Apunts D'equacions en Derivades Parcials: Quart de La Llicenciatura de Matem'atiques. Tercer de Grau de Matem'atiques

Apunts d’Equacions en Derivades Parcials
Quart de la Llicenciatura de Matemàtiques. Tercer de Grau de Matemàtiques.
Contents
1 Introducció 4
1.1 Preliminars Matemàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
1.1.1 Conjunts i Topologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
1.1.2 Funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.3 Dominis Regulars i Lipschitz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.1.4 Fórmules d’integració per parts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.2 Definicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.2.1 Tipus de condicions. Problemes ben posats. . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.3 Equacions de la fı́sica matemàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.3.1 Equació de la calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.3.2 Equació d’ona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.3.3 Equació de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
2 El problema de Cauchy per a les equacions lineals de primer ordre 14

2.1 Modelització de l’equació del transport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
2.2 Equacions Lineals. Mètode de les caracterı́stiques . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
2.2.1 Significat de les caracterı́stiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2.3 Problema de Cauchy. Existència i Unicitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
2.4 Existència i Unicitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
3 Classificació de les edps lineals de segon ordre 21

3.1 Forma canònica de les edps lineals de segon ordre en el pla . . . . . . . . . . . . 22
3.2 Classificació de les edp’s de segon ordre en IRn . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1
4 El problema de Cauchy per a l’equació d’ona unidimensional 25
4.1 Fórmula de d’Alambert . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
4.1.1 Interpretació fı́sica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
4.2 Domini de Dependència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
4.3 El problema de Cauchy per a l’equació d’ones no homogènia . . . . . . . . . . . 30
4.4 Solució de l’equació d’ona en un segment emprant la fórmula de D’Alembert . . 32
4.5 Energia i Unicitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
5 Transformada de Fourier 35
5.1 Propietats de la transformada de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
5.2 convolució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
5.2.1 Propietats de la convolució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
5.3 Transformada inversa d’una gaussiana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
5.4 Transformada de Fourier en IRN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
6 El problema de Cauchy per a l’equació de la calor 38

6.1 Resultats clàssics d’unicitat. Principi del màxim . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
6.2 El problema de Cauchy no homogeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
7 Sèries de Fourier 47
7.1 Convergència de les sèries de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
7.2 Regularitat de les sèries de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
7.3 Apèndix: Convergència Uniforme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
8 Problemes mixtes per a l’equació de la calor en una dimensió espaial 56

8.1 Problema de Dirichlet homogeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
8.2 Existència d’una solució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
8.3 Problemes de Sturm-Liouville . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
8.4 Problema general independent del temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
8.5 Problema general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
9 Problema Mixte per a l’equació d’ona en una dimensió espaial 69

9.1 Problema homogeni amb extrems fixes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
9.2 Problema no-homogeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
9.3 Extrems mòbils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
10 L’equació de Laplace 73
10.1 Principi del màxim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
10.2 Propietats del valor mitjà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
2
10.3 Solució de l’equació de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
10.3.1 Equació de Laplace en un rectangle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
10.3.2 Coordenades polars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
10.3.3 Equació de Laplace en un disc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
10.3.4 Fórmula integral de Poisson . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
10.3.5 Equació de Laplace en un anell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
11 Introducció al mètode numèric de diferències finites 86

11.1 Diferències finites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
11.1.1 Aproximació de les derivades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
11.1.2 Aproximació de les derivades parcials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
11.2 Equació de la calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
11.3 Anàlisis de l’estabilitat de von Neumann . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
11.3.1 Convergència. Teorema d’equivalència de Lax . . . . . . . . . . . . . . . 93
11.4 Equació d’ona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
11.4.1 Estabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
11.5 Equació de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
11.5.1 Mètodes iteratius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
3
1 Introducció
Aquestes notes són una breu introducció a la teoria de les equacions en derivades parcials
(EDP).
Quan es vol modelar la vida real des del punt de vista matemàtic i on intervenen dues o
més variables independents ens apareixen les equacions en derivades parcials, per exemple els
model d’evolució que descriuen la dinàmica al llarg del temps d’una determinada variable que
pot representar fenòmens de lo més divers que van des de la posició d’un satèlit en l’espai fins
la dinàmica d’un àtom, passant pels ı́ndex bursàtils o el grau en que una malaltia afecta a la
població.
El curs que presentarem en aquest apunts pretén exposar els coneixements bàsics per a que
l’estudiant pugui entendre els tres exemples clàssics de la fı́sica matemàtica: equació d’ona
(equacions hiperbòliques), equació de la calor ( equacions parabòliques) i equació de Laplace (
equacions el.lı́ptiques). Si bé que la major part del curs estarà dedicada a problemes lineals,
analitzarem alguns exemples simples de models nolineals.
La teoria de EDP és evidenment una generalització i extensió de la teoria de EDO. Encara
que la teoria que exposarem és molt més sofisticada que la clàssica de EDO. Necessitarem eines
i conceptes matemàtiques que no se presenten en el marc de les EDO.
1.1 Preliminars Matemàtics

En aquesta secció recordarem alguns conceptes matemàtics i notacions que emprarem al llarg
d’aquests apunts.
1.1.1 Conjunts i Topologia

Denotarem Br (x) la bolla oberta de IRn centrada en x i radi r,
Br (x) = {y ∈ IRn : |x − y| < r}.
El volum de Br (x) i l’àrea de ∂Br (x) venen donats per

wn n
|Br (x)| = r |∂Br (x)| = wn r n−1 ,
n
on wn és l’àrea de l’esfera unitat, és a dir l’àrea de ∂B1 en IRn ; en particular w2 = 2π i w3 = 4π.
nπ n/2 R
En general, wn = Γ(n/2+1) on Γ(s) = 0∞ ts−1 e−t dt és la funció Gamma d’Euler.
Sigui A ⊂ IRn . Un punt x ∈ A és:

• un punt interior si existeix una bolla Br (x) ⊂ A;
4
• un punt frontera si qualsevol bolla Br (x) conté punts d’A i del seu complemetari IRn \ A.
El conjunt de punts frontera de A s’anomena frontera d’A, i es denota per ∂A.
• un punt d’acumulació de A is existeix una successió xkk≥1 ⊂ A tal que xk → x.
A és obert si tots els seus punts són punts interiors; el conjunt A = A ∪ ∂A és la clausura
d’A; A és tancat si A = A.
Un conjut obert A és connex si per cada parells de punts x, y ∈ A existeix una corba regular
que els uneix totalment continguda en A. Un domini és un conjunt obert i connex. Els dominis
generalment els denotarem per Ω.
Si U ⊂ A, direm que U és dens en A si U = A.
A està fitat si està contingut en alguna bolla Br (0); A és compacte si és tancat i fitat.
1.1.2 Funcions
Direm que una funció u : Ω → IR és Lipschitz si existeix una constant L tal que
|u(x) − u(y)| ≤ L|x − y|
per a tot x, y ∈ Ω. El nombre L s’anomena constant de Lipschitz de u.
Teorema 1 (Rademacher) Sigui u una funció Lipschitz en A. Llavors u és diferenciable quasi
per tot punt d’A, és a dir, excepte en un conjunt de mesura zero.
Siguin u una funció escalar i w = (w1 , . . . , wn ) una funció vectorial. Definim el gradient, la
divergència i el laplacià com !
∂u ∂u
∇u = ,...,
∂x1 ∂xn
n
X ∂wi
div(w) =
i=1 ∂xi
n
X ∂2u
∆u = 2
.
i=1 ∂xi
1.1.3 Dominis Regulars i Lipschitz

Al llarg d’aquest curs distingirem els dominis d’acord al grau de regularitat de la seva frontera
Un domini Ω és regular si la seva frontera, és de classe C 1 . Per cada punt p ∈ ∂Ω, existeix
la recta (n = 2), el pla (n = 3) o la hipersuperfı́cie (n > 3) tangent, per tant existeix el vector
normal en p. Denotarem per n(p) el vector normal unitari exterior a p ∈ ∂Ω.
En una gran part de les aplicacions els dominis són poligonals. Aquesta classe de dominis
pertanyen a la classe de dominis Lipschitz, que la seva frontera és Lipschitz.
5
Figure 1: Un domini regular i un domini Lipschitz
1.1.4 Fórmules d’integració per parts

Teorema 2 (Teorema de la Divergència de Gauss) Sigui Ω ⊂ IRn un domini regular i
F = (F1 , F2 , . . . , Fn ) : Ω → IRn , F ∈ C 1 (Ω̄), llavors es satisfà
Z Z
div(F)dx = F · nds, (1)
Ω ∂Ω
on n és el vector normal unitari exterior a ∂Ω, i ds és la mesura en ∂Ω.1

Algunes identitats útils es poden deduir de (1). Aplicant (1) a vF, amb v ∈ C 1 i aplicant la
identitat
div(vF) = vdivF + ∇v · F,
obtenim la següent fórmula d’integració per parts
Z Z Z
vdivFdx = vF · nds − ∇v · Fdx. (2)
Ω ∂Ω Ω
Si elegim F = ∇u, u ∈ C 2 (Ω) ∩ C 1 (Ω̄)2 obtenim la primera fórmula de Green

Z Z Z
∂u
v∆udx = v ds − ∇v · ∇udx, (3)
Ω ∂Ω ∂n Ω
∂u
on ∂n
= ∇u · n denota la derivada de u en la direcció de n. En particular, si v = 1 tenim
Z Z
∂u
∆udx = ds.
Ω ∂Ω ∂n
1
p
Si ∂Ω és la gràfica de φ ds = 1 + |∇φ(y)|2 dy.
2
div∇u = ∆u
6
Si intercanviam u i v en la fórmula (3) i restam les dues expressions obtenim la segona fórmula
de Green Z Z !
∂v ∂u
u∆vdx − v∆u = u −v ds. (4)
Ω ∂Ω ∂n ∂n
Observació: Totes les fórmules anteriors també es satisfan si el domini és Lipschitz.
1.2 Definicions
Un multiindex α = (α1 , . . . , αn ) és un vector on les seves components són enters no-negatius. La
P
longitud |α| d’un multiindex α es defineix com |α| = ni=1 αi . Donada una funció v : IRn → IR
denotarem les derivades parcials d’ordre |α| com
∂ |α| v
Dαv = .
∂xα1 1 · · · ∂xαnn
• Una edp és una equació que relaciona una funció u : Ω → IR, on Ω és un domini de IRn , i
les seves derivades parcials, és a dir,
∂u ∂u
F (x, u, ,···, , · · · , D α u) = 0
∂x1 ∂xn
on α és un multiindex amb |α| = m ≥ 1.
• L’ordre m d’una edp és l’ordre més alt de les derivades parcials que apareixen a l’equació.
Exemple: yux − xuy = 0 equació de primer ordre;
uxx − uyy = 0 equació de segon ordre.
• Una edp d’ordre m és lineal si F és lineal respecte de u i les seves derivades parcials, és
a dir, X
Aα (x)D α u = B(x).
|α|≤m
Si B = 0 direm que l’equació és homogènia.

Principi de superposició: Si u1 i u2 són dues solucions d’una edp lineal homogènia,
llavors a1 u1 + a2 u2 tambè ho és. Aquesta propietat ens serà molt útil per resoldres edps
lineals (mètode de Fourier).
7
• Una edp d’ordre m és semilineal si és lineal en les derivades d’ordre més alt i els coeficients
només depenen de les variables independents, és a dir,
X
Aα (x)D α u = B(x, u, D β u).
|α|=m
amb β un multiindex amb |β| < m.
• Una edp és quasilineal si té la forma

X
Aα (x, u, D β u)D αu = B(x, u, D β u).
|α|=m
amb β un multiindex amb |β| < m.

Exemples: ut + cux = 0 és lineal de primer ordre;
(x + 3)uxx + xy 2 uyy = u3 + ux és semilineal de segon order;
(1 + u2y )uxx − 2ux uy uxy + (1 + u2x )uyy = 0 és quasilineal de segon ordre. La gràfica de la
solució d’aquesta equació z = u(x, y) representa una superfı́cie que és la que minimitza la
RR
integral Ω (1 + u2x + u2y )1/2 dxdy que representa l’àrea de la superficie. Per tant aquesta
equació de segon ordre quasilineal rep el nom equació de les superfı́cies minimals.
• Una solució d’una edp d’ordre m en un cert domini Ω és una funció u : Ω → IR, u ∈ C m (Ω)
tal que al substituir u i les seves derivades parcials en l’equació es converteix en una
identitat en Ω.
Exemple: Considerem uxy = 0, fent el canvi v = ux queda vy = 0 que la seva solució té la
forma v(x, y) = f (x) per una f arbitrària. Desfent el canvi tenim ux = f (x) i integrant
obtenim la solució de l’edp u(x, y) = F (x) + G(y), on F i G són funcions arbitràries.
Aquesta expressió obtinguda s’anomena solució general de l’edp ja que qualsevol solució
de l’equació se pot obtenir de la forma anterior. Es troben solucions particulars imposant
condicions adicionals.
Per una edp d’ordre m, una solució que contengui m funcions arbitràries s’anomena solució
genenal i qualsevol solució obtinguda d’aquesta afegint condicions adicionals s’anomena
solució particular.
1.2.1 Tipus de condicions. Problemes ben posats.

Per descriure completament un procès fı́sic és insuficient l’edp que modela el procès, fa falta a
més plantetjar l’estat inicial del procès (condicions inicials) i les condicions que ha de satisfer
8
a la frontera del domini on té lloc el procès (condicions de frontera). Això és degut a la no
unicitat de les solucions d’una edp.
Distinguirem tres tipus principals de problemes que estudiarem al llarg d’aquest curs:
a) El problema de Cauchy on se plantetjen les condicions inicials, se considera que el domini

Ω = IRn i per tant no hi ha condicions de frontera.
b) Problemes de contorn se plantetjen les condicions de frontera però no tenim condicions

inicials ja que el procès és estacionari, no depèn del temps.
c) Problems de tipus mixte on es donen condicons inicials i condicions de frontera.
Definició 1 Considerem una edp amb unes condicions auxiliars sobre un cert domini Ω. Direm
que el problema està ben posat si tenim: existència de solució del problema; unicitat d’aquesta
solució; continuı̈tat respecte de les condicions auxiliars.
El concepte de problema ben posat va ser introduit per Hadamard qui va donar un exemple
de problema mal posat.
Exemple (Exemple de Hadamard) En el pla IR2 de variables (x, t) considierem l’equació
de Laplace en la regió t > 0
uxx + utt = 0
amb condicions inicials
u(x, 0) = φ0 (x), ut (x, 0) = φ1 (x).
Si consideram el problema concret amb que φ0 (x) = 0 i φ1 (x) = n−k sin nx, n, k ∈ IN, tenim
que la solució és u(x, t) = sin nx sinh nt
nk+1
.
Per altra banda si u1 és la solució del problema general, llavors u2 (x, t) = u1 (x, t)+ sin nx sinh nt
nk+1
és la solució del problema de Cauchy

 uxx
 + utt = 0 x ∈ IR, t > 0
u(x, 0) = φ0 (x)


ut (x, 0) = φ1 (x) + n−k sin nx
Per n gran les condicions inicials d’aquest problema i del general són properes ja que per a
n gran n−k sin nx → 0. En canvi les solucions u1 i u2 difereixen amb u = sin nx sinh nt
nk+1
que tendeix
a infinit quan n és gran.
9
1.3 Equacions de la fı́sica matemàtica
En aquest apartat modelarem els fenòmens fı́sics clàssics mitjançant equacions, és a dir, intro-
duirem els models a que donen lloc les tres equacions següents:
1. ut = uxx equació de la calor.
2. utt = uxx equació d’ona.
3. uxx + uyy = 0 equació de Laplace.
1.3.1 Equació de la calor

Considerem un medi fı́sic amb densitat ρ(x) sotmés a fonts de calor F (x, t). Suposarem que
(x, t) ∈ IR3 × IR, on x representa l’espai i t el temps. Denotem per u(x, t) la temperatura en
el punt x i a l’instant t. Les experiències demostren que el flux de calor va de lo calent a lo
fred, és a dir, de major a menor temperatura. La llei de Fourier diu que ”el flux tèrmic és
proporcional al gradient de les temperatures”, llavors es pot escriure
J = −κ(x)∇u, κ(x) ≥ 0
on κ(x) és una caracterı́stica del medi anomenada conductivitat tèrmica.

Suposarem que les variacions de la temperatura són moderades i per tant podrem suposar
que les constant fı́siques no depenen de la temperatura.
Sigui Ω un domini regular dins el nostre medi. La llei de Fourier implica que la quantitat de
calor que s’intercanvia entre Ω i el seu complementari a travers de la frontera ∂Ω en l’instant t
és Z
Q1 = κ∇u · nds
∂Ω
Aplicant el teorema de la divergència ens queda que
Z
Q1 = div(κ(x)∇u)dx
Ω
Per altra banda les fonts de calor generen en Ω una quantitat de calor en l’intant t
Z
Q2 = F (x, t)dx
Ω
La variació de la temperatura amb el temps en el punt x i a l’instant t ve donada per ut (x, t)

i per tant, en un interval ∆t la variació de la quantitat de calor en Ω se pot aproximar per
Z t+∆t Z
Q3 = c(x)ρ(x)ut (x, t)dx
t Ω
10
on c(x) és el calor especı́fic del medi. Per que hi hagi equilibri s’ha de satisfer que
Z t+∆t
(Q1 + Q2 )dt = Q3
t
d’on resulta que

Z t+∆t Z
[div(κ(x)∇u(x, t)) + F (x, t) − c(x)ρ(x)ut (x, t)] dxdt = 0
t Ω
Com que Ω i ∆t són arbitraris, llavors en els punts de continuı̈tat de l’integrand tenim
div(κ(x)∇u(x, t)) + F (x, t) − c(x)ρ(x)ut (x, t) = 0
que és l’equació de la calor. Si suposam que κ, c i ρ són constants s’obté
ut = a2 ∆u + F (x, t)
1.3.2 Equació d’ona

L’estudi de la vibració d’una corda de violı́ és un dels problemes que es varen proposar els fı́sics
i matemàtics de finals del segle XVIII, com Bernoulli, Dirichlet, Euler, Fourier.
Suposem una corda de longitud l colocada en el pla Oxu i que es sommet a vibracions
transversals dins el mateix pla, respecte de la seva posició d’equilibri que suposarem que coin-
cideix amb l’eix Ox. El desplaçament de la corda en el punt x i a l’instant t ho denotarem per
u(x, t). A més ens limitarem a vibracions petites, és a dir, despreciarem termes quadràtics de
tan α = ux .
La tensió en cada punt i en cada instant se suposa que està dirigida en la direcció de la
tangent en el punt x i té per mòdul T (x, t) i que aquest es pot calcular per la llei de Hooke que
diu que la força és proporcional a l’allargament. L’allargament a que es sommet un segment de
la corda (x, x + ∆x) és igual
Z x+∆x q
1 + u2x dx ≃ ∆x
x
llavors es dedueix que la magnitud de la tensió no depèn del temps. Vegem que tampoc no
depèn de x, és a dir, és constant. Les projeccions de la tensió sobre els eixos x i u venen donades
per
T
Tx = T (x) cos α = q ≃ T (x)
1 + u2x
Tu = T (x) sin α ≃ T (x) tan α = T (x)ux .
11
Sobre el segment (x, x+∆x) actuen forces de tensió i forces externes. La suma de les projeccions
de totes les forces sobre l’eix Ox ha de ser zero (es consideren només oscilacions transversals).
Com que les forces externes estan dirigides, per hipòtesis, al llarg de l’eix Ou, tendrem que
Tx (x + ∆x) − Tx (x) = 0 d’on tenim que T (x) = T (x + ∆x). LLavors poden suposar que la
magnitud de la tensió és constant T (x) = T0 .
Anem ara a deduir l’equació de les oscilacions transversals de la corda. Les forces que actuen
sobre un segment [x, x + ∆x] són
a) Les de tensió
T0 (sin α(x + ∆x) − sin α(x))
d’on suposant que les vibracions són petites, podem aproximar
tan α
sin α = q ≃ tan α = ux
1 + (tan α)2
b) Les forces externes les aproximam per
F (x, t)∆x
on F (x, t) és la magnitud de la força que s’aplica perpendicularment a l’eix Ox en el punt x i
a l’instant t.
Per la llei de Newton que diu que la suma de totes les forces és igual a la massa per
l’acceleració i si ρ(x) és la densitat de la corda tenim
T0 (ux (x + ∆x, t) − ux (x, t)) + F (x, t)∆x = ρ(x)∆xutt (x, t)

Dividint per ∆x i fent ∆x → 0 resulta l’equació
T0 uxx (x, t) + F (x, t) = ρ(x)utt (x, t)
que és l’equació del moviment de la corda amb les hipòtesis fetes.
1.3.3 Equació de Laplace

Si f (z) és una funció analı́tica en el pla complex, llavors u(x, y) = Ref (x + iy) i v(x, y) =
Imf (x+iy) les parts reals i imaginàries respectivament de f , satisfan les condicions de Cauchy-
Riemann, és a dir,
ux = vy ,
−uy = vx
d’on s’obtenen les equacions
uxx + uyy = 0
vxx + vyy = 0
12
Les parts reals i imaginàries d’una funció analı́tica són solució de l’equació de Laplace.
Si suposam una distribució de càrregues elèctriques ρ(x) en IR3 , la llei de Gauss diu que el
camp elèctric E(x) satisfà
divE(x) = 4πρ(x)
Per altra banda la llei de Coulomb diu que el camp elèctric és un camp potencial, és a dir,
E = −∇u. Substituint en la llei de Gauss obtenim l’equació del potencial generat per la
distribució de càrregues ρ(x), que resulta ser
−∆u(x) = −divE(x) = 4πρ(x)
Si se suposa que ρ(x) ≥ 0 i s’interpreta com una distribució de masses l’equació anterior és
l’equació del potencial gravitatori de Newton.
13
2 El problema de Cauchy per a les equacions lineals de
primer ordre
2.1 Modelització de l’equació del transport
Sigui Ω ⊂ IRn , suposem en Ω un lı́quid que flueix a una velocitat V(x, t) i dins el qual hi ha
partı́cules. Denotem per u(x, t) la concentració de partı́cules dins el lı́quid i per f (x, t) la font
de partı́cules. El camp de vectors U(x, t) = u(x, t) V(x, t) representa el flux de partı́cules.
Suposem que les partı́cules són arrossegades pel lı́quid però no n’hi ha difusió.
Sigui B ⊂ Ω una bolla, sigui m(B, t) la quantitat de partı́cules en B, a l’instant t
Z
m(B, t) = u(x, t)dx
B
llavors la variació de m(B, t) és deguda a la font de partı́cules i a la pèrdua a travers de la

frontera, per tant tenim
Z Z Z
′
m (B, t) = ut (x, t)dx = f (x, t)dx − U(x, t) · n(x)ds
B B ∂B
on n(x) denota el vector normal unitari exterior a ∂B. Aplicant el teorema de la divergència a
la segona integral ens queda
Z Z
ut (x, t)dx = (f (x, t) − div(U(x, t)))dx
B B
Suposant que l’integrant és contı́nuo i fent tendir el diàmetre de B a zero obtenim l’equació
diferencial
ut + div(U(x, t)) = f
emprant l’expressió de U = uV, suposant que V = c és constant i agafant ϕ(x) com a
distribució inicial de partı́cules obtenim el problema de Cauchy per a l’equació del transport

ut + c · ∇u = f x ∈ IRn , t > 0
(5)
u(x, 0) = ϕ(x) x ∈ IRn
2.2 Equacions Lineals. Mètode de les caracterı́stiques

Considerem una edp lineal de primer ordre en dues variables:
a(x, y)ux + b(x, y)uy + c(x, y)u = f (x, y) (6)
14
La clau per a resoldre (6) és trobar un canvi de variables
ξ ≡ ξ(x, y), η ≡ η(x, y)
que transformi l’equació en una de més simple, de la forma
uξ + h(ξ, η)u = F (ξ, η)
similar a quan varem classificar les edp’s de segon ordre.

