PERSONA I CONTEXT I: PSICOLOGIA DELS GRUPS

TEMA 1. FONAMENTS I CONTEXTUALITZACIÓ DE LA PSICOLOGIA DELS GRUPS

La psicologia dels grups té els seus orígens a finals del segle XIX i
primera meitat del segle XX (contextualització històrica). En trobem
tres grans branques (filosòfica, aplicació practica i de recerca):
desenvolupament filosòfic, desenvolupament en el camp aplicat i
desenvolupament en el camp de la recerca.

Els filòsofs es comencen a preguntar per aquesta psicologia dels grups.

Es comencen a fer servir els grups amb diferents finalitats i
determinats metges comencen a descobrir que les teràpies en grup
donen millors resultats que les individuals. Apareix la psicologia dels
grups i com a objecte d’estudi la consciència.

Dintre de la branca filosòfica hi havia alguns autors que començaven a formular quina era millor manera de conviure en grup des d’una
perspectiva sociològica. Trobem 3 autors principals: Charles Fourier, Auguste Comte i Charles Cooley. Fourier planteja una societat utòpica
d’individus que treballen agrupats per preferències. Ell parla que una societat organitzada d’aquesta manera és més productiva i menys
conflictiva. Comte parla de que la dimensió moral de les persones té a veure amb la interacció social (importància de la família com a grup). I
després tenim a Cooley, diu que la societat està formada per grups primaris (grups petits amb relació directa; emocions i sentiments presents)
i grups secundaris (grups grans on la interacció directe no és tant possible).

També des de la branca filosòfica però amb perspectiva psicosocial tenim també a 3 autors destacats: Gustave Le Bon, Sigmund Freud i
William McDougall. Le Bon s’interessa per l’estudi de l’ànima de les masses. Considerava que les masses es movien sobretot per l’instint,
l’emoció,... i que aquestes eren molt més inferiors que l’individu. Freud, sobretot, a partir dels treballs de Le Bon, s’interessa per el paper que
tenen les masses. Destaca el paper del líder en els processos identificatius (pare, cap,...), després també, de les normes, el “superjò” on
interioritzem les normes socials i ens movem per aquestes. Freud pensava que les masses tenien una funció positiva, no com Le Bon.
Finalment tenim a McDougall, el qual estudia la ment col·lectiva i planteja una ment grupal en la societat a la que pertanyem i que transforma
la ment individual.

Quan parlem de l’àmbit aplicat comencem esmentant el camp de la clínica amb el Doctor Joseph Pratt. Al 1905 funda la Clinica de Control del
Pensament a Boston per malalts per tuberculosi. el més important en el tractament era la higiene, tenir-ho tot ventilat i els hàbits saludables; a
part de la medicació. Al Doctor Pratt se li va acudir fer sessions col·lectives i va descobrir que els tractaments eren més eficaços quan es feia de
manera conjunta i no individual. Això passava perquè el fet d’haver de donar explicacions, no només al Doctor, sinó que també als altres
pacients, s’ho prenien més en serio i tenien més cura. Utilitzava la felicitació, el reconeixement,... Vist això van haver altres metges com Marsh
i Snowden que van seguir el mètode del Dr. Pratt. Marsh va incorporar els familiars del malalt i personal de l’hospital a les reunions i Snowden
va aplicar el mètode de classe impartint un cicle de conferències sobre les malalties mentals per promoure que cada malalt establis una relació
entre el tema tractat i la seva malaltia. Al haver una crisi econòmica als Estats Units i veure que els tractaments en grup eren més econòmics
que els individuals, T. Burrow, A. Wolf, P. Schilder, L. Wender,... van aplicar-ho en l’àmbit clínic.

Seguint amb l’àmbit aplicat, en la pedagogia trobem a August Aichhorn. Va organitzar un centre de reeducació per a joves delinqüents, sota la
influència de Freud, aplicant alguns principis entre els que es trobava reunir els joves en grups petits d’acord amb el tipus de dificultats que
presentaven. El comportament antisocial causat per experiències emocionals viscudes en la infantesa. Harvard Bussines School, en la dècada
de 1920, va crear el mètode pedagògic de l’estudi de casos en grups.

En l’àmbit aplicat, concretament en el de les organitzacions trobem a Elton Mayo i Alex Faickney Osborn. Mayo va dur a terme una sèrie
d’experiments sobre condicions ambientals i productivitat amb un grup de treballadores de la Western Electric Company (Chicago).
Importància dels factors grupals en la productivitat. Alex Faickney Osborn va crear la tècnica grupal del brainstorming en 1938 i inicialment va
sorgir en l’àmbit de la publicitat.

En el desenvolupament de recerca trobem els processos bàsics de grup. Les primeres investigacions es centren en els efectes del grup sobre
el rendiment de l’individu. Triplett estudia els efectes de la competència en el comportament individual. En un estudi de camp, ciclistes
obtenien millor temps si competien en grup que en solitari. En experiment de laboratori, nens obtenen millor resultats treballant en parelles
que en solitari. Moede estudia l’efecte de la presència d’un numero variables de persones sobre el treball individual. Observa que, a mida que
s’amplia el grup, disminueix el treball de cada membre -> ganduleria social. Alport va realitzar investigacions comparant el comportament
d’individus treballant sols o en presència d’altres sense competitivitat i obté resultats contradictoris (facilitació social). Més tard, Zajonc
observa que la presència d’altres facilita el rendiment en tasques senzilles i ben apreses, però el dificulta en comportaments o tasques
complexes.
També en el desenvolupament de recerca trobem la sociometria com a línia de recerca. Jacob Levy Moreno és el pare de la psicologia dels
grups. Va crear el psicodrama, aplicant tècniques d’improvisació teatral a la teràpia de grup. Investiga sobre la millora del clima social en
diferents grups i institucions. Crear el concepte de “lliure elecció”, base de la sociometria, en contraposició al concepte “d’associació lliure de
paraules” formulat per la psicoanàlisi. Va ser el primer a fer servir el terme “psicoteràpia de grup”. La dinàmica de grups com a línia de recerca
amb Kurt Lewin. És considerat com un dels pioners de la psicologia social moderna. Construeix el concepte de “camp perceptiu”, segons el
qual tota observació depèn del conjunt de forces que interactuen en cada moment. Va dur a terme en 1938 una famosa investigació sobre els
efectes que els estils de lideratge autocràtic, democràtic i “laissez-faire” produeixen en el clima grupal. Al 1936 comença a crear grups de
formació o T-group amb la idea de prendre consciència i aprendre de les actituds que la persona adopta davant els altres.

