Novel·la que hauria de forjar l'arquetip del vampir femení en

la literatura universal, Carmilla, publicada per primera

vegada a la revista 'The Dark Blue' el 1872, és sens dubte
l'obra més famosa de Sheridan Le Fanu. A més de
l'inquietant caràcter de la protagonista, en aquesta peça
mestra de terror gòtic destaquen el nervi de l'acció, el vigor
dels personatges i el clima crepuscular que impregna l'obra,
gairebé sempre a cavall entre dia i nit, entre somni i vigília.
Precedent indubtable del Dràcula de Bram Stoker, Carmilla
figura per dret propi a la galeria més selecta de les lletres
fantàstiques europees.
Joseph Sheridan Le Fanu

Carmilla
ePUB v1.0
Raticulina 16.09.13
Títol original: Carmilla
Autor: Joseph Sheridan Le Fanu
Any de 1a. publicació en idioma original: 1872
Traducció: Roser Berdagué
Fotografia de portada: Gustavo López Mañas
Disseny de portada: Raticulina

Editor digital: Raticulina (v1.0)

ePUBCat base r1.2
www.epubcat.net
 Pròleg

En uns comentaris que acompanyen la narració que

segueix, el Dr. Hesselius escriu una nota força elaborada
juntament amb una referència al seu propi assaig sobre el
rar assumpte que il·lumina el manuscrit.
En l'esmentat assaig tracta aquest misteriós afer amb
l'erudició i l'agudesa que el caracteritzen i, alhora, d'una
manera notablement oberta i condensada. Constituirà un
volum de l'obra conjunta d'aquest home extraordinari.
Ja que publico el cas en aquest volum només per
interessar els «llecs», no faré cap presentació de la dama
intel·ligent que l'exposa i, després de profundes
consideracions, m'he decidit també a no oferir cap sumari
dels raonaments de l'erudit doctor ni tampoc cap extracte
dels seus testimoniatges sobre una matèria que ell descriu
com quelcom que «no és improbable que abasti alguns dels
més recòndits arcans de la dual existència nostra i dels seus
intermedis».
En descobrir els esmentats papers, em vaig sentir
cobejós d'examinar la correspondència iniciada, anys
enrere, pel Dr. Hesselius amb una persona tan enginyosa i
prudent com sembla haver estat la seva informant. Per
desgràcia meva, no obstant, vaig descobrir que la dona
s'havia mort entretant.
És probable, però, que ella hagués pogut afegir poca
cosa a la narració, a la meva manera de veure tan
conscientment detallada, que ofereix en les pàgines
següents.
 1

Un prest esglai

A Estíria, tot i que és cosa fora de dubte que som gent

esplèndida, vivim en un castell o schloss. En aquella part del
món, una renta migrada s'estiregassa d'allò més. Vuit-
centes o nou-centes a l'any fan prodigis. Difícilment, a la
nostra terra, els nostres possibles ens haurien arrenglerat
entre la gent potentada. El meu pare és anglès i jo duc un
cognom anglès, si bé mai no he vist Anglaterra. Tanmateix
aquí, en un lloc tan primitiu i solitari, on tot és tan
meravellosament econòmic, no veig com el fet de disposar
de més cabals hauria pogut ampliar materialment el
confort, i fins i tot el luxe, enmig del qual vivíem.
El meu pare havia servit a l'exèrcit austríac, del qual va
retirar-se amb una pensió i un patrimoni que li permeteren
d'adquirir per un preu irrisori aquella residència feudal i la
modesta heretat on hi és bastida.
Res no hi ha de tan pintoresc ni solitari. S'alça sobre una
petita eminència, al bell mig d'un bosc. El camí que hi
mena, vetust i angost, passa davant del pont llevadís, mai
alçat als meus temps, i també del fossat, ben proveït de
perques i amb una bona munió de cignes que hi transiten
entre blancs estols de flotants nimfees.
El schloss té una façana constel·lada de finestres, unes
torres i la capella gòtica. El bosc s'obre en una irregular i
pintoresca clariana davant la portalada i, cap a la dreta, hi
ha un pont gòtic que s'enfila i dirigeix el camí cap a un rierol
sinuós que, immers en ombra profunda, penetra en el bosc.
He dit que és un lloc solitari. Jutgeu si dic veritat. Mirant
el camí des de la porta del vestíbul, es veu el bosc enmig
del qual s'aixeca el nostre castell i que s'estén quinze milles
cap a la dreta i dotze cap a l'esquerra. El poble habitat més
proper es troba al voltant de set de les vostres milles
angleses en direcció a l'esquerra. El schloss habitat més
proper, amb associacions històriques i tot, és el del vell
general Spielsdorf, situat al voltant de vint milles de
distància en direcció a la dreta.
Si he dit «el poble habitat més proper» és perquè, només
a tres milles de distància envers l'oest, és a dir, en la
direcció cap a la qual s'aixeca el schloss del general
Spielsdorf, hi ha un poblet ruïnós, amb una esglesiola orfe
avui de teulada, en la nau lateral de la qual hi ha els
sepulcres mig enderrocats de l'orgullosa família de
Karnstein, actualment extingida, que en d'altres temps fou
propietària d'un igualment desolat château que, des de
l'espessetat del bosc, domina les silencioses ruïnes de la
població.
Quant a les causes de l'abandó d'aquest lloc tan
impressionant con malenconiós, hi ha una llegenda de la
qual us en faré cinc cèntims en qualsevol altra ocasió.
He de parlar-vos ara del reduït cercle constituït pels
habitants del nostre castell. No hi incloc els servents o
dependents, que ocupen habitacles annexos al schloss.
Escolteu i meravelleu-vos-en! El meu pare, l'home més
amable de la terra, però que ja va fent-se vell, i jo, a l'època
de la història tot just una noia de dinou anys. Han passat
vuit anys de llavors ençà. Jo i el meu pare érem tota la
família ocupant del schloss. La meva mare, nadiua d'Estíria,
va morir quan jo encara no havia sortit de la infantesa i de
mi va tenir-ne cura una madona de molt bon tarannà que,
es podria dir, havia estat al meu costat des que jo era un
infant. No tinc memòria del temps en el qual el seu rostre,
grassó i bondadós, no era una imatge familiar dels meus
records. Era Madame Perrodon, oriünda de Berna, la bondat
i sol·licitud de la qual van suplir en part la pèrdua de la
mare, que ni tan sols recordo de tan aviat que la vaig
perdre. Ella era la tercera persona als nostres sopars. N'hi
havia encara una quarta, Mademoiselle De Lafontaine: una
senyoreta, em penso que diríeu vós, per designar una
preceptora de jovenetes. Parlava francès i alemany.
Madame Perrodon parlava francès i xampurrejava anglès,
llengües a les quals el meu pare i jo afegíem l'anglès que,
en part per a prevenir que esdevingués una llengua morta
entre nosaltres i en part per motius patriòtics, parlàvem
cada dia. La conseqüència n'era una Babel, davant la qual
els forasters solien riure i que jo no tractaré de reproduir en
aquesta narració. També hi havia dues o tres noietes,
gairebé de la meva edat, visitants ocasionals durant
períodes més o menys llargs i les visites de les quals jo, de
vegades, retornava.
Aquestes eren les nostres relacions socials habituals,
però hi havia també les visites ventureres de «veïns», gent
que vivia només a cinc o sis llegües de distància. Tot i així,
la meva vida era més aviat solitària, us ho puc ben
assegurar.
Les meves gouvernantes tenien sobre mi aquell control
estricte que podeu imaginar en unes persones assenyades
respecte a una noieta més aviat aviciada, sense mare, i a
qui el pare consentia gairebé tot.
El primer esdeveniment de la meva existència i que
produí en mi una impressió tan terrible que, de fet, mai més
no s'ha esborrat, va ser un dels fets més antics que recordo.
Hi haurà qui el considerarà tan anodí que no l'estimarà
digne de ser registrat. No obstant, ja veureu de mica en
mica per què el menciono. La cambra d'infants, que així se
l'anomenava tot i que només era per a mi, era una gran
alcova situada al pis més alt del castell, amb rosta teulada
de roure. No podia tenir més de sis anys quan, una nit, vaig
despertar-me i, esguardant la cambra del llit estant, no vaig
descobrir-hi la minyona. Tampoc no hi era la dida. Em vaig
creure sola. No era pas que tingués por, ja que era un
d'aquells benaurats infants aciençadament guardats en la
ignorància de les històries de fantasmes i, fins i tot, de fades
i d'aquelles creences populars que obliguen a tapar-se el
cap quan, tot d'una, se sent cruixir una porta o quan
l'aleteig d'una espelma que es mor projecta l'ombra del llit a
la paret i fa ballar-hi un pilar, apropant-lo al rostre. Em vaig
sentir vexada i insultada en creure'm desatesa, i ja
començava a ploriquejar, preàmbul d'una forta rebequeria
quan, amb gran sorpresa, vaig observar un rostre solemne,
però formós, que em sotjava des d'un costat del llit. Era una
jove senyora, agenollada prop meu, amb les mans sota el
cobrellit. Vaig contemplar-la amb meravellada complaença i
cessà el meu somiqueig. La dona va acaronar-me, s'ajagué
al meu costat i, tot somrient, va atreure'm envers ella. Vaig
sentir-me tot seguit delitosament apaivagada i vaig tornar a
sumir-me en els meus somnis. Sobtadament va deixondir-
me la sensació de dues fiblades d'agulla que s'endinsessin
profundament en el meu pit i que em van fer llançar un crit.
La senyora es féu enrere tot fitant-me amb els seus ulls i,
després, va deixar-se relliscar a terra i, em va semblar, va
amagar-se sota el llit.
Aquell fou el primer espant, un espant que em va fer
cridar amb totes les meves forces. La dida, la cambrera, la
minyona… totes van acudir corrents i, en escoltar les meves
explicacions, van fer-ne broma i van mirar de tranquil·litzar-
me. Però, tot i que jo només era un infant, vaig veure-les
empal·lidides i estranyament angoixades, les vaig veure
mirar sota el llit i escorcollar la cambra, remirar sota les
taules i obrir de bat a bat les portes dels armaris i que la
minyona mormolava a la dida:
—Posa la mà en el clot del llit. Algú hi ha jagut, tan segur
com no has estat tu! Encara és calent!
 Recordo que la dida va acaronar-me i que totes tres em
van examinar el pit, allà on jo deia que havia sentit la
fiblada, i que van decidir que no hi havia cap signe visible
del fet que jo havia referit.
Tant la cambrera com les altres dues serventes
encarregades de la cambra dels infants van restar despertes
tota la nit al meu costat i, des d'aquell dia, sempre va haver-
hi algú fins que vaig complir gairebé catorze anys.
D'aquell dia ençà vaig estar sempre molt nerviosa. Van
avisar un metge: un vell molt pàl·lid. Encara me'n recordo
del seu rostre allargassat i eixut, lleument tacat de verola, i
de la perruca que portava de color castany. Durant molt de
temps va venir dia per altre a administrar-me un
medicament que jo, naturalment, no podia tragar.
Al matí següent de l'aparició jo em trobava en un estat
tal d'espant que no podia romandre sola un sol moment, ni
que fos de dia.
Me'n recordo del meu pare, que una vegada va acostar-
se al llit i s'hi va estar dret una estona, parlant
animadament amb la dida, fent-li tot un munt de preguntes
i posant-se a riure de tot cor en sentir una de les respostes.
I també que em donà copets a l'espatlla, que em besà, que
em va pregar que no m'espantés i que m'assegurà que tot
allò era només un somni i que no podia venir-me'n cap mal.
A mi, però, res no em donava conhort, puix que jo bé
sabia que la visita d'aquella dona estranya no era cap
somni. Em sentia terriblement espantada.
Va assossegar-me una miqueta que la cambrera
m'assegurés que era ella qui m'havia vingut a veure, qui
s'havia estirat al llit al costat meu i que el fet d'estar jo mig
adormida havia impedit que reconegués el seu rostre. No
obstant, tot i que la dida va corroborar les seves paraules,
no me la vaig creure.
Me'n recordo que aquell dia va venir-me a veure a la
cambra un vell venerable, abillat amb negra sotana,
acompanyat de la dida i de la minyona i que, després de
parlar amb elles, va fer-ho, amablement, amb mi. El seu
rostre era dolç, suau. Va dir-me que resarien, va ajuntar-me
les mans i em demanà que jo, mentre ells resaven, anés
dient molt fluixet:
—Senyor, escolta les nostres pregàries en el nostre nom i
en el de Jesús.
Em sembla que eren aquestes les paraules, ja que jo
solia repetir-les i, durant molts anys, la dida també me les
feia dir quan resava.
Me'n recordo com si fos ara del rostre dolç i consirós
d'aquell vellet de cabell blanc, vestit amb la negra sotana,
dret en aquella cambra severa, elegant, de tonalitats
castanyes, amb aquells mobles recarregats, vells de tres-
cents anys, tots distribuïts al seu voltant, i aquella mica de
llum que es filtrava per la gelosia i que ho omplia tot
d'ombres. El veig de genolls, les tres dones prop d'ell,
pregant amb veu digna i tremolosa durant un espai de
temps que a mi em semblava molt llarg.
He oblidat tot el temps que va precedir aquest fet i
també m'és fosca una petita part del que va seguir-lo, però
les escenes que acabo de descriure es mantenen nítides,
com imatges aïllades d'una fantasmagoria encerclada de
foscor.
 2

Un convidat

Vaig a explicar-vos ara un fet tan singular que exigirà tota la

vostra fe en la meva veracitat per a creure les meves
paraules. No obstant, no solament és veritat, sinó una
veritat de la qual vaig ser-ne testimoni.
Era una dolça tarda d'estiu i el meu pare, com solia fer
de vegades, va preguntar-me si volia acompanyar-lo a donar
un tomb per aquell formós paratge boscà que, com he dit
abans, s'estenia davant el schloss.
—El general Spielsdorf no podrà venir a veure'ns tan
aviat com jo esperava —em digué mentre caminàvem.
Havia de passar unes quantes setmanes amb nosaltres i
s'esperava la seva arribada el dia següent. Aniria
acompanyat d'una senyoreta, Mademoiselle Rheinfeldt,
neboda i pupil·la, que jo no coneixia, però amb la qual em
prometia de passar unes jornades molt agradables, ja que
m'havia estat descrita com una noieta encisadora. Allò em
contrariava més del que podria imaginar una noia que
visqui en una ciutat o en una comunitat animada qualsevol.
Aquella visita i la nova amistat que m'anunciava havien
nodrit els meus somnis diürns al llarg de moltes setmanes.
—Quan vindrà, doncs? —vaig preguntar-li.
—No pas abans de la tardor. Fins d'aquí a dos mesos, pel
cap baix —respongué ell—. I ara, estimada, em plau que no
hagis arribat a conèixer Mademoiselle Rheinfeldt.
—Per què? —vaig preguntar-li, contrariada i encuriosida
ensems.
—Perquè, pobra noia!, ja és morta —replicà—. Havia
oblidat que no t'ho havia fet saber. Quan he rebut la carta
del general, aquest vespre, tu no eres a la cambra.
La meva estupefacció fou gran. El general Spielsdorf
havia dit, a la seva primera carta, enviada sis o set
setmanes enrera, que la noia no es trobava tan bé com ell
hauria volgut, si bé no hi havia cap indicació que assenyalés
el més lleu besllum de perill.
—Aquí tens la carta del general —em digué en donar-me-
la—. Em temo que el seu dolor és immens o que la carta ha
estat escrita en un estat d'atordiment.
Vam asseure'ns a un banc tosc, sota un grup de
magnífics til·lers. Darrera l'horitzó del bosc, amb tota la
seva malenconiosa esplendor, el sol anava a la posta, i
aquell rierol que corre al costat de casa nostra i que passa
per sota d'aquell pont vell i costerut del qual abans he
parlat serpejava pel mig de nobles arbres, gairebé als
nostres peus, i reflectia en el corrent el carmesí desmaiat
del cel.
La carta del general Spielsdorf era tan extraordinària, tan
vehement i, en certs punts, tan contradictòria que vaig
haver de llegir-la dues vegades —la segona en veu alta al
meu pare— i, malgrat això, sense reeixir a explicar-la, llevat
de quan pensava que la sofrença li havia esgarriat el seny.
Deia la carta:

«He perdut la meva filla estimada, ja que com a tal la

volia. Durant els últims dies de la malaltia de la meva
volguda Bertha no em va ser possible d'escriure-us. Abans,
no tenia idea del perill que l'amenaçava. Ara que l'he
perduda és quan ho sé tot, massa tard! Va morir en la pau
de la innocència i en la gloriosa esperança d'un benaurat
esdevenidor. La malànima que va trair la nostra folla
hospitalitat ho ha fet tot. Vaig pensar que a casa meva
entrava l'alegria, la innocència, una companyia adient per a
la meva Bertha, avui perduda. Déu del cel! Que vaig ser-ne
d'imprudent! Dono gràcies a Déu per haver permès que
aquella criatura morís sense sospitar la causa del seu
turment. Se n'ha anat gairebé sense ni tan sols conjecturar
la natura de la seva malaltia ni la perversa passió de l'agent
de tanta misèria. Jo vull dedicar els dies que em restin de
vida a perseguir i extingir un monstre. Em penso que puc
tenir l'esperança de dur a terme aquest propòsit just i
misericordiós. De moment, a penes hi ha un raig de llum
que guiï els meus passos. Maleeixo la meva presumptuosa
incredulitat, la meva menyspreable afectació de
superioritat, la meva ceguesa, la meva obstinació… també
massa tard! Ara no puc escriure ni parlar serenament. Estic
confós. Tan aviat com m'hagi refet una mica, tinc la intenció
d'iniciar unes recerques que possiblement em portin fins a
Viena. A la tardor, d'aquí a dos mesos, o més aviat si sóc
viu, us vindré a veure… és a dir, si m'ho permeteu.
Aleshores us podré dir tot allò que ara gairebé no goso
exposar en aquest paper. Adéu-siau. Reseu per a mi,
estimat amic».

