INDETERMINISME

És l’afirmació que no tots els esdeveniments o fenòmens de l’univers estan

sotmesos a lleis causals, per oposició al determinisme, o principi de causalitat
universal, que afirma que tot el que succeeix es deu a una causa. En un sentit
metafísic, l’indeterminisme sosté que no tot s’explica per la presència o absència
d’una causa necessària, ja que, per als actes humans existeix el lliure albir, o la
voluntat humana lliure, mentre que en un sentit epistemològic sosté que no tot
esdeveniment del món físic s’explica per una relació necessària entre estats
físics, dels quals un sigui la causa i l’altre efecte, perquè al món subatòmic,
objecte d’estudi de la física quàntica, refereix el principi d’indeterminació 1de
Heisenberg, segons el qual és impossible conèixer amb suficient precisió la
situació d’un estat físic en un instant determinat i poder predir la seva situació en
un instant posterior.
Dins les critiques al determinisme, també sorgeixen altres teories
indeterministes. L’efecte papallona exposa que un aleteig d’una papallona a una
part del món pot provocar un huracà a l’altre punta, exposant així que poden
existir afers aleatoris a l’univers que facin que aquelles lleis universals no es
compleixin com ens esperem. I per tant l’atzar forma part intrínseca del propi
univers, trencant així l’explicació determinista del rellotge perfecte amb els seus
engranatges ordenats.
Les teories del caos2 i les lleis de la termodinàmica són altres pensaments
humans que podrien exposar la eliminació del determinisme universal. Si
l’univers és moviments constant, tot tendeix al desordre ( augment d’entropia 3).
Si l’univers tendeix al desordre, o no està ordenat de bon principi, és impossible
que aquest sigui un rellotge perfecte format per milions d’engrantatges movent-
se tal i com han de moure’s, i per tant, no existeix aquest determinisme universal.

Altres teories indeterministes ajuden a crear la llibertat humana, o a pensar que

aquests tenim la capacitat voluntària de decisió. En el moment en el qual hem

1
Pot assenyalar-se molt precisament la posició, però llavors la influència de l'instrument d'observació
impossibilita fins a cert grau el coneixement de la velocitat; i inversament s'esvaeix el coneixement de la
posició en mesurar precisament la velocitat; en forma tal, que la constant de Planck constitueix un vedat
inferior del producte d'ambdues imprecisions. (W. Heisenberg, La imagen de la naturaleza en la física
actual, Seix Barral, Barcelona 1969, p. 39.)
2
Tot i que avui en dia ha sorgit una nova teoria del caos que exposa que dins del desordre existeix un
ordre concret i determinat.
3
Magnitud termodinàmica simbolitzada per S introduïda per Clausius que expressa la funció d'estat d'un
sistema aïllat. Carnot ja havia establert que les transformacions d'energia solament són possibles com a
conseqüència de diferències prèvies d'intensitat (veg. principi de Carnot). La calor solament pot, doncs,
transformar-se en treball quan passa d'una font calenta a una altra més freda. Però en aquest procés se
segueix desprenent calor que ja no pot transformar-se en treball. Per això, un sistema aïllat va
progressivament igualant les seves diferències d'intensitat fins a aconseguir una temperatura uniforme.
En aquest estat d'uniformitat ja no és possible cap altra transformació, allò que es coneix com a mort
tèrmica d'un sistema.
pogut eliminar el determinisme humà, la filosofia pot aconseguir parlar sobre la
llibertat, les lleis, els governs, la moral i altres termes relacionats amb la voluntat
de decisió humana.

