CAPÍTOL 5

EL MÓN OCCIDENTAL

ESO 4 Nikola Tesla

Escola Tabor
5.1 Llista de països:
ESTAT CAPITAL SUPERFÍCI POBLACIÓ DENSITAT IDH
E
ALBÀNIA Tirana 28.748 3.074.579 106,95 0,79
5
ALEMANYA Berlín 357.022 80.159.662 224,52 0,94
7
ANDORRA Andorra la 468 77.000 164,53 0,86
Vella 8
ARMÈNIA Jerevan 28.483 3.021.324 106,07 0,77
6
AUSTRÀLIA Canberra 7.692.024 25.466.459 3,31 0,94
4
ÀUSTRIA Viena 83.871 8.859.449 105,63 0,92
2
BÈLGICA Brussel·les 30.528 11.720.716 383,93 0,93
1
BERMUDA Regne Unit 54 71.750 1328,70
BIELORRÚSSIA Minsk 208.000 9.477.918 45,57 0,82
3
BÒSNIA I Sarajevo 51.197 3.835.586 74,92 0,78
HERCEGOVINA 0
BULGÀRIA Sòfia 110.879 6.966.899 62,83 0,81
6
CANADÀ Ottawa 9.984.670 37.694.085 3,78 0,92
9
CROÀCIA Zagreb 56.594 4.227.746 74,70 0,85
1
DINAMARCA Copenhague 43.094 5.869.410 136,20 0,94
0
ESLOVÀQUIA Bratislava 49.035 5.440.602 110,95 0,86
0
ESLOVÈNIA Ljubljana 20.273 2.102.678 103,72 0,91
7
ESPANYA Madrid 505.992 50.015.792 98,85 0,90
4
ESTATS FED. Palikir 702 102.436 145,92 0,62
DE 0
MICRONÈSIA
ESTATS UNITS Washington 9.629.091 332.639.102 34,55 0,92
D'AMÈRICA 6
ESTÒNIA Tallin 45.227 1.228.624 27,17 0,89
2
FIJI Suva 18.272 935.974 51,22 0,74
3
FINLÀNDIA Hèlsinki 338.419 5.571.665 16,46 0,93
8
FRANÇA París 551.500 67.848.156 123,02 0,90
 1
GEÒRGIA Tiflis 69.700 3.997.000 57,35 0,81
2
GIBRALTAR Regne Unit 7 29.581 4225,86
GRÈCIA Atenes 131.957 10.607.051 80,38 0,88
8
GRENLÀNDIA Dinamarca 2.166.086 57.616 0,03
GUAM Estats Units 544 168.485 309,72
HONGRIA Budapest 93.028 9.771.827 105,04 0,85
4
ILLA DE MAN Regne Unit 572 90.499 158,22
ILLES COOK Nova 236 8.574 36,33
Zelanda
ILLES DEL Regne Unit 198 172.259 869,99
CANAL
ILLES FEROE Dinamarca 1.393 51.628 37,06
ILLES Estats Units 464 51.433 110,85
MARIANES
ILLES Majuro 181 77.917 430,48 0,70
MARSHALL 4
IRLANDA Dublín 70.273 5.176.569 73,66 0,95
5
ISLÀNDIA Reikjavik 103.000 350.734 3,41 0,94
9
ITÀLIA Roma 301.336 62.402.659 207,09 0,89
2
KIRIBATI Bairiki 726 111.796 153,99 0,63
0
KOSOVO Pristina 10.887 1.932.774 177,53
LETÒNIA Riga 64.559 1.881.232 29,14 0,86
6
LIECHTENSTEI Vaduz 160 39.137 244,61 0,91
N 9
LITUÀNIA Vilnius 65.300 2.731.464 41,83 0,88
2
LUXEMBURG Luxemburg 2.586 628.381 242,99 0,91
6
MACEDÒNIA Skopje 25.713 2.125.971 82,68 0,77
DEL NORD 4
MALTA La Valetta 316 457.267 1447,05 0,89
5
MOLDÀVIA Kishiniov 33.846 3.364.496 99,41 0,75
0
MÒNACO Mònaco 2 39.000 19500,00
MONTENEGRO Podgorica 13812 609.859 44,15 0,82
9
NAURU Yaren 21 11.000 523,81
NORUEGA Oslo 323.802 5.467.439 16,89 0,95
7
NOVA França 18.275 290.009 15,87
CALEDÒNIA
NOVA ZELANDA Wellington 270.467 4.925.477 18,21 0,93
1
PAÏSOS BAIXOS Amsterdam 41.543 17.280.397 415,96 0,94
4
PALAU Koror 459 21.685 47,24 0,82
6
PAPUA NOVA Port Moresby 462.840 7.259.456 15,68 0,55
GUINEA 5
POLINÈSIA França 3.827 295.121 77,12
FRANCESA
POLÒNIA Varsòvia 312.685 38.282.325 122,43 0,88
0
PORTUGAL Lisboa 92.090 10.302.674 111,88 0,86
4
REGNE UNIT Londres 242.900 65.761.117 270,73 0,93
2
ROMANIA Bucarest 238.391 21.302.893 89,36 0,82
8
RÚSSIA Moscou 17.098.242 141.722.205 8,29 0,82
4
SAINT PIERRE França 242 5.347 22,10
ET MIQUELON
SALOMÓ Honiara 28.896 685.097 23,71 0,56
7
SAMOA Estats Units 199 49.437 248,43
AMERICANA
SAMOA Apia 2.831 203.774 71,98 0,71
5
SAN MARINO San Marino 61 34.232 561,18
SÈRBIA Belgrad 88361 7.012.165 79,36 0,80
6
SUÈCIA Estocolm 441.370 10.202.491 23,12 0,94
5
SUÏSSA Berna 41.277 8.403.994 203,60 0,95
5
TONGA Nuku'alofa 605 106.095 175,36 0,72
5
TUVALU Funafuti 26 11.342 436,23
TXÈQUIA Praga 78.867 10.702.498 135,70 0,90
0
UCRAÏNA Kíev 603.500 43.922.939 72,78 0,77
9
VANUATU Vila 12.189 298.333 24,48 0,60
9
VATICÀ Vaticà 1 799 799,00
WALLIS I França 142 15.854 111,65
FUTUNA
 XIPRE Nicòsia 9.251 1.266.676 136,92 0,88
7

53.404.385 1.169.185.69
2
5.2 Descripció:

1. La primacia d'Occident
A començaments del segle XV Europa era un continent devastat per la Pesta i
desenes de conflictes polítics assolaven les seves terres. La Xina, l'Imperi
otomà i l'Índia tenien fastuosos palaus i una cultura dominant. Mig mil·lenni més
tard Europa dominava el món i la pobresa s'estenia pels antics imperis
orientals. Què va fer que es capgirés aquesta situació? Sis són les raons que
poden explicar aquest canvi de tendència .

