Estats afectius: Motivació i emocions

A més de tenir capacitats cognitives, com ara la percepció, la memòria i el pensament,

que ens permeten conèixer la realitat, l’ésser humà és un ésser que també actua i té una
vida afectiva. La motivació ens explica per què fem alguna cosa, l’afectivitat fa referència
a com ens afecten els fets o les situacions.

Motivació

1. Definició de motivació
Podem definir la motivació com els estímuls, els mòbils o els al·licients que inciten,
mantenen i dirigeixen l’acció d’un individu fins la seva culminació. Això vol dir que la
nostra conducta està orientada a assolir objectius o fites i que els motius són allò que ens
porta a fer alguna cosa. La motivació integra tant elements cognitius (percepció, memòria i
pensament) com afectius (sentiments i emocions).

2. Principals tipus de motius:

I. D’acord al criteri del seu origen, els motius poden ser:

a) biològics, primaris o innats: són mancances o estats de privació d’un organisme

que generen un estat d’excitació que provoca malestar, la qual cosa activa l’impuls de
resoldre’l. Aquests motius tenen base orgànica i estan lligats a les necessitats
essencials per a la supervivència de l’individu o de l’espècie: gana, set, son, respiració,
impuls sexual, temperatura agradable, evitació del dolor, impuls maternal, etc..

b) socials, secundaris o apresos: són els motius deguts a l’aprenentatge social i la

satisfacció dels quals no afecta estrictament la supervivència de l’individu, encara que sí
afecten el seu estat emocional. Els motius socials o secundaris responen a necessitats
apreses i es desenvolupen en contacte amb els altres i estan influenciats per l’entorn
cultural (pares, escola, ambient social). Aquests motius ens permeten ajustar-nos a
l’entorn social. D’altra banda, poden ser manipulats amb certa facilitat, creant noves
necessitats socials, per publicitat, per exemple. Els principals motius socials són els
següents:

 motivació d’èxit: si el motiu de la nostra acció cerca l’assoliment de fites, com ara la
consecució d’una nota elevada en un examen. Així, si una persona té el convenciment
que pot ser capaç d’assolir una fita, estarà més motivada per tal d’aconseguir-la, com
succeeix als esports.
 motivació d’aprovació: si el motiu de la nostra acció és trobar l’aprovació i estima dels
altres o evitar la seva desaprovació, com ara el nen que fa el que volen els pares per
rebre la seva aprovació.
 motivació d’afiliació o pertinença a un grup: si el motiu de la nostra acció cerca la
generació de relacions interpersonals plaents, com ara, si participo en una trobada
d’exalumnes o si jugo a un esport “sentint la samarreta del meu club”.
 motivació de poder: si el motiu de la nostra acció cerca el domini dels altres o de les
circumstàncies, com dirigir un grup de bàsquet.

II. D’acord al criteri de la localització del motiu, poden ser:

a) extrínsecs: quan el motiu que genera una acció es troba fora del subjecte.
S’acostumen a anomenar incentius. Per exemple, quan estudiem per una recompensa
que se’ns donarà si aprovem.

b) intrínsecs: quan és el subjecte qui s’automotiva perquè la conducta li resulta

interessant o plaent. Per exemple, quan estudiem un tema perquè ens agrada molt.

III. D’acord al criteri de l’accessibilitat del motiu, poden ser:

a) conscients: si és possible autoreconèixer-los per introspecció.
b) inconscients: si els tenim, però no és fàcil per nosaltres mateixos reconèixer-los com a
motivadors de les nostres conductes. De fet, per a Sigmund Freud, pare de la
Psicoanàlisi, la major part de les nostres motivacions són inconscients

3. Teories de la motivació

Abraham Maslow va elaborar una teoria sobre la motivació de caire humanista, segons la
qual l’ésser humà sobrepassa habitualment les motivacions de caire fisiològic i aspira a
objectius més elevats, que depassen aquestes necessitats bàsiques. Maslow va
jerarquitzar els dos tipus principals de motius o de necessitats jerarquitzades: d’una
banda, les necessitats de mancança i, d’altra, les necessitats de creixement. Segons
Maslow hi ha una disposició innata cap al desenvolupament de la maduració personal, de
forma que les necessitats superiors neixen normalment quan les inferiors estan satisfetes;
el cim és l’autorealització: la motivació de més alt nivell, a la qual tendim quan la resta de
necessitats estan resoltes.

