EL COS MÉS BONIC QUE S’HAURÀ

TROBAT MAI EN AQUEST LLOC

El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc es
va estrenar el 10 de desembre de 2021 al Teatre de Salt en
el XXX Festival Temporada Alta de Girona.

INTÈRPRET
Pere Arquillué

FITXA ARTÍSTICA
Direcció, composició musical i il·luminació:
Xavier Albertí
Ajudant de direcció:
Roger Vila
Producció:
Festival Temporada Alta 2021
 A Federico Metral.
Volia trobar les paraules més boniques per tu.
Em rendeixo.
Gràcies per tot.
Per ser el meu amic.
T’estimo.
Maria Magdalena es va quedar al sepulcre, a fora, i plorava.
Tot plorant es va acostar al sepulcre i va veure dos àngels
vestits de blanc asseguts allà on havia estat posat el cos de
Jesús, l’un al capçal i l’altre als peus. Li digueren: «Dona,
per què plores?». Ella els digué: «S’han endut el meu se-
nyor i no sé on l’han posat». Acabat de dir això, es girà
enrere i veié Jesús que estava allà dret, però no conegué
que era ell. Jesús li digué: «Dona, per què plores? Qui bus-
ques?». Pensant-se que era l’hortolà, ella li digué: «Senyor,
si ets tu qui te l’has endut, digues-me on l’has posat, que
jo l’aniré a buscar». Jesús li digué: «Maria». Ella, girant-se,
li digué en hebreu: «Rabuni!», que vol dir: «Mestre!». Je-
sús li digué: «No em toquis, perquè encara no he pujat al
Pare; ves a trobar els meus germans i digues-los: Pujo al
meu Pare, també el vostre Pare, i al meu Déu, també el
vostre Déu». Maria Magdalena se’n va anar a anunciar als
deixebles: «He vist el Senyor». També els va explicar el que
ell li havia dit.
Joan 20, 11-18
Text per a un únic intèrpret
(a set veus)
Albert: el noi
Lluís: li diuen Tom Selleck
Home: el pagès del tractor i el remolc
Antònia: la mare
Júlia: la directora de l’institut
Ricard: el propietari de la serradora
Eliseu: abans Pink i a partir d’ara Blue
Pensat per a un únic actor o actriu.
El seu gènere és indiferent.
També la seva edat.
I el físic.
/ Indica que la rèplica següent talla immediatament el que
s’està dient.
* Indica que hi ha un canvi d’espai o de temps. L’obra es
desenvoluparà sense passar per cap tall a fosc.
{ALBERT}
El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui —i que,
probablement, per sempre més— s’haurà trobat en
aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues línies
blanques als laterals i unes vambes beix desgastades.
Potser eren blanques. No ho sé. No ho recordo. Per què
hauria de recordar-ho? De fet, no són meves. M’agra-
daria portar sandàlies de plàstic, de les de riu, d’anar
a buscar crancs. Tampoc sé per què ho dic. Sí. De fet,
sí. Ho sé. És clar. El record més bonic que conservo és
de l’estiu, amb sis anys, caminant per sobre les pedres
quan anàvem a banyar-nos a la riera. El pare, la mare
i jo. Vam anar-hi amb un Talbot marró. Alguna gent el
confonia amb un Chrysler 150 però no ho era. Era un
Talbot. A la mare li agradava dir que era un cotxe de
categoria i els diners que havia costat quan van com-
prar-lo. Feia el mateix amb un munt de coses velles que
ja no valien res i que ella seguia atorgant-los un valor
que ja no tenien: la Yashica que s’havia comprat el seu
pare quan feia el servei militar i que tenia problemes
amb l’obturador o una enciclopèdia Larousse amb
els lloms escantonats i alguns plecs desenganxats. Al

- 39 -
poble, la gent devia pensar que érem una família de
moros. O pobres. Al poble tothom tenia cotxes nous.
Encara ara. Cotxassos. Tothom n’estrena de nous i
grans, constantment. Només els moros portaven cotxes
vells i atrofiats. Alguns moros, fins i tot, millors que
el nostre. A la mare, que no parava de repetir que el
nostre poble s’ha omplert de moros i de gent de fora,
no li feia cap vergonya que nosaltres ho sembléssim.
(Pausa.) Va ser un dia feliç. L’últim que recordo amb el
pare. Jugava als gorgs. Ell em vigilava. No sé on era la
mare. Potser havia anat al cotxe a buscar alguna cosa,
o a recollir flors i herbes. Aleshores encara era una dona
alegre. Vaig cridar com un boig que un peix m’acabava
de passar entre els turmells i m’havia fet pessigolles.
El pare reia. El sol m’encegava i només veia la seva
figura a contrallum. «Ets la cosa més bonica que hi
ha al món. Deixa’m que t’abraci». Em vaig llançar als
seus braços. Ell, amb una força amenaçant i dolorosa,
em va abraçar mentre taral·lejava una cançó. «Per què
plores papa?». «No ploro. Soc feliç. Soc tan feliç que
m’agradaria congelar aquest moment i que no s’acabés
mai». (Pausa.) No era felicitat. Sí que plorava. Jo, en
canvi, sí que ho recordo com un dels moments més
feliços de la meva vida. Potser el més feliç. Després
devia arribar la mare i ho devia espatllar tot. No n’era
conscient però sempre ho espatllava tot. Estic segur
que el pare devia ser un home feliç fins que la va co-
nèixer i es va quedar embarassada de mi. (Pausa.) Ara
el meu cos jau entremig del farratge. Lluny, un tractor
- 40 -
avança lentament cap a mi. Deu portar un remolc on
van carregant-hi el farratge. És una suposició. Només
sento el motor del tractor. També la flaire del farratge
tallat. El mes vinent serà el temps més bonic de l’any i
els camps començaran a tornar-se de color groc. Seran
els dies de la pàmula, l’ordi, el blat i, encara una mica
més tard, la civada. Sento... Més a prop... algú s’acosta.
Corre. Corre molt. És com si dues persones vinguessin
corrent. Però, no. Dues, no. És una sola persona. Per un
moment m’ha semblat que eren dos parells de cames
corrent molt a prop. M’ha semblat sentir que esbufega.
(Pausa.) Sí, esbufega. Alenteix el pas. S’atura. És aquí.
Em deu haver vist estirat al terra. Tant de bo pogués
girar el cap. Tinc el braç estirat. Si l’altre el tinc en la
mateixa posició deu semblar que estic crucificat al terra.
La posició del meu cap em permet veure el braç i la mà
dreta. A l’índex, el meu anell. Excessiu, segons la meva
mare. És un regal. No ho he explicat a ningú qui me’l
va regalar. A l’interior hi ha quatre lletres: A. R. J. A. El
regal era l’anell. La inscripció va ser cosa meva. Vaig
anar a una joiera. No a la d’aquí, a un altre poble. Vaig
anar-hi expressament, en moto, per fer-hi inscriure
aquestes lletres: A.R.J.A. Intento moure els dits. No
puc. S’acosta a la meva cara. L’alè li fa pudor de carnús.
Mai no l’havia vist tan a prop. És en Sam. Té un ull de
cada color. Tampoc m’havia fixat en aquest detall. Ni
en aquestes dentotes. Ara s’aparta. Torna a acostar-se.
Em toca. M’olora. Em llepa el sota ventre, la zona entre
el meu melic i la goma del banyador, d’on sobresurt un
- 41 -
grapat de pèls despentinats que fan camí cap endins.
Intenta moure el meu cos. M’estira el banyador. La tela
cedeix. La goma es trenca. (Pausa.) S’ha apartat. Potser
s’ha espantat. Què passa? (Pausa.) Si és aquí vol dir que
en Lluís no deu ser massa lluny. Potser l’està cridant.
(Pausa.) Lluís... Crida’l! Va...! Vine! (Pausa.) No. No el
sento. No el crida. (Pausa.) En Lluís deu ser per aquí.
No massa lluny. Xuxo... Ves-te’n! Fot el camp! Passa a
jaure! (Pausa.) Aquest cos és massa bo per a tu. També
per a la gent d’aquest poble. (Pausa.) És com si m’ha-
gués sentit. Però no. Crec que no. Ha agafat alguna
cosa del terra i, per fi, m’ha deixat. S’entreté. No sé
amb què. No puc veure’l. Ara sí: un xiulet. És en Lluís.
Ningú d’aquest poble xiula tan bé com en Lluís. Espero
que sigui ell. Que s’acosti i sigui ell qui em trobi. Que
vagi amb la camisa descordada o sense samarreta. En
Lluís té el pit molt pelut. Tant de bo que m’agafi i em
porti fins al mig del poble, a la plaça nova, i que, al seu
pas, tothom surti als balcons, portals i al carrer quan el
vegin passar amb el meu cos als seus braços. La mare,
en lloc d’anomenar-lo pel seu nom, sempre li ha dit
Tom Selleck. A en Lluís li deu agradar perquè somriu i
amb el gest fa que el bigoti s’eixampli gairebé fins a les
orelles. Després fa pujar i baixar tres o quatre vegades
seguides les celles i la mare es parteix de riure. La mare
parla i parla: d’artistes, de famosos... Els anomena pel
nom com si els conegués. És ridícula. M’avergonyeix.
Diu coses sense solta ni volta. Parla perquè li fa por el
silenci. En Lluís s’acosta i escolto com remuga alguna
- 42 -
cosa contra en Sam. Sento l’ombra del seu cos sobre
el meu, com el cor li batega i com es talla la respiració
a tot el camp. Plora com no hauria imaginat mai que
un home així, com ell, podia fer-ho. Sanglota. Sembla
que hagin de venir-li basques. «Sam, deixa, això!».
Li clava un cop de peu i el gos gemega i ploriqueja
contrariat. Cau alguna cosa de la seva boca. Porta
les dents ensangonades. Fill de puta... Em deu haver
mossegat? En Lluís es passa les mans per la cara com
si volgués esborrar —que ningú no ho vegi— l’esglai
i el plor i es posa a cridar.
—Ajuda! Ajuda! Ajuda!
Ja no se sent el soroll del tractor.
Algú s’acosta corrents. Conec aquesta veu... Al poble
ens coneixem tots. Però ara no sé qui és. Qui ets?
—Què passa?
—L’Albert. El nano de Can Ramis.
—Què vols dir?
—En Sam no venia. M’he acostat/
—Hòstia puta! Hòstia... Me cago en Déu i/
—Quina desgràcia...
—L’Albert de Can Ramis.
—T’ho he dit. És ell.
—Sembla que hagin trepitjat merda aquesta gent.
—En Sam era aquí. El cridava i no venia. Per això m’he
acostat i/
—Què collons li han fet?
—Pobre nano...
—L’has tocat?
- 43 -
—És clar que no. Et penses que soc subnormal, o què?
—No el toquis. No el toquem. Segur?
—Què?
—Que no l’has tocat.
—No... És clar que no.
—No el toquis.
—No l’he tocat! No penso tocar-lo, collons! Com vols
que/
—Millor.
—Qui li deu haver/
—Hauríem d’avisar/
—A qui?
—A casa seva. La seva mare. L’Antònia.
—La policia, millor.
—Hem de trucar a l’Antònia.
—Casa seva? No. Quina puta merda! No, no... Quina
gran putada! Trucar a casa seva, no... Jo no. La seva
mare... No sabria com/
—És clar.
—Sam, deixa! Aparta’t! Hòstia puta! Deixa... Sam!
Passa a jaure! Fot el camp i no t’acostis! Collons de
gos! L’Antònia, la seva mare, no. Millor, la policia.
—S’ha de ser fill de puta.
—Pobre xaval.
—Sí, pobre xaval.
—Quant fa...?
—Què?
—El seu pare...
—Deu o onze anys.
- 44 -
—Quina mala pata aquesta gent.
—Quants anys tenia?
—Divuit?
—No, que va...!
—No?
—Encara anava a l’institut. Quinze o setze. Devia
tenir-ne quinze o setze. Pobre xaval. S’ha de ser molt
fill de puta.
Ni quinze, ni setze. Disset. Tinc disset anys. Han dit
«quants anys tenia?». En passat. «Tenia». Em falten
sis mesos per fer-ne divuit. Sis mesos i mig. Només sis
mesos i mig. Passat... Han parlat en passat. Em faltava
mig any per fer-ne divuit.
—Què collons fas Lluís?
—Truco.
—A la policia?
—No, a l’Antònia.
—L’Antònia?
—És la seva mare...
—Li truques? Què li diràs? Però si acabes de/
—Hòstia puta! Abans que se l’enduguin, l’obrin, el
putinegin... És la seva mare, collons! (Pausa llarga.
Gairebé un silenci potser només interromput pel to
dels dígits.) Antònia... Bona... Sí, bona tarda... (Pausa
llarga.) Soc en Lluís, en Selleck. Antònia, no sé ni com
dir-t’ho. M’agradaria no haver hagut de fer mai aquesta
trucada. És terrible... el que ha passat. No trobo les
paraules per explicar una cosa així.

