La Marató

Avui, com cada any des del 1992, se celebra la Marató de TV3, i ja fa més de trenta anys. Això
ha fet que durant aquest temps per molts catalans, aquest diumenge de desembre sigui especial.
Es recullen molts diners que una fundació dedica a administrar–los, donant suport a recerques
científiques que ja han anat aconseguint resultats esperançadors.
A la resta de l’estat s’ha intentat imitar aquesta campanya d’ajut a la investigació científica, però
amb resultats no tan bons.
Pel que ens expliquen, una Marató suposa molta feina, feta per molta gent que hi treballa durant
tot l’any. També hi ha molts actes solidaris fets des del voluntariat que demostren la implicació
solidària de molts voluntaris.
Segurament que el nom de “Marató” té a veure amb la durada del programa, que dura més de
15 hores. Com la cursa atlètica del mateix nom, que suposa mantenir un esforç continuat malgrat el
cansament acumulat, per poder arribar al final amb un èxit d’acompliment.
Històricament aquesta cursa està entroncada amb un final molt diferent. El seu origen està lligat
a la gesta d’un soldat grec, qui l'any 490 aC va morir de fatiga després d'haver recorregut els 42
quilòmetres des de la ciutat de Marató fins a Atenes per anunciar la victòria dels grecs sobre
l'exèrcit persa.
Res a veure amb aquesta “Marató de TV3”, que sí que pot acabar fatigant, però sense un final
luctuós, sinó tot el contrari amb l’alegria per la suma aconseguida.
Jo us volia parlar, avui, d’una altra marató. És la meva “Marató de la Memòria”.
Des que estic jubilat -ara farà un any- m’estic dedicant a recuperar dades i dates de la meva
història familiar, remuntant-me a moltes generacions passades.
Ja he arribat a familiars amb relació directa amb la meva família del segle XVI !!! (He arribat al
temps de Luter)
Però el que m’ha fet més il·lusió ha sigut trobar-me amb familiars vius dels que fins i tot en
desconeixia l’existència.
És veritat que ho devem tot als nostres avantpassats, i els hi devem respecte i estima malgrat
les clarors i les ombres que ens han deixat. Però en aquesta recerca, com és lògic, he trobat més
morts que vius. Enmig d’aquest embolic m’he recordat d’aquell verset de l’evangeli:
Un altre, un dels seus deixebles, li digué: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu
pare.» Jesús li respon: «Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.» Jesús
pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb ell. Mateu 8,21-23
Sí, als morts els hi devem reconeixement i respecte, però no podem perdre l’oportunitat de viure
amb els vius. La vida és un do que no sabem reconèixer del tot fins que es perd. I sobre el nostre
Déu, Jesús el descrivia així: “Ell no és Déu de morts, sinó de vius” (Mt 22.32).
Aquesta Marató de la Memòria meva m’ha acabat portant a saber valorar més la vida
conviscuda amb els “vius”.

SFM