a) Motivacions de mancança o deficitàries: orientades a la supervivència i a “omplir

deficiències o carències”.
i) necessitats fisiològiques o bàsiques: gana, set, son, impuls sexual.
ii) necessitats de protecció i seguretat: sentir-se segur, fora de perill, evitar el dolor i
el malestar.
iii) necessitats socials d’amor i pertinença: aconseguir l’afecte dels altres, amor,
intimitat, així com de sentir-se pertanyent a un grup.
iv) necessitats de valoració: recerca de l’autoestima, d’un autoconcepte positiu i de
reconeixement per part dels altres.

b) Motivacions de creixement: l’ésser humà, una vegada resoltes les necessitats de

mancança o de carència, aspira a objectius més elevats, a desenvolupar les potencialitats
que li són pròpies. Aquestes necessitats són anomenades per ell:
i) necessitats d’autorealització: desig de desenvolupar amb total plenitud les
potencialitats inherents a l’ésser humà, com ara ser més creatiu, conèixer cada cop
més els altres, ser un bon ésser humà. Encara que la necessitat d’autorealització és un
desig inherent a la condició humana i està a les nostres mans decidir el nostre destí, no
tots els individus aconsegueixen aquest tipus d’estat per diferents raons (estats de
necessitat no resolts, pressió social, incapacitat de comprendre el sentit de l’existència...).
Cauen, així, en la alienació, l’apatia i el cinisme. Quan es dóna un progrés constant en
l’autorealització, arribem al que Maslow anomena metanecessitats o metavalors: es
tracta de les més altes motivacions que empenyen l’ésser humà, de forma cada cop més
poderosa, cap a un sentiment de plenitud: veritat, bondat, bellesa, vida, transcendència,
perfecció, justícia, valors que arriben a copsar-se, de vegades, en allò que ell anomena
“experiències cimeres”, de caràcter místic
Les emocions

Què són? Una emoció és un estat

complex de l’organisme
caracteritzat per una excitació o
pertorbació que predisposa a l’acció.
Les emocions es generen com a
resposta a un esdeveniment extern
o intern i que poden durar alguns segons o
vàries hores. Existeix un mecanisme innat
que valora qualsevol estímul que arriba
als nostres sentits. Quan un
esdeveniment es creu que pot afectar la pròpia supervivència o el propi benestar (o de les
persones pròximes), s’activa la resposta emocional, la qual pot ser conscient o
inconscient. En la resposta emocional es poden identificar diferents components.

Quins són els components de la resposta emocional? Es poden distingir els següents
elements:

1. Resposta neurofisiològica: L’activació del sistema nerviós central i l’endocrí

generen tot un seguit d’alteracions fisiològiques o respostes involuntàries com la
taquicàrdia, el rubor, la respiració, els canvis en el to muscular, la sudoració, les
secrecions hormonals... Aquest conjunt de modificacions preparen l’organisme per a
l’acció de resposta.

2. Resposta comportamental:

L’expressió facial de les emocions: la hipòtesi de Paul Ekman

Darwin havia defensat a L’expressió de les emocions en els animals i en l’home (1872)
que l’expressió de les emocions és innata, universal i producte de l’evolució.
L’argumentació que dóna per aquesta afirmació és que les expressions emocionals són
una manifestació involuntària del nostre estat interior i la cara és el principal canal de
comunicació.