- 45 -
 *
{ANTÒNIA}
Després del meu nom i, potser, un bona tarda, va
haver-hi un silenci... No... No era un silenci. El silenci
ho interromp tot i, en canvi, jo continuava escoltant la
fatalitat a l’altre costat del telèfon. Ja ho havia viscut
abans i era veure venir la repetició d’un sotrac. Final-
ment «Soc en Lluís». En Selleck va dir, però no hi havia
humor com en altres ocasions. Pel color de la seva veu,
vaig endevinar que em trucava per alguna cosa que
no era res de bo. I ara sí, les paraules anaven agafant
gravetat: «Antònia, no sé ni com dir-t’ho. M’agradaria
no haver hagut de fer mai aquesta trucada». Ara sí,
és quan et notes les mans fredes i com si t’anessis a
marejar i a caure estesa al terra. «És terrible... el que
ha passat». Jo ja sentia un dolor que no es pot... «No
trobo les paraules per explicar una cosa així». Encara
no havia dit el què i jo, amb el telèfon que m’havia
caigut al terra, vaig començar a plorar amb totes les
meves forces... Lluny, a l’auricular, sentia el silenci d’en
Lluís, potser l’acceleració del seu cor, però sense dir
res, com si hagués donat per entès que calia passar
per aquell mal tràngol i esperar fins que jo tornés a
recollir l’aparell del terra.
Pausa llarga.
Et deu estranyar que hagi vingut fins aquí a aquestes
hores. Era al llit. No podia dormir. Quan finalment.../
Sí, he pogut. Però... Un somni darrere l’altre.../ Era de

- 46 -
nit, a la vora d’una piscina prenent un cocktail amb la
Marilyn. T’ho pots creure? De debò. Fa un glop i es
llança a l’aigua. M’agafa pel canell i m’estira amb ella
intentant endur-se’m cap al fons. Mai no havia vist
una aigua tan tèrbola. Cada somni més violent que
l’anterior. M’he aixecat.../ Les quatre de la matinada.
M’he vestit. Ara em miro els peus i m’adono que m’he
calçat. Per un moment he pensat que potser no ho ha-
via fet i havia arribat descalça fins aquí. M’he pentinat,
això sí, i he baixat al carrer. He travessat tot el poble:
carrers, carrerons, la plaça... M’he plantat davant de
l’església. La rectoria. La figuera. És un arbre preciós.
Tot estava tan tranquil que espantava. Allà davant... He
passat la mà pel tronc de la figuera. No em miris així.
M’he espantat de mi mateixa. Per això m’he apartat.
He anat cap a la sortida, passada la rotonda. Sí, ho he
fet. La carretera de sortida del poble. Ningú. Només jo.
Com si l’anar i venir —tothom sap que a la nit allò és
un eixam— s’hagués aturat. Com si la rotonda també
estigués de dol.
Pausa llarga.
Quant de temps, no? Com... estàs? Quina pregunta.
Deixa-ho. La mort és una visita inoportuna. La meva
no és una visita inesperada. Podia passar. No em de-
manis per què. Aquí em tens. Soc jo. Davant teu. Ets
tu. Aquí. Davant meu. No sé per què he vingut ni què
soc capaç de dir ni.../ Sabia que encara que siguin.../
Quina hora és? M’he aixecat a les quatre.../ Abans, he

- 47 -
dit les quatre, oi? Potser eren les tres. M’he aixecat i he
anat.../ Ara, quina hora és? Cinc, sis, quarts de set? És
igual. Deixa-ho. El temps ha deixat d’existir. Per mi. No
són hores però sabia que m’obriries la porta. No m’ho
negaries. Tens alguna visita? Algú important? He anat a
la rotonda a veure si trobava l’Eliseu. Sé que acostuma
a ser allà amb altres noies. Algunes com ella. Està ple
de moros i gent de fora. Sé que el meu fill, l’Albert, hi
anava. Què en saps tu? Diuen que l’Eliseu ha marxat,
on pot haver anat? He de parlar amb ell. També fa anys
que... Potser no voldrà parlar amb mi. Ningú no sap
on és. Ningú no vol saber-ne res. Tota aquesta gent
de fora... No sé què hi anava a fer l’Albert. (Pausa.)
No vinc a parlar de l’Albert. No. Vinc a parlar del meu
home. D’en Ramis.
Pausa llarga.
Gràcies. (Pausa.) Vas ajudar a baixar-lo, no? (Pausa.) No
t’ho he dit mai en tot aquest temps. Així que... gràcies.
De tot cor. Gràcies. (Pausa.) Em deixes que t’agafi les
mans? (Ajunta les dues mans.) Gràcies. (Comença a
besar-les repetidament. Finalment s’atura. Les descreua
i les deixa anar.) Devia ser aquesta hora quan vau tro-
bar-lo. Les tres? Les quatre? Tan d’hora no, oi? Cinc o
quarts de sis. Les sis com a molt tard. Quina hora era?
És igual, que importa l’hora que fos? Era molt d’hora.
També d’hora per a ell. Ara tindria quaranta-set anys. En
tenia trenta-sis. Molt jove. L’Albert disset. Encara més
jove. Potser pensaves que em trobaries descontrolada

