Exposició Internacional de Barcelona

Vista del Palau Nacional amb els projectors al fons.

L'Exposició Internacional de Barcelona[1] tingué lloc del 20 de maig de 1929 al 15 de

gener de 1930 a Barcelona. Se celebrà a la muntanya de Montjuïc, on ocupà una
superfície de 118 hectàrees, i tingué un cost de 130 milions de pessetes.[2] Entre la
vintena de nacions europees que oficialment participaren, hi havia països com
Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa.
També participaren expositors privats japonesos i nord-americans.

Cal destacar que a Barcelona es guardava un grat record de l'Exposició Universal de

1888, esdeveniment que suposà un gran avenç per la ciutat en el terreny econòmic i
tecnològic, així com la remodelació del Parc de la Ciutadella. Per això es projectà
aquesta nova exposició, per donar a conèixer els nous avenços tecnològics i projectar la
imatge de la indústria catalana a l'exterior. Una vegada més, l'exposició originà la
remodelació d'una part de la ciutat, en aquest cas la muntanya de Montjuïc, i de zones
del voltant, especialment la Plaça d'Espanya.

L'Exposició suposà un gran desenvolupament urbanístic per a Barcelona, així com un

banc de proves per als nous estils arquitectònics gestats a començaments del segle XX.
A nivell local, representà la consolidació del noucentisme, estil d'aire clàssic que
substituí el modernisme preponderant a Catalunya durant la transició de segle; a més a
més, suposà la introducció a Espanya dels corrents d'avantguarda internacionals,
especialment el racionalisme, a través del Pavelló d'Alemanya de Ludwig Mies van der
Rohe.[3] L'Exposició deixà nombrosos edificis i instal·lacions alguns dels quals han
esdevingut emblemes de la ciutat, com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre
Grec, el Poble Espanyol i l'Estadi Olímpic.
Recinte de l'Exposició.


Origen

Barcelona vista des del Palau Nacional de Montjuïc.

La idea d'una nova exposició, promoguda per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch,
començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el nou pla d'enllaços de
Barcelona dissenyat per Léon Jaussely.[3] Inicialment es volia que el recinte de
l'exposició estigués situat a la zona del Besòs, però el 1913 es decidí la seva ubicació
definitiva a Montjuïc. A causa de l'apogeu de la indústria elèctrica des de finals del
segle XIX es pensà realitzar una Exposició d'Indústries Elèctriques. El regidor
lerrouxista Pich i Pon, amb interessos empresarials al sector elèctric, va ser un dels
impulsors d'aquesta temàtica per a l'exposició.[4] Prevista en principi per al 1917,
s'endarrerí a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

El projecte de Puig i Cadafalch rebé el suport de la institució empresarial Foment del

Treball Nacional, especialment de Francesc d'Assís Mas, un dels seus dirigents, que
s'encarregà de les negociacions amb els diversos organismes oficials implicats en el
projecte. Així doncs, el 1913 es va crear una comissió mixta per a l'organització de
l'esdeveniment, formada per representants del Foment Nacional del Treball i de
l'Ajuntament, essent nomenats comissaris de l'organització Josep Puig i Cadafalch,
Francesc Cambó i Joan Pich i Pon.[5]

El 1915 es presentà un primer avantprojecte a càrrec de Puig i Cadafalch, que es dividí

en tres projectes més concrets, cadascú encarregat a un equip d'arquitectes:
  Puig i Cadafalch –amb Guillem Busquets– es reservà la part baixa de la
muntanya, destinada a la Secció Oficial;
 Lluís Domènech i Montaner i Manuel Vega i March s'encarregaren de la part
alta de la muntanya, destinada a Secció Internacional;
 Enric Sagnier i Villavecchia i August Font i Carreras desenvoluparen el sector
de Miramar, destinat a una possible Secció Marítima del certamen que,
finalment, no es dugué a terme.[6]

Projecte de Miramar, d'Enric Sagnier i Villavecchia i August Font i Carreras.

La primera dificultat fou la consecució dels terrenys, ja que per l'exposició calien
almenys 110 hectàrees i, el 1914, l'Ajuntament de Barcelona tan sols en posseïa 26. Es
va haver de recórrer a l'expropiació de terrenys, conforme a una llei de 1879 per
l'expropiació de terrenys amb fins públics.[7] El 1917 començaren les obres
d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, a càrrec de l'enginyer Marià Rubió i Bellver.
El projecte d'enjardinat anà a càrrec de Jean-Claude Nicolas Forestier, que comptà amb
la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí; van realitzar un conjunt de marcat
caràcter mediterrani, de gust classicista, combinant els jardins amb la construcció de
pèrgoles i terrasses. Igualment, es construí un funicular per poder accedir fins a dalt de
la muntanya, així com un transbordador aeri per accedir-hi des del Port de Barcelona,
encara que fou inaugurat posteriorment (1931).

Funicular per pujar al Palau Nacional.

Les obres es van endarrerir diversos anys, essent finalitzades el 1923; malauradament, la
instauració aquell any de la dictadura de Primo de Rivera postergà la celebració de
l'esdeveniment, qui va decidir postergar-la fins al 1929, perquè coincidís amb
l'Exposició Iberoamericana de Sevilla.[8][9] El règim dictatorial espanyolitzà el certamen:
canvià el nom del Poble Espanyol, que originalment havia de ser Iberona; donà nom a
la Plaça d'Espanya; enderrocà el 1928 les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i creà
una comissió per construir el "monumento a la raza hispana", aprofitant la iniciativa del
president argentí Hipólito Yrigoyen, que el 1917 havia fixat el 12 d'octubre com a "día
de la raza".[10] Tanmateix, el pas del temps deixà obsolet l'objectiu de dedicar
l'Exposició a les Indústries Elèctriques, decidint-se el 1925 que es denominaria
Exposició Internacional de Barcelona. El canvi d'objectiu féu que es reorganitzés
l'Exposició dedicant-la a tres vessants: la indústria, els esports i l'art. En aquest nou
període, Puig i Cadafalch va ser relegat per les seves idees catalanistes i la seva
vinculació amb la Mancomunitat, i l'organització recaigué en mans del marquès de
Foronda, essent nomenat Pere Domènech i Roura director de les obres.[11] Cal fer el breu
incís que la dictadura del moment pretenia eliminar qualsevol signe d'identitat catalana
a ulls del món per convergir amb un projecte nacionalista espanyolitzador (el qual, sota
diferent signe polític, ha sobreviscut fins al segle XXI) i també cal subratllar que,
gràcies a la iniciativa popular, l'any 2010 les Quatre Columnes de Josep Puig i
Cadafalch es tornaren a aixecar de nou al mateix indret on foren emplaçades en un inici
com a símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la
identitat nacional catalana.

El desenvolupament posterior del certamen evidencià una gran varietat estilística als
edificis construïts per diversos arquitectes, alguns fidels al noucentisme imperant a
l'època, però altres recurrents a tendències historicistes i eclèctiques que pervivien des
de finals del segle XIX, amb especial influència de l'art barroc espanyol. Malgrat
aquesta diversitat, un segell comú a totes les construccions –almenys les oficials–, fou
un sentit monumental i grandiloqüent de concebre l'arquitectura. En canvi, als pavellons
privats i de la Secció Internacional es troben solucions més avançades, paral·leles als
corrents d'avantguarda de l'època, principalment l'art déco i el racionalisme, les quals, a
més, subjauen la intenció de conjugar funcionalisme i estètica.[12]

La inauguració es produí el 19 de maig de 1929, efectuada pel rei Alfons XIII, amb
l'assistència del dictador, Miguel Primo de Rivera, així com múltiples personalitats del
món de la política, l'economia i la cultura catalanes, encapçalats per l'alcalde Darius
Rumeu i Freixa, baró de Viver. En total hi van assistir unes 200.000 persones entre el
públic en general.[13]

L'Exposició tingué un èxit relatiu, ja que durant la seva celebració es produí el cèlebre
crack de la borsa de Nova York, el 29 d'octubre de 1929, fet que va reduir el nombre de
participants en el certamen. El saldo final fou d'un dèficit d'uns 180 milions de pessetes
de l'època (uns 300 milions d'euros actuals).[14]
El recinte

Plànol del recinte.

El recinte de l'Exposició es va construir segons el projecte de Puig i Cadafalch, amb dos

distintes tipologies d'edificis: els palaus, dedicats a les seccions oficials del certamen, i
els pavellons, que representaven països, institucions o societats.[15] El conjunt partia de
la Plaça d'Espanya, on es van construir quatre grans hotels pels visitants, passant per
l'Avinguda d'Amèrica (actual Avinguda de la Reina Maria Cristina), on s'ubicaven els
grans edificis de l'Exposició, fins al peu de la muntanya, on se situà la Font Màgica,
flanquejada pels Palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia; d'aquí partia una escalinata
que conduïa al Palau Nacional, l'obra més monumental de l'Exposició.

