Llibre de meravelles,

Vicent Andrés Estellés

«Al cor duc l'os del vers que no s'escriu»

Donzell amarg (1956)

1. Sobre Vicent Andrés Estellés

2. Context històric i context literari.
3. Llibre de meravelles.
4. Característiques de Llibre de meravelles:
4.1. Estructura.
4.2. Temàtica.
4.3. Marc espaciotemporal.
4.4. Llengua i estil.
4.5. Selecció de textos.
4.6. Possibles preguntes.
4.7. Altres textos.
4.8. Bibliografia i webgrafia.

1
 1. Sobre Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de

setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de
l'Horta de València. El seu pare era el forner del
poble. Tenia una germana, Carme, que, com els
seus pares, sovint és citada als versos del poeta.
Va passar la seva infància a Burjassot, població
de la qual sempre va conservar un bon record,
així com de la família i dels seus amics. A l'edat
d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret
d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més
tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de
demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés,
però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys
1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil
espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals
que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix
una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella
època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de
Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es
va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de
persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a
treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i
d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir
d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de
Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va
publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en
català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en
català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista
a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el
1958, càrrec que va exercir fins a l'any 1978, que va ser arbitràriament
substituït.
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de
Joan Fuster: «Estellés escriu des del poble». Cap a inicis dels anys cinquanta,
inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan
Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va
casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu
mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort
de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera
soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput.
La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.

2
 Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar
finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta
extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa,
corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia
anomenat «els manuscrits de Burjassot», de difícil datació a causa d'aquest
continuat procés de reelaboració.
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del
diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra
els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes:
aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i

circula un tenebrós prestigi—;

sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.
Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds
i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any
1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La
clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera
audició i L'inventari clement. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a
publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va
obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.

Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València

que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un
mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués
tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari
Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador
Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics,
geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta
va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica, fins
aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió.
Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià –del qual va
començar a publicar fragments a partir del 1978–, es va anar configurant com
la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria
d'un futur que s'endevinava joiós.
Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les
teatrals han tingut poca difusió. L'única obra de teatre publicada correspon als
poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions
de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona

3
i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern
de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988).
En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987).
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels
Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres
reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi
d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu
càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora
que rebia els màxims guardons literaris de l'àmbit lingüístic català, es veia
perseguit per sectors de la dreta enyoradissa del franquisme. A més de la
destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i
d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i
l'amor, construïts fonent diversos registres. O, com diuen els assagistes Jaume
Pérez Montaner i Vicent Salvador, estudiosos de l'obra del poeta:
«...moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents –Coral
romput, A mi acorda un dictat, Cant temporal i molts d'altres–, es converteix
en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix
–'un entre tants'– característiques universals. 'Poeta de realitats', com ha dit
també Joan Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l'horror de la guerra,
la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la
degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència,
l'alienació, la incomunicació, però també l'esperança, la lluita gairebé constant,
els moments fràgils d'alegria. Tot açò i més és la poesia d'Estellés. [...] És la
poesia militant –'que em facen les paraules servei concret de pedres'– d'un
home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una
associació de veïns que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu
solidari la causa dels explotats." (Una aproximació a Vicent Andrés Estellés,
València, Quaderns Tres i Quatre, 1981).
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al
desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar
íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més
diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi
Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni
Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep
Blay, entre d'altres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII
Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van retre
homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d'un poble
va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant
obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural
del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom
del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

4
 2. Context històric i context literari.

Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien com a objectius
bàsics, entre altres, la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües
minoritàries de l’Estat pel castellà. En trenta o quaranta anys el català va
perdre més terreny que en tres o quatre segles. Es va abolir la Generalitat,
l’Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l’ús públic i oficial del català, i
també l’ensenyament en aquest idioma. Relegada la llengua a l’«uso privado y
familiar», desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes,
ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literatura catalana quedava condemnada a
ser un fenomen minoritari i sense viabilitat. Molts escriptors s'exiliaren
(recordeu el cas de Rodoreda que ja hem estudiat). En un primer moment s'hi
imposaren el silenci, la clandestinitat i la supervivència però cap a la fi dels
anys 40 s'inicià un procés de recuperació que es deixà ja notar a principis dels
50.
Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Carles Riba va
esdevenir un punt de referència per a un conjunt d'escriptors joves que
perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per
l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Paral·lelament a aquesta línia,
n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i
lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. En la literatura catalana
dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de
tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de
compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat
realisme històric o social. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de
Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou
corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances
pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta
clau realista. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó,
un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un
públic més ampli.
En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre
món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. Es van
començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la
seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos
autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions
més joves que reivindicaven un tipus de poesia de caràcter experimental,
relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i
Fabre, Foix i, sobretot, l’obra de Joan Brossa, que a partir de l’edició de Poesia
rasa, el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània.
La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la
pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere
Quart o Vinyoli. A banda de la línia experimental i avantguardista que hem
comentat abans, probablement la línia estètica predominant en la poesia
catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, que
desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de
la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent

5
estètic. L’aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot al voltant dels
premis literaris, va començar a tenir un cert ressò circa la meitat de la dècada
dels huitanta.