En una contextualització disciplinar parlem de la biologia, la psicologia, l’antropologia i la sociologia a partir de l’esquema de Parsons. La
psicologia dels grups es troba entre la psicologia i la sociologia.

Teories col·lectivistes (característiques):

 Existència d’una clara discontinuïtat entre la conducta individual i la d’aquests mateixos subjectes quan formen part d’un grup.
 Existència d’una “ment grupal” diferent de la de cada individu i capaç d’anular o restringir en determinades circumstàncies la
personalitat conscient d’aquests.
 El comportament individual en situacions grupals d’explicar a partir de mecanismes psicològics de desindividuació, contagi i
suggestió.
 El comportament individual s’explica per allò que és social.
 En les investigacions, es fa servir com a variable independent i se li atribueixen propietats causals sobre el comportament dels
individus (ex.: millor “crono” del ciclista que competeix en grup).

Teories individualistes (característiques):

 Neguen que el grup tingui una existència diferenciada dels individus que el composen (negació de la “ment grupal”).
 Es basen en postulats conductistes.
 El grup és el resultat dels processos psicològics dels individus. Els fets grupals s’expliquen a partir dels processos mentals individuals.
 La conducta grupal es pot induir artificialment a partir d’una simple categorització, sense necessitat d’una experiència concreta de
grup (“paradigma de grup mínim”). Els grups fonamentals en la ment dels individus.

Teories interaccionistes (característiques):

 La conducta individual produeix la vida social, alhora que es veu transformada per aquesta. La influència individu-grup és reciproca.
 El grup és més que la suma de les parts.
 La conducta grupal es descriu preferiblement en termes de multicausalitat més que no pas en termes de causalitat lineal.
 Ex.: el fenomen de la conformitat grupal pot referir-se a un estat produït com a conseqüència de certs processos, però també a un
estat que provoca certs resultats posteriors.
TEMA 2. EL GRUP: CONCEPTE I DIFERENTS CLASSIFICACIONS
Què és un grup? No hi ha una definició universalment acceptada i hi ha molts tipus de grups diferents entre ells. Es fan servir dos criteris:

MODEL DE COHESIÓ SOCIAL O INTERDEPENDÈNCIA

 Les persones s’agrupen quan s’adonen que només poden aconseguir el que volen a través d’una actuació conjunta i coordinació
(interdependència).
 Hi ha dos tipus d’interdependència:
o de destí: els membres del grup tenen un destí comú.
o de tasca o de resultats: els èxits de cada individu tenen implicacions en els èxits dels altres.
 La cohesió és l’element clau perquè un grup es pugui considerar com a tal.
 Els resultats influeixen sobre la cohesió i la condicionen.
 Criteris que s’han fet servir tradicionalment:
o Interindependència.
o Estructura social.
o Interacció cara a cara.
o Relació estable entre els membres.
o Objectius comuns.
 Exemples: família, departament d’empresa, partits polítics, grup d’amics, grup de treball,...

MODEL DE LA IDENTIFICACIÓ SOCIAL

 Hi ha grups que no compleixen els criteris anteriors. Per a molts individus, la pertinença a ells és fonamental i poden tenir gran
influència sobre el seu comportament. Es poden definir des d’una perspectiva més subjectiva, més psicològics o cognitiva, en termes
de categories del jo. Exemples: el gènere, la nacionalitat, l’ètnia, la categoria professional,...
 Criteris que fa servir:
o Que hi hagi consciència o percepció subjectiva de pertinença.
o El grup es defineix i és definit atenent a criteris interns (ex.: valors, ideologies, pensaments,...) o externs (ex.: color d’ulls,
ser universitari) d’identificació grupal. Ex.: són estudiants/és estudiant.
o 3 components de la identificació grupal: cognitiu (consciència de pertànyer a un grup), avaluatiu (imatge o prestigi que et
dona pertànyer a aquest grup) i emocional (com et sents dins del grup).
 Què fa que un conjunt d’individus es percebi a sí mateix com a diferent d’altres grups?
o Categorització: procés cognitiu que simplifica la percepció, estructurant i reduint a un nombre manejable de categories la
gran variabilitat d’estímuls a què s’enfronta una persona. Doble direcció: deductiva (ex.: ets alemany i ets molt rígid) i
inductiva (ex.: ets rata perquè ets català).
 Efectes de la categorització (Tajfel):
 Accentuació de les diferències entre els membres del propi grup i els d’altres grups o categories
(diferències intercategorials).
 Accentuació de les semblances entre els membres del mateix grup o categoria (semblances
intracategorials).
 Favoritisme cap al propi grup.

Què és un grup? Algunes definicions.