L'Avinguda de la Reina Maria Cristina es decorà amb brolladors d'aigua i 116 obeliscs
de vidre il·luminats per llum elèctrica, obra de Carles Buïgas i l'empresa Siemens AG,
que causaren una gran sensació. A ambdós costats de l'avinguda es trobaven els edificis
principals de l'Exposició: el Palau del Vestit, el Palau de Comunicacions i Transports i
el Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu; aquest conjunt arquitectònic
constitueix actualment la Fira de Mostres de Barcelona. Prop de l'avinguda es trobava la
Plaça de la Mecànica (actualment de l'Univers), al centre de la qual se situava la Torre
de la Llum, una font lluminosa (Jardí d'Aigua-Llum), obra de Buïgas, i l'escultura El
treball, de Josep Llimona.

Vegeu també: Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Plaça d'Espanya
Plaça d'Espanya

La Plaça d'Espanya fou projectada per Ildefons Cerdà en el seu projecte d'Eixample
com a via de comunicació entre Barcelona i les poblacions del Baix Llobregat. Després
d'un primer projecte per urbanitzar la plaça de Josep Amargós (1915), finalment es van
encarregar de les obres Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, continuades per
Antoni Darder i Marsà des del1926.[16] Van dissenyar un conjunt monumental de forma
circular, entorn d'un hemicicle format per una columnata d'estil barroc, influenciada per
la plaça de Sant Pere del Vaticà de Bernini. A la plaça es van construir els hotels de
l'Exposició, obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, dels quals tan sols resta el situat
entre la Gran Via i el carrer Creu Coberta, actualment destinat a Institut Municipal
d'Educació.

A l'accés de la plaça que condueix a l'avinguda de la Reina Maria Cristina es van situar
dues altes torres en forma de "campaniles", inspirades en les de la plaça de Sant Marc
de Venècia, obra de Ramon Reventós. Als peus de les torres hi havia una balustrada
d'accés al recinte de l'Exposició decorada amb quatre escultures: les Arts i la Indústria,
de Carles Ridaura; el Comerç, d'Enric Monjo; i l'Esport, de Josep Viladomat. Aquesta
balustrada va ser eliminada els anys 1970 durant una reurbanització de la plaça degut a
les obres del metro, i juntament amb ella van desaparèixer les estàtues; tan sols es va
conservar una, la de les Arts —també anomenada Dona amb nen—, traslladada a un lloc
proper, a l'avinguda del Paral·lel prop de la cantonada amb el carrer de Lleida.[17]

Al centre de la plaça –on anteriorment es trobava la creu de terme de la ciutat a l'antiga

carretera de Madrid– figura una font monumental dissenyada per Josep Maria Jujol,
amb una ornamentada decoració escultòrica obra de Miquel Blay i els germans Miquel i
Llucià Oslé. D'inspiració clàssica, el sentit iconogràfic de l'obra representa una
al·legoria poètica a Espanya: sobre un estany de planta triangular se situa un edicle amb
tres nínxols amb grups escultòrics que simbolitzen els rius que desemboquen als tres
mars que rodegen la península Ibèrica, l'Ebre (Mediterrani), el Guadalquivir i el Tajo
(Atlàntic) i unes figures d'adolescents pels rius del Mar Cantàbric, obra de Blay; als
vèrtexs de l'estany se situen tres grups que representen els fruits i dons de les aigües:
Abundància, la Salut Pública i la Pesca i la Navegació, obra dels germans Oslé; al
voltant del cos central se situen tres columnes amb diverses figures i emblemes que
simbolitzen la Religió (una creu amb Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi
de Loiola), l'Heroisme (una espasa amb Pelai I, Jaume I i Isabel la Catòlica), i les Arts
(un llibre amb Ausiàs March i Miguel de Cervantes); remata l'obra un peveter de foc
amb tres Victòries.[18]
La Font Màgica

Font màgica de Montjuïc.

Al final de l'avinguda i al peu de la muntanya es construí la famosa Font màgica de

Montjuïc, obra de Carles Buïgas, que astorà el públic pel seu fantàstic joc de llums i
brolladors d'aigua; encara avui és una obra emblemàtica de la capital catalana, on solen
celebrar-se espectacles piromusicals a les festes de la Mercè. És de forma el·lipsoidal,
formada per tres estanys concèntrics a diferents nivells, amb 65 m de diàmetre en la
seva part més ampla. Accionada per un motor de 1.100 CV, té un cabal de 2600 l/s, amb
trenta jocs d'aigua diferents, amb les seves corresponents coloracions graduals, basades
en cinc colors: groc, blau, verd, vermell i blanc. Fou construïda per tècnics de la
companyia Westinghouse.[19]

En principi es van construir en aquell lloc Quatre Columnes d'estil jònic que
simbolitzaven la senyera catalana, obra de Puig i Cadafalch, però el dictador Primo de
Rivera les manà enderrocar. Amb el restabliment de la democràcia van sorgir diverses
veus que proposaven reconstruir les columnes, projecte que es va dur a terme entre 2010
i 2011 per l'equip d'arquitectes Rosselló-Sangenís, una mica més amunt del seu
emplaçament original. Van ser inaugurades el 27 de febrer de 2011 pel President de la
Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.[20]

Les antigues quatre columnes, enderrocades el 1928.

 

Les columnes reconstruïdes el 2011.

Secció Oficial

Palau de Comunicacions i Transports

 Palau de Comunicacions i Transports: obra de Félix de Azúa i Adolf Florensa

segons un projecte de 1926, presenta una línia d'estil neoclàssic inspirat en
l'arquitectura acadèmica francesa. Era un dels edificis més grans de l'Exposició,
amb una superfície de 16.000 m². Amb façana a la Plaça d'Espanya i a
l'Avinguda de la Reina Maria Cristina, la seva estructura està articulada al
voltant de l'hemicicle amb columnata projectat per la Plaça d'Espanya. A la part
de l'Avinguda de la Reina Maria Cristina, presenta una altra façana en forma
d'arc de triomf rematada amb un grup escultòric on destaca la figura d'una
Victòria. En l'actualitat forma part de la Fira de Barcelona.[21]

 Palau del Vestit (o del Treball): inicialment denominat Palau de la Pedagogia,

Higiene i Institucions Socials, fou obra de Josep Maria Jujol i Andrés Calzada,
entre la Plaça d'Espanya i l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Amb una
superfície de 6.500 m², com el Palau de Comunicacions i Transports hagué
d'adaptar la seva estructura a l'hemicicle amb columnata projectat per la Plaça
d'Espanya, presentant una planta irregular disposada al voltant d'un espai central
amb una gran rotonda rematada per una cúpula d'estil oriental. Aquest palau
també forma part de la Fira de Barcelona.
 Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu

 Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu : obra d'Amadeu Llopart i

Vilalta i Alexandre Soler i March, disposa d'una superfície de 16.000 m². De
planta rectangular, destaca en la part central una gran cúpula polièdrica, sobre
tambor i amb llanternó, potser inspirada en el pavelló de vidre que Bruno Taut
construí per la Deutscher Werkbund de Colònia (1914). La façana destaca per un
gran timpà clàssic decorat amb pintures al fresc de Francesc d'Assís Galí, que
també pintà uns plafons per la galeria d'entrada juntament amb Josep Obiols i
Manuel Humbert. Als costats hi ha unes torrasses amb escultures al·legòriques
d'Enric Casanovas. Aquest palau també forma part de la Fira de Barcelona.[22]

 Palau de l'Art Tèxtil: obra de Joan Roig i Emili Canosa, estava entre el Palau de
Comunicacions i Transports i el de Projeccions, amb entrada per la Plaça de
l'Univers. Amb una superfície de 20.000 m², estava dedicat a la indústria tèxtil,
amb estands d'empreses espanyoles, alemanyes, austríaques, franceses, italianes
i suïsses. Presentava un cos central d'estil renaixentista, mentre que la façana, de
major verticalitat, era d'estil neoclàssic, amb una balustrada de cresteria
plateresca i dues torres rematades per cúpula i llanternó. Al seu interior
destacava l'estand de la seda, promogut per Alemanya i dissenyat per Ludwig
Mies van der Rohe i la interiorista Lilly Reich, original mostra del geni creatiu
de l'arquitecte alemany, que va concebre un espai diàfan d'estructura
neoplasticista on, mitjançant una hàbil distribució de l'espai, s'aconseguia
l'efecte d'un espai obert per tots els seus costats. Al seu lloc es construí el Palau
del Cinquantenari, pertanyent a la Fira de Barcelona.[23]

