ROMANSA

PONENT
ILERDA · IESSO · AESO

Museu de Lleida
235
Catàlegs 4

ROMANSA
PONENT
ILERDA · IESSO · AESO

1
 Consorci format per:

Consell Comarcal del Segrià

2
Catàlegs 4

ROMANSA
PONENT
ILERDA · IESSO · AESO

Museu de Lleida
Del 14 de setembre de 2023
al 14 de gener de 2024

Organitza:

Amb la col·laboració de:

3
 Exposició Llibre d’estudis
Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso

Organitza: Museu de Lleida Edició: Museu de Lleida

Col·labora:
Arxiu Arqueològic de Lleida (Ajuntament de Lleida) Coordinació editorial: Esther Balasch
Museu de Guissona Eduard Camps
Museu de la Conca Dellà Coordinació científica: Josep Guitart i Xavier Payà

Direcció: Josep Giralt i Balagueró Autors dels textos:

Comissariat: Josep Guitart (IEC) i Xavier Payà Cristina Belmonte, Xavier Bermúdez, M. Pilar Camañes, Marta
Adjunts al comissariat: David Castellana i Xavier Bermúdez Campo, David Castellana, Ada Cortés, Gemma de Solà, Pau
de Soto, Ignasi Garcés, Isabel Gil, Raimon Graells i Fabregat,
Coorinació general: Meritxell Cano Ció
Josep Guitart, Emili Junyent, Ana Loriente, Lluís Marí, Marta
Disseny i gràfica: bp disseny, Maria Rosa Birulés i Anna Jordà Morán, Núria Padrós, Carles Padrós, Joaquim Pera, Arturo
Producció: GROP, exposicions i museografia SL Pérez, Jordi Principal, Xavier Payà, Víctor Revilla, Teresa Reyes,
Esther Rodrigo, Núria Romaní, Josep Ros Mateu
Prestadors:
Ajuntament d’Albesa
Disseny i maquetació: Estudi NiX
Ajuntament de Juneda
Arxiu Arqueològic de Lleida (Ajuntament de Lleida)
Disseny de coberta: bp disseny
Col·lecció Jaume Benages Olivé
Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic, Direcció
Assessorament lingüístic i traducció del castellà:
General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura
Maite Puig Tarré
Musée Départemental Arles Antique
Musée Saint-Raymond, Musée d’Archéologie de Toulouse
Fotografies:
Museo de Zaragoza
R. Álvarez, R. Arcos, C. Belmonte, R. Bénali, A. Cortés, G.
Museu Comarcal de Tàrrega-Urgell
Costa, M. Domínguez Arranz, I. Garcés, R. Graells i Fabregat,
Museu d’Arqueologia de Catalunya
E. Junyent, Ll. Marí, M. Miret, B. Miró, G. Obón Tolosa, X.
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Payà, J. F. Peiré, L. Puig, J. Pera, J. Porredon, J. V. Pou, J.
Museu de Guissona
Principal, V. Revilla, T. Reyes, J. Sanmartí
Museu de la Conca Dellà
Centre d’Estudis Lacetans; Centre de Restauració de Béns
Museu de la Noguera
Mobles de Catalunya – CRBMC; Fòrum Espitllera; Grup
Museu de Lleida
Investigació Prehistòrica de la UdL – GIP; Museu d’Arqueologia
Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
de Catalunya – MAC; Museo Arqueológico Nacional – MAN;
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Museu Comarcal de Cervera; Museu de la Conca de Dellà;
Parc Arqueològic del Camp de les Lloses (Ajuntament de Tona)
Museu de Guissona Eduard Camps; Museu d’Història de
Restitucions 3D Ilerda, Iesso, Aeso: Catalunya; Museu de Lleida; Museu Nacional Arqueològic
Recreación en 3D de ciudades históricas / 3D Stoa – de Tarragona – MNAT; Museu Nacional d’Art de Catalunya
Patrimonio y Tecnología SL – MNAC / Gabinet Numismàtic de Catalunya – GNC; Museu
Altres restitucions: de la Noguera; Musée Saint-Raymond, Musée d’Archéologie
Joaquim Pera; Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries de Toulouse; Musée Départemental Arles Antique; Servei de
(Daniel Baños) Restauració Arqueologia, Universitat de Lleida – UdL
Infografia, mapes: Artur López i Arxiu Arqueològic de Lleida
Restitucions 3D Ilerda, Iesso, Aeso:
Il·lustracions: Recreación en 3D de ciudades históricas / 3D Stoa –
Ramon Álvarez, Quim Bou, Francesc Riart, Vincent Palmetti, Patrimonio y Tecnología SL
Arxiu Arqueològic de Lleida, Museu de la Conca Dellà (Albert
Álvarez, Dbòlit) Altres restitucions, mapes, planimetries:
Equip Iesso; I. Gil; R. Graells i Fabregat; G. Llompart; X. Payà;
Fotografies:
E. Revilla; P. de Soto; Ortofo; Institut Cartogràfic de Catalunya
Marc Castellà; Jordi V. Pou; Xavier Payà; Institut d’Estudis
– ICC; UAB, Institut Català d’Arqueologia Clàssica – ICAC
Ilerdencs; Museo Arqueológico Nacional – MAN; Museu
d’Arqueologia de Catalunya – MAC; Arxiu Arqueològic de Lleida;
Il·lustracions i dibuixos:
Museu de Guissona Eduard Camps; Patronat d’Arqueologia de
G. Costa, I. Garcés, J. Guitart, G. Llompart, X. Payà, M. Pujals,
Guissona; projecte «La ciutat d’Aeso (Isona) i el seu territori a
M. Raya, E. Revilla, T. Reyes, E. Rodrigo
les èpoques ibèrica i romana», Universitat de Barcelona
Assessorament lingüístic: Maite Puig Tarré Fotografia de la coberta: Museu de Lleida (Jordi V. Pou)
Conservació preventiva: Núria Gilart
Restauració: Impressió: anfigraf
Aleix Barberà Giné ISBN: 978-84-125184-5-0
Albert Gaset Majà Dipòsit legal: L 608-2023
Carmen Prats Darder
Maria Trigo Prunera
Transport: Grop exposicions i museografia SL i SIT Spain
Assegurances: Axa Art i Liberty Seguros
Gestió econòmica: Daniel Andrés
Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total
Comunicació i difusió: Marga del Campo Andión o parcial d’aquesta publicació sense l’autorització expressa del
Proposta didàctica: Miquel Sabaté i Mariona Huguet seu autor o editor.

4
Índex
Presentació 7
Josep Giralt i Balagueró

Introducció 9
Josep Guitart i Xavier Payà

I. Què hi havia abans de l’arribada dels romans? 19

En temps d’Indíbil i Mandoni 21

Emili Junyent

Els precedents de Iesso. El poblat del bronze final i de l’ibèric antic 33

Josep Ros Mateu

Els precedents d’Aeso 35

Cristina Belmonte, Xavier Bermúdez, Ignasi Garcés i Teresa Reyes

II. La primera empremta dels romans al nostre territori 37

Puig Castellar de Biosca i la presència militar romana al segle ii a. n. e. 39

Joaquim Pera

Monteró i el seu context històric fins a la Guerra de Sertori 45

Jordi Principal, Carles Padrós i M. Pilar Camañes

Aeso. Indicis d’un campament romà tardorepublicà 51

Cristina Belmonte, Ignasi Garcés i Carles Padrós

III. Ilerda, Iesso i Aeso. De la seva fundació a la consolidació com a urbs 55

romanes

La ciutat romana d’Ilerda 57

Xavier Payà, Marta Morán, Isabel Gil i Ana Loriente

La ciutat romana de Iesso 73

Josep Guitart, Joaquim Pera i Núria Romaní

La ciutat romana d’Aeso 91

Cristina Belmonte, Xavier Bermúdez, Ignasi Garcés i Teresa Reyes

La moneda a les ciutats d’Ilerda, Iesso i Aeso (finals del segle iii a. n. e. – inicis del 97
segle i n. e.)
Marta Campo

IV. Ilerda, escenari de les guerres civils de finals de la República romana 103

Ilerda i les guerres civils romanes del segle i a. n. e. 105

Arturo Pérez

Els auxiliars gals en la batalla d’Ilerda 109

Raimon Graells i Fabregat

5
 V. Els banys romans, símbol del benestar, de la 115
romanització i de la vida social a les ciutats

Introducció 117
Josep Guitart i Xavier Payà

Les termes públiques d’Ilerda 119

Xavier Payà

Les termes públiques de Iesso 129

Josep Guitart, Núria Padrós i David Castellana

VI. Aigua, carrers i sanejament públic 143

La ciutat romana: els carrers i l’aigua 145

Núria Romaní

VII. Habitatge i domus a les ciutats romanes de l’interior 157

de Catalunya

Les domus a les nostres ciutats 159

Ada Cortés

VIII. La societat romana a partir de l’epigrafia. Qui va viure 167

a les nostres ciutats?

Una societat romana estructurada i jerarquitzada 169

Arturo Pérez

IX. Activitat econòmica: producció, comerç i transport 175

Les vies i el comerç 177

Pau de Soto

X. Dos exemples de l’activitat artesanal a les ciutats 183

La producció ceràmica en època republicana 185

Ignasi Garcés

La producció de ceràmiques sigil·lades locals en època imperial 189

Gemma de Solà

XI. El territori que envolta les ciutats 193

La centuriació (els cadastres romans) 195

Teresa Reyes i Esther Rodrigo

Un nou paisatge rural: les vil·les i l’explotació del territori 201

Lluís Marí i Víctor Revilla

Epíleg 209
Josep Guitart i Xavier Payà

Bibliografia 211

6
PRESENTACIÓ
El juny de 2017 feia una proposta al Museu de
Guissona Eduard Camps i al Museu de la Conca
Dellà (Isona) per animar-los a col·laborar amb el
Museu de Lleida en el projecte d’exposició sobre
les ciutats romanes de Ponent, un cop escollits
els comissaris de la mostra i amb la participació
de l’Arxiu Arqueològic de Lleida. «Romans a
Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso» és una aposta clara de
territori, sumant els tres centres on es fa la recerca
arqueològica d’aquestes ciutats, per construir un
estat de la qüestió sobre un aspecte rellevant de la
història de les terres de Lleida / Ponent que fins ara
no s’havia plantejat.
La idea era presentar la mostra el setembre de 2018.
Van passar moltes coses en aquest país que ens
van obligar a retardar la presentació del projecte:
des de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució
espanyola a Catalunya, l’octubre de 2017, que va
comportar situacions complicades i tenses per al
Museu de Lleida, fins a la pandèmia de la covid, que
ens va obligar a tots a canviar els comportaments
personals i socials. Evidentment, la incidència en la
programació del Museu va ser considerable.
Malgrat tot, Josep Guitart i Xavier Payà, comissaris
de la mostra, ja havien començat a treballar-hi, i
les primeres idees, complexes i detallades, del que
podria ser l’exposició, a més de la proposta del llibre
d’estudis que teniu a les mans, van permetre anar
fent via. En aquest punt voldria fer un agraïment
públic als comissaris, perquè, malgrat situacions
personals complicades, han fet una feina impecable
que considero que es veu reflectida en l’exposició i
en el catàleg que l’acompanya.
«Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso» és el resultat
del treball en equip de tot el personal del Museu
de Lleida i de molta gent de fora, tots reflectits
en els crèdits. Si ens hem deixat algú, espero que
ens disculpi. La mostra, amb més de 150 peces
exposades, de divuit prestadors nacionals, espanyols
i alguns de francesos, ha estat un exercici que no
havíem fet mai. Però també ho és el llibre d’estudis,
que posa en relleu tota la recerca arqueològica
Josep Giralt i Balagueró, director del Museu de Lleida
dels darrers trenta anys en aquestes ciutats de
la Catalunya interior, amb la participació de 27
articulistes que omplen la llacuna de la nostra
història romana.
És evident que hi hem dedicat esforç, tant en el
projecte museogràfic com en l’escrit, amb una
edició impresa en català i una edició digital lliure en
anglès. Volíem que científicament fos una aportació
al que fins avui ha estat el tractament que han
rebut les ciutats romanes de l’interior de Catalunya.
Permeteu-me que faci un breu repàs tant als treballs
generalistes com als projectes expositius d’aquesta
època, per defensar i situar encara més l’aposta del
Museu de Lleida, sense oblidar tant les exposicions
permanents que Guissona ja va fer fa uns anys (ara
novament en fase de revisió), com la recentment
inaugurada seu del Museu de la Conca Dellà, amb
una planta dedicada a l’època romana.
El discurs del Dr. Miquel Tarradell de l’any 1978, en
ocasió de la seua entrada com a membre de la Reial
Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, titulat
«Les ciutats romanes dels Països Catalans», feia
un estat de la qüestió sobre el món urbà d’aquell
moment, però no hi havia espai per a les nostres
ciutats de Ponent. Una breu referència a Ilerda, i
silenci per a Iesso i per a Aeso.
A inicis dels vuitanta, Catalunya organitzava les
seues estructures de país, tant polítiques com
socials i econòmiques, però també culturals, i el
Departament de Cultura presentava a Barcelona el
1982 (però també a Lleida, Girona i Tarragona) la
primera gran exposició, amb el títol «L’arqueologia
a Catalunya, avui». S’avançava lentament, i en el
mapa de les ciutats romanes anteriors a la fundació
de Cèsar, és evident que tampoc hi apareix cap
ciutat de Ponent. Ara, però, ja s’exposava la làpida
d’Aeso dedicada a Lucius Aemilius Paternus, que
es conserva al MAC, com l’única resta rellevant de
l’època romana de la Catalunya ponentina.
Un salt considerable per a la història d’Ilerda dins
el procés de romanització de Catalunya va venir de
la nostra Universitat de Lleida. El Dr. Arturo Pérez
7
 Almoguera feia una primera síntesi, l’any quedaran en modestos municipium de província
1984, que omplia un buit sobre el Municipium dins «la colossal estructura imperial».
Ilerda, ordenant les troballes i treballs previs
El darrer dels treballs generalistes sobre la Ca-
dels fons de l’Institut d’Estudis Ilerdencs
talunya romana és el volum signat l’any 2015
publicats pel Dr. Federico Lara Peinado, però
per Víctor Revilla i Joan Santacana. Destaquen
també començant a situar en context les
la rellevància de les fonts arqueològiques, ja
primeres excavacions en extensió a la ciutat
que han estat la base per a la nova perspecti-
dels anys vuitanta del segle passat. I revisava
va que es té de les ciutats, molt diferent vint
el mateix treball amb la seua Lleida romana,
anys enrere. No s’ha d’oblidar que el 40 % de
publicada per Pagès editors l’any 1991.
les intervencions arqueològiques, des dels
Marc Mayer, comissari científic de la gran anys vuitanta del segle passat, són jaciments
exposició «Roma a Catalunya», que l’Institut romans, la qual cosa ha suposat una aportació
Català de la Mediterrània va presentar al Palau rellevant per al coneixement d’aquesta època a
Robert de Barcelona l’any 1992, despatxava, tot el país, sobretot en allò que fa referència a
però, les ciutats romanes de Ponent en unes l’urbanisme.
poques línies, i encara deia, sobre Ilerda, «que
El projecte «Romans a Ponent. Ilerda, Iesso,
no tenim suficient informació arqueològica
Aeso» ha servit perquè els equips que porten
per il·lustrar amb exactitud els seus orígens».
la direcció arqueològica a les tres ciutats
La mostra, amb grans desplegaments
hagin fet un esforç de síntesi i de divulgació
museogràfics, només incorporava tres peces
científica, que ens ha permès treballar en la
ponentines: el genet romà i la làpida de
recreació històrica en 3D i presentar una nova
Servilla Prepusa de Guissona, i el casc ilerget
imatge d’Ilerda, de Iesso i d’Aeso en època
de la necròpolis de la Pedrera de Vallfogona
imperial. Aquestes imatges les presentem
de Balaguer, llavors a la col·lecció de l’Institut
ara i les posem a disposició de tots els
d’Estudis Ilerdencs, avui al Museu de Lleida.
investigadors que treballin aquest període
Però els professors de la Universitat de Lleida històric, però també de tots els docents i
Emili Junyent i Arturo Pérez començaven gestors culturals que vulguin utilitzar-les en
a construir un discurs sòlid i de país en les seues activitats.
el primer volum de la història de Lleida,
Ilerda, Iesso i Aeso eren les petites Romes que
que Pagès editors va publicar l’any 2003.
l’Imperi va crear a l’interior de Catalunya. Totes
L’antiguitat, d’Iltirta a Ilerda ja plantejava
tres van recollir el llegat que ens va deixar
alguns dels supòsits que tant l’exposició que
Roma: una llengua comuna; un planejament
avui presentem com el llibre d’estudis que
urbanístic que perdura; la primera idea de la
introdueixo reforcen, amb alguns matisos,
globalització econòmica, comercial i política
ja que la recerca arqueològica dels darrers
des d’Orient fins a Occident (vaja, el món en
vint anys n’ha canviat el panorama. La idea
aquella època), o les normes jurídiques, que
fonamental era que la creació de les ciutats
diferenciaven entre dret públic i dret privat, i
s’ha de veure com un instrument de dominació
que són la base de l’ordenament jurídic actual.
política, econòmica, social i ideològica del
La proposta museogràfica, signada per Maria
territori i dels seus habitants, i representava
Rosa Birulés i Anna Jordà (bp disseny), ha
el triomf de la civilització llatina. Les ciutats
intentat recollir aquestes idees de manera
ajudaran a la penetració dels exèrcits cap a
dinàmica, moderna i accessible.
l’interior del territori; alguna (Ilerda) viurà
en directe les guerres civils entre Cèsar i Estic convençut que tot l’esforç ha valgut la pena.
els generals de Pompeu, i progressivament

8
INTRODUCCIÓ
L’exposició «Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso»
és una iniciativa del Museu de Lleida que arriba
en un moment molt oportú. Les excavacions
arqueològiques i la recerca en aquestes tres ciutats,
sobretot en les darreres dècades, han aportat dades
molt valuoses per apropar-nos a la seva arqueologia
i a les seves arrels històriques. Ensems, la tasca de
difusió realitzada per institucions i museus, com
l’Arxiu Arqueològic Municipal i el Museu de Lleida
(Ilerda), el Patronat d’Arqueologia de Guissona i
el Museu de Guissona Eduard Camps (Iesso), i el
Museu de la Conca Dellà (Aeso), ha propiciat la
recollida, interpretació i valoració dels coneixements
disponibles, que fan possible avui aquesta exposició.
A Lleida, deixant de banda les troballes antigues
d’època romana de l’església de Sant Joan (1880)
i la necròpolis de l’estació (1926), la investigació
arqueològica de la ciutat romana d’Ilerda comença
als soterranis de la Paeria gràcies a Díez-Coronel i
a l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’any 1961, uns treballs
que l’Estudi General de Lleida i els professors Emili
Junyent i Arturo Pérez reprenen l’any 1981, en què es
descobreixen les primeres restes d’un edifici de la
ciutat d’Ilerda.
Tot seguit s’iniciava la intervenció arqueològica
de l’antic portal de Magdalena (1984-1987) i la
recuperació d’una gran domus romana del segle
ii n. e. Malgrat tot, es desconeixia la forma i la
superfície de l’antiga Ilerda, i s’arribà a plantejar la
possibilitat que la domus estigués fora dels murs de
la ciutat romana. Vindria un període d’intervencions
d’urgència (avinguda de Francesc Macià, 1988, i
carrer d’Aiguardent, 1991) gestionades pel Servei
d’Arqueologia de la Generalitat, fins a la creació,
l’any 1992, de la Secció d’Arqueologia Municipal.
Aquesta secció, dependent d’Urbanisme, impulsaria
la incorporació de zones de protecció arqueològica
al pla general urbà de la ciutat i l’obligació de
realitzar sondejos arqueològics previs a l’obtenció de
les llicències de construcció. S’obria així un període
d’arqueologia pública costejada pel mateix municipi
Josep Guitart i Xavier Payà
i dirigida per un equip d’arqueòlegs estable que
segueix realitzant les excavacions arqueològiques,
en gestiona la documentació i els materials i en
promou la difusió.
La recuperació del llegat romà de la ciutat ha passat
per moments molt diferents. Destaca el període
1992-2006, quan el centre històric és objecte d’una
profunda renovació del parc immobiliari i al turó de
la Seu Vella s’hi fan importants obres de millora. De
les 27 intervencions amb restes d’època romana que
permeten conèixer actualment la ciutat d’Ilerda, 21
van tenir lloc durant aquells anys. Per contra, des de
2007 fins a l’actualitat, com a conseqüència de la crisi
immobiliària, només s’ha pogut incorporar una nova
excavació a la llista d’intervencions amb restes romanes.
Cal entendre, doncs, que la recerca d’Ilerda
està estretament condicionada i motivada per
circumstàncies alienes a la mateixa investigació
arqueològica. Exceptuant les grans intervencions de
l’antic portal de Magdalena i les termes públiques del
carrer de Remolins, la major part d’excavacions són
petits sondejos localitzats aleatòriament sobre les 23
hectàrees que ocupava la ciutat romana.
Amb tot, després de 35 anys d’arqueologia urbana,
s’ha pogut reconèixer finalment els límits de la
ciutat, se n’han identificat alguns dels edificis públics
i la trama dels principals carrers, i s’han concretat alguns
aspectes sobre la seva evolució històrica.
També a Guissona, malgrat que ja al segle xvi els
erudits hi situaven la ciutat de Iesso mencionada
pels autors clàssics i pels textos epigràfics
documentats, la primera intervenció arqueològica no
va tenir lloc fins a 1933, quan una obra d’instal·lació
de clavegueram va motivar una excavació puntual
del Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis
Catalans. I no va ser fins a 1974 quan es van iniciar
les primeres excavacions sistemàtiques que van
permetre constatar l’àmplia potencialitat del
jaciment, especialment als camps de conreu situats
al nord de la vila.
9
El 1983, ja amb l’impuls del Servei d’Arqueologia
de la Generalitat, es van sondejar aquells camps
per tal de delimitar l’extensió de la ciutat romana
en el marc dels treballs per declarar-la Bé Cultural
d’Interès Nacional. Això va permetre documentar
la muralla i la porta nord de la ciutat, i que el pla
de desenvolupament urbanístic de la vila fes una
reserva de sòl arqueològic de diverses hectàrees
que seria la base per a la constitució d’un futur parc
arqueològic.
Les campanyes anuals d’excavació portades a terme
des de 1990 en aquesta reserva arqueològica han
permès documentar l’antiga Iesso des de les fases
fundacionals fins a l’antiguitat tardana, i descobrir
alguns dels components d’aquesta ciutat, entre els
quals destaquen un tram de la muralla amb una
torre de defensa i la porta de l’extrem nord del nucli
urbà; les termes públiques de la ciutat; un barri de
cases del segle i a. n. e., amb la seva transformació
en una gran domus en època alt-imperial, i elements
significatius de la xarxa viària i de l’estructura
urbanística d’aquesta zona nord de la ciutat.
Paral·lelament, s’ha portat a terme el seguiment
sistemàtic de tot el jaciment de les obres que
afecten el subsol arqueològic, i les successives
excavacions preventives han anat enriquint el
coneixement de la topografia arqueològica general
de l’antiga Iesso.
Tota aquesta activitat, promoguda i tutelada
pel Patronat d’Arqueologia de Guissona, amb
la participació de l’Ajuntament de Guissona, la
Diputació de Lleida, el Consell Comarcal de la
Segarra, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat
Autònoma de Barcelona, ha fet possible que es
pugui assajar una primera interpretació general
de l’estructura urbanística de la Iesso romana i de
les seves característiques bàsiques, combinant les
evidències proporcionades per l’arqueologia amb les
hipòtesis raonables que se’n deriven.
Avui el Parc Arqueològic de Guissona és ja una
realitat oberta a la visita pública des de la seva
inauguració, el setembre de 2011, i, conjuntament
10
amb el Museu de Guissona, constitueix un
equipament cultural de primer ordre.
El coneixement sobre l’antiga Isona es remunta
també al segle xvi, amb la compilació de les
nombroses inscripcions romanes d’Aeso, catorze
de les quals apareixen ja al manuscrit del segle
xvii de Gaspar Galceran de Pinós «Inscripciones
de memorias romanas y españolas antiguas
y modernas». A aquestes ressenyes seguiren
més tard les de Marca (1688) i les posteriors de
Finestres (1762), Pascual (1782) i Moner (1868).
Tots ells continuaven basant els seus estudis en
les restes epigràfiques conservades, la qual cosa
n’incrementava el catàleg fins a arribar a les 41
actuals. El primer que va identificar Aeso amb Isona
va ser el canonge Jaume Pasqual, el qual també
podria ser que hagués dut a terme les primeres
excavacions a la ciutat, segons es desprèn d’una
carta de Finestres a Ramon Llàtzer de Dou.
Ja al segle xx aquestes dades es van anar reiterant
en diversos corpus epigràfics, com el de Lara
(1973), però l’avenç important es va produir quan
se n’abordà l’estudi des d’una òptica social i
econòmica. Hi destaquen les aportacions de Jordi
Pons, Marc Mayer, Isabel Roda i Arturo Pérez
Almoguera. A més, a partir dels anys vuitanta
es va iniciar la recerca arqueològica d’Aeso i del
seu entorn, l’ager aesonensis, amb l’Equip Prama
i el seu Programa de Recerques Arqueològiques
d’Aeso, que va permetre conèixer les primeres
dades cronològiques i morfològiques de la ciutat.
S’encetava així una dinàmica que ha tingut
continuïtat fins als darrers anys mitjançant
intervencions programades i preventives que avui
permeten disposar ja de dades arqueològiques
contrastades per començar a interpretar-ne la
cronologia i els trets més característics.
Cal agrair des d’aquí l’esforç d’actualització, revisió i
síntesi fet pels autors que han treballat l’arqueologia
d’aquestes ciutats romanes i del seu territori i que
col·laboren en aquest catàleg, un llibre que permet
al lector endinsar-se en el coneixement del que hi
havia en aquestes terres abans de l’arribada dels
romans, com van ser les ciutats romanes, quines
persones hi vivien i com de transcendent va ser la
seva creació per al desenvolupament futur de la
nostra història.
Som conscients que, a l’antiguitat, l’actual Ponent
català s’inseria de fet en un territori més ampli
entre la costa i la vall de l’Ebre, en el qual es podrien
incloure també altres ciutats com Sigarra (els
Prats de Rei) o Labitolosa (la Pobla de Castre), és
a dir, en el territori on s’havien desenvolupat els
pobles ibèrics ilergets i lacetans. Però de la mateixa
manera que n’hem hagut de reduir l’abast territorial,
l’exposició també se centra en un període concret
de l’evolució històrica d’aquestes terres, que va des
de la fundació de les ciutats i els seus precedents
(segle ii-i a. n. e.) fins a finals de l’època alt-imperial
(segle iii n. e.).
Un segle després de l’arribada dels romans, bona
part de la península Ibèrica estava ja sota control
de la República romana. Les vies de penetració
militar es transformarien ben aviat en les artèries
que comunicarien les ciutats, i es convertirien
en potents eines de romanització que van anar
integrant, encara que lentament, les cultures
autòctones. Malgrat que existiren veritables
oppida ibèrics amb urbanisme, serveis comunitaris
(cisternes), xarxes de sanejament, sistemes
defensius (muralles, portes, fossats…), etc., la ciutat
romana va ser una realitat completament nova en
relació amb aquell desenvolupament protourbà al
qual havien arribat aquí les comunitats indígenes.
És precisament en el moment en què es funden les
nostres ciutats, entorn de l’any 100 a. n. e., quan
el territori de Ponent es comença a vertebrar amb
força. Aquest impuls urbanitzador va implicar
també bona part del nord-est peninsular, de tal
manera que qui observi el mapa de les ciutats
romanes de Catalunya pot veure-hi ràpidament que
Roma va establir, a partir d’aquell moment i sobre el
nostre territori, l’estructura bàsica que avui tenim.
Ilerda, Iesso i Aeso eren tres realitats urbanes ben
diferents que permeten veure com va ser de variada
i particular la romanització dels territoris integrats
pels romans. Així, hi ha ciutats aixecades sobre
relleus que imposaren formes i urbanitzacions ben
particulars, però on trobarem aspectes, solucions,
espais i edificis comuns, que són el reflex de la
primera gran globalització cultural i econòmica que
l’Imperi romà va estendre sobre els seus dominis.
El paper d’aquestes ciutats en la romanització
del nostre territori també va ser divers i variat.
Aeso fou la porta de penetració cap al Pirineu i de
comunicació amb la vall del Segre en direcció a Iulia
Livica (Llívia). Ilerda, hereva segurament d’un passat
ilerget, fou, però, creada pels romans en funció de
la seva posició estratègica entre els camins que
es dirigien des de la costa cap a la vall de l’Ebre.
Iesso fou l’urbs colonitzadora de la fèrtil plana de
Guissona i de la Segarra, i també en relació amb els
passos pirinencs.
Amb els romans apareixen aquí per primera vegada
les ciutats enteses com un fet jurídic i una qüestió
de dret que defineixen les relacions entre els seus
ciutadans i Roma, el poder central ja de tota la
conca mediterrània. Unes ciutats que esdevenen
símbols de representació del poder i del progrés de
la cultura romana, que s’emmarcarà en edificis i
espais públics, els quals es convertiran en l’escenari
de la vida d’una nova societat urbana.
11
ILERDA

12
13
 IESSO

14
15
AESO

16
17
18
I
Què hi havia abans
de l’arribada dels
romans?

19
20
Els Vilars d’Arbeca.
En temps d’Indíbil i Mandoni
La Segona Guerra Púnica va sacsejar i anihilar la
civilització iberoilergeta. L’any 227 a. n. e. el general
Amílcar Barca i l’exèrcit cartaginès havien arribat a
la península Ibèrica; el 205, es produí l’esclafament
del darrer aixecament i la mort dels cabdills
ilergets, quan Roma ja havia guanyat la partida a
Cartago, obligada un any abans a abandonar Gadir
(Cadis), el seu darrer reducte. Tot plegat havia
passat en una vintena d’anys, menys d’un quart de
segle, tot just una generació; molt poc temps en
l’escala que fem anar els arqueòlegs per a etapes
més o menys remotes, però suficient per remoure
profundament la societat ilergeta abans de ser
conquerida.
És obvi que les transformacions que experimentà el
món ilerget a finals de la tercera centúria obeïren
al conflicte i la pressió aliena de les dues potències
Emili Junyent
mediterrànies de l’època, però no ho és menys que
l’excepcionalitat de l’enfrontament bèl·lic va posar
en relleu els trets essencials de la societat indígena
i la va empènyer a desenvolupar fins a l’extrem
les seves potencialitats. La resistència ilergeta i la
voluntat d’engrandir els mèrits de Roma cridaren
l’atenció dels escriptors grecollatins, que ens
van deixar una detallada informació escrita dels
fets militars i un quadre esplèndid dels pobles
ibèrics del nord-est peninsular. En les línies que
segueixen, ens proposem reflexionar sobre el que
avui sabem dels ilergets, cap a on camina la recerca
historicoarqueològica, i cartografiar on es troben
pous de coneixement i on ensopeguem amb àrids
deserts. Entendre com arribaren a ser com eren
els ilergets a finals del segle iii a. n. e. ens portarà
també a viatjar al seu passat remot.
21
 Nog. Pallare
sa

re
Seg
Segre

Farfanya

Ll
ob
re
gó
No

s
g

Sió
.R

Guissona
iba
go
rça

Ond
na

ara
re
Se g

Ci
nc
a
Corb
Molí d’Espígol
Fem
osa

Vilars
Set
Ebre Vall
Ma
jor
Castell de l’Albi
Eb

N
re

0 50
  

km

Fortificacions Poblats Necròpolis

Fig. 1a-b. Dels cabdillatges (segles viii-vi a. n. e.) a l’estat aristocràtic arcaic ilerget (darreries del segle iii a. n. e.). Els respectius
territoris il·lustren l’abast dels canvis. (Font: J. Sanmartí i Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL – GIP)

Descripció de la societat ilergeta durant podia haver estat el camí dels cabdills als prínceps,
la primerenca presència romana la transformació, al llarg de més de quatre segles,
dels cabdillatges, les fortaleses, centres residencials
Existeix una visió tradicional, llargament recolzada dels llinatges més ferms, i els seus petits territoris
en les fonts escrites i, en menor mesura, en i comunitats sotmeses, en l’estat territorial del
l’arqueologia, dels temps d’Indíbil i Mandoni. A poderós poble ilerget d’Indíbil i Mandoni (Alonso
finals del segle iii a. n. e., els ilergets constitueixen et al. 2020; Junyent 2014, 2015, 2018; Junyent, López
una societat jerarquitzada, amb el regulus al 2015, 2016, 2020; López, Junyent, Alonso 2020).
capdavant, el seu entorn principesc familiar i una
aristocràcia clientelar associada a la cavalleria. Avui, aquesta proposta està sotmesa a un
Políticament organitzada, disposa d’institucions estimulant debat provocat per noves lectures de la
com la reialesa i el concilium (assemblea); és capaç formació economicosocial ilergeta des de la recerca
d’enviar ambaixadors (legati), declarar la guerra arqueològica, la contrastació amb els pobles ibèrics
i acordar la pau, encunyar moneda, fer lleves i costaners i nous models provinents de l’antropologia
liderar un exèrcit d’aliances interètniques. És un social (Junyent 2015). Comptat i debatut, els pobles
poder que domina un territori molt més extens i costaners cossetans, laietans i indigets haurien
té un potencial demogràfic i militar molt superior desenvolupat estats arcaics amb territoris d’uns
a la resta dels pobles ibèrics del nord de l’Ebre. 2.000 a 3.000 km2, encapçalats per les respectives
En repetides ocasions, hem volgut caracteritzar capitals, (Tarakon/Kesse, Laie/Ilturo i Indika/
aquesta realitat com la d’un estat aristocràtic Ullastret), nuclis urbans de més de 5 hectàrees que
arcaic a partir dels conceptes d’éthnos (poble), podien arribar, com el cas de la darrera, a superar
regulus (la figura d’un monarca, també al·ludida les 11 hectàrees i que destacaven sobre un sistema
amb denominacions llatines, com rex, princeps jerarquitzat d’assentaments de diferent grandària,
o dux, o gregues, com basileus, strategós, tyranos així com per un seguit de trets diferencials, com
o dinastés) i ciuitas (Iltirta), exercint la capitalitat la desigualtat institucionalitzada, la consolidació
sobre el territorium (Junyent 1986, 1989, 1994, 1996, d’una elit aristocràtica dirigent que es reservava el
2002a; Junyent, Pérez 2003). La fortalesa dels Vilars dret exclusiu al ritual funerari, la possible existència
(Arbeca, Garrigues) ens ha permès formular com d’un sistema tributari, l’escriptura, l’encunyació de

22
Fig. 2. Estinclells (Verdú, Urgell), aldea fortificada, segle
iii a. n. e. Fossat, muralla i vessant defensen el poblat. (Imat-
ge: Centre d’Estudis Lacetans – CEL)
moneda i l’aparició d’una religió d’estat. Els ilergets,
en canvi, més propers als cabdillatges complexos, no
degueren desenvolupar formes estatals arcaiques,
sinó heteràrquiques, descentralitzades (Sanmartí
2002, 2004, 2010, 2015; Sanmartí, Plana, Martín
2015; Bermúdez 2005a, 2005b, 2010; Garcés 2005;
Asensio et al. 2017).
El quid de la diferent caracterització d’uns i altres,
pel que fa als ilergets, rau en quatre punts: primer,
en els dubtes sobre l’existència real d’Iltirta com a
nucli urbà; segon, en un poblament mancat d’una
jerarquització equiparable amb diferents nivells,
descrit com a dispers en assentaments de menor o
inexistent entitat urbana, que rarament superarien
1 hectàrea; tercer, en l’extensió enorme del territori
ilerget, amb límits occidentals i especialment
orientals mal definits, entre 10.000 km2 (línia
Barbastre-Casp) i 15.000 km2 (riu Alcanadre) i una
població al voltant dels 130.000 habitants, que no
semblaria a l’abast d’un poder centralitzat, i quart,
l’heterogeneïtat de la cultura material ilergeta, que
presenta marcades diferències entre la Ilergècia
oriental i el món del Segre-Cinca.
Es pot dir que les dues propostes no estan
tan allunyades com sembla. Conceptes com
«cabdillatges complexos heteràrquics» o «estats
aristocràtics arcaics» volen reflectir societats de
transició diferenciades pel grau o, potser millor, per
Fig. 3. La Pleta (Belianes, Urgell). Disposició urbanística dels
tres barris, els dos carrers i la cisterna central, segle iii a. n. e.
(Imatge: Centre d’Estudis Lacetans – CEL)
les formes de la complexitat social assolida. Però
els pobles ibèrics de la costa i de l’interior resulten
de processos històrics diferents (Junyent 2002b),
i contrastar empíricament els «indicadors d’estat»
d’uns i altres i debatre’n el valor diagnòstic ajuda a
entendre’n l’especificitat. Per aquesta raó preferim
no diluir els respectius missatges i confrontar-
los (Junyent 2015). Des del nostre punt de vista,
aquestes qüestions i algunes idees clau, sorgides de
la recerca recent i que apuntarem més endavant,
haurien de marcar l’agenda de la investigació.
La recerca arqueològica ilergeta:
problemes i prioritats
Es pot afirmar que la recerca arqueològica ilergeta
gaudeix d’una relativa bona salut. Diem «relativa»
per ser una mica erràtica, reflectir un increment
més quantitatiu que de coneixement i, sobretot,
per estar profundament desequilibrada. Des de fa
ja unes dècades, s’excava intensament a la Ilergècia
oriental, gairebé podríem dir a la perifèria ilergeta,
si reconeixem Iltirta i el Baix Segre com l’àrea
nuclear. És el cas de la fortalesa dels Vilars (Arbeca),
el Molí d’Espígol (Tornabous), Estinclells (Verdú), la
Pleta (Belianes), el Tossal de les Tenalles (Sidamon)
o, per a un moment més avançat, Missatges
(Tàrrega). Equips, projectes i institucions semblen
concentrar els seus esforços en el flanc oriental, en
detriment de les zones central i occidental, aquesta
23

Fig. 4. Gebut (Soses, Baix Segre). Vista general. (Imatge: Grup
d’Investigació Prehistòrica de la UdL – GIP)
ja aragonesa. El resultat és un greu desequilibri,
una visió distorsionada, que impedeix afrontar les
qüestions esmentades.
Vist el panorama actual, la recerca arqueològica
sobre els ilergets avançarà significativament si
reconeixem i afrontem aquestes prioritats:
- Primera, equilibrar la investigació atorgant
preferència al Baix Segre; cal potenciar l’estudi
d’aquest territori.
La Carta arqueològica del Segrià, el 1988, identificava,
aigües avall d’Iltirta, més d’una vintena de jaciments
ibèrics, sense comptar-hi els iberoromans. Els
oppida, assentaments fortificats, s’alcen regularment
als costats del riu fins a arribar a l’aiguabarreig
Segre-Cinca, sobre el qual se situen i succeeixen
en el temps, en una posició clau, la Serra del
Calvari i la Punta del Calvari (la Granja d’Escarp).
La riquesa arqueològica de la «Mesopotàmia
ilergeta» contrasta amb la feble, quasi absent,
recerca. A les intervencions de començaments dels
24
Fig. 5. Gebut (Soses, Baix Segre). Excavacions de 2018.
En primer terme, la muralla ibèrica; al fons, el Mont-
maneu. (Imatge: Grup d’Investigació Prehistòrica de la
UdL – GIP)
anys setanta del segle passat a Roques de Sant
Formatge (Seròs), els Vilans (Aitona) i el Pilaret de
Santa Quitèria (Fraga) (Junyent 1973, 1986, 1987);
la frustrada actuació a Gebut (Soses) el 1987-1988
(López 2018; López et al. 2018); la reivindicació de
materials de recollida superficial (Junyent 1986;
Gallart, Junyent 1989), i la intervenció al fossat de
l’oppidum de Carrassumada (Torres de Segre) el 1999-
2001 (Medina, González 2005; González, Medina
2011), només s’hi ha d’afegir la presència, des dels
anys vuitanta, de l’Institut d’Estudis Ilerdencs a
Serra del Calvari, assentament clau per a la primera
edat del ferro, però lamentablement semidestruït
(Rodríguez 1991; González et al. 2002; Vázquez et al.
2005; Vázquez et al. 2006-2007; Vázquez et al. 2014;
Vázquez, Medina, González 2015).
Des de l’any 2018, el Grup d’Investigació Prehistòrica
(GIP) de la Universitat de Lleida (UdL) ha reorientat
els seus objectius estratègics amb el projecte
quadriennal (2018-2021) «La fortalesa dels Vilars i
l’oppidum de Gebut: gènesi, identitat i heterogeneïtat
en l’ethnos ilerget», dirigit per Joan B. López, que té
el suport del conveni subscrit entre l’Ajuntament
de Soses i la UdL (2016) i del projecte homologat
i finançat pel Ministeri d’Economia, Indústria i
Competitivitat (HAR2016-78277-R). La principal
novetat aportada per les campanyes efectuades fins
ara (de 2017 a 2020) és el descobriment d’un poblat
fortificat de la primera edat del ferro anterior a
l’oppidum ibèric. Els objectius, però, no es limiten
al jaciment i intentaran respondre a les prioritats
identificades.
- Segona, estudiar i interpretar l’heterogeneïtat de
la cultural material ilergeta.
La manca de cohesió en un territori molt extens i
el patró de poblament han estat la base de bona
part de les crítiques a l’existència d’un sistema
polític més o menys centralitzat i han donat
peu a la proposta d’un éthnos ilerget compost
per diferents grups i amb una organització
heteràrquica (Bermúdez 2005a, 2005b, 2010;
Garcés 2005; Asensio et al. 2014-2016). Cal esbrinar
quin és l’abast i la significació de les diferències,
efectivament existents, al si de l’extens territori
ilerget. Fixem-nos, per exemple, en la pervivència
del molí de vaivé en ple segle iv a. n. e. a Roques
de Sant Formatge (Junyent 1973: 289-386), quan
sabem de la fabricació a la fortalesa dels Vilars —
excepcionalment primerenca i amb pedra local, a
finals del segle vi a. n. e. — del molí rotatori, manual
i de palanca (Alonso 2014, 2015; Alonso et al. 2010;
Alonso, Pérez 2014; Alonso, López, Pérez 2016;
Alonso, Frankel 2017; Junyent 2015: 182; Junyent,
López 2016). Si aquesta observació es confirma, es
tractaria d’un exagerat exemple de conservadorisme
tècnic, que costa d’entendre sense interposar-se
severes fronteres etnoculturals i polítiques. Aquesta
i altres diferències, poc més que intuïdes, mai no
han estat estudiades sistemàticament des d’aquesta
perspectiva. En són exemples l’àrea de circulació de
produccions ceràmiques pròpies, el cas del vernís
roig ilerget (Junyent, Alastuey 1991; Junyent
2008; Garcés 2018) o la presència alternativa de
grans tenalles tipus Ilduratin (Lafuente 2002) i
d’àmfores... Caldrà, però, distingir entre aquelles
particularitats que obeeixen a tradicions culturals
comunitàries fortament arrelades, com podria
ser l’esmentat cas dels molins, o la presència de
diferents tècniques terrissaires i motius decoratius
i simbòlics en la ceràmica modelada a mà,
d’aquelles diferències que poden ser considerades
circumstancials. Tot i tractar-se de conjunts datats
al segle iv a. n. e., l’estudi comparatiu de Joan
Bernal (GIP, UdL) dels materials de les cisternes
de Roques de Sant Formatge (Seròs) i la fortalesa
dels Vilars (Arbeca) és el primer intent en aquest
sentit (Bernal 2019). La identificació de trets que
puguin ser vistos com a indicadors idiosincràtics o
«identitaris» i d’àrees de difusió de diferents ítems
poden reflectir la coherència o heterogeneïtat
cultural, resultar rellevants per reconèixer la
territorialització de l’éthnos ilerget i el seu grau de
cohesió i ajudar a entendre el sistema sociopolític
sobreposat (Junyent 2015).
- Tercera, caracteritzar els assentaments ilergets
i els nivells de jerarquia reconeguts entre ells a
partir de l’extensió i de la funcionalitat atribuïda.
La jerarquització en funció d’ordres de grandària
és reconeguda com a pròpia dels estats arcaics
costaners i continuaria excloent d’aquesta
consideració els ilergets, que reflectirien més
aviat una realitat heteràrquica (Asensio et al. 2017).
Encara arrosseguem el tòpic d’uns assentaments de
dimensions molt reduïdes, a partir d’un article que
va ser de referència (Almagro 1987), però que no feia
més que recollir les grolleres aproximacions llavors
disponibles (Pita 1975), que atribuïen al Pilaret de
Santa Quitèria (Fraga) 0,18 hectàrees i a Gebut,
0,44 hectàrees. Un tòpic persistent, reflectit també
en les 0,8 hectàrees o poc més reconegudes fins fa
uns anys a Molí d’Espígol (Tornabous) (Sanmartí,
Santacana 2005: 61; Ruiz 2008: 815-816, 836; Sanmartí
2010: 103). Però la realitat no és aquesta. Per referir-
nos només als dos darrers, la superfície ocupada
per Gebut supera l’hectàrea, amb independència
que l’altiplà superior excedeixi de poc els 1.600 m2,
i Molí d’Espígol, d’acord amb els darrers treballs
d’excavació i prospecció multisistèmica amb
magnetometria i radar (GPR), assoleix 2,5 hectàrees
(Principal 2006-2007; Principal, Asensio, Sala 2012;
Sala et al. 2013; Escala et al. 2018a, 2018b).
No dubtem que es continuarà mantenint una
diferència neta respecte al poblament cossetà,
laietà i indigeta, i que no apareixeran ciuitates com
25
Fig. 6. Dracma d’Iltirta, darreries del segle iii a. n. e. (Imatge: Museo Arqueológico Nacional – MAN. Fotografia: G. Obón Tolosa)
Ullastret/Indika ni assentaments de segon rang,
d’entre 2 i 4 hectàrees, de l’entitat de Masies de Sant
Miquel (Banyeres), el Vilar (Valls), Darró (Vilanova
i la Geltrú), Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès) o
Kerunta (Sant Julià de Ramis). Però, com diem, a
la plana occidental la realitat és més complexa del
que s’ha anat afirmant, i a la costa, l’existència de
grans ciuitates —com la d’altres indicadors— podria
tenir una lectura diferent i respondre a un fenomen
de concentració poblacional i d’urbanització, lligat
a la importància de les activitats manufactureres
i comercials, sense haver de traduir-se
necessàriament en estructures polítiques complexes
i centralitzades, de l’existència de les quals, per altra
banda, les fonts no es fan ressò.
La població ilergeta es distribueix en nombrosos
assentaments que majoritàriament no són superiors
a 1 hectàrea (Junyent 1986, 1987, 1989, 2002a,
2015), model que ha estat descrit com a «ètnic
micronuclear», en contraposició al model «ètnic
polinuclear jerarquitzat» dels pobles costaners
(Ruiz 2008: 815-816, 836). Però s’abusa d’una visió
empobridora que, deixant aparcat el problema del
primer rang que correspondria a Iltirta-Atanagrum,
amaga l’existència de quatre nivells per sota
(Junyent 2015: 181-182): segon rang, amb més de 2
hectàrees, hi trobem el Molí d’Espígol, ciuitas que
encapçala la Ilergècia oriental; tercer, entre 1 i 2
hectàrees, Gebut (Soses), Roques de Sant Formatge
(Seròs), la Pleta (Belianes)..., oppida centrals
fortificats i amb urbanisme complex; quart, entre
26
0,5 i 1 hectàrea, el Pilaret de Santa Quitèria (Fraga),
Carrassumada (Torres de Segre), Pla de les Tenalles
de la Móra (Granyanella)..., el més nombrós, i cinquè
rang, amb menys de 0,5 hectàrees, que agruparia
des de petites aldees fortificades com Estinclells
(Verdú) (Asensio et al. 2016; Cardona et al. 2020),
fins a petits vilatges i explotacions agropecuàries
com les Roques del Sarró (Lleida) (Equip Sarró
2000).
Iltirta i Atanagrum
L’arqueologia impossible d’Iltirta, que, tossuda,
continua sense mostrar-se, completa l’argumentari
oposat a reconèixer un territori polític ilerget
controlat per un poder central. L’existència d’Iltirta,
la ciuitas de l’ètnia o populus ilerget, encimbellada
sobre el turó de la Seu Vella, dominadora del
territorium, concreció urbana del poder polític
representat pel regulus, té un innegable suport en
la història, la numismàtica i la geografia, per la
centralitat de l’emplaçament, que suposa visibilitat
i control visual, enllaç en les comunicacions entre
costa interior, gual sobre el riu Segre... També en té
en les fonts escrites, encara que amb contradiccions
no resoltes. Però l’arqueologia continua obstinada a
no confirmar-la. El tema sempre ha estat a l’agenda
(Junyent 1994, 1996; Payà et al. 1996; Gil et al. 2001;
Junyent, Pérez 2003; Junyent 2015). Durant segles,
i fins fa unes dècades, ningú no havia qüestionat
que Iltirta, la capital ilergeta, precedís Ilerda, el
municipium, la ciutat romana; les tres terrasses
 A nosaltres ens sembla interessant una evidència
superiors del turó oferien 4-5 hectàrees (Pita 1975:
indirecta a favor de la centralitat de l’emplaçament
53, 56), espai suficient per acollir un assentament
sobre el territori, que es veuria confirmada per la
de primer rang, i raons topogràfiques, la forta
distribució del vernís roig ilerget, concentrat al
acció antròpica al llarg de la història (guerres i
voltant de la capital; a més, els suposats tallers
cicle ininterromput de construcció-destrucció)
productors, que s’ubicarien a la ciuitas o al seu
i, sobretot, la manca de recerca sistemàtica
entorn, respondrien a l’extraordinària qualitat i a
justificarien «la ciutat oculta» i que la informació
les característiques tècniques d’una vaixella, que
arqueològica s’hagi limitat a alguna estructura no
exigeix la complexitat i la competència artesanal
anterior a finals del segle ii a. n. e. i a escassíssimes
pròpies de tallers periurbans i un mercat comprador
restes ceràmiques descontextualitzades (segles
(Junyent, Alastuey 1991; Junyent 2008, 2015: 177;
v-i a. n. e.), localitzades al mateix turó o a la part
baixa, és a dir, a la Paeria, a la plaça de Sant Joan Garcés 2018).
i al carrer d’Aiguardent (Junyent 1994; Junyent,
Pérez 1994, 1995). Però la numismàtica sí que acredita l’existència
d’Iltirta des de finals del segle iii a. n. e., amb les
Les repetides actuacions del Servei Municipal encunyacions monetàries de finals de la centúria,
d’Arqueologia al turó, algunes d’una certa entitat, imitacions de dracmes emporitanes, i més tard, fins
fan trontollar, cada cop més, aquestes explicacions. ben entrat el segle i a. n. e. És la seca més important
Materials sobreposats a la roca en diferents punts de l’interior i el nombre i la difusió de les emissions,
del turó són presertorians (100-80 a. n. e.), i l’any sobretot les encunyades en plata amb llegenda
2004 es localitzà la muralla tardorepublicana. ibèrica, proven la capitalitat d’Iltirta (Soler 1996;
Per primera vegada es plantejà obertament Villaronga 2002).
la possibilitat que Ilerda fos una fundació ex
novo (Payà, Pérez 2007). El valor de les dades Amb les fonts escrites continuen els problemes...
negatives sempre és relatiu, però si és cert que un Resumint, podem recordar que el grec Polibi, quasi
assentament d’entitat pot ser destruït —«arrasada
por la mano del tiempo y de los hombres, hoy ya
no queda ni el polvo», en deia Josep Pleyan de Porta
el 1873—, també ho és que resultaria impossible
esborrar-ne del mapa les restes esmicolades, que
tampoc apareixen. Per a Xavier Payà, la veu més
autoritzada en el coneixement arqueològic del turó,
amb aquest panorama és difícil imaginar l’existència
d’un gran assentament preromà, i s’inclina a pensar
en una fundació tardorepublicana presertoriana
(Payà, Pérez 2007; Payà 2013, i en aquest mateix
volum, «La ciutat romana d’Ilerda»). El pes de les
dades arqueològiques negatives sembla que vol
empènyer els arqueòlegs a cercar un improbable
emplaçament alternatiu o a veure Iltirta com una
mena de llegenda etiològica, una invenció romana
destinada a prestigiar, envellir i embellir l’origen de la
ciutat romanorepublicana, Ilerda.
Fig. 7. Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell). Disposició urbanísti-
ca. En primer terme, l’anomenada porta d’Iltirta; per a alguns
En contra de l’argumentació a silentio, existeixen autors, possiblement, Atanagrum. (Imatge: Museu d’Arqueolo-
altres tipus d’argumentacions arqueològiques... gia de Catalunya – MAC)

27

Fig. 8. Fortalesa dels Vilars (Arbeca, Garrigues), segles a continuació els seus aliats lacetans i ausetans
viii-iv a. n. e. Vista des del sud-oest, dominant el curs de
l’Aixaragall. (Imatge: Grup d’Investigació Prehistòrica de la
UdL – GIP)
contemporani dels fets, el qual visità els escenaris,
la ignora; que les fonts llatines no esmenten Iltirta,
però sí Ilerda a partir del segle i a. n. e., amb motiu
de les guerres sertorianes, entre el 82 i el 72 a. n. e.
(Sal·lusti, Historiae), i de l’enfrontament entre Cèsar
i Pompeu (De bello civili), i que, uns anys abans, al
bronze d’Ascoli, hi apareixen esmentats tres genets
ilerdenses —amb nom llatí i fills de pares amb nom
ibèric— als quals es concedeix la ciutadania per la
seva participació en el setge d’Ausculum (89 a. n. e.).
Per complicar-ho una mica més, Titus Livi la ignora
i es refereix, en canvi, a Atanagrum com la capital
dels ilergets —«Athanagrum urbem, quae caput eius
populi erat» (Titus Livi, Ab urbe condita, XXI, 61, 5-7)—,
que, en el seu relat, és atacada l’any 218 a. n. e. per
Gneu Corneli Escipió. Com és d’imaginar, s’han
ofert diferents explicacions, cap prou convincent:
devia tractar-se de la mateixa ciutat o del nom
antic d’Iltirta; ser un nou cas de dualitat de noms
com Tarakon/Kesse, Barkeno/Laie o Edeta/Leiria, o
correspondre a una corrupció del text (Pérez 1999,
2008; Junyent 1994, 1996, 2015; Junyent, Pérez
2003). La més atractiva, que fa d’Atanagrum la
capital circumstancial de la confederació oriental
amb lacetans i ausetans, coincideix amb una vella
intuïció de Rodrigo Pita Mercé (Pita 1975: 93, 141),
represa per altres autors que hi afegien que la
identificaven amb el Molí d’Espígol (Tornabous)
(Jacob 1985: 38, n. 68), entre els quals el mateix
28
excavador del jaciment arqueològic (Maluquer
1977, 1982, 1986, 1987). A més, s’ha vist enfortida per
la possible localització, en el marc d’una recerca
arqueològica sobre els escenaris de la Segona Guerra
Púnica, de la batalla de Kisse (Polibi, Historia, III, 76,
1-2; Titus Livi, Ab urbe condita, XXI, 60, 1-3) a la rodalia
del Vilar (Valls) (Noguera, Ble, Valdés 2013); i
resulta temptador pensar que Gneu Corneli Escipió,
que havia desembarcat a Emporion a finals d’estiu,
després de derrotar Hannó i el seu aliat Indíbil i
abans d’hivernar a Tarraco, en lloc d’endinsar-se
cap al Segre, seguís la via natural per caure sobre
els ilergets orientals, destruir Atanagrum i atacar
(Junyent 2015: 177).
Juntament amb la numismàtica, l’etnònim, la
mateixa Ilerda, i el context històric són la millor
carta a favor d’Iltirta com a ciuitas del populus ilerget
(Junyent 1994, 2015; Junyent, Pérez 2003). Roma
fa de les ciuitates indígenes hegemòniques dels
diferents populi l’instrument del seu domini (Kesse,
Barkeno, Auso…), i es beneficia del seu prestigi,
com feia sempre amb els pobles que dominava.
Iltirta no en seria una excepció. El cas d’Ilerda no
és el de Iesso (Guissona), Aeso (Isona) i Labitolosa
(la Pobla de Castre), els municipia més propers,
ciutats fundades a inicis del segle i a. n. e., en la
nova ordenació territorial romana de la Catalunya
interior (Pérez 1996). Iltirta s’assemblaria més —
com veurem— a la Sigarra ibèrica (els Prats de Rei),
també obstinadament oculta sota una informació
arqueològica que ens remetia a temps republicans
i al municipium Sigarrensis (Salazar 2012), raó per la
qual ha estat vista, fins fa poc, com una fundació ex
novo paral·lela a Iesso (Guitart, Pera, Grau 2000;
Guitart, Pera, Ros 2004; Pera 1994, 1997).
Dels cabdillatges a l’estat arcaic
Però tornem a obrir el punt de mira per entendre
millor els ilergets, ara des del seu propi passat,
perquè la credibilitat de la nostra proposta implica
la intel·ligibilitat del procés del qual resulta. Com
es transformaren els antics pobladors del primer
ferro en ibers, en els poderosos ilergets capaços
Fig. 9. Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell). Tram excavat (2013)
de la muralla torrejada preibèrica, segles viii-vii a. n. e.
(Imatge: Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC)
d’enfrontar-se a Cartago i a Roma? Ens remuntarem
a les seves arrels per contrastar realitats històriques
diferents i les transformacions viscudes; ens
preguntarem per l’etnogènesi del poble ilerget i
veurem el procés en la diferent sort viscuda per
alguns dels assentaments que el protagonitzaren,
des de les aldees fortificades i els cabdillatges del
primer ferro fins a la ciuitas de l’estat arcaic ilerget.
Durant la primera edat del ferro anterior a la
civilització ibèrica (segles viii i vii i bona part del
vi a. n. e.), el territori apareix articulat per centres
residencials fortificats i cabdillatges. Són petites
entitats polítiques que controlen uns pocs centenars
de quilòmetres quadrats i les comunitats no
fortificades escampades pel territori, com Tossal
del Ceba i l’Estany (Arbeca) o Tossal del Molinet (el
Poal), que sumarien entre 500 i 1.000 individus.
Això és el que suggereix la distància regular, de 10
a 20 km, entre les fortaleses del Castell (l’Albi), els
Vilars (Arbeca), Molí d’Espígol (Tornabous) i Vell Pla
(Guissona). S’ha de reconèixer que l’emplaçament
de l’Albi és molt diferent i que s’hi han excavat uns
pocs metres de la muralla torrejada (Casabona,
Lafuente, Gallart 2010; Casabona, Gallart 2015,
2020); que la fortificació de Guissona tan sols s’ha
localitzat puntualment, i que la situació al Baix
Segre és més complexa. Però se non è vero, è ben
trovato, i la fortalesa d’Arbeca ja no està sola. Molí
d’Espígol en reforça la hipòtesi, i la fortificació de
Fig. 10. Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell). Planta general. S’hi
poden veure les successives ampliacions del recinte preibèric
durant les èpoques ibèrica antiga i ibèrica plena. (Font:
Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC)
Sigarra suggereix que quelcom semblant estava
succeint entre els veïns orientals, els lacetans.
La situació, però, serà radicalment distinta uns
segles més tard. A finals del segle iii a. n. e., l’estat
arcaic ilerget, representat per Atanagrum/Iltirta i
encapçalat per Indíbil i Mandoni, dominarà més de
10.000 km2 i tindrà una població superior als 130.000
habitants. Són xifres simplement aproximades,
però reveladores pel que fa a la magnitud del
canvi d’escala: un territori —hem dit— quaranta o
cinquanta vegades més gran i una població similar
a la que es desprèn dels fogatges del segle xvi a
les comarques del Segrià, l’Urgell i la Segarra; un
nombre d’habitants que fa creïbles els exèrcits
interètnics liderats pels règuls contra Roma —el
206 a. n. e., amb 20.000 infants i 2.500 genets (Titus
Livi, XXVIII, 31, 5), i, tan sols un any després, malgrat
la derrota i les baixes, amb 30.000 infants i 4.000
genets (Titus Livi, XXIX, 1, 19-26).
Ens hem referit a aquest procés en repetides
ocasions (Alonso et al. 2020; Junyent 2014, 2015,
2018; Junyent, López 2015, 2016, 2020; López,
Junyent, Alonso 2020). Entre els temps dels
llinatges aristocràtics, dels cabdills, de les fortaleses
i dels petits territoris i els temps de l’estat arcaic
ilerget, la tendència a estructures politicoterritorials
més extenses i estables, presidides per centres
més poderosos, havia esdevingut imparable. El
sistema difícilment podia resoldre les tensions i
29

Fig. 11. Sigarra (els Prats de Rei, Alta Segarra). Vista del fossat
en V, contraescarpa i escarpa emparamentada, segle vi a. n. e.
o anterior. (Imatge: Universitat de Lleida – UdL)
Fig. 12. Sigarra (els Prats de Rei, Alta Segarra). Emplaçament
del lloc fortificat i del fossat. (Font: Universitat de Lleida –
UdL)
Fig. 13. Sigarra (els Prats de Rei, Alta Segarra). Restes monu-
mentals d’estil itàlic d’un edifici de mitjans del segle ii a. n. e.,
aixecat sobre construccions ibèriques edificades damunt del
fossat amortitzat a finals del segle iv a. n. e. (Imatge: Univer-
sitat de Lleida – UdL)
30
Fig. 14. Tetartemorion, subdivisió de la dracma, encunyat per
Sigarra. Totes dues capitals, ilergeta i lacetana, emeten mone-
da a les darreries del segle iii a. n. e. (Imatge: Espitllera Fòrum
d’Estudis Segarrencs. Fotografia: J. Porredon)
les contradiccions. Existia un equilibri inestable,
trencat per la jerarquització dels caps dels llinatges,
esdevinguts cabdills militars amb entitats territorials
cada cop més àmplies sota el seu control, i per
la consolidació dels centres més poderosos en
detriment dels més febles, fos de manera violenta
o per absorció. Aquestes estructures de poder,
el conflicte i la guerra afavorien les relacions
clientelars i l’articulació dels grups aristocràtics.
Havia arribat l’hora dels oppida, que substituïen
les velles fortificacions i anunciaven el futur. Les
relacions, però, no devien ser sempre violentes, ni
de bon tros. El veïnatge i l’exogàmia devien imposar
una coexistència necessària en les fortaleses i els
territoris ètnics, i devien aglutinar consciència
identitària. Sovint es devien emprendre accions
militars conjuntes sobre territoris més allunyats,
antecedent dels exèrcits interètnics alçats en
armes 200 anys més tard. El procés exigí segles,
però no s’aturaria: aristocràcies cada cop més
fortes, concentració del poder, relacions clientelars,
clientela piramidal, príncep, capitalitat, estat
territorial arcaic, confederació intertribal (Ruiz 2018).
La diferent sort dels assentaments
No tots els assentaments ni totes les comunitats
entomaren els canvis amb la mateixa sort, i
l’abandonament dels Vilars, paradigma dels vells
cabdillatges, és també l’exemple que millor il·lustra
els diferents camins i la distinta fortuna. La fortalesa
no va saber adaptar-se, es quedà a mig camí, i quan
esclatà la Segona Guerra Púnica, ja feia un centenar
Fig. 15. La Pleta (Belianes, Urgell). A la dreta, un edifici d’època sertoriana. L’emplaçament de l’oppidum ibèric no s’abandonà o es
reocupà durant el segle ii, i al segle i a. n. e., en temps de Sertori, s’hi alçà un gran edifici. Més tard, al peu del tossal, es construí
una vil·la. (Imatge: Centre d’Estudis Lacetans – CEL)
d’anys que, obsoleta, havia estat abandonada. De
les velles fortaleses, algunes ja havien desaparegut
abans, sense assolir els temps ibèrics antics; és el
cas de Castell de l’Albi i de Vell Pla de Guissona.
Molí d’Espígol (Tornabous), en canvi, va créixer
més enllà del seu primer cinturó defensiu durant el
segle vi a. n. e., mentre que la fortalesa arbequina
reforçava les defenses avançades tancada en si
mateixa; anys més tard, quan fou abandonada, ho
tornà a fer de nou. Així, Molí d’Espígol esdevingué,
des del final del segle v a. n. e., l’oppidum més
poderós de la Ilergècia oriental; es dotà d’una nova
muralla i d’un urbanisme de traçat hipodàmic, amb
amples carrers enllosats de 4 m d’amplada, xarxa de
clavegueram i edificis complexos. Molí d’Espígol feia
patent l’articulació del territori a partir de centres
de poder nous i més potents.
Una història similar es va produir entre els lacetans,
veïns i aliats orientals dels ilergets. Des de l’estiu
de 2013, Sigarra emergeix com la capital lacetana,
gràcies als treballs dirigits per Natàlia Salazar
(Salazar, Rafel 2015; Sabaté, Pujol, Salazar 2016;
Salazar, Pàmies, Moreno 2017), que tragueren a
la llum, davant i sota l’església de la Mare de Déu
del Portal dels Prats de Rei, les restes d’un fossat
excavat en la roca, de perfil en V, de més de 4 m
de profunditat i l’escarpa atalussada curosament
emparamentada, previsiblement, a un costat i l’altre
de la porta, com en el cas del fossat ibèric antic de
Vilars II (Junyent, Moya 2011). Tot fa pensar que
Sigarra fou precedida per un assentament fortificat
durant el primer ferro, des de l’ibèric antic o potser
abans. Posteriorment, a finals del segle iv a. n. e., el
fossat va ser colgat intencionadament, per facilitar
el creixement extramurs, i sobre el rebliment s’hi
aixecaren noves construccions que, sense solució
de continuïtat, assoleixen l’època republicana. Les
restes d’edificis públics —columnes i capitells d’estil
itàlic—, damunt del mateix fossat, atribuïbles a
mitjans del segle ii a. n. e., són la prova fefaent
de la seva conversió en una poderosa ciuitas,
capital lacetana. Com Iltirta durant la Segona
Guerra Púnica, encunyarà plata amb la llegenda
31
«Sikara» —tetartemorion, subdivisió de la dracma—
(Villaronga 1998; Pérez 2001-2002; Ferrer et al.
2012), actuarà com a capital del seu populus i serà,
posteriorment, convertida en municipium per Roma.
Un destí ben diferent esperava a Molí d’Espígol, que
no arribà a encunyar moneda i que desaparegué en
no superar les conseqüències del conflicte bèl·lic.
La construcció identitària
Aquest procés, la materialitat del qual podem
rastrejar, té lloc també en l’àmbit de la consciència
col·lectiva i del món simbòlic i, encara que amb
molta més dificultat i sempre de manera indirecta,
també és accessible en l’arqueologia. La construcció
identitària ilergeta es produí durant els segles vi, v
i iv a. n. e. No existeixen pobles ab origine, realitats
ancestrals essencials desenvolupades a partir d’una
llavor germinal originària, contenidora de totes
les potencialitats. El trànsit dels cabdillatges a
l’estat arcaic va comportar un procés dialèctic entre
territorialització (poder polític i fronteres) i creació
identitària del qual resultà l’ètnia ilergeta, en termes
antropològics un grup diferenciat pels seus costums
i pels seus símbols; per la seva manera de viure,
de fer la guerra; per una llengua pròpia, i per la
consciència compartida de formar una col·lectivitat,
amb mites, llegendes i creences sobre el propi origen
i passat, enfront d’altres pobles.
A tot això es referia Titus Livi quan afirmà que
l’objectiu d’Indíbil era alliberar el país del jou
estranger i retornar-lo per sempre als usos i
costums dels avantpassats (Titus Livi, XXIX, 1,
24). Però quina era la profunditat en el temps del
passat mític ilerget?, des de quan els ilergets eren /
se sentien ilergets?, com es va anar reformulant
durant segles la vella identitat dels cabdillatges en
la nova identitat del populus i l’estat arcaic ilerget?
Podem pensar que ètnia i espai social i polític es van
generar a l’uníson, en un procés de cocció lenta que
va exigir segles. És possible que, durant la primera
edat del ferro, els petits territoris polítics coexistissin
dins d’un mateix territori ètnic i que l’organització
política clanicoparental hagués facilitat l’etnogènesi,
en permetre’n l’assimilació en els principals llinatges,
32
la genealogia dels quals el poder polític i el control
del món simbòlic anirien recreant. D’aquest procés
en sorgiria la consciència identitària que faria que
els ilergets se sentissin com a tals i diferents dels
altres pobles ibèrics.
Epíleg
Morts Indíbil i Mandoni, sotmesos els ilergets,
hauran de passar més de cent anys abans que tres
cavallers ilerdencs puguin guanyar-se la ciutadania
posant les seves armes al servei de Roma a la
turma Salluitana. Durant aquesta centúria, la pitjor
coneguda, s’imposarà progressivament el nou
ordre; la majoria dels oppida s’abandonaran i,
sovint, veuran créixer als seus peus villae romanes;
alguns sobreviuran reconvertits en assentaments
romanitzats. El territori s’organitzarà a partir de
les noves unitats administratives i territorials
(pagui, vici, villae rusticae...); arribarà el programa de
municipalització del territori, la centuriació, etc. Les
elits indígenes viuran el doble procés d’integració i
d’autoafirmació en el marc de les relacions de poder
del nou ordre sociopolític romà; les conseqüències
de les lluites entre els mateixos romans (episodis de
Sertori i de Cèsar i Pompeu), i l’arribada de colons,
com el gran comboi que arribà a Cèsar, durant
el seu enfrontament amb Afrani (Juli Cèsar, De
bello civili, I, LI, 1-3). I la població subjugada haurà
de trobar el seu lloc en les noves relacions de
producció.
Fer una ucronia i fantasiejar sobre on hauria arribat
la civilització iberoilergeta si no hagués estat
anihilada per l’espasa romana, només pot tenir
interès literari. Som fills de la nostra història, de
la cultura llatina i dels pòsits deixats pels pobles i
per les cultures que han arrelat a la nostra terra.
Una de les primeres, perduda en la profunditat de
la nostra estratigrafia identitària, fou la civilització
iberoilergeta.
Localització del primer assentament situat l’actual Guissona, plaça del Vell Pla i plaça de Capdevila.
Els precedents de Iesso. El poblat del bronze
final i de l’ibèric antic
A partir de la prospecció en superfície de l’entorn
de Guissona, s’ha pogut documentar una sèrie de
jaciments —alguns corresponen a petits poblats i
d’altres, a espais de necròpolis—, que permeten asse-
nyalar una ocupació important de l’anomenada pla-
na de Guissona en l’edat del bronze (1800-700 a. n. e.)
i fins a la primera edat del ferro (700-500 a. n. e.). Un
d’aquests jaciments se situa dins l’actual trama urba-
na de Guissona, a la zona de la plaça del Vell Pla.
La urbanització i la instal·lació d’una xarxa de
clavegueram, l’any 1933, en l’entorn de la plaça del
Vell Pla, van comportar la descoberta d’una gran
quantitat de material arqueològic i d’estructures, la
qual cosa va motivar una intervenció arqueològica,
la primera amb un caràcter científic, per part de
l’Institut d’Estudis Catalans, sota la direcció de Josep
Josep Ros Mateu
Colominas. El treball de Josep Colominas, seguint
la metodologia de l’època, va permetre identificar
segons ell un jaciment amb dues fases. La primera
corresponia a un poblat ibèric, que, una vegada
abandonat, es convertiria en una necròpolis ibèrica
d’incineració (Colominas 1941).
Però una vegada revisats els materials i l’excavació
de Josep Colominas de 1933, i tenint en compte les
intervencions realitzades a la zona des de finals dels
anys setanta del segle xx —Vell Pla (1978); Casa de
Cultura (1987); Vell Pla, núm. 16 (1988); Ravals (1994);
Cal Ribó (1998); Cal Trepat (1999); plaça de Capdevila
(2009); les fonts (2016), i plaça del Vell Pla (2019-
2020)—, s’ha pogut reinterpretar aquest jaciment
com un poblat del bronze final i de la primera edat
del ferro o ibèric antic (segles viii-iv a. n. e.).
33
Fig. 1. Excavació de Josep Colominas, de l’IEC. Plaça del Vell Pla,
1993.
Sembla que als segles viii-vii a. n. e., una comunitat
humana s’assentà a l’entorn d’una font natural,
situada on avui tenim la plaça del Vell Pla, que
actualment és un pou, i que en l’època medieval i
en la moderna alimentaria d’aigua l’actual conjunt
de les fonts de la vila. Tot i que la zona actualment
està molt urbanitzada, el seu estudi topogràfic i les
diferents intervencions realitzades ens permeten
assenyalar que aquest poblat segurament ocupava
l’actual espai de la plaça de Capdevila, que en
aquella època devia ser un petit turó, i s’estenia pel
seu vessant nord, on avui tenim la plaça del Vell Pla.
Es tractava d’un poblat situat enmig d’unes terres
planes i fèrtils, al marge esquerre del torrent del
Passerell, que és un afluent del riu Sió.
Les intervencions arqueològiques realitzades a la
zona ens permeten parlar d’un poblat estructurat
amb una muralla perimetral important, de la qual es
va poder documentar un tram de quasi 4 m d’ample,
com a conseqüència de diferents recreixements,
en la intervenció arqueològica de Cal Trepat, el
1999. La muralla delimitaria un espai interior que
34
Fig. 2. Cara est de la muralla del poblat del Vell Pla, localitzada
en l’excavació de Cal Trepat, 1999.
crearia un protourbanisme clos estructurat a partir
d’habitatges amb espais o habitacions de planta
quadrada o rectangular, construïts amb murs de
pedra lligats amb fang, i amb paviments de terra
piconada, en els quals s’han pogut documentar
algunes llars de foc.
L’estudi del material arqueològic moble documentat
ens permet parlar de dues grans fases ocupacionals
diferenciades: una que correspondria clarament al
bronze final (775-650 a. n. e.) i una segona fase més
evolucionada, anterior al període de l’ibèric ple. Tot
i així, alguna de les intervencions arqueològiques
recents ha permès documentar una estratigrafia
potent i complexa, de més de 2 m de profunditat,
que segurament permetrà definir subfases.
Les intervencions arqueològiques realitzades
també han permès documentar l’existència d’una
fase d’abandonament del poblat, anterior a l’època
ibèrica plena, així com l’ocupació posterior de
l’espai, ja a finals del segle ii o principis del segle
i a. n. e., que correspondria a la fundació ex novo de
la ciutat romana de Iesso.
Extensió del jaciment arqueològic d’Isona. (Imatge: T. Reyes)
Els precedents d’Aeso
L’antiga ciutat romana d’Aeso es localitza, en part,
sota l’actual vila d’Isona i, en part, sota els horts i
camps que s’estenen al sud i a l’oest d’aquesta (vegeu
la imatge d’encapçalament).
Aquesta fesomia, alhora urbana i rural, és encara
més acusada que en altres casos ponentins, com
Iesso (Guissona), i rara en el conjunt català. En
l’elecció del lloc on fundar la ciutat s’aprofità una
terrassa que finalitza de manera pronunciada a
l’oest, entre les rieres del Mas de Mitjà, al nord, i de
la Colomera, al sud, un lloc al bell mig de la Conca
Dellà, sector oriental de la comarca del Pallars Jussà.
La seva altitud (663 m sobre el nivell del mar) i la
seva ubicació al peu dels Pirineus poden induir
erròniament a pensar en un clima sever, però, en
canvi, gaudeix d’un clima mediterrani continental.
És, doncs, favorable als conreus de cereals,
Cristina Belmonte, Xavier Bermúdez, Ignasi Garcés i Teresa Reyes
ametllers, oliveres i, fins a la plaga de la fil·loxera,
de vinyes. Allà on acaben els sembrats prenen el
relleu les pastures i els recursos forestals, aportant-
hi els elements bàsics per sostenir una ciutat. No es
coneix a fons l’antic sistema viari, però és obvi que a
Isona s’hi creuen una sèrie de rutes naturals: la que
hi baixa des del sud pel port de Comiols, la que des
de l’est ho fa pel de Bóixols i la que parteix d’Isona i
va cap al nord-oest resseguint la Noguera Pallaresa
fins a la Bonaigua i la Garona.
En quin moment les comunitats humanes
començaren a poblar el lloc és encara un enigma. A
tocar del nucli urbà hi ha el jaciment del Serrat dels
Espinyers, on s’han trobat vestigis del neolític final,
però sense continuïtat posterior (Arcos, Belmonte
2011: 172-177).
35
Fig. 1. Vista aèria del conjunt de sitges del Serrat dels Espi-
nyers. (Imatge: C. Belmonte)
Cal esperar el període ibèric ple per trobar-hi
presència humana continuada. Tot i algunes
importacions de ceràmiques gregues de finals del
segle v a. n. e., el gruix de l’activitat es data entre
finals del segle iii i principis del segle ii a. n. e.
Aquesta presència s’ha documentat en dos llocs: en
el nodrit conjunt de sitges de la fase III del Serrat
dels Espinyers (Belmonte 2014a; Belmonte 2015:
157-160; Garcés et al. 2020b) (fig. 1) i en un mur
atalussat de notables dimensions realitzat en pedra
seca anterior a la muralla romana del camí de la
Torreta (Reyes 2014a: 87-88) (fig. 2).
Tot i la migradesa d’allò que se’n coneix, s’albira
l’existència d’un oppidum o capitalitat, nucli
precedent de la ciutat romana d’Aeso (Belmonte
et al. 2015). La tècnica i la disposició del mur
esmentat recorden casos com el de «śikaŕa», després
municipium Sigarrensis (els Prats de Rei, Anoia)
(Salazar, Pàmies, Moreno 2016: 119-120).
36
Fig. 2. Estructura atalussada anterior a la fonamentació de la
muralla romana. (Imatge: T. Reyes)
L’any 218 a. n. e. els romans desembarquen a la costa
catalana, i entre 206 i 205 a. n. e. esborren el poder
polític i militar que havia teixit la confederació
ilergeta, en la qual possiblement gravitava Isona.
La població, ara sotmesa a Roma, conservà molts
dels elements de la seva cultura material al llarg del
segle ii a. n. e., i ja més híbrids durant la primera
meitat del segle i a. n. e., període que s’anomena
ibèric tardà, com la ceràmica pintada (Garcés et al.
2020a: 124). A aquests temps pertanyen les darreres
fases del sitjar del Serrat dels Espinyers, juntament
amb un espai de treball en aquell lloc (Belmonte
2014a), diversos nivells estratigràfics (Belmonte
2020) i una sitja anterior a la muralla romana
(Reyes 2014a: 85-87).
II
La primera empremta
dels romans
al nostre territori

37
38
Reconstrucció del campament militar de Puig Castellar (Biosca).
Puig Castellar de Biosca i la presència
militar romana al segle ii a. n. e.
No hi ha dubte que va ser durant el segle ii a. n. e.
quan Roma va anar imposant progressivament el
seu control sobre les terres d’Hispània, un domini
que en primera instància va ser militar, per passar,
més endavant, a consolidar-se territorialment en
forma de fundacions urbanes. Els exemples més
ben coneguts els trobem a la costa: els ports i els
castra hiberna de Tarraco i Emporiae evolucionaran
a partir de la segona meitat del segle ii a. n. e. per
convertir-se en les primeres ciutats romanes del
nord-est peninsular. Gràcies als treballs intensius
desenvolupats per diferents equips d’arqueòlegs
s’ha pogut conèixer aquest procés en altres zones
del país: Castellvell (Solsona), Monteró (Camarasa),
Sant Miquel de Sorba (Navès), Camp de les Lloses
(Tona), Cabrera de Mar, etc. A les comarques del
Joaquim Pera
Solsonès i la Segarra hi ha dos jaciments de primer
ordre on s’ha pogut documentar l’empremta romana
més primerenca: la fortificació de Puig Castellar
de Biosca i la ciutat romana de Iesso (Guissona)
(Rodrigo et al. 2014). A Biosca treballs recents han
posat al descobert les restes del que havia estat una
fortalesa militar (tipus castellum) dels primers temps
de la conquesta romana a les terres de Ponent, un
jaciment al qual, per la seva situació, atribuïm un
caràcter estratègic. Els treballs d’excavació han
permès documentar un gran edifici al cim del turó,
que hem interpretat com el lloc de comandament
(principia) de l’establiment militar. El conjunt es
troba envoltat per una sòlida muralla defensiva,
amb torres i baluards que delimiten un perímetre
d’1,5 hectàrees (fig. 1).
39
 N
4566400
4565800
4565200

SITUACIÓ:

PUIG CASTELLAR
BIOSCA, LA SEGARRA
Universitat Autònoma DESIGNACIÓ DEL PLÀNOL:

de Barcelona planta

SISTEMA REFERÈNCIA: ESCALA: DIBUIX:

1/500
4564600

ETRS
AC
Institut Català

89 d'Arqueologia Clàssica
Unitat de Documentació Gràfica

Data:
Novembre
2018
355600 356200
0 356800 357400
100 m

Fig. 1. Planta general del jaciment de Puig Castellar i Fig. 2. Domini visual de la vall del Llobregós des de Puig
reconstrucció del campament militar. Castellar, 2018.