Suposem que el Jacobià del canvi J = ξx ηy − ξy ηx 6= 0 i aplicant la regla de la cadena tenim
ux = uξ ξx + uη ηx , uy = uξ ξy + uη ηy .
Si ho substituim a l’equació (6), obtenim
a(uξ ξx + uη ηx ) + b(uξ ξy + uη ηy ) + cu = f
Si ho reordenam ens queda
(aξx + bξy )uξ + (aηx + bηy )uη + cu = f
Si elegim η(x, y) tal que aηx + bηy = 0 i si suposam que ηy 6= 0 tenim que η ha de satisfer
ηx b
=−
ηy a
Si consideram les corbes de nivell η(x, y) = K llavors podem expressar de l’equació anterior
y(x) on y ′ = −ηx /ηy , d’on tenim que l’equació η(x, y) = K defineix solucions de l’edo
b
y′ = (7)
a
L’equació (7) s’anomena equació caracterı́stica de (6) i la famı́lia de corbes solució s’anomenen
corbes caracterı́stiques de (6). Les corbes caracterı́stiques representen corbes sobre les quals la
nova variable independent η és constant. Si elegim el canvi de variables η(x, y) tal que η(x, y) =
K sigui solució de (7) tendrem que el coeficient de uη s’anul.la. Si ara elegim ξ(x, y) = x, llavors
tendrem que
1 0

J = = ηy 6= 0
ηx ηy
Amb aquest canvi l’equació (6) s’ha transformat en
αuξ + cu = f
15
on α = aξx + bξy . Aquesta equació es pot pensar con una equació diferencial ordinària lineal
en u respecte de la variable ξ.
Exemple 1: Considerem l’equació lineal de primer ordre
x2 ux + yuy + xyu = 1
L’equació caracterı́stica és

y
y′ =
x2
que si la resolem queda
Z Z
1 1 1
dy = 2
dx ⇒ ln y + = K, y > 0, x 6= 0
y x x
Si feim el canvi η(x, y) = ln y + x1 i ξ(x, y) = x, tenim que el Jacobià és J = ηy = 1/y 6= 0.
Aplicant la regla de la cadena i la transformació inversa y = eη−1/ξ l’equació ens queda
1 1
ξ 2 uξ + ξeη−1/ξ u = 1 ⇒ uξ + eη−1/ξ u = 2
ξ ξ
Hem transformat l’equació en una de més simple en una regió del pla (ξ, η) amb ξ 6= 0 i y > 0.
L’avantatge d’aquesta tècnica és que l’edp resultant es pot resoldre. Pensam l’edp
uξ + h(ξ, η)u = F (ξ, η)
com una edo lineal de primer ordre en ξ i η com si fos un paràmetre. Si empram el mètode del
factor integrant R R R
e h(ξ,η)dξ uξ + h(ξ, η)e h(ξ,η)dξ u = F (ξ, η)e h(ξ,η)dξ ,
∂ R h(ξ,η)dξ R
e u = F (ξ, η)e h(ξ,η)dξ .
∂ξ
Si integram respecte de ξ ens queda
R Z R
h(ξ,η)dξ h(ξ,η)dξ
e u= F (ξ, η)e dξ + g(η)
on g és una funció de C 1 arbitrària. Llavors tenim que la solució general de l’edp ve donada per
R Z R R
− h(ξ,η)dξ h(ξ,η)dξ − h(ξ,η)dξ
u(ξ, η) = e F (ξ, η)e dξ + g(η)e
d’on desfent el canvi obtenim
u(x, y) = eα(x,y) (β(x, y) + g(η(x, y))) (8)
16
Exemple 2: Considerem l’equació a coeficients constants
aux + buy + cu = 0
amb a, b, c ∈ IR. Suposem que a 6= 0, l’equació caracterı́stica és
b
y′ =
a
que la seva solució general ve donada per
bx − ay = K, K ∈ IR
Les corbes caracterı́stiques de l’edp són una famı́lia de rectes paral.leles. Si feim el canvi ξ = x
i η = bx − ay obtenim l’equació
c
uξ + u = 0
a
que la solució general ve donada per
u(ξ, η) = g(η)e−cξ/a
i desfent el canvi
u(x, y) = g(bx − ay)e−cx/a
on g és una funció de C 1 arbitrària.
2.2.1 Significat de les caracterı́stiques

Anem a entendre el significat de les corbes caracterı́stiques, que venen definides per l’edo
b(x, y)
y′ =
a(x, y)
i que representen una famı́lia uniparamètrica de corbes tal que la seva tangent en cada punt
ve definida pel vector v = (a, b) (Notem que el terme de les derivades de l’equació (6) és la
derivada de u en la direcció de v, v · ∇u). Suposem la corba caracterı́stica expressada en forma
paramètrica, és a dir, x = x(s), y = y(s) llavors satisfà el sistema d’edos
dx dy
= a(x, y), = b(x, y), (9)
ds ds
si restringim la solució de l’edp sobre la corba caracterı́stica tenim u(s) = u(x(s), y(s)) i si
derivam respecte de s queda
du dx dy
= ux + uy = aux + buy = −cu + f
ds ds ds
Aquesta darrera equació s’ha de satisfer a més del sistema (9) i s’anomena equació de compat-
ibilitat.
17
2.3 Problema de Cauchy. Existència i Unicitat.
Considerem una corba Γ en el pla (x, y) que la seva representació paramètrica és Γ(s) =
(x0 (s), y0(s)). El problema de Cauchy consisteix en determinar una solució de l’equació
F (x, y, u, ux, uy ) = 0
en un entorn de Γ, tal que u(x0 (s), y0 (s)) = u0 (s).

Exemple 3: (Equació del transport)

ut + cux = 0 x ∈ IR, t > 0
u(x, 0) = ϕ(x) x ∈ IR
Anem a calcular la solució general de l’edp. Plantetjam l’equació caracterı́stica (pensam t
com y)
1
t′ =
c
llavors les corbes caracterı́stiques són les rectes x − ct = K, fent el canvi η(x, t) = x − ct i
ξ(x, t) = x l’edp es converteix amb
cuξ = 0
que la seva solució general ve donada per u(η, ξ) = g(η) amb g una funció de C 1 arbitrària.
Desfent el canvi de variables i imposant les condicions inicials obtenim
u(x, t) = ϕ(x − ct)
NOTA: A la vista de la solució tenim que la quantitat de partı́cules que hi ha en el punt x

i a l’instant t, és simplement la quantitat de partı́cules que hi havia en el punt x − ct a l’instant
t = 0. Com que c era la velocitat del fluid, ct representa l’espai recorregut en el temps t i
per tant la quantitat de partı́cules en (x, t) és la trasllació de les partı́cules en l’intant inicial
traslladades a velocitat c.
Exemple 4: Considerem l’edp
ux + 2uy − 4u = ex+y
Les rectes caracterı́stiques són 2x − y = K, feim el canvi de coordenades
w = 2x − y z =y+x
d’on el canvi invers ve donat per

w+z 2z − w
x= y=
3 3
18
i definim v(w, z) = u((w + z)/3, (2z − w)/3) ens queda l’equació com
3vz − 4v = ez
que és una edo lineal a coeficients constant no homgènia. La solució general de l’homogènia ve
donada per vh (w, z) = K(w)e4z/3 , on K ∈ C1 en w. Per a calcular una solució general de la
no-homogènia, o bé es troba una solució particular de la no homogènia o bé s’empra la tècnica
de variació de les constants. Per aquest exemple tenim que vp (w, z) = −ez és una solució
particular de la no homogènia, llavors la solució general de l’equació per v és
v(w, z) = K(w)e4z/3 − ez
i desfent el canvi tenim la solució general u(x, y) de l’edp
4(x+y)
u(x, y) = K(2x − y)e 3 − ex+y (10)
on K(x) és una funció arbitrària de classe C 1
Exemple 5: Si imposam una condició inicial tenim que podrem calcular l’expressió de la
funció K. Vegem-ho amb exemple concret
(
u(x, 4x + 2) = 0
on ens donen el que val la funció u sobre la recta y = 4x + 2. En l’exemple d’abans hem trobat
la solució general de l’edp i si imposam la condició tenim
4(5x+2)
u(x, 4x + 2) = K(−2x − 2)e 3 − e5x+2 = 0
d’on obtenim que
5x+2
K(−2x − 2) = e− 3 ,
fent el canvi r = −2x − 2 llavors x = −(r + 2)/2 i tenim que la funció K ve donada per
5r+6
K(r) = e 6
i per tant la solució del problema proposat és

u(x, y) = e3x+y/2+1 − ex+y
Exemple 6: ( Condició sobre les rectes caracterı́stiques I) En l’exemple anterior la condició
venia donada sobre la recta y = 4x + 2 que no és paral.lela a les rectes caracterı́stiques de l’edp,
vegem que passa si ens donen la condició sobre una de les rectes caracterı́stiques
(
u(x, 2x − 1) = 0
19
Si imposam la condició a la solució general (10) ens queda
0 = u(x, 2x − 1) = K(1)e4x−4/3 − e3x−1 , on K(1) = e−x+1/3
Però K(1) és una constant i e−x+1/3 és una funció no constant, llavors les solucions de l’edp no
cumpleixen mai la condició u(x, 2x − 1) = 0, el problema no té solució.
Exemple 7: ( Condició sobre les rectes caracterı́stiques II) Considerem ara l’exemple
(
u(x, 2x) = −e3x + e4x
Si imposam la condició a la solució general (10) ens queda
−e3x + e4x = u(x, 2x) = K(0)e4x − e3x
d’on obtenim que K(0) = 1. Hi ha infinites funcions K de classe C 1 tal que K(0) = 1. Per totes
elles obtenim solucions del nostre problema, per tant tenim que aquest problema té infinites
solucions. Aquesta infinitat de solucions es degut a la forma especial de la funció e4x − e3x sobre
la recta condició.
Hem vist amb els dos exemples anteriors que si la condició ve donada sobre una recta
caracterı́stica llavors o bé no hi ha solució o bé n’hi ha infinites. Podem enunciar el següent
resultat d’existència i unicitat.
Definició: Direm que dues corbes regulars s’intersecten transversalment si en el punt
d’intersecció l’angle que formen les rectes tangents a les corbes és diferent de zero.
2.4 Existència i Unicitat

Teorema 3 Sigui Γ(s) = (α1 (s), α2 (s)) una corba plana regular. Considerem el següent prob-
lema de Cauchy
a(x, y)ux + b(x, y)uy + c(x, y)u = f (x, y)
(11)
u(α1 (s), α2 (s)) = h(s)
amb h ∈ C 1 . Si la corba Γ intersecta transversalment cada corba caracterı́stica una única
vegada, llavors existeix una única solució del problema en un entorn de Γ.
La demostració d’aquest teorema es plantetjarà com a exercici.
20
3 Classificació de les edps lineals de segon ordre
Considerem una edp lineal de segon ordre en dues variables independents
a(x, y)uxx + 2b(x, y)uxy + c(x, y)uyy + d(x, y)ux + e(x, y)uy + f (x, y)u = g(x, y) (12)
Considerem un canvi de variables (x, y) → (η, ξ) tal que el jacobià

η η

J = x y =
6 0
ξx ξy

llavors aplicant el teorema de la funció inversa, existeix un entorn de (x, y) i un de (η, ξ) on

l’aplicació és invertible. Aplicant la regla de la cadena obtenim
ux = uη ηx + uξ ξx , uy = uη ηy + uξ ξy ,
uxx = uηη (ηx )2 + 2uηξ ηx ξx + uξξ (ξx )2 + uξ ξxx + uη ηxx
uyy = uηη (ηy )2 + 2uηξ ηy ξy + uξξ (ξy )2 + uξ ξyy + uη ηyy
uxy = uηη ηx ηy + uηξ (ηx ξy + ηy ξx ) + uξξ ξx ξy + uξ ξxy + uη ηxy
Amb aquest canvi l’edp es converteix amb
Auξξ + 2Buξη + Cuηη + F (ξ, η, u, uξ , uη ) = 0 (13)
on
A = a(ξx )2 + 2bξx ξy + c(ξy )2
B = aξx ηx + b(ξx ηy + ξy ηx ) + cξy ηy
C = a(ηx )2 + 2bηx ηy + c(ηy )2
Amb aquestes expressions és fàcil verificar que
(B 2 − AC) = (b2 − ac)J 2
com que J 6= 0, tenim que el signe del discriminant b2 − ac és invariant per canvi de vari-
ables. Emprarem aquesta invariància per classificar les edps de segon ordre. Tenim la següent
classificació:
a) Si el discriminant b2 − ac > 0 direm que l’equació és de tipus hiperbòlic
b) Si b2 − ac < 0 l’equació és de tipus el.lı́ptic
c) Si b2 − ac = 0 l’equació és parabòlica.
21
3.1 Forma canònica de les edps lineals de segon ordre en el pla
L’equació (13) es pot simplificar si elegim ξ i η tal que els coeficients A, B o C siguin zero. Els
coeficients A, B i C són edp’s de primer ordre en les funcions ξ i η, de fet l’edp que defineix A
i C és la mateixa, si l’edp d’ordre 1
avx2 + 2bvx vy + cvy2 = 0 (14)
té dues solucions tal que el seu jacobià sigui no nul podrem transformar l’equació (13) a la
forma
R(ξ, η, u, uξ , uη )
uξη = .
2B
L’equació (14) s’anomena equació caracterı́stica de l’edp (12). Si ϕ(x, y) és una solució de (14),
la corba de nivell ϕ(x, y) = K s’anomena corba caracterı́stica de l’equació (12). La pregunta és
quàntes corbes caracterı́stiques passen per cada punt?
Si ϕ(x, y) = K és una corba caracterı́stica i ϕy 6= 0, llavors pel teorema de la funció implı́cita
poden expresar y com a funció de x i y ′ (x) = −ϕx /ϕy . Si dividim en (14) per ϕ2y queda
!2
ϕx ϕx
a + 2b +c=0
ϕy ϕy
llavors y(x) és solució de l’edo
ay ′2 − 2by ′ + c = 0
Si consideram l’equació quadràtica
aD 2 − 2bD + c = 0,
les seves solucions venen donades per

√
b± b2 − ac
D= .
a
Si el discriminant b2 − ac 6= 0, l’equació quadràtica té dues solucions distintes, llavors podren
aconsseguir dues famı́lies independents de corbes caracterı́stiques i un canvi de variables tal
que els coeficients A i C siguin zero.
Podem considerar tres casos:
1. Si b2 − ac > 0 (cas hiperbòlic) tenim dues famı́lies reals de caracterı́stiques que són les
dues solucions de (14), η(x, y) i ξ(x, y) i fent el canvi (x, y) → (η, ξ) l’equació (13) té la
forma
uξη + R(η, ξ, u, uη , uξ ) = 0
22
2. Si b2 − ac = 0 (cas parabòlic) tenim una famı́lia de caracterı́stiques que és la solució de
(14), ξ i elegim η de forma arbitrària tal que sigui independent de ξ s’obté A = 0. Per
ser ξ solució de (14), llavors si suposam que ξy 6= 0 se satisfà que ξξxy = − ab , llavors en
l’expressió de B dividim per ξy i emprant l’igualtat anterior i que el discriminant és zero
es veu que B = 0. LLavors l’equació (13) té la forma
uηη + R(η, ξ, u, uη , uξ ) = 0
3. Si b2 − ac < 0 (cas el.lı́ptic) tenim dues famı́lies de solucions i fent el canvi (x, y) → (η, ξ)
obtenim la mateixa forma que el cas hiperbòlic però ara aquestes funcions són complexes.
Per transformar-les en reals aplicam un altre canvi (η, ξ) → (α, β) on α = ξ + η = 2Re(ξ)
i β = i(ξ − η) = 2Im(ξ) i s’obté la forma
uαα + uββ + R(η, ξ, u, uη , uξ ) = 0
Exemple 1 Classificar i trobar al forma canònica de l’edp
5uxx + 2uxy + 4uyy + ux + uy − 3u = 0
El discriminant D = −19 < 0, llavors l’equació és el.lı́ptica. Plantetjam l’equació de les corbes
caracterı́stiques
5y ′2 − 2y ′ + 4 = 0
√
d’on surten les dues equacions diferencials y ′ = 1± 5 19i que tenen com a solució
√ √
1 + 19i 1 − 19i
y(x) = x + K, y(x) = x+K
5 5
√
Si definim η(x, y) = y − x5 i ξ = 19
5
x, calculant les derivades amb les noves variables ens queda
l’equació
4 1 15
uηη + uξξ +uη + √ uξ − u = 0
19 19 19
Exemple 2 Trobar les regions del pla on l’equació
yuxx − 2uxy + xuyy = 0
és el.lı́ptica, hiperbòlica o parabòlica.

El discriminat d’aquesta equació és D = 1 − xy. Llavors l’equació és parabòlica sobre els
punts de la hipèrbola xy = 1. L’equació és el.lı́ptica en les dues regions convexes xy > 1, i
hiperbòlica en la regioó connexa xy < 1.
23
3.2 Classificació de les edp’s de segon ordre en IRn
El mateix analisi es pot fer amb un nombre qualsevol de variables. Suposem que tenim n
variables i les denotam per x1 , x2 , . . . , xn , l’equació lineal de segon ordre s’escriu
n
X n
X
aij uxi xj + ai uxi + a0 u = F (x1 , x2 , . . . , xn ) (15)
i,j=1 i=1
Els coeficients de l’equació aij (x) formen una matriu simètrica A. Tenim la següent classificació:
1. Si A té tots els seus valors propis positius o bé negatius l’edp (15) és el.lı́ptica.
2. Si cap valor propi d’A s’anula i un d’ells té signe oposat als n − 1 restants l’edp (15) és
hiperbòlica.
3. Si A tés exactament un valor propi zero i tots els altres tenen el mateix signe l’edp (15)
és parabòlica.
24
4 El problema de Cauchy per a l’equació d’ona unidi-
mensional
En aquesta secció volen resoldre el següent problema

 utt
 − c2 uxx = 0 x ∈ IR, t ∈ IR, c ∈ IR una constant

u(x, 0) = f (x) x ∈ IR (16)

ut (x, 0) = g(x) x ∈ IR
Aquı́ u(x, t) representa el desplaçament vertical dels punts de la corda respecte de la seva posició
d’equilibri en l’instant t. Per a cada valor de t fixat, la gràfica de u(x, t) dóna la forma de la
corda en el aquest instant t.
4.1 Fórmula de d’Alambert

L’equació en derivades parcial utt − c2 uxx = 0 és una equació hiperbòlica i per tant si calculam
les corbes caracterı́stiques ens donen les famı́lies de rectes paral.leles
x − ct = K x + ct = K,
llavors fent el canvi de variables
η = x − ct ξ = x + ct
l’equació es converteix en uηξ = 0, i intergrant resulta que la solució general ve donada per
u = F (ξ) + G(η), per a F i G funcions de C 1 arbitràries, desfent el canvi s’obté
u(x, t) = F (x + ct) + G(x − ct). (17)
Aquesta solució s’anomena solució de d’Alambert i cada sumant de l’equació (17) és també
solució de l’equació d’ona.
4.1.1 Interpretació fı́sica

L’expressió de la solució general u(x, t) = F (x + ct) + G(x − ct) en cada instant de temps és la
suma de la trasllació de F cap a l’esquerra i de G cap a la dreta una quantitat igual a ct, és a
dir, que ho podem interpretat com la suma d’una ona que viatja cap a l’esquerra a velocitat c,
F (x + ct), i d’una que viatja cap a la dreta a velocitat c, G(x − ct).
25
Anem ara a trobar la solució del problema (16). Suposem que la solució del problema
existeix, llavors haurem de determinar les funcions F i G per tal que es satisfacin les condicions
inicials
u(x, 0) = F (x) + G(x) = f (x)
ut (x, 0) = cF ′ (x) − cG′ (x) = g(x).
D’aquesta darrera expressió si integram respecte de x s’obté
Z x 1Z x
(F ′ (s) − G′ (s))ds = g(s)ds + C, C ∈ IR (arbitrària)
0 c 0
1Z x
F (x) − G(x) =g(s)ds + C
c 0
D’aquesta darrera equació i de F (x) + G(x) = f (x) s’obté
Z
1 1 x C
F (x) = f (x) + g(s)ds +
2 2c 0 2
Z
1 1 x C
G(x) = f (x) − g(s)ds −
2 2c 0 2
Introduint aquestes expressions en la solució general obtenim
f (x − ct) + f (x + ct) 1 Z x+ct

u(x, t) = + g(s)ds (18)
2 2c x−ct
que s’anomena Fórmula de D’Alembert. Acabam de provar que si (16) té solució ve donada per
la fórmula de D’Alembert. Recı́provament si f i g tenen la regularitat suficient la fórmula de
D’Alambert és solució del problema (16). Tenim el següent resultat
Teorema 4 Siguin f ∈ C 2 (IR) i g ∈ C 1 (IR), llavors l’única solució del problema


 utt
 − c2 uxx = 0 x ∈ IR, t ∈ IR,

u(x, 0) = f (x), x ∈ IR (19)

ut (x, 0) = g(x), x ∈ IR
ve donada per la Fórmula de D’Alambert, a més u ∈ C 2 (IR2 ).