 Palau de Projeccions: obra d'Eusebi Bona i Francisco Aznar, entre l'Avinguda de

la Reina Maria Cristina, l'Avinguda Rius i Taulet i la Plaça de l'Univers. Amb
una superfície de 10.000 m², tenia dues plantes, la principal amb una gran sala
d'espectacles, amb escenari i cabina per la projecció de pel·lícules, i diverses
sales d'exposicions. De l'edifici destacava la façana, d'estil clàssic i monumental,
amb decoració escultòrica de Joan Pueyo: quatre grups de cariàtides amb bisons,
quatre grups d'esfinxs i dues fonts, realitzats en pedra artificial. Enderrocat
després de l'Exposició, al seu lloc es construí l'actual Palau de Congressos. Junt
en aquest palau hi havia les Oficines de l'Exposició, obra de Joan Bruguera,
actualment un col·legi (CEIP Jacint Verdaguer).
 Palau d'Alfons XIII

 Palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia: denominats inicialment de l'Art Modern

i de l'Arquitectura, són obra de Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets,
col·locats simètricament al costat de la Font Màgica, als peus del Palau
Nacional. Foren els primers edificis a construir-se, essent acabats el 1923, data
en què van acollir una Exposició del Moble i la Decoració interior com assaig
inicial del posterior esdeveniment. Amb una superfície de 14.000 m² cadascun,
tenen planta rectangular, formada per mòduls quadrangulars disposats a manera
de retícula. Les façanes estan inspirades en el barroc català, amb un conjunt de
quatre torres per edifici, rematades per uns pinacles de forma piramidal, i
decoració d'esgrafiats als murs, representant columnes salomòniques i motius
vegetals. El Palau d'Alfons XIII es dedicà a la Construcció, mentre que al de
Victòria Eugènia s'hi van col·locar les representacions de països que no
comptaven amb pavelló propi. Actualment formen part de la Fira de Barcelona.
[24]

El Palau Nacional, actual seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya

 Palau Nacional: edifici principal de l'Exposició, fou obra d'Eugenio Cendoya i

Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech i Roura, desestimant el projecte
inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Construït entre 1926 i 1929, té
una superfície de 32.000 m². D'estil classicista inspirat en el Renaixement
espanyol, té planta rectangular amb dos cossos laterals i un de posterior quadrat,
amb una gran cúpula el·líptica a la part central. Les cascades i brolladors de
l'escalinata del Palau foren obra novament de Carles Buïgas, i es van col·locar
nou grans projectors que encara avui emeten uns intensos feixos de llum que
escriuen el nom de la ciutat en el cel.[25] Al seu Saló Oval s'efectuà la cerimònia
d'inauguració, presidida per Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. El Palau
Nacional es dedicà a una exposició d'art espanyol amb més de 5.000 obres
 procedents de tot el territori de l'estat. En la seva decoració –d'estil noucentista,
contràriament al classicisme de l'obra arquitectònica–, intervingueren diversos
artistes, com els escultors Enric Casanovas, Josep Dunyach, Frederic Marès i
Josep Llimona, i els pintors Francesc d'Assís Galí, Josep de Togores, Manuel
Humbert, Josep Obiols, Joan Colom i Francesc Labarta. Des de 1934 acull el
Museu Nacional d'Art de Catalunya.[26]

 Pavelló de Barcelona: obra de Josep Goday, d'estil noucentista, contenia la

representació oficial de la ciutat amfitriona. Entre la Plaça dels Bells Oficis (avui
de Carles Buïgas), l'Avinguda de la Tècnica (actual carrer de la Guàrdia
Urbana), l'Avinguda Rius i Taulet i el Palau d'Alfons XIII, tenia una superfície
de 2.115 m². De planta rectangular, es construí amb maons i pedra de Montjuïc,
amb una façana d'estil clàssic amb arqueries i escultures, obra de Frederic
Marès, Eusebi Arnau i Pere Jou. En l'actualitat és seu de la Guàrdia Urbana de
Barcelona.

Palau de la Premsa

 Palau de la Premsa: dedicat a les revistes i diaris publicats a l'època a Barcelona,

fou obra de Pere Domènech i Roura. Construït a l'Avinguda Rius i Taulet,
actualment és seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Amb una superfície de
600 m², té soterrani i tres plantes, amb una concepció historicista barreja de
diversos estils: neomudèjar, neoromànic, neogòtic, etc. Domènech utilitzà
diversos elements d'estil modernista, segurament per influència del seu pare,
Lluís Domènech i Montaner, com l'ús de maó vist, ferro i ceràmica.

 Palau de les Arts Decoratives i Aplicades: Construït entre el carrer Lleida i

l'Avinguda de la Tècnica, fou obra de Manuel Casas i Manuel Puig, amb una
superfície de 12.000 m². La planta s'articulava al voltant d'un pati central, cobert
per una estructura de cristall de forma rectangular; la resta de l'edifici evocava al
barroc francès, amb un aire de gran monumentalitat. La façana presentava un joc
de volums entrants i sortints, on destacaven dues grans torres rematades amb
cúpula i llanternó. En el seu lloc es construí el 1955 el Palau dels Esports de
Barcelona, actual Teatre Musical.
 Palau de les Arts Gràfiques.

 Palau de les Arts Gràfiques: Construït al Passeig de Santa Madrona, fou obra de
Raimon Duran i Reynals i Pelai Martínez, d'estil noucentista amb influència del
Renaixement italià, especialment de Brunelleschi, Bramante i Palladio. Amb una
superfície de 4.000 m², estava dedicat a les arts gràfiques, especialment la
impressió de llibres. Presenta un accés amb escalinata i dues rampes laterals per
vehicles, amb una façana formada per galeries porticades, amb uns templets
laterals i un tambor central sobre el que s'eleva una cúpula. De nou destacà
l'estand alemany, obra de Mies van der Rohe i Lilly Reich, compost per vitrines
de formes geomètriques. Des de 1935 alberga el Museu d'Arqueologia de
Catalunya.[27]

Palau de l'Agricultura.

 Palau de l'Agricultura: obra de Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria

Mayol, és entre el Passeig de Santa Madrona i el carrer Lleida. Amb una
superfície de 16.000 m², s'articula al voltant d'un pati central i presenta cinc naus
rectangulars i dues galeries porticades. Influenciat en el Renaixement italià –
especialment llombard–, les diverses façanes dels mòduls estan recobertes
d'estuc i ceràmica, i presenten diverses torres octogonals i arqueries triples.
Actualment és conegut com a "Mercat de les Flors" i està ocupat per la Ciutat
del Teatre, que comprèn l'Institut del Teatre, la Fundació Teatre Lliure, el Teatre
Municipal Mercat de les Flors i el Teatre Fabià Puigserver.[28]

 Pavelló d'Espanya: obra d'Antoni Darder, amb una superfície de 4.500 m²,
estava destinat a la representació del Govern i els diversos ministeris. Presentava
un cos central i dos laterals simètrics, amb torrasses als extrems, d'inspiració
plateresca, amb arcs de mig punt i columnes d'ordre corinti. Estava ubicat a
 l'Avinguda de l'Estadi, aproximadament on avui estan les piscines Picornell. Fou
enderrocat després de l'Exposició.

 Palau de les Diputacions: obra d'Enric Sagnier i Villavecchia, entre l'Avinguda

del Marquès de Comillas i la de Montanyans, enfront de la Plaça de la
Hidràulica (actualment de Sant Jordi) –on es col·locà la font de Ceres i una
escultura eqüestre de Sant Jordi de Josep Llimona–. Amb una superfície de
2.350 m², estava dedicat a la representació de les diputacions provincials
espanyoles. D'estil gòtic-plateresc, la façana principal tenia forma còncava, amb
una torre central i dos cossos laterals simètrics amb una cresteria de merlet,
rematats en els seus extrems per torrasses. A la façana figuraven l'escut reial i els
de Catalunya, Lleó i Barcelona.

