Redonda. Alianza Editorial: Madrid.

Girard, René (1978). “The Mimetic Desire of Paolo and Francesca”. En To Double Business
Bound. Essays on Literature, Mimesis, and Anthropology. The Johns Hopkins
University Press: Baltimore, pp. 1-9.

10