«Les emocions són universals o són específiques de cada cultura? Paul Ekman es va fer
aquesta pregunta i va realitzar un primer estudi en el que mostrava unes fotografies a
persones de cinc cultures diferents: Xile, Argentina, Brasil, Japó i Estats Units i els hi
demanava que diguessin quina emoció hi veien. Gran part de les cinc cultures coincidien
en la resposta de les emocions, cosa que suggeria que les emocions eren universals.
D’altra banda, altres estudis amb cultures diferents van obtenir els mateixos resultats.
Però Birdwhistell, un antropòleg especialitzat en l’expressió i el gest, va abandonar la
teoria de Darwin, que afirma que les expressions de les emocions són innates i universals,
quan es va adonar que en algunes cultures les persones somreien al sentir-se malament.
Aquesta afirmació de Birdwhistell s’adequava al punt de vista dominant de l’antropologia i
en gran part de la psicologia també: tot allò socialment important, com les expressions
emocionals, deuen ser producte de l’aprenentatge i, per consegüent, diferent a cada
cultura. Per a que Ekman i Izard poguessin conciliar amb les troballes de Birdwhistell,
Ekman va proposar les regles de manifestació que són regles socialment apreses i que
sovint són culturalment diferents. Són regles sobre el maneig de l’expressió i sobre qui pot
expressar quina emoció, a qui i com.»

La Síndrome de Moebius (trastorn congènit que provoca paràlisi facial que rep el seu
nom d’un neuròleg del segle XIX) i la teoria del mimetisme facial (vegeu l’article
«Detectar pistas emocionales sin pistas faciales» comentat a classe).

3. Tendència a l’acció: Algunes emocions també tenen també associada una

tendència o predisposició a un tipus d’acció específic. Així per exemple: por/fugida;
vergonya/ocultació; culpa/reparació; agraïment/oferiment...

4. Element cognitiu: les emocions van associades amb diferent elements

cognoscitius en concret amb creences i judicis. En funció de com ens representem la
realitat podem sentir una emoció o una altra (exemple de la persona cega que topa amb
algú altre que sentirà emocions diferents en funció de què cregui que ha passat...).

5. Valor: les emocions presenten una dimensió plaent o dolorosa.

6. Objecte intencional: Les emocions són estats mentals que tenen un objecte, a
diferència dels estats d’ànim. Sentim por d’alguna cosa X (objecte intencional), o ens
sorprèn alguna cosa X (objecte intencional)...

Quines són les funcions de les emocions?

Les principals funcions de les emocions són:

1. Funció adaptativa: les emocions faciliten l’adaptació de la persona al seu entorn i

a les diferents situacions a les quals es troba.
2. Funció social: les emocions ens serveixen per comunicar-nos amb els altres i
influir en les altres persones..
3. Funció comunicativa: aquesta funció té dos vessants, per una banda és la
informació pel propi subjecte i per l’altra permet informar als altres individus amb els quals
conviu de les seves intencions, d’un fet o situació.
4. Funció motivadora: les emocions predisposen a l’acció i suposen un motor i una
font d’energia motivacional.
5. Funció en la presa de decisions: Les emocions tenen un paper decisiu en la
presa de decisions, i aquesta rellevància encara augmenta més en cas que la informació
sigui incompleta.
6. Funció en els processos mentals: Les emocions afecten a la percepció, a
l’atenció, a la memòria, al raonament, a la creativitat i a moltes altres facultats.
7. Funció en el desenvolupament personal: Les emocions serveixen per centrar
l’emoció sobre temes específics d’interès particular i dedicar-se a ells amb una implicació
emocional total.
8. Funció en el benestar subjectiu o benestar emocional: Es caracteritza per
l’experiència emocional positiva ja que les emocions positives són l’essència del benestar.
Com classifiquem les emocions?

A l’hora de classificar les emocions podem utilitzar diferents criteris:

1. En funció de l’objecte de l’emoció

a) emocions de primer ordre: emocions l’objecte de les quals no és una emoció.

b) emocions de segon/tercer/n-ordre (metaemocions): emocions l’objecte de les
quals és una altra emoció.

Així per exemple:

Emoció de 1r ordre Emoció de 2n ordre Emoció de 3r ordre

(metaemoció)

Por davant de X Vergonya per la por sentida davant

de x

Culpa per X Indignació per la culpa sentida per Indignació per la culpa
X sentida per l’alegria sentida
per X

Alegria per X Penediment per l’alegria sentida per

X

(...) (...) (...)