 HARRÉ (1962): “Els membres del grup estan en interacció els uns amb els altres, comparteixen una fita en comú i un conjunt de
normes, i desenvolupen diferents rols en una xarxa d’atracció interpersonal”.
 McDAVID & HARARI (1968): "Sistema organitzat de dos o més individus associats de forma tal que possibiliten funcions comuns,
estableixen relacions de rols i fixen normes que regulen el comportament del grup i dels seus membres”.
 SHERIF (1979): “Unitat social que: a) consta d’una pluralitat d’individus que mantenen una certa relació d’interdependència (quant
a status i funció), durant un cert temps, i b) amb uns valors o normes acceptats de manera expressada o tàcita, que regulen el
comportament de cada individu respecte el grup”.
 TAJFEL & TURNER (1986): “Conjunt d’individus que es perceben a ells mateixos com a membres de la mateixa categoria social, que
comparteixen alguna implicació emocional respecte a la definició compartida d’ells mateixos i que arriben a algun grau de consens
social envers l’avaluació del seu propi grup i la seva pertinença al mateix”.
 LERSCH (1990): “Persones que es perceben amb la consciència de nosaltres”.

Per què les persones formen grups? Perquè tenim unes necessitats de tipus social, de pertinença, i les cobrim quan estem en grup.
Funcions dels grups:
 Promoure la integració social, establir vincles entre les persones, satisfer la necessitat de afiliació i el sentiment de pertinença.
 Facilitar la consecució d’allò que la persona desitja.
 Proporcionar coneixements i informació; protecció i seguretat.
 La percepció d’afinitats o semblances i la valoració positiva de les activitats o dels objectius del grup.
 La contribució a establir una identitat social positiva com a part de l’autoconcepte. Com més restricció, més autoconcepte.
Classificació dels grups
 Grups primaris:
o Relació directa dels seus membres (cara a cara).
o Nombre restringit de membres (20).
o Certa durada en el temps.
o Relació afectiva entre els seus membres.
o Consciència de “nosaltres”.
o Sentiment de simpatia i identificació amb els objectius grupals.
o Unitat psicològica específica que solidaritza els seus membres entre si respecte d'altres grups i del seu entorn social.
o Existència de normes que formen un codi de valors (conducta).
o Emocions i sentiments col·lectius.
o Estructura informal que posiciona els membres.
 Grups secundaris:
o La relació no és directa.
o Es coneix l’existència dels altres, però sense integració ni llaços afectius (en la totalitat).
o Són més objecte d’estudi de la sociologia que de la psicologia.

Criteris de classificació:
 Interacció: primaris o secundaris.
 Nombre de membres: grans o petits.
 Funcions necessàries: organitzats o no organitzats.
 Flux de membres: oberts o tancats.
 Durada en el temps: permanents o temporals.
 Origen: naturals o ad hoc.
 Sentiment d’afiliació: de pertinença o de referencia.
o Pertinença: s’hi pertany de fet per naixença o per circumstancies de la vida. La pertinença no sempre és voluntària.
o Referència: són escollits lliurement. Influeixen en el comportament, valors,... Tenen una doble funció: comparativa (com a
model) i normativa (la conducta s’ajusta a les normes del grup amb l’aspiració de formar-ne part).
 Característiques dels membres: homogenis o heterogenis.
 Àmbit d’actuació: psicosocial (experiencials), pedagògic, terapèutic, laboral, lúdic, esportiu, socio-cultural, religiós, de creixement,…

La família
Té un paper molt important en el procés de socialització, el qual és el procés d’influència entre una persona i els seus semblants, que resulta
d’acceptar les pautes de comportament social i d’adaptar-se a elles. El grup és un element imprescindible per a la socialització del individu.

Hi ha una primera socialització anomenada primària, la qual es troba a la primera infància, al nucli familiar i hi ha un component afectiu-
emocional. La segona socialització, secundaria, és la internalització “d’altres mons”, incidència de les institucions socials.

Els processos d’individuació i de socialització tenen a veure amb la identitat social. Hi ha una necessitat de ser i de pertànyer. Aquella frontera
entre el self i els altres involucra molt a la família. I el manteniment de les propietats individuals malgrat els canvis imposats pel sistema.

Família sana
Diversos autors han parlat del concepte de família, concretament de la família sana, com ara Pollack (1957). Parla de la interindependència
basada en la satisfacció de la parella, la primacia de sentiments positius vs la parella, la promoció de relacions sanes entre germans i les
relacions pares-fills que promouen intercanvi mutu. Whitfield (1993) i Minuchin (1977) també en parlen i per ells una família sana es basa en
la bona comunicació basada en límits personals clars i pautes que regeixen la jerarquia, la complementarietat de funcions, els límits i la
llibertat dins el grup. I per Meneses (1967) el correcte exercici de l’autoritat és la clau per una família sana.

Família funcional
Hansen (1981) parla del concepte de la família funcional on l’estil de vida és tranquil i relaxat, estil de comunicació clara i directa, sense poder
autoritari ni repressiu, resolució abans possible de problemes, relacions interpersonals caracteritzades per l’acord, les expectatives realistes i
l’interès pels demes i part del temps per compartir interessos. Per últim, Solís (1962) diu que una família funcional són grups organitzats:
condicions materials i morals; amb pautes de regulació interpersonal.
TEMA 3. ESTRUCTURA DELS GRUPS
L’estructura seria la forma en que les persones basen una coordinació i distribució dels elements que componen el grup, així com la seva
consistència, estabilitat i el patró de relació entre ells.

Els elements de la definició són els següents:

 Ordre i distribució dels elements que el formen.
 Consistència i estabilitat en la disposició d’aquests elements.
 Existència d’uns patrons o models de relació entre ells.