•La competència. Europa estava políticament fragmentada en diversos estats

que competien entre ells per l'hegemonia continental i dins de cada estat hi
havia múltiples entitats corporatives fragmentades que també competien entre
elles per millorar la seva posició econòmica. Aquesta lluita (de vegades
cruenta, de vegades pacífica) va suposar un progrés sostingut dels diferents
agents implicats.
•La revolució científica del segle XVII en matemàtiques, astronomia, física,
química i biologia. Les investigacions en el camp de les ciències naturals van
suposar un progrés en els coneixements generals i en la troballa de noves
formes de producció. El saber no quedava reclòs en elits selectes que el
conservaven (i en alguns casos podien impedir-ne la difusió) sinó que l'extensió
progressiva de l'educació pública, que s'allargarà un parell de segles, farà que
es difongui el saber i, com a conseqüència, donarà lloc a nous progressos.
•L'imperi de la llei i el govern representatiu. Especialment en el món anglosaxó
va sorgir un sistema òptim d'ordre social i polític basat en el dret de propietat
privada i en la representació dels propietaris en assemblees legislatives
electes. La progressiva extensió del concepte de sufragi, de censatari masculí
a universal i femení a començaments del segle XX, farà partícips de la
governació dels estats a àmplies capes de la població i no serà obra d'unes
elits governants molt més tendents a actituds conservadores.
•La medicina moderna. Els grans avenços en medicina en els segles XIX i XX
es van produir a Europa i els Estats Units, fins i tot el control de les malalties
tropicals. Això va comportar, en una primera fase de transició demogràfica, la
reducció de la mortalitat (especialment la infantil). Donat el caràcter imperialista
de bona part de les potències europees, aquestes investigacions mèdiques
s'estendran a les seves colònies, que se'n veuran (en aquest aspecte)
beneficiades.
•La societat de consum. La revolució industrial es va produir allà on a la vegada
hi havia una oferta de tecnologies capaces d'augmentar la productivitat i una
demanda de béns més nombrosos, millors i més barats, començant per les
peces de vestir de cotó. Donat l'augment de la població per les millores
dietètiques i mèdiques, va caldre alimentar i vestir més persones i això va
desembocar en una competència aferrissada dels productors per incrementar
la qualitat dels productes i la rebaixa dels preus.
•L'ètica del treball. Els pobles occidentals van ser els primers a combinar un
treball més extensiu i intensiu amb més grans quantitats d'estalvi, permetent
una acumulació de capital sostinguda. Valorar el treball com a font de progrés
va permetre millorar els resultats finals. Les lluites obreres de mitjans del segle
XIX van comportar una redefinició del concepte de producció i el naixement
d'una certa societat de lleure.

2. Europa
Europa constitueix el bressol de la cultura
occidental. A partir d’una base judeo-cristiana i dels
llegats grec i romà, amb la Il·lustració i les
revolucions liberals dels segles XVIII i XIX formen
un substrat cultural que ara mateix domina el món,
especialment per la força dels seus hereus
principals, els Estats Units.
A Europa s’han creat i desenvolupat els models
polítics imperants, capitalisme i socialisme, que ara
marquen la pauta de les economies de la resta de
països. Europa 1

Europa ha estat el continent dominant fins a la primera meitat del segle XX.
Amb els processos de descolonització i la puixança dels Estats Units, ha cedit
la seva hegemonia política. No així el seu prestigi cultural.
La gran diversitat lingüística i cultural dificulta la integració dels europeus en
estructures polítiques comunes. La força dels nacionalismes dels estats
impedeix la cessió de competències a institucions supranacionals, si bé la
creació i evolució de la Unió Europea van en el sentit de millorar els nexes
entre els estats. Sociològicament Europa és una societat rica amb molts
models socials dins de les seves fronteres. Els nous models de família i la
llibertat, per exemple, dels col·lectius homosexuals, són impensables a altres
llocs.
La integració de les minories ètniques que en els darrers anys han anat arribant
a Europa no és fàcil. Moltes de les persones arribades no comparteixen els
valors de la societat d’acollida i amb les noves tecnologies (internet, TV per
satèl·lit) no els cal integrar-se per viure-hi. Fins i tot la implantació de comerços
i serveis expressament creats per ells i adreçats a ells els fa innecessari
aprendre la llengua del país d’acollida.
En ocasions aquests col·lectius ocupen els estrats més baixos de la societat
que abans ocupaven els nacionals, amb els que han de competir per les
subvencions i els serveis socials. Si a més a més apareix un període de crisi,
apareixen conductes xenòfobes i populistes en aquestes capes desafavorides
de la població autòctona.
La demografia és la pròpia d’una zona desenvolupada: baixa natalitat, baixa
fecunditat, baixa mortalitat, alta esperança de vida i, per tant, un baix
creixement de la població. Durant la segona meitat del segle XX els estats
europeus van crear el que es coneix com estat del benestar: sanitat, educació,
jubilacions, subsidis d’atur i serveis socials procuraven un bon nivell de vida. A
curt termini el descens demogràfic comportarà un replantejament de l’estat del
benestar: si la població activa no és prou àmplia, no podrà mantenir els serveis
per a la població no activa.
Europa és un món fonamentalment urbà. Les ciutats agrupen la major part de
la població en grans conurbacions i megalòpolis.
En general els europeus gaudeixen d’un bon nivell de vida, amb bones
condicions econòmiques. Tot i això, hi ha capes de la població que ho passen
malament, però a molta distància dels que realment ho passen malament a la
resta de zones del món.
La sobreproducció agrícola europea és un problema. Europa produeix per
sobre de les seves necessitats i això obliga a establir quotes i subvencions en
el camp agrícola i aviat en altres camps. Aquestes ajudes aguanten el món
agrari però són alhora un fre a les importacions de productes del Tercer Món, la
qual cosa impedeix el bon desenvolupament d’aquells països.
En els camps capdavanters (biotecnologia o informàtica) de la producció actual
Europa està més endarrerida que els seus competidors (Estats Units, Xina i
Japó). Pel que fa a la indústria, les potències emergents asiàtiques i sud-
americanes cada cop estan més a prop i són més competitives en costos, la
qual cosa afavoreix la deslocalització de les plantes productores europees.
Hi ha un evident predomini del sector terciari. Les activitats agrícoles i
ramaderes estan molt mecanitzades i la indústria automatitzada; per tant, la
major part de la població treballa al sector terciari.