 Palau de la Química: obra d'Antoni Sardà i Moltó, estava destinat a mostrar

material esportiu, però a l'últim moment es va canviar la seva funció per dedicar-
lo a la indústria química. Amb una superfície de 4.500 m², era a l'Avinguda de
Montanyans, al costat del Palau de les Diputacions. D'estil clàssic, la façana
principal estava dividida en tres seccions, la central amb una columnata d'accés i
una cúpula nervada sobre un tambor decagonal. Des de 1932 fins a 1962 –en què
fou destruït per un incendi– fou seu dels Estudis Cinematogràfics Orphea.[29]

 Pavelló Reial: conegut actualment com a Palauet Albéniz, albergava la

representació de la Casa Reial espanyola. Prop de l'Estadi Olímpic de Montjuïc,
enmig d'uns amples jardins, fou obra de Juan Moya, d'estil barroc inspirat en
l'arquitectura palatina francesa del segle XVIII. La decoració interior és d'estil
imperi, destacant uns tapissos dissenyats per Francisco de Goya i una sala de
miralls copiada de Versalles. Ampliat el 1970 i decorat amb pintures de
Salvador Dalí, s'utilitza actualment en certes cerimònies i actes públics.

 Palau de l'Art Modern: obra d'Antoni Darder de 1927, tenia una superfície de
5.000 m², entre el Pavelló Reial i el Palau de les Missions. Formava part de la
secció "L'Art a Espanya", albergant col·leccions de pintura, escultura, dibuix i
gravat del segle XIX. De planta rectangular, la façana principal tenia un cos
central i dos laterals simètrics, amb una estructura central en forma d'arqueria de
mig punt que recordava l'obra de l'arquitecte italià Filippo Juvara.

 Palau de les Missions:[30] obra d'Antoni Darder, tenia una superfície de 5.000 m²,
dedicats a donar a conèixer la tasca de les institucions missioneres. La façana
principal estava inspirada en les esglésies romàniques, amb arcs de mig punt
confeccionats amb dovelles, finestres allargades i estretes i un acabament de
forma pentagonal. L'edifici era de planta rectangular, amb una cúpula octogonal
inspirada en el Renaixement italià. Durant la Guerra Civil fou utilitzat com a
centre de detenció, i després d'aquesta es transformà en presó. El 1953 es
transformà en un centre de classificació d'indigents que aixoplugava persones
sense sostre. Fou enderrocat el 1969 per ampliar els jardins de Joan Maragall i el
recinte del Palauet Albéniz.[31]

 Palau Meridional: obra d'Antoni Millàs, estava a l'Avinguda Internacional

(actual Avinguda de l'Estadi). Amb una superfície de 26.000 m², tenia planta
rectangular formada per tres naus cobertes per mòduls quadrats amb obertures
en forma de claraboies. Estava en un terreny inicialment previst per instal·lar un
camp d'aviació, que finalment no es construí.

Palau de Projeccions

Pavelló d'Espanya.

Palau de les Diputacions.

Palau de la Química.
 

Palau de l'Art Modern.

Secció Internacional

Països participants
Alemanya Àustria Bèlgica Dinamarca
Espanya Estats Units Finlàndia França
Hongria Itàlia Iugoslàvia  Japó
Noruega Països Baixos Portugal Regne Unit
Romania Suècia Suïssa Txecoslovàquia

Degut a la coincidència amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, a Barcelona no

participà cap país d'Hispanoamèrica. De la resta de països, participaren de forma oficial
Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Itàlia, Noruega,
Romania, Suècia, Suïssa, Txecoslovàquia i el Regne Serbi, Croata i Eslovè (posterior
Iugoslàvia); la majoria d'aquests països van tenir pavelló propi, excepte Àustria,
Finlàndia, Suïssa i Txecoslovàquia. A més d'aquests països, participaren de forma no
oficial Estats Units, Japó, Països Baixos, Portugal i Regne Unit. Cada país tingué una
setmana dedicada al llarg de l'esdeveniment, destacant durant la setmana alemanya el
vol del dirigible Graf Zeppelin sobre Barcelona, el 16 de maig de 1929.[32]

Pavelló d'Alemanya

 Pavelló d'Alemanya: obra de Ludwig Mies van der Rohe, és un exemple

d'arquitectura racionalista per la seva puresa formal, la seva funcionalitat i el seu
intel·ligent ús d'estructures i materials, pel que ha passat justament a la història
de l'arquitectura del segle XX. Mies rebé el 1928 l'encàrrec de construir el
pavelló oficial d'Alemanya juntament amb el del Subministrament d'Electricitat i
diversos estands en palaus de la Secció Oficial, comptant amb la col·laboració
de la interiorista Lilly Reich. De planta rectangular, s'aixecava sobre un podi
recobert de travertí; la coberta se sostenia sobre columnes cruciformes i murs de
 càrrega, amb parets de diversos materials (maó recobert de guix, acer recobert de
marbre verd i ònix del Marroc). La decoració es reduïa a dos estanys i una
escultura, El Matí, de Georg Kolbe. Enderrocat després de l'Exposició, fou
reconstruït entre 1985 i 1987 al seu emplaçament original per Cristian Cirici,
Ignasi de Solà-Morales i Fernando Ramos, seguint els plànols deixats per Mies
van der Rohe.[33] Destaca també la Cadira Barcelona.

 Pavelló de Bèlgica: obra de l'arquitecte Verhelle,[34] es trobava devora el pavelló

d'Espanya. De planta quadrangular d'uns 3.000 m2, estava inspirat en el Hof von
Busleyden de Malines, construït a l'època en què Margarida d'Àustria va fixar la
cort en aquesta localitat,[35] destacant una alta torre "beffroi" que doblava l'altura
de l'edifici.

 Pavelló de Dinamarca: obra de Tyge Hvass, era un diedre de fusta vermellenca i

sostre a dues aigües, evocant una típica casa de muntanya danesa. A la façana
destacava un relleu amb la bandera danesa, una àncora, un feix de blat i una roda
dentada, elements típics de l'economia danesa.

 Pavelló de França: obra de Georges Wybo, d'estil classicista amb elements d'"art
déco", es trobava tocant al Palau d'Alfons XIII. Es tractava d'un edifici de volum
únic en forma de cub, amb coberta formada per seccions rectangulars
superposades de forma esglaonada, com un zigurat, amb una escultura en la part
frontal amb forma de dona i les inicials R. F. (République Française).

 Pavelló d'Hongria: obra de Dénes György i Nikolaus Menyhért, estava format

per dos cossos rectangulars, amb una torre sobresortint en forma de prisma.
Exponent de l'arquitectura expressionista, la síntesi geomètrica de la seva
estructura evocava l'arquitectura de les civilitzacions precolombines.[36]

 Pavelló d'Itàlia: obra de Piero Portaluppi, es trobava entre els pavellons

d'Espanya i Suècia. Tenia una superfície de 4.500 m2, amb planta en forma d'U,
d'estil clàssic renaixentista i aire monumental. A la façana destacaven unes
columnes amb l'àguila imperial romana, un fris amb el nom del país i un timpà
rematat amb una estàtua de Minerva.

 Pavelló de Noruega: obra d'Ole Lind Schistad, era de fusta, com el danès,
evocant igualment una construcció de muntanya, amb finestres de porticons i
coberta inclinada.

 Pavelló dels Regnes Serbi, Croata i Eslovè: representació del país que
posteriorment es denominaria Iugoslàvia, fou obra de l'arquitecte Dragiša
Brašovan, situant-se junt al Palau Nacional. De concepció avantguardista, tenia
planta en forma d'estrella, i la façana estava confeccionada amb llistons de fusta
disposats en franges horitzontals, alternant el blanc i el negre.

 Pavelló de Romania: obra de Duiliu Marcu, tenia planta rectangular, amb una
torre lateral i coberta a dues aigües, amb revestiment de fusta i estuc. La façana
presentava una arqueria que acabava en forma de pèrgola, amb elements
arquitectònics característics de Transsilvània.
 Pavelló de Suècia: obra de Peder Clason, com la resta de pavellons escandinaus
era de fusta, amb planta rectangular i una estructura geomètrica inscrita dins dels
corrents d'avantguarda del moment, com el neoplasticisme. Destacava junt a la
porta d'entrada una gran torre de fusta de forma cònica, coronada per tres discs
horitzontals superposats; se la denominava "Funkis", abreviatura en suec de
funcionalisme a començaments del segle XX. Tant l'edifici com la torre es van
desmuntar després de l'Exposició i es van reconstruir a Berga, on el pavelló serví
d'escola fins a la Guerra Civil, essent enderrocat el conjunt a principis de la
dècada dels 1960. En l'actualitat existeix un projecte per reconstruir la torre junt
al Museu Olímpic, prop de la seva ubicació original.[37]

 Pavelló d'Argèlia, Tunísia i el Marroc: aquests tres territoris magrebins,

aleshores colònies franceses, es van presentar amb un pavelló d'estil islàmic,
amb un cos central rematat per una cúpula i dues seccions laterals amb arcades,
una d'elles amb un minaret. Es trobava entre la Font Màgica i el pavelló de
Barcelona, enfront del Palau d'Alfons XIII.[38]

Pavelló de Bèlgica.