Així finalitzava aquella estranya carta. Tot i que jo no

havia vist mai en ma vida Bertha Rheinfeldt, els ulls se
m'ompliren de llàgrimes en assabentar-me d'aquelles
inesperades noves. Em sentia profundament decebuda i,
alhora, espantada. En tornar la carta del general al meu
pare, el sol s'havia amagat i regnava la penombra del
crepuscle.
Era un capvespre suau i clar. Nosaltres seguíem
passejant i especulant entorn del possible sentit d'aquelles
frases violentes i incoherents que jo acabava de llegir.
Encara ens restava una milla de camí abans no arribéssim al
que passa per davant del schloss i, en ésser-hi, la lluna ja
brillava resplendent.
 Al pont llevadís, vam topar amb Madame Perrodon i
Mademoiselle De Lafontaine: sortien, sense còfia, a fruir
l'exquisidesa de la lluna. Sentírem les seves veus, lligades
en animada xerrameca, mentre anàvem acostant-nos. Ens
vam trobar al pont llevadís i, d'allà estant, ens giràrem per
admirar l'esplèndid espectacle.
La clariana que nosaltres acabàvem d'abandonar
s'estenia davant nostre. A l'esquerra, l'estret viarany
s'esmunyia fent ziga-zagues sota grups d'arbres senyorívols
i es perdia de vista en l'espessetat del boscatge. A la dreta,
el mateix camí travessa aquell pont pintoresc i rampant,
vora del qual s'alça una torre en runes que en d'altres
temps custodiava aquell pas i, més enllà del pont, sorgeix
una abrupta eminència coberta d'arbreda, amb rocall sumit
en l'ombra i vestit d'incrustacions d'heura grisa.
De la gespa que cobria el terra es desprenia un tel de
boirina semblant a fum que mostrava la distància a través
d'un vel transparent i que, de tant en tant, descobria les
lleus fulguracions que del riu arrencava la lluna.
No era possible imaginar una escena més dolça, més
tendra que aquella. Les noves de les quals m'acabava de fer
sabedora la feien malenconiosa, si bé res no podia pertorbar
aquell caràcter seu de serenitat intensa ni la glòria i
vaguetat profundes de la imatge.
El meu pare, afeccionat a les coses pintoresques, i jo
contemplàvem en silenci aquella extensió que es
desplegava sota els nostres ulls. Les dues mestresses,
darrera nostre, parlaven de l'escena i esmerçaven la seva
eloqüència en elogis de la lluna.
Madame Perrodon era grassa, de mitjana edat i
romàntica; les seves paraules i els seus sospirs eren poètics.
Mademoiselle De Lafontaine —per part de pare, que era
alemany, havia heretat una afecció a la psicologia, a la
metafísica i també a la mística— estava dient en aquell
moment que era cosa sabuda de tothom que, quan la lluna
brillava amb llum tan intensa, produïa una activitat
espiritual especial. Els efectes de la lluna plena, quan era
tan refulgent com aquella, eren molt diversos. Tenia
influència sobre els somnis, tenia influència sobre la follia,
tenia influència sobre les persones nervioses i posseïa
igualment meravelloses influències físiques relacionades
amb la vida. Mademoiselle va referir que un cosí seu, que
havia estat oficial d'un vaixell mercant, havent fet una
becaina, panxa enlaire i amb tot el rostre plenament banyat
en la llum de la lluna, estirat sobre coberta, després de
somniar que una vella li clavava les urpes a la galta, s'havia
despertat amb la cara horriblement torçada cap a una
banda i, d'aquell dia ençà, la seva fesomia no havia tornat
mai més a recobrar l'equilibri.
—Aquesta nit —digué— la lluna és plena d'efluvis i
d'influències magnètiques… gireu-vos, si no, a mirar la
façana del schloss i veureu que totes les finestres
refulgeixen i parpellegen d'argentada esplendor, com si
mans invisibles haguessin encès llums a totes les cambres
per a rebre fascinants convidats.
Hi ha estats indolents de l'esperit en els quals, refractaris
a parlar amb nosaltres mateixos, l'oïda cançonera troba
plaent escoltar la xerradissa d'altres veus. Jo, doncs, seguia
mirant i solaçant-me en la cadència de la conversa de les
dones.
—Aquesta nit em sento molt decandit —digué el meu
pare després d'un silenci i, tot citant Shakespeare, que per a
conservar l'anglès acostumava a llegir-nos en veu alta, afegí
—: «No sé, veritablement, per què estic tan trist: quelcom
m'ha afligit, dius que t'ha afligit. Com he arribat aquí, però…
com m'ha arribat això?» He oblidat la resta. Però tinc la
impressió que una gran desgràcia plana sobre nosaltres. Em
penso que en tot això hi té molt a veure la consirosa carta
del pobre general.
En aquell instant, el so insòlit de les rodes d'un carruatge
i de moltes peülles que trepitjaven el camí va captar la
nostra atenció.
 Semblava acostar-se pel terreny enlairat de l'altre costat
del pont i fou d'aquell punt d'on no va trigar a sortir
l'escamot. Anaven en primer lloc dos genets, que
travessaren el pont, seguits d'un carruatge arrossegat per
quatre cavalls, darrera del qual venien dos homes més.
Semblava tractar-se del carruatge d'una persona d'alt
llinatge. Tots vam quedar immediatament suspesos en la
contemplació d'aquell espectacle tan desacostumat. No va
passar gaire estona, però, abans de tornar-se encara més
interessant, ja que bon punt el carruatge hagué travessat el
punt més alt d'aquell pont tan rost, un dels que anaven al
davant, espantat tot d'una, va encomanar el pànic als altres
i, després d'un salt o dos, tota la partida va llançar-se a una
folla galopada, precipitant-se entre els genets que
cavalcaven al front i, atropellant-ho tot, es dirigí cap allà on
érem nosaltres, obrint-se pas amb l'embranzida d'un
huracà.
L'agitació de l'escena encara creixia amb els crits
desesperats, clars i sostinguts, de la veu d'una dona que
sortia per una finestra del carruatge. Encuriosits i
horroritzats alhora, tots vam fer- nos endavant: el meu pare
en silenci, els altres proferint crits de terror.
La tensió, però, no durà massa. Abans d'arribar al pont
llevadís del castell, pel camí que ells seguien, s'alça a una
banda un magnífic til·ler i, a l'altra, una antiga creu de
pedra, a la vista de la qual els cavalls, que ara anaven a una
marxa vertaderament forassenyada, van fer un brusc
viratge i encallaren una roda amb les arrels que l'arbre
projectava fora de la terra.
Vaig veure què passaria. Sense cor per a mirar- ho, vaig
tapar-me els ulls i vaig girar el cap. Al mateix moment vaig
sentir un crit de les dones de casa, que s'havien avançat.
La curiositat em va obrir els ulls i em mostrà una escena
d'absoluta confusió. Dos dels cavalls jeien per terra, el
carruatge estava bolcat de costat amb dues rodes a l'aire,
els homes s'afanyaven a retirar les corretges, mentre una
senyora de posat i figura autoritària, que havia sortit del
carruatge, s'estava dreta al mig del camí, amb les mans
enllaçades i, de tant en tant, s'eixugava els ulls amb un
mocadoret que hi portava. Ara, per la porta de la carrossa,
estaven traient una jove senyora —semblava— sense vida.
El meu pare ja s'havia dirigit a la de més edat, barret en mà,
evidentment per a oferir-li ajut i els recursos del seu schloss.
La dama semblava no escoltar-lo i només tenia ulls per a
l'esvelta donzella, el cos de la qual havia estat dipositat al
damunt d'un repetjó, al marge del camí.
Vaig acostar-m'hi: estava, evidentment, estabornida; no
morta, però. El meu pare, que es vantava dels seus
coneixements de medicina, prenia amb els dits el pols de la
noia tot assegurant a la senyora, que s'havia declarat la
seva mare, que tot i ser feble i irregular, el batec era
inqüestionablement perceptible. La senyora aplegà les
mans i alçà els ulls al cel en un transport momentani de
gratitud, si bé immediatament va deixar-se anar a aquelles
demostracions teatrals que, em sembla a mi, són una
reacció natural de moltes persones.
Era el que se'n diu una dona formosa tot i l'edat i era
segur que, un temps, havia posseït l'atribut de la bellesa.
Era alta, no pas prima, i portava un vestit de vellut negre. El
seu rostre era estranyament pàl·lid i, bé que ara mostrava
una agitació inhabitual, palesava superioritat i orgull.
—Hi ha hagut mai una persona tan marcada per la
calamitat? —vaig sentir-li dir, amb les mans ajuntades, quan
ja m'hi apropava—. Aquí estic, embarcada en un viatge de
vida o mort, en la prossecució del qual perdre una hora pot
suposar perdre-ho tot. La meva filla no s'haurà refet prou
per a prosseguir la ruta fins qui sap quan. He de deixar-la;
no puc, no goso ajornar la marxa. A quina distància és el
poble més proper? Hauré de deixar-la aquí, no veure-la, ni
tan sols saber res d'ella fins el meu retorn, que no serà fins
d'aquí a tres mesos.
 Vaig ventar una estrebada a la casaca del meu pare i,
àvida, vaig mormolar-li a cau d'orella:
—Oh, pare! Demaneu-li que la deixi restar amb nosaltres.
Seria magnífic! Pregueu-li que la deixi quedar.
—Si la senyora volgués confiar la seva filla a les
atencions de la meva i de la seva excel·lent gouvernante,
Madame Perrodon, i volgués fer-nos la mercè de que fos
hostessa nostra, a càrrec meu, fins que retornés, ens faria
una gran distinció i alhora ens comprometria a tractar-la
amb tota la cura i devoció que mereix tan sagrada
confiança.
—No puc acceptar-ho, senyor, ja que seria tractar amb
massa severitat la vostra amabilitat i generositat —digué la
senyora amb posat distret.
—Ben al contrari: seria atorgar-nos la vostra gentilesa en
el moment que més ens és necessària. La meva filla acaba
de viure un cruel infortuni: esperava una visita que li
prometia molts gaudiments. El major consol per a ella serà
que confieu la vostra filla a la seva sol·licitud. El poble més
a prop que trobareu a la vostra ruta és encara molt lluny i
no us oferirà posada per a deixar-hi la noia. D'altra banda,
tampoc podeu permetre que continuï un viatge llarg sense
exposar-la a perills. Si, com dieu, no us és possible
suspendre el viatge, heu de separar-vos d'ella aquesta nit
mateix i enlloc no ho faríeu amb garanties més segures
d'atenció i tendresa que ho fareu aquí.
En el posat i l'aspecte de la senyora hi havia una tal
distinció, una tal majestat fins i tot, i les seves maneres eren
tan abassegadores, que impressionaven a qualsevol i el
convencien que, no solament per la dignitat de
l'acompanyament que portava, era dama d'importància.
El cotxe ja havia estat redreçat i els cavalls, esdevinguts
dòcils, tornaven a estar cenyits per les corretges.
La senyora va donar una llambregada a la filla molt
menys afectuosa que el que hauria fet esperar l'inici de
l'escena; després va fer signe al meu pare i tots dos es
retiraren dues o tres passes per a parlar sense ser escoltats.
Mentre enraonava amb ell, adoptà un aire decidit i sever
que res no tenia a veure amb la seva actitud d'uns moments
abans.
M'omplia de meravella que el meu pare no semblés
advertir el canvi i, per altra part, em sentia estranyament
curiosa de saber què podia dir-li la senyora, gairebé a cau
d'orella, amb tant d'afany i precipitació.
Així va seguir durant un temps que a mi em semblà
equivalent, com a màxim, a dos o tres minuts. Després es
girà i unes quantes passes van portar-la on jeia, en braços
de Madame Perrodon, la seva filla. Va agenollar-se un
moment al seu cos- tat i, en veu molt baixa, va mormolar-li
el que Madame suposà una succinta benedicció. Tot seguit
la besà a corre-cuita, pujà al carruatge, la porta es tancà, els
lacais d'imponents lliurees saltaren al darrera, els genets
que formaven part del seguici esperonaren els cavalls, els
postillons feren espetegar el fuet, els cavalls cabriolaren i
iniciaren sobtadament un arrauxat mig galop que ja
amenaçava esdevenir novament el galop d'abans i la
carretel·la va sortir com un llamp, seguida al mateix ritme
pels dos genets que anaven al darrera.
 3

Comparem els records

Seguírem el cortège amb els ulls fins a perdre'l de vista

engolit per la boira del bosc, mentre s'anava esvaint el so
de peülles i rodes, embolcallat en l'aire silenciós de la nit.
Res no ens restava per a convèncer-nos que l'aventura
no havia estat una momentània il·lusió llevat de la
damisel·la, que en aquell precís instant obria els ulls. Jo no li
veia el rostre, dirigit a l'altra banda, però va aixecar el cap,
evidentment per a mirar al seu voltant, i vaig sentir una
dolcíssima veu que, compungida, preguntava:
—On és la meva mare?
Fou la bonassa de la nostra Madame Perrodon qui,
tendrament, li respongué i la conhortà.
Vaig sentir que, després, preguntava:
—On sóc? On em trobo?
I que seguidament afegia:
—No veig el carruatge. On és la matska?
La Madame respongué a totes les seves preguntes a
mesura que n'anava esbrinant el sentit i, de mica en mica,
la donzella va anar recordant de quina manera havia
sobrevingut aquella desgràcia i va alegrar-se de saber que
ningú dels que anaven al carruatge o dels que en tenien
cura havia sofert cap mal. En saber que la seva mare l'havia
deixat i que no tornaria a veure-la fins al cap de tres mesos,
va plorar.
Ja anava a afegir el meu reconfort al que li dispensava
Madame Perrodon quan Mademoiselle De Lafontaine, posant
la mà sobre el meu braç, digué:
—No t'acostessis pas. De moment, la conversa amb una
sola persona és el màxim que pot suportar. És possible que
l'excitació, per lleu que sigui, li resultés ara intolerable.
Tan bon punt estigui confortablement instal·lada al llit,
aniré a la seva cambra a veure-la, vaig pensar.
El meu pare, mentrestant, ja havia enviat un servent a
cavall a casa del metge, que vivia al voltant de dues llegües
de distància, i al schloss estaven preparant un dormitori per
acollir a la forastera.
Aquesta, ara, ja s'estava alçant i, estintolant-se al braç
de la Madame, travessava lentament el pont llevadís i
penetrava per la portalada del castell.
Tot el servei s'havia congregat al vestíbul per a donar-li la
benvinguda, després de la qual cosa va ser conduïda
directament a la seva cambra.
L'habitació que normalment fèiem servir de sala d'estar
és allargassada i té quatre finestres, des de les quals es veu
el fossat, el pont llevadís i la imatge del bosc que suara us
he descrit. Està moblada amb peces de vell roure tallat,
grans armaris treballats i setials encoixinats de vellut
carmesí d'Utrecht. Té les parets recobertes de tapisseria i
està rodejada de quadres amb grans marcs daurats que
encerclen figures de grandària natural, empolainades amb
induments antics i estrafolaris, o que representen escenes
de caça, falconeria i, en termes generals, de caràcter festiu.
Cap excés de luxe resta res a la seva extrema comoditat.
Fou allí on va ser-nos servit el té, ja que el tarannà
patriòtic del meu pare l'impulsava a fer aparèixer
regularment la beguda nacional juntament amb el cafè i la
xocolata.
 Aquesta nit vam quedar-nos aquí, amb ciris encesos, a
parlar de les incidències del vespre.
Ens acompanyaven Madame Perrodon i Mademoiselle De
Lafontaine. Gairebé no s'havia ajagut al llit, quan la jove
forastera va sumir-se en un son profund, confiada a la
custòdia d'una serventa per encàrrec de les dones abans
esmentades.
—Us agrada la convidada? —vaig preguntar a Madame
Perrodon bon punt la vaig veure entrar—. Digueu-me què us
en sembla.
—M'agrada extraordinàriament —respongué la Madame
—, jo diria que és la criatura més formosa que he vist en ma
vida. Té poc més o menys la vostra edat i és amable i
delicada.
—És una vertadera bellesa —intervingué la
Mademoiselle, que venia de guaitarun moment l'estrangera
a la seva cambra.
—I té una veu tan dolça! —afegí Madame Perrodon.
—Heu observat que al carruatge hi havia una altra dona
quan han tornat a posar-lo dret? Una dona que no ha sortit?
—preguntà la Mademoiselle—. No feia res més que mirar
per la finestra.
No, no l'havíem vista.
Aleshores va fer la descripció d'una negra repulsiva que
portava el cap cobert amb una mena de turbant de
coloraines i que no parava un moment de mirar per la
finestra, tot movent el cap i rient en to mofeta, com si fes
escarni de les senyores, amb ulls guspirejants i de globus
nivis, i mostrant, furiosa, les dents.
—No heu observat quina tropa d'indesitjables la dels
servents? —preguntà la Madame.
—Prou —digué el meu pare, que acabava d'entrar—, més
lletjos i malcarats no els havia vist en ma vida. Vull pensar
que, en arribar al bosc, no hauran desvalisat la pobra
senyora. Però eren uns bergants molt llestos, tot s'ha de dir:
en un minut ho han tingut tot a punt.
 —Jo més aviat diria que estaven esgotats pel llarg viatge
—digué la Madame—. A més de semblar malvats, tenien
unes fesomies xuclades, fosques, sorrudes… Sento una gran
curiositat, ho confesso. Em penso que la senyoreta demà
ens en farà cinc cèntims si ja comença a veure's les orelles.
—Jo no diria tant —tornà el meu pare amb misteriós
somriure i un lleu moviment del cap, com aquell que sap
més del que vol dir.
Allò encara em va encuriosir més pel que fa a l'incident
que s'havia produït entre ell i la dama vestida de vellut
negre durant el breu, però significatiu instant que havia
precedit la seva partença.
Acabàvem de quedar-nos sols quan vaig pregar-li que em
posés al corrent. No va caldre insistir massa.
—No hi ha motiu per què no t'ho expliqui. La mare m'ha
expressat un cert desplaer davant la necessitat de deixar la
seva filla sota la nostra custòdia i m'ha dit que era delicada
de salut, molt nerviosa, si bé no patia cap mena de
malaltia… M'ha insistit molt en aquesta circumstància. I
m'ha dit que tampoc és inclinada a les fantasies. És a dir,
que estava perfectament sana.
—Què estrany que us digués tot això! —jo li vaig dir—.
Quina necessitat n'hi havia?
—De tota manera, això és el que m'ha dit —m'explicà tot
rient— i vull, a més, que sàpigues tot el que ha passat, que
de fet ha estat ben poca cosa, pots ben creure-ho. Després
m'ha dit: «Faig un llarg viatge de vital importància», ha
accentuat la paraula, «ràpid i secret; tornaré a buscar la
meva filla d'aquí a tres mesos; mentrestant ella mantindrà
silenci quant a qui som, d'on venim i a on anem». És tot el
que m'ha dit. Parlava un francès puríssim. En pronunciar la
paraula «secret» ha fet una pausa d'uns quants segons, s'ha
quedat molt seriosa i ha clavat els ulls en els meus. Em
penso que donava una gran importància a aquest punt. Ja
has vist que ha marxat molt de pressa. Vull creure que no
he fet cap disbarat en comprometre'm a tenir cura de la
noia.
Pel que feia als meus sentiments, jo em sentia encisada.
Desitjava veure-la i parlar amb ella i no esperava altra cosa
que el permís del metge. Els que viviu a ciutat no us podeu
imaginar quin esdeveniment més gran és la coneixença
d'un nou amic, tanta és la solitud que ens rodeja.
El metge no va arribar fins gairebé la una, però jo em
trobava tan poc disposada a anar-me'n al llit i a adormir-me
com a seguir a peu el carruatge en el qual havia fugit
aquella mena de princesa de negre vellut vestida.
Quan el metge va baixar a la sala va ser per a informar-
nos molt favorablement sobre la pacient. En aquell moment
estava asseguda, el pols perfectament regular, l'aparença
immillorable. No havia sofert cap ferida i la lleugera
commoció que el fet havia produït en els seus nervis s'havia
esvaït sense deixar rastre. Era evident que del fet d'anar-la
a veure no li'n podia venir cap mal, si ambdues ho
desitjàvem. En possessió, doncs, d'aquest permís, vaig
enviar-li el missatge de permetre'm visitar-la uns minuts a la
seva cambra.
Ja podeu pensar que no vaig trigar gaire temps a obtenir
el seu permís. La serventa tornà immediatament per dir-me
que ella no desitjava res més.
La nostra hostessa tenia una de les cambres més
boniques del schloss. Era, potser, excessivament solemne.
Als peus del llit hi havia un tapís de tonalitats ombrívoles
que representava Cleòpatra amb l'àspid prop del pit i,
cobrint els altres murs, s'hi veien altres escenes clàssiques i
cerimonioses, un xic esmorteïdes. Malgrat tot, la resta de la
decoració estava constituïda per gran quantitat de talles
daurades, o de coloracions riques i variades, que
rescabalaven amb escreix la tristor del vell tapís.
A la capçalera del llit hi havia uns ciris. Ella s'estava
asseguda; la seva delicada i fina figura estava coberta amb
un batí de seda suavíssima, constel·lada de flors brodades i
folrada de seda gruixuda i encoixinada que la seva mare li
havia tirat als peus mentre jeia desmaiada a terra.
Què va ser allò que, en acostar-me al capçal del llit i tot
just iniciar la salutació, va emmudir els meus llavis i em féu
recular una o dues passes? Us ho diré.
Havia contemplat aquell mateix rostre que, una nit, va
visitar-me quan jo era un infant i que havia restat clavat a la
meva memòria: un rostre en el qual, al llarg de tants anys,
jo havia rumiat tantes vegades plena d'horror, quan ningú
no podia ni tan sols sospitar en què pensava.
Era un rostre bonic, bell àdhuc. La primera vegada que el
vaig veure tenia aquella mateixa expressió melancòlica.
Gairebé de seguida, però, va il·luminar-se en un somriure
d'agraïment estranyament hieràtic.
Va produir-se un silenci ben bé d'un minut, després del
qual ella va parlar. Jo no podia fer-ho.
—Quina meravella! —va exclamar—. Fa dotze anys que
vaig veure la teva cara en somnis i, d'aquell dia ençà, no ha
parat de perseguir-me.
—Meravella, certament! —vaig repetir, vencent amb gran
esforç aquell horror que, un moment, havia paralitzat les
meves paraules—. Fa dotze anys, fos visió o realitat, jo
també et vaig veure. No he pogut oblidar mai més el teu
rostre. Des d'aleshores ha estat sempre més davant els
meus ulls.
El seu somriure s'havia endolcit. Si jo hi havia vist
quelcom d'insòlit, ja s'havia esmunyit i, ara, tant el somriure
com els clots de les galtes eren delitosament encisadors.
Vaig sentir-me tranquil·litzada i vaig continuar pel camí
que l'hospitalitat m'assenyalava: li vaig donar la benvinguda
i li vaig fer saber tot el plaer que la seva arribada accidental
ens havia produït a tots i tota la felicitat que, de manera
especial, representava per a mi.
Mentre li parlava, vaig agafar la seva mà entre les
meves. Com tots els éssers solitaris, jo era una mica tímida,
si bé aquella situació em feia eloqüent i fins i tot agosarada.
Ella em va prémer la mà i no la va enretirar, mentre els ulls
li resplendien, em mirava furtivament de cua d'ull i, amb un
somriure, s'enrojolava tota.
Va respondre molt gentilment a la meva benvinguda. Jo
vaig asseure'm al seu costat, encara perduda en
cavil·lacions, mentre ella em deia:
—Vull explicar-te la visió que vaig tenir de tu; es ben
curiós que tu i jo tinguéssim, l'una de l'altra, un somni tan
vívid i que, jo a tu i tu a mi, ens veiéssim amb la nostra
imatge actual, llavors que érem uns infants. Jo era una nena
d'uns sis anys i, en despertar-me d'un somni confús i
turbulent, em vaig trobar a una cambra que en res
s'assemblava a la meva, feixugament empostissada de
fusta fosca i plena d'armaris, carcasses de llit, cadirots,
bancs… tot esparpallat per tot arreu. Em penso que els llits
eren buits i que a la cambra no hi havia ningú si no jo.
Després de molt remirar tot el que m'envoltava i d'admirar
especialment un candeler de ferro de dos braços, que
reconeixeria sens dubte si ara tomés a veure, vaig
arrossegar-me per terra i em vaig ficar a sota d'un llit amb
la intenció d'apropar-me a la finestra. Però, en sortir de sota
el llit, vaig sentir algú que plorava i, aixecant els ulls mentre
estava encara agenollada, et vaig veure a tu, evidentment
tu, tal com t'estic veient ara: una noia bonica de cabells
daurats i immensos ulls blaus, amb uns llavis… els teus
llavis… és a dir, tota tu, igual com ets ara i aquí. El teu
aspecte em va captivar. Vaig enfilar-me al llit i vaig cenyir-te
amb els braços i em sembla que vam adormir-nos. Un
xisclet va desvetllar-me: estaves asseguda al llit i cridaves.
Vaig espantar-me i em vaig deixar relliscar a terra. Em
sembla que, un moment, vaig perdre consciència. Quan vaig
tornar en si, vaig trobar-me novament a la cambra de casa
meva. De llavors ençà mai no he oblidat el teu rostre. No
podria enganyar-me una mera semblança: tu ets aquella
noia que un dia vaig veure.
 Ara em tocava a mi relatar-li la visió corresponent, la qual
cosa vaig fer davant el no dissimulat embadaliment de la
meva nova amiga.
—No sé pas quina hauria d'estar més espantada de
l'altra —va dir, tornant a somriure—. Si no fossis tan bonica,
segur que em faries molta por. Essent, però, tal com ets i
essent totes dues tan joves, l'única cosa que penso és que
et conec des de fa dotze anys i que tinc un cert dret a la
teva intimitat. Sigui com sigui, sembla com si, des de la
nostra més tendra infantesa, estiguéssim destinades a ser
amigues. Em pregunto si tu et sents tan estranyament
atreta devers mi com jo devers tu. Mai no he tingut cap
amiga. N'he trobat una?
Sospirà i els seus ulls negres i bellíssims em miraren
apassionadament.
La veritat, però, era que jo em sentia inexplicablement
atreta envers la joliua forastera. Com deia ella, «atreta
devers ella», si bé hi havia com una ombra de repulsió. De
tota manera, en aquell sentiment ambigu hi predominava el
sentit de l'atracció. M'interessava, em captivava. Era tan
bonica, tan inefablement encisadora.
Vaig adonar-me que d'ella s'emparava com un
decandiment, una mena d'extenuació i em vaig apressar a
desitjar-li bona nit.
—El doctor és del parer —vaig afegir— que una serventa
t'hauria de fer companyia tota la nit. Ja n'hi ha una
esperant: és una xicota molt assossegada i que et farà molt
de servei.
—Quina amabilitat! Mai, però, no he pogut dormir amb
ningú a la cambra. No necessito res i, d'altra banda, no sé si
puc confessar-te aquesta flaquesa: em turmenta la por dels
lladres. Una vegada van venir a robar a casa i van ser
assassinades dues serventes. De llavors ençà tanco sempre
la porta de la cambra amb pany i clau. Ha esdevingut un
costum. Sembles tan comprensiva que sé que m'ho
perdonaràs. Veig que la clau ja és al pany.
 Va estrènyer-me molt fort entre els seus braços perfectes
i encara va mormolar un moment, molt fluixet:
—Bona nit, estimada, que n'és de dolorós separar-me de
tu. Malgrat tot, bona nit. Demà, no pas massa d'hora, et
tornaré a veure.
Va tornar a deixar-se caure sobre el coixí amb un sospir i
els seus magnífics ulls van anar-me seguint amb mirada
enamorada i malenconiosa. Una vegada més, em va repetir:
—Bona nit, volguda amiga.
Els joves s'afeccionen, àdhuc estimen, obeint un impuls.
Jo em sentia envanida davant d'aquella evident devoció,
totalment immerescuda, que ella em mostrava. Em plaïa
aquella confiança immediata que m'havia palesat. Es veia
que estava plenament decidida a que fóssim amigues de
veritat.
Va venir el nou dia i ens vam tornar a veure. La meva
companya em tenia engrescada… és a dir, en molts
aspectes.
Les seves qualitats no perdien gens ni mica del seu encís
en ser admirades a la llum del dia: certament era la criatura
més bella que jo havia vist mai. El record desplaent d'aquell
rostre aparegut en el meu antic somni s'havia despullat dels
efectes experimentats en el primer i inesperat
reconeixement.
Va confessar-me que també ella havia sentit una
impressió similar en veure'm: exactament una lleu antipatia
barrejada amb una admiració immediata. Ara podíem riure
juntes d'aquelles aprehensions momentànies.
 4