I, mentrestant, a València...

El final de la guerra amb la derrota de la República va produir un tall

gairebé complet amb la situació anterior. Quan tot just s'encetava un
interessant camí de recuperació política i cultural, s'allunyava de qualsevol
possibilitat de continuïtat històrica. La societat valenciana eixia perdedora
d'una guerra, empobrida, amb els quadres dirigents eliminats pels
empresonaments, la mort, l'exili i el silenci. La literatura en català havia deixat
d'existir momentàniament a causa del tancament de la llengua als àmbits
familiars i la prohibició dels organismes culturals i literaris. A finals de 1939,
Lo Rat Penat rebia l'autorització per continuar amb la seua tasca, que es va
centrar en l'organització dels Jocs Florals (acceptables per la ideologia
dominant) i que va dur a un procés de folklorització i aculturació que feia que
els joves poetes no tingueren accés a la tradició en la pròpia llengua.
Podem distingir dos períodes en la poesia de postguerra (anys 40 i 50):
un primer moment de silenci absolut i l'inici de la recuperació a finals dels 40
amb la reaparició d'alguns autors ja coneguts o la irrupció en el panorama
literari de noves veus. El 1943 iniciava les seues activitats l'editorial Torre, amb
el suport de poetes com Xavier Casp, Miquel Adlert i un grup de joves que es
formà al seu voltant i que centraren la seua activitat en la creació d'uns
instruments moderns i en el restabliment de les relacions literàries amb
Catalunya i les Illes. Aquest grup suposava un enfrontament amb el tipus de
poesia jocfloralesca conreada al voltant de Lo Rat Penat. En aquesta editorial,
precisament, publica Estellés algunes de les seues primeres obres: Ciutat a cau
d'orella (1953) i La nit (1956).
En el panorama literari general, predomini de la poesia fou quasi total.
L’anunci del canvi el va marcar el 1974 una antologia que Amadeu
Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca. La tria presentava un mostrari de
poetes que, per a Fabregat, significaven la presència d’una nova poesia al País
Valencià. Prèviament, s’havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés
Estellés, allò conegut com a «boom estellesià». Lletres de canvi, del 1970, va
ser seguit, l’any següent, de quatre títols més. L’obra dels poetes seleccionats
en Carn fresca responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el
trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de
practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense cap altra
finalitat que la de fer «literatura». De manera simultània, a la resta de la
nostra àrea lingüística poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol
s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven envers el simbolisme o
l’experimentalisme. Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va
guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés, en el
marc dels Premis Octubre, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por.
Salvador Jàfer, un altre dels antologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda
estela de la platja. Josep Iborra ha remarcat que el món d’aquests dos poetes

6
comparteix algunes característiques comunes: «Tots dos creen una realitat
angoixosa, llunàtica, gòtica, il·lustrada amb motius o emblemes idèntics —
bruixes, ganivets, espases, escorpins, escurçons, herois, vaixells— i es troben
obsessionats per un altre cel i una altra terra, en una tensa i violenta situació
d’exili, d’infern». I tots dos tracten de transformar la realitat operant sobre el
llenguatge. De tota manera, l’aventura espiritual de Navarro, «no està
impulsada, com en Jàfer, per un impuls místic. Se’ns presenta tancada, sense
cap accés possible a l’altra banda de l’espill. Això fa que la seua experiència
siga més precisa, més acostada a la seua realitat concreta». Reculls posteriors
de Joan Navarro són L’ou de la gallina fosca (1975), Bardissa de foc (1981) i
Magrana (2004). De Jàfer, Lívius diamant (1975) i Els caçadors salvatges
(1984). Altres poetes que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume
Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell. La poesia de Pérez Montaner,
encara que comparteix alguns dels procediments de la de Navarro i Jàfer, no
perd mai de vista, com a referent, el món real, i es val de recursos expressius
més directes. L’obra poètica de Piera i Granell s’esforça per esquivar la realitat,
transfigurant-la en la substància verbal del poema. Entre els altres poetes que
inicien la seua obra durant els setanta cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís
Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas. Gimferrer va inaugurar la seua
obra lírica en català amb Els miralls (1970), on introduí els recursos més
representatius de les avantguardes postsimbolistes. La seua obra continuà amb
Hora foscant (1972), Foc cec (1973) i L’espai desert (1977). Reprenent trets de
la tradició medieval catalana —Ausiàs March—, del simbolisme i el
postsimbolisme (de Mallarmé a Saint John Perse) i de l’avantguarda (Pound),
ha elaborat un món propi, de vegades difícil, que, com ha comentat Sam
Abrams, «reuneix en un mateix pla visions reals més o menys transformades,
fragments de lectures, imatges fílmiques, en un conjunt que té una qualitat
material gairebé com de col·latge».
Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística
poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas
i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer, que el 1981 va reunir en Mirall, espai,
aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres
de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991). Per la seua banda,
Feliu Formosa també va recollir l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou
volum, Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en una
vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater. La
poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels
primers llibres fins als models d’una poesia d’actitud moral davant de la
quotidianitat. Obres com L’edat d’or l’han convertit en un dels representants
més sòlids de l’anomenada poesia de l’experiència. Finalment, Narcís Comadira
ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu, envers les formes
clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. D’aleshores ençà s’han donat
a conéixer tota una sèrie de poetes com Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig,
Enric Casasses, Isidre Martínez Marzo, Sebastià Alzamora o Manel Rodríguez-
Castelló. Una part d’aquesta poesia, tot i moure’s dins dels paràmetres
descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament
heterodoxos. Dins d’aquesta línia, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una