- 48 -
i.../ Ja ho veus. He plorat tant aquests dies... I els que
em falten... però... Estic aquí. Davant teu. Serena. Ho
estic. M’he aixecat i he vingut. Aquell somni espantós
de la Marilyn. Ostres...! La Marilyn quan va morir...
No va morir, ella va... Trenta-sis. També. Com el meu
home. Ara hi caic. No hi havia pensat abans. Els dos
trenta-sis. T’hi has fixat?... La data de naixement i mort
de la Marilyn: 1926 i 1962. Les dues últimes xifres
són les mateixes. Sis i dos. Girades. Els meus homes,
joves. Com les estrelles del cine. Saps com m’agrada
el cinema. Soc un xic mitòmana. D’aquella època:
Marilyn, James... M’agraden les curiositats. Les vides.
Les anècdotes. L’Ingrid va morir el mateix dia que va
néixer. Quina Ingrid? La Bergman. La seva filla va dir
que havia triat morir el mateix dia que havia nascut. Li
agradava la simetria. A tu, t’agrada la simetria? A mi
sí. També va morir el mateix dia del seu aniversari la
María. Mexicana. Molt famosa. Al seu país molt. Aquí
no tant. Els teus pares sí que sabrien qui és la María.
La Félix. També el cinquè fill d’en Roosevelt, el presi-
dent... Disculpa.../ Aquestes hores i.../ Començo amb
aquestes històries d’estrelles de cine... de famosos...
i m’embalo. Si tu poguessis triar, quin dia t’agradaria
morir? Deixa, deixa...Perdó.. Deus pensar, què diu ara
aquesta? Em presento a casa teva, a aquestes hores
i et pregunto quin dia et voldries morir. (Riu.) Deus
pensar.../ Oblida-ho. Estic bé... Molt bé. He passat uns/
Però ara... Clara... Lúcida. Aixecar-se d’hora és bo. A
quina hora t’acostumes a aixecar? Ho hauré de fer
- 49 -
més sovint. Potser encara dormo i estic somnàmbula.
Podria ser? He vingut a parlar-te del meu home. Éreu
amics? No dec haver despertat la teva dona i els nens,
oi? Els teus fills ja van a l’Institut? Un nen i una nena.
Els veig sovint. Macos. Espero que si la teva dona es
desperta i ens troba aquí xerrant no es posi gelosa.
Ho has pensat? Jo podria ser ella. Podria ser jo la que
visqués en aquesta casa i estigués al dormitori. La dona
de l’alcalde. Aquesta gent de fora... Hi faràs alguna
cosa? Estic segura que tenen a veure.../ Ja sé que el
meu fill anava a la rotonda. Eres amic de l’Eliseu? A
ningú no li agrada l’Eliseu. Jo la primera. On deu ser?
Necessito parlar-hi. Ell em detesta. Jo també. L’Eliseu,
sempre problemes. Segur que saps quines portes cal
trucar. Tens algun convidat avui a casa? Algun diputat?
Tens amics al govern. De vegades venen aquí, al nostre
poble. Els agrada? Quant feia que no parlàvem tu i jo?
Gairebé... vint anys? Vam ser nòvios... què? Dos me-
sos...? Tres? Ni això. A l’institut volia un noi intel·ligent.
Potser això no va ser una decisió intel·ligent. Vaig estar
amb els més intel·ligents. T’he de reconèixer que no
era fàcil. No éreu tants, la veritat. No durava amb cap.
Jo volia un noi intel·ligent però em deixàveu clar que
vosaltres no buscàveu el mateix. Era guapa? Encara ho
soc. Què? Trobes que soc guapa? Per què em mires
així? (Pausa.) Recordes la Sandra? Anava sempre amb
mi. Quan vaig començar a sortir amb tu saps què em
va dir? No durareu gens, ets massa intel·ligent per a ell.
Veient el que t’has quedat, el que tens a casa, dormint
- 50 -
com una lirona —on la tens?, és a dalt?—, doncs això,
la Sandra tenia raó. Us espanta. A tots. Tots, sempre
vosaltres, no jo, ho deixàveu en una setmana, dues...
Un mes o dos, de vegades, però això ja era un miracle.
Jo només buscava un noi intel·ligent i de tant buscar
vau acabar posant-me l’etiqueta de porca. Penses que
soc una porca? Éreu així. Sou així, alcalde. Per sort
—o per desgràcia— vaig trobar en Ramis. Intel·ligent.
Delicat. Però... Em vaig quedar amb algú ferit, amb
l’ànima malalta. Potser vaig pecar d’ingènua. Sabia el
que hi havia. No soc imbècil. M’agradava. També la idea
de curar-lo. Vaig pensar que podria. Què li passava?
Tu anaves a la seva classe. Eres amic seu? Ho eres? No
com l’Eliseu. No li convenia però ho eren. No en tenia
gaires d’amics. I de l’Eliseu? Eres amic de l’Eliseu? S’ha
esfumat. (Pausa.) On teniu l’habitació? A dalt? Ara jo
podria ser ella. I si fos ella, no m’hauria presentat de
nit perquè no hi hauria hagut Ramis, ni tot això que
em rosega per dins. No hi hauria aquell trenc d’alba.
Gràcies per haver-lo baixat. Si jo fos ella tampoc no hi
hauria hagut l’Albert. Ni hi hauria aquest dolor que
m’ha fet venir fins aquí com una somnàmbula. «An-
tònia, anem-nos-en lluny d’aquest poble, a un altre
lloc», m’ho va dir. «Marxarem, t’ho prometo». Ens vam
quedar. Per què? Sempre m’ha agradat aquí. A ell, no.
Has fet bona feina. Has deixat el poble preciós. Ara
podria ser la dona de l’alcalde i rebre totes aquestes
visites. Tens visita? Si us plau... (Pausa.) Què li passava
al meu home?
- 51 -
 Pausa llarga.
Portàvem junts gairebé un any. Aquell dia vaig agafar
el Talbot. Te’n recordes que teníem un Talbot? Quan el
vam comprar era un cotxe de categoria, ens va costar
un dineral però el vam tenir molts anys, anava molt
bé i ens va donar molt bon resultat. Res de preguntes,
era una sorpresa. Me’l vaig endur. Vam posar música i
ens vam llançar a la carretera... Jo, burra de mi, el volia
portar en una caleta on pensava que estaríem sols i ens
la vam trobar abarrotada. Tenia gaire importància? A
la tarda, quan ja s’havia buidat una mica, em va sem-
blar que era el moment. «Tindrem un fill». Aquesta
era l’autèntica sorpresa. (Pausa.) Ramis, què? (Pausa.)
Ramis...? (Pausa.) No dius res? (Pausa.) Què passa?
(Pausa.) Per què m’ho fas això? (Pausa.) Va trigar tant
a reaccionar que... em vaig espantar. Llavors, sense
dir ni ase ni bèstia, em va abraçar fort, molt fort, tan
intensament que... No tenia clar si l’alegria no li deixava
mesurar la pròpia força o si... volia destrossar-me...?
No dic que em volgués fer mal... simplement... no-
més... inconscientment... però destrossar-me. El cos...
li tremolava? Es va posar a plorar. Va fer-ho o m’ho
va semblar? Potser m’agafava d’aquella manera i no
em deixava anar perquè no el veiés. «Plores? Estàs
plorant?». «Què dius! Com pots... No ploro. Soc feliç.
Soc tan feliç que m’agradaria congelar aquest moment
i que no s’acabés mai». (Pausa.) Llavors es va separar
de mi i va somriure. Quan somreia, espantava. Com ell.
Ell també espantava, feia patir. Va sortir corrents i se’n
- 52 -
va anar a l’aigua. (Pausa.) Em vaig estirar, a prendre el
sol. Per què no vaig sortir darrere seu? Alguna cosa no
anava bé, s’havia espatllat per sempre. Ho sabia. Per
què aquella reacció? Intentar esclafar-me i ara anar-
se’n corrents a l’aigua. Em vaig aixecar. La cala s’havia
començat a buidar. La gent anava marxant. Anaven
passant els minuts. Mirava el mar. Enlloc. Com si se
l’hagués empassat. El sol començava a marxar. Enlloc.
On era? Vaig començar a neguitejar-me. A anar d’un
costat a l’altre. No hi havia ningú que em pogués ajudar.
«Ramis!... Ramis!... Ramis». Ja no quedava ningú. La
cala era buida. Se n’havia anat? Se l’havia endut el mar?
Vaig pensar totes les possibilitats. Finalment... apareix.
Sec. Caminant, darrere unes roques. És com si el veiés.
Amb tota la meva ràbia... Hi vaig corrents i començo a
pegar-li mentre em saltaven uns llagrimots... «Què fas?
Què fas?». M’agafa pels canells. «T’has tornat boja?».
Somriu, m’agafa pel clatell i em fa un petó. Vaig notar
que era sincer. Autèntic. També que era la seva forma
de dir-me que patia i que a partir d’aleshores, al seu
costat, jo també patiria. Podria haver estat el dia més
feliç de la meva vida. No va ser-ho. Després arribaria
l’Albert i ho espatllaria tot. En Ramis l’adorava i l’Albert
a ell. Jo, a l’Albert, de vegades, penso que li feia nosa.
Tant de bo que aquell dia en Ramis hagués entrat mar
endins i no n’hagués tornat mai més. Tant de bo que
no li hagués anunciat que tindríem l’Albert. Tant de
bo que no m’hagués quedat mai embarassada. Fins
aleshores jo m’havia pensat que era feliç, que érem
- 53 -
feliços. Aquell dia, en aquella cala que tant m’agradava,
vaig conèixer la infelicitat. L’has conegut tu? Aquesta
dona, que podria ser jo, et fa feliç? Aquests fills, que
podria haver-te donat jo i que serien fills nostres, et fan
feliç? Tu... Ets feliç? (Pausa.) No li agrado a la teva dona,
m’equivoco? Quan ens hem creuat pel carrer, m’he
adonat que posa aquella cara de gata maula i t’agafa
més fort, marcant territori, de vegades clavant-te les
ungles al braç, i tu, encara que et travessi la pell, amb
aquell posat de no saber què està passant, somrius per
dins perquè aquest gest et fa sentir encara més fort i
important. (Pausa.) Potser hauria estat més de sort al
teu costat. (Pausa.) Potser tu hauries fet sort amb mi.
(Pausa. Escolta una remor que es va acostant. Comença
a buscar-la amb la mirada. Es queda mirant un punt
fix.) Un cotxe? Qui deu ser a aquesta hora? És bonic el
poble, ben mirat, has fet bona feina i jo podria haver
estat la dona de l’alcalde, però això d’aquesta gent de
fora... Ens portaran problemes. Potser ja ens els han
portat. Són els responsables dels nostres problemes.
Faràs alguna cosa? M’ho promets? En Roger, és ell, el
del cotxe. Si que arriba aviat, no? La Júlia, la directora
de l’Institut, la coneixes? Em va trucar. Un missatge
preciós. Li van fer una corona de flors. Dues. Una els
companys de classe. L’altra en nom de l’institut. Es nota
que apreciava l’Albert. Tots els professors n’estaven,
deien que valia, un noi molt prometedor. Prometedor,
i què? De què em serveix? Les promeses, un festí per
als cucs. Ja me la conec aquesta història. Una parella
- 54 -
preciosa en Roger i la Júlia. També tu i la teva dona. Per
què en Ramis i jo no podríem haver estat així?
*
{JÚLIA}
No ets tan important, Roger... El món no gira al teu
voltant. No ho ha fet mai encara que, potser en al-
guna ocasió, jo i els altres t’ho haguem fet creure
o tu —ves a saber— hagis volgut —per necessitat,
potser— pensar-ho. Si em trobes aquí, desperta a
aquestes hores —sé que és tardíssim o molt d’hora,
segons es miri—, no és perquè la teva «doneta», la
Júlia, porti dies ansiosa, gairebé en zel, esperant que
tornis a casa després d’una setmana i mitja fora. Com
ha anat? Molta feina? Fas cara de cansat. Em sap greu,
si t’ho pensaves però no és això. (Pausa.) S’ha mort un
dels alumnes de l’institut. L’institut que dirigeixo. On
imparteixo classes de biologia en l’itinerari de ciènci-
es. Era de l’últim curs. Curs del que soc tutora. Soc
perfectament conscient que saps què fa la teva dona
però només t’ho recordo perquè, de vegades, tinc la
impressió que se t’oblida potser perquè penses que
només la teva feina és realment important. Ja sé que
no. Soc burra. Sé que no ho penses. També sé que
t’ho vaig explicar per telèfon i que aquests dies ho
deus haver llegit als diaris i, fins i tot, ho deus haver
vist a les notícies, a la televisió, a la nit, de tornada a
l’habitació de l’hotel. Espero que t’hagin posat en un
bon hotel sabent com és per a tu d’important el primer
àpat. No tinc cap dubte que hauria acabat aquest curs
- 55 -
amb un expedient brillant. D’aquí a un mes hauria fet
les proves d’accés a la universitat, se les hauria tret
amb relativa facilitat i hauria pogut entrar a la carrera
que hagués volgut. En tots els anys que portem junts
crec que mai t’he preguntat si en algun moment et va
preocupar no arribar a la nota per entrar a la carrera
que volies. No ho sé... T’inquietava? Quina pregunta
tan absurda. És clar que no: sempre has aconseguit
allò que volies. (Pausa.) A mi... Jo... La teva dona...
(Pausa.) L’endemà que passés... (Pausa.) L’alumne es
diu/ es deia... Albert. El seu pare es va penjar fa anys.
En Ramis. Ho deus recordar, tu i jo estàvem junts quan
va passar. Aleshores, ell, l’alumne que han trobat mort
aquesta setmana, mutilat... van mutilar-lo... llavors ell
en devia tenir cinc o sis. Imagina’t com és entrar a classe
l’endemà que hagin trobat mort —això que l’hagin
mutilat... és espantós, no ho trobes?—... hagin trobat
mort/ Què deia? Això... un dels xavals de la teva classe
en un poble com aquest que les coses, de vegades, se
saben abans que passin. Per què ningú va impedir-ho?
Jo la primera. No sabia que passaria però feia mesos
que... sentia el perill. Sí, el perill... ronda. Fa temps. Pot
ser que ja fa temps —molt de temps— que estem en
perill. Dic burrades. Quin perill pot haver-hi aquí, en
aquest poble tan bonic on penses que mai no hi passa,
ni hi passarà res? No... Tu, de vegades, fas broma i dius
que aquí, l’únic que passa —per això vam triar viure en
aquest lloc— és que una ventada primaveral faci voleiar
les dents de lleó i escampi l’olor de la ginesta. Doncs
- 56 -
ja ho veus: ha passat. (Pausa.) A l’institut vam fer un
comunicat lamentant la pèrdua d’un dels nostres joves
estudiants. Per internet. La mateixa tarda que ho vam
saber. El vaig escriure jo des d’aquí, a casa. L’endemà
al matí, a la sala de professors semblava que ningú go-
sava dir res. Jo la primera. Ja ens ho havíem dit tot per
correu electrònic. Saps que acostumo a arribar sempre
vint minuts abans. Puntual. Saps com soc. Vaig arribar
que en faltaven cinc per començar la classe. Vaig dir
«bon dia» als altres professors. Alguns volien conversa,
jo no. «Vaig amb el temps just. Faré tard. Vull entrar
en punt a classe com els altres dies». Saps que, fins i
tot en els pitjors moments i situacions, soc capaç de
mantenir aquest bon aspecte, aquesta expressió radiant
a la cara i estar impecable en tots i cadascun dels meus
gestos i paraules. Ho saps. Ho has pogut comprovar en
més d’una ocasió. El món es podria ensorrar i jo estaria
perfecta, com ara, aquí, a aquestes hores i sense haver
dormit durant tota la nit. Durant diverses nits. (Pausa.)
Com em trobes, Roger? Què és el que més t’agrada
de mi i el que menys? Puc corregir-ho. Saps que puc
fer-ho. (Pausa.) Ho havia decidit: «bon dia», com els
altres matins, ni una sola paraula sobre l’Albert i atacar
directament els continguts de la classe. Com sempre.
Com si no hagués passat res. Vaig començar. No vaig
haver de posar ordre, ni demanar silenci com altres dies.
L’ambient... Vaig començar amb la màxima naturalitat
possible. Estava enlluernada, entrava tanta llum pels
finestrals de l’aula, i només podia veure aquella cadira
- 57 -
buida, a primera fila, on ell s’asseia. Aquella absència
era tan present com desafiant. La veu se’m va trencar
i... em vaig desplomar al terra. No ho recordo. Això és
el que em van explicar més tard. Sé que t’ho hauria
d’haver dit l’últim cop que vam parlar. Què n’hauries
tret estant fora? T’hauries preocupat innecessàriament.
Vaig preferir no dir-t’ho per telèfon. T’ho dic ara.
Tanca els ulls. Aixeca la mà, amb el palmell obert.
Sembla que demana que l’altre s’esperi, que deixi
fer-li una pausa.
Espera... Perdó... (Pausa.) Ja està. (Pausa.) Va passant.
Ja està. (Pausa.) Tot bé. Aquesta setmana he necessitat
prendre... Creu-me... M’era impossible dormir. Sentia...
És al cap... el meu cap... però ho sentia aquí... aquí.
Pausa llarga.
Espera. Perdona. Començo de nou. Necessito començar
una altra vegada.
Pausa llarga. Gairebé un silenci.
Arribes d’hora. Bon dia. Estic desperta. No he anat a
dormir. Porto dies sense dormir. Com vols que dormi?
Espera... Deixa’m... Sé que m’exposo que em fotis un
gec d’hòsties del que no seria ni capaç d’aixecar-me’n.
Calla. Seu. Escolta’m i calla. He de parlar. No he dit que
m’hagis aixecat la mà. Em sembla que no. Ho he dit?
No tornis a barrejar les coses. Si mai haguessis insinuat
el simple gest —Déu te’n guardi— te’n recordaries.
Sempre he tingut clar que si algú m’aixequés la mà i
- 58 -
em fotés una hòstia... Només una. Posem al cas que
només fos una. O la intenció. O el gest. Encara que
l’hagués corregit o aturat en el darrer instant... Si passés
això, t’asseguro que no em quedaria quieta. M’hi tor-
naria. No soc de les que els cau la primera i els ve tan
de nou que no saben ni com reaccionar i, sense saber
ni què ni com, ja ha arribat el dia que les posen dins la
caixa i cap al fons del forat. No. Jo m’hi tornaria. Potser
acabaria a la caixa però l’altre també en sortiria mal-
parat. T’ho pots ben creure. Així que calla i escolta.
(Pausa.) Al gra. Una d’aquelles setmanes que eres fora,
va entrar pel balcó. L’Albert, sí. El noi mort. El meu
alumne. T’ho pots ben creure. Jo dormia. No ho devia
fer massa profundament perquè vaig notar... una pre-
sència. Això, una presència. Quan vaig girar-me, el vaig
veure, al costat de la sortida al balcó. Em pensava que
ho havia deixat tot tancat. Potser sí. Però era obert. Ja
s’havia tret el calçat, els pantalons, els calçotets...
S’estava traient la samarreta. «Què hi fas aquí? Com
has entrat? Surt ara mateix de casa meva». Tu, que et
penses que casa nostra és un lloc segur... Ja ho veus...
Un marrec de disset anys va ser capaç d’arribar fins al
nostre dormitori sense que res li suposés el més mínim
obstacle. Sense que sonés cap alarma. Sense que ningú,
cap veí —jo la primera— notés res estrany. Calla. No
t’atreveixis ni a obrir la boca. Estigues quiet i escolta.
(Pausa.) No sé si em va deixar acabar la frase... Només
recordo que després d’haver-lo descobert ja el tenia
damunt meu tapant-me la boca i amb el nas enfonsat
- 59 -
aquí. (Posa el palmell de la mà al mig del pit, a l’alçada
de l’estern.) Aquí... Encara em sembla que el sento.
Aquí... (Gairebé es trenca. Busca aire amb la boca. Ho
fa un parell de vegades. Sembla asserenar la respiració
i la veu entretallada.) Quin mal al pit... Aquí... (Treu
lentament la mà.) Deixa’m, estic bé. Calla. Calla i es-
colta. Notava el seu alè... aquí... sobre la meva pell...
La respiració... l’excitament... la joventut... (Pausa.) El
perill... «Júlia... Professora... Quina bona olor que fa...».
Em va tractar de vostè. T’ho pots creure? No ho trobes
deliciós? No sé quina és la meva olor però jo vaig im-
pregnar-me de la seva. Olor de perill. Costa de recor-
dar-la però t’asseguro que és comparable amb poques
coses... Em vaig limitar a suportar el seu cos damunt
del meu. No vaig fer força. No vaig dir res. Vaig intentar
no parpellejar i mirar-lo als ulls tota l’estona. Vaig se-
parar lleugerament les cames, ell va apartar la mà i jo
vaig obrir la boca. Així. Com si m’anessin a donar la
comunió. Amb expressió de santa. Així és com anava
a combregar, quan ho feia. Ell va deixar caure la seva
saliva dins i jo me la vaig empassar d’un glop. A partir
d’aquí... no cal explicar res més. (Pausa.) O sí? Ho vols?
Ho necessites? Puc explicar-t’ho si t’interessa. No es-
catimaré cap detall. Amb aquell gest li acabava de
donar permís perquè entrés dins meu, on, quan i com
volgués. (Pausa.) De tot això... fa una mica menys d’un
any. Vuit mesos en concret. En tenia disset. Acabats de
fer. Jo quaranta-dos. D’aquí a poc, n’hauria fet divuit.
Jo en faré quaranta-tres a l’estiu. Sé que ho saps. El
- 60 -
set de novembre, ell. Jo el vint-i-nou de juliol. Sé que
no se t’ha passat ni una sola vegada des que estem
junts. (Pausa.) Des d’aquella nit que va entrar a casa,
ens hem vist cada dia. No em refereixo a l’institut.
Quedar. Buscar-nos. Trobar-nos. Premeditadament. El
vigor i la necessitat d’un adolescent. El vigor i la neces-
sitat d’una dona com jo. Aquí. A l’institut. Al cotxe. Al
bosc... Un cop al cementiri. Sí, ho has sentit bé, al
cementiri on ara reposa. Enlloc ha estat un impediment.
El primer cop, aquella nit que t’acabo d’explicar que
es va presentar aquí, vaig pensar que els meus gemecs
despertarien la nena. T’he de confessar que no em
preocupava. Ni el més mínim. Crec que si l’Aina s’ha-
gués despertat i acostat fins aquí a la porta de l’habi-
tació —la porta la deixo sempre oberta, ho saps— crec
que no li hauria fet cas. Al contrari, hauria deixat que
ell acabés de follar-me encara que la nostra filla de
quatre anys s’ho estigués mirant des de la porta estant.
Vuit mesos... M’estranya que ningú en aquest poble,
on cal anar amb tant de compte amb què fas o deixes
de fer, no ho hagi descobert. Tampoc tu, Roger. Ets
més idiota del que em pensava. Que quedi clar que no
m’ho semblaves quan ens vam conèixer. Aleshores, no.
Ara, sí. No ha estat ell qui ha fet adonar-me’n. Fa temps
que penso que ets idiota. Més de vuit mesos. Què fas?
No t’aixequis. Torna a seure. Escolta’m. Escolta’m i calla.
(Pausa.) Així... Ben fet. (Pausa.) Ara ja és als xiprers,
lluny, un record. Jo amb aquest mal aquí... aquí... que
no se’n va... que em cou... Aquell dia, el primer, quan
- 61 -
va aturar la brutalitat del seu cos sobre el meu... quan
em va omplir/ Va omplir-me —oi tant que sí!— com
ningú, mai abans. Mira que tu acostumes a... però
anava carregat. No et creguis que fos inexpert, sabia
el que es feia, estava ben entrenat, vaig suposar que
havia omplert de saliva la boca d’altres dones d’aquest
poble. També el sexe. Saliva i llet... Doncs això, va ser
aleshores, amb l’últim esbufec, a cau d’orella, i amb
un mig somriure, notes per la veu quan algú somriu:
«Professora... El seu és un cos perfecte per caure-hi
mort». (Pausa.) Sempre més em va tractar de vostè i jo
mai no vaig corregir-lo ni vaig fer el més mínim esforç
per insinuar que no calia aquell tracte que no utilitzava
amb mi ni tan sols a la classe o quan em trobava per
casualitat pel carrer. (Pausa.) Per què t’explico tot això?
No és culpa. No... No... No. No ho interpretis com una
disculpa o una confessió. No va per aquí... És per...
(Pausa.) Per què tens aquest mal vici, quan arribes,
després de dies fora per feina de...?/ Només penses en
tu, Roger. Espera. Calla. Ara em toca parlar a mi. Potser
per això t’espero avui, aquí, asseguda al sofà. Arribes
a aquestes hores, entrada nit o matinada, o a primera
hora del matí. T’és ben igual que estigui dormint o/
Entres silenciosament al llit i em desperto que ja et tinc
a sobre i a dins. Mig vestit. De vegades l’alè et fa pudor
d’hores de carretera. Hauries de portar sempre una
ampolleta d’aigua al cotxe i un paquet de caramels.
He arribat a desitjar que en algun d’aquests trajectes
de tornada a casa, t’adormis al volant i t’estampis
- 62 -
contra una roca o caiguis daltabaix d’un barranc. No
és que no t’estimi, Roger. Soc jo. Ho sento. No sé què
em passa. Sempre has aconseguit el que volies. Jo
també. En això som iguals. Però a mi no m’has acon-
seguit. Crec que jo a tu tampoc. Encara que ho sembli.
L’Albert no era el primer. Altres alumnes. Algun ex
alumne. Puntualment. M’agraden aquests nois amb
cara de fracàs escolar o que acabaran fent mecànica a
formació professional... Ja m’entens, no em miris amb
aquesta cara de reprovació, com si em condemnessis
per haver fet un comentari... què? Classista. Això. Mira
al teu voltant: què hi veus?, qui ets?, qui soc?, què ens
uneix? (Pausa.) Què et deia? Per on anava? Això: aquest
mal vici teu quan arribes de viatge. Un dia vaig somiar
que l’Albert entrava de nou pel balcó. Jo dormia i ell
va fer com tu. Jo, abans d’obrir els ulls, ja sabia que
era ell. Quan vaig obrir-los et vaig veure a la porta.
Estaves mirant-nos. Com ell em bombejava amb els
seus disset anys. Jo et mirava fixament. Em va semblar
que ploraves, m’equivoco? També que estaves excitat,
ho estaves? Vas ser incapaç d’aguantar-me la mirada.
Pensava que potser t’hi afegiries, però no. Pensava que
en qualsevol moment la bragueta del pantaló t’escla-
taria. Et vas apartar i te’n vas anar. Ploraves per mi o
per ell? Quina decepció, primer somicant en silenci i
després marxant amb la cua entre cames. Patètic. Què
en vas fer d’allò? D’aquella opressió al pantaló, em
refereixo. Quan l’Albert va acabar, em vaig adormir. Ell
va marxar. No tinc clar si ho vaig somiar o va passar de
- 63 -
debò. No t’atreveixis a fer-te l’ofès, el teu alè, tan de-
sagradable, t’ha delatat en moltes ocasions. Una estona
després d’aquell somni, que potser no va ser-ho, vaig
tornar a notar un altre pes damunt meu. De la mateixa
manera que abans havia sabut que era l’Albert, ara
vaig saber que eres tu. L’alè et feia pudor de rotonda.
Ja saps de què parlo. Vas necessitar-ho?
Pausa llarga.
Això, sí... Per on anava? Per què t’ho explico? Li van
tallar... Horrible, cada cop que hi penso... Hi ha alguns
nois de l’institut que obliguen a d’altres a passar per
l’altre costat del carrer, a donar-los algunes de les seves
coses: camisetes, jaquetes, vambes... De vegades, els
altres tornen mig despullats a casa o descalços. Se les
arreglen com poden perquè els seus pares no ho vegin.
També els fan passar algunes proves... Serien capaços
de tallar un dit per un anell o... simplement per jugar.
Són així. Quinze, setze, disset anys. No sé qui. Tothom
sospita. Ningú no vol dir noms: ni alumnes, ni profes-
sors, ni pares... L’Albert no era un d’ells. No ho crec. Ni
dels que ataquen, ni dels atacats, que jo sàpiga. Motius
per envejar-lo en tenien. No només els altres nois de la
seva edat. Tothom. Era el noi més bonic de l’institut.
De la comarca. No hi ha res més desafiant i subversiu
que la bellesa. La impertinència d’una joventut i bellesa
com les seva. Tens clar quina és la seva cara i el seu cos.
Tu també el deus haver somiat. Potser al teu somni, jo
era dreta a la porta mirant-vos. Però jo no soc de les

