Adriana Mateu Llengua catalana i literatura

1 BACH D Prova parcial a casa

Reminiscències de Vallfogona de Riucorb

A càrrec d’Adriana Mateu Tost

Un bon dia a l'escola ens van anunciar que la pròxima sortida seria a Vallfogona de Riucorb. Les altres
frases que recordo haver escoltat després de saber-ho van ser que feia 30 anys que no naixia una
nena fins al passat dimarts i que la vila estava formada per no més de 80 persones. Dit així sona la
pitjor opció a escollir per a passar un dimarts de març, però més tard vam descobrir que Vallfogona
té quelcom especial. A part de ser un poble petit i acollidor va ser la casa del rector de Vallfogona de
Riucorb, del mateix Francesc Vicenç Garcia. Resulta que el 1607 li van atorgar una parròquia allí i es
va instal·lar. Va començar a escriure poemes, i avui en dia el recordem com un dels millors escriptors
catalans de l'època del barroc. El poble està ple de poemes seus i nosaltres vam poder gaudir de la
presència de la seva essència.

Només baixar de l'autocar vam poder sentir l'olor de camp, característic de la Catalunya interior.
Després de situar-nos, vam anar a l'únic bar del poble, on vam poder esmorzar. Em vaig asseure a
una taula i em vaig disposar a observar el meu entorn. Davant meu estaven tots els alumnes parlant
entre ells, jugant a futbol o amb el mòbil. Jo vaig decidir aprofitar l'oportunitat de visitar aquell lloc i
descobrir tots els seus encants, per a poder tenir un ampli ventall de records. A la meva esquerra es
trobava assegut un home gran, del qual les seves aparences van cridar la meva atenció. Portava una
camisa blava amb un sobretot verd caqui, a conjunt amb la seva boina. Duia uns texans amb els quals
semblava que havia viscut moltes experiències, uns mitjons de pota de gall blaus, les sabatilles
d'estar per casa i un bastó de fusta. Mentalment, se'm presentava com el prototip d'avi pobletà, però
estava segura que tenia una història per a explicar. Vaig decidir presentar-me i preguntar-li sobre la
seva vida. Després d'estar pocs minuts parlant amb ell, ja m'havia impressionat. L'Arcadi portava tota
la vida vivint a Vallfogona, on va ser testimoni de la Guerra Civil. Els seus fills, criats a Vallfogona, van
decidir marxar cap a Barcelona, on van començar la vida universitària i laboral. Actualment, ambdós
són caps d'hospitals amb prestigi. Me'n recordo que em va semblar un fet digne d'admirar, ja que a
pesar de no haver gaudit de les facilitats que probablement proporciona la vida de Barcelona van ser
capaços d'arribar igual de lluny sense donar-se per vençuts. Em vaig acomiadar i li vaig donar les
gràcies per regalar-me el seu temps. Vaig somriure; ja tenia el meu primer record de Vallfogona,
l'Arcadi.

Pàgina 1
Adriana Mateu Llengua catalana i literatura
1 BACH D Prova parcial a casa

Després d'haver tingut la primera presa de contacte amb el poble vam rebre una calorosa
benvinguda per part de l'alcalde i d'en Modest. Ens van explicar una pinzellada sobre la història del
poble i en el que consistiria la nostra visita. Vam fer-nos tots plegats una fotografia de record i vam
començar la ruta literària. La primera parada va ser el mirador, des d'on es veia tot el poble. Ja tenia
la meva segona reminiscència, la imatge mental del poble. Un cop allà, en Modest ens va començar a
explicar la vida del rector. En Francesc va començar a formar part del poble amb vint-i-set anys per
decisió pròpia, a pesar de tenir l'opció a viure al nucli urbà. Després de viure les interioritats del
poder eclesiàstic va decidir abandonar les vanitats de la ciutat i prendre el rumb cap a la vida rural.
“No és només veure, sinó viure” va dir en Modest, referint-se al context històric de finals del segle
setze. També va afegir que va ser un personatge majoritàriament llegendari, se'n parlava molt sobre
ell i es creaven rumors, tots recollits per Joan Amades. A banda d'això, també va ser un rector històric
i eclesiàstic, deixant marca amb les seves obres i iniciatives. Van formar part de la seva vida dues
persones importants, la margendona (cuinera) i l'escolanet. Resulta que un bon dia en Francesc es va
trobar a un nen de sis anys, i li va preguntar "D'on vens, on vas, com et dius i amb qui estàs?". A
partir d'aquell moment es van fer grans amics i ajudants. Desgraciadament, aquest morí per la
famosa pesta negra i va ser el protagonista d'un dels poemes del rector, dedicat a la vida que havien
compartit.

A continuació, vam anar fent parades pels punts del poble on hi havia poemes escrits pel rector. Els
vam llegir en veu alta i vam escoltar les històries de tots i cadascun d'ells. Després vam anar a parar a
l'església, on vam presenciar interpretacions pels alumnes de poemes d'en Francesc. Jo, a part
d'escoltar les recitacions, vaig observar amb detall l'església. Era petita, d'un color beix càlid, amb un
sostre voltat d'on penjava una plataforma octagonal amb dissenys. Tenia vitralls de colors, un a cada
banda de la figura de Jesús. Als costats hi havien sales, unides indirectament pels mítics bancs
d'església de fusta envellida. Em va semblar increïble trobar-me al mateix lloc on en Francesc Vicenç
Garcia havia passat les hores. Aquest edifici va ser el protagonista de la meva tercera recordança.

Finalment, ens vam dirigir al bar, on vam poder dinar i xerrar sobre la nostra sortida. Vaig tenir l'opció
d'anar al cementiri, però després dels alts i baixos emocionals que havíem viscut fins ara vaig
considerar que no volia acabar la meva experiència amb un record trist. El que m'emportava de
Vallfogona eren vivències de la vida d'en Francesc Vicenç Garcia.

Pàgina 2
Adriana Mateu Llengua catalana i literatura
1 BACH D Prova parcial a casa

Després d'haver visitat aquesta vila sento al rector de més de prop i conec més sobre la seva història.
Fa poc més de dos mesos que en Francesc era un personatge totalment desconegut per a mi, però
ara gairebé el puc tractar com un amic. Un d'aquests amics amb qui aniries a prendre un cafè i a
parlar sobre què serà de la nostra existència. Abans de trepitjar Vallfogona només coneixia una gota
sobre ell, però ara conec tot un oceà. Ara entenc d'on treia la inspiració; és gairebé impossible no
tenir ganes d'escriure davant aquell panorama. Ara sóc capaç d'entendre els seus poemes des del seu
punt de vista. Ara puc passar hores parlant sobre ell, perquè encara que no l'hagi conegut físicament,
l'he conegut immaterialment. De totes les coses que he après, em quedo sens dubte am l’Arcadi, les
vistes des del mirador i els petits detalls. Ara he vist que es pot ser molt feliç visquent a un poble
petit, allunyat de tota modernitat. Es pot arribar igual de lluny sense tenir les mateixes oportunitas a
l’abast, es tracta de voler-les buscar. Gràcies a tots els records que m’he emportat he descobert que
la vida és molt simple; som nosaltres els que la compliquem.

Vallfogona de Riucorb, 22 de març de 2023.

Pàgina 3