2. En funció del valor de l’experiència emocional, podem distingir entre:

a) emocions positives: emocions que ens satisfà o provoca plaer experimentar

com l’alegria,...
b) emocions negatives: emocions que no ens satisfà o provoca dolor
experimentar com l’odi, l’enveja, la por...
c) emocions neutres: la sorpresa

Paradoxa de la ficció: per què ens agrada experimentar por a les pel·lícules? O ens
agraden les cançons tristes?

3. En funció de la complexitat estructural de l’emoció.

a) emocions simples o primàries: derivades de l’apreciació d’una situació sota un

sol aspecte: alegria – tristesa; ira – por; expectativa – sorpresa; grat o plaer – rebuig o
fàstic.
 b) emocions complexes o secundàries sorgides a partir de la combinació de les
primàries: amor, eufòria, admiració, menyspreu, culpa, ressentiment, enveja.

Neurofisiologia de les emocions

Les emocions tenen una base neurofisiològica complexa. Tot i així, sembla que les
estructures neuronals que més intervenen en els estats emocionals i afectius són les
següents:

sistema límbic: és una regió del cervell formada per un grup d’estructures com
l’hipocamp, l’hipotàlem i l’amígdala, que estan relacionades amb el funcionament de les
emocions i la motivació. Totes aquestes estructures estan interconnectades entre elles i
tenen també connexió directa amb altres parts del sistema nerviós, com ara el còrtex
prefrontal.

a) amígdala: la part del sistema límbic més directament relacionada amb les
emocions. Determina la importància emocional de la informació sensible (reconeix en les
cares les expressions emocionals) i les reaccions davant d’estímuls generadors de por,
agressivitat i dolor. L’estimulació elèctrica de l’amígdala en els éssers humans pot produir
sentiments de por, ràbia o aprensió.
b) hipocamp: modula les reaccions de l’amígdala d’acord a les experiències
apreses. Està, per tant, molt vinculat a la memòria. Es pensa que és l’encarregat
d’emmagatzemar estats afectius i relacionar-los amb el neocòrtex de cara al seu
processament cognitiu.
c) hipotàlem: regula el sistema endocrí i també influeix en el sistema simpàtic i
parasimpàtic. Si s’activa un elèctrode en l’hipotàlem es poden aconseguir sensacions de
plaer intens, amb canvis del ritme cardíac, de la pressió sanguínia o de la tensió muscular.

còrtex prefrontal: a més de regular els sistemes cognitius està també connectat en els
humans amb el sistema límbic, de forma que podem dir que les emocions estan
íntimament lligades en els humans amb el que anomenem raó i amb la consciència;
gràcies al còrtex les emocions es fan conscients i són percebudes

sistema endocrí: regulat per l’Hipotàlem, té un paper molt important en la segregació de

certes neurohormones i neurotransmissors, como ara la feniletilamina (present en
processos d’enamorament), dopamina (responsable de mecanismes de desig i plaer),
serotonina (relacionada amb l’estímul sexual i la sensació de benestar) u oxitocina
(associada a la tendresa i a la confiança), molt relacionats amb els estats afectius i
somàtics positius. D’altra banda. sembla que deficiències en aquests neurotransmissors
poden estar relacionades amb estats depressius.

Els trastorns afectius

I. Trastorns de l’ansietat

L’ansietat és una reacció normal i saludable que s’activa quan s’ha de fer front a una
amenaça o perill. L’ansietat es converteix en trastorn d'ansietat quan aquesta reacció
s'activa en situacions habitualment no amenaçants/perilloses o de manera persistent, fins
al punt que interfereix de manera important en la vida diària. L’ansietat infantil o juvenil
és una reacció adaptativa davant de situacions que es viuen com un perill o una amenaça.
Si aquesta vivència és molt freqüent pot generar una patologia. En la infància i
l’adolescència l’ansietat es pot manifestar de diverses maneres: mitjançant pors com
fòbies específiques, fòbia escolar o fòbia social, ansietat a la separació de les figures de
vincle, preocupacions quotidianes excessives i generalitzades a diferents situacions o bé
a través de crisis d’angoixa. L’ansietat va acompanyada de manifestacions físiques,
cognitives i conductuals, que cal valorar i intervenir en cada una d’elles.

