--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Tribuna Antoni Segura i Mas. 4 de juliol

PUNT DE VISTA. Plana 4
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

1,70€
Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
DIMARTS · 4 de juliol del 2023. Any XLVIII. Núm. 16496 - AVUI / Any XLV. Núm. 15366 - EL PUNT

NACIONAL. Plana 12 i EDITORIAL Plana 2

Països castellanitzats
Un 95% dels catalans, valencians i illencs parlen bé el castellà, però el català, només un 65%
L’informe de la Plataforma per la Llengua constata la fractura lingüística als Països Catalans
La legislació espanyola i el propi canvi de llengua, causes principals de la minorització

Entrevista Miquel Morera i Darbra

Membre de l’Agrupació de la Lleva del Biberó

“Soc l’últim
supervivent
de la Lleva
del Biberó”
“On són avui els republicans de
l’Estat? No respiren gens”,
afirma l’excombatent nascut a
Sarrià fa 103 anys, que avui
rebrà la Creu de Sant Jordi
CIUTATS. Plana 6-7
Miquel Morera, al seu domicili de Sarrià, durant l’entrevista amb el Punt Avui. ■ ORIOL DURAN

Crònica Un estiu
‘Via
Plana 15

als escenaris
Israel Mal Pelo
converteix
Jenín en fora’ ultima al TNC
el debut
un infern L’ANC crida a
a Avinyó
una Diada de
confrontació Representen
amb l’Estat ‘Double infinite. The
Joan Cabasés bluebird call’
Vega Un soldat a Jenín ■ EFE NACIONAL. Plana 13 L’Onze farà confluir quatre columnes a plaça Espanya ■ EFE Plana 21
 |
6 Ciutats | EL PUNT AVUI
DIMARTS, 4 DE JULIOL DEL 2023

L’APUNT Al meu gimnàs piscina es fan totes les classes d’aigua-

gim en castellà. Venga, venga, equipo, equipo! quan to-
tes les que fem la classe som catalanes. Potser una o
Aiguagim en dues senyores grans van venir d’Andalusia fa anys i pa-
castellà nys però tothom se’ls adreça en català amb total norma-
litat. Però no, els monitors i les monitores de la piscina
Mireia Rourera s’entesten a fer la classe en castellà, fins i tot els que són
catalanoparlants. Un cop, fa anys, em vaig queixar del
mateix cas, però per la professora de ioga, i a la recepció
em van mirar com si fos un bitxo estrany. També a l’ajun-
tament del meu poble, la número dos i regidora d’Urba-
nisme parla castellà tot i que és d’una agrupació d’elec-
tors independentista. Ella, però, només parla en castellà
fins i tot als plens. Poc que ens passa.

Miquel Morera i Darbra L’últim de la ‘lleva del biberó’

“Les bombes em van

colgar dues vegades”
CALMA TENSA · “Vaig presenciar un parell d’intercanvis al front d’Aragó. Ells tenien de tot i nosaltres, paper de fumar”
MÀUSER · “Sempre he tingut una punteria excel·lent. I això és el que m’ha salvat també la vida” COMBAT · “En vaig
matar molts. En un moment de tant perill, no penses en una altra cosa que en el que has de fer i llestos. Ets tu o ells”

