5. LA SOCIETAT EGIPCIA. Grups socials: qui tenia més poder i quins no en tenien?

El faraó, que vol dir “casa gran”, tenia un poder absolut i era considerat com a un déu. Era
l’amo de totes les terres, controlava l’aigua i els canals, tenia el monopoli del comerç… Tot allò
era el que li feia poderós. Era el cap de l’exèrcit i els funcionaris feien complir les seues lleis i
ordres.

Amplia la següent imatge del

faraó, colora-la al teu gust i fica-li el teu
nom, també en la llengua de l’Antic Egipte.
Farem una exposició en classe.
 6. ELS TEMPLES D’EGIPTE.
Situats en la marge dreta del Nil, a l’est (la part de la vida, per on naix el sol).
Tots ells miraven al riu qui donava la vida al país..

L’arquitectura egípcia és arquitravada, és a dir, amb coberta plana, aguantada per columnes,
sense arcs ni voltes. Els edificis els feien en pedra i es decoraven amb gravats, escultures i
pintures.

A ells s'arriba a través de l'avinguda de les esfinxs,

passeig protegit per dues fileres d'esfinxs o animals
protectors, lloc a on el poble es situava habitualment.
En l'entrada principal se situaven dues grans estàtues
sedents, que protegien el temple. A voltes també es
posaven obeliscos. Si el déu principal és Ra, el Sol, els
obeliscos dels temples representen els rajos del sol,
que donen la vida. El “piramidó” era la pedra
piramidal en la qual culminaven les antigues
piràmides. En l'Imperi Nou, passarien també a
coronar els obeliscs.

(L'obelisc que falta del temple de Luxor és el que està en els Camps Elíseos de París: en el XIX, el
president Egipci li'l va regalar al monarca Luis Felipe de Orleans
a canvi d'un enorme rellotge que ja no funciona).

En la façana principal es col·locaven 4 estendards o banderes amb

els 4 colors principals: blanc, blau, roig i verd.
En entrar en el temple trobem el pati porticat, on a voltes el
poble podia accedir per a algunes celebracions.
Després trobem la sala hipòstila, luxós recinte format per moltes
columnes. A ella ja només podien accedir les classes nobles.
Destaca la del temple de Karnak (realitzada durant la famosa
dinastia XIX), amb 134 columnes gegantesques, unes amb
capitells amb forma de papir i unes altres amb forma de flor de
loto (simbolitzant una altra vegada la unió de l'alt i el baix Egipte).
A mesura que ens endinsem en el temple, els sostres es van
fent més baixos i el sòl més alt, per la qual cosa dóna la
sensació de que l'espai es fa més xicotet. I on més s'aprecia
açò és en el Santuari, al fons. Allí només podien accedir el
faraó i els seus sacerdots. Primer, sobre un bloc de granit,
se situava la barca sagrada (en la qual es portaria el cos del
faraó fins a l'altra vida). Al fons, i sobre un altar d'or, es
col·locava l'estàtua del déu, amb vestits dels 4 colors
principals.

Tots els temples estaven pintats per dins (policromia),

destacant els colors de les banderes de l'entrada. Els colors
s'aconseguien de les pedres precioses picades, com el
lapislázuli (blau), ametista (violeta), malaquita (verda), etc.
Sobre ells, com a vernís i protecció usaven clara d'ou.

En els sostres simulaven cels blaus amb estels grocs. I sobre

les portes era habitual veure el disc solar amb ales esteses als
costats, símbol de protecció.

En els gravats que es feien en les parets destaquen les figures

dels déus més importants amb els faraons de l'època i la seua
família. Una escena freqüent era aquella en la qual els déus
ofereixen al faraó la clau de la vida: “Ankh”, un dels símbols més complets: representa la unió
de l'alt i baix Egipte; lo curta que és la vida; l'est i l'oest; la unió del femení i el masculí: LA VIDA.

En altres escenes es pot veure al faraó agafant pel pèl a diversos enemics vençuts en batalla i
lliurant-los a Ra.

En altres ocasions es veu al faraó al costat d'un munt de mans, llengües i penis, que tallaven als
enemics per a comptabilitzar els morts que havien provocat en la batalla.

