Unitat 5: LA TERRA EN L’UNIVERS

1. L’UNIVERS

Univers: suma de tot el que existeix i de les lleis físiques que ho regeixen; això engloba el
temps, l'espai, la matèria i l'energia.

MODEL GEOCÈNTRIC MODEL HELIOCÈNTRIC

Model descrit en el s. II d. C. per Claudi Model descrit per Nicolau Copèrnic en el

Ptolemeu, i suposava que la Terra s. XVI en el qual el Sol és el centre del
estava en el centre de l'univers i tots sistema solar i que els planetes giren
els astres giraven al voltant d'ella. Model entorn d'ell.
considerat vàlid durant diversos segles.
1.1 ORIGEN I EVOLUCIÓ DE L’UNIVERS

La teoria més acceptada sobre l’origen de l’univers és la teoria del

Big Bang o de la gran explosió.
Segons la teoria fa uns 13 700 milions d'anys tota la matèria estava
concentrada en una zona d'alta densitat. En un determinat moment,
va tindre lloc una gran explosió que va causar l'expansió d'esta
matèria en totes direccions.
Després, la matèria es va refredar i es va agrupar en forma
d'estreles i planetes.

1.2 POSSIBLES DESTINS DE L’UNIVERS

Des de la gran explosió, l’univers ha estat en expansió. Hi ha

diverses hipòtesis que expliquen fins quan es donarà l’expansió:
- Big freeze: continua la seva expansió fins refredar-se.(A)
- Big rip: l'expansió s'accelera fins a superar la gravetat i
provoque la desintegració de la matèria. (B)
- Big Crunch: l'expansió es frena i comença a contraure's fins
a un nou col·lapse. (C) A B C
1.3 ELS COMPONENTS DE L’UNIVERS
 L’univers està format per galàxies i agrupacions de galàxies.
Les galàxies són enormes agregacions d'estreles, nebuloses, planetes i altres cossos. Poden tindre diferents formes:

Galàxia el·líptica Galàxia espiral Galàxia irregular

La Via Làctia és la galàxia espiral on es localitza la nostra estrella, el Sol.

El Sol se situa en un dels braços de l’espiral.

1.4 UNITATS DE MESURA DE L’UNIVERS

Les dues unitats més freqüents són:

Unitat astronòmica. Distància entre la Terra i el Sol. Any llum. Distància que recorre la llum en un any.
Equival a 150 000 000 km Equival a 9 460 000 000 000 km
2. EL SISTEMA SOLAR

Sistema solar: sistema planetari format pel Sol, huit planetes amb els seus respectius satèl·lits, planetes nans, asteroides,
cometes, meteorits i corpuscles interplanetaris.

2.1 ORIGEN DEL SISTEMA SOLAR

La teoria més acceptada sobre la formació del sistema solar terrestre és la teoria nebular o planetesimal. Segons esta
teoria el sistema solar es va formar fa uns 4600 milions d’anys a partir d’una nebulosa de gas i pols estel·lar en rotació.

La matèria es concentra i dona La matèria de la nebulosa xoca La major part de la matèria de

Una nebulosa (pols estel·lar)
lloc al Sol (protosol). entre si donant fragments cada la nebulosa s’ha concentrat en
comença a girar sobre si
volta més grans. grans cossos: els planetes i
mateixa.
els satèl·lits.

2.2 EL SOL

És l’estrella situada al centre del sistema solar. La seua llum i energia és conseqüència de reaccions
de fusió nuclear. Està formada per hidrogen i heli.
2. 3 ELS PLANETES DEL SISTEMA SOLAR

● PLANETES INTERIORS O ROCOSOS. Planetes petits i de composició rocosa. Rotació lenta. Gairebé tots tenen atmosfera
fina. Tenen pocs o cap satèl.lit. No tenen anells.

Mercuri Venus Terra Mart

No té atmosfera veritable.
Superfície plena de cràters.
S'assembla a la Lluna.
Gira en sentit contrari. Únic planeta conegut amb vida. En el passat va tindre aigua líquida.
Pressió atmosfèrica 100 Aigua líquida en la seua superfície. Volcà de 200 km d'altitud.
vegades major que la Terra. El seu satèl·lit és la Lluna. Té 2 satèl·lits.

● PLANETES EXTERIORS O GASOSOS. Tenen atmosfera densa i gruixuda d’hidrogen i heli. Tenen anells i nombrosos satèl·lits.

Júpiter. Saturn Urà Neptú

Amb satèl·lits. Amb atmosfera i Anells de pols i cristalls de Eix de rotació tombat. Amb Emet més llum de la que rep. Pla de
anells tènues. Massa 3000 gel. 63 satèl·lits. Amb atmosfera i anells. 15 satèl·lits. translació diferent a la resta. Amb
vegades major que laTerra. atmosfera. atmosfera, anells i planetes.
2. 4 ESTRUCTURA DEL SISTEMA SOLAR

PLANETAS PLANETAS
ROCOSOS GASOSOS

Saturn
Venus Neptú
Mart

Mercuri
Terra
Júpiter
Urà

Cinturó Cinturó de
d’asteroides Kuiper
3. ELS MOVIMENTS TERRESTRES

3. 1 MOVIMENT DE ROTACIÓ
Gir sobre un eix imaginari (lleugerament inclinat uns 23,5º). Responsable del dia i la nit.