Per a qualsevol interval [0, t0 ], ∀t ∈ [0, t0 ], donat ǫ > 0, existeix un δ = δ(ǫ, t0 ) > 0 tal,
que per dues solucions qualsevols u1 (x, t), u2 (x, t) de l’equació d’ona que corresponen a les
condicions inicials
u1 (x, 0) = f1 (x) u1t (x, 0) = g1 (x)
26
u2 (x, 0) = f2 (x) u2t (x, 0) = g2 (x)
respectivament, es cumpleix
|u2 (x, t) − u1 (x, t)| < ǫ, 0 ≤ t ≤ t0 , x ∈ IR
quan
|f1 (x) − f2 (x)| < δ |g1 (x) − g2 (x)| < δ x ∈ IR,
és a dir, un petit canvi en les condicions inicials dona una petita variació en les solucions.
Demostració: Que u definida com (18) és l’única solució de (16) resulta del càlcul que hem
fet per obtenir-la. La regularitat de u és clara per les hipòtesis sobre les dades i la fórmula (18).
Anem a provar la dependència contı́nua respecte de les dades. Per la Fórmula de D’Alambert
tenim que u1 i u2 venen definides com
Z
f1 (x − ct) + f1 (x + ct) 1 x+ct
u1 (x, t) = + g1 (s)ds,
2 2c x−ct
Z
f2 (x − ct) + f2 (x + ct) 1 x+ct
u2 (x, t) = + g2 (s)ds,
2 2c x−ct
llavors si restam i posam valor absolut tenim
|f1 (x − ct) − f2 (x − ct)| |f1 (x + ct) − f2 (x + ct)|

|u1(x, t) − u2 (x, t)| ≤ + +
2 2
Z
1 x+ct
+ |g1 (s) − g2 (s)|ds
2c x−ct
Per les condicions del teorema tenim que
δ δ 1
|u1(x, t) − u2 (x, t)| < + + δ2ct ≤ δ(1 + t0 ),
2 2 2c
ǫ
si definim δ = 1+t0
, de la darrera desigualtat tenim que
|u1 (x, t) − u2(x, t)| < ǫ, 0 ≤ t ≤ t0 , x ∈ IR.
27
Figure 2: Esquerra: Domini de dependència de la solució en el punt (x0 , t0 ). Dreta: Domini
d’influència de l’interval [a, b].
4.2 Domini de Dependència

La Fórmula de D’Alambert (18) ens permet donar propietats de la solució de l’equació d’ona.
La primera observació és que per a cada punt (x0 , t0 ) en el pla xt hi passen dues caracterı́stiques
x − ct = x0 − ct0 , x + ct = x0 + ct0
Aquestes caracterı́stiques intersecten l’eix x en els punts A = (x0 − ct0 , 0) i B = (x0 + ct0 , 0)
respectivament. Llavors, la solució de l’equació d’ona en (x0 , t0 ) és
Z
f (x0 − ct0 ) + f (x0 + ct0 ) 1 x0 +ct0
u(x0 , t0 ) = + g(s)ds,
2 2c x0 −ct0
d’on tenim que el valor de u en (x0 , t0 ) depen

a) el valor mitjà de f (= u(x, 0)) als punts A i B
b) de l’integral de g(= ut (x, 0)) sobre el segment AB.
L’interval [x0 −ct0 , x0 +ct0 ] s’anomena domini de dependència del punt (x0 , t0 ), veure Figura
2 esquerra. Per exemple, si f i g s’anul.len en aquest interval, llavors u(x0 , t0 ) = 0.
Considerem ara un interval [a, b] de l’eix t = 0, els punts del pla xt pels quals el valor de la
solució depen dels valors de les dades inicials en [a, b] és
{(x, t) : [x − ct, x + ct] ∩ [a, b] 6= ∅}
que s’anomena domini d’influència de l’interval [a, b], veure Figura 2 dreta.
Exemple: Càlcul de la solució de


 utt = c2 uxx x ∈ IR, t > 0
1 x≥0
 u(x, 0) = ut (x, 0) = 0
0 x<0
28
Si tenim en compte la fórmula de d’Alambert hem de considerar les rectes caracterı́stiques que
passen per l’origen x − ct = 0 i x + ct = 0, ja que x = 0 és el punt on la condició inicial canvia.
Considerem (x1 , t1 ), (x2 , t2 ) i (x3 , t3 ) punts en cada una de les regions en que queda dividit el
semiplà t ≥ 0 per les rectes caracterı́stiques que passen per l’origen.
1. Q1 = (x1 , t1 ) ∈ {(x, t) : t > 0, x + ct < 0}: les caracterı́stiques que passen per Q1
intersecten l’eix negatiu de les x on f (x) = u(x, 0) = 0 i per tant per la fórmula de
D’Alambert Z
1 1 x1 +ct1
u(x1 , t1 ) = (0 + 0) + 0ds = 0.
2 2c x1 −ct1
2. Q2 = (x2 , t2 ) ∈ {(x, t) : t > 0, x + ct > 0, x − ct < 0}: una caracterı́stica intersecta
l’eix negatiu de les x on f (x) = 0, i l’altra intersecta l’eix positiu de les x on f (x) = 1.
LLavors Z
1 1 x2 +ct2 1
u(x2 , t2 ) = (0 + 1) + 0ds = .
2 2c x2 −ct2 2
3. Q3 = (x3 , t3 ) ∈ {(x, t) : t > 0, x − ct > 0}: les dues caracterı́stiques que passen per Q3
intersecten l’eix positiu de les x on f (x) = 1 i llavors tenim
1 1 Z x3 +ct3
u(x3 , t3 ) = (1 + 1) + 0ds = 1.
2 2c x3 −ct3
Com que els valors de u no depen de l’elecció del punt en cada una de les regions tenim
que u és constant en cada una de les regions. Les fronteres de les regions són l’eix t = 0 i les
caracterı́stiques x + ct = 0 i x − ct = 0.
1. Sobre l’eix t = 0,
1 x≥0
u(x, 0) = .
0 x<0
2. En tots els punts (excepte l’origen) de la caracterı́stica x + ct = 0, tenim u(x, t) = 21 .
29
3. En tots els punts (excepte l’origen) de la caracterı́stica x − ct = 0, tenim u(x, t) = 1.
LLavors el valor de u per a t > 0 és pot escriure com


 0 x < −ct




u(x, t) =  12 −ct ≥ x < ct .





1 x ≥ ct
Si es pinta el valor de u per algun t > 0 es veu que la discontinuı̈tat que tenia la condició inicial
es propaga cap a la dreta i cap a l’esquerra. L’equació d’ones té la particularitat de propagar
les discontinuı̈tats. En aquest exemple, una discontinuı̈tat en la condició inicial dona lloc a
discontinuı̈tats en u(x, t) al llarg de les caracterı́stiques que passen pel (0, 0), el punt on f té
la discontinuı̈tat. El concepte de solució clàssica en que u és de C 2 respecte de t i x necessita
ser reemplaçat pel concepte de solució generalitzada, però aquest és un tema que sobrepassa
aquests apunts.
4.3 El problema de Cauchy per a l’equació d’ones no homogènia

Si consideram el problema

 utt
 = c2 uxx + F (x, t) (x, t) ∈ IR × IR

u(x, 0) = 0, x ∈ IR (20)

ut (x, 0) = 0, x ∈ IR,
on F ∈ C 2 (IR × IR).
Es evident que si es resol el problema (20), la solució obtinguda a l’apartat anterior per al
problema homogeni i la linealitat de l’equació, haurem resolt el problema general

 utt
 = c2 uxx + F (x, t) (x, t) ∈ IR × IR

u(x, 0) = f (x), x ∈ IR (21)

ut (x, 0) = g(x), x ∈ IR.
La idea de com obtenir la solució es suggerida pel mètode de variació de les constants per a
les equacions diferencials ordinàries lineals. Considerem una famı́lia de problemes que depenen
d’un paràmetre s 
2
 vtt (x, t, s) = c vxx (x, t, s)

v(x, s, s) = 0, (22)


vt (x, s, s) = F (x, s).
Aquesta idea és deguda a Duhamel i ve donada en el següent resultat.
30
Teorema 5 Sigui F ∈ C 2 (IR × IR), llavors la solució de (20) és
Z t
u(x, t) = v(x, t, s)ds, (23)
0
on v(x, t, s) és la solució de (22).
Demostració: Evidentment u(x, 0) = 0 i

Z t Z t
ut (x, t) = v(x, t, t) + vt (x, t, s)ds = vt (x, t, s)ds, (24)
0 0
per ser v solució de (22), d’on tenim que ut (x, 0) = 0. Per altra banda, derivant respecte de t
en (24) tenim Z t
utt = vt (x, t, t) + vtt (x, t, s)ds =
0
Z t Z t
2 2
= F (x, t) + c vxx (x, t, s)ds = F (x, t) + c v(x, t, s)ds =
0 0 xx
= F (x, t) + c2 uxx (x, t),

d’on tenim que u satisfà l’equació. 2
Com que tenim la fórmula de D’Alembert per a resoldre el problema (22) podem obtenir
explı́citament la solució de (20). Com que l’equació d’ona és invariant per trasllacions, si definim
U(x, t, s) = v(x, t + s, s) llavors se verifica

 Utt (x, t, s)
 = c2 Uxx (x, t, s)
U(x, 0, s) = 0, (25)


Ut (x, 0, s) = F (x, s).
d’on tenim que
1 Z x+ct
U(x, t, s) = F (y, s)dy
2 x−ct
llavors pel teorema 5 la solució de (20) ve donada per
Z t Z t
u(x, t) = v(x, t, s)ds = U(x, t − s, s)ds.
0 0
Exemple: Trobau la solució de


 utt
 − uxx = xt, x ∈ IR, t ∈ IR
u(x, 0) = x2 x ∈ IR


ut (x, 0) = 1, x ∈ IR
31
4.4 Solució de l’equació d’ona en un segment emprant la fórmula de
D’Alembert
Considerem el problema mixte


 utt − c2 uxx = 0 x ∈ (0, L), t > 0


 u(x, 0) = f (x)
 x ∈ [0, L]

u (x, 0) = g(x)
t x ∈ [0, L] (26)



 u(0, t) = h1 (t) t≥0

u(L, t) = h2 (t) t≥0
Aquest problema s’estudiarà des d’un altre punt de vista en el següent capı́tol, peró aprofi-
tant la fórmula de D’Alambert deduı̈da en la secció anterior, exposarem una manera alternativa
de resoldre aquest problema. La solució general de l’edp ve donada per
u(x, t) = F (x − ct) + G(x + ct),
i és fàcil veure que si una funció u és de la forma anterior, llavors satisfà per a tot ξ, η ∈ IR
u(x, t) − u(x + cξ, t + ξ) − u(x − cη, t + η) + u(x + cξ − cη, t + ξ + η) = 0. (27)
Geomètricament significa que per a quasevol paral.lelogram ABCD en el pla x − t fitat per
rectes caracterı́stiques x ± ct = cte, és satisfà
u(A) + u(C) − u(B) − u(D) = 0.
Si ara imposam les condicions inicials i de frontera, dividim la banda [0, L] × [0, ∞) en
regions segons la figura 3
En la regió I, la solució ve donada per la fórmula de D’Alembert i en les altres regions
s’empra la propietat del paral.lelogram. Per exemple, sigui A un punt en la regió II, costruı̈m
el paral.lelogram, format per rectes caracterı́stiques, que té per vèrtexos A, un sobre la frontera
32
Figure 3:
de la banda B i dos sobre la frontera de la regió I C i D, llavors aplicant la propietat del

paral.lelogram obtenim la solució en A. De la mateixa manera es calcula la solució en la resta
de la banda.
Per a que la funció obtinguda d’aquesta manera sigui C 2 s’hauran de cumplir una condicions
de compatibilitat
f (0) = h1 (0) g(0) = h′1 (0) f ′′ (0) = h′′1 (0)
(28)
f (L) = h2 (0) g(L) = h′2 (0) f ′′ (L) = h′′2 (0)
Tenim el següent resultat
Teorema 6 Si f ∈ C 2 ([0, L]), g ∈ C 1 ([0, L]) i h1 , h2 ∈ C 2 (0, ∞) i safisfan les condicions

de compatibilitat (28), llavors la funció trobada aplicant la propietat del paral.lelogram és de
C 2 ([0, L] × [0, ∞)) i és una solució de (26).
4.5 Energia i Unicitat

Sigui u(x, t) una solució de utt − c2 uxx = 0 en [a, b] × (0, ∞). Si multiplicam l’equació per ut i
intergram respecte de x en [a, b] obtenim
Z b Z b
utt ut dx = c2 uxx ut dx (29)
a a
d’on l’integrant del primer membre es pot escriure com

1d 2
utt ut = u
2 dt t
33
i aplicant integració per parts en el segon membre obtenim
Z Z Z
b b c2 b d 2
c2 uxx ut dx = c2 ux ut |ba − c2 ux uxt dx = c2 ux ut |ba − u dx,
a a 2 a dt x
i substituint en (29) ens queda
Z
d1 b
(u2t + c2 u2x )dx = c2 ux ut |ba . (30)
dt 2 a
L’expressió
1Z b 2
(u + c2 u2x )dx
E(t) = (31)
2 a t
s’anomena integral d’energia de la funció u en [a, b] i l’equació (30) s’anomena equació de
l’energia per a l’equació d’ona. Hem provat que qualsevol solució de l’equació d’ona satisfà
l’equació de l’energia (30), aquesta equació ens diu que la variació de l’energia només depen del
que passi a la frontera.
Anem a provar com a partir de l’equació de l’energia podem provar l’unicitat del problema
(26). Suposem que tenim dues solucions u1 , u2 de (26). Sigui u = u1 − u2 , llavors per la
linealitat de l’equació d’ona u és una solució del problema

 utt
 = c2 uxx x ∈ (0, L), t > 0

u(x, 0) = ut (x, 0) = 0 x ∈ [0, L]

u(0, t) = u(L, t) = 0 t≥0
Considerem l’equació de l’energia per a u en [0, L] i per les condicions de frontera tenim que
d 1Z L 2
(u + c2 u2x )dx = 0
dt 2 0 t
llavors E(t) és constant per a tot t ≥ 0 i E(t) = E(0), però E(0) = 0, d’on es dedueix que
u ≡ 0.
34
5 Transformada de Fourier
Definició 2 Sigui f : IR → IR localment integrable. Si la integral següent convergeix, llavors
la funció fˆ : IR → IC definida com
Z ∞
fˆ(w) = f (x)e−iwx dx. (32)
−∞
s’anomena transformada de Fourier de f 3 . Si fˆ és integrable llavors

1 Z∞ ˆ
f (x) = f (w)eiwx dw. (33)
2π −∞
5.1 Propietats de la transformada de Fourier

1. Siguin f i g funcions localment integrables i fˆ, ĝ les seves transformades de Fourier,
respectivament. Llavors les transformades de
• f + g és fˆ + ĝ,
• af és afˆ, on a és una constant real o complexa,
• f (x − a) és e−iwa fˆ(w), on a ∈ IR,

1 ˆ w
• f (ax) és |a|
f a , a ∈ IR, a 6= 0.
2. Sigui f : IR → IR contı́nua i integrable en IR i tal que f (x) → 0 quan x → ±∞. Si f ′ és

contı́nua a trossos i integrable en IR, llavors
fb′ (w) = iw fˆ(w).
3. Si f, f ′ , f ′′ , . . . f (n−1) satisfan les hipòtesis anteriors, llavors
fd
(n) (w) = (iw)n fˆ(w)
3
La transformada de Fourier i la seva inversa no estan definides de manera única en la literatura. Totes les
definicions són de la forma Z ∞
C
fˆ(w) = f (x)e−iwx dx
2π −∞
per la transformada i Z ∞
k
fˆ(w)eiwx dw
C −∞
per la transformada inversa. Nosaltres hem considerat C = 2π i k = 1.
35
5.2 convolució
Definició 3 Si f, g : IR → IR són localment integrables, la convolució de f amb g és la funció
denotada per f ∗ g i definida per
Z ∞
f ∗ g(x) = f (s)g(x − s)ds (34)
−∞
per a tot x ∈ IR si la integral convergeix.
5.2.1 Propietats de la convolució

Si les següents convolucions estan definides, llavors
1. (f + g) ∗ h = f ∗ h + g ∗ h,
2. f ∗ (g + h) = f ∗ g + f ∗ h,
3. f ∗ g = g ∗ f
4. Si f, g : IR → IR són integrables i g és contı́nua a trossos, llavors f ∗ g és integrable en IR

i
∗ g = fˆĝ
fd
5.3 Transformada inversa d’una gaussiana

2
La transformada de Fourier inversa d’una gaussiana ĝ(w) = e−αw ve donada per
Z Z
1 ∞ 2 1 ∞ 2 −ixw)
g(x) = e−αw eiwx dw = e−(αw dw =
2π −∞ 2π −∞
Z √
1 ∞ ix 2
−( αw− 2√ ) −x
2
e α 4α e dw.
2π −∞
√ ix √
Fent el canvi de variables s = αw − √
2 α
que implica que ds = αdw ens queda
Z
1 x2 ∞ 2 1 x2
g(x) = √ e− 4α e−s ds = √ e− 4α .
2π α −∞ 2 πα
36
5.4 Transformada de Fourier en IRN
Definició 4 Sigui v una funció localment integrable en IRN . Definim la seva transformada
de Fourier per a ξ = (ξ1 , ξ2 , · · · , ξN ) ∈ IRN com
Z N
X
−ix·ξ
v̂(ξ) = v(x)e dx, on x · ξ = xi ξi .
IRN i=1
La transformada de Fourier inversa es defineix com

Z
−N
v(x) = (2π) v̂(ξ)eix·ξ dξ.
IRN
La transformada de Fourier en IRN té les mateixes propietats que la transformada de Fourier
en dimensió un.
Sigui D α v una derivada parcial de v definida en el tema 1, α un multiı́ndex, α = (α1 , α2 , . . . , αN ).
Llavors tenim que
Dd
α v(ξ) = (iξ)α v̂(ξ) = i|α| ξ α v̂(ξ), αN
on ξ α = ξ1α1 · · · ξN .
La trasllació de l’argument de la funció correspon a multiplicar la seva transformada de
Fourier per una exponencial
v(·d
+ y)(ξ) = eiy·ξ v̂(ξ), y ∈ IRN ,
i si escalam l’argument tenim
d
v(a·)(ξ) = a−N v̂(a−1 ξ), a > 0.
Teorema de la convolució.
La convolució de dues funcions v i w es defineix com
Z Z
(v ∗ w)(x) = v(x − y)w(y)dy = v(y)w(x − y)dy,
IRN IRN
i tenim
(vd
∗ w)(ξ) = v̂(ξ)ŵ(ξ),
ja que Z Z
(vd
∗ w)(ξ) = v(x − y)w(y)dy e−ix·ξ dx =
IRN IRN
Z Z
v(x − y)w(y)e−i(x−y)·ξ e−iy·ξ dxdy =
IRN IRN
Z Z
v(z)w(y)e−iz·ξ e−iy·ξ dzdy =
IRN IRN
Z Z
w(y)e−iy·ξ dy v(z))e−iz·ξ dz = v̂(ξ)ŵ(ξ).
RN RN
37
6 El problema de Cauchy per a l’equació de la calor
Considerem el problema de Cauchy per a l’equació de la calor en dimensió N,
(
ut − ∆u = 0, x ∈ IRN , t > 0
(35)
u(x, 0) = f (x), x ∈ IRN
Per trobar la solució del problema de Cauchy (35) definim la transformada de Fourier en
les variables espaials de u(x, t) i la seva inversa com (veure la secció anterior)
Z
ub(ξ, t) = e−ix·ξ u(x, t)dx, (36)
IRN
Z
1
u(x, t) = eix·ξ ub(ξ, t)dξ. (37)
(2π)N IRN
Si aplicant la transformada de Fourier a l’equació de la calor (35) ens queda

d)(ξ, t) − ∆u(ξ,
(u d t) = 0. (38)
t
Anem a calcular aquestes transformades. Es fàcil veure que