- 64 -
que me’n vaig així com així. Jo hauria entrat. El que et
deia, mutilat. tant de bo que li haguessin tallat la mà,
o un dit. Però no. Ho hauria preferit. Al dit índex de la
mà dreta hi portava un anell de plata. A la part de dins
de l’anell les lletres A. R. J. A. Va ser ell. Coses d’ado-
lescent. Jo no. Ara això ens pot portar problemes. Sé
com podria afectar un escàndol la teva carrera. Per això
t’ho explico. No t’alteris. Calla i escolta. Error meu: vaig
regalar-li un anell, sí. Per què? Vaig sentir-me com... No
vaig pensar-hi. No vaig calcular que altres companys
li podrien preguntar d’on havia sortit aquest anell. No
vaig calcular que ell aniria... M’ho va ensenyar i em va
explicar que va fer-ho a un altre poble, no aquí... Una
joieria on va demanar que hi escrivissin aquestes sigles,
les del seu nom i cognom i les del meu. Només el primer
cognom. Adorava el seu pare mort. Detestava la seva
mare viva. Em va afalagar, això de les sigles, però no
vaig calcular que la mort li arribaria d’aquesta forma,
inesperada i violenta. La mort sempre és inesperada i
violenta. Li podrien haver tallat la mà o aquest dit. L’úl-
tim que voldria és perjudicar-te. (Pausa.) Amb l’Albert
també em moro jo. I tu. I aquest poble.
Pausa llarga.
Ara sí. El soroll del motor del nostre cotxe. Ara sí. Ja has
arribat. De casa seva surt en Ricard de la serradora. Et
saluda. No saps l’angúnia que em fa aquest home. Deu
anar a esmorzar. Parla i parla. No escolta. Xerra. Barreja.
Parla amb la boca plena. No se l’entén. Desvarieja. Ni

- 65 -
ell sap què diu. Un principi d’alguna demència. Ara no
se t’acudeixi d’anar-hi a esmorzar. Només em faltaria
haver-te d’esperar més estona i que tornis també amb
la seva pudor. Deus arribar cansat. No t’estranyarà
trobar-me desperta. No t’estranyarà trobar-me aquí. Tu
també saps que fa temps que convivim amb el perill.
La mentida. Ara ja no és divertit. Ni excitant. Ara ens
juguem tot això. (Pausa.) Què? Ja ho saps. Tot. (Pausa.)
Hola, Roger. Ja ho veus... no podia dormir. Porto estona
aquí, esperant-te. Què passa? Res. No passa res. T’he
trobat tant a faltar aquesta setmana. Vine. Vine aquí
i abraça’m.
*
{RICARD}
El segon de Can Ramis. Primer en Ramis, ara l’Albert.
Quina pena. L’Antònia, destrossada. El pare, Ramis li
deien. El coneixia des que no aixecava un pam del terra.
Ara el nano. També recordo quan va néixer. Els he vist
créixer. Als dos. El seu pare venia aquí a la serradora.
«Ricard, això... Ricard, allò... Ricard, aquí... Ricard».
«Me’l gastareu el nom!». També amb ell... l’Eliseu.
Aquell perdut. Culpable. On és ara? Fa dies que no el
veuen al seu lloc. Mal lloc. L’infern. Passada la roton-
da.../ a la carretera.../ Sí, a la de sortida del poble on/
Què en saps tu? Els divendres sembla/ Diuen/ Dissabtes,
diumenges... També. No ho sé. Jo no en sé res. Parlen.
El que no saben, s’ho inventen. Jo no ho he vist mai.
No hi passo. Cap intenció. Ben lluny. Carretera amunt
i avall. Diuen. Jo no en sé res. Adolescents desfilant-hi.
- 66 -
Moros. De l’est... Immigrants. Jovent... Criatures, ma-
joritàriament. La carretera de les sirenes. I aquella ga-
llina vella amb perruca rosa. D’aquí, nostra, del poble.
Ai uix...! L’antiga comarcal, sí. Ja no hi circula ningú.
Si vas per allà.../ Expressament. Només per això. No
t’hi deixes caure per casualitat. Busques. No em facis
parlar. Prefereixo no fer-ho. Diria coses gruixudes.
Massa. No hi passo jo aquelles hores per allà. Ni aque-
lles hores ni mai. No se m’hi ha perdut res. L’Antònia
fa llàstima. Creu-me que en fa. Desconsolada. Com-
padiu-la. Us necessitarà. A qui? A tothom. Al poble.
Van veure l’Albert per allà. També. Ni un, ni dos, ni
tres... Molts caps de setmana. Cada cap de setmana.
No es preguntava, la dona.../ Quin tipus de mare.../ On
anava un nano de setze anys a aquelles hores? L’Eliseu,
alt i granadet com és, s’hi passa el dia des de fa anys:
sabates de taló, shorts i un top. Una perruca. Rosa.
Diuen. Jo no en sé res. La gallina vella. Tothom ho sap.
Parlo pel que m’han dit. Jo no en sé res. D’aquí això
que li diguin Pink. Rosa. És això, no? Rosa en anglès.
La van trobar en uns esbarzers. Els shorts dues talles
per sota de la seva, ben cenyits a les anques, qualsevol
dia li segaran els malucs. La molt puta. La perruca, això
van trobar. Enredada entre punxes, branques i mores.
A ell, l’Eliseu... o hauria de dir ella? Doncs ella. Però un
tio. És un tio. Com vulgueu. Res. Des de fa dies. Ni
rastre. L’Eliseu era la millor amiga d’en Ramis. El mateix
dia que van trobar el cos del nano allà al camp... La
perruca de l’Eliseu en uns esbarzers. A la perruca,
- 67 -
purpurina. Quina festassa! Imagina’t. Diuen que.../ No
ho sé. No en sé res jo. No vull saber-ne res. A la perruca
enganxats... paperets. Sí, paperets. Amb frases que
apareixen a les galetes de la fortuna. Allò dels xinos.
Són els xinos que fan això dels missatgets, no? Ple.
Enganxats. Als cabells. O lligats amb els cabells. Cabells
de mentida. Com l’Eliseu. Cabells roses i ungles negres.
Fantasia dirien alguns. Però.../ Estrany, no? Tot plegat
estrany. «Avui, un dels teus somnis es farà realitat».
Frases d’aquest tipus. Això de les galetes. Xinos. Plàstic.
Merda. Supersticions i estupideses. Galetes amb mis-
satges de la sort. A cagar! Totes les nits a la carretera,
l’Eliseu, remenant el cul amb aquells shorts. Quina edat
deu tenir, ara? Deu passar dels cinquanta. No hi arriba.
Era més petit que en Ramis. O m’ho sembla. L’Albert
també ho feia? S’hi dedicava? No. L’Albert, segur que
no. L’Albert, no. Què em passa? Res no em passa. Què
vols que em passi? Que no soc un insensible! A qui no
se li humitegen els ulls quan s’ha mort un nen del seu
poble? Un nen, sí. Setze, disset... és igual! Una criatura.
L’hem vist créixer. També a l’altra. La puteta de l’Eliseu.
Ha espatllat tots aquests xavals. Primer el seu pare. Ara
el fill. Fill de la grandíssima... Haurien de penjar-lo pels
collons. Deu tenir-ne. Potser. Encara. Collons i aquelles
tetasses. L’Albert segur que no però l’Eliseu, sí. Tothom
ho sap! Perruca, shorts i el top, estret com un sosteni-
dor. Feredat. Basarda. No hi ha cap dona que tingui
unes mamelles com l’Eliseu. Això no. Una puteta. Vella.
Saps si cobra? Sí, oi? Segur que sí. Té pinta. Encara
- 68 -
que... És clar, sí. Ho fa. Potser.../ Quant deu cobrar?
Què hi feia l’Albert els divendres emmerdat en aquestes
històries? Algú que és allà.../ la comarcal. Ja no hi passa
ningú.../ Si hi passes.../ La rotonda. Res de bo. Mamar
polles o drogar-te. No hi ha alternativa. Pobra dona.
L’Antònia. Per a una mare.../ Què? Setze o disset anys,
oi? Segur que no. Pitjor: sense cobrar. Si es deixen
córrer a la boca, cobren més. Ho sabies això? No sé qui
va allà. Però sempre hi ha cotxes. D’altres pobles. De
fora. Del nostre, no. Venen de fora. Tots saben què
trobar-hi. Al bosc... Cares il·luminades pels telèfons.
Cada dos metres. Sota cada arbre. El refilar d’un pinsà.
Aquest és el senyal. Diuen. Busquen. Xiulen. Així es
reconeixen entre ells. Pel refilar. Pinsans i caderneres
en zel. Cares il·luminades. Un no parar. Condons pel
terra. O no. Ja et pots imaginar. En Dani, el Canario,
passeja aquell caniche. Quin gos tan lleig. Un caniche,
no? Li diuen el Canario perquè és de les illes. Trenta
anys aquí. Quin gos tan lleig amb aquell morro. Gos
de vella. Només li faltaria un llacet al serrell. Va agafar
ladillas, el gos, es veu, pobra bèstia. Amb això t’ho dic
tot. Devia fer-ho per vici, l’Albert. Gratis. Ja em diràs.../
L’Antònia també deu ser una qualsevol. Fastigosa.
Brama, ara, brama. Destrossada. Guarra. A l’enterro
es veu que va llançar-se damunt la caixa, abraçant-la.
Va aixafar una corona i tot. Agafada. Cridant. Una de
les corones. N’hi havia més d’una. Van haver-la d’estirar.
Tres homes i no podien. No et vas adonar quina mena
de fill.../ Cada nit. On et pensaves que anava? No. Ja
- 69 -
no. No em fas llàstima. No en vas tenir prou amb el
teu home? Pet i merda amb l’Eliseu. Culpable. Meuca.
Bagassa. Les dues. Sí, les dues. Tu... i ell. O també he
de dir «ella», com l’Eliseu? Meuques. Bagasses. M’agra-
daria però no em surt dir puta. Meuques, això és el
que sou. Si el teu fill anava allà, amb l’Eliseu... El mateix.
Deu ser el mateix. No en vas tenir prou? Era amic del
teu home! Del pare del nano! Res de bo. Potser l’Albert
no es posava una perruca rosa però també devia deixar
que se li correguessin a la boca. Segur que posava el
cul. Tendre. Fresc. Dur com una pedra. Ja va sent hora
d’esmorzar, no? Disset anys. Com el d’una nena. Sense
condó. Setze anys... Disset. Quinze, potser. Importa
gaire?! No m’allargo. Hora d’esmorzar. No m’entrarà
res. Què vols que m’entri? Basques m’entren. Ara
brama. Brama... No te’n fots de vergonya? Te n’hauries
d’haver adonat. Segona vegada! Tancar-lo a casa. Es-
tacar-lo com un gos. Una gossa. Això és el que és. Devia
ser. I estacar-te tu a ell. Ella. Si era allà, amb l’Eliseu...
Ella. És un tio, sí.../ Però diguem les coses clares: ella.
Si li van arrancar els ous i la cigala deu ser per alguna
cosa. Els hi van arrancar, es veu. Allà al costat del cos.
Al terra. Estacar-vos. Les dues. Aquest vici li deu venir
de família. Per què ho he dit? Ho saps perfectament.
No volia dir-ho. Ho sento però... Quina genètica més
fastigosa. Trobar la corretja més dura i estacar-vos. I
resar. Perdudes. Perduts... estem. Quin mal que ens
heu fet. Ara i abans. Brama, brama... A bona hora!
Nosaltres hauríem de plorar. Que què em passa?! És
- 70 -
clar que ploro! Què vols que faci? No puc fer altra cosa.
Aquí s’hi estava bé. Era un lloc tranquil. Ho era. Bonic.
Fins que alguns homes van començar a anar a la co-
marcal remenant el cul com unes meuques i deixant
que qualsevol es corregués dins les seves boques i al
damunt de les seves anques. I tota aquesta gent de
fora. De no sé quins països. L’Albert, mort. En Ramis,
el pare, també. Malalties... Mort. Aquest lloc era...
preciós. (Fràgil, es trenca. Pausa.) No em miris! T’he dit
que no em miris! Mecagum la puta! Hòstia sagrada!
És clar que ploro... Estic destrossat. Jo sí. L’Antònia...
no em fa llàstima, aquesta. Em pensava que sí. No. No
em quedaran llàgrimes. Sec. Sembla que m’hagi de
morir. És clar que ploro. Tots plorem! Quina mena
d’home no plora quan les criatures del seu poble... i ja
en van dues/ L’Albert. En Ramis. Aquí, a la serradora,
sembla que faci dos dies... Nens, eren nens... l’Eliseu i
en Ramis... Cada dos per tres. Jo devia tenir la seva
edat d’ara, rondant els cinquanta. La que tindria ara
en Ramis. O la d’aquella gallina vella amb perruca rosa.
Per què no podria haver anat al revés? El mort podria
haver estat l’Eliseu. Meuca fastigosa. Tant de bo que
agafis una malaltia sense cura. Venien aquí. «Un tros
de fusta». «Un llistó». «Omple’ns la bossa de serradu-
res... per fer el pessebre o per jugar a...». L’Eliseu, la
nena més bonica del poble. Ja sé que era un nen! A
prendre pel cul. Però no hi havia cap nena al poble tan
maca com ell. Es presentaven al despatx. Tancaven la
porta. Ells. Al meu despatx. La tancaven. Sí. Aquí. On
- 71 -
ets ara. Amb aquelles carones. Dos àngels. «Què vo-
leu?». «Trossos de fusta». «Llistons». «Un tros de
xapa». «Serradures». Cantaven aquella cançó. (Sembla
escoltar alguna cosa. Possiblement una veu interior al
seu cap. Molt fràgilment es trenca amb un plor diminut
però profundament dolorós. És una interrupció sostin-
guda, de la qual, de mica a mica, va tornant.) Una
cançó, a canvi. De què? Ells posaven el preu. Aquest
preu. «Pescador d’homes». Així es diu la cançó. Volien.
Fer-ho. No els demanava res. Mai. Res més que això.
El preu el posaven ells. La cançó. Segur que et sona. A
missa. La deus haver escoltat. Es veu/ l’havia après a
l’Obra... La cançó. En Ramis. Després la va ensenyar a
l’Eliseu. L’obra: l’Opus Dei. Aquí al poble en deien
l’Obra. Ho portava mossèn Felip. Casals. Campaments.
Activitats... Per als nens. Els dissabtes a la nit feien una
missa. Els adults. Grups petits. Petit comitè. Amb mos-
sèn Felip. T’hi convidaven. No hi anava qui volia. Con-
vidats per Mossèn Felip. Només així. Missa i reunió. Els
pares dels nens. Les beates del poble. Les guardianes
de la moral. No calia que tinguessis diners. Mossèn
Felip tenia... ull... bon ull per triar els nens. Les famílies.
L’Obra. Bones famílies. Gent ben situada. No calia ser
ric si els nens t’havien sortit espavilats. La inversió, els
teus propis fills sinó tenies diners. Jocs. Cançons... Tot
això dels casals i els caps de setmana fora. Se’l van fer
seu, en Ramis. L’Eliseu, no. És igual que fossin amics.
«Pescador d’homes». És una cançó que em fa caure
les llàgrimes. Perdona. No has vist nens com aquells.
- 72 -
Ploro, sí. Ploro. És clar que ploro! Perdona que plori.
Tinc setanta-cinc anys. Vaig veure créixer en Ramis i
l’Eliseu. Com en Ramis es va penjar al mig del poble.
Una matinada. El van trobar quan sortien els primers
raigs de sol. L’arbre. La figuera. Recordo com/ el van
baixar, sí. Dos homes. L’haurien d’haver tallat, la figue-
ra. El poble amuntegat a la plaça. Jo hi era. Ho vaig
veure. La marca al coll. Com una serp tatuada. Segat
per la corda. Així li quedaran les anques a l’Eliseu amb
aquells shorts. Tothom es mossega la llengua. Jo... ja
no puc més. La vida se m’escapa. Setanta-cinc anys.
Record i culpa. Culpa jo, de què? No. Culpa? Jo? No
he dit culpa. D’on ho treus? Quina culpa he de tenir
jo? Cap! Per què em vols enredar? Dir el que no he dit.
Culpa, no. Si mossegues tan fort, potser et tallaràs las
llengua amb les dents. L’Eliseu també ho fa. On deu
ser? Desaparegut. Ell deu tenir respostes. Missatgets
al cap. Això dels xinos. Hauríem d’obrir-los un per un,
com si fossin polls. On deu haver anat la puteta?! Per
això deu haver marxat. Por a arrancar-se la llengua amb
les pròpies dents o que la hi tallin. Vigila: sense llengua,
ja no podràs guanyar-te la vida fent mamades. En
Ramis, mort. Penjat. A la plaça major. A la figuera que
hi ha al costat de la rectoria. Ara el seu fill. L’Albert.
També. Mort. El seu cos, al mig del farratge. Capat com
un porc. La polla arrancada. Tirat com un gos. Tots ens
coneixem. Aquí. Els he vist créixer: en Ramis i l’Albert.
Morir. Els dos. També l’Eliseu. A ell, créixer. És viu. Potser
també és mort. Ell, el desllorigador. Potser. El van veure
- 73 -
per últim cop fent autoestop. Diuen. Qui el deu haver
pujat? Una mamada a canvi. Segur. Ben barato, el
trajecte. Com ell. Lluny del poble, millor. Per a ell. Per
a nosaltres. Per a tothom. He vist créixer aquestes
criatures. Als pobles, els nens acaben sent de
tothom.
Pausa. Trencant-se. S’ha de sobreposar.
Els nostres nens... Nostres... Els nens... nostres. Meus.
El meu nen. (Pausa.) Ramis...
*
{ELISEU-ELI-PINK-BLUE}
Durant tot el parlament s’anirà vestint i maquillant.
L’últim que es posarà serà una perruca blava.
Em vaig escapar d’un camp convertit en un sepulcre.
Vaig trobar-hi un cos. El més bonic que he vist a la vida.
Al seu voltant un estol de caderneres que portaven
punxes al bec. En veure’m, van alçar el vol i es van
escapar. Jo també. He fugit. Hauria tingut problemes.
Acabo d’arribar. Sembla un lloc bonic. Si és un lloc
bonic, m’hi quedaré. Unes setmanes. Uns mesos. Un
temps. Potser llarg. Potser tota la vida. Tota la vida, no.
Massa temps. He arribat fent autoestop. No em fa por.
Porto anys a la carretera. La carretera de les sirenes. Així
l’anomenen. També la rotonda de les perdudes, la dels
trencacolls, els volants desviats i els invertits. Els caps
de setmana és un lloc divertit. Lliure. Cada cop és més
difícil trobar un lloc divertit i lliure. El meu poble no és

