La síl·laba, el diftong, l’accent i la dièresi

Dedicarem els següents epígrafs a explicar l’ortografia en paral·lel amb la pronúncia. Teniu
l’explicació de tot aquest epígraf també en vídeo.

La síl·laba, el diftong, l’accent i la dièresi

La síl·laba és la unitat articulatòria bàsica formada per un nucli i per elements marginals.
· El nucli sempre serà una única vocal.
· Els elements marginals poden ser
- consonants
- sons graduals: la i /j/ i la u /w/ quan no fan de vocal (nucli sil·làbic) es
consideren sons graduals. Poden fer de semivocals (quan van darrere del
nucli sil·làbic (mai, nau, niu) i de semiconsonants o consonants (quan van
davant del nucli sil·làbic: lingüística, hui, iaio, cauen, duien).
Tot seguit, mostrem un esquema de l’estructura de la síl·laba. Cal que el cim sempre estiga
ocupat per un so vocàlic, mentre que l’atac i la coda poden estar ocupats o lliures.
Per tant, perquè hi haja una síl·laba, almenys hi ha d’haver una vocal i només una.
Recordem que els elements marginals (atac i coda) poden aparéixer o no.
Es considera un diftong quan en una mateixa síl·laba coincideixen una vocal i un so
gradual (recorda: vocal = a, e, i, o, u; so gradual = /j/, /w/).
Ara fixa't en l’estructura sil·làbica de la paraula ai/gua.

La paraula aigua, tot i que ortogràficament té quatre lletres que semblen vocals,
fonèticament només té dues vocals (ai/gua); la i i la u són sons graduals que fan d'elements
marginals, és a dir, no fan funció de vocal.
Tenim un diftong creixent quan en un diftong la vocal que fa de nucli sil·làbic va darrere del
so gradual. Aleshores diem que el diftong és creixent perquè se situa en la part creixent de
la síl·laba, va de l'atac al cim.

- Els diftongs creixents en valencià estan formats per g/q + /w/ + vocal

g+u+a guatla, aguantar q+u+a quadre, pasqua

g+ü+e llengües, següent q+ü+e qüestió, eloqüència
g+ü+i ambigüitat, lingüística q+ü+i obliqüitat, aqüífer
g+u+o linguovelar, llenguota q+u+o quòrum, quotidià

- Actualment, també s'inclouen en els diftongs creixents les síl·labes formades per una i o
una u en funció de consonants (/j/, /w/) més una vocal

/j/+a hiat, caiac, iaia /w/+a uacari, creuar, fideuada

/j/+e baieta, réiem /w/+e cacauet, mouen, teues
 /j/+i ------ /w/+i uís, alauí
/j/+o iot, iogurt, escaiola /w/+o seuós, brouós
/j/+u iuca, iugoslau /w/+u ------

Tenim un diftong decreixent quan en un diftong la vocal que fa de nucli sil·làbic va davant
del so gradual. Aleshores diem que el diftong és decreixent perquè se situa en la part
decreixent de la síl·laba, va del cim a la coda.
- Els diftongs decreixents en valencià estan formats per vocal + /j/ o vocal + /w/

a+/j/ mai, enlairar, desmai a+/w/ haurem, pau, trauma

e+/j/ afaitar, reina, jersei e+/w/ meu, aneu, deure
i+/j/ (paraules estranyes) i+/w/ fiu, actiu, ciutat
o+/j/ coix, heroi, comboiar o+/w/ moure, pou, nou
u+/j/ cuina, fuita, arruixar u+/w/ lluu, duumvir

Remarques
- La i i la u són dos fonemes molt versàtils que poden realitzar-se en diferents sons.
1. Fan de vocal quan són nucli sil·làbic: nus, pis, ciutat, cuina.
2. Fan de semiconsonant en el diftong creixent: quatre, aigües.
3. Fan de semivocals en el diftong decreixent: mai, neu, esdrúixol, cuina.
4. Fan de consonant en posició intervocàlica i en algunes paraules en posició inicial
seguides de vocal: cauen, duien, créieu, hiat, iode, UEFA.

- Els sons graduals dels diftongs decreixents tendeixen a desplaçar-se a la síl·laba següent
quan van seguits de vocal. La i i la u intervocàliques habitualment fan de consonants i
pertanyen a la síl·laba següent: cau/ca-uen, meu/me-ua, du-ia, se-ieu, cre-ia.
El triftong és una síl·laba formada per una vocal precedida i seguida per sons graduals.
so gradual (/j/ o /w/) + vocal + so gradual (/j/ o /w/)
exemples: cre-ueu, a-guai-tar, dú-ieu, ade-qüeu, des-ai-güeu, Pa-ra-guai
Tenim un hiat quan en una paraula coincideixen dues vocals seguides que formen part de
síl·labes diferents.
exemples: ru-a, pa-ís, ve-ï-nat, po-e-ta, ci-èn-ci-a

