Sala de detenció d'un aeroport a un país estranger.

Un home de mitjana edat assegut a un banc amb roba

de turista i un braç embenat amb aspecte avorrit. Durant l’escena mourà el braç sense impediment. Una
dona jove camins nerviosa d'una banda a l'altra, la dona porta roba roba senzilla de turista i un rellotge
d'or. L'home treu un paquet de caramels i l'ofereix a la dona.
DONA: Donades les circumstàncies, em sembla que faré cas al pare i no acceptaré un caramel d'un
desconegut.
HOME: Ho entenc. (S'aixeca i adopta un posat digne) Em dic Pau Segura Ramis, sóc de Manresa, cuiner,
37 anys, Peixos (pausa) és el meu horòscop. I això són simples caramels, de menta polar, suavitzen la
gola i refresquen l'alè.
DONA: Hola, Pau, em dic Laura.
HOME: Molt de gust. (Li torna a oferir els caramels però els no els agafa)
DONA: Crec que faries millor de conservar-los. Et poden servir per comerciar a la presó.
HOME: Tranquilitza't, segur que això serà un simple registre aleatori. Tan bon punt trobin un intèrpret ens
faran quatre preguntes de rigor, es disculparan i ens ficaran al primer vol cap a Barcelona. Tot plegat, una
anècdota per contar a l'uni. (Pausa) A menys, és clar, que portis drogues o explosius a la maleta. Eres una
terrorista, Laura?
DONA: Ha, ha. Molt graciós! Portem aquí dues hores. I que et treguin d'un avió ja embarcat no em sembla
un registre rutinari. En aquesta puta república bananera no crec que necessitin proves per enviar-nos a
una presó tipus Expresso de Medianoche!
HOME: (Somriu) Disculpa. "Monarquia parlamentària bananera", en sembla. I no crec que els agradin els
problemes diplomàtics amb la Unió Europea. Així que, a menys que siguis membre d'un grup terrorista o
un cartel de les drogues no crec que t'hagi d'amuinar aquesta "presó tipus Expresso de Medianoche".
Se sent rodar una clau i s'obre la porta. Entra l'ADJUNT, un home amb traje.
ADJUNT: Seguin, si us plau. Sóc, l'adjunt consular per assumptes judicials de l'ambaixada, en dic Joan
Móra.
DONA: Hola
HOME: Molt de gust, jo sóc el Pau Segura i ella és la Laura.
ADJUNT: Laura Martell, correcte.
DONA: (a l'home) Tenen la nostra documentació.
ADJUNT: Sóc de l'embaixada espanyola, estic aquí per ajudar-los. Pel que sembla, quan estaven portant
les seves maletes a l'avió han caigut de la vagoneta a on anaven i la següent vagoneta les ha passat pel
damunt fent que es trenquessin i el contingut de les dues quedés escampat per la pista. Quan han recollit
el contingut han detectat un paquet sospitós que posteriorment s'ha comprovat que conté 1,2 kg de
cocaïna. (Pausa, els tres es miren alternativament) Evidentment un de vostès no sap res d'aquest paquet i
el que és just és que aquesta persona pugui marxar el més prest possible. Però l'altra ha de saber que la
legislació d'aquest país, al temps que és molt dura amb els delictes de narcotràfic, és molt compassiva
amb els que confessen el delicte i donen informació sobre la organització.
Sona el mòbil de l'ADJUNT, el mira i surt.
DONA: (enrabiada) Quin oi! I ha tingut la poca vergonya d'oferir-me caramels. Tot el temps fent-se el
despistat. Un registre rutinari! Vostè sabia perfectament el que passava! Fins i tot m'ha demanat si jo era
terrorista o narcotraficant!
HOME: (Abatut) Quina interpretació! El que em fa més ràbia és que et sortiràs amb la teva. T'ha tocat la
loteria, mala puta! Jo tinc antecedents per tinença.
Entra l'ADJUNT amb un paper a la mà i el mostra a la DONA.
ADJUNT: Coneix a aquest home?
DONA: (sorpresa, portant l’altra ma al rellotge) Víctor?!