Els seus costums: sortir a passejar

Ja us he dit que eren moltes les coses que d'ella em

captivaven.
N'hi havia algunes, però, que no m'agradaven tant.
Començaré descrivint-la. Era més alta que el terme mitjà
de les dones. Era prima i estava dotada d'una meravellosa
gracilitat. Salvat que els seus moviments eren lànguids,
vertaderament lànguids en extrem, res no hi havia en el seu
aspecte que la denunciés com a persona malalta. Tenia uns
colors sans i esplèndids, les seves faccions eren menudes i
ben conformades, tenia uns ulls grans, foscos i brillants, i la
seva cabellera era una autèntica meravella. Jo mai no havia
vist uns cabells tan llargs ni tan espessos fins que vaig
contemplar els seus, esbarriats sobre les espatlles. Sovint,
després, hi enfonsava les mans i, esbalaïda, m'agradava
sospesar-los tot rient. Eren exquisidament fins i suaus i molt
foscos de color, en el qual semblava haver-hi or. Em
fascinava desfer-li aquella cabellera, vençuda pel seu propi
pes, quan ella, a la seva cambra, es feia enrere a la cadira i
em parlava amb aquella seva veu dolça, gairebé un
murmuri. Com em plaïa embullar-li els cabells, fer-ne trenes,
desfer-les, jugar- hi!… Oh, Déu! Si ho hagués sabut…
He dit abans que hi havia coses d'ella que no
m'agradaven. Us he dit que aquella confiança que va
demostrar-me va guanyar-me la primera nit que vaig veure-
la. Vaig observar, no obstant, que quant a ella, a la seva
mare, a la seva historia, és a dir, a tot el que estava
relacionat amb la seva vida, projectes i gent que tenien a
veure amb ella, mantenia una vigilant reserva.
M'aventuraria a dir que la meva actitud era fora de tota
lògica, que possiblement jo estava errada; m'atreviria a dir
que jo hauria d'haver respectat aquell solemne compromís
al qual va obligar el meu pare la majestuosa senyora del
vestit de vellut negre. La curiositat, però, és una passió
importuna i que no coneix escrúpols i no hi ha cap noia
capaç de suportar amb paciència que una altra la mantingui
en el misteri. Quin mal podia fer a ningú que ella em digués
el que jo tan ardentment desitjava conèixer? No es refiava
del meu sentit de l'honor? Per què no em creia quan, amb
tanta de solemnitat, jo li assegurava que no revelaria a cap
ésser mortal ni tan sols una síl·laba del que ella em digués?
Veia en ella com una mena de fredor que no em
semblava pròpia de la seva edat, tant en el somriure i en la
malenconia com en el seu refús constant de projectar ni que
fos un petit raig de llum sobre els seus secrets.
No puc pas dir que ens baralléssim per aquest motiu, ja
que ella no era de tarannà discutidor. He d'admetre, però,
que no estava gens bé la meva insistència, mostra de mala
criança; malgrat això, no podia fer-hi res. Hauria hagut de
deixar-ho córrer.
El que ella em comunicava era, donada la meva
desmesurada apetència, equivalent a res.
Podia resumir-se en tres revelacions extremadament
imprecises.
Primera: es deia Carmilla. Segona: pertanyia a una
família noble i molt antiga. Tercera: vivia en un indret situat
a ponent.
No em diria res, però, del nom de la seva família, ni dels
seus blasons, ni del nom de la seva mansió, ni tan sols del
país on vivia.
 No us penseu pas que jo la destorbés incessantment en
relació amb aquestes qüestions. Buscava les oportunitats i
insinuava més que no pas imposava les perquisicions. De
fet, en una o dues ocasions, vaig atacar-la de manera més
directa. Tot i així, fos quina fos la tàctica esmerçada, el
resultat invariable era un fracàs incontestable. Res no hi
valien moixaines ni retrets. He d'afegir, de totes maneres,
que la seva negativa era formulada amb una malenconia
tan encisadora i tan a desgrat, acompanyada de tantes
protestes, fins i tot apassionades, del seu afecte i de la seva
confiança en el meu honor, i de tantes promeses
d'assabentar-me un dia de tot, que jo no tenia cor per a
sentir-me massa temps ofesa.
Solia cenyir-me amb els seus braços magnífics, que em
passava pel coll i, tot estrenyent-me contra el seu cos, galta
contra galta, els seus llavis em mormolaven a cau d'orella:
—Estimada meva, tens el cor ferit. No em jutgis cruel si
obeeixo la llei indefugible de la meva fortalesa i de la meva
debilitat. Si tens el cor ferit, el meu cor agrest sagna amb el
teu. Arravatada per l'enorme humiliació que pateixo, visc en
l'escalfor de la teva vida. Tu moriràs… moriràs, moriràs
dolçament en la meva. És irremeiable: en apropar-me a tu,
tu fuges envers els altres. Així coneixeràs l'èxtasi de tanta
crueltat, que malgrat tot és amor. De moment, doncs, no
vulguis saber més coses de mi, però que el teu esperit
estimat confiï en mi.
I després d'extasiar-se en aquelles paraules, encara
m'abraçava més fort i, tota tremolosa, amb els llavis
suavíssims anava encenent dolçament les meves galtes. Jo
no entenia aquella agitació ni aquell llenguatge. He de dir
que d'aquelles folles abraçades, que per cert no eren pas
massa freqüents, jo desitjava alliberar-me'n. Malgrat tot,
semblava com si totes les energies m'abandonessin. Aquell
murmuri de paraules eren a les meves orelles com un
parrupeig que m'anés apaivagant i em fes entrar en una
mena de trànsit del qual només em semblava sortir-ne quan
ella apartava els braços. No em plaïa quan adoptava
aquests aires misteriosos. M'agafava com una mena de
tumultuosa excitació que de tant en tant era agradosa, però
que es barrejava amb una impressió difosa feta de por i de
fàstic. Mentre duraven aquelles escenes les meves idees en
relació amb ella no eren gens clares, si bé jo em sentia
plenament conscient d'un amor que esdevenia adoració,
però també d'una gran repugnància. Sé que és una
paradoxa, però em seria impossible tractar d'explicar de cap
més manera el sentiment que m'envaïa.
Ara, després d'un període de més de deu anys, encara
escric amb mà tremolosa quan, confusament, passo revista
als terribles records de certs esdeveniments i de certes
situacions que van produir-se al llarg d'aquella creu que,
inconscientment, vaig haver de viure, si bé es barregen
també amb els records vívids i extremadament precisos del
fil essencial de la meva història. Sospito, però, que en totes
les vides hi ha determinades escenes emotives: aquelles,
precisament, que de manera més brutal i terrible
remogueren un dia les nostres passions, que són les que
recordem de forma més indefinida i més fosca.
De vegades, després d'una hora d'apatia, la meva
estranya i formosa companya m'agafava la mà i l'estrenyia
amb amorosa pressió, que anava repetint una i altra
vegada, lleument enrojolada, fitant-me amb ulls lànguids i
ardents i respirant amb tanta d'agitació que el vestit li
pujava i li baixava per la força d'aquella tumultuosa
efervescència. Era l'ardentor de l'amant. A mi em torbava
l'enteniment. Era quelcom execrable i, malgrat tot,
aclaparador. Amb ulls llaminers m'atreia devers ella mentre
els llavis, petonejant-me les galtes, m'omplien de xardor. En
aquells moments, enmig de sanglots, mormolava:
—Ets meva, seràs meva, tu i jo estem unides per sempre.
Després es feia enrere, asseguda a la cadira com estava
i, tapant-se els ulls amb les mans, em deixava tota
tremolosa.
 —Som de família? —li preguntava jo de vegades—, què
vols dir amb les teves paraules? Potser et recordo algú que
estimes… Oblida-te'n però. No m'agrada. No et conec… no
em conec ni a mi mateixa quan em mires i em parles
d'aquesta manera.
Davant la meva vehemència, ella acostumava a sospirar;
després, em deixava i abandonava la meva mà.
Quant a aquestes extraordinàries manifestacions, jo
lluitava debades per formular alguna teoria satisfactòria:
era impossible imputar-les a afectació o a comèdia. Era
irrefutable que no eren res més que l'aparició momentània
d'un instint i una emoció fortament reprimits. O era potser
que, malgrat el que havia dit la seva mare, estava subjecta
a fulminants atacs de bogeria? O, fins i tot, potser tot allò
era un artifici, un enamorament? Jo havia llegit en vells
llibres històries d'aquesta mena. Què passaria si un amant
havia penetrat a casa i mirava de continuar l'afer
emmascarat, ajudat d'una vella aventurera? Tanmateix, hi
havia moltes coses que anaven contra aquesta hipòtesi, tot
i que afalagava la meva vanitat. Jo bé podia vantar-me de
les atencions que ofereix la galanteria masculina.
Entre aquests moments apassionats hi havia llargs
intervals de coses comunes, d'alegria, de tristes melangies,
durant els quals, llevat dels seus ulls que em seguien
sempre, plens de foc i d'emmelangiment, de vegades hauria
pogut dir que jo no era res per a ella. Fora d'aquests breus
períodes de misteriosa excitació, el seu posat era el propi
d'una noia corrent, tot i que sempre tenia aquella llangor
totalment incompatible amb el temperament d'una persona
en condicions saludables.
En certs aspectes, els seus costums eren insòlits. Potser
menys singulars per a una dama de ciutat com sou vós que
per als nostres ulls de gent rústega.
Acostumava a baixar tard, generalment no abans de la
una del migdia, i llavors es prenia una tasseta de xocolata
desfeta i no menjava res. Després sortíem totes dues a fer
un tomb, una petita passejadeta i, gairebé immediatament,
semblava sentir-se esgotada i o bé retornàvem al schloss o
bé seiem una estoneta en un dels bancs espargits
desordenadament sota els arbres. El seu estat era una
llangor del cos en la qual no hi participava la ment. En cap
moment deixava de parlar animadament ni de mostrar-se
intel·ligent.
De vegades es referia un moment a la seva llar o feia
menció d'algun fet o d'alguna situació viscuda o es
recordava d'algun esdeveniment passat que revelava
estranys costums, hàbits que ens eren desconeguts.
Aquelles al·lusions esporàdiques em donaven a entendre
que el seu país nadiu era molt més remot que jo havia
imaginat al principi.
Una tarda, assegudes sota els arbres, vam veure passar
el seguici d'un enterrament. La morta era una noieta molt
bufona que jo havia vist moltes vegades: la filla d'un dels
guardaboscos. El pobre home caminava, desesmat, darrera
el taüt de la seva volguda filla: era filla única i aquella
desgràcia li havia destrossat el cor. Seguien al darrera uns
quants pagesos, de dos en dos, cantant un himne funerari.
En passar per davant nostre, vaig alçar-me com a mostra
de respecte i em vaig afegir a l'himne que entonaven tan
dolçament.
La meva companya va sacsejar-me bruscament i jo,
sorpresa, em vaig girar.
—No t'adones de la discordança? —digué abruptament.
—A mi, en canvi, em sembla molt dolç… —vaig
respondre-li, contrariada per la interrupció i més aviat
molesta, per por que la gent que formava aquella petita
processó observés la seva actitud.
Vaig continuar, doncs, i novament vaig ser interrompuda
al instant.
—Em fibles les orelles —digué Carmilla, mig enutjada i
tapant-se-les amb els ditets—. A més, què saps tu si la
meva religió és la teva o no? Els vostres ritus m'ofenen i,
d'altra banda, odio els enterraments. Quant de soroll! I
total… també tu has de morir… tothom ha de morir. I hom
és més feliç quan es mor. Tomem a casa!
—El meu pare ha acompanyat el capellà al cementiri. Em
pensava que sabies que avui l'enterraven.
—Qui? Ella? Els pagesos no m'encaparren. No la conec —
respongué Carmilla amb una curiosa brillantor dels seus
magnífics ulls.
—És aquella pobra noia que cregué veure un espectre
quinze dies enrere. De llavors ençà ha estat en l'agonia, fins
ahir, que va expirar.
—No em parlis d'espectres. No podré dormir a les nits.
—Tant de bo que no vingui cap pesta o cap febre; els
signes semblen anunciar-ho —vaig prosseguir—. La dona del
porcater es va morir fa una setmana amb la impressió que
quelcom l'havia engrapat pel ganyot mentre estava al llit i
gairebé l'havia escanyada. El meu pare diu que hi ha certes
formes de febre que acostumen a anar acompanyades
d'aquestes horribles fantasies. El dia abans estava més
fresca que una rosa. Però va esfondrar-se i, en menys d'una
setmana, es va morir.
—Bé, doncs, l'enterrament s'ha acabat, almenys així ho
espero, i l'himne s'ha cantat. Ja no ens tenallaran les orelles
amb els seus galls i el seu xampurreig. Em posen nerviosa.
Asseu-te aquí al meu costat; acosta't, agafa'm la mà,
estreny-la ben fort… ben fort… molt més fort.
Havíem anat una mica més enrere i havíem trobat un
altre seient. Va asseure's. El seu rostre va experimentar un
canvi que va alarmar-me i, àdhuc, va terroritzar-me un
moment. Primer es va ombrejar i a continuació va esdevenir
espantosament lívid, va estrènyer dents i mans i li vaig
veure frunzir i comprimir els llavis, fitar un punt del terra
situat prop dels seus peus i posar-se a tremolar com una
fulla, el cos agitat per una convulsió contínua, irrefrenable
com la febre palúdica. Semblava haver concentrat totes les
energies en l'apaivagament d'aquella crisi, contra la qual
lluitava amb totes les seves forces. Finalment, proferí una
mena de crit convulsiu de sofrença i l'accés d'histèria va
anar-se ablanint a poc a poc.
—Ja ho veus! Veus què passa quan es tortura a la gent
amb himnes? —pogué dir finalment—. Agafa'm, agafa'm. Ja
m'està passant.
I tal dit tal fet. Va anar-se calmant gradualment i, potser
per a esvair aquella funesta impressió que l'espectacle
m'havia produït, va mostrar-se més animada i garlaire que
acostumava. Vam tomar a casa.
Aquella fou la primera vegada que va exhibir uns
símptomes definits d'aquella salut tan delicada a la qual
havia fet al·lusió la seva mare. També era aquella la primera
vegada que li havia vist el que podríem anomenar mal geni.
Tant una cosa com l'altra van passar com passa un núvol
d'estiu i mai més, llevat d'una vegada, vaig tornar a ser
testimoni d'un accés momentani de furor. Ja us diré quan va
ser.
Ella i jo ens estàvem abocades a un dels grans finestrals
de la sala quan, tot d'una, vam veure aparèixer al pati del
castell, travessant el pont llevadís, la figura d'un rodamón
que ja coneixia. Solia visitar el schloss dues vegades a l'any.
Era la figura d'un geperut, amb tota l'esquifidesa de
membres que acostumen a acompanyar aquesta deformitat.
Portava una barba negra i punxeguda i la boca se li obria en
un somriure d'orella a orella que mostrava els blancs ullals.
Anava vestit amb pell d'antílop i amb robes negres i de color
de porpra, amb el cos travessat per tota una munió de
corretges i cinyells dels quals penjaven una gran diversitat
de coses. Portava al darrera una llanterna màgica i dues
capses que ja coneixia, en una de les quals duia una
salamandra i en l'altra una mandràgora, coses monstruoses
que feien riure al meu pare. Les capses estaven formades
per elements de mico, lloro, esquirol, peix i eriçó, deixades
assecar i enganxades amb gran pulcritud i sorprenent
efecte. Portava també un violí, una capsa amb objectes per
a conjurs, un parell de florets i tot de caretes penjades del
cinturó, a més d'altres estotjos misteriosos que oscil·laven al
seu voltant i d'un bastó negre amb ferralla d'aram, que duia
a la mà. Tenia per company un gos aspre i panxabuit que
anava enganxat als seus talons, però que va aturar-se en
arribar al pont llevadís, tot recelós, i que tot seguit va
començar a udolar lúgubrement.
Mentrestant, el saltimbanqui, que s'estava al bell mig del
pati, va alçar el grotesc capell que portava i va fer-nos una
cerimoniosa reverència, acompanyada de compliments
expressats molt volublement en un francès execrable i en
un alemany no superior a aquest. Després, agafant el violí,
va començar a arrencar-li a esgarrapades una alegre tonada
a la qual hi afegí una cançoneta joiosament discordant i una
dansa molt moguda i plena de figures ridícules que, tot i els
udols del gos, va saber-me fer riure.
Va atansar-se, després, a la finestra amb molts somriures
i salutacions i, amb el barret a la mà esquerra, el violí sota
el braç i una fluïdesa que no es prenia ni un moment de
respir, va exposar- nos amb veu farfallosa la llarga llista de
totes les seves habilitats i els recursos dels diferents arts
que posava al nostre servei, així com totes les curiositats i
entreteniments que, per poc que li ho demanéssim, estava
prest a exhibir.
—No voldrien pas, les meves damisel·les, comprar-me un
amulet contra l'«upir»[1] que, segons he sentit a dir, fa més
estralls en aquests boscos que si fos el llop —va dir tot
deixant caure el capell a terra—. Les víctimes cauen com a
mosques. Aquí porto un encanteri que no falla mai;
enganxeu-lo amb una agulla a la coixinera i ja podeu riure
del mort i del que el vetlla.
Aquells encanteris eren unes llenques rectangulars de
vitel·la, plenes de xifres i diagrames cabalístics.
Carmilla va apressar-se a comprar-ne un i jo la vaig
imitar.
 Mentre ell s'estava amb el cap alçat, nosaltres ens el
miràvem de dalt estant, somrient-li divertides. Jo, almenys,
parlo per a mi. Els seus ulls negres i inquisitius tot d'una van
semblar detectar en els nostres rostres quelcom que, un
moment, va captar la seva curiositat.
De sobte va obrir un estoig de pell que portava, ple de
tota mena d'instruments d'acer estranyament insòlits.
—Escolteu-me, si us plau, senyora meva —digué
mostrant-me el seu contingut i adreçant-se a mi—. Professo,
entre d'altres menys útils, l'art del dentista. Maleït sigui el
gos! —intercalà—. Voldràs callar, bèstia? Udola tan fort que
les senyores gairebé no em senten. La vostra noble amiga,
la senyoreta de la vostra dreta, té una dent molt i molt
esmolada… llarga, fina, punxeguda com un punxó, igualeta
que una agulla. Amb la meva vista d'àliga li he vista
perfectament en mirar cap amunt. Ara bé, per tal que la
senyoreta no es faci mal, cosa que estic segur passaria,
aquí em té, amb la meva llima, la meva barrina i les meves
pinces. Amb totes aquestes coses la hi faré arrodonida i li
mataré la punxa, si la senyoreta no hi té res a dir. Així ja no
anirà amb aquesta dent de peix, sinó amb la dent que
correspon a una damisel·la tan bonica com és ella. Què
me'n diu? Que se m'ha enfadat la senyoreta? Que potser he
estat massa atrevit? Que l'he ofesa?
En efecte, en retirar-se de la finestra, la noia semblava
enutjada.
—Com s'atreveix, un saltimbanqui com aquest, a insultar-
nos d'aquesta manera? On és el teu pare? Vull que li doni
una lliçó. El meu pare ja hauria fet lligar aquest miserable a
la bomba de l'aigua, l'hauria fuetejat amb unes xurriaques i
l'hauria marcat a foc fins als ossos amb el segell del castell!
Va apartar-se de la finestra una o dues passes i va
asseure's i, gairebé no havia acabat de perdre de vista
l'home que l'havia afrontat amb les paraules, que tota la
ràbia semblà esmorteir-se i desaparèixer tan sobtadament
com havia aparegut.
 Gradualment va anar recobrant el seu tarannà habitual i
semblà oblidar el geperut i les seves ximpleries.
El meu pare, aquell vespre, no tenia humor per a res. En
entrar a casa va dir-nos que s'havia produït un altre cas
molt similar als dos, fatals, que havíem viscut últimament.
La germana d'un pagès que conreava les seves terres i que
vivia a una milla del castell estava greument malalta i,
segons deia, havia estat atacada de la mateixa manera que
les altres víctimes; ara s'anava decandint lentament, però
irreversiblement.
—Totes aquestes coses —digué el meu pare— són
atribuïbles a causes naturals. Aquesta pobra gent
s'encomana les supersticions i reprodueix en la imaginació
aquelles imatges de terror que contaminen els seus veïns.
—Però és que tot això és cosa de gran espant… —digué
Carmilla.
—I per què?
—Em faria tanta por d'imaginar-me aquesta mena de
coses… Em sembla que seria tan esfereïdor com la realitat.
—Estem en mans de Déu; res no pot succeir sense el Seu
permís i tot acaba bé per aquells que l'estimen. És el nostre
lleial creador: Ell ens ha fet i Ell tindrà cura de nosaltres.
—Creador! Natura! —exclamà la noia en resposta al meu
pare—. La malaltia que envaeix el país és natural. Natura.
Totes les coses provenen de la Natura… no és així? Tot el
que hi ha al cel, a la terra, sota la terra, actua i viu tal com
ordena la Natura, no és veritat? Jo així ho penso.
—El metge va dir-me que vindria avui —digué el meu
pare després d'un silenci—. M'agradaria de saber què en
pensa de tot això i què considera que hauríem de fer.
—A mi els metges no m'han donat mai cap solució —
digué Carmilla.
—Vas estar malalta, potser? —vaig preguntar-li.
—Més malalta que mai hagis pogut estar tu —em
respongué.
—Fa molt temps d'això?
 —Sí, fa molt de temps. Vaig patir aquesta mateixa
malaltia, però ho he oblidat tot, llevat del dolor i de la meva
feblesa. I tampoc eren pitjors que els que acompanyen a
d'altres malalties.
—Devies ser molt joveneta…
—Jo diria que sí. Però deixem-ho córrer. Oi que no faries
mal a una amiga? —Em va mirar lànguidament als ulls, va
passar-me el braç, amorosament, entorn de la cintura i va
conduir-me fora de la cambra.
El meu pare estava enfeinat amb uns papers al costat del
finestral.
—Per què al teu pare li agrada tant d'espantar-nos? —em
preguntà amb un sospir i una tènue esgarrifança.
—No és pas veritat, estimada Carmilla, no hi ha res tan
apartat dels seus propòsits.
—Tens por, estimada?
—En tindria i molta si pensés que estic en perill de ser
atacada de la manera que van ésser-ho aquestes
desgraciades.
—Tems la mort?
—Qui no la tem?
—Morir com els amants… morir junts per a poder viure
junts. Les noies són erugues mentre viuen en aquest món,
però esdevenen papallones quan ve l'estiu. Mentrestant hi
ha cucs i larves… no ho veus? Cada insecte amb les seves
característiques, necessitats i estructura peculiars. Així ho
diu Monsieur Buffon en aquell llibre tan gros que hi ha a la
cambra del costat.
Aquell dia, més tard, va venir el metge i va restar amb el
pare, tancats a l'altra habitació. Era un home molt destre de
més de seixanta anys, es posava pólvores i duia la cara més
afaitada i més llisa que una carbassa. Ell i el pare van sortir
junts de la cambra i vaig sentir que el pare reia i comentava
en el moment de sortir:
—M'estranya en un home tan savi com vós. I què me'n
dieu de l'hipogrif i del dragó?
 El doctor va posar-se a riure i, tot movent el cap, va
respondre:
—Tanmateix, la vida i la mort són estats misteriosos i és
ben poc el que sabem dels recursos de l'una i de l'altra.
Van continuar caminant i no vaig sentir res més. Llavors
no podia imaginar quin havia estat el tema tractat en la
conversa, ara em sembla que el conec.
 5

