Comunicació: Observatori bioètic de la Comunicació creativa

Cuadernos de Investigación. Cultura de Diseño

ISSN: 2605-3292

Metafísica de la personalitat. Una breu anàlisi crítica

Metaphysics of personality. A brief critical analysis

Anaïs F Martinet
Grupa Dilluns (UCCbioethicsLAB)
anaisdefrans@gmail.com
 Metafísica de la personalitat. Una breu anàlisi crítica
Metaphysics of personality. A brief critical analysis

RESUM:

A partir d'una anàlisi en els dominis de l'ésser i el seu propòsit a la vida material, la manifestació suprema
del qual podria circumscriure's a la llibertat humana, així com a l'estat de benestar que regeix la
preconsciència. Mentre hi ha estímuls al cos on la ment dirigeix la seva atenció en gerundi, el procés
intuïtiu modula de manera subjuntiva la convivència de les dues mantres en una entitat que desborda el
que és científic. En aquest estudi, concretament la unió substancial i la unió afectiva podrien fer-nos
entendre la relació essencial entre elles, si bé ens proposem aprofundir en el caràcter reflexiu de la
singularitat personal per enarborar un precepte creatural del coneixement.

Una persona se substantiva per ser subjecte últim dels seus diferents significats o predicats, així que
existeix per si mateixa i per a si mateixa, de manera metafísicament més radical i metamòrfica si és
possible. Però en canvi, entre els tipus d'inherència a les realitats possibles no és una raó en essència
comunicable, sinó com a individualitat, s'ha d'integrar amb aquesta substància única i sublim unitur in esse
diví amb què faria plena possessió autònoma de l'ésser. Més enllà de la significació formal de persona,
Tomàs d'Aquino, un cos mental subsistent té una missió funcional de ser operatiu, de caure en errors i
abocar-los en font actuada, derivada d'una primera substància en hipòstasis immaterials, des d'allò
particular o autèntic a allò universal o superfcialista.

PARAULES CLAU:

sociologia, recerca en comunicació, avaluació de la recerca, metaanàlisi.

ABSTRACT:
From an analysis in the domains of being and its purpose in material life, whose supreme manifestation
could be limited to human freedom, as well as the state of well-being that governs preconsciousness.
While there are stimuli in the body where the mind directs its attention in gerund, the intuitive process
subjunctively modulates the coexistence of the two mantras in an entity that goes beyond the scientific. In
this study, specifically the substantial union and the emotional union could make us understand the
essential relationship between them, although we propose to delve deeper into the reflective nature of
personal singularity to uphold a creaturely precept of knowledge.

A person is substantive because he is the ultimate subject of his different meanings or predicates, as he
exists by himself and for himself, in a metaphysically more radical and metamorphic way if possible. But on
the other hand, among the types of inherence to possible realities, it is not an essentially communicable
reason, but as an individuality, it must be integrated with that unique and sublime substance “unitur in esse
divino” with which there would be full autonomous possession of being. Beyond the formal meaning of
person, Thomas Aquinas, a subsistent mental body has a functional mission of being operative, of falling
into errors and pouring them into an acted source, derived from a first substance in immaterial hypostasis,
from the particular or authentic to the universal or superficialist.

KEYWORDS:

sociology, communication research, research evaluation, meta analysis.

1. Introducció

La capacitat de reflexió ha marcat una fita en la preocupació i la idoneïtat del missatge, atesa l'habilitat
lingüística que impera en transitar per la cultura d'una regió o grup definit pel seu arrelament normatiu. En
aquest sentit, una manera de difondre continguts als mitjans socials mitjançant l'ús reticular de la
informació, fins al punt que ha posat de manifest la dependència del medi, justament davant dels qui per
creadors independents s'erigeixen en portaveus unipersonals de la veritat ètica . Així mateix, cal subratllar
la publicació de continguts perifèrics i les limitacions alternatives, de naturalesa no generalitzada i amb
una mètrica d'acord amb una personalitat que s'obre camí dia a dia. De tota manera, l'ésser per a si
mateix té el seu fonament en la seva pròpia acció i moviment, sobre allò que hem de fer i sobre el seu
propi arbitri.