En relació amb la muralla, s’han pogut documentar herbàcia d’escàs interès agrícola, fet que ha incidit
també diverses dependències —habitacions i positivament en la seva preservació al llarg dels segles.
tallers— construïdes a tocar del parament interior,
fet que dona a entendre que l’espai interior també Descripció del jaciment
es trobava parcialment urbanitzat i organitzat en
sectors diferenciats: tropa, serveis, comandament, L’establiment romà ocupa el cim del turó, des
tallers, representació, etc. Les excavacions han d’on es domina visualment bona part de la vall del
proporcionat una gran quantitat de materials Llobregós, el corredor natural per on suposem que
ceràmics, sobretot d’importació, que mostren devia passar la via militar, que procedent de la zona
un horitzó cronològic ben definit entre el 180 i el de l’Alta Segarra, anava a buscar el Segre (fig. 2).
120 a.n.e., moment en què tot sembla indicar que
es va abandonar la fortificació després d’haver- El lloc mostra una situació privilegiada per al
s’hi portat a terme un desmantellament planificat control efectiu d’aquest eix de comunicacions entre
de la instal·lació militar; finalment es documenta la costa i l’interior del país; també des del cim del
una destrucció intencionada del conjunt fortificat, puig es controla l’accés a la plana de Guissona, així
que va comportar l’arrasament de bona part de les com els passos naturals que menen vers el Solsonès.
construccions, muralla inclosa. Aquest moment La part superior és lleugerament aplanada, i és on
d’abandonament coincideix en el temps amb la es documenten les restes de l’edifici principal de
fundació de la ciutat romana de Iesso (Guissona), l’assentament. Es tracta d’una construcció de planta
situada a 6 km de Puig Castellar (Pera et al. 2016; regular de més de 900 m2, clarament dissenyada a
Guitart, Pera, Carreras 1998). partir d’un patró modular romà de 103 x 103 peus (pes
monetalis = 0,29 m) i organitzat en dues terrasses,
El turó de Puig Castellar es troba al costat del riu per tal d’adaptar les construccions al pendent d’un
Llobregós, just en el punt en què aquest rep les dels vessants. Malgrat haver pogut refer la planta
aigües de la riera de Biosca i la riera de Massoteres. de l’edifici gairebé sencera, val a dir que bona part
Els vessants del turó són molt pronunciats i de les estructures documentades les vam trobar
constitueixen per si mateixos una defensa natural, força arrasades; moltes parets es conserven a nivell
a excepció de la banda est, que és més planera i és de fonament o fins i tot aquest ha desaparegut,
on trobem els accessos al jaciment. La composició de manera que han quedat a la vista les rases
geològica del turó és de guix; és, per tant, un de fonamentació (o «d’espoli») buides. L’element
terreny pobre en nutrients, la qual cosa ha afavorit arquitectònic central que actua com a articulador
el desenvolupament d’una vegetació arbustiva i de l’edifici és un gran pati a cel obert emmarcat en

40
Fig. 3. Edifici principal de l’establiment, detall de la construc-
ció, 2018.
dos dels seus costats per un corredor en forma de
L i tal vegada porticat. Al voltant d’aquest pati s’hi
distribueixen les estances del complex residencial.
Les estances presenten mides desiguals entre els
20 m2 i els 100 m2. En un dels extrems d’aquest pati
s’hi va localitzar i excavar una gran cisterna per
a l’emmagatzematge d’aigua pluvial, una reserva
estratègica important per a un complex militar,
com tenen també altres establiments militars
romans de característiques semblants: Olèrdola,
Can Tacó (Montornès-Montmeló) (Rodrigo et al.
2013) o Sant Miquel de Sorba (Navès). La cisterna es
trobava directament retallada als guixos naturals
i no presentava cap mena de revestiment intern
que contribuís a impermeabilitzar-la, ja que les
característiques geològiques del subsol no ho fan
necessari. Per les dimensions, la capacitat de dipòsit
s’estima en 35 m3 (35.000 litres d’aigua). Atès l’estat
de destrucció general que mostrava l’edifici, amb la
consegüent falta d’estratigrafia, l’excavació d’aquesta
cisterna va resultar fonamental per a la interpretació
del jaciment; al seu interior s’hi van identificar dos
estrats: el més profund corresponia al moment d’ús,
i sobre seu s’hi va excavar un potent estrat, format
quan s’abandonà la instal·lació. Pel seu interès cal
que ens aturem en aquests nivells d’abandonament:
es tracta d’una sèrie d’estrats d’argiles, gairebé sense
material ceràmic, formats a partir de l’enderroc i
la deposició de les parets de tàpia i tovot de les
estances immediates; per les característiques que
mostren hem de pensar que va ser un abocament
intencionat, no accidental; entre les capes d’argila i
Fig. 4. Paviment de terratzo blanc de l’edifici principal, conser-
vat in situ.
de tovot hi apareixen bossades amb fragments de
sostre, de revestiments de paret —alguns pintats
i motllurats— i de paviments. Tot sembla indicar
que les parets de l’edifici havien estat construïdes
amb tàpia i tovot disposats sobre un petit sòcol
format per una filada o dues de carreus de pedra
(fig. 3) assentats sobre un fonament més o menys
profund en funció dels desnivells naturals o de la
càrrega superior que havien de suportar. La pedra
de gres emprada en la construcció dels fonaments
i dels sòcols és la mateixa pedra que es va utilitzar
per a la construcció de la muralla: es tracta d’un
tipus de pedra sorrenca que va ser portada des de
fora per a tal fi, ja que la pedra de guix del turó no
resulta adequada per a la construcció. L’ús del fang
en l’arquitectura residencial és habitual en totes
les èpoques, atès que és un material abundant i
fàcil de treballar; a més, permet acabats de qualitat
(estucs, pintures) sobre la superfície i dota els
habitacles d’una confortabilitat tèrmica. Un segon
aspecte a destacar de la construcció de l’edifici
és la qualitat i la diversitat dels paviments de les
estances; majoritàriament es tracta de terratzos
de diferents colors i acabats, obtinguts a partir de
combinacions de materials petris i ceràmics, i fins
i tot hi trobem un dels àmbits pavimentat amb un
signinum tessel·lat. Gairebé tots aquests paviments
han desaparegut, la majoria desintegrats a causa
de l’erosió i de les arrels. Un dels pocs que s’ha
conservat in situ presenta greus deformacions com
a conseqüència d’una feblesa estructural per haver-
se construït directament sobre la capa de terra que
41
anivellava l’estança sense un rudus de fonamentació
(fig. 4). Tot i aquesta deficiència, podem afirmar
que els paviments són tècnicament de qualitat, ja
que tots els seus components resten ben cimentats
i cohesionats, i mostren encara una superfície llisa
i polida. Pel que fa als revestiments interiors de
les habitacions, s’han recuperat molts fragments
d’estuc pintat de diferents colors, alguns dels quals
motllurats, que suggereixen que algunes estances
devien estar decorades seguint el primer estil
pompeià, propi del segle ii a. n. e., amb imitacions
de carreus de marbre en estuc blanc sobre un sòcol
vermell. Malgrat haver recuperat pocs fragments de
teula, suposem que les cobertes de les estances nobles
devien utilitzar tegulae; resulta significatiu el fet que,
gràcies a les analítiques practicades, podem atribuir a
aquest material constructiu un origen itàlic.
A la muralla que fortifica el complex militar s’hi han
identificat fins ara un mínim de cinc torres i un
possible baluard, tots de caràcter defensiu. Les torres
són de planta quadrada i integrades estructuralment
amb el parament. La muralla mostra una amplada
d’entre 1 i 1,20 m, i es disposa directament sobre
la roca natural retallada en forma de banqueta,
sense indicis de cap altra fonamentació. L’estat de
conservació és desigual en funció del sector: allà on
s’ha conservat millor hi trobem entre tres i quatre
filades de pedra, corresponents a la part del sòcol de
la muralla. Originalment la muralla no devia tenir
gaires filades més de pedra, ja que si analitzem
altres recintes militars d’aquesta època, les muralles
responen a una mateixa tipologia, consistent en
una base construïda en pedra, d’entre 0,80 i 1 m
d’alçària, i la resta anava construït en tàpia; això
ajudaria a explicar per què es troba tan poca pedra
a la muralla de Puig Castellar (Morillo, Adroher
2014). Per a la construcció d’aquesta base de pedra es
va utilitzar un morter pobre per lligar els blocs, fet a
base de terra i guix pastat. Per raons de seguretat i
d’estratègia militar, hem de suposar que la muralla
va ser desmuntada en el moment d’abandonar
l’establiment.
Excavacions recents a les muralles sud i oest
han posat al descobert un conjunt d’habitacions
42
adossades a la cara interna de la muralla disposades
en bateria; uns àmbits que per ara relacionem
amb una funció residencial, segurament destinats
a la tropa. Cal destacar també l’existència, dins
de l’establiment, d’una zona dedicada a activitats
metal·lúrgiques, destinades a l’obtenció de ferro a
partir de la fosa per reducció de mineral ferruginós.
Alguns fragments de gresol, així com centenars de
restes de fosa, deixen constància d’aquesta activitat
industrial.
Un altre aspecte certament destacable d’aquest
jaciment és la gran quantitat de materials ceràmics
que hi trobem. El registre material està presidit
per les àmfores, majorment vinàries, de cervesa i
alguna d’oli, que mostren una extensa representació
d’orígens, sobretot itàlics (Campània, la Pulla,
Sicília, Etrúria, el Laci, Calàbria, Lucània, etc.); les
vaixelles de taula d’importació venen encapçalades
gairebé exclusivament pels vernissos negres del
tipus campaniana A antiga i clàssica; els vasos
de parets fines, els estris de cuina i els morters
completen aquest panorama de ceràmiques foranes;
resulta també significativa la presència d’un alt
nombre de vaixelles pintades i contenidors de
tipus ibèric. Tots aquests materials, sobretot els
d’importació, indiquen que el destacament militar
de Puig Castellar estava regularment assortit
per una xarxa comercial ben establerta que els
procurava els subministraments necessaris per a
la subsistència. Per contra, les restes de militaria
són escasses: una senzilla virolla de llança és un
dels pocs exemplars d’aquesta naturalesa que hem
pogut identificar. En general s’ha recuperat molt poc
material metàl·lic, tret de les restes de fosa de ferro
a les quals ens hem referit abans, tot i que som
conscients que el jaciment havia estat sotmès a
una acció d’espoli continuada i sistemàtica per part
d’excavadors furtius, la qual cosa pot haver influït
d’alguna manera en aquesta absència.
Hi ha diferents factors que fan de Puig Castellar un
jaciment singular en el panorama arqueològic
hispànic. En primer lloc, ens hem de referir a
la seva tipologia i funció militar: a hores d’ara
no disposem de paral·lels contemporanis de
característiques semblants a la fortificació de Puig
Castellar. Va ser un establiment amb una vida
relativament curta; a partir dels materials estudiats
li calculem uns seixanta anys d’existència, un fet
que ens ajuda a entendre algunes particularitats
que comentarem més endavant. La quantitat i la
diversitat de materials d’importació i la presència
d’uns elements arquitectònics que podem qualificar
de luxosos —tots excepcionals en aquesta època
a Hispània— són evidències arqueològiques prou
significatives per pensar que una part dels seus
ocupants van gaudir d’un estatus social privilegiat
i que van buscar d’imprimir al complex residencial
un clar sentit de representació oficial, a través d’una
cuidada arquitectura sumptuària. Aquests dos
aspectes ens allunyen del que podríem considerar
una instal·lació militar corrent, que acostuma a
tenir una arquitectura molt més funcional. El segon
aspecte important que no ens pot passar per alt és
l’estreta relació que podem establir entre la fi de
Puig Castellar i la fundació de la ciutat romana de
Iesso (Guissona) a les darreries del segle ii a. n. e.
Per a nosaltres queda clara la relació entre tots
dos centres, Puig Castellar i Iesso, una tesi que ve
recolzada per la cronologia i la successió seriada
dels materials que hem pogut estudiar procedents
d’ambdós jaciments; d’altra manera pensem que
no s’explicaria la fundació d’una ciutat com Iesso
en aquestes dates i al lloc privilegiat que ocupa,
al centre de la productiva i ben regada plana de
Guissona (Pera 1993; Rodrigo 2006). Per reforçar
encara més aquesta conclusió cal fer notar que la
fortificació de Puig Castellar mostra prou indicis que
permeten assegurar que en el seu moment final,
previ a l’abandonament definitiu, es va desmuntar,
de manera sistemàtica i ordenada, l’establiment; per
tant, podem parlar d’un abandonament planificat.
És a dir, una vegada s’ha buidat l’establiment i se
n’ha recuperat tot allò de valor per ser aprofitat
(vaixelles, armament, teules, instrumentum
domesticum, etc.), es procedeix a l’enderroc de les
dependències que continuen dempeus, fins i tot
incendiant-ne alguna. Una prova fefaent d’aquest
procés la tenim en el farciment de la cisterna, on
es dipositen parets senceres de tovots, així com
també en l’aprofitament de les teules dels edificis,
que, com hem pogut constatar, eren d’origen itàlic.
Tampoc podem descartar que fos durant aquest
procés de desmantellament quan s’emportessin les
pedres que ens manquen en els sòcols i fonaments
d’algunes parets; aquest aspecte és, ara per ara,
difícil de contrastar, ja que també es podia haver
produït uns anys després, quan s’erigeix la imponent
villa romana de Sant Pelegrí, situada a 300 m al peu
del turó i documentada des del segle i a. n. e.; la seva
construcció perfectament podria haver estat responsable
d’aquestes accions d’espoli de pedra tallada.
Més enllà del seu caràcter estrictament militar, no
podem descartar, a tall d’hipòtesi, que l’establiment
de Puig Castellar, en algun moment avançat de la
seva curta existència —que, recordem-ho, va arribar
a poc més de mig segle—, podria haver funcionat
com a seu oficial d’un centre romà de planificació
territorial. Considerant aquesta funció, no resultaria
estrany trobar alts funcionaris de l’administració
romana vivint i desenvolupant les seves funcions
en aquelles instal·lacions, uns delegats del poder
romà que no descartem que fossin igualment de
l’estament militar. Pensem que per portar a terme
aquestes funcions organitzatives era necessari
tenir una presència directa sobre el territori; per
tant, en definitiva, serien aquests representants del
poder romà els qui deixarien la seva empremta a
l’assentament de Puig Castellar, a través dels detalls
sumptuaris que mostra la seva arquitectura i que ja
hem detallat.
Finalment, i per acabar, una última reflexió:
recollint la darrera hipòtesi que acabem de
formular sobre la possible presència a Puig Castellar
d’un centre administratiu romà amb la funció
expressa de planificar i ordenar els nous territoris,
cal reconèixer que se’ns fa estrany que, en una
cronologia tan reculada com la que dona el moment
inicial de l’establiment (c. 180 a. n. e.), pugui haver-
hi per part de Roma aquest interès planificador a
Hispània. Més aviat creiem que aquesta política
s’executa a partir de mitjans del segle ii a. n. e.,
pel cap baix; amb aquesta premissa no podem
descartar que l’establiment de Puig Castellar
es construís inicialment amb una clara funció
43
de castellum militar i, sense deixar mai d’exercir
aquesta funció, acabés esdevenint, uns decennis
més tard, també la seu d’un centre de representació
i organització territorial. Aquesta doble funció
pensem que justificaria l’existència d’aquesta
residència sumptuària al seu interior, que d’altra
manera ens resulta estranya en una època tan
primerenca. Seguint aquest plantejament, les restes
arquitectòniques més sumptuàries podrien haver
estat construïdes en un segon moment, aprofitant
la protecció que oferien les sòlides instal·lacions del
castellum, a més d’assegurar-se els subministraments
regulars per a la subsistència que els proporcionava
la presència militar. Malauradament, el grau
d’arrasament que mostren les zones excavades fins
ara no ens permet reconèixer aquests dos moments
i, per tant, queden per ara en el camp de les
hipòtesis plausibles.

44
Vista de l’altiplà de Monteró des del sud. Zona 9 (torre), en primer terme.
Monteró i el seu context històric
fins a la Guerra de Sertori
Introducció. L’escenari post Numància
Després de la presa de Numància el 133 a. n. e., el
Senat Romà sembla mostrar un cert interès per
posar ordre en els afers hispànics. Si bé les guerres
celtibèriques no van afectar la població ibèrica o
els seus territoris des del punt de vista bèl·lic, el
caràcter de terra «de transició» o «de pas» que l’àrea
ibèrica tenia en aquest moment, sobretot del nord-
est de la Citerior, provocà que aquests territoris
coneguessin una certa bonança i recuperació
econòmica: als seus ports arribaven i partien
carregaments de subministraments, mercaderies,
combois logístics o unitats militars, que transitaven
cap a l’interior de la Península, o cap a la costa
amb destí a altres teatres d’operacions en què
Jordi Principal, Carles Padrós i M. Pilar Camañes
Roma estava implicada. Aquest moviment
necessitava una estructura administrativa i una
xarxa d’infraestructures que garantís l’operativitat
del conjunt. És en aquest context, que es desplacen
a la península Ibèrica un total de tres comissions
senatorials (el 133, el 101 i el 95-94 a. n. e.) amb la
missió d’organitzar els assumptes d’Hispània (Pina
Polo 1997).
Lentament es percep una voluntat d’articular el
territori, primer dotant-lo d’una xarxa viària que
faciliti les comunicacions i el trànsit de béns
i persones (majoritàriament d’àmbit militar)
(Ariño, Gurt, Palet 2004: 123-124), però també
implementant un sistema de control, protecció i
gestió administrativa que sigui prou àgil (Ñaco,
45
Fig. 1. Vista de l’altiplà de Monteró des del sud. Zona 9 (torre), en primer terme; zones 1 i 8, part central.
Planta general i zones excavades. (Imatge: Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC)
Principal 2012): en aquest moment es detecta la
construcció de les primeres vies romanes, entre
les quals destaquen la fixació del traçat de l’antiga
Via Heraclea, que es desenvolupava al llarg de l’eix-
corredor del Mediterrani, i que empalmaria amb la
Via Domícia del golf de Lleó; els ramals que des de
la costa s’internaran cap a l’interior de la Península
des de Tarraco, progressant pel riu Ebre, o també
cap a l’interior de Catalunya per accedir a l’eix
prepirinenc. De fet, la Citerior sembla no disposar
d’un govern clar i propi durant aquest període, ja
que entre el 132 i el 98 a. n. e. no es coneix el nom de
cap pretor, a partir dels fragmentaris Fasti, assignat
a la província, encara que sí que es tenen notícies
indirectes de l’existència de promagistrats: tal seria
el cas dels procònsols Q. Fabi Labeó i Mani Sergi,
les actuacions dels quals durant el darrer quart del
segle ii a. n. e., com a encarregats de la construcció
de vies, estan ben documentades a partir de la
troballa de mil·liaris amb els seus noms (Fabre,
Mayer, Roda 1984: 211; Salinas de Frías 1995: 82-83;
Díaz Ariño 2008: 90-92).
Durant dècades, però, la historiografia tradicional
ha mantingut que les guarnicions militars van tenir
un paper essencial en el context de l’anomenada
«estratègia republicana de conquesta» de la
península Ibèrica, ajudant a assegurar el control
polític de les regions pacificades, així com les
rutes principals que permetien als exèrcits regulars
46
accedir a les fronteres interiors (Knapp 1977: 100-103,
209-210). Avui dia aquesta concepció és àmpliament
qüestionada, ja que es nega l’existència de qualsevol
tipus o forma d’exèrcit d’ocupació involucrat en
una hipotètica organització provincial inicial, com
si aquesta hagués estat dissenyada pel Senat i
posteriorment implementada, sobre el terreny, pels
magistrats romans i pels mateixos comandants de
les guarnicions. Per contra, l’accent es posa en les
necessitats logístiques de l’exèrcit i en els centres
que podrien haver format part d’una estructura
destinada a suportar-les (Cadiou 2008: 279-361).
No obstant això, les evidències arqueològiques
semblen mostrar un sistema més complex, en
el qual podien haver coexistit les guarnicions
«defensives», les bases logístiques i els punts de
control específics de vigilància (tipus turres) al
llarg d’aquest mateix període (c. 125-75 a. n. e.)
(Padrós 2020). Tot sembla indicar que el nord-
est de la Citerior va continuar tenint un paper
clau en l’estratègia defensiva romana i també de
funcionament de la logística militar: en cas de
necessitat, no sols els subministraments, sinó
també les tropes (inclosos auxiliars locals) i altres
recursos podien ser enviats i traslladats en qualsevol
moment des de la línia de costa a través d’una sèrie
de posts fins als fronts de guerra. Precisament,
l’evidència arqueològica que sembla aportar el nord-
est de la Citerior podria relacionar-se amb alguns
Fig. 2. Vista de les restes de l’edifici de la zona 1 (praesidium),
des de l’oest. (Imatge: Museu d’Arqueologia de Catalunya –
MAC)
treballs recents sobre logística militar romana que
apunten que només un exèrcit sofisticat avesat
a operacions de guerra a gran escala, com el de
la República Mitjana/Tardana, hauria tingut la
capacitat d’organitzar una xarxa d’espais logístics,
defensada per guarnicions territorials, en què es
reunissin i guardessin recursos militars, per a l’ús
dels exèrcits en trànsit (Roth 1999: 187-188).
Monteró: un fortí militar en el camí cap a
Ilerda
En aquesta dinàmica cal entendre l’aparició d’espais
com Monteró. Aquest assentament es troba a les
portes de la serralada prepirinenca, a la part alta
d’un turó aïllat (574 m sobre el nivell del mar) a
la riba dreta del riu Segre, al terme municipal de
Camarasa (Noguera) (fig. 1).
El jaciment ocupa gairebé la totalitat de la
plataforma superior del turó, d’uns 18.000 m2, i devia
estar delimitat per un mur perimetral o muralla,
que s’ha documentat de manera parcial en diversos
espais, ajustant-se a la topografia de l’indret. És un
turó de difícil accés, i disposa d’un control visual
privilegiat sobre el riu (nord-sud) i la plana, cap al
sud, fins a l’actual ciutat de Lleida (antiga Ilerda).
Per tant, en funció de la seva ubicació geogràfica,
Monteró és un excel·lent punt estratègic des del
qual es pot controlar fàcilment el territori i la seva
xarxa de comunicacions.
Fig. 3. Asc de vernís negre itàlic, en forma de cap de porc, apa-
regut a l’edifici de la zona 8. (Imatge: Museu de la Noguera)
Fig. 4. Plom amb inscripció ibèrica aparegut a l’edifici de la
zona 8. (Imatge: Centre de Restauració de Béns Mobles de
Catalunya – CRBMC)
Fins avui (Camañes, Padrós, Principal 2017),
s’hi han excavat nou zones, totes datades entre
125 i 75 a. n. e., sense que s’hagin detectat restes
d’ocupació humana ni anteriors ni posteriors a
aquesta cronologia. Així doncs, la urbanització del
turó i la construcció de l’assentament degueren
tenir lloc cap al final del tercer quart del segle ii
a. n. e., en un moment ja plenament de dominació
romana.
L’àrea més important en relació amb la concentració
de restes es troba al mig del turó, a la seva part
més alta. Aquí s’hi poden identificar dos grups
d’estructures diferents, separades per un eix viari o
carrer orientat de nord a sud, d’uns 7 m d’amplada
(zona 7). El primer d’aquests grups (zona 2), cap
a l’est, sembla que és una bateria d’habitacions
complexes que es disposen, seguint un patró en
forma de C, al voltant d’un espai obert o pati, i que
s’adossarien al mur perimetral o muralla (fig. 2).
47
Algunes d’aquestes estances presenten paviments
elaborats en opus signinum i parets enlluïdes (sectors
1 i 14), pintades i amb decoracions de motllures
(sector 13), i amb estructures de combustió tant
de tipus forn tabun (sector 19, possible cuina?)
com en forma de fogar rectangular d’elaboració
acurada (sector 13). Així mateix, el registre faunístic
mostra una important varietat i riquesa de restes,
amb exemples de bòvids, suids, èquids i animals
de caça. Aquest grup oriental d’estructures es va
veure afectat per un incendi que va provocar-ne
el col·lapse final; entre la runa va documentar-
s’hi la part inferior del cos d’un individu masculí
d’uns catorze o quinze anys que havia mort poc
abans o durant l’incendi, i que fou sepultat per
l’enderroc. El segon grup (zona 8) devia estar format
per un altre edifici compacte i també complex, de
planta trapezoidal, on les troballes de mobiliari
van ser abundants i variades, majoritàriament in
situ (vaixella de taula, ceràmica comuna, estris
metàl·lics, a banda d’un plom amb escriptura
ibèrica) (fig. 3-4).
Una de les altres àrees excavades es troba al nord
de l’altiplà (zona 3). Consisteix en una bateria
d’estructures adossades força uniforme, de planta
rectangular, que presenten una compartimentació:
una avantcambra frontal, orientada a l’est, i una
cambra, posterior, orientada a l’oest. Malgrat
que tota aquesta àrea ha estat molt afectada per
l’erosió i l’activitat humana moderna, tant les
tècniques arquitectòniques com la cultura material
documentada resulten molt uniformes però
també austeres; igualment, les restes faunístiques
indiquen un consum quasi exclusiu d’ovicaprins.
La darrera àrea excavada fins avui està situada al
sud del turó (zona 9), i s’hi han documentat les
restes d’una torre o bastió que devia cobrir l’angle
sud-est del teòric perímetre de la muralla, pel lloc
on l’accés al turó és més fàcil. És una estructura
trapezoidal no massissa, d’11 m de llargada
aproximadament, força malmesa; destaca el fet que
els angles exteriors de l’estructura foren destruïts
des de l’interior.
48
A grans trets, del mobiliari recuperat en destaca la
ceràmica, fonamentalment del tipus ibèric oxidat
local o regional, però també amb presència de
material importat itàlic (vaixella de taula de vernís
negre, ceràmica de cuina, àmfores), sud-hispànic
(àmfores) i del nord d’Àfrica (àmfores); el material
metàl·lic, de bronze i ferro, hi és igualment present
amb exemples de petit instrumental, vaixella,
pesos, articles de joc i militaria (puntes de sageta de
bronze, projectils de fona de plom, puntes de llança
de ferro, tatxes de caligae). Quant a les evidències
numismàtiques, no són gaire abundants: només
s’han documentat unitats ibèriques de bronze de
la seca d’Iltirta, datades cap a l’any 100 a. n. e. No
obstant això, les troballes més notables són tres
làmines de plom amb textos ibèrics. Els documents
semblen fer referència a una espècie de llista on
apareix també algun antropònim (Ferrer et al.
2009: 115-129; Camañes et al. 2010), per la qual cosa
s’han interpretat com a inventaris. Malgrat que
aquests ploms es daten paleogràficament del segle
iii a. n. e., i que també s’han considerat, com a
procedents del jaciment, troballes de numerari,
fetes de manera irregular, amb cronologies del final
d’aquesta centúria (Crusafont 1989; Villaronga
1993: 30), cal tenir present que les excavacions
arqueològiques dutes a terme els darrers quinze
anys han demostrat que Monteró és un jaciment
monofàsic, i que en cap cas no s’hi han documentat
nivells d’ocupació anteriors al darrer terç del segle
ii a. n. e.
D’altra banda, tant des del punt de vista
del seu plantejament urbanístic com de les
característiques dels edificis, Monteró mostra
interessants paral·lelismes amb l’arquitectura
militar romanorepublicana. La zona 3 podria
clarament identificar-se amb les restes d’una bateria
de barracons militars destinats a la tropa, d’un
conjunt o fila de contubernia del tipus hemistrigium,
amb un disseny arma/papilio, com es pot veure, per
exemple, en el campament de Peña Redonda, del
setge de Numància (Pamment Salvatore 1996:
102-105; Dobson 2008: 341-347). D’altra banda, la
zona 1 podria relacionar-se amb la residència de
l’oficialitat, amb un praetorium (Principal, Camañes,
Padrós 2015). Des del punt de vista arquitectònic,
Monteró segueix, en principi, un disseny militar
romà, però, per contra, no es correspon del tot amb
un campament «legionari» canònic ni per extensió
ni per la disposició «anòmala» dels hipotètics
barracons: preval aquí l’adaptació específica a la
topografia de l’indret per damunt de la «regularitat»
del desplegament d’un model de castrametació
estandarditzat donat l’interès estratègic del lloc.
En conclusió, tots els indicis porten a proposar
que Monteró hauria estat un post avançat, un
fortí, un castellum amb una guarnició potser
composta per auxiliars ibèrics, amb una funció
principalment defensiva i de control, de resultes
de la seva situació geoestratègica. Pel que fa al seu
final, tot sembla indicar que s’hauria produït com
a conseqüència d’algun tipus d’episodi violent, del
qual hi ha diferents indicis (per exemple, zones
d’incendi en diversos punts del jaciment, mobiliari
abandonat in situ, individu mort en l’enderroc de
la zona 1). Després d’aquest episodi, Monteró no
s’hauria tornat a ocupar, com si la seva funció
geoestratègica ja no fos determinant, ni tampoc
necessari o justificable el manteniment d’un punt
militar en aquell indret. De fet, es podria fins i tot
plantejar com a hipòtesi que el fortí fos en part
inutilitzat per tal de prevenir-ne un ús posterior,
tal com podria inferir-se de la destrucció d’algunes
de les seves defenses, com ara els angles de la
torre sud-est. En funció de les restes materials,
l’abandó s’ha de situar al llarg del primer terç del
segle i a. n. e., cosa que porta a relacionar-lo amb els
moments convulsos de la Guerra de Sertori.
Epíleg. Cap a la consolidació de la societat
provincial
Sense que sigui possible a hores d’ara calibrar la
incidència de la invasió dels cimbres a Hispània
(102-104 a. n. e.), l’efecte de la qual sembla haver
estat limitat, el conflicte que marca un important
punt d’inflexió en el plantejament de la implantació
romana fou la Guerra de Sertori (81-72 a. n. e.), que
es podria definir com l’últim acte de les guerres
civils entre les faccions dels optimats (partidaris
de L. Corneli Sul·la) i dels populars (partidaris de C.
Mari). Q. Sertori, pretor de la Citerior (82 a. n. e.)
i membre de la facció promariana, resistirà als
exèrcits senatorials enviats en contra seu fins al
seu assassinat el 71 a. n. e., la qual cosa posarà fi
a la contesa. L’estratègia sertoriana es va basar
majoritàriament en el suport de les comunitats
indígenes i de la part de la societat provincial que
va prendre partit per la seva causa (Ñaco, Principal
2018: 390-393). Les evidències arqueològiques del
conflicte són nombroses, sobretot relacionades amb
destruccions violentes de ciutats o assentaments, i
amb la construcció de campaments i forts militars
(Sala, Moratalla 2014).
El final de la Guerra de Sertori marca la
transformació definitiva de la societat provincial
a Hispània, iniciada ja amb anterioritat, i que es
basarà ara, d’una banda, en una ordenació civil
del territori en què els centres administratius,
socials i culturals seran les aglomeracions urbanes
(Pina Polo 1993; Keay 1995; Guitart 2006; Ñaco,
Principal 2018: 393), i, de l’altra, en l’explotació
del territori sota el control de Roma, mitjançant
l’estimulació d’un procés de «colonització» de la
terra partint d’un poblament dispers, en què devien
estar implicats elements tant indígenes com itàlics
(Revilla 2004; Revilla, Santacana 2015: 87-91). En
aquest nou context polític i socioeconòmic, centres
com Monteró van deixar de tenir sentit.
49
50
Detall del fossat amb secció en V de la UE 2083, amb una construcció superposada d’època alt-imperial. (Imatge: C. Belmonte)
Aeso. Indicis d’un campament
romà tardorepublicà
La possibilitat d’un establiment militar veí d’Aeso
va ser formulada per primera vegada a finals del
segle xx, quan s’identificà un nivell de rebliment
immediatament anterior a la fundació de la ciutat
romana (Payà et al. 1994: 169-170; Pons 1994: 115).
El sediment d’aquest nivell contenia una notable
quantitat de fragments d’àmfora itàlica, que, a
banda de suggerir aquest origen, orientava sobre
una datació en el darrer quart del segle ii a. n. e.,
data que es va veure reforçada per la seva posició
estratigràfica anterior a la construcció de la muralla
romanorepublicana, la qual calia situar en els inicis
del segle i a. n. e.
Els anys 2009-2010 s’executaren unes obres
de millora viària al nucli urbà d’Isona, que
Cristina Belmonte, Ignasi Garcés i Carles Padrós
condicionaren l’excavació arqueològica parcial
de l’extrem oriental del jaciment del Serrat dels
Espinyers, situat a poc més de 100 m de la muralla
(Belmonte 2015: 156-163). En els nivells inferiors
d’aquesta nova intervenció, retallades en la base
geològica, es va documentar un seguit de rases
amb secció en V (fig. 1), que en un primer moment,
condicionats per les característiques morfològiques
i hidrològiques del terreny, van ser interpretades
com a part d’un sistema de drenatge i control
d’aigua d’infiltració (aqua paludensis) (Wilson
2000: 315; Belmonte 2015: 160). Tanmateix, avui
s’interpreten com la part inferior del uallum o fossat
d’un antic campament romà (Padrós 2014: 102-105;
Padrós et al. 2016: 39-52).
51

Fig. 1. Extrem del fossat amb secció en V de la UE 2083, amb
una construcció superposada d’època alt-imperial. (Imatge: C.
Belmonte)
La intervenció esmentada abastava dos sectors
dividits pel camí que es dirigeix d’Isona al monticle
natural del Serrat dels Espinyers. En l’extrem
meridional del sector nord es va poder documentar,
dintre dels límits de la intervenció i en 20,3 m de
longitud, una rasa orientada de nord-oest a sud-
est, que assolia els 2,35 m d’amplada en el seu punt
màxim. La seva secció era en V i la potència màxima
conservada resultava ser de 0,9 m. Cal destacar
que, a curta distància de l’estructura descrita i al
seu costat nord-est, s’hi van localitzar diversos
forats de pal amb un diàmetre aproximat de 0,3 m.
Les perforacions molt possiblement funcionaven
de manera simultània amb el fossat. Per la seva
banda, al sector sud s’hi van documentar les restes
d’un edifici de grans dimensions abandonat durant
la segona meitat del segle ii o principis del segle
Fig. 2. Seccions de fossats: a l’esquerra, secció en V (UE 2080), i a la dreta, en V amb canaló rectangular al vèrtex (UE 2068). (Dibui-
xos: M. Pujals i C. Belmonte)
52
i a. n. e., la construcció del qual correspon a inicis
de l’alt Imperi, fet que produí alteracions en els
nivells anteriors. No obstant això, en alguns casos
es conservaven estructures negatives que assolien
els 20 m de longitud, amb amplades que variaven
entre 1 i 2,34 m, i profunditats que oscil·laven entre
0,5 i 1,2 m. Aquestes estructures també presentaven
secció en V, tret de dues de les fosses, que afegien
un canaló final d’uns 0,3 m de costat (fig. 2). Les
orientacions eren aquí diferenciades: de nord-oest a
sud-oest, per a tres de les estructures, i de nord-est
a sud-oest, per a les altres dues.
Al Serrat dels Espinyers la documentació orienta,
per tant, sobre un possible fossat doble (fossa duplex),
en aquest cas amb secció en V (fossa fastigata), que
respondria a l’element més extern de l’agger d’un
campament romà (Morillo 2008: 82); un fossat
on les rases documentades en direcció nord-oest a
sud-est es poden resseguir al llarg de més de 40 m
de manera discontínua, i de nord-est a sud-oest en
uns 14,5 m. Les amplades conservades oscil·len entre
1 i 2,35 m segons el punt; al seu torn, la profunditat
conservada oscil·la entre 0,5 i 1,2 m. En teoria,
aquests tipus de fossats solien presentar entre 2,5
i 6 m d’amplada i entre 1,2 i 2,7 m de profunditat
(Jones 1975: 112-113), per la qual cosa és deduïble
que la part conservada correspon a l’extrem inferior
de l’antiga estructura. Tant la presència de fossats
en V com en V més un canaló rectangular en el
vèrtex inferior, per facilitar el drenatge d’aigua
acumulada, són els dos tipus més habituals en els
fossats dels campaments romans. Els fossats podien
Fig. 3. Planta ideal del campament romà defensat per un doble fossat que engloba el Serrat dels Espinyers. La zona documentada
coincideix amb l’actual traçat de la carretera que el travessa a l’extrem est. (Planimetria: C. Belmonte; base ortofotogràfica: Institut
Cartogràfic i Geològic de Catalunya – ICGC)
anar acompanyats d’altres reforços, com estaques
clavades, espines o llances, amb els quals tal vegada
podrien relacionar-se els forats de pal esmentats
prop d’un dels fossats.
Malgrat que, com s’ha dit, només es pogueren
determinar unes traces incompletes d’aquestes
rases i que no disposem del punt d’unió entre els
fossats de nord-oest a sud-est amb els orientats de
nord-est a sud-oest, la prolongació teòrica més enllà
de la zona excavada de la cantonada més propera
a la futura ciutat, per una banda, i la consideració
d’accidents naturals com a límits en la cantonada
de la seva diagonal contrària, per l’altra, permeten
considerar una estructura campamental hipotètica
de planta trapezoidal (fig. 3), que ocuparia entre
3,3 i 4,9 hectàrees (Padrós 2014: 102-105; Padrós
et al. 2016: 48). En aquest sentit, és ben conegut
que els campaments d’època republicana sovint
es caracteritzen més per adaptar-se al terreny
on s’assenten (castra necessaria), que no pas per
mantenir una forma regular estandarditzada, ja
sigui quadrada (Polibí, 6, 10) o rectangular (Higy,
20-21), com sí que esdevé corrent amb August i
durant l’alt Imperi. La forma trapezoidal ha estat
descrita per al moment final de la República en les
obres de Juli Cèsar (BG, 7, 83; BC, 1, 81).
L’amortització dels fossats del Serrat dels Espinyers
es degué produir a finals del segle ii o inicis del
segle i a. n. e., tal com ens ho indica el conjunt
ceràmic del rebliment, format per ceràmica comuna
de tradició ibèrica; àmfores itàliques, entre les
quals destaca una forma Dressel 1A (135-50 a. n. e.),
i ceràmiques de vernís negre. Aquestes són dels
tipus campaniana A i calena mitjana; de la primera
categoria es van identificar dues vores de les formes
Lamboglia 36 i 27ab, i de la segona, una vora de la
forma Lamboglia 8 (130-80 a. n. e.). És important
destacar l’absència de sigil·lada itàlica en aquests
contextos, dada que ens situa abans de mitjan segle
i a. n. e. (Padrós et al. 2016: 45-46), i la presència
53
d’un conjunt ceràmic, si bé modest, assimilable a les
fases del tercer quart i de finals del segle ii a. n. e.,
de Tarraco (Díaz 2000: 203-214).
En resum, la cronologia orienta entre la segona
meitat del segle ii i el primer quart del segle
i a. n. e., i es justifica per les evidències del material
recuperat i per la relació de les fases que cobreixen
aquests fossats. En aquest sentit, la presència d’un
taller damunt algunes de les estructures, amb una
cronologia en el pas del segle ii al segle i a. n. e. ens
podria portar a una data més específica, durant la
segona meitat del segle ii a. n. e.
Propers en el temps són alguns campaments
documentats al nord-est peninsular, que mostren
una gran diversitat de solucions. Així, a La Cabañeta
(El Burgo de Ebro, Saragossa) es coneixen parts
d’un campament de 21,4 hectàrees anterior a una
ciutat romanorepublicana, que està dotat d’un
ampli fossat de fins a 30 m d’amplada en forma de
W i amb una cronologia de la segona meitat del
segle ii a. n. e. (Ferreruela, Mínguez 2006: 671-
682). A ses Salines (Mallorca) es documentà l’extrem
d’un petit campament de 0,75 hectàrees amb un
fossat en forma de V, de 3,2 m d’ample i 3,5 m de
profunditat; no es va poder datar directament, però,
per coherència amb la conquesta de Mallorca, se
situa en l’últim quart del segle ii a. n. e. (Bauzà,
Ponç 1998: 101-114). A la Vila Joiosa (Alacant) s’ha
pogut documentar un tram de 50 m de llarg d’un
fossat amb secció en V d’una amplada màxima de
4,28 m per 2,17 m de profunditat i amb materials
que remeten a les guerres sertorianes de finals del
primer quart del segle i a. n. e. (Espinosa et al. 2008:
201-214).
Respecte als motius sobre la construcció en
aquestes dates d’un campament militar a tocar
de la ciutat d’Aeso s’obren diverses possibilitats
(Padrós et al. 2016: 49-50). Una és relacionar-lo amb
la fase prèvia de la fundació de la ciutat, que estaria
representada per la presència d’un contingent
militar destinat a controlar la població indígena
(Payà et al. 1994: 169-170; Pons 1994: 115). Per tant, a la
zona que després ocupà Aeso hi devia haver l’espai
54
civil, molt possiblement un antic oppidum ibèric
(Belmonte et al. 2013: 203-208; Belmonte et al. 2015:
207), reconvertit més tard en una ciutat romana de
nova planta. Aquesta suggeridora possibilitat no
exclou, amb les minses dades actuals, altres opcions
properes en el temps, tals com els moviments de
tropes derivades de les invasions transpirinenques
que tenen lloc a finals del segle ii a. n. e. Fins i tot,
ja iniciat el segle i a. n. e. no es poden descartar
causes derivades de les urgències de les mateixes
guerres civils; en són un exemple els gestos de
generals com Sertori, que ordenaren a les tropes
allotjar-se fora de les ciutats (Plut, Sert., 6, 7).
En definitiva, els fossats s’emmarquen en una època
convulsa de canvis profunds que afectà tot el nord-
est peninsular i, en general, tot el món romà des de
finals del segle ii a. n. e. fins al canvi d’era.
A les acaballes de l’estiu de 2015 es realitzaren unes
prospeccions geofísiques a l’entorn del Serrat dels
Espinyers, que no han permès definir la continuació
de les estructures a l’extrem nord, tot i l’observació
d’unes tènues traces que podrien marcar
l’arrasament de les estructures; cal considerar la
dificultat que constitueix la detecció d’estructures
negatives. Als extrems sud i sud-est no es van poder
dur a terme aquestes prospeccions, a causa de la
negativa del propietari. Els indicis campamentals
continuaran sense assolir una explicació més
completa fins que no s’hi faci una campanya
arqueològica de delimitació.
III
Ilerda, Iesso i Aeso.
De la seva fundació
a la consolidació
com a urbs romanes

55
56
Bust d’August. (Imatge: Musée Saint-Raymond, Musée d’Archéologie de Toulouse. Fotografia: J.-F. Peiré)
La ciutat romana d’Ilerda
Abans de descriure com era la ciutat romana d’Ilerda
és imprescindible preguntar-nos què hi havia al
turó abans de la seva fundació. Malauradament, i
des d’un punt de vista arqueològic, aquesta qüestió
resulta impossible de resoldre actualment. A
excepció d’uns escassos materials fora de context,
no tenim cap nivell ni estructura relacionats amb
l’existència d’Iltirta, i el segle ii a. n. e. tampoc no
ens ha deixat cap testimoni que pugui relacionar-se
amb una ocupació militar anterior a la fundació de
la nova ciutat romana.
Quan es funda Ilerda feia més de cent anys que els
romans havien decidit quedar-se a la península
Ibèrica. La conquesta s’aniria consolidant durant
tot el segle ii a. n. e., i el territori interior del nord-
est de la Citerior, administrat des de Tarraco, seria
testimoni de l’aparició de diversos campaments
Xavier Payà, Marta Morán, Isabel Gil i Ana Loriente
militars situats en llocs estratègics, amb muralles,
urbanisme i edificis que demostren una clara
voluntat de permanència. Finalment, les ciutats
substituirien aquell model i serien l’instrument
d’integració de la població indígena a la cultura
romana, així com una manera d’incorporar els nous
territoris a l’estructura administrativa, política i
econòmica de la República.
Ilerda, com altres ciutats del nord-est de la
Península, es fundaria entre finals del segle ii a. n. e.
i inicis del segle i a. n. e. Llavors, i per primera
vegada, el turó, els seus vessants i la part baixa
propera als rius Segre i Noguerola quedarien
incorporats a l’interior d’una ciutat fortificada.
Malauradament, les fonts escrites no ens permeten
conèixer l’estatus jurídic donat per la República a
aquestes noves ciutats, amb un alt component de
57

població indígena, que en el cas d’Ilerda continua les
emissions en bronze amb la llegenda «Iltirta» (fig. 1).
Coincidint aproximadament amb la creació de la
Ilerda tardorepublicana, i més concretament l’any
89 a. n. e., es data el singular document epigràfic
conegut amb el nom de «bronze d’Ascoli», on
s’esmenta una sèrie de cavallers indígenes que
havien participat en la presa d’Ausculum i que
rebrien la ciutadania romana per part de Pompeu
Estrabó. Presenta l’interès de ser el primer que cita
la ciutat amb el nom llatí («ilerdenses», referint-se a
l’origen dels tres cavallers) i que ells siguin els únics
que tenen també nom llatí, però no els seus pares
(fig. 2).
Fig. 2. Bronze d’Ascoli, 98 a. n. e. (reproducció). (Museu de Lleida. Fotografia: J. V. Pou)
58
Fig. 1. Monedes de la seca d’Iltirta, finals del segle iii a. n. e.
– primera meitat segle ii a. n. e.
1. Dracma de plata.
2. Denari de plata.
3. As de bronze amb genet.
4. As de bronze amb llop.
(Museu de Lleida. Fotografia: J. V. Pou)
Durant tot el segle i a. n. e. Ilerda va ser una de
les ciutats romanes més importants de l’interior.
El seu emplaçament, proper a la vall de l’Ebre,
quan encara no s’havia fundat la colònia de
Caesaraugusta, la convertia en un lloc estratègic
per als interessos de la República romana. La forma
d’acròpolis configurada per la seva topografia,
les muralles construïdes cap a l’any 100 a. n. e. i
l’existència més que probable d’un pont per creuar
el riu van ser determinants perquè fos escollida
com a escenari d’alguns episodis de les guerres
civils de finals de la República, una circumstància
que, per sort o per desgràcia, s’ha repetit al llarg
de tota la seva història. Si ens centrem en les
Ilerdenses
Quinto Otacilio fill de Suisetarten
Gneo Cornelio fill de Nesille
Publio Fabio fill d’Enasagin
 Habitació d’una casa
1 de l’interior de la ciutat
adossada a la muralla
Fig. 3. Muralla romana d’Ilerda, segle i a. n. e. (Turó de la Seu Vella, INT-81)
evidències arqueològiques, l’únic testimoni de
l’acte fundacional de la nova Ilerda descobert fins
ara és un tram de 5 m de la muralla localitzat al
turó de la Seu Vella (INT-81, fig. 3.2), la qual estava
construïda sobre un sòcol de 2,50 m d’amplada, fet
amb blocs irregulars de pedra i amb un farciment
intern de maçoneria. En alçària s’utilitzarien blocs
rectangulars ben treballats com els que es veuen a
la cara interna de la Cuirassa de Sant Andreu, que
passava per davant de l’antiga fortificació, d’on
s’extraurien els blocs en època andalusina (fig. 3.3).
L’adaptació de la muralla al relleu d’aquesta
acròpolis natural que és el turó i als dos rius (Segre
i Noguerola) determinaria una ciutat de planta
irregular, amb una superfície de 23 hectàrees,
dividida en dues parts ben diferenciades, l’alta i la
baixa.
Malgrat que només s’ha descobert un petit
fragment de la muralla romana, se’n pot determinar
Muralla fundacional Cuirassa andalusina de Sant Andreu
2 d’Ilerda (segle i a. n. e.) 3 (segle x n. e.) construïda amb blocs de
la muralla romana
amb bastanta precisió el traçat. Per la banda nord
resseguia el cingle rocós que marca el desnivell
existent entre l’actual Palau Reial de la Suda i el
Camp de Mart. El traçat sud, davant del riu Segre,
devia variar molt poc respecte a les fortificacions
medievals (andalusina i feudal), seguint la façana
nord de les actuals rambla de Ferran i avinguda de
Francesc Macià.
El tancament de llevant, davant el riu Noguerola,
devia coincidir amb el recorregut que segles després
van tenir les defenses de la medina Larida (segles
ix-xii n. e.), com ho demostren diverses excavacions
on, darrere de la muralla califal, sempre hi ha
restes de la ciutat d’Ilerda, però mai al seu davant.
Finalment, el tancament occidental, documentat
a la part alta del turó, darrere de la Cuirassa
andalusina de Sant Andreu, devia passar per la part
baixa, a prop de la plaça de Sant Francesc, a ponent
de la qual les intervencions arqueològiques no
presenten mai restes d’època romana.
59
La construcció de la muralla també determinaria les
portes d’entrada i sortida. La principal, relacionada
amb l’existència del pont i la via que es dirigia cap
a Tarraco i la costa, coincidia amb l’actual arc del
pont. Hi havia dues portes més, una a l’extrem
occidental, d’on partia la via cap a la vall de l’Ebre,
i l’altra a l’extrem oriental, d’on partia la via cap als
Pirineus, al costat de la qual s’establí la necròpolis
d’Ilerda. Des d’una quarta porta, situada a l’extrem
nord, prop de l’actual Auditori Municipal, en sortia
la via en direcció a Osca. Finalment, una cinquena
porta, localitzada al costat nord-oest del turó,
permetria l’accés directe a la part alta de la ciutat
romana. Suposem que els carrers més importants
que comunicaven les portes ja es van definir en el
moment fundacional, malgrat que l’excavació d’un
tram del cardo (INT-101, fig. 5) ens diu que la seva
urbanització definitiva no tingué lloc fins al canvi
d’era, molt probablement en època d’August.
L’espai físic sobre el qual s’erigí la ciutat també en
determinaria l’ordenació urbanística de l’interior.
Ilerda segurament no tingué una trama de carrers
perpendiculars amb illes de construcció regulars
basades en mesures com l’actus. Ara per ara resulta
impossible identificar-ne amb precisió un model, i
només som capaços d’establir el traçat dels seus dos
carrers principals.
Les restes documentades d’època tardorepublicana
a l’interior d’aquesta nova urbs són abundants i ens
indiquen una urbanització ràpida. Al turó de la Seu
Vella, s’hi han identificat restes de l’últim quart del
segle ii a. n. e. a la Suda (INT-30, fig. 5), i del segle
i a. n. e., a la plaça de la Sardana (INT-67, fig. 5), la
Canonja (INT-94, fig. 5), el claustre de la Seu Vella
(INT-70, fig. 5) i el vessant sud-est (INT-48, fig. 7). Es
tracta de restes construïdes sobre les argiles o vetes
de pedra sorrenca que configuren el sòl geològic
del turó. En l’excavació del vessant sud-est es pot
determinar una successió de fases constructives
entre el 80 i el 30 a. n. e., la primera de les quals
cobreix un mur de grans blocs enderrocat sobre la
roca. Es tracta d’una gran concentració de canvis
en un curt espai de temps, la qual cosa és un reflex de la
importància que la ciutat tingué al llarg del segle i a. n. e.
60
Fig. 4. As de bronze
de la seca d’Ilerda:
«MUNICIP. ILERDA»,
August, 27 a. n. e.
– 14 n. e. (Col·lecció
particular)
Si ens traslladem a la part baixa, els resultats
arqueològics també són semblants als del turó.
Cal destacar les aportacions sedimentàries amb
materials de Sant Joan (fig. 5) i de la Paeria (INT-
12, fig. 5), els fonaments de còdols d’un edifici al
carrer d’Aiguardent (INT-04, fig. 5), l’habitació
d’una casa amb una ofrena amb tres monedes
al carrer de Magdalena (INT-261, fig. 5), les
restes d’una construcció amortitzada per un
vial d’època d’August al carrer Bafart (fig. 5), els
forns metal·lúrgics del carrer del Carme (fig. 5)
i un possible nivell d’argiles relacionat amb la
construcció del decumanus (INT-230, fig. 5).
En canvi, en les excavacions realitzades a llevant del
carrer de Democràcia, properes al tancament est
de la ciutat romana —antic portal de Magdalena
(INT-02), les termes (INT-83), carrer d’Anselm Clavé
(INT-86), carrer de la Costa de Magdalena (INT-
47)—, no ha estat possible determinar-hi mai
una fase republicana clara, a excepció d’algunes
fosses excavades en les sorres amb restes de
combustió, que es podrien relacionar amb activitats
metal·lúrgiques. Sembla que la urbanització
i l’ocupació de la ciutat al segle i a. n. e., tan
intenses en altres llocs, aquí no tingueren un
desenvolupament clar fins al canvi d’era (fig. 5). Es
tracta d’unes evidències que són el testimoni de
la vida de la ciutat d’Ilerda durant el primer segle
de la seva existència, però massa disperses i mal
conservades per reconèixer-hi cap model urbanístic.
L’època imperial (segles i-ii n. e.)
Poc abans del canvi d’era, dins del programa de
municipalització d’August, Ilerda passa a ser
municipium civium Romanorum i els seus habitants
 (segle i a. n. e. – v n. e.)

Fig. 5. Planta de la ciutat amb la localització de totes les intervencions amb restes romanes i senyalització del traçat dels dos
carrers principals, segles i a. n. e. - v n. e.

61
Fig. 6. Reconstrucció ideal d’Ilerda al segle ii n. e.

62
queden adscrits a la tribu Galèria. I precisament
en aquests moments emet bronzes, que al seu
torn seran les últimes encunyacions de la veterana
seca, amb les llegendes llatines «ILERDA» o «MVN.
ILERDA». El llop ilerget ha estat substituït per la
lloba romana, i l’efígie de l’anvers és la de Cèsar
August (fig. 4).
Plini el Vell (III, 3, 24) ens informa que els ilerdenses
són un més dels pobles que han de dirimir els seus
plets a la colònia de Caesaraugusta, localitat més a
l’interior, que sembla haver adquirit la primacia que
en la República havia tingut la nostra ciutat. Es trac-
ta, d’altra banda, de l’única ciutat romana de l’actual
Catalunya que va pertànyer al conventus iuridicus Caesa-
raugustanus, no al Tarraconensis, com les altres.
En la reconstrucció que proposem de la Ilerda del
segle ii n. e. presentem una ciutat dividida en dues
zones ben diferenciades, l’alta i la baixa, i amb una
escassa relació urbanística entre si (fig. 6). Sabem
que una part del vessant sud-est del turó de la Seu
Vella, localitzat davant del riu, va estar habitada
des de començaments del segle i a. n. e., però al
segle ii n. e. podia haver allotjat un taller ceràmic,
la qual cosa podria indicar el caràcter no residencial
d’aquella zona en època imperial. No sabem res
sobre la part més oriental i pronunciada del vessant
del turó localitzat sobre l’actual Auditori Municipal,
però som de l’opinió que es devia tractar d’una zona
poc urbanitzada en època romana.
Quan intentem comparar la superfície d’Ilerda (23
hectàrees) amb la d’altres ciutats de la Citerior,
se n’ha de tenir molt present la topografia. Unes
4 hectàrees del vessant sud, a més d’altres zones
escarpades que hi podia haver entre la part superior
del turó i l’esplanada on ara s’aixeca la catedral,
podien estar escassament urbanitzades al segle
ii n. e. Urbanitzar els vessants del turó implicaria
la construcció de grans terrasses i murs de
contenció, una intervenció justificada en un horitzó
de necessitats d’espai que no devia produir-se a
Ilerda, l’extrem oriental de la qual sembla que no
s’urbanitzaria definitivament fins al canvi d’era.
Pel que fa a les dades disponibles d’època imperial
(segles i-ii n. e.), les evidències sobre Ilerda són
molt més contundents. A la part baixa s’hi poden
identificar carrers i edificis i conèixer alguns
aspectes de l’evolució històrica. En canvi, al
turó passa tot el contrari: mentre que les fases
tardorepublicanes, localitzades sobre la roca, s’han
preservat, les fases imperials han desaparegut,
esborrades per rebaixos i construccions posteriors.
Els carrers de la ciutat romana
Quan parlem del cardo i el decumanus d’una ciutat
romana ens referim a carrers perpendiculars
orientats segons els punts cardinals. Aquest no era
el cas dels dos carrers principals que travessaven
la ciutat d’Ilerda, però com que la projecció dels
seus traçats fora dels murs de la ciutat coincidia
aproximadament amb els camins de sortida cap
a l’est, oest i nord, hem decidit mantenir aquesta
nomenclatura per facilitar-ne la descripció i el
reconeixement.
A Ilerda, el cardo no era un eix de circulació entre
dues portes de la ciutat, ja que la seva prolongació
cap al sud es dirigia a la muralla construïda sobre
l’àrea d’inundació del riu Segre; per això el seu tra-
çat començava en el mateix decumanus. El traçat del
cardo, en un lloc tan allunyat del centre de la ciutat,
vindria determinat clarament per la presència del
turó de la Seu Vella. El seu recorregut, més o menys
regular, permetia travessar de sud a nord tot l’ex-
trem oriental de la ciutat, envoltar lleugerament el
turó per l’est i dirigir-se fins a la porta de sortida nord.
En l’excavació (INT-101) on s’ha pogut descobrir
part del traçat d’aquest carrer, documenten, com
a primera acció realitzada cap al canvi d’era, la
disposició d’una gruixuda capa d’argiles de 80
cm per impermeabilitzar la zona. No hi ha restes
d’època tardorepublicana en aquesta excavació,
la qual cosa encaixa amb l’escassa activitat
constructiva documentada a l’extrem oriental de la
ciutat durant el segle i a. n. e. Abans de disposar les
capes de grava que formarien el paviment del carrer,
es documenten diversos retalls fets en aquestes
argiles omplerts de cendres que corresponen
63

Fig. 7. Foto del tram de cardo excavat i representació dels can-
vis soferts entre inicis del segle i n. e. i el segle ii n. e.
a una curta activitat duta a terme abans de la
urbanització definitiva del cardo.
En el moment inicial el carrer tenia una amplada de
9 m i una porxada al costat de llevant, però a mitjan
segle i n.e. el carrer és objecte d’una profunda
transformació. S’aixeca una nova façana a llevant
que trenca l’alineació anterior i envaeix el pòrtic de
la fase anterior, i la façana occidental es desplaça
cap a l’oest, de manera que s’afaiçona un vial de
14 m d’amplada. Al mateix temps es configura un
nou pòrtic i es construeix una gran claveguera de
desguàs adossada a la façana occidental (fig. 7). No
sabem el motiu d’una transformació tan profunda
en un espai de temps tan curt, però és possible
que estigués relacionada amb la construcció de les
primeres termes (20-50 n. e.), un edifici que segueix
les orientacions de la nova façana est del cardo,
malgrat que es troba a una distància considerable.
64
A començament del segle ii n. e. veurem com els
àmbits dels nous banys públics s’estenen fins als
murs de la façana est del cardo. S’aprofiten antics
murs i se n’aixequen de nous que configuren el
vestíbul i les tabernae de les termes, uns espais
que segueixen la simetria i les alineacions de
les reformes realitzades en la fase anterior, que
determinarien la configuració i l’orientació del
nou complex termal. De fet, en aquest moment
l’estructura del carrer (amplada, porxada i
canalitzacions) no varia en res respecte al de la fase
anterior, de mitjan segle i n. e.
L’altre carrer important de la ciutat, el decumanus,
coincidia aproximadament amb l’actual eix
comercial de la ciutat. Quan n’allarguem el traçat
cap a llevant, fora dels límits de la ciutat romana i
un cop creuat el riu Noguerola, aquest coincideix
amb l’antic camí de Corbins, al voltant del qual es
va desenvolupar la necròpolis d’Ilerda. Es tractava,
per tant, d’un dels principals carrers de la ciutat
romana, que comunicava la porta occidental amb
l’oriental.
A més, edificis com el mercat amb botigues obertes
a una porxada (INT-04), el tancament septentrional
de les termes i un tram de mur localitzat prop de
la porta de sortida oriental (INT-178) configurarien
diferents trams de les seves façanes sud i nord.
Malauradament, la distància entre els edificis
relacionats amb el decumanus i l’orientació
irregular o canviant del seu recorregut no permeten
establir-ne l’amplada, possiblement més estreta
que la del cardo urbanitzat en època augustal.
El moment de la seva urbanització, durant la
primera meitat del segle i a. n. e., s’ha establert
gràcies a diversos nivells de graves compactades
localitzats en una intervenció realitzada al mateix
carrer del Carme (INT-230). La importància d’aquest
eix que travessava tota la part baixa de la ciutat
explicaria que la seva urbanització sigui anterior a
la del cardo, que no es concretaria fins al canvi d’era,
quan l’extrem oriental de la ciutat que travessa
s’urbanitzaria definitivament.
Fig. 8. Capitell corinti i basament trobats a la plaça de Sant
Joan, pertanyents a edificis públics del fòrum.

S’han pogut identificar altres carrers secundaris, com

el que passava pel costat del tancament est de les
termes i anava a parar al decumanus (INT-178), o el que
hi havia obert a la façana de ponent del cardo, un car-
rer de 6 m d’amplada (INT-101, fig. 7), gairebé paral·lel
al traçat del decumanus, que era molt a prop, a escas-
sos metres en direcció sud. S’identifiquen dos carrers
més, un pavimentat amb graves i amb claveguera en
ús durant tot el segle i n. e. (INT-46, fig.5), i un altre
identificat gràcies a una gran claveguera (INT-95, fig.
5) propera al tancament sud de la ciutat, que es po-
dria relacionar amb un hipotètic carrer de circumval·
lació que passava per darrere de la muralla.

El fòrum

En una ciutat romana el fòrum era la plaça on

confluïen els principals carrers i s’erigien edificis
públics com la cúria (seu d’administració local) i
el temple. Es tractava, doncs, d’un lloc de reunió
pública i de representació de l’Imperi, localitzat
normalment al centre de les ciutats.
Malgrat que no hem pogut identificar mai restes
d’aquest espai, creiem que el fòrum d’Ilerda devia
estar localitzat a la plaça de Sant Joan (INT-08,
fig. 5), perquè és l’únic lloc de la ciutat on s’han
recuperat restes arquitectòniques de grans edificis
públics i perquè al llarg dels segles aquest espai
proper al pont ha complert les funcions de plaça
major de la vila.
Fig. 9. Detall de les fonamentacions i de la planta del possible
magatzem portuari.
1880, i de l’aparcament subterrani, el 1975, ens
parlen de l’existència d’almenys dos o tres edificis
públics (temple, cúria...). És possible, també, que
alguns dels pedestals recuperats a la necròpolis de
l’estació amb senyals de reaprofitament (IRC II,1)
fossin traslladats del fòrum, on, encastats al terra
de la plaça, recordaven els ciutadans que havien
participat en l’administració de la ciutat.
Un possible edifici portuari

Elements com el capitell corinti, el basament Aquesta zona, on actualment hi ha l’edifici de la

de columna i restes d’opus signinum decorats Paeria de Lleida (INT-12, fig. 5), veuria cap al canvi
amb tessel·les (vegeu fig. 8), trobats durant la d’era la construcció d’un gran edifici orientat en
construcció del nou temple de Sant Joan, l’any el sentit del riu. Els fonaments d’aquest edifici,

65
reforçats amb pilars de grans blocs de fins a cinc
filades assentats al llit de graves, demostren les
dimensions de l’edifici que s’hi aixecaria a sobre i la
preocupació per la seva estabilitat (fig. 9).

La proximitat del riu, les característiques de la

construcció i la profunditat a la qual es troben les
restes (4 m respecte a la plaça de la Paeria) apunten
a un possible magatzem de funcionalitat lligada
amb el port fluvial.

Som de l’opinió que la incidència del riu en la

formació dels sediments tardorepublicans on
després s’encaixaria la fonamentació de l’edifici
alt-imperial i els problemes d’estabilitat detectats
en els murs podrien relacionar-se amb l’existència
d’una gran obertura a la muralla romana, que a més
de permetre l’accés al dic o instal·lació portuària,
també exposava aquesta part de la ciutat i l’edifici a
les periòdiques crescudes del riu.

