El carrer estret – Josep Pla

Capítol XII

L’endemà era diumenge. Féu un dia de molta calor. Es produí una llum espantosa, aclaparadora,
que esborrà totes les formes. A dos quarts de dotze del matí la xardor de l’aire impregnava les
persones. Montserrat i el mecànic Miquelet, amb les bicicletes, es disposaren a anar a prendre
un bany. Dins de la llum, a l’aire lliure. Montserrat tenia una inflor massissa a les formes. Es veia
alta i plena, i de prop, poc vestida com anava, tenia una presència prodigiosa. Més enllà de les
ombres, la llum tenia una qualitat de mel. A ple sol, feia una blancor esborronada, un borrissol
titil·lant de claror.

Per a arribar a la marina de Torrelles s’han de fer nou o deu quilòmetres. La carretera baixa
suaument, fent unes llargues corbes. La carretera es dibuixa primer, entre la verdor aspra de les
vinyes, brunyida sobre el pedroscall encegador. Després s’esmuny entre la llum lívida,
enlluernadora, dels olivars. Davant dels ciclistes es veia el núvol de pols d’un camió que un
remolí de llum incendiava. Sobre el pla de les rodes, les puntes de mica de la carretera. Miquelet
pedalejava amb un aire una mica fatigat. Montserrat, les cames nues tibants, movia les anques
amb una força esplèndida. Tenia la pell de les cames de color de panotxa torrada, sanguínia. De
vegades, un rínxol de cabells se li posava al front i amb un cop de cap sobre el coixí del vent el
tornava enrere. El genoll era turgent, com un enorme préssec.

En l’encreuament de la carretera de la costa baixaren de les bicicletes. Enfilaren un camí baix,

sorrenc, amb unes arrels seques a flor de terra –un camí que semblava un torrent. Dins de la
caixa de camí, entre els marges alts, la claror era enxubada, covada, mòrbida, una calor que
arribava a les entranyes. Intermitentment hi passava una bafarada de vent perdut, calent. El lloc
semblava fet exprés perquè les sargantanes, els lluerts i les serps hi fossin presents. Montserrat
i Miquelet avançaren sense dir res, suant lentament. Miquelet semblava caminar amb una mica
de prevenció. Montserrat, amb un somriure de seguretat que li aclaria tot el cos.

El camí s’acabà sobre les dunes de sorra fina, gairebé polsosa. La duna feia com un contrafort
sobre la platja. Calia escalar el pendent de sòl inconsistent. Les rodes de les bicicletes es feren
pesades, s’enfonsaven en la polseguera grisa. Miquelet, pàl·lid, eliminava una suor barrejada
d’oli verd. Amb l’esforç, Montserrateta s’anà tornant vermella. La carn li palpitava sota la roba.
Sobre la blancor agre del paratge es veien unes mates d’espines, d’una verdor negroide. Quan
arribaren a dalt, s’aturaren un moment. El platjar dilatat, inundat de llum, es perdia de vista.
L’amplitud de la mar feia una impressió de llibertat, d’aire fresc, de vent. Era una pura il·lusió.
La mar era com una superfície d’estany fos. L’aigua es balancejava amb una ondulació morta.
No feia cap classe de vent. L’atmosfera semblava haver-se aturat en la fascinació de la llum. El
cel era un blau vague, gairebé blanc, incandescent. A la dreta, en la llunyania lumínica, es veien
les ígnies espirals de les parets d’unes cases blanques –el primer poble. Arran d’aigua, emergia
a l’esquerra un roquisser obscur i alterós que dividia la platja en dues petxines de concavitat
amable. La parella, arrossegant les bicicletes, es dirigí a l’ombra que feia la roca.

Per a arribar-hi calgué travessar la platja sencera. La sorra cremava. L’aire era asfixiant. La llum
era pura dispersió –una força exaltada i rutilant. El blau de la mar tenia una roentor brunyida,
era com una matèria sòlida, en vibració frenètica. Davant del sorral, les onades s’inflaven i
morien en la remor d’un silenci monòton.

L’ombra del roquisser era petita, calenta, enganxosa. Hi havia un soc inflat, derelicte del mar,
davant de la roca. Sobre la superfície, de color de mel, de la platja inacabable, es veia el
saltironeig blavís de les llengües de foc de la sorra. El lloc era solitari, però desolat i inhòspit. Es
llevaren la roba i quedaren amb el vestit de bany. De moment, l’aigua els semblà més lleuger.
La pell de Miquelet era pàl·lida i oliosa. La de Montserrat, més fosca que la sorra, d’una tibantor
madura, semblava un somni. La ratlla del mallot, a la cuixa, feia un tall d’una qualitat vegetal,
com la secció d’una fibra densa i espessa. Miquelet quedà com atuït per la llum xafogosa.
Montserrat es lligà els cabells i, de puntetes sobre l’arena roent, s’acostà al trencall. El contacte
amb la primera sorra humida li produí una esgarrifança. Es mantingué una estona amb l’aigua
sobre els genolls, l’ombra del cos flotant, deforme, sobre l’aigua clara, enlluernada, viva.