Habitualment, cada faraó afegia als

temples els seus propis dibuixos i/o
gravats, per a engrandir el seu
record. En ocasions, també manaven
desfer, martellejant les pedres de les
parets, tots els gravats de faraons
anteriors. (foto dta.).
 “Los templos egipcios”

1- Explica què simbolitzava l'obelisc i què era el

piramidión.

2- Para què servia la Barca Sagrada i on es

col·locava?

3- Per què molts gravats estan martellejats?

4- Fes un esquema on relacions les diferents parts dels temples amb els grups socials
que podien accedir a ells.

Partes del templo Características Clases sociales que podían entrar

 TEMPLES EGIPCIS. 8’

1- Escriu el nom d’algun temple egipci.

2- Escriu el nom d’alguns deus egipcis.

3- Com construïen els temples?

4- Quins podien entrar al temple?

5- De quin costat del Nil estaven els temples i per què?

6- Quins tipus de capitells feien?

7- Què és espoliar? Fica’n un exemple.

8- Com s’anomena el treball dels experts que investiguen els restes del passat?
7. ELS SOTERRAMENTS EGIPCIS.
Situats en la marge esquerra del Nil, a l'oest, perquè és la part
per on es posa el sol, simbolitzant la mort.

1- Els primers enterraments van ser “mastabes”, càmeres

subterrànies on s'allotjava el cos del difunt amb tots els
seus tresors.

2- Després es van utilitzar les piràmides, nom que li van

donar els grecs en veure la seua forma triangular; els van
cridar així perquè tenien la mateixa forma que els seus
formatges (“piram”). Però abans es deien “ben-ben”:
significava “la casa de l'altre món”. Creien en l'eternitat,
en el més enllà, i el déu creador de tot estava en el cim
del ben-ben.

“Els déus estan amb qui té ben-ben sobre la seua tomba, i li acompanyen al més enllà”. En
l'antic Egipte o MISR, només el faraó podia tenir aqueix dret; però si açò es complia -si el faraó
tenia la piràmide sobre la seua tomba-, seria també la garantia que tot el seu poble accediria a
l'eternitat amb el seu faraó. Per açò calia treballar amb el faraó en la construcció de la seua
“casa de l'altre món”; d'alguna manera, anava a ser la casa i la salvació per a tots.

3- Finalment, en l'Imperi Nou, es van utilitzar les tombes. Com els lladres sabien que sota tota
piràmide hi havia riqueses que poder robar, els faraons
van decidir enterrar-se sota muntanyes naturals –que
serien la seua “ben-ben”-. Així, no hi hauria pistes d'a on
estaven les riqueses que acompanyarien la seua ànima
(BA) a l'altre món.
També per als investigadors han sigut molt més difícil de
trobar. No obstant açò, en aquestes noves tombes els
arqueòlegs han descobert infinitat de tresors, gravats,
dibuixos i inscripcions (en les piràmides no hi havia) a
través dels quals han pogut descobrir quasi tot el que
avui sabem d'aquella època i de la seua religió.

Com es construïen les piràmides?

Milers i milers d'homes van treballar voluntàriament (la
majoria no eren esclaus) en eixes obres “faraòniques” durant
molts anys. Perquè els obrers no conegueren la situació exacta,
cada cert temps es canviava el grup de treballadors. A més,
aquests venien, amb els ulls coberts, de llocs diferents i cada
grup feia una part de la construcció.
La pedra es treia de les pedreres. Per a tallar els blocs,
s'introduïen en ella tascons de fusta de figuera que, en banyar-
les, dilataven i trencaven les grans mols. Era “la dinamita de
l'època”. Els blocs eren col·locats sobre unes fustes que
rodaven sobre cilindres també de fusta.

Imatge d'un obelisc en la pedrera

Per a evitar que es trencaren pel fregament, s'anaven banyant contínuament amb llet.
Arrossegats i espentats, els blocs de pedra arribaven fins al Nil, pel qual eren transportats fins a
la zona de la piràmide. Els egipcis van arribar a obrir canals en el gran riu que arribaven fins a la
base mateixa dels enterraments.
Una vegada allí, amb arena i tova es construïen rampes i muntanyes amb forma de caragol per
les quals es pujaven les pedres fins al seu lloc corresponent. La piràmide de Kheops té 2 milions
d'aquests blocs.
Les pedres se situaven unes sobre unes altres, sense
ciment. Amb una pedra duríssima, la diorita, fregaven
els blocs per a cremar-los, treien l'aire que poguera
quedar entre ells i, així, quedaven pràcticament pegats
entre ells. (El mateix efecte que quan freguem les
mans).
La part interior de la piràmide, la que cobria les
càmeres, tenia un acabat molt bo. Després, es recobria
amb pedres ja no tan ben rematades. La part exterior, la
que es veia, es tornava a fer amb blocs perfectament
tallats i poliments.
Interior de piràmide: es pot visitar