El mercat d’Ilerda

De la part descoberta d’aquest complex (INT-04, fig.
5) cal destacar-ne dues estances quadrades: una
d’oberta a una zona porxada del decumanus amb
grans pilars quadrats sobre els quals es recolzarien
els basaments de les columnes, i una altra al
darrere, tancada i amb dues portes laterals d’accés
als àmbits adjacents. Un tercer àmbit idèntic
sembla repetir-se en direcció sud (fig. 10).
En perllongar el mòdul de les habitacions cap a
ponent, els seus tancaments coincideixen amb els
murs d’una altra excavació propera, la qual cosa
fa pensar que podria tractar-se d’un edifici que
s’estenia almenys 40 m per la façana septentrional
del decumanus, amb habitacions, possiblement
tabernae, obertes a un espai porticat, i d’altres,
comunicades per darrere entre si, utilitzades com
a magatzem. Amb totes les reserves que implica la
seva interpretació, podria tractar-se de les restes
d’un mercat (macellum) erigit cap al canvi d’era.
Fig. 10. Fotografies i planta de les tabernae del mercat d’Ilerda.
Els banys públics de la ciutat romana d’Ilerda
Els banys públics es van convertir ben aviat en
símbols de la higiene, el benestar i la tecnologia
constructiva assolida pels romans. Ilerda va escollir
com a emplaçament per als banys la confluència
entre el cardo i el decumanus. Els primers banys van
aixecar-se entre l’any 20 i el 50 n. e. i devien ser un
estímul important per a la urbanització definitiva de
l’extrem oriental de la ciutat, escassament ocupat
durant la centúria anterior.
Aquell petit complex va ser substituït finalment
a començaments del segle ii per un de 2.400 m2
(INT-83, 101 i 178, fig. 5), que situava Ilerda al nivell
d’altres ciutats romanes de l’Imperi. Mentre que
la identificació arquitectònica d’aquest edifici és
excel·lent i fins i tot sorprenent si ho comparem
amb l’estat de conservació en què es troben altres
restes de la ciutat romana, la informació disponible

66
Fig. 11. Detall de diferents àmbits de cases romanes dels segles i i ii n. e., documentades en excavacions de la ciutat.
sobre la seva evolució deixa molt a desitjar. Malgrat
tot, sembla que entre el segle v i el vi n. e. les
cambres d’escalfament del caldari i el tepidari ja
estaven enrunades.
Però la destrucció i el saqueig definitius de les
parets de l’edifici romà no tindrien lloc fins al
segle xiii, quan el paviment del frigidari serviria
de base per als murs medievals i la natatio es
compartimentaria amb envans que permetrien
obtenir dipòsits on es farien activitats fabrils.
Les cases d’Ilerda
Les restes d’espais residencials privats són les més
abundants, però també les més disperses, de tot
el registre arqueològic d’Ilerda. Quan accedim als
nivells romans normalment hi trobem parts molt
petites d’una realitat més gran que s’estén fora
dels límits de la intervenció. Per tant, conèixer com
eren les cases, identificar un model o patró, resulta
a hores d’ara impossible. En canvi, gràcies a la
superposició de fases i canvis, aquestes excavacions
Fig. 12. Reconstrucció de la domus de l’Auditori.
67

Fig. 13. Planta, fotografies i reconstrucció dels banys privats de
la INT-149.
resulten molt útils per esbrinar aspectes sobre els
diferents canvis que se succeïren al llarg de l’etapa
alt-imperial a la ciutat d’Ilerda.
La impressió general és la d’una ciutat amb cases
humils, amb habitacions petites i paviments de
terra trepitjada. En cap dels àmbits privats no
s’hi ha pogut identificar un sol mosaic decorat
amb tessel·les, i els de morter blanc són escassos,
malgrat que a vegades es poden associar a parets
decorades amb pintures murals (INT-86, fig. 5).
També cal destacar la presència de pous a l’interior
de les cases, que aprofiten la capa freàtica del subsol
per obtenir l’aigua (INT-85 i 123, fig. 5; fig. 11).
L’únic espai residencial ben conegut és la gran
domus de l’antic portal de Magdalena (INT-12, fig. 5),
construïda sobre una superfície de més de 1.200 m2, amb 27
habitacions, patis oberts, corredor i un atri porticat (fig. 12).
68
Les habitacions presenten mides i murs de tipologia
molt diversa, però és possible diferenciar-hi dos
sectors: el primer, o ala nord, amb àmbits de
dimensions més grans i murs construïts amb grans
blocs, i la meitat sud, amb murs de maçoneria.
Suposem que les estances privades dels senyors de
la casa estaven situades al sector nord, al voltant
de l’atri i l’aula. Al sud s’hi identifiquen petites
estances per al servei, magatzem, i una zona en
forma de L lliure de construccions i un pou que
hauria acollit l’hort de la casa. Totes les estances
presenten paviments de terra batuda, però no
descartaríem que unes empremtes identificades
a l’aula poguessin ser les restes d’un sistema de
pavimentació basat en taulons de fusta.
Es tracta d’una casa de grans dimensions on es van
documentar evidències tan interessants com els
enterraments infantils i les ofrenes d’olles amb ous
de gallina. L’edifici es va construir cap al 100 n. e. i
fou abandonat abans de mitjan segle iii n. e.
Les cases amb bany privat d’Ilerda
Una de les cases d’Ilerda amb banys estava
localitzada al costat de la porta d’entrada principal
de la ciutat (INT-148, fig. 5). Malauradament no
se n’ha conservat cap de les habitacions ni parts
residencials, destruïdes per la construcció d’uns
cellers medievals. Suposem que la casa s’estenia fins
al decumanus de la ciutat, mentre que la zona dels
banys devia quedar protegida per la muralla que, a
escassos metres, tancava la ciutat per la banda del riu.
Els banys d’aquesta casa es dividien en dues petites
estances adossades. Del frigidari se’n conservaven
algunes lloses del paviment i restes del fons de la
piscina, i del caldari, en ser estructures enfonsades,
se n’havien conservat tots els murs de la cambra
d’escalfament, una estança de 7 m²amb una
prolongació absidal que acollia la piscina d’aigua calenta.
Al mur occidental de la cambra, una obertura
de 60 cm correspon a l’entrada de l’aire calent a
l’hipocaust, i al tancament septentrional, dues
espitlleres quadrades en garantien la circulació per
sota de la piscina. La piscina semicircular d’1,30 m
de diàmetre estava encaixada dins de l’exedra i
conservava tot el sistema de suport (pilars i maons),
el fons de la piscina i un dels graons d’accés (fig. 13).
No podem dir res sobre el moment de construcció
d’aquests banys, ja que es tracta d’una obra
encaixada a la roca, ni tampoc del seu moment
final, degut a l’absència total de materials en
les terres que omplien la cambra d’escalfament
(hipocaust).

Una segona domus amb bany privat estava

localitzada a la banda nord del decumanus (INT-270,
fig. 5). Un altre cop, les construccions medievals
han fet desaparèixer tots els espais residencials de
la planta baixa d’aquesta casa romana, però podem
determinar que tant la sala freda com la calenta dels
banys privats s’estenien per sota de l’actual carrer
del Carme, la qual cosa ens ha obligat a desplaçar
uns metres cap al sud el traçat del decumanus de la
ciutat romana.

Dins de l’excavació hi va aparèixer l’habitació dels

serveis, des d’on s’alimentava el foc que escalfava
la caldera i l’hipocaust del caldari, una habitació
soterrada de 12 m2 amb murs de maçoneria que
s’adossen a la paret nord de caldari, on hi havia una
espitllera per on passava el tub que conduïa l’aigua
de la caldera a l’interior de la piscina. A la part
inferior d’aquest mur hi havia l’entrada del foc que
escalfava el caldari i des d’on es veia perfectament
el terra de morter de l’hipocaust, els pilars de suport
i la part de sota que aguantava el terra del caldari. Fig. 14. Planta, fotografies i reconstrucció dels banys privats
de la INT-270.
Dos murs perpendiculars davant l’entrada feien
de canal de convecció i de suport a la caldera. Just La necròpolis de la ciutat d’Ilerda
sota la façana del carrer vam poder fer una petita
ampliació i documentar l’existència de la piscina La necròpolis es va desenvolupar als costats de la
que s’estenia per sota del carrer (fig. 14). via romana que anava cap a Balaguer i Àger, en
direcció als Pirineus centrals, un cop travessada
Al costat, i aprofitant un soterrani preexistent, la porta oriental d’Ilerda i creuat el riu Noguerola
s’aixecà una estructura quadrangular de petita (INT-01, fig. 5). Va ser descoberta l’any 1926, durant
maçoneria lligada amb morter i revestida de la construcció de l’edifici de l’estació del ferrocarril,
morter hidràulic, una petita piscina d’aigua freda a pocs metres de l’antic camí de Corbins, que
d’1 m2 amb dos graons. Aquests petits banys es van seguia el traçat de l’antiga via romana i que dona
construir a inicis del segle ii n. e. i s’abandonaren cap al actualment nom a un carrer del barri de Pardinyes.
segle v n. e., quan el soterrani des d’on s’alimentava D’època alt-imperial cal destacar la recuperació
el foc s’omplí de cendres. de pedestals i làpides (IRC II, 1, 3, 4, 6). Els senyals

69
Fig. 15. Fotografies dels enterraments en el moment del seu descobriment.
d’aprofitament en el pedestal dedicat a Atilius
Comodus (IRC II, 1) fan pensar que es podria tractar
d’elements traslladats d’un altre indret, com ara el
fòrum, per ser utilitzats com a materials de
construcció en edificis i enterraments. També es
van recuperar set sarcòfags de pedra, dos taüts de
plom i diversos enterraments en caixa de teules
planes (fig. 15). Totes aquestes inhumacions són d’època
baix-imperial o tardana i van aparèixer a uns 40 m del camí
de Corbins i al costat de diversos mosaics de tessel·les que
s’han relacionat amb algun edifici commemoratiu o
religiós tipus cella memoriae, basilica o martyrium.
B Fig. 16. A: motlle de terra sigil·lada
A
C D
70
Malgrat que les úniques restes que ens n’han
arribat van ser les recuperades durant els treballs
de construcció de l’estació de l’any 1926, creiem que
la veritable destrucció de la necròpolis es degué
produir molt abans. En un plànol de 1910 s’aprecia
com el traçat de les vies de la primera estació, de
l’any 1861, segurament va ser el responsable de la
pèrdua d’una part important de la necròpolis. No
es pot descartar que els materials alt-imperials
recuperats l’any 1926, com els pedestals amb
inscripcions o les llànties, que no es relacionen amb
cap de les inhumacions baix-imperials, s’haguessin
decorada, trobat al forn localitzat
al vessant sud-est del turó (INT-48,
fig. 6); B: positiu; C i D: positiu i
motlle de l’arrencament d’una nan-
sa de gerra engalbada, decorada
amb un Hèrcules.
mogut probablement del seu emplaçament original
durant els treballs de construcció d’aquella primera
estació.
Els enterraments descoberts l’any 1926 s’havien
conservat precisament perquè s’ubicaven al nord i
fora del traçat de les primeres vies del ferrocarril. Es
tractava d’una zona de la necròpolis en actiu entre
els segles iv i v n. e., al voltant d’un possible edifici
de culte cristià, relativament allunyada del camí de
Corbins, a prop del qual es degué desenvolupar la
primitiva necròpolis d’Ilerda.
Localització dels tallers de ceràmica i altres
activitats comercials
L’arqueologia urbana també permet identificar
algunes activitats fabrils, com la producció de
ceràmica. A Ilerda, i des de la seva fundació, es
fabricava vaixella engalbada i pintada de tradició
ibèrica, que va continuar fins a conviure amb la terra
sigil·lada ilerdense d’època alt-imperial. Es tracta
d’unes produccions locals que proveïen les taules de
les cases d’Ilerda i que s’han caracteritzat a partir de
l’estudi de les argiles utilitzades en la seva fabricació.
Fig. 17. Planta i fotografia del molí INT-06.
Podem identificar l’emplaçament de dos d’aquests
tallers. El primer es trobava a la part baixa, anterior,
i al mateix solar on després s’aixecaria la gran domus
residencial de l’Auditori, i ha estat identificat gràcies
a uns abocaments amb peces defectuoses, mal cuites,
i a un motlle representant Hèrcules; el segon es
localitza al vessant sud-est (INT-48, fig. 5), i al segle ii
n. e. fabricava vasos de terra sigil·lada decorada amb els
motlles trobats en una de les seves habitacions (fig. 16).
Forns circulars com els documentats a la INT-270 i
fosses amb restes de combustió i escòries als nivells
més antics de diverses excavacions (INT-101, fig. 5)
de la ciutat demostren que durant tot el segle i a.
n. e. i part del següent, i especialment en zones poc
urbanitzades, com l’extrem oriental de la ciutat,
s’hi feien activitats metal·lúrgiques de dimensió i
significat ara per ara desconeguts.
Altres activitats econòmiques, com la transformació
del blat en farina i la cocció del pa, van tenir lloc en
les dues habitacions d’un edifici descobert a prop del
tancament sud de la ciutat (INT-06, fig. 5). Al centre
d’una de les habitacions de planta trapezoidal s’hi va
trobar un molí troncocònic de pedra volcànica idèntic
als de la ciutat de Pompeia (fig. 17). L’edifici es va
abandonar durant el segon quart del segle iii n. e.
Hi ha altres evidències arqueològiques, però aquestes
són les més importants per fer-nos una idea de com
va quedar configurada al segle ii n. e. la ciutat d’Ilerda.
Ara és el moment de resumir a grans trets quina va ser
l’evolució d’aquesta materialització urbana.
L’evolució històrica de la ciutat
Cap a l’any 100 a. n. e., i immediatament després
de la fundació d’Ilerda, la urbanització i l’ocupació
d’espais s’havia estès molt ràpidament, tant per
la zona alta de la ciutat com per la baixa. Només
una part de l’extrem oriental de la ciutat s’havia
mantingut al marge d’aquesta dinàmica durant el
segle i a. n. e. A finals d’aquella centúria, quan Ilerda
ja era un municipium, s’hi aixecaria el magatzem
portuari (INT-12) i el mercat del decumanus (INT-
04), s’urbanitzaria el traçat del cardo (INT-101) i un
71
nou carrer secundari (INT-46), s’establiria el primer aquella crisi. Sabem que els banys públics i la domus
edifici termal (INT-83) i tindria lloc la més que amb bany del decumanus van continuar funcionant,
probable construcció dels edificis del fòrum. Al segle i que en llocs de la ciutat com el soterrani de la
i n. e. es completa la urbanització definitiva de la Paeria i el carrer de Bafart s’hi construïren nous
superfície fundacional de la ciutat tardorepublicana. edificis en època baix-imperial. Per altra banda, les
fonts escrites per a aquest moment reflecteixen que
A començaments del segle ii n. e. la ciutat és Ilerda va estar inscrita en els corrents i conflictes de
objecte d’una reforma urbanística de dimensions l’època, i prova de la seva continuïtat en el temps
desconegudes, però exemplificada per la construcció seria la celebració, el 546, d’un nou concili provincial
dels nous banys públics (INT-83), la modificació a la ciutat.
substancial del cardo, l’ocupació del traçat d’un
carrer secundari per part d’una domus (INT-46) i la
construcció de la gran domus de l’Auditori (INT-02)
i els banys privats de la façana nord del decumanus
(INT-270). Altres reformes documentades en petits
edificis residencials confirmen que Ilerda, com altres
ciutats de la Península, viuria al segle ii n. e. el seu
millor moment econòmic i social, i no és casualitat
que la major part de les inscripcions que ens han
arribat de personatges de la ciutat siguin d’aquest període.

Aquesta situació canvia a mitjan segle iii n. e., quan

diversos edificis com la gran domus de l’antic portal
de Magdalena (INT-02), la farinera de Francesc
Macià (INT-06) i altres edificis privats (INT-86,
INT-46, INT-90) queden amortitzats, abandonats
i coberts de terra. És simptomàtic que al territori
immediat també detectem el final de la vil·la de
Torre Andreu, que és la més lligada a la vida de
la ciutat. Amb tot, cal ser molt prudents a l’hora
d’extrapolar aquestes evidències a una interpretació
més general, per bé que s’inscriuen perfectament en
la primera gran crisi urbana que patiren les ciutats
romanes de la Península.

És cert que en tres dels llocs abandonats a

mitjan segle iii n. e. (domus de l’Auditori, el carrer
Democràcia i la baixada de Trinitat) no solament
no s’hi tornaria a edificar, sinó que la zona acolliria
àrees d’enterrament, però tampoc és menys cert
que l’absència de nivells i evidències d’ocupació
posteriors al segle iii n. e. és deguda en moltes
excavacions a rebaixos i a accions posteriors,
d’èpoques andalusina i feudal. Resulta impossible,
doncs, determinar com va quedar configurada la
ciutat durant els segles iv-v n. e. i com va superar

72
La plaça del Vell Pla de Guissona el 1933, durant la intervenció arqueològica del Servei d’Excavacions de l’IEC, dirigida per Josep
Colominas.
La ciutat romana de Iesso
En les fonts antigues hi tenim només dues
referències, molt concises però significatives, de
la ciutat romana de Iesso i dels seus habitants. La
més explícita la trobem a la Naturalis Historia de
Plini el Vell, quan, després d’haver fet la descripció
del litoral del País Valencià i de Catalunya amb
les seves respectives ciutats, es refereix al conjunt
del conventus Tarraconensis en els termes següents
i sense repetir les ciutats que ja ha mencionat
abans: «De Tarraco en depenen 42 populi, dels quals
els més famosos són: de ciutadans romans [civium
Romanorum], els dertosans i els bisgargitans; de
llatins [Latinorum], els ausetans, els ceretans, els
edetans, els gerundenses, els iessonienses i els tearos;
d’estipendiaris [stipendiariorum], els aquicaldenses, els
aesonenses i els baeculonenses» (Plini, Nat. hist., 3.4.23).
L’altra referència la trobem a la Guia de geografia
de Ptolemeu, quan menciona Iesso formant part
de la llista de poblacions atribuïdes als lacetans
(Ptolemeu, Geog., 2.6.71).
Josep Guitart, Joaquim Pera i Núria Romaní *
Aquestes brevíssimes pinzellades dels clàssics,
complementades amb les inscripcions epigràfiques
conservades a Guissona, ja van permetre des del
segle xvi identificar la Iesso antiga amb aquesta vila
de la Segarra situada a 70 km d’Ilerda i a poc més
d’un centenar de la costa. Aquestes fonts donaven
també una dada important en l’aspecte jurídic,
ja que presentaven els iessonienses com un populus
privilegiat, que gaudia ja en els moments inicials
de l’Imperi, en època d’August, dels avantatges
del dret llatí antic. A més, una de les inscripcions
conservades a Guissona i datada del segle iii (282-
283 n. e.) feia referència a l’ordo iessonensium, és a
dir el consell dels decurions de Iesso, la qual cosa
confirma, així, per si en quedava algun dubte,
la identificació de Iesso amb Guissona, i també
l’organització de la ciutat com a municipium.
* Planimetria i interpretació 3D: Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Autors:
Josep Guitart, Josep M. Puche i Ivan Fernández.
73
Faltava, però, que l’arqueologia comencés a
documentar les restes materials d’aquesta ciutat
antiga, i això no es va produir fins ben avançat
el segle xx. La primera intervenció arqueològica
es va fer el 1933, quan una obra d’instal·lació de
clavegueram a la plaça del Vell Pla va motivar
una excavació preventiva del Servei d’Excavacions
Arqueològiques de l’IEC, dirigida per Josep
Colominas, amb resultats sorprenents i difícils
d’interpretar en aquell moment. De fet s’hi van
descobrir diverses sitges del segle i a. n. e. i les
restes d’un poblat del bronze final – primera
edat del ferro que havia ocupat aquell lloc i que
s’havia extingit molt abans de la fundació de la
ciutat romana (Colominas 1941) (vegeu imatge
d’encapçalament).
Després, i sobretot a partir dels anys seixanta, diver-
sos guissonencs sensibilitzats envers el patrimoni
arqueològic van començar una tasca de salvament
i de documentació de materials arqueològics que
Fig. 1. Vista aèria del Parc Arqueològic de Guissona. Al fons, part de la vila i de la plana de Guissona.
74
apareixien a les obres d’expansió urbana de la vila.
Però van haver de passar tota la postguerra i la
dictadura fins que no es van reprendre excavacions
sistemàtiques. Així, entre 1974 i 1978 diverses cam-
panyes curtes promogudes des de la universitat van
permetre obtenir les primeres seqüències estrati-
gràfiques i constatar les potencialitats del jaciment,
una part del qual era encara terra de cultiu. Va ser la
llavor que ha portat, anys després, a l’excavació en
extensió en alguns punts del jaciment i finalment a
la constitució del Parc Arqueològic de Guissona, que
engloba una superfície notable de la part nord de la
Iesso romana (fig. 1).
Això ha fet possible començar a estendre l’anàlisi
arqueològica detallada d’aquesta part de la ciutat,
que, combinada amb els resultats de les diverses
excavacions preventives realitzades a la resta
del jaciment, va proporcionant progressivament
indicacions concretes per aprofundir en el
coneixement de la gènesi de la ciutat, de les seves
Fig. 2. Un moment de l’excavació de la muralla el 2003. Es distin-
geixen bé els dos paraments i la seva l’amplada considerable.
característiques urbanes i d’aspectes importants de
la seva evolució durant els segles que va formar part
de l’antiguitat romana (Pera 1993; Garcés, Molist,
Solias 1998; Guitart, Pera, Ros 2004; Guitart et al.
2018).
La fundació de la ciutat de Iesso
La ciutat romana de Iesso va néixer com una
fundació urbana de nova planta portada a terme
en època romanorepublicana. En l’elecció del
lloc a l’actual plana de Guissona, a més de raons
estratègiques d’àmbit regional, hi degué pesar
decisivament l’existència d’una font natural de
cabal abundant que va quedar englobada dins del
recinte emmurallat. Al costat d’aquest doll d’aigua
hi havia hagut en els períodes del bronze final i de
l’ibèric antic, segurament ja des del segle vii a. n. e.,
un poblat petit però d’una certa envergadura,
segurament semblant al poblat dels Vilars, a Arbeca
(Garrigues), que ha estat excavat en extensió
aquests darrers anys i que avui és un magnífic
exemple de poblat de plana d’aquells reculats
períodes de la protohistòria de les terres de Lleida.
A les característiques d’aquest hàbitat precedent i
dels vestigis arqueològics que trobem sota un part
del jaciment d’època romana s’hi ha dedicat ja una
referència en aquest llibre (vegeu, en aquest mateix
volum, «Els precedents de Iesso. El poblat del bronze
final i de l’ibèric antic», de Josep Ros), per la qual
Fig. 3. Restes de la porta nord de la fortificació de la ciutat i de
la torre de defensa que la flanquejava.
cosa no ens hi detindrem aquí. Remarquem només
que aquell poblat protohistòric es devia extingir com
a tal en el curs del segle iv a. n. e.
Al solar de l’actual Guissona, al voltant de la font,
potser hi va haver encara entre el segle iv i el segle
ii a. n. e. alguna freqüentació, alguna cabana o
algun petit hàbitat de molt poca envergadura, però
no un poblat ibèric pròpiament dit. La ciutat de
Iesso es va fundar al mateix lloc on s’havia aixecat
aquell poblat del bronze final i de l’ibèric antic, però
en un moment, dos segles més tard, en què no hi
quedava visible res d’aquell antic assentament, ni els
seus vestigis ni segurament el seu record. És a dir, la
ciutat romana va néixer com una fundació ex novo.
Com era usual a l’època, en la tasca de fundar una
nova ciutat una de les primeres obres que calia
portar a terme era la construcció d’una muralla per
crear un recinte fortificat que havia de delimitar i
protegir en el futur el nou nucli urbà. Iesso no en
va ser una excepció i la ciutat es va dotar des del
primer moment d’una fortificació potent. Restes
significatives de la part nord d’aquesta fortificació
s’han pogut posar al descobert en les excavacions
portades a terme les darreres dècades al Parc
Arqueològic de Guissona. Es tracta de les restes
d’un llenç de muralla d’uns 40 m de llargada, a més
de la porta nord de la ciutat i d’una potent torre de
defensa que flanquejava aquesta porta.
75
La muralla tenia una amplada que oscil·lava entre
els 3,50 i els 3,80 m, la seva base era massissa i
construïda amb pedres de grans dimensions només
lleugerament desbastades i disposades en sec sense
morter de calç. Sobre aquesta base es col·locaven els
dos paraments que allà on s’han conservat en alçària
presenten una tècnica constructiva anomenada
d’obra poligonal de la quarta modalitat, molt
utilitzada en les fortificacions romanes d’aquesta
època, amb blocs rectangulars molt allargats i
amb un lleuger encoixinat; alguns d’aquests blocs
sobrepassen els 2,50 m de longitud. Entre tots dos
paraments hi ha un farciment compacte de petites
pedres irregulars i terra (fig. 2).
La porta de la muralla, de la qual es conserva
només la base, devia ser d’arc de mig punt, amb
una amplada de 3,80 m (fig. 3). Davant de la porta,
la via que entrava a la ciutat estava pavimentada
amb grans lloses, en les quals han quedat ben
marcades roderes profundes, testimoni inequívoc
del desgast degut al trànsit continuat de carruatges
entrant i sortint durant anys per aquesta porta de
la ciutat (fig. 4). La porta, pel seu cantó occidental,
estava protegida per una torre de dimensions
considerables: 8,50 m d’amplada i 5,75 m d’avançada,
construïda amb la mateixa tècnica constructiva que
la muralla (fig. 5).
Remarquem que aquestes restes arqueològiques que
ens documenten la muralla de la ciutat són només
la base d’aquesta important obra de fortificació,
Fig. 4. Enllosat de la via que entrava a la ciutat, amb
les profundes roderes provocades pel trànsit secular de
carruatges.
76
Fig. 5. Vista actual de la porta nord, la torre i el tram de mu-
ralla descobert fins ara. L’estructura metàl·lica sobre la torre
dona al visitant una aproximació del volum i l’alçària de la
fortificació.
que probablement tenia una alçària superior als
8 m. Hi ha indicis per pensar que en el parament
superior s’hauria utilitzat també la tècnica de l’opus
quadratum. La troballa a peu de muralla d’algun gran
carreu perfectament escairat apunta clarament en
aquest sentit (fig. 6).
Sembla clar que la muralla, amb tots els seus
components, va ser en bona part desmuntada,
molt probablement en època medieval i moderna,
per reaprofitar-ne la pedra per a la construcció i
per adequar els camps de cultiu entorn de la vila
de Guissona, refundada al segle xi arran de l’avanç
de la reconquesta cap al sud, després d’haver estat
durant segles una terra de frontera. En efecte, al Parc
Arqueològic s’hi ha pogut constatar que més enllà
de la porta nord, cap a l’est, la fortificació ha estat
completament desmuntada i només en queda algun
vestigi escadusser. Això també s’explica perquè el
terreny natural fa pendent cap a l’oest, de manera
que la base de la muralla, a mesura que pujava cap
a l’est, era més superficial i, per tant, més fàcil de
desmuntar i de reaprofitar-ne la pedra. I a la inversa:
a mesura que anem cap a ponent està fonamentada
a més profunditat i se’n conserva una bona part.
Consegüentment, de tota la part nord-occidental
de la fortificació se’n conserven molt probablement
vestigis potents, que, malgrat que la majoria no
s’han posat fins ara al descobert, sí que han deixat
empremtes clares en la topografia contemporània de
la vila.
Fig. 6. Carreu encoixinat trobat al peu de la muralla. Fig 7. Ortofotografia de la vila de Guissona realitzada el 1945-
1946. S’hi poden distingir encara els vestigis fossilitzats del
traçat del recinte emmurallat de l’antiga Iesso.

Així doncs, el nostre coneixement sobre el perímetre Així, si acceptem i conjuntem tots aquests indicis,
de la muralla és encara fragmentari i molt desigual que l’arqueologia potser anirà validant en el futur,
d’una zona a l’altra de la ciutat, però les dades el possible recinte emmurallat va prenent forma
disponibles són suficients per plantejar una primera i només el límit oriental queda més incert. No
hipòtesi del conjunt del seu recorregut. El límit sembla, doncs, gens inversemblant, d’acord amb
nord es pot establir amb seguretat gràcies a la part la hipòtesi que se’n dedueix, de tot plegat, inferir
de fortificació ben documentada per l’arqueologia, que la ciutat devia tenir un perímetre fortificat de
tal com ja hem descrit. Per als límits occidental i planta poligonal irregular i que devia englobar una
meridional, l’anàlisi de les fotografies aèries i dels superfície total propera a les 18 hectàrees (fig. 8).
plànols parcel·laris, combinada amb la informació Per intentar precisar la cronologia de la fundació
proporcionada per les restes arqueològiques
documentades, ha permès esbossar una proposta
de traçat, ja que sembla evident que el recorregut
de la muralla antiga ha quedat en part fossilitzat
en algunes particions de les finques actuals.
Especialment explícita és la vista aèria de la vila
de Guissona fruit del vol fotogramètric realitzat
per les forces aèries dels Estats Units els anys
1945-1946, abans del considerable creixement
urbà de la segona meitat del segle xx. En
aquesta fotografia es transparenten
encara amb molta claredat les traces
del possible recinte emmurallat (fig. 7).

Fig. 8. Hipòtesi de la planta de la ciutat de Iesso. S’hi repre-

senta el possible traçat de la muralla fundacional i la pla-
nificació hipodàmica originària de l’ordenació urbana. Les
corbes de nivell situen l’elevació de Capdevila – Vell Pla.

77
i aproximar-nos a la seva funcionalitat i al context
històric en què es va portar a terme, l’arqueologia ha
proporcionat noves dades, especialment a la zona
del Parc Arqueològic, com ara les restes de diversos
habitatges modestos que van configurar un barri
de cases a tocar de la muralla a la primera meitat
del segle i a. n. e. La mateixa muralla, tant per la
Fig. 9. Un moment de l’excavació de les fosses 1 i 2, l’any 1995.
seva tècnica constructiva com per les observacions La fossa 2 estava en part coberta per la paret d’una casa cons-
estratigràfiques realitzades fins avui, apunta cap truïda unes dècades després.
a una cronologia de les darreries del segle ii o dels
primers anys del segle i a. n. e.

Les fosses fundacionals

Però, sobretot, disposem del material arqueològic

trobat dins de tres fosses circulars de quasi 2,50 m
de diàmetre i més d’1 m de profunditat, excavades
al terreny natural i ubicades a uns 25 m de distància
de la muralla, sota les restes de l’esmentat barri
de cases. Aquestes fosses corresponen sens dubte
al primer moment d’ocupació de la zona i podrien
Fossa 1
estar relacionades amb la construcció de la muralla
i amb una activitat de tipus ritual coincident amb
els moments inicials de la nova ciutat (fig. 10 i 11).
Contenien les restes de com a mínim 44 àmfores
procedents de la península Itàlica, que es poden
classificar en quatre grups ben diferenciats (Guitart,
Pera, Carreras 1999).

Els tres primers grups corresponen a àmfores

vinàries de la forma Dressel 1A. Les àmfores del grup
més nombrós procedien amb seguretat de la regió
italiana de la Campània per les característiques
Fossa 2
de les seves pastes, i el càlcul del nombre mínim
d’exemplars donava la xifra d’almenys 22 àmfores,
és a dir, estadísticament la meitat de tot el conjunt
de procedència itàlica (fig. 11). El segon grup era
molt més reduït: sis exemplars que es caracteritzen
per la seva pasta ben depurada de color vermellós i
amb engalba exterior entre blanca i groguenca, dels
quals fins ara no hem pogut precisar la regió italiana
d’on procedien (fig. 12). El tercer grup es compon de
fragments de només quatre àmfores, segurament
també de vi, amb les pastes ben diferenciades de
les anteriors i que, malgrat que no se’n conservi cap
Fossa 3
Fig. 10. Detall de les tres fosses en el moment de la seva excavació.

78
Fig. 11. Àmfora vinària Dressel 1A Fig. 12. Àmfora vinària Fig. 13. Àmfora brindisina, procedent
procedent de la regió italiana de la Dressel 1A procedent de la de l’antiga Brundisium (Bríndisi),
Campània. península Itàlica. amb dades epigràfiques: sobre l’es-
patlla, un titulus pictus amb la ins-
cripció «C.HE», i a la nansa, la marca
fragment de vora, es pensa que han de correspondre retrògrada «APOL(LON)».
també a la forma Dressel 1A.

El quart grup el constitueixen almenys onze exem-

plars d’àmfores brindisines, procedents de l’antiga
Brundisium (Bríndisi), sobre la costa adriàtica de la
Pulla, que molt probablement havien transportat
oli. Dues d’aquestes àmfores s’han pogut reconstruir
completes, i una de les quals té especial interès per
les dades epigràfiques que ens proporciona: sobre
una de les nanses hi ha un segell de cartel·la rectan-
gular amb la inscripció «APOL(LON)» en disposició
retrògrada, una marca d’àmfora que tenim ben do-
cumentada en les produccions dels forns brindisins
almenys des de la primera meitat del segle i a. n. e.
En el coll de l’àmfora hi ha un altre segell de cartel·la
quadrada però illegible, i sobre l’espatlla hi llegim un
titulus pictus pintat amb mini amb la llegenda «C·HE»,
que molt probablement es refereix al nom abreviat
del negotiator responsable de la comercialització de
l’àmfora i del seu transport (fig. 13).

Està ben documentat que tant les àmfores Dressel 1

com les brindisines, amb les seves diverses variants,
circulaven pel Mediterrani occidental des del darrer
terç del segle ii i durant bona part del segle i a. n. e.,
si bé els exemplars presents en aquest conjunt
de Iesso corresponen a les variants més antigues

79
d’aquestes produccions. És significativa l’absència de
les variants Dressel IB i IC, que no van començar a
arribar aquí fins a la dècada dels noranta del segle i a.n. e.
Per acabar d’acotar la cronologia d’aquestes fosses i
dels seus dipòsits, disposem encara d’una altra peça
singular apareguda al fons de la fossa 2: es tracta
de diversos fragments de vora, coll i nanses d’una
àmfora Dressel 1A del nostre segon grup, sobre el
coll de la qual hi ha un altre titulus pictus pintat en
vermell amb una data consular; la inscripció no està
gaire ben conservada, però s’ha pogut llegir com a
«Q·FAB L·OPI COS», és a dir, «essent cònsols Quintus
Fabius Maximus Allobrogicus i Lucius Opimius», que
van ser cònsols de la República romana l’any 121 aC
(Cormak et al. 2007) (fig. 14).
Aquestes dates consulars eren relativament
freqüents sobre les àmfores Dressel 1A i indicaven
l’any de la collita del vi que transportava aquella
àmfora. Segurament es tractava, en aquests casos,
de vi d’una certa qualitat que s’havia deixat envellir
una sèrie d’anys abans d’envasar-lo a l’àmfora.
Coneixem aquesta pràctica per part dels productors
itàlics de l’època gràcies als relats dels autors antics,
algun dels quals (Ateneu, I, 26c:27b) indica fins i tot
80
Fig. 15. Una de les set àmfores
ibèriques de boca plana troba-
des a l’interior de les fosses.
amb precisió l’envelliment òptim per a cada tipus
de vi d’entre 5 i 25 anys (Tchernia 1986). És a dir,
malgrat la data concreta de 121 a. n. e. que ens dona
la data consular, no és possible fixar un any concret
per a l’arribada de l’àmfora a Iesso, però sens dubte
tot conflueix a donar consistència a una cronologia
per a aquest conjunt i per al moment inicial de la
ciutat a l’entorn del 100 a. n. e.
A més d’aquestes àmfores d’importació itàlica,
a les fosses hi havia encara altres materials més
minoritaris però també significatius. Podem
destacar les restes d’un mínim de set àmfores
ibèriques de boca plana del tipus anomenat «de la
costa catalana», tres de les quals gairebé completes
—de l’anàlisi de residu orgànic en alguns fragments
es va deduir que possiblement havien transportat
cervesa (fig. 15)—; un vaset de doble vora de
ceràmica ibèrica pintada, trobat pràcticament
complet al fons de la fossa 1 (fig. 16), i dos vasos de
ceràmica campaniana A de forma Lamboglia 27, que
estaven dipositats sobre aquesta mateixa fossa un
cop reblerta (fig. 17).
La resta de ceràmiques proporcionades pels estrats
que reomplien les fosses eren ja petits fragments
relativament nombrosos, però cal deduir que eren
Fig. 14. Àmfora Dressel 1A amb un titulus pictus sobre el coll que
ens dona la data consular del 121 a. n. e.
Fig. 16. Vaset de doble vora de ceràmica ibèrica pintada,
trobat al fons de la fossa 1.
elements residuals de la terra amb què es van reblir
les fosses. L’anàlisi detallada d’aquests fragments
dona també un horitzó cronològic dels darrers anys
del segle ii a. n. e.
Partim del convenciment que la preparació de
les tres fosses, que es va fer amb molta cura, i
el rebliment de totes tres van ser fets al mateix
moment, com es desprèn de l’observació que
els fragments d’una mateixa àmfora els podem
trobar repartits entre les tres fosses. Cal dir que
la hipòtesi, no obviada, que les fosses s’haguessin
fet amb una altra funció i després s’haguessin
emplenat amb escombraries domèstiques no s’avé
amb les característiques dels dipòsits. Més aviat
cal pensar que les fosses i el seu rebliment estarien
en relació amb una cerimònia sagrada dedicada
a les divinitats, en la qual el vi hauria tingut un
paper important. La coincidència cronològica amb
els moments inicials de la ciutat i la proximitat
del lloc de la troballa a la muralla han portat a
plantejar la hipòtesi que es relacionaria amb
possibles ritus fundacionals de la ciutat. No falten
a la bibliografia exemples de fosses amb dipòsits
interpretades en el marc de pràctiques rituals i
màgiques, ben freqüents a l’antiguitat romana, i
també en relació amb ritus fundacionals de ciutats.
Cal advertir, però, que la troballa a l’interior de la
fossa 1 de les restes del cadàver d’una noia de poc
més de vint anys, que va ser llançat a la fossa entre
els fragments d’àmfores, complica evidentment
aquesta interpretació i planteja un enigma que fins
avui no s’ha resolt (fig. 18).
Fig. 17. Dos bols de ceràmica campaniana A, dipositats sobre la
fossa 1 un cop reblerta.
Són hipòtesis i enigmes difícils de tancar, però, en
qualsevol cas, aquesta gran quantitat d’importacions
itàliques arribades en un moment concret ens porta
inequívocament a deduir la presència a Iesso de
l’exèrcit romà amb el seu corresponent avituallament,
amb abundància de productes subministrats
directament des d’Itàlia; l’exèrcit fundant la ciutat,
escollint el lloc i portant a terme les primeres
obres d’infraestructura: la fortificació, l’ordenació
urbanística, els primers habitatges... i potser també
la centuriació ja del territori.
El context històric del naixement de la ciutat
La cronologia ben acotada d’aquesta fundació con-
vida a posar-la en relació amb el context històric del
moment i, en concret, amb un esdeveniment que sa-
bem que van viure aquestes terres en els darrers anys
del segle ii a. n. e. com a conseqüència de la invasió
de pobles del nord (cimbres, teutons, helvecis...). El
105 a. n. e., després de derrotar dos exèrcits romans a
Fig. 18. Esquelet trobat entre els fragments d’àmfores a l’interior
de la fossa 1.
81

Fig. 19. Estela funerària amb una
inscripció en escriptura ibèrica
que un personatge indígena
anomenat «Subake» va dedicar
al seu pare difunt de nom
«Neintinke».
Arausio (Orange), a la zona del Roine, els cimbres van
saquejar el Llenguadoc i van penetrar a la Hispània
Citerior, probablement pels passos orientals dels Pi-
rineus. Els textos antics no ho detallen, però sabem
que van provocar grans trasbalsos, i que només els
celtibers els van plantar cara abans que retornessin al
sud de França i fossin derrotats pel general i cònsol
romà G. Mari. La postguerra címbrica podria ser el
context en el qual l’exèrcit hauria fundat Iesso com a
ciutat i a la vegada com a plaça forta estratègica a la
sortida dels passos pirinencs, i podria haver-hi deixat
instal·lats veterans de l’exèrcit com a colons estables
de la nova ciutat, amb el repartiment de terres corres-
ponent (Guitart 1994).
La nova ciutat hauria estat, així, una iniciativa
política de l’autoritat militar romana, ben present
d’altra banda en aquest territori des de feia
diverses dècades, com ens ha mostrat darrerament
el jaciment arqueològic de Puig Castellar de
Biosca —al qual s’ha dedicat també un apartat de
l’exposició i d’aquest llibre: (vegeu, en aquest mateix
volum, «Puig Castellar de Biosca i la presència
82
militar romana al segle ii a. n. e.», de Joaquim
Pera)—, un establiment militar del segle ii a. n. e.
a només 6 km de Guissona, que tot fa pensar
que degué tenir un paper ben significatiu en la
fundació de la nova ciutat fortificada de Iesso, tal
com sembla indicar el fet que fos desmantellat i
abandonat en el mateix moment que es fundava
aquesta ciutat (vegeu també Pera 2016: 22-44).
Cal remarcar que segurament en la fundació de
Iesso hi va col·laborar també la població indígena.
La grandària de la ciutat, amb les seves 18
hectàrees de superfície, sembla indicar-ho, i també
alguns indicis clars que ens aporta l’arqueologia,
com per exemple les restes d’inscripcions
ibèriques, entre les quals en destaquen dues: una
esplèndida estela funerària amb la dedicatòria en
caràcters ibèrics al difunt anomenat «Neintinke»,
fill de «Subake», segurament un personatge de l’elit
indígena de la ciutat (fig. 19), i una gran gerra amb
dues marques de terrisser, també amb caràcters
ibèrics (fig. 20) (Pera 2006).
Els romans podrien haver seguit aquí la mateixa
estratègia colonitzadora que havien utilitzat
profusament en la seva expansió per Itàlia des del
segle iv fins als primers decennis del segle ii a. n. e.
amb la fundació de nombroses colònies llatines,
en què participaven com a colons ciutadans
romans, però també ciutadans de les altres
ciutats llatines i les elits indígenes filoromanes.
Cadascuna d’aquestes colònies llatines creades pel
Senat de Roma va esdevenir un important punt
de referència política i econòmica d’un determinat
territori dins l’òrbita de la República romana. Iesso
no seria una iniciativa del Senat, sinó de l’autoritat
militar del moment, i, per tant, no tindria la
categoria jurídica de colonia Latina, com tampoc no
la tindrien les altres ciutats d’Hispània fundades
en aquella fase del procés de romanització, però
probablement el privilegi del dret llatí del qual,
segons Plini, gaudien els iessonienses derivava de
les circumstàncies d’aquest període fundacional
(Guitart 2008, 2010).
Fig. 20. Gran gerra amb dues marques de terrisser en caràcters ibèrics amb la inscripció «TI.TI.S».
La disposició urbanística de la ciutat
Aquesta mateixa deducció sobre com i per què
podia haver nascut la ciutat de Iesso ens ajuda a
interpretar les dades, també encara escasses, que
ens dona l’arqueologia sobre la seva configuració
urbanística. Els romans, amb la nombrosa sèrie
de ciutats fundades en el seu procés expansiu
per Itàlia, havien desenvolupat models concrets i
diversos per a l’ordenació urbanística de ciutats
de nova planta. I també en aquest aspecte la
ciutat de Iesso sembla seguir pautes similars a les
utilitzades en la fundació de les antigues colònies
llatines: desenvolupament de la ciutat partint
d’una planta urbanística regular i funcional,
seguint els procediments propis de la ciència
urbanística ja popularitzada en el món grec per
Hipòdam de Milet al segle v a. n. e. i profusament
utilitzada i desenvolupada per grecs i romans
en els segles següents. Es tracta d’una ciutat
dissenyada des de l’inici preveient-ne els vials,
normalment en disposició ortogonal; les places;
les insulae per als habitatges, i la reserva de sòl
per als equipaments bàsics, i traslladant aquestes
previsions sobre el terreny amb les fites corresponents.
A les colònies llatines, la muralla i les fortificacions
de la ciutat s’adaptaven a la topografia del terreny,
amb independència de la planta urbanística, i
usualment generaven recintes irregulars i sovint
amb una extensió superior a les necessitats inicials
de la nova ciutat, en previsió de creixements futurs,
que no sempre s’acomplien.
La concepció urbanística de la Iesso romana sembla
clar que va seguir aquest model. Pel que fa a les
muralles, ja hem vist com els vestigis documentats
han portat a la hipòtesi d’un recinte fortificat de
planta poligonal irregular que inclou una extensió
d’unes 18 hectàrees, segurament bastant folgada
respecte a la població que s’hi instal·laria en un
primer moment.
A l’interior d’aquest recinte el terreny era
relativament planer, amb un pendent general
poc pronunciat en direcció est-oest, i amb un
pendent encara més suau en direcció sud-nord.
Però englobava també una petita elevació de poc
més d’una hectàrea de superfície, situada al seu
quadrant nord-oest, que anava des de l’actual plaça
de Capdevila fins a la plaça del Vell Pla, a ponent de
la qual hi havia aquella important surgència d’aigua
que quedava també dins del recinte fortificat i que
sens dubte havia estat un dels condicionants en
l’elecció del lloc de la fundació. Aquesta elevació,
que no devia ser superior als 10 m respecte al seu
entorn, era el lloc on hi havia hagut el poblat del
bronze final i l’ibèric antic, i excepte a la zona de la
plaça de Capdevila, on l’elevació era natural, la resta
s’havia format amb la superposició dels potents
83

Fig. 21. Un moment de l’excavació del cardo maximus l’any 2007
al solar de l’avinguda de l’Onze de Setembre, núm. 11. S’hi pot
observar la superposició de paviments que documenten perío-
des diversos de la ciutat.
sediments de les diverses fases d’aquell poblat (vegeu
la interpretació de la planificació urbanística de la
ciutat de Iesso a la fig. 8).
Pel que fa als carrers de la ciutat, tenim bastants
indicis per deduir que es van dissenyar configurant
una xarxa bàsicament ortogonal, que en la seva
materialització es devia seguir de manera bastant
rigorosa, encara que després, en el curs de la llarga
evolució de la ciutat, s’havien de produir variacions
Fig. 22. Vista
aèria del cardo
minor 2 en un
moment de
l’excavació
de l’any 2006.
84
diverses especialment en l’amplada dels carrers,
en funció dels canvis en les edificacions de les
insulae. Al Parc Arqueològic hi tenim diversos carrers
ben documentats, entre els quals els que s’han
anomenat cardo maximus, cardo 2, cardo 3 i intervallum.
El cardo maximus transcorre en direcció nord-sud,
connecta amb la porta nord de la muralla i sembla
clar que era una de les vies principals de la ciutat
i un dels eixos ordenadors del conjunt de la xarxa
viària. Pel que fa a la seva amplada, alguns trams
excavats parcialment ens indiquen que en un
punt del Parc Arqueològic el carrer tenia en època
imperial una amplada d’11 m, però les seves traces
en un altre tram, documentades per una excavació
preventiva fora del parc, fan pensar que l’amplada
original no superava els 7 m (fig. 21).
El cardo 2 s’ha posat al descobert en un tram de
70 m, té una amplada de 5,40 m i és paral·lel al
cardo maximus a una distància que les evidències
arqueològiques situen entre els 35 i els 38 m. Això
permet inferir amb tota probabilitat que el mòdul
utilitzat en la planificació inicial per establir
l’amplada de les insulae entre els diversos cardines de
la ciutat va ser d’un actus, mesura de longitud de 120
peus (35,48 m) utilitzada preferentment pels romans
en l’ordenació urbanística de les seves fundacions (fig. 22).
Recentment ha estat localitzat un petit tram del
cardo 3, que té una amplada de 6 m, és paral·lel als
altres dos cardines, i està situat a l’oest del cardo 2,
també aproximadament a la distància d’un actus
(concretament a 36,8 m). Aquest carrer segurament
devia quedar interromput cap al sud per l’esmentada
elevació del Vell Pla. Una prova que va ser sempre
un carrer secundari, degut a aquesta interrupció, és
que a mitjan segle i n. e. va ser ocupat íntegrament
per a l’ampliació de les termes públiques.
L’intervallum era un carrer que ocupava l’espai entre
el final de les insulae i la muralla. En els diversos
trams documentats fins ara té una amplada de
5 m. Resseguia la muralla pel seu interior, la qual
cosa permetia la circulació perimetral ràpida, i en
les fases inicials tenia una funció estratègica per a

Fig. 23. Punt de confluència del cardo minor 2 i l’intervallum amb
paviments de diversos períodes a la vista. Al fons, restes del
parament de la muralla, i a l’esquerra, un mur que en un perío-
de avançat va tancar el pas de l’intervallum cap a ponent.
la defensa de la fortificació; en canvi, en les fases
posteriors, ja en època imperial, quan la muralla
havia perdut bona part de la seva funció defensiva,
algun tram de l’intervallum va ser ocupat per
construccions, tal com s’ha pogut comprovar en un
dels trams excavats (fig. 23).
També al Parc Arqueològic hi ha vestigis d’un
possible carrer en direcció est-oest, que encara no
ha estat excavat però que estaria indicat per la
façana sud de les termes públiques. Si això és així
com sembla, ens documenta un decumanus en el
punt d’encreuament amb el cardo 2, situat a una
distància de poc més de 70 m de la cruïlla d’aquest
cardo amb l’intervallum. Això ens donaria, per tant,
unes insulae a banda i banda del cardo de dos actus de
llargada per un d’amplada: un mòdul, doncs, de 2 x
1 actus, molt característica també de les fundacions
romanes de l’època, i que es va utilitzar per
exemple a la planta urbanística de la ciutat romana
d’Empúries, contemporània de Iesso.
Aquesta estructura rigorosament ortogonal va
comportar que les insulae que donaven a l’intervallum,
amb el seu traçat poligonal, adoptessin solucions
diverses per adaptar-s’hi. Així, la situada a l’est del
cardo 2 va sumar a la seva extensió un petit triangle,
aproximadament el mateix que va restar-se a la
situada a l’oest. En canvi, l’insula nord, situada a
l’est de cardo maximus, una de les més treballades
arqueològicament, es va ampliar cap a l’est, de
manera que va incorporar el carrer i l’insula següent,
molt disminuïda pel biaix de l’intervallum.
A la planta de la figura 8 es representen les
línies bàsiques de l’ordenació urbanística de la
ciutat, combinant les evidències empíriques
proporcionades per l’arqueologia i les hipòtesis
interpretatives que permeten donar una visió
de conjunt aproximada del seu urbanisme. Es
pressuposa que l’elevació de Capdevila – Vell Pla
interrompia la xarxa ortogonal de carrers. Es tenen
en compte també les dades aportades per una
excavació preventiva en curs en un solar del carrer
de l’Om, núm. 11, situat al bell mig de la Guissona
medieval, prop de l’església i al peu del costat sud
d’aquella elevació. En aquest solar hi ha aparegut
un potent mur construït en les primeres fases
de la ciutat, en època romanorepublicana, que
segurament era una façana d’un edifici notable que
donava a un decumanus, i que mostra una orientació
esbiaixada cap al nord-oest respecte a l’esmentada
trama general de carrers. Aquesta mateixa desviació
ha estat constatada en les restes arqueològiques
d’estructures constructives descobertes a les
excavacions preventives realitzades al sud del carrer
del Montsec. Això ens indica clarament que a la
zona de la ciutat situada al sud i a l’oest de l’elevació
de Capdevila – Vell Pla, l’espai es va ordenar amb una
trama també ortogonal, però amb una desviació
de divuit graus respecte a la trama principal.
Aquesta orientació hauria marcat, segles després, la
disposició de les construccions medievals d’aquesta
zona, entre les quals, la mateixa església de Santa
Maria.
L’anàlisi de la topografia del terreny fa pensar
que aquesta irregularitat a la planta urbanística
resultava de l’adaptació al pendent i a les corbes
de nivell que baixen paral·leles cap al torrent del
Passerell. El traçat oest de la muralla es degué
adaptar també a aquesta topografia. Som ben
conscients que aquesta irregularitat, amb un canvi
d’orientació de la trama urbana, no és gens freqüent
a les ciutats d’aquesta època amb una ordenació
hipodàmica com la de Iesso, i que les dades de què
85

Fig. 24. Hipòtesi de restitució esquemàtica de la ciutat en 3D
vista des del sud-oest.
disposem són encara limitades, però en qualsevol
cas prou explícites per plantejar com a molt
versemblant aquesta hipòtesi.
D’altra banda, aquesta orientació coincideix també
amb la del carrer del Camí de la Morana i del carrer
Carral, que era un dels carrers d’entrada a la vila
medieval, al sud del qual l’orientació de les traces
medievals i modernes reprenen la de l’antic cardo
maximus. Això fa pensar que el carrer Carral podria
ser la fossilització del decumanus maximus d’aquesta
Fig. 25. Hipòtesi de la restitució esquemàtica de la ciutat en 3D. Detall de la porta nord de la ciutat, on avui tenim ubicat el Parc
Arqueològic de Guissona.
86
part de la ciutat romana i l’eix a partir del qual
canviava l’orientació de la trama urbanística al
quadrant nord-oest de la ciutat, on estava també
ubicat l’important doll d’aigua que havia quedat
incorporat a l’interior del recinte emmurallat. Per
intentar deduir les dimensions de les insulae en
aquesta part del quadrant nord-oest de la ciutat
tenim alguns indicis que ens inclinen a restituir la
planta urbanística d’aquest sector partint d’insulae
quadrades d’un actus de costat. Amb aquest mòdul
tindríem tres insulae entre el carrer Carral i el carrer
del Montsec —que, per la seva orientació, podria ser
també la fossilització d’un altre decumanus—, i, a més,
tant l’esmentat mur documentat al carrer de l’Om,
núm. 11, com un altre mur trobat al sud del carrer del
Montsec, associat a un possible paviment de carrer,
coincidirien com a possibles façanes d’edificis que
donarien als diversos decumani resultants.
A la restitució de la planta urbanística que
proposem hi hem col·locat una zona arbrada entre
la muralla i la font i al voltant d’aquesta, que seria
sens dubte també un equipament important de la
ciutat romana.
Fig. 26. Restes de la construcció descoberta a l’avinguda de la Generalitat, núm. 34-38, amb una notable polleguera
de bronze que es conservava encara al seu lloc.
Notem també que l’eix medieval constituït pel carrer
Carral i el carrer del Camí de la Morana fa un gir,
altra vegada d’aproximadament divuit graus, però
en direcció sud, quan arriba cap a l’oest, al punt on
s’encreuaria amb la línia de la muralla romana, en
un lloc on probablement hi hauria hagut una de les
portes de la Iesso romana, de tal manera que el camí
de la Morana segueix a partir d’aquí amb una orien-
tació perpendicular a la del cardo maximus. És a dir,
molt probablement aquest camí medieval és la fossi-
lització de l’eix est-oest de la possible centuriació del
territori de la ciutat romana, que connectaria amb
el decumanus maximus a la porta oest, però que pres-
cindia de l’orientació esbiaixada d’aquest i seguia
l’orientació principal de la ciutat. (Les figures 24 i 25
mostren dues imatges derivades de la hipòtesi de
restitució esquemàtica de la ciutat elaborada en 3D.)
El desenvolupament de la ciutat i la seva
evolució en època imperial
Aquesta planificació urbana feta emprant els
procediments de l’urbanisme hipodàmic degué
preveure també, com era usual, la ubicació dels
espais públics i dels equipaments bàsics de la
ciutat, que després es concretarien a mesura que la
població s’anés consolidant.
En les fundacions com aquesta, l’espai públic per
excel·lència era el fòrum. A Iesso l’arqueologia
encara no l’ha documentat, però diversos indicis
i consideracions ens predisposen a situar-lo a
l’entorn de l’actual illa de cases emmarcada pel
carrer del Seminari, el raval Coma, el raval de
Sant Pere i l’avinguda de la Generalitat. Una plaça
pública situada en aquest punt segurament podria
fer també de nexe d’articulació de les dues trames
de carrers amb les seves diferents orientacions. Al
voltant del fòrum hi havia normalment els edificis
públics més importants i simbòlics de la ciutat, que
a Iesso no han estat encara documentats. Només
una excavació preventiva de fa anys a l’avinguda de
la Generalitat, núm. 34, va posar al descobert les
restes d’una construcció, possiblement pública, que
conservava encara in situ una polleguera de bronze,
i que es podria relacionar amb les funcions d’aquest
espai central de la ciutat (fig. 26).
Una altra reserva d’espai públic era potser l’elevació
de Capdevila – Vell Pla. En aquesta zona no s’hi
han conservat les restes constructives d’època
romana. El picot de l’arqueòleg topa directament
amb les restes del poblat protohistòric, ja que
tota aquesta part va ser rebaixada en construir-
hi la muralla medieval. Però els nombrosos fons
de sitges trobats per Colominas el 1933 a la plaça
87
Fig. 27. Hipòtesi de restitució esquemàtica de la ciutat en 3D. Representades en primer terme, la font, les termes i l’elevació Cap-
devila – Vell Pla amb el seu possible magatzem públic.
del Vell Pla ens permeten formular la hipòtesi que
aquí s’hi haurien instal·lat en els primers temps,
durant el segle i a. n. e., els magatzems públics de
la ciutat, en els quals el gra guardat en sitges devia
tenir una presència important. També en aquest
cas tindríem com a paral·lel l’Empúries romana,
on s’ha documentat bé un ampli magatzem de
sitges que va ocupar, en els primers anys després
de la fundació, una part de l’espai públic destinat
a fòrum de la ciutat; després, en època d’August,
es va monumentalitzar i, a sobre d’aquell antic
magatzem, s’hi va construir la basílica judicial del
fòrum. A Iesso, en canvi, no tenim cap indici que ens
permeti suggerir com hauria evolucionat en època
imperial aquest espai, que d’altra banda podria
haver estat articulat amb la zona nord-occidental
del possible fòrum.
88
Per a la representació d’aquests espais públics en la
hipòtesi interpretativa de l’urbanisme de la ciutat
hem seguit, pel que fa al fòrum, els models que ens
proporcionen les ciutats romanes més properes,
com són Emporiae (l’Empúries romana), Iulia Libica
(Llívia) o Auso (Vic), en les quals tenim documentat
el conjunt del fòrum o algun dels seus elements. Se’n
deriva una plaça porticada que ocuparia bona part
de l’espai de dues insulae, presidida per un temple de
dimensions semblants al de les ciutats esmentades
(vegeu les figures 8, 24 i 27 amb la hipòtesi
de la ubicació del fòrum i d’una seva possible
configuració). En canvi, l’elevació de Capdevila – Vell
Pla la representem com un espai arbrat ordenat
també amb camins ortogonals, que devien seguir
l’orientació principal i possiblement connectaven
mitjançant escales amb alguns decumani i, pel
sud, amb el cardo 3. En aquest espai públic hi
col·loquem també alguns pavellons, un dels quals
vol representar el possible magatzem de cereal, tal
com suggereixen els fons de sitges documentats
el 1933 a la plaça del Vell Pla (fig. 27). Aquestes
interpretacions del fòrum i d’aquest espai públic
elevat són en aquest cas només hipòtesis raonables,
encara que per ara amb poques evidències
concretes, que l’arqueologia haurà d’anar concretant
i afinant en el futur, però que permeten oferir ja ara
una visió només aproximada però comprensible del
conjunt de la ciutat.

Un edifici públic important que l’arqueologia

documenta bé i en permet seguir l’evolució és el de
les termes públiques, les restes del qual han estat
descobertes al Parc Arqueològic. L’edifici inicial,
de dimensions modestes però de gran qualitat
constructiva, va ser bastit a la primera meitat
avançada del segle i a. n. e. Un segle després, ja en
època imperial, va ser remodelat i considerablement
ampliat cap al nord, després d’enderrocar un barri
de cases que ocupava aquella zona fins a l’intervallum
i fins al cardo 3 des de les primeres fases de la ciutat,
i d’ocupar-ne l’espai. I finalment, a la primera
meitat del segle ii a. n. e., va tornar a ser remodelat,
però aquesta vegada enderrocant-ne en part les
instal·lacions anteriors i aixecant-hi en bona part un
nou edifici, segurament més monumental.
Aquesta evolució de les termes ens permet intuir
en certa manera la trajectòria de la ciutat, que
degué viure una fase de prosperitat i de creixement
en època d’August i de la dinastia Júlio-Clàudia.
En època de Tiberi (14-37 n. e.) la ciutat tenia
ja una xarxa d’aigua corrent amb canonades
de plom robustes, la qual cosa ens indica que
possiblement es disposava ja d’un aqüeducte i de
la corresponent torre d’aigües. Aquesta prosperitat
es degué perllongar almenys fins al segle ii; la nova
remodelació i monumentalització de les termes
públiques en seria un signe clar.
Fig. 28. Un moment de l’excavació el 2018 d’un edifici fora mura-
lla, al costat de la torre de defensa de la porta nord de la ciutat.
del cardo maximus. Allí s’hi documenta un barri de
cases modestes, que es va començar a ocupar poc
després de les fases fundacionals de la ciutat i que
es va anar transformant fins al segle ii n. e., quan
una bona part de l’insula ja havia estat unificada
per configurar una gran casa senyorial, residència
segurament d’una família pròspera de les elits
ciutadanes d’aquells anys.
Una referència més detallada a les termes i a les
cases de Iesso, així com a l’aprofitament de l’aigua,
la trobarem en els apartats d’aquest llibre dedicats
a aquests aspectes tan importants a les tres ciutats
de Ponent. Esmentarem, però, encara aquí, un altre
vestigi que ens parla de la vitalitat de la ciutat en
època imperial: les restes d’un edifici construït fora
muralla, al costat de la torre de defensa de la porta
nord. És un edifici que va ser remodelat també
diverses vegades i del qual es fa difícil precisar de

Una trajectòria semblant la podem percebre a

l’altra zona del Parc Arqueològic, on ha pogut Fig. 29. Petit bronze representant un toro, trobat en una exca-
excavar-se en extensió a l’insula situada a l’oest vació preventiva a l’espai periurbà, al nord de la ciutat.

89

moment la funció, ja que no ha pogut excavar-
se íntegrament. Potser va ser un magatzem per
dipositar-hi mercaderies abans d’entrar a la ciutat,
o tal vegada eren quadres per a les cavalleries i
els carruatges. En qualsevol cas l’arqueologia ens
ha mostrat que aquest equipament va estar en
funcionament fins a la primera meitat del segle iii (fig. 28).
Cal esmentar també que a l’entorn de la ciutat, fora
muralla, l’arqueologia ha detectat construccions
d’època imperial en diversos punts, que mostren un
cert desenvolupament suburbà, que d’altra banda és
molt freqüent també en nombroses ciutats romanes
durant el període de la Pax Romana alt-imperial.
També d’aquesta zona periurbana procedeixen algu-
nes troballes fortuïtes de gran interès, com la petita
figura de bronze d’un petit toro (fig. 29), i sobretot
les dues peces més emblemàtiques de l’arqueologia
guissonenca: un bronze representant un genet mili-
tar cavalcant al galop (fig. 30), i la inscripció funerà-
ria en vers que Servil·la Prepusa va dedicar a la seva
filla Lesbia (vegeu aquesta inscripció en la figura
6 de l’article «Una societat romana estructurada i
jerarquitzada», d’Arturo Pérez, en aquest mateix
volum). Aquestes troballes hem de relacionar-les
probablement amb necròpolis situades a prop de les
muralles i de les vies que sortien de la ciutat, que
fins avui l’arqueologia només ha documentat amb
aquests indicis indirectes.
90
Fig. 30. Petita escultura modelada en bronze que re-
presenta un genet amb vestimenta militar cavalcant al
galop, possiblement procedent d’un monument funera-
ri situat a la zona periurbana de l’antiga Iesso.
La Iesso romana va tenir continuïtat al baix Imperi i
a l’antiguitat tardana probablement fins als primers
anys del segle viii. De l’època musulmana, fins que
al segle xi es va incorporar al comtat d’Urgell i es
va fundar la Guissona medieval al mateix lloc, no
en tenim notícies documentals ni arqueològiques,
però tampoc no podem descartar algun tipus
de continuïtat en el poblament de la plana de
Guissona. Sens dubte, al segle xi les ruïnes de la
ciutat romana devien ser encara molt visibles i la
vila medieval va aprofitar-ne a consciència la pedra
per a les noves construccions, desmuntant bona
part dels vells edificis, la qual cosa és molt explícita
a la zona del Parc Arqueològic, que amb el temps
va ser destinada a terra de cultiu; consegüentment,
les fases finals de la ciutat antiga gairebé han
desaparegut. Això fa que, ara per ara, coneguem
molt poc del període que va des del segle iv fins al
segle viii i de la seva evolució. Sabem, però, que
a Iesso hi va haver una comunitat paleocristiana
documentada per la necròpolis situada al costat de
l’església. I, a més, les restes d’un celler construït al
segle v, amb la seva corresponent indústria vinícola,
ben excavat al Parc Arqueològic, a prop del cardo
maximus (Uscatescu 2004), ens evidencien que la
ciutat no només seguia encara activa en aquesta
fase tardana, sinó que, a més, aquesta activitat
s’estenia fins a les zones més perifèriques de l’antic
recinte.
Tram de muralla del camí de la Torreta. (Fotografia: S. Martínez)
La ciutat romana d’Aeso
La fundació d’Aeso s’ha d’emmarcar dins del moment
d’organització urbanística de finals del segle ii i
inicis del segle i a. n. e. del nord-est peninsular,
juntament amb ciutats com Ilerda, Betulo, Iluro o
Iesso, entre d’altres.
Fig. 1A. Documentació de la muralla en el sector del camí de
la Carrerada. (Imatge: T. Reyes)
Cristina Belmonte, Xavier Bermúdez, Ignasi Garcés i Teresa Reyes
La muralla republicana i la forma urbis
Obliterant les restes de la primera presència roma-
na, a començaments del segle i a. n. e., es bastí la
muralla fundacional, una imponent defensa cons-
tituïda per dos paraments paral·lels aixecats amb
grans carreus sense lligam aparent i amb un reble
intern constituït sobretot per terra (fig. 1). La seva
amplada mitjana és d’1,50 m, i es recolza directa-
ment damunt el substrat geològic format per graves
conglomerades toves d’origen lacustre o, de vega-
des, sobre substrats antròpics més antics. Ignorem
quina devia ser l’alçària original, tot i que la conser-
vada, a hores d’ara, és de 3 m.
Ens trobem, així, davant d’un nucli assentat sobre
un esperó rocós lleugerament inclinat vers el sud-
oest, que s’alça sobre l’aiguabarreig entre dues ri-
91

Fig. 1B. Restes d’una habitació i cases d’Aeso construïdes sobre
blocs de la muralla enderrocada, segle ii n. e. (hort del Fideuer).
eres, dominant el territori planer que l’envolta. Se-
guint l’eix d’aquest relleu natural s’hi troba el carrer
de la Soledat, paral·lel al tram de muralla localitzat
al camí de Torreta, que hem identificat com la fos-
silització del decumanus maximus d’Aeso. A l’extrem
nord-oest d’aquest antic vial s’hi troba la plaça del
Raval, on dues illes de cases disposades obliqua-
ment entre si semblen seguir una alineació simètri-
ca al tram de muralla documentat a la zona sud dels
horts (Garcés et al. 2019), que configurarien, respec-
tivament, els tancaments nord i sud de la ciutat.
El sector de muralla localitzat al camí de Torreta
correspon a un dels costats llargs del perímetre
urbà, mentre que l’oposat a aquest, del qual no
s’han conservat indicis, s’ha inferit utilitzant com a
eix de simetria el decumanus maximus.
Aquest plantejament ens duu a hipotetitzar una
forma urbis de planta hexagonal allargada, amb la
unió entre els extrems més curts aixamfranada
(fig. 2). En aquest punt s’ubicarien les portes
corresponents a l’eix viari principal, orientat de
sud-oest a nord-est, i que, segons es desprèn dels
sondejos realitzats, devien estar defensades per
torres de flanqueig de planta quadrangular. Ens
trobaríem davant d’una ciutat de dimensions
reduïdes, amb una llargada de 350 m i una amplada
de 130 m, i amb una àrea intramural propera a les 4
hectàrees (Reyes 1991: 49-51).
Immediatament posteriors a l’erecció de la tanca
urbana, i corresponents als nivells associats a la
92
primera organització del seu espai intern a la zona
del camí de Torreta, es documenten dos murs
d’aterrassament perpendiculars a la muralla. Els
nivells associats a aquest període inicial cobreixen
un lapse comprès entre el 100 a. n. e. i el 50 a. n. e.
La muralla serà la protagonista d’excepció d’aquest
moment, i la seva presència determinarà la
urbanització de l’espai que delimita.
La transformació urbana durant l’alt Imperi
En els primers segles de l’era —el període anomenat
alt Imperi— el món romà va viure una prosperitat
general. A Isona es traduí en l’aparició d’unes
elits urbanes que deixaren constància escrita en
dedicatòries i làpides funeràries dels seus càrrecs,
honors, relacions familiars i orientació religiosa.
En el cas d’Aeso es disposa d’un ric conjunt de 42
inscripcions després d’una nova troballa al seu
territori (Sabaté et al. 2020), la majoria realitzades
entre finals del segle i i avançat el segle ii,
especialment durant els regnats de Trajà (98-117) i
Adrià (117-138).
Les darreries del segle i n. e. suposen un canvi
important per a la ciutat. Aquesta adquireix ara el
rang de municipium i la superfície edificada desborda
els límits de la muralla republicana, fins al punt
d’estendre’s fins a doblar, com a mínim, l’extensió
que havia tingut en el seu moment fundacional.
En pocs indrets de la ciutat es fan tan evidents
aquests canvis com en la casa de l’hort del Fideuer.
Allà hom hi va poder documentar que un tram de la
muralla fundacional de la ciutat, de característiques
idèntiques a l’excavat a la zona del camí de Torreta,
va ser enderrocat a finals del segle i n. e. per tal
de bastir-hi a sobre una construcció de dimensions
importants i que es mantingué en ús fins al segon
terç del segle iii (Payà et al. 1994b: 121-123; Reyes
2014b).
Aquí, sobre les restes de la muralla, s’hi va
identificar la cantonada d’una habitació amb
paviment d’opus signinum i murs obrats amb aparell
irregular de pedra calcària i tosca, de mida petita,
sense escairar i lligada amb morter de calç (fig. 3
Fig. 2. Planta hipotètica de la ciutat: en color fort, trams coneguts de la muralla; en color clar i discontinu, traçat possible.
(Dibuix: Projecte Aeso – UB)
i 4). A través d’un gran llindar esglaonat de pedra
sorrenca, aquesta cambra s’obria a un carrer
pavimentat amb còdols i argiles que transcorre
paral·lel a la façana de l’habitació esmentada.
En el segon sondeig es va identificar la cantonada
d’una altra estança de característiques similars, però
que destacava per l’excepcional estat de conservació
de les seves parets, amb una alçària que oscil·lava
entre 0,58 i 2,48 m. A jutjar per la tipologia d’alguns
dels materials emprats (rajoles bessales i bipedales,
claus en forma de T, tubs d’argila cuita, etc.), resulta
versemblant plantejar que ens trobem a prop d’un
hypocaustum o d’alguna altra cambra calefactada,
potser corresponent a un edifici termal públic, tot
i que no es pot descartar que es tracti de la part
balneària d’una domus privada (Equip Prama 1989:
107-141).
Un altre espai on aquestes transformacions es fan
evidents és a l’anomenada «casa dels Antonii»,
situada al tram de muralla del camí de Torreta.
Aquí, adossats a la muralla, es construeixen dos
murs que subdivideixen els espais delimitats
pels antics murs d’aterrassament de la primera
urbanització interna de la ciutat. Els quatre
espais així definits es tancaren per la banda sud
mitjançant un nou mur paral·lel a la tanca urbana;
alhora que se’n regularitzava la cota, un altre mur,
paral·lel a aquesta, tanca els esmentats àmbits
per la banda sud. A 2,5 m de distància del límit
meridional d’aquests àmbits es construí un altre
mur paral·lel, davant del qual s’adossaren tres blocs
de pedra quadrangulars equidistants entre si, i
que s’han interpretat com a bases de columnes.
L’estat de conservació d’aquestes estructures era
molt deficient, ja que havien patit saquejos per a
l’extracció de materials constructius, de manera
93
Fig. 3. Detall de la muralla enderrocada i del nou edifici bastit
al seu damunt a l’hort del Fideuer. (Imatge: T. Reyes)
que en alguns trams només en restava la rasa
de fonamentació. Es considera que aquestes
estructures devien formar part d’una mateixa
construcció, corresponent a un edifici de grans
dimensions bastit al voltant d’un pati porticat, un
atri o un peristil. El passadís i les bases de columnes
documentades, així com algunes peces ceràmiques
corresponents a tambors de columna, anirien
associats als cubicula (habitacions) adossats a la
muralla.
Hom ha batejat com a «casa dels Antonii» aquest
edifici perquè hi aparegué, durant la seva excavació,
un petit fragment d’una inscripció tallada en marbre
del Proconès (Màrmara, Turquia), que contenia
aquest nom. Podria tractar-se d’una làpida votiva
o funerària, tot i que aquest extrem no es pot
determinar amb exactitud. Els materials dels nivells
anteriors i els associats a la casa permeten afirmar
que devia estar en ús a partir del 100 n. e. i fins a
la primera meitat del segle iii, moment en què es
documenta el saqueig de les estructures (Payà et al.
1994b: 119-120; Reyes 2014c).
Així mateix, les transformacions d’època flàvia
es fan paleses en la veïna casa de l’era del Serret.
Situada al començament del camí de Torreta,
l’excavació del substrat geològic creà sengles
aterrassaments que seguien una orientació de nord-
oest a sud-est. Sobre les superfícies així obtingudes
es documentaren les restes molt malmeses
d’habitacions i estances residencials, algunes de les
94
Fig. 4. Singular enterrament d’una dona i d’un nadó associats.
(Imatge: C. Belmonte)
quals degueren presentar una notable decoració
pictòrica, a jutjar per la quantitat i per la qualitat
dels fragments d’estucs recuperats. Tot i que molt
fragmentats, aquests permeten intuir motius
geomètrics de sanefes, línies i cercles delineats
mitjançant pigments vermells, negres, verds i
blancs. El material ceràmic recuperat aportava
a aquests nivells una cronologia dels segles ii-iii
(Solanes 2014: 139-141).
A prop de les zones d’expansió urbana —però potser
aïllat d’aquestes— es localitza l’edifici del sector sud
del Serrat dels Espinyers, datat entre els segles i i ii.
Aquí s’hi documentaren fins a sis àmbits diferents,
els quals tenien continuïtat més enllà de la zona
excavada. Corresponien a diverses dependències
d’un edifici de grans dimensions, del qual es van
excavar i delimitar parcialment uns 700 m2, amb
unes tipologies i tècniques constructives de tradició
indígena i una superfície aproximada de 2.500 m2
(Belmonte 2014; Belmonte 2015; Garcés et al.
2020a; Garcés et al. 2020b).
L’anomenat «àmbit 5», al nord de l’edifici principal,
era una petita habitació separada del conjunt i força
arrasada. Al seu interior, just al centre, hi havia
una llar de foc de planta circular vinculada a un
nivell de circulació, per sota del qual es va localitzar
la inhumació d’una dona d’edat adulta, orientada
est-oest amb el cap mirant a l’est, en decúbit supí i
amb les mans sobre el tòrax; entre el braç i el coxal
esquerres hi havia un nadó que semblava dipositat

Fig. 5. Torre baix-imperial.
al seu costat (fig. 4). Aquest, per la mida del fèmur,
devia tenir una edat d’uns set a nou mesos de
desenvolupament embrionari. El més probable és
que fos el fill de la inhumada, i que haguessin estat
dipositats a l’interior de la sala, en una fossa simple
i poc profunda, sense aixovar i descansant sobre
una fina capa d’argiles que cobria el subsol.
L’estança més singular era a l’«àmbit 4», el de majors
dimensions de tot el conjunt, car feia 14,5 m de
llarg per uns 8 m d’amplada i tenia uns 112 m2 de
superfície. S’obria cap al nord a través d’una gran
porta de 6 m de llum, des de la qual s’accedia a dos
espais diferenciats. La seva característica principal
era un seguit de basaments de pedra, distribuïts
per tot l’espai de manera uniforme, i que hem
interpretat com les bases dels pilars de fusta que
sustentaven el sistema d’embigat de la coberta, així
com el paviment d’una possible sala elevada. Aquest
sistema constructiu, a banda d’aïllar de la humitat
l’habitació, permetia anivellar-la, ja que estava
edificada en una zona amb un desnivell marcat.
Així doncs, l’absència total de sitges en aquesta
fase i les característiques generals del jaciment
ens fan pensar que ens trobem davant d’un gran
magatzem sobrealçat o horreum, que combinava
elements constructius tant de tradició ibèrica com
romana. Estava compartimentat, tenia ventilació
des del nord i evidències de sòl elevat, i estava
ubicat en un lloc ben vigilat i de fàcil accés proper
a l’eixample extramurs d’època imperial. Cal pensar
que aquesta construcció formava part del sistema
públic, igual que les estructures documentades en
aquests terrenys en les fases precedents, destinades
a l’emmagatzematge d’excedents de la ciutat
(Belmonte 2014b; Garcés et al. 2020a).
La transformació de la ciutat en el baix
Imperi
Poc és el que podem dir sobre el darrer període
de l’existència d’Aeso, ja que han estat escasses
les intervencions on s’han localitzat nivells o
estructures corresponents a aquesta etapa, de
manera que resulta difícil apuntar cronologies o
dinàmiques que caracteritzin els darrers moments
de la vida urbana en el jaciment. Des del punt de
vista estructural, l’element més significatiu de
l’època baix-imperial és la torre situada al camí
de Torreta, a què dona nom (fig. 5). Precisament
aquest element és l’única resta constructiva de
l’antiga ciutat que era evident abans d’iniciar-se les
excavacions.
Es tracta d’un bastió de planta quadrada, amb
tres dels seus paraments a la vista, fets amb
pedra seca sense cap mena de lligam —similars
als de la muralla, però combinant carreus més
petits— i presentant diverses obertures que, a
tall d’espitlleres, contribuïen a la seva defensa. En
el moment de construcció d’aquesta estructura
se seccionà la muralla republicana per tal d’anar
a buscar, com en aquella, els mateixos nivells
de conglomerats per establir-ne els fonaments.
La seva construcció es data entre mitjans del
segle iv i mitjans del v. Tot i que de manera
discontínua, l’estructura devia restar en ús fins
a l’època baixmedieval, segons es desprèn de les
restes ceràmiques trobades en els seus nivells
d’amortització (Equip Prama 1989: 48-92; Reyes 1991:
33-49).
L’excavació als diferents espais del jaciment
ha permès documentar altres seqüències
estratigràfiques d’època tardoromana. Així, en el
sector de la «casa dels Antonii» s’hi localitzaren
traces d’una darrera fase d’activitat constructiva,
representada per algunes restes de murs inconnexos
95
i de difícil interpretació. A jutjar per les restes
ceràmiques aparegudes, com ara terra sigil·lada
africana D i grisa del sud de la Gàl·lia, la seva
construcció es va poder dur a terme entre la
segona meitat del segle iii i el segle iv, i la seva
amortització tingué lloc cap a la meitat del segle v
(Payà et al. 1994b: 120-122; Payà, Reyes 1995: 57-60).
Un altre element que corrobora l’abandonament que
degué patir la ciutat durant l’època baix-imperial
és l’aparició, al costat de la muralla i en una àrea
que abans havia estat edificada, d’un enterrament
infantil datat vers el segle iv, que es trobava
contingut a l’interior d’una cista formada per
elements constructius reaprofitats i no presentava
cap mena d’aixovar.
Des d’un punt de vista estrictament arqueològic
ignorem, a hores d’ara, si hi hagué o no continuïtat
entre l’Aeso tardoromana i l’Aesona altmedieval, si
és que durant aquest darrer període el nucli restà
habitat. A partir de la segona meitat del segle xi es
comencen a tenir notícies documentals relatives a la
presència de pobladors al solar del que havia estat
la ciutat romana, moment a partir del qual s’anirà
configurant la vila closa d’una hectàrea d’extensió
que ocupà parcialment el sector septentrional del
recinte d’època romanorepublicana. Les torres i els
llenços de la seva muralla encara avui es conserven
parcialment, emmascarats entre els edificis del
voltant de la plaça del Portal (Reyes 2014d).