Z Z
d)(ξ, t) −ix·ξ ∂ −ix·ξ
(u t = ut (x, t)e dx = u(x, t)e dx = (ub)t (ξ, t).
IRN ∂t IRN
i aplicant la propietat de la transformada de Fourier

d
∂u ∂d
2u
(ξ, t) = −iξj ub(ξ, t), (ξ, t) = −ξj2 ub(ξ, t)
∂xj ∂x2j
l’equació (38) ens queda
(
(ub)t (ξ, t) + ||ξ||2ub(ξ, t) = 0, ξ ∈ IRN , t > 0
(39)
ub(ξ, 0) = fb(ξ), ξ ∈ IRN
que és un problema de valor inicial per a una edo lineal en la variable t, considerant ξ com un
paràmetre, llavors intergrant s’obtè
2
ub(ξ, t) = fb(ξ)e−||ξ|| t . (40)
L’expressió anterior ens diu que la transformada de Fourier de la solució és el producte de
la transformada de Fourier de f , fb i de gb = e−||ξ|| t . Si aplicam la transformada inversa (37) a
2
gb (veure la secció anterior) ens queda

1 ||x||2
− 4t
g(x, t) = e .
(4πt)N/2
38
Ara aplicant el teorema de la convolució ens queda que
Z
1 ||x−y||2
− 4t
u(x, t) = e f (y)dy. (41)
(4πt)N/2 IRN
Si anomenam
1 ||x||2
− 4
K(x) = e (42)
(4π)N/2
definim el que anomenarem nucli de Gauss
!
1
x 1 ||x||2
− 4t
Kt (x) = N/2 K √ = e . (43)
t t (4πt)N/2
llavors la funció u definida en (41) és la convolució de la condició inicial del problema f amb el
nucli de Gauss Kt .
Aquesta funció Kt (x) definida per a tot t > 0 l’anomenarem solució fonamental de l’equació
de la calor ja que per a tot t > 0 satisfà l’equació. A més verifica les següents propietats:
1. Kt (x) > 0, per a tot x ∈ IRN ,

R
2. IRN Kt (x)dx = 1.
Demostració: Z Z
1 N/2 ||x||2 x
Kt (x)dx = e− 4t dx u = √
IRN 4πt IRN 4t
1 N/2 Z 2
e−||u|| (4t)N/2 du = 1.
4πt IRN
R
3. limt→0 ||x||>δ>0 Kt (x)dx = 0.
√
Demostració: Si feim el canvi de variable u = x/(2 t)
Z Z
1 2
lim Kt (x)dx = lim e−||u|| du = 0.
t→0 ||x||>δ>0 t→0 π N/2 ||u||> δ
√
2 t
Podem demostrar el següent resultat
Teorema 7 Sigui f ∈ C(IRN ) tal que |f (x)| < M per a tot x ∈ IRN . Llavors, u(x, t) definida
per (41) verifica
1. u ∈ C ∞ (IRN × (0, ∞)),
39
2. ut − ∆u = 0 si x ∈ IRN , t > 0,
3. limt→0 u(x0 , t) = f (x0 ) amb convergència uniforme,
4. |u(x, t)| ≤ supx∈IRN |f (x)|, per a tot (x, t) ∈ IRN × (0, ∞).
Demostració: 1. i 2. es comproven per càlcul directe. 4. resulta directament de la
propietat 2. del nucli de Gauss.
En quan a 3., sigui x0 ∈ IRN , donat un ǫ > 0 tenim
Z
|u(x0 , t) − f (x0 )| = | Kt (x0 − y)(f (y) − f (x0 ))dy|.
IRN
Per la continuı̈tat de f , existeix un δ > 0 tal que si ||y − x0 || < δ, |f (y) − f (x0 )| < ǫ/2, llavors
resulta que Z
ǫ
|u(x0 , t) − f (x0 )| < Kt (x0 − y)dy+
2 ||x0−y||<δ
Z
2 sup |f (x)| Kt (x0 − y)dy,
x∈IRN ||x0 −y||>δ
per la propietat 3. del nucli de Gauss tenim que existeix δ1 > 0 tal que si t < δ1 llavors
Z
ǫ
Kt (x0 − y)dy < ,
||x0 −y||>δ 4M
d’on per la propietat 2. i aquest darrer resultat tenim que donat ǫ > 0, existeix δ1 > 0 tal que
si 0 < t < δ1 llavors
|u(x0 , t) − f (x0 )| < ǫ.
2
Exemple de Tychonoff: No unicitat de solució del Problema de Cauchy per a
l’equació de la calor.
Vegem que el problema de Cauchy per a l’equació de la calor no té solució única, per poder
tenir unicitat caldrà imposar condicions adicionals.
Tychonoff és el que va donar un exemple que demostra la no unicitat. Considerem el
problema
ut − uxx = 0, (x, t) ∈ IR × (0, ∞)
(44)
u(x, 0) = 0
que obviament té la solució zero, Tychonoff va construir una altra solució diferent de zero de
(44). La idea es considerar el problema

 ut
 = uxx , (x, t) ∈ IR2
u(0, t) = g(t), t ∈ IR (45)


ux (0, t) = 0, t ∈ IR,
40
per trobar solucions de (44). Elegim g(t) = 0 si t ≤ 0 i cercam solucions de (45) de la forma
∞
X
u(x, t) = gj (t)xj .
j=0
Suposant regularitat suficient, es deriva terme a terme en l’expressió anterior i es substitueix

a l’equació i obtenim
∞
X ∞
X
gj′ (t)xj = j(j − 1)gj (t)xj−2 (46)
j=0 j=2
i si s’han de verificar les condicions inicials tenim
g0 (t) = g(t), g1 (t) = 0. (47)
De (46) tenim que per a j ≥ 2,
gj′ (t) = (j + 1)(j + 2)gj+2 (t)
que juntament amb (47) ens dóna, si j = 2k + 1, gj = 0 i si j = 2k,
1 dk g
g2k (t) = (t).
(2k) dtk
Llavors resulta
∞
X x2k dk g
u(x, t) = k
(t). (48)
k=0 (2k) dt
Una vegada fet el càlcul formal anem a elegir una funció g de forma que es tengui la
convergència necessària per a que (48) defineixi una solució de l’equació de la calor.
Per α > 1 prenim (
−t−α
g(t) = e , t>0
0, t ≤ 0.
k
D’aquesta forma g ∈ C ∞ (IR) i ddtkg (0) = 0, amb lo que se comprova directament que se verifica la
condició inicial de (44) u(x, 0) = 0. Per estudiar la convergència de la sèrie (48) s’ha d’estimar
k
el comportament de ddtkg (t) com a funcions de variable complexa, per veure els detalls vos referim
a [?].
Com a conseqüència hem obtingut una solució no nul.la de (44). Aquesta solució u obtinguda
no és una funció fitada en IR × (0, ∞).
En la següents subseccions estudiarem resultats clàssics d’unicitat.
41
6.1 Resultats clàssics d’unicitat. Principi del màxim
Començarem donant el que anomenarem principi del màxim feble que ens permetrà demostrar
la unicitat del problema de Dirichlet que estudiarem en el capı́tol següent, aixı́ com donar sota
quines condicions el problema de Cauchy té una única solució.
Sigui Ω ⊂ IRN un domini fitat amb frontera regular ∂Ω, sigui 0 < T < ∞. Definim
DT = Ω × (0, T ) i la frontera parabòlica de DT com,
Γp = (Ω × {0}) ∪ (∂Ω × [0, T ]).
Tenim el següent resultat anomenat Principi del màxim (mı́nim) feble
Teorema 8 Suposem u ∈ C(DT ), tal que ut , uxixj ∈ C(DT ∪ (Ω × {T })), i, j = 1, 2 . . . , N i
ut − ∆u ≤ 0 en DT ∪ (Ω × {T }).
(ut − ∆u ≥ 0 en DT ∪ (Ω × {T })).
Llavors
max u = max u.
Γp DT
(min u = min u).

Γp DT
Demostració: Farem la demostració pel cas del màxim ja que pel mı́nim basta aplicar el
principi del màxim a −u. Suposem primer que
ut − ∆u < 0 en DT . (49)
Suposem en aquest cas que el màxim de u s’agafa en un punt interior (x0 , t0 ) ∈ DT ′ = Ω×(0, T ′ ),
T ′ < T , llavors s’hauria de verificar que
ut (x0 , t0 ) = 0, ∆u(x0 , t0 ) ≤ 0,
amb lo qual es contradiuria (49), per tant u no pot agafar el seu màxim en DT ′ per a qualsevol
T ′ < T . Suposem que el màxim s’agafa en (x0 , T ) ∈ Ω × {T }, llavors s’hauria de verificar que
ut (x0 , T ) ≥ 0, ∆u(x0 , T ) ≤ 0
que altra vegada contradiu (49). Llavors en l’hipòtesi (49), el màxim s’agafa en Γp .
Ara si tenim l’hipòtesi del teorema ut − ∆u ≤ 0, per a cada ǫ > 0 consideram la funció
v(x, t) = u(x, t) + ǫ||x||2 .
42
La funció v té la mateixa regularitat que u i verifica
vt − ∆v = ut − ∆u − 2Nǫ < 0,
Com que v verifica (49) tenim que agafa el seu màxim en la frontera parabòlica Γp . Llavors
tenim que
max u ≤ max v = max v ≤ max u + ǫ max ||x||2.
DT DT Γp Γp Ω
Com que ǫ és arbitrari, tenim que

max u ≤ max u,
DT Γp
l’altra desigualtat és obvia

max u ≤ max u
Γp DT
i tenim provat el resultat. 2

Aquest resultat no exclou que u pugui agafar el seu màxim també en un punt interior. Per
tant es pot donar el que s’anomena principi del màxim fort del qual no en donarem la
demostració, una bona referència per a la seva demostració és [?].
Teorema 9 Sigui u verificant les hipòtesis del teorema 8 en DT . Si existeix (x1 , t1 ) ∈ DT tal
que
u(x1 , t1 ) = M = max u,
DT
llavors u ≡ M.
Anem a aplicar el principi del màxim feble per a obtenir resultats d’unicitat.
Sigui Ω ⊂ IRN un domini fitat amb frontera regular. Considerem el problema

 ut
 − ∆u = 0, x ∈ Ω, t > 0
u(x, t) = 0, x ∈ ∂Ω, t > 0 (50)


u(x, 0) = 0, x ∈ Ω.
Com a una conseqüència inmediata del principi del màxim feble tenim el següent corol.lari que
ens dóna la unicitat de (50) i per ser l’equació lineal tenim també la unicitat del problema

 ut
 − ∆u = F (x, t), x ∈ Ω, t > 0
u(x, t) = f (x, t), x ∈ ∂Ω, t > 0 (51)


u(x, 0) = g(x), x ∈ Ω.
Corol.lari 1 Sigui u ∈ C(DT ), tal que ut , uxi xj ∈ C(DT ∪ (Ω × {T })), i, j = 1, 2 . . . , N solució

del problema (50). Llavors u ≡ 0.
43
Pel cas del problema de Cauchy ja hem vist que no tenim unicitat, però si ens restringim al
conjunt de les funcions fitades podrem demostrar la unicitat altra vegada com a conseqüència
del principi del màxim. Demostrarem que dins el conjunt de les funcions fitades, el problema
(35) té una única solució.
La dificultat que tenim per poder aplicar el principi del màxim és que el problema de Cauchy
es en tot IRN i no en un domini fitat. Aquesta dificultat la resoldrem mitjançant certes solucions
explı́cites de l’equació de la calor amb les quals farem un procès de comparació.
Qualsevol funció de la forma
!
||x||2
wα (x, t) = α 2t + , α ∈ IR,
N
és una solució de l’equació de la calor en IRN × [0, ∞). Aquestes solucions són les que farem
servir per comparar. Tenim el següent resultat.
Teorema 10 Siguin u1 , u2 solucions fitades del problema

(
ut − ∆u = 0, x ∈ IRN , t > 0
(52)
u(x, 0) = f (x), x ∈ IRN
amb f contı́nua i fitada en IRN . Llavors u1 ≡ u2 .
Demostració:
Si |u1 (x, t)| ≤ M1 i |u2 (x, t)| ≤ M2 , anomenam M = max(M1 , M2 ). La funció v = u1 − u2
verifica el problema (
vt − ∆v = 0, x ∈ IRN , t > 0
.
v(x, 0) = 0, x ∈ IRN
La idea és aplicar el principi del màxim a v i provar que és identicament igual a zero. Directa-
ment no és pot fer ja que IRN no és un domini fitat, però considerem per a cada R > 0 la bolla
BR (0), de radi R i centrada a l’origen, i la funció
!
2NM ||x||2
wR (x, t) = 2t + , R ∈ IR
R2 N
que com hem comentat verifica l’equació de la calor per t > 0. A més si consideram el cilindre
DT = BR (0) × (0, T ] vegem que wR és més gran o igual que |v| en la frontera parabòlica de DT .
2M||x||2
wR (x, 0) = ≥ |v(x, 0)| = 0, x ∈ BR (0),
R2
44
wR (x, t) ≥ 2M ≥ |v(x, t)|, ||x|| = R, t > 0
D’aquestes dues relacions hem provat que sobre la frontera parabòlica es satisfà
−wR (x, t) ≤ v(x, t) ≤ wR (x, t), (x, t) ∈ Γp
Ara aplicam el principi del màxim i mı́nim a v − wR i v + wR respectivament en el cilindre

DT i resulta que
−wR (x, t) ≤ v(x, t) ≤ wR (x, t), (x, t) ∈ DT . (53)
Fixat (x, t), la desigualtat (53) és vàlida si ||x|| < R. Llavors prenent lı́mit quan R → ∞
tenim
v(x, t) = 0,
ja que wR (x, t) → 0 quan R → ∞. Com que (x, t) és arbitrari, concluı̈m que
v≡0
com voliem demostrar. 2

Tenim el següent resultat final
Corol.lari 2 L’única solució fitada del problema de Cauchy (35) amb condició inicial fitada és
la donada per la fórmula
Z
1 ||x−y||2
u(x, t) = e− 4t f (y)dy.
(4πt)N/2 IRN
6.2 El problema de Cauchy no homogeni

Volem resoldre el problema
(
ut − ∆u = F (x, t), x ∈ IRN , t > 0
(54)
u(x, 0) = f (x), x ∈ IRN
El següent resultat dóna condicions suficients per a l’existència de solució de (54)

∂F (x,t)
Teorema 11 Sigui f una funció contı́nua i fitada en IRN i sigui F (x, t) i ∂xi
, i = 1, . . . , N
funcions contı́nues i fitades en IRN × (0, T ), per algun T > 0.
Llavors la funció u(x, t) definida per a (x, t) ∈ IRN × [0, T ) com
Z Z t Z
u(x, t) = Kt (x − y)f (y)dy + Kt−s (x − y)F (y, s)dyds, (55)
IRN 0 IRN
verifica
45
1. u ∈ C(IRN × [0, T ))
∂u ∂2u
2. ∂t
∈ C(IRN × (0, T )), ∂xi ∂xj
∈ C(IRN × (0, T )), i, j = 1, . . . , N
3. u és l’única solució fitada del problema (54).
La demostració no la farem i remitim els lectors a [?].

Nota: La continuı̈tat del segon membre de l’equació no és suficient per a tenir solució
clàssica, és a dir amb derivades segones contı́nues [?].
46
7 Sèries de Fourier
La sèrie duu el nom de Joseph Fourier ja que va ser el que va desenvolupar aquest tipus de
sèries en els seus estudis sobre la propagació de la calor a principis del segle XIX. La necesitat
d’aquesta representació prové d’aplicar el mètode de separació de variables per a la resolució
d’algunes equacions en derivades parcials. Històricament, pareix que va ser Daniel Bernoulli el
primer que va proposar (1755) una descomposició d’aquest tipus per a resoldre l’equació d’ona
i va ser Leonhard Euler el primer en donar les fórmules dels coeficients (1777). Però va quedar
a l’aire la validesa del mètode.
La qüestió és si una funció qualsevol, definida en un cert interval, pot ser representada per la
suma d’una sèrie de funcions trigonomètriques convergent. Començarem reduint el problema:
donada una funció f : (−π, π) → IR és possible determinar coeficients an i bn tal que
∞
a0 X
f (x) = + (an cos(nx) + bn sin(nx)) (56)
2 n=1
per a cada x ∈ (−π, π)? La raó per la qual a0 està dividit per 2 és purament tècnica com
veurem més endevant. La restricció a l’interval (−π, π) està motivada pel fet que les funcions
trigonomètriques són periòdiques de perı́ode 2π. Si tenim una funció definida en un interval
(α − a, α + a), introduı̈m una nova variable
π
y= (x − α)
a
que varia entre −π i π quan x varia entre α − a i α + a, a > 0.
Les funcions trigonomètriques de la forma sin nx i cos nx tenen la propietat dita d’ortogonalitat,
és a dir, es satisfan les fórmules

Rπ 2π m = 0 Rπ
−π cos mxdx = −π sin mxdx = 0, m = 1, 2, . . .
0 m 6= 0

Rπ π m = n Rπ π m=n (57)
−π cos mx cos nxdx = 0 m 6= n −π sin mx sin nxdx = 0 m 6= n
Rπ
−π sin mx cos nxdx = 0
Les anteriors propietats de les funcions sin nx i cos nx se poden resumir en que el sistema
{1, sin x, cos x, sin 2x, cos 2x, . . .}
és un sistema ortogonal de funcions respecte del producte escalar

Z π
< f (x), g(x) >= f (x)g(x)dx
−π
47
i la sèrie (56) no és res més que la expressió d’un vector f(x) com a combinació lineal dels vectors
de l’anterior base ortogonal.
Si suposam que la sèrie (56) és convergent i suposam que podem integrar terme a terme,
tenim que si multiplicam (56) per cos mx o per sin mx i intergram, obtenim
Z Z
π a0 π
f (x) cos mxdx = cosmxdx+
−π 2 −π
∞
X Z π Z π
+ an cos nx cos mxdx + bn sin nx cos mxdx
n=1 −π −π
aplicant les fórmules (57) obtenim els valors dels coeficients de la sèrie. Tenim la següent
definició
Definició 5 Si les integrals existeixen, els nombres
Z
1 π
an = f (x) cos nxdx, n = 0, 1, 2, . . . (58)
π −π
Z
1 π
bn = f (x) sin nxdx, n = 1, 2, . . . (59)
π −π
s’anomenen coeficients de Fourier de f en (−π, π). La sèrie
∞
a0 X
+ (an cos(nx) + bn sin(nx)) (60)
2 n=1
s’anomena sèrie de Fourier de f en (−π, π).

Com que no sabem si la igualtat (56) es vàlida, emprarem el sı́mbol ∼ amb el sentit de té
sèrie de Fourier i escriurem
∞
a0 X
f (x) ∼ + (an cos(nx) + bn sin(nx))
2 n=1
Definició 6 S’anomena sèrie de Fourier de f en l’interval [−L, L] a

∞
a0 X nπ nπ
f (x) ∼ + an cos x + bn sin x
2 n=1 L L
on

1ZL nπ 1ZL nπ
an = f (x) cos x dx n = 0, 1, 2, . . . bn = f (x) sin x dx n = 1, 2, . . . .
L −L L L −L L
48
Sèrie de Fourier en sinus i cosinus
Considerem una funció f definida en un interval [0, L]. Existeixen diverses maneres d’extendre
la funció a tot [−L, L] i poder aplicar les fórmules vistes. De la manera com es faci l’extensió
en surten diferents desenvolupaments amb diferents perı́odes i per tant diferents coeficients.
• Sèrie de Fourier en sinus Sigui f una funció definida en [0, L], l’extenem a l’interval
[−L, L] de forma senar
f (−x) = −f (x), x ∈ [0, L],
i de forma periòdica per a |x| > L.
1.0 1.0 1.0
0.8 0.8 0.8
0.6 0.6 0.6
0.4 0.4 0.4
0.2 0.2 0.2
0.0 0.0 0.0
-0.2 -0.2 -0.2
-0.4 -0.4 -0.4
-0.6 -0.6 -0.6
-0.8 -0.8 -0.8
-1.0 -1.0 -1.0

-1.0 -0.8 -0.6 -0.4 -0.2 0.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0 -1.0 -0.8 -0.6 -0.4 -0.2 0.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0 -2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
Figure 4: Exemple d’una funció en [0, 1] la seva extenció senar a [−1, 1] i la seva extenció
periòdica.
Tenim que el perı́ode de la funció resultant f˜ és T = 2L. Resulta que els coeficients de la
serie de Fourier de la nova funció són
Z
1 L nπ
an = f˜(x) cos( x)dx = 0, n ≥ 0
L −L L
1ZL ˜ nπ 2ZL nπ
f (x) sin( x)dx =
bn = f (x) sin( x)dx, n ≥ 1
L −L L L 0 L
Per a les funcions senars només necessitam la informació sobre f (x) per a 0 ≤ x ≤ L. La
sèrie de Fourier per a la funció senar f˜ és una sèrie de funcions senars (sinus):
∞
X
nπ
bn sin x
n=1 L
Observen que en aquest desenvolupament cada un dels sumants tenen la propietat de

prendre el valor 0 ens els extrems x = 0 i x = L.
49
• Sèrie de Fourier en cosinus Sigui f una funció definida en [0, L], l’extenem a l’interval
[−L, L] de forma parell
f (−x) = f (x), x ∈ [0, L],
i de forma periòdica per a |x| > L.
1.0 2.0 2.0
0.8 1.6 1.6
0.6 1.2 1.2
0.4 0.8 0.8
0.2 0.4 0.4
0.0 0.0 0.0
-0.2 -0.4 -0.4
-0.4 -0.8 -0.8
-0.6 -1.2 -1.2
-0.8 -1.6 -1.6
-1.0 -2.0 -2.0