Reaccions físiques: L'ansietat infantil o juvenil por provocar més activació del
SNA, un augment del ritme cardíac, tremolors, suors, excessiva tensió muscular, dificultat
per respirar, nàusees, mareig... Cal ajudar als infants i adolescents a adquirir recursos que
els permetin controlar i desactivar aquestes reaccions, mitjançant l’aprenentatge
d’estratègies com la relaxació, la respiració i la meditació que els permetin tornar a la
calma.
Reaccions cognitives: Els infants i joves, en aquest casos, desenvolupen
pensaments relacionats amb la inseguretat, la indefensió, l’anticipació de perills o la baixa
autoestima que els dificulten l’afrontament d’allò que els angoixa. Cal intervenir per
ajudar-los a reconèixer els pensaments i aprendre estratègies per qüestionar-los o
distanciar-se’n. Distorsions cognitives i dees irracionals.
Reaccions conductuals: Respostes de fuga o evitació. Les persones amb
ansietat infantil o juvenil tendeixen a desenvolupar comportaments que volen evitar allò
que els fa por o provoca inquietud. Altres conductes: Quedar-se paralitzat, tartamudeig,
tremolors...

Tipus de trastorns de l’ansietat

Fòbies

Una fòbia (del déu Fobos) és una por excessiva, persistent, irracional i desproporcionada,
provocada per determinats objectes, animals, persones o situacions. Produeixen una
intensa angoixa en el subjecte que és conscient que és el temor és injustificat, tot i que
està fora del seu control voluntari. Pertorben la vida quotidiana de l’individu.

Fòbies escolars i fòbies socials

Les fòbies escolars i les fòbies socials afecten a àmbits habituals de la vida de l’infant o
jove, i per tant, provoquen incapacitats importants. La persona no pot actuar i sentir-se
normalment en situacions on passa gran part del dia.

Fòbies simples o específiques

Uns dels trastorns menys incapacitants són les fòbies simples. Aquestes són pors a
estímuls concrets com poden ser les fòbies als ascensors o la fòbia als gossos. Són
situacions que es poden donar en algun moment del dia però no en totes les hores. En
són exemples: Agorafòbia, Aerofòbia, Acrofòfia, Claustrofòbia, Hematofòbia, Nictofòbia,
Zoofòbia (Aracnofòbia)...

Ansietat generalitzada
En l’ansietat generalitzada, les sensacions de por o angoixa acompanyen a la persona
gran part o la totalitat del temps. És, per tant, una situació altament incapacitant. La
incapacitació ve donada per la tendència de la persona que la pateix, a evitar la situació
ansiògena i per tant, deixar de fer coses que en condicions normals, podria fer. L’evitació
de l’estímul ansiogen, fa que la situació cada vegada generi més ansietat, empitjorant així
la situació.

Trastorn Obsessiu Compulsiu

El Trastorn Obsessiu Compulsiu o TOC és un tipus de trastorn emocional i conductual

que es caracteritza per la presència d’obsessions i compulsions.

Les obsessions són imatges mentals, impulsos o pensaments no desitjats, intrusos i

recurrents que causen gran malestar. Són idees no experimentades coma voluntàries sinó
com invasores de la consciència i es consideren repugnants o sense sentit.

La compulsió es defineix com aquells comportaments (rentar-se les mans, ordenar o fer
comprovacions) o actes mentals (resar, repetir paraules o contar mentalment) que es
realitzen de forma repetitiva en resposta a la obsessió o d’acord a unes regles rígides o
estereotipats. Es realitzen en resposta a una obsessió. L’objectiu principal de les
compulsions és prevenir o disminuir l’ansietat causada per l’obsessió o prevenir alguna
situació temuda.

Els infants més petits no se n’adonen de la irracionalitat d’aquests pensaments i

conductes, els semblen estranys i poden buscar les seves pròpies explicacions o bé
amagar-los per confusió o vergonya. Tant les obsessions com les compulsions ocupen
molt de temps i poden interferir notablement en les seves rutines quotidianes, les activitats
escolars o les relacions socials.

Les obsessions i compulsions més comunes en nens i adolescents són les següents:

● Rituals de rentat relacionats amb l’obsessió pels gèrmens o la brutícia.