Característiques distintives de l’estructura:

 Tots els grups la tenen, ni que sigui en un nivell rudimentari.
 Un cop consolidada, no canvia fàcilment.
 Incrementa la fluïdesa de la interacció i, per tant, la comunicació i l’eficàcia dels grups. L’èxit de les accions que durà a terme el grup
estarà relacionat amb el fet que les conductes dels altres sigui previsible.

COMPONENTS DE L’ESTRUCTURA GRUPAL. RODA (1999) recopila els components a partir de diferents autors i proposa els següents:
 Estatus
 Rols
 Normes
 Lideratge
 Xarxa de comunicació
 Composició del grup (alguns autors l’afegeixen)
 Mida del grup (alguns autors l’afegeixen)

COMPOSICIÓ DEL GRUP:

 Una composició heterogènia promou les oportunitats d’aprenentatge en el grup (STOCK, 1975), però dificulta la consolidació d’una
estructura formal de relacions entre els seus membres per la major presencia de problemes de comunicació i lideratge
(HUSERNMAN, 1979).
 L’excés d’heterogeneitat pot dificultar els processos d’aprenentatge generant un tipus d’interaccio denominat “dinàmica de
complaença”, en la qual els subjectes amb menys nivell cognitiu no integrarien els nous coneixements. Ha d’existir una certa
reciprocitat (MUGNY I DOISE, 1983).

MIDA DEL GRUP:

 No hi ha un numero ideal a priori per aconseguir un funcionament òptim del grup, però algunes investigacions apunten que els grups
de 5 membres són els que generen un nivell de satisfacció més alt.
 Menys de 5 membres genera més inhibicions en la comunicació i més de 5 genera més dificultat per organitzar-se, un increment de
l’agressivitat i de la competitivitat.
 Número parell o senar? En els grups parells s’observen més desavinences, mentre que els senars faciliten la formació de majories i la
presa de decisions.

ESTATUS: fa referència a l’ordre o posicionament jeràrquic que ocupa una persona en un grup en funció de certes dimensions.
 Tot estatus comporta una valoració o prestigi associat al mateix, així com un conjunt de drets i obligacions.
 L’estatus o posicionament jeràrquic es produeix d’acord amb tres criteris: activitat, habilitat en les tasques grupals i atracció o
simpatia.
 Les valoracions que els membres del grup facin un dels altres en cada un d’aquests criteris donarà als diferents estatus.
 Classificació:
o Líder: altes valoracions en els tres criteris.
o Especialista en tasca: altes valoracions en activitat i habilitat, però no tant en simpatia.
o Especialista social: alt en simpatia, però baix en habilitat i activitat.
o Desviat hiperactiu: activitat frenètica, però baixa habilitat i simpatia.
o Desviat hipoactiu: baixes valoracions en els tres criteris. Sovint és el boc expiatori.

ROLS: és el conjunt de conductes que realitza o que s’espera que realitzi un individu en un grup en funció de l’estatus que ocupa (conducta
esperada). Patró de conductes relativament estables. Pot ser assignat formalment (normalment pel cap o qui tingui autoritat en el grup) o
sorgir de manera espontània. El rol contribueix a crear una identitat.
  Problemes de rol:
o Extensió del rol a situacions extragrupals.
o Ambigüitat de rol: manca informació sobre les conductes pròpies del rol.
o Conflicte de rol: una mateixa persona ocupa rols diferents que reclamen conductes incompatibles.

 Concepció de rol:
o Dimensió situacional: conjunt d’expectatives vinculades a una determinada posició en el grup, amb independència de la
persona que l’exerceix. És la idea clàssica del rol com a paper de l’actor dintre d’una representació teatral.
o Dimensió personal: el rol respon a una vocació personal de cada persona, a unes actituds que predisposen la persona a
actuar d’una manera determinada en un grup. Les persones tendeixen a repetir sempre els mateixos comportaments
dintre d’un grup.

Classificacions de rols:
 Classificació de BENNE I SHEATS:
o Rol de tasca: aquells que es relacionen directament amb la solució dels problemes que sorgeixen en el grup i/o amb la
consecució dels seus objectius.
o Rols de cohesió: conductes que tendeixen a reforçar la cohesió i el manteniment del grup.
o Rols individuals: pretenen la satisfacció de necessitats individuals fins i tot en prejudici del grup.

 Classificació de BELBIN (1981). Parla de 9 rols de treball en equip:

o Desafiant o “Plant” (mental): desafiar les pràctiques existents i introduir noves formes de veure les coses.
o Investigador de recursos (social): recopilar i mantenir actualitzada la informació que es genera fora de l’equip. Establir
contactes externs.
o Coordinador (social): controlar i coordinar els recursos dins del grup.
o Impulsor o “Shaper” (acció): aconseguir que el grup actuï, que els situacions es belluguin.
o Controlador-avaluador (mental): anàlisi dels problemes. Avaluar les idees i les possibles solucions per garantir decisions
ben fonamentades.
o Cohesionador (social): construir a partir de les aportacions dels altres. Facilitar la comunicació i mantenir un bon clima de
treball.
o Implementador (acció): convertir els conceptes en plans i procediments pràctics de treball. Implantar, de forma
sistemàtica i eficient, els plans aprovats.
o Finalitzador (acció): assegurar-se que es faci tot. Mantenir els programes i calendaris de treball.
o Especialista (mental): proveir coneixements i habilitats singulars. Pot ser algú convidat temporalment per tractar temes
específics.