- 74 -
cap de les dues coses. Tampoc un lloc bonic per viure-
hi. Pensar-hi... Si en parlo... Em poso trista... Soc una
sentimental. (Pausa.) No vull posar-m’hi. No vull parlar
del poble. Tampoc del meu amic. Vaig tenir un amic.
L’únic que he tingut a la vida. L’amor més pur que he
conegut. Érem criatures... Però no... No! No! No! Em
poso trista i no vull pensar-hi. (Pausa.) El conductor del
cotxe que m’ha carregat... Per què una perruca i uns
talons fan que alguns homes et perdin immediatament
el respecte? De debò, em costa entendre que una
sotana, uns galons o una corona resultin més creïbles
i tinguin més autoritat que divuit o vint centímetres
de taló. «Atura el cotxe. Si això és el que esperaves,
ja em pots deixar tirada al mig del no-res». Pensava
que el dissuadiria i podria baixar al primer poble que
passéssim. No: m’ha deixat allà mateix. En un lloc que
era enlloc. He dormit al bosc. El bosc és bonic. De nit.
No m’espanta. Tampoc m’espanta. No m’espanta res.
Ja no. A la intempèrie, abrigada per les estrelles i els
ocells nocturns, he somiat el poble. Alguna força no
deixava sortir la gent de les seves cases. Per molt que
ho intentessin, no podien. A fora, la natura s’apropiava
dels espais, d’allò que havia estat seu. Els recordava
que mai no n’havien estat propietaris. Només un mi-
ratge. Un préstec. Temporal. Les teulades s’omplien
d’ocells que no deixaven veure les teules. Una línia,
lleugerament corbada, de pardals, merles, passerells,
falciots i estornells havia fet desaparèixer els cordills
d’estendre la roba. Als carrers i places, hi transitaven
- 75 -
cérvols, guilles, conills, perdius... tots els animals que et
puguin venir al cap. També algun d’estrany. Mitològic.
Inimaginable. D’un exotisme inexistent. Potser inventat.
Era un somni. El somnis tenen aquestes coses. La gent
del meu poble somiem més que a cap altre lloc del món.
Malsons, sobretot, normalment. Jo tinc un do amb els
somnis. Ja t’ho explicaré. Potser. Les arrels començaven
a aixecar el ciment i les llambordes. Era d’una bellesa...
aterridora. De mica en mica ja era impossible obrir
les portes perquè la natura s’anava entortolligant i es
menjava les cases. Ara, allà tancats, només es podien
veure a ells mateixos. No els agradava. Els semblava
insuportable. Els qui viuen sols... alguns vomitaven o
queien pel terra fent moviments espasmòdics. D’altres
donaven cops de cap contra les parets. Les portes.
També els vidres de les finestres. Se l’esberlaven. Caps
com síndries. S’intentaven treure les ungles. Dits com
magranes. Els que viuen acompanyats es donaven cops
entre ells. Arrancaven els ulls i els cabells de l’altre.
(Pausa. Somriu.) No sé què més passava... Què devia
passar? (Pausa.) Els somnis s’escapcen quan els convé,
sovint en el punt més interessant. Potser el poble aca-
bava devorat. Potser se salvava algú. Potser no quedava
cap rastre i ningú no se’n recordava mai més de res.
Potser, si algú sobrevivia, calia refundar-ho tot com si
mai no hagués existit res. Potser és el millor, no?
Pausa llarga.
Tu i jo ens acabem de conèixer. Sé que ens portarem
bé. Recordaré per sempre més la nostra trobada. Has
- 76 -
deixat que converteixi els lavabos d’aquesta benzine-
ra en un camerino d’artista. Has dit vuit minuts i mig
per arribar a peu a les primeres cases del poble però,
amb aquests talons, posem-n’hi tretze i quaranta-cinc
segons. La carretera és angulosa, un bon entrenament
per als bessons. En un viatge vaig conèixer uns bessons.
Em vaig enamorar d’ells. Un amor boig. No ho han
sabut mai. No els ho he explicat mai. Jo viatjava sola.
Ell també. Ja sé que eren dos però és com si fossin un
de sol. Aquell gran tros de gel blau darrere nostre,
desfent-se durant milions.../ Quin paisatge! Va ser allà.
Un tenia nom de tempestat. Mattías i Ariel. Pensa en
tota aquella gent de qui ets capaç de recordar el mo-
ment i el lloc on us vau conèixer. Ens farem amigues,
tu i jo, n’estic segura, i recordaré cada detall: arribar
a peu fins aquesta gasolinera; la teva amabilitat; com
m’has mirat —me n’he adonat encara que hagis dis-
simulat, de reüll—; «passa, tot això és teu», «gràcies
amiga»; omplir el bany de làmpades i llumenetes de
colors i arreglar-me amb aquest tuf i un fons de portes
de vàters entreobertes i plenes de telèfons i poemes
obacs, obscurs i obscens a la part de dins. Si el poble
és la meitat de bonic que aquests lavabos, em quedo.
En aquest colmado que tens aquí a la benzinera...
Colmado, quiosc o paradeta... Què és? Com l’hauria
d’anomenar?/ No en deus tenir. Em faries la dona més
feliç del món. Tens galetes de la sort? En soc addicta.
Soc addicta a moltes coses. No vull provar res nou.
Ni ho intentis. No em facis provar res. Ja en tinc prou
- 77 -
d’addicions. M’enganxo a tot i a tothom. Debilitat. És
la meva forma de ser. Endrapo galetes i vaig obrint
paperets. Em quedo amb els més bonics i els amago
pel meu cos. Als homes els agrada fer l’amor, trobar
aquests missatges impregnats de suor, obrir-los i saber
que els passaran coses bones. També això que em passa
amb els somnis. De petita, tenia un amic. L’amic de qui
t’he parlat. No recordo quan ens vam conèixer ni on.
Sempre el vaig tenir al meu costat. No hi ha un abans
de conèixer-lo. La meva existència comença amb ell.
Després el vaig perdre. Si trobes en algun racó un pa-
quet de galetes de la sort em sentiré menys trista. Un
cap de setmana vam fer una sortida. Tots els nens que
anàvem a catequesi. M’hauria agradat fer la comunió
de blanc i no de marineret... Les nostres lliteres estaven
enganxades, només una petita barana de separació.
Era passada mitjanit i tothom dormia. El seu llit era
buit. Jo estava desperta i vaig veure com tornava.
Quan es va ficar al seu llit: «D’on vens?». Em contesta:
«Eli —el meu nom no m’agradava, ell em deia així i a
mi ja m’estava bé— Eli, no puc dormir. M’enyoro. Vull
tornar a casa». «Però... d’on venies?». «No vull tenir
malsons. Ni cridar. Ni fer-me pipí al llit. No vull que els
altres nens se’n riguin de mi». Vaig traspassar la barana
que separava les lliteres. «Fes-me espai. No tinguis por.
Soc aquí. No et passarà res». El vaig abraçar. Teníem sis
anys. (Pausa.) Es va adormir i aquí... (Mostra el palmell
amb la mà oberta). Jo, agafat a ell, tenia la seva respi-
ració al palmell de la mà, vaig veure què somiava. Tan
- 78 -
nítidament que gelava la sang. Cada cop que anava a
cridar... (Tanca el puny.) jo m’empassava les imatges,
la por i ofegava el crit. Abans que es fes de dia i que
algú ens pogués veure, vaig tornar al meu llit. (Pausa.)
Aquella nit vaig descobrir que tinc aquest do, tot i que
hauria preferit no saber-ho, no veure el que somiava,
el que li passava.
Pausa llarga. Intenta asserenar-se.
Segur que hi tens un congelador ple de gelats. Si no hi
ha galetes de la sort, una terrineta de gelat de dulce de
leche m’ho farà passar tot i serà com si estigués amb
els bessonets. Menjo i menjo.../ On se’n va? No ho sé.
És la meva complexió natural. Soc com una amiga, una
altra sirena, com jo, que sempre deia: «Todo lo que me
gusta, cabe en mi cuerpo». (Riu però se li gela imme-
diatament.) La van matar. Fa dos anys. A la carretera.
Una nit. Pobra... Colombiana... Em poso trista. No vull
pensar-hi. Va venir la policia, sí... però res. La investi-
gació es va acabar el mateix moment que la van posar
allà dins i van tirar la cremallera. A qui li importa una
sirena? (Pausa.) De tant en tant, aquestes coses passen
al poble: un home que es penja, una sirena assassinada
o el cos d’un adolescent al mig d’un camp. Quan passa:
soroll i silenci. Ningú no vol saber si algú ha fet mal
a un nen. Si han estat molts. Si darrere hi ha gent de
bé i cal preservar-ne la reputació. Era una sirena, una
sirena i prou. Què hi feia una sirena al camp? A sobre,
estrangera. Això et dirien: estrangera i no hi ha de fer