Així mateix, a la intervenció de l’hort del Fideuer

(ubicada al sector sud dels horts) s’hi va poder
documentar l’amortització dels edificis que s’hi
construïren durant el període flavi, mentre que el
carrer que els donava accés restà en ús fins a la
meitat del segle v. Aquesta datació va ser possible
per l’aparició de material ceràmic baix-imperial,
com ara terra sigil·lada clara D (forma Hayes 67) i
ceràmica de cuina africana.

Aquestes dades, tot i que espacialment inconnexes,

permeten perfilar l’escenari en què es produí
la fi de la vida urbana d’Aeso, un fenomen que
començaria a fer-se evident a partir del segle iv i
que aniria accentuant-se fins a mitjans del segle v,
moment en el qual es daten les darreres activitats
documentades a la ciutat.

En l’última etapa hem de parlar d’una Isona

romanocristiana, mal coneguda. En algun moment
es considerà erròniament la menció d’un bisbe
a Isona en les actes del sisè concili visigòtic de
Toledo, de l’any 638 (FHA IX: 294; Tovar 1989: 451).
La qüestió ha quedat resolta definitivament en les
edicions crítiques que indiquen que la menció devia
fer referència al bisbe d’Auso (Vic) i no d’Aeso.

96
 As d’August d’Ilerda. (MNAC/GNC)
La moneda a les ciutats d’Ilerda, Iesso i Aeso
(finals del segle iii a. n. e. – inicis del segle i n. e.)
La Segona Guerra Púnica i l’inici de
l’encunyació de moneda a les terres de
Ponent
Amb anterioritat a l’esclat de la Segona Guerra
Púnica, el nord-est d’Ibèria era una zona molt
poc monetitzada, on només havien funcionat
les seques d’Emporion i Rhode. Al mateix temps,
el metall encunyat havia arribat ocasionalment
als territoris de la franja costanera gràcies a les
relacions comercials de les poblacions ibèriques
amb aquestes colònies gregues i amb mercaders
grecs i púnics. Ara bé, fins després de l’inici de la
Segona Guerra Púnica la moneda pràcticament no
va penetrar cap a les terres de Ponent.
Marta Campo
La Segona Guerra Púnica i les posteriors revoltes
indígenes contra la presència romana van generar
unes intenses necessitats financeres, a causa de
l’activitat d’un gran nombre de tropes. En aquest
context, van començar a encunyar moneda de plata
una quantitat important de poblacions ibèriques si-
tuades a la franja litoral del nord-est de la Península,
a més dels territoris dels ilergets i dels ilercavons. La
major part d’aquestes poblacions van produir emis-
sions que imitaven les iconografies de les dracmes i
els divisors d’Emporion, però només en algunes s’hi
van gravar topònims identificables o text intel·ligi-
ble. Quasi l’únic topònim d’aquestes emissions que
es pot identificar amb seguretat és el que fa referèn-
cia a Iltirta, la gran capital dels ilergets.
97
Fig. 1. Emissions de plata dels ilergets de finals del segle iii
a. n. e. 1. Dracma procedent del tresor de Xest (MIB 67/05)
(MNAC/GNC). 2-4. Dracma i tritartemoria (MIB 67/08, 18 i
30b). (Col·leccions privades) (Escala 1:1)
La seca d’Iltirta va emetre un volum de moneda
molt considerable, d’acord amb el destacat paper
que van protagonitzar els ilergets durant aquest
intens període de conflictes. Les seves dracmes
mostraven a l’anvers un cap masculí o, sobretot, el
tradicional cap femení envoltat per tres dofins de
les dracmes d’Emporion. Als reversos s’hi va gravar
el típic pegàs emporità amb el cap modificat en
forma d’una petita figura humana, acompanyat de
diferents variants de la llegenda ibèrica «iltirta»,
com ara «iltirtar», «iltirtasalir» o «iltirtasalir-ustin»
(MIB 67/01-16). Una característica molt significativa
és la presència constant d’un petit llop a sota del
pegàs, animal que en endavant també apareixeria
en moltes de les emissions d’Iltirta. El llop s’ha
considerat l’animal totèmic dels ilergets, que podria
plasmar un episodi mitològic relacionat amb la
fundació o la protecció de la comunitat (Giral 2006)
(fig. 1.1-2).
També a Iltirta, o almenys en territori ilerget, es
van encunyar fraccions de dracmes, equivalents
a tritartemoria, que imitaven de manera més o
menys precisa els òbols de Massalia (MIB 67/18-39).
A l’anvers s’hi va representar un cap masculí, i al
revers, una roda de tres o quatre radis, entre els
quals es van gravar inscripcions com ara variants
de la llegenda «iltirta» i/o les lletres M A, a més
98
Fig. 2. Mapa de les seques ibèriques del nord-est de la Citerior.
d’una diversitat de símbols, com ara un creixent, un
triangle o el típic llop dels ilergets (fig. 1.3-4).
El clima d’extrema inseguretat d’aquest període
i l’entrada en circulació d’un volum important de
numerari van propiciar la formació i no recuperació
d’una forta quantitat de tresors monetaris. A les
terres de Ponent s’ha trobat un tresor d’aquest
període a Camarasa, en el qual destaquen el fort
nombre de tritartemoria d’Iltirta i quatre trossos de
quadrigatus romans (Villaronga 1993: 30, núm. 28;
Giral 2018). El constant desplaçament de les tropes
en lluita també va afavorir la difusió de les dracmes
d’Iltirta fins a territoris força allunyats, com ho
documenta, entre d’altres, un tresor trobat a Xest
(València) (Chaves, Pliego 2015: 117-119) (fig. 1.1). Les
troballes aïllades també mostren l’arribada a les
terres de Ponent d’emissions foranes, entre les quals
cal citar les cartagineses de la península Ibèrica
(Gurt, Tuset 1982; Giral 2015).

El segle ii a. n. e.: la seca d’Iltirta i les
primeres emissions sota la mirada de
Roma
Després de la Segona Guerra Púnica i les posteriors
rebel·lions ibèriques, només va quedar en
funcionament al nord-est de la Citerior la seca
d’Emporion. A poc a poc, al llarg del segle ii a. n. e.,
les poblacions ibèriques van tornar a fabricar
moneda amb unes característiques substancialment
diferents de les del període anterior. Es tracta
d’un complex procés que només es podrà anar
concretant a partir de troballes en contextos
arqueològics ben datats. Les noves emissions
ibèriques van ser permeses, o fins i tot estimulades,
pels romans per tal de mantenir bones relacions
amb les elits indígenes i disposar d’un numerari
d’ús quotidià, que feia menys necessari importar
moneda, sobretot de bronze, des de l’Urbs (Campo
2022: 130-132).
Pel que fa a l’inici de les noves emissions, les
troballes en contextos ben datats només indiquen
que el taller d’Untikesken podria haver començat
la producció de moneda de bronze durant el segon
quart del segle ii a. n. e., i que el de Kese ja devia
estar funcionant a ple rendiment a mitjan segle
ii a. n. e. (Campo 2000: 63-65). Amb anterioritat a
mitjan segle ii a. n. e., Iltirta també devia reunir les
característiques adequades per encunyar moneda,
però fins ara les troballes arqueològiques no han
Fig. 3. Emissions d’Iltir-
ta del segle ii a. n. e. 1.
Unitat de bronze (MIB
67/63a). 2. Meitat de
bronze (MIB 67/64b).
3. Denari de plata (MIB
67/58e). 4. Unitat de
bronze (MIB 67/69).
(MNAC/GNC) (Escala 1:1)
proporcionat dades per confirmar l’obertura d’una
seca a la ciutat en aquest període.
A mitjan segle ii a. n. e., Roma va emprendre una
profunda reorganització del nord-est de la Citerior,
que es va fer especialment evident a partir del
final d’aquest segle i l’inici del següent. Això va
comportar un procés d’urbanització del territori,
amb noves fundacions de ciutats i promoció
d’estructures indígenes ja existents, que degué
intensificar la necessitat de moneda. Probablement
va ser en aquest context que es van obrir la majoria
de les seques ibèriques d’aquest territori, al qual
s’atribueixen quasi vint tallers que van encunyar
moneda de bronze. A més a més, les seques d’Iltirta,
Kese i Ausesken van fabricar denaris i quinaris de
plata (Campo 2000: 65-67) (fig. 2).
Com a dissenys dels denaris i quinaris de plata i
de les unitats de bronze, de metrologia romana, la
ciutat d’Iltirta va adoptar les mateixes iconografies
de Kese, que, amb lleugeres variacions, també van
ser copiades per la majoria de les seques ibèriques
i celtibèriques de la Citerior. Als anversos s’hi va
representar un cap masculí voltat per tres dofins,
que en general es relaciona amb un guerrer o una
divinitat indígena de la guerra. Als reversos s’hi va
gravar un genet cavalcant i sostenint una palma, a
més de la llegenda en signes ibèrics «iltirtasalirban»
en les emissions de plata i «iltirta» en les de
bronze. Els diferents divisors de bronze mostren
99

els mateixos dissenys d’anvers que les unitats,
mentre que als reversos s’hi va gravar un cavall
galopant, de vegades acompanyat de símbols com
ara un creixent, una estrella o signes ibèrics (fig.
3.1-3). Aquestes imatges estan d’acord amb la forta
tradició eqüestre de les societats ibèriques, per a les
quals els genets i els cavalls simbolitzaven el poder
(MIB 67/56-68 i 70-81).
El taller d’Iltirta també va encunyar unitats de
bronze de pes més baix que les del genet, amb
un cap masculí a l’anvers i un llop al revers
acompanyat de la inscripció ibèrica «iltirta» (MIB
67/53) (fig. 3.4), a més de divisors amb un lleó o
un porc senglar al revers (MIB 67/54-55 i 69). La
cronologia inicial d’aquestes unitats no és clara, ni
tampoc la seva fabricació de manera paral·lela a les
sèries del genet.
El segle i a. n. e.: l’increment de la
monetització del territori
L’entrada al segle i a. n. e. va marcar l’inici del
tancament de la major part dels tallers que havien
començat la seva activitat al segle ii a. n. e., però
també l’obertura de seques a les noves ciutats
romanes de Iesso i Eso a les terres de Ponent i la de
Baitolo a la zona litoral. Aquests nous tallers van
encunyar moneda de bronze en quantitats molt
limitades i insuficients per proveir les necessitats
de les ciutats on estaven ubicats. Per tant, la seva
obertura sembla respondre, en gran part, a causes
100
Fig. 4. Emissions de bronze de la
primera meitat del segle i a. n. e.
1. Unitat de Iesso (MIB 65/1). 2.
Unitat d’Eso (MIB 66/2). 3-4. Uni-
tats d’Iltirta (MIB 67/82a i 87a).
(MNAC/GNC) (Escala 1:1)
més de caràcter polític que d’estricta economia
monetària (Campo 2022: 133-134).
L’obertura del taller de Iesso està relacionada amb
la fundació d’aquesta ciutat romana en el pas del
segle ii al i a. n. e. Per tant, aquesta data marca
una cronologia post quem per a l’inici de les seves
encunyacions, mentre que no hi ha dades suficients
per determinar el moment del tancament de la seca
(Campo 2005: 79). El taller va encunyar unitats de
bronze amb les tradicionals imatges del cap masculí
i el genet portant una palma i la inscripció ibèrica
«ieso». En una primera emissió es van gravar darrere
el cap de l’anvers una clava i el signe ibèric «i» (fig.
4.1), o una palma i el signe «ti». Posteriorment, es
van fabricar noves unitats de pes més baix amb el
símbol de la palma i el signe ibèric «bel», o només
una palma (MIB 65/1-3).
La seca d’Eso s’ha de situar a la ciutat romana
d’Aeso, fundada entre el 100 i el 80 a. n. e., en un
lloc on hi havia un assentament ibèric. El taller va
encunyar unitats amb els tradicionals cap masculí i
genet portant una palma, amb la inscripció ibèrica
«eso». En les dues primeres emissions, davant del
cap s’hi van gravar dos dofins i al darrere el signe
ibèric «ke» (fig. 4.2) o una palma, i en la tercera
emissió, tres dofins (MIB 66/1-2). Les troballes i
el poc nombre d’exemplars identificats indiquen
un període d’activitat de la seca breu, que es pot
situar entre c. 90 a. n.e i la dècada del 80-70 a. n. e.
(Campo 2005: 79).

Mentre s’obrien aquests nous tallers i se’n tancaven
d’altres, Iltirta ja devia haver acabat l’encunyació
de moneda de plata. La seca va continuar només
amb la producció d’unitats i divisors de bronze de
la sèrie del genet, cada vegada amb un pes més
lleuger, probablement fins als anys 80-70 a. n. e.,
com indiquen les troballes monetàries (MIB 67/82-
83) (fig. 4.3). Posteriorment, Iltirta va utilitzar
exclusivament la imatge del llop als reversos i
va fabricar unes últimes unitats i meitats de pes
més baix amb aquesta iconografia (MIB 67/84-88)
(fig. 4.4). No s’han localitzat troballes monetàries
que documentin la cronologia d’aquestes darreres
emissions d’Iltirta, però la metrologia sembla
apuntar cap a un moment força posterior a c. 70
a. n. e., potser ja en ple segle i a. n. e. (Campo 2005:
81-82, 87-89). S’ha proposat que algunes d’aquestes
últimes encunyacions, de factura molt tosca, fossin
imitacions (Villaronga 1994: 175), fet que suggereix
un ambient de manca de moneda menuda.
Al segle i a. n. e., l’ús de la moneda devia estar
força integrat en la vida quotidiana dels habitants
del nord-est de la Citerior i més concretament
dels d’Ilerda, Iesso i Aeso (Campo 2022: 134-135). La
ciutat de què tenim més documentació és Iesso,
les excavacions de la qual han proporcionat 125
monedes anteriors a August (Pera 2001, 2004).
Més parcial és la informació sobre Iltirta, de la
qual només coneixem una mostra de 37 monedes,
procedents de troballes casuals i d’excavació (Giral
2007, 2009, 2011-2012). En aquestes dues ciutats
la incidència de les emissions de les respectives
seques locals va ser escassa. A Iltirta només
suposen el 30 % de les troballes, i a Iesso, el 5,5 %,
mentre que el 32,78 % procedia de la poderosa seca
de Kese.
Fig. 5. Asos a nom d’August del
Municipium Ilerda. (1. MNAC/
GNC; 2. col·lecció privada) (Es-
cala 1:1)
La moneda, a més d’instrument de pagament, es va
utilitzar amb altres finalitats, com ara les votives,
com indiquen tres petits conjunts trobats a Iesso
i Iltirta. A les excavacions de Guissona, sota el
paviment d’una casa de la primera meitat del segle
i a. n. e., es van recuperar quatre bronzes ibèrics
dins d’una gerra trencada i tapada per una pedra
(Pera 2001: 58; Pera 2004: 193). També a Guissona,
es van trobar vint bronzes ibèrics al fons d’un pou,
els quals, segons Pera, s’hi degueren anar tirant
voluntàriament des de mitjan segle i a. n. e. fins
abans de l’època d’August (Pera 2001: 58; Pera 2004:
193). Un tercer cas és el d’un petit conjunt de dues
unitats d’Iltirta i un denari de Bolskan, localitzat a
la ciutat de Lleida dins d’un gobelet de ceràmica de
parets fines, probablement dipositat a principis del
segle i a. n. e. amb motiu de la fundació d’un edifici
(Giral 2011-2012: 49-51).
Són molt poques les dades sobre la circulació
de moneda de plata a les ciutats d’Iltirta, Iesso i
Aeso i, en general, a les terres de Ponent. De la
segona meitat del segle ii a. n. e., hi ha notícies
d’un tresor trobat en un lloc indeterminat de
Lleida que devia estar format exclusivament per
denaris ibèrics, entre els quals n’hi havia més de
170 a nom d’Iltirtasalirban (Villaronga 1993: núm.
42). La circulació de denaris durant la primera
meitat del segle i a. n. e. està documentada per un
tresor trobat durant les obres del canal d’Urgell,
probablement a la zona propera a la ciutat de
Tàrrega. Les monedes estaven dins d’una gerra de
ceràmica i només s’ha conservat informació d’un
denari de Bolskan i tres denaris romans, el més
modern del 86 a. n. e. (Campo 1996). Aquestes
troballes semblen indicar una arribada tardana dels
denaris romans, que al segle i a. n. e. ja dominarien
101
la massa monetària de plata, encara que també hi
circularien alguns denaris ibèrics, sobretot de la
seca de Bolskan.
Cap a un nou model monetari: del final de
la República a l’inici del segle i n. e.
A partir de mitjan segle i a. n. e., Roma va donar
un nou impuls a l’administració d’Hispània, que
va propiciar l’inici d’una nova etapa monetària.
Durant aquest nou període només van encunyar
algunes ciutats privilegiades, que fins al regnat de
Calígula van fabricar emissions de bronze i oricalc
d’un fort caràcter romà, conegudes com a provincials
romanes. Al nord-est de la Citerior, només van
fabricar moneda les ciutats de Tarraco, amb estatut
jurídic de colònia, i els municipia d’Emporiae, Ilerda i
Ilercavonia-Dertosa, el diferent volum de producció
dels quals està d’acord amb la importància de cada
ciutat.
Durant el regnat d’August, el municipi d’Ilerda
va encunyar unitats, o asos de pes reduït, que
tenien el mateix pes que el de les últimes unitats
ibèriques a nom d’Iltirta. A més, la ciutat va adaptar
les seves iconografies al seu nou estatus de seca
provincial romana. Als anversos s’hi van gravar el
cap de l’emperador i les llegendes «IMP CAESAR
DIVI F», o «IMP AVGVSTVS DIVI F», que proclamaven
clarament la identitat de l’efígie representada. Els
reversos mostraven una lloba i diferents variants
de la llegenda «MVNICIP ILERDA» o, de vegades,
simplement «ILERDA». Per tant, en aquestes
emissions provincials la ciutat va tornar a utilitzar
la tradicional imatge del llop, però ara transformat
en lloba (Ripollès 2010: 180-181, núm. 259-260) (fig. 5).
El volum de producció de la seca d’Ilerda va ser
força reduït i només va encunyar durant el regnat
d’August, la qual cosa contrasta amb la important
quantitat de moneda fabricada sota August i Tiberi
per la seca de Tarraco, d’acord amb el seu estatus
de capital de la nova província de la Tarraconense
(Ripollès 2010: 22). Les troballes a l’antiga Iesso
documenten que les emissions provincials que
hi van circular amb més intensitat van ser les de
102
Tarraco (tretze exemplars), seguides per les d’Ilerda
(cinc exemplars), i mostres puntuals d’altres tallers,
com ara Celsa i Carthago Nova (un exemplar
respectivament) (Pera 2004: 204-206). Segons Pera
(2004: 194), l’abundància d’emissions de Tarraco, i
anteriorment de Kese, mostra que Iesso estava sota
la influència de Tarraco.
Les troballes monetàries als jaciments del nord-est
de la Tarraconense indiquen que, durant els regnats
d’August, Tiberi i Calígula, Roma hi va enviar molt
poc numerari imperial de bronze i oricalc, i que
les emissions provincials no van ser suficients per
satisfer les necessitats dels seus habitants (Campo
2021). Això va obligar la població a utilitzar numerari
molt envellit i a crear recursos com la partició de
monedes per tal d’obtenir moneda fraccionària d’ús
quotidià. A Lleida, les excavacions de l’antic portal
de Magdalena han proporcionat una quantitat
significativa de monedes partides, que revelen la
penúria monetària que degué patir la població
durant aquest període (Giral 2005).
Després del tancament de les seques provincials,
a Hispània ja no s’hi va tornar a encunyar moneda
oficial romana. Això va agreujar el problema de
falta de numerari d’ús quotidià, que es va intentar
solucionar amb l’encunyació d’imitacions locals
de les emissions de Claudi I. En endavant, Roma
va continuar enviant a Hispània consignacions
de moneda estatal d’or, plata, oricalc i bronze i,
probablement, el port de Tarraco va ser un dels
punts d’entrada d’aquest numerari. Des d’aquí i
des d’altres zones, les emissions romanes anirien
arribant a les terres de Ponent.
IV
Ilerda, escenari
de les guerres civils
de finals
de la República
romana

103
104
Bust de Juli Cèsar. (© Musée Départemental Arles Antigue. Imatge: R. Bénali)
Ilerda i les guerres civils romanes
del segle i a. n. e.
Les fonts escrites del segle i a. n. e. i d’altres de
posteriors es refereixen a dos esdeveniments
bèl·lics que tingueren una gran importància en
l’esdevenidor de la història de Roma, en els quals
la ciutat d’Ilerda o la seva rodalia apareixen com
a escenari. No és casual que això succeís, atesa la
ubicació estratègica d’Ilerda, camí de la Gàl·lia a
través del Segre i com a punt clau de comunicació
amb la capital provincial Tarraco i l’interior de la
Península, com ho mostra el document del segle
iii conegut com a «Itinerari d’Antoní», en el qual
la ciutat apareix esmentada com una etapa entre
dos camins, l’1 i el 32, «de Italia in Hispanias» i «Ab
Asturica Astorga». D’altra banda, la seva topografia,
amb dues elevacions (la ciutat fortificada i el turó
de Gardeny) controlant el pas del Segre, la convertia
Arturo Pérez
en un escenari propici que s’ha repetit al llarg de la
dilatada història de la ciutat.
Cal assenyalar que malgrat que faltaven uns
decennis perquè la ciutat adquirís la condició
de municipi romà, als enfrontaments els mancà
motivació indígena davant d’unes tropes estranyes
que dirimien els seus conflictes pel poder al si de la
mateixa República romana. Els lleidatans optarien
per un bàndol o altre, però sempre romans. La
romanització d’indígenes ja era amb seguretat una
realitat almenys des de l’any 89 a. n. e., quan tenim
constància dels primers lleidatans ja ciutadans
romans, segons el document conegut com a bronze
d’Ascoli o turma Salluitana.
105
Fig. 1. Cartografia militar del segle xix. (Maggiore Vacani 1823. Bibliothèque Nationale-Paris – GE CC 1087)
Campanyes sertorianes
A la primera meitat del segle i a. n. e. a Roma s’hi
produïren enfrontaments entre populares i optimates.
Aquest enfrontament entre les dues opcions
polítiques de la República, sovint acarnissat, va
acabar amb la victòria de Sila, la mort de Mari, i
la instauració d’una dictadura. Alguns partidaris
de Mari que aconseguiren sobreviure van fugir i
intentaren recompondre un contrapoder juntament
amb els fills de Mari. Un d’ells va ser Quint Sertori,
que va fugir a Hispània el 83 a. n. e., on havia estat
pretor, i tres anys després aconseguí simpatitzants
—sobretot itàlics— a la vall de l’Ebre també entre
els indígenes celtibers i lusitans. L’abdicació de Sila
va significar l’ascensió política de Pompeu Magne,
però Sertori va intentar crear un poder paral·lel, a la
ilergeta Osca, amb una espècie de contra Senat al
de Roma i procurant una educació romana per als
fills dels notables locals. De fet, el grec Estrabó (3,
10), que visqué entre els segles anterior i posterior
al canvi d’era, afirma que a la zona compresa entre
Osca, Calagurris i Ilerda era on hi havia el seu feu
principal. Sal·lusti (Hist. I, 22), que visqué entre el
106
86 a. n. e. i el 34 n. e., explica que el 78 a. n. e. el
lloctinent de Sertori, Hirtuleu, va vèncer l’optimate
Luci Manli, que es trobava en un lloc proper a
Gardeny amb tres legions i 1.500 cavallers. Sal·lusti
es refereix a una elevació veïna a l’oppidum on es
desenvolupava el nucli urbà. Pau Orosi (Hist. Adv., 5,
23, 3), autor tardà, torna a repetir aquesta notícia
afegint-hi que, després de la derrota, Manli es va
refugiar a l’oppidum, és a dir, a la ciutat. Un cop
vençuts els sertorians definitivament per Pompeu
Magne, i assassinat el rebel, la presència del
victoriós en aquestes terres potser ajuda a explicar
per què, uns decennis després, els pompeians
trobarien a la regió un bon nombre de partidaris
davant dels cesarians.
La batalla d’Ilerda
Des de l’any 49 a. n. e. el nom d’Ilerda adquireix
importància a tot el món romà, no per la rellevància
de la ciutat en si, sinó perquè fou l’escenari d’uns
enfrontaments que van significar una de les
fites que marcaren la fi de la República. Aquest
esdeveniment, al qual hom se sol referir com a
Fig. 2. Silueta de la ciutat i de la topografia de l’entorn en època romana comparada amb la Lleida contemporània.
«batalla d’Ilerda», no va acabar a la ciutat i els seus
voltants, sinó diversos quilòmetres cap al sud, en un
lloc indeterminat proper a l’Ebre. La batalla enfrontà
les tropes del popular Juli Cèsar amb els lloctinents
de l’optimate Gneu Pompeu Magne, Afrani i Petreu.
I fou narrada pel mateix Cèsar en el seu Bellum civile
amb una gran profusió de detalls.
Cèsar va incomplir les ordres senatorials travessant
el riu Rubicó, que marcava el límit entre Itàlia i la
Gàl·lia Cisalpina, i començà a perseguir el candidat
del Senat, Pompeu, el qual fugí amb gran part del
seu exèrcit des del sud d’Itàlia cap al nord de Grècia
per via marítima. Com que havia requisat tots
els vaixells, veient la impossibilitat de perseguir
l’enemic amb la rapidesa necessària, Cèsar intentà
debilitar-lo a la Hispània Citerior, on hi havia molts
partidaris i clients pompeians amb els quals estava
lligat des de les guerres sertorianes, de les quals
hem tractat anteriorment.
La ubicació geogràfica d’Ilerda i les seves defenses
tingueren de nou un gran paper. Els diferents
escriptors llatins que es van ocupar posteriorment
de l’enfrontament no proporcionen dades
topogràfiques noves respecte a les del Bellum civile
del mateix Cèsar —actor, testimoni i narrador,
sens dubte interessat, de la batalla d’Ilerda de l’any
49 a. n. e. Els lloctinents pompeians Luci Afrani i
Marc Petreu disposaven de cinc legions a la ciutat,
i dues més que quedaven al sud peninsular, sota
el comandament de Varró. A més, calia sumar-hi
els auxiliars de la cavalleria, i les tropes situades
als Pirineus, la qual cosa feia un total de més de
diversos milers d’efectius (uns 25.000 homes),
nombre que evidentment superava de molt el dels
habitants de la ciutat. El seu control incloïa el veí
Gardeny, el pont sobre el Segre i el seu territori, on
es feren forts.
Cèsar, amb sis legions més auxiliars, cavalleria i
contingents indígenes, disposava en principi de
més efectius. El general es refereix a Ilerda com un
oppidum; per tant, gens fàcil d’expugnar, tret del
seu costat oest (la zona del mercat del Pla?), amb
una altra elevació davant (Gardeny) i una petita
elevació entre ambdues (el medieval puig Bordell),
que els cesarians van intentar conquerir, igual que
el pont. Aquesta petita elevació, situada al bell mig
d’una esplanada de 300 passos que fou recollida en
la cartografia militar dels segles xvii-xix, de vegades
amb el suggestiu nom de «Colina di Cesare» (fig. 1),
perviu en la trama urbana actual, configurant el
pronunciat desnivell existent al carrer del Doctor
Combelles i el Teatre Municipal de l’Escorxador,
també conegut amb el sobrenom de «Balcó de
Lleida» (fig. 2).
Cèsar, que en aquells moments ja havia aconseguit
travessar el riu amb ponts provisionals i establir el
seu campament en una zona propera a la ciutat,
que podem suposar entre Gardeny i la població
actual d’Alcarràs, es va dirigir, amb tres legions,
envoltant el campament de Gardeny pel nord, cap
a aquest petit turó situat al mig de l’esplanada, des
d’on pretenia tallar la comunicació de les tropes
107
d’Afrani i Petreu amb la ciutat i bloquejar la possible
retirada pel pont que creuava el riu. El pla, com ens
descriu el mateix Cèsar, va fracassar en avançar-se
tres cohorts d’Afrani en la presa de puig Bordell, i
les tropes de Cèsar es replegaren cap als murs de
la ciutat, però foren també rebutjades en rebre
nombrosos projectils, que els van obligar finalment
a tornar al seu campament proper. El recompte
de baixes fou important: segons Cèsar, fou de 70
morts i 600 ferits per a les seves tropes, i de més de
200 en el bàndol contrari. En qualsevol cas, sembla
que aquest fou l’episodi militar més important que
tingué lloc a Ilerda l’any 49 a. n. e., ja que la resta es
redueix a escaramusses.

Dies després del fracàs del pla de Cèsar, les coses

van tornar al seu estat inicial, però grans aiguats
i una riuada destruïren els ponts provisionals que
havia fet construir Cèsar, el qual estigué a punt
de perdre la possibilitat d’avituallament de les
seves tropes i fins i tot la seva pròpia seguretat
personal. Finalment, els pompeians van decidir
endur-se la guerra a la Celtibèria; van abandonar
la ciutat i es dirigiren cap a l’Ebre, però van deixar
una petita guarnició a Ilerda. Cèsar els perseguí i
els vencé, ja a una gran distància de la ciutat. A
aquests esdeveniments s’hi refereixen també altres
fonts antigues, però no hi afegeixen res nou, ja
que bàsicament es basen en les dades de Cèsar per
descriure la topografia d’Ilerda. La més destacada és
la del poeta Lucà, autor del Bellum civile o la Farsàlia
(IV, 11), el qual ofereix una descripció escenogràfica
mancada de realitat. Ell pretenia fer una composició
poètica, i no es va plantejar problemes d’exactitud.

No és estrany que uns esdeveniments bèl·lics tan

importants fossin recollits per diversos autors
llatins, i que tot plegat es traduís en el fet que el
nom de la ciutat fos conegut posteriorment a la
mateixa Roma, encara que fos ja com una ciutat
sense importància entre les colònies augustals de
Barcino i Caesaraugusta. En trobem una prova en
Horaci (Ep. I, 20, 13), escriptor i poeta que, adreçant-
se a un llibre seu publicat el 20 a. n. e. a Roma, li diu
que un cop llegit arribarà deteriorat a Útica i al final
serà enviat inútilment a la ciutat d’Ilerda.

108
Quinaris de plata. (Fotografia: R. Graells i Fabregat)
Els auxiliars gals en la batalla d’Ilerda
Les monedes gal·les trobades en territori ilerget
durant els darrers anys, fruit d’una sèrie de
recuperacions casuals, configuren un repertori
variat però cronològicament homogeni (fig. 1).
En aquestes pàgines es presenta un primer avanç
d’una recerca més àmplia, sintetitzant-ne algunes
línies i obviant-ne el catàleg detallat. Crec que, tot
i la brevetat, aquest treball pot despertar l’interès i
activar la col·laboració per completar el registre de
troballes, perquè, com intentaré demostrar, aquest
repertori numismàtic pot posar-se en relació amb la
batalla d’Ilerda o, més ben dit, amb els auxiliars gals
i la seva arribada al camp de batalla ilerdenc. Però
anem per parts.
Raimon Graells i Fabregat
La narració
Juli Cèsar narra de primera mà l’evolució de la
campanya, des dels aspectes militars i estratègics
fins a la intendència, passant per valoracions sobre
els enemics i indicant-ne el nombre de baixes i la
durada d’alguns enfrontaments (Sabin 2000). Més
tard, també Lucà va parlar de la batalla d’Ilerda en
el seu llibre 4, reprenent el text de Cèsar (Lintott
1971: 490), i Titus Livi, Varró i Cassi Dió esmenten
l’enfrontament (Lintott 1971: 491).
És una narració complicada i molts cops criticada
(encara resulta útil la traducció i els comentaris
de Guallar 1952), però si hi fem atenció hi trobem
109

Fig. 1. Exemples de les monedes, considerades de dalt a baix:
quinaris de plata trobats a Arbeca, dreta (fotografia: M. Tor-
res), i a Albelda (fotografia: R. Graells i Fabregat); estatera
trobada al Palau d’Anglesola (fotografia: M. Torres); estatera
trobada a Bellvís (fotografia procedent de Baiges, Bouzas,
Puigredon 2019: 187, cat. núm. 8); estatera trobada a Olriols
(fotografia procedent de Domínguez Arranz, Maestro 2020:
76, fig. 6).
una narració completa, en què els detalls de les
de les dificultats reben més atenció que els èxits,
possiblement per justificar les desfetes. El que sí que
és cert és que en aquest relat les dades s’exposen
sense guió, com un diari, on els episodis poden tenir
continuïtat o quedar interromputs, i on es dedica
una atenció singular a la situació dels campaments,
la topografia i les necessitats canviants dels dos
intensos mesos d’estiu que van passar a les terres
de Lleida. Però perquè tinguin sentit totes les
informacions que es presenten, cal disposar d’una
clau de lectura.
110
Durant el juny de l’any 49 a. n. e. es visqué a les
portes d’Ilerda un dels moments més compromesos
de la stasis romana: Afrani i Petrei veien com
canviava la sort del seu rival, G. Juli Cèsar, que
passava d’una situació crítica després d’unes riuades
devastadores a una posició de força gràcies a
l’arribada de reforços i recursos (B. C., I, 53) (vegeu
Stadter 1993: 217; Deroux 2011). Faltava poc per
conquerir Ilerda i empènyer els fidels a Pompeu
cap al sud, fer-los creuar l’Ebre i buscar refugi en
terres celtibèriques. Coneixem de manera detallada
pràcticament tota la campanya del Segre gràcies
a la narració que en feu el mateix Cèsar (B. C.,
I, 37 i s.) i nombrosos historiadors posteriors ja
esmentats abans. El sorprenent d’aquest episodi
és que no només presentava uns protagonistes
romans, amb noms i cognoms, sinó que la narració
recorria a altres actors secundaris, fonamentals per
a la resolució del conflicte: d’una banda, els agents
meteorològics, les característiques del territori i les
seves vies de comunicació, i, de l’altra, els que aquí
ens interessen, els auxiliars que des de la Gàl·lia van
desplaçar-se per lluitar a les files de Cèsar.
És possible analitzar aquests detalls?. És a dir:
quina zona es va inundar?; quines vies van quedar
interrompudes?; qui eren els gals que van venir?;
per on van passar?; quina relació hi ha entre les
inundacions i els gals?; quin testimoni tenim
d’aquells auxiliars?, entre moltes altres preguntes
que aquí encara no podem resoldre.
Crescuda dels rius i inundació de l’entorn
Cèsar narra una inesperada crescuda dels rius i la
terrible inundació de les zones baixes de les valls,
cosa que va fer impracticable el pas per algunes vies
i va destruir els ponts que comunicaven una i altra
riba del Segre (B. C., I, 48). Aquest inconvenient va
limitar la disponibilitat de subministraments i va
incomunicar les tropes cesarianes dels reforços
que estaven arribant. Tot i que l’episodi de pluges,
crescuda del riu i inundació no apareix quantificat
en dies, altres episodis semblants, sigui per època
de l’any o per la zona afectada, corresponen a lapses
que varien entre dues o tres setmanes (una vuitena

Fig. 2. Indicació de les possibles vies d’arribada a la plana llei-
datana seguides pels diferents grups gals. (Dibuix: R. Graells i
Fabregat)
part de la campanya). Tampoc Cèsar dona cap
indicació de quan va succeir (B. C., I, 48) (Lintott
1971: 490 i s.; Avery 1993: 453, n. 14), de manera que
hem de recórrer a Lucà per interpretar les al·lusions
astronòmiques que en fa (4.48 i s.) i per entendre
que seria un fet que es va produir poc després de
l’equinocci de primavera (4.56-61).
Els rius i l’àrea afectada no apareixen descrits en de-
tall. En qualsevol cas, sabem que en el curs del Segre
es van destruir dos ponts, possiblement a Corbins
(Segrià) i a Térmens (Noguera), perquè ambdues
localitzacions corresponen a zones de gual i inter-
seccions de camins. No es diu res del Cinca ni de la
Noguera Ribagorçana, que era una via de comunica-
ció entre la zona de la Llitera i la vall del Segre.
Al llarg del temps, han estat nombroses les
crescudes d’aquestes conques fluvials degut a
fenòmens explosius que han inundat i destruït
amplis territoris als marges dels seus cursos, entre
els quals ponts i vies de comunicació, que n’han
viscut fortes afectacions. Si es recorden els episodis
del segle xx, tot i les preses que contenien part del
cabal, els danys ocasionats i l’àrea afectada podrien
il·lustrar l’espai afectat el 49 a. n. e., ja que, segons
els serveis de prevenció d’inundacions, les zones de
risc es mantenen estables a la conca baixa del Segre
i de la Noguera Ribagorçana. Les àrees inundades
i impracticables el 1982 no incloïen les poblacions
de la vall del Segre, amb l’excepció de la part baixa
de la ciutat de Lleida, però sí la plana fluvial, que
es va veure submergida en gran manera durant la
crescuda, però que amb la consegüent pèrdua de
cultius va recuperar ràpidament el seu estat.
L’informe de les afectacions de les inundacions de
1982 mostra que és principalment la riba dreta del
Segre la que es va veure més afectada i, a més,
és en aquella banda on desemboca la Noguera
Ribagorçana, que és una vall particularment
sensible per les crescudes del cabal, cosa que
n’altera la morfologia.
De quins auxiliars gals ens parla Cèsar?
Auxilia (sing. auxilium) correspon als soldats no
ciutadans reclutats per lluitar al costat de les
legions romanes (Reddé 2008: 437; Pernet 2010:
28), un estatus jurídic singular que els distancia
dels mercenaris tout court. Aquesta condició, però,
es concreta a partir d’August; així, el final de la
República és un moment en què encara no està
regulada aquesta figura. Tant és així que Cèsar cita
la categoria militar d’aquests auxiliars (B. C., I, 51):
arquers rutenis (de Rutènia) i genets gals. Aquesta
és l’única indicació de la procedència dels auxiliars,
però Cèsar ja els havia citat (B. G., 7, 7) associant
com a reforços gals un grup format per guerrers
111
rutenis, volques arecòmics i tolosates, juntament
amb els helvecis. Tots procedeixen de poblacions de
l’anomenada Gàl·lia cèltica: els rutenis s’ubiquen a
la regió de l’actual Rodés; els volques arecòmics se
situen a la regió de Nimes (Assénat 2010; Pernet
2010: 139-142), justament al sud-est de la Gàl·lia;
entre tots dos territoris se situarien els tolosates,
també coneguts com a volques tectòsages (Pernet
2010: 142), i els helvecis se situen més al nord, al
plateau suisse actual.
No s’esmenta res sobre cap altra població gal·la,
només hi figura una menció genèrica als genets de
la Gàl·lia, que diferencia dels arquers de procedència
rutènia. Com tindrem ocasió de valorar en funció
de les monedes documentades, la cavalleria gal·la
podria correspondre a una participació de grups
dels coriosolites, poble de l’àmbit armoricà a la
Bretanya, però no sols d’aquella tribu. Sabem per
Cèsar que aquests auxiliars van arribar de manera
caòtica i sense un lideratge clar, segurament
cadascun encapçalat pels seus comandaments i
representants (B. C., I, 51), cosa que podria fer pensar
en un desplaçament múltiple seguint les diferents
vies fluvials de comunicació que des del centre
meridional de la Gàl·lia enllacen amb Ilerda.
Com i quan van arribar a Ilerda?
D’Aquitània a la plana de Lleida la comunicació més
senzilla és la que recorre el curs de la Garona fins al
seu naixement i, des d’allí, descendir seguint el curs
del Cinca i de la Noguera Ribagorçana fins a trobar-
se amb el Segre. El càlcul aproximat en nombre
d’hores a peu voreja les cinquanta hores. Si segueix
la riba dreta arriba a la plana occidental catalana
per Tamarit de Llitera (Llitera). Des de Tolosa, també
existeix la via del Cinca, i més a l’est, la via de la
Cerdanya i el Segre (fig. 2). En qualsevol cas, no
tenim dades per assegurar quines vies van seguir.
Si bé el desplaçament implica una certa celeritat,
l’arribada a la plana lleidatana coincidí amb la
crescuda dels cabals i les pluges (B. C., I, 51), fet
que els va obligar a assentar-se i esperar. Això
es reflectiria en la dispersió de les troballes
112
numismàtiques en una sèrie d’estacions pròximes
entre si, que dibuixen dos possibles itineraris
coherents que convergirien a Ilerda: el primer, des
de Tamarit (Llitera), es desplaçaria cap a la vall de la
Noguera Ribagorçana a l’altura d’Alfarràs (Segrià), i
el segon, des d’Artesa de Segre (Noguera) cap al Pla
d’Urgell.
El que havia de ser un desplaçament directe seguint
la vall de la Noguera Ribagorçana des de l’àrea
d’Alfarràs no es va poder realitzar i va provocar
l’estacionament dispers dels diferents grups
d’auxiliars en un seguit de punts pròxims a la via
de comunicació, interessats en accessos fàcils, la
qual cosa evidencia tres qüestions: un establiment
puntual que no té cap voluntat d’aprofitar llocs
estratègics per fortificar-se ni per romandre-hi;
l’interès per continuar comunicats, connectats amb
els altres grups acampats a distàncies curtes —fet
que exclou que aquests llocs d’on s’ha documentat
la moneda gal·la que ens interessa responguin a
assentaments distanciats per jornades de marxa—,
i, finalment, la brevetat d’aquests assentaments,
que pràcticament no han deixat altres evidències
materials degut precisament a la seva curta duració.
Possiblement la recerca d’una via de pas per arribar
a Ilerda va provocar un moviment més enllà de la
de la Noguera Ribagorçana, seguint la que passa
per sota les crestes rocoses, on se situen totes
les localitzacions que han documentat troballes
numismàtiques com les que ens interessen. Així, des
d’Alfarràs es desplaçarien cap al gual de Balaguer-
Térmens (Noguera), on sabem que hi havia un dels
ponts cesarians destruïts per la crescuda del Segre.
En paral·lel, és ben possible que altres grups
haguessin seguit una via alternativa des del centre
meridional de la Gàl·lia seguint la Noguera Pallaresa
que des d’Artesa de Segre conflueix en el Segre, per
la riba esquerra del riu. Aquest grup es dirigí cap
a Ilerda travessant l’Urgell i el Pla d’Urgell per vies
seques, amb la qual cosa la necessitat de recórrer a
l’estany d’Ivars traça la direcció seguida per arribar a
la riba esquerra del Segre just davant d’Ilerda —des
d’on Cèsar indica que creuà el Sicoris (el riu Segre)
Fig. 3. Distribució dels tipus de moneda. A l’esquerra, les estateres de billó; a la dreta, els quinaris de plata. (Dibuix: R. Graells i
Fabregat)
amb les seves tropes (Stadter 1993: 217)—, passant
pels llocs que han documentat moneda gal·la.
En aquest relat, que estem interpretant unint les
dades numismàtiques però que encara necessita
més dades històriques i arqueològiques, queda
situar l’atac que els fidels a Pompeu van perpetrar
contra els gals que arribaven en auxili de Cèsar,
la qual cosa els va obligar a amagar-se a les
muntanyes. Cèsar és imprecís en relació amb
aquestes muntanyes, però bé podria tractar-se de
la serra del Montsec, hipòtesi versemblant, que
haurem d’analitzar.
Les dades arqueològiques i la lectura de la seva
distribució
La troballa de moneda gal·la a Catalunya és
particularment escassa i compta amb poques
publicacions que en donin testimoni. Els tipus
documentats, la datació i la procedència de tots
els exemplars coneguts condueixen al segon quart
del segle i a. n. e., a seques de diversos punts de la
Gàl·lia i a estateres i quinaris, que són emissions
especialment freqüents per al pagament de
soldades. Fins avui totes les troballes es concentren
a la plana de Lleida i a la Llitera, amb l’excepció
d’una estatera dels coriosolites aquitans a Empúries
(Alt Empordà) (Richard 1972), que no deixa de
relacionar-se clarament amb l’episodi que ens
ocupa.
113
D’una banda, tenim un repertori de monedes
publicades, però mai relacionades entre si (fig. 3).
- Un conjunt de quinaris tectòsages i d’estateres
dels coriosolites i dels unel·les de Castelló de
Farfanya (Noguera) (García Garrido, Montañés
2009);
Estateres dels soltes a Bellvís (Pla d’Urgell) (Baiges,
Bouzas, Puigredon 2019: 187, cat. núm. 8), al Palau
d’Anglesola (Pla d’Urgell) (Torres 2019), a Olriols
(Sant Esteve de la Llitera, Llitera) i a La Vispesa
(Binèfar, Llitera) (Domínguez Arranz, Maestro
2020: 76, fig. 6);
- Quinaris a Arbeca (Garrigues) i a Ivars d’Urgell (Pla
d’Urgell) (Torres 2019).
De l’altra, una sèrie de troballes casuals, fetes per
diferents aficionats, sempre de monedes d’aquestes
mateixes sèries (estateres i quinaris), a Tamarit
(Llitera), Albelda (Llitera), el Campell (Llitera),
Alfarràs (Segrià) o Almenar (Segrià), completen
una carta de dispersió particularment expressiva
i concentrada, que pot ser interpretada en clau
històrica.
d’investigar els llocs on s’han descobert suposen una
oportunitat per a la recerca de la batalla d’Ilerda i
la manera com s’organitzaren aquells campaments
d’auxiliars que no necessàriament es van regir per la
disciplina i l’organització romanes.
Ilerda va ser un episodi important de la bellum civile,
i ara el seu entorn pot tornar-ho a ser per a la seva
investigació.
Agraïments
El treball s’ha realitzat en el marc del projecte
Ramón y Cajal RYC2018-024523-I. Vull donar les
gràcies a L. Callegarin i J. C. Balasch (amb qui es
prepara l’estudi i el catàleg complet), I. Garcés, S.
Garralón, P. P. Ripollés i M. Torres, així com als
qui han facilitat dades i fotografies i han volgut
romandre anònims.

Conclusions

Ja la publicació del conjunt de Castelló de Farfanya

es va interpretar com a «tresoret» pertanyent a un
auxiliar gal de G. Juli Cèsar implicat en la batalla
d’Ilerda (49 a. n. e.) (García Garrido, Montañés
2009: 35; García Serrano, Amela 2017: 18), però
hi faltava el context. Ara, amb troballes a Binèfar,
Albelda, el Campell, Alfarràs i Castelló de Farfanya
i a l’altra riba del Segre, es pot interpretar d’una
manera renovada.

Lamentablement no disposem d’altres informacions

sobre la resta de troballes realitzades en aquells
punts, sobre si es tracta de campaments organitzats
o d’ocupacions que aprofiten nuclis d’habitació
precedents o de petita entitat que serveixen com
a lloc d’abastiment o de referència. Sens dubte, la
documentació d’aquestes troballes i la possibilitat

114
V
Els banys romans,
símbol del benestar,
de la romanització
i de la vida social
a les ciutats

115
116
Introducció
Les termes públiques eren un dels edificis més
emblemàtics de les ciutats romanes. Es tractava
d’un equipament urbà que acollia un ampli ventall
d’activitats, ja que a més de ser uns banys, calents
i freds, feien també les funcions de gimnàs i d’espai
de trobada i de socialització, de cultura i d’oci.
Els habitants de la ciutat anaven a les termes a
banyar-se i a fer-se massatges, a fer exercicis físics i
pràctiques esportives diverses, com carreres, lluites,
llançaments…, i també per reunir-se amb els amics
i fer tertúlia, i per participar en activitats culturals.
El desenvolupament de les termes en època imperial
incorporarà també zones enjardinades i fins i tot en
algunes s’hi van instal·lar sales biblioteca.
L’agrupació de totes aquestes funcions en un
mateix equipament va ser una concepció molt
romana. Els grecs ja havien desenvolupat els banys
públics calents i havien inventat el sistema de
calefacció amb hipocaust —paraula d’etimologia
grega que significa «foc per sota»—, però aquest
era un equipament diferenciat del gimnàs i de
la palestra, que tenien el seu propi edifici, molt
característic de les ciutats gregues, sobretot en
època hel·lenística. Les termes romanes van ser, de
fet, la unió dels banys, el gimnàs i la palestra en un
únic equipament que es va concretar en un model
arquitectònic propi.
Les primeres termes pròpiament dites s’han loca-
litzat a Itàlia, a la regió de la Campània, al golf de
Nàpols. Al segle ii a. n. e., a les termes Estabianes de
Pompeia hi trobem ja plenament format el model
que a partir d’aleshores es difondrà per Itàlia i a les
diverses províncies del món romà. Així, a Hispània,
i concretament al conventus Tarraconensis, l’arque-
ologia ens documenta alguns dels exemplars més
antics de termes, a la ciutat de Valentia (València)
i a l’assentament romà de Cabrera de Mar, cons-
truïdes també al segle ii a. n. e. seguint ja el model
campanià.
Josep Guitart i Xavier Payà
En aquest model cal distingir les sales dedicades
als banys i la palestra i les altres sales annexes,
dedicades a altres funcions. Les sales de bany
formaven la part principal de l’edifici termal,
cadascuna amb la seva funció i temperatura prò-
pia. Les sales essencials eren: el vestíbul d’entrada;
l’apodyterium o vestidor; el frigidarium, sala
destinada als banys d’aigua freda; el tepidarium,
sala intermèdia, amb temperatura tèbia, on els
banyistes esperaven abans d’entrar a la part més
calenta; el caldarium, amb temperatura més elevada,
amb el seu alveus per al bany d’aigua calenta i el
labrum, o pica, per fer ablucions amb aigua freda,
i el praefurnium, amb els forns per escalfar l’aigua i
caldejar les sales calentes.
A partir d’aquest model originari, les termes van
anar evolucionant. Molt aviat es va desenvolupar el
sistema de calefacció amb la tècnica de l’hipocaust.
A Pompeia la reforma de les termes Estabianes
feta a la dècada del 90-80 a. n. e. ja va estendre
el sistema de doble paviment, amb les típiques,
pilae o columnetes sobre les quals se sostenien
el paviments superiors, a la totalitat de sales
del caldari i el tepidari, que abans de la reforma
s’escalfaven amb brasers.
Aquesta millora substancial del sistema de
calefacció va permetre assolir temperatures elevades
a les sales calentes. Des del praefurnium, situat
normalment al costat del caldarium, es feia circular
l’aire calent entre les columnetes que sostenien
els paviments de les sales, uns paviments gruixuts
construïts amb morter de calç i teules o rajols, que
trigaven a escalfar-se però que, en canvi, mantenien
molt bé l’escalfor, fins al punt que els banyistes
havien de portar sandàlies amb sola de fusta per
caminar-hi.
A l’època d’August, a l’inici de l’Imperi, el sistema
s’havia ja generalitzat a totes les termes públiques,
117
que a més van anar incorporant altres sales documentats, tant a Ilerda com a Iesso, i en
complementàries, com el laconicum, petita sala certa manera en la seva evolució hi podem veure
amb la funció de sauna amb elevada temperatura, reflectida la pròpia evolució d’aquestes ciutats, amb
o l’unctorium, per untar-se amb olis abans dels els seus moments de dinamisme, de transformació
exercicis físics a la palestra, o la sala de massatges, o de mera continuïtat. Vegem-ne a continuació
entre d’altres. Així, les termes van anar creixent en els trets essencials que l’arqueologia ens ha
extensió i en monumentalitat, fins a arribar a les proporcionat fins avui.
grans termes imperials de Roma, que van incorporar
fins i tot àmplies zones enjardinades i sales diverses
per acollir-hi les nombroses activitats que es van
anar concentrant en aquests equipaments. Així, per
exemple, les termes de Neró, al segle i, ocupaven ja
una extensió superior als 15.000 m2, i les dels segles
posteriors a la mateixa Roma les van superar encara
amb escreix.

Les termes públiques, exponent d’una determinada

cultura i forma de vida urbana, es van estendre per
tots els indrets de l’Imperi romà i moltes ciutats en
van tenir diverses funcionant contemporàniament.
Així, a Pompeia n’hi havia tres; a Vienna, a la Gàl·lia
Narbonesa, quatre, i Thamugadi, colònia fundada
per Trajà al nord d’Àfrica, en va tenir catorze.

Les nostres ciutats romanes del Ponent català

no en van ser pas una excepció. Ilerda i Iesso
ens han proporcionat les restes d’uns esplèndids
exemplars de termes públiques: unes, visitables, al
Parc Arqueològic de Guissona, i les altres a Lleida,
pendents de l’actuació, que haurà de reivindicar-les
per explotar-ne les potencialitats patrimonials. Pel
que fa a la ciutat d’Aeso, encara que fins avui no en
tinguem vestigis, hi ha pocs dubtes que segurament
va disposar també d’aquest equipament urbà tan
emblemàtic.

A Ilerda i a Iesso l’arqueologia científica que s’ha

practicat aquestes darreres dècades ha permès
no únicament constatar la presència de termes
públiques, sinó també seguir l’evolució d’aquests
complexos termals, des d’uns primers edificis
encara modestos, propis de les fases més antigues
d’aquestes ciutats, fins a la seva monumentalització
en un moment ja avançat de l’època imperial.
Casualment, les termes públiques són uns dels
exponents arqueològics més ben treballats i

118
Reconstrucció general del complex termal d’Ilerda, construït a començaments del segle ii n. e.
Les termes públiques d’Ilerda Xavier Payà
Els primers banys públics d’Ilerda es van construir
durant la primera meitat del segle i n. e. (entre
el 20 i el 50 n. e. aproximadament) a prop de la
cruïlla entre els dos principals carrers de la ciutat,
el cardo i el decumanus, un encreuament localitzat
aproximadament a l’actual intersecció entre els
carrers Democràcia i Cardenal Remolins. Era un lloc
allunyat del fòrum, però ben comunicat, proper a la
porta de sortida est de la ciutat romana.
Poca cosa sabem d’aquell primer edifici termal,
pràcticament esborrat per la construcció d’uns nous
banys a inicis del segle ii n. e. De les poques restes
conservades cal destacar la cambra d’escalfament
d’un caldari, un espai de 25 m2 recolzat sobre un
podi de grans blocs de pedra recoberts de morter.
A sobre encara hi havia diversos pilars de pedra
que aguantaven el terra de l’habitació i els blocs
que feien d’estreps a les voltes de la canal per on
entrava l’aire calent. Al costat del caldari, i sobre
un eix lineal, s’hi localitzaven possiblement la resta
d’àmbits, com el tepidari i el frigidari (fig. 1).
L’accés al cos de bany es feia des d’un gran espai
obert de 600 m2, tancat a ponent per un mur de
maçoneria, i a llevant, per una estança rectangular
enfonsada on hi havia el forn que alimentava
el caldari. Aquest modest edifici termal degué
funcionar durant tot el segle i n. e., com ho
demostren diverses capes de cendres i enllosats
trobats a l’interior de l’estança rectangular.
Finalment, les restes del caldari que no es van
desmuntar es van cobrir amb capes de cendres i
runa per anivellar la zona i establir els usos dels
119
Fig. 1. Cambra d’escalfament i restitució hipotètica de les primeres termes d’Ilerda.

nous banys. Es tracta d’uns abocaments datats a

inicis del segle ii n. e., que serveixen per establir
tant el moment final dels primers banys com la
construcció dels següents.

Amb tot, aquestes evidències plantegen més

preguntes que respostes, però són el testimoni de
l’existència i del funcionament d’unes termes al solar
durant el segle i n. e.

Els nous banys d’Ilerda (segle ii n. e.)

Malgrat que amb el pas dels segles aquest nou

complex també va ser completament desmuntat,
aquests banys són l’edifici més ben conegut de
la ciutat romana. Se n’han identificat totes les
estances destinades al bany (INT-83) i les façanes
que donaven als carrers de la ciutat, el cardo (INT-
101), el decumanus i un de secundari paral·lel al seu
tancament oriental (INT-178). Es tracta d’un seguit
d’edificis que formen un complex construït a partir
d’uns eixos i amb simetria ortogonal, que han
permès relacionar les restes, aparentment aïllades
i disperses, identificades en tres excavacions Fig. 2. Localització de les termes públiques d’Ilerda, segle
arqueològiques diferents (fig. 2 i 3). ii n. e.

120

Fig. 3. Planta general amb totes les restes identificades en les
tres excavacions (INT-83-101 i 178), inicis del segle ii n. e.
Les noves termes públiques ocupaven una superfície
de 2.400 m2, dividida en cinc espais ben diferenciats:
la façana occidental (tabernae i vestíbul d’entrada),
els vestidors (apodyterium-basilicae), el cos central
de bany (frigidari, tepidari i caldari), un gran espai
obert de 725 m2 amb piscina central (natatio) i
porxada, i la zona destinada a acollir els serveis
relacionats amb l’escalfament dels àmbits i l’aigua
(praefurnium).
Els àmbits termals (cos de bany) i els vestidors
estaven coberts amb voltes de canó construïdes
amb morter de calç barrejat amb pedres poroses
d’origen volcànic, com ho demostren diversos
fragments recuperats entre els enderrocs dels
banys. Barrejar aquest tipus de pedra amb el
morter permetia reduir el pes de la volta i assolir
estructures de coberta més lleugeres i flexibles.
Aquest tipus d’espais arquitectònics rectangulars
coberts amb voltes de canó i tancaments absidals
perduraran en el temps i s’utilitzaran en futurs
espais de culte en forma d’esglésies cristianes de
nau única.
La circulació pels banys era força senzilla. Els
usuaris, un cop travessat el vestíbul d’entrada,
localitzat a la façana oriental del cardo, accedien a
la gran sala dels vestidors, i des d’aquí, decidien si
dirigir-se a la palestra o iniciar els banys entrant pel
frigidari. Des de la sala freda s’iniciava un recorregut
lineal d’anada i tornada per les mateixes estances,
escollint l’ordre dels banys desitjat, que normalment
començava en el caldari i finalitzava en el frigidari.
La façana occidental
La construcció dels nous banys es va estendre
fins al cardo, adaptant-se al traçat d’una façana
anterior que a mitjan segle i n. e. havia modificat
considerablement el traçat original del carrer.
Una part de la façana oriental del carrer acollí el
vestíbul d’entrada a les noves termes i la resta es
dividí en nou petites estances quadrades de 15 m2,
independents dels banys i obertes al cardo (tabernae),
que s’estenien fins a la cruïlla amb el decumanus.
L’entrada principal al complex es feia des del cardo,
a través d’una de les dues habitacions del vestíbul,
en forma de L, al fons de la qual hi havia la porta
d’entrada als vestidors. Una segona habitació de
reduïdes dimensions devia allotjar algun tipus
de servei relacionat amb l’entrada dels usuaris al
complex (fig. 3).
Els vestidors
L’apodyterium-basilica és l’espai cobert més gran de
les termes i complia una funció arquitectònica
molt important. Unia el vestíbul d’entrada amb el
cos de bany i tancava el complex pel nord-oest. Les
fonamentacions fetes amb grans carreus i morter
121
Fig. 4. Reconstrucció dels banys públics d’Ilerda.
encofrat demostren que es tractava d’un edifici que
suportava el pes d’una gran volta (fig. 5). La funció
d’aquesta nau rectangular de 23 m de llargada per
9,2 d’amplada (260 m2) era la de vestidor, i des del
seu interior s’accedia a la palestra i al cos de bany
(fig. 4a).
Al fons de la sala hi havia un espai diferenciat de
la resta per dues pilastres adossades als murs peri-
metrals i dues columnes al centre recolzades sobre
grans basaments (fig. 5a i 5b), un espai de 3 m d’am-
plada i 10 de llargada sense cap funció termal apa-
rent i asimètric en relació amb la resta de la gran
nau. Segurament es tractava d’una cel·la separada
per un pòrtic amb columnes que simulava la façana
d’un temple a l’interior de la qual hi podia haver ele-
ments representatius, com ara escultures per davant
de les quals passaven els usuaris abans d’entrar al
frigidari (fig. 4b). Cal destacar que l’eix sobre el qual
s’aixecaven les columnes és exactament el mateix
que determinaria el traçat i l’alineació del tanca-
ment occidental del cos de bany, d’on partirien les
prolongacions absidals del frigidari i el caldari.
Des de l’interior dels vestidors (apodyterium) s’accedia
als banys a través d’una petita habitació rectangular
localitzada entre l’absis i la piscina del frigidari (fig.
122
Fig. 5. Detall de les fonamentacions de tancament de l’apody-
terium i els basaments de les columnes interiors.
4c). Es tracta d’un àmbit asimètric en relació amb la
resta del conjunt, que s’ha d’entendre com una peça
d’encaix que corregia el desplaçament cap al sud
que la piscina del frigidari va imposar al cos de bany
i que facilitava l’obertura de la porta per davant del
pòrtic i la cel·la localitzada al fons de la gran sala
dels vestidors. Era un veritable vestíbul d’accés,
pavimentat amb lloses de marbre.
El frigidarium
El frigidari és el primer dels àmbits del cos de bany,
una sala rectangular de 50 m²tancada a ponent
per un absis de 3 m de diàmetre pavimentat, com
el vestíbul, amb plaques de marbre (fig. 6c). El
terra de l’absis estava separat de la resta de la sala
per peces de marbre encaixades verticalment, que
revestien el graó que contenia l’aigua vessada per
una font (labrum) localitzada sota la volta absidal.
La impermeabilització d’aquest terra es va reforçar
barrejant cendres amb el morter.

Fig. 6. Reconstrucció de l’interior del frigidari.
La piscina estava localitzada dins una capella qua-
drada adossada al costat nord del frigidari; feia 9
m2 de superfície i tenia 1 m de profunditat (fig. 6a i
6b). En un primer moment, les parets es van revestir
d’una capa de morter i cendres, que va servir de sub-
jecció a les plaques de marbre que cobrien les parets
interiors i el terra. En un segon moment, l’aplacat de
marbre es va substituir per un nou acabat de mor-
ter amb una alta concentració de material ceràmic
triturat (opus signinum) de tonalitat vermella, que
revesteix les parets i configura el bossell de secció
quadrangular i el nou terra de la piscina.
El tepidarium
Al costat del frigidari hi havia el tepidari dels banys,
un espai de transició entre la calor i el fred sense
prolongació absidal ni piscina, però amb sistema
de calefacció subterrània (fig. 7). Tots els murs que
tancaven aquesta sala van desaparèixer, però
les traces deixades per l’extracció dels seus blocs
Fig. 7. Vista general de les estances relacionades amb el siste-
ma d’escalfament.
permeten determinar que es tractava d’un àmbit
rectangular de 9,5 m per 6 d’amplada. La cambra
de circulació de l’aire calent estava formada per
una base de còdols de riu i morter (ara) i 170 pilars
(pilae) de pedra que aguantaven els grans maons
de 60 x 60 cm sobre els quals s’afegiria el mosaic
que decorava la sala. La capacitat refractària dels
maons millorava l’escalfament de la sala i del terra
de mosaic que trepitjaven els usuaris.
L’aire calent que circulava entre els pilars entrava a
l’hipocaust per una canal que travessava el mur de
tancament est, al darrere del qual hi havia el forn
(praefurnium). Una altra qüestió tècnica que calia
resoldre en aquests edificis era l’extracció dels fums.
L’existència, en una de les parets de l’hipocaust del
caldari, d’una entrada sense sortida horitzontal,
que es projectaria verticalment per l’interior de la
paret, podria indicar-nos l’existència de xemeneies.
Tampoc no s’ha de descartar un sistema basat en
la construcció de cambres buides entre les parets i
les plaques de revestiment, per on podien passar els
tubs d’evacuació dels fums, com sembla confirmar la
recuperació d’alguns cilindres de ceràmica.
123
El caldarium

El caldari era la sala més gran del cos de bany, amb

7 m d’amplada, 15 de llargada i un tancament absidal
de 4 m de diàmetre, localitzat sobre el mateix eix
de tancament occidental que la resta d’àmbits (fig.
7 i 8b). Com que és l’espai o sala més gran de tots,
s’estén 5 m més cap a l’est, i supera el tancament del
tepidari i del frigidari.

La cambra d’escalfament (hypocaustum) s’estenia per

sota de l’absis i disposava d’un sistema de suport
idèntic al del tepidari. La part de sota de la piscina,
en canvi, era independent de la resta de l’hipocaust.
Aquí, l’aire calent passava entre unes espitlleres
obertes entre els blocs quadrats que servien de base
per recolzar i aixecar una estructura tan pesant com
era la gran piscina del caldari (fig. 8a).

Malgrat que la piscina original fou substituïda per
una altra de més petita durant una de les múltiples
reformes a què va ser sotmès el caldari, sabem que
la piscina ocupava una superfície d’11 x 2,5 m. Estava
localitzada al fons de la sala, contra el mur de
tancament est del caldari, un mur aixecat sobre una
base de grans blocs rectangulars que aguantaven el
pes de l’estructura i que en direcció nord es lligava
amb el mur que separava les dues zones de serveis
identificades.
Just davant de la façana del carrer del Cardenal Re-
molins, i damunt dels grans blocs de fonamentació,
s’havia conservat un fragment de paret de 2 m de
llargada i 1 d’alçària de maçoneria lligada amb mor-
ter, que a banda de funcionar com a tancament de
la sala calenta, també hauria pogut servir de paret
de fons a la piscina.
Fig. 8. Fragment del mosaic del caldari restaurat amb els fragments
recuperats entre la runa que omplia la cambra d’escalfament.
Entre els enderrocs que omplien l’hipocaust es van
recuperar diversos fragments del mosaic que cobria
el terra del caldari (fig. 8a); alguns, llençats; però
d’altres, en la seva posició original, sobre els pilars
de suport que no s’havien retirat. La decoració
del mosaic és de tipus geomètric, amb figures
octogonals unides mitjançant quadrats. A l’interior
de cada polígon regular hi havia un cercle, i en els
quadrats, una flor esquemàtica. Per al dibuix de
les figures s’utilitzaren tessel·les negres; per omplir
els cercles, tessel·les vermelles, i per a la resta de
superfície, tessel·les blanques (fig. 9b, 9c i 9d). Els
límits del mosaic estaven coronats per octàgons
seccionats amb tres cares i una franja perimetral
que emmarcava tot el dibuix.