Pavelló de Dinamarca.

Pavelló de França.
 

Pavelló d'Hongria.

Pavelló d'Itàlia.

Pavelló dels Regnes Serbi, Croata i Eslovè.

Pavelló de Suècia.

Pavellons privats
 Pavelló de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona

 Pavelló de la Caixa d'Estavis i Pensions de Barcelona: situat al Passeig de Santa

Madrona, fou obra de Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol. D'estil
eclèctic, presenta solucions estructurals basades en diversos estils: el cos central
s'inspira en l'arquitectura palatina espanyola del segle XVIII, mentre que els
laterals remeten a l'arquitectura civil del nord d'Itàlia i les lògies evoquen les
vil·les mediterrànies de gust noucentista. A causa de la seva situació elevada, al
seu accés se situaren unes terrasses amb fonts lluminoses. Durant molt anys fou
seu de l'Instituto Nacional de Previsión i després romangué en estat d'abandó. El
1995 l'Institut Cartogràfic de Catalunya hi instal·là la seva seu.

 Pavelló de la Companyia de Tabacs de Filipines: situat al Passeig de Santa

Madrona, fou obra d'Antoni Darder realitzada el 1928. L'edifici té planta en
forma d'U, envoltat de jardins, amb una torre lateral i una cúpula octogonal
sobre el seu cos central. Darder seguí l'estil "art déco" de moda als anys 1920,
amb una intel·ligent distribució de l'espai interior i un versàtil joc de volums a
l'exterior. El 1932 es convertí en l'Escola Bressol Municipal Forestier.[29]

 Pavelló del Subministrament d'Electricitat d'Alemanya: obra de Ludwig Mies

van der Rohe i Lilly Reich, es trobava a la Plaça de la Llum, entre els palaus de
Comunicacions i Transports i de l'Art Tèxtil. Edifici de volum únic i planta
rectangular, semblant a una nau industrial, passà quasi desapercebut durant el
certamen, essent una de les obres menys aconseguides de Mies i una de les
darreres on realitzà murs de maó, passant-se des de llavors al vidre.[39]

 Pavelló d'Electric Supplies: es trobava a la plaça de l'Univers. L'edifici tenia

planta de creu grega i una façana neoclàssica amb una sèrie de frontons
esglaonats. La companyia Electric Supplies Co. fou l'encarregada de
l'electrificació de tot el recinte de l'Exposició.[40]

 Can Jorba: la firma comercial Jorba es presentà amb una petita estructura rèplica
de la Torre Eiffel de París, feta amb les lletres de la marca patrocinadora –la J a
dalt i l'A a la base de la torre–.

 Pavelló de Rocalla S.A.: aquesta companyia de materials de construcció va

presentar un pavelló format per tres cossos esglaonats i una alta torre coronada
per una estàtua eqüestre.[41]
 Pavelló de la Companyia Hispano-Suiza.

 Pavelló d'Asland: aquesta fàbrica de ciments participà amb una torre de 50 m
d'altura de vidre i formigó, amb un mirador i rematada per un far giratori.[42]

 Pavelló d'Uralita-Eternit-Zenit: estava dedicat a diverses empreses constructores

d'estructures de fibrociment. Situat entre l'Estadi Olímpic i el Palau de les
Missions, tenia una estètica avantguardista, amb una base circular elevada del
sòl de la que sorgien tres alts tubs semblants a xemeneies, que tenien escrits els
noms de les fàbriques patrocinadores.[43]

 Pavelló de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre: obra de Regino Borobio, fou

un dels pocs edificis espanyols amb un disseny avantguardista, presentant un
edifici en forma de caixa horitzontal amb una alta torre de senyalització. [44]
L'edifici estava decorat amb tres escultures al·legòriques de l'energia hidràulica,
l'agricultura i la navegació, obra de Félix Burriel, mentre que a l'interior es van
instal·lar diversos quadres de pantans i paisatges de la conca de l'Ebre, obra
d'Ángel Díaz Domínguez.[45]

 Pavelló de Riegos y Energía de Valencia: l'empresa REVA, fundada el 1928 per

a la construcció d'embassaments a la conca del riu Túria, va participar amb un
petit pavelló situat entre els del Banco Vitalicio i la Confederación Hidrográfica
del Ebro.[46]

 Pavelló de la Companyia Hispano-Suiza: obra d'Eusebi Bona, estava situat al

mirador enfront al Palau Nacional. Era un edifici d'estil racionalista, amb una
alta torre coronada per una escultura d'una cigonya, que era el símbol de la
companyia automovilística.[47]

 Pavelló Nestlé-La Lechera: la companyia suïssa Nestlé va concórrer amb un

pavelló situat al costat del palau de Victòria Eugènia, darrere del pavelló
d'Alemanya, un petit edifici d'estil art déco de forma cilíndrica flanquejat de
dues torres rectangulars amb la inscripció Nestlé en grans lletres. Incloïa un
cinema a l'aire lliure i unes figures mecàniques que distreien al públic.[48]

 Pavelló dels exportadors espanyols d'oli d'oliva: es trobava al costat del Palau
Nacional, i tenia forma de típica masia catalana.[49]
 Pavelló del Banco Vitalicio de España: situat al costat del Palau Nacional, tenia
un original disseny arquitectònic, amb una decoració que assemblava palmeres
tropicals, i una cúpula rematada per una estrella.[50]

 Pavelló de la Constructora Naval: la Societat Espanyola de Construcció Naval

va participar amb una pavelló situat en l'avui desapareguda plaça de Sant
Antoni, en la confluència del passeig de Santa Madrona i l'avinguda de l'Estadi,
obra d'Eugeni Pere Cendoya. En ell s'exposaven diversos productes relacionats
amb la marina de guerra, la principal activitat de l'empresa. El pavelló es va
mantenir empeus passada l'Exposició i va ser enderrocat probablement en els
anys 1930.[51]

 Pavelló de La Equitativa: es trobava a la plaça de l'Univers, enquadrada en un

conjunt de petits edificis que envoltaven la font monumental que hi havia a la
plaça, i representava la companyia d'assegurances La Equitativa, filial de la
nord-americana Equitable Life Assurance Society. Era d'estil art déco, de forma
octogonal i rematat per una alta columna.[52]

 Estand de Burmeister & Wain: aquesta empresa danesa de motors i maquinària

es va mostrar a l'Exposició amb un estand situat al costat del palau de Victòria
Eugènia, amb una base períptera sobre la qual se situava un cos amb forma de
piràmide truncada, al qual es veia l'emblema de la companyia, un drakar víking
navegant entre els raigs del sol.[53]

 Pavelló Pirelli: l'empresa italiana de pneumàtics Pirelli va participar en

l'Exposició amb un pavelló propi, situat a l'avinguda de Montanyans, prop del
Palau Nacional. Era obra de l'arquitecte Allodi, construïda en estil renaixentista
llombard.[54]

 Estand de Maggi: l'empresa suïssa de pastilles de brou Maggi va participar amb

un estand situat a la plaça de la Font Màgica. Obra de l'arquitecte J. Pujol, era un
edifici d'aspecte contemporani rematat en la teulada per uns grans cubs en
representació del producte estrella de la casa.[55]

 Estand de Paper de fumar Bambú: aquesta empresa valenciana de paper de tabac

va posar un estand a la plaça de l'Univers, tocant a l'avinguda de la Reina Maria
Cristina. Era bastant cridaner, de forma quadrangular i amb el nom de l'empresa
en lletres grans a la teulada.[56]

 Pavelló de Perfumeries Gal: es trobava al costat del Palau Nacional, prop del
pavelló del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Obra del dissenyador Federico
Ribas i l'arquitecte Vicente Sáenz Vallejo, era un edifici d'estil art déco,
semblant al que l'empresa va presentar aquell mateix any a l'Exposició
Iberoamericana de Sevilla. Tenia un pis de planta quadrada sobre el qual s'alçava
una torre de forma prismàtica tallada a la seva base per tres plans. Tant les portes
com les parets del pis baix eren de vidres de colors.[57]

 Pavelló de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE): aquesta

empresa va ser constituïda el 1920 per un holding internacional europeu i tenia
una forta implantació en nombrosos països sud-americans, especialment
 Argentina. Entre els seus fundadors es trobava el polític Francesc Cambó. El seu
pavelló es trobava a l'esplanada contigua al Palau Nacional, al costat del pavelló
de Pirelli. Era un edifici d'estil neoclàssic, rematat per frontons i uns gerros
decoratius.[58]