Dins la paraula llibertat, aquesta es pot expressar de diferents maneres. Ja no

només llibertat negativa o positiva ( que en parlarem més endavant en aquest
arxiu) sinó també llibertat sociològica, psicològica o moral.
La llibertat sociològica, que és el sentit originari de llibertat, es refereix, en
l'antiguitat grega i romana, al fet que l'individu no es troba en la condició d'esclau,
mentre que, en l'actualitat al·ludeix a l' autonomia de què gaudeix l'individu enfront
de la societat, i es refereix a la llibertat política o civil, garantida pels drets i les
llibertats que emparen el ciutadà en les societats democràtiques.
La llibertat psicològica és, normalment, la capacitat que posseeix l'individu,
«amo de si mateix», de no sentir-se obligat a actuar a instàncies de
la motivació més forta.
La llibertat moral és la capacitat de l'home de decidir-se a actuar d'acord amb
la raó, sense deixar-se dominar pels impulsos i les inclinacions espontànies de
la sensibilitat.
Tant la llibertat psicològica com la moral poden reduir-se simplement a la llibertat
de la voluntat, que pot definir-se com la facultat de decidir-se per una
determinada conducta millor que per una altra igualment possible, o simplement
com la capacitat d'autodeterminar-se o escollir el motiu pel qual un es decideix a
obrar d'una o una altra manera, o a no obrar. Aquesta és la llibertat que la tradició
anomena liberum arbitrium, o lliure albir4, «llibertat d'elecció», o «llibertat de
decisió». La idea de llibertat moral no afegeix a aquest concepte més que la lliure
acceptació dels valors morals com a motius suficients per a obrar. A la capacitat
d'autodeterminació en l'obrar, l'anomena també «espontaneïtat» de la voluntat.
La filosofia escolàstica5 elabora el concepte de llibertat interior segons els
principis de l'anàlisi de l'acte voluntari que fa Aristòtil en l'Ètica a Nicòmac (llibre
III), i defineix (en la seva època tardana) el lliure albir com a llibertat d'indiferència,
que s'explica en un doble sentit: com a absència de coacció interna a voler una
cosa més aviat que una altra (sentit negatiu), i com a capacitat de decidir-se per
una cosa o una altra (sentit positiu), o simplement de decidir-se a no obrar. La
teoria amb què l'Escolàstica va justificar tal capacitat d'indiferència interna és que
el bé, motiu de l'acció humana, mai es presenta a l'home com un bé summe i
necessari, sinó com bé o valor finit, enfront del qual l'enteniment no se sent

4
Un dels noms que s'ha donat històricament a la llibertat humana. És la llibertat interna, o la capacitat
de voler o decidir fer alguna cosa només per motius purament interns a la mateixa voluntat.
5
Nom que s'atorga a la filosofia medieval desenvolupada en l'occident cristià, sobretot durant els segles
XI-XIV, coneguda també amb el nom d'Escolàstica. Encara que la filosofia bizantina, àrab i jueva que es
desenvolupen durant més o menys la mateixa època poden ser també considerades filosofies medievals
i fins a escolàstiques, en l'àmbit de la tradició occidental es reserva usualment el nom a la filosofia
cristiana escrita en llatí, nascuda de les «escoles» palatines i catedralicias d'occident.
totalment obligat i es manté indiferent. Per això Tomàs d'Aquino defineix la
llibertat com el «dictamen lliure de la raó».
Dins de la paraula llibertat, podem trobar diferents definicions, o característiques.
Però està clar que en relació a la filosofia, seria absurd parlar de llibertat sense
definir la llibertat negativa i la llibertat positiva. Tot i que la primera, pel fet de
portar la paraula negativa en ella, sembli un tipus de llibertat no desitja, s’ha de
saber que el terme negativa està establerta com a referencia de no rebre coacció
d’un altre individu. Així els partidaris de la primera classe de llibertat (llibertat
negativa) la conceben en termes d'absència de coacció i és lliure, en aquest
sentit, qui actua sense que vegi obstaculitzada o impedida la seva actuació pels
altres, però sense que aquesta noció de llibertat imposi una manera concreta
d'actuar. Els partidaris de la segona classe de llibertat (llibertat positiva) la
conceben més aviat com una autonomia de l'individu, amo de si mateix, però
conscient també dels deures de racionalitat i moralitat que li imposa aquesta
autonomia. Ambdues concepcions es refereixen a l'àmbit del politicosocial.6
El gran argument tradicional en favor de la llibertat és l'existència de la
responsabilitat moral, per la mateixa raó que «haver de» implica «poder».
Tothom, deterministes i indeterministes, està d'acord que només si l'home és
lliure és també moralment responsable dels seus actes. De vegades es conclou
de l'argument que, ja que l'home no és lliure, tampoc és moralment responsable,
però l'habitual és admetre que la responsabilitat és un fet universalment admès.
L'argument sembla que ha de matisar-se: hi ha relació entre responsabilitat i
llibertat (i a una persona que ha actuat compulsivament no se la considera lliure,
i no se li demanen responsabilitats), però aquesta relació és la que ha de
precisar-se. En el supòsit imaginari que fos veritat el determinisme, ningú
advocaria per una anul·lació universal de la responsabilitat moral.