Per sota de la piscina i la base dels grans blocs La palestra

hi passava la canal que recollia les aigües del
frigidari i es dirigia cap al pòrtic de la palestra, on
s’unia al que portava les aigües de la natatio cap a
la claveguera general del decumanus (fig. 8a). Per
tant, el desguàs i la neteja de la piscina del caldari es
realitzaven amb tota facilitat a través d’un forat obert
a terra.
La palestra ocupava l’espai localitzat entre els
tancaments absidals del cos de bany, la gran sala
dels vestidors i la part de darrere de la façana
occidental. Es tractava d’un espai obert, de 725 m2,
articulat al voltant d’una gran piscina central
(natatio), on els usuaris podien banyar-se. Al sud, la

124

Fig. 9. Detall d’un angle de la natatio i reconstrucció de la pa-
lestra amb la porxada interior de la façana sud.
façana del complex que donava al decumanus acollia
un pòrtic amb columnes que devia servir als usuaris
d’aixopluc i d’ombra per als dies de calor intensa
(fig. 9b).
No sabem si la piscina central de la palestra era
rectangular o quadrada, perquè s’estenia fora dels
límits de l’excavació. L’únic costat identificat feia
11,30 m de llargada i estava envoltat per un banc
perimetral (fig. 10a). Les parets de morter encofrat
estaven placades amb lloses de pedra sorrenca
revestides d’una fina capa de morter barrejat amb
cendres, que actuava d’aïllant hidràulic. L’acabat
final s’aconseguí mitjançant un revestiment de
morter amb ceràmica triturada, utilitzat també
en el quart de bossell cilíndric que hi havia a les
cantonades i al fons. El terra de la piscina, en canvi,
estava fabricat amb un morter de composició
molt diferent, amb un alt percentatge de calç i un
tractament de lliscat.
Fig. 10. Vistes de la claveguera de desguàs de la natatio i
reconstrucció de la façana sud de les termes al decumanus.
Sota la superfície del carrer del Cardenal Remolins
(INT-178) s’hi van trobar alguns dels basaments
del pòrtic, la claveguera de desguàs de la natatio
i els fonaments de la façana (fig. 10a i 11b). A més,
s’ha pogut identificar l’existència d’un altre vial,
en aquest cas secundari, que envoltava els banys
públics d’Ilerda pel costat de llevant.
La zona de serveis
Hem vist els edificis i les parts que utilitzaven els
usuaris dels banys, però un complex d’aquestes
característiques necessitava altres espais on ubicar
els serveis que garantien el funcionament del
sistema d’escalfament de les termes. Aquest és el
cas d’un pati rectangular obert de 17 m de llargada
i 5 m d’amplada localitzat a llevant del cos de bany.
Darrere de l’angle format entre els tancaments del
caldari i del tepidari hi havia una mena de podi o
plataforma quadrada, aixecada amb grans blocs de
pedra. A sobre s’hi encenien els focs que alimentaven
d’aire calent les canals que s’introduïen cap a
125

Fig. 11. Vistes de la zona de serveis. Restes del praefurnium
que escalfava el tepidari i el caldari, del canal de desguàs
de la piscina del frigidari i un dipòsit d’aigua.
l’interior de les respectives cambres d’escalfament
(fig. 11a).
Normalment, i per aprofitar la flama dels focs,
a sobre de les canals hi havia els dipòsits on
s’escalfava l’aigua calenta, conduïda, mitjançant
tubs de plom o coure que travessaven el mur, a
l’interior de la piscina.
No sembla que aquest fos el cas dels banys d’Ilerda,
on possiblement hi havia una segona zona amb
forns, localitzada darrere del mur de tancament est
del caldari, a l’espai que s’estenia fins a la façana
oriental dels banys, localitzada sobre la superfície de
l’actual travessera de Remolins (fig. 3).
Per escalfar els aproximadament 25 m3 d’aigua que
es necessitaven per omplir la piscina del caldari ca-
lien grans dipòsits que no devien cabre sobre el podi
on hi havia els forns dels hipocausta. L’existència
d’un espai individualitzat i destinat exclusivament a
l’escalfament de les calderes la demostra una canal
126
oberta en la fonamentació del tancament est del
caldari que s’uneix al desguàs que ve del frigidari,
just al centre de la superfície ocupada per la piscina
(fig. 8a). Es tractava de la canal per on s’alliberava
l’aigua sobrant de les calderes, una canal que, en
obrir-se verticalment per la paret de tancament,
també devia facilitar el pas de les conduccions que
portaven l’aigua fins al brollador, possiblement or-
namental i encastat a la paret de fons de la piscina,
per on l’aigua queia en forma de font.
Aquesta primera zona destinada als serveis i
immediata al cos de bany estava tancada per
un mur fet amb trams de maçoneria lligada
amb morter i pilars de blocs ben treballats (opus
africanum) (fig. 12b i 12c). El mur partia del tancament
est del caldari i, en direcció nord, girava fins a unir-
se amb la piscina del frigidari. Per la base d’aquest
mur, i travessant tot l’espai, hi passava la canal de
desguàs que recollia l’aigua de la piscina del frigidari
i continuava en direcció sud fins a trobar-se amb
el desguàs general, localitzat sota el pòrtic de la
palestra. També s’hi identifica un petit dipòsit o
registre quadrat, per on devia entrar l’aigua que
omplia la piscina d’aigua freda (fig. 12d). El terra
estava format per una infinitat de capes molt
primes de cendres, caigudes i trepitjades mentre
es realitzava la neteja dels forns i de les cambres
d’escalfament (hipocausta).
L’últim espai de les termes, en forma de L invertida,
s’estenia fora dels límits de l’excavació, fins a tancar
les termes per llevant i unir-se amb l’angle sud-est de
la façana localitzada sota l’actual carrer del Cardenal
Remolins. Al seu interior hi havia els forns i les
calderes per omplir la piscina del caldari. La resta de
superfície hauria pogut servir per guardar les grans
quantitats de fusta que es necessitaven per mantenir
els banys operatius (fig. 12e). El tancament d’aquest
espai corria paral·lel a un carrer secundari que anava
a parar al decumanus. En aquesta façana s’hi devia
trobar la porta per on entraven la fusta i les persones
encarregades del manteniment.
A part del foc, l’aigua era un altre dels elements
imprescindibles en unes termes. Malauradament,
no sabem com es captava l’aigua ni com arribava
als banys d’Ilerda, però no s’ha de descartar la
utilització de pous excavats a la capa freàtica,
localitzats a l’interior del mateix espai on hi havia
les calderes i s’emmagatzemava la fusta.

La decoració interior dels banys

Els edificis termals eren llocs de reunió i

representaven com cap altre el grau de benestar i
de romanització assolit. Els romans, inventors del
morter, tenien el costum de recobrir aquest material
amb blocs de pedra o amb marbre. Els banys eren
edificis on sempre hi havia alts percentatges
d’humitat, i el marbre, amb totes les seves variants,
era un material idoni per a la decoració i l’aplacat de
les parets i terres. En la decoració i el revestiment
dels banys d’Ilerda es van utilitzar marbres de tipus
i procedències molt diversos provinents de moltes
parts de l’Imperi, però entre els quals destaca, pel
seu volum, el marbre de Santa Tecla de Tarragona.
Cal destacar les motllures utilitzades en la decoració
dels sòcols, les cornises i els marcs de les portes
(fig. 12a), i les plaques esculpides amb flors d’acant i
estries verticals amb què se simulaven pilastres que
decoraven de dalt a baix les parets (fig. 12b).
També destaquen plaques amb motius florals,
representacions d’alguna escena mitològica i
un fragment amb inscripció epigràfica molt
fragmentada que no ens permet conèixer el
contingut del missatge. És molt interessant un
fragment de marbre de 6,5 cm de gruix recuperat
al vestibulum de les termes on hi ha gravats dos
peus (vestigia). Peces semblants trobades en edificis
termals de l’Imperi anaven acompanyades de breus
textos propiciatoris relacionats amb la utilitat del
bany i amb els seus perills, com ara relliscades, talls
de digestió i petits accidents. Tampoc no se’n pot
descartar la relació amb una invocació precisa a la
divinitat d’Isis, en el marc de les imprescindibles
ablucions i banys propiciatoris, invitant els usuaris
a aturar-se davant la petjada de la mateixa divinitat:
«ante ipsa Deae vestigia». Independentment del
significat i de la funció, es devia tractar amb tota
seguretat d’un element encastat al terra d’alguna de
les habitacions de les termes (fig. 13c).
Fig. 12. Fragments dels marbres que decoraven i revestien les
parets de les termes d’Ilerda.
Les termes d’Ilerda. Un model repetit en altres
ciutats de l’Imperi
Tant les dimensions com els acabats dels banys
públics ens indiquen que Ilerda va viure un dels
seus millors moments a començament del segle
ii n. e. (fig. 15). Eren uns banys costosos de construir
i mantenir, finançats per una cúria municipal
formada per unes elits urbanes reflectides en el
registre epigràfic de la ciutat.
Els banys de la ciutat d’Ilerda reprodueixen un
model força conegut en altres ciutats de l’Imperi,
caracteritzat per l’existència d’una gran palestra
i un cos de bany construït sobre un eix lineal
(frigidarium, tepidarium, caldarium), amb una única
possibilitat de circulació, normalment envoltats de
botigues (tabernae) i localitzats en àrees d’intens tràfec
comercial.
Malgrat que en època romana no van existir mai
dos edificis completament idèntics, el model
utilitzat a Ilerda recorda les termes Estabianes i
del fòrum, a Pompeia, o les del fòrum d’Herculà,
construïdes al segle i a. n. e. A la centúria següent
trobem edificis semblants a Pompeia (termes

127
Centrals), Òstia (termes de Neptú) o Sant Bertran
de Comenge (termes del Nord), i a la Germània,
els banys de Kempten i Xanten, del segle ii n. e.
Sens dubte l’edifici que millor recorda, en forma,
distribució i dimensions, el d’Ilerda són les termes
del nord de la ciutat de Volúbilis (Mauritània),
construïdes entre el 60 i el 80 n. e.

Una llarga història?

Determinar l’evolució i la continuïtat d’un

edifici d’aquestes característiques, saquejat
sistemàticament, és molt complex, ja que només
se n’ha pogut reconèixer un seguit de reformes
tardanes relacionades amb la piscina del caldari.
La desaparició física i definitiva de l’edifici,
provocada per l’extracció dels blocs de pedra dels
seus fonaments, no degué tenir lloc fins al segle xiii.
Seria llavors quan el paviment del frigidari serviria
de base als murs de les cases cristianes i la natatio
es compartimentaria en envans que transformarien
el seu interior en dipòsits on es durien a terme
activitats fabrils. Un saqueig tan tardà dels
fonaments de les termes, el fet que el nivell de la
ciutat s’hagi mantingut invariable durant tants
segles i la constatació que sobre la superfície dels
banys no es va produir cap intervenció constructiva
d’època andalusina podrien indicar-nos que l’edifici
havia estat aprofitat, no sabem de quina manera,
per allotjar els banys àrabs de la Magdalena, que
diversos documents notarials dels segles xii i xiii
localitzen en un lloc proper a l’església romànica
de Santa Maria Magdalena (INT-90), situada a pocs
metres dels banys romans.

128
Vista aèria de l’excavació de les termes durant la campanya de 2008.
Les termes públiques de Iesso
L’arqueologia ens ha donat també informació
substancial de les termes públiques de la Iesso
romana. Estaven situades en una de les insules
del nord de la ciutat, a l’oest del cardo minor 2, i les
restes conservades, que es poden visitar al Parc
Arqueològic de Guissona, evidencien la presència
d’un conjunt termal arqueològicament complicat
però molt representatiu de l’evolució històrica i
urbanística de la ciutat.
Cal advertir que aquest conjunt termal no ha es-
tat encara excavat totalment. La seva presència
en aquest punt del jaciment es va descobrir entre
els anys 1975 i 1976, en una excavació limitada que
després no va tenir continuïtat fins que, el 2003,
ja constituït el Parc Arqueològic, es va començar
a excavar en extensió amb successives campanyes
Josep Guitart, Núria Padrós i David Castellana1
que van permetre posar al descobert bona part de
l’edifici termal i algunes de les seves instal·lacions
annexes (vegeu imatge d’encapçalament). Faltava,
però, l’excavació d’una part molt cabdal a l’extrem
sud-est de l’edifici, on hi ha les restes de bona part
de les sales calentes de les termes, però que tenia
a sobre un cobert modern que no s’ha pogut ender-
rocar fins ara. L’excavació en curs d’aquesta part,
iniciada el 2018 i encara no conclosa completament
en el moment de redactar aquestes ratlles, permetrà
de ben segur fer encara alguna nova precisió sobre
aquesta part tan substancial (fig. 1). En qualsevol
cas, però, les restes descobertes fins avui són prou
significatives per intentar una primera interpretació
de com eren aquestes termes públiques, que van
estar en ús durant més de dos segles, i com van anar
evolucionant en el transcurs dels anys.
129
 encreuaments de murs i als marcs de les portes d’arc
de mig punt.

Aquestes primeres termes es van col·locar just

a l’angle sud-est de l’insula. L’edifici termal tenia
una extensió de prop de 290 m2, amb una planta
rectangular de 18,20 x 15,90 m. S’ha assenyalat que
a l’oest de l’edifici podria haver-hi el pati-palestra
de les termes, però aquest espai està ocupat per
Fig. 1. Vista aèria de la part calenta de les termes excavada a les una fassina construïda al principi del segle xx, que
campanyes de 2018-2019.
impedeix confirmar aquesta hipòtesi, d’altra banda
molt versemblant si tenim en compte que la palestra
Efectivament, una primera constatació que es
era ja un element gairebé indispensable en les
desprèn amb claredat dels treballs fets fins ara és
termes d’aquesta època, que feien també la funció de
que van tenir diverses fases evolutives que van
gimnàs.
anar millorant-ne les prestacions i canviant-ne
l’aspecte i les dimensions. A les ciutats romanes
En la distribució interna d’aquest primer edifici
era habitual que aquest tipus d’edifici públic fos
termal (fig. 2) destaca una gran sala circular de 6 m
objecte de remodelacions successives, ja que, pel
fet que usaven quotidianament el foc i l’aigua per
desenvolupar la seva funció, les instal·lacions tenien
un desgast important i calia mantenir-les i moltes
vegades també renovar-les.

A Iesso tenim bàsicament unes primeres termes de

dimensions relativament modestes, construïdes a la
primera meitat avançada del segle i a. n. e. (fase 1).
Aquestes termes van ser remodelades i ampliades
considerablement al cap d’uns anys, a mitjan segle
i n. e. (fase 2), i finalment, ja al segle ii n. e., van
tornar a ser transformades i en part enderrocades
per aixecar-hi un nou edifici termal més monumen-
tal que, malgrat tot, reaprofitava encara algun dels
elements anteriors (fase 3) (Guitart et al. 2009; Gui-
tart et al. 2011: 149-186).

Fase 1: les termes d’època republicana

(segle i a. n. e.)

L’edifici primigeni d’aquestes termes públiques

era una obra molt sòlida, construïda amb una
tècnica molt acurada que combinava l’opus
caementicium amb un opus incertum, molt regular
i força ben escairat en els paraments principals,
i amb la utilització de grans carreus en els punts
més sensibles de l’edifici, com als angles, als Fig. 2. Planta esquemàtica del primer edifici termal: fase 1.

130
Fig. 3. Detall del fragment de paviment conservat de la fase 1 a
la sala núm. 4, possible frigidari de les primeres termes.
de diàmetre (fig. 2, núm. 4), que comunicava cap
a l’oest, mitjançant una petita porta de 0,70 m
d’amplada, amb una sala rectangular de 6,10 m de
llargada per 4,30 m d’ample (fig. 2, núm. 3), que a
la vegada donava, mitjançant una àmplia obertura
de 3,60 m, a una altra petita sala rectangular de la
mateixa amplada i només 2,80 m de llargada (fig.
2, núm. 2). Cap al sud, la sala circular donava a la
primera sala calenta mitjançant una porta d’arc
de mig punt, que es conserva fins a la primera
dovella de l’arc. L’amplada de la porta és també de
0,70 m, com la que donava cap a l’oest, que molt
probablement era també d’arc de mig punt, i el punt
més alt de l’arc ateny 1,62 m des del paviment. És a
dir, una porta mínima per tal de preservar al màxim
la temperatura de les sales calentes, que en aquest
primer edifici serien escalfades encara amb brasers.
L’articulació interna d’aquest espai al sud de la
sala circular no la podem precisar de moment, ja
que al damunt hi tenim el paviment de la fase 2, i
a sobre d’aquest, les suspensurae de la fase 3, però
en qualsevol cas els sondeigs efectuats permeten
afirmar que era una sala rectangular de 7,70 x 6 m
(fig. 2, núm. 5). Aquest espai comunicava cap a l’oest
amb una altra sala rectangular de 6,10 x 4,30 m (fig. 2,
núm. 6), al sud de la qual n’hi devia haver una altra
amb el seu paviment a una cota 0,70 m més alta
que totes les anteriors, i que segurament donava
directament al carrer, a un decumanus que limitava
les termes pel sud (fig. 2, núm. 8).
Fig. 4. Vista de la claveguera de desguàs de les termes de la
fase 1.
Totes les sales que hem pogut documentar,
excepte la núm. 8, estaven pavimentades amb
una certa sofisticació, amb una base feta amb la
tècnica de l’opus signinum sobre la qual es disposava
el paviment pròpiament dit a base de peces
ceràmiques de les quals l’excavació ha documentat
diversos vestigis. A les sales 2, 3 i 4 aquestes peces
eren de forma romboidal, de 16 cm de llargada
màxima. A la sala circular s’ha pogut observar que,
d’aquestes peces, unes eren de color groc pàl·lid i
d’altres, de color vermellós, de tal manera que la
seva combinació devia donar una certa policromia
al paviment i traçar motius geomètrics, dels quals
no podem precisar les formes atesa l’escassetat
de les peces trobades in situ (fig. 3). En canvi, per
al paviment de la sala 6 es va utilitzar la típica
disposició de l’opus spicatum, amb peces ceràmiques
rectangulars de 8,3 x 4,8 cm i 2,3 cm de gruix.
Cal mencionar també la potent claveguera
construïda al mateix moment que les termes, que
transcorria adossada a la façana oest del cardo 2,
connectada als desguassos de l’edifici termal (fig. 4).
En el dibuix de la planta d’aquest conjunt termal
hi hem incorporat la hipòtesi de la palestra a l’oest
de l’edifici, amb una longitud total de 36,80 m,
partint del supòsit que el pati-palestra s’estenia fins
a ocupar tota l’amplada de l’insula, encara que no en
tinguem, per ara, cap evidència explícita (fig. 2, núm. 1).
Probablement l’entrada a les termes es feia del
131

Fig. 5. Dues perspectives de la
restitució interpretada en 3D
de les primeres termes de Iesso,
segle i a. n. e.
decumanus al pati-palestra, i des d’aquest, cap a
l’edifici termal per un vestíbul (sala núm. 2), que
donava directament a la sala 3, que pot interpretar-
se com l’apodyterium (vestidor) de les termes, que
a la vegada comunicava amb la sala circular, que
possiblement feia les funcions de frigidarium a l’edifici
termal d’aquesta fase. Des d’aquesta sala circular,
fent un gir de noranta graus, s’entrava cap al sud,
on hi devia haver les sales calentes de les termes:
el tepidarium i el caldarium (sala núm. 6). El tepidari,
que ocupava la sala núm. 5, amb els seus 47 m2, era
la sala més gran de les termes i gairebé doblava
la superfície del caldari, que mesurava 26 m2. En
unes termes com aquestes, que encara no havien
incorporat el sistema de calefacció amb hipocausts
i on la temperatura s’havia d’aconseguir només amb
brasers i amb la proximitat al forn, era lògic que les
dimensions del caldari fossin encara relativament
reduïdes.
Els forns de les termes estaven situats a l’espai núm.
7, on s’han conservat les restes de la base d’un dels
forns situat al nord d’aquest espai, contigu a la
132
sala del caldarium. És possible que la sala núm. 8 i
l’espai núm. 9 formessin part de la zona de servei
relacionada amb el funcionament dels forns, i com
a possible magatzem de combustible, amb connexió
directa amb l’exterior.
Així doncs, malgrat les incerteses que tenim encara
respecte a aquestes termes, es prefigura una
distribució clàssica que va adoptar el model que en
la bibliografia sobre termes s’ha anomenat «planta
amb sales paral·leles i itinerari retrògrad» (Krenker
et al. 1929; Nielsen 1990: vol. II, 51-52; Gros 1996: 389,
fig. 439).
L’excavació estratigràfica ha permès establir la
cronologia del moment de construcció d’aquestes
primeres termes a la primera meitat segle i a. n. e.
i ha mostrat també com el bastiment d’aquest
equipament va comportar l’enderroc de cases més
antigues, que ocupaven prèviament aquest lloc. Es
tracta, doncs, d’un conjunt termal construït no en el
moment inicial de la ciutat, sinó uns anys després,
entre el 70 i el 50 a. n. e., per a la segona o la tercera
generació dels seus habitants, que es dotava amb
un equipament cada vegada més indispensable per
a qualsevol ciutat romana; un edifici que seguia el
model que s’havia creat a Itàlia al segle ii a. n. e.,
però que no incorporava encara el sistema de
calefacció a base de paviments hipocausts, una
tècnica que s’havia desenvolupat a la Campània a
partir dels primers anys del segle i a. n. e., com ens
mostren molt bé les termes de Pompeia d’aquesta
època, però que no es generalitzaria fins a les
darreres dècades del segle i a. n. e. Aleshores sí, en
època d’August, qualssevol noves termes públiques
incorporaven aquest sistema de calefacció, no ja
només a Itàlia, sinó a les províncies allunyades de
la capital. En són un bon exemple les termes de
Glanum, al sud de les Gàl·lies, a l’actual Provença,
que es daten del segon terç del segle i a. n. e., que
ja tenen hipocaust al tepidari i al caldari (Rolland
1952), i les de Conímbriga, a Portugal, a l’extrem
occidental de l’Imperi, que són d’època d’August i
tenen també tepidari i caldari amb suspensurae i dos
forns per escalfar el conjunt (Alarçao, Etienne 1977: 48
i s.).
Fig. 6. Rasa prospectiva sota el nivell de circulació de l’apoditeri de la fase 2, on es veuen restes dels edificis enderrocats per
l’ampliació de les termes de la fase 2.
Les termes de Iesso, en la seva fase inicial, tant per
la seva antiguitat com per les seves característiques,
formen part de l’interessant petit grup de termes
romanorepublicanes ben documentades al conventus
Tarraconensis, al costat de les termes de Valentia
(Marín, Ribera 2010) i de les de Ca l’Arnau, a Cabrera
de Mar (Martín 2002), ambdues del segle ii a. n. e., i
de les termes de Betulo (Guitart 1976: 61-78; Guitart,
Padrós 1990: 169-172), que, com les de Iesso, són
ja d’entrat al segle i a. n. e. Totes segueixen aquell
model ja configurat de termes romanes, però que
encara no utilitzen el sistema de calefacció amb
hipocaust a les seves sales calentes. Es tracta d’un
conjunt de termes que són un dels testimonis més
palpables de la romanització molt primerenca i
profunda d’aquestes contrades (fig. 5).
Fase 2: ampliació, reforma i modernització
de les termes (segle i n. e.)
Aquesta segona fase, que l’arqueologia ens data
a mitjan segle i n. e., va suposar una important
reforma que va canviar profundament tot el
complex termal i va comportar una ampliació
considerable cap al nord i cap a l’oest, possiblement
ocupant gairebé la totalitat de l’insula i també el
carrer (el cardo 3) que la limitava per l’oest, i que va
ser ocupat aleshores per l’ampliació de la palestra i
pel pati enjardinat del nou conjunt termal.
Un segle després de la seva construcció, aquelles
primeres termes de Iesso havien quedat petites i
força antiquades. Un dels aspectes més evidents
133
 arquitectònica, però el van adaptar tot reformant-
ne profundament l’interior per instal·lar-hi quasi
exclusivament les noves sales calentes degudament
posades al dia. L’apoditeri i el frigidari es van
desplaçar cap a l’ampliació, al nord, on es van
construir de nou i molt més espaiosos.

A la figura 8 s’hi reprodueix esquemàticament la

Fig. 7. Restes d’una casa i part d’un carrer amb la seva clave-
guera, amortitzats i recoberts sota el pati-palestra de les ter-
mes ampliades en la fase 2.
d’això era sens dubte el seu sistema de calefacció.
Com apuntàvem més amunt, ja des de l’època
d’August el sistema de calefacció a base de
paviments hipocausts s’havia generalitzat per a
les termes públiques, i a més, a partir d’aleshores,
el sistema es va anar perfeccionant i es va fer
cada vegada més eficient. Els iessonienses devien
ser ben conscients que les seves termes havien
quedat obsoletes. A més, la ciutat s’havia anat
desenvolupant i s’havien adoptat ja altres
innovacions. Així, per exemple, hi ha evidències
per deduir que en època de Tiberi la ciutat tenia ja un
aqüeducte que permetia una gestió molt més eficaç de
l’aigua corrent. I molt probablement la notable ampliació
de les termes ens indica també que la ciutat devia haver
crescut en població i en riquesa i nivell de vida.
planta de les noves termes, on hem reenumerat
els diversos àmbits en funció de l’itinerari termal
derivat de la nova estructuració. Si ens centrem,
en primer lloc, en la part calenta, l’arqueologia
ha documentat molt bé com la reforma de l’antic
edifici termal va comportar enlairar-ne tot el nivell
de circulació uns 0,80 m respecte de la cota dels
paviments originaris de la fase 1. Aquest aixecament
va permetre dotar aquestes sales de paviments
hipocausts.
El nou caldarium (fig. 8, núm. 7) abastava l’espai de
l’antic caldari més el de l’anterior apoditeri, amb
una longitud resultant de 9,10 m de llargada per
6,10 m d’amplada, i amb una superfície útil de prop
de 56 m2. Aquesta major amplitud de la sala era
ara possible, ja que el nou sistema de calefacció,

Aquesta ampliació va comportar l’enderrocament

d’una bona part del barri de cases que havia ocupat
aquesta insula des de les primeres dècades de la
ciutat. Els sondeigs arqueològics fets per sota dels
nivells de circulació de les termes han documentat
per a aquest barri preexistent una fase de cases
republicanes de la primera meitat del segle i a. n. e.
i també reformes importants fetes els primers anys
de l’època imperial, en temps d’August (Guitart et
al. 2015: 167-172) (fig. 6 i 7).

Les noves termes van reutilitzar l’edifici termal Fig. 8. Planta de les termes remodelades i ampliades en la fase
primigeni i va conservar-ne la sòlida estructura 2 (mitjan segle i n. e.).

134
Fig. 9. Vista de la sala circular el 2004, després de la seva des-
coberta. Encara té, a sobre, els carreus, abocats quan va ser
amortitzada en la fase 3; al fons a la dreta, la porta de la fase
1 tapiada, i a l’esquerra, la nova porta oberta en la fase 2, que
donava al tepidari.
molt més eficient, assegurava poder assolir una
temperatura elevada malgrat l’ampliació. La seva
distribució interna no podem precisar-la, ja que a
sobre hi ha diversos elements de la fase 3, la qual
cosa només ha permès veure alguns punts concrets
i limitats d’aquesta sala, encara que suficients per
constatar la presència de moltes de les seves pilae.
Malgrat tot, es pot deduir que la situació de l’alveus,
o piscina d’aigua calenta, havia de ser a l’angle nord-
oest de la sala, tal com sembla suggerir la claveguera
que devia recollir-ne el desguàs natural.
El nou tepidarium (fig. 8, núm. 6) estava situat al
mateix lloc que el de les primeres termes, amb el
paviment aixecat també 80 cm respecte a l’anterior
i sostingut amb pilae per disposar-hi a sota el
corresponent hipocaust, com s’ha pogut comprovar
amb la darrera excavació practicada el 2019 en
aquesta part de l’edifici termal.
La remodelació va incloure també el praefurnium
(fig. 8, núm. 9), que es va ampliar cap al nord, va
incorporar l’espai de l’antic vestíbul i va modernitzar
els forns per escalfar i abastar aquelles sales calentes
de les termes renovades.
A la sala circular de l’antic frigidari es va aixecar
també el nivell de circulació però sense fer-hi
hipocaust, sinó que simplement es va emplenar
Fig. 10. La sala circular amb el seu paviment i el banc de pedra
adossat al mur. A sobre, la coberta que la protegeix des de
2011.
amb pedres i terra compactada i, al damunt, s’hi va
col·locar un nou paviment d’opus signinum de molt
bona qualitat, que s’adossava al mur amb la típica
vora de mitja canya.
Prèviament a aquest aixecament del nivell es va
tapiar la porta que havia comunicat aquesta sala
amb l’apoditeri de la fase 1. Aquest tancament es va
fer molt acuradament, amb petits carreus de pedra
lligats amb morter, que arrenquen des de la solera
del paviment anterior. També es va tapiar l’altra
porta d’aquesta sala que havia comunicat amb el
tepidari; la comunicació amb el nou tepidari es faria
a partir d’aleshores per una nova porta, oberta a
l’extrem oriental de la paret comuna (fig. 9).
Als costats nord i est d’aquesta sala circular s’hi va
construir un banc de pedra d’uns 40 cm d’amplada
adossada a la paret (fig. 10), i es va obrir una nova
porta cap al nord, per tal de comunicar amb les
noves dependències de la gran ampliació de les
termes. Aquesta porta donava directament al nou
frigidarium (fig. 8, núm. 4), que es disposava en un
ampli espai rectangular i allargat de gairebé 134 m2,
pavimentat amb opus signinum i singularitzat per
la presència d’una piscina d’aigua freda adossada
al mur de l’antic edifici termal. Les dimensions
d’aquesta piscina rectangular eren relativament
notables: 4,80 x 3 m, i amb poc més d’1 m de
135
Fig. 11. Vista presa el 2004 del frigidari de la fase 2. A l’esquerra,
les restes de l’atri tetràstil; a la dreta, la piscina d’aigua freda
que té a sobre una claveguera de la fase 3, que va trencar una
part de les seves parets. Hi veiem també, a dalt a la dreta, les
restes de l’alveus del caldari de la fase 3.
profunditat, amb solera d’opus signinum i parets amb
revestiment hidràulic de molt bona qualitat.
Una peculiaritat original i creativa d’aquest
frigidari és que quedava dividit en dos ambients
diferenciats, ja que la seva meitat oriental tenia
la disposició d’un atri tetràstil amb un compluvi
central de 2,50 m de costat que devia donar llum
i ventilació a aquesta part de la sala (fig. 11). En el
seu paviment s’hi marca clarament, amb pedres
allargades encaixades al signinum, l’estructura
de l’atri, així com l’empremta de les columnes
que sostenien el compluvi. Al lloc on corresponia
l’impluvi, un forat de desguàs recollia les aigües i les
canalitzava mitjançant una claveguera que corria
cap a l’oest per sota del paviment de la sala; aquesta
claveguera s’estenia també fins a la sala circular, on,
al paviment, al costat de la porta, hi havia un altre
forat de desguàs. Aquest embornal segurament ens
indica que les sales calentes i també la sala circular
estaven preparades perquè sobre els seus paviments
calents hi pogués circular una fina capa d’aigua que
mantindria la humitat necessària per a l’ambient
d’aquestes estances.
La gran sala del frigidari donava a un pati obert
que s’estenia fins a 26 m cap a l’oest i estava
travessat per les clavegueres de les termes, que ara
136
Fig. 12. Planta de les termes en la fase 2, amb la incorporació
del pati-palestra (núm. 1) i les clavegueres que desguassaven
les termes en aquesta fase.
desguassaven vers l’oest (fig. 12); només la piscina
del frigidari seguia connectant directament amb la
claveguera del cardo 2 de la primera fase. D’aquest
pati només en podem documentar l’extrem nord,
ja que al sud hi tenim l’edifici construït als primers
anys del segle xx i que avui conté el museu. A la
planta esquemàtica que presentem d’aquesta fase
de les termes hi hem projectat hipotèticament la
mateixa amplada de l’edifici termal, encara que és
força probable que no s’estengués tant cap al sud-
oest.
Al costat nord d’aquest pati, que devia fer les
funcions de palestra (fig. 8 i 12, núm. 1), i tocant
a l’edifici termal, hi tenim les restes molt ben
conservades de la natatio de les termes (fig. 8 i 12,
núm. 10): les seves dimensions interiors en planta
són de 9,35 x 6,30 m, i tenia una profunditat
màxima d’1,20 m. Dues escales de cinc graons,
construïdes amb carreus de pedra, permetien als
banyistes accedir còmodament a l’interior d’aquesta
piscina descoberta. La seva construcció va ser molt
acurada i buscava una solidesa considerable: els
seus fonaments mesuren fins a 1,30 m d’amplada i
Fig. 13. La natatio en curs d’excavació el 2007. Algunes de les peces que coronaven la vora es van trobar a l’interior, on devien
caure.
tenen una base de grans carreus a sobre dels quals
es van aixecar les parets amb opus caementicium
fins al seu coronament, damunt del qual anaven
col·locades grans peces allargades de pedra tallada,
que decoraven la vora amb un punt rodó (fig. 13).
També és una peça notable el desguàs de la natatio
situat al seu angle nord-oest: és una gran peça de
plom amb dos forats sobreposats, que permetien
buidar-la completament obrint-los tots dos, o bé,
obrint només el superior, deixar uns centímetres
d’aigua al fons de la piscina.
A l’extrem oest del pati-palestra, una porta donava
accés a un espai que, per la disposició de les
clavegueres, podem interpretar com les latrines de
les termes (fig. 12, núm. 11). En aquest punt hi confluïen
els desguassos de l’edifici termal, utilitzats aquí, sens
dubte, per facilitar la higiene d’aquest servei.
A l’edifici termal, al nord del frigidari, l’excavació hi
ha documentat encara dues sales més (fig. 8, núm.
2 i 3), ambdues rectangulars i de mides idèntiques:
7,80 x 5 m. Són també de construcció sòlida; els seus
murs tenen un fonament de carreus sobre els quals
s’aixecaven els murs en pedra més petita lligada
amb morter de calç. No estaven pavimentades
amb opus signinum com les de la resta de l’edifici
termal que hem descrit, i s’ha interpretat que
podrien haver estat pavimentades amb fusta. Més
al nord d’aquestes sales, l’excavació només n’ha
extret el nivell superficial; sembla que hi tindríem
altres dependències de les termes, però caldrà esperar
completar l’excavació per precisar-ho (fig. 8, núm. 12).
Si observem la planta esquemàtica de la figura 9,
podem seguir la distribució bàsica del circuit termal:
segurament l’entrada continuava essent pel sud,
des del decumanus cap al pati-palestra, ara bastant
137
Fig. 14. Restitució en 3D de les
termes de la fase 2. Vista des del
nord-oest.

Fig. 15. Restitució en 3D de les termes de la fase 2. Vista des

del sud-est.

Fig. 16. Restitució en 3D de les termes

de la fase 2. Vista des de l’oest.

138
més gran i amb l’esplèndida natatio situada a l’angle
nord-est; és a dir, molt ben orientada per aprofitar
el sol la major part del dia i especialment a la tarda.
És possible que a la part meridional d’aquest pati-
palestra, hi hagués altres dependències relacionades
amb l’entrada i amb les activitats d’oci i de serveis
del complex.
Cap a l’est, just al costat de la piscina descoberta, hi
havia l’entrada a l’edifici termal, que donava a una
primera sala que tenia la funció de frigidari (núm.
1), amb una piscina d’aigua freda de dimensions
relativament notables i amb una part de la sala
disposada en forma d’atri tetràstil, que potser podia
tenir també eventualment la funció de palestra
interior. Cap al sud una porta estreta donava
pas a la sala circular (núm. 5), l’antic frigidari de
les termes a la primera fase, que ara devia fer
simplement la funció d’estança de transició cap a
les sales calentes: el tepidari (núm. 6) i el caldari
(núm. 7), que havien estat ampliats i remodelats,
dotant-los amb el sistema de calefacció amb doble
paviment hipocaust que s’escalfava des dels forns
situats a l’espai contigu (núm. 9). L’apoditeri de les
termes estava situat probablement a les estances al
nord del frigidari (núm. 2 i 3).
Al nord de la natatio i del pati-palestra sembla que
s’hi va adequar un ampli espai obert amb jardins
que possiblement ocupava tota la resta de l’insula
(fig. 12, núm. 13). Se n’ha excavat només una petita
part que ha permès constatar que aquí, una
vegada enderrocades les cases del barri anterior a
l’ampliació de les termes, es va rebaixar el terreny,
que va quedar sistematitzat a una cota més baixa
que el pati-palestra. Al costat oest d’aquest espai,
l’arqueologia hi ha documentat les restes d’una sèrie
d’estanyols que en reforcen la interpretació com una
zona enjardinada i d’esbargiment per als usuaris
de les termes, que devia estar connectada amb
altres dependències encara no excavades al nord de
l’edifici termal (fig. 12, núm. 12) (Guitart et al. 2015:
171, fig. 17).
És clar que l’estructura i la distribució de les termes
en aquesta segona fase van estar condicionades pel
Fig. 17. Restes dels hipocausts i pilae de les sales calen-
tes de les termes de la fase 3.
fet mateix de no ser unes termes de nova planta,
sinó l’ampliació d’un edifici termal més antic, del
qual es va voler aprofitar l’estructura arquitectònica
bàsica, construïda en el seu moment amb molta
cura i amb una notable solidesa. L’ampliació, amb
les noves dependències i els diferents espais de
serveis, va haver d’adaptar-se a aquesta voluntat
de reaprofitament. A la planta de les noves termes
no hi hem de buscar la importació d’un model
de disposició termal, sinó més aviat una creació
generada in situ, però incorporant-hi les innovacions
tècniques que els complexos termals havien anat
desenvolupant, estandarditzant i estenent cap a les
províncies occidentals de l’Imperi, sobretot a partir
de l’època d’August. En les figures 14 a 16 podem veure
diverses perspectives d’una possible restitució en 3D de
les termes en aquesta segona fase.
Fase 3: la monumentalització de les termes
(segle ii n. e.)
L’excavació ha proporcionat també diverses
restes que ens indiquen que les termes van
tenir encara una tercera fase, que va conservar
sense modificacions la palestra amb la natatio
construïda a la segona fase, però que va transformar
substancialment l’edifici termal.
Malauradament, d’aquest tercer edifici termal en
queda poca cosa conservada com a conseqüència de
l’arrasament de les ruïnes antigues més superficials,
139

Fig. 18. Restes de l’alveus del caldari de les termes de la fase
3. A la dreta, la rasa de fonamentació que deixa a la vista les
suspensurae del caldari de la fase 2, i a sobre, les del caldari de
la fase 3.
segurament primer per aprofitar-ne la pedra en la
construcció de la Guissona medieval i moderna,
i després per convertir la zona de l’actual Parc
Arqueològic en camps de cultiu.
Sabem, però, que les noves termes van tornar a
aixecar els seus paviments respecte als de la fase 2,
i que els vestigis que en queden són només restes
d’elements situats per sota d’aquest nou nivell de
Fig. 19. Vista de les restes del tepidari de la fase 3. Al fons, el pou d’època moderna que va escapçar una part del mur sud d’aques-
ta sala.
140
circulació, que estava a una cota més alta que la
superfície dels camps de cultiu en el moment de
començar les excavacions; és a dir, que els seus
paviments van ser totalment destruïts per l’acció
antròpica medieval i moderna.
D’aquests elements conservats, els més significatius
són les restes del tepidarium, el caldarium i el
praefurnium, situats al mateix lloc que els de la fase 2
i reaprofitant encara part de l’estructura originària
de l’antic edifici termal. No en queda res, dels seus
paviments, però sí de les pilae que els sostenien en
els hipocausts del caldari i el tepidari, i que estan
relativament conservades (fig. 17).
El tepidari tenia les mateixes dimensions que
els anteriors, però el caldari es va eixamplar
considerablement, fins a arribar a la façana sud,
amb una superfície que superava els 87 m2. A l’angle
nord s’hi ha conservat també la part inferior del
que seria l’alveus o piscina d’aigua calenta d’aquest
caldari, que té forma quadrada i 3 m de costat. El
seu desguàs donava a la mateixa claveguera que ja
funcionava des de la segona fase (fig. 18).
Fig. 20. Vista aèria de l’excavació el 2008. Són notòries les restes de les termes de la fase 3: la claveguera que se superposa a la
piscina del frigidari anterior; a dalt a la dreta, l’alveus del caldari, i les trencadisses fetes per les noves i potents fonamentacions.

En aquestes dues sales calentes s’hi va introduir una

innovació tècnica que s’havia començat a utilitzar ja
en època d’August i que feia més eficient el sistema
de calefacció, ja que permetia escalfar no només
els paviments, sinó també les parets de les sales.
Això s’aconseguia amb el sistema de la concameratio,
recobrint els murs amb una doble paret amb cambra
d’aire que connectava directament amb l’hipocaust.
Això permetia que aquestes sales poguessin assolir
temperatures elevades, especialment el caldari,
que per la seva proximitat al forn podia fins i tot
superar els cinquanta graus. L’excavació ens ha
proporcionat nombrosos materials constructius,
entre els quals rajoles parietals i bobines ceràmiques
utilitzades en la construcció de la concameratio, que
ens documenten clarament la utilització d’aquestes
tècniques en la nova remodelació de les termes de
Iesso (fig. 19).

De la resta de l’edifici termal, que s’estendria per on

Fig. 21. Planta que remarca les restes conservades de les
hi havia la segona fase, la sala circular, el frigidari termes de la fase 3. En línia fina, la planta de la part ja
i l’apoditeri, no se n’ha conservat pràcticament res, enderrocada de l’edifici termal de la fase 2.

141
 només les restes d’una claveguera que passava
per damunt de la piscina de l’anterior frigidari,
que destruïa, en part, alguna de les seves
parets, i uns escassos vestigis dels robustos
fonaments d’una nova construcció que
substituïa les sales anteriors, les quals, pel que
sembla, van ser completament enderrocades
(fig. 20). També d’aquest moment és la
instal·lació d’una canonada de plom per a
aigua corrent, conservada en un tram de 35 m,
que es va col·locar mitjançant una rasa que va
trencar el paviment d’opus signinum del frigidari
de la segona fase (fig. 11).

En qualsevol cas, serà difícil, si no impossible,

que es pugui arribar a aconseguir una visió de
conjunt de la planta de les termes d’aquesta
fase, però és clar que els indicis conservats,
encara que escassos, i sobretot les restes dels
potents fonaments construïts de nou fan
pensar que aquestes darreres termes devien
superar en monumentalitat arquitectònica les
anteriors (fig. 21).

Pel que fa a la seva cronologia, cal situar-

les en els primers anys del segle ii i serien,
per tant, contemporànies de les termes
d’Ilerda, construïdes també en aquestes
mateixes dates. Una coincidència que molt
probablement no és casual, sinó que és un
signe més que ens permet entreveure una
conjuntura política i econòmica favorable a
les nostres ciutats de Ponent, en el moment
en què s’entronitzava a Roma la dinastia
imperial dels Antonins amb els seus primers
emperadors, Trajà i Adrià, de procedència
hispànica. En el moment d’entrar en premsa
aquest volum ja hi ha disponible amb àmplia
il·lustració: Guitart, Padrós, Castellana,
2023.

Nota 1: Planimetria i interpretació 3D: Institut Català d’Arqueologia

Clàssica. Autors: Josep Guitart, Josep Ma Puche i Ivan Fernández.

142
VI
Aigua, carrers
i sanejament públic

143
144
Els carrers de Iesso coneguts, amb els trams excavats ombrejats en vermell. Marcada amb un rectangle vermell, la ubicació de
l’encreuament del cardo i el decumanus republicans; a l’esquerra, dues imatges d’aquest cardo: a dalt, la capa de pedres de drenatge
(UE 1107) i la seva claveguera més antiga (UE 1175); a baix, la meitat est del carrer, amb la façana oriental (UE 478), el paviment
augustal, de graves (UE 953), i la nova claveguera (UE 955), amb la reparació de terres de la seva rasa d’introducció (UE 954).
(Imatges: Equip Iesso). Fig. 2.

La ciutat romana: els carrers i l’aigua Núria Romaní

Els carrers i l’aigua van tenir un paper essencial dins
l’urbs romana. Podem considerar que van ser dos
dels seus pilars fonamentals, sense els quals, en
certa manera, la ciutat no seria ciutat.
Són els carrers que converteixen un conjunt
d’edificis en un nucli urbà, els que interconnecten
i donen sentit global a cadascuna de les
construccions individuals de la ciutat. El carrer
va més enllà de ser un indret buit entre solars
construïts; igual que la resta d’edificis, té unes
propietats constructives i uns components que el
caracteritzen, que evolucionen i que es transformen
al llarg del temps. A més, també és un bon lloc on
estudiar l’aigua urbana, ja que pel seu subsol és
per on circula bona part dels serveis que permeten
no només subministrar aigua als diferents barris
de la ciutat, sinó també eliminar-la un cop usada,
mitjançant xarxes de clavegueram subterrànies.
Des d’aquest punt de partida, abordem una breu
aproximació als carrers i a l’aigua, tant la de consum
com la de rebuig, a les ciutats romanes de Ponent.
Tot i que aquest és encara un aspecte poc conegut
a Ilerda, Aeso i Iesso, mirarem d’explicar, a partir
d’aquests exemples, com era, com s’organitzava i
quins serveis tenia la xarxa de carrers d’una ciutat
romana.
Els carrers a les ciutats romanes de Ponent:
les evidències arqueològiques
Les tres ciutats de les quals tractem van fundar-se
ex novo entre finals del segle ii a. n. e. i el primer
quart del segle i a. n. e. (Guitart 1994; Garcés, Reyes
2014: 116), amb recintes emmurallats irregulars

145

Fig. 1. Carrers identificats i excavats a Aeso: el decumanus maximus, fossilitzat a l’actual carrer Soledat, i els dos trams excavats
de dos decumani més: a l’hort del Fideuer (1) i a la domus dels Antonii (2). (Planimetria i imatge 1: T. Reyes; imatge 2: E. Revilla i
G. Llompart)
però amb un urbanisme de tendència ortogonal.
És especialment marcat en els casos de Iesso i
Aeso, en què la topografia de l’indret on s’assenten
va permetre estendre de manera força uniforme
una xarxa de cardines i decumani distribuïts en
graella. Aquests carrers són més coneguts en el
cas de Iesso però, malauradament, poc explorats
a Aeso. De fet, una de les vies més ben definides
de la Isona romana és el seu decumanus maximus,
identificat per la seva fossilització en l’actual traçat
del carrer Soledat (Garcés, Reyes 2014: 108), però
que, paradoxalment, no ha estat mai intervingut
arqueològicament. Transcorre nord-est sud-oest,
resseguint l’eix llarg de la ciutat i connectant els
dos extrems més allunyats de la muralla. També
es coneixen dos petits trams més de carrers
secundaris, en aquest cas arqueològicament: un
petit carreró paral·lel al decumanus maximus que
donava accés a una possible domus, erigida en
època flàvia sobre l’antiga muralla republicana
enderrocada, quan la ciutat s’amplia cap al sud-oest
(Equip Prama 1993; Garcés, Reyes 2014: 134) (fig. 1.2),
i un segon carrer, que flanquejava la coneguda com
a domus dels Antonii pel sud-oest i que va ser construït al
mateix temps que la casa, entre finals del segle i n. e. i inicis
del segle ii n. e. (Garcés, Reyes 2014: 136) (fig. 1).
146
1
2
A Iesso, en canvi, coneixem arqueològicament amb
seguretat el traçat de tres dels seus carrers, aquells
que articulen la zona més ben coneguda de la ciutat
romana: el seu barri nord, avui en dia museïtzat
dins el Parc Arqueològic de Guissona (vegeu imatge
d’encapçalament). Aquests carrers corresponen a la
via de circumval·lació que resseguia la cara interna
de la muralla, o intervallum (fig. 3.2) —del qual s’han
excavat dos sectors: un, proper a la porta nord de la
muralla, i l’altre, al seu encreuament amb el conegut
com a cardo 2—; tres trams del cardo maximus, que
surt de la porta nord i s’endinsa cap a l’interior de
la ciutat, d’una gran amplada (Uscatescu 2004:
15-16), i el ja citat cardo 2 (Romaní 2006), un carrer
secundari, a uns 35 m a l’oest de l’anterior (fig. 3.1),
i que ressegueix la façana occidental de les termes
públiques.
A part d’aquestes tres vies, també s’han localitzat
dos carrers més antics, un encreuament d’un
cardo i un decumanus (fig. 2), configurats amb la
fundació de la ciutat però que desapareixen amb
les transformacions urbanístiques de l’illa de les
termes on es troben (Guitart et al. 2018: 168-170).
Amb el temps, aquestes dues vies recreixen, amb la
superposició de diferents nivells de pavimentació,
Fig. 3. Vistes aèries del cardo minor 2 (1) i de l’intervallum (2) de Iesso, on es poden veure les pavimentacions sobreposades de graves
i terres de les seves calçades i voreres (sobreelevada, al cantó est del cardo minor, marcada amb una fletxa). (Imatges: Equip Iesso)
i es doten de diferents clavegueres, però seran
definitivament eliminades amb la gran ampliació
de l’edifici termal durant el tercer quart del segle
i n. e., cobertes pel pati-palestra de la segona fase
dels banys (Guitart et al. 2011: 165-169) i la zona
enjardinada amb dos estanys ornamentals annexa
al nord.
Si ens fixem en la variabilitat d’amplades
conegudes dels carrers de Iesso, veiem com, segu-
rament, darrere d’aquesta diversitat va existir una
certa jerarquització, segons si es tractava d’una via
principal o secundària, un fenomen recurrent en
moltes de les ciutats romanes del conventus Tarra-
conensis (Romaní 2019: 313-314). L’intervallum mesura
entre 4,5 i 5 m, una amplada lleugerament més re-
duïda que el cardo minor —amb 5,50-5,60 m a partir
d’època tiberiana—, i que el cardo republicà de l’insu-
la de les termes, de gairebé 6 m. En canvi, veiem que
el cardo maximus els supera amb escreix, i assoleix
els 11 m cap a l’interior de la ciutat, molt més restringits
(5,20 m), però, a la zona immediata a la porta nord.
A diferència d’Aeso i Iesso, la fundació d’Ilerda en
un turó, a l’actual emplaçament de la Seu Vella, i la
zona situada al seu peu, travessada pels rius Segre
i Noguerola, va fer que molt probablement la ciutat
romana no disposés d’un urbanisme ortogonal, tot
i que el poc coneixement que fins avui es té de la
trama viària urbana no permet precisar quin va
ser el seu model d’organització (vegeu, en aquest
volum, «La ciutat romana d’Ilerda», de Xavier Payà
et al.). Ara per ara, s’ha pogut identificar el traçat
dels dos carrers principals, desplaçats respecte del
centre de la ciutat i clarament condicionats per
la situació del turó de la Seu Vella: el decumanus
maximus, paral·lel al traçat sud-oriental de la muralla
i connectant-ne les portes oriental i occidental
(fig. 4.2), i el cardo maximus, no urbanitzat fins al
canvi d’era, que s’entrecreuava amb aquest just
a l’emplaçament de les termes públiques i es
dirigia cap a la porta nord de la muralla (fig. 4.1).
El panorama de la xarxa viària urbana coneguda
arqueològicament es completa amb tres trams de
carrers secundaris, entre els quals un decumanus
minor i un cardo minor, que tancaven l’edifici de
147
Fig. 4. Situació i imatges d’alguns dels carrers coneguts d’Ilerda: una vista aèria del cardo maximus, amb els seus porticats i pavi-
ments en material solt (1), i un detall d’una de les bases del pòrtic sud del decumanus maximus, al seu pas davant el macellum (2).
(Imatge 1: I. Gil; planimetria i imatge 2: X. Payà)
banys pel sud-oest i el nord-est, respectivament,
i un tercer, només identificat per la presència
d’una gran claveguera, propera a la muralla del
sector meridional, que podria correspondre a part
de l’intervallum ilerdenc. Els carrers coneguts es
concentren als barris del peu del turó; en canvi, per
a la zona de l’acròpolis, les dades arqueològiques
resten silencioses.
Els carrers a les ciutats romanes de Ponent:
espais de circulació, tècniques constructives i
transformació
Tal com succeeix avui en dia, els carrers de les
ciutats romanes disposaven de diferents espais
de circulació, cadascun dels quals destinat a un
tipus de trànsit: les calçades, al centre del carrer
i pensades per als vehicles rodats, i les voreres, a
banda i banda de la via, per on havien de circular
els vianants. Val a dir, però, que alguns carrers mai
no van tenir voreres, com ho demostren els dos
trams coneguts a Aeso (fig. 1), i d’altres, com s’ha
comprovat a Iesso i Ilerda, van disposar de voreres
en alguns moments puntuals de la seva història, en
148
un costat o altre o en ambdós; la tendència, però,
canviava amb les nombroses repavimentacions del
carrer, molt vinculades als edificis que el flanquejaven.
En el cas de Iesso, per exemple, els seus carrers
més antics, els republicans, estaven formats per
un espai únic de circulació, sense voreres. Més
endavant, però, sobretot a partir del segle i n. e.,
aquestes van anar-se introduint d’una manera força
espontània i no en tots els trams de via, eliminades
i reconstruïdes múltiples vegades. Per aquest motiu,
van disposar de gran variabilitat de mesures (entre
els 60 cm i 1,80 m), i de pavimentacions i d’elements
de separació de la calçada (fig. 3 i 5). A Iesso, hi
hem detectat tres formes de diferenciar la vorera i
la calçada: la utilització d’un tipus de pavimentació
divers, la diferència de cota de circulació i la cons-
trucció d’elements de segregació. Els materials
constructius usats per pavimentar les voreres de
Iesso solen ser materials solts, com a les calçades,
però molt compactats i generalment de fracció
menor, adaptant-se al tipus de càrregues que havien
de suportar (Romaní 2019: 327). Excepcionalment, en
el tram del cardo minor de davant l’edifici termal és la
Fig. 5. L’intervallum (1) i el cardo minor 2 (2 i 3) de Iesso. Hi veiem el tipus de pavimentacions, totes en material solt, tant a les calça-
des com a les voreres, i com aquestes se sobreposen amb el temps (1 i 3). També s’hi poden observar els elements de segregació
dels dos espais: amb una vorera sobreaixecada (a), amb un voral de pedres (b), o amb la claveguera lateral funcionant de voravia
(c). A l’intervallum (1), hi veiem el guardacantó (d) que protegeix el punt de gir amb el cardo 2. (Imatges: Equip Iesso)

tapadora de la claveguera que circula adossada a la
façana, la que funciona com a voravia «enllosada»,
a uns 20 cm per sobre del nivell de circulació de la
calçada de l’època (fig. 5.2c). Són també les cotes
de circulació elevades de les voreres, com avui
en dia, les que actuen com a separador, encara
que, puntualment, poden anar enrasades amb la
calçada. És especialment en aquests casos quan el
tercer element, les estructures de separació, tenen
un paper més destacat, tot i que a Iesso són poc
corrents. Es limiten, fins ara, a vorades de pedres
alineades, que sobresurten lleugerament de la
pavimentació a la frontera entre vorera i calçada
(fig. 5.3b). De moment, però, no s’han detectat
porticats, sovint destinats a marcar accessos de
cases o edificis destacats, sí localitzats, en canvi,
a Ilerda, al tram del cardo maximus davant de les
termes públiques, o al decumanus maximus davant del
macellum (Gil et al. 2001: 166 i 168) (fig. 4).
Al contrari del que solem imaginar per a les ciutats
romanes, els seus carrers no estaven sempre
enllosats amb grans blocs de pedra, sinó que molt
sovint es pavimentaven amb nivells compactes de
terres i còdols o graves, de diferent granulometria
segons el tram de via i el moment de pavimentació
(Romaní 2019: 324-327). Així ho detectem a les
nostres tres ciutats ponentines (fig. 1, 3, 4 i 5), però
també en molts altres nuclis romans, durant tota
la seva vida a Lugo / Lucus Augusti (Carreño,
González 1999) o a la majoria de ciutats del
conventus Tarraconensis, com Empúries, Betulo o
Barcino (Romaní 2019: 327), o durant les fases
urbanes més antigues de ciutats tan emblemàtiques
com Pompeia (Jones, Shoonhoven 2003: 135).
Aquestes pavimentacions s’anaven succeint al llarg
del temps, sobreposant-se les unes a les altres,
tant a les calçades com a les voreres. La freqüència
d’aquestes refaccions depenia de molts factors,
alguns més pràctics, com el nivell de desgast que
sofria la capa de rodolament, i d’altres de més
circumstancials, com el dinamisme constructiu
de la ciutat o el bon estat del govern municipal,
l’últim responsable del manteniment de diverses
infraestructures públiques urbanes, entre les quals les

149
pavimentacions i els serveis viaris dels carrers (De la
Peña 2006: 346-348; Romaní 2008).
Si focalitzem novament l’atenció en Iesso, podem
veure un bon exemple de com es van construir
els seus carrers i de com van evolucionar al llarg
dels seus més de sis segles de vida. Sabem que les
primeres vies van constituir-se pocs anys després
de la seva fundació, suavitzant el relleu més o
menys accidentat de l’espai per on havien de
passar amb combinacions d’aportacions de terres
i retall dels estrats geològics, tal com s’ha pogut
comprovar al cardo 2 i a l’intervallum. En alguns
casos, sobre aquestes primeres adaptacions s’hi
van aportar capes de pedres, documentades al
cardo republicà eliminat posteriorment a l’illa de les
termes, utilitzades com a estrats de drenatge pels
segurament recurrents ascensos de la potent capa
freàtica guissonenca (fig. 2) (Guitart et al. 2018:
168). Després d’aquestes operacions d’adequació,
es van construir les primeres pavimentacions,
fetes amb materials senzills: matrius de terres i
argiles, mesclades amb graves de granulometria
variable, i pràctica absència de residus —sense
picadís ceràmic, material constructiu, restes
faunístiques—, que sí que esdevindran, en canvi,
tan comuns en cronologies més avançades. A
Iesso, s’hi va mantenir aquesta tipologia de
pavimentacions viàries al llarg de tota la seva
vida i en gairebé tots els seus carrers (fig. 3 i 5).
Excepcionalment, s’han detectat dos sectors de
pavimentació enllosada, en dos trams del cardo
maximus: a l’entorn de la porta nord de la muralla
(fig. 10) i més cap a l’interior de la ciutat, aquesta
última datada de finals del segle i n. e. Sembla,
doncs, que Iesso no va tenir mai un projecte
global d’enllosat dels seus carrers, però sí que va
revestir puntualment amb pedra parts d’algunes
de les seves vies, les més importants, en espais
especialment significatius o visibles de la ciutat,
amb caràcter escenogràfic, com l’entorn d’una de
les portes urbanes, tal com es detecta, també, a
Empúries (Romaní 2019: 33 i 327).
Amb el temps, els carrers de Iesso van anar
pujant de cota de circulació, acumulant nivells de
150
pavimentació sobreposats en material solt (fig. 3
i 5), amb potències que oscil·laven molt, entre els
escassos 6 cm i els 80 cm. Les dades arqueològiques
recopilades apunten que, a partir del canvi d’era,
els carrers de la ciutat comencen a tenir un
manteniment periòdic, amb repavimentacions
recurrents, i que a partir dels segles iii-iv n. e.
aquesta dinàmica es frena, fet que coincideix amb
la regressió urbana que viu Iesso en aquesta època
(Pera 1996-1997), especialment al sector nord de la
ciutat.
A part de les repavimentacions, a Iesso també
s’hi han pogut identificar reparacions puntuals
d’aquestes pavimentacions, que acostumen a ser
rebliments de reguerons de pluja, o altres tipus de
desgastos i forats, fruit de l’ús de la via i del trànsit
rodat que hi passa. Entre aquests cal destacar
les erosions generades per la introducció de
clavegueres i canonades d’aigua en el subsol viari,
normalment resoltes amb acurats rebliments (fig. 2 i
6), sense desencadenar una refacció global del nivell
de circulació del carrer (Romaní 2008: 150).
La gestió del trànsit rodat va ser una de les
preocupacions dins la ciutat romana, i a Iesso en
tenim algunes evidències. Van existir, per exemple,
dos guardacantons de protecció de les cantonades
i la vorera, en dos punts de gir, entre l’intervallum i
el cardo maximus, i entre l’intervallum i el cardo 2 (fig.
5.1d). Són grans blocs de pedra local, enclavats a la
frontera entre la calçada i la voravia i sobresortint
no més de 40 cm de la pavimentació.
Les transformacions dels carrers no es limiten
a l’acumulació de noves pavimentacions
sobreposades, sinó que també viuen importants
modificacions de mesures i traçats, molt
condicionats per les reformes dels edificis del
seu entorn. Els carrers s’urbanitzen, s’estrenyen,
s’eixamplen i s’ocupen amb els anys, i, per tant,
podem considerar-los uns espais canviants, que
reflecteixen a la perfecció les transformacions de
la ciutat al llarg de la seva trajectòria. Ho veiem
al cardo maximus d’Ilerda, que primer s’eixampla
de 9 a 14 m pel desplaçament de la seva façana
Fig. 6. Ocupacions als carrers de Iesso; a dalt, en línia vermella discontínua, l’antic traçat del cardo maximus, ocupat per l’habitació
de trepitjada del raïm del celler tardoantic; a baix, el cardo 2, des del sud, amb el massís d’opus caementicium, ombrejat en vermell,
construït per reforçar la façana est de les termes, i que envaeix part de la via. També s’hi pot observar, indicada amb una fletxa, la
rasa d’introducció de la primera canonada de plom tallada en el paviment de graves del moment, reparada amb terres. (Imatges:
Equip Iesso)

oriental, a mitjan segle i n. e., i després perd el
seu pòrtic oriental menys d’un segle més tard, a
inicis del segle ii n. e., a favor de l’edifici termal
públic ilerdenc (Payà 2003: 149). També s’ha pogut
comprovar en dos dels carrers coneguts de Iesso, el
cardo 2 i el cardo maximus. En el primer cas, l’amplada
del carrer passarà de 3,70 m a 5,50-5,60 m pel
desplaçament de la seva façana oriental durant la
primera meitat del segle i n. e. (Romaní 2006). En
canvi, entre finals d’aquest segle i inicis del segle
ii n. e., perdrà un metre de la seva amplada en el
tram davant del complex termal, a favor d’aquest.
Tot i el precari estat de conservació d’aquesta fase
constructiva, sabem que els banys es reformen,
amb un recreixement del nivell de circulació i amb
la construcció de potents fonaments, sembla que
per suportar un gran edifici monumental i voltat.
Per aquest motiu es fa necessari reforçar l’antiga
façana que limitava amb el carrer, amb una gran
massa d’opus caementicium que envaïa 1 m de la via
(fig. 6). L’ocupació més radical que es coneix fins
ara a la xarxa viària de Iesso, però, la viu la zona del
cardo maximus més propera a la coneguda com a casa
senyorial, on dues sales d’un celler —la de la premsa
i la de la trepitjada del raïm— s’instal·len damunt
del carrer a mitjan segle v n. e., i envaeixen, així, els
seus 11 m d’amplada en aquest punt (fig. 6).
L’aigua a les ciutats romanes de Ponent
L’aigua també tenia un paper essencial en la
viabilitat de la ciutat i en la seva continuïtat en el
temps. Assegurar-se un bon aprovisionament hídric
era una de les prioritats quan Roma pensava una
fundació urbana, especialment important en zones
d’escassa pluviometria, com són les terres de Ponent.
En el cas d’Ilerda, la proximitat de dos rius, el Segre
i el Noguerola, i també una important capa freàtica
explotada mitjançant pous, alguns dels quals
localitzats en ambients domèstics —com la domus
del portal de Magdalena (Loriente, Oliver 1992)—,
asseguraven un accés fàcil a l’aigua, sense haver de
dependre exclusivament de l’aigua meteòrica per al
consum urbà.
També la riquesa hídrica del subsol de Guissona va
ser un factor determinant a l’hora d’escollir aquest
indret per a la fundació de Iesso. Un gran aqüífer
subterrani i força superficial s’estén uns 200 km2 al
voltant de Guissona i alimenta moltes de les fonts
del poble i dels voltants, com la mateixa font de
la Vila, una surgència històrica de la població, o la
font de l’Estany, a 1,5 km (Guitart 2007: 15). Va ser
precisament l’explotació directa d’aquest aqüífer,
mitjançant l’excavació de pous, el principal mètode

151
Fig. 7. Traçat i detalls de les dues canonades identificades al cardo 2: la més antiga (A, en línia discontínua) i la segona posterior
(B, en línia de punts). Aquesta està dotada de dues vàlvules de plom de purga d’aire (1 i 2), separades 21 m. (Imatges: Equip Iesso)
usat durant les primeres fases urbanes de Iesso per
tal de dotar d’aigua els seus habitants. El més antic
localitzat fins ara és un pou quadrat tardorepublicà
(fig. 8.1), excavat l’any 2000, que alimentava el
barri de cases proper, que finalment serà ocupat
per una gran domus en època alt-imperial. Aquest
pou presentava certes particularitats tècniques,
segurament no extrapolables a la resta de pous que
Iesso devia tenir: a partir dels vestigis arqueològics
conservats, que responen a una sèrie d’estrets
canalons, protegits per alineacions de pedres, i
dels fonaments de suport d’una estructura alçada,
s’ha deduït l’existència d’un dipòsit elevat des
d’on s’originava un conjunt de canonades de
plom que, passant per l’interior dels canalons ja
citats, transportaven l’aigua als diferents punts
de consum del barri (Buxó et al. 2004: 263). Per
tal d’extreure l’aigua del pou s’ha proposat l’ús
d’una bomba de pistons, o ctesibica machina (Vitr.,
10.7.1), no conservada, però únic sistema possible
d’elevació mecànica de l’aigua en un pou d’aquestes
152
característiques i de mida reduïda (Guitart 2007:
37-40).
També van existir altres mètodes per aprovisionar-
se de l’aigua necessària per a la ciutat, molt més
complexos tècnicament però àmpliament usats en
tot el món romà: els aqüeductes. En cap de les tres
ciutats romanes ponentines s’han localitzat restes
arqueològiques d’aquests grans canals d’adducció
de l’aigua, i fins ara, Aeso i Ilerda tampoc no han
aportat dades significatives que ens permetin intuir
si va ser aquest el sistema mitjançant el qual van
dotar-se d’aigua, imprescindible, per exemple, per al
bon ús dels edificis de banys, com van ser les grans
termes públiques d’Ilerda.
Ben diferent és el cas de Iesso, on la localització
d’una xarxa complexa de canonades de plom de
distribució de diferents calibres que passaven sota
les calçades dels carrers, poc compatibles amb
sistemes de subministrament d’aigua que no fossin
constants, ens fa suposar la possible existència
d’un aqüeducte, amb un hipotètic origen a l’actual
font de l’Estany (Guitart 2007; Romaní 2012: 528).
S’han localitzat fins a quatre trams de canonades
de plom de petit calibre amb diferents cronologies,
la més antiga d’època tiberiana, probablement la
data d’instal·lació de tot el sistema de distribució
basat en un aqüeducte. Dues d’aquestes s’han
localitzat al cardo minor 2, amb direccions i mòduls
diversos (fig. 7). El seu estudi estratigràfic ens ha
permès determinar que no van ser contemporànies,
sinó successives en el temps, cosa que demostra
que la xarxa de distribució hídrica urbana va
ser modificada i reformada al llarg dels segles i
i ii n. e. La canonada més antiga (fig. 7A), de 6,8
cm de diàmetre, la fistula denum quinum de Frontí
(Aq. 45), circulava paral·lela al carrer, dins una
profunda rasa d’entre 60 i 90 cm de fondària, a la
frontera entre la calçada i la vorera oest. La següent
(fig. 7B), introduïda a la segona meitat del segle
i n. e., tenia entre 4 i 5,5 cm de diàmetre intern i
corresponia a la fistula duodenaria de Frontí (Aq. 44).
Travessava en diagonal aquest cardo i s’endinsava
a les termes fins al pati a cel obert on hi havia
la natatio, on acabava en una brida de coll, cosa
que podria indicar que aquest era el seu punt de
destí. La canonada disposava de dues vàlvules de
plom excepcionals (fig. 7.1 i 7.2), una de les quals
al centre de la calçada del cardo 2, i la segona, a 21
m, en un racó de l’accés al pati dels banys. Aquests
dispositius eren dos troncs de con de plom, amb
la canonada connectada a 10 cm del seu fons, de
35 i 30 cm d’alçària respectivament. Tot i que no
s’ha localitzat arqueològicament, devien disposar
d’algun tipus de tancament hermètic, un obturador
tipus boia segurament en material perible, ja que
la seva absència generaria una fuga en aquest
punt i l’aigua no podria assolir el seu destí. Per
la seva ubicació i per les seves característiques,
s’ha arribat a la conclusió que es tractava de dues
ventoses o vàlvules de purga de l’aire (Guitart 2007;
Romaní 2012: 529-537), que sol circular a l’interior
de les canonades que funcionen per gravetat
però de traçat sinuós, amb trams de conducció
forçada (Jordan Jnr 1984: 54-55), tal com devia ser
la de Iesso. Aquestes ventoses, força excepcionals
però documentades en ciutats com Pompeia
(Eschenbach 1979: 13; Ciarallo, De Carolis 1999:
318), o, ja a Hispània, a Itàlica (Luzón, Mañas 2007:
246 i 255, fig. 7), o Baelo Claudia (Didierjean et al.
1979: 534-535), servien per expulsar els perillosos
gasos, que, acumulats en bosses, podien obturar
parcialment o total la secció del tub o, en els
pitjors casos, provocar una ruptura de la conducció
(Mendiluce 1984: 178; García 1999: 42).
Tot i existir, a partir d’aquest moment, un sistema
d’aigua corrent basat en un suposat aqüeducte, a
Iesso l’explotació de la riquesa hídrica del subsol
mai no va ser abandonada, tal com ho demostra
la creació de fins a quatre nous pous al barri nord
de la ciutat en època imperial. Dos d’aquests estan
vinculats a la gran casa senyorial del segle ii n. e.
(Cortés 2004): un, als seus voltants, i un segon, en
un lateral del seu pati central articulador. Se n’han
identificat dos més en altres indrets d’aquest mateix
barri, un dels quals al centre de l’àrea enjardinada
al nord de les termes, i un altre, a la zona d’ús a cel
obert d’un edifici periurbà, possiblement un hostal,
ubicat a l’exterior de la porta nord de Iesso (Guitart
et al. 2018: 167).
El primer pou descrit (fig. 8.1) va ser excavat l’any
2000, juntament amb el pou republicà abans
mencionat (Buxó et al. 2004), i el darrer (fig.
8.2), el de l’edifici fora muralla, el 2017. La seva
intervenció va donar uns resultats excepcionals,
tant per conèixer les característiques constructives
d’aquestes infraestructures com pels interessants
materials recuperats al seu interior. Les poques
oscil·lacions de nivell que les aigües freàtiques del
subsol de Guissona han experimentat des d’època
romana han permès que el sediment que farcia
els pous hagi mantingut una humitat estable
durant 2.000 anys, de manera que ha conservat
bona part del material orgànic que contenia. Això
els converteix en testimonis únics per a la recerca
arqueològica, especialment en el context d’una
ciutat romana. Tots dos pous tenen característiques
constructives similars: de 7,7 m i 6,30 m
respectivament, i de boca circular no gaire àmplia,
153
Fig. 8. Els pous de Iesso; dos dels pous de l’insula de la casa senyorial (1): el pou tardorepublicà quadrat, amb els canalons de les
possibles canonades de plom de distribució, i, a la seva esquerra, el pou circular imperial. A la imatge de la dreta (2), el pou de la
zona oberta de l’edifici extramurs. A baix, alguns dels materials orgànics trobats al seu interior: dos fragments de sola de sabata
de cuir (A), el cubell de fusta (B) i una mostra dels fruits i llavors recuperats —pinyols de pruna i préssec i closques de nou. (Imat-
ges 1 i 2: Equip Iesso; imatges A, B i C: Museu de Guissona)

d’1,2 m per al primer i entre 80 cm i 1 m per al segon;

van ser excavats a la terra, amb un tram superior,
de 2,4 m per al primer i de 4 m per al segon, revestit
amb un parament irregular però molt ben travat de
carreuons, i una secció inferior amb la roca i l’argila
natural tallada sense revestir, entre les juntures de
les quals es filtra l’aigua que alimenta els pous.

