El cant Gregorià(Monodia religiosa)

● El cant Gregorià rep aquest nom pel papa Gragori I.

●Cant gregorià cant monòdic, en llatí i sense acompanyament

instrumental de la litúrgia catòlica.

●El papa Gregori I unifica cants de la liturgiaper enfortir la unitat de

l'Església.

Aquesta unificació va afectar els cants de la missa(Graduale Romanum) i

dels oficis(Antiphonale Romanum).

*Una de les tasques dels monjos copistes era copiar aquests dos llibres perque els
monjos del cor els poguessin cantar. Llibres de mida normal, pero tambe de grans per
poder ser llegits per diversos cantants a la vegada.
 El cant i la liturgia romana: La misa i
l'ofici
La missa

●Sempre te la mateixa estructura.

●Els cants de l'Ordinari no varien mai el text: Kyrie, Gloria, Credo,

Sanctus i Agnus dei.

●Els cants del Propi varien el text segons el dia de l'any liturgic o

segons les festivitats dels sants: Graduale, Alleluia, Offertorium i

Communio.

Els oficis

● Són les pregàries que els monjos fan al llarg del dia:
Laudes(a la sortida del sol), Prima(a les set del mati), Tercia(a les nou), Sexta(a
migdia, dotze) , Nona(a les tres de la tarda), Vespres(posta de sol), Completes(a
les vuit de la nit) i Matines(abans de sortir el sol).
 La Notació
●Transmissió oral
El Cant Gregorià es transmetia de forma oral i això comportava sovint
una gran feina.
Sovint es troben signes damunt dels textos que permetien als cantors
recordar més fàcilment les melodies.

●Neumes
Al segle IX es feia servir la notació neumàtica.
Els neumes eren uns signes que es col·locaven sobre les síl·labes del
cant i que intentaven dibuixar la línia melòdica, sense voler indicar
l'altura ni la durada exacta sinó servir només com a recordatori.
 La Notació

En el segle X, el monjo Hucbald (840-930) tingué la idea de dibuixar

unes línies horitzontals paral·leles que corresponien cada una a una
altura d'entonació diferent .

Guido D'Arezzo (995-1050)va idear un sistema de set noms cantables

(corresponents a les primeres síl·labes d'un himne de Joan Baptista) i
quatre ratlles on col·locava les síl.labes.
Així, coneixent la distància entre aquests noms, qualsevol
aprenent podia reproduir amb un monocordi (instrument
d'una sola corda però d'alçada variable) qualsevol melodia
desconeguda.
 La Notació

Notació quadrada en tetragrama (a partir del s. XI).

●Aquest símbol equival a una durada i a una alçada, no definida, ja que

no hi trobem cap punt de referència.

●

●Ja sembla més la nostra actua.

●Podem veure els símbols de l'anterior una mica evolucionats en forma

de punts i de rombes ( "punctums") i escrits en unes línies (quatre) que

configuren el tetragrama.
●Inventat per Guido d'Arezzo.

*La cinquena ratlla del pentagrama no apareix fins el s. XIV.

 Formes Monodiques derivades: Trops i
seqüències.

● Complements posteriors del cant gragorià.

●No se'n sap amb certesa l'origen però van ser àmplisment conreats
durant l'Edat Mitjana.

●N'hi va haver tants que el Concili de Trento(s. XVI) va haver de

prohibir-los.

●3 tipus de trops: aquells on s'ha posat el text a melismes, de manera

que cada nota del melisme li correspon una síl·laba del nou text,
aquells que tenen text i melodia nova i aquells que tenen melodia
nova(nou melisme).
 Formes Monodiques derivades: Trops i seqüències.

●La seqüència és un tipus de trop: l'aplicació del text al llarg melisme

de l'ultima síl·laba de l'Alleluia(jubilus).

+ Segons el monjo Notker Balbulus, del monestir de St. Gall(França),

ell mateix posava text a aquests melismes per recordar-los.

●Esta documentat l'origen de les seqüències en el segle IX i el Concili

de Trento va reduïr a cuatre les cinc mil existents.