 Pavelló de la Cooperativa de Fluido Eléctrico (CFE): aquesta empresa catalana

fundada el 1920 va participar amb un pavelló d'estil racionalista situat al costat
de l'anterior, prop del Palau Nacional.[59]

 Pavelló de Brown Boveri / Sociedad Española de Electricidad: Brown Boveri

era una companyia suïssa fundada el 1891 que fabricava material i components
elèctrics. A Espanya va participar en la creació de la Compañía Española de
Fluido Eléctrico i es va vincular amb la Sociedad Española de Electricidad, amb
la qual va compartir pavelló. Situat enfront del Pavelló de Barcelona, la seva
arquitectura era tradicional, amb certa semblança al Mercat de les Flors.[60]

 Pavelló de les Maravelles del Mar de les Índies: estava situat entre el Parc
d'Atraccions de la Foixarda i la plaça de Sant Jordi, i era un edifici rectangular
d'una nau, que al seu interior contenia una col·lecció de flora i fauna marina
recopilada per Jacobus Hendrikus Soumokil, príncep d'Urumessing.[61]

 Pavelló Souk Africano: malgrat el seu nom aquest pavelló no representava a cap
país en concret, sinó que era l'estand d'un grup de comerciants de productes
magrebins, especialment del Marroc, Algèria i Tunísia, que en aquells dies
encara eren colònies franceses. El pavelló era d'estil neomudèjar, amb una
galeria d'entrada d'arcs de ferradura i un minaret lateral rematat en cúpula. Es
trobava a la plaça d'Europa, entre el pavelló de Dinamarca i el Restaurant
Ambassadeurs.[62]

 Quiosc-estand de Picon: la marca francesa de begudes alcohòliques Picon va

concórrer al certamen amb un quiosc amb forma de templet d'estil àrab inspirat
en l'arquitectura algeriana, país en el qual es va crear la marca el 1837. Estava
situat en un dels extrems d'una escalinata que unia el final de l'avinguda que
partia de l'Estadi Olímpic, on estava situada la secció internacional, i la plaça
amb brolladors d'aigua situada enfront del Restaurant Ambassadeurs.[63]

Pavelló de la Companyia de Tabacs de Filipines.

 Pavelló dels Artistes Reunits: obra de Jaume Mestres i Fossas, el seu objectiu
fou donar a conèixer l'obra de diversos artistes catalans que no tenien
representació a la Secció Oficial, pel que concorregueren de forma privada.
 L'edifici, d'estil "art déco", tenia planta octogonal i cúpula esglaonada, mentre
que la distribució de l'espai interior, així com la seva decoració, evocaven al
racionalisme, una de les poques mostres nacionals de tipologia d'avantguarda. Es
va organitzar una gran exposició d'obres de pintura, escultura, ceràmica, mobles,
joies i altres objectes artístics, la majoria englobats dins de l'"art déco", amb la
participació d'artistes com Pau Gargallo, Josep Granyer, Josep Llorens i Artigas,
Lluís Mercadé, Josep de Togores, Josep Obiols, Miquel Soldevila, Jaume
Mercadé, Valeri Corberó, etc.[64]

 Pavelló de l'Escola Central d'Anormals de Madrid: situat en un extrem de

l'esplanada de l'Estadi Olímpic, a la que avui dia és la plaça d'Europa, aquest
pavelló va ser patrocinat pel Ministeri d'Instrucció Pública amb l'objectiu de
difondre la tasca realitzada per aquesta escola dedicada als discapacitats. Es
tractava d'un edifici inspirat en l'arquitectura andalusa, que va ser enderrocat
després de l'Exposició.[65]

 Pavelló de Cartografia, conegut popularment com Pavelló del Mapa d'Espanya:

es trobava entre el Palau Nacional i el Pavelló de la Caixa de Pensions, y era un
petit edifici de forma arrodonida coronat per un cupulí sobre columnes. Al seu
interior havia un mapa en relleu d'Espanya. Va ser desmuntat després de
l'Exposició.[66]

 Pavellons de Beneficència: a la cantonada entre el carrer de Lleida i l'avinguda

del Paral·lel es van instal·lar una sèrie de petits pavellons dedicats a
beneficència: atenció a la infantesa, cecs, tribunal de menors, persones
desvalgudes, salut mental, etc.[67]

 Granja de la Asociación General de Ganaderos del Reino: el gremi de ramaders

va organitzar una exposició en un recinte situat en una antiga pedrera, entre el
Palau Nacional i l'Estadi Olímpic, al sector de la Foixarda, al costat de l'antic
jardín botànic. L'edifici principal del recinte era una masia, en representació de
la típica arquitectura rural catalana, al voltant de la qual hi havia diverses
construccions menors on s'exhibia bestiar i productes derivats del sector, com
llet, ous, formatges i mantegues. Passada l'Exposició es va mantenir la masia,
que es troba actualment rodejada d'un jardí i és utilitzada per a activitats
relacionades amb la jardineria.[68]

 Poble Oriental: a la carretera de l'Estadi, a l'altre costat del Parc d'Atraccions de

la Foixarda —on ara es troba l'INEFC—, s'ubicà el Poble Oriental, un recinte
anàleg al del Poble Espanyol però dedicat als països d'Orient, on es mostraven
productes típics d'aquests països, des de la gastronomia fins a l'artesania.
Estaven representats Índia, Pèrsia, Turquia, Ceilan, Birmània, Egipte, Tunísia,
Hong-Kong, Palestina i Marroc. Com a element destacat cal citar una
reproducció del Sant Sepulcre ubicada a la secció de Palestina.[69]
 

Pavelló dels magatzems Can Jorba.

Pavelló de les elèctriques.

Pavelló de Rocalla S.A.

Pavelló d'Asland.

Pavelló dels exportadors espanyols d'oli d'oliva.

 

Pavelló de l'Escola Central d'Anormals de Madrid

Pavelló del Banco Vitalicio de España.

Poble Oriental.

Altres obres per l'Exposició

Teatre Grec

Teatre Grec.

L'ajardinament de la muntanya de Montjuïc deixà obres com el Teatre Grec, teatre a

l'aire lliure inspirat en els antics teatres grecs –especialment el d'Epidaure–, projectat per
Ramon Reventós. Situat a l'espai d'una antiga pedrera, té un hemicicle de 460 m2, amb
un diàmetre de 70 metres i capacitat per 2.000 persones.[70] Actualment és seu d'un
famós festival d'estiu a la ciutat comtal, el Festival Grec.
El teatre se situa als Jardins Laribal, projectats per Forestier i Rubió, on destaca la
famosa Font del Gat, a l'entrada d'un edifici de Puig i Cadafalch convertit en restaurant
(1925). Als jardins es van col·locar multitud d'escultures, amb obres de Josep
Viladomat, Enric Casanovas, Josep Clarà, Pau Gargallo, Antoni Alsina, Joan Rebull,
Josep Dunyach, etc. A la zona de Miramar es construí la Piscina de Montjuïc i un
restaurant que el 1959 es convertí en el primer estudi de RTVE a Barcelona.[71]

Estadi Olímpic

Estadi Olímpic.

A dalt de la muntanya, al costat de la Secció Internacional, es construí l'Estadi Olímpic,

dins de la secció dedicada als esports, obra de Pere Domènech i Roura. Tenia una
superfície de 66.075 m2 i una capacitat per 62.000 persones, essent al seu moment el
segon estadi més gran d'Europa, darrere del de Wembley. Disposava de camps per la
pràctica del futbol i altres esports, devora les pistes dedicades a l'atletisme i
instal·lacions per diversos esports com boxa, gimnàstica o esgrima, així com pista de
tennis i piscina. La façana principal era d'aire monumental, amb una cúpula i una alta
torre rematada per un templet. Es realitzà una decoració escultòrica on destacaven els
Genets fent la salutació olímpica, dues escultures eqüestres en bronze de Pau Gargallo.
L'edifici fou remodelat pels arquitectes Vittorio Gregotti, Frederic de Correa, Alfons
Milà, Joan Margarit i Consarnau i Carles Buxadé pels Jocs Olímpics de Barcelona de
1992.[72]

Poble Espanyol

Entrada al Poble Espanyol, amb una reproducció de la muralla d'Àvila.