Aquesta llibertat de judici aparent va ancorat a la propietat estimativa de tornar sobre els seus propis
judicis i avaluar-los, raonant amb això i per tant, ser lliure davant els propis judicis i el seu poder
intel·lectiu.Per descomptat que hi ha realitats sobre les quals dissenyar en sentit estricte, cada efecte de
la reditio i canvi de perspectiva, segons la qual es pot discórrer creuant fronteres i línies antagòniques, i
de subsistir amb la possessió del propi ésser. De fet, el món espiritual o immaterial no necessita girs
metafòrics en sostenir una essència incondicional, de naturalesa sentint i recollida sobre si mateixa, lliure
de corrompre's com a conseqüència de certa infinitud tomista. Al cos queda fractalitzar una perfecció total
en porcions de dignitat suprema, és a dir, en un sentit d'infinitud formal o potencial.

L'acte material finit es relaciona amb la inneteligència positiva i passa a percebre's a si mateix com a
primer objecte de coneixement i en conseqüència, una cosa transitiva d'obrir-se infinitament a tot de
manera immune. Després, la personalitat està lliure de peatge mentre oscil·la com a potència espiritual
mentre que la ment està volta cap a ella mateixa, tot esperant inspirar-se en el que Agustí en el seu De
Civitate Dei: conèixer que som i estimar aquest ser conegut. Pensar equival a una voluntat de ser
conscients i diligents amb tot allò que agrupa la memòria substancial amb els actes d'intel·lecció; després
considerem, però, una obligació moral ser fidel a una personalitat indefinida per la seva grandesa àlmica,
de ser sempre amable en acte i recolliment substancial.

2. Materials i mètode

En aquesta comunicació a la personalitat li és subjacent la major part de les teories psicològiques,

suposant que aquelles empiristes o pragmàtiques que influeixen de forma directa, es complementen amb
el sentit d'identitat latent, una mònada de no menor importància a la font cocreadora. El predomini d'un
caràcter quedaria desproveït de valor mentre fluctua especialment més enllà de la llibertat i la dignitat,
deixant com a idea bàsica i no il·lustració del que veritablement argumenta. La manera com ens
constituïm personalment és un abstracte acientífic de forta consistència metafísica, per la qual cosa la
seva anàlisi funcional es decanta en el pla de l'organització de les qualitats dinàmiques, que no pas en les
ciències pròpiament conductuals.

En una direcció semblant analitzem les variables nomotètiques i l'enfocament correlacional, a la vista
suggereix posar èmfasi en tot allò que envolta les característiques visibles de la personalitat, sense que
per això s'estableixin relacions evidents de causa i efecte. En canvi, si percebem un disseny longitudinal
recalcant els moments vitals, des de la infància a la maduresa idiogràfica, la persona pateix en tota
mesura interferències en temps real i sense saber que es deu tanta traïdoria. El creixement com a
concepte d'una persona permet, en certa manera, obtenir la seva consistència interna, però el patró de
resultats és susceptible d'especulació i, en el cas d'identificar-se entre diferents variables personals, no es
produeixen definicions objectives. Aleshores, per més que es vulgui extraversionar aquest tipus de
constructe, la personalitat difumina qualsevol investigació científica, llevat que s'anexi al principi de la
personalitat una accepció metafísica que inciti a la reflexió i no a la pràctica investigativa.

Es vol dir que entre els aspectes essencials no hi ha judicis concloents per propiciar veritats, més enllà de
possibles opcions per explicar una definició objectiva, sinó en tot cas sobre el desenvolupament del que
és performatiu a manera de complement o fragment corresponent. No obstant això, l'individu com a ésser
aïllat i únic, inclusivament personalista en el seu procedir dialèctic seria rescatable, si més no per la seva
singular condició inigualable. Una solució distesa passaria per deixar-se portar, segons l'obligació moral
implícita a l'arrel del desenvolupament de la personalitat, de la renovació de la qual cal incrementar una
resposta metafísica a la insatisfacció del present i la seva força gravitatòria.

3. Anàlisi i crítica

Entre els atributs de la individualitat hi ha una confluència manifesta del congènit respecte de l'axioma
cultural, de manera que tota culpa o sentiment creuat sempre es pot derivar cap a un costat o altre, de
persona a personalitat que és i de més a més es fa. Del jo conscient al jo empíric l'anima una virtualitat
revelada com a culminació de la personalitat, de manera que en el camí s'hauria anat mostrant com de
versàtil és el corpori davant d'una relació teàntrica més elevada, segons Le Senne. En realitat, la
responsabilitat immanent és una cosa i objecte de polèmica bioètica, mentre que opinar sobre els valors
cardinals i les seves contradiccions portaria a una personalització de judici moral, retroalimentada per
l'influx de poders vivents en una corruptela generalitzada, de la qual és estrany desasistir-se.