-1.0 -0.8 -0.6 -0.4 -0.2 0.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0 -2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0 -2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
Figure 5: Exemple d’una funció en [0, 1] la seva extenció parell a [−1, 1] i la seva extenció
periòdica.
Tenim que el perı́ode de la funció resultant f˜ és T = 2L. De les propietats de les funcions
senars i parells resulta que els coeficients de la serie de Fourier de la nova funció són
Z Z
1 L nπ 2 L nπ
an = f˜(x) cos( x)dx = f (x) cos( x)dx, n ≥ 0
L −L L L 0 L
Z
1 L ˜ nπ
f (x) sin( x)dx = 0, n ≥ 1 bn =
L −L L
Llavors la sèrie de Fourier és una sèrie de funcions parells (cosinus)
∞
a0 X nπ
+ an cos x
2 n=1 L
Exemples:
1. La funció 2π-periòdica f (x) = x, x ∈ (−π, π) (es coneix com la funció dent de serra) té
per sèrie de Fourier
∞
X (−1)n−1
2 sin nx
n=1 n
2. La funció 2π-periòdica (
− 21 π x ∈ (−π, 0)
f (x) = 1
2
π x ∈ (0, π)
50
coneguda com a funció d’ona quadrada té per sèrie de Fourier
∞
X sin(2n − 1)x
2
n=1 2n − 1
Ara s’ens presenten les següents preguntes:
• per a quina classe de funcions f la sèrie de Fourier és convergent, i quin tipus de con-
vergència es dóna?
• en cas de convergència de la sèrie, la suma de la sèrie serà igual a f (x)?
• és possible integrar terme a terme? i derivar?
L’encarragat de donar resposta a n’aquestes i d’altres preguntes és la teoria de les sèries de
Fourier i més en general l’anomenada anàlisi harmònica.
7.1 Convergència de les sèries de Fourier

Degut a que els coeficients de Fourier venen definits com a integrals, Riemann al 1854 va
demostrar un resultat molt útil i que en la seva forma més simple diu que els coeficients de
Fourier an i bn tendeixen a zero quen n → ∞. Lebesgue al 1903 demostra el mateix resultat
emprant la definició d’integral que ell havia introduit.
Definició 7 a) Una funció f és contı́nua a trossos en (a, b) si existeix una partició a = x0 <
x1 < · · · < xn = b tal que f és contı́nua en cada subinterval (xi−1 , xi ) i en els punts xi
presenta una discontinuı̈tat de salt, és a dir, existeixen els lı́mits laterals que denotarem
f (xi +), el lı́mit per la dreta de xi i f (xi −) el lı́mit per l’esquerra, respectivament.
b) Una funció és de classe C 1 a trossos en (a, b) si
i) Es contı́nua a trossos en (a, b)

ii) Té derivada contı́nua en els punts de continuı̈tat i en els altres té derivades laterals
finites.
Teorema 12 Teorema de Riemann-Lebesgue Si f és integrable en (a, b), llavors

Z b Z b
lim f (x) sin rxdx = lim f (x) cos rxdx = 0.
r→∞ a r→∞ a
51
Teorema 13 Teorema de convergència puntual
Si f (x) i f ′ (x) són contı́nues a trossos en [−L, L], llavors se verifica:
 1
∞
X 
 (f (x+ ) + f (x− )) x ∈ (−L, L)
a0 nπ nπ 2
+ an cos x + bn sin x =
2 L L 
1
n=1
2
(f (−L+ ) + f (L− )) x = ±L
Teorema 14 Teorema de convergència uniforme

Sigui f (x) una funció contı́nua en (−∞, ∞) de perı́ode 2L. Si f ′ és contı́nua a trossos
en [−L, L], llavors la sèrie de Fourier de f convergeix uniformement a f en [−L, L] i com a
conseqüència en qualsevol interval.
7.2 Regularitat de les sèries de Fourier

Tenim els següents resultats:
Continuı̈tat de les sèries
Teorema 15 Per a una funció f 2L-periòdica de classe C 1 a trossos, llavors la seva sèrie
de Fourier és contı́nua en [−L, L] si i només si f és contı́nua i f (−L) = f (L).
Es necessari que f sigui contı́nua ja que en altre cas tendrà discontinuı̈tats de salt i
la sèrie convergirà al punt mitjà. En la Figura 6 es mostra el significat de la condició
f (−L) = f (L).
Tenim resultats similars per a les sèries en sinus i en cosinus
de Fourier en cosinus és contı́nua en [0, L] si i només si f és contı́nua
Observem que no són necessaries condicions adicionals sobre f ja que si f és contı́nua
en [0, L], llavors la seva extensió parell serà contı́nua en [−L, L] i aquesta pren el mateix
valor en ±L.
de Fourier en sinus és contı́nua en [0, L] si i només si f és contı́nua i f (0) = f (L) = 0.
Si f (0) 6= 0, llavors l’extensió senar de f tendrà una discontinuı̈tat de salt en x = 0. Si

f (L) 6= 0, llavors la seva extensió senar en x = −L tendrà signe contrari que en x = L.
52
3 2.0
1.6
2
1.2
0.8
1
0.4
0 0.0
-0.4
-1
-0.8
-1.2
-2
-1.6
-3 -2.0
-3 -2 -1 0 1 2 3 -2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
Figure 6: Sèrie de Fourier d’una funció contı́nua en [−1, 1] tal que f (−1) 6= f (1) d’una funció
contı́nua en [−1, 1] tal que f (−1) = f (1)
Diferenciació de sèries de Fourier
Teorema 18 Sigui f contı́nua en (−∞, ∞) periòdica de perı́ode 2L. Sigui f ′ i f ′′

contı́nues a trossos en [−L, L]. Llavors la sèrie de Fourier de f ′ se pot obtenir derivant
terme a terme la sèrie de Fourier de f . En particular, si
∞
a0 X nπ nπ
f (x) = + an cos x + bn sin x ,
2 n=1 L L
llavors ∞
Xnπ nπ nπ
f ′ (x) = −an sin x + bn cos x
n=1 L L L
Integració de sèries de Fourier
Teorema 19 Sigui f contı́nua a trossos en [−L, L] amb sèrie de Fourier

∞
a0 X nπ nπ
f (x) ∼ + an cos x + bn sin x ,
2 n=1 L L
llavors per a tot x ∈ [−L, L] se verifica

Z Z X∞ Z
x x a0 x nπ nπ
f (t)dt = dt + an cos t + bn sin t dt.
−L −L 2 n=1 −L L L
53
Fórmula de Parseval
Teorema 20 Sigui f una funció contı́nua a trossos en [−L, L]. Si an , n = 0, 1, . . . i

bn , n = 1, 2 . . . són els coeficients de Fourier de f , llavors se verifica
Z ∞
1 L 1 2 X
2
(f (x)) dx = a0 + (a2n + b2n ).
L −L 2 n=1
7.3 Apèndix: Convergència Uniforme

En aquesta secció recordarem els resultats sobre convergència uniforme de sèries que emprarem
en el següent tema.
Definició 8 Per a cada n ∈ IN, sigui fn : S → IR una funció real. La sèrie

∞
X
fn
n=1
convegeix uniformement en S a la funció f , anomenada la suma de la sèrie, si per a cada ǫ > 0

existeix un n0 ∈ IN tal que
n
X
| fk (x) − f (x)| < ǫ
k=1
per a cada n > n0 i tot x ∈ S.
Teorema 21 Criteri de Cauchy per la convergència Uniforme Una sèrie de funcions

P∞
n=1 fn convergeix uniformement en un conjunt S si i només si per a cada ǫ > 0 existeix un
n0 ∈ IN tal que
n
X
| fk (x)| < ǫ
k=m
per a tot n ≥ m > n0 i tot ∈ S.
El següent resultat ens dóna només condicions suficients per a la convergència uniforme,
però és molt útil en moltes aplicacions.
P
Teorema 22 M-test de Weierstrass Sigui ∞ n=1 fn una sèrie de funcions definides en S, i
suposem que per a cada n existeix un nombre Mn tal que
|fn (x)| ≤ Mn
P∞ P∞
per a tot x ∈ S. Si la sèrie numèrica n=1 Mn és convergent, llavors la sèrie n=1 fn és
uniformement convergent.
54
Altres criteris de convergència es poden obtenir per a sèries d’una certa forma especial, com
és el següent criteri degut a Abel.
Teorema 23 Criteri d’Abel Per a cada enter positiu n, siguin fn : S → IR i gn : S → IR

funcions tal que
P∞
i) n=1 fn convergeix uniformement en S,
ii) o bé gn (x) ≤ gn+1(s) o bé gn+1 (x) ≤ gn (x) per a cada n i per a tot x ∈ S, i
iii) existeix una constant M tal que |gn (x)| ≤ M per a cada n i per a tot x ∈ S.
Llavors la sèrie ∞
X
fn gn
n=1
convergeix uniformement.
Anem ara a recordar les propietats de regularitat, continuı̈tat, derivabilitat i integrabilitat

de la suma de les sèries uniformement convergents.
Teorema 24 La suma d’una sèrie uniformement convergent de funcions contı́nues en S, és

una funció contı́nua en S.
P∞
Teorema 25 Si n=1 fn és una sèrie uniformement convergent de funcions integrables en [a, b],
llavors Z ∞ ∞ Z
b X X b
fn = fn
a n=1 n=1 a
és a dir, la suma la sèrie és integrable i es pot integrar terme a terme.
P
Teorema 26 Si ∞ [a, b], si cada fn és de C 1 ([a, b]), i si la sèrie
n=1 fn convergeix en un interval P
P∞ ′ ∞
n=1 fn convergeix uniformement en [a, b], llavors n=1 fn és derivable en [a, b] i
∞
!′ ∞
X X
fn = fn′
n=1 n=1
és a dir, la sèrie es pot derivar terme a terme.
55
8 Problemes mixtes per a l’equació de la calor en una
dimensió espaial
8.1 Problema de Dirichlet homogeni
Anem a estudiar en detall el mètode de separació de variables començant pel problema simple
de la distribució de temperatura d’una barra de longitud L i que els extrems es mantenen a
temperatura nul.la, és a dir anem a considerar el problema

 ut
 = c2 uxx en D = {(x, t) ∈ IR2 : 0 < x < L, t > 0}

u(0, t) = u(L, t) = 0 t ≥ 0 (61)

u(x, 0) = f (x) x ∈ [0, L]
on f és una funció contı́nua. La idea del mètode és trobar solucions particulars de l’edp que
no siguin idènticament nul.les, que satisfacin les condicions de frontera i siguin de la forma
u(x, t) = T (t)X(x)
on X i T són funcions a determinar. Si una tal solució existeix substituint a l’equació obtenim
T ′ (t)X(x) = c2 T (t)X ′′ (x) per (x, t) ∈ D
Si suposam que X 6= 0 per a x ∈ (0, L) i T 6= 0 per a t > 0 obtenim

T′ X ′′
=
c2 T X
En aquesta darrera igualtat el primer membre depèn només de t i el segon només de x. Per a
que es produeixi la igualtat ambdos membres han de ser constants. Denotem aquesta constant
per −λ, llavors tenim dues equacions diferencials ordinàries
T ′ + c2 λT = 0 (62)
X ′′ + λX = 0 (63)
Les condicions de frontera donen
u(0, t) = T (t)X(0) = 0 u(L, t) = T (t)X(L) = 0.
Com que T (t) 6= 0 es dedueix que s’han de satisfer les condicions de frontera
X(0) = X(L) = 0
56
L’equació (63) amb les condicions de frontera anteriors té la solució trivial X(x) ≡ 0. Per poder
obtenir solucions u(x, t) no trivials de l’edp en forma de variables separades i que satisfacin les
condicions de frontera fa falta trobar solucions no trivials del problema de valor a frontera

X ′′ + λX = 0 x ∈ (0, L)
(64)
X(0) = 0 X(L) = 0.
Tenim plantetjat el següent problema anomenat problema de Sturm-Liouville: trobar els
valors del paràmetre λ, pels quals existeixen solucions no trivials del problema (64), aixı́ com
aquestes solucions.
Els valors del paràmetre λ pels quals hi ha solucions no trivials s’anomenen autovalors i les
solucions no trivials del problema (64) s’anomenen autofuncions .
Vegem com calculam els autovalors i les autofuncions. La solució de (64) depèn del signe
de λ, per tant estudiarem els tres casos segons el signe de λ.
• Cas 1 λ < 0. La solució general de l’equació és

√ √
X(x) = Ae− λx
+ Be λx
Si ara imposam les condicions de frontera tenim
X(0) = A + B = 0
√ √
X(L) = Ae− λL
+ Be λL
=0
Se tracta d’un sistema lineal homogeni per a A i B. Com que el determinant de la matriu
del sistema és distint de zero, l’única solució és A = B = 0, per consegüent X = 0. Per
tant per a λ < 0 no existeixen solucions no trivials del problema.
• Cas 2 λ = 0. La solució general de l’equació és
X(x) = Ax + B
que si imposam les condicions de frontera ens dóna altre vegada A = B = 0. Llavors per
a λ = 0 tampoc existeixen solucions no trivials del problema.
• Cas 3 λ > 0. La solució general de l’equació és
√ √
X(x) = A cos λx + B sin λx
Si imposam les condicions de frontera, obtenim
A=0
57
√ √
A cos λL + B sin λL = 0.
Aquest sistema té solucions no trivials si i només si el determinant de la matriu del sistema
és zero

1 0
√ √
√ √ = 0 ⇔ sin λL = 0 ⇒ λL = kπ, ∀k ∈ Z.
cos λL sin λL
Llavors en aquest cas hem obtingut una famı́lia d’autovalors del problema
!2
kπ
λk =
L
pels quals hi ha solucions no trivials
!
kπ
Xk (x) = sin x
L
que s’anomenen les autofuncions del problema (hem considerar B = 1 sense pèrdua de
generalitat).
Nota: Els valors positius i negatius de k que són iguals en valor absolut, corresponen al mateix
autovalor i les autofuncions difereixen en una constant. Per això basta considerar els valors de
k positius.
Per cada autovalor λk resolem l’equació (62) que té com a solució general
2λ t
Tk (t) = ak e−c k
Llavors per a cada k ∈ Z + la funció

2λ t kπ
uk (x, t) = ak e−c k
sin x
L
és una solució no trivial de l’equació de la calor que s’anul.la en els extrems de la barra.
Nota: Degut a la linealitat de l’edp una combinació lineal finita de uk és també una solució
de l’edp que verifica les condicions de frontera, és a dir
N
X
u(x, t) = uk (x, t)
k=1
és una solució que satisfà u(0, t) = u(L, t) = 0. La qüestió és si també es satisfà la condició
inicial, la resposta serà afirmativa si
N
X kπ
f (x) = ak sin x
k=1
L
58
però en general la funció f , la condició inicial del problema, no tendrà aquesta forma. Lo que
va proposar Fourier va ser considerar una suma infinita i va conjeturà que per a ”qualsevol”
funció f és possible trobar constants ak tal que
∞
X kπ
f (x) = ak sin x
k=1
L
és a dir, qualsevol funció té un desenvolupament en sèrie de Fourier de sinus.
8.2 Existència d’una solució

Considerem el problema

 ut
 = c2 uxx en D = {(x, t) ∈ IR2 : 0 < x < L, t > 0}

u(0, t) = u(L, t) = 0 t > 0 (65)

u(x, 0) = f (x) x ∈ [0, L]
A la secció anterior hem provat que cada terme de la sèrie
∞
X 2 (kπ/L)2 t kπ
ak e−c sin x (66)
k=1 L
on ak són constants arbitràries, satisfà l’edp i les condicions de frontera. Si suposam que la
sèrie convergeix i denotam per u(x, t) la seva suma, llavors la condició inicial resulta
∞
X kπ
ak sin x = f (x) (67)
k=1
L
Per la teoria de Fourier sabem que si

1. elegim els ak que siguin els coeficients de Fourier de sinus de f en (0, L), és a dir,
Z
2 L kπ
ak = f (x) sin xdx (68)
L 0 L
i
2. f té derivades laterals en cada punt x de (0, L), llavors l’igualtat (67) és certa en cada
punt x on f és contı́nua.
Llavors sota aquestes condicions sobre f , la suma (66), amb ak donat per (68), pareix que haurà
de ser la solució al nostre problema (65). Lo que sabem respecte de la sèrie (66) és que
59
a) cada terme de la sèrie és contı́nua en D, és de classe C 2 en D i satisfà l’edp i les condicions
de frontera i
b) convergeix en cada punt de la forma (x, 0) en D i la seva suma satisfà (67) en cada punt x
on f és contı́nua.
Lo que no sabem és si
c) convergeix per a tot (x, t) ∈ D,
d) la seva suma és de classe C 2 en D i contı́nua en D0 = {(x, t) ∈ D : t > 0}, i
e) la seva suma satisfà el problema (65).

Tenim aquest primer resultat.
Teorema 27 Suposem que f i ak satisfan les condicions 1. i 2. donades abans i f és contı́nua
en [0, L], llavors, la sèrie (66) convergeix a una funció contı́nua en D0 i satisfà les condicions
de frontera i inicial del problema (65).
Demostració: Per l’elecció de ak i els teoremes de convergència de les sèries de Fourier

tenim que la sèrie (66) convergeix per a t = 0 i es satisfà la condició inicial.
Pel teorema de Riemann-Lebesgue ak → 0 quan k → ∞, llavors existeix una constant M
tal que |ak | < M per a tot k. Si Dt0 = {(x, t) ∈ D0 : t ≥ t0 }, per a t0 > 0, tenim que
2 π 2 c2 t/L2 kπ 2 2 2 2
|ak e−k sin x| < Me−k π c t0 /L
L
per a (x, t) ∈ Dt0 i per a tot k. La sèrie de nombres
∞
X 2 π 2 c2 t /L2
Me−k 0
k=1
és convergent pel criteri de l’arrel, llavors la sèrie (66) convergeix uniformement en Dt0 (Teorema
22 de l’Apèndix). Com que t0 > 0 és arbitrari, llavors la sèrie convergeix en D0 i com que per
a t = 0 també és convergent, hem provat que (66) convergeix en D.
La sèrie (66) és una sèrie de funcions contı́nues que convergeix uniformement en Dt0 llavors
la suma és una funció contı́nua en Dt0 i per tant en D0 ja que t0 > 0 és arbitrari. És clar que
(66) satisfà les condicions de frontera perque cada terme les satisfà. 2
Teorema 28 La suma de la sèrie (66) és una funció de classe C 2 en D i satisfà l’equació de
la calor.
60
Demostració: Considerem la sèrie
∞
!
X k2 π2 2 2 2 2 kπ
− 2 c2 ak e−k π c t/L sin x (69)
k=1 L L
obtinguda de derivar (66) terme a terme respecte de t. De la mateixa manera que en el teorema
anterior tenim que en Dt0 es satisfà
k 2 π 2 2 −k2 π2 c2 t/L2 kπ k 2 π 2 2 −k2 π2 c2 t0 /L2

| c ak e sin x| ≤ M c ak e
L2 L L2
d’on tenim que (69) és uniformement convergent en Dt0 per a t0 > 0 qualsevol, llavors convergeix
uniformement en D0 . Llavors pels teoremes de derivació de sèries (Teorema 26) tenim que la
suma de la sèrie (66) té derivada respecte de t i és igual a (69) en D.
Anàlogament, donat t > 0, derivant (66) terme a terme respecte de x dues vegades tenim
∞
!
X k2 π2 2 2 2 2 kπ
− 2 ak e−k π c t/L sin x (70)
k=1 L L
Un argument similar prova que (70) convergeix uniformement en Dt0 per a qualsevol t0 > 0 i
que la seva suma és uxx en D, amb u la suma de (66). Llavors la comparació de (69) i (70)
deixa clar que u(x, t) satisfà l’equació de la calor en D.
Com que (69) i (70) són uniformement convergents, les seves sumes són contı́nues. Similar-
ment, utx i utt són contı́nues en D. 2
Finalment tenim el següent resultat que ens dóna la solució del problema que ens havı́em
plantetjat (65).
Teorema 29 Sigui f : [0, L] → IR una funció contı́nua de classe C 1 a trossos i tal que f (0) =
f (L) = 0. Sigui ak el k-èssim coeficient de la seva sèrie de Fourier de sinus en (0, L). Llavors
la sèrie ∞
X 2 2 kπ
ak e−c (kπ/L) t sin x (71)
k=1 L
convergeix a una funció contı́nua u : D → IR tal que

 ut
 = c2 u x x en D = {(x, t) ∈ IR2 : 0 < x < L, t > 0}

u(0, t) = u(L, t) = 0 t≥0 (72)

u(x, 0) = f (x) x ∈ [0, L].
61
Demostració: Gràcies als teoremes 27 i 28 només ens queda provar que u és contı́nua en
D. La condició f (0) = f (L) = 0 implica que l’extensió senar de f a [−L, L] és contı́nua, llavors
la sèrie de Fourier ∞
X kπ
ak sin x
k=1 L
convergeix uniformement en [0, L]. Si consideram
kπ 2 (kπ/L)2 t
fk (x, t) = ak sin x i gk (x, t) = e−c
L
P
tenim que la sèrie fk convergeix uniformement en D i la successió {gk } està fitada per a tot k.
P
Llavors ( Teorema 23) la sèrie fk gk convergeix uniformement en D i la seva suma és contı́nua
en D per ser suma de funcions contı́nues. 2
Pel principi del màxim/mı́nim podem demostrar la unicitat i que el problema està ben posat
en el sentit de Hadamard. Tenim el següent resultat
Teorema 30 El problema (65) està ben posat en el sentit de Hadamard i si u és la solució,
llavors u ≥ 0 si f ≥ 0.
Demostració: L’existència ha estat provada en el teorema anterior. Suposem que u1 i u2

són dues solucions corresponent a condicions inicials f i g funcions contı́nues en [0, L]. Llavors
u1 − u2 és una solució corresponent al problema amb condició inicial f − g i u1 − u2 és contı́nua
en DT . Si Mf −g denota el màxim de |f − g| en [0, L] i com que u1 i u2 s’anul.len sobre les rectes
x = 0 i x = L el principi del màxim implica que
|u1 (x, t) − u2 (x, t)| ≤ Mf −g
per a tot (x, t) ∈ DT . Això prova que un petit canvi en les condicions inicials resulta en un
petit canvi en les solucions. Si f ≡ g, llavors u1 ≡ u2 , lo que prova la unicitat de solució.
Finalment, si f ≥ 0, llavors el principi del màxim i el fet que u s’anul.la sobre les rectes
x = 0 i x = L impliquen que el mı́nim valor de u és zero. 2
8.3 Problemes de Sturm-Liouville