Emili Bella primordial i podíem demanar

BARCELONA el que fos amb allò, que era pa-

A
ls 103 anys, Miquel Mo-
rera i Darbra (Sarrià,
26 d’abril del 1920) rep
avui la Creu de Sant
Jordi. L’últim representant de
l’Agrupació de Supervivents de
la Lleva del Biberó-41 rememo-
ra per a El Punt Avui la seva
participació com a voluntari,
amb setze anys, en la guerra.
Què recorda de la proclamació
de la República?
Jo tenia 11 anys i el meu pare
em va portar a la plaça de Cata-
lunya, hi havia una gresca molt
maca. Li vaig dir: “Papa, a vostè
no el veig gaire content de tot ai-
xò que veu.” I em va dir: “No gai-
re. Ha vingut massa senzill.
Aquestes coses si no són amb
sang, mal assumpte.” Em vaig
quedar amb la seva idea que al-
guna cosa havia de passar. I va
passar després, el 36. El meu pa-
re tenia aquest pressentiment.
A vostè no el criden a files. És el
seu pare, que anava i venia del
front, que un dia li proposa
d’acompanyar-lo. S’ho va pen-
sar gaire?
Ell havia de venir a buscar eines
i recanvis per a l’armeria. Com-
panys es va assabentar que el
meu pare havia estat arreglant
armes quan va esclatar la guer-
ra. S’estava formant la columna
Macià-Companys i li va propo-
sar personalment, com a tinent
mestre armer, si volia muntar
l’armeria de la columna. Ja va
anar amb la primera remesa al
front, a Alcanyís [Baix Aragó].
Venia cada setmana a buscar
recanvis a Sant Andreu, perquè
hi havia un magatzem on en re-
partien, i tornava cap al front.
Això cada setmana. Jo ja l’espe-
Miquel Morera va anar a la guerra com a voluntari l’octubre del 1936 ■ ORIOL DURAN
rava i sabia com anava la cosa
perquè estava molt atent; anava
escoltant i llegint.
I en una de les visites, què li diu?
“Escolta, veig que estàs aquí
que no fas res. Vols venir d’aju-
dant meu?” No m’ho vaig ni
pensar. Dintre meu vaig dir: “Ja
era hora que et decidissis, ho-
me.” Em sentia que volia parti-
cipar-hi, perquè l’ambient de ca-
sa sempre havia estat d’Esquer-
ra Republicana des que es va
formar. Només diré que el meu
pare no portava mai corbata,
sempre el llacet negre dels que
eren catalanistes. Amb el llacet
negre s’identificaven.
La seva mare què hi va dir?
La meva mare es va conformar,
ves. Què volies fer-hi?
Quina tasca tenia encomanada
al front?
Ajudant d’armer, mecànic, ar-
reglar armes. El front d’Aragó,
a Terol, era molt quiet. Tenia
escaramusses i temptejos de
foc per veure quina potència
tenien aquelles posicions i qui-
na contesta rebien, però fins i
tot hi havia intercanvis. Baixa-
ven els d’una posició i els de
l’altra a la fondalada i deien:
“Rojos, voleu fer intercanvi?” I,
és clar, ells tenien de tot i nos-
altres teníem una cosa que era
per de fumar, perquè les fàbri-
ques eren totes a Catalunya.
En aquell moment, sabíem que
era sagrat que no es disparés ni
un tret ni passés res. Es fuma-
ven la cigarreta de la pau i no
es parlava de guerra, i quan ha-
vien fet l’intercanvi, bandera
blanca i uns cap als seu lloc i els
altres cap a l’altre.
Vostè els havia presenciat
aquests intercanvis?
Sí, un parell de vegades. Estava
assegut a sobre dels parapets.
Allà tenies assegurat que no et
passaria res. I després estàvem
la mar de satisfets i contents.
On va combatre?
A Aragó i a València. Molt. A
Aragó, hi havia aquests tempte-
jos. Sempre he dit que si ha-
guéssim volgut matar un soldat
o un milicià, se n’haurien mort
molts, perquè hi havia llocs que
els teníem a tir. Jo mateix tenia
molt bona punteria i si hagués
hagut de fer-ho, cada tret hau-
ria estat un individu mort. Però
no combatíem així. Ens consen-
tíem que no teníem necessitat
de matar-nos així. Ara, quan de-
ien d’atacar una posició o defen-
sar-se, es feia.
Com va ser l’episodi de la me-