Els coneixements d'astronomia eren enormes. La perfecció de la construcció era tal que quan el
sol està just sobre la piràmide, no es veu ombra en el sòl. Una teoria afirma que les puntes de
les tres piràmides de Gizé coincideixen amb la situació dels estels que formen la constel·lació de
Orión en el firmament. Alguna teoria arriba a considerar que aqueix grau de perfecció i
coneixement era impossible per a l'època, per la qual cosa aquestes grans obres serien obra
d'alguna ment superior, com extraterrestres.

Les creences dels egipcis i les càmeres de les piràmides.

Com els egipcis creien en la vida en l'altre món, momificaven el cos del difunt. Pel costat
esquerre del cos, treien totes les seues vísceres i les col·locaven en quatre càntars, excepte el
cor (IB) que ho tornaven a col·locar en el seu lloc.

El cervell ho treien amb un ganxo especial pel nas,

després de trencar l'envà nasal. Si no podien, perquè
era una tècnica difícil, a través d'un orifici en el
crani. Després, el cos s'embolicava en ungüents i
benes i s'introduïa en el sarcòfag, on perdurava
sense descompondre's al llarg del temps.

Només els més rics podien permetre's un

embalsamament amb vertaderes garanties que
duraria molt de temps.
Mòmia i el seu sarcòfag.

La pirámide de Keops por dentro

Arribada la mort, el difunt passava per “El judici de Osiris” (Déu dels morts): El IB (cor) es
posava en una part de la balança. Si aquest pesava més que la ploma de la justícia, es
considerava que era impur i no podria accedir a la vida eterna.
Creien que la seua ànima –BA- tenia ales i passava el dia fóra del ben-ben, tornant a la nit al KA,
una estàtua o còpia de la mòmia del faraó, que situaven en la sala anomenada pou (pozo).
Des de sempre s'ha cregut que les càmeres funeràries estan a l'interior de les piràmides i el fet
de no haver trobat gens en elles s'explica pels saquejos continus que han patit al llarg de la
història. No obstant açò, algunes teories consideren que era sota les piràmides (abans
mastabes) on es trobaven les sales importants: el pou (per al KA), la sala de les ofrenes
(aliments, utensilis i joies que ajudarien al difunt en el seu viatge a l'altra vida) i la càmera
funerària en si (que contenia el sarcòfag amb la mòmia).

La primera piràmide coneguda està en Saqqara té forma “escalonada”. El faraó Zoser li la va

encarregar a Imhotep, el primer arquitecte conegut. La seua saviesa va ser tan benvolguda que
va arribar a ser considerat quasi com un déu.
Després, en la zona de Gizé, les piràmides dels faraons Kheops, Kefrén i
Micerinos ja es van fer amb els seus costats llisos: amb pedra i terra
recobrien els espais entre els grans blocs de pedra per a poder posar gravats
i inscripcions. Avui, aqueixa capa s'ha perdut per l'erosió i tan sols es pot
veure açò en la part superior de la de Kefrén. Finalment, la punta de la
piràmide era rematada amb un “piramidió”, d'or massís. Tots van ser robats.

L'Esfinx de Gizé és el monument que “protegeix” el

recinte. Hi ha moltes teories sobre el seu significat i el
per què de la seua situació. Però l'últim que es coneix
d'ella és que està ací per casualitat: Una vegada
acabades les piràmides, sobraven grans blocs de pedra
al costat d'elles. Per a embellir el recinte, els seus
arquitectes van decidir crear aqueixa gran estàtua
amb forma de lleó, en honor a la gran deessa lleona
de la ciutat de Tebes, en aquells dies la capital de
l'imperi. El seu antic nom fa referència a Ra, el sol, i
mira precisament cap a l'est, el naixement de l'astre déu.
De totes maneres, es creu que encara no sabem ni la meitat sobre la construcció i els secrets de
les piràmides o ben-ben. Els descobriments continuen i molt del que sabem pot canviar.
Precisament, açò és la Història.
 ENTERRAMIENTOS:

Imperio antiguo imperio nuevo

-----------------------------------------¡------------¡-------------------------
1º mastabas 2º pirámides 3º tumbas (bajo montañas sin señalizar)

Pincha aquí: Muévete a tu aire por dentro de esta tumba, en 3D, a todo color

Muévete a tu aire por dentro de una tumba y anota cosas que hayamos explicado:

Veure les meues carpetes (“temples, tombes, Nil i vida”) (en LUVIRAM - ARTE - EGIPTO) .

1- En quin costat del Nil se situaven els enterraments i per què?

2- Explica per què es van fer les piràmides.

3- Explica el que veus en aquesta imatge:

4- Quan van canviar els faraons les piràmides per tombes i per què? I escriu
un inconvenient d'aquesta decisió.
 LA MALDICIÓN DE TUTANKAMON

Pocos días antes de la apertura de la tumba de Tutankamon, el canario que había acompañado a Carter
durante la excavación (bautizado el pajarito de oro) fue atacado por una cobra. Esta era la serpiente de
los faraones, por lo que los obreros de la excavación pensaron que era un mal presagio y advirtieron a
Carter y Carnarvon de que, si violaban la intimidad del faraón, morirían como el pajarito.
Tras el descubrimiento, algunos vaticinaron la muerte de los involucrados como resultado de las
maldiciones que advertían sobre los riesgos mortales de perturbar el descanso eterno de los faraones.

Aunque han aclarado que la tumba no mostraba advertencias mortales, el episodio del pájaro y la
repentina muerte de Carnarvon al mes de profanar el sepulcro produjeron muchas especulaciones.

A esto se sumó que el mismo día de la muerte de Carnarvon hubiera un apagón eléctrico en El Cairo y
que su perro muriera también. La prensa divulgó la noticia de “una víctima de la maldición del faraón”. Y
a esta le siguieron otras víctimas, hasta veintitrés. Los profesores Breasted y La Fleur y el millonario
estadounidense George Jay Gould fallecieron al poco tiempo de visitar la tumba. El asistente de Carter
también murió, pero nunca se aclaró que estaba ya enfermo y esto lo había obligado a dejar el trabajo
poco antes de fallecer. Otro de los ayudantes de Carter y la enfermera de Carnarvon también murieron.

Inglaterra se horroriza.
Éste fue el titular que un periódico dio al informar de la muerte de Archibald Douglas Reid mientras
examinaba la momia. También las muertes del egiptólogo Arthur Weigall, la del hermanastro de lord
Carnarvon Aubrey Herbert, que se suicidó en un arrebato de locura, y la de lady Elizabeth Carnarvon,
por la picadura de un insecto, se relacionaron con la maldición. En 1930, de todos los que habían
participado más íntimamente en la expedición, solamente vivía Howard Carter.

Para justificar las muertes, algunos científicos recurrieron a la teoría del aire malo, bacterias milenarias y
hongos de la tumba que pudieron infectar a los profanadores. Pero esto fue descalificado por el director
de antigüedades egipcio, Gamal Eldin Mehrez, quien declaró en 1972 que él era la mejor prueba de que
las muertes no eran más que coincidencia: “He pasado mi vida entera rodeado de ataúdes y momias”.
Un mes después, mientras los tesoros de Tutankamón se dirigían a Inglaterra para conmemorar el
medio siglo del hallazgo, Mehrez murió de un infarto. Los creyentes en la
maldición nunca han podido aclarar por qué el artífice del hallazgo, Howard
Carter, llegó a vivir hasta los 65 años.

¿Qué pista nos da el nombre del faraón sobre los dioses en los que
creían?

Entra en el enlace @ “La tumba española de Tutankamón”. Lee la noticia y

contesta a las preguntas:

-¿QUIÉN ha creado una copia exacta de la tumba del faraón?

-¿DÓNDE?

-¿POR QUÉ?

-¿QUÉ opinas?
 “Dos teorías para los ben-ben”

1. ¿EXTRATERRESTRES? Basado en el libro “En busca de la Edad de

Oro”, de Javier Sierra.