Precisament la personalitat, per raó de ser, arriba a discórrer entre transformacions que la seva cultura
adopta en cada etapa, però és meritori arriscar-se en aquest procés en comptar amb una intuïtiva
predisposició a l'assaig i error com a fórmula purament material. Com bé Carl R. Rogers expressa la unitat
i totalitat de la personalitat global, la presa de consciència de si mateix és un procés sense fi, ia més en
què ser conscient amb prou feines s'és de manera parcial. Algunes d'aquestes expressions no s'han
d'entendre com a personalistes i no requereixen recórrer a explicacions psicològiques, però el seu saber
es resol en la seva construcció moral sense cap mena d'interpretació científica. Caldria una sensibilitat
diferenciada i d'acord amb la convicció que la realitat és l'únic camí vàlid, no pas un holograma biològic on
contínuament s'extorsiona el més sagrat de l'ésser.

Ni el saber racional aristotèlic acaba elevant-se sobre la sensibilitat per molta contradicció que
desenvolupi, ni hi ha puresa en allò que raona un ésser que critica l'experiència metafísica, ja que la
capacitat limitada d'aquesta racionalitat kantiana es rebaixa a una excèptica i devaluada naturalesa. La
pregunta transcendental en aquest temps d'angoixa binària rau en la idea de llibertat, aquesta il·lusió que
transcendeix perquè la nostra pròpia conducta renuncia a buscar inútilment veritats impossibles. Vol dir-se
que en el món de les realitats deixaríem obert el camp de la raó pràctica a les condicions orgàniques
afectives i intel·lectuals de la personalitat, de tota vida de relació i de vegades de debilitament de la
voluntat, segons Ribot, per l'excés d'impuls.

Els sentiments condueixen a un raciocini de veracitat inclinada a la coherència vital, prenent consciència
en endavant, pogués afirmar fins i tot fins a una fluïdesa continuada o universal, no obstant la suficiència
troba el seu acomodament natural en allò que remou el més profund de l'ésser, sense discerniment algun
de saviesa. Podria semblar cert que la imatge de l'intel·lecte és el fonamental per iniciar un pensament i
reflexionar, de manera que la manera de pensar sartriana o mundana és una baula amb què ancorar
coneixements més entremaliats i insospitats. Tot i així, una crítica exposa el resultat d'opinions sobre
comprovades experiències, i si diferenciem el pensar de l'ésser, allò increat s'entendria també com una
cosa accidental.

Arribats a un límit de descobrir l'essència d'un fenomen com és el desenvolupament de la personalitat, cal
no tenir indefinició i dirigir-lo al final, com manifestava Anaximandre davant la necessitat de partir d'un
principi i amb intel·ligència arribar a la universalitat. És en una categoria tan aguda com s'estructura el
poder de la paraula que, aquesta no es limita al contingut, deixant oberta l'escotilla gnoseològica en
conformitat de llumenera. Cal descompondre la unitat en proposicions verídiques i acollir l'esdevenir del
que es busca amb fonament en la realitat metafísica, és a dir, formular una filosofia de vida associada a la
saviesa i al bon obrar en condicions humanament meritòries. Pel que fa a identificar la importància
d'emanacions més lúcides que s'assemblin a la veritat, cada persona completa un cercle especulatiu
inherent a la conquesta o derrota moral d'una falsa identitat.

4. Conclusions

Quant a la naturalesa o caràcter de la persona, el seu ascendent condiciona una part de

conjunció indeguda, ja que en aquesta recerca interior hi ha latent una fonamentació ontològica
a manera d'unitotalitat i camp que desborda la finitud humana. Cridat a transcendir s'arrela
virtuosament a no desaparèixer en el no-res, plantejant un cisma singular en si mateix davant
l'absència de límit i suficiència de pensament, podent nedar a contracorrent des d'aquest
sentiment lícit de continuïtat ideal, sense necessitat de prendre grans decisions. En aquest
sentit, els valors encarnen l'impuls vital del subjecte que possibilita la vinculació humana amb
les relacions emocionals i la seva expansió de ruptura amb la lògica, però reduint la
contradicció moral a cada consciència particular.