Una admirable similitud

Aquella nit va arribar de Gratz el fill de l'home que

s'encarregava de netejar els quadres del castell. Era un noi
circumspecte i de fosc semblant, que anava muntat dalt
d'un carro, tirat per un cavall i carregat amb dos grans
baguls, cada un dels quals contenia gran quantitat de
pintures. Havia fet un viatge de deu llegües i, com sempre
que arribava al castell un missatger de la nostra petita
capital de Gratz, tots vam congriar-nos al vestíbul, àvids de
saber les darreres noves.
El nou vingut va produir gran sensació a la nostra
solitària residència. Els baguls van romandre al vestíbul
mentre el missatger s'estava amb els servents, ocupats en
fer-lo sopar. Després, acompanyat d'uns quants ajudants i
armat d'un martell, un enformador i un tornavís, va retrobar-
nos al vestíbul, on ens havíem congregat per a presenciar
l'obertura dels cofres.
Carmilla s'estava asseguda mirant, indiferent, com anava
traient de l'amagatall, una darrera l'altra, aquelles velles
pintures, gairebé la majoria retrats, que havien passat pel
procés de restauració. La meva mare provenia d'una antiga
família hongaresa i gran part d'aquells quadres, que ara
tornarien a ocupar el lloc que els corresponia, ens havien
arribat a través d'ella.
 El meu pare tenia una llista a les mans, que anava llegint
en veu alta, mentre l'artista escorcollava la capsa i buscava
els números corresponents.
No sé si aquelles pintures eren de qualitat, però no
ignoro que eren molt antigues i, algunes, extremadament
curioses. Gairebé totes tenien per a mi el mèrit del
descobriment, ja que el fum i la pols acumulada pel temps
les havien pràcticament esborrades.
—Hi ha una pintura que encara no he vist —digué el meu
pare—. Té a un dels angles superiors un nom que he llegit
alguna vegada: Marcia Karnstein. I una data: 1698. Tinc la
curiositat de veure com ha quedat.
Recordava el quadre: era petit, aproximadament de mig
metre d'altura, pràcticament quadrat. No tenia cap marc.
Estava tan ennegrit pel pas del temps que gairebé no
deixava veure el que representava.
L'artista l'estava mostrant amb orgull evident. Era
vertaderament bell, corprenedor, semblava viu. Era el retrat
de Carmilla!
—Carmilla, estimada, això sí que és un autèntic miracle!
Ets ben bé tu, tal com ets, somrient, a punt de parlar. No ho
trobes meravellós, pare? Fixa-t'hi, fins i tot la piga del coll.
El meu pare esclatà a riure i digué:
—Certament que la semblança és molt curiosa.
No obstant, de seguida va apartar la vista i, per a
sorpresa meva, va semblar-me molt poc impressionat i
seguí parlant amb el restaurador de quadres, que tenia
força d'artista i conversava amb intel·ligència sobre els
retrats i les altres obres que mitjançant el seu art havien
cobrat llum i color, mentre jo continuava cada vegada més
desorientada com més observava la pintura.
—Em deixareu penjar aquest quadre a la meva cambra,
pare? —li vaig preguntar.
—Certament, estimada —em digué, somrient—. Em
complau que t'agradi la semblança. Encara deu ser un retrat
més bell que el que jo em pensava, si se li assembla.
 La noia no semblava assabentar-se del sentit de tan
afalagadores paraules, no semblava ni tan sols sentir-les.
S'estava repenjada a la cadira, contemplant-me embadalida
amb aquells ull tan bonics, ombrejats per les llargues
pestanyes, somrient-me com en una mena de trànsit.
—I ara es pot llegir perfectament bé el nom escrit a
l'angle. No és Marcia.
Sembla escrit amb or. El nom és Mircalla, comtessa
Karnstein, al damunt hi ha una coroneta i a sota hi diu:
«A.D. 1698». Jo provinc dels Karnstein, és a dir, la
descendent dels Karnstein és la meva mare —vaig dir.
—Ah, sí? —digué la noia negligentment—. Jo també en
sóc descendent, em sembla. Una descendència molt
remota, molt antiga. Resta encara algun Karnstein viu?
—Cap que dugui aquest nom, penso. Tinc entès que la
família va arruïnar-se fa molt de temps, com a conseqüència
de guerres civils, si bé encara existeixen les runes del
castell, només a unes tres milles de distància.
—Que interessant! —digué ella, tota llangorosa—. No
veus quina lluna més formosa? —i mirant per la porta del
vestíbul, que havia quedat mig oberta, va afegir—: I si
féssim una passejadeta pels voltant? Si anéssim fins al
camí, fins a la vora del riu?
—Fa una nit semblant a la nit que vas arribar —vaig dir-li.
Ella, amb un somriure, sospirà.
Va aixecar-se de la cadira i, cada una cenyint amb el braç
la cintura de l'altra, vam sortir a fora a fer una passejada.
Caminàrem en silenci fins el pont llevadís, des del qual
s'obria als nostres ulls el magnífic paisatge.
—Pensaves en la nit que vaig arribar? —em digué gairebé
en un murmuri—. Estàs contenta que vingués?
—Molt contenta, estimada Carmilla —vaig respondre.
—Has demanat que et deixessin penjar a la teva cambra
la pintura que dius que se m'assembla —va mormolar amb
un sospir, mentre m'estrenyia més fort la cintura amb el
braç i deixava caure, vençuda, el cap sobre la meva
espatlla.
—Que n'ets de romàntica, Carmilla —li vaig dir—. Quan
m'expliquis la teva història, estic segura que serà una
història d'amor.
Va besar-me en silenci.
—Estic ben segura, Carmilla, que has estimat molt; que
en aquests moments el teu cor està enamorat.
—Mai no he estimat ningú i mai no estimaré ningú —
xiuxiuejà—, llevat de tu.
Quina bellesa la seva sota la llum de la lluna!
La mirada amb la qual va amagar el rostre en el meu
coll, entre els meus cabells, era avergonyida, estranya; els
sospirs eren desordenats, com si sanglotés i, amb mà
tremolosa, estrenyia la meva.
La galta de seda cremava la meva galta.
—Oh, estimada, estimada! —m'anava dient molt fluixet
—. Visc en tu i sé que tu moriries per mi. T'estimo tant!
Vaig apartar-me d'ella, esverada.
Em mirava amb uns ulls dels quals havia desaparegut tot
aquell foc d'abans, tot sentiment. Ara la que em mirava era
una cara sense color, apàtica.
—No has sentit un aire fred, estimada? —em preguntà,
abaltida—. Gairebé estic tremolant. He somniat, potser?
Tornem cap a dins. Vine, vine, entrem.
—Sembles malalta, Carmilla. Com si estiguessis
marejada. Hauries de prendre una copeta de vi —vaig dir-li.
—Sí que el prendré. Ara ja em trobo més bé. D'aquí a una
estoneta em trobaré bé del tot. Sí, dóna'm una miqueta de
vi —em digué Carmilla quan ja estàvem prop de la porta—.
Tornem a mirar el paisatge una estoneta. Potser és l'última
vegada. Vull veure la lluna amb tu.
—Com et trobes ara, volguda Carmilla? De veritat que ja
estàs millor? —vaig preguntar-li.
Ja començava a alarmar-me: no fos cas que també ella
caigués víctima d'aquella estranya epidèmia que, segons
deien, havia envaït les rodalies.
—El meu pare s'enutjaria molt —vaig afegir— si mai
sabés que t'havies trobat malament, per poca cosa que fos,
i no ens ho feies saber immediatament. Tenim un metge
molt entès que viu a prop de casa: el metge que avui estava
amb el pare.
—Sé que ho deu ser d'entès. Que amables que sou tots!
Amiga estimada, ja em trobo bé. No tinc res de l'altre món,
només una mica de debilitat. Caminaria menys que un nen
de tres anys. Però de tant en tant em manca fins i tot
aquesta mica de força i em quedo en l'estat en el qual
m'has vist! De seguida, però, em recupero. Amb un tres i no
res torno a ser la de sempre. No em veus, més viva que
l'argent viu?
I així era veritablement: vam restar parlant una llarga
estona i es va mostrar molt animada. La resta de la
vesprada va passar sense que tornessin a aparèixer el que
jo en deia les seves follies. Vull dir aquella manera boja que
tenia de parlar-me i de mirar-me, que tant em trastornava i
fins i tot m'esglaiava.
Aquella nit, però, va succeir un fet que imprimí un nou
rumb als meus pensaments i que àdhuc va semblar haver
injectat momentània energia a l'exànime natura de
Carmilla.
 6

Una agonia molt singular

En entrar a la sala i sentar-nos a prendre el cafè i la

xocolata, Carmilla no va voler prendre res, però semblava
que era la de sempre. La Madame i Mademoiselle De
Lafontaine van reunir-se amb nosaltres i vam jugar una
partida de cartes, en el curs de la qual va entrar també a la
sala el meu pare, que venia a prendre el que ell en deia la
seva «ració de te».
Acabada la partida, va asseure's al sofà al costat de
Carmilla i, amb una certa ansietat, va preguntar-li si, d'ençà
de la seva arribada, havia rebut noves de la seva mare.
—No —respongué ella.
Va preguntar-li llavors si sabia a quin lloc podia trametre-
li una carta en aquells moments per tal que la rebés.
—No podria pas dir-ho —va contestar de manera un xic
ambigua—; de tota manera, estic pensant en deixar-vos.
Massa hospitalaris i amables heu ja estat amb mi! Us he
donat una pila de molèsties. El que jo voldria ara seria
muntar demà mateix en un carruatge i sortir en persecució
de la meva mare. Sé el punt on, finalment, ha d'arribar, si
bé no goso pas dir-vos on és.
—Ni ho somnieu! —exclamà el meu pare, cosa que em va
alleujar força—. No volem perdre-us així com així i jo no
permetria de cap de les maneres que ens abandonéssiu,
llevat de fer-ho en companyia de la vostra mare, qui va fer-
me l'honor de permetre que restéssiu amb nosaltres fins
que ella pogués retornar. Em plauria de saber que teniu
noves d'ella. Aquest vespre, les novetats que ens arriben
sobre els progressos de la misteriosa malaltia que ha
penetrat a les rodalies són més alarmants que mai.
Estimada convidada, jo per força he de sentir el pes d'una
responsabilitat no compartida amb la vostra mare. Malgrat
tot, jo faré tot el que convingui i una cosa és segura: no
penseu pas en marxar sense que primer rebem notícies de
la vostra mare indicant-nos que ho feu. Patiríem massa
separant-nos de vós per a consentir tan fàcilment a deixar-
vos marxar.
—Gràcies una i mil vegades, senyor, per la vostra
hospitalitat —respongué tot somrient tímidament—. Tots
heu estat molt gentils amb mi. Pocs moments de la meva
vida he estat tan feliç com el temps que he passat en el
vostre magnífic château, atesa per la vostra sol·licitud i
gaudint de la companyia de la vostra estimada filla.
El meu pare, tot galant, seguint l'impuls d'unes
formalitats antiquades, va besar-li la mà, somrient i satisfet
de les seves paraules.
Com tenia per costum, vaig acompanyar Carmilla a la
seva cambra i em vaig asseure a parlar una estona amb ella
mentre es preparava per a ficar-se al llit.
—Creus —vaig dir-li finalment— que algun dia confiaràs
plenament en mi?
Va girar-se en rodó i em va somriure, però no va
respondre'm. No parava, però, de somriure.
—No vols respondre? —vaig preguntar—. No pots
respondre satisfactòriament. No hauria d'haver-t'ho
preguntat.
—Tens tot el dret de preguntar-m'ho: això o el que
vulguis. No saps pas fins a quin punt t'estimo, d'altra
manera sabries que no hi ha confiança més gran que la que
et tinc a tu. Però he fet una promesa, com si fos una monja,
i no goso encara explicar-te la meva història, ni tan sols a
tu. S'acosta el moment de dir-t'ho tot. Em jutjaràs cruel,
molt egoista, però l'amor és sempre egoista. Com més
ardent, més egoista. Que gelosa estic de no poder-t'ho dir!
Has de venir amb mi, has d'estimar- me… fins a la mort;
altrament, odiar-me… però, tot i així, venir amb mi, odiant-
me fins a la mort i més enllà de la mort. La meva natura és
apàtica, però no coneix la paraula indiferència.
—Au, Carmilla, no comencis amb les teves bogeries!… —
em vaig apressar a dir-li.
—I tant que no! Estúpida com sóc, amb el cap ple de
dèries i fantasies, vull parlar-te com una noia assenyada.
Has assistit mai a un ball?
—No. Tu sí? Com era? Que n'ha de ser de bonic!
—Gairebé ho he oblidat. Fa tants anys…
Vaig esclatar a riure.
—No ets pas tan vella. No pots haver oblidat el teu
primer ball.
—Si m'esforço, me'n recordo de tot. Ho veig tot, com ho
veuen els que es cabussen a l'aigua: veuen tot el que passa
a través d'un medi dens, ondulant, però transparent.
Aquella nit va produir- se un fet que va confondre l'escena,
però va fer perdurables els colors. De poc que sóc
assassinada en el meu llit… em van ferir aquí —va tocar-se
el pit— i ja mai més res no ha tornat a ser el que era.
—Vas estar a les portes de la mort?
—Tu ho has dit: amor cruel… amor singular que m'hauria
arrabassat la vida. L'amor comporta sacrificis. No hi ha
sacrifici sense sang. Anem-nos-en al llit ara. Sento un gran
deixament. Com aconseguiré alçar-me i tancar amb clau la
porta del dormitori?
Estava estesa al llit, amb les mans diminutes amagades
en la cabellera esbarriada, de cabells ondats, desordenada
sobre el coixí, sota la galta. Els ulls espurnejants em seguien
a pertot, amb una mena de tímid somriure que jo no hauria
sabut desxifrar.
 Vaig donar-li bona nit i me'n vaig anar d'aquella cambra
amb una sensació de desassossec.
De vegades em preguntava si l'encisadora convidada
deia les oracions. Jo mai no l'havia vista agenollada resant.
Al matí no baixava mai fins molt després que la família
havia resat les oracions; a la nit mai no sortia de la sala per
a afegir-se a la pregària que, tots junts, resàvem al vestíbul.
Si, casualment, no hagués dit un dia que havia estat
batejada, hauria dubtat si era cristiana. La religió era un
tema sobre el qual jo mai li havia sentit a dir ni una paraula.
Si jo hagués estat més coneixedora del món, potser no
m'hauria sorprès tant aquella particular negligència o,
potser, antipatia.
Les prevencions dels éssers nerviosos són
encomanadisses i és ben segur que les persones de
temperament similar, després d'un cert temps, les adopten.
Jo m'havia encomanat de Carmilla el costum de tancar amb
clau la porta del meu dormitori i tot era perquè ella havia
sabut omplir el meu cap d'aquelles extravagants cabòries
poblades d'intrusos visitants de la mitjanit i d'assassins
errants. Havia adoptat també la precaució d'escorcollar
breument la cambra, com a mesura confirmadora que no hi
havia cap lladre o cap assassí amagats a algun racó.
Una vegada finalitzades aquestes mesures de prudència,
vaig ficar-me al llit i em vaig adormir de seguida. A la
cambra cremava un llum. Era un vell costum, qui sap de
quan, que res no m'hauria convençut d'abandonar.
Era normal, doncs, que descansés pacíficament ja que
em sentia tranquil·litzada. Però els somnis travessen parets
de pedra, il·luminen cambres fosques o obscureixen les que
són plenes de llum i els seus herois entren i surten quan els
ve de gust i es riuen dels manyans.
Aquella nit vaig tenir un somni que fou l'inici d'una
estranya agonia.
Jo no li'n diria malson, prou bé sabia que dormia… Però
sabia també que em trobava a la cambra, estesa al llit, amb
la mateixa certitud que hi era realment. Vaig veure, doncs, o
em va semblar veure, la cambra i els seus mobles tal com
acabava de veure'ls, llevat que la cambra era menys
il·luminada i jo veia quelcom que es bellugava als peus del
llit i que jo no percebia prou bé. Poc temps vaig trigar, però,
a adonar-me que era un animal negre com el sutge,
semblant a un gat monstruós. Va semblar-me que feia un
metre i un pam o un metre i mig d'alçària ja que, en passar
per sobre l'estora de la llar, vaig veure que tenia unes
dimensions similars. No parava ni un moment d'anar d'un
costat a l'altre, amb aquella impacient i sinistra inquietud de
la bèstia tancada a la gàbia. No podia cridar tot i que, com
bé podeu suposar, estava estorada. El ritme de les anades i
vingudes anava augmentant, mentre la cambra s'anava
enfosquint més i més i va acabar essent tan fosca que ja no
m'era possible distingir-hi res llevat dels seus ulls. Vaig
sentir que saltava sobre el llit. Vaig veure els seus ulls
immensos que s'acostaven al meu rostre i, tot d'una, vaig
sentir una fiblada punyent, com la de dues llargues agulles
que, a la distància d'una polzada l'una de l'altra,
s'endinsessin al meu pit. Vaig deixondir-me amb un xiscle. A
la cambra hi havia el ciri encès que havia de cremar tota la
nit i que em va permetre veure la figura d'una dona, dreta
als peus del llit, prop del costat esquerre. Portava un vestit
ample i fosc i la cabellera estesa li cobria les espatlles. Una
llosa de marbre no hauria estat més immòbil. Ni l'alè més
lleuger l'agitava. Mentre la contemplava, vaig adonar-me
que la figura s'havia mogut del seu lloc; ara era a prop de la
porta i, al cap d'un instant, ja la tocava. Aquesta s'obrí i la
dona sortí de la cambra.
Finalment em sentia alleugerida: podia respirar,
moure'm. La primera idea va ser que Carmilla havia volgut
fer-me una broma i que jo m'havia oblidat de tancar la
porta. Vaig precipitar-m'hi corrents i vaig descobrir que
estava tancada amb clau per dintre, com sempre. Temia
obrir-la: estava espaordida. Vaig tornar d'un salt al llit i vaig
tapar-me cap i tot amb els llençols i, més morta que viva,
vaig esperar l'arribada del matí.
 7