Com hem vist a la secció anterior el mètode de separació de variables aplicat a la resolució
d’equacions en derivades parcials de segon ordre ens duu a l’estudi de problemes de contorn
per a les equacions diferencials ordinàries del tipus
L(u) := a0 (x)u′′ (x) + a1 (x)u′ (x) + a2 (x)u(x) = λu(x) a < x < b.
62
Suposem a0 ∈ C 1 ([a, b]) i a1 , a2 ∈ C([a, b]) i a0 (x) 6= 0 en [a, b]. Amb aquestes hipòtesis de
regularitat, si multiplicam l’equació L(u) = f per una funció g ∈ C 1 ([a, b]) tal que g 6= 0, resulta
l’equació gL(u) = gf , les dues equacions tenen les mateixes solucions. Aquesta observació
elemental ens duu a cercar una funció g tal que l’operador diferencial resultant es pugui escriure
en forma autoadjunta, és a dir,
g(x) (a0 (x)u′′ + a1 (x)u′ + a2 (x)u) = (p(x)u′ (x))′ + q(x)u(x)
Definició 9 Donat un interval [a, b] i funcions p ∈ C 1 ([a, b]) i q ∈ C([a, b]) verificant p 6= 0 en
[a, b], anomenam operador de Sturm-Liouville al operador diferencial
L : C 2 ([a, b]) → C([a, b])

(73)
u → (pu′ )′ + qu
Definició 10 A unes condicions de contorn del tipus

α1 u(a) + β1 u′ (a) = 0
(74)
α2 u(b) + β2 u′ (b) = 0
amb α12 + β12 > 0 i α22 + β22 > 0 les anomenarem condicions de contorn separades.
Un exemples és el que hem estudiat a la secció anterior, condicions de Dirichlet
u(a) = 0 u(b) = 0.
Un altre exemple són les condicions de Neumann
u′(a) = 0 u′ (b) = 0.
Definició 11 A unes condicions de contorn del tipus

α1 u(a) + β1 u(b) = 0
(75)
α2 u′ (a) + β2 u′ (b) = 0
amb α1 β1 6= 0, α2 β2 6= 0 i p(b)α1 α2 = p(a)β1 β2 les anomenarem condicions de contorn

periòdiques.
Un exemple de condicions periòdiques que sol aparèixer a la pràctica ( en el cas que p sigui
la funció 1) és
u(a) = u(b) u′(a) = u′(b).
63
Definim el producte escalar de dues funcions de L2 ([a, b]) com
Z b
< f, g >= f (x)g(x)dx,
a
i la norma associada és

||u||2 =< u, u >1/2 .
Tant les condicions de contorn separades com les condicions de contorn periòdiques són au-
toadjuntes per l’operador de Sturm-Liouville, és a dir,
< Lu, v >=< u, Lv >,
per a cada u, v ∈ E = {u ∈ C 2 ([a, b]) : B1 (u) = 0, B2 (u) = 0} on B1 i B2 denoten tant les

condicions de contorn separades com periòdiques.
Definició 12 Sigui el problema

L(u) := (pu′ )′ + pu = λu
(76)
B1 (u) = 0, B2 (u) = 0
direm que λ ∈ IC és un autovalor de (76) si existeix una solució no trivial del problema. Si λ és
un autovalor i φ ∈ E, φ 6= 0 verifica L(φ) = λφ, direm que φ és una autofunció corresponent a
l’autovalor λ.
Definició 13 Un problema d’autovalors del tipus (76) és regular si p < 0 i les condicions de
contorn són autoadjuntes per l’operador de Sturm-Liouville.
Teorema 31 Teorema de Sturm-Liouville Per a un problema de Sturm-Liouville regular

es satisfà:
1. Tots els autovalors λ són reals.
2. Existeix una successió infinita d’autovalors, {λn }.
3. A cada autovalor λn li correspon una autofunció, φn (x), que és única llevat de constants
multiplicatives. A més l’autofunció φn (x) té exactament n − 1 zeros en l’interval (a, b).
4. Les autofuncions corresponents a autovalors diferents són ortogonals és a dir,

Z b
< φn , φm >= φn (x)φm (x)dx = 0, λn 6= λm
a
64
Definició 14 1. Una successió de funcions de L2 , {φn }, és un sistema ortonormal si se
verifica
< φn , φm >= δnm
2. Sigui {φn } un sistema ortonormal, f ∈ L2 , la projecció de f sobre φn es defineix com
< f, φn > φn
i els coeficients de Fourier de f respecte de {φn } se defineixen com
{< f, φn >}n∈IN
Teorema 32 Donat un problema de Sturm-Liouville regular, siguin {λn } i {φn } la successió

d’autovalors i autofuncions obtingudes en el teorema anterior. Llavors per a cada u ∈ E
∞
X
u(x) = < u, φn > φn (x)
n=0
i la convergència de la sèrie és uniforme en [a, b].
8.4 Problema general independent del temps

Emprant separació de variables i les seccions anteriors resoldrem el problema

 u − uxx = F (x) (x, t) ∈ (0, L) × (0, ∞)
 t

 u(x, 0) = f (x) x ∈ (0, L)
(77)


 a1 u(0, t) − b1 ux (0, t) = T1 , t>0

a2 u(L, t) + b2 ux (L, t) = T2 t>0
sota les hipòtesis:
1. a1 , a2 , b1 , b2 , T1 , T2 són constants no negatives.
2. a1 + b1 > 0 i a2 + b2 > 0.
3. f és contı́nua i de C 1 a trossos tal que satisfà les condicions de contorn a1 f (0)−b1 f ′ (0) = T1
i a2 f (L) + b2 f ′ (L) = T2 .
Per resoldre aquest problema s’han de seguir els següents passos:
65
1. Trobar le solució estacionària. Això és una funció U(x) independent del temps que
satisfà l’equació i les condicions de contorn, encara que no és necessari que satisfaci la
condició inicial.
Exemple Trobar la solució estacionària del problema


 ut = uxx + sin x 0 < x < π, t > 0

 u(0, t) = 1 t≥0



ux (π, t) = 2 t≥0

u(x, 0) = 1 + sin 2x 0≤x≤π
El problema estacionari és

0 = U ′′ + sin x
U(0) = 1 U ′ (π) = 2
Integrant dues vegades tenim U(x) = sin x + Ax + B, aplicant les condicions de contorn
ens queda que la solució estacionària és
U(x) = sin x + 3x + 1, x ∈ [0, π].
2. Trobar la solució transitòria. Aquesta solució v és la del problema que satisfà u(x, t)−
U(x), és a dir, el problema homogeni amb condició inicial f (x)−U(x). Per trobar aquesta
solució s’aplica la tècnica de separació de variables plantejant el corresponent problema
de Sturm Liouville.
3. Trobar la solució del problema com la suma de la solució estacionària i la solució

transitòria.
Teorema 33 Sigui D = {(x, t) : x ∈ (0, L), t > 0}, si el problema (77) té una solució contı́nua
u : D → IR, llavors està ben posat en el sentit de Hadamard i u ≥ 0 si f ≥ 0.
8.5 Problema general

Volem estudiar el problema general, és a dir,


 ut − uxx = F (x, t) (x, t) ∈ (0, L) × (0, ∞)

 u(x, 0) = f (x) x ∈ [0, L]
(78)


 a1 u(0, t) − b u
1 x (0, t) = g(t), t >0

a2 u(L, t) + b2 ux (L, t) = h(t) t > 0
66
Suposem que les a′i s i les b′i s satisfan les mateixes hipòtesis de la secció anterior i que la
condició inicial f és compatible amb les condicions de contorn, és a dir, a1 f (0) − b1 f ′ (0) = g(0)
i a2 f (L) + b2 f ′ (L) = h(0).
Es pot convertir el problema a un amb condicions de contorn homogènies, si podem trobar
una funció U(x, t) que satisfaci les condicions de contorn del problema (78). La manera més
simple de trobar aquesta U és cercar una funció de la forma U(x, t) = A(t)x + B(t). Imposant
que satisfaci les condicions de frontera, obtenim l’expressió de A(t) i B(t). El resultat és
a1 h(t) − a2 g(t) b1 h(t) + (La2 + b2 )g(t)
U(x, t) = x+ .
La1 a2 + a2 b1 + a1 b2 La1 a2 + a2 b1 + a1 b2
Llavors v = u − U, satisfà

 ut − uxx = F (x, t) − Ut


(x, t) ∈ (0, L) × (0, ∞)
 u(x, 0) = f (x) − U(x, 0) x ∈ [0, L]
(79)


 a1 u(0, t) − b1 ux (0, t) = 0, t > 0

a2 u(L, t) + b2 ux (L, t) = 0 t > 0
Com que el terme no homogeni F (x, t) − Ut (x, t) depèn del temps, no podem aplicar direc-
tament el mètode de separació de variables. Plantejam el problema de Sturm-Liouville per a
l’equació homogènia i siguin λn i φn (x) els autovalors i les autofuncions, és a dir, φn (x) 6= 0 i
satisfà  ′′
 X + λn X = 0

a1 X(0) − b1 X ′ (0) = 0 .

 ′
a2 X(L) + b2 X (L) = 0
Suposem que la solució del nostre problema es pot escriure com
∞
X
v(x, t) = cn (t)φn (x)
n=1
on cn són funcions a determinar. L’avantatge d’aquest tipus de sèrie és que, si convergeix,
automàticament satisfà les condicions de contorn del problema (79).
La condició inicial satisfarà
∞
X
cn (0)φn (x) = f (x) − U(x, 0),
n=1
llavors multiplicant als dos costats per φm (x) i integrant terme a terme entre 0 i L, emprant
l’ortogonalitat de les funcions pròpies tenim
RL
0 (f (x) − U(x, 0))φn (x)dx
cn (0) = RL
2
. (80)
0 φn (x)dx
67
Imposant que v satisfaci el problema (79), suposant que podem derivar terme a terme, i que
podem escriure
∞ RL
X 0 (F (x, t) − U(x, t))φn (x)dx
F (x, t) − Ut = an (t)φn (x) d’on an (t) = RL
2 (x)dx
,
n=1 0 φ n
resulta que cn (t) ha de satisfer

c′n (t) + λn cn (t) = an (t),
amb cn (0) com (80), és a dir, cn és la solució d’una edo lineal, de la qual podem fàcilment
calcular la solució.
Exemple: Trobar la solució de

 ut
 = uxx + e−t (x − 1 + sin πx) x ∈ (0, 1), t > 0

u(0, t) = e−t , u(1, t) = 2, t≥0

u(x, 0) = x + 1 x ∈ [0, 1]
Primer cercam una funció U(x, t) que satisfaci les condicions de contorn del tipus U(x, t) =
A(t)x + B(t), llavors tenim que
U(x, t) = e−t (1 − x) + 2x.
Fent v = u − U, v satisfà

 ut
 = uxx + e−t sin πx x ∈ (0, 1), t > 0

u(0, t) = 0, u(1, t) = 0, t ≥0

u(x, 0) = 0 x ∈ [0, 1]
Plantetjant el problema de Sturm Liouville pel problema homogeni
X ′′ + λX = 0, X(0) = 0, X(1) = 0
tenim que els autovalors i le autofuncions són
λn = n2 π 2 , φn (x) = sin nπx, n = 1, 2, . . .
P∞
Si desenvolupam amb sèrie de Fourier e−t sin πx = n=1 an (t) sin nπx, resulta que

an (t) = e−t si n = 1
0 si n > 1
Llavors si cercam una solució de la forma
∞
X
v(x, t) = cn (t) sin nπx
n=1
68
cn ha de satisfer
c′n + n2 π 2 cn = an , cn (0) = 0
llavors tenim que ( 2t
e−t −e−π
cn (t) = π 2 −1
si n = 1
0 n>1
La solució completa del nostre problema és
∞ 2
X
−t e−t − e−π t
u(x, t) = U(x, t) + cn (t) sin nπx = e (1 − x) + 2x + sin πx.
n=1 π2 − 1
9 Problema Mixte per a l’equació d’ona en una dimensió

espaial
9.1 Problema homogeni amb extrems fixes
Ens plantetjam resoldre el problema de la vibració d’una corda fixada pels extrems


 utt − uxx = 0 0 < x < L, t ∈ IR

 u(0, t) = u(L, t) = 0 t ∈ IR
(81)



u(x, 0) = f (x), x ∈ [0, L]

ut (x, 0) = g(x) x ∈ [0, L]
on f, g són la posició i la velocitat inicial respectivament.
Si aplicam el mètode de separació de variables s’obté el problema d’autovalors

X ′′ (x) + λX(x) = 0
(82)
X(0) = 0 = X(L)
que com ja s’ha estudiat en les seccions anteriors, els autovalors són
n2 π 2
λn = 2 n ∈ IN
L
amb les corresponents autofuncions
nπ
ϕn (x) = An sin( x).
L
69
Les equacions resultants per a la funció temporal és
n2 π 2
Tn′′ (t) + Tn (t) = 0
L2
que si s’integra dóna
nπ nπ
Tn (t) = c1 cos( t) + c2 sin( t)
L L
La candidata a solució del problema (81) és
∞
X nπ nπ nπ
u(x, t) = (an cos( t) + bn sin( t) sin( x). (83)
n=1 L L L
Si volem que es satisfacin les condicions inicials tenim que
∞
X nπ
u(x, 0) = an sin( x) = f (x),
n=1 L
llavors els coeficients an en (83) han de satisfer
Z
2 L nπ
an = f (x) sin( x)dx
L 0 L
és a dir han de ser els coeficients del desenvolupament en sèrie de Fourier de sinus de f . Si
derivam terme a terme la sèrie (83) imposam l’altre condició inicial tenim
∞
X nπ nπ
ut (x, 0) = bn sin( x) = g(x),
n=1 L L
llavors s’ha de satisfer Z
nπ 2 L nπ
bn = g(x) sin( x)dx.
L L 0 L
Observem que en la sèrie (83) no hi ha cap terme de decreixement en temps, com passava
en l’equació de la calor, és a dir, no hi ha cap terme regularitzant, llavors la regularitat de la
solució (83) depèn de la regularitat de les dades inicials. Tenim el següent resultat
Teorema 34 Si f ∈ C 3 ([0, L]) i g ∈ C 2 ([0, L]) i satisfan les condicions de compatibilitat
0 = f (0) = f (L) = g(0) = g(L) = f ′′ (0) = f ′′ (L)
llavors la sèrie (83) defineix una funció
u ∈ C 2 ([0, L] × IR)
que és l’única solució del problema (81).
70
Les condicions de regularitat de les condicions inicials són necessàries ja que es té
M1 M2
|an | ≤
3
i |bn | ≤ 3
n n
que es necessita per a comprovar la regularitat de la solució derivant terme a terme la sèrie i
veure que dóna sèries uniformement convergents. Es deixa al lector els detalls de la prova.
9.2 Problema no-homogeni

Considerem ara el problema no homogeni amb extrems fixes


 utt − uxx = F (x, t) 0 < x < L, t ∈ IR

 u(0, t) = u(L, t) = 0 t ∈ IR
(84)


 u(x, 0) = f (x), x ∈ [0, L]

ut (x, 0) = g(x) x ∈ [0, L]
L’idea de la resolució consisteix en trobar una solució de la forma
∞
X
u(x, t) = Tn (t)ϕn (x)
n=1
on {ϕn } són les autofuncions del problema de contorn homogeni corresponent. Per a determinar
les Tn imposarem que es satisfacin l’equació i les condicions inicials i s’obté que els Tn han de
satisfer ( 2 2
Tn′′ (t) + nLπ2 Tn (t) = cn (t)
Tn (0) = an Tn′ (0) = bn nπ
L
on Z
2 L nπ
cn (t) = F (x, t) sin( x)dx
L 0 L
i an i bn definits com abans. La solució d’aquesta equació ve donada per
nπ nπ L Zt nπ
Tn (t) = an cos( t) + bn sin( t) + cn (s) sin( (t − s))ds.
L L nπ 0 L
9.3 Extrems mòbils

Volem resoldre el problema



utt − uxx = F (x, t) 0 < x < L, t ∈ IR


 u(0, t) = µ1 (t)
 t ∈ IR
u(L, t) = µ2 (t) t ∈ IR (85)


 x ∈ [0, L]
 u(x, 0)


= f (x),
ut (x, 0) = g(x) x ∈ [0, L]
71
No es pot aplicar separació de variables directament a n’aquest problema ja que les condi-
cions de frontera no són homogènies. Però es pot reduir fàcilment a un problema amb les
condicions de frontera homogènies. Per això s’introdueix la funció auxiliar
x
w(x, t) = µ1 (t) + (µ2 (t) − µ1 (t))
L
Es fàcil veure que w satisfà les condicions de frontera. Si definim v(x, t) = u(x, t) − w(x, t)
tendrem que v satisfà el problema


 vtt − vxx = F (x, t) − wtt 0 < x < L, t ∈ IR


 v(0, t) = 0
 t ∈ IR
v(L, t) = 0 t ∈ IR



 v(x, 0) = f (x) − w(x, 0), x ∈ [0, L]


vt (x, 0) = g(x) − wt (x, 0) x ∈ [0, L]
que és un problema amb les condicions de frontera nul.les i que es pot resoldre mitjançant el
mètode exposat anteriorment.
72
10 L’equació de Laplace
Si un procés de difusió o d’ona és estacionari (independent del temps), llavors ut = 0 i utt = 0,
llavors ambdos processons es redueixen a l’equació de Laplace
∆u = 0
o a la seva versió no homogènia, l’equació de Poisson
∆u = f
En tot aquest tema suposarem que Ω és un domini fitat. Estudiarem el problema de Dirichlet
per a l’equació de Laplace i l’equació de Poisson, és a dir, trobar la funció de la qual coneixem
el valor del laplacià en un domini i el seu valor sobre la frontera. Ens plantetjam resoldre el
següent problema
∆u(x) = 0 en Ω
, (86)
u(x) = f (x) en ∂Ω
i el problema no homogeni
∆u(x) = F (x) en Ω
, (87)
u(x) = f (x) en ∂Ω
Definició 15 Una funció u és harmònica en un domini Ω si u ∈ C 2 (Ω) i ∆u(x) = 0 en Ω.
10.1 Principi del màxim

Un resultat important i que ens permetrà obtenir la unicitat de solució del problema de Dirichlet
(87) és el prinicipi del màxim feble
Teorema 35 Principi Feble del Màxim Sigui Ω un domini fitat de IRN . Sigui u ∈ C 2 (Ω) ∩
C(Ω) verificant que ∆u ≥ 0 (∆u ≤ 0) en Ω. Llavors el màxim (mı́nim) de u s’agafa en la
frontera, és a dir,
max u = max u
Ω ∂Ω
(min u = min u)
Ω ∂Ω
Demostració: Sabem que sempre se verifica la desigualtat
max u ≥ max u
Ω ∂Ω
Per tant ens queda provar l’altra desigualtat.
73
Suposem que ∆u > 0 en Ω. Llavors si u tinguès un màxim interior en Ω, la matriu hessiana
de u seria semidefinida negativa i en particular la seva traça, el laplacià, seria més petit o
igual a zero, lo que és una contradicció amb l’hipòtesis que hem fet. Per tant si el laplacià és
estrictament posistiu el màxim no s’agafa en cap punt interior.
Suposem ara l’hipòtesis general ∆u ≥ 0. Considerem la funció auxiliar vǫ (x) = u(x) + ǫ||x||2
per a ǫ > 0. Llavors tenim que
∆vǫ = ∆u + 2Nǫ > 0
i pel que hem provat abans tenim
max vǫ = max vǫ
Ω ∂Ω
i com que u(x) ≤ vǫ (x) per a tot x ∈ Ω tenim que
max u ≤ max vǫ = max vǫ =

Ω Ω ∂Ω
= max(u(x) + ǫ||x||2 ) ≤ max u + ǫ max ||x||2

∂Ω ∂Ω Ω
Com que la desigualtat és per a tot ǫ > 0 tenim que
max u ≤ max u
Ω ∂Ω
que és el que voliem demostrar. Per a la demostració pel cas del mı́nim basta considerar −u i
aplicar el que acabam de demostrar. 2
Corol.lari 3 Si u és harmònica en Ω i C(Ω), llavors
min u ≤ u(x) ≤ max u, ∀x ∈ Ω.

∂Ω ∂Ω
Tenim el següent corol.lari del principi del màxim que ens diu que el problema de Dirichlet per
a l’equació de Poisson, i en particular le l’equació de Laplace, està ben posat.
Corol.lari 4 Sigui Ω ⊂ IRN un domini fitat. Siguin F ∈ C(Ω) i f ∈ C(∂Ω). Llavors el

problema
∆u = F en Ω
u=f en ∂Ω
verifica:
1) Té una única solució u ∈ C 2 (Ω) ∩ C(Ω).
2) Si u ∈ C 2 (Ω) ∩ C(Ω) és una solució del problema, llavors existeix una constant C tal que
max |u| ≤ max |u| + C max |F |.