Una obra que tingué molt d'èxit de públic fou el Poble Espanyol, un recinte que recull al
seu interior reproduccions de diversos ambients urbans i arquitectònics de tot el conjunt
del territori espanyol, en un ambient que va des de l'evocació folklòrica fins a la més
estricta recreació arqueològica. Obra dels arquitectes Ramon Reventós i Francesc
Folguera, comptà amb l'assessorament artístic de Miquel Utrillo i Xavier Nogués. El
recinte està dividit en sis àrees regionals: castellano-extremenya, basco-navarresa,
catalana-valenciana-balear, andalusa, aragonesa i gallega, entorn d'una Plaça Major i
rodejat per una muralla (rèplica de la d'Àvila). Amb una superfície de 49.000 m²,
compta amb uns 117 edificis,[73] part dels quals es poden visitar. Entre els monuments
reproduïts destaquen el campanar mudèjar d'Utebo (Saragossa), els palaus del marquès
de Peñaflor (Sevilla) i d'Ovando Solís (Càceres), el claustre de Sant Benet de Bages i el
campanar romànic de Taradell.[74]

Parc d'atraccions de La Foixarda

Per a l'Exposició es va instal·lar també un parc d'atraccions en els terrenys de la

Foixarda, darrere del Poble Espanyol. Comptava amb una muntanya russa, un tren de
vapor que feia un recorregut de 2 km fins al Palau Nacional, uns cavallets, barraques de
fira i diverses atraccions menors.[75] Aquest parc va ser desmuntat després de
l'Exposició, però a causa del seu èxit va sorgir la iniciativa d'instal·lar un altre
permanent en el seu lloc. El nou parc, inaugurat el 14 de juliol de 1930, va rebre el nom
de Maricel, i estava situat entre Miramar i l'estació del funicular, amb accés per la plaça
de Dante. Tenia unes deu atraccions, entre les quals destacava una muntanya russa
anomenada Bug, així com una pista de patinatge i diversos jocs, com la Carioca, la
Ninfa, el Cupido o el Mono de la Suerte.[76] També se celebraven espectacles i
esdeveniments esportius. El parc incloïa un restaurant, regentat per l'Hotel Oriente. Va
tancar les seves portes el 1936, a l'inici de la Guerra Civil. Aquest parc va ser un
precedent del parc d'atraccions de Montjuïc inaugurat el 1966.[77]

Impacte

Insígnia Solapa

Palau Reial de Pedralbes.

Com va ocórrer el 1888, l'Exposició de 1929 suposà un gran impacte envers la ciutat de
Barcelona a nivell urbanístic, no només a la zona de Montjuïc, sinó que per tota la ciutat
es van realitzar obres de millora i acondiciament: s'enjardinaren les places de Tetuan,
Urquinaona i Letamendi; es construí el pont de Marina; s'urbanitzà la Plaça de
Catalunya; i es perllongaren l'Avinguda Diagonal cap a l'oest i la Gran Via de les Corts
Catalanes cap al sud-oest. També es van realitzar diverses obres públiques: es millorà
l'asfaltat de carrers i el clavegueram, s'instal·laren lavabos públics i se substituí la
il·luminació de gas per l'elèctrica.

També es van remodelar diversos edificis, com l'Ajuntament –on Josep Maria Sert pintà
el Saló de Cròniques–, o la Generalitat –on es construí el pont flamíger que creua el
carrer Bisbe–. Es van enllestir l'edifici de Correus i Telègrafs i l'Estació de França, que
portaven diversos anys en obres. També es construí el Palau Reial de Pedralbes com a
residència de la família reial, obra d'Eusebi Bona i Francesc Nebot. Durant aquesta
època es construí el primer gratacel de Barcelona, l'edifici de Telefònica a la cantonada
Fontanella/Portal de l'Àngel, obra de Francesc Nebot.

Finalment, es van millorar les comunicacions de la ciutat, amb la construcció als anys
1920 de l'Aeroport del Prat, la supressió dels passos a nivell dins de la ciutat, la millora
dels enllaços amb els barris perifèrics de la ciutat, el soterrament del "tren de Sarrià"
(Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), l'electrificació dels tramvies públics i
l'ampliació de la línia III del Metro fins a Sants, connectant a Plaça d'Espanya amb el
recinte de l'Exposició. Totes aquestes obres públiques comportaren una forta demanda
de treball, provocant un gran augment de la immigració envers la ciutat comtal,
provinent de tot arreu d'Espanya. L'augment de població comportà la construcció de
diversos barris obrers de "cases barates", com el Grup Aunós a Montjuïc i els Grups
Milans del Bosch i Baró de Viver a Besòs.[78]

Fons gràfic
A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona es conserva el fons gràfic de l'exposició. El subfons,
format per 7.215 fotografies i 80 àlbums (6.245 fotografies), aplega documentació
generada pels organismes encarregats de l'organització de l'Exposició Internacional de
Barcelona de 1929. Fotografies sobre la urbanització de la muntanya de Montjuïc i de la
construcció de les infraestructures de l'Exposició Internacional de 1929 i reproduccions
de dibuixos, plànols d'avantprojectes i projectes de les instal·lacions, també hi ha
reportatges gràfics dels actes protocol·laris de l'esdeveniment.[79]

Les fotografies són obra d'Alexandre Merletti, Cuyás, Josep Brangulí, Roisin, Josep
Maria Sagarra i Pérez de Rozas, entre d'altres. Es tracta d'un subfons molt interessant
que ens mostra la magnitud de l'Exposició des del punt de vista cultural, social,
urbanístic i arquitectònic.[79]

El subfons va arribar a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona a través de diferents

sectors de l'Ajuntament de Barcelona, principalment de la Comissió Especial Municipal
del Parc i Palaus de Montjuïc i també del secretari de l'Exposició, Joaquim Montaner.
Un cop a l'Arxiu, part del material es va registrar als llibres de registre de la Secció de
Fotografia de l'Arxiu Històric de la Ciutat i posteriorment es guardà a la reserva, per
passar a formar part del fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona més endavant.[79]
Referències
1.