La davallada

No serviria de res que jo tractés de fer-vos sentir tot l'horror

que, fins i tot ara, experimento en recordar tot el que va
passar aquella nit. No era l'horror transitori que deixa, com
una estela, un somni al seu darrera. Semblava augmentar
amb el pas del temps i propagar-se a la cambra i àdhuc als
mobles que havien estat testimonis de l'aparició.
Al dia següent no podia estar sola ni un moment. No li
vaig explicar el fet al meu pare per dues raons oposades.
D'una banda tenia por que es burlés de la meva història i jo
no estava disposada a tolerar que en fes broma i, de l'altra,
temia que s'afigurés que havia estat atacada per aquella
misteriosa malaltia que s'havia ensenyorit d'aquelles terres.
Jo no tenia recels d'aquesta mena i, com que ell havia estat
bastant temps malalt, no volia capficar-lo.
Em plaïa la companyia de les meves bondadoses
amigues, Madame Perrodon i l'animada Mademoiselle De
Lafontaine. Tant l'una com l'altra s'adonaven que jo no tenia
humor per a res, que estava nerviosa. Finalment, vaig haver
d'exposar-los allò que, com una llosa, em pesava al cor.
Mademoiselle va posar-se a riure; em va semblar, però,
que Madame Perrodon em mirava angoixada.
—Ep, de mica en mica! —exclamà la Mademoiselle sense
deixar de riure—. El camí vorejat de til·lers que hi ha darrera
el dormitori de Carmilla està embruixat!
—No diguis ximpleries! —li cridà la Madame, que
probablemente considerava inoportuna l'observació—. Qui
t'ha explicat aquesta història, estimada meva?
—Diu Martin que, per dues vegades, mentre hi passava
quan va ser reparada la reixa del jardí, pocs abans de la
posta de sol, dues vegades ni més ni menys, va veure la
mateixa figura de dona passejant pel camí dels til·lers.
—És molt possible, sempre que hi hagin vaques per a
munyir en els camps que voregen el riu —digué la Madame.
—Sens dubte, però Martin estava molt espantat i jo no
havia vist mai en ma vida un ximplet més espantat.
—Ni mitja paraula de tot això a Carmilla! Des de la
finestra de la seva cambra es veu el camí —les vaig
interrompre— i ella encara és més covarda que jo, si és
possible.
Camilla aquell dia va baixar més tard que d'ordinari.
—Anit vaig passar molta por —em va dir tan bon punt
vam estar plegades— i estic segura que encara n'hauria
passat més si no hagués tingut aquell amulet que vaig
comprar al pobre geperut que vaig ofendre amb paraules
ultratjoses. He somniat una cosa negra que voltava entorn
del meu llit i m'he despertat horroritzada. L'espai d'uns
segons m'ha semblat veure una figura negra al costat de la
llar de foc, però he buscat l'amulet sota el coixí i, en el
mateix moment que els meus dit l'han tocat, la figura s'ha
esvanit, però tota l'estona jo estava plenament segura que,
si no l'hagués tingut, quelcom de terrible hauria aparegut i
vés a saber si m'hauria escanyat, com va fer amb aquella
pobra gent de qui hem sentit a parlar.
—Doncs, escolta'm el que et diré —i vaig començar-li a
exposar la meva aventura, en sentir la qual es va quedar
esborronada.
—No tenies l'amulet a prop? —em preguntà àvidament.
—No, vaig deixar-lo caure dins un gerro de porcellana de
la sala, però certament me l'emportaré al llit aquesta nit
veient la fe que hi tens.
Vist des de la distància del temps transcorregut, no
sabria dir, ni menys entendre, com vaig poder vèncer tan
eficaçment el meu horror per a restar tota sola aquella nit a
la meva cambra. Me'n recordo com si fos ara que vaig
enganxar amb una agulla l'amulet al coixí. Vaig caure
adormida gairebé immediatament i vaig dormir tota la nit
fins i tot més profundament que el que tenia per costum.
La nit següent també vaig dormir perfectament. Dormia
amb un son delitosament profund i sense somnis. No
obstant, m'aixecava del llit amb una impressió de lassitud i
malenconia que era gairebé galvana.
—Ja t'ho havia dit —em digué Carmilla en descriure-li
aquella placidesa del meu son—, jo també he dormit
magníficament aquesta nit. Vaig enganxar-me l'amulet amb
una agulla a la camisa de dormir, sobre el pit. La nit abans
l'havia deixat massa lluny. Tinc la seguretat que tot allò eren
fantasies, llevat dels somnis. Jo em pensava que els esperits
del mal provoquen somnis, però el metge em va dir que no
era cert. No obstant, quan una febre o alguna altra malaltia
que passa a prop truca a la porta i no pot entrar, passa de
llarg amb aquesta arma.
—Què et penses que deu ser aquest amulet? —vaig
preguntar.
—Ha estat fumigat amb alguna substància o immers en
ella i és un antídot contra la malària —em respongué.
—Així, doncs, únicament té acció sobre el cos.
—Naturalment, no et pensessis pas que als esperits del
mal els espanta un trosset de cinta o els efluvis de ca
l'apotecari. Aquests mals, voleiant per l'aire, ataquen
primerament els nervis i després contaminen el cervell;
abans, però, que s'emparin de tu, l'antídot els repel. Estic
segura que això és el que ha fet l'amulet en nosaltres. No té
res de màgic, és completament natural.
Més feliç hauria estat combregant amb les paraules de
Carmilla. Vaig intentar-ho i aquella impressió va anar
perdent força.
Durant varies nits vaig dormir profundament. Malgrat tot,
cada matí sentia la mateixa lassitud i com una mena de
llanguiment que no em deixava en tot el dia. M'adonava que
havia canviat. Sentia dintre meu una estranya malenconia,
una malenconia de la qual no volia alliberar-me. Negres
pensaments de mort començaven a obrir-se camí dintre
meu i també s'emparava de mi la sensació d'anar-me
enfonsant lentament, per a ser sincera, sense cap
resistència de la meva part. Si l'estat d'esperit era trist, he
de dir que també era dolç. En qualsevol cas, la meva ànima
l'acceptava.
Jo no hauria pas volgut admetre que estava malalta, ni
tampoc hauria consentit a dir-ho al meu pare o permès que
avisessin al metge.
Carmilla estava més afeccionada a mi que mai i aquells
seus paroxismes d'abaltida adoració eren encara més
freqüents que abans. Em cobejava amb creixent ardentor
com més s'anaven debilitant la meva força i el meu impuls.
Tot i que em sorprenia, jo ho prenia per un accés momentani
de bogeria.
Sense jo saber-ho, em trobava en un estat força avançat
de la més estranya malaltia que hagi patit cap ésser humà.
Els seus primers símptomes anaven acompanyats d'una
inefable fascinació que rescabalava amb escreix els efectes
incapacitadors d'aquell estadi de la malaltia. L'esmentada
fascinació va anar augmentant encara algun temps fins a
arribar a un punt en el qual va anar barrejant-se
gradualment amb una sensació d'horror, que començà a
créixer, com anireu veient, fins a esmorteir, a pervertir tot
allò que era la meva vida.
La primera transformació que vaig experimentar fou més
aviat agradable. Va produir-se quan ja m'apropava a aquell
canvi de rasant en el qual s'iniciava la davallada a l'Avern.
Mentre dormia em visitaven unes sensacions difoses i
desconegudes. La que dominava sobre les altres era aquella
esgarrifança agradosa i peculiar que s'experimenta en
banyar-se en l'aigua d'un riu avançant en sentit contrari al
del corrent. Anava acompanyada, poc temps després, d'uns
somnis que jo hagués dit interminables i tan difusos que
m'hauria estat impossible de recordar-ne l'escenari, els
personatges o qualsevol seqüència connexa dels seus fets.
No obstant, deixaven en mi una terrible impressió i una
sensació d'esgotament, com si acabés de sortir d'un llarg
període d'esforç mental i de perill. Acabats aquests somnis,
tenia en despertar-me com un record llunyà d'haver estat
en un lloc gairebé a les fosques i d'haver parlat amb algú
que no podia veure i, per sobre de tot, subsistia el record
d'una veu clara, una veu de dona, molt fonda, que em
parlava de lluny, molt lentament, produint-me sempre
aquella mateixa sensació de solemnitat i de temor. De
vegades tenia la impressió d'una mà que, suaument, em
relliscava per la galta i coll avall. De vegades eren uns llavis
ardorosos que em besaven, més llargament, més
amorosament com més s'apropaven a la gola, on s'aturava
la carícia. El cor em bategava més de pressa, la respiració
es feia més convulsa, el pit pujava i baixava ràpidament,
buidava tot l'aire… seguia després un sanglot, una mena de
sensació d'ofec que es dissolia en un terrible estremiment
amb el qual els sentits m'abandonaven i jo em sumia en la
inconsciència.
Ja feia tres setmanes que s'havia iniciat aquell
inexplicable estat. En el curs de l'última setmana, la meva
aparença parlava prou bé dels meus sofriments. Havia
esdevingut pàl·lida, tenia els ulls dilatats i ullerosos i l'estat
llangorós que experimentava des de feia tant de temps
començava a denunciar-se en el meu rostre.
Sovint el meu pare em preguntava si no em trobava bé.
Jo, però, amb un entestament que ara no sabria explicar,
persistia a assegurar-li que estava perfectament.
I, en certa manera, era veritat. No em feia mal, res, no
podia queixar-me de cap trastorn físic. La malaltia que patia
semblava ser de la imaginació o dels nervis i, per molt
terribles que fossin els meus sofriments, jo me'ls guardava
per a mi, amb una mena de mòrbida reserva.
No podia tractar-se d'aquella indisposició terrible que els
pagesos anomenaven «upir», perquè jo feia tres setmanes
que la patia i els desgraciats que n'eren víctimes rarament
la sofrien més de tres dies: la mort s'encarregava de posar
punt final a les seves misèries.
Carmilla es planyia de somnis i de sensacions febroses, si
bé ni de lluny tan alarmants com els mals que m'afectaven.
He dit que els meus mals eren alarmants en extrem. Si
hagués estat capaç de comprendre la meva situació, hauria
demanat de genolls ajuda i consell. Sobre meu actuava el
narcòtic d'una insospitada influència que entumia les meves
percepcions.
Vaig a parlar-vos ara d'un somni que va menar-me
directament a un curiós descobriment.
Una nit, en comptes de la veu que acostumava a sentir a
les fosques, me'n va arribar una altra, suau i tendra, però
terrible al mateix temps, que va dir- me: «La teva mare
t'adverteix que et previnguis de l'assassí». I tot d'una vaig
veure una llum que resplendia i Carmilla, dreta als peus del
meu llit, vestida amb la camisa de dormir i banyada, des de
la barbeta fins als peus, en una immensa taca de sang.
Vaig despertar-me xisclant, convençuda que Carmilla
havia estat assassinada.
Recordo que vaig saltar del llit i me'n vaig anar de dret al
passadís demanant ajut.
La Madame i la Mademoiselle van sortir esbojarrades de
la cambra i, com que al passadís hi cremava sempre un
llum, en veure'm van comprendre immediatament la causa
del meu terror.
Vaig insistir a picar a la porta de la cambra de Carmilla.
Ningú no ens va respondre. Els cops van esdevenir aldarull.
Cridàvem el seu nom, però tot era endebades.
 Estàvem molt espantades, puix que la porta era tancada.
Corrents, posseïdes pel pànic, vam tornar a la meva
cambra. D'allà estant, llargament, furiosament, vam tocar la
campaneta. Si el dormitori del meu pare hagués estat en
aquella part de la casa, l'hauríem avisat per tal que ens
ajudés. Malauradament, però, no podia sentir-nos i, anar-lo a
trobar, implicava una excursió que cap de nosaltres tenia el
valor d'emprendre.
Els servents, no obstant, aparegueren aviat per les
escales. Jo, mentrestant, m'havia anat a posar un batí i les
xinel·les. Les altres m'havien imitat. Reconeguent les veus
dels servents al vestíbul, decidírem d'actuar conjuntament.
Després de picar infructuosament a la porta de la cambra
de Carmilla, vaig donar ordres als homes de forçar la porta.
Així ho feren, mentre nosaltres ens quedàvem al pas de la
porta, arborant els llums i amb els ulls fits dins de la
cambra.
La vam cridar pel seu nom: no hi va haver resposta.
Escorcollàrem la cambra amb la mirada. Tot estava en ordre.
Exactament en el mateix estat en el qual vaig deixar-ho en
dir bona nit a Carmilla. Carmilla, però, no hi era.
 8

La recerca

En veure la cambra perfectament endreçada i mostrant

l'únic desordre que era resultat de la violència de la nostra
irrupció, ens vam tranquil·litzar una miqueta, de seguida
vam refer-nos suficientment i acomiadàrem els homes. Se li
va acudir a la Mademoiselle que potser Carmilla s'havia
despertat en sentir el soroll terrible que s'havia fet per a
obrir la porta i que, empesa pel pànic, havia saltat del llit i
s'havia amagat dins un armari o darrera d'una cortina, d'on
—com era lògic— no podia sortir fins que el majordom i els
seus acòlits s'haguessin retirat. Immediatament vam
recomençar la recerca i tornàrem a cridar-la pel seu nom.
De res no va servir-nos. La perplexitat i l'agitació que
sentíem creixia per moments. Vam examinar les finestres,
però estaven tancades i barrades. Vaig pregar a Carmilla
que, si es trobava amagada a algun lloc, abandonés d'una
vegada aquell joc tan cruel i sortís d'una vegada per a posar
terme a les nostres angoixes. Tot fou inútil. Vaig convèncer-
me, doncs, que Carmilla no era a la cambra ni en el
vestidor, puix que la porta que donava a aquesta petita
cambreta estava tancada amb clau des del dormitori. No
hauria pogut entrar-hi. Jo em trobava vertaderament
desconcertada. Potser Carmilla havia descobert un d'aquells
passadissos secrets que, segons deia la minyona, existien al
castell, malgrat haver-se perdut el rastre de la seva situació
exacta. Era indubtable que el temps ens faria conèixer els
fets i dissiparia les nostres perplexitats.
Eren les quatre de la matinada tocades i vaig estimar-me
més passar les hores de foscor que quedaven a la cambra
de la Madame. La llum del dia no va portarnos la solució
d'aquell problema.
Al matí següent, tots els habitants de la casa, i el meu
pare primer que ningú, estàvem en un estat de gran
agitació. Vam escorcollar tots els racons del château. I
exploràrem també el terreny dels voltants. No vam trobar ni
rastre de la desapareguda. Ja estàvem a punt de dragar el
rierol. El meu pare estava desesperat. Què li diria a la mare
de la pobra noia quan es presentés a cercar-la? Jo també
estava desmoralitzada, si bé el meu disgust era d'una altra
mena.
Les hores del matí van passar en un clima d'alarma i
excitació. Era ja la una i seguíem sense cap nova. Però en
pujar a la cambra de Carmilla i entrar-hi, vaig trobar-la,
dreta, davant del tocador. Em vaig quedar estorada. No
podia creure els meus ulls. Amb el ditet i sense dir paraula
em va fer signe d'acostar-me. L'expressió del seu rostre era
de terror.
Vaig córrer cap on es trobava i, boja d'alegria, la vaig
besar i abraçar fins que el cor me'n va dir prou. Després,
vaig dirigir-me corrents a la campana i vaig començar a
tocar-la amb vehemència per tal que tothom acudís a la
cambra i es pogués posar fi a les angoixes que estava
passant el meu pare.
—Estimada Carmilla, on has estat tot aquest temps? No
saps quins patiments ens has fet passar —vaig explicar-li—.
On eres? Com has tomat?
—La nit passada fou nit de meravelles —digué.
—Per l'amor de Déu, explica'm què ha passat!
—Devien ser més de les dues de la nit —començà— quan
vaig ficar-me, com sempre, al llit, després de tancar amb
clau les portes: la del vestidor i la que s'obre a la galeria.
Vaig dormir sense interrupció i, que jo sàpiga, sense somnis,
i acabo de despertar-me ara mateix en el sofà del vestidor,
amb la porta que hi ha entre les dues cambres oberta i
l'altra porta forçada. Com han pogut passar totes aquestes
coses sense que jo em despertés? Per força s'ha d'haver fet
soroll. Jo em desperto molt fàcilment. Com han pogut portar-
me fora del llit sense torbar gens ni mica el meu son, jo, a
qui un alè d'aire podria deixondir?
En aquest punt ja s'havien aplegat a la cambra la
Madame, la Mademoiselle, el meu pare i bon nombre de
servents. Com era d'esperar, Carmilla va ser objecte d'un
munt de preguntes, d'enhorabones i de benvingudes.
Només tenia una versió del fet i semblava com si ella fos la
menys adequada de tots per a explicar tot el que havia
succeït.
El meu pare no parava d'anar d'un costat a l'altre del
dormitori, tot capficat. De sobte, un moment, vaig descobrir
els ulls de Carmilla que l'observaven amb mirada sardònica,
obscura.
Després de fer sortir els servents de la cambra i
aprofitant que la Mademoiselle havia anat a cercar una
ampolleta de valeriana i de sal volàtil i quan a l'esmentada
cambra no hi havia amb Carmilla ningú més llevat del meu
pare, de la Madame i de mi, el meu pare semblà anar
retornant al seu estat normal i, amb posat reflexiu, prengué
gentilment la mà de Carmilla, dugué la noia fins al sofà i
s'assegué al costat d'ella.
—Em perdonaràs, estimada amiga, si m'arrisco a fer una
conjectura i et faig una pregunta?
—Qui en pot tenir més dret que vós? —digué ella—.
Pregunteu el que vulgueu que jo us respondré el que sàpiga.
El fet, però, és desconcertant i molt obscur. No en sé
absolutament res. Feu les preguntes que vulgueu. Ja sabeu,
però, quines limitacions m'ha imposat la meva mare.
 —Ho sé perfectament, filla meva. No encetaré pas
aquelles qüestions en relació amb les quals ella desitja el
nostre silenci. Ara bé, el fet sorprenent del que va succeir la
nit passada és que et van treure del llit i de la cambra sense
que et despertessis i que el trasllat va produir-se
aparentment amb les finestres closes i les dues portades
tancades amb pany i clau des de dintre de la cambra. Vaig a
exposar-te la meva teoria i, abans de fer-ho, m'agradaria
preguntar-te quelcom.
Carmilla estava com atuïda, inclinada sobre la mà. La
Madame i jo paràvem l'orella sense ni respirar.
—La pregunta és aquesta. T'has alçat mai del llit per a
caminar mentre estaves dormida?
—D'ençà que era petita, no.
—Vol dir això que, quan eres petita, t'havies alçat alguna
vegada?
—Sí. Sé que va ser així. La meva dida m'ho havia dit
moltes vegades.
El meu pare mogué afirmativament el cap i somrigué.
—Doncs bé. El fet que s'ha produït és el següent. Mentre
dormies, t'has aixecat del llit, has fet girar la clau al pany i
no l'has deixada, com acostumes, ficada al pany, sinó que
l'has treta i has tancat des de fora. Te l'has emportada i
t'has ficat a na qualsevol de les vint-i-cinc cambres d'aquest
pis o, ves a saber-ho, potser a una cambra de dalt o a una
de baix. Hi ha tantes cambres i tants armaris, tanta munió
de mobles i una acumulació tan gran de mobles que caldria
una setmana llarga per a furgar tots els racons d'aquest
casalot. Entens què et vull dir?
—Ho entenc, però no pas tot —respongué ella.
—I com expliqueu, pare, que Carmilla s'hagi trobat estesa
al sofà del vestidor, que nosaltres havíem inspeccionat tan
conscienciosament?
—Va tornar aquí després del vostre escorcoll, encara
adormida, i finalment va despertar-se espontàniament i va
restar tan sorpresa de trobar-s'hi com ho hauria estat
qualsevol. Tant de bo que tots els misteris poguessin ser
explicats tan fàcilment i innocentment com els teus,
Carmilla —digué el meu pare amb una rialla—. Podem
felicitar-nos, doncs, davant la certitud que l'explicació més
natural del fet no comporta l'ús de drogues, ni espanyar
portes, ni la presència de lladres, enverinadors o bruixots…
és a dir, res que pugui alarmar Carmilla ni ningú, res que
posi en perill la nostra seguretat.
Carmilla semblava plenament satisfeta. Tenia uns colors
que enamoraven. I la seva beutat era encara més gran com
a resultat d'aquell llanguiment que li era tan peculiar. Em
penso que el meu pare devia d'estar comparant, en silenci,
el seu aspecte amb el meu, ja que va dir en veu alta:
—M'agradaria tant que Laura tornés a ser la de
sempre!… —i llançà un sospir.
L'ensurt, doncs, havia tingut un final feliç i Carmilla havia
estat retornada als seus amics.
 9

El metge

Com que Carmilla no volia pas sentir a parlar de dormir amb

una altra persona, el meu pare va fer de manera que un
servent dormís fora de la cambra, al costat de la porta, i ella
no pogués emprendre cap excursió d'aquella mena sense
que aquell li parés els peus a la mateixa porta.
Aquella nit transcorregué tranquil·la. Al matí següent,
molt d'hora, va presentar-se, per a visitar-me, el metge que,
sense prevenir-me, el meu pare havia enviat a buscar.
La Madame em va acompanyar a la biblioteca, on el
metge, amb posat ple de gravetat, accentuat pels cabells
blanc i les ulleres, ja m'estava esperant.
Jo li vaig exposar els fets i, a mida que els anava
coneixent, adoptava un aire més i més amoïnat.
Estàvem drets al costat d'un finestral, un davant de
l'altre. Acabada la meva exposició, va repenjar- se a la paret
i em va fitar amb uns ulls en els quals hi havia interès
barrejat amb una mica d'horror.
Després d'un minut de reflexió, va preguntar a la
Madame si podia parlar amb el meu pare.
Va anar-lo, doncs, a cercar i, en entrar a la biblioteca, tot
somriures, el meu pare digué:
—Estic segur, doctor, que em direu que sóc un ximplet
per haver-vos fet venir. Suposo que em donareu la raó.
 No obstant, el seu somriure es diluí i transformà quan el
metge, amb expressió de gravetat, li féu signe de voler
parlar en privat amb ell.
El meu pare i el metge van estar enraonant una estoneta
en aquell mateix lloc on jo acabava de conferenciar amb el
segon. La conversa semblava seriosa i controvertida. La
cambra és molt espaiosa i, mentre ells parlaven, jo i la
Madame estàvem esperant a l'extrem oposat, devorades
per la curiositat. Tot i així, fins a nosaltres no arribava ni una
sola paraula, ja que parlaven en veu molt baixa i, a més, el
profund ressalt de la finestra, ens amagava completament
la figura del metge i gairebé la del meu pare, del qual
només albiràvem un peu, un braç i l'espatlla. Suposo que,
d'altra banda, les veus restaven esmorteïdes per aquella
mena de llotja que formava la finestra i el mur espessíssim
en el qual estava encastada.
Al cap d'un moment vaig veure el rostre del meu pare
que semblava inspeccionar la cambra: estava pàl·lid,
consirós i —almenys així m'ho va semblar— inquiet.
—Laura, estimada, acosta't un momentet. Madame, el
doctor diu que, de moment, no la necessitarem.
Jo vaig acostar-me, una mica alarmada per primera
vegada, puix que malgrat que em sentia molt debilitada, no
em considerava malalta, en virtut d'aquell raonament que
fa pensar que la puixança del cos és quelcom que hom pot
retrobar en el moment que li plagui.
El meu pare, tot mirant al metge, va estendre la mà cap
a mi i va dir:
—Certament, és ben estrany. No ho acabo pas
d'entendre. Acosta't estimada Laura. Estigues atenta al
doctor Spielsberg i fes memòria.
—M'has parlat d'una sensació com de dues agulles que
t'haguessin traspassat la pell prop de la gorja la nit que vas
tenir aquell terrible somni. Sents encara dolor?
—Gens ni mica —vaig respondre.
 —Pots indicar-me amb el dit a quin lloc, poc més o
menys, vas sentir la fiblada?
—Una mica més avall de la gorja… aquí —vaig contestar.
Jo duia un vestit matinal que deixava cobert el punt que
acabava d'assenyalar.
—Ara podreu tenir plena satisfacció —digué el metge—.
No us sabrà pas greu que el vostre pare us baixi
lleugerament el vestit. Hem de detectar un símptoma de
l'afecció que patiu.
Vaig accedir. El punt era una polzada o dues més avall de
l'escot del vestit.
—Alabat sigui Déu!… És ben bé això —exclamà el meu
pare esdevenint pàl·lid.
—Ara podeu veure-ho amb els vostres ulls —refermà el
doctor, amb aire tristament triomfant.
—Què és? —vaig exclamar començant a espantar-me.
—No res, estimada senyoreta, un blau remenut,
aproximadament com el capciró del dit petit —prosseguí el
metge i, adreçant-se al meu pare, digué—: la qüestió és
decidir què s'ha de fer.
—Que hi ha algun perill? —vaig insistir, francament
inquieta.
—No ho voldria pas, benvolguda amiga —respongué el
doctor—. No veig pas per què no us heu de guarir. No veig
per què no heu de començar immediatament a trobar-vos
millor. És aquest el punt on s'inicia la sensació
d'estrangulació?
—Sí —vaig respondre.
—I… mireu de fer memòria… aquest mateix punt era
com una mena de centre d'aquella commoció que ara
mateix em descrivíeu, una sensació semblant al corrent
d'un riu fred que us vingués a l'encontre?
—És possible. Em sembla que sí.
—Ho veieu? —va afegir, girant-se cap al meu pare—. Puc
parlar amb la Madame?
—Naturalment —digué el meu pare.
 Va cridar la Madame i li va dir les paraules següents:
—He trobat la meva jove amiga força indisposada. Tinc
l'esperança que la malaltia no tindrà conseqüències, però
de moment és necessari de prendre certes precaucions
respecte a les quals us aniré informant de mica en mica. De
moment, Madame, tindreu l'amabilitat de no deixar Miss
Laura sola ni tan sols un moment. Aquest és l'únic ordre que
us dono. És, però, indispensable.
—Sé que em puc refiar de vós, Madame —va afegir el
meu pare.
La Madame li va donar complides satisfaccions.
—I tu, estimada Laura, sé que seguiràs al peu de la lletra
les instruccions del doctor.
—He de demanar-vos també la vostra opinió en relació
amb una altra pacient, els símptomes que presenta la qual
s'assemblen lleugerament als que pateix la meva filla i que
us acaba de descriure. Tot i que són molt més atenuants,
em semblen de la mateixa mena. Es tracta d'una senyoreta
que viu amb nosaltres: una convidada. Ja que m'heu dit que
penseu tornar aquest vespre, em sembla que el millor que
podríeu fer seria quedar-vos a sopar amb nosaltres i així la
podríeu veure. Ella no baixa fins a la tarda.
—Gràcies —respongué el metge—. Vindré, doncs, cap a
les set de la tarda.
Després van repetir les recomanacions que ens havien
fet a mi i a la Madame i el meu pare va sortir de la cambra
acompanyat del metge. Vaig veure'ls passejar amunt i avall,
entre el camí i el fossat, per la platabanda d'herba que
s'estenia davant del castell, pel que es veia absorbits en
profundes consideracions.
El metge no va tornar. El vaig veure com muntava al seu
cavall, s'acomiadava i es perdia en el bosc, seguint la
direcció que mena a llevant. Gairebé al mateix moment vaig
veure arribar de Dranfeld l'home que ens portava les cartes:
va descavalcar i lliurà la bossa al meu pare.
 Mentrestant, la Madame i jo ens perdíem en conjectures
al voltant dels motius que podien haver portat al metge i al
meu pare a fer-nos tan singulars recomanacions. La
Madame, segons em diria més tard, temia que el doctor
pensés que podia agafar- me una crisi fulminant i que,
privada de l'oportuna assistència, perdés la vida com a
conseqüència de l'atac o, si més no, restés seriosament
decandida.
Aquella interpretació no va impressionar-me massa i vaig
pensar, possiblement millor per als meus nervis, que
aquella decisió es prenia per l'única raó de procurar-me
companyia i, mitjançant la presència de la companya,
d'impedir que fes massa exercici, mengés fruita verda o fes
qualsevol de les cinquanta ximpleries que hom suposa són
pròpies de la gent jove.
Aproximadament mitja hora més tard, va arribar el meu
pare amb una carta a la mà.
—Aquesta carta s'ha retardat: és del general Spielsdorf
—digué—. Havia d'haver arribat ahir. Segurament no vindrà
fins demà o, potser, encara arribi avui.
Va deixar la carta oberta a les meves mans. No semblava
gens content, la qual cosa em sorprenia tractant-se d'un
convidat com el general, tan estimat pel meu pare. Ben al
contrari, feia una cara com si hagués desitjat veure'l al fons
del Mar Roig. Era ben evident que guardava en el seu cor
quelcom que s'estimava més no esbombar.
—Pare estimat, voldríeu dir-me una cosa? —vaig pregar-li
tot posant la mà sobre el seu braç i, n'estic ben segura,
adoptant un posat implorant.
—Potser sí —em respongué amanyagant-me els cabells i
passant-me la mà pels ulls.
—Pensa el metge que estic molt malalta?
—No, filleta, el que pensa és que, si fem el que convé,
tornaràs a estar bona més aviat del que et penses o, si més
no, estaràs camí del guariment complet, que es pot produir
d'aquí a un o dos dies —va respondre'm més aviat eixut—.
El nostre bon amic, el general, hauria pogut escollir una
ocasió més adient per a visitar-nos. Per a dir-ho més clar,
m'agradaria que hagués vingut quan estiguessis
perfectament bé per a poder-lo rebre.
—Voldríeu dir-me una cosa, pare? —vaig insistir—. Què es
pensa que tinc?
—Res; no m'hauries de canonejar amb preguntes —em
respongué amb mostres d'una irritació que no li havia vist
mai.
Adonant-se, però, que em sentia ferida, em besà i afegí:
—D'aquí a un o dos dies ho sabràs tot… és a dir, tot el
que jo sé. Mentrestant, no t'encaparris, creu-me.
Va fer mitja volta i sortí de la cambra, però jo no havia
acabat de rumiar totes aquelles estranyes qüestions que,
tot d'una, tornà a entrar: volia dir-nos que havia decidit
d'anar a Karnstein, que havia ordenat que el carruatge
estigués preparat a les dotze i que voldria que la Madame i
jo l'acompanyéssim; tan bon punt hauria despatxat els
assumptes que el portaven allà, pensava d'anar a veure el
capellà que vivia a prop d'aquella pintoresca contrada i, ja
que Carmilla no hi havia estat mai, podria seguir-nos
després, acompanyada de la Mademoiselle, i portar tots els
estris necessaris per a menjar a l'aire lliure, als voltants del
ruïnós castell.
A les dotze en punt, tal com havíem quedat, jo em
trobava preparada. Poc després, el meu pare, la Madame i jo
empreníem la projectada excursió. Després de travessar el
pont llevadís, vam girar cap a la dreta i vam agafar el camí
que passa pel pont gòtic i costerut que mena cap a ponent i
que ens havia de dur al poblet abandonat i al castell en
ruïnes de Karstein.
No hi ha passeig selvàtic més pintoresc que aquest. El
terreny és molt accidentat i es desplega en suaus tossals i
fondalades, està vestit de boscos exuberants i no té cap
d'aquells planters artificials ni d'aquells fraus que són
resultat de conreus i esporgades. Les irregularitats del
terreny sovint portaven el camí fora del seu curs natural i
l'entortolligaven brillantment al voltant dels caires de les
clotades o l'estiregassaven pels abruptes pendissos de les
comes, oferint-nos varietats gairebé inexhauribles del
paisatge.
En una d'aquestes giravoltes vam topar-nos tot d'una
amb el nostre vell amic, el general, que venia a cavall al
nostre encontre, assistit d'un servent també a cavall. El
seguia el bagul amb l'equipatge, carregat a dalt d'un carro
que havia llogat.
El general va baixar del cavall, nosaltres vam detenir el
carruatge i, després de les salutacions habituals, va deixar-
se convèncer d'ocupar el seient vacant i d'enviar al castell
el seu cavall juntament amb el servent.
 10