2.1 La Unió Europea

Des del 1957 s’han anat integrant països a la Unió Europea; dels sis inicials del
Tractat de Roma de 1957 als vint-i-set actuals s’ha produït un procés
d’integració continuada; i també una sortida.
El juny de 2016 el Regne Unit va votar en referèndum escindir-se de la Unió
Europea. Aquest procés, anomenat Brexit, és la primera vegada que es dona, o
sigui, que un país surti de la Unió.
Les negociacions es van allargar fins a finals de 2020 i ja són vigents les noves
normes pel que fa a la lliure circulació de persones entre el Regne Unit i la Unió
Europea.
Hi ha, però, una Europa de dues velocitats. Els països més rics de la Unió
Europea plantegen sovint una Europa a la carta, això és, que donades les
diferències econòmiques entre els vint-i-set, s’estableixin processos regulats
entre aquests països més rics i la resta. Alemanya i França encapçalen
aquesta proposta i arriben a intervenir en la política dels altres països sense
gaire problemes. A Espanya el 2010 van imposar una sèrie de mesures per
evitar el col·lapse de l’economia. La intervenció de Grècia des de 2010 i de
Xipre al 2013 han refermat aquesta realitat.
Les diferències de desenvolupament entre les diferents regions de la Unió fan
que calgui destinar molts fons a programes de desenvolupament (FEDER),
pagats pels països més rics, que no acaben de veure-ho massa clar. La
pretensió d’aquestes inversions és aconseguir un equilibri entre totes les terres
de la Unió per aconseguir-ne un desenvolupament harmònic.
Els estats tendeixen a protegir les seves empreses estratègiques de ser
comprades per accionistes d’altres nacionalitats, encara que siguin de la pròpia
UE. Aquest proteccionisme econòmic s’allunya de l’esperit europeu de la
creació de la Unió Europea.
A la cimera del Consell Europeu de Madrid de desembre del 1995 es batejà
com a euro la moneda comuna a tota la Unió. Ja són divuit els països que
formen part de la moneda única. Suècia i Dinamarca no hi van voler entrar i
d’altres no tenen les condicions macroeconòmiques necessàries per entrar a
l’eurozona. Entre gener i febrer del 2002 es va fer el canvi de monedes
nacionals a euros (1€ = 166,386 Pta.)
Les nacions sense estat no tenen un reconeixement ni una articulació definida
a la Unió. El mateix succeeix amb les llengües minoritàries o no estatals. El
català no és oficial a la Unió Europea (gairebé deu milions de parlants) i el
maltès sí que ho és (poc més de 400.000 parlants).
La política exterior comuna es veu dificultada pels diferents interessos
internacionals dels estats membres: les antigues aliances amb les colònies
respectives o amb els Estats Units els fan divergir. La política exterior europea
es basa en la persuasió, la presència econòmica i el prestigi cultural i no en la
fortalesa militar. En els darrers casos de les revoltes al món islàmic, en països
de l’Àfrica subsahariana o les antigues repúbliques soviètiques es palesa
aquesta manca de criteri comú.
L’expansió futura de la Unió és un dels temes més delicats. Part dels recursos
que es destinen al sud d’Europa aniran ara cap als nous països de l’est
darrerament ingressats. Queda pendent la integració de Turquia (que no
reconeix Xipre, és un país força pobre i el seu ingrés aportaria molts possibles
emigrants a altres països). Les antigues repúbliques de l’URSS (Ucraïna,
Moldàvia, Bielorrússia) i la pròpia Rússia són reptes de difícil integració.
Amb la unió monetària Europa és el primer mercat unificat del món pel que fa a
població, amb una potència econòmica similar o superior als Estats Units o el
Japó. La lliure circulació de persones, mercaderies i capitals hauria d’afavorir
els lligams entre els països europeus.
La Unió Europea és la democràcia més poblada del planeta i és l’oportunitat de
fer realitat el somni de tots els dirigents europeus des de la caiguda de l’Imperi
Romà, el somni de Justinià, de Carlemany, de Carles I, de Napoleó i del mateix
Hitler: unificar totes les terres europees i aquesta vegada sense que això passi
per conquestes, invasions ni imposicions.

2.2 Regions
2.2.1 Els països nòrdics
Dinamarca, Estònia, Finlàndia,
Islàndia, Letònia, Lituània, Noruega
i Suècia.
Islàndia i Noruega no van voler
ingressar a la Unió Europea el
1995. La seva principal
preocupació era haver de compartir
els seus recursos naturals (sobretot
pesquers) amb els altres països de
la Unió. Mantenen acords puntuals
Dinamarca 2 amb la UnióEstònia,
i no Letònia
es descarta
i Lituània 3 el
seu ingrés més endavant.
Són països amb un alt nivell de vida on impera un model socialdemòcrata:
capitalisme amb una forta presència de l’estat, la qual cosa fa que la pressió
fiscal sigui força dura. Els països bàltics que havien format part de la URSS
estan en un procés de modernització i la seva integració a la Unió Europea va
en aquest camí.

2.2.2 Europa central i atlàntica

Alemanya, Àustria, Bèlgica, França, Irlanda, Luxemburg,
els Països Baixos, Regne Unit i Suïssa.
Són la principal potència econòmica del continent
europeu. Són països rics, desenvolupats i amb un alt
nivell de vida. Excepte Suïssa i el Regne Unit, són el
nucli essencial de la Unió Europea. Alemanya és el líder
de la Unió, en marca les pautes econòmiques i dirigeix
les polítiques monetàries a través del Banc Central
Regne Unit 5
Alemanya i França 4 Europeu.
Suïssa és un cas especial. És un estat confederat de 26
cantons amb molta autonomia. Hi
ha quatre llengües oficials
(alemany, francès, italià i romanx). En les dues darreres guerres mundials s’ha
mantingut neutral i és membre de l’ONU només des del 2002. Aquesta
neutralitat ha afavorit l’arribada de capitals estrangers i el secret dels bancs
suïssos és conegut arreu. La custòdia dels diners els ha permès desenvolupar
una forta indústria en molts camps i afavorir la pràctica dels esports d’hivern.
Tenen una forma de democràcia molt directa: els ciutadans es reuneixen
freqüentment per a votar a les places dels pobles i cada cantó manté
peculiaritats particulars.

2.2.3 Rússia
És l’estat més gran del món i s’hi compten fins a
89 unitats territorials, amb desenes d’ètnies i
religions diferents. És un país molt gran per ser
governat, amb zones que són autèntics deserts
humans.
Vladimir Putin és el president. En la pràctica hi ha
un fort autoritarisme i moltes maneres de fer són
Rússia 6
poc democràtiques. Alguns dels líders de
l’oposició han de marxar a l’exili o són
empresonats, sovint per motius poc clars.
Tenen molts recursos energètics, especialment
gas i petroli. Distribueix gas a gairebé tota
l’Europa de l’est i central; de vegades fa servir el
gas com a eina de pressió davant els altres
països a través de l’empresa Gazprom, provocant
autèntics xantatges especialment en les èpoques Vladimir Putin 7
de més fred i, per tant, de més demanda de combustible.
És un estat molt endeutat, tant amb l’interior com amb l’exterior. La caiguda
dels mercats asiàtics ha fet baixar el comerç exterior.
Les màfies russes controlen l’economia. En pocs anys, ciutadans russos es van
enriquir molt en la transició del sistema comunista al capitalista. Es van
beneficiar de les privatitzacions i la corrupció administrativa és palesa arreu.
Sembla que les evasions de capitals a països estrangers són constants.
Hi ha fortes restriccions a la llibertat d’expressió. Els periodistes de vegades no
poden informar del que realment passa a la política russa o a les seves
fronteres.
Té la pretensió de controlar tots els països que hi tenen frontera, especialment
aquells que durant gairebé un segle van formar la URSS. La presència de
moltes persones d'origen rus a aquests països fronterers fan que Rússia vulgui
intervenir en la política interior d'aquests països (com el cas del conflicte amb
Ucraïna des del 2014 i l’annexió de la península de Crimea).
No vol que els antics membres de la URSS es facin socis de l’OTAN. A
començaments de 2022 hi ha una greu tensió diplomàtica amb Ucraïna per
evitar que aquest país s’integri a l’OTAN. A més a més, posa moltes pegues a
la integració d'aquests països a la Unió Europea.