tralladora?
Això va ser a les muntanyes de
Montalbán [Terol]. Allà ens van
atacar. El meu pare, perquè no
fos dit que jo era el fill del tinent
mestre armer, si hi havia una
cosa per fer per primera vegada,
em tocava a mi. I a Martín del
Río [Terol], que era on teníem el
quarter general de primera línia,
hi havia l’oficialitat. A mi em va
tocar fer la primera vegada un
mes de guàrdia allà. Hi tenia una
EL PUNT AVUI
DIMARTS, 4 DE JULIOL DEL 2023
Miquel Morera i Darbra L’últim de la ‘lleva del biberó’
Morera va néixer el 1920 a Sarrià, on viu actualment ■ ORIOL DURAN
habitació i la feia servir per dor-
mir i de taller; així les armes no
havien d’anar fins a Utrillas [Te-
rol]. Tot el que podia arreglar jo
allà ho feia. I això era molt im-
portant, perquè d’armament
n’hem tingut de tan dolent com
vulguis: espingardes que havien
estat a la Revolució francesa, ar-
mes de la Revolució russa... O si-
gui que de recanvis gairebé no
n’hi havia. Quan es van acabar,
que va ser aviat, es va anar elimi-
nant tot aquest armament fins
que va poder venir material d’al-
tres llocs.
I a Montalbán els van atacar.
Jo era a Martín del Río. Aquell
dia, no sabia què fer, i com que
ho feia molt sovint, això de re-
passar les armes a les trinxeres
mateix, se’m va acudir agafar
el macuto. Sempre hi portava
un màuser que m’estimava
molt, i me’n vaig anar a les po-
sicions de Montalbán a passar
revista. Érem dins d’un niu de
metralladora, una Hopkins,
quan el vigia va avisar el tinent
que es veien moviments. De
cop, una explosió d’un obús. El
tinent va concloure que era un
atac, no un tempteig. Va dema-
nar ajuda a la rereguarda i van
pujar les tropes en formació. I
el caporal tirador que hi havia a
la màquina va començar a dis-
parar perquè estaven pujant.
Si aquella gent podia tirar una
bomba de mà a dins de la trin-
xera, ens haurien mort. Es va
posar a disparar i anava se-
gant, liquidant l’enemic. De
sobte, tot de cop s’atura. Un
moment de parar i podien arri-
bar a tirar les bombes dins. Li
vaig donar una empenta, el
vaig tirar a terra i va desaparèi-
xer. Després, vam saber que no
estava bloquejat: havia de pa-
rar perquè acabessin de pujar,
però això ho vam saber des-
prés. Jo, com que era al costat,
el vaig empènyer, el vaig tirar a
terra, em vaig posar a la metra-
lladora i vaig continuar dispa-
rant. Vaig defensar la posició, i
es van retirar perquè hi havia
una carnisseria... En vaig ma-
tar molts. Molts més de cin-
quanta. M’han preguntat si
tinc consciència del que vaig
fer. No, va ser tan espontani i
en un moment de tant perill
que no penses en una altra co-
sa que en el que has de fer i lles-
tos. Ets tu o ells. No hi ha més
explicació, aquí.
Hi va haver algun altre moment
de la guerra en què va haver de
disparar?
He participat en més d’un atac ai-
xí. No jo sol, tots els ajudants;
anàvem amb fusell i cartutxeres.
El màuser li va salvar la vida en
alguna ocasió?
Jo disparava, perquè si ataca-
ven, jo era un més a la trinxera,
al parapet disparant, i sempre
he tingut una punteria excel-
lent. I això és el que m’ha salvat
també la vida. Molta punteria,
tinc. Em vaig especialitzar a fer
que no sortís cap a les trinxeres
cap arma de foc que no passés
per les meves mans.
Com el va afectar tot plegat?
Hi pensa sovint, en la guerra?
Ara, més. Quan era més jove, no
hi pensava tant, perquè em de-
dicava a treballar, i treballar, i
treballar. Vaig tenir una fàbrica
d’estampació. Durant molts
anys, no en parlava, de la guer-
ra. Fins l’any 198,1 no se’m va
acudir de fer un llibre.
Va patir moltes vegades per la
seva vida?
Cinc vegades vaig estar a punt
de morir, entre el front i des-
prés, al camp de concentració
d’Horta.