 Classificació de BALES: a través d’unes graelles d’informació analitza i observa quin tipus d’interacció hi ha entre una persona del
grup amb les altres persones d’aquest. Diu que hi ha 12 categories o tipus d’interacció.
o Les tres primeres (interaccions positives) i les tres ultimes (interaccions negatives) són categories que tenen a veure amb
una interacció emocional. Les sis del mig són interaccions que tenen a veure amb la tasca (objectiu,...).
 1. Solidaritat: dona prova de solidaritat, ajuda, valora els altres.
 2. Distensió: intenta disminuir la tensió, fa broma, riu, es declara satisfet.
 3. Acord: dona la seva conformitat, accepta tàcitament, comprèn.
 12. Antagonisme: dona proves d’oposició, denigra els altres, s’afirma a si mateix.
 11. Tensió: manifesta tensió, demana ajuda, es retira de la discussió.
 10. Desacord: desaprova, rebutja passivament, nega el seu ajut.
 4. Fa suggeriments i dona indicacions, respectant la llibertat dels altres.
 5. Dona la seva opinió, analitza, expressa els seus sentiments i els seus desitjos.
 6. Dona orientació, informació, repeteix, aclareix, confirma.
 7. Sol·licita orientació, informació, repetició, confirmació.
 8. Sol·licita una opinió, una avaluació, una anàlisi, l’expressió d’acció.
 9. Sol·licita suggeriment, instrucció, mitjans possibles d’acció.
o Adaptació de VENDRELL i col·laboradors (1999): 6 categories.
 1. Afinitat (categories 1 i 2).
 2. Acord (cat. 3).
 3. Continguts (cat. 5, 6, 7 i 8).
 4. Suggeriments (cat. 4 i 9).
 5. Desacord (cat. 10).
 6. Antagonisme (cat. 11 i 12).
  Sociograma (JACOB L. MORENO): representació gràfica de les relacions informals entre individus d’un grup. Per observació directa. A
través del test sociomètric: a qui escolliries en primer lloc per..., a qui escolliries en últim lloc per..., qui creus que t’ha triat en el
primer lloc, qui creus que t’ha triat en l’últim lloc.

NORMA:
 ROMMETVEIT defineix la norma social com a uniformitat de conducta (el que tothom fa), com a pressió social i com a interpretació
de la realitat.
 SHERIF & SHERIF defineix una norma com l’escala de valors que defineix un rang de conductes i actituds acceptables (i inacceptables)
per als membres d’una unitat social.
 Quina funció tenen les normes?
o Marc de referència per interpretar el món.
o Necessàries per coordinar les activitats de cada membre del grup.
o Redueixen la incertesa i la inseguretat sobre el comportament adequat en cada moment.
o Disminueixen el risc de conflictes entre els membres del grup com a reguladores de conducta que són.
o Poden servir per distingir-se socialment d’altres (forma de vestir, estil de pentinat, llenguatge,...).
 Com es formen les normes?
o Normes institucionals: establertes pel líder, autoritat externa o context social més ampli.
o Normes voluntàries: negociables entre els membres del grup, les quals són creades per ells (ex.: en un equip de futbol si
arribes tard reps una sanció econòmica).
o Normes evolucionades: van emergint gradualment a partir del propi desenvolupament del grup (ex.: conductes que
satisfan una persona són apreses per altres membres del grup i es van estenent a la resta).

 Per què s’accepten les normes (conformitat)? Segons DEUTSCH I GERARD

o Influència informativa: s’accepta la conducta de la majoria com a font d’informació per interpretar la realitat. Tots tenim
“mini teories” que ens ajuden a guiar les nostres accions i a interpretar fets socials. El que fan els altres ens aporta
informació sobre la correcció de les nostres creences.
o Influència normativa: l’acceptació de les normes es produeix com a forma de buscar el reconeixement del grup i/o evitar-
ne el rebuig o el càstig.

 Transgressió de les normes (saltar-se-les):

o Model del càlcul social (HOMANS): els membres que es senten més lliures per comportar-se diferent a la resta són els que
es troben en els extrems superiors i inferior de l’estatus. El risc d’equivocar-se es compensa pel possible benefici.
o Model de sistema de crèdits (HOLLANDER): cada membre del grup gaudeix d’un cert crèdit entès com a disposicions
favorables dels altres cap al membre. Com més gran és el crèdit social de què disposa, més llibertat per desviar-se de la
majoria i actuar de forma no conformista.
o Perspectiva de la identitat social: els grups com a categories socials busquen reforçar la identitat social positiva i
diferenciada. Qui es desvia de la norma posa en perill la confiança de les persones del endogrup pel que fa a les
característiques i diferències amb l’exogrup.

LIDERATGE: és l’acció d’influir sobre els altres, induint-los a cooperar per aconseguir algun objectiu que com a grup es consideri desitjable.
Però per fer això, la persona que ho fa ha de tenir poder (capacitat d’una persona per a controlar i influir sobre d’altres).
 Les dues principals funcions del líder són:
o Cohesionar i mantenir al grup unit.
o Facilitar la consecució de mitjans que permetin aconseguir els objectius col·lectius.
 Tipus de lideratge:
o Lideratge formal: el seu poder ve donat per la línia jeràrquica del grup formal. És el seu poder legítim. Influeix de dalt cap
a baix.
o Lideratge informal: té el poder que li atorga el grup que li dona suport. És el propi grup el que l’escull. Influeix de baix cap
a dalt.
 Fonts de poder (en forma de piràmide de jerarquia):
o Legítim: derivat de l’organització estructurada jeràrquicament.
o Expert: basat en l’autoritat que dona la possessió de coneixements
específics sobre determinats temes.
o Carismàtic: el que té la persona que és admirada per les seves
qualitats personals com a model a seguir.
o Premiador: relacionat amb la capacitat per recompensar.
o Coercitiu: representa la capacitat per castigar i sancionar.
TEORIES DEL LIDERATGE: entre tots els estudis que s’han fet podem trobar 4 tipus de teories diferents. Tenen dos possibles enfocaments, és a
dir, les que es centren en els trets de la personalitat (innatisme) i les que diuen que es pot aprendre, d’alguna manera, a ser líder. També tenim
una mirada universalista i una mirada contingent.