Pel que fa a la personalitat, la realització tendeix a una comunió d'origen o subjecte i la

compareixença ordinària gairebé com a objecte social. I és que davant de la diversitat del que
és real poden ser advertides, tant l'adequació primigènia com la contradicció relativa o
termodinàmica, i havent-hi algunes mancances urgents, la individuació acaba sent un resultat
més aviat, no previsible. Queda en la intimitat de la seva consciència abordar noves
mediacions antropològiques com a punt de partida, on l'experiència total és una prova
dialèctica, per una banda essent agent i per altra subjecte espiritual present davant seu.

És per això que al temperament se'l pot titllar de complement en la personalitat com a conjunt
de qualitats, unides a la deformació d'estratègies o fluctuacions amb què mantenir una
consciència cubista, tal que els canvis se superposen de manera introspectiva per no perdre el
control del centre existencial. Però per més que s'inscriu la realitat interior en el reconeixement
final, la individualitat perd la seva hegemonia en favor d'un buit moral i existencial quan percep
el món que l'envolta, proscrit i putrefacte en l'èxtasi antiespiritual actual. Una desnaturalitzada
societat ha baixat a inferns d'enviliment comunitari que, si no ho remeiés, suposaria l'aniquilació
del jo, on la consciència sembla distesa davant l'absurditat d'una democràcia que es presenta
de forma obscena.

Pel que fa a la idiosincràsia, el pragmàtic humanoide de tarannà deshabitat manca de claredat

espiritual suficient, el destí cec del qual es plana en solitud perquè ve de la foscor, del no-res, i
torna finalment a ella. Alberti ho acaba d'ubicar com a objecte de moral cosificadora, presa de
forces incontrolades i autodestructives davant de les quals només pot discernir la seva autoritat
des de la seva essència mateixa. No sembla que es prolongui aquesta poètica de la crueltat en
allò que s'acosta com a redempció ètica, fruit de la catarsi del simbolisme sobre una divinitat
humana degradada i en alerta inquietant, però esperançada a la recerca d'una solució
personalitzada. La reivindicació de llibertat absoluta es bifurca a la desraó davant la
transformació de l'ésser cristal·lí allunyant el nihilisme en favor de la intervenció del diví. Toca
tornar a casa i beure de la font universal del que és humà.

En definitiva, la manera de ser representa en temps i forma una personalitat distreta, més que
compromesa evolutivament, mentre exercita més enllà del conflicte individual tota mena d'estètiques i
accions aleatòries. Aquest ideari suposa transcendir els seus límits, sempre que abandoni la dimensió
social que es manifesta com a ideologia i no com a sapiència. En el seu haver-se s'evidencia aquest
esperit de renovació que va ser concebut sobre la possibilitat d'alliberar l'individu dels poders morals i
polítics, però sobretot de si mateix. Assumida la materialitat encarnada i el caràcter immanent de la veritat,
allò empíric es resol a favor d'una sortida del dom i si no, de les aigües profundes que inunden l'abisme
intern.

Bibliografia

— (2015). «Resolución de 26 de noviembre de 2015, de la Comisión Nacional Evaluadora de la Actividad

Investiga-dora, por la que se publican los criterios específicos aprobados para cada uno de los campos de
evaluación». Boletín Oficial del Estado, núm. 286 (30 novembre)
— Sales, G,. Pioners de la Psicologia Francesa Contemporània: Theodule Ribot i el mètode
patològic. Universitat Central de Xile.

— Mendez, Sr. D., & Latorre, J. M. (2020) Psicologia Mèdica 2n ed. Barcelona, Espanya:
ELSEVIER.

— Ferrer, G,. A la gènesi de la metafisica, Pontifícia Universitat Catòlica d'Argentina, 1983.

— Gómez, A., La metafísica del buit: EL teatre mental de Rafael Alberti (l'home deshabitat)

— Sifuents, B,. Personalitat: Una anàlisi experimental, Liberabit.

— R. Marrast, Aspects du théâtre de Rafael Alberti, Paris, Société d'Édition d'Enseignement

Supérieur, 1967, p. 25.

— S. Salaün, «Les avantguardes polítiques: La qüestió estètica», loc. cit., p. 214.