6
La distinció feta pel filòsof britànic, Isaiah Berlin, en Dos conceptes de llibertat (1969), entre llibertat de
qui coacciona, i llibertat per a aconseguir els objectius que es desitgen, porta a la distinció entre
«llibertat negativa» i «llibertat positiva».
Textos indeterministes o sobre la llibertat ( no obligatoris però si recomanables)

Hobbes7
LIBERTAD, O INDEPENDENCIA, significa (propiamente hablando) la falta de
oposición (por oposición quiero decir impedimentos externos al movimiento); y
puede aplicarse a criaturas irracionales e inanimadas no menos que a las
racionales. [...] Y con arreglo a este sentido adecuado y generalmente
reconocido de la palabra, un hombre libre es quien en las cosas que por su
fuerza o ingenio puede hacer no se ve estorbado en realizar su voluntad. [...] Por
último, por el uso de la palabra libre albedrío no puede inferirse ninguna libertad
de la voluntad, del deseo o de la inclinación, sino la libertad del hombre, que
consiste en no encontrar alto alguno a la hora de llevar a cabo lo que tiene la
voluntad, el deseo o la inclinación de hacer.

Hume: necessitat i llibertat8

Para continuar con nuestro proyecto reconciliador en la cuestión de la libertad y
la necesidad, el tema más discutido de la Metafísica, la ciencia mas discutida, no
harán falta muchas palabras para demostrar que toda la humanidad ha estado
de acuerdo, tanto en la doctrina de la libertad como en la de la necesidad, y que
toda la polémica, también en este sentido, ha sido hasta ahora una mera cuestión
de palabras. Pues ¿qué se entiende por libertad cuando se aplica a acciones
voluntarias? Desde luego no podemos querer decir que las acciones tienen tan
poca conexión con motivos, inclinaciones y circunstancias que las unas no se
siguen de los otros y que las unas no nos permiten inferir la existencia de los
otros. Pues se trata de cuestiones de hecho manifiestas y reconocidas.
Entonces, sólo podemos entender por libertad el poder de actuar o de no actuar
de acuerdo con las determinaciones de la voluntad; es decir, que si decidimos
quedarnos quietos, podemos hacerlo, y si decidimos movernos, también
podemos hacerlo. Ahora bien, se admite universalmente que esta hipotética
libertad pertenece a todo el que no es prisionero y encadenado. Aquí, pues, no
cabe discutir.
Cualquiera que sea la definición de libertad que demos, debemos tener cuidado
en observar dos requisitos: primero, que no contradiga hechos; segundo, que
sea coherente consigo misma. Si observamos estos requisitos y hacemos
inteligible nuestra definición, estoy convencido de que la humanidad entera será
de una sola opinión respecto a ésta.
Se acepta universalmente que nada existe sin una causa de su existencia, y el
azar, cuando se examina rigurosamente, no es más que una palabra negativa y

7
Th. Hobbes, Leviatán, II, 21 (Editora Nacional, Madrid 1979, p. 299-300)
8
Investigación sobre el conocimiento humano, Sec. 1, parte 1 (Alianza, Madrid, 1994, p. 119).
no significa un poder real que este en algún lugar de la naturaleza. Pero se
pretende que algunas causas son necesarias y que otras no lo son.

Sartre: l'en si i el per a si9

«L'ésser de la consciència [...] és un ésser pel qual en el seu ser està en qüestió
el seu ser». Això significa que l'ésser de la consciència no coincideix amb si
mateix en una adequació plena. Aquesta adequació, que és la de l'en-si,
s'expressa per aquesta simple fórmula: l'ésser és el que és. No hi ha en l'en-si
una parcel·la de ser que no estigui sense distància respecte a si mateixa. No hi
ha en el ser així concebut el menor esbós de dualitat, és el que expressarem
dient que la densitat del ser de l'en-si és infinita. És el ple. [...] L'en-si està ple de
si mateix, i no cal imaginar plenitud més total, adequació més perfecta de
contingut al continent: no hi ha el menor buit en l'ésser, la menor fissura per la
qual pogués lliscar-se el no-res.
La característica de la consciència, al contrari, està en el fet que és una
descompressió de ser. És impossible, en efecte, definir-la com a coincidència
amb si mateixa. D'aquesta taula, puc dir que és purament i simplement aquesta
taula. Però de la meva creença, no puc limitar-me a dir que és creença: la meva
creença és consciència de creença. [...]
Així consciència de creença i creença són un sol i mateix ser, que la seva
característica és la immanència absoluta. Però des que es vol captar aquest
ésser, es llisca entre els dits i ens trobem davant un esbós de dualitat, davant un
joc de reflexos, doncs la consciència és reflex, però justament, en qualitat de
reflex, ella és el reflectint; i, si intentem captar-la com a reflectint, s'esvaeix i
recaiem en el reflex.