- És freda? –preguntà Miquelet, amb una veu mandrosa.

- És tèbia!… –digué Montserrat, aspirant amb tot el cos la frescor deliciosa.

Miquelet sortí de l’ombra i, dret a ple sol, semblà una forma angulosa i esquelètica. Travessà la
sorra incandescent coixejant, corrent. Es tirà a l’aigua fent un xarbot aparatós, sorollós,
refulgent. Algunes gotes arribaren a l’esquena de Montserrateta –un pessigolleig que li féu obrir
la boca inconteniblement. Miquelet s’havia nedar i bracejant d’una manera aparatosa s’allunyà
mar endins. Inflexionant els genolls, Montserrat féu una immersió seguida d’un còmic retorn
instantani a la verticalitat. L’aigua li regalimà una estona per la pell –un instant; la pell quedà
dura, tibant i seca al cap d’un moment. Montserrat té una pell que escup l’aigua, insensible, com
el bronze, a la mòrbida penetració del líquid. Una impenetrable pell.

Miquelet és enganyador. Resisteix el bany llarg. Sembla insensible a la desfibració i a

l’estovament. En la llunyania es veu el seu cap com un suro perdut. Neda, sovint, amb el pit a
flor d’aigua. Passa llargues estones fent el mort, el cos ondulat per la vaguetat de l’onada.
Montserrat s’ha quedat al fil de la platja. Un pam d’aigua li cobreix el cos. Aigua tèbia a la
superfície, més fresca en el fons de la sorra rosada. Es posa girada, d’esquena al sol, els colzes
sobre la sorra, una mica d’aigua ondulant sobre els braços turgents, lliscant sobre els omòplats
d’or. La llengua del mar es lliga al seu cos; la petita onada fa una espiral sobre les cames llargues.
En l’infinit desgavellament solitari del racó tot sembla concentrar-se, obsessionat, sobre el seu
cos. Al voltant de la forma, entrevista dins l’aigua, s’estableix un paral·lelisme còsmic: les ratlles
d’escuma són paral·leles a les ondulacions de la platja, a les ondulacions del firmament, a les
ondulacions del cos, a la valva lluminosa de la roca, a la corba d’una espina de peix blanca, neta,
morta sobre la sorra…

Després sortiren de l’aigua i prengueren el sol una estona. Tornaren a l’ombra. El dia havia iniciat
la declinació i l’ombra era més llarga. Obriren els portaviandes. Menjaren una queixalada: una
truita d’una grogor esvaïda, un sandvitx. Portaven una ampolla de llet. Menjaren en silenci,
enmig del silenci que semblava flotar, com un misteri, en la joventut dels sexes –la mirada
perduda en el mar com un vidre. Després els agafà una son dolça i, ajaguts a la sorra,
s’adormiren. Dormiren una llarga estona, immòbils, com si les dimensions desorbitades del lloc
haguessin donat timidesa als seus cossos. Amb el pas de la tarda, l’ombra s’humitejà i
successivament obriren l’ull. Veieren a l’horitzó una ratlla de fum… que els incità al viatge més
ràpid i còmode; al viatge hipotètic. Tornaren a adormir-se, encara, una estona.

En iniciar-se l’horabaixa, es deixondiren definitivament i, com que a l’ombra fresquejava, se

situaren a la banda de ponent de la roca. El sol havia perdut força, l’aire era xafogós i
enlluernador; sobre el crepuscle hi havia una resplendor de forn. Quedaren fascinants per la
posta. Asseguts a la sorra, sota la volta immensa del cel, Miquelet agafà la mà de la noia, una
mà sense força, penjant, i així contemplaren el crepuscle, immòbils, en silenci, llarga estona. Al
cap d’una estona, la deixa caure amb una naturalitat idèntica. Montserrat sentia una lassitud
buida. El mecànic semblava immers en una absència tranquil·la –en una mena d’avial
indiferència.

Arrossegaren, després, la bicicleta fins a la carretera i iniciaren el retorn a Torrelles. La pujada,

en determinats moments, se’ls féu penosa. Arribaren al poble, carregats de fatiga, amb una fam
que de tan forta havia deixat d’ésser peremptòria. La concentrada xafogor del poble els cobrí
d’una foguerada de suor. S’acomiadaren amb un adéu acompanyat d’un moviment d’espatlles
de definició impossible.