2.2.4 L’Europa oriental

Bielorrússia, Bulgària, Eslovàquia, Hongria, Moldàvia, Polònia, Romania,
Txèquia i Ucraïna.
Alguns d’aquests països formaven part de la URSS i altres eren països
teòricament independents però a l’hora de la veritat eren satèl·lits de la URSS,
que els governava.
Existeixen fortes diferències entre les antigues repúbliques soviètiques i els que
havien estat països satèl·lits: algunes voldrien integrar-se a Europa comunitària
(Ucraïna, Moldàvia) i altres poden acabar convertint-se en repúbliques
islàmiques (Azerbaijan, Uzbequistan).

2.2.5 Els països del Caucas

Armènia i Geòrgia.
Són països que havien estat a la URSS i ara es troben a l’altra banda del Mar
Negre, envoltats de països de cultura i arrel islàmica. Mantenen forts conflictes
amb els països veïns. A finals de 2020 Armènia va haver de cedir part del seu
territori a Azerbaidjan.
Geòrgia manté un fort enfrontament amb Rússia pel domini del seu propi
territori (Abkhazia i Ossètia del sud). L’agost del 2008 tropes russes van entrar
a territori georgià per “assegurar” la vida dels russos que hi viuen.

2.2.6 L’Adriàtic
Albània, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Kosovo, Macedònia,
Montenegro i Sèrbia.
Després de la Primera Guerra Mundial es va crear Iugoslàvia (eslaus del sud)
barrejant pobles antagònics. Després de la caiguda del mur de Berlín (1989),
les diferents nacionalitats van anar independitzant-se de la mare Sèrbia. Es van
anar succeint guerres d’independència per l’oposició dels serbis a deixar
marxar les altres nacionalitats. Es van tornar a veure escenes que hom creia
desterrades, com camps de refugiats i matances sistemàtiques de pobles pel
sol fet de ser d’una religió diferent.
A Sèrbia i Montenegro (abans República Federal de Iugoslàvia) hi ha hagut
molta inestabilitat. La regió de Kosovo, albanesa per origen, s’ha independitzat
recentment sense el suport de tota la comunitat internacional. Les grans
matances sèrbies a Kosovo (milers de refugiats) i la intervenció militar de
l’OTAN (hivern del 1999) van forçar la independència del país. Molts ex-
governants serbis estan sent jutjats el Tribunal Penal Internacional de La Haia.
Albània és el país més pobre d’Europa. Està desmantellant el règim comunista
que tenia fins fa poc, però són freqüents les fugides de població cap a Itàlia per
escapar de la pobresa. El seu índex de mortalitat infantil és de l’11,1 per mil
(123è lloc en el rànking de països) .

2.2.7 Europa meridional

Espanya, Grècia, Itàlia, Malta, Portugal i Xipre.
És la zona més empobrida de l’Europa
comunitària. Reben gran part de les ajudes de la
Unió Europea i malgrat això mantenen distància
amb els països del nord. Alguns països encara
són fortament agrícoles i estan en competència
Espanya i Portugal 8
directa amb els països productors del Tercer Món.
La seva ubicació a la riba nord de la Mediterrània
els fa molt propers a les zones inestables del
nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. En els darrers anys
han acollit centenars de milers d’immigrants i
refugiats.
La crisi de 2008 els va afectar especialment i hi
ha països que han estat anys intervinguts per la
Unió Europea (Grècia, Itàlia) i d’altres se'n van
salvar de ser intervinguts però han hagut de fer
Itàlia i Grècia 9
profundes reformes dictades des de les
institucions comunitàries (Espanya). Teòricament segueixen sent països
independents però a l’hora de la veritat han de presentar els comptes i
pressupostos per ser aprovats o corregits pels seus veïns del centre i nord
d’Europa.
La Unió Europea marca els seus objectius de dèficit i els hi injecta milions
d’euros per salvar els seus sistemes bancaris. La crisi econòmica deriva de la
pandèmia de la covid-19 ha fet encara més forat en les ja seves malmeses
economies. Ara esperen rebre una forta injecció econòmica de la Unió Europea
a través dels fons Next Generation.
La situació política espanyola s’ha tornat inestable els darrers deu anys. Les
conseqüències de la crisi econòmica del 2008, de la crisi per la pandèmia de la
covid-19 i les tensions independentistes de Catalunya han dificultat l’estabilitat
dels governs i l’aprovació de pressupostos generals de l’estat.

2.2.8 Els microestats

Són estats de mida molt petita que queden a Europa, vestigi moltes vegades
d’un passat feudal.
Andorra era un coprincipat del bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la
República Francesa. El 1993 estrenaren una constitució, la independència de
fet i de dret i l’ingrés a les Nacions Unides. Amb tot, continua sent un país de
difícil integració, doncs són moltes les pegues a la nacionalitat: hi ha, a més a
més, molts immigrants (espanyols, portuguesos i hindús). Tradicionalment eren
una zona lliure d’impostos on anaven a comprar espanyols i francesos. En els
propers anys el comerç ha de deixar lloc al turisme com a primera font
d’ingressos del Principat. Sovint se sospita que actua com a paradís fiscal i les
autoritats andorranes fan canvis en els darrers anys per eliminar aquesta
situació.
La Ciutat del Vaticà és la seu de l’Església catòlica, darrer vestigi dels antics
Estats Pontificis. És un barri de Roma. El Papa de Roma, Francesc, és l’únic
monarca elegit del món.
San Marino és una petita república independent al centre d’Itàlia, d’uns 61
quilòmetres quadrats i poc més de 20.000 habitants. Manté acords de lliure
comerç amb Itàlia, que en subvenciona una part del pressupost. La venda de
segells, molt buscats pel col·leccionistes d’arreu del món, representa el 4% del
total dels ingressos del país .
Mònaco és un principat situat a la costa mediterrània de França. Poc més de 60
quilòmetres quadrats i uns 31.000 habitants. Independents des del Congrés de
Viena (1815). Basa la seva economia en el turisme i l’explotació dels casinos.
És molt habitual trobar la seva monarquia a la premsa del cor.
Liechtenstein és un estat de 160 quilòmetres quadrats que forma una cunya
entre Suïssa i Àustria. El secret bancari i les baixes càrregues fiscals l’han
convertit en seu de moltes empreses. És una monarquia constitucional.
A banda, hi ha estats no reconeguts internacionalment al Canal de la Mànega o
l’Ordre de Malta a Roma, que sí té reconegut estatus internacional.
3. Els hereus d'Europa
Els Estats Units i Oceania formen part del món occidental. Tots ells van ser
colonitzats per europeus (anglesos i francesos) i van ser poblats per immigrants
arribats de les metròpolis, arraconant i fins i tot exterminant els habitants
indígenes (indis, aborígens). Gairebé no queden restes de les antigues
cultures.
Són països que s’han anat formant amb l’arribada d’emigrants. Primerament,
durant el segle XIX, procedents d’Europa; a partir de la segona meitat del segle
XX, de les regions frontereres (Sud-Amèrica, Àsia oriental).