Trets de personalitat més freqüents en el líder:

 Trets motivacionals:
o Motivació vers l’èxit i els reptes.
o Motivació per influir sobre els altres.
 Capacitats i sociabilitat:
o Coneixements rellevants per al funcionament del grup.
o Competència cognitiva per integrar i interpretar grans quantitats d’informació.
o Competència social.
o Autoconfiança en les seves pròpies competències.
o Fiabilitat que el converteix en una persona de confiança per als seus seguidors.
o Flexibilitat per adaptar el seu comportament a diferents seguidors i situacions.

Teories universalistes/conductuals:
 Autocràcia/democràcia (LEWIN, LIPPITT I WHITE).
o Autoritari: centrat en l’activitat, no en les necessitats del grup. Presa de decisions personals. El grup és un executor
d’ordres. Reaccions agressives, tendència apàtica. Rendiment alt al principi, després baixa. Quan el líder no hi és, el grup no
treballa.
o Democràtic: participació del grup en la realització dels objectius i en l’avaluació dels resultats. Sensació de grup, rendiment
més igualat, més creativitat.
o Laissez-faire: totes les decisions es deixen al grup, no hi ha avaluació ni control per part del líder. Tendència a la
desorganització, rendiment baix.

 Quatre sistemes de direcció (LIKERT):

o Autoritari explotador: jerarquitzat i autoritari. Confiança nul·la en el grup. Objectius definits per la cúpula. Comunicació
descendent. Disciplina, control, coacció. Por, pressió i càstig.
o Autoritari benvolent: autoritari amb confiança i condescendència cap als membres del grup. Inici comunicació ascendent.
Lloança i càstig.
o Consultiu: presa de decisions unilaterals, però amb consulta prèvia.
o Participatiu: decisions preses en grup. Responsabilitats repartides. Confiança i bona coordinació. Reconeixement
econòmic, lloança, premis grupals, participació del grup en les decisions.

Model contingent (FIEDLER): estils del líder.

 Estil orientat a les persones: tolerants, preocupats per les relacions socials, no directius.
 Estil orientat a la tasca: directius, controladors del treball.
 Cal tenir en compte, també:
o Relacions entre el líder i membres.
o Estructura de la tasca.
o Poder formal del líder.

Model continu de conducta (TANNENBAUM I SCHMIDT):

 Estil autoritari: decideix amb els seus propis criteris, diu què s’ha de fer i com, no dona informació sobre les decisions i manté el
control personalment.
 Estil venedor: utilitza el coneixement que té dels membres del seu equip per manipular i aconseguir l’aprovació de les seves
decisions.
 Estil consultiu: consulta als membres del grup abans de prendre una decisió, aprecia els consells i s’interessa pel grup.
 Estil democràtic: forma un equip amb els seus col·laboradors, comparteix tota la informació de la que disposa, informa i delega i les
decisions són preses entre tot el grup.
  L’elecció de l’estil per part del líder depèn de:
o Forces del líder: sistema de valors, tipus de lideratge, tolerància a l’ambigüitat i estimació de la competència.
o Forces del grup: necessitats de dependència o no, maduresa o no del grup, responsabilitats, interès pels problemes,
coneixement i experiència, expectatives,...
o Forces de la situació: tipus d’organització (mida, cultura,...) i naturalesa de la tasca (complexitat, pressió de temps,...).
Teoria lideratge situacional (HERSEY I BLANCHARD):
Els diferents estils de lideratge venen delimitats per tres variables (el grau de
participació que el líder dona al grup ha de ser més gran com més gran és la
maduresa dels seus membres):
 Dedicació del líder a les persones del grup.
 Dedicació del líder cap a la tasca.
 Maduresa de les persones del grup.

Comportament del líder:

 E1: ordenar (dirigir)
 E2: instruir (persuadir)
 E3: participar
 E4: delegar

XARXA DE COMUNICACIÓ:
LEAVITT va dur a terme un experiment mitjançant targetes on estudiava la comunicació de les persones seleccionades que només es podien
comunicar amb aquestes targetes. Hi ha xarxes de comunicació en les quals hi ha una figura central (roda, y, triple barra) i n’hi ha que no (les
altres). Va observa que on hi ha figura central, qui es posa en aquesta posició té més tendència a poder esdevenir líder (amb més influència i
interacció).

Centralització versus descentralitzacíó:

 Lideratge: quan la xarxa té una posició central, aquesta acostuma a atribuir-se al líder. En les xarxes circulars no hi ha cap posició que
a priori s’identifiqui amb el líder.
 Organització: una xarxa de comunicació centralitzada indueix a organitzar-se de forma centralitzada. Si la comunicació no presenta
restriccions o no hi ha ningú en una posició molt central, es tendeix a una comunicació de “tots amb tots”.
 Satisfacció: les xarxes descentralitzades són avaluades pels seus membres com a més satisfactòries que les centralitzades.
 Solució de problemes: en tasques simples, la xarxa centralitzada és més eficient (temps necessari, quantitat d’errades i quantitat de
missatges). En tasques complexes en què cal una anàlisi a fons de la informació, les xarxes descentralitzades són més eficients.