Ω ∂Ω Ω
74
Demostració: a) Si hi hagués dues solucions u1 , u2 , llavors la diferència u = u1 − u2 és una
funció harmònica en Ω, contı́nua en Ω i u = 0 en ∂Ω. Aplicant el corol.lari anterior tendrem
que si x ∈ Ω
0 = min u ≤ u(x) ≤ max u = 0, llavors u(x) = 0.
∂Ω ∂Ω
b) Desprès d’una trasllació podem suposar que Ω està contingut dins una banda 0 < x1 < b.
Per a λ > 1 considerem la funció
v(x) = max |u| + (eλb − eλx1 ) max |F |

∂Ω Ω
Aquesta funció satisfà v ≥ 0 en Ω i |u| ≤ v en ∂Ω.

Considerem la funció w = v − u, w ≥ 0 en ∂Ω i
∆w = −λ2 eλx1 max |F | − F ≤ 0 en Ω

Ω
podem aplicar el principi del mı́nim
min w = min w ≥ 0
Ω ∂Ω
d’on tenim que u ≤ v en Ω.

Considerem ara la funció w = u + v, w ≥ 0 en ∂Ω i
∆w = −λ2 eλx1 max |F | + F ≤ 0 en Ω

Ω
podem aplicar el principi del mı́nim
min w = min w ≥ 0
Ω ∂Ω
d’on tenim que u ≥ −v en Ω.

De les consideracions anterior tenim que |u| ≤ v en Ω i per tant tenim el que voliem. 2
10.2 Propietats del valor mitjà

Anem a donar una propietat molt important de les funcions harmòniques.
Teorema 36 Propietat del valor mitjà Sigui u una funció harmònica en Ω ⊂ IRN . Llavors,
per a qualsevol bolla BR (x) ⊂⊂ Ω es satisfà
n Z
u(x) = u(y)dy (88)
wn Rn BR (x)
75
Z
1
u(x) = u(y)dsy (89)
wn Rn−1 ∂BR (x)
on wn és la mesura de ∂B1 .
Demostració: (per a N = 2) Començarem per la segona fórmula. Per a r < R sigui

1 Z
g(r) = u(y)dsy
2πr ∂Br (x)
Si feim el canvi de variable y = x + rz, llavors z ∈ ∂B1 (0) i dsy = rdsz
Z
1
g(r) = u(x + rz)dsz .
2π ∂B1 (0)
Sigui v(z) = u(x + rz) i observem que

∇v(z) = r∇u(x + rz)
∆v(z) = r 2 ∆u(x + rz)
Llavors tenim que
Z Z
′ 1 d 1
g (r) = u(x + rz)dsz = ∇u(x + rz) · zdsz =
2π ∂B1 (0) dr 2π ∂B1 (0)
Z
1
= ∇v(z) · zdsz = (teorema de la divergència)
2πr ∂B1 (0)
Z Z
1 r
= ∆v(z)dz = ∆u(x + rz)dz = 0
2πr B1 (0) 2π B1 (0)
D’on es dedueix que g és constant i com que g(r) → u(x) quan r → 0, obtenim (89.
Per obtenir (88), feim R = r en (89), multiplicam per r als dos costats i integram entre 0 i
R. Obtenim Z Z Z
R2 1 R 1
u(x) = dr u(y)dsy = u(y)dy
2 2π 0 ∂Br (x) 2π BR (x)
lo que dóna (88). 2
Lo que és encara més important és el recı́proc. Direm que una funció contı́nua satisfà la
propietat del valor mitjà en Ω si satisfà (88) i (89) per a qualsevol bolla BR (x) ⊂⊂ Ω. El
següent resultat ens dóna una caracterizació de les funcions harmòniques del qual no farem la
demostració.
Teorema 37 Sigui u una funció contı́nua en Ω. Si u satisfà la propietat del valor mitjà, llavors
u ∈ C ∞ (Ω) i és hamònica en Ω.
76
10.3 Solució de l’equació de Laplace
En aquest apartat contruirem la solució de l’equació de Laplace emprant la tècnica de separacó
de variables. Veurem que si la geometria del domini és d’una certa manera aquesta tècnica ens
permatrà trobar la solució exacta.
10.3.1 Equació de Laplace en un rectangle

Sigui el rectangle R = (0, a) × (0, b), considerem el següent problema

∆u(x, y) = 0 (x, y) ∈ R
(90)
u(x, y) = f (x, y) (x, y) ∈ ∂R
De fet les condicions de frontera es poden escriure com



 u(0, y) = f1 (y) (0, y) ∈ Γ1 = {0} × (0, b)

 u(a, y) = f2 (y) (a, y) ∈ Γ2 = {a} × (0, b)


 u(x, 0) = f3 (x) (x, 0) ∈ Γ3 = (0, a) × {0}

u(x, b) = f4 (x) (x, b) ∈ Γ4 = (0, a) × {b}
L’equació és lineal i homogènia, però les condicions de frontera no són homogènies. No
podem aplicar el mètode de separació de variables a n’aquest problema en la seva forma actual,
ja que per poder-ho fer necessitam que el problema de Sturm-Liouville que en surt tengui
condicions de frontera homogènies. Si aplicam el principi de superposició podem dividir el
nostre problema (90) en quatre problemes, cada un amb una sola condició no-homogènia,
llavors tendrem que
u(x, y) = u1 (x, y) + u2 (x, y) + u3 (x, y) + u4 (x, y)
on ui (x, y) satisfà l’equació de Laplace amb una condició de frontera no homogènia sobre Γi i
les altres tres condicions de frontera homogènies. El mètode per a calcular qualsevol de les ui
és el mateix, per tant en resoldrem un, per exemple

 ∆u(x, y)
 =0 (x, y) ∈ R
u(0, y) = f1 (y) (0, y) ∈ Γ1 (91)


u(x, y) = 0 (x, y) ∈ ∂R \ Γ1
Si aplicam separació de variables, hem de trobar solucions no trivials de la forma
u(x, y) = h(x)g(y)
77
que satisfacin l’equació de Laplace i les tres condicions de frontera homogènies. De les tres
condicions de frontera homogènies obtenim que

 h(a)g(y)
 = 0 ∀y ∈ (0, b) llavors h(a) = 0
h(x)g(0) = 0 ∀x ∈ (0, a) llavors g(0) = 0 (92)


h(x)g(b) = 0 ∀x ∈ (0, a) llavors g(b) = 0
De l’edp obtenim que
h′′ g ′′
h′′ g + hg ′′ = 0, d′ on = − = λ,
h g
que dóna lloc a dos problemes, un problema per a la funció h

h′′ = λh en (0, a)
(93)
h(a) = 0
i un problema de Sturm Liouville per a la funció g

g ′′ = −λg en (0, b)
(94)
g(0) = g(b) = 0
Si es resol el problema (94) és fàcil veure que té solució no trivial quan
n2 π 2
λn = , (95)
b2
anomenats els autovalors del problema, i les autofuncions venen donades per
nπy
gn (y) = sin (96)
b
Amb aquests valors per a λn resolem el problema (93) i obtenim
nπ
hn (x) = An sinh (x − a). (97)
b
Llavors les solucions producte
nπ nπy
u(x, y) = An sinh (x − a) sin
b b
satisfan l’edp i les tres condicions de frontera homogènies. Volem emprar aquestes solucions
producte per trobar una solució que satisfaci la condició de frontera no homogènia. Cap de les
78
solucions producte satisfà la condició de frontera a no ser que f1 (y) sigui un múltiple de les
autofuncions gn (y). Llavors aplicant el principi de superposició, consideram la sèrie
∞
X nπ nπy
u(x, y) = An sinh (x − a) sin (98)
n=1 b b
Si imposam que es satisfaci la condició de frontera no homogènia tendrem
∞
X nπ nπy
u(0, y) = An sinh (−a) sin = f1 (y)
n=1 b b
Si f1 té desenvolupament en sèrie de Fourier de sinus,
∞
X nπy
f1 (y) = an sin ,
n=1 b
per la unicitat de les sèries de Fourier es complirà la igualtat
Z
nπ 2 b nπy
An sinh (−a) = an = f1 (y) sin dy (99)
b b 0 b
La conclusió és que si f1 ∈ C[0, b] i de C 1 a trossos amb f1 (0) = f1 (b) = 0, la solució del
nostre problema (90) ve donada per la sèrie (98) amb An definits per (99).
10.3.2 Coordenades polars

Si la geometria de domini on hem de resoldre l’equació de Laplace es pot descriure fàcilment en
coordenades polars, llavors és convenient considerar la funció u com una funció en coordenades
polars r i θ, on
x = r cos θ, y = r sin θ
o equivalentment q
y
r= x2 + y 2, .
θ = arctan
x
Tenim r ≥ 0 i θ ∈ (−π, π). Fent el canvi a coordenades polars, es pot demostrar ( exercici de
la llista) que
1 1
∆u = uxx + uyy = urr + 2 uθθ + ur (100)
r r
Exemple: Suposem que volem trobar una funció harmònica que és invariant per rotacions,
és a dir, u és independent de θ. En coordenades polars u = u(r), i de (100) obtenim que u(r)
ha de satisfer l’equació diferencial
1
urr + ur = 0
r
79
Després de multiplicar per r podem escriure
(rur )r = 0
D’on obtenim que qualsevol funció harmònica que només depén de r ha de ser de la forma
u(r) = c1 ln r + c2
amb c1 , c2 constants arbitràries.
10.3.3 Equació de Laplace en un disc

Considerem el problema de Dirichlet per a l’equació de Laplace en un disc de IR2

∆u = 0 en Ω
(101)
u=f en ∂Ω
on Ω = {(x, y) ∈ IR2 , x2 + y 2 < R2 }. Resoldrem el problema en coordenades polars aplicant

separació de variables respecte de r i θ.
En coordenades polars el problema s’escriu
(
urr + r12 uθθ + 1r ur = 0 r ∈ (0, R), θ ∈ (−π, π)
(102)
u(R, θ) = f (θ) θ ∈ (−π, π)
Observem que és raonable suposar que la funció f és 2π-periòdica respecte de θ. Suposem
que podem calular la sèrie de Fourier de f en (−π, π) i que és convergent
∞
a0 X
f (θ) = + (an cos nθ + bn sin nθ). (103)
2 n=1
Volem trobar una solució de (102) de la forma u(r, θ) = h(r)g(θ). Substituint en l’equació
obtenim
1 1
0 = h′′ g + h′ g + 2 hg ′′
r r
lo que implica
h′′ h′ g ′′
r 2 + r = − = λ.
h h g
D’aquı́surten dues equacions, una per la h
r 2 h′′ + rh′ − λh = 0 (104)
80
i l’altre per a la g
g ′′ + λg = 0
Com que volem que u sigui regular al voltant de l’eix negatiu de les x, hem de suposar que g
sigui 2π−periòdica respecte de θ, imposam les condicions de frontera a g
g(−π) = g(π), g ′ (−π) = g ′ (π)
Si plantejam el problema de Sturm-Liouville

g ′′ + λg = 0
g(−π) = g(π), g ′ (−π) = g ′ (π)
tenim que els valors propis són
λn = n2 , n = 0, 1, 2 . . . ,
amb funcions pròpies de la forma
gn (θ) = c1 cos(nθ) + c2 sin(nθ), n = 0, 1, 2, . . . ,
on c1 , c2 són constants arbitràries.

L’equació per a la h (104) és lineal a coeficients variables, equacions d’aquest tipus s’anomenen
d’Euler. Les solucions d’aquestes equacions són de la forma
h(r) = r β
Substituint en (104), i emprant que λn = n2 obtenim
β(β − 1)r β + βr β − n2 r β = 0
lo que implica que β = ±n. Per a n ≥ 1 obtenim dues solucions linealment independents r n i
r −n . Per a n = 0, lo que correspon a λ = 0, l’equació (104) és la que hem resolt a l’exemple
anterior i hem vist que les solucions són de la forma
h(r) = c1 ln r + c2
Observau que si h(r) és de la forma r −n , n > 0 o ln r, llavors u(r, θ) → ∞ quan r → 0. Com
que l’origen està a l’interior del domini Ω, i volem que la solució sigui regular en Ω, haurem
d’exigir la següent condició de frontera en la variable r
lim h(r) sigui finit

r→0
81
Aplicant aquesta condició les úniques solucions per a h són
h(r) = r n n = 0, 1, 2, . . . .
Llavors la solució que cercam serà de la forma

∞
A0 X
u(r, θ) = + r n (An cos(nθ) + Bn sin(nθ))
2 n=1
Imposant la condició de frontera u(R, θ) = f (θ) i emprant (103), ens queda
−n 1 Z 2π
An = R an = f (θ) cos nθdθ, n = 0, 1, 2, . . .
πRn 0
1 Z 2π
Bn = R−n bn = f (θ) sin nθdθ n = 1, 2, . . . .
πRn 0
Llavors la solució ens queda
∞
a0 X rn
u(r, θ) = + n
(an cos(nθ) + bn sin(nθ)), r ∈ (0, R), θ ∈ (−π, π) (105)
2 n=1 R
amb an i bn els coeficients del desenvolupament en sèrie de Fourier de la condició de frontera.
10.3.4 Fórmula integral de Poisson

La sèrie obtinguda a l’apartat anterior es pot sumar explı́citament. Tenguent en compte
l’expressió dels coeficients de Fourier de f i substituint-los en la sèrie (105) ens queda
1 Z 2π
u(r, θ) = f (α)dα+
2π 0
∞ Z
X rn 2π
+ n
f (α) (α cos nθ + sin nα sin nθ) dα =
n=1 πR 0
Z ∞ n
!
2π X r dα
= f (α) 1 + 2 cos n(θ − α)
0 n=1 R 2π
La sèrie dins aquesta integral es pot sumar convertint-la en una sèrie geomètrica de nombres
complexos
X∞ n X∞ n
r r
1+ ein(θ−α) + e−in(θ−α) =
n=1 R n=1 R
82
rei(θ−α) re−i(θ−α)
=1+ + =
R − rei(θ−α) R − re−i(θ−α)
R2 − r 2
=
R2 − 2Rr cos(θ − α) + r 2
Llavors queda
R2 − r 2 Z 2π f (α)
u(r, θ) = dα (106)
2π 0 R − 2Rr cos(θ − α) + r 2
2
Teorema 38 Sigui f : ∂BR (0) → IR contı́nua. Llavors la funció u definida per (106) en BR (0)
i com f en ∂BR (0) és harmònica en BR (0) i contı́nua en BR (0).
La funció
1 R2 − r 2
2π R2 − 2Rr cos(θ − α) + r 2
s’anomena nucli de Poisson. Aquests nucli té algunes propietats:
R 2π 1
1. 1 = f racR2 − r 2 2π 0 R2 −2Rr cos(θ−α)+r 2
dα per a tot r ∈ [0, R) i θ ∈ (−π, π).
2. Es positiu. Clarament el numerador és positiu i el denomindor se pot escriure com

2Rr(1 − cos(θ − α)).
Una conseqüència de la fórmula de Poisson és que la propietat del valor mitjà següent
Z
1 π
u(0, 0) = f (α)dα
2π −π
10.3.5 Equació de Laplace en un anell

Sigui D = BR2 (0) \ BR1 (0) ⊂ IR2 amb R2 > R1 > 0. Considerem el problema

 ∆u
 = 0 en D
u=g en ∂BR1 (0) (107)


u=f en ∂BR2 (0)
Transformant el problema aplicant coordenades polars ens queda



 u + 1r ur + r12 uθθ = 0 r ∈ (R1 , R2 ) θ ∈ IR
 rr

u(R1 , θ) = g(θ) g(θ + 2π) = g(θ)
(108)

 u(R 2 , θ) = f (θ) f (θ + 2π) = f (θ)


u(r, θ + 2π) = u(r, θ) r ∈ (R1 , R2 )
83
Aplicam la tècnica de separació de variables i cercam solucions de la forma u(r, θ) =
R(r)H(θ), llavors l’edp ens queda
1 1 r 2 R′′ rR′ H ′′
R′′ H + R′ H + 2 RH ′′ = 0 −→ + =− = λ.
r r R R H
D’on ens surten dos problemes
r 2 R′′ + rR′ − λR = 0 (109)
i
H ′′ = −λH
(110)
H(θ + 2π) = H(θ)
Si resolem el problema (110) pels diferents valors de λ tenim
• λ = 0, la solució general és H(θ) = Aθ + B i si imposam la condició de periodicitat
ens queda que A = 0, llavors λ = 0 és una autovalor i H0 (θ) = B, una constant és una
autofunció.
√ √
−λθ
• λ < 0, la solució general és H(θ) = Ae + Be− −λθ
que no és periòdica per a cap valor
de λ < 0.
√ √
• λ > 0, la solució general és H(θ) = A cos λθ + B sin λθ que només és periòdica
si λ = n2 , n ∈ IN. Llavors tenim una famı́lia d’autovalors λn = n2 i d’autofuncions
Hn (θ) = An cos nθ + Bn sin nθ.
Si ara resolem el problema (109) per aquests valors de λ ens queda una equació d’Euler
r 2 R′′ + rR′ − n2 R = 0
que fent el canvi de variable r = et , es transforma en
Rtt − n2 R = 0
si es resol i es desfà el canvi ens queda que les solucions venen donades per
(
Rn (r) = Ar n + Br −n n>0
.
R0 (r) = A ln r + B
Hem obtingut una famı́lia de solucions un (r, θ) = Rn (r)Hn (θ), per a n ≥ 0, que satisfan
l’edp i són periòdiques. Perque es satisfacin les condicions de frontera considererem una solució
de la forma
∞
X
u(r, θ) = α0 + β0 ln r + (αn r n + βn r −n ) cos nθ + (γn r n + δn r −n ) sin nθ (111)
n=1
84
on les constants αi , βi per a n ≥ 0 i γi , δi per a n ≥ 1 vendran determinades per les condicions
de frontera.
Si f i g es poden desenvolupar en sèrie de Fourier, tenim que si feim en (111) r = R1 i per
la unicitat de les sèries de Fourier ens quedaran les següents igualtatats
 1 Rπ
 α0
 + β0 ln R1 = 2π −π
R
g(θ)dθ
n −n 1 π
αn R1 + βn R1 R= π −π g(θ) cos nθdθ (112)

 π
γn R1n + δn R1−n −π g(θ) sin nθdθ
Si feim r = R2 tendrem les igualtats

 1 R π
 α0
 + β0 ln R2 = 2π −π f (θ)dθ
n −n 1 Rπ
αn R2 + βn R2 R= π −π f (θ) cos nθdθ (113)

 π
γn R2n + δn R2−n −π f (θ) sin nθdθ
De (112) i (113) obtenim sistemes que ens permetran trobar el valos de les constants αi , βi ,
γi i δi , i ≥ 0.
85
11 Introducció al mètode numèric de diferències finites
Al llarg d’aquest curs hem estudiat diversos mètodes per a obtenir solucions explı́cites d’algunes
equacions en derivades parcials. Excepte l’equació d’ona unidimensional, les solucions tenen
expressions bastant complicades, o bé en forma de sèrie o amb alguna representació integral.
Això fa que es requerixin mètodes computacionals per a calcular la solució, per exemple en el
cas que la solució vengui donada per una sèrie, es poden considerar com a aproximacions de
la solució les sumes parcials de la sèrie. Però hi ha mètodes més eficients per a obtenir una
aproximació de la solució. En aquesta secció introduirem el mètode de diferències finites per
aproximar numèricament les solucions de les edp’s.
11.1 Diferències finites