● Por de que passi alguna cosa greu (accidents, incendis, mort o malalties
d’algun familiar o d’ell mateix.
● Rituals relacionats amb l’ordre o la simetria.
● Rituals de repetició o de comprovació.
● Por a fer-se mal o fer mal a algú.
● Obsessió per contar repetidament
● Compulsions a l’hora de menjar, dormir o quan s’acomiaden.

La gravetat del Trastorn Obsessiu Compulsiu TOC és molt variable, des de pocs
símptomes amb poca afectació, a presentacions greus i amb conseqüències incapacitants
en el desenvolupament del nen o adolescent. Cal que tenir en compte que en diversos
estadis del desenvolupament del nen es poden observar conductes ritualistes que no
significarien cap trastorn i que formen part dels rituals evolutius normals, com per
exemple: la preferència per certs jocs, l’interès en la simetria o en contar, fer jocs com
saltar per no trepitjar alguna ratlla del terra, etc.. Els nens viuen aquestes rutines com un
joc, no interfereixen en el desenvolupament normal de les seves activitats i poden
interrompre aquests rituals sense sentir malestar.
Trastorn d’estrès posttraumàtic

Causat per la vivència de situacions inusuals. Es caracteritzen per un record constant de

l’experiència viscuda, per una presència continuada d’irritabilitat i dificultats per conciliar el
son i afebliment afectiu.

Tractaments dels trastorns de l’ansietat

[https://www.clinicbarcelona.org/ca/asistencia/malalties/trastorns-dansietat/tractament]

Teràpia = Terapeuthikos (el que té cura dels altres)

Tractament psicològic. El tractament psicològic que aconsegueix millors resultats per la

majoria de trastorns d’ansietat és la teràpia cognitivo-conductual (TCC) que inclou el
que es diu “‘exposició”. La TCC té com a objectiu que la persona aprengui a afrontar
(“exposar-se a”) les situacions que li fan por/ansietat o les coses que ha deixat de fer,
sense utilitzar conductes d’evitació ni de seguretat, de tal manera que la persona pugui
comprovar que l’ansietat va disminuint sense escapar de la situació. Pacient i terapeuta
defineixen un programa de tractament per anar afrontant les situacions temudes i
aconseguir una disminució de l’ansietat. Aquest tractament psicològic requereix d’una
implicació activa per part del pacient durant setmanes o mesos. Aconseguir canvis
efectius a través del propi treball és molt important per a la persona que té el trastorn,
perquè millora l’auto-confiança i permet seguir afrontant situacions temudes i mantenir les
millores aconseguides.

La TCC entén les conductes en un continuum. Les conductes patològiques són respostes
inadequades, desadaptatives.

Algunes de les tècniques emprades en la TCC:

1. Tècniques d'exposició
Les tècniques d'exposició són les més utilitzades en casos de fòbies, trastorns d'ansietat o
alteracions similars, i consisteixen a exposar i fer confrontar la persona a la seva font de
por i ansietat. A mesura que l'ansietat es va reduint, la persona aprèn a gestionar les
seves emocions, alhora que reconfigura els processos cognitius i de pensament, superant
així els seus temors.

2 Tècniques de control de l’activació

Consisteix també a exposar la persona al seu estímul generador d'ansietat o por però
prèviament havent incorporat i entrenat una sèrie de mecanismes de resposta adaptativa
que actuen en direcció contrària, induint a un estat de relaxació (relaxació muscular,
control de la respiració...)

3. Tècnica del Modelat

La Tècnica del Modelat consisteix que el pacient observi la conducta, l'activitat o la
interacció que vol aprendre en una altra persona i prengui el seu model com a exemple
d'actuació. Aquesta tècnica es pot aplicar en viu, es pot teatralitzar o fer mitjançant
tècniques de realitat virtual.