Comunicació en grup formal:

 Ascendent (ex.: queixes).
 Descendent
  Horitzontal

TEMA 4. PROCESSOS GRUPALS

Els processos grupals són fenòmens propis dels grups que succeeixen com a resultat de la interacció entre els seus membres. I són els
següents: presa de decisions, polarització, pensament grupal, influencia, formació dels grups, cohesió, desindividuació, facilitació social i
ganduleria social.

PRESA DE DECISIONS:
 Model normatiu (VROOM I YETTON): variables que cal contemplar en el procés de presa de decisions:
o Qualitat (probabilitat d’encert). Saber quines decisions son encertades i quines no, segons quins moments faci el que faci
encerto, i altres vegades segons les condicions necessito una solució concreta.
o Acceptació (cal?, la tinc?).
o Temps (el mínim possible).

Vas contestant les 7 preguntes i segons si la resposta es si o no vas avançant.

POLARITZACIÓ:
 Els primers estudis sobre decisions arriscades mostren resultats contradictoris. Alguns estudis indiquen que els grups suavitzen i
moderen els judicis extrems dels seus membres, mentre que d’altres indiquen el contrari. En aquest segon cas, s’atribueix a:
o La decisió en grup disminueix el sentiment de responsabilitat personal i provoca que s’assumeixin més riscos.
o Els membres del grup partidaris d’assumir més risc tenen més influència.
 Posteriorment, es considera que la tendència al risc forma
part d’un fenomen més general en què, quan hi ha discussió
de grup i, per tant, interacció grupal, la postura inicialment
dominant en els seus membres s’accentua (polarització
grupal).
 Es diu que un grup s’ha polaritzat quan en prendre una decisió
consensuada s’acosta més al pol de l’escala que ja era
dominant abans del consens.
 Per què es produeix la polarització? 3 diferents enfocaments:
o Polarització a través de la comparació: és un intent per diferenciar-se positivament dels demés. Es produeix quan es
coneix la posició dels altres. No és imprescindible que hi hagi discussió.
o Polarització a través de la persuasió: és fruit dels arguments. Els arguments dels subjecte es veuen enfortits quan els
observa en els altres, i fins i tot en descobreix de nous, fruit de la discussió grupal. Persuasió mútua
 o Polarització com a forma de diferenciació intergrupal: és basa en la teoria de l’autocategorització. Es dóna quan la postura
adoptada remarca la identitat endogrupal i les diferències amb l’exogrup.

PENSAMENT GRUPAL: és una forma de pensar en grup que apareix quan el desig d’arribar a un acord en un grup homogeni és tan gran que
tendeix a eliminar la crítica i, per tant, l’avaluació objectiva de totes les alternatives (Janis, 1982).
 Condicions que afavoreixen el pensament grupal:
o Alta cohesió. Grups on hi ha bon rotllo.
o Absència de fonts d’informació alternatives.
o Líder directiu decantant cap a una determinada decisió.
o Situació estressant.
o Grup homogeni.
 Principals símptomes de pensament grupal:
o Il·lusió d’invulnerabilitat (excés d’optimisme).
o Racionalització (justificació de les decisions sense reflexió).
o Pressió cap a la conformitat.
o Autocensura.
o Il·lusió d’unanimitat.
INFLUÈNCIA: és qualsevol canvi en les activitats intel·lectuals, emocions o accions dels individus provocat per les relacions amb altres
persones.
 Doble perspectiva:
o Influència majoritària: consisteix en que una majoria influeix sobre una minoría o sobre una persona.
o Influència minoritària: consisteix en que un individu influeix sobre tot un grup. Ex: líder d’una secta.

 Tipus d’influència (MOSCOVICI, 1985):

o Normalització (Sherif, 1935): és la influència recíproca entre individus que es troben al mateix nivell, no mostren cap judici
ni norma prèvia, ni disposen de cap marc de referència (efecte autocinètic). Busquen un marc de referència per prendre
decisions.
o Conformitat (ASCH, 1951): és quan l’individu compta amb un marc de referència i un judici previ sobre l’assumpte que es
discuteix, però es conforma amb els criteris dels altres. Si la pressió prové d’un grup, s’anomena conformitat i si prové
d’una figura d’autoritat, obediència. Si la resposta es fa en privat, la conformitat disminueix notablement. Ho fas per no
sentir-te diferent i que no et marginin.
o Innovació: apareixen noves normes, noves maneres de fer, que substitueixen les anteriors.

FORMACIÓ DELS GRUPS: fenomen de caràcter continu que es desenvolupa al llarg d’un cert període de temps.
 Per què es formen els grups? Perquè el grup satisfà alguna necessitat de caràcter individual.
o Fonts de satisfacció (Shaw, 1979):
 Atracció interpersonal.
 Atracció envers les activitats del grup.
 Atracció envers els objectius del grup.
 La pertinença en si mateixa.
o Per a molts autors, el mecanisme de la categorització és el procés psicològic bàsic subjacent en la formació d’un grup.

COHESIÓ GRUPAL: és la resultant de totes les forces que actuen sobre els membres d’un grup per mantenir-los units. La cohesió es basa en
l’atracció personal.
 Efectes de la cohesió:
o Increment de la productivitat (especialment en grups petits).
o Increment de la conformitat.
o Increment de la diferenciació amb altres grups.
o Els membres dels grups amb alta cohesió es comuniquen més entre si amb continguts positius. Més cooperadors, més
amistosos i més orientats a la integració grupal.
 Motius que impulsen el procés de cohesió:
o La interdependència (LEWIN): el desig d’aconseguir els objectius individuals de manera més efectiva.
o L’autovalidació (FESTINGER): la necessitat que té cada persona de contrastar les seves actituds, creences i emocions a
través de la comparació social.
o Els beneficis (THIBAUT I KELLEY) que obté la persona per la seva pertinença al grup (teoria de l’intercanvi social).
 Si la cohesió es basa en l’atracció interpersonal, com s’explica en grups grans en què no hi ha relació cara a cara? Atracció
intragrupal (pertinença a una mateixa categoria).
DESINDIVIDUACIÓ: estat psicològic de disminució de l’autoavaluació que causa conductes antinormatives i desinhibides (inapropiades). El
sentit d’individualitat es perd i la conducta es transforma. Antecedents: la psicologia de les masses (LE BON, 1895).