3.1 Els Estats Units

3.1.1 Fites històriques
Hi ha una colla de fites històriques que han marcat la personalitat dels Estats
Units.
•L’arribada dels pares fundadors. Els
puritans anglesos estaven descontents
amb la política religiosa del rei
d’Anglaterra i li van demanar permís per
instal·lar-se a les costes orientals
d’Amèrica del Nord. A bord del
Mayflower van arribar el 1620 a
Massachusetts Estats
i van
Units 10començar la
fundació de les tretze colònies. Un any
més tard celebraven el primer
Thanksgiging Day per donar gràcies per la seva supervivència a les terres
americanes.
•La declaració d’independència. El 4 de juliol del 1776 van signar la declaració
d’independència respecte a la Gran Bretanya i van fundar un país basat en els
principis del liberalisme polític. És la primera revolució liberal de la Història.
•La guerra de Secessió. Les colònies del sud es van separar de les del nord
perquè no volien eradicar l’esclavitud. Després de la guerra (1861-1865) la
Unió va continuar vigent.
•L’arribada d’immigrants. Ja durant els primers anys de colonització van anar
arribant, especialment als estats del sud, esclaus negres procedents del
comerç esclavista. Durant tot el segle XIX milers d’europeus i asiàtics arriben a
les costes americanes i s’hi instal·len, configurant una societat multiètnica.
•La victòria a les dues Guerres Mundials. Després de la Segona, esdevenen el
país més poderós de la Terra.
•L’atemptat contra les Torres Bessones (2001). Després de guanyar la Guerra
Freda contra la Unió Soviètica i els seus aliats, un nou perill sorgeix a la política
nord-americana: l’integrisme islàmic.

3.1.2 Societat i economia

La densitat és molt baixa i la població es concentra al nord-est (Nova York i
Grans Llacs) i sud-oest (Califòrnia).
És una societat jove i amb consciència de barreja de races: melting pot. Aquest
fenomen es coneix com a societat d’al·luvió: indis aborígens, anglesos,
irlandesos, holandesos, llatins, negres descendents dels esclaus, orientals,
hispans (sobretot sud-americans), jueus, etc. La població té tendència a viure a
barris segregats a les ciutats (xinès, llatí, gay), pobles que formen comunitats
particulars (mormons, amish), o cultures divergents (underground). Les
migracions de sud-americans qüestionen, per exemple el domini de la llengua
anglesa en la societat.
Hi ha una segregació racial latent en la societat: programes de televisió, llocs
de lleure. Els americans d’origen anglosaxó es coneixen com a WASP (white
anglo saxon protestant). El puritanisme és a l’arrel dels habitants blancs. Són
els anomenats neocon integrant bona part d'ells el conegut com a Tea Party.
Per a les persones d’altres orígens els és difícil triomfar, sinó és en
l’espectacle, l’esport o l’exèrcit. Tot i això, un home negre, Barack Obama, va
ser escollit president dues vegades i ara una dona no blanca, Kamala Harris,
n’és la vicepresidenta.
El moviment del Black Lives Matter ha posat en evidència el racisme de les
forces policials.
Són una societat molt crítica amb sí mateixa (pel·lícules sobre el Vietnam o
sobre la colonització de l’oest o sobre la policia). Els Simpson en són un clar
exemple.
Tots creixen amb la idea del somni americà (american dream), el mite de
l’home fet a sí mateix (self made man) que triomfa pel seu esforç.
Són un país molt consumista (béns materials) i altament obesa (menjar ràpid,
pastisseria), que no surt a la televisió.
És la societat de la comunicació audiovisual. Hi ha grans cadenes de televisió,
centenars de cadenes per cable i satèl·lit. Hi ha nou televisors per cada deu
habitants. Dominen la xarxa Internet i són els primers creadors de continguts
digitals. Les darrers aportacions (xarxes socials) tenen origen americà. Són
grans creadors i exportadors d’imatges i comunicació audiovisual. Exporten
cultura i ideologia (grans productores, Disney, Netflix, HBO Max) a través de la
televisió, la música, la literatura (best sellers). La indústria cultural és
aclaparadora: dominen el món dels llibres, de la música i del cinema i la
televisió.
Alhora, són iniciadors de moviments que esdevenen globals en poc temps
gràcies a aquesta seva potència audiovisual. Per exemple, la denúncia d’una
actriu que havia patit abusos sexuals va desencadenar el moviment #metoo a
tot el planeta.
Estats Units són el motor de l’economia mundial: generen el 20% de la
producció, lideren el comerç, tenen el major nombre de multinacionals, Wall
Street és la borsa més important del món i el dòlar és la moneda de referència
mundial.
El sector primari està absolutament mecanitzat i s’hi dedica un percentatge molt
baix de la població. L’agricultura i la siderúrgia són activitats molt
subvencionades, la qual cosa dificulta les importacions dels països
subdesenvolupats.
Pel que fa a la indústria, són els líders mundials en automòbil, petroli
(directament o a través de les companyies), aeronàutica, informàtica. Fabriquen
cada vegada menys, doncs s’estimen més que ho fabriquin als nous països en
vies de desenvolupament i ells cobrar els drets (deslocalització). La indústria
representa un 19% del seu Producte Interior Brut i els serveis el 80% .
Amb Canadà i Mèxic han creat un espai de lliure mercat (NAFTA: North
American Free Trade Association) per evitar els aranzels duaners: de fet pot
suposar un trasllat de les indústries a Mèxic, on la mà d’obra és més barata, i
aquest darrer país ofereix un mercat potencialment gran.
Dos partits polítics concentren el vot: republicans i demòcrates. Les seves
diferències es veuen sobretot en el camp social (sanitat, assistència social,
educació) més que no pas en l’economia, doncs és un país liberal: l’estat no es
fica en l’economia. La presidència de Donald Trump (2017-2021) basada en
missatges molt populistes (sovint contradictoris) va contribuir a la inestabilitat
del país, barrejada amb la pandèmia de la covid-19 a finals del seu mandat. La
nova presidència de Joe Biden ha canviat les maneres d’actuar d’aquell
president.
Els lobbies són grups de persones que s’uneixen per fer pressió davant del
govern; aquesta pressió es materialitza en aportacions econòmiques a les
campanyes presidencials per situar membres del seu grup en el govern o
pressionar durant el mandat. Són famosos el lobby jueu o l’irlandès. Tenen
consciència de ser els líders del món. A la caiguda del Mur de Berlín parlaven
del “final de la història” (Francis Fukuyama); després dels atacs islamistes,
parlen de la “topada de civilitzacions” (Samuel Hungtington). Tot i això, les
potències emergents (Xina) i una Europa unificada de veritat podrien equilibrar
el seu poder.
Des de l’esfondrament de l’URSS els Estats Units han quedat com el país més
poderós de la Terra: això es coneix com a món unipolar. El seu domini militar
és aclaparador i lidera totes les iniciatives de les Nacions Unides per pacificar
zones en conflicte; sostenen el 22% del pressupost de Nacions Unides. Els
Estats Units compten amb aliats ferms a diferents zones del planeta: Israel,
Regne Unit, Japó estan a zones estratègiques i li garanteixen lliure accés per a
les seves accions.
Des de l’11 de setembre de 2001 els americans són conscients de la seva
vulnerabilitat. L’atac a les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon de
Washington amb dos avions per part de terroristes islàmics va posar en dubte
la capacitat defensiva interior dels Estats Units. Era la primera vegada en tota
la seva història que els americans vivien un atac exterior al continent.
3.2 Canadà
A partir del segle XVII es van començar a instal·lar colons francesos a la zona
del Quebec i anglesos a la d'Ontàrio. Després de la Guerra dels Set Anys, tot el
Canadà passà a mans britàniques. Durant tot el segle XIX hi ha tensions entre
la població francòfona i el govern britànic a la província del Quebec.
Part de l’Imperi britànic, participà a la Primera Guerra Mundial. El 1931
adquireix la sobirania com a membre de la Commonwealth: en teoria, el cap de
l’estat era el rei del Regne Unit. El 1982 accedeix a la independència plena.
És un país d’estructura federal, on nou de les deu províncies són d’origen
anglòfon i una francòfon. Aquesta, el Quebec, sempre ha presentat tensions
independentistes respecte al govern d’Ottawa. El 1995 en un referèndum
guanyaren les tesis contràries a la independència per un marge molt estret
(inferior a l’1%).