Amb l’excavació de l’any 2000 es va poder recuperar

ja un conjunt important de material orgànic en
molt bon estat de conservació, tant objectes
relacionats amb la vida quotidiana com fragments
d’un cistell de salze, un tap i un bol, punxons,
aplacats i canalons de fusta, però també llavors i
fruits (de cereals, figa, oliva, préssec, raïm, pruna,
cirera, meló i de fruita seca, com avellanes, ametlles
i nous) i branques de gran varietat d’espècies
d’arbres i arbustos, que van permetre fer una
primera aproximació a la gestió i al consum dels Fig. 9. La claveguera del lateral oest del cardo maximus
d’Ilerda, molt propera a les termes públiques de la
recursos vegetals de la Iesso romana. La nova ciutat. (Imatge: I. Gil)

154
Fig. 10. Les clavegueres de Iesso. A l’esquerra, el cardo 2, amb la seva claveguera, formada per dues canals, adossada a la façana
oriental. A la dreta, el cardo maximus a la porta nord de la muralla, enllosat en aquest punt, amb el canaló de voral de desguàs,
marcat amb una fletxa, sobresortint lleugerament de la pavimentació. (Imatges: Equip Iesso)

excavació del pou de l’any 2017 va seguir la mateixa
tònica, amb la recuperació de gran quantitat
de llavors, pinyols i closques de fruits (fig. 8C) i
nombrosos objectes de fusta, com una galleda (fig.
8B), un bol de fusta de noguera i una espàtula de
freixe; algunes eines, entre les quals destaca un
martell de ferro amb mànec de fusta de freixe, i dos
fragments de sola de cuir de sabata (fig. 8A). De la
resta de materials, remarquem un extens i singular
conjunt faunístic, entre el qual s’han identificat
exemplars de quatre bous, d’un cavall, vuit gossos
i gran quantitat d’ovicaprins i de tortugues, entre
d’altres, actualment en procés d’estudi.
De tant o més importància va ser la gestió de
les aigües un cop usades. Aquestes es conduïen
en sistemes més o menys complexos de canals,
que circulaven, novament, pel subsol de les vies
urbanes, i que, articulades entre si i amb pendents
coherents, permetien expulsar les aigües grises i
negres fora de la ciutat. Això no obstant, és encara
molt limitat el coneixement que tenim de les xarxes
de clavegueram i dels sistemes d’evacuació de les
aigües sobrants a les ciutats romanes de Ponent.
A partir dels exemples de Iesso i Ilerda, podem in-
tuir que, tot i que ambdues van disposar de xarxes
de clavegueram, sembla que aquestes no van ser
generalitzades a tota l’extensió de la ciutat, sovint
instal·lades en indrets concrets, per desguassar
zones o edificis amb gran consum d’aigua, com les
termes públiques. La identificació a Ilerda de dues
clavegueres al cardo maximus, una de les quals a l’en-
torn dels banys públics (fig. 9), i dues més en dos
carrers secundaris —però, de moment, no en el de-
cumanus maximus de la ciutat— ens permet suposar
que la ciutat va seguir aquest model d’eliminació de
les aigües residuals.
En el cas de Iesso, sembla que ja des d’època
republicana hi va haver una preocupació per la
gestió de les aigües sobrants. Així, es combinen
zones, com el barri republicà posteriorment ocupat
per casa senyorial, on els claveguerons domèstics,

155
amb direccions i pendents molt variats, segurament Agraïments
abocaven el seu contingut directament sobre el
cardo maximus, l’intervallum, i altres indrets, com Volem donar les gràcies a Teresa Reyes i a Xavier
l’insula de les termes, on existien petites xarxes de Payà, per haver-nos proporcionat molt amablement
clavegueres, com ho demostra el col·lector central tota la informació de què disposaven sobre els
del cardo posteriorment eliminat a l’illa de les termes carrers i la gestió hidràulica de les ciutats d’Aeso
(Guitart et al. 2018: 169) (fig. 2). i Ilerda, respectivament, sense la qual no s’hauria
pogut escriure aquest article.
A partir del canvi d’era hem vist com Iesso millora
considerablement els mètodes d’aprovisionament
d’aigua, però sembla que va mantenir els
mecanismes de sanejament anteriors, amb sistemes
puntuals de clavegueres en punts d’especial
acumulació d’aigües residuals, i d’altres, amb
drenatge superficial, sense disposar mai d’una
xarxa de clavegueram global (Romaní 2019: 69-70).
Veiem, per exemple, com a l’entorn de les termes es
creen canals de gestió: el cardo republicà just citat
refà la seva claveguera central en època augustal,
abans de ser definitivament eliminat mig segle més
tard. També el cardo 2 es dota d’una gran canal,
formada per dos trams diferents connectats (un
de més estret, al sud, i un de més ample, al nord),
adossats a la façana oest de la via i construïts amb
pedra seca (fig. 3 i 10). Tant la zona atípica per on
passa —en un lateral del carrer— com l’absència de
connexions secundàries, i l’origen de la claveguera
més ampla, coincidint amb una embocadura de
desguàs procedent de les termes, fan pensar que
va funcionar més com a claveguera de desguàs
dels banys que no pas com a col·lector de carrer.
En canvi, ni a l’intervallum ni al cardo maximus no
s’ha localitzat cap claveguera viària. De fet, en
el tram del cardo maximus de l’avinguda de l’Onze
de Setembre, núm. 11, s’ha comprovat que les
clavegueres domèstiques del segle i n. e. aboquen
les seves aigües directament sobre la superfície
de circulació del carrer; només a l’extrem nord del
cardo maximus s’ha identificat una canal superficial,
al lateral de la porta (fig. 9), que va funcionar més
aviat de canaló d’escolament de les aigües, sobretot
pluvials, que s’acumulaven en aquest punt final de
la via.

156
VII
Habitatge i domus
a les ciutats
romanes
de l’interior
de Catalunya

157
158
 Conjunt de la domus dels mosaics d’Empúries.

Les domus a les nostres ciutats Ada Cortés

También cuando decía que las mismas casas eran hermosas y útiles creo que enseñaba cómo se deben construir, y hacía las
siguientes consideraciones: el que vaya a tener una casa como es debido ¿no debe procurar que sea lo más agradable posi-
ble de habitar y también lo más útil? Y una vez que se admitía este principio, continuaba: ¿no es agradable que sea fresca
en verano y caliente en invierno? [...] Resumiendo, la casa más agradable y más bella sería lógicamente aquella en la que
uno pudiera refugiarse más a gusto en todas las estaciones del año y en la que pudiera tener más seguras sus posesiones.

(Xenofont, Recuerdos de Sócrates, Libro III, 8, 8-10)

Com queda palès en aquest diàleg socràtic, la
recerca i el desig de viure en una llar el més
confortable possible han estat intrínsecs en l’ésser
humà, com a mínim, des del temps dels antics.
No obstant això, cobrir adientment les necessitats
domèstiques sembla que mai no ha estat del tot
suficient. Ja a finals del segle v a. n. e., Sòcrates i
Aristip de Cirene dialogaven i reflexionaven sobre
la conjunció de la utilitat i la bellesa de les cases,
o de l’absència d’una d’aquestes característiques.
És, doncs, evident que la bellesa i la comoditat del
nostre espai domèstic són inquietuds humanes
arrelades a la nostra manera d’entendre i viure la
vida. Com és i com s’articula aquest espai és un
tret identitari de qualsevol societat. Els ciutadans
que van ocupar les ciutats romanes d’Ilerda, Iesso i
Aeso, fins i tot en les cases més humils, també van
deixar aquestes traces identitàries dels seus espais
més íntims i privats. Les restes arqueològiques que
s’han descobert fins avui mostren uns atributs que
podem trobar en moltes ciutats de l’Imperi romà,
però també uns trets característics propis que
assenyalen, una vegada més, que la fisonomia de
l’espai domèstic transmet la cerca del benestar i de
la beutat de cada moment i de cada societat.
Les cases d’època tardorepublicana
En el cas del territori que ens ocupa, és entorn
del segle i a. n. e. que el paisatge urbà canvia
notablement amb la fundació de noves ciutats
romanes. No només a l’interior de l’actual
Catalunya, amb l’establiment d’Ilerda, Iesso i Aeso,
sinó que també a la costa catalana hi apareixen
ciutats, com Iluro i Betulo, o es forma la ciutat
romana al costat de l’antiga Emporion.

159
Fig. 1. Zona de l’atri de la domus dels mosaics d’Empúries.
(Imatge: A. Cortés)
Aquestes ciutats ofereixen una varietat d’estructures
domèstiques molt interessants, tot i que s’ha de
tenir en compte que les restes arqueològiques
d’arquitectura domèstica no són abundants, i
algunes no es daten fins a l’època d’August i el
segle i n. e. Dins d’aquest grup, una de les ciutats
que aporta millors exemples durant l’època
tardorepublicana és l’Empúries romana, de la
qual s’han pogut excavar plantes senceres dels
habitatges. Les cases més ben conservades i
més conegudes se situen al nord-est de la part
meridional de la muralla transversal, i delimiten
també amb la muralla oriental. La fase final
d’aquestes cases i la seva evolució arquitectònica
són substancialment diverses de les de l’etapa
inicial. A través de les diferents etapes constructives
de les cases, es pot arribar a visualitzar la
fisonomia en aquest extrem de la ciutat en època
tardorepublicana. Tot i la dificultat d’establir amb
exactitud quina devia ser la morfologia exacta
d’aquestes primeres insulae, s’hi aprecia l’existència
de la tipologia de la casa d’atri (fig. 1).
Un habitatge d’aquesta tipologia és la primera
fase de la domus dels mosaics o la casa núm. 2B
(Santos 2012: 71-78; Cortés 2014: 221-222). L’atrium,
un tipus de pati interior de la casa mediterrània
que es desenvolupa en algunes zones d’Itàlia,
arriba a la ciutat d’Empúries durant aquest segle
i es consolida amb força en algunes d’aquestes
160
Fig. 2. Planta del barri septentrional de la ciutat romana
de Iesso; senyalat, el pou rectangular en vermell i les
canalitzacions en blau. (Font: Guitart, Pera, Ros 2004: 159)
domus. Es tracta d’unes restes arqueològiques que
ens transporten directament a les cases nobles
de les zones vesuvianes. La tipologia domèstica
d’atri, a part de disposar d’un atrium i en la majoria
dels casos d’un sistema de recollida d’aigua propi
(compluvium i impluvium), es caracteritza per una
simetria i una axialitat que convergeixen cap a
la sala de representació del dominus, el tablinium.
En canvi, un model domèstic significativament
diferent del documentat a Empúries es troba en
les cases tardorepublicanes del segle i a. n. e. de
la ciutat de Iesso. En aquests habitatges situats
al barri septentrional de la ciutat, a diferència
d’algunes cases de la costa catalana, no s’hi ha
observat cap atrium ni tampoc un altre tipus de pati
interior distribuïdor. És a dir, fins avui, les restes
domèstiques de la ciutat republicana de Iesso es
desmarquen de la tendència de la casa mediterrània
de desenvolupar-se entorn d’un pati interior per
aportar llum, aire i aigua a l’habitatge. Les cases
excavades mostren un esquema simple de dues o
tres habitacions amb espais multifuncionals (fig. 2).
En conseqüència, les funcions domèstiques que
requerien la seva realització a l’aire lliure es devien
produir a l’exterior de la casa, a la seva part frontal o
en espais públics i comunitaris. Es tracta d’un hàbit
domèstic documentat en la cultura ibèrica, tant de
la mateixa cronologia com en èpoques anteriors al
segle ii a. n. e. (Belarte 1997: 203). Per exemple, a
 Fig. 3. Esquema del mosaic del
triclinium de la casa senyorial de
Iesso. (Dibuix: Patronat d’Ar-
queologia de Guissona)
la fortalesa ibèrica veïna, els Vilars d’Arbeca, a part
de conservar-se alguna casa amb porxo, també s’ha
documentat la configuració d’un espai comunitari
per a propòsits domèstics compartits (Junyent,
López, Lafuente 1994: 82-83). En realitat, al barri
septentrional republicà de Iesso, entre els espais de
les cases s’hi troben zones pavimentades amb lloses
que podrien molt bé respondre a aquest model
(Cortés 2014: 294). Sembla, doncs, que en aquest
barri del moment primerenc de la ciutat, la població
devia continuar amb una forma de vida domèstica
molt similar a la desenvolupada al seu territori
fins aquell moment, tot i la fundació de la ciutat
ex novo. Ara bé, al mateix temps, es descobreix un
element d’enginyeria excepcional en aquestes cases.
S’ha pogut estudiar i analitzar l’existència d’un
circuit d’aigua corrent en aquest punt urbà, una
comoditat no documentada en cap dels exemples
domèstics anteriors a l’arribada dels romans. L’aigua
que arribava a les cases provenia d’un pou situat
en un dels espais públics de la ciutat a través d’un
sistema de distribució (fig. 2). Es va documentar una
xarxa de canalitzacions de plom que devien estar
alimentades per un dipòsit elevat que aportava
aigua a través del sistema de vasos comunicants
(Buxó 2004: 263). També la línia de façana de les
cases excavades a l’intervallum de la ciutat, a tocar
de la porta nord, i les diferents línies de façanes
descobertes al cardo minor, paral·lel al cardo maximus
de la ciutat, semblen evidenciar l’existència d’una
xarxa de canalitzacions amb característiques
similars (Romaní 2006: 63 i 153). En definitiva, en
aquest moment a Iesso es disposa d’una estructura
domèstica en certa manera continuista d’algunes
Fig. 4. Fases de la casa
senyorial de la ciutat
romana de Iesso.
(Font: Cortés 2014)
pràctiques domèstiques i, tot seguit, s’hi introdueix
un nou hàbit que canviaria radicalment part de
l’existència dels seus residents i la manera de viure.
Amb tot, ja en època d’August a la ciutat de Iesso
hi apareix un nou model d’hàbitat, més complex
que el de les seves cases veïnes. La primera fase
del que serà posteriorment la casa senyorial (fig.
4a) mostra un espai distribuïdor descobert que
articula gran part de la casa; és a dir, en aquesta
fase es construeix un pati interior domèstic.
Aquesta nova llar també té un triclinium (fig. 3),
una estança de concepció plenament romana,
de representació i plaer, on els habitants podien
menjar ajaçats entre els seus convidats. El triclinium
era un espai no només per a la vida privada, sinó
també per a la pública, un hàbit i ritual domèstic
en què s’originava part de les relacions socials,
econòmiques i culturals de la ciutat romana. A
grans trets, al segle i a. n. e. i amb el canvi d’era,
en algunes de les ciutats catalanes es perfila una
arquitectura domèstica amb esquemes plenament
itàlics. Ciutats com Betulo o Empúries desenvolupen
domus benestants amb patrons canònics de la casa
161

Fig. 5. Domus
de l’antic portal
de Magdalena
d’Ilerda.
(Adaptat de
Gil et al.
2001: 164)
pompeiana, mentre que, pel que s’ha pogut estudiar
d’aquesta època a l’interior de l’antiga Catalunya,
es pot observar cases amb tipologies més senzilles,
però amb elements romanitzadors integrats a la
disposició i a les funcions interiors dels habitatges.
Les cases de l’alt Imperi
En el cas de la capital dels ilergets, Ilerda, el primer
exemple domèstic que ha constatat l’arqueologia
amb una planta suficient per analitzar-ne
l’estructura ja és de finals del segle i n. e., tot i
ser una ciutat fundada molt abans. Encara que
a la ciutat es detecta la presència romana amb
anterioritat a aquestes dates, no es coneix el tipus
d’habitatge que s’hi podria haver desenvolupat
en època tardorepublicana a la part baixa, ni el
tipus d’arquitectura ibèrica ubicada a dalt del turó,
si bé les restes documentades permeten intuir
cases senzilles similars a les del barri republicà
de Iesso (vegeu, en aquest mateix volum, «La
ciutat romana d’Ilerda»). Però amb la falta de
dades arqueològiques, no es tenen elements
comparatius per valorar el que podria haver
significat en l’arquitectura privada la introducció
d’esquemes domèstics romans a l’antiga Iltirta. Es
parteix sobretot del tipus d’arquitectura domèstica
documentada en època imperial a la Ilerda romana.
162
Sens dubte, les restes arquitectòniques privades
més emblemàtiques de la ciutat són les pertanyents
a la domus de l’antic portal de Magdalena, una domus
construïda cap a finals del segle i n. e. (Pérez 1990:
11), amb un abandó progressiu ja a partir de finals
del segle ii n. e. (Loriente, Oliver 1992: 77-80; Payà
et al. 2000: 283-284). Malauradament, com passa
gairebé a la totalitat de les cases excavades en les
urbs romanes que encara són vives en l’actualitat, no s’ha
pogut visualitzar la planta sencera de l’edifici (fig. 5).
Les restes que es coneixen de la domus de l’antic
portal de Magdalena permeten descobrir una
part de l’habitatge destinat a les funcions més
productives de la vida domèstica, així com una
petita part del que podria ser la zona noble i de
representació. De fet, analitzant les dimensions i
les característiques de les estances de la zona de
serveis que s’han excavat, és molt versemblant
projectar uns espais relatius a la zona noble d’un
alt nivell benestant; una zona de serveis que tenia,
a més, un pati porticat decorat a base de clapejats
(Íñiguez 2015: 186-187). El desenvolupament d’una
zona d’aquestes característiques només es troba en
grans domus romanes, amb una immensa necessitat
de comoditats i amb una situació dins de la xarxa
social molt privilegiada, la qual ha de respondre
a les exigències de les relacions públiques i de
representació. És molt possible que gran part de
la zona més noble de la casa s’expandeixi cap a la
plaça de Mossèn Jacint Verdaguer de la Lleida actual
(Loriente, Oliver 1992: 29-40 i 78-79). Així doncs,
el més probable és que el pati porticat descobert
d’aquesta domus no pertanyi a l’espai de circulació
i distribució central de la casa, sinó més aviat a
un segon espai de circulació. Per tant, tot i que
per cronologia a la resta de la península Ibèrica
s’està observant que la casa benestant tendeix a
desenvolupar-se en aquest moment entorn d’un pati
porticat o d’un peristil, i que es deixa apartat l’atri
republicà, en el cas de la casa de l’antic portal de
Magdalena això no es pot assegurar.
Una unitat domèstica que sembla respondre a
aquesta nova tipologia de pati porticat o peristil
és la casa del carrer Magdalena, núm. 22, una casa

Fig. 6. Restes de la casa de pati porticat de Sant Miquel a
Barcino. (Imatge: M. Raya i B. Miró, Museu d’Història de Bar-
celona – MUHBA)
construïda entre finals del segle i i inicis del segle
ii n. e. Tot i que l’extensió d’aquest solar només
va permetre excavar-ne l’àrea de circulació (Payà,
Morán 1998: 8; Payà et al. 2000: 290), les restes
permeten identificar l’àrea de circulació com un
possible pati porticat, el centre del qual devia
disposar d’un estany o dipòsit. Encara que podria
identificar-se com un atrium, el pòrtic conservat se
situa a força distància de l’estany (Cortés 2014: 279).
Sigui com sigui, la clau per identificar la tipologia
d’aquest espai rau en l’articulació d’aquesta àrea
respecte a la resta de la casa, així com observar si és
en realitat l’àrea central de circulació i distribució
de l’habitatge o és una àrea descoberta secundària.
Però aquesta interpretació està en espera de poder
conèixer en un futur més parts de la casa.
Aquest nou model de casa que sembla intuir-se
en les restes domèstiques de la ciutat romana de
Lleida —la casa de peristil o de pati porticat romana
dels segles i i ii n. e.— significa un canvi important
en la societat romana en el camp de les relacions
politicoculturals que es desenvolupen dins de les
parets del món privat. Com en moltes ciutats de
tot l’Imperi romà, a partir del regnat d’August es
desenvolupa un gust per la introducció del luxe
hel·lenístic dels espais públics en l’àmbit privat romà.
Aquest fenomen es tradueix en grans patis porticats,
peristils, bells jardins i una duplicitat d’espaioses
sales de banquets i de recepció. És un nou cos de la
casa benestant dissenyat per fomentar l’otium entre
iguals en el temps lliure i per exterioritzar que el
ciutadà romà és un home de cultura refinada, un
individu que expandeix en totes les seves facetes i
accions la seva capacitat il·lustrada i cultivada. En un
principi, aquest nou cos es va afegir a l’antic sector
de l’atri romà. La casa pompeiana d’atri i peristil és
l’exponent més clar d’aquest model. Però en època
imperial, la casa abandonarà el sector de l’atri i el
que és més important: l’espai de l’atri dedicat a la
salutatio entre el patró i client. El tablinium, la sala
de representació del dominus, abandonarà la seva
posició essencial a la planta de la casa. La salutatio,
aquest ritual de cohesió social, deixa de tenir una
identificació arquitectònica clara, la qual cosa
sembla indicar un canvi important en l’estructura i
en les relacions socials romanes. Ara, l’espai central
de la casa es focalitzarà en la sala de banquets i de
recepció dels convidats. Com dèiem, aquest tipus
de casa la podem trobar en molts punts diversos de
l’Imperi, sobretot a les províncies occidentals (Gros
2006: 149), com el nord d’Àfrica, la Gàl·lia, Itàlia o
Hispània. Una ciutat de la península Ibèrica amb un
gran nombre d’exemples és la ciutat d’Itàlica, però la
ciutat de la Bètica no és l’única amb una diversitat
d’exemples; al nord-est de la Tarraconense podem
observar-hi unitats domèstiques molt interessants
d’aquesta tipologia, com a Barcino (fig. 6).
Pel que fa a l’interior de l’antiga Catalunya, la casa
senyorial de Guissona és un dels exemples de la casa
de peristil més ben conservats. La casa senyorial de la
ciutat romana de Iesso, com hem vist, té l’origen en
una domus d’època augustal que al llarg de dos se-
gles i mig va incrementar el seu espai i va modificar
considerablement la seva planta. Al final dels seus
dies era una domus de peristil alt-imperial, situada
al barri més septentrional de la ciutat, amb accés a
l’intervallum de la muralla i relativament a prop de les
163
termes públiques de la porta nord. En la seva última
fase, la planta de la casa ocupa uns 900 m2 de super-
fície excavada, ja que el límit nord queda fora del sòl
del jaciment. S’estima que podria existir un cos sen-
cer d’estances pertanyents a l’ala septentrional de la
casa, a més d’estar flanquejada per un possible espai
agropecuari i productiu a la zona meridional, que
podria haver format part de la mateixa estructura
domèstica. Tot i no disposar de la planta completa
de l’edifici i a pesar de la situació tan superficial de
les restes, que van quedar danyades pel cultiu de
vinya en època moderna, l’estudi estratigràfic de la
domus ha permès diferenciar tres fases constructives
i les seves corresponents interpretacions (Cortés
2014: 163-166).
Com dèiem, a la primera fase constructiva la casa
es desenvolupa entorn d’un pati interior. Serà més
tard, durant la segona meitat del segle i n. e., que
la casa experimenta un creixement, i es crea una
segona àrea de circulació descoberta. Aquest nou
espai podria haver format part de la casa des de
la fase anterior, com a possible hortus, però es
converteix en un pati distribuïdor en aquest període,
quan es construeixen noves estances al seu entorn.
Finalment, en una tercera reforma de la casa, aquest
nou gran pati es converteix en un peristil de dos
pòrtics (fig. 4b i 4c). En el primer eixamplament de
la casa, a part de construir el pati central, també
s’aixecaran dos cossos nous d’habitacions i un tercer
compost per un petit balneum (habitacions 1, 3-5, 16 i
19). En aquesta ampliació cap al sud-oest s’accedeix
a les estances pels corredors, però en aquesta fase
els passadissos (habitacions 17 i 18) no estan oberts
al pati i no actuen com a pòrtics. És difícil entendre
aquesta disposició tancada dels corredors, sense
ser criptopòrtics i tenint en compte, a més, que
en la fase següent es creen columnes i s’obren al
peristil. Es pot interpretar, però, que tot i l’accés
limitat d’aquests murs dels corredors, devien tenir
alguna obertura al pati, a l’estil dels finestrals dels
pòrtics de la Casa dell’Atrio, a Mosaico. En aquesta
casa vesuviana el corredor tancat permet, des d’una
posició protegida, gaudir de la resta de la casa amb
un trànsit tancat des de l’oecus aegyptius passant pel
pòrtic meridional fins a la diaeta amb vistes (Clarke
164
1991: 21, 253-243). Entre les noves estances de la
casa senyorial, sembla que es creen nous triclinia
(habitació 5) i també s’aprecia la funcionalitat
de les estances 3 i 4, com a cubiculum i la seva
avantcambra respectivament. Es desconeix on se
situa la cuina i els sectors de servei i producció,
en aquesta ampliació domèstica, encara que
l’existència d’un petit balneum al sector oriental, amb
les restes d’un praefurnium, possibiliten hipotetitzar-
ne la ubicació en aquest cos, aprofitant l’enginyeria
del sector. Els límits del jaciment no permeten
conèixer la planta sencera en aquesta àrea, de la
qual només s’ha pogut identificar les restes d’un
hipocaust i la boca del praefurnium, però no se n’ha
pogut verificar l’accés ni un circuit concret pels
banys de la casa.
En l’última reforma de la casa, del segle ii n. e., es
remodelen algunes estances, es construeix una nova
habitació al sector original de la domus (habitació 12)
i es connecten els dos espais descoberts mitjançant
un esglaó per salvar el desnivell. Però la renovació
més destacada és la transformació del pati central
en un peristil amb dos pòrtics (habitacions 15, 17
i 18). En aquesta fase constructiva, s’enderroca
part del mur de tancament dels corredors i es
crea la composició de 2 x 3 columnes amb pilastra
quadrada, de la qual s’observa el negatiu de la
columna circular. L’estructura resultant és un
conjunt de dos pòrtics amb columnes i un plutei
que les delimita, així com una àmplia obertura
cap al viridarium al pòrtic occidental (habitació 17).
És també al segle ii n. e. quan, al seu costat més
occidental, s’hi crea aquesta possible diàfana zona
agropecuària pertanyent a la casa (fig. 4).
Ara bé, tot i tenir gran part de la planta de la casa,
no se n’ha pogut excavar l’entrada, i per tant no
se’n coneix la perspectiva des de l’exterior. Malgrat
la falta d’aquesta informació, la intenció de
transformar un pati cap a un jardí amb pòrtics amb
columnes al segle ii n. e. indica que el propietari de
la casa té la voluntat de seguir el model domèstic
benestant romà d’aquells moments. El sector del
peristil de la casa senyorial es converteix en l’àrea
central de representació de la domus, amb noves
Fig. 7. Reconstrucció del sector del peristil de la domus dels
Antonii d’Aeso. (Dibuix: E. Revilla i G. Llompart)
sales de recepció i una zona termal amb una
estructura similar als dos banys privats descoberts
a Ilerda. També en aquesta fase de la creació del
peristil s’efectuarà una remodelació pictòrica de
tota l’àrea.
Tanmateix, al nord-est de la Tarraconense, la casa
senyorial no és l’única que al segle ii n. e. converteix
el seu pati en un peristil embellit amb un viridarium
i nous pòrtics. La casa del carrer de l’Alguer, núm.
9, de Tarraco, segueix el mateix procés. Aquest
fenomen denota la importància que té el jardí
amb pòrtics en les cases benestants de la província
romana de la Tarraconense i, per tant, en les
pautes de comportament i de relació en l’espai de
representació domèstic.
La ciutat romana d’Aeso ens ofereix un exemple més
d’una possible casa de peristil, la domus dels Antonii.
Les restes descobertes durant la dècada dels noranta
a Isona s’identifiquen com una domus amb un peristil
(Payà, Reyes 1997: 50; Payà et al. 1994: 120) (fig. 7).
Només se’n va poder excavar part de l’espai
descobert i quatre estances que donaven a un
dels pòrtics i s’adossaven a la muralla, elements
insuficients per afirmar si la domus es defineix com a
Fig. 8. Herma en forma de Mercuri de la casa de l’av. de Fran-
cesc Macià, 37-41. (Imatge: X. Goñi, Servei d’Àudiovisuals, UdL)
casa de peristil o si podria pertànyer a una tipologia
de dues àrees de circulació. Però, malgrat només
conèixer aquesta part de la unitat domèstica, com
que és una casa que es construeix al segle ii n. e.,
l’opció més plausible és que estiguem davant d’una
casa de peristil de l’aristocràcia o de l’elit d’Aeso.
Així també ho indica el fragment exhumat de
marbre de procedència italiana amb una inscripció
que feia referència a la família dels Antonii, un
famós llinatge d’Aeso. En el que segur que no hi
ha dubte és en el fet que l’espai al qual s’obren les
habitacions devia ser porticat, molt possiblement
un peristil. Quant al mur que devia actuar com a
marge del possible viridarium i límit sud del corredor,
s’hi relacionen tres bases de columnes que en
confirmen, així, el caràcter porticat (Payà, Reyes
1997: 49).
Rituals religiosos domèstics de les ciutats de
l’interior
Però no només és en les estructures de les cases on
podem trobar indicadors del nivell de romanització
dels habitatges d’Ilerda, Aeso o Iesso; les restes
materials conservades en els seus interiors ens
donen també pistes sobre alguns dels seus costums,
de les seves conductes i dels seus consums. A la
165
ciutat d’Ilerda s’hi han pogut constatar algunes
de les pràctiques arrelades als costums religiosos.
A l’espai dedicat a moldre cereal de l’avinguda de
Francesc Macià, núm. 37-41, s’hi va exhumar un
herma en forma de Mercuri (Pérez 1991) (fig. 8).
Aquesta figura segurament indica l’existència d’un
larari domèstic o artesanal, ja que els hermes també
s’ubiquen en aquests emplaçaments (Bakker 1994:
10-11). Al món romà, les zones artesanals i els àmbits
de producció domèstica són un dels llocs on es
reserva un espai a la religiositat, sobretot relacionat
amb el foc del treball i amb la llar de foc de la casa;
l’habitació de l’avinguda de Francesc Macià, núm.
37-41, podria ser un d’aquests exemples. La figura
del déu Mercuri corrobora la utilització de la imatge
com un déu domèstic, un déu molt adorat a les
cases, sobretot a les dels comerciants (Fernández
2003: 396-397). Aquesta troballa d’Ilerda és una de
les proves més grans de l’índex de romanització de
la població de la ciutat, però a Ilerda s’hi troben
altres signes de religiositat domèstica que potser
poden tenir una tradició més indígena. A la domus
de l’antic portal de Magdalena s’hi va trobar un
gran nombre de figuretes de terracota, amb
característiques ibèriques, moltes de femenines i
d’altres de masculines i d’animalístiques. Al costat
d’aquest grup també apareixien figuretes igualment
de terracota fetes a motlle, però aquest cop amb
característiques romanes, i representades amb
toga (Payà 1996: 217-231; Loriente, Oliver 1992:
73-77). Totes les figuretes eren de tipus religiós i
ornamental. A la mateixa casa es van exhumar
enterraments infantils sota dels paviments, alguns
dels quals, amb característiques més rituals. A la
vora d’un dels enterraments s’hi va descobrir una
ofrena ritual amb closques d’ou. Els enterraments
infantils, tot i estar documentats al món romà
—per exemple, a la casa senyorial de Iesso—, es
consideren una pràctica molt més estesa al món
ibèric (Pérez 1998). En canvi, l’enterrament d’ous
relacionat amb rituals funeraris és un costum
documentat abundantment al món romà, i se’n
poden trobar exemples en altres zones de Catalunya,
com a la vil·la romana de Tolegassos (datada al segle
iii n. e.), a la vil·la romana de Vilauba o a la casa de
166
la plaça gran d’Iluro. L’ou, al món romà i al grec, es
relaciona amb les pràctiques lustrals i també amb
el genius loci; aquesta última relació es pot observar
als lararis de Pompeia i també als de Delos (Casas,
Ruiz de Arbulo 1997: 219-222). Consegüentment,
es relaciona un ritu més ibèric —encara que també
documentat al món romà—, com és l’enterrament
infantil, amb un de més romà: l’ofrena d’ous (Pérez
1998: 201-206). Tots aquests elements votius són,
en general, elements rituals comuns a les cases
d’Hispània, fruit d’una tradició religiosa segurament
prèvia de cada territori, com s’ha pogut estudiar a
les províncies de la Bètica i la Tarraconense (Pérez
2014: 348-358). Si, a més, hi afegim la presència
de figures ibèriques i romanes com a elements
votius, trobem que els costums domèstics religiosos
d’Aeso, d’Ilerda i de Iesso indiquen un important
eclecticisme ritual encara en època imperial,
després de dos segles de romanització.
Conclusions
En resum, s’ha pogut apreciar que l’habitatge
d’aquestes tres ciutats va ser variat, intricat i
canviant al llarg dels seus segles de romanització.
Amb tot, sembla que les restes domèstiques que es
van registrant i estudiant en aquest territori tenen
un denominador comú: i és que, tot i emmarcar-
se dins d’una concepció plenament romana de la
casa, sempre van mantenir, com és lògic, alguns
trets característics propis dels seus avantpassats
territorials. Les diferències que observem en relació
amb les restes de les domus i dels habitatges
d’altres ciutats tarraconenses poden tenir una
explicació en el tipus de població amb què es van
formar les ciutats d’interior, amb un origen més
autòcton al seu inici. Tal vegada, però, també van
ser determinants un clima i unes característiques
geogràfiques diferents dels de la costa, que podien
haver generat unes pautes de comportament
variades per viure en aquestes ciutats. Sigui com
sigui, no hi ha dubte que els habitants d’aquestes
cases no només van buscar comoditat, sinó també
bellesa en el seu interiorisme i en els seus rituals
domèstics.
VIII
La societat romana
a partir de l’epigrafia.
Qui va viure
a les nostres ciutats?

167
168
Detall epigràfic del pedestal honorari dedicat a la ilerdenca Atilia Valeriana.
Una societat romana estructurada i jerarquitzada
El valor documental de les inscripcions
L’epigrafia, abundant durant tot l’Imperi,
constitueix l’única documentació escrita pròpia
dels antics habitants de les ciutats romanes, amb
els seus noms, càrrecs, oficis, anys de vida i altres
informacions. No obstant això, aquesta visió és
parcial, tant pel fet que se n’ha conservat només
una part petita, com perquè no totes les capes de
la població van poder pagar-se inscripcions o no
se’ls permetia fer-ho, i a més la gran majoria són
del segle ii n. e. (el gran moment de l’epigrafia).
Ens referim a les que tenen com a suport la pedra
més o menys noble (des de la local fins a marbre
d’importació).
En classifiquem les mostres en funeràries,
honoràries i votives. Les primeres són les més
Arturo Pérez
freqüents, atès que era costum que tothom aspirés
a tenir la seva, encara que ni de bon tros la majoria
podia permetre-s’ho —el suport en pedra era molt
valuós, concretament a les nostres terres, per
l’escassetat local. Les honoràries eren dedicatòries
per ser col·locades molts cops com a pedestal d’una
estàtua en un lloc públic, en honor de l’homenatjat
per haver participat en el finançament de les obres
públiques a favor de la comunitat (evergetisme),
que normalment era membre de les aristocràcies
locals. Les votives, com a agraïment o petició a les
divinitats, són més escasses.
Encara que són només el reflex d’una part de la
societat romana que va viure a les nostres ciutats,
tenim el cas especial d’Aeso, amb 31 inscripcions
trobades al nucli urbà i 8 al seu voltant, la qual
cosa s’explica per l’evolució posterior de la ciutat
169
Fig. 1. Pedestal honorari dedicat a Marcus Fabius
Paulinus. (Imatge: Museu Nacional Arqueològic de
Tarragona – MNAT)
i pel fet que disposava de més element petri
als encontorns, mentre que a Ilerda, que era un
municipi més important, ens n’han arribat moltes
menys, i encara menys a Iesso. Assenyalem també
el valor que s’està prestant als grafits, especialment
damunt de ceràmica, malgrat que no canvien
substancialment el panorama conegut. A pesar de
les seves limitacions, les inscripcions epigràfiques
són el reflex d’una forma de vida urbana basada en
unes ciutats en què els ciutadans exercien càrrecs
públics, s’executaven obres i es podia gaudir de
serveis públics. Malgrat l’alt grau d’organització
política i de desenvolupament urbanístic a què
arribaren les poblacions ibèriques, amb les seves
ciutats estat, i la seva capacitat per reclutar
veritables exèrcits contra els romans durant els
primers anys de conquesta, res no és comparable
amb el model de ciutats que la República romana i
després l’Imperi imposaren sobre el nostre territori;
un model de ciutat que establí les bases de la nostra
manera d’entendre la vida urbana.
La societat romana era estamental i no coincideix
exactament amb la divisió de classes d’altres
etapes posteriors. En primer lloc, trobem els
ingenui o lliures, ciutadans (cives Romano, cives
Latini) o no (entre els quals, peregrini o estrangers);
els primers tenen tots els drets, i en totes les
colònies i municipis destaquen els que pertanyen
170
Fig. 2. Pedestal honorari dedicat a Atilia Valeriana.
(Imatge: Museu Nacional Arqueològic de Tarrago-
na – MNAT)
a l’ordo municipalis o decurionalis, que formen les
famílies de l’aristocràcia local, a la qual pertanyen
els individus masculins que poden ser escollits
anualment per al govern de la ciutat o el Senat
local. Molts, alhora, poden ocupar càrrecs militars.
Les dones d’aquestes famílies a tot estirar poden
exercir el càrrec de flaminica o sacerdotessa del culte
imperial, o fins i tot flaminica provincial (com el cas
d’Aemilia Paterna, d’Aeso, IRC II, 21). Per damunt
de l’ordo decurionalis, hi havia els ordines senatorial
i eqüestre. El primer escassejava a les províncies
i era gairebé exclusiu de Roma i Itàlia, però el
segon era relativament abundant entre nosaltres,
com l’exemple singular del lleidatà Marcus Fabius
Paulinus (fig. 1), documentat a Tarraco, la capital
provincial, en dues inscripcions sobre pedestals
(RIT 3743, 376), una de les quals era al fòrum i
ens informa que va fer donacions notables a la
seva ciutat. Es tracta d’un cas més de l’habitual
evergetisme que tant van practicar les aristocràcies
locals. La seva esposa potser fou Atilia Valeriana
(RIT 372), d’Ilerda, honrada pels seus esclaus Atilius i
Alcyone a Tarraco (RIT 371) (fig. 2).
És dels membres de les famílies de l’ordo decurionum
de qui proporcionalment més inscripcions ens
han arribat en forma de pedestals, la qual cosa
significa que tingueren una estàtua en un lloc
públic, preferentment al fòrum local, com a
Fig. 3. Pedestal de Sempronia Tempestiva. Fig.4. Altar funerari dedicat a Baebia Ur-
sina, ilerdenca. (Imatge: Museu Nacional
Arqueològic de Tarragona – MNAT)
mostra d’agraïment per l’esmentat evergetisme
per als seus conciutadans. El màxim càrrec al
qual podien aspirar a la ciutat era el de duumvir,
una magistratura anual i dual, com gairebé
totes, equiparable a l’actual càrrec d’alcalde, que
culminava la carrera començada amb l’exercici dels
càrrecs d’aedilis i de quaestor, als quals accedien per
votació, encarregats respectivament de les obres
públiques i del proveïment d’aigües. També exercien
càrrecs religiosos, atès que la religió oficial romana
no exigia especialització i l’exercien els mateixos
personatges civils. El més freqüent era el de flamen,
també documentat entre nosaltres, encarregat
d’encendre i mantenir la flama de l’altar.
Els esclaus o servi no tingueren personalitat jurídica,
en principi, i ni tan sols oficialment no podien
tenir inscripció pròpia —la qual cosa no sempre es
complia—, tot i que van tendir a millorar la seva
situació, que depenia de diversos factors (ja fossin
públics o privats), però la condició d’esclavitud
era sempre hereditària. Per la manumissió, ja
fos per disposició generalment testamentària de
l’amo o fins i tot per compra, podien passar a la
categoria de libertii. Els lliberts eren lliures, però amb
limitacions, com no poder optar a càrrecs polítics
i mantenir algun tipus de lligam amb el seu antic
amo, encara que els seus fills, o libertini, ja eren
lliures. Alguns lliberts van assolir notorietat i fins i
tot grans fortunes exercint diversos oficis, alguns
Fig. 5. Estela funerària dedicada
a Neitinke. (Imatge: Museu de
Guissona)
dels quals, ben considerats, com el de metge o el de
pedagog. Com a màxim, podien aspirar a exercir un
sacerdoci imperial, o sevir, del qual concretament no
tenim constància als nostres tres municipis.
El cas d’Ilerda
La nòmina d’inscripcions del municipium més
important de l’occident català és molt escassa, però
suficient per conèixer que els seus ciutadans foren
englobats en la tribu Galèria, la pròpia de l’època
d’August, quan la localitat rebé l’estatus municipal.
Gràcies als pedestals recuperats l’any 1926 a l’estació
coneixem diversos personatges de l’ordo municipalis.
Lucius Atilius Commodus (IRC II, 1), que va ocupar
totes les magistratures a la ciutat, era membre
d’una notable família local a la qual va pertànyer
Atilia Valeriana, que a la capital provincial va fer
constar que era d’Ilerda, i potser fou esposa del
cavaller M. Fabius Paulinus.
Un altre pedestal fou el dedicat a Caius Licinius
Saturninus per la seva muller, Porcia Nigrina (IRC II,
2), i un tercer, dedicat a Gaius Marcius Masclus (IRC
II, 3), per la seva esposa, Marcia Tempestiva, que
al seu torn és esmentada en dues inscripcions més
(IRC II 6, 7) com a mare de Sempronia Tempestiva
(fig. 3), que era germana de Gaius Marcius Masclus.
Finalment, una altra inscripció, trobada a Aitona, es
refereix a un altre duumvir, presumiblement d’Ilerda,
171
Marcus Cornelius Arrianus (IRC II, 11), dedicada per
la seva muller, Licinia Nigrina.

Cal destacar també la inscripció funerària trobada

a Tarragona dedicada a Baebia Ursina, que, com en
el cas d’Atilia Valeriana, indica que procedia d’Ilerda
(fig. 4), i la inscripció tardana dedicada a Theodora
(IRC II, 10), primera dama cristiana documentada a
la ciutat.

Quant als lliberts, a part d’alguns de possibles

en una inscripció procedent de la necròpolis de
l’estació que esmenta una cosa illegible i Cerinthius
i Corinthia, noms grecs d’origen servil (IRC II, 4),
cal destacar la làpida d’Afrania Chrocale, avui a la
casa d’Onofre Cerveró del carrer de la Palma (IRC
II, 5). També foren lliberts Licinius Rufo i Licinius
Felix (IRC II, 13), documentats a la població veïna de
Seròs, i possiblement M. Antonio Inachus (IRC II,
18), de Penelles.
Iesso
Malgrat que sigui escàs, el registre epigràfic de la
ciutat de Iesso no resulta menys interessant. Ja del
segle i n. e. disposem d’un exemplar original de
factura ortodoxament romana, però amb inscripció
funerària amb caràcters ibèrics, un cas notable de
pervivència: «Neitinke subake.e.i.tako» («Neitinke,
fill de Subako, està enterrat aquí») (fig. 5).
Tres inscripcions, un pedestal i dues làpides (IRC
II 75, 83 i 84) ens informen de fins a set ciutadans
lliures d’aquesta ciutat —Marcus Caecilius Probus
(fig. 7), Marcus Caecilius Argutus, Publius Iunius
Silo, Lucius Iunius Laurbeles, Lucius Caecilius
Agilio, Lucius Caecilius Agidillus i Lucius Caecilius
Severianus—, però no especifiquen si van ocupar
càrrecs públics.
Una inscripció interessant, possiblement en un altre
pedestal, va ser dedicada a Marcus Fabius Nepotus,
nascut a la ciutat de Iesso, que visqué a Baetulo
(Badalona), on ocupà totes les magistratures
municipals i fou el responsable del manteniment
dels nous banys públics (curatori balinei novi).
Fig. 6. Làpida funerària dedicada a Lesbia. (Imatge: Museu
de Guissona)
Un altre personatge important nascut a Iesso és
Caius Iulius Lepidus (IRC II, 25). Tot i que no va viure
a la seva ciutat natal, fa constar el seu origen en un
pedestal perdut. Ens indica que va ser un militar
expert com a centurió en diverses legions, victoriós
i primus pilus, al qual els seus lliberts, en compliment
del seu testament, aixequen un monument al lloc
concedit per decret dels decurions.
Ben coneguda és la làpida que Servilla Prepusa
dedica a la seva filla Lesbia (IRC II, 76), morta als
onze anys, amb un text poètic de tretze línies
dialogat i en vers amb influències de Juvenal i
Virgili. El dolor per la mort d’un ésser estimat es fa
evident en un dels textos funeraris més bells que
ens ha llegat l’epigrafia romana (fig. 6).
El registre onomàstic de ciutadans de Iesso es
completa amb la lliberta Tyche (IRC II, 75) (fig. 7)
i un esclau de nom desconegut (IRC II, 78). I, tot i
que tardana (segles iv-v), també cal destacar, amb
motius cristians, la dedicada a una dona que es deia
Carthago (IRC II, 82).

172
Aeso

El bon nombre d’exemplars conservats de la ciutat

d’Aeso ens permet extraure un estudi més complet
de la societat d’aquest municipi prepirinenc al segle
ii. Les seves quaranta inscripcions conservades, tant
funeràries com pedestals honorífics o, en menor me-
sura, votives, sembla que ens parlen d’una societat
conservadora, tancada, en què unes poques famílies
dominen durant unes generacions la vida local, em-
parentant-se entre elles. Queda poc marge per a la
mobilitat social i per als canvis que ens ofereix l’epi-
grafia de les ciutats costaneres. Alguns ciutadans
indiquen, pel seu nom, un origen celtibèric, com en
el cas de Marcus Licinius Celtiber (IRC II, 27) (fig. 8),
fet que converteix Aeso en un cas especial.

Com a primera evidència, els ciutadans sembla que

s’englobaven en les tribus Galèria i Quirina, més o
menys en un nombre similar. Els municipis de les
dimensions d’Aeso, al llarg del segle ii, acabaren
controlats per una oligarquia local formada per vuit
famílies, sovint emparentades entre si. Destaca
com a fet particular en aquest petit municipi del Fig. 7. Pedestal honorari dedicat a Marcus Caecilius
Prepirineu l’elevada proporció de ciutadans lliures Probus. (Imatge: Museu de Guissona)

amb passat militar i la proliferació de dones que

dedicaven moltes de les inscripcions, algunes fent
constar la seva condició d’aesonense.
D’entre les famílies notables destaquen la dels
Aemilii (IRC II 19, 21, 23, 39, 49 i 54), amb notables
carreres militars i municipals (tres cavallers i
set magistrats municipals), una de les dones de
la qual fou flaminica a Tarraco (RIT, 319). Un dels
seus membres, l’aesonenc més brillant, fou Lucius
Aemilius Paternus (IRC II, 54; fig. 9), que inicià la
seva trajectòria com a prefecte dels obrers i ocupà
el lloc de centurió en diverses legions desplegades
arreu de l’Imperi: de la legió VII Gemina fins a la
legió II Augusta, on exercí com a primus pilus i
trecenari (amb rang de cavaller). Al llarg del seu periple,
va combatre a les guerres dàcies (avui Romania) de
101-102 i 105-106 i a la campanya pàrtica (actual Iraq)
de 114-117 (IRC II, 23 i 54), i fou distingit en diverses
ocasions per l’emperador Trajà amb collarets,
braçalets, phalerae i una corona a tall de condecoració.
Coneixem altres habitants d’Aeso, alguns de la
mateixa família, que també ocuparen càrrecs
de responsabilitat a l’exèrcit romà, com Publius
Aemilius Paternus, primus pilus, i Marcus Aemilius
Fraternus (IRC II, 49), prefecte dels enginyers i tribú
angusticlavi. Finalment, també tenim constància
d’un altre ciutadà de nom Gaius Antonius
Verecundus (IRC II, 24), que a més d’exercir la
magistratura municipal de duovir, participà en
l’exèrcit, en què fou tribú militar dues vegades de la
tercera legió augusta.
Altres famílies importants són els Antonii, els Atilii,
els Caecilii o els Fabii. També s’han documentat
els Fulvii, els Iulii i els Licinii —que són els més
representats, esmentats en set inscripcions, entre
els quals figura Licinia Numantina, mare de dos
membres de l’ordo municipalis local (IRC II 26, 29).
Els Porcii, freqüents en altres ciutats del nord-est

173
peninsular, també hi són representats: M. Porcius
Catullus, dues vegades IIvir (IRC II, 30).
Dels Terentii només en coneixem un personatge,
a la localitat (IRC II, 28), però un M. M. Terentis
Paternus fa constar la seva condició d’aesonensis a
Roma (CIL VI, 27198). Tres inscripcions esmenten
els Valerii; el més notable fou Lucius Valerius
Faventinus (IRC II, 32), IIvir que mostrà el seu
evergetisme comprant gra per al manteniment de
la plebs. La inscripció la hi dedicaren dos collegia
(professionals?, funeraris?) que hi havia a la ciutat.
Una inscripció interessant (IRC II, 35), com d’altres
de conservades a les parets de l’església d’Isona,
està dedicada a un jove mort als divuit anys, de
nom Publius Calpurnianus, al qual els seus pares
dediquen una estàtua eqüestre en un emplaçament
—s’entén que és el fòrum— acordat per l’ordo
decurionum de la ciutat.
Fig. 8. Pedestal honorari dedicat a Fig. 9. Pedestal dedicat a Lucius
Marcus Licinius Celtiber. (Imatge: Aemilius Paternus.
Museu d’Arqueologia de Catalunya
– MAC)
174
Pel que fa a les dones i homes lliures d’aquesta
ciutat sense càrrecs públics, la nòmina és molt
extensa (unes tretze dones i disset homes). En
canvi, és més escassa, en proporció amb el gran
nombre d’inscripcions conservades, la nòmina
dels estaments més baixos de la societat, amb
dos lliberts, un dels quals és una dona de nom
Antonia Saturnina (IRC II, 40; fig. 10), i cap esclau
documentat.
En definitiva, malgrat les mancances, l’epigrafia dels
tres municipis ens mostra una societat plenament
llatinitzada, homologable a la de les ciutats de les
províncies més romanitzades al segle ii n. e., el
moment culminant del món provincial.
Fig. 10. Pedestal honorari dedicat a
Antonia Saturnina. (Imatge: Museu
d’Arqueologia de Catalunya – MAC)
IX
Activitat
econòmica:
producció, comerç
i transport

175
176

Les vies i el comerç
mille viae ducunt homines per saecula Romam
(Liber Parabolarum, 591, 1175)
Un dels testimonis que més han perdurat al llarg
dels anys, i que sense dubtes hom relaciona amb
la civilització romana, són les construccions de les
seves infraestructures. Ports i preses, però sobretot
aqüeductes, ponts i calçades s’han quedat gravats
a les retines de milers de viatgers i han omplert
paisatges de llibres, quadres i gravats de nombrosos
artistes des de la mateixa antiguitat romana fins als
nostres dies.
Roma raonava i planificava amb detall cadascuna
de les seves actuacions. I les despeses en
infraestructures en podrien ser un claríssim
exemple. Cada esforç destinat a la construcció
havia de servir per a diversos motius. Hi havia,
òbviament, un motiu pràctic i econòmic. A través
Mil·liari. Alt Imperi. 44 o 45 n.e. Partida
de Vallbona (Tamarit de Llitera, Osca).
(Fotografia: J. V. Pou)
Pau de Soto
de les calçades els exèrcits i les mercaderies es
podien moure a una velocitat molt més elevada
i amb un cost més reduït. Però, al mateix temps,
hi havia altres intencions darrere d’aquesta
construcció, com per exemple la propaganda
política. Així, darrere de cada nova construcció,
convenientment identificada i adornada amb
mil·liaris, trofeus o arcs de triomf, Roma inculcava
en la ment dels seus ciutadans i de la resta de
la població els beneficis del seu domini i les
grans capacitats tècniques i arquitectòniques
del coneixement romà. Tant és així que mil anys
després (i fins als nostres dies) encara perdurava
el concepte que «mil camins porten els homes a
l’eterna Roma» (versió medieval de l’actual «tots els
camins duen a Roma»).
177

Fig. 1. Les vies romanes de Catalunya. (Font: De Soto 2010)
Les comunicacions en època romana eren molt
importants, tant per a la mobilitat dels exèrcits
com per al transport de mercaderies o per a la
circulació de notícies i ordres polítiques. Per aquest
motiu, van existir diverses obres que servien per
tenir enregistrades les principals calçades que
comunicaven tots els territoris de l’Imperi. Entre
aquestes obres, els Itineraris d’Antoní (Bosio
1983: 147-167; Kubitschek 1916: 2336) o la Taula de
Peutinger són els principals documents conservats
(Cuntz 1894: 506 i s.; Miller 1916).
Les vies romanes a la Catalunya de ponent
El territori interior de Catalunya en època romana
es trobava convenientment comunicat gràcies a
una densa xarxa de calçades i camins (fig. 1). El
principal eix viari que travessava aquests territoris
és conegut per la historiografia amb el nom de
dues vies: «de Italia in Hispanias» i «ab Asturica
Terracone» (De Soto 2010). Aquest era un eix viari
que, partint de Tarraco, es dirigia cap als territoris
del nord-oest de la península Ibèrica. En aquest eix
viari s’hi trobava únicament una de les ciutats de
l’interior català, Ilerda. Les altres ciutats romanes,
Iesso i Aeso, es connectaven a la resta de ciutats a
partir d’una trama de vies. Pel que sabem fins ara,
Aeso, que estava situada en una zona més abrupta,
178
es comunicava principalment amb Ilerda i Iesso
mitjançant una via que es dirigia cap al sud. Iesso,
en canvi, va ser construïda a la plana de la Segarra.
La seva situació va afavorir que es construïssin vies
envers diferents rutes. Cap al nord-oest, una via la
comunicava amb Aeso i seguidament amb Ilerda;
cap al sud, existia una via que la comunicava amb la
capital de la província, Tarraco, i cap a l’est, existia
una altra via que establia un vincle amb la propera
Sigarra (els Prats de Rei) i continuava cap a Barcino
per la vall del riu Llobregat.
Dins aquesta xarxa de comunicacions creada pels
romans, Ilerda va tenir-hi sense dubtes un paper
molt important com a centre neuràlgic de les
comunicacions dels territoris interiors. A banda
del gran eix viari que es dirigia cap a Tarraco i cap
a Osca i Caesaraugusta (Saragossa), a Ilerda hi
arribaven vies que servien per enllaçar i comunicar
els territoris de la costa mediterrània i els territoris
pirinencs. Així, hi havia una via que, seguint
parcialment la vall de l’Ebre, tenia el seu origen a
Dertosa (Tortosa); una altra via que seguia la vall
del riu Segre i provenia de Celsa, ciutat romana
situada a la riba del riu Ebre; però també vies que
es dirigien cap als Pirineus. La més important
d’aquestes vies era la que anava, seguint la vall del
riu Segre, cap a Iulia Libica (Llívia), per dirigir-se
posteriorment, seguint la vall del riu Tet, cap a la
costa francesa. També hi havia vies que es dirigien
cap a la Vall d’Aran, seguint les rutes dels rius
Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa.
Finalment, hi ha la possibilitat que Ilerda es
beneficiés del transport i de la comunicació del
riu Segre. Malgrat que encara no s’ha pogut
documentar l’existència d’un port fluvial d’època
romana, sí que ha estat possible localitzar un
embarcador d’època medieval (Loriente 2016).
L’existència del port medieval reforça la idea de
la navegabilitat en època romana que, al mateix
temps, serveix per entendre millor el paper
d’aquesta ciutat en les comunicacions terrestres del
territori de la Catalunya interior.

Fig. 2. Mapa de les accessibilitats de les ciutats romanes
de Catalunya. (Font: De Soto, Carreras 2008)
L’accessibilitat de les ciutats romanes
d’Ilerda, Iesso i Aeso
Una xarxa d’infraestructures, ja siguin vies
terrestres, fluvials o marítimes, servia per facilitar i
millorar les connexions entre territoris i ciutats. Una
ciutat que gaudia d’una gran quantitat de vies tenia
més possibilitats de moure mercaderies i persones.
Podia, per tant, rebre més productes i probablement
de més llocs diferents amb més facilitat.
Actualment s’han desenvolupat diferents eines
i procediments per tal de calcular els índexs
d’accessibilitat dels nuclis urbans, sobretot gràcies
als estudis de geografia urbana. També per al món
de l’antiguitat existeixen diferents percepcions
sobre aquests conceptes. Per visualitzar el concepte
de la capacitat per rebre i exportar mercaderies,
potser un dels mètodes més intuïtius es basa en
el càlcul de la centralitat (Freeman 1979). Aquest
tipus de dades es pot calcular eficientment gràcies
al desenvolupament de la network science (anàlisi
de xarxes), una ciència que té l’origen en la teoria
de grafs, un procediment matemàtic aplicat
inicialment per Leonhard Euler l’any 1736 que serveix
per definir relacions entre arestes i vèrtexs. La
base de l’anàlisi de xarxes es troba en la concepció
que gairebé qualsevol element o concepte es pot
extrapolar a una relació entre vèrtexs i arestes
(línies i punts), com per exemple les relacions
socials. Mitjançant aquesta metodologia, ha estat
possible calcular els índexs d’accessibilitat de les
ciutats catalanes (fig. 2). Per fer-ho s’ha quantificat
el nombre de vies de transport que comunicaven
cadascuna de les ciutats romanes tenint en compte
que no tots els tipus d’infraestructures tenien la
mateixa importància (De Soto 2010).
En el cas de les ciutats de l’interior, podem veure
que hi trobem tres escenaris ben diferenciats. En
primer lloc, hi ha Aeso, una ciutat molt aïllada;
únicament una via de caràcter secundari servia per
enllaçar-la amb la resta de la xarxa de transports.
La seva situació muntanyosa i la poca significança
econòmica relegaren aquesta ciutat a un paper
molt poc important dins de les infraestructures
romanes. En una situació més favorable es trobava
Iesso, que estava vinculada a diferents ciutats a
través de diverses vies secundàries. Des de Iesso, es
podia anar cap a Ilerda, Tarraco, Sigarra i Barcino,
malgrat que no es trobava dins de les grans rutes
enregistrades en les fonts antigues. En canvi, en una
situació molt diferent es trobava Ilerda. Aquesta
ciutat estava perfectament comunicada. De fet,
Ilerda es consolida com un nus de comunicació molt
important dins la xarxa de transport del nord-est
peninsular. El seu paper es podria equiparar a altres
grans ciutats d’època romana d’aquest territori, com
Tarraco, Barcino o Dertosa. Per Ilerda hi travessava
un gran eix viari principal, hi arribaven nombroses
vies secundàries i, a més, és molt possible que
existís una ruta fluvial. L’estudi de l’accessibilitat
de les ciutats romanes de Catalunya demostra que
Ilerda va ser concebuda en època romana com
un punt neuràlgic en les infraestructures de la
península Ibèrica.
El transport de mercaderies
Una de les funcions més importants de les
infraestructures construïdes pels romans va ser el
transport de les mercaderies i el desenvolupament
179
Fig. 3. Mapes de temps de transport (dalt) i costos (baix) des d’Ilerda (esquerra), Iesso (centre) i Aeso (dreta). (Font: De Soto
2023).
del comerç. Sembla clar, a través de les fonts
clàssiques que ens han arribat i dels estudis
arqueològics, que el mètode més econòmic de
transport en època romana era l’ús de vaixells
marítims. Les enormes capacitats que permetien
aquests vehicles i la seva facilitat per recórrer grans
distàncies els feien únics per al moviment de grans
mercaderies. És cèlebre, per exemple, una epístola
de Gregori Taumaturg de Neocesarea: «Les ciutats
costaneres poden resistir restriccions [de cereals]
sense dificultats, donat que disposen dels seus
propis productes i reben aprovisionament des del
mar; per a nosaltres, terra endins, els excedents
no són aprofitables i les nostres escassetats,
irremeiables, ja que no tenim mitjans per aprofitar
el que tenim ni importar allò que ens manca»
(Orationes, XLIII, 34-5).
Aquest exemple, igual que molts d’altres, mostra
precisament el benefici de trobar-se en ciutats
costaneres, des d’on era més fàcil i econòmic rebre
i exportar mercaderies. Les ciutats de l’interior
de Catalunya no disposaven d’aquestes facilitats.
180
Malgrat l’existència de nombroses vies terrestres,
la situació geogràfica de Iesso i Aeso no era del tot
favorable per al transport de llarga distància. Quant
a Aeso, a més, la seva localització muntanyenca
feia encara més privatiu l’accés a materials forans.
En el cas de Iesso, el fet de trobar-se a prop de la
plana d’Urgell i a una distància no gaire llunyana de
la costa (en comparació, per exemple, amb altres
ciutats de l’interior peninsular) va afavorir una certa
arribada de productes. Malgrat això, en ambdues
ciutats, la quantitat de ceràmica de producció local
supera considerablement la ceràmica importada,
sobretot si es compara, per exemple, amb els
registres arqueològics d’altres ciutats localitzades
a la costa catalana. El cas d’Ilerda és sensiblement
diferent.
Malgrat que la via principal de transport a l’interior
septentrional de la península Ibèrica degué
ser l’Ebre, a Ilerda hi arribaven els viatgers i les
mercaderies que es transportaven per vies terrestres
des de la costa mediterrània, arribats principalment
a Tarraco i que es volien moure cap a l’interior, i a
la inversa: alguns productes de l’interior peninsular
que es transportaven per vies terrestres devien
passar inevitablement per Ilerda per arribar a la
costa. Per Ilerda també es connectava, mitjançant la
via del Segre, amb la Gàl·lia, passant per Iulia Libica,
en una ruta més curta i rectilínia que la costanera,
però sens dubte més costosa, degut als desnivells
produïts pels Pirineus.
Els costos de transport
Recentment s’han desenvolupat diverses eines
que permeten realitzar càlculs sobre els costos
(en temps i diners) del transport en les diverses
èpoques històriques (De Soto 2010; Scheidel 2014).
A partir de la recopilació de nombroses dades sobre
mitjans de transport i informacions econòmiques,
ha estat possible restituir un cost aproximat per
a cadascun dels mitjans de transport utilitzats
en època romana. Un exemple d’aquestes dades
és l’Edicte de Dioclecià, promulgat l’any 301 n. e.
En aquest document, conservat parcialment en
diverses còpies, s’hi recullen preus i normes sobre
l’economia romana d’aquella època. Gràcies, doncs,
a documents com aquest, ha estat possible establir
les diferències entre el que costava transportar
la mateixa mercaderia per via marítima, fluvial i
terrestre, i les implicacions de la situació geogràfica
de cadascuna de les ciutats i dels assentaments
romans.
Per sintetitzar la situació del transport en època
romana, s’ha establert que la ràtio dels costos
de transport era: mar – 1 / riu avall – 3,4 / riu
amunt – 6,8 / terra – 50,8. És a dir, resultava més
de cinquanta vegades més costós transportar una
mercaderia per terra que per mar. Això explica
molt clarament la diferència constant pel que fa a
l’arribada de productes forans en ciutats interiors
i l’alt valor econòmic i simbòlic que implicava la
propietat d’aquests productes.
Analitzant la situació geogràfica de les ciutats
romanes de l’interior (fig. 3), podem observar que
hi havia una diferència clara entre Ilerda i les
altres dues ciutats, Iesso i Aeso. Ilerda, com que
es trobava a la riba del Sicoris (Segre), es beneficià
segurament de la possibilitat d’utilitzar el riu com
a via de transport. Gràcies a aquest element, tant
les importacions com les exportacions devien
resultar econòmicament viables. Ilerda podia
rebre mercaderies dels territoris propers i, al
mateix temps, definir una política d’exportacions
dels productes excedents. En el cas de Iesso, i
sobretot d’Aeso, la situació era una mica més
complicada. Iesso es trobava a aproximadament
tres o quatre dies de viatge de la costa (quatre o
cinc en el cas d’Aeso), per la qual cosa arribar a la
costa significaria arribar al límit d’un transport
econòmicament viable.
Conclusions
La situació de les ciutats d’Ilerda, Iesso
i Aeso en època romana era clarament diferent,
malgrat que totes tres ciutats es trobaven en
territoris allunyats de la costa. Ilerda es va
configurar com un eix de comunicacions, sens dubte
afavorit per la seva localització a la riba del Segre.
Tant el seu paper dins la xarxa de comunicacions
com les seves facilitats per rebre mercaderies
van ser clars. Iesso, malgrat no tenir les mateixes
condicions favorables, encara va ser edificada a la
plana, on tenia una certa capacitat de connexió
amb territoris propers de l’interior i un accés poc
limitat a la costa i a productes de l’exterior.
Finalment, Aeso era la ciutat més condicionada per
la seva posició geogràfica. Amb poques connexions
viàries i amb uns costos de transport més elevats,
era una ciutat més limitada pel que fa als contactes
exteriors. Malgrat tot, totes tres ciutats encara es
trobaven en uns radis més que satisfactoris dins de
la ubicació i de la configuració territorial que Roma
va dissenyar en altres territoris de la península
Ibèrica (De Soto 2010).
181
182
X
Dos exemples
de l’activitat
artesanal
a les ciutats

183
184
Representació femenina frontal, en ceràmica ibèrica pintada, procedent del turó de la Seu Vella de Lleida, segle i a. n. e. (Arxiu
Arqueològic de Lleida; dibuix: G. Costa)
La producció ceràmica en època republicana
La ceràmica, un estri sovint modest, esdevé un
bon indicador dels canvis culturals en convergir-hi
tradició i innovació. Les produccions republicanes
(200-30 a. n. e.) són un paradigma, però per
entendre-les hem de remuntar-nos en el temps. La
plana de Lleida conegué el torn de terrissaire durant
la primera meitat del segle vi a. n. e. (Junyent
2003: 37). A les comarques a peu de muntanya
hom ignora quan s’introduí; al Pallars Jussà hi era
present, com a mínim, a inicis del segle iv a. n. e.
(Piera et al. 2013: 195). Consolidades les produccions
autòctones durant els segles iv-iii a. n. e., part del
consum de vasos de taula es començà a importar,
primer d’Atenes i després dels tallers grecs
d’Occident. Aquesta dinàmica prosseguí i s’accentuà
en època romanorepublicana, però era Itàlia ara,
principalment la Campània, la subministradora de
quantitats considerables de serveis de taula.
Ignasi Garcés
En conseqüència, els obradors locals, amb menys
mitjans que els grans centres internacionals, ja
abans de la conquesta havien adaptat la seva
producció a cobrir les necessitats de proximitat.
Amb aquesta finalitat crearen sèries de taula
econòmiques i material de magatzem. En temps
republicans, a l’hora de produir recipients de taula
es mostraren força originals, adoptant formes,
tècniques i decoracions d’altres zones, i combinant
els elements fins a crear productes per als quals el
terme recreació és més adient que el d’imitació. No
sabem si això va obeir a iniciatives artesanals, a
estímuls de la demanda o a comandes dels agents
distribuïdors en una societat cada cop més romana.
Les tres ciutats romanes de l’Occident català
disposaren des de la seva fundació, si no abans,
dels seus propis tallers per abastir el nucli urbà i les
185
zones agràries immediates. El coneixement actual
que se’n té és desigual però suggeridor: s’evidencien
punts en comú i contactes, entre si i més enllà;
però, alhora, mostren diferències.
No lluny de la futura Ilerda, entre el 250 i el 150-
125 a. n. e., es produí la ceràmica de vernís roig
ilerget (Junyent, Alastuey 1991). Del seu èxit en
parla el fet que se n’han trobat exemplars en un
radi de cent quilòmetres (Junyent 2003: 45). Tot
i que les darreres produccions s’escauen dins els
primers temps del domini romà, es tracta d’una
ceràmica continuadora dels gustos indígenes,
influenciada pels repertoris hel·lenístic i púnic, que
fornia un servei de taula fix (gerra, bol i pàtera) i
peces destinades a temptejar el mercat (Garcés
2018). Alhora, era només una modesta fracció de
les abundoses sèries oxidades, llises o amb pintura
vinosa, que caracteritzen el segle ii a. n. e., i que
aporten tota la gamma de recipients. El gust pels
vasos grisos era poc rellevant a la plana. En el tercer
quart del segle ii a. n. e. s’hi començà a introduir
l’engalba blanca, recurs cridat a tenir un llarg
recorregut, i a finals de segle, s’adoptaren nous
cicles pictòrics vegetals, en sintonia amb modes del
sud-est peninsular.
Un canvi substancial tingué lloc a principis del
segle i a. n. e., gràcies a la urbanització d’Ilerda i
als nous usos i hàbits alimentaris introduïts pels
romans (Morán, Payà 2007: 188). La ciutat aviat
va tenir tallers ceràmics, un dels quals sembla
que era al seu extrem nord-est, a tocar del rierol
Noguerola (Morán, Payà 2007: 190-191). Entre el
100 i el 30 a. n. e. es produïren tres tipus ceràmics
engalbats: la sèrie oxidada amb engalba blanca,
l’oxidada amb engalba vermella o marró i la
ceràmica reduïda amb engalba gris negre (Morán,
Payà 2007: 208-210), als quals cal afegir la producció
pintada de tradició ibèrica (Garcés 2000: 57-59).
Tres d’aquests acabats es combinaren i generaren
originals policromies, la qual cosa demostra que
els mateixos obradors produïen totes les sèries i
també algunes decoracions en relleu i figuretes de
coroplàstia (Garcés 1993).
186
La ceràmica d’engalba blanca s’especialitzà en gerres
i va esdevenir la producció majoritària sense pintar
els anys 100-50 a. n. e., per decaure el 50-30 a. n. e.
i ser residual en època augustal. La ceràmica amb
engalba vermella, com el cas anterior, també
va fer la seva aparició a les acaballes del segle
ii a. n. e., però el seu comportament fou de menys
a més, especialment a finals de la República, per
assolir una representació llarga i nodrida en l’alt
Imperi. La formava un servei de taula complet:
gerres, ampolles i bols de llavi reentrant, sense
renunciar a la imitació de formes de vernís negre
des del 80 a. n. e. Aquesta funció substituïdora de
la ceràmica campaniana no fou exclusiva de cap
sèrie, però la va encapçalar la ceràmica d’engalba
negra, que aparegué cap al 50 a. n. e. Encara que els
models imitats deixaren d’arribar vers el 30 a. n. e.,
la producció local es va mantenir al llarg de l’època
augustal, imitant aleshores les sigil·lades aretines.
Abans havia reproduït formes de Cales —copes
Lamboglia 1 i 8 i plats Lamboglia 5/7—, i ho va fer
cercant el màxim mimetisme: inclusió de solcs
acanalats i decoracions a rodeta.
A la Ilerda republicana les ceràmiques pintades
ibèriques van constituir una fracció abundosa i
original. Les formes documentades en els minsos
nivells conservats de finals del segle ii a. n. e. (càlat
de la Suda, olleta de la plaça Magdalena) donen pas
a la introducció, a principis del segle i a. n. e., del
plat de vora engruixida en els nivells en contacte
amb les graves de l’antic curs del riu Segre sota
la Paeria. Passat el 80 a. n. e. es defineixen un
grup de formes i decoracions que caracteritzaran
la producció fins a finals de la República: càlats
troncocònics, nous vasos oberts amb vora penjant,
les originals tassetes pintades dintre i fora,
copes deutores de les esmentades Lamboglia 1
i 8, gerretes bicòniques amb decoració vegetal,
tenalles de carena marcada i tapadores d’extrem
vertical (Garcés 2000). Una part considerable
d’aquests vasos combinen engalba blanca i pintura
vermellosa, però esdevindran residuals amb el
declivi de la primera. La pintura vinosa també
s’hibridà amb l’engalba vermella, un acabat en alça,
associació que perdurarà fins a l’època flàvia. En el
període 80-30 a. n. e. tots tres elements confluïren
alhora per crear una original i limitada sèrie
policroma, amb figuracions humanes i animals.
Els pintors explotaren hàbilment els recursos: aquí
hi veiem l’ull d’un cavall amb l’iris en blanc, allà la
túnica blanca d’un guerrer o d’un caçador damunt
un fons ataronjat, etc. És particularment il·lustrativa
la representació frontal d’una dona, localitzada
al vessant del turó de la Seu Vella (vegeu imatge
encapçalament), car la tècnica i l’aspecte són
ibèrics, però el pentinat és romà (Costa, Garcés
2019), representació que té ressò a El Palomar
(Oliete, Terol). No és estrany: darrere cal veure-hi la
consolidació de noves elits urbanes a la vall de l’Ebre
que demanen productes cada cop més elaborats,
alhora que basculen entre la identitat local i
l’adopció de modes romanes.

Si s’observen les tradicions ceràmiques anteriors a la

conquesta romana deduirem una àrea ben definida
que va des de l’Urgell fins a la Llitera; la Segarra
connecta amb tradicions de la Catalunya central.
En el moment fundacional de la ciutat de Iesso, cap
al 100 a. n. e., es coneix una limitada però original
ceràmica pintada (Guitart, Pera, Carreras 1998:
46-47); uns anys després es va consolidar una activa
producció local de vasos comuns. Com en el cas
d’Ilerda, durant la primera meitat del segle i a. n. e.
hi predominà la ceràmica amb engalba blanca, però
aquí el seu final fou més ràpid i sobtat: a la segona
meitat de la mateixa centúria fou substituïda per
l’engalba vermella (Pera 1993: 303). Es tracta d’un
canvi notable, car la ciutat abraçà una tradició que
la inclou en l’extrem més oriental d’una extensa
àrea amb continuïtat a occident per Aragó, el sud
de Navarra i La Rioja, i que a Guissona assolirà una
llarga pervivència durant l’alt Imperi.
Com en el cas d’Ilerda, a Iesso també es documenta
una producció d’engalba negra, igualment des de la
segona meitat del segle i a. n. e. i que, com a Lleida,
tindrà continuïtat durant l’època augustal. Les
formes més reeixides, com calia esperar, deriven del
repertori de Cales: Lamboglia 1 i 5/7, però en algun
cas també les Lamboglia 2 i 3, així com el cràter
F4753. Les sèries engalbades no van ser les úniques:
Fig. 1. Càlat pintat de cocció fallida procedent del Serrat dels
Espinyers, Isona, segle ii a. n. e. (Museu de la Conca Dellà.
Imatge: R. Álvarez)
a Iesso es documenten imitacions en pasta oxidada
de formes derivades de la campaniana A tardana
i calena (Pera, Guitart 2007). Al llarg del segle
i a. n. e. també es van produir grollers contenidors,
alguns amb marques ibèriques (Pera 2003: 242-249).
En el futur caldrà estudiar les sèries pintades amb
bandes i motius vegetals (Pera 2006: 41) amb la
finalitat de determinar les produccions locals i les
importacions.
No es disposa encara d’estudis sobre les sèries
comunes de fabricació local a Aeso (Isona); tot i
això, hi ha indicis prometedors, com la presència
d’exemplars de cocció fallida (fig. 1), que confirmen
un taller ibèric tardà productor de càlats i plats
pintats i vasos llisos el 175-125 a. n. e. (Garcés,
Padrós 2014). Els recipients locals estan en sintonia
formal i decorativa amb el taller de Fontscaldes
(Alt Camp). Tot i la dependència de Roma, aquesta
producció s’ha de vincular amb el final del nucli
indígena anterior a la refundació de la ciutat d’Aeso.