- 79 -
res una dona-peix entre bosc i camps d’ordi, civada i
farratge.... A ningú no li interessa saber que a l’institut
els altres nois de la classe t’amenacen i acabes abocat
a una rotonda. Poden burlar-se de qualsevol cosa: els
pantalons liles, els bràquets, el pentinat, el timbre de
veu... Millor que els agradis o passis desapercebuda.
Al poble, no has de destacar si no et vols abocar al
perill. Els adolescents que amenacen acaben tenint les
millors cases i càrrecs. El poble és massa petit perquè
els pares vulguin sentir segons què dels seus fills i
s’imposa la selecció natural dels que peguen més fort.
Si ets un marit que passes per la rotonda, senyal que
no estàs content i que, possiblement, pujaràs al teu
cotxe una sirena per esbravar-te i acabar fotent-li una
pallissa. Potser carregarà un adolescent per robar-li la
joventut. Al poble pot aparèixer el teu cos amb un tall
als junts de la boca i una pedra en senyal que havies
parlat massa; espatllar-te la fisonomia si ets massa
bonica; tallar-te les mans si has tocat allò que no et
corresponia... O... (Pausa.) Tothom en parlarà i després
s’imposarà el silenci per sempre més. (Pausa.) L’Albert...
no has vist una cosa més bonica. (Pausa.) No vull parlar
de l’Albert o em poso trista. Tothom se n’enamorava.
Tothom perdia el cap per ell. Ell seduïa tothom. Va
acostar-se a la carretera de les sirenes i totes elles se’n
van enamorar. Jo també, no t’ho negaré. Li agradava
tot i tothom. El primer cop va venir acompanyat d’una
noia i un noi. No sé si eren del seu institut o d’un altre
poble. No coneixia les seves cares. Després va tornar
- 80 -
moltes vegades. Sol. Li agradava parlar amb mi. Jo
amb ell. Feia moltes preguntes, massa preguntes.
Aquell primer dia, amb aquella parella, se’n van anar
a la fosca, darrere uns matolls, esgarrapats per uns
esbarzers. La noia tenia els ulls en blanc quan l’altre
noi va dir: «Pareu, pareu... ens estan mirant». La noia
seguia amb els ulls en blanc i va fer un gemec de lloba
mentre corbava el cos. L’Albert va riure: «T’importa?
Que mirin. Que vingui tot el poble. No em fa res. Ben
al contrari». Al seu voltant les sirenes havien fet una
rotllana i alguns conductors van baixar dels seus cotxes
i d’altres, els més tímids, es van quedar dins però van
posar els llargs. L’Albert, amb només disset anys s’havia
tirat mig poble. De nit, saltava les tanques, el poble és
ple de tanques que no serveixen per res, i un cop a dins
dels seus jardins, es llançava a les piscines, tothom té
una piscina al poble, i encara xop pujava per la paret
i entrava per finestres o balcons i saltava directament
als seus llits... era igual amb qui... dones que dormien
soles, marits mig endormiscats al sofà... Potser amb
els dos si es donava la casualitat que coincidien a la
mateixa cambra, al poble pocs matrimonis després
d’un temps coincideixen a la mateixa cambra... Pares,
mares... tiets, avis, àvies... sense distinció... S’hauria
acabat tirant tothom i hauria estat l’apocalipsi del po-
ble. Era això, és clar... L’apocalipsi. O no. Una de dues:
o era la primavera del desig o un àngel exterminador
que volia matar-nos a totes, a tot el poble, amb la seva
bellesa i el seu sexe. Potser també volia morir, com el
- 81 -
seu pare. Jo li deia: Albert, escolta’m... No preguntis,
no busquis, no sedueixis... Et mataran per preguntar,
per seduir, per ser tan bonic... No sé ni com jo estic viva,
un dia em mataran per portar aquests cabells, aquests
shorts i aquestes sabates. Ves-te’n lluny d’aquest poble!
Escapa’t, ara que pots! Tu, sí. Ben lluny, on sigui... però
no et quedis aquí!
Pausa llarga.
Quina merda... (Pausa.) Malaguanyat (Pausa.) No has
vist cosa més bonica... (Pausa.) L’entrecuix, el paradís,
arrancat. (Tanca els ulls. Pausa llarga.) No vull parlar-ne.
Em poso trista. No vull posar-m’hi o faré malbé tota
aquesta feinada: la base, els llavis, el rímel... Va! Por-
ta’m un gelat, si no hi ha gelat, gominoles. D’això segur
que en deus tenir. Xuxes, núvols, cors amb gust manu-
facturat i artificial d’albercoc, ossets gummy... Vaig tenir
un/ Parlo massa. Res. No. Bé... sí. Em demanava que
em cobrís el cos de gominoles. Li agradava menjar-les
i anar-lo descobrint. Potser per això el meu cos encara
fa olor de gominola. (Pausa.) Devia tenir tretze anys. Ell
en devia tenir trenta més que jo. Vaig ser jo qui el vaig
buscar. Vaig fer-ho perquè vaig voler. Jo sí. Ara el veig
passejar amb els nets. No m’hi he acostat mai però sé
que fa pudor de vell. És dels que giren el cap fent veure
que no et coneixen i que, si poguessin, t’escopirien a la
cara i et traurien del poble a hòsties. Morta em voldria.
(Pausa.) El poble, ara que en soc lluny, m’acabarà agra-
dant. (Pausa.) Vaig convertir la rotonda en un refugi per

- 82 -
a un exèrcit de sirenes vingudes de tota la comarca i de
fora. A algunes tot just els sortien les escates i d’altres
les anaven perdent. Ens reuníem, ballàvem, cantàvem
fins... Es van inventar històries perquè no els agradava
el color del nostre cabell, les nostres sabates. Tampoc
les nostres escates. Ni que fóssim més lliures que ells o
que els seus fills i filles ens acabessin imitant. No saps
com els espanta això. De vegades els mateixos que ve-
nien, després te’n feien fora. Festes. La bòfia. Batudes.
L’alcalde i els seus amics, diputats, senyorassos de la
ciutat... La pasma, pallisses... Domingueros que venen
un dia abans que la família per fer llenya —diuen— i
tenir la casa a punt... (Riu.) Maleït poble. Et detesto.
T’odio. Ara, que en soc lluny, tant de bo que aquest
estiu, que és a punt d’arribar, una espurna faci cremar
un camp de blat, i d’allà s’escampi al bosc i del bosc a
la rotonda, i de la rotonda a les primeres cases, i acabi
sense deixar res.
Pausa llarga.
Encara el veig de vegades el malson del meu amic, aquí,
al palmell de la mà. (Pausa.) M’espanto. Em poso trista.
Culpable. No en vull parlar. Ens van anar apartant. A
l’escola. A la parròquia. Ser amic meu no era, ni con-
tinua sent, recomanable. Motiu de vergonya. Sempre
m’han volgut apartar de tot i de tothom. Sobretot
d’ell, el volien i el volien lluny de mi. No sé per què
m’hi he quedat tant de temps i per què he trigat tant
a anar-me’n. M’hi estaré bé, aquí, no? Millor. Així no hi

- 83 -
pensaré. Si hi penso em poso trista. No vull posar-m’hi...
però ja enyoro el poble, casa meva i la rotonda. Em fot
haver marxat i que s’hagin acabat sortint amb la seva.
Potser tornaré, amb més purpurina. Sí, tornaré. Hauria
d’haver aixecat la mà i mostrar-los el malson atrapat
al meu palmell. (Aixeca la mà mostrant el palmell.)
Què hi veieu? Mireu... Aquests sou vosaltres... «Què
li passava al meu pare?», em va preguntar l’Albert. El
vaig agafar així, amb les dues mans, sobre les seves
galtes. Uns segons... Es va apartar... horroritzat. Ell
també deu —devia— tenir un do com jo. Potser va
veure coses. Va sortir corrents. El seu pare també em
va venir a veure la darrera nit. Havíem anat perdent
contacte. Havia anat a estudiar fora però va tornar de
seguida. Havia conegut l’Antònia. Bona persona. Se
l’estimava, segurament, però a mi... Jo a ella, no. Ni fu
ni fa. Cap mena d’animadversió. Ella, sí. Jo li feia por.
Sabia... d’alguna manera sabia que el seu marit patia,
tot i que no volgués veure-ho. Jo era com un fantasma
per a ella. L’amiga del seu marit, aquesta cosa estranya.
Els va casar mossèn Felip, per l’església, a correcuita.
L’Antònia va fer Pasqua abans de Rams. Diuen que ell
feia cara d’aterrit. Ens havíem deixat de veure. L’An-
tònia es va presentar una nit en un dels meus somnis:
«Tu, cavallot, sirena o el que siguis, si te’ns acostes, et
mato». Va ser ell que després de tant de temps, em
va venir a buscar. Aquella maleïda nit, la visita del meu
amic em va alegrar. No sé si en vull parlar. No sé si puc
parlar-te’n. No. No en parlaré. Era un home que patia,
- 84 -
quan ens creuàvem, m’evitava però al mateix temps em
demanava auxili i ningú, ni jo, que era la seva amiga
i que de petita desitjava deixar de respirar al mateix
temps que ho fes ell, vaig ser capaç d’ajudar-lo. Aquella
nit vam caminar per la carretera. Em va dir que havien
anat al riu amb l’Antònia i el seu fill, l’Albert. Es van
quedar sols, ell i el petit. El va veure il·luminat pel sol i va
pensar que era la cosa més bonica i que més estimava.
Va veure’s a ell en aquella mateixa edat i es va posar
a plorar. «Tinc por que algú li pugui arribar a fer mal,
fins i tot tinc por que jo mateix n’hi pugui arribar a fer
un dia. Eli, soc un home ferit i això em converteix, no
ho sé, potser, en un home perillós. Tinc por. Tinc molta
por. Tinc por de tothom i en aquest tothom m’hi incloc
a mi». (Pausa.) Vam caminar en silenci al bell mig de la
carretera. Mitja hora o més. Era matinada i no passava
ningú. No hi ha una demostració d’amor i confiança
més pura que caminar amb algú en silenci per una
carretera comarcal sense trànsit de matinada després
d’haver-li confiat la por i el teu dolor. Jo vaig sentir que
l’havia recuperat i també la felicitat. Llavors, allà al mig
de la carretera, de cop, em va abraçar fort, molt fort,
tan intensament que... em vaig arribar a espantar...
No vaig saber si era una manera de manifestar-me el
seu amor o si, d’alguna manera, intentava matar-me.
M’hauria pogut matar, m’hauria deixat i no m’hagués
importat. Vaig notar que el cos li tremolava i que es-
tava plorant. Llavors, em va deixar anar, sobtadament,
i va escapar-se corrents. Vaig veure com la seva figura
- 85 -
es perdia en la foscor. Lluny vaig sentir que cantava,
aquella cançó que li havia ensenyat mossèn Felip i que
ell m’havia ensenyat a mi. Aquella cançó que en Ricard
de la serradora ens demanava que li cantéssim a canvi
de trossos de fusta i unes serradures. A mi em feia
marxar al taller. «No corris. Busca bé i omple aquestes
tres bosses de nansa». El meu amic es quedava amb
ell, que tancava amb clau la porta del despatx. Per què
no vaig ser capaç d’ajudar el meu amic? Era un nen.
Un nen i prou. (Pausa.) Jo també. (Pausa llarga.) Això
no em salva. (Posant-se una perruca blava.) T’agrada
aquesta? A partir d’avui em diré Blue. Què et sembla?
Em queda bé? (Pausa.) Sol, al mig de la carretera, vaig
saber que l’havia recuperat i perdut. Havia vingut a
acomiadar-se de mi. Tot era fosc i només s’escoltava,
com un espectre, la seva veu dirigint-se a la figuera de
la rectoria, cantant tan fort com si volgués despertar
tot el poble amb aquella cançó... Potser volia fer-ho.
Sí. És el que volia fer.
Canta, mentre es va fent fosc.
Tu has vingut a buscar-me,
no has cridat ni a savis ni a nobles,
tan sols desitges que jo et segueixi.
Senyor, he sentit que em miraves,
somrient, m’has cridat pel meu nom.
Una barca he deixat a la sorra,
a prop teu buscaré un altre mar.