Separació de síl·labes

Recorda
- Les grafies compostes i els dígrafs seguits d'una altra síl·laba se separen pel mig r/r, s/s,
m/m, n/n, g/g, c/c, s/c, l/l (=l·l), t/g, t/j, t/x, t/m, t/n, t/s, t/z, t/l, t/ll. cór-rer, im-mò-bil,
in-ne-ces-sa-ri, sug-ge-rir, in-fal-li-ble, met-ge, cot-xe, pot-ser, rot-llo.
- Els dígrafs -gu-, -qu-, -ll-, -ny-, seguits de síl·laba no se separen mai: al-gue-rés, ca-llar,
lle-nya. El dígraf final -ig no se separa mai: sa-fa-reig
- Els diftongs no se separen mai, els hiats se separen sempre: re-mei, ai-gua, Ra-ül,
a-gra-ir, fa-e-na.
- Al final de línia, no es pot separar una síl·laba si es queda una vocal solta. Si la vocal va
acompanyada d'article, de preposició o de pronom apostrofat, sí que es pot separar. anar
però d'a-nar, illa però l'i-lla, ali-nea però ali-ne-a't.
- A l'hora de separar les síl·labes, cal tindre en compte la formació de les paraules per
damunt de les síl·labes fonètiques: nos-altres, a-les-hores.

L'accent i la dièresi
L'accentuació
En valencià usem l'accent gràfic per a indicar la síl·laba tònica de les paraules polisíl·labes.
L'accent pot ser tancat (´) i obert (`). Hem d’anar alerta quan escrivim a ordinador perquè
l’accent `o´) no és el mateix signe del teclat que l’apòstrof (’).
- Les vocals tancades (i, u), quan s'accentuen, sempre duen accent tancat: í, ú (camí,
comú)
- La vocal oberta (a), quan s'accentua, sempre du accent obert: à (valencià).
- Les vocals e, o poden ser obertes o tancades, quan s'accentuen. Si són obertes duen
accent obert: è, ò (ciència, allò); si són tancades duen accent tancat: é, ó (també, cançó).
Les normes generals de l'accentuació gràfica en valencià són
- Les paraules agudes s'accentuen quan acaben en vocal, vocal + s, -en/-in.
- Les paraules planes s'accentuen quan NO acaben en vocal, vocal + s, -en/-in.
- Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes.

Remarques
- L'accent es posa sempre sobre la vocal que fa de nucli sil·làbic.
- Les paraules que acaben en diftong decreixent no acaben en vocal (nucli sil·làbic). Per
tant, si són agudes no s'accentuen i si són planes sí (aneu, anàveu).
- Els monosíl·labs no s'accentuen mai (llegiu l'apartat de l'accent diacrític).

Accentuació de la e
Per raons fonètiques històriques d'evolució del català, la e tancada llatinovulgar va
evolucionar de manera diferent en el català oriental i en el català occidental, raó per la qual
hi ha un grup de paraules que a Catalunya o a les Balears s'accentuen obertes i a València
s'accentuen tancades: cafè/café, sisè/sisé, comitè/comité, aparèixer/aparéixer,
francès/francés... De cara a les proves oficials, són correctes les dues opcions però s’ha de
mantindre la coherència i respectar un dels dos models al llarg de tot un text.

En valencià, la e s'accentua
- en paraules agudes, gairebé sempre tancat (obert en Novetlè, què, perquè).
- en paraules planes, majoritàriament obert (tancat en alguns infinitius créixer, paréixer,
témer...; en algunes paraules cérvol, feréstec, préstec..., i, de manera general, en el passat
simple, com hagué, i en l'imperfet de subjuntiu com haguéssem o haguérem).
- en paraules esdrúixoles, gairebé sempre obert (però tancat en Dénia, església, sémola,
séquia, sépia).

Accentuació de la o
La o, en general, no té divergències fonètiques ni ortogràfiques entre el català oriental i el
català occidental.

En valencià, la o s'accentua
- en paraules agudes, gairebé sempre tancat (obert en açò, això, allò, arròs, però..., i en els
derivats del verb cloure: conclòs, reclòs, inclòs).
- en paraules planes, majoritàriament obert (tancat en el verb córrer i derivats recórrer,
concórrer, i en les formes del verb ser fórem i fóreu).
- en paraules esdrúixoles, gairebé sempre obert (tancat en fórmula, góndola, pólvora,
tómbola, tórtora).

Accentuació dels adverbis en -ment

Els adverbis acabats en -ment es formen afegint la terminació -ment a l’adjectiu en femení.
L’accentuació gràfica en aquest cas consisteix a aplicar les regles generals de l’accentuació
a l’adjectiu en femení sense tenir en compte la terminació. Si l’adjectiu en femení
s’accentua, l’adverbi també s’accentuarà i si l’adjectiu en femení no s’accentua, l’adverbi no
s’accenturà tampoc.
(savi>sàvia+ment>sàviament, dolç>dolça+ment>dolçament, útil>útil+ment>útilment).