187
Respecte al període 100-30 a. n. e., es disposa d’un
estudi preliminar de les ceràmiques pintades
(Garcés, Padrós 2010; Garcés, Cama 2014: 74-77).
Com era d’esperar, els càlats hi predominen, però
el segon lloc correspon a un gran plat amb peu alt
i vora exvasada gruixuda, forma rara a la plana,
de la qual aquí sorprèn la notable concentració; la
resta són exemplars testimonials de bols, gerretes
i gobelets. Algunes analítiques realitzades sobre
ceràmiques pintades i amb engalba blanca recolzen
una producció local amb importacions ocasionals
del taller d’Ilerda (Buxeda, Madrid 2014).

188
Bol d’Abella de la forma Drag 37b. (Museu de Guissona. Imatge: L. Puig i Bernaus)
La producció de ceràmiques sigil·lades
locals en època imperial
Els materials arqueològics recuperats dels treballs
d’excavació realitzats durant anys a la ciutat romana
de Iesso ens indiquen que va tenir una producció
pròpia de ceràmica de terra sigil·lada hispànica
(TSH). Des de finals del segle i, i durant tot el segle
iv, la TSH és una de les produccions ceràmiques més
abundantment documentades a Iesso.
Fins a Iesso hi van arribar produccions ceràmiques
importades d’arreu de l’Imperi romà, entre les
quals les diferents varietats de terra sigil·lada que
coneixem: terra sigil·lada itàlica, sud-gàl·lica i
africana, produïdes a Itàlia, al sud de l’actual França
i al nord d’Àfrica, respectivament. Però també es
va comerciar amb diverses de les moltes peces
de TSH que es van fabricar en diferents tallers de
Gemma de Solà
la península Ibèrica: els tallers catalans d’Ilerda
(Lleida) i d’Abella (Solsonès) —aquest darrer, el
primer identificat a la península Ibèrica—; el taller
de Tritium Magallum, actual Tricio (La Rioja), que
va ser el centre productor de TSH més important de
tota l’antiga Hispània, i possiblement també dels
tallers de Can Sotaterra, a Solsona, i de Can Quec II
(Anoia) (Pera et al. 2016: 269-270).
Els materials arribats d’aquests tallers —els de
Tritium Magallum des de finals del segle i— de ben
segur que van servir d’inspiració per als terrissers
de Iesso, que sabem que fabricaven una producció
pròpia de ceràmica d’engalba roja amb una
tipologia característica que la defineix (fig. 1)
(Pera 1993).
189
Fig. 1. Petita gerra d’engalba roja, forma Guissona 2, variant A,
procedent de Guissona. (Museu de Guissona. Imatge: L. Puig
i Bernaus)
Per als ceramistes de Iesso, que ja coneixien la
producció de ceràmica d’engalba roja, no va ser
difícil crear una producció pròpia de TSH que
s’inspirava, i fins i tot en alguns casos imitava, les
que arribaven als mercats de l’antiga Iesso.
En aquest sentit cal destacar que a la ciutat d’Ilerda
s’hi ha documentat una producció pròpia d’engalba
vermella, de TSH i de terra sigil·lada hispànica
avançada (TSHA) —les dues últimes, identificades
arqueomètricament l’any 2000— (Buxeda et al.
2014: 242-243). La TSH d’Ilerda és molt semblant a
la produïda al taller Tricio, i se n’han trobat alguns
exemplars a Iesso, fet que demostra que la TSH
fabricada a Ilerda es va comercialitzar també a la
ciutat romana de Iesso.
La terra sigil·lada hispànica de Iesso
Creiem que els terrissers de Iesso van començar
a produir TSH local des de principis del segle ii,
ja que és en aquest moment quan identifiquem
diferents produccions de TSH que, ara per ara, no es
poden associar a cap de les produccions realitzades
als diversos tallers d’època romana coneguts
actualment.
190
Fig. 2. Bol de provinença desconeguda de la forma Drag 40.
(Museu de Guissona. Imatge: L. Puig i Bernaus)
A grans trets les diverses produccions de TSH
trobades a Iesso es caracteritzen per presentar unes
pastes amb una varietat de colors que van des del
roig fins al groc, amb vernissos de diferents gruixos
i de no gaire qualitat, que solen ser vermells o
taronges. Les formes acostumen a ser les típiques
que es van fabricar a la majoria de tallers hispànics,
tot i que a vegades documentem algunes formes
amb variants o fins i tot algunes de desconegudes.
La majoria de TSH trobada a Iesso és llisa, però
també se n’ha documentat de decorada. Algunes de
les peces decorades presenten els motius decoratius
típics de les produccions hispanes; d’altres, però,
mostren estils i motius decoratius tan singulars que
són difícils de classificar (fig. 2). Tot i amb això, cal
tenir en compte que les característiques d’aquestes
produccions varien al llarg del temps, especialment
en les produccions més tardanes, de finals del segle
iii i del segle iv (De Solà 2016: 179-186).
Alguns dels materials documentats a les
excavacions arqueològiques de Iesso s’han sotmès
a anàlisis arqueomètriques que permeten analitzar
químicament la composició de les pastes d’aquestes
produccions ceràmiques amb l’objectiu d’assignar-
los un origen geogràfic. Els resultats d’aquestes
Fig. 3. Punxó decorat amb un motiu vegetal. (Museu de Guissona. Imatge: L. Puig i Bernaus)
anàlisis han permès assegurar que a Iesso es va
comerciar amb els materials provinents dels tallers
d’Abella (vegeu imatge d’encapçalament), Tritium
Magallum i Ilerda, però també han posat de
manifest l’existència segura de cinc produccions de
TSH amb un origen, de moment, desconegut (Pera
et al. 2016: 272). Tenint en compte les dimensions
de Iesso (unes 16 hectàrees) i les diverses
evidències d’activitat terrissera documentades a
la ciutat, creiem que com a mínim una d’aquestes
produccions va poder ser fabricada a la mateixa
Iesso.
Seguint el rastre dels terrissers de Iesso
Els terrissers de l’antiga Iesso ens han deixat
nombroses evidències de la seva activitat, que han
perdurat fins avui. A part de les nombrosíssimes
restes de peces ceràmiques documentades arreu del
jaciment, tenim altres elements que ens parlen de la
seva existència.
Un dels més destacats és la troballa d’un punxó
(fig. 3) per adornar els motlles amb els quals es va
fabricar la TSH decorada. Aquest punxó, fet també
de ceràmica, presenta un motiu decoratiu vegetal,
concretament una fulla, i és l’únic punxó que s’ha
documentat, de moment, a tot el jaciment. Malgrat
no ser gaire nombrosos, s’han documentat també
quatre fragments de motlles decorats amb estils
diferents que ens parlen d’aquesta producció de TSH
decorada, possiblement local.
Si bé és cert que de moment no s’ha documentat
cap taller destinat a la producció de ceràmica TSH,
l’any 2008 es va excavar un forn per a la cocció de
ceràmica. Malauradament aquest forn restava buit,
fet que no va permetre descobrir quin tipus de
ceràmica s’hi va coure en època romana (De Solà
2016: 185). D’altra banda, s’ha documentat també un
abocador d’engalba roja que demostra, tal com ja
hem dit, que els terrissers de Iesso van fabricar una
producció d’engalba roja pròpia que segurament va
ser l’avantsala de la fabricació de TSH iessonenca.
191
192
XI
El territori que
envolta les ciutats

193
194
La centuriació (els cadastres romans)
L’inici dels sistemes d’encadastració agrària a Roma
apareix estretament lligat al procés expansionista,
que va portar a la conquesta i al control de tota la
península Itàlica, en primer lloc, i que culminaria
amb la conquesta de tota la conca mediterrània.
A finals de la República, Roma disposava, per una
banda, d’extensos territoris que havien de ser
controlats de manera efectiva, i per l’altra, d’una
massa social cada cop més àmplia i més insatisfeta,
que calia apaivagar. La centuriació es va erigir en
l’instrument que millor resolia aquest binomi.
Els cadastres romans geomètrics van poder
aprofitar-se de l’experiència prèvia dels etruscos
i d’altres pobles itàlics. A aquesta tradició itàlica
hauríem d’afegir-hi la influència dels cadastres
grecs, que oferien un model de parcel·lació
ortogonal. La mida base de la mètrica agrimensora
romana era l’actus, definit com la distància que un
parell de bous podien recórrer amb l’arada d’una sola
tirada.
La centuriació es caracteritzava per l’encreuament
de línies rectes, paral·leles i equidistants entre si,
que s’alineaven respecte a dos eixos principals, que
es trobaven al centre d’aquesta estructura agrimen-
sora, de manera que es delimitaven una sèrie de
quadres regulars (centúries).
El mapa parcel·lari de Iesso presenta unes
dimensions força considerables, amb una extensió
documentada de gairebé 1.085 km2, que podrien
haver coincidit pràcticament amb el territori
dependent de Iesso. L’orientació seria en sentit
nord-sud, amb una petita desviació de dos graus
cap a l’est, i seguiria pràcticament l’orientació de la
trama viària de Iesso.
El sistema centuriat s’estendria principalment
per la banda sud i oest, mentre que pel nord i
l’est ocuparia una àrea més reduïda. La ciutat no
tindria una posició central en aquesta centuriació;
Teresa Reyes i Esther Rodrigo
aquest fet segurament es podria explicar per factors
topogràfics, ja que pel nord i per l’est hi trobem un
relleu força accidentat, mentre que per l’est i pel
sud el relleu es presenta més suau i, per tant, devia
resultar la zona més idònia per al desenvolupament
de les tasques agrícoles (Rodrigo 2004, 2013). Pel
nord tindríem el límit a la zona de Sanaüja i per
damunt de la població de Torà. Podem dir que la
centuriació engloba la vall del riu Llobregós, però no
sobrepassa gaire aquest límit. El límit pel sud seria
al riu Corb, per on tindrien el pas d’una possible via
romana que en aquesta zona devia seguir el traçat
del riu. El mil·liari trobat a prop de Guimerà, avui
perdut, seria el testimoni més evident de la seva
existència. Per l’est hi hauria el límit a l’altura de la
línia formada per les poblacions d’Almenara Alta,
la Guàrdia, Tornabous, Preixana i Maldà. Aquest
límit devia coincidir aproximadament amb el
límit d’una altra parcel·lació romana que es devia
localitzar a la plana de l’Urgell, amb una orientació
de 27° 30’ cap a l’est. Tots els indicis semblen indicar
que aquesta parcel·lació, amb una orientació
diferenciada, no depenia de la ciutat de Iesso,
sinó de la d’Ilerda. Hem pogut constatar que una
bona part dels jaciments que apareixen en època
romanorepublicana i imperial s’orienten d’acord
amb el traçat de la centuriació que s’implantà
probablement pocs decennis després de la fundació
de Iesso, al segle i a. n. e. S’ha definit un mòdul de
vint actus de costat, que és el més generalitzat al
llarg del segle i a. n. e., i que concorda amb la data
de fundació de la ciutat (fig. 1).
No sabem quina va ser l’evolució del cadastre i
tampoc no coneixem gaire l’evolució de la xarxa
viària al llarg de tot el període romà. Tot sembla
indicar que en el baix Imperi els eixos principals de
comunicació encara devien estar en funcionament,
com ho demostra el fet que molts assentaments i
vil·les d’aquest període se situen a tocar d’aquests
eixos. En aquests moments, Iesso constituïa un
punt important, o almenys de referència en un
195
itinerari de llarg recorregut, que a partir de la
formació del regne visigot, especialment, devia ser
un dels eixos de comunicació més important de la
Península. Ens referim a la via interior que, partint
de Cadis, recorria tota la Península, i passava per
la capital del regne visigot, Toledo. És de suposar
que la via en direcció a Barcino devia continuar en
funcionament, així com la via que, provinent de
Tarraco, es dirigia vers Ilerda per la vall del Corb
(Rodrigo 2013: 205 i s.).
La ciutat d’Ilerda, a partir dels estudis
arqueomorfològics realitzats a principis dels anys
noranta del segle passat, també disposa d’una sèrie
de mapes parcel·laris que s’estenen preferentment,
com el cas del de Iesso, per la plana d’Urgell; així
doncs, se situen a l’est de la ciutat amb dues
orientacions predominants. El primer inicialment
s’havia determinat amb una orientació de 24° a
l’est (Burés et al. 1989: 120) i que s’estendria des
de Bellcaire fins a una mica abans de Tornabous
i pel sud fins a la zona de Golmés i Vilanova de
Bellpuig, amb una zona buida entre Linyola i el
Palau d’Anglesola. Aquest mapa parcel·lari va ser
estudiat amb profunditat per Anna de Lanuza, que
en va corregir l’orientació de 30° 50’ a l’est (Lanuza
1991, 1994); en treballs posteriors de Gurt i Palet
s’ha fixat en 27° 30’ a l’est (Ariño, Gurt, Palet
2004: 50). El segon mapa parcel·lari devia tenir
una orientació nord-sud, seguint l’orientació de les
restes de la plaça de la Magdalena de Lleida. Segons
els autors de l’estudi (Burés et al. 1989: 119), es devia
estendre per una àrea molt extensa, que devia
anar des d’Ilerda fins a arribar aproximadament a
Tàrrega, en sentit est-oest, i en direcció nord-sud
se’n van detectar traces a la zona de Linyola fins a
Mollerussa i Bellpuig, la qual cosa devia marcar la
línia divisòria entre les ciutats d’Ilerda i de Iesso i
també entre els conventi iuridici (Rodrigo 2006: 572-
573). Malauradament els treballs no van prosseguir
ni es va fer un estudi amb profunditat que permetés
relacionar les traces d’aquestes parcel·lacions amb
el poblament romà conegut, ni seguir-ne l’evolució.
Tots dos mapes parcel·laris s’ajustarien al mòdul de
vint actus.
196
L’ager d’Aeso és difícil de delimitar, ja que els estudis
realitzats fins ara només permeten apuntar-ne
algunes peculiaritats. Probablement la superfície
de la Conca Dellà devia ser la seva zona d’influència
més immediata, tot i que s’han detectat algunes
traces parcel·làries més enllà d’aquesta.
La Conca Dellà, al sud-est de la comarca del Pallars
Jussà, és un espai geogràfic limitat per muntanyes
d’altituds entre 1.000 i 2.000 m: les serres de Sant
Corneli, de Carreu, Boumort i Bóixols, al nord; la
serra de Comiols, a l’est, i el massís del Montsec al
sud; en canvi, s’obre al curs de la Noguera Pallaresa
a l’oest. La Conca esdevé, així, una plana inclinada,
envoltada d’altures que van des de poc més de
1.000 m, al peu de les serres, fins a la cota 400 m, a
tocar de la Noguera Pallaresa.
La recerca arqueològica a la ciutat d’Aeso va
propiciar els treballs d’investigació al seu territori
més immediat, l’ager aesonensis (Reyes 1991: 61-111).
La distribució de tots els assentaments mostra una
dinàmica i una seqüència temporal coherents amb
l’àrea urbana d’Aeso, ja que se situa sobre una xarxa
parcel·lària i viària amb la qual s’interrelaciona
estretament (Reyes 2014e: 145-151 a Garcés, Reyes).
Les estructures observades s’organitzen seguint
dues orientacions dominants (Reyes, González,
García 1998: 42-49; González Villaescusa 2002). En
primer lloc, un sistema parcel·lari coherent cobreix
bona part de la Conca i segueix l’orientació dels
dipòsits quaternaris i dels glacis plioquaternaris
dominants. Aquesta orientació sembla determinar
la implantació de la major part dels assentaments
i ha perviscut com a tret estructurant del paisatge
agrícola fins als nostres dies (fig. 3).
Aquest sistema es degué implantar amb anterioritat
a la fundació de la ciutat, segons es desprèn
tant de les semblances formals, metrològiques i
funcionals que manté amb les xarxes parcel·làries
d’Edeta (González Villaescusa 2000) o les
gal·loromanes de l’altiplà de Les Costières, a Nimes
(González Villaescusa 1997), com de l’estreta
Fig. 1. Ager aesonensis. Sistema parcel·lari coherent. (Font: González, Reyes 1998)
relació observable respecte de la mateixa ciutat
d’Aeso i d’altres assentaments d’època tardoibèrica i
republicana.
Pel que fa a la segona orientació, que denominem
«sistema parcel·lari centuriat», s’estén per la
totalitat del territori d’Aeso, a excepció dels espais
prèviament articulats a partir del sistema parcel·lari
coherent. Tot i la seva regularitat mètrica, s’ha
renunciat a emprar el terme centuriació perquè hi
manca la forta homogeneïtat i continuïtat que
caracteritzen les formes d’estructuració de l’espai
associades a aquesta denominació (fig. 2).
L’existència d’una sèrie important de límits orientats
al nord geogràfic, 28° 30’ a l’oest, que organitzen
amples superfícies de l’ager, afegida a la seva
coherència amb una retícula teòrica de 15 x 15 actus
(532,3 m de costat), permet plantejar la hipòtesi
que es tracta d’una parcel·lació d’origen antic. La
seva implantació podria haver-se produït durant el
període augustal, moment en el qual aquest tipus
d’estructures fou emprat en les primeres limitacions
de Barcino o Caesaraugusta (Ariño, Gurt, Palet
1996), així com en els cadastres coetanis de
comprensió de les limitacions d’alguns reduïts
espais parcel·laris italians (Chouquer et al. 1987: 243
i s.).
Significativament, aquesta orientació s’estén més
enllà dels límits de la Conca, i arriba, per la banda
nord, més enllà de la serra de Sant Corneli, des
d’Aramunt fins a Sant Martí de Canals. Això podria
indicar que, si més no durant aquest període, la
influència d’Aeso podria haver-se estès per una àrea
aproximadament corresponent a l’actual comarca
pallaresa, a excepció de la vall Fosca (Reyes 2013: 151-
156 a Garcés, Reyes).
197
 Fig. 2. Ager aesonensis. Mapa parcel·lari del sistema centuriat. (Font: González, Reyes 1998)

198
Fig. 3. Ager Iessonensis. Mapa parcel·lari del sistema centuriat amb els establiments rurals. (Font: Rodrigo 2006)

199
200
 Vil·la del Romeral (Albesa). Gorgoneion esculpit en un bloc de pedra sorrenca.
(Museu de Lleida Fotografia: J. V. Pou)
Un nou paisatge rural: les vil·les
i l’explotació del territori
El territori d’una ciutat romana era ocupat i explotat
per una sèrie d’establiments de característiques
molt diferents, particularment nombrosos a la
perifèria urbana. Aquí es concentraven i coexistien
les residències suburbanes de l’elit local, les petites
granges, els horts, els tallers i els abocadors, i
les necròpolis. Aquesta coexistència donava un
aspecte particular al suburbium, l’espai que, amb una
amplada variable, s’estenia entre les muralles i el
món rural, ocupat per nuclis de funció bàsicament
agrícola. En el vèrtex d’aquest poblament s’hi
situava la vil·la, alhora residència dels propietaris
—temporal o permanent— i centre de producció
i de transformació. Aquesta doble funció explica
l’aparició d’una arquitectura rural acurada, símbol
Lluís Marí i Víctor Revilla
de la forma de vida romana, que combinava
programes constructius i decoratius luxosos
amb la presència d’infraestructures destinades a
l’activitat agrícola, ramadera i artesanal. La vil·la
era, en termes econòmics, un sistema dinàmic i
racional, que organitzava un conjunt d’activitats
complementàries amb una doble estratègia:
l’autosubsistència i la producció per al mercat.
El progrés de la recerca arqueològica en les darreres
dècades ha mostrat que el territori d’Ilerda, i, en
menor mesura, el de Iesso i Aeso, s’organitzà, entre
els segles i i iii n. e., segons pautes d’ocupació i
d’explotació centrades en l’expansió de les vil·les
(Gorges 1979; Pérez 2008).
201
Fig. 1. Disposició dels establiments rurals en un radi de 18 km al voltant d’Ilerda, i en un radi de 10 km al voltant de Iesso i Aeso. (Font: Ll. Marí i V. Revilla)
Aquests establiments se situaven, de manera
preferent, a prop dels rius principals (Segre, Noguera
Ribagorçana i Cinca), però també al voltant de
cursos fluvials de menor entitat (Llobregós i Ondara-
Corb).
L’ager ilerdensis
Al territori més proper a Ilerda, en un radi de
fins a 18 km (fig. 1), s’hi situaven vil·les amb una
organització arquitectònica que mostra una certa
monumentalitat. Tanmateix, cap ha estat excavada
totalment. L’únic establiment que es pot definir
com a vil·la suburbana i que ha estat objecte d’un
estudi parcial és Torre Andreu, al barri de la Bordeta,
a poc més de 2 km del centre de la ciutat. D’aquest
establiment se’n coneix un gran pati enllosat i
delimitat per un pòrtic amb columnes. Aquest
pòrtic era decorat per un paviment de mosaic i
revestiments parietals formats per estucs pintats i
aplacats de marbre. L’edifici es va bastir durant la
segona meitat del segle ii o inicis del iii n. e. sobre
un establiment anterior i es va abandonar cap a
les darreries del mateix segle. Hi ha indicis d’una
ocupació posterior de característiques imprecises
(Pérez Almoguera, Rafel 1993).
A més distància, però sempre vinculats a la
ciutat d’Ilerda, es troben altres establiments
202
que combinaven funció residencial i activitat
econòmica. Un d’aquests és Gebut, a Soses. Al lloc
s’hi ha identificat un gran complex termal vinculat
a una residència senyorial; un sector productiu,
amb unes dimensions superiors als 11.000 m2, que
conservava quatre dipòsits per a vi o oli, i una
necròpolis (Benseny 1997; González, Rodríguez
2011). Dels banys se’n conservava el circuit
complet de dependències a diferent temperatura:
el frigidarium i la seva piscina d’aigua freda, el
tepidarium, el caldarium —amb restes d’una piscina—
i el forn que n’escalfava el conjunt. Aquest edifici va
ser ocupat entre els segles i i iii n. e.
Tal vegada, la vil·la més coneguda és la del Romeral,
a Albesa —a 18 km d’Ilerda en línia recta—, que va
ser ocupada de manera continuada entre els segles i
i v n. e. La primera ocupació del lloc correspon a una
sèrie d’espais de característiques i dimensions mal
conegudes, que es basteixen a la primera meitat
del segle i n. e. i que es caracteritzen per l’ús, com a
fonamentació, de grans carreus de pedra sorrenca —
fins a 140 x 60 x 50 cm. En els segles ii-iii i inicis del
iv, la vil·la va ser objecte de reformes i ampliacions
que van transformar el primer nucli en un conjunt
d’edificis amb funció residencial i productiva, que
s’articulaven entorn d’un espai central, i ocupaven
una superfície d’uns 2.000 m2, on no faltaven
elements de luxe (vegeu imatge d’encapçalament).
Fig. 2. Vil·la del Romeral (Albesa). Vista de la piscina per a
aigua freda dels banys. (Imatge: Ll. Marí)
Al costat sud de la vil·la s’hi ha pogut documentar
l’existència d’uns banys privats; concretament,
una gran habitació amb paviment d’opus signinum,
que podria correspondre a la cella frigidaria, des de
la qual s’accedia a una natatio de 17 m2 (fig. 2). Cal
destacar la presència de nombrosos fragments de
lapis specularis caiguts damunt el sòl de la piscina,
procedents d’una o més grans obertures que devien
il·luminar el recinte. Aquest complex sembla haver
estat en ús durant els segles ii-iii n. e. Recentment
hom ha identificat un gran espai amb calefacció
per hipocaust que correspondria al caldarium
(Marí, Revilla 2006-2007 i 2018). La complexitat
i les dimensions d’aquests banys evidencien la
importància de la vil·la i el poder econòmic dels
residents.
Fig. 4. Vil·la del Tossal del Moro (Corbins). Distribució de la pars rústica: 1. magatzem i estable; 2. torcularium; 3. cellarium; 4. sector
industrial; 5. edifici tardà. (Imatges: Ll. Marí i V. Revilla)
Fig. 3. VIl·la del Romeral (Albesa). Vista de la galeria O i el pati
del peristil de la vil·la de nova planta, bastida a finals del segle
iv. (Imatge: Ll. Marí)
L’establiment va ser reconstruït totalment a la
segona meitat del segle iv (fig. 3), quan es va bastir
una gran vil·la, amb funció únicament de residència,
que presentava un elaborat conjunt decoratiu: pis
d’opus tessellatum en les galeries del peristil i en les
estances principals, parets i sostres decorats amb
pintures i estucs en relleu i profusió en l’ús del
marbre. Per aixecar aquesta nova construcció es
van amortitzar totes les estructures de les fases
anteriors, aprofitant-ne —selectivament— algunes
com a fonamentació de la nova construcció. La
superfície total d’aquesta vil·la residencial era d’uns
3.000 m2. En un moment avançat de les obres —a
finals del segle iv o inicis del v—, i sense que se’n
sàpiguen els motius, els treballs es van interrompre
i la vil·la es va abandonar ordenadament.
203
Fig. 5. Vil·la del Tossal del Moro (Corbins). Detall del parament
de l’edifici del segle ii n. e., utilitzat com a magatzem-estable.
A l’esquerra, la compartimentació interior del segle iii. (Imat-
ge: Ll. Marí)
Igualment important sembla la vil·la del Tossal del
Moro a Corbins, un complex format per un conjunt
de construccions de funció agrícola, ramadera i
artesana, que ocupen una superfície superior als
15.000 m2, i que es troba a poc més de 8 km d’Ilerda.
El centre d’aquest complex el formen tres grans
edificis de planta rectangular —dels quals se n’han
pogut excavar dos.
El primer va servir com a magatzem i estable (fig.
4.1); al segon, un torcularium, hi havia dues premses
de biga per a l’elaboració d’oli o vi (fig. 4.2). A uns
50 m al sud-est, i a un nivell més baix, sota el traçat
actual de la carretera C-12, s’hi va documentar un
cellarium per emmagatzemar-hi el producte de les
premsades (fig. 4.3). A l’esquerra, hi havia un petit
sector industrial (fig. 4.4). Aquests edificis van ser
bastits a mitjan segle ii n. e., però hi ha evidències
que la vil·la va ser fundada molt abans, almenys en
època augustal.
Cap a mitjan segle iii n. e. el magatzem-estable va
patir un incendi, però va ser reconstruït com a lloc
d’habitació i espai de treball artesà (fig. 5). Més
tard, dins el segle iv, va ser amortitzat per una nova
construcció (fig. 4.5), de funció desconeguda i, tal
vegada, relacionada amb un torcularium. La vil·la
sembla que va mantenir l’activitat, encara que de
manera més modesta, fins a un moment avançat
del segle v.
204
Fig. 6. Imatge de l’hipocaust de la vil·la de Sant Pelegrí.
(Imatge: C. Belmonte)
Damunt el tossal que dona nom a la vil·la, s’hi va
disposar un petit cementiri format per un conjunt
de tombes de tegulae, molt modestes, que envoltaven
un mausoleu, el qual era un edifici de planta rectan-
gular que reproduïa la forma d’un temple. La posició
—dominant el paisatge—, la seva solidesa i la riquesa
de la decoració indiquen que devia servir com a tom-
ba familiar dels propietaris (Marí, Revilla 2003).
Finalment, sempre al territori d’Ilerda, cal citar el cas
problemàtic de Raimat, que ha aportat evidències
d’ocupació al llarg de tot el període imperial
(Pérez Almoguera et al. 1988). L’estudi recent de
documentació gràfica relacionada amb treballs
d’excavació a mitjan segle xx ha permès comprovar
l’existència d’estructures arquitectòniques molt
importants, sense que se’n pugui precisar la
naturalesa exacta, però que devien formar part
d’una vil·la amb sector residencial i productiu (Garcés
2014).
L’ager iessonensis
La concentració particular de l’hàbitat en els espais
més propers a una ciutat es repeteix també a Iesso
(fig. 1), tot i que els exemples són més escassos
(Rodrigo 2004). Cal assenyalar, per altra banda,
que la distinció entre una àrea urbanitzada i
l’espai rural és molt menys evident en el cas de les
ciutats petites. Una de les vil·les més importants
Fig. 7. Vista aèria de l’establiment rural de Talarn, a les Pallargues. (Imatge: M. Miret)
del territori de Iesso és la de la Vinya del Crispí,
fundada cap al 100 n. e. De l’edifici, excavat només
parcialment, se’n coneix poc, però suficient per
identificar l’existència d’un programa constructiu
acurat que distingia entre residència i activitat
econòmica (potser centrada en la producció d’oli).
Part del conjunt s’organitzava a l’entorn d’un pati
porticat (Llinàs, Sagrera 1993).
Un altre cas és la vil·la de Sant Pelegrí (fig. 6), a
Biosca (Belmonte, Miquel, Moret 2006). Aquest
establiment ocupava un emplaçament estratègic
que li assegurava bones comunicacions (el camí que
comunicava la vall del Llobregós amb Guissona) i
la proximitat de terrenys fèrtils i aigua. La vil·la era
de grans dimensions (la zona delimitada supera el
4.800 m2), amb una gran quantitat de dependències
(fins a una vintena) organitzades per un passadís
central i amb una distinció precisa entre una part
productiva i una zona residencial que incloïa un
conjunt termal. L’establiment, fundat sobre el que
sembla una granja del segle i a. n. e., es basteix en
el segle ii n. e. i va continuar ocupat fins al segle
v. Un nou establiment, descobert pels autors l’any
2005, és la vil·la de Talarn, situada a poc més de 500
m de la població de les Pallargues i a uns 10 km de
Iesso. L’establiment, conegut per prospeccions del
terreny i per l’anàlisi de la fotografia aèria, sembla
format per un nombrós conjunt d’edificis que devien
ocupar una superfície a l’entorn dels 5.000 m2 (fig. 7).
Finalment cal esmentar la vil·la dels Vilassos,
a Tarroja de Segarra, a la riba dreta del riu Sió
i a uns 6 km al sud de Iesso. El jaciment va ser
excavat el 1972 i 1973 amb mitjans molt precaris.
La reinterpretació del conjunt l’any 1995 (Pera
1995) va associar una part de les estructures amb
una instal·lació de premsat d’oli o vi, al costat
d’estructures que corresponien a la pars urbana
d’una vil·la, amb una cronologia que anava des del
període alt-imperial fins a un moment del segle iv,
sense més precisions.
L’ager aesonensis
En el cas d’Aeso, les dades sobre el nucli urbà i
el territori són molt escasses. No es coneixen
les dimensions, organització i arquitectura de la
ciutat, tret d’un tram de la muralla. Tanmateix,
les inscripcions mostren l’existència d’un govern
local, amb la condició de municipi, actiu fins al
segle iii, i d’una elit local que va fer carrera política
i militar al servei d’emperadors com Trajà. El poder
d’aquesta elit es devia fonamentar en la propietat
de la terra, però al territori només es coneix la vil·la
205

Fig. 8. Instal·lació de premsat del Secà del Colo (Corbins). En
primer terme, el contrapès de la premsa; al fons, a la dreta, el
dipòsit de decantació. (Imatge: Ll. Marí)
de Llorís, situada a uns 800 m de la ciutat d’Aeso i
a poc més de 150 m del petit curs fluvial del barranc
de la Colomera —afluent del riu Conques-Gavet.
Aquest establiment, actiu des del segle i n. e.,
ocupava una superfície a l’entorn dels 10.000 m2,
amb construccions distribuïdes en terrasses. Les
excavacions han permès identificar un sector
residencial construït i decorat amb luxe i un possible
sector dedicat a la producció agrícola i artesana. A
prop s’hi van localitzar dues àrees d’enterrament.
Consideracions finals
El sistema econòmic desenvolupat a l’entorn de les
vil·les va generar una organització particular de
l’hàbitat. Aquesta organització es caracteritzava
per una distribució diferenciada i desigual dels
establiments i de les activitats econòmiques al
territori (Revilla 2010). Aquest procés anava
acompanyat de la utilització d’una gamma molt
variada d’edificis amb una arquitectura i unes
funcions molt diferents, des de granges més o
menys grans, especialitzades en l’explotació de
certs productes agrícoles, fins a coberts i cabanes.
A més, les activitats realitzades en aquests
edificis suposaven formes d’ocupació i pautes
de vida particulars. Les vil·les que funcionaven
com a centres d’una propietat podien concentrar
un conjunt de residents nombrós i de condició
molt diversa (la família propietària, amb criats i
treballadors, esclaus i lliures), en gran part vivint-
hi de manera permanent. Per contra, molts altres
206
nuclis eren ocupats només per un petit grup de
treballadors que podien residir-hi de manera estable
o temporal. El resultat era una distribució molt
desigual de la població rural.
Un primer tipus d’establiment rural es caracteritza
per les grans dimensions (superen els 2.000 m2) i
una organització interna racional determinada per
la funció productiva d’aquests llocs. Els nombro-
sos exemples coneguts a Catalunya mostren que
aquests edificis s’integraven en una agricultura
intensiva orientada a la producció d’excedents, en
particular vi i oli. Aquesta estratègia suposava la
construcció d’infraestructures d’elaboració (premses)
i emmagatzematge molt complexes. Darrere les in-
versions en infraestructures i els processos de treball
que implicaven una quantitat notable de treball
humà, hi havia una economia vinculada a circuits
de comercialització i una demanda urbana impor-
tant. Aquesta economia es desenvolupà en diversos
territoris del litoral i de l’interior català entre les
darreries del segle i a. n. e. i els segles ii-iii n. e. (Re-
villa 1995). Un bon exemple a les terres de Ponent
és l’Hostal Nou, a Balaguer (Díez-Coronel 1970). El
lloc només es coneix de manera parcial per una ex-
cavació realitzada a la dècada de 1960. Tot i així, s’hi
va identificar un complex amb una extensió mínima
de 1.000 m2 format per diverses construccions distri-
buïdes a l’entorn d’un pati. Algunes d’aquestes cons-
truccions devien allotjar una o més premses, mentre
que una altra, amb unes dimensions aproximades
de 230 m2, servia com a magatzem. Els càlculs dels
recipients que podia contenir aquest espai suposen
una gran capacitat d’emmagatzematge de vi (Peña
2010).
Una altra categoria correspon a petits edificis
aïllats, amb una disposició interna molt senzilla
(dues o tres cambres), d’obra sòlida, però realitzada
amb materials modestos. Alguns d’aquests edificis
semblen destinats a una funció concreta i només
concentren infraestructures productives; no tenen
ús residencial. Un exemple és el Secà del Colo, a
Corbins (fig. 8). Es tracta d’una petita construcció
dividida en dos espais connectats: un allotjava una
premsa per a oli; l’altre, obert a l’exterior per un
Fig. 9. Tossal de Cal Montblanc (Albesa). Vista de les estructures de la part superior del tossal. (Imatge: Ll. Marí)
pòrtic, tenia un dipòsit per recollir el líquid obtingut
per premsat (Marí, Mascort 1988). La funció del lloc
i l’absència d’espai d’habitatge semblen indicar que
es tractava d’una dependència d’una vil·la propera;
potser la vil·la del Tossal del Moro, situada a només
800 m. Aquesta situació implicaria una freqüentació
estacional per part de treballadors agrícoles.
Podrien correspondre a petits nuclis agrícoles
d’aquest tipus alguns jaciments arqueològics que
han proporcionat evidències materials molt esca-
dusseres: Cal Piqué, Torre-sulla i Camporrells (tots a
Albesa); Cantaperdius (Castelló de Farfanya), o Can-
taperdius (Bellvís), amb cronologies de l’alt Imperi i
una continuïtat que sols en certs casos arriba fins a
l’antiguitat tardana (Marí, Revilla 2018b).
Més difícil d’interpretar és el cas del Tossal de
Cal Montblanc (Albesa) (fig. 9). El lloc controla la
cruïlla de dos camins que es dirigien vers els passos
practicables de la serra Llarga (Algerri i Castelló
de Farfanya). La identificació, el 1986, d’un edifici
de planta quadrada que ocupava la zona superior
del tossal i la presència d’un tram d’uns 60 m d’un
camí que conservava les roderes marcades a la
roca van portar a suggerir la hipòtesi que el lloc
correspongués a una mansio. Aquest establiment
devia controlar la cruïlla de dues vies inserides en
una xarxa viària regional que comunicava el Pirineu
i el sud de la Gàl·lia amb Ilerda (Rovira, Marí
1998). Una excavació realitzada el 1998 ha permès
delimitar una àrea arqueològica que ocupa un
espai superior als 1.500 m2 i aprofundir en l’estudi
de les estructures; així, s’ha identificat una fase
d’ocupació de finals del segle i – inicis del ii n. e.,
amb evidències de l’antiguitat tardana i de l’època
medieval. La interpretació del conjunt és complexa.
De moment no hi ha prou elements per catalogar
Cal Montblanc com un establiment agrari, ni
sembla que es pugui proposar una relació amb la
vil·la propera del Romeral; però tampoc no es pot
confirmar la hipòtesi de la seva funció com a mansio
(Marí, Revilla 2018a).
Finalment, cal esmentar un tipus d’edifici
caracteritzat per una arquitectura encara més
207
modesta, bastida amb materials totalment o
parcialment peribles, i que devia ser ocupat de
manera esporàdica, potser estacionalment. Un bon
exemple és la Gravera, a Artesa de Lleida, un petit
nucli ocupat entre finals del segle i a. n. e. i mitjans
del següent. Les úniques restes de la construcció
són una fossa o depressió excavada al terreny,
irregular i de poca fondària, d’uns 15 x 3 m, dins
la qual es disposà una petita llar. El lloc ha estat
relacionat amb activitats ramaderes (Morín et al.
2010).

La diversitat de l’hàbitat rural a les terres de

Ponent, tant pel que fa a l’arquitectura com a la
distribució i densitat, demostra el dinamisme
d’una societat urbana —però d’arrels agràries—
amb fortes desigualtats i que necessitava crear un
escenari apropiat per a la residència i per exhibir
i legitimar les jerarquies socials. Al mateix temps,
la presència d’activitats productives i la seva
organització rigorosa evidencien la ràpida extensió
d’una economia capaç de fortes inversions i lligada
a la producció d’excedents, impulsada per les elits
urbanes. Les necessitats i les estratègies, socials i
patrimonials, d’aquestes elits determinaren, en bona
part, la configuració dels paisatges i la distribució
de la població rural entre el final del segle i a. n. e. i
el iii n. e.

208
EPÍLEG
Els coordinadors d’aquest llibre volen fer notar
a manera d’epíleg que del seu contingut i de
l’exposició en el seu conjunt se’n dedueix amb
claredat meridiana la considerable riquesa del
patrimoni arqueològic que aquestes tres ciutats
romanes representen avui per a les terres de Ponent.
Un patrimoni arqueològic que tot just ha començat
a ser treballat a fons i reivindicat en les darreres
dècades, i que ja permet obtenir uns primers
fruits com els que s’han desgranat aquí. Aquests
resultats permeten percebre el notable interès de
la seva arqueologia i les àmplies potencialitats que
tenen aquests tres jaciments per desenvolupar-se,
no només en el camp de la recerca arqueològica
estricta, sinó també en la seva dimensió museística,
pedagògica i d’atractiu i explotació turístics.
I aquesta potència, que ja és ben visible per a
cadascun d’ells, pot créixer encara exponencialment
si considerem i tractem conjuntament les tres
ciutats.
Caldria, però, una gestió patrimonial decidida i
amb objectius clars, que conjuntés les polítiques i
les iniciatives de les diverses institucions públiques
i privades implicades, i que actués a l’uníson i
fes aflorar els recursos necessaris perquè aquest
desenvolupament es pugui dur a terme i reverteixi
en els beneficis socials i culturals que sens dubte
pot aportar.
Per acabar, només unes brevíssimes reflexions en
el camp de la gestió per a cadascuna de les nostres
ciutats, tenint en compte la diversitat de contextos i
d’expectatives a mitjà termini. Deriven naturalment
de l’estat de la qüestió que la iniciativa d’aquesta
exposició ha posat de manifest i creiem que poden
ser útils per als projectes de futur, encara que
només sigui per encetar una reflexió més àmplia
que haurien de protagonitzar tots els agents
concernits.
Josep Guitart i Xavier Payà
A Lleida el dinamisme urbanístic d’aquests darrers
anys, i la consegüent arqueologia preventiva que
ha generat, ha permès obtenir una visibilització de
les característiques bàsiques de la Ilerda romana i
avançar en el coneixement dels seus orígens i de la
seva evolució històrica. Però avui constatem que
les circumstàncies han canviat amb l’emergència
de diversos factors que en condicionen el futur
immediat. Així, la profunda renovació ja feta del
parc immobiliari de la ciutat actual construït sobre
l’antiga Ilerda, la manca d’espais públics susceptibles
de ser excavats, la utilització de nous mètodes
de fonamentació, la renúncia als aparcaments
subterranis i la tendència cada cop més marcada
vers la rehabilitació dels vells edificis reduiran
dràsticament les excavacions d’urgència, i, per tant,
aquesta ja no podrà ser la via per a la recuperació
de noves dades i evidències sobre la Ilerda romana.
Caldrà implementar noves estratègies per fer
avançar la recerca arqueològica, a la vegada que es
reivindiquin i s’explotin les restes ja descobertes,
algunes de les quals de gran valor i interès, com les
de les termes públiques de la ciutat antiga.
A Guissona s’han fet ja alguns passos importants,
com són la constitució d’un parc arqueològic
íntimament connectat amb un museu i centre
d’interpretació de l’antiga Iesso, i l’aprovació recent
d’un pla d’ordenació urbanística que ha de permetre
en el futur duplicar l’extensió del parc i incorporar-hi
una de les parts més fèrtils del jaciment. És urgent,
però, a curt termini, completar la infraestructura
de parc i museu per poder implementar una tasca
de difusió pública a l’altura de l’equipament ja
disponible. Al mateix temps, caldrà aprofundir en
la recerca arqueològica del conjunt de la ciutat,
valorant-ne també la imbricació de les restes
romanes i de les medievals a la part més antiga de
la vila.
209
A Isona l’arqueologia no ha estat encara prou
treballada, però igual que Guissona té el privilegi
de ser una de les poquíssimes ciutats romanes
de Catalunya que no té a sobre una populosa
ciutat actual. Una part important de l’antiga
Aeso són encara horts o terres de cultiu, i això la
converteix també en un jaciment arqueològic d’unes
potencialitats excepcionals. Però també és clar
que no es pot pretendre que la seva reivindicació
sigui una responsabilitat exclusiva d’un poble de
dimensions reduïdes com és Isona.

I apuntem només finalment que caldrà que el

Museu de Lleida, com a altaveu d’aquesta riquesa
patrimonial de les terres de Ponent, incorpori en
el seu discurs museístic l’arqueologia d’aquestes
tres ciutats romanes, màxims exponents de les
transformacions i de les continuïtats que van
marcar aquell període de més de vuit segles, i
nexe indispensable per entendre el pas de la rica
protohistòria lleidatana a la realitat medieval i
moderna.

Som-hi.