 La denominació venia codificada per la Convenció Internacional d'Exposicions. La

de Barcelona es va regir pels acords presos a la Convenció de París de 1928, que
atorgaven el caràcter d'internacional al convidar per via diplomàtica a països estrangers
per la seva participació. Grandas 1988, pàg. 31.
  «Exposición Internacional de Barcelona de 1929». [Consulta: 18 octubre 2008].
  Roig 1995, pàg. 190.
  ROMEU I COSTA, Jordi. «Josep Puig i Cadalfach: obres i projectes des de 1911».
A: Institut d'Estudis Catalans.Jornades Científiques (2001). Puig i Cadafalch i la
Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 168. ISBN
8472837025 [Consulta: 7 desembre 2014].
  Francesc-Xavier Mingorance i Ricart. «La Exposición Internacional de Barcelona
de 1929». [Consulta: 24 octubre 2008].
  Barjau 1992, pàg. 73.
  Grandas 1988, pàg. 30.
  Grandas 1988, pàg. 31.
  LLORENS, Carles «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya». Revista Sàpiens. Sàpiens
Publicacions [Barcelona], Núm. 128, Abril 2013, p. 44-49. ISSN: 1695-2014.
  «El monumento a la Raza». La Vanguardia, 12-05-1929 [Consulta: 7 desembre
2014].
  Urrutia 1997, pàg. 192.
  Grandas 1988, pàg. 24-27.
  Roig 1995, pàg. 200.
  Roig 1995, pàg. 201.
  Roig 1995, pàg. 192.
  Grandas 1988, pàg. 59.
  Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Teresa Camps. «Dona amb nen». [Consulta: 26
abril 2015].
  Grandas 1988, pàg. 73-74.
  Grandas 1988, pàg. 99-101.
  «Barcelona restitueix oficialment les quatre columnes de Montjuïc». Vilaweb.
Barcelona: Partal, Maresma & Associats, 27-02-2011. [Consulta: 27 febrer 2011].
  Grandas 1988, pàg. 110-112.
  Grandas 1988, pàg. 120-122.
  Grandas 1988, pàg. 112-115.
  Grandas 1988, pàg. 132-135.
  «La Exposición Internacional de 1929». [Consulta: 25 octubre 2008].
  Grandas 1988, pàg. 135-143.
  Grandas 1988, pàg. 149-152.
  Grandas 1988, pàg. 154-155.
  HUERTAS, Josep Maria. «Cronología de Montjuïc». Barcelona metròpolis
mediterrània, febrero-abril 2003. [Consulta: 25 octubre 2008].
  SÁNCHEZ GÓMEZ, Luis Ángel «Martirologio, etnología y espectáculo: la
Exposición Misional Española de Barcelona (1929-1930)» (PDF). Revista de
Dialectología y Tradiciones Populares, Vol. LXI, núm. 1, enero-junio 2006, pàg. 63-
102 [Consulta: 7 desembre 2014].
  «Palau de les Missions. (1929-1969)». Barcelofília, 03-03-2011. [Consulta: 7
desembre 2014].
  BOTTING, Douglas. Dr Eckener's dream machine : the historic saga of the round-
the-world Zeppelin. Londres: HarperCollins, 2001, p. 154. ISBN 9780002571913.
  Grandas 1988, pàg. 125-131.
  La bibliografia consultada no aporta el nom d'aquest arquitecte, si bé podria
tractar-se d'Arthur Verhelle, autor també del Pavelló de Bèlgica de l'Exposició de Rio
de Janeiro de 1922. «Rue Blanche 33». [Consulta: 7 desembre 2008].
  BASSEGODA, Buenaventura. «Pabellones extranjeros» (PDF). La Vanguardia, 18-
10-1929. [Consulta: 7 desembre 2008].
  Grandas 1988, pàg. 185.
  «La Exposición Internacional de 1929». [Consulta: 25 octubre 2008].
  «Pavelló d'Argèlia, Tunísia i el Marroc. Exposició Universal 1929». [Consulta:
12 març 2015].
  Grandas 1988, pàg. 115-116.
  «Pavelló d'Electric Supplies. Exposició de 1929. Plaça de l'Univers. (1929-
1930's)». [Consulta: 21 gener 2017].
  «Pavelló Rocalla. Exposició Universal 1929. (1929-1930)». [Consulta: 12 març
2015].
  «Torre Asland. Exposició Universal. Montjuïc (1929-1930)». [Consulta: 12 març
2015].
  «Pavelló d'Uralita / Eternit / Zenit. Exposició Universal de 1929. Parc de
Montjuïc. (1929-1930)». [Consulta: 11 agost 2016].
  Urrutia 1997, pàg. 194.
  «Pavelló de la Confederación Hidrográfica del Ebro. Exposició de 1929. Parc de
Montjuïc (1929-1930)». [Consulta: 4 agost 2017].
  «Pavelló de Riegos y Energía de Valencia. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-
1930)». [Consulta: 6 agost 2017].
  «Pavelló Hispano-Suiza. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc (1929-1930)».
[Consulta: 12 octubre 2016].
  «Pavelló Nestlé-La Lechera. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)».
[Consulta: 4 gener 2017].
  «Pavelló dels Exportadors Espanyols d'Oli d'Oliva. Exposició Universal de 1929.
(1929-1930)». [Consulta: 31 agost 2015].
  «Pavelló del Banco Vitalicio de España. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-
1930)». [Consulta: 20 novembre 2015].
  «Pavelló de la Constructora Naval. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc (1929-
1930's)». [Consulta: 30 gener 2017].
  «Pavelló de La Equitativa. Plaça de l'Univers. Exposició Universal (1929-
1930's)». [Consulta: 15 gener 2018].
  «Estand de Burmeister & Wain. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)».
[Consulta: 1r novembre 2016].
  «Pavelló Pirelli. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)». [Consulta: 1r gener
2017].
  «Estand de Maggi a l'Exposició de 1929. Plaça de la Font Màgica. Montjuïc
(1929-1930)». [Consulta: 10 gener 2017].
  «Estand de Paper de fumar Bambú. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)».
[Consulta: 6 gener 2017].
  «Pavelló de Perfumeries Gal. Exposició de 1929. Parc de Montjuïc (1929-1930)».
[Consulta: 24 gener 2017].
  «Pavelló de la CHADE. Compañía Hispano Americana de Electricidad.
Exposició de 1929. Parc de Montjuïc (1929-1930)», 31-08-2018. [Consulta: 31 agost
2018].
  «Pavelló de la Cooperativa de Fluído Eléctrico. Exposició de 1929. Parc de
Montjuïc (1929-1930)», 03-09-2018. [Consulta: 4 setembre 2018].
  «Pavelló de la Brown Boveri / Sociedad Española de Electricidad. Exposicio de
1929. Montjuïc. (1929-1930)», 15-10-2018. [Consulta: 16 octubre 2018].
  «Pavelló de les Maravelles del Mar de les Índies. Exposició de 1929. Montjuïc
(1929-1930)», 18-11-2016. [Consulta: 19 novembre 2016].
  «Pavelló Souk Africano. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)», 30-12-
2016. [Consulta: 31 desembre 2016].
  «Quiosc estand de Picon. Exposició Internacional de 1929. Montjuïc». [Consulta:
26 octubre 2018].
  Roig 1995, pàg. 202.
  «Pavelló de l'Escola Central d'Anormals de Madrid. Exposició de 1929. Montjuïc
(1929-1930)», 20-10-2016. [Consulta: 20 octubre 2016].
  «Pavelló del Mapa d'Espanya. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)», 28-10-
2016. [Consulta: 28 octubre 2016].
  «Pavellons de Beneficència. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)», 15-12-
2016. [Consulta: 16 desembre 2016].
  «Granja de l'Associació de Ramaders. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-
1930's)», 17-10-2016. [Consulta: 18 octubre 2016].
  «Poble Oriental. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)», 08-10-2015.
[Consulta: 9 octubre 2015].
  Grandas 1988, pàg. 156-157.
  Roig 1995, pàg. 198.
  Grandas 1988, pàg. 175-179.
  «El Poble Espanyol». Barcelona Top Attractions, Núm. 4, pàg. 2-3.
  Roig 1995, pàg. 195.
  «PARC D'ATRACCIONS LA FOIXARDA. Montjuïc. (1929-1930)», 22-04-
2011. [Consulta: 19 octubre 2015].
  DDAA, 2006, p. 208.
  «MARICEL PARK. Atraccions. (1930-1936)», 03-04-2011. [Consulta: 19
octubre 2015].
  Grandas 1988, pàg. 48-54.

79.  ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT (BARCELONA). Sílvia Domènech (dir.); Rafel

Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i
representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu
Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de
Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona,
2007, p. 147. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014].

Bibliografia
 DDAA. Enciclopèdia de Barcelona 3. Gràcia / Petritxol. Barcelona: Gran
Enciclopèdia Catalana, 2006. ISBN 84-412-1397-6.
 BARJAU, Santi. Enric Sagnier. Barcelona: Labor, 1992 (Gent nostra ; 102). ISBN
84-335-4802-6.
  GRANDAS SAGARRA, Carmen. L'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
[Sant Cugat del Vallès]: Els llibres de la frontera, 1988 (Coneguem Catalunya ;
21). ISBN 84-85709-68-3.
 ROIG, Josep L.; MATAS I TORT, Jaume (dir.). Historia de Barcelona. Barcelona:
Primera Plana, DL 1995. ISBN 84-8130-039-X.
 URRUTIA NÚÑEZ, Ángel. Arquitectura española del siglo XX. Madrid: Cátedra,
1997 (Manuales arte Cátedra). ISBN 84-376-1532-1.

Vegeu també
 Exposició universal
 Història de Barcelona
 Escultures de la Plaça de Catalunya
 Arquitectura de Barcelona
 Urbanisme de Barcelona
 Luminator Bernocchi

Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha
contingut multimèdia relatiu a:
Exposició Internacional de
Barcelona

 «227 - L'exposició internacional del 29», 02-11-2008. [Consulta: 24 gener

2010].
 L'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 a la Plaça de Catalunya
 Lloc web de l'Oficina Internacional d'Exposicions
 Guia didàctica de l'Exposició

Coord.: 41° 22′ 14″ N, 2° 09′ 00″ E (mapa)

Categories:

 Segle XX a Barcelona
 Exposicions universals
 Noucentisme
 1929 a Catalunya
 Esdeveniments culturals de Barcelona

Menú de navegació
 Sense sessió iniciada
 Discussió per aquest IP
  Contribucions
 Crea un compte
 Inicia la sessió

 Pàgina
 Discussió

 Mostra
 Modifica
 Mostra l'historial

Més

Cerca

 Portada
 Article a l'atzar
 Articles de qualitat

Comunitat

 Portal viquipedista
 Canvis recents
 La taverna
 Contacte
 Xat
 Donatius
 Ajuda

Eines

 Què hi enllaça
 Canvis relacionats
 Pàgines especials
 Enllaç permanent
 Informació de la pàgina
 Element a Wikidata
 Citau aquest article

Imprimeix/exporta

 Crear un llibre
 Baixa com a PDF
 Versió per a impressora

En altres projectes
  Commons

En altres idiomes

 Deutsch
 English
 Español
 Français
 Galego
 日本語
 Português
 Русский
 中文

Modifica els enllaços

 La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 26 oct 2018 a les 18:08.
 El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i
Compartir-Igual; es poden aplicar termes addicionals. Vegeu les Condicions
d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia
Foundation, Inc.

 Política de privadesa
 Quant al projecte Viquipèdia
 Renúncies
 Desenvolupadors
 Declaració de cookies
 Versió per a mòbils