4. Tècnica de la reestructuració cognitiva

Es tracta d'una de les tècniques presents a la majoria d'intervencions amb teràpia
cognitivoconductual i consisteix a modificar els esquemes de pensament del pacient,
identificant-ne els patrons desadaptatius i la influència que tenen en la seva vida diària.
El mecanisme utilitzat en aquesta tècnica es basa en realitzar una sèrie de preguntes
sobre els pensaments, les emocions o les creences que tingui la persona en el moment
actual, i en analitzar la utilitat i la influència de cadascuna en el motiu de consulta.
Aquesta tècnica té com a objectiu la reestructuració cognitiva, és a dir, que la persona
aconsegueixi eliminar pensaments negatius o desadaptatius que constitueixen l'origen del
seu malestar.

Tractament farmacològic. Els trastorns d'ansietat sovint són tractats amb tractament
farmacològic. Els més utilitzats són un tipus d’antidepressius que es diuen inhibidors
selectius de la recaptació de la serotonina que triguen unes setmanes a fer efecte.
Malgrat que s’anomenin “antidepressius”, aquests fàrmacs han estat molt estudiats també
en el tractament dels trastorns d’ansietat. Mentre s’espera a la resposta del tractament
amb antidepressius es pot recomanar la utilització d'una altra família de fàrmacs, les
benzodiazepines, durant un temps molt breu. Quan es prescriuen aquests fàrmacs, s’ha
d’informar als pacients dels efectes secundaris, de la durada del tractament i de la no
conveniència d'interrompre’l de forma brusca.

II. Trastorns dels estats d’ànim

II.1 Trastorn depressiu o Depressió

[https://www.clinicbarcelona.org/ca/asistencia/malalties/trastorn-depressiu]

El Trastorn Depressiu o Depressió és una malaltia els símptomes principals de la qual

són la tristesa, la pèrdua d'interès o la manca de concentració. Afecta més de 300 milions
de persones al món i és la principal causa de discapacitat.

La depressió consisteix en l’experiència subjectiva de tristesa o disfòria, que va

acompanyada de la pèrdua de l’experiència del plaer, retraïment social, dificultats
per concentrar-se, alteracions en les funcions biològiques com menjar o dormir,
símptomes somàtics (palpitacions, pressions en la boca de l’estómac, tremolor...) i baixa
autoestima. En la infància i l’adolescència la depressió també es pot manifestar a través
de irritabilitat o mala conducta. A nivell cognitiu, amb la depressió apareixen
pensaments negatius relacionats amb la pròpia persona, l’entorn i el futur, i pensaments
d’incapacitat que dificulta la consecució dels propis objectius i alteren les relacions socials.
La tristesa patològica o sentiment intens de pena resulta incapacitant o limitant i esdevé
incomprensible ateses la personalitat i circumstàncies del pacient (intensitat mantinguda
en el temps i desproporcionada a la situació).

No hi ha cap factor conegut que es pugui considerar causa necessària d’un trastorn
depressiu. Sí que hi ha factors afavoridors que esdevenen elements que poden
predisposar a patir-ne un: a) una situació estressant que s’allarga en el temps i b) haver
patit durant la infantesa o l’adolescència algun tipus de maltractament físic o psicològic.

Es distingeix entre depressió endògena (en absència de causes o factors estressants

externs, respon a causes biològiques internes com la deficient producció de serotonina o
danys neurològic) i depressió exògena (per causes d’origen psicosocial).
També es diferencien 3 subtipus: trastorn depressiu adaptatiu, trastorn depressiu distímic i
episodi depressiu (depressió major)
[https://www.clinicbarcelona.org/ca/asistencia/malalties/trastorn-depressiu]

Preguntes freqüents:
https://www.clinicbarcelona.org/ca/asistencia/malalties/trastorn-depressiu/preguntes-frequ
ents

Tractament

Hi ha tractament i si se segueix de manera correcta, el trastorn pot remetre. Els

medicaments i la psicoteràpia constitueixen la pedra angular del tractament, que es
prioritzi un o altre deprendrà de la severitat del trastorn. Caldrà proporcionar eines als
infants i joves per augmentar la seva activació conductual, realitzant aquelles activitats
agradables que abans proporcionaven plaer, aprenent a detectar els pensaments negatius
que apareixen i a entendre la relació que tenen amb les seves emocions, reaccions
fisiològiques i conducta. L’objectiu és que amb el temps els pensaments siguin menys
intensos i que el pacient amb depressió infantil o juvenil disposi d‘habilitats socials i
interpersonals que li permetin integrar-se al seu grup d’iguals, recuperant la capacitat de
gaudir de la relació social que necessiten.