La tècnica fonamental per els càlculs numèrics en diferències finites es basen en les aproxima-
cions polinòmiques d’una funció f (x) en un entorn de x = x0 . Si aproximam f (x) per una
constant en un entorn de x = x0 , triarem f (x0 ) com a tal constant. Si volem una aproximació
lineal es podria considerar la recta tangent en x = x0
f (x) ∼ f (x0 ) + f ′ (x0 )(x − x0 ). (114)
Podriem també considerar una aproximació quadràtica, aproximant f (x) pel seu polinomi de
Taylor de grau dos en x = x0
1
f (x) ∼ f (x0 ) + f ′ (x0 )(x − x0 ) + (x − x0 )2 f ′′ (x0 ).
2!
En general prodriem aproximar la funció pel polinomi de Taylor de grau n.
1
f (x) ∼ f (x0 ) + f ′ (x0 )(x − x0 ) + · · · + (x − x0 )n f (n) (x0 ).
n!
Cada una d’aquestes aproximacions és més precisa si x està en un entorn suficientment petit
de x0 , és a dir, quan h = x − x0 és petit.
Definició 16 Reste de Taylor Emprant la fórmula de Taylor, tenim una fórmula de l’error
comés amb aquestes aproximacions.
1
Rn = (x − x0 )n+1 f (n+1) (ξn+1 )
(n + 1)!
on x0 < ξn+1 < x = x0 + h.
86
11.1.1 Aproximació de les derivades
Aquestes aproximacions per polinomis permeten aproximar les derivades. Per exemple, si con-
sideram la fórmula de Taylor per a n = 1
h2 ′′
f (x0 + h) = f (x0 ) + hf ′ (x0 ) + f (ξ2 ) (115)
2!
A partir de (115) tenim
f (x0 + h) − f (x0 ) h
f ′ (x0 ) = − f ′′ (ξ2 ) (116)
h 2!
L’expressió anterior ens dóna una aproximació per diferències finites de la derivada, que anom-
enarem diferències avançades
f (x0 + h) − f (x0 )
f ′ (x0 ) ∼ (117)
h
L’error que cometem amb aquestes aproximacions s’anomena error de truncament, T , per a
l’aproximació (117) tenim
h
|T | = | f ′′ (ξ2 )|
2!
′′ ′′
Si suposam que f està fitada, |f | ≤ M, l’error de truncament és de l’ordre de h
M
|T | ≤ h = O(h).
2
Si empram (115) en el punt x0 − h, obtenim una altre aproximació de la derivada
f (x0 ) − f (x0 − h)
f ′ (x0 ) ∼ (118)
h
que s’anomena diferències retrassades i l’error de truncament és altre vegada d’ordre h si la
segona derivada està fitada.
Per a obtenir una fórmula més precisa de la primera derivada, consideram la fórmula de
Taylor d’ordre 2 en x0 + h i x0 − h
h2 ′′ h3
f (x0 + h) = f (x0 ) + hf ′ (x0 ) + f (x0 ) + f ′′′ (ξ3 ) (119)
2! 3!
h2 ′′ h3
f (x0 − h) = f (x0 ) − hf ′ (x0 ) + f (x0 ) − f ′′′ (ξ¯3 ) (120)
2! 3!
87
Restant (119) de (120), ens queda
h3 ′′′
f (x0 + h) − f (x0 − h) = 2hf ′ (x0 ) + f (ξ3 ) + f ′′′ (ξ¯3 ) (121)
3!
d’on resulta
f (x0 + h) − f (x0 − h) h2 ′′′
f ′ (x0 ) = − f (ξ3 ) + f ′′′ (ξ¯3 )
2h 12
Aquesta darrera fórmula ens dóna la aproximació per diferències centrades de f ′ (x0 )
f (x0 + h) − f (x0 − h)
f ′ (x0 ) ∼ (122)
2h
L’error de truncament, si suposam que la derivada tercera està fitada, |f ′′′ | ≤ M, és d’ordre 2
en h, és a dir, tenim que
h2 ′′′ h2
f (ξ3 ) + f ′′′ (ξ¯3 ) | ≤ M = O(h2 ).
|T | = |
12 6
Aquestes aproximacions per diferències finites de la derivada són consistents, lo que sig-
nifica que l’error de truncament tendeix a zero quan h → 0.
Anem ara a aproximar la derivada segona. Consideram la fórmula de Taylor d’ordre 2 en
x0 + h i x0 − h
h2 ′′ h3 h4
f (x0 ) + f ′′′ (x0 ) + f (iv) (ξ)
f (x0 + h) = f (x0 ) + hf ′ (x0 ) + (123)
2! 3! 4!
2 3
h h h4 ¯
f (x0 − h) = f (x0 ) − hf ′ (x0 ) + f ′′ (x0 ) − f ′′′ (x0 ) + f (iv) (ξ) (124)
2! 3! 4!
Suamant (123) de (124), ens queda
h4 (iv) ¯

f (x0 + h) + f (x0 − h) = 2f (x0 ) + h2 f ′′ (x0 ) + f (ξ) + f (iv) (ξ)
4!
d’on resulta
f (x0 + h) + f (x0 − h) − 2f (x0 ) h2 (iv) (iv) ¯

f ′′ (x0 ) = − f (ξ) + f ( ξ)
h2 4!
Això ens dóna una aproximació per diferències finites per a la segona derivada amb un error de
truncament O(h2 ):
f (x0 + h) + f (x0 − h) − 2f (x0 )
f ′′ (x0 ) ∼ (125)
h2
La aproximació per diferències finites de la segona derivada necesita tres valors de la funció
f (x0 − h), f (x0 ) i f (x0 + h). Els pesos respectius són h12 , − h22 i h12 . De fet, en general, els pesos
ha de sumar zero per a qualsevol aproximació per diferències finites a qualsevol derivada.
88
11.1.2 Aproximació de les derivades parcials
Per a funcions de més d’una variable, les derivades parcials són en realitat derivades ordinàries
respecte d’una de les variables mentre es mantenen les altres fixes. Per tant podem emprar les
fórmules obtingudes a l’apartat anterior, avançades, retrassades o centrades, per aproximar les
derivades parcials. Per exemple per una funció de dues variable u(x, y) i emprant les diferències
centrades per aproximar les derivades parcials, es té
∂u u(x0 + ∆x, y0 ) − u(x0 − ∆x, y0 )
(x0 , y0 ) ∼
∂x 2∆x
∂u u(x0 , y0 + ∆y) − u(x0 , y0 − ∆y)
(x0 , y0) ∼
∂y 2∆y
En les edp’s que hem estudiat també necessitam aproximar el laplacià. Emprant la fórmula
per aproximar la derivada segona (125) i suposant que h = ∆x = ∆y obtenim la següent
aproximació del laplacià:
u(x0 + h, y0 ) + u(x0 − h, y0 ) + u(x0 , y0 + h) + u(x0 , y0 − h) − 4u(x0 , y0)
∆u(x0 , y0) ∼ (126)
h2
Notau que els pesos corresponents sumen zero.
11.2 Equació de la calor

En aquesta secció introduirem un mètode numèric en diferències finites per a resoldre el prob-
lema de Dirichlet per a l’equació de la calor unidimensional


 u = a2 uxx x ∈ (0, L), t > 0
 t

u(0, t) = 0 t≥0
(127)


 u(L, t) = 0 t≥0

u(x, 0) = f (x) x ∈ [0, L]
Hem de substituir les derivades parcials en el punt (x, t) per una aproximació basada en les
fórmules en diferències finites trobades a l’apartat anterior. Ho podem fer de moltes maneres.
Intentarem aprendre amb aquesta breu introducció als mètodes en diferències finites, que al-
gunes d’aquestes maneres són bones i altres no ho són. Per a comen c car triarem una diferència
avançada per a la derivada respecte del temps i la fórmula deduı̈da per a la derivada segona.
Denotem per h l’increment en x i per k l’increment en t. L’equació ens quedarà
u(x, t + k) − u(x, t) u(x + h, t) − 2u(x, t) + u(x − h, t)
= a2 +T
k h2
89
on T és l’error de truncament. Com que T és desconegut no podem resoldre l’equació an-
terior. A més l’equació involucre punts separats a una distància h en x i a una distància
k en t. Per tant introduirem una malla uniforme per a discretitzar el nostre domini espai-
temps. Consideram una partició regular de l’interval (0, L) de pas h, de manera que x0 =
0, x1 = h, x2 = 2h, . . . , xN +1 = L. De manera anàloga introuduim els temps discretes de pas k,
tn = nk, n = 0, 1, . . ..
Denotarem la temparatura exacta en un punt de la malla com u(xm , tn ) = unm i s’aproximarà
n
per vm que és la solució exacte de l’esquema
n+1 n
vm − vm v n − 2vm n n
+ vm−1
= a2 m+1 (128)
k h2
Quan T l’error de truncament tendeix a zero quan h → 0 i k → 0 direm que l’esquema (128)
és consistent amb l’equació de la calor.
n
A més imposarem que vm satisfaci les condicions inicials i de frontera en els punts de la
malla, és a dir,
0
vm = f (xm ), m = 0, 1, . . . N + 1
v0n = 0, vN
n
+1 = 0 n ≥ 0.
L’esquema (128) s’anomena explı́cit ja que en ell hi intervene quatre punts, tres en el temps
n+1
tn i un en el temps tn+1 , per tant podem aillar vm en funcioó de valors en el temps tn

n+1 n n n n
vm = vm + µ vm+1 − 2vm + vm−1 (129)
on µ = a2 hk2 és un paràmetre anomenat constant de Courant.

n+1
De l’expressió (129) és veu que vm és una combinació lineal dels tres valors en el temps
0
anterior. Començant el càlcul emprant la condició inicial vm = f (xm ), i emprant (129) podem
1 2
calcular la solució vm en el temps t = k i a partir d’aquest trobar vm i aixı́ successivament.
Per a realitzar els càlculs hem d’especificar els valors de h i k. Evidentment com més petits
els agafem més petit serà l’error de truncament però a canvi incrementarem el temps de càlcul.
Però, existeix una dificultat més severa que necessitarem analitzar. Vegem-ho amb un exemple,
suposem L = 1, a2 = 1 i consideram h = 1/10 i agafam k tal que µ = 1/4 i µ = 1, és a dir, en
el primer cas k = 1/400 i en el segon k = 1/100. En ambdos casos consideram com a condició
inicial f (x) = sin πx, llavors per a la teoria estudiada sabem que la solució del nostre problema
ve donada per
2
u(x, t) = e−π t sin πx
En la figura (11.2) veim la solució exacte del nostre problema per a temps t = 0, t = 0.01 i
t = 0.1. En la figura (11.2) veim la solució discreta obtinguada per a µ = 1/4 per a n = 0, n = 4
i n = 40. Finalement en la figura (11.2) veim el mateix resultat per a µ = 1. Aquests resultats
demostren que no es pot trial h i k arbitràriament per poder trobar solutions raonables.
90
1.0
0.35
0.8
0.8 0.30
0.6 0.25
0.6
0.20
0.4
0.4 0.15
0.10
0.2 0.2
0.05
0.2 0.4 0.6 0.8 1.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0
Figure 7: Solució exacte per a t=0, t=0.01 i t=0.1
0.35
0.8
0.30
0.25
0.6
0.20
0.4
0.15
0.10
0.2
0.05
2 4 6 8 10 2 4 6 8 10
Figure 8: Solució numèrica per a µ = 1/4 per a n=4 i n=40
11.3 Anàlisis de l’estabilitat de von Neumann

Per a resoldre el problema de Dirichlet per a l’equació de la calor vàrem aplicar el mètode
de separació de variables. Seguint aquesta idea, ens proposam estudiar solucions de variables
separades del nostre esquema, consideram solucions de la forma
n
vm = eiαmh g n
Substituint aquestes funcions a l’esquema (129) i simplificant eiαmh g n , obtenim
g = 1 + µ(eiαh − 2 + e−iαh ) = 1 − 2µ(1 − cos(αh))
on veim que g és igual tant per α positiu com negatiu, per tant podem emprar una combinació
lineal de les funcions e±iαmh . Si imposam les condicions de frontera v0n = 0 implica que sin(αmh)
n kπ
és adequada, mentre que si imposam vN +1 = 0 implica que α = L , per a k ∈ Z/. Llavors les
solucions discretes de variables separades seran de la forma
!
n kπ
vm = sin mh g n (130)
L
91
0.8
100
0.6 50
0.4
2 4 6 8 10
-50
0.2
-100
2 4 6 8 10
Figure 9: Solució numèrica per a µ = 1, n=1, n=40
on g se calcula com
kπ
g = 1 − 2µ(1 − cos(
h)) (131)
L
Si comparam les solucions producte de l’equació en diferències finites (130) i les solucions
2 2
producte de l’equació en derivades parcials u(x, t) = e−a (kπ/L) t sin kπ
L
x veim que la solució de
−a2 (kπ/L)2 t
l’edp cada ona sinusoidal decreix exponencialment pel terme e . Per a l’equació en
diferències finites, la dependència del temps és
!!n
n kπ
g = 1 − 2µ 1 − cos h
L
Si g > 1, hi ha un creixement exponencial en el temps, mentre que si 0 < g < 1 hi ha un
decreixement exponencial. La solució és constant en el temps si g = 1. A més hi ha una
oscil.lació convergent en el temps si −1 < g < 0 i una oscil.lació divergent si g < −1 i una
oscil.lació pura si g = −1. El valor de g determinarà l’estabilitat.
Direm que un esquema numèric és estable si |g| ≤ 1 per a totes les oscilacions. En altre
cas direm que és inestable.
Anem a analitzar la g obtinguda (131). Clarament g ≤ 1, llavors l’esquema serà estable si
g ≥ −1 per a k = 1, 2, . . .. Això implica que
!
2 kπ
4µ sin h ≤ 2 ∀k
2L
lo que implica que
1
µ≤
2
per poder tenir estabilitat. Això justifica els resultats obtinguts en l’exemple fet quan µ = 1.
Observació: Amb l’anàlisi que hem acabat de fer hem vist que hi ha solucions de variables
separades per a l’equació en diferències que son de la forma eiαmh g n on els valors d’α venien
92
determinats per les condicions de frontera, però podem simplifica, ignorant les condicions de
frontera i permetent que α prengui qualsevol valor.
11.3.1 Convergència. Teorema d’equivalència de Lax

Hi ha evidentment una relació entre convergència i estabilitat donada pel següent teorema
Teorema 39 Teorema d’equivalència de Lax Les aproximacions per diferències finites

consistents d’equacions en derivades parcials lineals depenents del temps que estan ben posades,
són convergents a la solució del problema si i només si l’esquema és estable.
11.4 Equació d’ona

De la mateixa manera com hem fet per a l’equació de la calor podem aproximar el problema
de Dirichlet per a l’equació d’ona per diferències finites, l’equació d’ona
utt = c2 uxx
es converteix en el següent esquema en diferències finites

n+1 n n−1 n n n
vm − 2vm + vm 2 vm+1 − 2vm − vm−1
= c (132)
k2 h2
on l’error de truncament és d’ordre O(h2 + k 2 ). Podem avançar en el temps aı̈llant vm n+1
en
(132). Observau que en la fórmula apareixen tres nivell de temps, per tant per a començar els
càlculs se necessiten els valors en els temps inicials t = 0 i t = −k que s’hauran de calcular
a partir de les condicions inicials del problema. Les condicions inicials són u(x, 0) = f (x) i
ut (x, 0) = g(x). Emprant diferències centrades en el temps per aproximar ut ( i aixı́ mantenir
l’ordre de l’error de truncament) obtenim
0
vm = f (xm )
1 −1
vm − vm
= g(xm ).
2k
L’equació (132) per a n = 0 proporcional l’equació
1 0 −1
vm = 2vm − vm + c2 λ2 (vm+1
0 0
− 2vm 0
+ vm−1 )
−1 1
on λ = k/h. D’aquestes dues darreres expressions podem determinar vm i vm .
93
11.4.1 Estabilitat
Per estudiar la estabilitat substituim a l’esquema solucions de la forma
n
vm = eiαmh g n
i simplificat eiαmh g n obtenim

1
g−2+ = 2c2 λ2 (cos(αh) − 1).
g
Aquesta equació és una equació quadràtica per a g ja que l’esquema té tres nivells de temps.
Si definim σ = 2c2 λ2 (cos(αh) − 1) les solucions de l’equació són:
q
σ+2± (σ + 2)2 − 4
g=
2
Si −2 < σ + 2 < 2, les arrels són complexes conjugades. En aquest cas
|g|2 = 1
Si σ + 2 > 2 o σ + 2 < −2, les arrel són reals i el seu producte val 1, per tant una arrel serà
major que 1 en valor absolut. Llavors l’esquema serà estable si −4 ≤ σ ≤ 0, que equival a dir
|cλ| ≤ 1
que se coneix com a condició d’estabilitat de Courant.
11.5 Equació de Laplace

Volem resoldre emprant diferències finites el problema de Dirichlet per a l’equació de Laplace.
Començarem suposant que el domini és un rectangle Ω = (0, a) × (0, b). Emprant una dis-
cretització del pla amb h = ∆x = ∆y definim la malla formada per els punts (xm , yn ) on
x0 = 0, x1 = h, . . . xM +1 = (M + 1)h = a i y0 = 0, y1 = h, . . . yN +1 = (N + 1)h = b i emprant la
fórmula del cinc punts per aproximar el laplacià, l’equació es converteix
vm+1,n + vm−1,n + vm,n+1 + vm,n−1 − 4vm,n
m = 1, 2, . . . M n = 1, 2, . . . N (133)
h2
on vm,n denota l’aproximació de u(xm , yn ). La condició de frontera s’escriurà
v0,n = f (0, yn ), vM +1,n = f (a, yn ), vm,0 = f (xm , 0), vm,N +1 = f (xm , b)
94
Les equacions (133) se poden escriure com un sistema lineal. Aquest sistema es pot resoldre
pel mètode de Gauss però en general serà un sistema massa gran i el mètode de Gauss no és
eficient. Es millor aplicar un mètode iteratiu.
A partit de l’equació (133) aı̈llam vm,n i obtenim
vm+1,n + vm−1,n + vm,n+1 + vm,n−1
vm,n = (134)
4
d’on es veu que el valor vm,n ha de ser la mitjana dels valors dels quatre veinats. Per tant, la
solució de l’esquema satisfà una propietat del valor mitjà. També a partir de (133) es poden
demostrar principis del màxim i del mı́nim discrets.
11.5.1 Mètodes iteratius

En lloc de resoldre (134) de manera exacta, és més usual emprar un mètode iteratiu. No podem
resoldre (134) directament perque no coneixem els quatre veinats. Però si feim una estimació
k
inicial de la solució i emprant (134) per actualitar la solució, és a dir, denotam per vm,n com
l’aproximació a la iteració k, tenim
k k k k
k+1 vm+1,n + vm−1,n + vm,n+1 + vm,n−1
vm,n =
4
Aquesta iteració es coneix con mètode de Jacobi. Si la iteració convergeix, es evident que
el lı́mit satisferà (134). La iteració de Jacobi convergeix però ho fa molt lentament i per
tant consumeix molt de temps de càlcul, perèxisteix un mètode més fàcil d’implementar i que
convergeix més ràpid a la solució.
Si ordenam els punts de la malla per files, de manera que els M primers termes siguin els
de la primera fila, vm,1 els M següents els de la segona fila vm,2 i aixı́ successivament si en la
iteració de jacobi calculam els valors amb aquest ordre tendrem per exemple en el punt (x3 , y8 )
k k k k
k+1 v4,8 + v2,8 + v3,9 + v3,7
v3,8 =
4
però els valors en els punts (x3 , y7) i (x2 , y8 ) ja han estat calculats a la nova iteració. Per tant
es podria substituir el valors antics pels nous en el moment que aquests es calculen, per tant
k +v k+1 +v k +v k+1
v4,8
k+1 2,8 3,9 3,7
en aquest cas i per l’exemple anterior tendriem v3,8 = 4
en general tendrem
k k+1 k k+1
k+1 vm+1,n + vm−1,n + vm,n+1 + vm,n−1
vm,n =
4
que es coneix com a mètode de Gauss-Seidel.
95

Apunts D'equacions en Derivades Parcials: Quart de La Llicenciatura de Matem'atiques. Tercer de Grau de Matem'atiques

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts D'equacions en Derivades Parcials: Quart de La Llicenciatura de Matem'atiques. Tercer de Grau de Matem'atiques

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apunts d’Equacions en Derivades Parcials

Quart de la Llicenciatura de Matemàtiques. Tercer de Grau de Matemàtiques.

2 El problema de Cauchy per a les equacions lineals de primer ordre 14

3 Classificació de les edps lineals de segon ordre 21

6 El problema de Cauchy per a l’equació de la calor 38

8 Problemes mixtes per a l’equació de la calor en una dimensió espaial 56

9 Problema Mixte per a l’equació d’ona en una dimensió espaial 69

11 Introducció al mètode numèric de diferències finites 86

1.1 Preliminars Matemàtics

1.1.1 Conjunts i Topologia

Br (x) = {y ∈ IRn : |x − y| < r}.

El volum de Br (x) i l’àrea de ∂Br (x) venen donats per

Sigui A ⊂ IRn . Un punt x ∈ A és:

1.1.3 Dominis Regulars i Lipschitz

1.1.4 Fórmules d’integració per parts

on n és el vector normal unitari exterior a ∂Ω, i ds és la mesura en ∂Ω.1

Si elegim F = ∇u, u ∈ C 2 (Ω) ∩ C 1 (Ω̄)2 obtenim la primera fórmula de Green

Si B = 0 direm que l’equació és homogènia.

amb β un multiindex amb |β| < m.

• Una edp és quasilineal si té la forma

amb β un multiindex amb |β| < m.

1.2.1 Tipus de condicions. Problemes ben posats.

a) El problema de Cauchy on se plantetjen les condicions inicials, se considera que el domini

b) Problemes de contorn se plantetjen les condicions de frontera però no tenim condicions

c) Problems de tipus mixte on es donen condicons inicials i condicions de frontera.

1.3.1 Equació de la calor

on κ(x) és una caracterı́stica del medi anomenada conductivitat tèrmica.

La variació de la temperatura amb el temps en el punt x i a l’instant t ve donada per ut (x, t)

d’on resulta que

div(κ(x)∇u(x, t)) + F (x, t) − c(x)ρ(x)ut (x, t) = 0

que és l’equació de la calor. Si suposam que κ, c i ρ són constants s’obté

1.3.2 Equació d’ona

b) Les forces externes les aproximam per

T0 (ux (x + ∆x, t) − ux (x, t)) + F (x, t)∆x = ρ(x)∆xutt (x, t)

1.3.3 Equació de Laplace

−∆u(x) = −divE(x) = 4πρ(x)

llavors la variació de m(B, t) és deguda a la font de partı́cules i a la pèrdua a travers de la

2.2 Equacions Lineals. Mètode de les caracterı́stiques

a(x, y)ux + b(x, y)uy + c(x, y)u = f (x, y) (6)

ξ ≡ ξ(x, y), η ≡ η(x, y)

que transformi l’equació en una de més simple, de la forma

uξ + h(ξ, η)u = F (ξ, η)

similar a quan varem classificar les edp’s de segon ordre.

Si ho substituim a l’equació (6), obtenim

Si ho reordenam ens queda

(aξx + bξy )uξ + (aηx + bηy )uη + cu = f

Amb aquest canvi l’equació (6) s’ha transformat en

L’equació caracterı́stica és

uξ + h(ξ, η)u = F (ξ, η)

d’on desfent el canvi obtenim

u(x, y) = eα(x,y) (β(x, y) + g(η(x, y))) (8)

2.2.1 Significat de les caracterı́stiques

en un entorn de Γ, tal que u(x0 (s), y0 (s)) = u0 (s).

u(x, t) = ϕ(x − ct)

NOTA: A la vista de la solució tenim que la quantitat de partı́cules que hi ha en el punt x

Les rectes caracterı́stiques són 2x − y = K, feim el canvi de coordenades

d’on el canvi invers ve donat per

i per tant la solució del problema proposat és

0 = u(x, 2x − 1) = K(1)e4x−4/3 − e3x−1 , on K(1) = e−x+1/3

−e3x + e4x = u(x, 2x) = K(0)e4x − e3x

2.4 Existència i Unicitat

La demostració d’aquest teorema es plantetjarà com a exercici.

Considerem un canvi de variables (x, y) → (η, ξ) tal que el jacobià