210
BIBLIOGRAFIA
Aguilar 2008
M. Aguilar. «Memòria de seguiment arqueològic
plaça Capdevila i carrer de l’Om», estudi inèdit.
Guissona.
Alarçao, Etienne 1977
J. Alarçao, R. Etienne. Fouilles de Conimbriga I.
L’Architecture. París.
Alfoldi 1975
G. Alfoldi. Die romischen inshiften von Tarraco. Berlín.
Almagro 1987
M. Almagro. «El área superficial de las poblaciones
ibéricas». Los asentamientos ibéricos ante la
romanización, 27-28 febrero 1986. Madrid:
Ministerio de Cultura – Casa de Velázquez, p. 21-
34.
Alonso 1996
N. Alonso. «Els molins rotatius: origen i expansió
en la Mediterrània occidental». Revista d’Arqueologia
de Ponent, núm. 6, p. 183-198.
Alonso 2005
N. Alonso. «Agriculture and food from the Roman
to the Islamic Period in the North-East of the
Iberian peninsula: archaeobotanical studies in the
city of Lleida (Catalonia, Spain)». Vegetation History
and Archaeobotany, vol. 14, núm. 4, p. 341-361.
Alonso 2014
N. Alonso. «Molins i mòlta al Mediterrani
occidental durant l’edat del ferro». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 24, p. 113-136.
Alonso 2015
N. Alonso. «Moliendo en ibero, moliendo en
griego: aculturación y resistencia tecnológica en
el Mediterráneo occidental durante la Edad del
Hierro». Vegueta, Anuario de la Facultad de Geografía e
Historia, núm. 15, p. 23-34.
Alonso et al. 2010
N. Alonso, M. Aulinas, M. T. Garcia, F. Martin,
G. Prats, S. Vila. «Manufacturing rotary querns
in the 4th century BC fortified settlement of
Els Vilars (Arbeca, Catalonia, Spain)». A: D.
Williams i D. Peacock (ed.), Bread for the People:
The Archaeology of Mills and Milling, Proceedings of
a Colloquium Held in the British School at Rome, 4th
– 7th November 2009. Southampton Archaeology
Mongraph, Archaeopress, p. 55-65.
Alonso et al. 2020
N. Alonso, J. Bernal, A. Castellano, O. Escala, S.
González, E. Junyent, J. B. López, J. Martínez,
A. Moya, A. Nieto, J. A. Oliva, G. Prats, M.
Tarongi, E. Tartera, A. Vidal, S. Vila. «La
fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues) durant
l’ibèric antic (550-425 ANE)». Projecte Ilergècia:
territori i poblament a la plana ilergeta. Actes de la
Jornada de Treball XLV, Sidamon 2017. Sidamon: Grup
de Recerques de les Terres de Ponent, p. 85-118.
Alonso, Frankel 2017
N. Alonso, R. Frankel. «A survey of ancient grain
milling systems in the Mediterranean». Les meules
du Néolithique à l’époque médiévale: technique, culture,
difusión. Actes du 2ème colloque du Groupe Meule,
Reims, du 15 au 17 mai 2014, Revue Archéologique de
l’Est, suplement, núm. 43, p. 461-478.
Alonso, Junyent, López 2010
N. Alonso, E. Junyent, L. López. Arbeca. La Fortalesa
dels Vilars. Barcelona: Generalitat de Catalunya
(Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya) [2a
edició actualitzada; 1a edició: 2005].
Alonso, López, Pérez 2016
N. Alonso, D. López, G. Pérez. «Les moulins
rotatifs du monde ibérique: caractéristiques
et utilisation». A: L. Jacottey i G. Rollier (ed.),
Archéologie des moulins hydrauliques, à traction
animale et à vent, des origines à l’époque médiévale.
Actes du colloque International, Lons-le-Saunier du 2
au 5 novembre 2011. Besançon: Press Universitaires
de Franche-Comté (Annales Littéraires, Série
Environnement, Sociétés et Archéologie).
Alonso, Pérez 2014
N. Alonso, G. Pérez. «Molins rotatius de petit
format, de gran format i espais de producció
en la cultura ibèrica de l’est peninsular». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 24, p. 239-255.
Arbulo, Payà 2014
J. Arbulo, X. Payà. «Vestigia Ilerdensis, una placa con
pies votivos aparecida en las termas públicas de
Ilerda». In amicitia. Miscel·lània d’estudis en homenatge
211
 a Jordi H. Fernández, p. 531-541.
Arcos, Belmonte 2011
R. Arcos, C. Belmonte. «Memòria de seguiment
arqueològic dels nous accessos a Isona i Conques
des de la C-1412b. Excavació extensiva del
jaciment del Serrat dels Espinyers (Isona)», estudi
inèdit. Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la
Generalitat de Catalunya.
Ariño, Gurt, Palet 1996
E. Ariño, J. M. Gurt, J. M. Palet. «Réalites
archéologiques et restitution théorique des
parcellaires: analyse du problème sur quelques
exemples hispaniques». A: G. Chouquer (ed.), Les
formes du Paysage, 2: archéologie des parcellaires. París,
p. 142-154.
Ariño, Gurt, Palet 2004
E. Ariño, J. M. Gurt, J. M. Palet. El pasado presente.
Arqueología de los paisajes en la Hispania romana.
Salamanca: Universidad de Salamanca.
Assénat 2010
M. Assénat. «Le territoire des Volques Arécomiques
entre Strabon et Pline». Pallas, núm. 84, p. 59-82.
Asensio et al. 2014
D. Asensio, R. Cardona, J. Morer, J. Pou, B. Gil, F.
J. Cantero, L. Sánchez. «Novetats de la recerca
en els nuclis lacetans de Castellvell (Olius) i Sant
Miquel de Sorba (Montmajor). Les campanyes
del 2011 al 2013». II Jornades d’Arqueologia de la
Catalunya Central 2012. Actes (Vic, 13-15 desembre
2012). Barcelona: Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya / Museu Episcopal de
Vic, p. 104-110.
Asensio et al. 2016
D. Asensio, R. Cardona, J. Morer, J. Pou, O. Saula,
N. Alonso. «El jaciment dels Estinclells (Verdú,
Urgell), una fortaleza ilergeta del segle iii aC. Nova
recerca a partir del Camp d’Experimentació de la
Protohistòria (CEP)». Tribuna d’arqueologia 2013-2014.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 152-176.
Asensio et al. 2017
D. Asensio, R. Cardona, C. Garcia-Dalmau, J.
Morer, J. Pou. «Les primeres intervencions
arqueològiques en el nucli ibèric del Tossal de
La Pleta (Belianes, l’Urgell): una nova “ciutat” en
territori ilergeta». Cypsela, núm. 20 (2014-2016), p.
183-207.
212
Asensio et al. 2018
D. Asensio, R. Cardona, J. Morer, J. Pou, O. Saula,
N. Alonso. «El jaciment dels Estinclells (Verdú,
Urgell), una fortaleza ilergeta del segle iii aC.
Nova recerca a partir del Camp d’Experimentació
de la Protohistòria (CEP)». Primeres Jornades
d’Arqueologia i Paleontologia de Ponent (Balaguer-
Lleida, 17-18 d’abril de 2015). Lleida: Serveis
Territorials del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, p. 152-176.
Avery 1993
H. C. Avery. «A Lost Episode in Caesar’s Civil War».
Hermes, núm. 121(4), p. 452-469.
Baiges, Bouzas, Puigredon 2019
M. Baiges, M. Bouzas, J. Puigredon. «L’ocupació del
terme de Bellvís en època antiga. Les evidències
numismàtiques». Revista d’Arqueologia de Ponent,
núm. 29, p. 177-189.
Bakker 1994
J. T. Bakker. Living and working with the Gods. Studies
of evidence for private religion and its material
environment in the city of Ostia (100-500 AD).
Amsterdam.
Bauzà, Ponç 1998
H. Bauzà, A. Ponç. «Una fortificació romana a
ses Salines». A: M. Mayer, J. M. Nolla i J. Pardo
(coord.), De les estructures indígenes a l’organització
provincial romana de la Hispània citerior: homenatge a
Josep Estrada i Garriga. Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans / Societat Catalana d’Estudis Clàssics, p.
101-114.
Belarte 1997
C. Belarte. «Arquitectura domèstica i estructura
social a la Catalunya protohistórica». Treballs de
l’Àrea d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona.
Arqueomediterrània, núm. 1.
Belmonte 2014a
C. Belmonte. «El sitjar ibèric i iberoromà del sector
nord del Serrat dels Espinyers». A: I. Garcés i T.
Reyes (coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’
romà. Isona, Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia
Memorial Josep Barberà i Farràs. Barcelona:
Societat Catalana d’Arqueologia, p. 65-68.
Belmonte 2014b
C. Belmonte. «L’edifici del sector sud del Serrat
dels Espinyers». A: I. Garcés i T. Reyes (coord.),
 Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’ romà. Isona,
Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia Memorial Josep
Barberà i Farràs. Barcelona: Societat Catalana
d’Arqueologia, p. 126-133.
Belmonte 2015
C. Belmonte. «El Serrat dels Espinyers: noves
aportacions al poblament iber i romà d’Isona.
Pallars Jussà (Lleida)». Primeres Jornades
d’Arqueologia i Paleontologia del Pirineu i l’Aran (Coll de
Nargó i la Seu d’Urgell, 2013). Barcelona: Generalitat
de Catalunya, p. 156-163.
Belmonte 2020
C. Belmonte. «Intervenció a la travessera de la
Soledat d’Isona». Segones Jornades d’Arqueologia i
Paleontologia del Pirineu i Aran (Tremp 31 de març – 1 de
juny de 2019). Barcelona: Generalitat de Catalunya,
p. 303-304.
Belmonte et al. 2013
C. Belmonte, S. Albizuri, J. Nadal, I. Garcés.
«Èquids i gossos en l’economia i en els rituals.
Resultats de l’estudi dels materials dipositats
en el sitjar iberoromà del Serrat dels Espinyers
(Isona, Pallars Jussà)». Revista d’Arqueologia de
Ponent, núm. 23, p. 201-222.
Belmonte et al. 2015
C. Belmonte, I. Garcés, S. Albizuri, J. Nadal, M.
Cama, S. Batlle, M. Fernández, K. Fortuny,
A. Sobrino, M. Peiró, I. Richaud, E. Román.
«La societat ibèrica al Pallars Jussà (Lleida,
Catalunya). L’aportació del sitjar del Serrat dels
Espinyers d’Isona». Arqueomediterrània, núm. 13, p.
203-209.
Belmonte et al. 2015
C. Belmonte, I. Garcés, S. Albizuri, J. Nadal, M.
Cama, S. Batlle, M. Fernández, K. Fortuny,
A. Sobrino, M. Peiró, I. Richaud, E. Román.
«La societat ibèrica al Pallars Jussà (Lleida,
Catalunya): l’aportació al sitjar del Serrat
dels Espinyers d’Isona». Actes de la VII Reunió
Internacional d’Arqueologia de Calafell (març 2013).
Arqueomediterrània, núm. 14, p. 175-181.
Belmonte et al. 2016
C. Belmonte, X. Bermúdez, I. Garcés, T. Reyes.
«La carrera de Luci Emili Patern: el periple d’un
centurió isonenc arreu de l’Imperi». Centre d’Estudis
d’Isona i Conca Dellà. Memòria 2016, p. 13-35.
Belmonte, Miquel, Moret 2006
C. Belmonte, J. Miquel, L. Moret. «La vil·la romana
de Sant Pelegrí (Biosca, Segarra). Una explotació
agrícola a l’ager Iessonensis». Tribuna d’arqueologia
2004-2005. Barcelona: Departament de Cultura de
la Generalitat de Catalunya, p. 179-202.
Benseny 1997
J. Benseny. «Intervenció arqueològica a la carretera
de Soses a Aitona». Tribuna d’arqueologia 1996-
1997. Barcelona: Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, p. 57-66.
Bermúdez 2005a
X. Bermúdez. «Formas de poblamiento en el
territorio ilergete oriental: elementos y criterios
para una definición preliminar de fronteras».
A: A. Blanco, C. Cancelo i A. Esparza (ed.),
Bronce Final y Edad del Hierro en la Península Ibèrica,
Encuentro de Jóvenes Investigadores. Salamanca:
Ediciones Universidad de Salamanca (Colección
Aguilafuente, núm. 86), p. 565-585.
Bermúdez 2005b
X. Bermúdez. «El territori ilergeta oriental: evolució
del poblament i definició de fronteres». Món
Ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà. Homenatge a Josep Barberà
i Farràs. Puigcerdà 14 i 15 de novembre de 2003, vol. I.
Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 441-454.
Bermúdez 2010
X. Bermúdez. «L’Urgell en època ibèrica:
deconstruint els ilergets». Urtx. Revista Cultural de
l’Urgell, núm. 24, p. 37-54.
Bernal 2019
J. Bernal. La ceràmica ilergeta del segle iv a. n. e.
Aportacions per la caracterització de l’ibèric ple a la
Ilergècia a través de l’estudi dels materials ceràmics
recuperats en les cisternes dels Vilars (Arbeca, les
Garrigues) i de les Roques de Sant Formatge (Seròs, el
Segrià), tesi doctoral. Lleida: Universitat de Lleida.
En línia: http://hdl.handle.net/10803/668935.
Bosio 1983
L. Bosio. La Tabula Peutingeriana. Una descrizione
pittorica del mondo antico. Rímini: Maggioli.
Burés et al. 1989
L. Burés, J. M. Gurt, A. Marqués, F. Tuset.
«Cadastres d’època romana de les ciutats de
Tarraco, Ilerda i Iesso». Tribuna d’arqueologia 1988-
213
 1989. Barcelona: Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, p. 113-120.
Buxeda et al. 2014
J. Buxeda, M. Madrid, M. Morán, X. Payà, A.
Pérez. «La terra sigil·lada d’Ilerda, caracterització
arqueomètrica i estudi històric-arqueològic
de la seva producció i de la seva relació amb
les ceràmiques engalbades». A: M. Roca, M.
Madrid i R. Celis (ed.), Contextos cerámicos de época
altoimperial en el Mediterráneo occidental. Barcelona,
p. 182-249.
Buxeda, Madrid 2014
J. Buxeda, M. Madrid. «Caracterització
arqueomètrica de les ceràmiques ibèriques del
jaciment d’Isona». A: I. Garcés i T. Reyes (coord.),
Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’ romà. Isona,
Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia Memorial Josep
Barberà i Farràs. Barcelona: Societat Catalana
d’Arqueologia, p. 92-96.
Buxó et al. 2004
R. Buxó, D. Canal, J. Guitart, J. Pera, R. Piqué.
«Excavació de dos pous d’època romana a
Guissona: l’explotació dels recursos vegetals a la
ciutat de Iesso als segles i aC – ii dC». A: J. Guitart
i J. Pera (ed.), Iesso I. Miscel·lània arqueològica.
Barcelona / Guissona: Patronat d’Arqueologia de
Guissona, p. 213-277.
Cadiou 2008
F. Cadiou. Hibera in terra miles. Les armées romaines et
la conquête de l’Hispanie sous la République (218-45 av.
J.-C.). Madrid: Casa de Velázquez.
Camañes et al. 2010
M. P. Camañes, N. Moncunill, C. Padrós, J.
Principal, J. Velaza. «Un nuevo plomo escrito
ibérico en Monteró 1». Paleohispanica, núm. 10, p.
233-247.
Camañes, Padrós, Principal 2017
M. P. Camañes, C. Padrós, J. Principal.
«Implantación militar y control del territorio en
el N. E. de la Citerior: el ejemplo del “castellum”
de Monteró 1 (Camarasa, Lérida)». A: J. Principal
et al., Roma en la península ibérica preseroriana:
escenarios de implementación militar provincial.
Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 191-210.
Campo 1996
M. Campo. «Noticia de un tesoro de denarios en el
214
Canal de Urgel». Numisma, núm. 237, p. 133‑140.
Campo 2000
M. Campo. «Moneda, organització i administració
del nord-est de la Hispània Citerior (del 218 a
l’inici del segle i aC)». Moneda i administració del
territori, IV Curs d’Història Honetària d’Hispània.
Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, p.
57-75.
Campo 2005
M. Campo. «Emissió i circulació monetàries al
nord-est de la Hispània Citerior al final de la
República». La moneda al final de la República: entre
la tradició i la innovació. IX Curs d’Història Monetària
d’Hispània. Barcelona: Museu Nacional d’Art de
Catalunya, p. 73-93.
Campo 2021
M. Campo. «Roma y el aprovisionamiento de
moneda de bronce al nordeste de Hispania, c. 44
a.C. – c. 54 d.C.». A: E. Ferrer, M. Oria, E. García
Vargas, F. J. García Fernández i R. Pliego (coord.),
Arqueología y numismática. Estudios en homenaje
a la profesora Francisca Chaves Tristán. Sevilla:
Universidad de Sevilla, p. 259-271.
Campo 2022
M. Campo. «Coinage from North-East Hispania
Citerior and Rome, c. 150-70 BC». A: J. Principal,
T. Ñaco del Hoyo i M. Dobson (ed.), Rome and
the North-Western Mediterranean Integration and
Connectivity c.150-70 BC. Oxford: Oxbow Books, p.
131-141.
Cardona et al. 2020
R. Cardona, D. Asensio, J. Morer, J. Pou, O.
Saula. «Bellum se ipsum allet. Els Estinclells (Verdú,
l’Urgell). Especulació sobre un incendi». Projecte
Ilergècia: territori i poblament a la plana ilergeta. Actes
de la Jornada de Treball XLV, Sidamon 2017. Sidamon:
Grup de Recerques de les Terres de Ponent, p. 227-
264.
Carreño, González 1999
M. C. Carreño, E. González. «La capital del
extremo noroeste hispánico. Lucus Augusti
y su tejido urbano a la luz de las últimas
intervenciones arqueológicas». A: A. Rodríguez
(ed.), Los orígenes de la ciudad en el noroeste hispánico.
Actas del Congreso Internacional, vol. 2. Lugo:
Diputación Provincial de Lugo, p. 1171-1208.
Carreras, De Soto 2013
C. Carreras, P. de Soto. «The Roman Transport
Network: A Precedent for the Integration of the
European Mobility». Historical Methods: A Journal of
Quantitative and Interdisciplinary History, vol. 46, issue
3, p. 117-133.
Carreras et al. 2016
C. Carreras, A. Martin, J. Pera, E. Rodrigo. «Las
ánforas de Brindisi en la Hispania Citerior. Pautas
de distribución y consumo». Saguntum, núm. 48.4,
p. 87-104.
Casabona, Gallart 2015
J. F. Casabona, J. Gallart. «L’evolució del castell
de l’Albi, a la llum de les darreres intervencions».
Recerques i testimonis. IX Trobada d’Estudiosos de les
Garrigues (Fulleda, 2013). Juneda: Centre d’Estudis
de les Garrigues / Editorial Fonoll, p. 203-220.
Casabona, Gallart 2020
J. F. Casabona, J. Gallart. «Restes d’estructures
defensives protohistòriques al castell de l’Albi (les
Garrigues)». Projecte Ilergècia: territori i poblament
a la plana ilergeta. Actes de la Jornada de Treball XLV,
Sidamon 2017. Sidamon: Grup de Recerques de les
Terres de Ponent, p. 121-152.
Casabona, Lafuente, Gallart 2010
J. F. Casabona, M. P. Lafuente, J. Gallart. «La
campanya d’excavacions arqueològiques al castell
de l’Albi (les Garrigues) durant l’any 2008. El
castell medieval i el jaciment protohistòric». Cabal
de petjades. VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues
(Vinaixa, 2009). Juneda: Editorial Fonoll (Col·lecció
d’Estudis Locals Lo Plançó, núm. 9), p. 43-57.
Casas, Ruiz de Arbulo 1997
J. Casas, J. Ruiz de Arbulo. «Ritos domésticos
y cultos funerarios. Ofrendas de huevos y
gallináceas en villas romanas del territorio
emporitano (s. iii dC)». Pyrenae, núm. 28, p. 211-227.
Cèsar
J. Cèsar. Comentaris de la guerra civil (De bello civili)
I, edició llatina i catalana, traducció de J. M.
Morató. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1973.
Chaves Tristán, Pliego Vázquez 2015
F. Chaves Tristán, R. Pliego Vázquez. Bellum et
Argentum. La Segunda Guerra Púnica en Iberia y el
conjunto de monedas y plata de Villarrubia de los Ojos
(Ciudad Real). Sevilla: Universidad de Sevilla.
Chouquer et al. 1987
G. Chouquer, M. Clavel-Lévéque, F. Favory,
J. P. Vallat. Structures agraires en Italie centro-
méridionale. Cadastres et paysages ruraux. Roma.
Ciarallo, De Carolis 1999
A. Ciarallo, E. de Carolis (coord.). Homo faber:
natura, scienza e tecnica nell’antica Pompei. Milà:
Electa.
Clarke 1991
J. R. Clarke. The Houses of roman Italy, 100 B.C. – A.D.
250. Ritual, space, and decoration. Berkeley.
Codex Valentinus [en línia]
Codex Valentinus. «Inscripciones de memorias
romanas y españolas antiguas y modernas, recogi-
das de varios autores y en particular de Gerónimo
de Çurita, aragonés, Florián de Ocampo, con al-
gunas anotaciones aplicadas a ciudades y familias
[Manuscrito] por don Gaspar Galcerán de Pinós y
Castro, Conde de Guimerá entre 1500 y 1600».
Colominas 1941
J. Colominas. «Poblado ibérico de Guissona».
Ampurias. Revista de Arqueología, Prehistoria y
Etnología, vol. III. Barcelona: Diputacion Provincial
de Barcelona, p. 35-38.
Cormack 2007
I. G. Cormack. «Lost writing uncovered by laser
two-photon fluorescence provides a terminus post
quem for Roman colonization of Hispania Citerior».
Journal of Archaeological Science, núm. 34, p. 1594-
1600.
Cortés 2004
A. Cortés. «Estudi estratigràfic d’una domus
altimperial al Parc Arqueològic de Guissona»,
treball de recerca de doctorat inèdit. Bellaterra:
Universitat Autònoma de Barcelona.
Cortés 2014
A. Cortés. L’arquitectura domèstica d’època
tardorepublicana i altimperial a les ciutats romanes de
Catalunya. Barcelona.
Costa, Garcés 2019
G. Costa, I. Garcés. «Figuras humanas y zoomorfas
pintadas en cerámica ilergete». Opera Fictiles.
Estudios transversales sobre cerámicas antiguas en
la Península Ibèrica, IV Congreso Internacional de la
SECAH-ex Officina Hispania (Valencia, 2017). Madrid:
La Ergástula Ediciones, p. 81-96.
215
Crusafont 1989
M. Crusafont. «Dos hemiòbols inèdits de la zona
del Segre». Acta Numismàtica, núm. 19. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans / Societat Catalana
d’Estudis Numismàtics, p. 53-58.
Cuntz 1894
O. Cuntz. «Die Grundlagen des Tabula
Peutingeriana». Hermes, núm. XXIX.
De la Marca 1688
De la Marca. Marca hispanica, sive limes hispanicus,
hoc est geographica et historica descriptio Cataloniae,
Ruscinonis et cicumjacentium populorum ab anno 817
ad annum 1258. París: Ed. Stephanus Balucius.
De la Peña 2006
J. M. de la Peña. «Alcance y organización de las
obras públicas en el Imperio Romano». Nuevos
elementos de ingeniería romana. III Congreso de las
Obras Públicas Romanas. Madrid: Consejería de
Cultura y Turismo de la Junta de Castilla y León,
p. 343-376.
Deroux 2011
C. Deroux. «Au sujet des rumeurs en provenance
“d’Ilerda” (César, B. C. I, 53, 1)». Latomus, núm.
70(2), p. 513-515.
De Solà 2016
G. de Solà. «Nuevas evidencias de centros
productores de Terra Sigillata Hispánica en
la Catalunya Central». I Congreso Internacional
Terra Sigillata Hispánica: 50 años de Investigaciones.
Granada, 26-28 de marzo de 2014. Granada, p. 179-188.
De Soto 2010
P. de Soto. Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del
transport a la Catalunya romana: estudis de distribució
i mobilitat, tesi doctoral. Bellaterra: Universitat
Autònoma de Barcelona. En línia: uab.cat/pub/
tesis/2011/hdl_10803_5560/psc1de2.pdf.
Díaz Ariño 2008
B. Díaz Ariño. Epigrafía latina republicana de Hispania.
Barcelona: Universitat de Barcelona.
Díaz 2000
M. Díaz. «Tipocronología de los contextos cerámicos
tardo-republicanos en Tarraco». Empúries, núm. 52,
p. 201-260.
Didierjean et al. 1979
F. Didierjean, A. Paulian, S. Lunais, S. Dardaine.
«La treizième campagne de fouilles de la Casa
216
de Velázquez à Belo (Bolonia-Cadix) en 1978».
Mélanges de la Casa de Velázquez, núm. 15, p. 515-557.
Díez-Coronel 1970
L. Díez-Coronel. «Una bodega romana en Balaguer
(Lérida)». XI Congreso Nacional de Arqueología
(Mérida, 1968). Saragossa, p. 774-783.
Diversos autors 1994
Diversos autors. «Memòria dels ravals de
Guissona», estudi inèdit.
Diversos autors 1998
Diversos autors. A: N. Alonso (coord). «Recerca
interdisciplinar en el marc de l’arqueologia
urbana. Paisatge, agricultura i alimentació en la
Lleida romana i islàmica. Informe de la fase I»,
estudi inèdit consultable. Lleida.
Diversos autors 2000
Diversos autors. A: N. Alonso (coord). «Recerca
interdisciplinar en el marc de l’arqueologia
urbana. Paisatge, agricultura i alimentació en la
Lleida romana i islàmica. Informe de la fase II»,
estudi inèdit consultable. Lleida.
Dobson 2008
M. Dobson. The Army of the Roman Republic. The
second century BC, Polybius and the Camps at
Numantia, Spain. Oxford: Oxbow Books.
Domínguez Arranz, Maestro 2020
A. Domínguez Arranz, E. Maestro. «Arqueología
versus numismática: presencia púnica en el
yacimiento oscense de La Vispesa (Tamarite de
Litera)». Saldvie, núm. 20, p. 65-82.
Equip Prama 1989
Equip Prama. «Memòria d’excavació de la ciutat
romana d’Aeso. Isona (Pallars Jussà). Campanyes
1987 i 1989», estudi inèdit. Barcelona: Servei
d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de
Catalunya.
Equip Prama 1993
Equip Prama. «Aeso, Isona». Anuari d’intervencions
arqueològiques a Catalunya. Època romana – antiguitat
tardana. Campanyes 1982-1989. Barcelona:
Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, p. 181-182.
Equip Sarró 2000
Equip Sarró. «Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià):
evolució de l’assentament entre el 3600 cal.
a. n. e. i el 175 a. n. e.». Revista d’Arqueologia de
 Ponent, núm. 10, p. 103-173.
Escala et al. 2018a
O. Escala, A. Moya, G. Piqué, J. Principal, E.
Tartera, A. Vidal. «Darreres novetats al Molí
d’Espígol (Tornabous, Urgell): la intervenció de l’1 %
cultural de l’any 2013». Primeres Jornades d’Arqueologia
i Paleontologia de Ponent (Balaguer-Lleida, 17-18
d’abril de 2015). Lleida: Serveis Territorials del
Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, p. 100-109.
Escala et al. 2018b
O. Escala, A. Moya, G. Piqué, J. Principal, E.
Tartera, A. Vidal. «Darreres novetats al Molí
d’Espígol (Tornabous, Urgell). El projecte de l’1 %
cultural: l’excavació arqueològica i els treballs de
consolidació i restauració del jaciment». Tribuna
d’arqueologia 2014-2015. Barcelona: Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 265-301.
Eschenbach 1979
H. Eschenbach. «Die Gebrauchswasserversorgung
des antiken Pompeji». Antike Welt. Zeitschrift für
Archäologie und Kulturgeschichte, núm. 10, 2, p. 3-24.
Espinosa et al. 2008
A. Espinosa, D. Ruiz, A. Marcos, P. Peña. «Nuevos
testimonios romano-republicanos en Villajoyosa.
Un campamento militar del siglo i a. C.». A: J.Uroz,
J. M, Noguera i F. Coarelli: Iberia e Italia: modelos
romanos de integración territorial. Tabularium, p. 199-
220.
Espinosa et al. 2014
A. Espinosa, D. Ruiz, A. Marcos, P. Peña, A. M.
Martínez. «El campamento militar de las Guerras
Sertorianas de Villajoyosa». A: F. Sala, J. Moratalla
(ed.), Las guerras civiles romanas en Hispania. Una
revisión desde la Contestania. Alacant: Diputación de
Alicante / Universidad de Alicante, p. 115-125.
Fabre, Mayer, Rodà 1984
G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà. Inscriptions romaines
de la Catalogne. I. Barcelone (sauf Barcino). París:
Universitat Autònoma de Barcelona.
Fabre, Mayer, Rodà 1985
G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà. Inscriptions romaimnes de
Catalogne II. Lérida. París: Universitat Autònoma de
Barcelona.
Fernández 2003
P. A. Fernández. La casa romana. Madrid: Akal.
Ferrer et al. 2009
J. Ferrer, I. Garcés, J. R. González, J. Principal,
J. I. Rodríguez. «Els materials arqueològics i
epigràfics de Monteró (Camarasa, la Noguera,
Lleida): troballes anteriors a les excavacions de
l’any 2002». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de
Castelló, núm. 27, p. 109-154.
Ferrer et al. 2012
J. Ferrer, D. García, I. Moreno, N. Tarradell-
Font, A. Turull. «Aportacions al coneixement de
la seca ibèrica de sikara i de l’origen del topònim
Segarra». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 22, p.
37-58.
Ferreruela, Mínguez 2006
A. Ferreruela, J. A. Mínguez. «Secundum oppidum
quod castra Aelia vocatur». A: Morillo Cerdán (co-
ord.), Arqueología militar romana en Hispania II: pro-
ducción y abastecimiento en el ámbito militar. Congreso
de Arqueología Militar Romana. Lleó: Universidad de
León / Ayuntamiento de León, p. 671-682.
FHA IX 1947
R. Grosse. Fontes Hispaniae Antiquae, vol. IX. Las
fuentes de la época visigoda y bizantinas. Barcelona:
Universidad de Barcelona.
Finestres 1762
J. Finestres. Sylloge inscriptionum romanarum, quae
in principatu Catalauniae vel extant vel aliquando
extiterunt. Cervera.
Frontino 1985
Frontino. De Aquaeductu Urbis Romae, edició crítica
i traducció de Tomás González Rolán. Madrid:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Galcerà de Pinós s/d
G. Galcerà de Pinós. «Inscripciones de memorias
romanas y españolas antiguas y modernas,
recogidas de varios autores y en particular de
Geronimo Çurita, aragonés, Florián de Ocampo,
con algunas anotaciones aplicadas a ciudades
y familias por Don Galcerán de Pinós y Castro,
Gaspar, Conde de Guimerá», manuscrit inèdit.
Biblioteca Nacional de España [entre 1500 i 1600].
Gallart, Junyent 1989
J. Gallart, E. Junyent. «Un nou tall estratigràfic
a la Pedrera, Vallfogona de Balaguer – Térmens,
la Noguera, Lleida». Espai/Temps. Lleida: Estudi
General de Lleida.
217
Garcés 1993
I. Garcés. «Terracotas femeninas de aspecto ibérico
en Cataluña y Aragón». Pyrenae, núm. 24, p. 207-
226.
Garcés 1996
I. Garcés (coord.). Indíbi i Mandoni. Reis i guerrers.
Lleida: Ajuntament de Lleida.
Garcés 2000
I. Garcés. «Les ceràmiques ibèriques pintades
tardanes i romanes de tradició indígena a les valls
del Segre i Cinca». Revista d’Arqueologia de Ponent,
núm. 10, p. 11-64.
Garcés 2005
I. Garcés. «Ilergets i lacetans occidentals. Deu anys
de recerques i algunes propostes de síntesi». Món
ibèric als Països Catalans, XIII Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà 14 i 15 de
novembre de 2003, vol. II. Puigcerdà: Institut
d’Estudis Ceretans, p. 411-439.
Garcés 2014
I. Garcés. «Noves dades sobre l’excavació dels
jaciments romans de Raimat (Lleida): un cas
singular de gestió del patrimoni arqueològic
lleidatà durant el franquisme». Shikar. Revista del
Centre d’Estudis Comarcals del Segrià, núm. 1, p. 16-25.
Garcés 2018
I. Garcés. «La ceràmica de vernís roig ilerget
del Tossal de les Tenalles (Sidamon) i algunes
reflexions sobre tallers i identitats culturals
preromanes». Mascançà. Centre de Recerques del Pla
d’Urgell, anuari 9, p. 83-94.
Garcés, Cama 2014
I. Garcés, M. Cama. «La cultura material ibèrica
del Serrat dels Espinyers: tradicions locals i
importacions». A: I. Garcés i T. Reyes (coord.),
Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’ romà. Isona,
Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia Memorial Josep
Barberà i Farràs. Barcelona: Societat Catalana
d’Arqueologia, p. 68-78.
Garcés et al. 2019
I. Garcés, M. A. Cau, T. Reyes, C. Belmonte, X.
Bermúdez, C. Mas-Florit. Chronica aesonensis 1.
Recerques arqueològiques efectuades a Isona durant
2019, memòria 2019. Isona: Centre d’Estudis d’Isona
i Conca Dellà, p. 11-19.
218
Garcés et al. 2020a
I. Garcés, C. Belmonte, X. Bermúdez, T. Reyes.
«Serrat dels Espinyers (Isona i Conca Della, Lleida,
Catalonia)». Multiperiodstorage site in the Pre-
Pyrenees, Journal of Archaeological Science: Reports 30.
Garcés et al. 2020b
I. Garcés, M. A. Cau, T. Reyes, C. Belmonte, X.
Bermúdez, C. Mas-Florit. «Dinàmiques de la
ciutat i del territori d’Aeso en època ibèrica i
romana. Passat i futur del projecte d’arqueologia
a Isona». Segones Jornades d’Arqueologia i
Paleontologia del Pirineu i Aran (Tremp, 31 de març –
1 de juny de 2019). Barcelona: Generalitat de
Catalunya, p. 120-130.
Garcés, Molist, Solias 1998
I. Garcés, N. Molist, J. M. Solias. «Aportacions al
coneixement de la topografia urbana de Iesso
(Guissona, la Segarra)». A: M. Mayer, J. M. Nolla i
J. Pardo, De les estructures indígenes a l’organització
provincial romana de la Hispània Citerior. Barcelona,
p. 229-243.
Garcés, Padrós 2010
I. Garcés, C. Padrós. «La presència ibèrica
en la ciutat romana d’Aeso (Isona, Pallars
Jussà). Memòria del projecte de recerca
2008ACOM00073», estudi inèdit consultable.
Generalitat de Catalunya.
Garcés, Padrós 2014
I. Garcés, C. Padrós. «La ceràmica ibèrica pintada
tardana d’Aeso». A: I. Garcés i T. Reyes (coord.),
Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’ romà. Isona,
Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia Memorial Josep
Barberà i Farràs. Barcelona: Societat Catalana
d’Arqueologia, p. 89-91.
Garcés, Reyes 2014
I. Garcés, T. Reyes (coord.). Aeso, d’‘oppidum’ ibèric
a ‘municipium’ romà. Isona, Pallars Jussà, Premi
d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs.
Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia.
García 1999
F. García. «El aire en las tuberías. Problemas que
ocasiona y su eliminación». Tecno Ambiente. Revista
Profesional de Tecnología y Equipamiento de Ingeniería
Ambiental, any 9, 90, p. 41-44.
García Garrido, Montañés 2009
M. García Garrido, J. Montañés. «Tesorillo de
 monedas galas de Castelló de Farfanya (Lleida)».
Acta Numismàtica, núm. 39, p. 27-36.
García Serrano, Amela 2017
J. A. García Serrano, L. Amela. «Una moneda gala
en el ager Turiasonense (Tarazona, Zaragoza)».
Gaceta Numismática, núm. 194 (XXIX Encuentro de
Estudios sobre la Moneda), p. 15-18.
Gil et al. 2001
I. Gil, A. Loriente, M. Morán, X. Payà, A. Pérez.
«De la Iltirta preromana a la tardorromana.
Nuevos datos tras dos décadas de investigación
continuada en Lérida». Archivo Español de
Arqueología, núm. 74, p. 161-181.
Giral Royo 2005
F. Giral Royo. «Noves dades sobre monedes partides:
les troballes de l’antic portal de Magdalena». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 15, p. 333-340.
Giral Royo 2006
F. Giral Royo, «El lobo en las acuñaciones de Iltirta.
Imagen monetaria de un mito». Pyrenae, núm. 37,
p. 71-82.
Giral Royo 2007
F. Giral Royo. «La circulación de moneda ibérica
anterior a Augusto en torno a la vía De Italia in
Hispanias. Tramo Tarraco-Ilerda». Numisma, núm.
251, p. 61-170.
Giral Royo 2009
F. Giral Royo. «La presència de monedes d’Iltirta
i Kese al llarg de la via de Italia in Hispanias.
Tram Tarraco-Ilerda». A: M. Campo (coord.), XIII
Curs d’Història Monetària d’Hispània. Ús i circulació de
la moneda a la Hispània Citerior. Barcelona: Museu
Nacional d’Art de Catalunya, p. 51-63.
Giral Royo 2011-2012
F. Giral Royo. «Notícia d’un dipòsit monetari
fundacional trobat a Ilerda». Acta Numismàtica,
núm. 41-42, p. 49-55.
Giral Royo 2015
F. Giral Royo. «Cartagineses y romanos en la
Ilergecia. Testimonios numismáticos». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 25, p. 83-101.
Giral Royo 2018
F. Giral Royo. «Redescobrint el tresor de Camarasa
(la Noguera, Lleida)». Acta Numismàtica, núm. 48, p.
47-67.
González 1997
R. González Villaescusa. «Le rôle de la création
parcellaire dans la dynamique des paysages:
secteur nîmois. Document final de synthèse»,
estudi inèdit.
González 2000
R. González Villaescusa. «Aportación al estudio
de los paisajes agrarios de la Edetania. Algunas
consideracions sobre la agricultura ibérica». A: M.
H. Olcina i J. A. Soler (coord.), Scripta in honorem
Enrique A. Llobregat Conesa, vol. 1. València, p. 325-
340.
González 2002
R. González Villaescusa. «Ocupación del suelo y
estructures agrarias del Ager Aesonensis (Isona,
Lleida)». Las formas de los paisajes mediterráneos.
Ensayos sobre las formas, funciones y epistemología
parcelarias: estudios comparativos en medios
mediterráneos entre la antigüedad y época moderna.
Jaén, p. 205-234.
González, Carreño 1999
E. González, M. C. Carreño. «La capital del extremo
noroeste hispánico. Lucus Augusti y su tejido
urbano a la luz de las últimas intervenciones
arqueológicas». Los orígenes de la ciudad en el
nordoeste hispánico. Actas del Congreso Internacional.
Lugo 15-18 de mayo de 1996, vol. II, p. 1171-1028.
González et al. 2002
J. R. González, M. P. Vàzquez, J. M. Mata, J. L. Peña,
J. I. Rodríguez, B. Colldeforns. «La presencia
de hematites y la singular concentración de
poblamiento de la primera edad del hierro en la
confluencia de los ríos Cinca, Segre y Ebro». Primer
simposio sobre minería y metalurgia antigua en el SW
europeo, Centre d’Arqueologia d’Avinganya, Seròs (Segrià,
Catalunya, España) del 5 al 7 de mayo de 2000. La Pobla
de Segur, p. 233-254.
González, Medina 2011
J. R. González, J. Medina. «El fossat de
Carrassumada (Torres de Segre, Segrià, Lleida)».
Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 21, p. 129-140.
González, Rodríguez 2011
J. R. González, J. I. Rodríguez. «La vil·la romana
rústica de Jebut (Soses, Lleida). Estat de la
qüestió». A: V. Revilla, J. R. González i M. Prevosti
219
 (ed.), Actes del simposi Les Vil·les Romanes a la
Tarraconense. Implantació, evolució i transformació.
Estat actual de la investigació del món rural en
època romana (Lleida, 28-30 de novembre de 2007).
Barcelona, p. 231-246.
Gorges 1979
J. G. Gorges. Les villas hispano-romaines. Inventaire et
problemátique archeologiques. París.
Gros 1996
P. Gros. L’architecture romaine du debut du IIIe. siècle av.
J. C. à la fin de la republique romaine I. Les monuments
publics. París.
Gros 2006
P. Gros. L’architecture romaine, 2. Maisons, palais,
villas et tombeaux. Les manuels d’art et d’archéologie
antiques, 2a edició. París.
Grup d’Investigació Prehistòrica 2003
Grup d’Investigació Prehistòrica (N. Alonso,
A. Colet, M. Gené, X. Gómez, E. Junyent, A.
Lafuente, J. B. López, A. Moya, E. Tartera, A.
Vidal). «Caballos y hierro. El campo frisio y la
fortaleza de Els Vilars d’Arbeca (Lleida, España),
siglos vii-iv ane». A: N. Alonso, E. Junyent, A.
Lafuente i J. B. López (ed.), ‘Chevaux-de-frise’ i
fortificació en la primera edat del ferro europea. Lleida:
Universitat de Lleida, p. 233-274.
Guallar 1952
M. Guallar. César frente a Afranio y Petreyo en la
Campaña del Segre. Lleida: IEI.
Guitart 1976
J. Guitart. Baetulo. Topografía arqueológica, urbanismo
e historia. Monografias badalonesas, 1. Badalona.
Guitart 1994
J. Guitart. «Un programa de fundacions urbanes a
la Hispània Citerior del principi del segle i aC». La
ciutat en el món romà / La ciudad en el mundo romano.
Actes del XIV Congrés internacional de Arqueologia
Clàssica. Tarragona / Madrid: IEC / CSIC, p. 205-
213.
Guitart 2006
J. Guitart. «Iluro, Baetulo, Iesso and the
establishment of the Roman town model in
Catalunya». A: L. Abad, S. Keay i S. Ramallo
(ed.), Early Roman Towns in Hispania Tarraconensis.
Portsmouth: JRA, p. 51-62.
220
Guitart 2007
J. Guitart. «L’utilisation de l’eau en Catalogne
romaine: le cas de Iesso (Guissona)». A: J. P.
Brun i J. L. Fiches (ed.), Enérgie hydraulique et
machines élévatrices d’eau dans l’Antiquité. Actes du
colloque international Vers-Pont-du-Gard. Naples:
Publications du Centre Jean Bérard, p. 7-22 i 33-49.
Guitart 2008
J. Guitart. L’arqueologia i els orígens de les ciutats
romanes de Catalunya. Barcelona: Reial Acadèmia
de Belles Arts de Sant Jordi.
Guitart 2010
J. Guitart. «The origin of the earliest Roman
cities in Catalonia: An examination from the
perspective of archaeology». Catalan Historical
Review, núm. 3, p. 9-30.
Guitart et al. 2009
J. Guitart, J. Pera, N. Padrós, D. Castellana.
«Memòria de les excavacions arqueològiques de
Guissona (Segarra). Sector Termes. Anys 2006-
2008», 3 vol., estudi inèdit. Memòria d’intervenció
arqueològica dipositada a la Direcció General del
Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya
(Barcelona).
Guitart et al. 2011
J. Guitart, J. Pera, J. Ros, N. Padrós. «Excavacions
a la ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra).
Les termes públiques i les darreres intervencions».
Tribuna d’arqueologia 2009. Barcelona: Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 149-
186.
Guitart et al. 2015
J. Guitart, J. Pera, N. Romaní, N. Padrós, C.
Carreras, E. Rodrigo, J. Ros, G. de Solà. «La
ciutat romana de Iesso. Parc Arqueològic de
Guissona (2011-2014)». Primeres Jornades d’Arqueologia
i Paleontologia de Ponent. Lleida, p. 160-173.
Guitart et al. 2018
J. Guitart, J. Pera, N. Romaní, N. Padrós, C.
Carreras, E. Rodrigo, J. Ros, G. Solà. «La ciutat
romana de Iesso. Parc Arqueològic de Guissona
(2011-2014)». Primeres Jornades d’Arqueologia i
Paleontologia de Ponent. Lleida: Serveis Territorials
del Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, p. 160-173.
Guitart et al. 2018
J. Guitart, J. Pera, N. Romaní, N. Padrós, C.
Carreras, E. Rodrigo, J. Ros, G. de Solà. «La
ciutat romana de Iesso. Parc Arqueològic de
Guissona (2011-2014)». Primeres Jornades d’Arqueologia
i Paleontologia de Ponent. Balaguer, 17-18 abril de 2015.
Lleida, p. 161-173.
Guitart, Padrós 1990
J. Guitart, P. Padrós. «Baetulo, cronología y
significación de sus monumentos». Stadtbild und
Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte
zwischen Republik und Kaiserzeit. Munic, p. 165-177.
Guitart, Padrós, Castellana 2023
J. Guitart, N. Padrós, D. Castellana. Les termes
públiques de la ciutat romanas de Iesso (Guissona).
Barcelona / Guissona: Institut d’Estudis Catalans
/ Ajuntament de Guissona.
Guitart, Pera, Carreras 1999
J. Guitart, C. Pera, C. Carreras. «La presència del
vi itàlic a les fundacions urbanes del principi
del segle i aC a l’interior de Catalunya: l’exemple
de Iesso». El vi a l’antiguitat: economia, producció i
comerç al Mediterrani occidental. Actes del II Col·loqui
Internacional d’Arqueologia Romana (Barcelona 6-9 de
maig de 1998). Badalona: Ajuntament de Badalona
(Monografies Badalonines, 14), p. 39-65.
Guitart, Pera, Grau 2000
J. Guitart, J. Pera, M. Grau. «La ceràmica de vernís
negre de Sigarra (els Prats de Rei, Anoia)». A: X.
Aquilué, J. García i J. Guitart (coord.), La ceràmica
de vernís negre dels segles ii i i aC: centres productors
mediterranis i comercialització a la península Ibèrica,
taula rodona. Empúries, 4 i 5 de juny de 1998. Mataró:
Museu de Mataró / MAC Empúries / Universitat
Autònoma de Barcelona, p. 225-230.
Guitart, Pera, Ros 2004
J. Guitart, J. Pera, J. Ros. «Arqueologia a l’antiga
ciutat romana de Iesso (Guissona, Lleida)». A:
J. Guitart i J. Pera (ed.), Arqueologia viva de les
ciutats de l’antiguitat. Primer Simposi Patrimoni i
Turisme Cultural. Lleida 4, 5 i 6 d’octubre de 2001.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Patronat
d’Arqueologia de Guissona, p. 153-192.
Gurt, Tuset 1982
J. M. Gurt, F. Tuset. «Recents troballes
numismàtiques a la comarca de la Noguera».
Gaceta Numismática, núm. 66, p. 31-39.
Gurt et al. 1994
J. M. Gurt, E. Ariño, A. Lanuza, J. M. Palet.
«El estudio de los catastros rurales, una
interpretación estatigráfica del paisaje». Zephyrus,
Revista de Prehistoria y Arqueologia, núm. 47, p. 189-
217.
Íñiguez 2015
L. Íñiguez. «Análisis de la decoración pictórica
exhumada en la habitación 1 de la domus del
Antic Portal de Magdalena en Ilerda (Lleida)».
Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 25, p. 179-190.
Jacob 1985
P. Jacob. «Le rôle de la ville dans la formation des
peuples ibères». Mélanges de la Casa de Velázquez,
núm. XXI, p. 19-56.
Jones 1975
M. J. Jones. Roman fort-defences to A.D. 117, with special
reference to Britain (British Archaeological Reports No.
21). Oxford.
Jones, Shoonhoven 2003
R. Jones, A. Shoonhoven. «The story of a
street: the Vicolo del Narciso and the urban
developement of Pompeii». A: P. Wilson (ed.), The
archaeology of Roman towns: studies in honour of John
S. Wacher. Oxford: Oxbow Books, p. 128-136.
Jordan Jnr 1984
T. D. Jordan Jnr. «Air-blocks and washouts». A: T.
D. Jordan Jnr. (ed.), A handbook of gravity flow-water
systems. Warwickshire: UNICEF / ITDG Publishing,
p. 54-57.
Junyent 1973
E. Junyent. «El primer corte estratigráfico realizado
en Roques de Sant Formatge (Serós, Lérida) y
algunas cuestiones en torno a la formación de la
cultura ilergeta». Noticiario Arqueológico Hispánico,
Prehistoria II, p. 289-386.
Junyent 1986
E. Junyent. «El poblament ibèric a l’àrea ilergeta».
6è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà,
Puigcerdà 7 i 9 de desembre de 1984. Puigcerdà:
Institut d’Estudis Ceretans, p. 257-263.
Junyent 1987
E. Junyent. «El poblamiento ibérico en el área
ilergeta». A: A. Ruiz i M. Molinos (ed.), Iberos.
Actas de las I Jornadas sobre Mundo Ibérico (Jaén junio
221
 1985). Jaén: Ayuntamiento de Jaén / Junta de
Andalucía, p. 57-65.
Junyent 1989
E. Junyent. «La evolución del hábitat en la
Catalunya Occidental durante la Edad del Bronce,
Primera Edad del Hierro y época ibérica». Pré-actes
Habitats et structures domestiques en Méditerranée
occidental durant la Protohistoire, Colloque
International, 19-21 octobre 1989. Arles, p. 95-105.
Junyent 1994
E. Junyent. «Iltirda». Leyenda y arqueología de las
ciudades prerromanas de la península ibérica. Ciclo de
conferencias, Madrid 25 y 26 de noviembre de 1993,
vol. II. Madrid: Museo Arqueológico Nacional /
Ministerio de Cultura, p. 77-94.
Junyent 1996a
E. Junyent. «La societat ilergeta: un món de
pagesos i aristòcrates». A: I. Garcés (coord.), Indíbil
i Mandoni. Reis i guerrers. Lleida: Ajuntament de
Lleida, p. 13-16.
Junyent 1996b
E. Junyent. «Els orígens de la cultura ilergeta». A:
I. Garcés (coord.), Indíbil i Mandoni. Reis i guerrers.
Lleida: Ajuntament de Lleida, p. 17-25.
Junyent 2002a
E. Junyent. «La quotidianitat a l’época ibérica». A:
L. Ribes (ed.), Sala d’Arqueologia. Catàleg. Lleida:
Institut d’Estudis Ilerdencs (Quaderns de la Sala
d’Arqueologia, 2), p. 27-38.
Junyent 2002b
E. Junyent. «Els segles de formació: el bronze
final i la primera edat de ferro a la depressió de
l’Ebre». I Jornades d’Arqueologia, Ibers a l’Ebre. Recerca
i interpretació, Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001,
Ilercavònia 3. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre,
p. 17-35.
Junyent 2003
E. Junyent. «L’esplendor ilergeta: segles iv-iii
ANE». L’albada de la civilització i els temps ilergets.
L’antiguitat, d’Iltirta a Ilerda. Història de Lleida, vol. 1.
Lleida: Pagès editors, p. 43-54.
Junyent 2008
E. Junyent. «El vernís roig ilerget». Prehistòria i
història antiga, vol. II, Valls i la seva història. Valls:
Institut d’Estudis Vallencs, p. 212-214.
222
Junyent 2014
E. Junyent. «La Fortalesa dels Vilars d’Arbeca, passat
i present». A: J. M. Sans, A. Pau i E. Junyent,
Arbeca, història i record, 30 anys després. Arbeca, p.
212-245.
Junyent 2015
E. Junyent. «L’evidència arqueològica en la definició
de la societat estatal arcaica ilergeta». A: M. C.
Belarte, D. García i J. Sanmartí (ed.), Les estruc-
tures socials a la Gàl·lia i a Ibèria. Homenatge a Aurora
Martín i Enriqueta Pons. Actes de la VII Reunió Interna-
cional d’Arqueologia de Calafell (Calafell, 7 al 9 de març
de 2013). Arqueomediterrània, núm. 14. Barcelona:
Universitat de Barcelona / ICAC, p. 165-191.
Junyent 2018a
E. Junyent. «775-300 aC. Terra, aigua i poder en el
món iber». A: B. de Riquer (dir.), Història mundial
de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, p. 56-65.
Junyent 2018b
E. Junyent. «Emili Junyent i Sànchez: algunes
notes biogràfiques des de la proximitat». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 28, p. 167-196.
Junyent, Alastuey 1991
E. Junyent, A. Alastuey. «La vaixella ilergeta de
vernís roig». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 1,
p. 9-50.
Junyent, López 2015
E. Junyent, J. B. López. «Les excavacions dels anys
1973-1974 i 1980 al Tossal del Molinet (el Poal, Pla
d’Urgell): una aldea de la primera edat del ferro i
època ibèrica». Mascançà. Centre de Recerques del Pla
d’Urgell, anuari 6, p. 73-98.
Junyent, López 2016
E. Junyent, J. B. López. La Fortalesa dels Vilars
d’Arbeca. Terra, aigua i poder en el món iber. Lleida:
Museu de Lleida (Catàlegs, 3).
Junyent, López 2020
E. Junyent, J. B. López. «La Fortalesa dels Vilars
(Arbeca, les Garrigues): 34 anys de recerca,
difusió i recuperació del patrimoni». Actes del
XV Fòrum Auriga celebrat a Cervera els dies 16 i 17 de
novembre de 2019, Auriga, núm. 101 (març), p. 4-11.
Junyent, López, Lafuente 1994
E. Junyent, J. B. López, A. Lafuente. «L’origen
de l’arquitectura en pedra i l’urbanisme a la
Catalunya occidental». Cota Zero, núm. 10, p. 73-42.
Junyent, Moya 2011
E. Junyent, A. Moya. «Els fossats de la Fortalesa
dels Vilars d’Arbeca (Catalunya, Espanya)». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 21, p. 93-120.
Junyent, Pérez 1992
E. Junyent, A. Pérez. «El Bajo Imperio ilerdense: las
excavaciones de la Paeria». III Reunió d’Arqueologia
Cristiana Hispànica (Baleares-Menorca, 1988).
Barcelona, p. 127-149.
Junyent, Pérez 1994
E. Junyent, A. Pérez. «Los restos arqueológicos
de la plaza de Sant Joan de Lleida. I». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 4, p. 173-204.
Junyent, Pérez 1995
E. Junyent, A. Pérez. «Los restos de la plaza Sant de
Lleida. II». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 5,
p. 211-248.
Junyent, Pérez 2003
E. Junyent, A. Pérez. L’antiguitat, d’Iltirta a Ilerda.
Història de Lleida, vol. 1. Lleida: Pagès editors.
Keay 1995
S. Keay. «Innovation and adaptation: the
contribution of Rome to urbanism in Iberia». A:
B. Cunliffe i S. Keay (ed.), Social complexity and the
development of towns in Iberia. From the Copper Age to
the Second Century AD. Oxford: Oxford University
Press, p. 291-337.
Keay 2006
S. Keay. «The Early Roman towns of Tarraconensis:
a discussion». A: L. Abad, S. Keay i S. Ramallo
(ed.), Early Roman Towns in Hispania Tarraconensis.
Portsmouth: JRA, p. 223-237.
Knapp 1977
R. C. Knapp. Aspects of the Roman experience in Iberia
206-100 BC. Valladolid.
Krenker et al. 1929
D. Krenker et al. Die Trierer Kaiserthermen
I. Ausgrabungsbericht und grundsätzliche
Untersuchungen römischer Thermen. Augsburg.
Kubitschek 1916
J. W. Kubitschek. «Itinerarien». Pauly’s Real
Encyclopädie der Klassischen Altertumswissenshaft, IX,
2. Stuttgart.
Lafuente 2002
A. Lafuente. «Àmfora ibérica». A: L. Ribes (ed.), Sala
d’Arqueologia. Catàleg. Lleida: Institut d’Estudis
Ilerdencs (Quaderns de la Sala d’Arqueologia, 2),
p. 56-57.
Lanuza 1991
A de Lanuza. L’organització del territori al Pla d’Urgell.
Intent de restitució d’un cadastre romà, tesi de
llicenciatura. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Lara 1973
F. Lara. Lérida romana. Lleida: Dilagro.
Lintott 1971
A. W. Lintott. «Lucan and the History of the Civil
War». The Classical Quarterly, núm. 21(2), p. 488-505.
Livi
T. Livi. Historia de Roma. La Segunda Guerra Púnica
(Ab urbe condita), edició castellana; vol. I, llibres
21-25, traducció d’A. Ramírez i J. Fernández; vol.
II, llibres 26-30, traducció de L. Solís i F. Gascó.
Madrid: Gredos, 1992.
Livi
T. Livi. Historia de Roma desde su fundación (Ab urbe
condita), edició castellana; llibres XXI-XXIV,
traducció de J. A. Villar; llibres XXVI-XXX, traducció
de J. A. Villar. Madrid: Gredos, 1993.
Llinàs, Sagrera 1993
J. Llinàs, J. Sagrera. «La vil·la romana de la
Vinya del Crispí (Guissona, la Segarra)». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 3, p. 323-331.
López et al. 2018
J. B. López, N. Alonso, J. Bernal, A. Castellano,
S. González, J. Martínez, A. Moya, A. Oliva, G.
Prats, M. Tarongi, S. Vila. «L’oppidum ibèric de
Gebut (Soses, Segrià): avanç dels resultats de la
campanya d’excavacions 2017». Revista d’Arqueologia
de Ponent, núm. 28, p. 247-282.
López, Junyent, Alonso 2020
J. B. López, E. Junyent, N. Alonso. «Architecture,
power and everyday life in the Iron Age of North-
eastern Iberia. Research from 1985 to 2019 on
the tell-like fortress of Els Vilars (Arbeca, Lleida,
Spain)». A: A. Blanco-González i T. L. Kienlin (ed.),
Current approaches to tells in the Prehistoric old world.
Oxford / Filadèlfia: Oxbow Books, p. 13-22.
Loriente 2016
A. Loriente. «El port fluvial de Medina Larida.
Realitat i hipòtesi de funcionament». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 26, p. 245-255.
223
Loriente et al. 2001
A. Loriente, A. Pérez, M. Morán, X. Payà, I. Gil.
«De la Iltirta preromana a la tardorromana:
nuevos datos tras dos décadas de investigación
continuada en Lérida». Archivo Español de
Arqueología, vol. 74, núm. 183-184, p. 161-182.
Luzón, Mañas 2007
J. M. Luzón, I. Mañas. «El agua en Italica». A: J.
Mangas i S. Martínez (ed.), El agua y las ciudades
romanas. Madrid, p. 237-256.
Maluquer 1977
J. Maluquer. «Tornabous es Atanagia?». Historia 16,
núm. 18, p. 126-127.
Maluquer 1982
J. Maluquer. «Molí d’Espígol, Tornabous». Les
excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers
anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 272-277.
Maluquer 1986
J. Maluquer. Molí d’Espígol, Tornabous. Guies de
jaciments arqueològics. Barcelona: Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Maluquer 1987
J. Maluquer. Prehistòria i edat antiga fins al segle iii.
Història de Catalunya, vol. I, dirigida per P. Vilar.
Barcelona: Edicions 62.
Marí, Mascort 1988
Ll. Marí, M. T. Mascort. «Una instal·lació industrial
oleícola d’època romana al municipi de Corbins
(Segrià)». Prehistòria i arqueologia de la Conca del
Segre. Homenatge al prof. Dr. Joan Maluquer de Motes.
7è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà.
Puigcerdà, 1986, p. 267-273.
Marí, Revilla 2003
Ll. Marí, V. Revilla. «El tossal del Moro (Corbins-
Segrià). Economia i organització de l’espai en
una vil·la del territori d’Ilerda». Actes de les Jornades
d’Arqueologia i Paleontologia 2000, comarques de Lleida,
Lleida 30 novembre – 1 i 2 desembre 2000. Barcelona:
Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, p. 343-361.
Marí, Revilla 2006-2007
Ll. Marí, V. Revilla. «La vil·la romana del Romeral,
a Albesa (la Noguera). Evolució arquitectònica
i funcional d’un establiment rural a la vall de la
Noguera Ribagorçana, entre els s. i-iv dC». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 16-17, p. 129-143.
224
Marí, Revilla 2018a
Ll. Marí, V. Revilla. «Cultura material y cultura
escrita en la sociedad rural de Hispania en los
siglos i-ii dC. El conjunto cerámico y los grafitos
del asentamiento de Cal Montblanc (Albesa,
Lleida)». Archivo Español de Arqueología, núm. 91, p.
217-242.
Marí, Revilla 2018b
Ll. Marí, V. Revilla. «Arquitectura i hàbitat al
territori d’Ilerda: la vil·la del Romeral (Albesa,
la Noguera) entre els segles i i vi dC». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 28, p. 103-129.
Marín, Ribera 2010
C. Marín, A. Ribera. «Las termas de la época
romana republicana de L’Almoina (Valencia)».
Quaderns de Difusió Arqueològica, núm. 7, p. 1-39.
Martín 2002
A. Martín. «Les termes republicanes de Cabrera
de Mar (Maresme; Barcelona)». A: C. Fernàndez
Ochoa i V. García Entero, Termas romanas en el
occidente del Imperio. II Coloquio Internacional de
Arqueología en Gijón, 2000. Toledo, p. 157-162.
Mayer 2005
M. Mayer. «Aeso (Isona, Lérida): una ciudad con
fuerte presencia femenina en las estribaciones
de los Pirineos». Donna e vita citadina nella
documentazione epigráfica. Atti del II Seminario sulla
Condizione Femminile nella Documentazione Epigrafica
(Verona, 2004). Faenza, p. 1-12.
Mayer, Roda 1988
M. Mayer, I. Roda. «Epigrafia». Fonaments, núm. 7, p.
224-227.
Medina, González 2005
J. Medina, J. R. González. «Intervención en el
poblado ibérico de Carrassumada (Torres de
Segre, Lérida)». Bolskan, núm. 19, p. 165-176.
Mendiluce 1984
E. Mendiluce. «Peligrosidad del aire en el interior
de las tuberías». Revista de Obras Públicas, núm.
3233 (març), p. 177-184.
Miller 1898
K. Miller. Die Ältesten Welkarten. VI. Rekonstruirte
Karten. Stuttgart.
Miller 1916
K. Miller. Itineraria Romana. Römische Reisewege an der
Hand der Tabula Peutingeriana. Stuttgart.
Moner i de Bardaxí 1868
J. A. Moner i de Bardaxí. «Colección de
inscripciones romanas de la villa de Isona,
del Principado de Cataluña, con una succinta
noticia del puesto donde se hallan colocadas
y de los historiadores que hacen mención de
ellas». Memorias de la Academia de Buenas Letras de
Barcelona, núm. II, p. 241-249.
Morán 1993
M. Morán. Ánforas romanas en Ilerda y Aeso, datos para
un estudio económico, tesi de llicenciatura. Lleida:
Universitat de Lleida.
Morán, Payà 2007
M. Morán, X. Payà. «La vaixella de taula engalbada
de la ciutat romana d’Ilerda i el fenomen de les
imitacions durant el període tardorepublicà i
altimperial». A: M. Roca i J. Principal (ed.), Les
imitacions de vaixella fina importada a la Hispània
Citerior (segles i aC – i dC). Tarragona: Institut Català
d’Arqueologia Clàssica (Sèrie Documenta, 6), p.
187-234.
Morillo 2008
A. Morillo. «Criterios arqueológicos de identificación
de los campamentos romanos en Hispania»,
Salduie, núm. 8, p. 73–93.
Morillo, Adroher 2014
A. Morillo, A. Adroher. «Modelos de arquitectura
defensiva e implantación territorial de los
campamentos republicanos en Hispania». A: R.
Mataloto, V. Mayoral i C. Roque (ed.), La gestación
de los paisajes rurales entre la protohistoria y el
periodo romano. Formas de asentamiento y procesos
de implantación. Mèrida: CSIC (Anejos Archivo
Español de Arqueología, LXX), p. 227-252.
Morín. et al. 2010
J. Morín. et al. La Gravera de l’Eugeni (Artesa de Lleida,
Segrià). Una cabana d’època romana. Artesa de Lleida
(Quaderns d’Arqueologia del Grup de Recerques
de la Femosa, 9).
Nielsen 1990
I. Nielsen. «Thermae and balnea». The Architecture
and Cultural History of Roman Public Baths. Aarthus
University Press.
Noguera, Ble, Valdés 2013
J. Noguera, E. Ble, P. Valdés. La Segona Guerra
Púnica al nord-est d’Ibèria: una revisió necessària,
Premi d’Arqueologia Memorial Josep Barberà
i Farràs, desena edició. Barcelona: Societat
Catalana d’Arqueologia.
Ñaco, Principal 2012
T. Ñaco, J. Principal. «Outposts of Integration?
Garrisoning, Logistics and Archaeology in North-
Eastern Hispania, 133-82 BC». A: S. Roselaar (ed.),
Processes of integration and identity formation in the
Roman Republic. Leiden / Boston: Brill, p. 159-177.
Ñaco, Principal 2018
T. Ñaco, J. Principal. «Q. Setorius: a Warlord in
Hispania?». A: T. Ñaco i F. López (ed.), War,
warlords and interestate relations in the Ancient
Mediterranean. Leiden / Boston: Brill, p. 380-414.
Oliver, Prim 1995
A. Oliver, T. Prim. Arqueologia. La Lleida secreta.
Mataró.
Padrós 2014
C. Padrós. «Els fossats del campament romà
republicà del Serrat dels Espinyers». A: I. Garcés
i T. Reyes (coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a
‘municipium’ romà. Isona, Pallars Jussà, Premi
d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs.
Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia, p.
102-105.
Padrós 2016
C. Padrós. «La implantació militar romana a
Catalunya: caracterització d’espais militars al NE
de la Citerior en època tardorepublicana (ss. ii-i
ane)», tesi doctoral inèdita. Tarragona: ICAC-URV.
Padrós 2020
C. Padrós. «Guerra y conflicto en la Hispania
Citerior: el impacto de la conquista romana en la
Península Ibérica (ss. ii-i a.C.)». Empúries, núm. 58
(2018-2019), p. 177-207.
Padrós, Belmonte, Garcés 2016
C. Padrós, C. Belmonte, I. Garcés. «Indicis d’un
campament romà tardorepublicà en el Serrat dels
Espinyers (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà), nova
evidència anterior a la fundació d’Aeso». Pyrenae,
núm. 47/2, p. 39-52.
Pamment Salvatore 1996
J. Pamment Salvatore. Roman Republican
Castrametation. A reappraisal of historical and
archaeological sources. BAR, S630. Oxford:
Archaeopress.
225
Pascual 1782
J. Pascual. «Discurso histórico ó conjeturas sobre
las antiguedades Romanas y Godas de el Priorato
de Santa María de Meyá», manuscrit inèdit.
Payà 1996
X. Payà. «Terracotes romanes a la ciutat d’Ilerda:
un model de representació figurada i una
aproximació al seu significat cultural». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 6, p. 217-232.
Payà 2000a
X. Payà. «Las termas públicas de la ciudad romana
de Ilerda». Actas del Coloquio Internacional. Termas
romanas en el Occidente del Imperio, Gijón 1999.
Madrid, p. 179-184.
Payà 2000b
X. Payà. «El vernís negre a les ciutats d’Ilerda i Aeso».
Actes de la taula rodona. La ceràmica de vernís negre als
segles ii-i aC (Empúries, 1998). Mataró, p. 231-248.
Payà 2003
X. Payà. «Les termes públiques de la ciutat d’Ilerda».
Tribuna d’arqueologia 1999-2000. Barcelona:
Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya, p. 147-163.
Payà 2004
X. Payà. «Primers indicis fundacionals de la ciutat
d’Ilerda en època republicana tardana». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 14, p. 323-324.
Payà 2013
X. Payà. «Iltirta i el testimoni dels materials
arqueològics: materials del segle vi-ii aC trobats
a la ciutat». A: «Entre romans i ibers. Novetats de
l’arqueologia dels segles ii-i a. n. e. a les terres de
Lleida, Camarasa 7 de juny de 2013», inèdit.
Payà et al. 1994
X. Payà, F. Puig, T. Reyes, J. Agelet. «Darreres
intervencions al municipi romà d’Aeso (Isona,
Pallars Jussà)». Tribuna d’arqueologia 1992-1993.
Barcelona: Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, p. 115-124.
Payà et al. 1996
X. Payà, I. Gil, A. Loriente, A. Lafuente, M. Morán.
«Evolució espacial i cronològica de l’antiga ciutat
d’Ilerda». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 6, p.
119-149.
Payà et al. 2000
X. Payà, I. Gil, A. Loriente, M. Molist, M. Morán.
226
«La ciutat romana d’Ilerda. Darreres aportacions
al seu coneixement (Lleida, Segrià)». A: M.
Genera (coord.), Actes de les Jornades d’Arqueologia i
Paleontologia, comarques de Lleida. Lleida, p. 279-308.
Payà et al. 2003
X. Payà, I. Gil, A. Loriente, M. Molist, M. Morán.
«La ciutat romana d’Ilerda. Darreres aportacions
al seu coneixement (Lleida, Segrià)». Actes de
les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2000.
Comarques de Lleida. Barcelona, p. 279-312.
Payà, Morán 1998
X. Payà, M. Morán. «Memòria de la intervenció
arqueològica a l’antiga pizzeria San Siro
(Magdalena n. 22) octubre de 1997 a gener de
1998», inèdit, Lleida. Mecanoscrit de la memòria
d’intervenció arqueològica dipositada a la
Direcció General del Patrimoni Cultural de la
Generalitat de Catalunya (Barcelona).
Payà, Pérez 2005
X. Payà, A. Pérez. «Ilerda, fonts i arqueologia d’una
ciutat oculta». Actes del XV Simposi de la Secció
Catalana de la S.E.E.C. Estudis Clàssics: imposició,
apologia o seducció? Lleida, p. 63-109.
Payà, Pérez 2007
X. Payà, A. Pérez. «Ilerda, fonts i arqueologia d’una
ciutat oculta». Estudis clàssics: imposició, apologia o
seducció? Actes del XV Simposi de la Secció Catalana de
la S.E.E.C., Lleida 21-23 d’octubre de 2005. Lleida, p.
63-109.
Payà, Puig, Reyes 1994
X. Payà, F. Puig, T. Reyes. «Primeres datacions dels
nivells fundacionals d’Aeso». Revista d’Arqueologia de
Ponent, núm. 4, p. 151-172.
Payà, Reyes 1995
X. Payà, T. Reyes. Memòria d’excavació a la muralla del
camí de la Torreta de la ciutat romana d’Aeso. Isona
(Pallars Jussà). Campanya 1992. Barcelona: Servei
d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de
Catalunya.
Payà, Reyes 1997
X. Payà, T. Reyes. «Memòria d’excavació Campanya
de 1992. Muralla Romana d’Aeso, Isona».
Mecanoscrit de la memòria d’intervenció
arqueològica dipositada a la Direcció General del
Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya
(Barcelona).
Peña 2010
Y. Peña. Torcularia. La producción de vino y aceite en
Hispania. Tarragona.
Pera 1987
J. Pera. «Memòria d’intervenció arqueològica a la
casa de Cultura-Museu de Guissona a la plaça del
Vell Pla», estudi inèdit. Guissona.
Pera 1993a
J. Pera. «Classificació preliminar de la ceràmica
comuna amb engalba roja documentada a la
ciutat romana de Iesso (Guissona, la Segarra)».
Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 3, p. 287-310.
Pera 1993b
J. Pera. La romanització a la Catalunya interior. Estudi
històric-arqueològic de Iesso i Sigarra i el seu territori,
tesi doctoral, edició microfitxa. Bellaterra:
Universitat Autònoma de Barcelona.
Pera 1994
J. Pera. «Reflexions entorn el Municipium
Sigarrensis». La ciutat en el món romà, XIV Congrés
Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1993,
vol. 2. Tarragona, p. 323-324.
Pera 1995
J. Pera. «La vil·la romana dels Vilassos (Tarroja
de Segarra, la Segarra)». Revista d’Arqueologia de
Ponent, núm. 5, p. 195-207.
Pera 1996-1997
J. Pera. «La necròpolis paleocristiana de Iesso
(Guissona, la Segarra)». Annals de l’Institut d’Estudis
Gironins: Hispània i Roma: d’August a Carlemany.
Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol, XXXVII, 2, p.
1117-1129.
Pera 1997
J. Pera. «Iesso i Sigarra en el marc de la
romanització de la Citerior». Revista d’Arqueologia
de Ponent, núm. 7, p. 229-233.
Pera 2001
J. Pera. «Aproximació a la circulació monetària de
la ciutat romana de Iesso (Guissona, Lleida)».
Moneda i vida urbana. V Curs d’Història Monetària
d’Hispània. Barcelona: Museu Nacional d’Art de
Catalunya, p. 53-63.
Pera 2003
J. Pera. «Epigrafia ibèrica a la ciutat romana de
Iesso (Guissona, la Segarra)». Revista d’Arqueologia
de Ponent, núm. 13, p. 237-256.
Pera 2004
J. Pera. «La numismàtica antiga de Iesso: circulació
i contextualització estratigràfica». A: J. Guitart
i J. Pera (ed.), Iesso I. Miscel·lània arqueològica.
Barcelona / Guissona: Patronat d’Arqueologia de
Guissona, p. 187-212.
Pera 2006
J. Pera. Iesso. Guissona. La descoberta d’una ciutat
romana a Ponent. Guissona: Ajuntament de
Guissona / Patronat d’Arqueologia de Guissona.
Pera 2016
J. Pera. Els orígens de Iesso. Guissona: Ajuntament de
Guissona / Patronat d’Arqueologia de Guissona.
Pera et al. 2016a
J. Pera, C. Carreras, N. Romaní, Rodrigo, N.
Padrós, G. de Solà. «El proceso de implantación
territorial romana en el NE de la Provincia
Citerior en el siglo ii aC. Análisis de tres modelos
de ocupación: Ilturo, Can Tacó y Puig Castellar
de Biosca» A: J. Pera i J. Vidal (ed.), Fortificaciones
y control del territorio en la Hispania republicana.
Saragossa, p. 167-210.
Pera et al. 2016b
J. Pera, G. de Solà, J. Buxeda, M. Madrid, C.
Fernández de Marcos. «Caracterización
arqueométrica de la Terra Sigillata Hispánica en
la antigua ciudad romana de Iesso (Guissona,
Lleida)». I Congreso Internacional Terra Sigillata
Hispánica: 50 años de Investigaciones. Granada, 26-28
de marzo de 2014. Granada, p. 269-276.
Pera, Guitart 2007
J. Pera, J. Guitart. «La ceràmica d’imitació en el
segle i aC a la ciutat romana de Iesso». A: M.
Roca i J. Principal (ed.), Les imitacions de vaixella
fina importada a la Hispània Citerior (segles i aC – i dC).
Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica
(Sèrie Documenta, 6), p. 173-186.
Pera, Llinàs, Sagrera 1989-1990
J. Pera, J. Llinàs, J. Sagrera. «Memòria excavació
pati de la Casa de Cultura», estudi inèdit.
Guissona.
Pérez 1990
A. Pérez. «La “terra sigillata” de l’antic Portal de
Magdalena». Monografies d’Arqueologia Urbana,
núm. 1. Lleida.
227
Pérez 1991a
A. Pérez. «Herma en mármol hallada en Francesc
Macià 37-41». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm.
1, p. 216-219.
Pérez 1991b
A. Pérez. Lleida romana. Lleida: Pagès editors.
Pérez 1992
A. Pérez. «Los hallazgos de la zona de
enterramientos en torno a la estación de
ferrocarril de Lleida». Revista d’Arqueologia de
Ponent, núm. 2, p. 199-216.
Pérez 1993
A. Pérez. «La religión en el Occidente de Cataluña
en época romana». Quaderns del Departament de
Geografia i Història. Lleida: Universitat de Lleida.
Pérez 1993-1994
A. Pérez. «Iltirta i Auso, dos “capitales” regionales en
la Hispania republicana». AnMurcia, núm. 9-10, p.
193-208.
Pérez 1994a
A. Pérez. «En torno a la ordenación del territorio y
fundaciones romanas en el interior de Cataluña
a fines del siglo ii e inicios de i aC». III Congreso
Peninsular de Historia Antigua (Vitoria, 1994).
Preactas, p. 447-456.
Pérez 1994b
A. Pérez. «Dos nuevas inscripciones de Isona, Pallars
Jussà. Los Antonii de Aeso». Pyrenae, núm. 25, p.
205-213.
Pérez 1996a
A. Pérez. «Las ciudades romanas del área ilergeta: la
oportunidad de una revisión». Revista d’Arqueologia
de Ponent, núm. 6, p. 294-295.
Pérez 1996b
A. Pérez. «La ciutat d’Ilerda, de la conquesta romana
al Baix Imperi (s. ii aC – v dC)». Fonaments, núm. 9,
p. 145-201.
Pérez 1998
A. Pérez. «Tres casos de rituales fundacionales o
propiciatorios en construcciones domésticas en el
alto imperio romano. ¿Latinidad o indigenismo?».
Arys, núm. 1, p. 195-206.
Pérez 1999a
A. Pérez. «Livio, 21, 61, 6-7: Athanagrum urbem, quae
caput eius populi erat. El problema de Atanagrum
y la capitalidad ilergete». Hispania Antiqua, núm.
228
XXXIII, p. 25-46.
Pérez 1999b
A. Pérez. «El elemento forastero en el municipio
de Aeso (Isona, Lleida)». Homenaje al Profesor
Montenegro. Estudios de Historia Antigua. Valladolid,
p. 361-374.
Pérez 2001-2002
A. Pérez. «De nuevo sobre la ubicación de la ceca de
iltirke y el tritetartemorion de sikarbi/sikara». Studia
E. Cuadrado. AnMurcia, núm. 16-17, p. 253-262.
Pérez 2002
A. Pérez. «El elemento militar de origen celtíbero y
la aristocracia municipal de Aeso (Isona, Lleida) a
través de la epigrafía». Arqueología militar romana
en Hispania, Gladius Anejos, núm. 5, p. 519-527.
Pérez 2008a
A. Pérez. «La zona de la confluencia Ebro-Segre-
Cinca». A: V. Revilla, J. R. González i M. Prevosti
(ed.), Actes del simposi Les Vil·les Romanes a la
Tarraconense. Implantació, evolució i transformació.
Estat actual de la investigació del món rural en
època romana (Lleida, 28-30 de novembre de 2007).
Barcelona, p. 229-242.
Pérez 2008b
A. Pérez. «Las monedas con nombres de étnicos del
siglo ii a.C. en el nordeste peninsular. ¿Reflejo de
posibles circunscripciones?, ¿Ciuitates con doble
nombre?». Archivo Español de Arqueología, núm. 81,
p. 49-73.
Pérez et al. 1988
A. Pérez, M. T. Amaré, P. Camps, I. Garcés, M. T.
Marco. Els materials del jaciment romà de Raimat.
Lleida. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs.
Pérez, Rafel 1993
A. Pérez, N. Rafel. «La vil·la romana de Torre
Andreu (la Bordeta, Lleida). Un establiment
suburbà dels segles ii-iii dC». Monografies
d’Arqueologia Urbana, núm. 5. Lleida.
Pérez 2014
M. Pérez. Al amparo de los Lares. El culto doméstico en
las provincias romanas Bética y Tarraconense. Madrid:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Pernet 2010
L. Pernet. Armement et auxiliaires gaulois (II et Ier.
siècles avant notre ère), Protohistoire européenne 12.
Montanhac: Éditions Mergoil.
Piera et al. 2013
M. Piera, A. Pancaorbo, I. Garcés, J. Gallart. «Els
assentaments de les edats del bronze, ibèrica i
romana dels Llirians del Mas i les Torres (Salàs
de Pallars, Pallars Jussà)». Revista d’Arqueologia de
Ponent, núm. 23, p. 163-200.
Pina Polo 1993
F. Pina Polo. «¿Existió una política romana de
urbanización en el nordeste de la Península
Ibérica?». Habis, núm. 24, p. 77-94.
Pina Polo 1997
F. Pina Polo. «Las comisiones senatoriales para la
reorganización de Hispania (App. Iber. 99-100)».
Dialogues d’Histoire Ancienne, núm. 23, 2, p. 83-104.
Pina Polo 2011
F. Pina Polo. «Etnia, ciudad y provincia en la
Hispania republicana». A: A. Caballos i S. Lefebre
(ed.), Roma generadora de identidades. La experiencia
hispana. Madrid: Casa de Velázquez, p. 39-53.
Pita 1975
R. Pita. Lérida ilergete, cultura ilerdense. Lleida: Dilagro
Ediciones.
Pleyan de Porta 1873
J. Pleyan de Porta. Apuntes de historia de Lérida.
Compendiosa reseña de sus mas principales hechos
desde la fundación de la ciudad hasta nuestros tiempos.
Lleida: Imprenta de Carruez.
Polibi
Polibi. Història, edició grega i catalana; llibres II-
III, traducció d’Antoni Ramon, 1939; llibres III-IV,
traducció d’Antoni Ramon, 1935; llibres IV-V,
traducció d’Antoni Ramon, 1935; llibres VI-VIII,
traducció de Manuel Balasch, 1963; llibres IX-X,
traducció de Manuel Balasch, 1965; llibres X-XII,
traducció de Manuel Balasch, 1968; llibres XVIII-
XXI, traducció de Manuel Balasch, 1982. Barcelona:
Fundació Bernat Metge.
Pons 1976
J. Pons. «Estudio de la estructura social de
Dertosa y Aeso en el Alto Imperio a través de la
epigrafía», tesi de llicenciatura inèdita. Barcelona:
Universitat de Barcelona.
Pons 1979a
J. Pons. «Marcus Licinius Celtiber, un membre
important de l’aristocràcia municipal d’Aeso».
Faventia, núm. 1, fasc. 1, p. 92-112.
Pons 1979b
J. Pons. «Propiedad privada de la tierra y
comunidades campesinas pirenaicas. Análisis de
una sentencia judicial del año 193». Memorias de
Historia Antigua, núm. III, p. 111-124.
Pons 1982
J. Pons. «Conflictes i dualitat socioeconòmica
a la Catalunya pirenaica durant l’Alt Imperi».
Fonaments, núm. 3, p. 11-46.
Pons 1994
J. Pons. Territori i societat romana a Catalunya: dels
inicis al Baix Imperi. Barcelona: Edicions 62.
Principal 2006-2007
J. Principal. «Els orígens preibèrics del Molí
d’Espígol (Tornabous, l’Urgell): establiment i
evolució de l’hàbitat durant la primera edat del
ferro». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 16-17, p.
111-128.
Principal, Asensio, Sala 2012
J. Principal, D. Asensio, R. Sala. «L’espai suburbà
de la ciutat ilergeta del Molí d’Espígol (Tornabous,
l’Urgell)». A: M. C. Belarte i R. Plana (ed.), El
paisatge periurbà a la Mediterrània occidental durant
la protohistòria i l’antiguitat. Tarragona: Institut
Català d’Arqueologia Clàssica (Documenta, 26), p.
165-182.
Principal, Bermúdez, Saula 2008
J. Principal, X. Bermúdez, O. Saula. Molí d’Espígol,
Tornabous. Guies del Museu d’Arqueologia de
Catalunya, Ruta dels Ibers. Barcelona: Departament
de Cultura i Mitjans de Comunicació de la
Generalitat de Catalunya.
Principal, Camañes, Padrós 2015
J. Principal, M. P. Camañes, J. Padrós. «Un edifici
singular al castellum romanorepublicà de Monteró
1 (Camarasa, la Noguera), i l’urbanisme complex
d’un post avançat del nord-est de la Citerior».
Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 25, p. 309-325.
Principal et al. 2017
J. Principal, T. Ñaco, M. Duran, I. Mestres (ed.),
«Roma en la Península Ibérica presertoriana.
Escenarios de implantación militar provincial».
Instrumenta, núm. 56. Barcelona: Universitat de
Barcelona, p. 191-210.
Reddé 2008
M. Reddé. «Postface». A: M. Poux (dir.), Sur les traces de
229
 César. Militaria tardo-républicains en contexte gaulois. Actes
de la table-ronde de Bibracte, 17 octobre 2002. Glux-en-
Glenne: Bibracte, p. 433-437.
Revilla 1995
V. Revilla. Producción cerámica, viticultura y propiedad
rural en la Hispania Tarraconensis (siglos i a.C. – iii
d.C.). Barcelona.
Revilla 2004
V. Revilla. «El poblamiento rural en el noreste
de Hispania entre los siglos ii a.C. y i d.C.
Organización y dinámicas culturales y
socioeconómicas». A: P. Moret i T. Chapa (ed.),
Torres, atalayas y casas fortificadas. Explotación y
control del territorio en Hispania (s. iii a. de C. – s. i d. de
C.). Jaén: Universidad de Jaén, p. 175-202.
Revilla 2010
V. Revilla. «Hábitat rural y territorio en el litoral
oriental de Hispania Citerior: perspectivas de
análisis». A: J. M. Noguera (dir.), El poblamiento
rural romano en el sureste de Hispania. 15 años después.
Múrcia, p. 20-75.
Revilla, Santacana 2015
V. Revilla, J. Santacana. Catalunya romana.
Barcelona: Curial.
Reyes 1991
T. Reyes. «Aproximació al poblament romà a les
rodalies d’Aeso: un assaig metodològic», tesi de
llicenciatura inèdita, 2 vol. Lleida: Universitat de
Lleida.
Reyes 2014a
T. Reyes. «Els nivells anteriors a la construcció de la
muralla del camí de la Torreta». A: I. Garcés i T.
Reyes (coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’
romà. Isona, Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia
Memorial Josep Barberà i Farràs. Barcelona:
Societat Catalana d’Arqueologia, p. 85-88.
Reyes 2014b
T. Reyes. «La casa de l’hort del Fideuer». A: I.
Garcés i T. Reyes (coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric
a ‘municipium’ romà. Isona, Pallars Jussà, Premi
d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs.
Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia, p.
133-135.
Reyes 2014c
T. Reyes. «La casa dels Antonii». A: I. Garcés i T.
Reyes (coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’
230
romà. Isona, Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia
Memorial Josep Barberà i Farràs. Barcelona:
Societat Catalana d’Arqueologia, p. 136-139.
Reyes 2014d
T. Reyes. «Les defenses tardanes d’Isona: la Torreta i
la decadència de la ciutat». A: I. Garcés i T. Reyes
(coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric a ‘municipium’ romà.
Isona, Pallars Jussà, Premi d’Arqueologia Memorial
Josep Barberà i Farràs. Barcelona: Societat
Catalana d’Arqueologia, p. 141-144.
Reyes, González, García 1998
T. Reyes, R. González Villaescusa, J. E. García
Biosca. «Estudi de l’Ager Aesonensis (Isona i
Conca Dellà, Pallars Jussà)». Revista d’Arqueologia de
Ponent, núm. 8, p. 39-59.
Reyes, Medina, Pérez 1991
T. Reyes, J. Medina, A. Pérez. «Excavacions al solar
de l’avinguda Francesc Macià, 37-41 de Lleida».
Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 1, p. 209-221.
Ribes 2002
J. L. Ribes (ed.). Sala d’Arqueologia. Catàleg. Lleida:
Institut d’Estudis Ilerdencs (Quaderns de la Sala
d’Arqueologia, 2).
Richard 1972
J.-C. M. Richard. «Monnaies gauloises du Cabinet
Numismatique de Catalogne. Contribution
à l’étude de la circulation monétaire dans la
Péninsule Ibérique antérieurement à l’époque
d’Auguste». Mélanges de la Casa de Velázquez, núm. 8,
p. 51-87.
Ripollès 2010
P. P. Ripollès. Las acuñaciones provinciales romanas de
Hispania. Madrid: Universitat de València / Real
Academia de la Historia.
Rodrigo 2004
E. Rodrigo. «L’estructuració del territori de Iesso
en època romana». A: J. Guitart i J. Pera, Iesso I.
Miscel·lània arqueològica. Barcelona / Guissona:
Patronat d’Arqueologia de Guissona, p. 171-186.
Rodrigo 2006
E. Rodrigo. L’evolució del poblament i de l’organització
de l’Ager de Iesso de l’epoca ibèrica a l’antiguitat
tardana. Estudi de l’ocupació del territori, tesi
doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de
Barcelona. En línia: https://www.tdx.cat/
Rodrigo 2013
E. Rodrigo. «L’estructuració del territori i evolució
del poblament i de la xarxa viària de l’ager
iessonensis». A: M. Prevosti, J. López i J. Guitart
(ed.), Ager Tarraconensis 5. Actes del Simposi
Internacional (Tarragona, 27-28 octubre 2010).
Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica /
Institut d’Estudis Catalans, p. 201-216.
Rodrigo et al. 2013
E. Rodrigo, G. Garcia, M. Mercado, J. Guitart. «El
jaciment de Can Tacó (Montmeló i Montornès
del Vallès) i els inicis de la presència romana
al territori laietà en època republicana». A:
M. Prevosti i J. López, J. Guitart (ed.), Ager
Tarraconensis 5. Actes del Simposi Internacional
(Tarragona, 27-28 octubre 2010). Tarragona: Institut
Català d’Arqueologia Clàssica / Institut d’Estudis
Catalans, p. 219-232.
Rodrigo et al. 2014
E. Rodrigo, J. Pera, C. Carreras, N. Romaní,
N. Padrós, J. Guitart. «El proceso previo a la
fundación de las ciudades romanas en el NE de
la Hispania Citerior: los ejemplos de Can Tacó y
Puig Castellar». Atti IV Convegno Internazionale di
Studi Veleiati (Veleia – Lugagnano Val d’Arda, 20-21
settembre 2013). Bolonya: Antequem, p. 405-418.
Rodríguez 1991
J. I. Rodríguez. «Algunes dades sobre l’edat del ferro
al Segrià: el jaciment de la Serra del Calvari (la
Granja d’Escarp) i altres del seu entorn». Tribuna
d’arqueologia 1989-1990. Barcelona: Generalitat de
Catalunya, p. 77-86.
Rodríguez 1999
A. Rodríguez (ed.). «Los orígenes de la ciudad
en el noroeste hispánico». Actas del Congreso
Internacional, vol. 2. Lugo: Diputación Provincial de
Lugo, p. 1171-1208.
Roldán 1986
J. M. Roldán. «El Bronce de Ascoli en su contexto
histórico». Epigrafía hispánica en época romano-
republicana, vol. 1. Saragossa, p. 115-135.
Rolland 1952
H. Rolland. «Observations sur les mosaiques de
Glanum». Archivo Español de Arqueología, núm. XXV,
p. 3-14.
Romaní 2006
N. Romaní. Estudi estratigràfic d’un cardo minor de la
ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra), treball de
recerca de doctorat. Barcelona: Institut Català
d’Arqueologia Clàssica / Universitat Autònoma de
Barcelona.
Romaní 2008
N. Romaní. «El proceso de recrecimiento de las vías
urbanas en época romana: entre el proyecto y la
casualidad». A: CITOP (ed.), IV Congreso de las Obras
Públicas en las Ciudades Romanas. Madrid: Colegio
de Ingenieros Técnicos de Obras Públicas, p. 141-
165.
Romaní 2012
N. Romaní. «Novedades en torno a la ingeniería
hidráulica en la ciudad romana de Iesso
(Guissona, Cataluña): un sistema de eliminación
del aire en la red de distribución hídrica urbana».
L’eau: usages, risques et répresentations dans dans le
Sud-Ouest de la Gaule et le Nord de la péninsule Ibérique
(iie siècle a.C. – vie siècle p.C.). Fédération Aquitania.
Romaní 2019
N. Romaní. Carrers i serveis viaris a les ciutats
romanes del conventus Tarraconensis (s. ii aC – vi
dC). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans /
Universitat Autònoma de Barcelona / Institut
Català d’Arqueologia Clàssica.
Ros 1998
J. Ros. «Memòria excavació cal Ribó, plaça Vell Pla
núm. 6», estudi inèdit. Guissona.
Roth 1999
J. P. Roth. The Logistics of the Roman Army at War (264
BC – AD 235). Leiden: Brill.
Rovira, Marí 1998
J. Rovira, Ll. Marí. «Un tram fossilitzat de la via
romana Menàrguens-Albesa (la Noguera, Lleida)
i consideracions sobre la xarxa viària zonal». XIè
Col·loqui Internacional d’Arqueologia (Puigcerdà), p.
191-199.
Ruiz 2008
A. Ruiz. «Iberos». A: F. Gracia (coord.), De Iberia a
Hispania. Barcelona: Ariel Prehistoria, p. 733-844.
Ruiz 2018
A. Ruiz. «Historias paralelas: la fortaleza de Els
Vilars y el oppidum de Puente Tablas». Revista
d’Arqueologia de Ponent, núm. 28, p. 207-218.
231
Sabaté, Martín, Garcés 2020
V. Sabaté, B. Martín, I. Garcés. «Una nueva
inscripción procedente del ager Aesonensis (Isona i
Conca Dellà, Lérida). Habis, núm. 51, p. 193-201.
Sabaté, Pujol, Salazar 2016
V. Sabaté, À. Pujol, N. Salazar. «Los esgrafiados
sobre cerámica de Sigarra (Els Prats de Rei,
Barcelona)». Palaeohispanica, núm. 16, p. 281-323.
Sabin 2000
Ph. Sabin. «The Face of Roman Battle». The Journal of
Roman Studies, núm. 90, p. 1-17.
Sala et al. 2013
R. Sala, J. Principal, P. Olmos, R. Tamba, E. García.
«Multimethod Geophysical Survey at the Iron
Age Iberian Site of El Molí d’Espígol (Tornabous,
Lleida, Catalonia): Exploring Urban Mesh Patterns
Using Geophysics». Archaeological Prospection,
núm. 20/4, p. 249-265.
Sala, Moratalla 2014
F. Sala, J. Moratalla (ed.). Las guerras civiles
romanas en Hispania. Una revisión histórica desde la
Contestania. Alacant: Universitat d’Alacant.
Salazar 2012
N. Salazar. L’ager del Municipium Sigarrensis: poblament
i xarxa viària entre la prehistòria i l’antiguitat tardana,
Premi d’Arqueologia Memorial Josep Barber
i Farràs, novena edició. Barcelona: Societat
Catalana d’Arqueologia.
Salazar, Pàmies, Moreno 2017
N. Salazar, D. Pàmies, I. Moreno. «De Sikarra
a Prats de Segarra: noves descobertes
arqueològiques al Municipium Sigarrense (els
Prats de Rei, Anoia) entre la primera edat del
ferro i l’edat mitjana». Tribuna d’arqueologia 2013-
2014. Barcelona: Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, p. 115-134.
Salazar, Rafel 2015
N. Salazar, N. Rafel. «La fortaleza ibérica de
Sigarra: génesis y diacronía entre la Primera Edad
del Hierro y la Antigüedad Tardía (siglos vi a.C. –
vi d.C.)». Trabajos de Prehistoria, núm. 57, 2, p. 399-
408.
Salinas de Frías 1995
M. Salinas de Frías. El gobierno de las provincias
hispanas durante la República Romana (218-27 aC.).
Salamanca: Universidad de Salamanca.
232
Sanmartí 2001
J. Sanmartí. «Territoris i escales d’integració política
a la costa de Catalunya durant el període ibèric
ple (segle iv-iii aC)». A: A. Martín i R. Plana
(dir.), Territori polític i territori rural durant l’edat del
ferro a la Mediterrània occidental. Actes de la taula
rodona celebrada a Ullastret del 25 al 27 de maig de
2000. Girona: Museu d’Arqueologia de Catalunya
(Monografies d’Ullastret, 2), p. 23-38.
Sanmartí 2002
J. Sanmartí. «Les territoires politiques et la
formation des états ibériques sur la côte de
Catalogne (ivème – iiième s. aC)». A: D. García i F.
Verdin (dir.), Territoires celtiques. Espaces ethniques et
territoires des aglomérations protohistoriques d’Europe
occidentale. Actes du XXIV Colloque Internacional de
l’AFEAF. París: Ed. Errance, p. 30-36.
Sanmartí 2004
J. Sanmartí. «From local groups to early states:
the development of complexity in protohistoric
Catalonia». Pyrenae, núm. 35 (1), p. 7-41.
Sanmartí 2009
J. Sanmartí. «Colonial relations and social change
in Iberia (seventh to third centuries BC)». A: M.
Dietler i C. López-Ruiz (ed.), Colonial encounterns
in Ancient Iberia. Phoenician, greek and indigenous
relations. Chicago / Londres: The University of
Chicago Press, p. 49-88.
Sanmartí 2010
J. Sanmartí. «Demografía y cambio socio-cultural:
el caso de la Iberia septentrional». Arqueología
Espacial, núm. 28, p. 91-108.
Sanmartí 2014
J. Sanmartí. «L’estat del coneixement sobre la
cultura ibèrica a Catalunya». Butlletí de la Societat
Catalana d’Estudis Històrics, núm. XXV, p. 227-260.
Sanmartí 2015
J. Sanmartí. «Long term social change in Iron Age
Northern Iberia (c. 700-200 BC)». A: B. Knapp i P.
van Dommelen (ed.), The Cambridge Prehistory of
the Bronze and Iron Age Mediterranean. Cambridge:
Cambridge University Press, p. 454-487.
Sanmartí, Belarte 2001
J. Sanmartí, M. C. Belarte. «Urbanización y
desarrollo de estructuras estatales en la costa de
Catalunya (siglos vii-iii a.C.)». A: L Berrocal i Ph.
 Gardes (ed.), Entre celtas e íberos. Las poblaciones
protohistóricas de las Galias e Hispania. Madrid:
Bibliotheca Archaeologica Hispana, p. 161-174.
Sanmartí, Plana, Martín 2015
E. Sanmartí, R. Plana, A. Martín. «Les estructures
socials en els estats ibèrics de la costa de
Catalunya». A: M. C. Belarte, D. García i J. Sanmartí
(ed.), Les estructures socials a la Gàl·lia i a Ibèria.
Homenatge a Aurora Martín i Enriqueta Pons. Actes
de la VII Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell
(Calafell, 7 al 9 de març de 2013). Arqueomediterrània,
núm. 14. Barcelona: Universitat de Barcelona /
ICAC, p. 119-136.
Sanmartí, Santacana 2005
J. Sanmartí, J. Santacana. Els ibers del nord.
Barcelona: Rafel Dalmau editor.
Santos 2012
M. Santos. «Arquitectura doméstica». A: X. Aquilué
(ed.). Empúries. Municipium Emporiae. Roma, p. 69-84.
Scheidel 2014
W. Scheidel. «The shape of the Roman world:
modelling imperial connectivity». Journal of Roman
Archaeology, núm. 27, p. 7-32.
Solanes 2014
E. Solanes. «La casa de l’era del Serret». A: I.
Garcés i T. Reyes (coord.), Aeso, d’‘oppidum’ ibèric
a ‘municipium’ romà. Isona, Pallars Jussà, Premi
d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs.
Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia, p. 139-
141.
Soler 1996
M. Soler. «La moneda ilergeta». A: I. Garcés (coord.),
Indíbil i Mandoni. Reis i guerrers. Lleida: Ajuntament
de Lleida, p. 74-78.
Stadter 1993
Ph. A. Stadter. «Caesarian Tactics and Caesarian
Style: Bell. Civ. 1.66-70». The Classical Journal, núm.
88(3), p. 217-221.
Tchernia 1986
A. Tchernia. Le vin de l’Italie romain. Roma.
Torres 2019
M. Torres. Assaig sobre el pas d’Hanníbal per Catalunya
i la mítica ciutat ilergeta d’Atanagrum (218 aC). Noves
aportacions a la numismàtica cartaginesa. Sant Martí
de Maldà: Grup de Recerques de les Terres de
Ponent.
Tovar 1989
A. Tovar. Iberischen Landeskunde, vol. 3. Tarraconensis.
Baden-Baden.
Trullàs 2007
O. Trullàs. «Memòria intervenció arqueològica Pla
Capdevila», estudi inèdit. Guissona.
Trullàs 2014
O. Trullàs. «Memòria seguiment arqueològic
als safareig i fonts de Guissona», estudi inèdit.
Guissona.
Uscatescu 2004
A. Uscatescu. «La ciutat de Iesso durant
l’antiguitat tardana: les novetats de la campanya
d’excavacions de 1999». A: J. Guitart i J. Pera
(ed.), Iesso I. Miscel·lània arqueològica. Barcelona /
Guissona: Patronat d’Arqueologia de Guissona, p.
11-142.
Vázquez et al. 2005
M. P. Vázquez, J. R. González, J. Medina, J. M.
Mata, J. L. Rodríguez. «Actividades siderúrgicas
en yacimientos de la Primera Edad del Hierro
próximos a la confluència de los ríos Cinca, Segre
y Ebro». Minería y metalurgia históricas en el sudoeste
europeo, Madrid, 23 al 27 de junio de 2004. Madrid, p.
129-145.
Vázquez et al. 2006-2007
M. P. Vázquez, J. Medina, J. R. González, J. I.
Rodríguez. «El jaciment de la serra del Calvari
(la Granja d’Escarp, el Segrià, Lleida). Estat de la
qüestió». Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 16-7,
p. 63-110.
Vázquez, González, Medina 2014
M. P. Vázquez, J. R. González, J. Medina. «El
conjunt de la Serra del Calvari (la Granja
d’Escarp): un cas singular d’hàbitat des del bronze
final a l’època ibérica». XV Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà del 17 al 20 de
novembre de 2011. Puigcerdà: Institut d’Estudis
Ceretans, p. 213-223.
Vázquez, Medina, González 2015
M. P. Vázquez, J. Medina, J. R. González. «La
Serra del Calvari (la Granja d’Escarp, el Segrià).
Una protociutat de la primera edat del ferro
en la confluència dels rius Cinca-Segre». A:
M. C. Belarte, D. García i J. Sanmartí (ed.), Les
estructures socials a la Gàl·lia i a Ibèria. Homenatge a
233
 Aurora Martín i Enriqueta Pons. Actes de la VII Reunió
Internacional d’Arqueologia de Calafell (Calafell, 7 al
9 de març de 2013). Arqueomediterrània, núm. 14.
Barcelona: Universitat de Barcelona / ICAC, p.
193-202.
Vicente 1988
D. Vicente. «Memòria excavació plaça del Vell Pla
16», estudi inèdit. Guissona.
Villaronga 1993
L. Villaronga. Tresors monetaris de la península Ibèrica
anteriors a August: repertori i anàlisi. Barcelona:
Societat Catalana d’Estudis Numismàtics /
Institut d’Estudis Catalans.
Villaronga 1994
L. Villaronga. Corpus Nummum Hispaniae ante Augusti
Aetatem. Madrid: José A. Herrero.
Villaronga 1998
L. Villaronga. Les dracmes ibèriques i llurs divisors.
Barcelona.
Villaronga 2002
L. Villaronga. Corpus Nummum Hispaniae ante Augusti
aetate, 2a edició. Madrid.
Vitruvius
Vitruvius. On Architecture, vol. II, llibres 6-10,
traducció de Frank Granger. Cambridge: Harvard
University Press (Loeb Classical Library, 280), 1934.
Wilson 2000
A. I. Wilson. «Land drainage». A: Ö. Wikander (ed.),
Ancient water technology (Technology and change in
history 2). Leiden: E. J. Brill, p. 308-317.

234
235
236