3.3 Oceania
És una de les zones amb major projecció econòmica de cara al futur: es troba
enmig dels contactes entre els Estats Units i l’Extrem Orient, cap on sembla
desplaçar-se l’eix comercial del món. Encara està poc poblada. L’increment de
la població d’origen asiàtic vol ser frenada pels governs: promocionen l’arribada
de colonitzadors europeus. Però cada vegada posen més traves a l’arribada
d’emigrants.
Austràlia és una illa de 7’7 milions de quilòmetres quadrats i uns 25 milions
d’habitants (poc més de 3 habitants per quilòmetre quadrat), on abunden
deserts i estepes. La població es concentra a la costa, especialment a la zona
sud-est. La població blanca té el seu origen en la colonització anglesa del segle
XVIII, quan era en certa manera la presó d’Anglaterra. Els aborígens (al voltant
d’un 5% de la població) s’han anat veient relegats a zones minoritàries.
Les grans potències tenen bases militars a moltes illes del Pacífic i aprofiten
per fer-hi proves nuclears. La base de la seva economia és al sector primari:
agricultura (blat), ramaderia (llana) i mineria (bauxita, alumini, plom i or).
Políticament encara depenen de la corona britànica, tot i que de fet són un país
independent; el 1999 es va celebrar un referèndum per decidir si volen trencar
definitivament amb el Regne Unit o ser una república; van guanyar els
monàrquics i segueixen formant part formalment de la Corona Britànica.
Nova Zelanda està formada per dues illes de relleu molt accidentat. La població
blanca i l’estil de vida són britànics. Els aborígens són els maorís. La seva
riquesa és a la ramaderia (xais i boví) i els derivats (llet i mantega); els kiwis
són originaris d’allà.

5.3 Notícia de premsa:

La guerra en Ucrania se convierte en un conflicto de desgaste.

Los errores militares rusos y el fracaso de la diplomacia internacional
llevan a una situación en la que ningún bando tiene la iniciativa.

El 24 de febrero ha quedado en la memoria de analistas de todo signo, de

periodistas y también de muchos ucranianos como el día en que Rusia nos
sacó a todos del error de pensar que no actuaría contra toda lógica, que no
lanzaría una invasión contra Ucrania. Rusia nos sacó del error, pero también
Estados Unidos, pues los servicios de inteligencia norteamericanos, con la
ayuda inestimable de la vigilancia por satélite, estaban convencidos de que así
ocurriría.
Sobre las 4 de la madrugada de aquel jueves, Rusia comenzó a bombardear
objetivos militares e infraestructuras a lo largo de Ucrania. La cadena de
explosiones en torno a Kyiv llegaba apenas unas horas después de que la
animación de todas las noches en la avenida Jreshatik hiciera oídos sordos a la
insistencia de la cadena de televisión CNN en que la invasión era “inminente”.
Todas las hipótesis sobre la invasión eran públicas desde semanas atrás, pero
los cálculos que permitían descartarla parecían muy razonables: Rusia no
podría llevarla a cabo –y mucho menos pretender ocupar el país– con solo
unos 200.000 soldados, y además pagaría un precio muy caro por la agresión.
Los norteamericanos llegaron a apuntar fechas. Primero, la del 16 de febrero,
provocando las burlas del Kremlin, que seguía negando sus intenciones; luego
se dijo “antes del 21”. Tampoco. Pero ese mismo día Putin reconoce las dos
autoproclamadas repúblicas populares de Donetsk y Luhansk, en la región del
Donbás, y el equipo asesor de Emmanuel Macron, quien acaba de hablar con
el presidente ruso, da ya prácticamente por perdidas sus esperanzas de una
salida negociada a la crisis. Seguramente es una feliz coincidencia que la
presidencia de turno de la UE recaiga en Francia y este país se encargue de la
mediación porque su posición es más independiente, menos subrogada a
EE.UU. y también menos comprometida con Rusia que la de otros socios
europeos. Sin embargo, y tras sucesivas conversaciones a múltiples bandas,
queda claro que las actitudes son inamovibles, tanto por parte de Moscú como
de Washington y Kyiv. Cuando, el 22 de febrero, Putin emite un discurso
televisado con vocación de histórico aún estaban pendientes una visita del
ministro ruso de Exteriores, Serguéi Lavrov, a París y otra a Ginebra para
encontrarse con su homólogo estadounidense, Antony Blinken. El 23 de
febrero, día de los Defensores de la Patria (antes, día del Ejército Rojo), una
fecha también apuntada por algunos a título particular, la maquinaria rusa
empieza a rodar hacia Ucrania.