L'accent diacrític
L'accent diacrític és un accent gràfic que no segueix la norma general de l'accentuació i
s'aplica sols en aquelles paraules d'ús freqüent que poden crear situacions de confusió amb
altres paraules que s'escriuen igual.
Tradicionalment, en l'ensenyament del valencià, l'accent diacrític ha suposat la
memorització de llargues llistes de paraules que en alguns casos no s’han usat mai, tan sols
en els exàmens. En l'actualitat, s’ha reduït la llista a quinze casos per tractar de
racionalitzar-ne l'ús i ja es considera falta d’ortografia posar accents diacrítics fora dels 15
casos següents

bé / béns
- correcte: Això està bé.
- possessió: Defenseu els nostres béns.
- benefici: Ho faig pel teu bé.
Déu / déu / déus
- divinitat: Mare de Déu. Zeus i Hera eren déus de la mitologia grega. Apol·lo, déu de la
medicina.
és
- verb ser: Pau és el meu germà.
mà
- substantiu: Doneu-vos la mà.
més
- quantitatiu: Oriol corre més que tu.
món
- substantiu: Laia Palau és la millor del món.
pèl / pèls
- substantiu: No li véiem el pèl. No tenia pèls a la llengua.
què
- relatiu precedit de preposició (el qual...): No entenc els fets a què fas referència.
- interrogatiu (quina cosa): No sabia de què anava. Què fas?
sé
- verb saber: No sé qui t'ho ha dit.
sí
- adverbi d'afirmació: Vols anar-te'n? Sí.
sòl / sòls
- terreny, superfície: sòl fèrtil, sòl urbà.
són
- verb ser: Marta i Raül són germans.
té
- verb tindre: La mare té la grip. Això no té cap ni peus.
ús
 - verb usar: Llei d'ús i ensenyament del valencià. Em preocupa l'ús que en puguen fer.
vós
pronom personal fort: Parleu-li de vós. Com estàs, fill? Molt bé i vós, com esteu?

Remarques
- Els plurals dels monosíl·labs amb accent diacrític també en porten si coincideixen
ortogràficament amb el plural de la paraula que no en porta: béns, déus, pèls, sòls.
- No porten accent diacrític els derivats i els compostos dels monosíl·labs amb accent
diacrític: entresol, adeu, rodamon. Sí que en porten els compostos amb guionet: pèl-blanc,
mà-llarg.

La dièresi
És un signe ortogràfic que indica casos diferents d’acord amb les funcions que realitza.
1. En el diftong decreixent (ï, ü), indica que la vocal susceptible de ser semivocal és una
vocal (nucli sil·làbic) i, per tant, forma part d'una altra síl·laba i no forma diftong decreixent:
Ra-ül, ve-ï-na.
2. En el diftong creixent (ü), indica que la u precedida de q o de g i seguida de e o de i cal
pronunciar-la com una semiconsonant i, per tant, forma diftong creixent: aigües, lingüista.
3. En la i intervocàlica (ï), indica que la i és una vocal (nucli sil·làbic) i no una consonant:
conduïa, oïen.

Casos d'estalvi de la dièresi

La dièresi és un signe ortogràfic que ens ajuda a llegir correctament les paraules. Tot i això,
davant dels casos en què reconeixem les paraules de manera senzilla amb l'ús d'altres
mecanismes, la normativa estableix que no cal usar la dièresi per tal de no abusar-ne.
- Si a una vocal que hauria de dur dièresi li correspon un accent gràfic d'acord amb les
normes d'accentuació, li posarem l'accent i no la dièresi: conduíem, país.
- En les paraules acabades en vocal a les quals se'ls afegeix el sufix -isme, -ista o les
terminacions -us, -um no posarem dièresi perquè sabem que mai no formen diftong i no
necessitem indicar-ho: egoisme, egoista, Màrius, aquàrium.
- Quan afegim un prefix acabat en vocal a una paraula començada en i- o en u- no posarem
dièresi perquè identifiquem el prefix i sabem que no forma diftong: preinstal·lació, reubicar,
contraindicar, intrauterí.
- L'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir no porten
dièresi perquè les formes són sempre regulars i el parlant no es confon en la pronúncia.

Remarques
- En els casos en què -isme no és un sufix, cal posar dièresi. Només en són dos: proïsme i
lluïsme.
- En els casos en què un prefix no actua en el seu sentit habitual, també cal posar dièresi:
reüll no significa 'tornar a ull' sinó 'mirar de cua de l'ull', reïx no significa 'que torna a eixir'
sinó 'que té èxit', sobreïx no vol dir literalment 'que ix per dalt' sinó 'que destaca'...
- Una paraula pot dur accent i dièresi quan fan funcions diferents: lingüística, aïllàveu,
sobreïsquéreu.