Según una teoría de Charpentier, las catedrales dedicadas a la Virgen

(Notre Dame o Nuestra Señora) en Francia (Chartres, Reims, Amiens
y otras) se diseñaron para representar sobre el suelo la constelación
de Virgo (Virgen). A cada catedral le correspondería una estrella de las que forman Virgo. ¿Sería eso posible?
¿Tenían tantos conocimientos en la Edad Media?
Ya los antiguos egipcios hicieron algo parecido cuando construyeron las pirámides de Gizé con la misma colocación
que las estrellas de la Constelación de Orión: ése era el lugar por donde el alma de los difuntos (ba) accedía al más
allá. Se trataba, pues, de imitar en la Tierra lo que había en los cielos.
Algunas teorías van más allá. Se ha llegado a contabilizar más de 20 coincidencias culturales entre los antiguos
egipcios y las antiguas civilizaciones americanas, y otras como algunas asiáticas o la de los guanches en Canarias:
momificaban a sus muertos, construyeron pirámides, utilizaron la misma clase de grapas de cobre para unir
bloques de piedra, elaboraron calendarios basados en estrellas, conocimientos médicos, creencias, practicaban la
trepanación, coincidencias en sus lenguajes…
Para explicar todo esto, algunos han afirmado que existió alguna forma de civilización avanzada (¿extraterrestres?)
que, distribuida por todo el planeta, coordinara o conectara unos pueblos con otros. ¿Cómo explicar, si no, tantas
coincidencias entre zonas del mundo sin contacto entre sí?

2. LA TEORÍA DE “LA RESONANCIA MÓRFICA”. www.revistagamana.org ¿Están nuestras mentes interrelacionadas?

En 1981, el bioquímico Rupert Sheldrake publicó la hipótesis de la Resonancia Mórfica que plantea que las mentes
de los individuos de una misma especie están unidas a través de un campo no físico, llamado mórfico o
morfogenético, de manera que el aprendizaje de un individuo afecta al resto de individuos de su especie, aun sin
tener contacto físico entre ellos. Esta teoría ha sido apoyada por otros científicos a través de muy diversos
experimentos.

No sólo plantea la existencia de vínculos que unen todas las mentes de los individuos de una especie animal, sino
también vínculos en plantas o minerales. Llega a la conclusión de que estos campos morfogenéticos son como
gigantescas memorias donde se acumula información. Durante siglos, textos y tradiciones de La India hablan de
“una especie de memoria global que recoge todo lo que ocurre en la Tierra”.
Cuantas más veces se repite un comportamiento, más rápido lo aprenden las generaciones siguientes. Por
ejemplo: hace millones de años, un bosque de pinos aprendió que para sobrevivir al fuego tenía que aprovecharse
de él y esparcir sus semillas en el terreno quemado, para renovarse así. Ese aprendizaje se extendió por todo el
planeta a través de la resonancia mórfica.
Se han realizado experimentos con grupos de ratas que, sin contacto entre ellos, aprendían a escapar de un
laberinto. A unos monos se les proporcionaba unas raíces que les gustaban mucho, pero no la arena que quedaba
pegada a su piel. Un día, una hembra comenzó a lavarlas en el agua antes de comerlos y ese hábito fue imitado por
otros monos de su comunidad. Los investigadores observaron que esa acción se generalizó casi simultáneamente
en diferentes comunidades de monos sin contacto entre sí.

Todo ello refuerza la idea de que cuando un determinado número de seres logra desarrollar poco a poco una
nueva conciencia o avance, llega un momento en que ello es adoptado por todos los miembros del colectivo o
especie, por muy alejados que estos se encuentren entre sí. Y al igual que ocurrió con los monos, la Humanidad se
ha podido beneficiar de la información acumulada en los campos mórficos. Esta teoría podría explicar el hecho de
que, muchos siglos antes de Cristo, aparecieran pirámides muy similares en diferentes zonas del mundo, sin
ningún contacto demostrado entre los diferentes grupos de personas que las construyeron con fines idénticos. Y
todas las coincidencias culturales que nombra este artículo.
En 1.993, se hizo un experimento en la ciudad de Washington: Se pusieron a rezar 4.000 personas a la vez y, como
consecuencia, se redujo en un 25% el índice de crímenes violentos en esa ciudad. Como dijo el maestro… “La fe
mueve montañas”

¿Qué teoría defiendes tú y por qué?