El lladronici

Feia al voltant de deu mesos que no havíem vist el general,

però el temps havia estat suficient per a afegir anys a la
seva aparença. S'havia aflaquit notablement i aquella
cordial serenitat que caracteritzava els trets del seu
semblant havia estat substituïda per una expressió de
tristor i d'angoixa. Els seus ulls, d'un blau profund,
penetrants abans, ara lluïen amb mirada severa sota les
celles grises i frondoses. No era solament el canvi que
provoca normalment el dolor, sinó el que indueixen altres
sentiments més amargs.
Gairebé no havíem començat a fer camí que el general
es posà a parlar amb aquella franquesa militar que li era
habitual i insistí en el lladronici, que així anomenava la mort
de la seva estimada neboda i pupil·la i, de sobte, amb
aspror i fúria molt intenses, es va posar a llançar invectives
contra les «arts infernals» de les quals havia estat víctima i
expressà, amb més exasperació que pietat, la seva
estranyesa davant el fet que el Cel tolerés amb tan
monstruosa indulgència la lascívia i malignitat de l'infern.
El meu pare, entenent que el fet anava acompanyat de
concomitàncies extraordinàries, va demanar-li que, si no era
massa dolorós, expliqués amb detall les circumstàncies que,
a la seva manera de veure, justificaven els termes tan durs
amb els quals s'havia expressat.
—Us les exposaré amb molt de gust —digué el general—,
tot i saber que no em voldreu creure.
—Per què no us hem de creure? —li preguntà.
—Perquè —respongué, displicent—, només voleu creure
en allò que no contradiu els vostres prejudicis i les vostres
il·lusions. Me'n recordo de quan era com vós. Ara, però,
estic més informat.
—Feu la prova —digué el meu pare—. No sóc tan
dogmàtic com suposeu. Sé, a més, que vós generalment
exigiu proves com a demostració de les vostres creences i,
en conseqüència, estaré fortament predisposat a respectar
les conclusions a les quals hàgiu arribat.
—Esteu encertat en suposar que no he obrat amb
lleugeresa en acceptar fets extraordinaris —ja que les coses
que he viscut són realment extraordinàries— i m'he vist
forçat a donar crèdit a una realitat diametralment oposada a
totes les meves teories. He estat l'ase dels cops d'una
conspiració preternatural.
Tot i les protestes de confiança manifestades pel meu
pare en relació amb la penetració del general, vaig veure
que se'l mirava com si dubtés seriosament de si hi era tot.
Sortosament, el general no va adonar-se'n. Contemplava
tristament i amb viva curiositat les clarianes i les
perspectives que el bosc oferia als nostres ulls.
—Us dirigiu a les ruïnes de Karnstein? —preguntà—.
Doncs és una feliç coincidència: pensava demanar-vos que
m'hi portéssiu per tal de poder-les inspeccionar. Tinc raons
fonamentades per a explorar-les. No és veritat que hi ha
una capella en ruïnes on es troben les tombes d'aquella
extingida família?
—Així és certament… i ben interessants que són —digué
el meu pare—. Suposo que teniu intenció de reclamar per a
vós el títol i les propietats…
 El meu pare volia fer broma, però el general no la va
recollir i no va respondre amb una rialla, ni tan sols amb un
somriure, a l'acudit, tal com mana la cortesia. Ben al
contrari: encara semblà que havia adoptat un posat més
adolorit, fins i tot més emmurriat, com esbalaït davant d'una
qüestió que excitava la seva ira i el seu horror.
—El meu propòsit és ben diferent —va dir amb
brusquedat—. Penso desenterrar uns quants cadàvers
distingits. Espero que, amb l'ajut de Déu, podré portar a
terme un caritatiu sacrilegi que alliberi les nostres terres de
certs monstres i permeti que la gent honrada dormi
tranquil·la al seu llit sense veure's atacada per assassins.
Tinc coses molt estranyes per a explicar-vos, estimat amic,
coses que jo mateix hauria considerat increïbles uns quants
mesos endarrere.
El meu pare aquesta vegada ja no se'l va mirar amb
aquella ombra de sospita d'uns moments abans, sinó més
aviat amb ulls plens de profunda comprensió i també
d'alarma.
—La casa de Karnstein —digué— fa molt de temps que
es va extingir: cent anys pel cap baix. La meva volguda
esposa provenia de la casa de Karnstein per línia materna.
Sembla, però, que tant el nom com el títol fa molt de temps
que han deixat d'existir. El castell és en ruïnes, la població
ha estat abandonada, fa cinquanta anys que no es veu
sortir fum de cap xemeneia, les cases no tenen teulada…
—Dieu veritat. Però des de la darrera vegada que us vaig
veure he sentit a dir moltes coses, coses que us deixarien
bocabadat. Més val, però, que us les refereixi seguint el
mateix ordre segons el qual van succeir —digué el general
—. Vós havíeu vist la meva estimada pupil·la… aquella noia
que estimava com si fos la meva filla. No n'hi havia d'altra
de més formosa i, fins fa tres mesos, cap de més ufanosa.
—Sí, pobra poncelleta! És ben cert que l'última vegada
que la vaig veure era vertaderament adorable —digué el
meu pare—. La desgràcia em va trasbalsar més del que us
pugui explicar, amic estimat. Sabia què suposava per a
vós…
Va agafar la mà del general i se la van estrènyer
recíprocament. Les llàgrimes es van apilar als ulls del vell
soldat i ell no va tractar de celar-les.
—Hem estat molt bons amics —digué—. Sabia que us
commouríeu, ja que sabeu que no tinc fills. Aquella noia
havia esdevingut l'objecte de tot el meu interès i em pagava
amb un amor que era la joia de la meva llar i la felicitat de
la meva vida. Tot s'ha esvanit. És possible que no visqui
gaires anys, però tinc l'esperança de no morir-me sense fer
un gran servei a la humanitat: vull afegir-me a la venjança
del Cel contra els dimonis que han assassinat la meva nina
quan es trobava en l'esclat de les seves esperances i de la
seva beutat.
—Acabeu de dir-nos que volíeu exposar-nos el relat de tot
el que va succeir —digué el meu pare—. Us prego que ho
feu i vull assegurar-vos que no és solament la curiositat el
mòbil que m'impulsa a demanar-vos-ho.
En dir aquestes paraules ens trobàvem en aquell punt on
el camí de Drunstall, a través del qual el general havia
vingut, s'allunya del que nosaltres seguíem per anar a
Karnstein.
—Quina distància hem de cobrir abans no arribem a les
ruïnes? —preguntà el general, sotjant ansiosament la
llunyania.
—Mitja llegua si fa o no fa —respongué el meu pare—.
Vinga, conteu-nos la història que heu tingut l'amabilitat de
prometre'ns.
 11

La història

—Amb molt de gust —digué el general tot fent un esforç i,

després d'una pausa breu, potser per a ordenar les idees, va
iniciar una de les històries més estranyes que he escoltat en
ma vida.
—La meva neboda estava entusiasmada esperant el
moment de venir a visitar la vostra encisadora filla com a
resposta a la invitació que havíeu tingut l'amabilitat de
formular-li.
En dir aquestes paraules va fer una galant i
malenconiosa inclinació amb el cap.
—Mentrestant havíem rebut una invitació del meu vell
amic, el comte Carlsfeld, que posseeix un schloss
aproximadament a sis llegües cap a l'altra banda de
Karnstein. La invitació era per a assistir a tota una sèrie de
festes que, com recordareu, eren en honor del seu il·lustre
invitat, el gran duc Charles.
—Sí, i tinc entès que foren esplèndides —digué el meu
pare.
—Principesques! I la seva hospitalitat era la pròpia d'un
rei. Certament, posseïa la llanterna d'Aladí. La nit d'ençà de
la qual em ve tota la meva desgràcia va celebrar-se un ball
de màscares magnífic. La festa ocupava tot el terreny del
castell, els arbres eren plens de llumenetes de colors. Es va
presentar un castell de focs d'artifici com mai París no n'ha
vist cap. I quina música —heu de saber que la música és el
meu feble…— era una música encisera! Gairebé segur que
orquestra com aquella no n'hi ha d'altra en el món, amb els
millors cantants procedents dels primers teatres d'òpera
d'Europa. Tot passejant per aquells espais fantàsticament
il·luminats, el château banyat per la llum de la lluna i
irradiant una resplendor rosada procedent de les llargues
fileres de finestrals, de sobte hom escoltava unes veus
celestials que semblaven brollar del silenci d'un bosquet o
aixecar-se de les barques que es movien pel llac. Tot mirant
i escoltant, em sentia transportat a les amoretes i a la
poesia de la llunyana joventut.
«Acabat el castell de focs i iniciada la dansa, vam tornar
a tota aquella munió de sales que havien estat obertes als
dansaires. Sabeu prou bé que un ball de màscares és cosa
bonica de veure, però jo mai no havia vist espectacle com
aquell.
»Els assistents pertanyien a l'alta aristocràcia. Es pot dir
que jo n'era l'excepció: un “ningú”.
»La meva estimada estava radiant. No portava màscara.
L'excitació i el goig afegien un encís inefable als trets del
seu rostre, sempre immarcescible. Vaig observar que una
damisel·la magníficament vestida, cobert el rostre amb una
màscara, es mirava extraordinàriament interessada la meva
princeseta. Ja l'havia vista abans en el vestíbul, i també més
tard, caminant uns minuts al nostre costat per la terrassa,
sota els finestrals del castell, igualment sense perdre-la de
vista. Hi havia una senyora, ricament vestida com ella, amb
un estil més seriós i amb un posat solemne, com és propi
dels personatges d'alt estament, que l'acompanyava i no la
perdia d'ull. Si la jove no s'hagués cobert el rostre amb una
màscara, jo hauria pogut assegurar amb major certesa si
observava o no la meva pobra nena. Ara, però, n'estic ben
segur.
 »Estàvem en un dels salons. La meva estimada havia
ballat força i en aquell moment reposava una estona,
asseguda en una de les cadires prop de la porta. Jo em
trobava prop d'ella. Les dues senyores que he esmentat
abans s'havien apropat, la més jove havia ocupat la cadira
del costat de a meva neboda, mentre l'acompanyant
restava dreta al meu costat i, durant uns breus moments, es
dirigia en veu baixa a la noia.
»Aprofitant el privilegi de la màscara, es girà envers mi i,
emprant el to propi d'una amiga de molt temps i
anomenant-me pel meu nom, encetà un col·loqui que va
esperonar la meva tafaneria. Va fer referència a moltes
ocasions en les quals havíem coincidit: a la cort, a mansions
distingides. Féu al·lusió a petites incidències que jo gairebé
no recordava, però que estaven com suspeses a la meva
memòria i que, en ser suggerides, hi retornaven
immediatament.
»Com més anava, més augmentava el meu desig de
saber qui era aquella dona. Ella esquivava destrament i
graciosament tots els meus intents de descobrir la seva
personalitat. El coneixement que demostrava de molts
atzars de la meva vida em semblava incomprensible. Per
altra part, evidenciava una mena de gaudi explicable pel
que feia a excitar la meva curiositat i a veure'm navegar
d'una conjectura a l'altra, empès per una desbocada
curiositat.
«Mentrestant, la més jove, a qui la seva mare s'adreçà
amb el nom de Millarca una o dues vegades que li va dirigir
la paraula, amb desimboltura i gracilitat semblants, inicià
conversa amb la meva noia.
»Va presentar-se tot dient que la seva mare era una
antiga amiga meva. Va parlar-li de la captivadora gosadia
que permetia una màscara, li va enraonar com a amiga, va
lloar-li el vestit i li va insinuar molt gentilment l'admiració
que sentia per la seva bellesa. Va divertir-la amb graciosos
acudits sobre les persones que ballaven i va riure veient
riure la pobra nena. Era molt enginyosa i imaginativa i, al
cap d'una estona, semblava que es coneixien de tota la
vida. Fou aleshores que la jove forastera va retirar la
màscara del seu rostre, que era d'una remarcable bellesa. Jo
era la primera vegada que el veia, la meva neboda també.
No obstant, tot i ésser un rostre desconegut, els trets eren
tan captivadors com regulars i era impossible sostreure's a
tan poderosa atracció. La meva pobra pupil·la hi sucumbí. Jo
mai no havia vist una persona tan encaterinada amb una
altra a primera vista, llevat d'aquella noia forastera, que
també semblava haver-se begut l'enteniment.
«Malgrat tot, valent-me del privilegi que m'oferia el ball
de disfresses, vaig aprofitar l'ocasió per formular tot un
munt de preguntes a la senyora de més edat.
»—M'heu deixat verament estupefacte —vaig dir-li amb
una rialla—. No n'hi ha encara prou? No permetreu que
restem en igualtat de circumstàncies fent-me la mercè de
treure-us la màscara del rostre?
»—No podíeu dir res tan fora de raó com això —va
respondre'm—. Demanar a una dona que us doni peixet!…
D'altra banda, com sabeu que em reconeixeríeu? Els anys
provoquen canvis.
»—Com vós mateixa deveu comprovar… —vaig
respondre-li amb una inclinació del cap i, vull creure, també
amb un cert somriure de melangia.
»—I com diuen els filòsofs —afegí ella—. Com sabeu que
la visió del meu rostre us ajudaria?
»—Cal provar-ho tot —vaig contestar—. De res ha de
servir-vos que vulgueu posar-vos anys a sobre; la vostra
figura us traeix.
»—Tot i així, han passat anys d'ençà de l'última vegada
que ens vam veure. Per a dir-ho de manera més exacta:
d'ençà de l'última vegada que vós em vau veure, ja que és
aquest l'aspecte que ara considero. Millarca, aquí present,
és filla meva; no puc pas ser, doncs, jove, ni tan sols en
opinió de gent a la qual el temps ha donat lliçons
d'indulgència. Per altra part, potser no vull que em
compareu amb el record que teniu de mi. Vós no porteu
màscara. No podeu oferir-me res a canvi.
»—La meva petició és un prec: traieu-vos-la.
»—La meva també: deixeu-la restar on és —va
respondre'm.
»—Bé, doncs, digueu-me, si més no, si sou francesa o
alemanya; parleu tan bé ambdues llengües!…
»—Em penso que tampoc us ho diré, general. Vós voleu
atacar-me per sorpresa i esteu cercant el punt vulnerable.
»—Sigui com sigui, no em negareu això —vaig demanar-li
—: puix que m'heu donat permís per a parlar amb vós, he
de saber com m'haig d'adreçar. He de dir Madame la
Comtesse?
»Va esclatar a riure i és molt probable que m'hauria
contestat amb una nova evasiva… puix que jo sóc capaç de
tractar qualsevol contingència que pugui sorgir en una
entrevista, preparada amb la més extraordinària astúcia,
com sé en aquests moments que era aquella, i capaç també
de qualsevol modificació accidental.
»—Quant a això… —començà, però va interrompre's
gairebé en el mateix moment d'obrir els llavis.
»La persona que l'havia fet callar era un cavaller vestit
de negre, d'aspecte particularment elegant i distingit, però
amb un defecte: el seu rostre era pàl·lid com el d'un mort.
No anava disfressat, sinó que portava el vestit d'etiqueta
propi d'un senyor. Dirigint-se a la senyora, sense cap
somriure, però amb una reverència cortesa i fora d'època,
va dir-li:
»—Em permetrà Madame la Comtesse dir-li unes
paraules que poden interessar-li?
»La dama es girà ràpidament cap a mi i, tocant-se els
llavis amb el dit com per a imposar-me silenci, em va dir:
»—Ocupi el meu lloc, general. Torno de seguida. Són
només unes paraules.
 «Després d'un prec tan peremptori, formulat però amb
molta gentilesa, va apartar-se a un costat per a parlar amb
el cavaller vestit de negre, amb qui va enraonar uns minuts,
aparentment amb una certa gravetat. Després tots dos es
dirigiren lentament envers la multitud i, l'espai d'uns
instants, els vaig perdre de vista.
»Jo vaig dedicar l'interval a trencar-me el cap fent
conjectures al voltant de la identitat d'aquella dona que
semblava recordar-me tan bé i, ja estava pensant en afegir-
me a la conversa entre la meva xamosa nena i la filla de la
comtessa i en mirar de donar-li sorpresa, quan ella tornés,
d'haver esbrinat el seu nom, quin era el seu títol, el seu
château i les seves propietats, quan en el moment que em
disposava a fer-ho va retornar, acompanyada del cavaller
pàl·lid vestit de negre, que va dir-li:
»—Tornaré per informar Madame la Comtesse que té el
carruatge a la porta.
»I va retirar-se amb una reverència».
 12