- 86 -
 Tu saps molt bé que soc pobre.
A la barca no hi tinc or ni espases,
tan sols les xarxes amb què treballo.
Senyor, he sentit que em miraves,
somrient, m’has cridat pel meu nom.
Una barca he deixat a la sorra,
a prop teu buscaré un altre mar.
Tu vols l’esforç dels meus braços,
la fatiga que als altres descansi,
amor que vulgui seguir estimant-te.
Senyor, he sentit que em miraves,
somrient, m’has cridat pel meu nom.
Una barca he deixat a la sorra,
a prop teu buscaré un altre mar.
Tu, pescador de mar brava,
ànsia eterna de cors que t’esperen,
em fas des d’ara pescador d’homes.
Senyor, he sentit que em miraves,
somrient, m’has cridat pel meu nom.
Una barca he deixat a la sorra,
a prop teu buscaré un altre mar.
Fosc.
Barcelona, maig de 2020

- 87 -
RESSUSCITAR
Notes d’autor sobre
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc
Ressuscitar v. 1 tr. 1 Tornar la vida a un mort. Je-
sús ressuscità Llàtzer. 2 fig. Fer recuperar, recon-
fortar físicament o espiritualment. És un vi que
ressuscitaria un mort. 3 fig. Renovar, posar nova-
ment en vigor. Ressuscitar odis. Ressuscitar una
doctrina antiga. 2 intr. 1 Retornar a la vida, viure
el qui era mort. 2 CRIST. Superar definitivament la
mort, passar a una plenitud de vida més enllà de la
mort. Els morts ressuscitaran.
Va ser amb motiu de la publicació de La travessia (Editorial
Comanegra, 2015), que em van demanar escriure per primer
cop unes notes d’autor. Després d’una certa reticència inicial,
ara penso que infantil, absurda, que va esvair-se de pressa,
m’hi vaig trobar còmode, fins al punt que ara soc jo que en
sento la necessitat. D’aleshores ençà he escrit més notes,
inicialment a mà, només per a mi, crec que un xic maldes-
tres i desmanegades, en les llibretes que tant m’agraden.
Potser hauria de recuperar (o no) aquelles llibretes. Algunes
van coincidir amb els meus viatges. Assistir a l’estrena de
les meves obres m’exercitava la memòria, la reflexió sobre
la seva escriptura i sovint em confrontava amb les decisions

- 89 -
de direcció que n’havia fet. També afavoria un xoc entre
el sentit d’autor i el d’expropiació dels propis materials.
Aquests escrits, inicialment accidentals, han anat evolucio-
nant. Crec que no hi he relatat claus de lectura, més aviat,
pensaments, una manera de dialogar amb mi mateix sobre
les circumstàncies i processos d’escriptura. Des de fa poc,
he eixamplat la seva utilitat començant a parlar-hi sobre
els meus dies (presents o passats) que, de fet, conformen i
determinen aquestes circumstàncies. En aquest darrer any,
estrany, solitari i emocionalment mutant, les he començat a
sistematitzar. A dues de les amistats que sento més íntimes i
pròximes els he consultat l’interès d’acompanyar la publica-
ció d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc
amb aquest material o bé guardar-lo, com d’altres, al disc dur
del meu ordinador, el seu destí des que vaig abandonar les
llibretes. Sigui com sigui, penso que necessito trobar aquest
espai per parlar amb mi mateix i, possiblement, per començar
a especular i coquetejar amb altres marges d’escriptura més
enllà del teatre.
Entre els retorns de les primeres lectures d’El cos més
bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, enviat només
a amics i persones molt pròximes de qui valoro la seva mira-
da, hi havia dues frases coincidents: «En qui has pensat?».
«Quin actor o actriu pot fer això?». Jo els responia: «No ho
sé. Encara no hi he pensat». L’Enric Gallén em va enviar un
correu extens, preciós, on hi escrivia: «[...] Com a monòleg,
hi arrisques molt. Tenen molta força les set (sobretot les cinc)
diferents veus que hi apareixen. A qui l’hagi d’interpretar li
ha tocat un regal dels Déus. Home/dona, tant és l’edat com
el físic [...]». El correu de l’Enric, que únicament qüestionava
el títol, que trobava massa llarg —quan va llegir-lo, l’obra
tenia un títol encara més llarg que l’actual: el vaig escurçar
- 90 -
i vaig esmenar la presència d’un possessiu que era confús i
absolutament erroni—, hi analitzava cada una de les veus,
el tractament del llenguatge i les referències que hi trobava.
A mi em semblava especialment emocionant que utilitzés el
concepte «regal». Així he concebut aquesta obra, com un
present, una declaració d’amor als actors i actrius, a qui tant
estimo, admiro i pels quals sento una gratitud enorme ja que
són ells i elles que, a través dels seus cossos, veus, emoció,
tècnica i sensibilitat fan possible un acte de resurrecció. El
cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, més
enllà de tot allò que hi explico i hi he abocat, també vol ser
la consciència i reivindicació del joc, compromís i artifici in-
terpretatiu, fins al virtuosisme, que implica aquest acte ritual
de ressuscitar i posseir un cos aliè. Per a mi, quan un actor
o actriu encarna un personatge, com diu la paraula, fa carn
i, per tant, es produeix l’acte de ressuscitar, aconseguint,
com indica la definició, «passar a una plenitud de vida més
enllà de la mort». És un text que reclama que el cos no sigui
un condicionant en la seva representació tot i que parli de
la fragilitat dels cossos: la consciència d’un cos que no et
correspon; el desig de voler conquerir i posseir un altre cos,
també el desig sobre un cos posseït o posseint els altres; la
distància o proximitat —de vegades excessiva— dels cossos;
també la seva destrucció com un dels actes més brutals, sal-
vatges i, sobretot, humans i inhumans. L’opció que he pres
en aquest text, una bestialitat i brutalitat actoral, com l’han
definit algunes persones pròximes, té una càrrega ideològica,
m’atreviria a dir filosòfica. Hi ha algunes reflexions sobre com
entenc el teatre, la interpretació i l´ètica i estètica dels cossos,
que no són objectes, sinó subjectes profundament ideològics.
Quan l’escrivia era conscient —i volia que fos així— de la
multiplicitat d’opcions. El cos de l’intèrpret i els personatges
- 91 -
coincidiran en gènere i edat, com a molt, en una ocasió. En
edat també una o, segons com es miri, podrien ser dues.
Coincidir en gènere, quatre com a màxim, o també, segons
qui sigui l’intèrpret, en cap ocasió. O potser, segons com,
no coincidirà mai en absolutament res i, al mateix temps i,
encara que sembli paradoxal, absolutament en tot. Aquesta
és la màgia del teatre on conflueixen codi, convenció, veritat,
mentida, artifici i emoció, sempre al servei de la representació.
Durant el procés d’escriptura m’he divertit molt pensant en la
seva execució. Inicialment vaig pensar que seria preciós que
l’intèrpret coincidís amb el primer cos que hi apareix, l’Albert,
i que, a partir d’aquí, es desfés la convenció realista, la ver-
semblança, per no tornar-hi a coincidir mai més. També vaig
pensar en un genderqueer, un cos no-binari. Reconec que va
haver-hi una etapa en la qual considerava que el recorregut
final, que ens planteja el personatge d’Eliseu-Eli-Pink-Blue,
podria ser especialment interessant si es tracta d’una actriu
interpretant un home transitant (o havent transitat) cap a
un cos femení. Dic això però també, tot i que ben diferent,
m’ho resulta amb un actor. Fins i tot, la proposta suggerida
per l’amic, Sergio Matamala, de generar un mateix espectacle
on s’alternin un actor i una actriu en dies simultanis. D’un
temps ençà, m’agrada especialment la idea d’un intèrpret on
hi reconeguem físicament un possible Ramis, el personatge
absent (i gran protagonista) de l’obra. O, per què no, un cos
que catalitzi totes aquestes veus i cossos però que no identifi-
quem amb cap d’ells o elles. Finalment he arribat a la conclusió
que potser el millor que he de fer és no dirigir-lo mai. Acabo
d’escriure aquesta frase i he de rellegir-la diverses vegades. Em
plantejo esborrar-la, però no ho faig. Això, que jo mateix acabo
d’escriure, és dolorós però crec que és important deixar-ho
escrit perquè la temptació sempre existirà i potser, en algun
- 92 -
moment, em farà dubtar i, fins i tot, podria vèncer. De fet,
a Catalunya, ni m’ho he plantejat. En Xavier Albertí va ser la
primera persona que va llegir-lo. Em va mostrar el seu entusi-
asme i, amb el respecte i la intel·ligència que el caracterizen,
em va fer un parell d’observacions molt encertades, que vaig
decidir incloure. Li vaig oferir de forma immediata: «T’agra-
daria dirigir-lo?». En Xavier em sembla, indiscutiblement, el
millor director en qualitat d’honestedat, anàlisi, profunditat
intel·lectual, poètica i teatralitat. S’hi afegeix l’amistat i que
la seva mirada ha tingut una incidència important en el meu
teatre i la seva evolució. Recordo la paraula exacte que va fer
servir per parlar de l’actor o actriu que encarés aquest repte:
«Aquesta obra necessita un místic». Fora de Catalunya han
començat a florir proposes de traducció i possibles produc-
cions, algunes a Europa i d’altres a l’altre costat de l’oceà.
Jo he puntualitzat algunes exigències. En primer lloc, com
demano sempre, el compromís amb el text i les garanties
d’una producció de qualitat. D’un temps ençà he descartat
algunes propostes de possibles muntatges. Cada cop tinc
més clar que un no pot regalar així com així les seves obres i
que cal vetllar per garantir la millor de les estrenes. Quan em
festegen El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest
lloc dic que, per a mi, hi ha dues condicions imprescindibles:
que ho interpreti el millor actor o actriu (i, en aquest sentit, la
correspondència en la direcció) i que m’hauran de permetre
que l’estrena mundial sigui a Catalunya. Tinc la sensació que
bona part de les meves reticències a dirigir-la tenen a veure
amb la percepció d’una suposada legitimitat com a autor que
pugui generar un precedent o una determinada idea de cànon
o lectura de referència.
Jo també sento que ressuscito amb aquest text. L’he escrit
en uns dies tristíssims. El 14 de març de 2020 es decretava
- 93 -
l’estat d’alarma a causa de la pandèmia de la Covid-19 i
l’endemà s’activava el confinament de la població. Al cap de
deu dies de l’inici del confinament, i després d’una setmana
d’intensa lluita, el 25 de març el virus s’emportava la Maria
Araujo, amiga, dona de teatre i una personalitat única i extra-
ordinària a qui coneixia des de feia més d’una dècada i que,
entre els seus darrers treballs, hi havia el vestuari de Temps
salvatge a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya
(TNC). La pèrdua de la Maria em va deixar abatut. Quatre dies
després, el 29 d’abril, la filla d’en Papitu [Josep Maria Benet
i Jornet], la Carlota [Benet], m’escrivia. El seu pare portava
quatre dies amb febre, inicialment només unes dècimes,
però la darrera nit havia pujat considerablement fins als 40
graus i estava a l’espera d’un test. En Papitu, bon amic i una
figura imprescindible per entendre la dramatúrgia catalana
entre la darrera meitat del segle xx i els primers anys del xxi,
feia temps que se’ns l’havia endut una malaltia especialment
cruel, l’alzheimer. Aquesta era com una segona mort en un
moment profundament desolador on ni tan sols era possible
acomiadar-lo com es mereixia. Recordo aquell 6 d’abril fent
voltes en cercle a la terrassa comunitària del meu pis de
Vallhonrat, al Poble Sec, tal i com feia diversos cops al dia
durant aquelles setmanes per tal de sortir de casa i estirar les
cames. Em va trucar la Núria, la meva germana, conscient del
vincle que em lligava amb en Papitu: «Com estàs?». No sé
l’estona que vaig estar al telèfon, fent-me un fart de plorar,
incapaç d’articular una sola paraula. Finalment només vaig
ser capaç de dir tres paraules abans d’asserenar-me: «Trist,
molt trist». No recordo haver tingut mai abans un bloqueig
emocional com en aquells dies. En aquest context començo
a escriure El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest
lloc. No feia altra cosa que escriure i escriure’l em va salvar.
- 94 -
Ara, un any després, quan hi penso, em sembla materialment
impossible el poc temps amb què vaig fer-ho. Si no fos que
sé la data exacte en què vaig enviar una primera versió com
a regal d’aniversari confinat al meu amic Federico [Metral],
a qui dedico l’obra, ni jo mateix no m’ho creuria. Tinc una
percepció estranya i confusa de l’escriptura en dos textos [La
dona que perdia tots els avions i El cos més bonic que s’haurà
trobat mai en aquest lloc] que, només puc avaluar-ho amb el
pas del temps, s’ha produït amb una fluïdesa i facilitat gairebé
paranormal, com si no els hagués escrit jo i m’hagués convertit
en un estadi inconscient (i profundament conscient) en un
taquígraf d’un somni (o un malson). No sé dir amb exactitud si
m’excita o em reconforta constatar l’existència d’alguna cosa
incomprensible, indomesticable, salvatge i pura en la creació,
tal com passa amb el desig i les emocions. Deu tenir a veure
amb l’existència d’allò inexplicable que s’esmuny i enyoren
els protagonistes d’Obac. Sigui com sigui, l’escriptura d’El cos
més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc va ser un
procés sanador. És per això que sento l’escriptura i el teatre
com un espai salvífic. El mateix on la meva germana Cecília
de La travessia després de conviure amb l’horror, els dubtes
i el penediment per haver «fallat», com assegura ella, acaba
trobant una certa pau resant davant dels quadres d’un museu.
Potser per això m’hi he abocat amb un fanatisme religiós, ja
de nen o adolescent, quan un lloc tan bonic com un poble
pot arribar a engolir-te o també destruir-te. En aquest text,
possiblement, hi ha molt de mi, però ni més ni menys que en
els anteriors. Penso en el whatsapp que em va escriure una
amiga, la Geni [Lozano], després de llegir-lo: «Per mi portes
dialogant amb el teu poble des d’El principi d’Arquimedes.
Totes les obres que jo he llegit i vist tenen un denominador
comú i és la lluita de l’individu enmig d’un món que no
- 95 -
l’accepta. Molt modernista, en realitat. Segurament aquest
és el diàleg més directe i explícit, però jo crec que hi és a tot
arreu. No ho sé. En qualsevol cas és una obra molt emotiva i
que arriba, que al final és el més important».
Suposo que hi ha aquest discurs de continuïtat però tam-
bé un viatge per una teatralitat i un llenguatge en el qual no
havia transitat fins ara i que hi ha dues persones, que ja he
citat, que hi tenen molt a veure: en Papitu i en Xavier [Al-
bertí]. En Papitu va inocular-me —crec que també a totes les
persones de la meva generació amb qui es va relacionar— la
seva estima, compromís radical i absolut amb el teatre català
i la seva passió (i preocupació) per la nostra llengua. En el
cas d’en Xavier hi ha una conversa significativa una tarda-
vespre de l’agost de 2017 a Dublín. Feia escassament dues
setmanes que jo havia fet quaranta anys, en Xavier em va
regalar un cap de setmana a la capital irlandesa per visitar
una exposició única en la qual hi havia deu obres del pintor
Johannes Vermeer i diversos d’autors coetanis. Vam ser molt
ingenus pensant que arribaríem a Dublín, aniríem a la Natio-
nal Gallery, compraríem les entrades i podríem entrar sense
problemes. Tot estava exhaurit. Feia dies que no quedava
ni una sola entrada. Jo vaig intentar convèncer la taquillera
amb un anglès bàsic mentre a en Xavier, al meu costat, li re-
galimaven unes llàgrimes galtes avall i deixava anar com una
sentència: «Si no podem veure aquesta exposició, no podré
tornar a confiar en la humanitat». Aquell cap de setmana
vam saber que encara podíem confiar-hi i que, en aquella
ocasió, tenia el rostre d’una noia de vint-i-pocs anys, amb
els cabells de color de rosa i un piercing al llavi inferior, que
va aconseguir-nos dues entrades per a l’endemà, el nostre
darrer dia a Dublín. El vespre d’aquell mateix dia que en
Xavier va definir com «la sensació d’haver sobreviscut a un
- 96 -
accident, una fatalitat» vam mantenir una llarga conversa,
determinant, tot i que no immediata, per a mi. «Què estàs
escrivint?». «Mantindràs la línia d’escriptura dels darrers
textos o transitaràs cap a llocs nous?». «Saps cap a on vols
fer evolucionar el teu teatre en les pròximes obres?». «Has
pensat a indagar a través de la llengua en espais nous de
teatralitat? Crec que és un repte que hauries d’assumir i
afrontar». Jo vaig explicar-li, entre moltes altres coses, cap on
creia que volia fer anar el meu teatre. Fins i tot vaig explicar-li
força detalladament l’argument de la novel·la que un dia
voldria escriure. Hauria de dir escriuré, perquè ho faré. Puc
comptar amb els dits d’una sola mà les persones amb qui
parlo obertament de la meva escriptura. Crec que en Xavier
té l’habilitat, des de la conversa més aparentment quotidiana
o en el dia a dia del procés d’assajos, d’aconseguir que un
acabi dialogant profundament amb si mateix. És una virtut
que esdevé un tresor per als seus interlocutors, tant per
als intèrprets com, en el meu cas, els que ens dediquem a
l’escriptura. D’aquell dia fins ara han passat força coses: tres
anys, un temps considerable i objectivable; Temps salvatge,
l’encàrrec d’una obra de gran format per al TNC, que per a
mi prenia caràcter de síntesi d’un període d’escriptura; i el
cataclisme global de la pandèmia i el confinament. El resultat
d’aquest temps salvatge és El cos més bonic que s’haurà
trobat mai en aquest lloc.
És una obra que sento com a punt d’inflexió. És el primer
text propi en els últims onze anys que no inicio amb una
rèplica interrogativa. Tot i la diversitat d’obres en el període
2009-2018, que comprèn onze textos que van des de La
dona que perdia tots els avions fins a Temps salvatge, crec
que conformen una mateixa etapa. Dins d’aquest període
hi ha algunes obres que sento especialment significatives
- 97 -
pels recorreguts que marquen dins la meva escriptura en
aquesta dècada com La dona que perdia tots els avions
(que ja he explicat en diverses ocasions que considero com a
primer text i des d’on assumeixo que soc autor, tot i haver-hi
títols anteriors), El principi d’Arquimedes, Fum, La travessia
i Temps salvatge. N’hi ha una, però, més significativa, Gang
Bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus) que m’atreviria a dir
que és un text gairebé fundacional i que determina aquest
període. Sense Gang Bang no existiria res del que he escrit
posteriorment i crec que ho esquitxa tot. El principi d’Ar-
quimedes i Temps salvatge són les dues on la relació amb
Gang Bang és, per mi, més evident. Quan el 2018 el TNC i
Arola Editors van publicar el volum Josep Maria Miró. Teatre
reunit (2009-2018) amb tot el meu teatre en aquest perí-
ode, jo no tenia la consciència de cicle. Ho és i hi ha el fet,
aparentment accidental, de la presentació del mateix volum
traduït en castellà i publicat per l’editorial cubana Alarcos i
la lectura dramatitzada el setembre de 2019 de La dona que
perdia tots els avions dirigida per l’autor i director cubà Abel
González Melo a la sala Adolfo Llauradó de l’Havana. Allà,
conscientment o inconscient, es tancava, deu anys després,
un cercle i un període iniciat el 2009 amb un viatge a aquesta
illa que va propiciar l’escriptura de la meva primera obra.
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és
el primer text per a un únic intèrpret que he escrit en la meva
trajectòria —almenys text propi, ja que anteriorment hi havia
l’adaptació de la novel·la Un cel de plom sobre la vida de Neus
Català (Els Guiamets, 6 octubre 1915 – 13 abril 2019) que
va dirigir Rafel Duran i protagonitzar Mercè Arànega—. Poc
després d’escriure’l, n’arriba un segon, La majordoma, un
monòleg per a actriu, i n’hi ha encara un tercer en camí i força
avançat, L’ermità, un monòleg per a actor. Els tres són textos
- 98 -
per a un únic intèrpret. Coincideix que s’inicien amb un cos
al terra en el qual s’hi ha exercit alguna forma de violència.
Tots ells parlen de la destrucció de la bellesa i comparteixen el
món rural —i més concretament la Catalunya interior— com
a escenari, un paisatge infreqüent en el meu teatre. Es tracta
de tres textos independents, autònoms, on no hi ha conti-
nuïtat entre els seus relats i personatges però que, en canvi,
conformaran el Tríptic de l’epifania. Un tríptic, no una trilogia.
Ho puntualitzo perquè crec que el matís és important.
Acabo d’escriure aquestes línies a Berga, coincidint
amb la fi de l’hivern i l’entrada de la primavera, el trànsit
estacional més pròxim a la resurrecció. Falten pocs dies per
Setmana Santa. S’acaba de complir l’aniversari de l’inici de
la pandèmia i d’aquí a pocs dies farà un any que vaig co-
mençar a escriure El cos més bonic que s’haurà trobat mai
en aquest lloc. Des que va finalitzar el confinament dur, com
l’anomeno jo, he fet quatre estades més o menys llargues
a casa els meus pares (el juny, el setembre i el desembre de
2020 i aquesta última, el març de 2021). No em fa vergo-
nya ni recança admetre que vaig passar uns mesos lluitant
contra un procés depressiu. He necessitat, com no ho havia
sentit mai abans, aquestes estades al camp i m’han anat bé.
M’han acompanyat lectures precioses, il·luminadores, com
País barroc de Raül Garrigasait, publicat per l’Avenç, o Cartes
a l’Anna Murià, que el Club Editor ha recuperat (amb algun
material inèdit) i que jo havia llegit fa més de dues dècades,
quan treballava de periodista al Vallès Occidental i preparava
una entrevista amb l’Anna Murià. Tenia una percepció molt
diferent d’aquestes cartes. És ara que entenc el seu desfici
i la llosa de les penúries econòmiques. Abans m’hi pesava,
equivocadament, l’amistat entre Rodoreda i Murià. Ara hi
reconec moltes altres coses i soc capaç de llegir Rodoreda
- 99 -
com una dona d’una fragilitat i vulnerabilitat dolorosa, ter-
riblement humana, amb totes les màscares que col·loquem
en la literatura i en la nostra construcció social i pública.
Aquesta voluntat de ressuscitar a través de les lletres.
Em sap greu no haver vingut amb vosaltres, m’hauria
sentit més acompanyada, hauria treballat, em requen
tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n
venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus amics
tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una en-
trada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi. Plego.
Adéu i petons i abraçades. T’envio una mica de fred.
Estem a zero.
(Mercè Rodoreda, Bordeaux, 19 de desembre
de 1945. Cartes a l’Anna Murià. Club Editor)