Una ofensiva rusa para romper el frente del Donbass y reclamar toda la región
parecía sobre el terreno la acción más lógica. El bombardeo de líneas férreas y
carreteras aislaría al 40% del ejército ucraniano, que combatía desde hacía
días en los 500 kilómetros de la llamada línea de contacto. La amenaza de una
gran invasión desde Rusia y Bielorrusia sería la garantía de éxito. Pero, no fue
así. Rusia lanzó un ataque a gran escala como lo describían las hipótesis
occidentales. Al mismo tiempo desde el Donbass, Crimea y, en el norte, por
ambas márgenes del río en torno a Kyiv, y más al este por Sumi y Járkiv. Los
primeros movimientos se observaron en la periferia noroeste de la capital,
donde saboteadores infiltrados dieron la impresión de “que vienen los rusos”,
con gran efecto propagandístico.
En cambio, la reacción no fue de pánico; mientras miles de automóviles
trataban de alejarse de la capital, policías, soldados de la Guardia Nacional y
voluntarios de la Defensa Territorial acudían a sus destinos sin precipitación, no
se montaban barricadas en las calles y tan solo algunos carros de combate
eran visibles a pocos kilómetros del centro. La defensa de Kyiv era segura,
como lo demostró la batalla por el aeropuerto de Hostomel, que tuvo un alto
coste para las fuerzas rusas.
Los errores militares rusos han sido ya ampliamente comentados, pero sobre
todo el hecho de que Rusia no haya conseguido aún la superioridad aérea total
explica mucho en qué se ha convertido esta guerra. Ese concepto básico –el
control de los cielos– es tan importante en el siglo XXI como lo fue en la guerra
de los Seis Días. A falta de este factor, sumada a otros fallos, a las 72 horas de
la invasión se constató el fracaso de una operación relámpago. Y con el paso
de los días se apreció la deriva hacia una guerra de desgaste en la que
ninguna de las partes parece capaz de imponerse en una ofensiva
determinada. Volodímir Zelensky ha tenido que descartar –ya por dos veces– el
pretendido ingreso de Ucrania en la OTAN, tal como exigía Putin desde el
principio, lo que lleva a pensar que el presidente ucraniano tuvo mucha
confianza en los cohetes antiaéreos y anticarro enviados por los amigos
occidentales y ninguna en la diplomacia.
Ha habido otros factores sorprendentes que abonan la visión de una guerra
atroz y de desgaste como la de Siria. No hemos visto la esperada guerra
híbrida rusa, no hemos visto la guerra electrónica que dejaría ciegos, sordos y
mudos a los ucranianos. ¿Tal vez se deba al auxilio en tecnología e
información de inteligencia que están prestando a Ucrania tanto Estados
Unidos como otros países de la OTAN, el más intenso y generoso visto hasta
ahora, a decir de los expertos? Tampoco la aparente pretensión rusa de crear
una crisis insoportable de refugiados ha funcionado, porque Europa ha
reaccionado rápida y positivamente. La red de ferrocarriles ucraniana, que ha
facilitado las salidas, sigue prácticamente intacta, quizás debido a que el
ejército ruso pretende utilizarla un día...

De este modo, y sin que sea posible adivinar la próxima fase de la ofensiva
rusa, lo más palpable hoy por hoy es la práctica de los bombardeos de terror,
con un uso intensivo de misiles. ¿Para vaciar el país? ¿O simplemente, en el
caso de Kyiv, para abrirse paso por los barrios del oeste de la capital, que
concentran los bombardeos?
Sea Kyiv un objetivo real o no, la caída de Mariúpol apunta a la mencionada
intención de cerrar el Donbass, uniendo las fuerzas rusas en el sur con las de
la región de Járkiv, en el norte. Mientras, el ensañamiento con esa ciudad
imposibilitada de recibir auxilio, cuando Rusia podría haberla dejado
simplemente cercada, no tiene explicación lógica, como casi nada en esta
tragedia. Como el hecho de que no veamos ningún intento sólido por detenerla
y tan solo escuchemos la voz de Zelenski, el héroe necesario, frente a la de
Putin, el villano.

Titular: La guerra en Ucrania se convierte en un conflicto de desgaste.

Subtitular: Los errores militares rusos y el fracaso de la diplomacia
internacional llevan a una situación en la que ningún bando tiene la iniciativa.
Data: 27/3/2022
Mitja: lavanguardia.com
Resum: Sigui Kyiv un objectiu real o no de Putin, la caiguda de Mariúpol
apunta a l'esmentada intenció de tancar el Donbass, unint les forces russes al
sud amb les de la regió de Khàrkiv, al nord. Mentrestant, l'acarnissament amb
aquesta ciutat impossibilitada de rebre auxili, quan Rússia la podria haver
deixat simplement tancada, no té explicació lògica, com gairebé res en aquesta
tragèdia; com el fet que no vegem cap intent sòlid per aturar-la.
Comentari de la notícia: Jo crec que aquesta notícia té a veure amb el temari
donat a classe, ja que és una notícia d’actualitat a l’occident, i a part, ens afecta
directament el que explica la notícia amb nosaltres mateixos, ja que ens toca
de molt a prop i pot ser que estiguem davant dels inicis d’una nova Guerra
Mundial.
5.4 Comentari de pel·lícula:

1.1 Fitxa Tècnica:

Títol original: American History X
Llengua de la versió original: Anglès
De la versió vista: Anglès amb subtítols en espanyol.
Nacionalitat: Estats Units
Any de producció: 1998
Direcció: Tony Kaye
Guió: David McKenna
Actors: Edward Norton, Edward Furlong, Fairuza Balk, Stacy Keach, Elliott
Gould, Avery Brooks, Beverly D'Angelo, Jennifer Lien, Guy Torry, Ethan
Suplee, Keram Malicki-Sánchez.
Durada de la pel·lícula: 119 minuts.
Temps històric: segle XX

1.3 Valoració:
Enfocament de la pel·lícula: La pel·lícula està enfocada en Derek, un jove
"skin head" californià d'ideologia neonazi, que va ser empresonat per
assassinar un negre que pretenia robar-li la furgoneta. Quan surt de la presó i
torna al seu barri disposat a allunyar-se del món de la violència, es troba que el
seu germà petit, per a qui Derek és el model a seguir, segueix el mateix camí
que a ell el va conduir a la presó.
Errades: Jo crec que a simple vista no té errades molt greus que perjudiquin el
no veure correctament la pel·lícula.
Valoració global: Jo crec que aquesta pel·lícula pot tenir una gran importància
en el tema, ja que ens mostra com el nazis a occident, van arribar amb la seva
ideologia fins a l’Amèrica del Nord i a part, ens mostra com els neonazis, tenien
molt poder en els barris més perillosos dels EUA.
5.5 Comentari d’imatge;

En aquesta imatge es pot apreciar com Hitler, el líder nazi, rep la salutació dels
seus soldats i generals com a respecte. Aquesta salutació era amb el braç dret
aixecat i la mà oberta amb la palma de la mà enfocant cap al terra. Era una
salutació obligatòria, sempre que es creuaven amb un superior. Al braç
esquerra portaven sempre una cinta amb el signe nazi que identificava a totes
les persones que estaven a favor del règim.
5.6 Opinió:

La Xoà és un terme hebreu que descriu un cataclisme, un hecatombe, sense

cap qualificatiu valoratiu ni explicatiu, és a dir, un desastre. Aquest terme,
substitueix el d’holocaust perquè no té connotacions religioses, cosa que sí té
l’altre terme.