Una petició

«—Així, doncs, ens veurem privats de la presència de

Madame la Comtesse.
»—Espero, però, que només sigui durant unes quantes
hores —li vaig dir tot fent una profunda inclinació.
»—Poden ser hores o poden ser setmanes. El que
m'acaben de dir ha estat una vertadera contrarietat. Sabeu
ara qui sóc?
»Vaig assegurar-li que no ho sabia.
»—Ja ho sabreu —em digué—, però no pas encara. Som
vells amics, més amics del que us penseu. De moment no
us puc fer cap revelació. D'aquí a tres setmanes passaré pel
vostre magnífic schloss, sobre el qual he estat reunint
informacions. Aleshores us faré una llarga visita d'una o
dues hores i tornarem a renovar una amistat que mai no
revisc sense que es despertin milers d'agradosos records.
M'acaben de donar una nova que ha estat tan fulminant
com un llamp. He de marxar tot seguit i emprendre una ruta
desavinent, gairebé de cent milles, amb tota la celeritat que
em sigui possible. Els meus dubtes es multipliquen.
L'obligada reserva que m'imposa celar el meu nom no em
deixa llibertat per a fer-vos una petició molt singular. La
meva pobra filla no ha recobrat totalment les forces. Va
caure del cavall en el curs d'una cacera a la qual havia
acudit com a visitant. La commoció va provocar-li una
feblesa nerviosa de la qual encara no s'ha refet del tot i el
nostre metge és del parer que qualsevol esforç que faci en
els dies propers podria ser-li fatal. En conseqüència, hem
vingut fins aquí a través de curtes etapes: a penes sis
llegües al dia. Jo ara he de viatjar nit i dia. Es tracta d'una
missió de vida o mort, una missió de natura crítica i
peremptòria de la qual vull parlar-vos quan ens tornem a
veure, suposo i espero, d'aquí a poques setmanes, llavors ja
sense necessitat de cap encobriment.
«Prosseguí per a formular la petició, que va fer-me amb
el to propi d'una persona per la qual un prec d'aquella mena
equivalia més a atorgar una mercè que a demanar-la. Era el
seu estil, que sembla ser practicava d'una manera
inconscient. Res no podia haver-hi de més apressant que els
termes amb els quals s'expressava. El prec es reduïa a
consentir en tenir cura de la seva filla durant el temps que
es perllongaria la seva absència.
»Mirant-ho bé, aquell prec era insòlit, per a no dir audaç.
En certa manera, em desarmava, exposant i admetent de
bell antuvi tot allò que podia oposar-s'hi i confiant-se
totalment a la meva cavallerositat. En aquell precís instant,
obeint una fatalitat que semblava presidir tot el que
succeiria després, la meva pobra nena va acostar-se'm i,
amb un xiuxiueig, em va pregar que convidés la seva nova
amiga, Millarca, a visitar-nos. Havia consultat la seva opinió
i considerava que, si la meva mare ho autoritzava, Millarca
acceptaria plenament satisfeta.
»En un altre moment jo li hauria demanat que s'esperés
una mica fins que sabéssim, si més no, qui eren. No hi
havia, però, temps de reflexionar. Les dues forasteres van
assaltar-me ensems i he de confessar que el semblant tan
formós com refinat de la filla, en la qual hi havia quelcom
que captivava immediatament, així com l'elegància i la
força que comporta haver nascut en un bressol conspicu
van fer inclinar la balança. Totalment subjugat, doncs, vaig
fer-me càrrec amb excessiva lleugeresa d'aquella noieta
anomenada Millarca per la seva mare.
»La comtessa va fer signe a la filla, la qual escoltà amb
gran atenció la mare qui, en termes generals, li comunicava
de quina manera tan sobtada i peremptòria era reclamada i
l'informava de l'acord que havia fet amb mi quant a
emparar-la, tot afegint que jo era un amic dels més valuosos
i que em coneixia de temps.
»Jo, com exigia el cas, vaig dir el que calia i, sense
adonar-me'n, vaig trobar-me en una situació que no em
plaïa gens ni mica.
»Tomà el cavaller vestit de negre i, amb molta de
cerimònia, va acompanyar la senyora fora de la cambra.
»El posat d'aquell home em feia pensar que la comtessa
era una senyora de molta més importància que la que
deixava suposar el modest títol que portava.
»L'última recomanació que em féu va ser que no volgués
saber més coses d'ella que les que ja podia haver
endevinat. Ja les sabria quan ella tornés. El nostre distingit
amfitrió, del qual ella era una convidada, coneixia les seves
raons.
»—Aquí, però —afegí—, ni jo ni la meva filla podem
romandre fora de perill més d'un dia. Fa cosa d'una hora
que m'he llevat imprudentment la màscara i he suposat,
desgraciadament massa tard, que m'havíeu vist. Això m'ha
induït a buscar l'oportunitat de parlar-vos. Si hagués tingut
la seguretat que m'havíeu vist, m'hauria emparat en el
vostre sentit de l'honor i us hauria demanat que em
guardéssiu el secret unes quantes setmanes. Tal com estan
les coses, em plau que no m'hàgiu vist. Però si sospiteu o,
després de rumiar-hi, descobriu qui sóc, vull dir-vos
igualment que m'aixoplugo en el vostre honor. La meva filla
mantindrà la mateixa reserva i espero que vós, de tant en
tant, li recordeu aquesta necessitat, no fos cas que ella,
irreflexiva, l'oblidés.
 »Va mormolar unes paraules a la filla, la besà un parell
de vegades precipitadament i desaparegué, acompanyada
del pàl·lid cavaller vestit de negre, l'un i l'altra engolits per
la multitud.
»—A la cambra del costat —digué Millarca—, hi ha un
finestral que domina la porta del vestíbul. M'agradaria de
veure per darrera vegada la mare i enviar-li una besada.
»L'autoritzàrem a fer-ho, com era natural, i fins i tot
l'acompanyàrem a la finestra. Vam abocar-nos-hi i veiérem
un vistós carruatge que semblava d'una altra època amb
tota una munió de criats i lacais. Veiérem igualment la
xuclada figura del pàl·lid cavaller vestit de negre i que
posava sobre les espatlles de la comtessa una gruixuda
capa de vellut negre amb la caputxa de la qual li cobria el
cap. La dona li féu un signe amb el cap i van tocar-se les
mans. L'home va fer-li vàries reverències mentre es tancava
la porta i el carruatge començava a posar-se en moviment.
»—Se n'ha anat —digué Millarca amb un sospir.
»—Se n'ha anat —vaig repetir tot parlant amb mi mateix,
reflexionant per primera vegada, després dels apressats
moments transcorreguts des del meu consentiment, sobre
la follia de l'acte que acabava de cometre.
»—No ha aixecat el cap —digué la noia, dolguda.
»—Potser la comtessa s'ha tret la màscara i no volia
mostrar el rostre —vaig dir-li—. Ella no sabia que vós éreu a
la finestra.
»Tornà a sospirar i va fitar-me amb els ulls. Era tan
formosa que em va entendrir. Em va saber molt de greu
d'haver-me penedit de la meva hospitalitat i vaig decidir
esmenar aquella migrada afabilitat de la meva recepció.
»La damisel·la, tornant-se a posar la màscara, va unir-se
als precs de la meva pupil·la, qui volia convèncer-me de
tornar al jardí, on aviat continuaria el concert. Així vam fer-
ho i ens vam quedar passejant una estona amunt i avall per
la terrassa, situada sota les finestres del castell. Millarca es
mostrà extremadament comunicativa i va distreure'ns amb
animades descripcions i històries de la majoria dels
personatges amb els quals ens anàvem topant a la terrassa.
Com més estona passava, més m'encisava aquella noia. La
seva xerrameca, gens de mala llei, em distreia de les meves
cabòries, puix que jo feia molt de temps que era absent del
gran món. Ja se'm feia la boca aigua pensant quin
esbargiment no seria la seva presència en les vesprades de
casa nostra, de vegades massa solitàries.
»El ball no va acabar-se fins a la matinada, quan el sol ja
apuntava a l'horitzó. El Gran Duc va voler dansar fins
aleshores; els convidats, doncs, no podien pensar en anar-
se'n ni en ficar-se al llit.
»Tot just havíem entrat a la sala, curulla de gent, que la
meva pupil·la va preguntar-me què se n'havia fet de
Millarca. Jo em pensava que era al costat d'ella i ella es
pensava que era al costat meu. El fet era que l'havíem
perduda.
»Tots els meus esforços per a trobar-la foren inútils. Jo
temia que, en la confusió provocada per una separació
momentània, havia pres altres persones pels seus nous
amics i que possiblement les havia seguides a través dels
amplis espais que ens eren oferts.
»Ara comprovava amb tota la seva força la meva follia en
acceptar l'encàrrec de tenir compte d'aquella noia de qui
amb prou feines coneixia el nom i, obligat per les promeses
de no saber res d'ella, ni tan sols podia recolzar les
perquisicions dient que la desapareguda era la filla de la
comtessa que havia marxat poques hores abans.
»Arribà el matí. Era ple dia que vaig abdicar de seguir
buscant. No va ser fins al dia següent, a les dues, quan vam
tenir noves de la fugitiva.
»Seria aproximadament l'hora esmentada quan un
servent va picar a la porta de la cambra de la meva neboda
per dir-li que una senyoreta, aparentment molt angoixada,
volia saber on podia trobar el general baró Spielsdorf i la
seva filla, a la cura dels quals l'havia confiada la seva mare.
 »No podia haver-hi cap dubte, tot i la lleu inexactitud,
que es tractava de la nostra amiga. Era la mateixa en carn i
ossos. Tant de bo que s'hagués perdut per sempre més!
»Va explicar a la meva innocent neboda una història amb
la qual pretenia justificar el fet de no haver-se fet trobadissa
durant tot aquell període de temps. Ens digué que, molt
tard, desesperada de trobar-nos, s'havia ficat a la cambra
d'una minyona i s'havia quedat profundament adormida i
que, tot i haver dormit llargament, gairebé no havia retrobat
encara les forces perdudes en la festa.
»Aquell dia Millarca va quedar-se a casa amb nosaltres.
Finalment em sentia feliç d'haver trobat una companya tan
agradable per a la meva neboda».
 13

El llenyataire

«Molt aviat, però, van començar a sorgir els inconvenients.

Un dels primers fou que Millarca es queixava d'una extrema
llangor —la debilitat que li havia deixat l'última malaltia— i
que mai no sortia de la seva cambra fins molt avançada la
tarda. Segonament, l'atzar va fer-nos descobrir que, tot i
que sempre tancava amb clau des de dintre la porta del seu
dormitori i mai no la treia del pany fins que deixava entrar
la cambrera que l'ajudava a vestir-se, era indubtable que de
tant en tant s'absentava, gairebé sempre a punta de dia i,
en certes ocasions, més tard, abans de l'hora que ella fingia
aixecar-se. L'havien vista diverses vegades des de les
finestres del schloss, a través dels primers tels grisos del
matí, passejant entre els arbre i caminant cap a llevant, com
una persona caiguda en trànsit. Allò m'havia convençut que
caminava adormida. Aquesta hipòtesi, no obstant, no resolia
el trencaclosques. Com podia travessar la porta del
dormitori i deixar-la tancada per dintre? Com podia sortir de
casa sense obrir porta ni finestres?
»Mentre meditava, perplex, en tots aquests dubtes, va
fer-se'm present una angoixa molt més punyent.
»La meva estimada neboda va començar a perdre els
colors i l'aspecte saludable d'una manera tan misteriosa i
fins diria impressionant, que vaig sentir-me molt espantat.
 »Va ser assaltada primer per somnis terrorífics; més
endavant, segons deia ella, per una mena d'espectre que
s'assemblava a Millarca, de vegades sota l'aparença d'una
bèstia, vagament entrevista, que s'anava movent d'un
costat a l'altre pels peus del llit. Més tard van començar a
produir-se sensacions. Una d'elles, no pas desagradable, era
en canvi molt peculiar —explicava ella— i s'assemblava a la
produïda per un corrent glaçat que s'abraonés contra el seu
pit. Finalment va experimentar una sensació semblant a la
d'un parell d'agulles que li traspassessin un punt situat una
mica més avall de la gorja amb fiblada dolorosíssima. Unes
quantes nits després va seguir una impressió gradual i
convulsiva d'estrangulació i, a la fi, la inconsciència».

Jo sentia clarament, paraula per paraula, la descripció

que estava fent l'amable i ancià general, ja que en aquells
moments estàvem passant per aquella reduïda extensió que
s'estén a banda i banda del camí, ja a tocar el poble de
cases sense teulada que no havia vist el fum d'una
xemeneia des de feia més de mig segle. Ja us podeu
imaginar quina sorpresa fou la meva en sentir l'enumeració
fil per randa dels símptomes exactes experimentats per la
malaurada noia que, si no hagués patit aquella catàstrofe
que va seguir després, hauria estat en aquells moments
hostessa del castell del meu pare. I ja podeu suposar
igualment què vaig sentir quan vaig escoltar la detallada
descripció d'uns hàbits i d'unes misterioses peculiaritats que
eren, en realitat, les de la nostra encisadora convidada,
Carmilla.
El bosc s'obrí tot d'una en un clap: de cop i volta vam
trobar-nos sota les xemeneies i gablets del poble ruïnós,
mentre les torres i merlets del desmantellat castell, al
voltant del qual s'alçaven arbres gegantins, ens dominava
des d'una petita eminència.
Com si estigués vivint un terrorífic malson, vaig baixar
del carruatge sense dir paraula, puix que eren moltes les
coses que ocupaven els meus pensaments. Immediatament
vam començar a pujar el pendís i, al cap d'un moment, en
movíem per les àmplies cambres, les escales de cargol, els
passadissos foscos del castell.
—Aquest fou un temps el castell i palau dels Karnstein! —
digué l'ancià general molt lentament, mentre abastava amb
la mirada tot el poble des d'un dels grans finestrals i
contemplava l'extensió ondulant i dilatada del bosc—. Va
ser una família de trist record i fou aquí on es van escriure
els seus annals, uns annals tacats de sang —continuà—.
Cosa ben lamentable és que, després de la mort, encara
continuïn turmentant la raça humana amb la seva
espantosa lascívia. Al soterrani hi ha la capella dels
Karnstein.
I va indicar amb la mà la part baixa d'aquelles grises
parets de l'edifici gòtic, una zona mig celada pel fullatge i
que es perdia escales avall.
—Sento la destral del llenyataire —afegí—, atrafegat
entre els arbres que ens envolten. Segurament ell podrà
donar-me la informació que busco i indicar-me el sepulcre
de Mircalla, comtessa de Karnstein. La gent rústega
conserva les tradicions locals de les grans famílies, les
històries de les quals moren per als rics i nobles tan aviat
com aquelles famílies s'extingeixen.
—A casa tenim un retrat de Mircalla, la comtessa de
Karnstein. Us agradaria de veure'l? —preguntà el meu pare.
—Deixeu temps al temps, estimat amic —replicà el
general—. Crec haver vist l'original i precisament un dels
motius que m'ha conduït fins a vós més aviat del que havia
projectat ha estat el desig d'explorar la capella que ara
veurem.
—Veure la comtessa Mircalla? —exclamà el meu pare—.
Però si fa més d'un segle que és morta…
—No tan morta com us penseu, diria jo —respongué el
general.
 —He de confessar, general, que em desorienteu d'allò
més —replicà el meu pare mirant-se'l amb el que a mi em
va semblar l'ombra de la sospita que havia demostrat
moments abans. Però tot i que en les maneres del general
hi havia ira i aversió, no obeïen a una actitud capriciosa.
Mentre passàvem per sota l'arc massís de l'església
gòtica, les dimensions de la qual justificaven que fos tan
recarregat, va pronunciar aquestes paraules:
—Només hi ha una cosa que pot despertar el meu interès
durant els pocs anys que he de romandre a la terra: portar a
terme en ella la venjança que, gràcies a Déu, encara pot
executar el braç d'un mortal.
—De quina venjança parleu? —preguntà el meu pare més
i més admirat.
—Em refereixo a decapitar el monstre —respongué amb
ràbia ferotge i colpejant el terra amb el peu, gest que
ressonà tètricament en aquelles ruïnoses cavitats. Al mateix
temps, amb el puny clos, com si sostingués el mànec d'una
destral, va fer un moviment decidit que fendí l'aire.
—Què dieu? —exclamà el meu pare, més sorprès encara.
—Doncs, tallar-li el cap en rodó!
—Degollar-la?
—I tant que sí. Amb destral, amb espasa, amb qualsevol
cosa que pugui segar-li aquella gorja assassina. Ja en
sentireu a parlar —respongué tot tremolant de ràbia.
I avançant-se unes passes, digué:
—Aquesta biga pot servir de cadira. La vostra filla està
rendida. Deixeu-la seure i jo, en poques paraules més, us
acabaré de contar aquesta espantosa història.
Un tros quadrat de fusta que es trobava abandonat al
terra cobert d'herba de la capella formava com una mena
de banc en el qual vaig asseure'm amb gran consol.
Mentrestant el general va cridar el llenyataire, que havia
estat arrencant algunes branques que s'estenien sobre
aquells vells murs i que, destral en mà, s'estava parat
davant nostre.
 No va saber dir-nos res d'aquells sepulcres, sí però que
un vell, segons ell un guardabosc d'aquelles contrades, que
s'allotjava a casa del capellà, al voltant de dues milles del
castell, sabia tots els detalls relatius als sepulcres
pertanyents a l'antiga família dels Karnstein i, per una
fotesa, va comprometre's a anar-lo a cercar i a portar-lo al
cap de mitja hora, si li deixàvem un dels nostres cavalls.
—Fa temps que treballeu en aquest bosc? —preguntà el
meu pare al vell.
—Tota la vida he estat llenyataire a les ordres del
guardabosc —respongué en el seu patois—. I el mateix puc
dir del meu pare, abans de mi, i de totes les generacions
que puc contar. Podria mostrar-vos la casa del poble on van
viure els meus avantpassats.
—Com va ser que el poble quedés desert? —preguntà el
general.
—Els revenants[2] no el deixaven ni a sol ni a ombra. Va
descobrir-se quines eren les tombes d'alguns d'ells, es van
fer les proves acostumades i es van immolar com és
costum, per decapitació, amb l'estaca i el foc. Però no pas
abans que morissin molts dels habitants.
«Després, però, de tots aquests procediments legals —
continuà—, després d'haver-se obert moltes tombes i de
privar molts vampirs de la seva espantosa animació, el
poble tampoc va retrobar la pau. No obstant, un noble de
Moràvia, que l'atzar va dirigir cap aquestes terres, va
assabentar-se de la situació i, versat en aquestes matèries,
com solen ser moltes persones d'aquell país, va oferir-se a
alliberar el poble del seu turment. Va fer el següent: poc
després de la posta del sol, una nit de lluna plena, va pujar
a la torre d'aquesta capella, des de la qual es distingeix amb
perfecta nitidesa el cementiri annex a l'església. Ho podeu
comprovar des d'aquella finestra. D'allà estant va veure el
vampir que sortia de la tomba, que deixava prop d'ella la
tela de lli amb la qual un dia fou embolcallat i que
s'esmunyia cap al poble a corsecar els habitants.
»El foraster, que ho havia vist tot, va baixar del cloquer,
recollí les teles de lli del vampir i les pujà al cim de la torre,
on tornà a traslladar-se. Quan el vampir vingué de la ronda i
veié que havia desaparegut la tela, començà a cridar, furiós,
contra el moravià, que descobrí enfilat a la torre, qui per
tota resposta li va fer signe de pujar-hi i recuperar-la. El
vampir, acceptant la invitació, començà a pujar a la torre i,
així que arribà als merlets, el moravià, d'una destra
estocada, li va partir el crani en dues meitats, va llençar el
cos al cementeri de l'esglesiola i, baixant per l'escala de
cargol, va tallar-li el cap i, al dia següent, lliurà cap i cos als
veïns del poble, que van empalar-lo i cremar-lo com
correspon fer.
»Aquell noble moravià tenia autorització del que
aleshores era el cap de la família per a traslladar la tomba
de Mircalla, comtessa de Karnstein, la qual cosa féu en
efecte. Després, ja no se'n va tornar a cantar gall ni
gallina».
—Podríeu indicar-me on era exactament? —preguntà
àvidament el general.
El guardabosc féu que no amb el cap i somrigué.
—No hi ha ànima vivent que pugui dir-vos-ho —exclamà
—; tot i que diuen que es van emportar el cos, ningú no
n'està segur.
Havent pronunciat aquestes paraules, deixà caure la
destral i se n'anà, deixant-nos en companyia del general,
atents a la resta de la història.
 14

La trobada

—La meva estimada neboda —continuà el general— anava

empitjorant més i més. El metge que la portava no havia
aconseguit presentar ni l'ombra d'un diagnòstic en relació
amb la malaltia que patia, puix que jo llavors la creia
realment malalta. Veient la meva alarma, va suggerir-me
una consulta. Vaig cridar, doncs, un metge més expert, un
doctor de Gratz. Van passar uns quants dies abans no va
arribar. Era un bon home, inclinat a la pietat i, a més, savi.
Després de visitar la meva malaurada pupil·la, els dos
metges van retirar-se a conferenciar i a discutir a la
biblioteca. Jo, des de la cambra annexa, on romania
esperant que em cridessin, sentia les veus dels dos
cavallers, embrancats en una discussió més acerba que
estrictament filosòfica. Vaig picar a la porta i vaig entrar. El
metge més vell, el de Gratz, defensava les seves teories. El
seu rival les discutia sense dissimular el desig de cobrir-lo
de ridícul i acompanyant els comentaris de sobtades rialles.
En entrar jo, va apaivagar-se aquella insòlita discussió i
cessà el litigi.
«—Senyor —digué el meu metge— el meu erudit col·lega
sembla dir que necessiteu un conjurador, no un metge.
»—Excuseu-me —digué el vell metge de Gratz amb cara
de pomes agres—, en una altra ocasió us exposaré el meu
parer en relació amb el cas. Lamento, Monsieur le Général,
que ni l'experiència ni la ciència que posseeixo us siguin
d'utilitat. Abans d'anar-me'n, però, vull fer-me l'honor de
donar-vos un consell.
»Semblava consirós. Va asseure's davant de la taula i es
posà a escriure. Profundament contrariat, vaig fer una
inclinació i, quan ja m'havia girat i anava a sortir, l'altre
metge va assenyalar amb el dit per sobre l'espatlla el seu
company, que continuava escrivint i, arronsant les espatlles,
va tocar-se el front.
«Aquella consulta, doncs, m'havia deixat en el mateix
punt on abans em trobava. Vaig anar a passejar pels
voltants, profundament desconcertat. Al cap de deu o
quinze minuts, el metge de Gratz va venir a trobar-me. Va
excusar-se per haver-me seguit i afegí que, en consciència,
no pensava que pogués acomiadar-se sense dir-me unes
quantes paraules més. Va dir-me que no creia errar: cap
malaltia natural no presentava aquella mena de símptomes;
la mort no era lluny. Encara restava, però, un dia —potser
dos— de vida. Si l'atac fatal es deturava de seguida, encara
era possible, amb penes i treballs, de retornar a la noia la
salut perduda. De tota manera, tot restava en els confins
d'una via irreversible. Un assalt més podia sufocar per
sempre l'última guspira de vitalitat que pot extingir-se en
qualsevol moment.
»—De quina natura és l'atac del qual em parleu? —vaig
suplicar-li.
»—La descric àmpliament en aquesta nota que us deixo,
no sense la condició estricta d'enviar a cercar el capellà que
visqui més a prop, de llegir aquesta carta en presència seva
i de no fer-ho si ell no és present. Altrament vós
menysprearíeu un assumpte de vida o mort. Si no trobéssiu
cap capellà, llegiu-la.
»Abans d'acomiadar-se definitivament, va voler saber si
jo desitjaria conèixer un home molt versat en aquella
matèria que, possiblement després de llegir la carta,
m'interessaria més que qualsevol altra i em comminà
àvidament a pregar-li que em vingués a veure. I amb
aquelles paraules va prendre comiat.
»El capellà era absent. Vaig llegir, doncs, la carta. En una
altra ocasió o en un altre moment hauria excitat la meva
ironia. A quins remeis de curandero no es precipitaria com a
darrera esperança una persona, quan de res no serveixen
tots els mitjans habituals i corre perill la vida d'un ésser
estimat?
»Res —em direu— no podia ser més absurd que la carta
d'aquell home tan entès. Era prou monstruosa per a fer-lo
tancar en un asil de bojos. Deia en ella que la pacient rebia
les visites d'un vampir! Aquelles fiblades de les quals ella
parlava i que, segons deia, havia sentit prop de la gorja, ell
insistia en dir que no eren res més que la inserció d'aquelles
dues dents llargues, fines i agudes que, com és ben sabut,
són prerrogativa dels vampirs. No podia haver-hi cap dubte,
afegia, puix que era ben visible la presencia nítida del
senyal minúscul i lívid que tothom coincideix en descriure
com l'empremta que deixen els llavis del dimoni i, d'altra
banda, tots els símptomes que presentava la pacient
concordaven exactament amb els registrats en tots els
casos de similars visites.
»Com que jo era totalment escèptic quant a l'existència
d'un ésser tan portentós com un vampir, aquella teoria
sobrenatural que m'oferia aquell metge carregat de bones
intencions no era, al meu entendre, res més que un altre
exemple d'erudició i intel·ligència estranyament associats a
una al·lucinació. Em sentia, però, tan desgraciat que, abans
de no fer res, vaig estimar-me més de seguir les
instruccions que se'm donaven a la carta.
»Vaig amagar-me en la foscor del vestidor, cambra que
comunicava amb la de la malaurada pacient i en la qual
cremava una espelma, i vaig restar vigilant fins a veure-la
profundament adormida. Em vaig quedar a la porta, sotjant
per una primíssima escletxa, l'espasa damunt la taula i a
l'abast de la mà, tal com prescrivien les instruccions, fins
que, a penes acabava de tocar la una de la nit, vaig veure
una cosa gran i negra que no distingia bé, que em semblà
que avançava reptant pels peus del llit i que, de sobte, va
abraonar-se sobre la gorja d'aquella desgraciada, on va anar
creixent i creixent fins a esdevenir, en pocs moments, una
massa ominosa i palpitant.
»Vaig quedar-me uns moments com petrificat. Vaig saltar
endavant, espasa en mà, mentre aquella negra criatura, tot
d'una començà a enretirar-se cap als peus del llit, s'hi
escapolí i fou llavors quan, dreta a una iarda del llit,
contemplant-me amb una lluïssor de continguda ferotgia i
d'horror, vaig veure Millarca.
Instantàniament, pensant qui sap què, vaig descarregar
la meva espasa sobre el seu cos. Vaig veure-la, però, il·lesa
al costat de la porta. Horroritzat, vaig anar-li a l'encontre i
vaig tornar a descarregar-li l'espasa. Havia desaparegut!
L'espasa era a terra: s'havia esmicolat en topar contra la
porta.
»No puc explicar-vos tot el que va succeir aquella nit
terrible. Tota la casa anava en dansa. L'espectre de Millarca
s'havia esvanit. La seva víctima, en canvi, s'anava
decandint visiblement. Va morir abans de l'alba».