FACILITACIÓ SOCIAL:
 TRIPLETT, en 1897, estudia els efectes de la competència en el comportament individual. En un estudi de camp, ciclistes obtenien
millor temps si competien en grup que en solitari. En experiment de laboratori, nens obtenien millor resultat treballant en parelles
que en solitari.
 ALLPORT, en la dècada de 1920, realitza investigacions comparant el comportament d’individus treballant sols o en presència
d’altres sense competitivitat i obté resultats contradictoris (facilitació social). Més tard, ZAJONC observa que la presència d’altres
facilita el rendiment en tasques senzilles i ben apreses, però el dificulta en comportaments o tasques complexes.

GANDULERIA SOCIAL:
 MOEDE, a partir de 1913, estudia l’efecte de la presència d’un número variables de persones sobre el treball individual. Observa que,
a mida que s’amplia el grup, disminueix el treball de cada membre.
 LATANÉ, WILLIAMS I HARKING (1979), parlen de ganduleria social (social loafing) com a una reducció en l’esforç individual quan els
subjectes són responsables de manera col·lectiva de la realització d’una tasca, en comparació amb el treball individual en la mateixa
tasca.

TEMA 5. ÀREES D’APLICACIÓ

Les àrees d’aplicació amb més tradició en la literatura de psicologia dels grups són la clínica (salut), de les organitzacions i l’educació. Nosaltres
ens centrarem en el tema de la salut o clínic. Per tant, la OMS defineix la salut com a estat de benestar físic, psicològic i social i no només com
a absència de malaltia. Els grups constitueixen un instrument poderós a l’hora de prevenir, garantir la qualitat de vida o de facilitar-nos
aquesta salut.

Quan parlem de grups d’intervenció en l’àrea de la salut trobem 3 tipus:

GRUPS TERAPÈUTICS: Diferents tipus de grups que responen a les diverses formes d’aplicació de la pràctica clínica. El grup és un instrument al
servei d’una finalitat terapèutica. En el grup terapèutic són de gran importància les interrelacions i els vincles que s’estableixen entre els seus
membres, a diferència de la relació dual (terapeuta-pacient) que s’estableix en la teràpia individual.
 Plantejament minimalista: el grup terapèutic com a forma d’estalvi de temps, diners i personal. Modalitat de categoria inferior.
 Plantejament maximalista: la psicoteràpia de grup és l’única vàlida. El fet de triar una o altra dependrà dels possibles beneficis que
cada una pugui aportar a cada client segons el cas.

Característiques diferencials entre la teràpia de grup i la teràpia individual (ROSENBAUM, MARTIN I ROBACK, 1992):
o En la teràpia de grup, la influència dels seus membres juga un paper important en el procés de canvi personal.
o En el procés terapèutic de grup, entren en joc els sentiments grupals.
o Els estats d’ànim o d’humor s’encomanen.
o En la teràpia de grup, la realitat és reconstruïda per distintes perspectives individuals.
o La teràpia de grup es desenvolupa en un àmbit públic i això genera un major compromís de solidaritat i protecció mútua.
o Les forces del grup són cegues. Poden ser dirigides per participants que no tenen preparació professional ni es fan
responsables dels seus companys.

Per a LAKIN (1972), els grups terapèutics formen part d’una categoria de grups més àmplia que són els grups experiencials. Els grups
experiencials són grups formats amb el propòsit general d’obtenir algun benefici de l’experiència grupal.
 Tres tipus de grups experiencials:
o Grups terapèutics: els participants tenen com a objectiu canviar o millorar algun aspecte del seu funcionament psicològic.
o Grups d’aprenentatge o formació: els subjectes busquen comprendre fenòmens grupals, com ara els processos
d’influència, comunicació,...
o Grups expressius o d’encontre: els assistents tenen com a objectiu desenvolupar recursos per assolir una major
expressivitat afectiva.

GRUPS DE SUPORT: Faciliten l’adaptació de persones a pressions circumstancials que requereixen la gestió de recursos d’afrontament de la
nova situació. Característiques d’aquest tipus de grup:
 Grups petits i de pertinença voluntària.
 Es reuneixen periòdicament.
 Amb l’objectiu de compartir experiències, estratègies i habilitats d’afrontament, retroalimentació, identificar recursos,...
 Sota supervisió d’un professional que ha d’evitar la dependència del grup en relació amb la seva figura i que dóna per acabada la
seva feina quan els membres del grup són capaços d’afrontar la realitat per ells mateixos o quan el grup ha aconseguit un nivell
òptim d’autogestió.
La composició d’aquest tipus de grup és de persones que comparteixen algun tipus de problema que altera o modifica aspectes dels seu
funcionament normal. El grup proporciona nous lligams i relacions socials (xarxa de relacions) i permet interaccionar amb persones que
presenten problemes, experiències o carències comuns.

GRUPS D’AUTOAJUDA: Idèntics objectius que els anteriors, però amb dinàmiques i estructures diferents.
Característiques:
 Gestionen els seus propis objectius i forma de funcionament. Per tant, funcionen de forma autònoma i sense limitació temporal.
 Ocasionalment, poden recórrer a l’ajut d’un professional o d’una institució i funcionar així un cert temps com a grup de suport.