Literatura universal.

1r batxillerat
Ins Andreu Nin
EL món clàssic. Grècia.

EL TEATRE A L’HÈL·LADA

Els orígens del teatre

El teatre, tant la tragèdia com la comèdia, els seus dos gèneres principals, va néixer a
Atenes entre el s. VI i al V a. C. com a acte del culte al déu Dionís. Per tant, en els seus
orígens, les obres dramàtiques es representaven solament durant dues de
les festivals que els atenesos dedicaven anualment a Dionís: les Lenees (gener) i les
Grans Dionísies (març). L'espai on es representaven era el Teatre de Dionís, construït en
un vessant del turó de l'Acròpolis. Les representacions prenien la forma de competicions.
El caràcter religiós del teatre es mostrava sacrificant a Dionís un garrí a l'altar de
l'orquestra i donant al sacerdot de Dionís el lloc d'honor.

L'EDIFICI DEL TEATRE

Al començament els teatres eren de fusta. Però a partir del s. IV a. C. van començar a
construir els teatres de pedra, que, tanmateix, van continuar sent a l'aire lliure. Així
el Teatre de Dionís d'Atenes, amb una capacitat d'uns 14.000 espectadors, va ser edificat
vers el 330 a. C. en el mateix lloc on durant dos-cents anys ja s'havien estat fent
representacions dramàtiques. Es trobava situat en el vessant sud de l'Acròpolis, dins
el santuari de Dionís. Al costat del teatre s'hi alçava un senzill temple dedicat al déu.

El teatre grec es divideix en tres parts ben diferenciades:

 les construccions de l'escenari: el prosceni, la plataforma on

els actors representaven el seu paper, i al darrera la scaena (skene), un edifici
que podia representar un palau, una cabana o una tenda, segons els decorats de
la part davantera, i que també servia de vestidors per als actors i de magatzem.

 l'orquestra (orchestra), un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l'altar de

Dionís al mig;

 el koilon o graderia, on seien els espectadors: les grades, en forma d'un cercle

truncat que envoltava l'orquestra excepte per la part de l'escenari, recolzaven
esglaonadament en la falda d'una muntanya.

1
 Literatura universal. 1r batxillerat
Ins Andreu Nin
EL món clàssic. Grècia.

A cada costat, entre les grades i l'escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a
l'orquestra, anomenats pàrodes (parodoi).

Reconstrucció del teatre de Dionís, Atenes. Sota el recinte de l'Acròpolis (1) es troba el santuari
de Dionís: s'hi veu la graderia (2), l'orquestra (3), l'escena (4), els pàrodes (5), una stoá o pòrtic
(6), el temple antic (7) i nou (8) de Dionís.

LES GRANS DIONÍSIES

Preparació

Un dels nou arconts s'encarregava de preparar el certamen dramàtic. Les seves

responsabilitats principals eren:

 designar els coregs (choregoi), ciutadans rics que pagaven, com a impost, les

despeses d'una representació (el salari del cor, dels actors i de l'autor),
 seleccionar els dramaturgs (poietai) participants al concurs d'entre tots els qui
havien sol·licitat un cor. Els poetes escollits no solament escrivien l'obra sinó que
també la dirigien, en feien la coreografia, en componien la música i, als inicis, fins i
tot hi actuaven.
 escollir els actors principals (protagonistai), que feien el primer paper de l'obra i
manaven els actors secundaris.

2
 Literatura universal. 1r batxillerat
Ins Andreu Nin
EL món clàssic. Grècia.

En acabat, es feien dos sortejos per aparellar els coregs amb els poetes i els poetes amb
els protagonistes.

Programa

1. El primer dia es feia una processó, se sacrificava un toro i se celebrava un

certamen d'odes,
2. El segon dia es dedicava a la representació d'una comèdia per cadascun dels
autors que hi concursaven,
3. Durant els tres dies següents es representaven les tragèdia de tres autors. Cada
dia era dedicat a un autor, que oferia tres tragèdies -que componien una trilogia- i
un drama satíric -obra de caire burlesc per relaxar el públic després de la tensió
de les tragèdies. Aquestes quatre peces formaven la tetralogia.
4. L'últim dia de les festes el jurat donava el primer i segon premis dels dos gèneres
(tragèdia i comèdia) en tres categories (poeta, protagonista i coreg). El trofeu
consistia en una corona d'heura.
5. L'endemà de l'últim dia del festival el poble avaluava en el mateix teatre la gestió
de l'arcont organitzador del concurs i es votava un elogi o una reprensió.

LA REPRESENTACIÓ

Tant en la tragèdia com en la comèdia s'alternaven tenien parts cantades i parts

dialogades. Les parts cantades anaven a càrrec del cor, un personatge col·lectiu -per
exemple un cor de vells, de mariners, de dones o d'esclaves-, que al mateix temps que
cantava dansava a l'orquestra. El nombre de coreutes o membres del cor era de 15 a la
tragèdia i 24 a la comèdia, i estaven a les ordres del corifeu o cap del cor. El corifeu també
podia expressar el sentiment del cor en el diàleg amb els personatges.

Els actors eren un màxim de tres. Això vol dir que no hi podia haver més de tres
personatges parlant a les parts dialogades i que cada actor havia de representar diversos
papers dins la mateixa obra. Els actors, igual que els coreutes, eren exclusivament homes,
fins i tot quan representaven personatges femenins, però aquesta incongruència quedava
dissimulada pel fet que els uns i els altres duien màscares. Les màscares i els vestits
indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger. La màscara impedia veure
l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb
gestos exagerats o verbalment.

3
 Literatura universal. 1r batxillerat
Ins Andreu Nin
EL món clàssic. Grècia.

Tant el cor i els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans. El teatre, per
tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el
poble i el destinatari del qual era el mateix poble. Per això als primers temps l'entrada era
lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos
poguessin assistir-hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una
entrada. Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es
portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies.
L'ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La
graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i
als ciutadans distingits. Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas,
si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

LA TRAGÈDIA

La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l'obra, un heroi o heroïna

d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del
seu sofriment.

Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments
procedents de la mitologia. D'aquesta manera els dramaturgs, que havien d'escriure cada
any tres tragèdies i un drama satíric si volien participar en el concurs anual, no es veien
obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument fossin ja
coneguts pel públic i que molt sovint diversos tràgics partissin d'un mateix mite. L'important
era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite,
de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors.

A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de
la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el
sofriment (páthos) i el conflicte (agon).

 El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home

excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí l'aboca a la ruïna.
 El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant
idees oposades.

L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà
de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors.

4
 Literatura universal. 1r batxillerat
Ins Andreu Nin
EL món clàssic. Grècia.

Estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els

espectadors de la situació, seguit pel pàrode, el cant amb el qual entra el cor. A
continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs
dels actors (episodis). L'última escena és l'èxode. El cor tràgic sofreix al costat de l'heroi,
però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar
de mitjancer.

El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i

competeixen entre si el tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres atenesos
i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seves obres. Després, del s. IV a.
C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa
categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.

Extret de: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/dionis/dionindx.htm