Ayer: llibertat i necessitat10

Cuando se me dice que he hecho algo porque yo mismo lo he querido, se querrá
decir que podía haber actuado de otro modo; y sólo cuando se cree que yo podía
haber actuado de otro modo es cuando se sostiene que yo soy moralmente
responsable de lo que he hecho. Porque no se piensa que un hombre sea
responsable de una acción que no estaba en su mano evitar. Pero si el
comportamiento humano está regido por leyes causales, no se ve claro cómo se
podía haber evitado la acción que se ha hecho. Se puede decir que el agente
habría actuado de otro modo si las causas de su acción hubiesen sido diferentes,
pero, siendo las que fueron, parece que se sigue que él se vio obligado a actuar
como actuó. Ahora bien, normalmente se supone tanto que los hombres son
capaces de actuar libremente, en el sentido necesario para que se les haga
moralmente responsables, como que el comportamiento humano está regido

9
El ser y la nada, Alianza, Madrid 1989, p. 108-112.
10
Ensayos filosóficos, Planeta-Agostini, Barcelona 1986, p. 245-255.
totalmente por leyes causales; y el aparente conflicto entre estos dos supuestos
es lo que da al lugar al problema filosófico de la libertad de la voluntad. [...]
Ciertamente, si es necesario que todo acontecimiento tenga una causa,
entonces esta regla se le debe aplicar al comportamiento humano lo mismo que
a cualquier cosa. Pero, ¿por qué habría que suponer que todo acontecimiento
tiene que tener una causa? Lo contrario no es impensable. Ni la ley de causación
universal es un presupuesto necesario del pensamiento científico. Puede que el
científico trate de descubrir leyes causales, y que en muchos casos tenga éxito;
pero a veces se tiene que contentar con leyes estadísticas, y a veces se
encuentra con acontecimientos que, en el estado actual de su conocimiento, no
es él capaz de encuadrarlos bajo ninguna ley. [...]
Ahora bien, nosotros empezamos suponiendo que la libertad se contraponía a la
causalidad, de modo que no se puede decir que un hombre esté actuando
libremente si su acción está determinada causalmente. Pero esta suposición nos
ha metido en dificultades, y ahora quiero sugerir que es equivocada. Porque
pienso que no es a la causalidad a lo que la libertad se debe contraponer, sino a
la constricción. Y aunque es verdad que ser constreñidos a hacer una acción
implica una causa que nos constriñe a hacerla, trataré de demostrar que del
hecho de que mi acción sea determinada causalmente no se sigue
necesariamente que yo sea constreñido a hacerla, y esto equivale a decir que
no se sigue necesariamente que yo no sea libre.
Si soy constreñido, yo no actúo libremente. Pero, ¿en qué circunstancias se
puede decir legítimamente que yo soy constreñido ? Un caso obvio es aquel en
el que yo sea compelido por otra persona a hacer lo que ella quiere. En un caso
de ese tipo, la compulsión no tiene por qué ser tal que le prive a uno del poder
de elección [...]. Basta con que me induzca a hacer lo que ella quiere
aclarándome que, si no lo hago, hará que se dé una situación que yo considero
menos deseable aún que las consecuencias de la acción que ella quiere que
haga. [...]
Un caso parecido, pero un tanto diferente, es aquel en el que otra persona ha
conseguido una habitual ascendencia sobre mí. Cuando se da esto, puede que
no quede lugar para discutir si soy inducido a actuar como la otra persona quiere
[...]. Sin embargo, no actúo libremente. [...] No es necesario que tal constricción
adopte la forma de subordinación a otra persona. Con respecto a sus robos, un
cleptomaníaco no es un agente libre, porque en él no se da ningún proceso para
decidir si roba o no. O más bien, si en él se da un cierto proceso, ello no afecta
en nada a su conducta. Resuelva él lo que resuelva, robará de todos modos. [...]
Si sufrí una compulsión neurótica, de manera que, quisiese o no, me levanté y
me puse a pasear por la habitación, o si lo hice porque otro me compelió,
entonces no estaría actuando libremente. Pero, si lo hago ahora, estaré actuando
libremente, precisamente porque estas condiciones no se dan; y, desde el punto
de vista en que estamos, el hecho de que, sin embargo, mi acción pueda tener
una causa, no afecta a la cuestión, porque se considera que mi acción no es
libre, no cuando tenga alguna causa, sino sólo cuando tiene una clase especial
de causa. [...]
Si esto es correcto, decir que yo podía haber actuado de otro modo equivale a
decir, en primer lugar, que yo habría actuado de otro modo si hubiera preferido
hacerlo; en segundo lugar, que mi acción fue voluntaria en el sentido en el que,
por ejemplo, las acciones del cleptomaníaco no lo son; y en tercer lugar, que
nadie me compelió a escoger lo que escogí; y estas tres condiciones se pueden
cumplir perfectamente. Cuando se cumplen, se puede decir que he actuado
libremente.