Hi van haver 5 fases del genocidi:

La primera fase, constava de la discriminació i la persecució que com des
d’abans del 1933, Alemanya ja havia establert algunes mesures antijueves.
Van impulsar una política de distanciament social entre alemanys, jueus i no
jueus. Al 1935, Hitler va promulgar una llei que prohibia qualsevol casament o
relació sexual entre persones jueves i ciutadans de sang alemanya. En el
procés de deshumanització aplicat al poble jueu va ser la definició de qui era i
qui no era jueu. El concepte biològic de raça va fer que la població s’acostumés
a aquesta diferenciació i es distancies més fàcilment del jueus. També
marcaven comerços i tallers jueus per tal de senyalar-los i estigmatitzar-los. Per
altra banda, se’ls va obligar a portar l’estrella de David en un braçalet groc amb
l’estrella a dins, ja que era una marca individual i molt visual. El 5 d’octubre del
1938 la lletra J de jueu va ser impresa en els seus passaports i la nit del 9 al 10
de novembre de 1938, coneguda com la Nit dels Vidres Trencats és per els
historiadors, quant comença definitivament la Xoà.
La segona fase, es vasa en la segregació i la marginació on es van endurir les
mesures d’aïllar els jueus de la resta de la població que pretenia que no fossin
vistos mai més com alemanys i fossin mal vistos com a jueus, acostumant així,
als alemanys a no tenir cap tipus de relació amb els alemanys jueus.
La tercera fase, era el Gueto, el nom com es coneix el barri on només podien
viure els jueus. Al principi, aquest barri, era obert on la gent podia sortir i entrar
per poder anar a treballar, però de seguida, el van tancar totalment i els van
obligar a construir uns murs que havien de ser pagats per la comunitat jueva.
La vida al gueto era molt difícil, ja que estava tant ple que en una habitació
podia tenir fins a 25 persones i alguns havien de sortir per a que altres es
poguessin estirar. Hi havia mancança d’aliment, ja que havia una quantitat de
productes autoritzats per persona que eren insuficients per a sobreviure i això
provocava fam i aldarulls entre ells. Alguns van començar a morir pel tifus,
malaltia relacionada amb el fred, ja que no tenien calefacció i a vegades ni
finestres, però després la principal causa de mortalitat va ser la fam on ciutats
com el gueto de Varsòvia van passar a tenir 500.000 habitants a 75.000 on
gairebé ja no havia infants ni gent gran.
La quarta fase, era el Judeocidi, que consisteix en que la maquinària de l’estat
durant l’Holocaust nazi, està totalment dirigida a la destrucció dels col·lectius,
està pensat, bàsicament, en eliminar al rival. Inclús durant l’avenç de les tropes
aliades, es continuaven les tasques d’eliminació del poble jueu.
La cinquena i última fase, és la solució final. El 20 de Gener de 1942, va tenir
lloc la conferència de Wannsee per parlar de la solució final de la qüestió jueva
que es basava en la destrucció dels jueus amb afusellaments i camions de gas;
més tard, van crear les cambres de gas als camps nazis. Aquesta conferència,
esperava eliminar 11 milions de jueus.

Els camps nazis estaven controlats per les SS que s’hi comportaven com
volien, amb maltractaments, tortures i altres vulneracions dels drets humans.
En un primer moment, els camps estaven situats en territori Reich amb algunes
excepcions i la seva funció era doble, primer sostraure part de la població per
controlar-la i després disposar d’esclaus fàcils d’explotar laboralment o
vendre’ls a empreses que es van fer milionàries, la tercera funció dels camps
era la destrucció a conseqüència del treball, la fam i la malaltia. Els destinataris
dels camps de concentració van ser molt diversos; aquests eren jueus, gitanos,
homosexuals, comunistes, resistents antifeixistes.
Els camps nazis es dividien en dos, uns eren camps de concentració i altres
eren camp d’extermini. Aquests camps estaven envoltats d’una doble o triple
barrera de filferro i formigó electrificats. Pel que fa l’organització d’aquests
camps quant entraven les persones detingudes eren obligades a desvestir-se i
se’ls feia una dutxa i desinfecció i se’ls rapava els cabells i finalment eren
registrats i els vestien amb el conegut pijama de ratlles. Dormien amb barracots
de fusta que no tenia lavabos i era dirigit per un degà, que era triat pels
guàrdies, que organitzava el barracot. Els detinguts els integraven a un
Kommando, aquest era una mena d’equip de treball i el kapo era un presoner
encarregat de dirigir-los i rebre les ordres dels guàrdies SS de retornar amb un
cert nombre de presoners, ell podia escollir les víctimes i la manera de matar-
les. El menjar dels camps es basava en una sopa i un tros de pa, cosa que no
permetia allargar molt la supervivència.
El primer procés de selecció de víctimes tenia lloc a la baixada dels vagons on
separava per sexes i els infants es quedaven amb les dones. Les SS
seleccionava per un costat els homes amb una bona salut, per l’altre, la
immensa majoria format per dones, infants i gent gran. Per altre banda, les
persones ferides, discapacitades i nadons aïllats, eren transportats a l’hospital
on se’ls tirava a una fossa ja morts per una bala, la resta eren conduits a
cambres de gas.
La segona fase de selecció de les víctimes, es feia a l’interior dels camps on
passaven despullats davant l’oficial o metge que els feien passar a un costat o
l’altre de la selecció, uns anaven al camp d’extermini, és a dir, a la cambra de
gas i altres a camps de concentració, on es matava als seleccionats amb una
injecció de fenol. Aquesta manera de matar era lenta i costosa i provocava
desequilibri psicològics massa grans als executors, per això els nazis, van crear
camions per gasejar de manera més massiva i no tant individual com abans. La
cremació és l’últim punt de la plena deshumanització i no quedaven cendres
perquè es llençaven al riu o a la terra.

La fi dels camps nazis, va fer que els Alemanys, al perdre la guerra, van vetllar
per no deixar cap rastre d’exterminació massiva. Calia fer desaparèixer totes
les proves per així no descobrissin la magnitud de l’extermini. Tots els
supervivents dels camps nazis, eren possibles testimonis, i amb la derrota els
responsables nazis sabien que els demanarien responsabilitats, per això, van
crear les marxes de la mort que consistien a fer caminar des de un camp de
concentració o un camp d’extermini fins a un altre lloc, sabent que molts
moririen pel camí. Per no deixar rastres, van construir sistemàticament forns
crematoris als camps i van desenterrar les restes de les foses per cremar-los.

En total es creu que durant la Xoà, van ser víctimes mortals entre 6 i 7 milions
de víctimes, una xifra que els experts consideren inferior a les dades reals. Tot i
que la Xoà va afectar, sobretot un poble i va passar en un lloc en concret, té un
significat universal i amb implicacions a tota la humanitat i tota Europa va estar
implicada. Avui en dia, per mi, s’utilitza massa la paraula nazi en to insultant en
individus o situacions convertint el genocidi en un fet ordinari i trivial.