Expliqui’ns les del front.
Els soldats anaven pel costat de
la carretera i nosaltres portà-
vem un camió amb tota l’arme-
ria. A Benassal [Alt Maestrat],
va ser la primera vegada que
vaig quedar colgat en un bom-
bardeig. A la sagristia. Quan ar-
ribàvem a un poble, ens posa-
ven a les cases. D’això me’n cui-
dava jo. Jo era el Nano, perquè
era el més jove. A Benassal, vam
❝
On són avui els
republicans de la
resta de l’Estat?
No respiren gens
arribar i vaig anar a demanar a
l’Ajuntament, com havia fet
sempre, que ens donessin allot-
jament per als soldats i per po-
sar l’armeria. Ens van donar la
sagristia del convent que hi ha
al mig del poble. Jo estava dor-
mint en un llit senzill de ferro,
amb un matalàs. Potser del sa-
gristà. Em vaig treure les botes i
a dormir. A la matinada, va sen-
tir un xiulet i tenia tanta expe-
riència que em vaig dir: “Aques-
ta ve per mi.” Va caure a la casa
del costat i tota la paret em va
caure sobre, però jo m’havia fi-
cat sota el llit. El somier se’m va
clavar a la cara. M’hauria ofe-
gat, però vaig sentir que crida-
ven perquè sabien que jo havia
de ser sota la runa. Van desen-
runar i fer palanca perquè
m’entrés aire i em van treure.
Em van informar que havien es-
tat tres avions Stuka que actua-
ven per primera vegada. Tres
bombes van deixar el poble ar-
| Ciutats | 7
rasat. L’endemà, encara em van
tornar a colgar les bombes.
Dues vegades, avui i demà. De
Benassal ens vam traslladar a
un altre lloc i en previsió vam
cavar un refugi. Vam posar
troncs i terra a sobre. Allà, em
van tornar a colgar. Hauria po-
gut sortir jo sol, potser, no ho
sé, però em van ajudar perquè
estava ple de terra.
En quin moment va saber que la
guerra no la guanyarien?
No ho vam saber mai. Ens va ve-
nir tant de sorpresa a Requena
[Plana d’Utiel] que ens vam po-
sar a plorar. Va venir un parte
de la comandància del XXII Cos
d’Exèrcit de Llevant, que era de
xoc, dient que la guerra s’havia
acabat i que féssim entrega de
les armes a l’Ajuntament. Vam
tenir un sentiment de derrota i
aixafament. El meu pare va se-
guir les ordres. Vam anar cami-
nant fins a Xiva [Foia de Bu-
nyol]. Des de Xiva a València
vam anar amb tren. Allò era...
Érem gotims de raïm. Per arri-
bar a Barcelona amb tren vam
estar onze dies. Vam arribar a
l’estació de França i vam anar a
peu fins al Guinardó. Vam arri-
bar al vespre; ens vam retrobar
amb la mare. I al cap de poc, ja
picaven a la porta.
Sap qui els va denunciar?
Sí, l’amo de la casa que teníem
llogada. Ja feia temps que volia
que en marxéssim. Ens van
portar a la Model vuit mesos, al
correccional, l’edifici que dona
a la part de darrere. La Guàrdia
Civil, quan trèiem el cap per
mirar a fora, ens disparava.
Sempre, sempre, sempre vam
anar junts el meu pare i jo, tant
a la guerra com als camps de
concentració. De la Model vam
passar al camp de Sant Joan, a
Horta, al de les Llars Mundet i,
després, al de Reus. A Sant
Joan, morien com a mosques;
l’aigua era podrida, sortia d’un
pou artesià. A mi em va agafar
una gastroenteritis. El meu pa-
re va aconseguir que vingués
un metge que va dir que no em
donava més de dos dies de vida.
El meu pare va aconseguir Ve-
getalín i em vaig curar.
Què suposa per vostè que li do-
nin la Creu de Sant Jordi?
Un impossible. Ho agraeixo
molt. He fet tant com he pogut
junt amb el meu pare. Em sap
greu que no hi sigui. L’últim de
la lleva del biberó, vaig ser dele-
gat de premsa de l’Agrupació de
Supervivents de la Lleva del Bi-
beró-41. Érem 85 i l’últim, l’úl-
tim, l’últim i l’últim soc jo.
Vostè que ha combatut el feixis-
me, què li sembla l’auge de Vox?
D’on han sortit tants? On són
els republicans de la resta de
l’Estat? No respiren gens. ■