El vell general estava molt agitat. Nosaltres no li dèiem

res. El meu pare va avançar-se unes passes i es posà a llegir
les inscripcions de les pedres tombals. Absort en aquesta
ocupació, va anar caminant fins a esmunyir-se per la porta
d'una capella lateral con si volgués prosseguir-hi les
recerques. El general, estintolat a la paret, s'eixugava els
ulls i respirava pesadament. Vaig sentir-me alleugerida en
escoltar les veus de Carmilla i de la Madame, que
s'acostaven. Les veus van callar.
Enmig d'aquella solitud, encara ressonant en l'aire
aquella història tan extraordinària que acabàvem d'escoltar,
relacionada amb grans i nobles difunts, els sepulcres dels
quals s'estaven enderrocant al voltant nostre enmig de pols
i d'heures i les vides dels quals oferien tantes connexions
amb el meu propi i misteriós cas, en aquell lloc encantat,
poblat d'ombres que a banda i banda projectava l'esponerós
fullatge, espès, que s'enlaira més amunt dels murs
impregnats de silenci, l'horror començà a dominar-me i el
meu cor a desesmar-se pensant que les meves amigues no
acudien a rompre, a capgirar aquella opressiva, tristíssima
escena.
El general tenia els ulls clavats en terra mentre, amb la
mà, es repenjava en el pedestal d'un sepulcre mig enrunat.
Travessant l'arcada estreta d'una porta, coronada amb un
d'aquells diables grotescos en els quals es delectava la
fantasia cínica i perversa dels escultors gòtics, vaig veure
amb alegria la formosa i esplèndida figura de Carmilla que
penetrava a la capella banyada en l'ombra.
Ja m'anava a alçar per parlar-li, ja responia amb un
somriure al seu radiant i captivador somriure quan, llançant
un crit, s'aixecà l'home venerable que seia al meu costat i,
agafant la destral que havia deixat el llenyataire, va
avançar unes passes. En veure'l, va operar-se un canvi
radical a la fesomia de Carmilla. Fou una transformació tan
instantània com horrible que semblà empènyer-la endarrere.
Abans jo no tingués temps de proferir un crit, el general
intentà colpejar-la amb totes les seves forces, si bé ella va
eludir el cop i, incòlume, va subjectar-lo pel canell amb la
seva minúscula maneta. Un moment, l'home va lluitar per a
alliberar el braç, però obri la mà, caigué a terra la destral i
la noia es va fer escàpola.
Fent tentines, va repenjar-se a la paret. Els cabells grisos
se li havien dreçat i, talment com si es trobés a les portes
de la mort, tenia el rostre cobert de suor.
L'espantosa escena només havia durat un moment. La
primera cosa que recordo fou la Madame, dreta al meu
costat, que repetia impacient una i altra vegada la mateixa
pregunta:
 —On és Mademoiselle Carmilla?
Finalment vaig poder respondre-li:
—No ho sé… No sabria dir-ho… Ha fugit cap allà… —tot
assenyalant la porta a través de la qual la Madame acabava
d'entrar— …fa només un minut o dos…
—Però si jo no m'he mogut del pas de la porta des que he
arribat amb Mademoiselle Carmilla… No l'he vista pas…
I tot seguit va començar a cridar Carmilla a totes les
portes, a tots els passadissos, des de totes les finestres. No
tingué cap resposta.
—Es feia dir Carmilla? —preguntà el general, que encara
no s'havia asserenat.
—Sí, Carmilla —vaig respondre.
—Ai, Déu meu, que aquesta és Millarca! —digué—. És la
mateixa persona que, temps ha, es feia dir Mircalla,
comtessa de Karnstein. Vés-te'n d'aquesta terra maleïda,
pobra desgraciada, tan de pressa com puguis. Corre cap a la
casa del capellà i queda-t'hi fins que vinguem nosaltres.
Marxa de pressa! Tant de bo no tornis a veure mai més
Carmilla. Aquí, ja no la trobaràs.
 15

Ordalia i execució

Mentre deia aquestes paraules, un dels homes més estranys

que he vist en ma vida va entrar a la capella per la mateixa
porta a través de la qual havia entrat i sortit Carmilla. Era
alt, estret de pit, carregat d'espatlles i anava vestit de
negre. Tenia un rostre fosc i ressec, solcat de fondes
arrugues i anava cofat amb un barret de forma molt curiosa
i ala ampla. La cabellera, llarga i grisosa, li queia sobre les
espatlles. Portava ulleres de muntura d'or i caminava molt a
poc a poc, arrossegant els peus. Tan aviat alçava el cap al
cel com l'abaixava a terra i lluïa en el rostre un somriure
perpetu. Els braços, llargs i prims, basculaven a banda i
banda del cos i les mans esprimatxades, vestides amb uns
guants negres que li venien massa grans, accionaven i
gesticulaven sumides en una evident abstracció.
—No en podia ser d'altre! —exclamà el general,
avançant-se, evidentment molt satisfet—. Estimat baró,
quina alegria de veure-us, no em pensava pas que ens
tornéssim a trobar tan aviat.
Al mateix temps va fer signe al meu pare, que ja havia
tornat, i va conduir envers ell aquell fantàstic cavaller a qui
donava el títol de baró. Va fer la presentació formal i tot
seguit entraren en arrencada conversa. El foraster va
treure's de la butxaca un full de paper que hi duia enrotllat i
el va desplegar sobre la gastada llosa d'una tomba que
tenia al costat. Duia una mena de llapis a la mà, amb el qual
es posà a traçar línies imaginàries d'un punt a l'altre del
paper i, per la seva manera de comparar el paper amb
determinats punts de l'edifici, vaig arribar a la conclusió que
era un plànol de la capella. Acompanyava les seves
paraules amb lectures ocasionals d'un llibre petitet i llardós,
de fulls esgrogueïts, coberts de lletra espessa.
Junts, van passar a una nau lateral, oposada al lloc on jo
em trobava, sense parar mai d'enraonar. Després
començaren a fer passes com aquell que pren mides i,
finalment, es van aturar en front d'una llosa d'una de les
parets laterals, que es posaren a examinar amb extrema
cura, tot apartant l'heura que penjava al damunt, gratant el
guix amb la virolla del bastó, fregant un punt o picant-ne un
altre. Finalment van posar al descobert l'existència d'una
gran làpida de marbre amb lletres gravades en relleu.
Ajudats pel llenyataire, que havia retornat, van trobar
una inscripció monumental i un escut cisellat que provaven
que aquell sepulcre era el de Mircalla, comtessa de
Karnstein, del qual s'havia perdut el rastre feia qui sap el
temps.
Tot i que el general no era home piadós, vaig veure que
aixecava les mans i els ulls al cel, en muda acció de gràcies.
—Demà —vaig sentir que deia— vindrà el comissari i que
la Inquisició actuï tal com mana la llei.
Girant-se després devers el vell de les ulleres d'or que
suara us he descrit, li donà uns afectuosos copets amb totes
dues mans i li digué:
—Baró, com podré donar-vos les gràcies? Com podrem
agrair-vos-ho tots? Vós heu alliberat la regió d'una calamitat
que des de fa més d'un segle era el flagell dels seus
habitants. Gràcies a Déu, finalment hem desemmascarat
l'infame enemic.
El meu pare, seguit pel general, va conduir el foraster a
part. Jo sabia que l'havia dut allà on les paraules no
poguessin ser oïdes per nosaltres, a fi d'exposar-li el meu
cas. El vaig veure que em mirava de reüll diverses vegades,
mentre continuaven parlant.
El meu pare, després, s'acostà a mi, em besà moltes
vegades i em digué:
—És hora de tomar a casa; abans, però, hem de pregar al
capellà, que no viu massa lluny d'aquí, que ens acompanyi
al schloss.
El prec fou escoltat, cosa per a mi molt agradable, ja que
em trobava extraordinàriament esgotada en arribar a casa.
La satisfacció, però, va esdevenir alarma en descobrir que
no hi havia noves de Carmilla. De l'escena que s'havia
desenvolupat a la ruïnosa capella no se me'n va donar cap
explicació: era ben evident que era un secret que, de
moment, el meu pare estava decidit a no revelar-me.
La sinistra absència de Carmilla em feia més horrible el
record de l'escena. Les disposicions que es prepararen per
aquella nit foren singulars. Aquella nit em farien companyia
a la meva cambra dos servents i la Madame. El sacerdot i el
meu pare feien guàrdia en el vestidor adjunt.
El sacerdot aquella nit féu certs solemnes ritus, la
finalitat dels quals jo no vaig entendre, com no entenia
tampoc les raons de les extraordinàries precaucions que es
prenien per la meva seguretat durant el meu somni.
Uns quants dies més tard ho vaig veure tot clar.
La desaparició de Carmilla va anar seguida de la
desaparició dels meus sofriments nocturns.
Sens dubte haureu sentit a parlar de la terrible
superstició que segueix mantenint-se a l'Estíria Inferior i
Superior, a Moràvia, a Silèsia, a la Sèrbia turca, a Polònia i
fins i tot a Rússia: la superstició que podríem dir-ne del
vampir.
Si serveix de quelcom el testimoni humà, recollit amb
tota mena de precaucions i solemnitat, per la via judicial,
davant d'innombrables comissions, cada una composta de
molts membres, escollits tots ells en virtut de la seva
integritat i intel·ligència i havent redactat informes
possiblement més voluminosos que en qualsevol altre tipus
de casos, seria difícil negar, fins i tot dubtar, de l'existència
d'aquest fenomen conegut amb el nom de vampirisme.
Pel que fa al meu parer, no conec cap teoria que expliqui
el que jo mateixa he presenciat i experimentat que no sigui
la subministrada per les antigues i ben documentades
creences del poble.
El dia següent, a la capella de Karnstein, van celebrar-se
els procediments que són normals en aquests casos. Va ser
oberta la tomba de la comtessa Mircalla; el general i el meu
pare reconegueren la pèrfida i formosa hostessa, el seu
rostre ara descobert i a la vista. Tot i que havien
transcorregut cent cinquanta anys del seu enterrament, els
trets del seu rostre tenien l'escalfor de la vida. Els ulls eren
oberts, el taüt no exhalava ferum de mort. Els dos metges,
un representant de la part oficial, l'altre del que havia
promogut la investigació, testimoniaren el fet meravellós:
que existia respiració, lleu però apreciable, i el moviment
corresponent del cor. Els membres conservaven la
flexibilitat, la carn era elàstica, mentre que el taüt de plom
era ple de sang, en la qual i fins una profunditat de set
polzades estava submergit el cos. Heus aquí, doncs, ben
evidents els signes i proves de vampirisme. El cos, per tant,
seguint una antiga pràctica, va ser aixecat i, dins el cor, fou
enfonsada una lancinant estaca. La vampiressa va proferir
llavors un xiscle esgarrifós, molt semblant al que emet un
ésser viu en el moment del darrer sospir. Aleshores, fou
decapitada i, pel coll cercenat, eixí un torrent de sang. Cap i
cos foren dipositats sobre una pila de llenya i reduïts a
cendres, que foren espargides sobre l'aigua del riu i
emportades lluny pel corrent.
I aquell territori va quedar alliberat per sempre més de
les visites de la vampiressa.
El meu pare conserva una còpia de l'informe de la
Comissió Imperial on hi figuren les signatures de tots els
presents, com a testimoni verificador. Aquest document
oficial m'ha servit per la redacció de la descripció sumària
d'aquesta darrera i repugnant escena.
 16

Conclusió

Pensareu que he escrit aquesta historia amb gran serenitat.

Res més lluny de la veritat. No puc pensar-hi sense
experimentar una gran agitació. Si no m'haguéssiu
expressat tantes vegades el vostre sincer desig de conèixer-
la, res no m'hauria pogut induir a lliurar-me a una tasca que
desencaixarà els meus nervis per espai de molts mesos i
projectarà sobre mi l'ombra d'aquell mateix inexpressable
horror que, anys després del meu alliberament, encara
continuava martiritzant els meus dies i les meves nits i feia
esdevenir més desoladora la meva soledat.
Deixeu-me dir-vos encara una o dues paraules més sobre
aquell singular baró Vordenburg, amb els coneixements del
qual estem en deute per haver- nos portat al descobriment
del sepulcre de la comtessa Mircalla.
Tenia la seva residència a Gratz, on vivia d'una renda
modesta: tot el que restava de les principesques
possessions que en d'altres temps van pertànyer a la seva
família, a l'Estíria Superior. Havia consagrat la seva vida a la
minuciosa, a la laboriosa investigació de la tradició
meravellosament autentificada del vampirisme. Disposava
de totes les obres, grans i petites, sobre la matèria: Magia
Posthuma, Phlegon de Mirabilibus, Augustinus de cura pro
Mortuis, Philosophicae et Christianae Cogitationes de
Vampiris, per John Christofer Herenberg i mil més encara, de
les quals recordo únicament les poques que va deixar al
meu pare.
Posseïa un voluminós sumari de tots els casos judicials,
del qual havia extret un sistema de principis que sembla
governar —en alguns casos sempre i en d'altres
ocasionalment— la condició del vampir. Diré de passada que
la pal·lidesa mortal atribuïda a aquesta mena de revenants
és, només, una melodramàtica ficció. Tant a la tomba com
quan fan acte de presència a la societat humana, presenten
tota l'aparença de vida saludable. Dins els taüts, en ser
descoberts a la llum, ofereixen tots els símptomes
enumerats en el cas de la comtessa Karnstein, morta des de
qui sap quan, i que demostren la condició pròpia dels
vampirs.
Com surten dels seus sepulcres i com hi retornen a
determinades hores del dia i cada dia, sense remoure el
guix ni deixar rastre de pertorbació en el taüt ni en la
mortalla, és cosa admesa des de sempre com
manifestament inexplicable.
L'existència amfíbia del vampir és corroborada per la
dormida que fa diàriament en el sepulcre. La infame
cobejança de sang fresca li aporta la vigoria necessària a la
seva existència fora de la tomba. El vampir és procliu a una
fascinació impregnada de progressiva vehemència,
semblant a la passió amorosa, davant de certes persones.
En la persecució d'aquestes persones desplega una
paciència i un enginy inesgotables, ja que l'accés a
l'objectiu que s'ha fixat pot trobar-se obstaculitzat de mil
maneres. Mai es fa enrere si no ha sadollat la seva passió ni
ha exhaurit la vida de l'anhelada víctima. En aquests casos
aparionarà i perllongarà la criminal delectança amb el
refinament d'un epicuri i la potenciarà mitjançant les
aproximacions graduals d'un arterós festeig. En casos com
aquest sembla cercar simpatia i consentiment. En d'altres,
més habituals, apunta directament a l'objectiu, subjuga amb
violència i, sovint, asseca i esgota la víctima en un sol
banquet.
És evident que el vampir està sotmès, en determinades
situacions, a unes condicions especials. En el cas particular
que us he exposat, Mircalla semblava estar limitada a un
nom que, si no era el seu vertader, almenys reproduïa,
sense la supressió ni la incorporació de cap lletra, les que el
formaven anagramàticament. Carmilla feia el mateix que
havia fet Millarca.
El meu pare va exposar al baró Vordenburg, que va
romandre amb nosaltres dues o tres setmanes després de
l'expulsió de Carmilla, la història del noble moravià i del
vampir del cementiri de Karnstein i preguntà després al baró
com havia descobert la posició exacta del sepulcre de la
comtessa Millarca, que per tant de temps havia estat
ignorada. Els trets grotescos del baró van frunzir-se en
misteriós somriure: baixà els ulls i fità, tot somrient, el
gastat estoig de les ulleres, que no parava de toquetejar.
Després, alçant els ulls, digué:
—Conservo molts diaris i d'altres papers escrits per
aquell home notable. El més curiós de tots és un que parla
de la visita a Karnstein, de la qual m'heu parlat. La tradició
ha distorsionat i descolorit una mica les coses. És possible
que fos considerat un noble moravià, perquè s'havia
traslladat a viure a aquelles terres i, a més, era noble. En
realitat, però, era nadiu de l'Estíria Superior. La qual cosa
equival a dir que, en els temps de la seva primera joventut
fou un apassionat i afavorit amant de la formosa Mircalla,
comtessa de Karnstein. La mort sobtada d'aquesta el va
sumir en immens desconsol. Forma part de la natura dels
vampirs el fet de créixer i multiplicar-se, si bé seguint una
llei comprovada i pròpia hi ha vegades que no succeeix
aquest fet.
«Imagineu un territori inicialment sense el més mínim
rastre d'aquesta pesta. Com s'inicia, com va multiplicant-se?
Us ho vaig a explicar. Una persona, més o menys malvada,
posa fi a la seva vida. En determinades circumstàncies, un
suïcida esdevé un vampir. Convertit en espectre, visita el
éssers vius mentre dormen; en morir aquests, de manera
gairebé invariable, esdevenen vampirs quan són a la tomba.
Això fou el que succeí en el cas de l'encisadora Mircalla,
embruixada per un d'aquests diables. El meu avantpassat,
Vordenburg, el títol del qual jo porto encara, va descobrir
molt aviat aquest fet i, després dels estudis que dedicà a
aquesta qüestió, va descobrir-ne molts més.
»Entre d'altres conclusions, va comprendre que, tard o
d'hora, cauria sobre la difunta comtessa, que en vida havia
estat la seva amor idolatrada, la sospita de vampirisme. El
fet que un dia algú profanés les seves despulles i els fes
l'ultratge d'una execució pòstuma el revoltava, per molts
greuges que es poguessin fer a la finada. Tenia un curiós
document que demostrava que el vampir, en ser arrencat
de la seva amfíbia existència, és projectat a una vida molt
més horrible encara, i decidí salvar Mircalla, en d'altre
temps la seva estimada, d'aquell destí.
»Va adoptar un estratagema: va traslladar-se aquí i,
fingint el trasllat de les despulles, pretenia la destrucció
efectiva del sepulcre. Més endavant, vençut pel pes de
l'edat i considerant les escenes que havia deixat al seu
darrera, a la distància dels anys transcorreguts, li va
semblar que veia les coses amb un esperit diferent i
considerà amb horror el que havia fet. Decidí, doncs, fer els
plànols i redactar les notes que em guiaren fins el lloc i
confessar el seu engany. Si tenia altres projectes en el
mateix sentit, la mort li impedí dur-los a la pràctica i, tot i
ser massa tard per a moltes persones, la mà d'un
descendent llunyà, ha dirigit finalment la persecució cap al
cau de la bèstia».
Encara vam seguir enraonant una bona estona i, entre
d'altres coses, va dir aquestes paraules:
—Un dels signes que denuncien el vampir és la força de
les seves mans. La maneta de Mircalla es tancà com una
argolla de ferro entorn el canell del general quan va voler
descarregar-li el cop de destral. No obstant, la força no es
limita a la pressió, sinó que deixa com una mena
d'entumiment en el membre que n'és objecte, del qual li
costa molt alliberar-se'n si té la sort de desfer-se'n algun
dia.
A la primavera següent, vaig fer un viatge a Itàlia amb el
meu pare. Vam ser absents de casa més d'un any. Fou molt
abans que s'apaivagués el terror dels darrers
esdeveniments, però fins avui la imatge de Carmilla
continua visitant-me amb ambigües alternances: de
vegades és aquella noia bellíssima, juganera, lànguida; de
vegades és aquell diable convuls que vaig veure un dia a
l'església mig enderrocada i, sovint, em desvetllo esverada
d'un somni i em sembla d'haver escoltat la passa lleugera
de Carmilla travessant la porta de la sala.
JOSEPH SHERIDAN LE FANU. (Dublín, Irlanda, 1814-1873). Va
néixer en el si d'una família hugonot. Va ser educat pel seu
pare, clergue, per tutors privats i, finalment, al Trinity
College de Dublín. Es va col·legiar d'advocat en 1839, però
mai va arribar a exercir i aviat abandonaria el dret pel
periodisme. Va escriure balades, contes i poemes per a la
Dublin University Magazine, revista de la qual arribaria a ser
editor i propietari en 1861. Després de la mort de la seva
dona, en 1858, es va retirar de la vida social, arribant a ser
conegut com el «Príncep invisible». Es va convertir en poc
menys que un reclús, dedicant-se per complet a la seva
obra literària.
Va escriure algunes de les millors històries fantàstiques i
de terror del seu temps: La casa al costat del cementiri
(1863), Oncle Silas (1864), La rosa i la clau (1871), la
col·lecció En un vidre misteriós (1872) -que conté Carmilla,
Te verd i El conegut-, i la publicació pòstuma El vigilant i
altres històries macabres (1894).
Notes
[1]La denominació «upir» es troba atestada en els principals
tractats sobre vampirisme publicats al llarg del segle XVIII
com a una denominació paral·lela a la més habitual de
«vampir». Jacques Collin de Plancy, en un resum de les més
importants idees formulades fins al moment de la redacció
del seu Dictionnaire Infernal al voltant d'aquest tema
confrontava els dos termes occidentals que fan referència al
concepte de no-mort (vampir i upir) amb la denominació
d'arrel grega «Broucolaque» i la utilitzada pels naturals de
Ceilan en referència a aquesta figura («Katakhane»). Un
llistat que caldria ampliar amb l'accepció «Nosferatu» no
recollida pel compilador francès. Pel que fa a la plena
identitat dels dos termes occidentals cal fer referència
també a les Dissertations… de Dom Ajustin Calmet on el
benedictí exposa: «En el present segle, un nou escenari
s'obre als nostres ulls. Des de fa prop de seixanta anys a
Hongria, Moràvia, Silèsia, Polònia, es veuen —diuen—
homes morts que després de molts anys, o com a mínim
després de força mesos, retornen, parlen, caminen, infesten
les viles, maltracten els homes i el bestiar, xuclen la sang
dels seus parents, els fan emmalaltir i finalment els causen
la mort, de tal manera que l'únic mètode eficaç per a
deslliurar-se de les seves perilloses visites i de la seva
infecció, és exhumar-los, empalar-los, tallar-los el cap,
arrancar-los el cor o cremar-los. A aquests revinguts se'ls
coneix amb el nom d'"upirs" o "vampirs".»[Torna]
[2]Nosferatus, no morts, visitants d'ultratomba que
s'identifiquen amb els vampirs.[Torna]