Notícia sobre tractament:

https://www.eurekalert.org/news-releases/952077?language=spanish

II.2 Trastorn bipolar

El trastorn bipolar consisteix en l’alternança entre episodis depressius i episodis de mania

o hipomania

Episodis maníacs: Es caracteritzen per una exaltació de l’humor i augment de la vitalitat

més enllà d’estar de bon humor o amb ganes de fer coses que s’expressa de diferents
formes: gran confiança en un mateix, sentiments de grandiositat, parlar molt, tenir moltes
idees noves, no tenir ganes de dormir, desinhibició extrema, impulsivitat, estat d’eufòria,
també es presenten símptomes psicòtics com:
a) al·lucinacions (percepcions no verídiques sense fonament en un estímul real i de
diferent naturalesa sensorial: visual, auditiva, olfactiva) i
b) deliris: Creences que no es corresponen amb la realitat, són immunes o resistents a
l’evidència en contra i no pertanyen a l’entorn cultural del subjecte. Els quatre tipus de
deliris descrits al DSM-5 inclouen:

– Deliri de Capgras: aquesta és la creença que un ésser estimat, com una mare o
un germà, ha estat reemplaçat per un impostor.
– Deliri de Cotard: Forma part de la síndrome de Cotard i es caracteritza per la
creença que el propi individu és mort o que el seu cos o parts del cos s'han desintegrat o
ja no existeixen.
– Deliri de control: És la creença que una entitat externa està controlant els propis
pensaments, comportaments i impulsos.
 – Deliri de grandiositat: Consisteix en una autoconfiança exagerada pel que fa al
poder, la fama, el coneixement, l'habilitat, el talent o la força.
– Deliri d'inserció de pensaments o transmissió de pensaments: Consisteix en la
creença que els pensaments s'han inserit a la seva ment o s'estan transmetent a altres.
– Deliri de persecució: Consisteix en la creença que s'està sent maltractat, malmès
o vigilat injustament. La convicció és tan forta que la persona pot cercar ajuda de les
autoritats.

Els episodis de mania poden tenir greus conseqüències en la vida psicosocial de les
persones tant dels pacients com de l’entorn proper, impediments de realitzar les tasques
diàries i relacionar-se de manera gratificant, conseqüències que pot comportar
l’hospitalització. La hipomania és una versió més lleu de la mania amb una menor
duració (uns pocs dies en comptes d’una setmana o més), comporta un canvi en l’estat
d’ànim en la persona però no impedeix el desenvolupament normal de les seves activitats
quotidianes.

Episodis depressius: Es caracteritzen per un sentiment de tristesa o pena intensa, que

comporten elements motivacionals i cognitius: sentiments de desesperança, falta de
concentració, baixa autoestima, i diferents alteracions fisiològiques i conductuals:
alteracions de la son (ganes de dormir o falta de son).

Es distingeixen subtipus de trastorn bipolar: Per exemple, el Trastorn bipolar tipus 1

(alternança episodis depressius i episodis maníacs), trastorn bipolar tipus 2 (alternança
episodis depressius i episodis hipomaníacs).

El trastorn bipolar apareix cap als 20 anys amb un episodi depressiu seguit d’episodis més
breus de mania o hipomania (la qual cosa dificulta el diagnòstic).
La prevalença es situa en el 2% de la població general.

Se’n desconeix la causa i el grau exacte d’heretabilitat i les variants genètiques

implicades, per tant no es pot utilitzar un test genètic per predir el risc individual d’una
persona de desenvolupar en algun moment trastorn bipolar. No existeix un únic gen
implicat.

Existeix una relació entre la dimensió genètica i els factors ambientals que podem aportar
factors estressants desencadenants que podem augmentar el risc de trastorn (episodis
traumàtics infantesa, fumar durant l’embaràs, consum de cannabis a l’adolescència...).

«¿Qué es el trastorno bipolar? Síntomas, tipos y posibles causas», (Cerebrotes):

https://www.youtube.com/watch?v=9KmrDOZU7hI