Paral·lelament sento que aquest temps de retrobar-me

amb els meus pares i aquest paisatge ha estat un moment pre-
ciós, d’un valor incalculable: parlar-hi; compartir la incertesa, el
perill i vulnerabilitat del pas del temps; escoltar i escoltar-me;
redescobrir paratges d’infantesa i adolescència a Prats de
Lluçanès (Sant Andreu de Llanars, Sant Sebastià, el Grau...) i
la riera de Merlès, escenaris que he evocat en aquest text i que
en el confinament de l’escriptura només podia imaginar-los.
També de conèixer-ne de nous al Berguedà, on els meus pares
viuen des de fa dotze anys, i del Bages, Solsonès o Ripollès,
comarques limítrofes. He iniciat una ruta de masies familiars
a Osona, Ripollès i la Garrotxa que ha estat tan estimulant
com trasbalsador, però això ja és una altra història que té a
veure amb coses que arribaran més endavant. Possiblement
a la novel·la. Al Berguedà m’he nodrit de Pedret, Sant Vicenç
d’Obiols, Sant Serni de Clarà i, sobretot, Santa Maria d’Avià,
que s’han convertit en les meves rutes habituals i predilectes

- 100 -
en bicicleta. També he fet excursions amb els meus pares a
Gòsol, Sant Vicenç de Maçanòs, Viladonja, Santa Maria de
Matamala, Estiulà, Les Llosses, Sant Joan de les Abadesses,
Serrateix i Viver, Sant Sadurní de Rotgers, Sant Jaume de Fron-
tanyà, Castellar de N’hug, Casserres, Castell de l’Areny, Pobla
de Lillet, Sagàs, Sant Pere de la Portella, La Quar, Cardona o
Solsona. Passejar-hi és, majoritàriament, transitar pel romànic
que és el nostre pilar fundacional, gairebé com l’essència del
nostre cromosoma genètic. Soc un enamorat del romànic.
Diria que el meu amor ha crescut amb els anys. Sobretot en
els darrers. Ara. Transitar per aquests espais atapeïts i definits
pel romànic em connecta amb la modernitat d’artistes genials
a qui admiro com Joan Miró, Pablo Picasso o Antoni Tàpies: en
el seu art hi ressona i ressuscita el coneixement i consciència
del valor del patrimoni i la tradició. Aquests paisatges m’han
fet pensar molt en l’escriptura, en com relacionar-m’hi, de
quina manera incloure’ls i fer-los protagonistes. També en
la meva llengua. El Tríptic de l’epifania recull aquest trànsit
per aquests paisatges i, sobretot, les cicatrius del temps. He
trigat anys a escriure un text per a un únic intèrpret i amb el
tríptic n’arriben tres de cop. Ben mirat, tampoc és casualitat
que arribin ara.
Aquesta tarda he anat amb els meus pares a Prats de
Lluçanès, el meu poble, on vaig viure des que tenia un any i
fins als divuit quan vaig anar a la Universitat. Quan estàvem a
punt de sortir-ne per tornar a Berga, els he demanat si podíem
agafar el trencant que porta fins a l’ermita de Sant Pere del
Grau. A mig camí els he dit que aturessin el cotxe, que baixava
allà, que m’esperessin a la petita església, que ja els atraparia.
Entre les moltes virtuts dels meus pares, una és que mai no
m’han demanat explicacions, ni preguntat pels motius d’allò
que d’altres podrien considerar una extravagància. Hi ha un
- 101 -
punt exacte d’aquest camí on es veuen els camps, com si
estiguessin perfectament esglaonats, alguns cromàticament
superposats, gairebé a punt de produir-s’hi la irrupció del traç
de Joaquim Mir, i al fons, majestuoses, la masia i església de
Sant Sebastià. És just la imatge que em venia repetidament
al cap quan escrivia El cos més bonic que s’haurà trobat mai
en aquest lloc. És aquí, en un d’aquests camps, on sempre hi
he imaginat el cos de l’Albert, crucificat al terra, brutalment
assassinat, bellíssim, parlant-nos. Necessitava anar exactament
fins aquest punt, on jo he creat una ficció, per trobar-hi la
realitat. D’aquí a un parell de mesos els camps començaran
a engroguir-se i serà el temps de l’any en el qual es produeix
l’acció del relat. He fet algunes fotografies. Porto anys fent-
ne. Un munt. Potser massa. Tinc carpetes i més carpetes de
fotografies. Crec que no en soc gaire conscient fins a quin
punt està connectada la meva afecció a la fotografia amb
l’escriptura. He enviat la imatge a algunes persones estimades
i que coneixen bé l’obra com en Xavier [Albertí], en Federi-
co [Metral], l’Abel [González Melo], en Sergio [Blanco] i els
meus traductors, entre ells la Maria [Chatziemmanouil]. La
Maria m’ha escrit immediatament un missatge. «Es un lugar
maravilloso, parece que en este lugar se podría haber encon-
trado el cuerpo de Adonis, amante de Afrodita. De su sangre
crecieron por primera vez las rosas rojas y de las lágrimas de
Afrodita, las anémonas. Adonis se considera el símbolo de
la vida resucitada en primavera. Como lo es también Jesús.
Tiene mucho que ver con tu historia. Creo. Además, Adonis
era el más guapo». El retrobament i visió d’aquest paisatge
em commou com mai no ho hauria pogut imaginar. M’és
impossible destriar el contrast entre la puresa, el verd i el cel
blau del meu poble convertit en una ficció (segons qui dirà
tèrbola, o potser lluminosa) i la natura urbana, malmesa i
- 102 -
desmanegada de Montjuïc on, a plena llum del dia, hi brota
una primavera de condons lligats amb un nus i plens d’es-
perma o tacats d’excrements, kleenexs, burilles i llaunes que
són Restos del fulgor nocturno, un nou text, encàrrec de Lluís
Homar, director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, en
el qual estic en plena escriptura i s’estrenarà just d’aquí a un
any, el març de 2022, a la sala Tirso de Molina del Teatro de
la Comedia de Madrid. Aquest nou text, que dialoga amb Lo
fingido verdadero de Lope de Vega, títol prou eloqüent i una
de les grans obres del Siglo de Oro, però també de la literatura
universal, m’obliga a transitar en els vasos comunicants entre
vida, literatura, realitat, ficció i teatre.
També treballo en l’adaptació per la sala gran del TNC
d’Els homes i els dies, els dietaris de David Vilaseca, un
exemple de literatura del jo, un llibre en què hi sento tants
paral·lelismes, que, a estones, m’hi sento abocat d’una forma
dolorosa. Jo que soc més aviat poc emotiu, em succeeix una
cosa insòlita aquests dies: plorar mentre llegeixo o, encara
més estrany, mentre escric. Aquests dies transito per diver-
sos paisatges: l’evocació de la natura de la meva infància
i adolescència traspassat en ficció; la deixalleria i rebuig
d’un cruising com a restes de la pròpia i present existència
autoficcionada; i les geografies d’en David Vilaseca, que no
tenen res a veure amb les meves, però ja me les sento com a
pròpies. Tots tres configuren un espai paradoxalment llunyà
i pròxim on comença tot. És un temps que és i no és, on ja
no importa si va existir o no. Tampoc a qui pertany. Serà tan
meu com d’aquells que se l’apropiïn, ja sigui executant-lo o
com a públic. És un temps i espai on ressuscitar-hi.
Josep Maria Miró
Març 2021

- 103 -