3. 2 MOVIMENT DE TRANSLACIÓ
Moviment al voltant del Sol. Responsable de les estacions. La seua òrbita dura
aproximadament 365 dies i 6 hores, i és el·líptica.
En el seu recorregut es donen 4 posicions que determinen les estacions al llarg de l’any.
L’existència de les estacions depèn de la distància que separa la Terra del Sol i de la inclinació
de l’eix de rotació.
4. LA LLUNA, SATÈL·LIT DE LA TERRA
La teoria més acceptada sobre l’origen de la Lluna explica que es va formar dels materials que es van despendre d’una
col·lisió entre la Terra i un planeta.

4. 1 CARACTERÍSTIQUES DE LA LLUNA
Mars (zones profundes)
● Distància a la Terra de 385.000 km.
● Grandària 4 vegades inferior a la Terra.
● No té atmosfera.
● Gravetat menor que en la Terra.
● El període de rotació i de translació és aproximadament el mateix (28 dies). Terres (terreny
elevat)
TRANSLACIÓ DE LA LLUNA: LES FASES
Les fases lunars són els canvis d’il·luminació que s’observen en la Lluna, a causa de la interacció entre els moviments del
Sol, la Lluna i la Terra.
En un cicle lunar (volta completa de translació de la Lluna al voltant
de la Terra) s’observen 4 fases:
LES MAREES
Les marees es produeixen per la força de la gravetat que exerceix la Lluna, i també el Sol, sobre les masses d’aigua de la
Terra.
5. LA TERRA, UN PLANETA HABITABLE
5. 1 CONDICIONS D’HABITABILITAT

Les característiques de la Terra que han permès el desenvolupament de la vida són:

Distància adequada al Sol. Temperatura Grandària adequada per a retindre La Lluna és responsable de les marees
mitjana 15 °C i aigua en els tres estats. l'atmosfera. i de l'estabilització de l'eix de rotació.

Grandària adequada del Sol. El camp magnètic desvia les partícules L'activitat geològica afavorix la vida en la
ionitzants del Sol i dels raigs còsmics. Terra.
5. 2 ELS EXOPLANETES

Els exoplanetes són cossos que orbiten entorn d'estreles diferents al Sol. Els que presenten aigua en estat líquid són
candidats a albergar vida.
Dins d’un sistema planetari, es denomina
zona d'habitabilitat circumestel·lar
(ZHC) a la regió circumdant a una
estrela on pot haver-hi aigua líquida en la
superfície del planeta o satèl·lit.

Es denomina zona d'habitabilitat

circumgalàctica a la regió circumdant al
centre d'una galàxia amb elements pesants
per a la formació de planetes rocosos i prou
estable.
6. ASTROBIOLOGIA

L’ Astrobiologia és una nova disciplina que conjumina diferents ciències, com ara astronomia, biologia, geologia, química o
física amb l'objectiu d'estudiar l'origen, l'evolució, i la possible existència i distribució de la vida en l'univers.

Investiga sobre:

• Habitabilitat planetària i galàctica.

• Vida en ambients terrestres extrems.
• Formació d'estreles i planetes.
• Origen i evolució de la vida en la Terra.
• Cerca d'aigua líquida en satèl·lits.

Mitjançant:

• L'estudi de meteorits provinents del sistema solar.

• L'estudi d'indicis de presència orgànica o biomarcadors en
anàlegs terrestres (zones que per les seues característiques
físiques o químiques poden estudiar-se com a models d'altres
planetes).
6. 1 ELS MARCADORS BIOLÒGICS I GEOLÒGICS

Un biomarcador és un indici de vida com els compostos orgànics que procedisquen inequívocament de l'activitat
biològica d'un organisme, com ara aminoàcids, lípids o proteïnes.

Un geomarcador és un indici de vida que es detecta en les roques, sediments o en l'atmosfera. Exemples:

● Morfològic. Estructures com ara petxines, exoesquelets o petjades en els sediments, que indiquen la possible
presència d'activitat d'algun organisme o simplement d'aigua líquida.
● Químic. Molècules inorgàniques resultat d'una activitat biològica com el metà, la fosfina, l'oxigen i l'ozó que es
mantenen en l'atmosfera.

6. 2 LA CONCEPCIÓ D’ÉSSER VIU

Un ésser viu terrestre és un conjunt de molècules basades en el carboni, organitzades amb una estructura complexa que
és capaç de mantindre's, reproduir-se i evolucionar interaccionant amb el mitjà.
6. 3 ELS ORGANISMES EXTREMÒFILS
Extremòfil: organisme capaç de suportar les condicions extremes que podrien donar-se en altres planetes.

Tipus d’organismes: baròfilos (resistixen les altes pressions), halòfils i alcalòfils (suporten pH
extrems alts o baixos), termòfils i psicròfils (suporten temperatures molt altes o molt baixes,
respectivament) i xeròfils (sobreviuen en estat latent en absència d'aigua).

Tardígrads

6. 4 MISSIONS DE RECERCA
Són missions de rastreig proveïdes d'observatoris i telescopis espacials.
Missió PLAT Missió Kepler Missió TESS
• Agència Espacial Europea (ESA) • NASA • NASA
• Prevista per a 2026 • Llançada en 2009 • Llançada en 2018
• Dedicada a caracteritzar planetes • Dedicada descobrir exoplanetes • Dedicada descobrir exoplanetes.
similars a la Terra i les seues (ha descobert ja més de 2600).
atmosferes.