7
actualitat creixent. La seua obra mostra influències molt heterogènies (de la
poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). Casasses
ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seua obra, qualificada
de psicodèlica, populista i romàntica, s’ha convertit, durant la segona meitat
dels noranta, en un referent inexcusable.

3. Llibre de meravelles.

A l'hora de situar Llibre de meravelles en el seu context, heu de recordar

que va ser escrit principalment durant els 50 (entre 1956 i 1958, tot i que
alguns poemes van ser afegits posteriorment) però es va publicar l'any 1971.
Pertany als anomenats Manuscrits de Burjassot.
Va ser publicada després de Lletres de canvi (1970), tot coincidint i sent-
ne una de les causes del «boom estellesià» que es produí durant els 70. Vicent
Andrés Estellés ja havia escrit i publicat molt durant els anys 50 i 60, però es
pot dir que durant els 70 arriba al gran públic i esdevé un dels referents
poètics del moment i posteriorment. Així que per a situar el llibre en el seu
context heu de fer referència tant a la poesia de postguerra com a la poesia a
partir dels anys 70.
Podem definir Llibre de meravelles com una crònica dels anys de guerra i
postguerra a València, amb una descripció de la realitat quotidiana de la vida
sota el franquisme i amb una presa de consciència del paper del poeta
(escriptor, intel·lectual) en la seua societat. Per tant, i encara que Estellés es
manté prou al marge de modes i tendències, hi podem trobar alguns punts de
contacte amb el que s'ha anomenat realisme històric o social i amb la Nova
cançó.
Per la seua singularitat i per haver contribuït enormement a la difusió i
coneixement de l'obra estellesiana, la podem qualificar com a obra cabdal dins
la seua producció, encara que recordeu que és extensíssima i variadíssima.

4. Característiques de Llibre de meravelles:

4.1. Estructura.

Llibre de meravelles té estructura de tríptic. Els tríptics són molt

freqüents a l'Edat Mitjana i posteriorment. Són una mena de «còmic» o
«novel·la gràfica» i es lligen de d'esquerra a dreta. Solen tenir una cos central
més gran i dues parts més reduïdes a dreta i esquerra del cos central.
Farem servir El jardí de les delícies del pintor neerlandés Hieronymus
Bosch (segle XV) per explicar aquesta estructura de tríptic (i de pas, feu servir
les vostres tablets per a una cosa útil i busqueu una bona imatge d'aquesta
magnífica i curiosa obra i gaudiu-la).

8
"Teoria i pràctica de la Cos central: apartats numerats de l'I al "Propietats de la pena".
flor natural". VII.
Mena de pròleg on es Qaranta-set poemes distribuïts en set Mena d'epíleg on el poeta
reflexiona sobre l'ofici i la seccions que són una crònica retrospectiva assumeix la veu col·lectiva
missió del poeta i de de la València de la postguerra. del seu poble per denunciar
l'home. Pràcticament tots els poemes van i reclamar per la pàtria.
encapçalats per una citació dels principals
autors de la literatura catalana medieval, tot
unint present i passat.

Les reminiscències i referències a l'Edat Mitjana són contínues en Llibre

de meravelles, començant pel propi títol que recorda el Llibre de meravelles de
Ramon Llull, autor del segle XIII amb qui es dóna inici a la literatura catalana i
per tant a la tradició literària en la nostra llengua. En el títol de la primera part,
«Teoria i pràctica de la flor natural» trobem una relació amb la poesia
jocfloralesca. La Flor Natural era un guardó poètic dels Jocs Florals medievals,
els quals es van reinstaurar durant la Renaixença (segle XIX) i existeixen
encara en l'actualitat. El guardó consistia en una flor que la Reina de la festa
atorgava als vencedors, d'ací el seu nom. Així doncs, «la flor natural» fa
referència a l'art de fer poemes i a l'ofici de poeta. Aquesta referència als Jocs
Florals ens porta a la poesia trobadoresca, tan important en l'evolució de la
poesia occidental i, especialment, a casa nostra atés que bona part dels
nostres primers poetes conreaven aquest tipus de poesia. Per finalitzar, com
hem esmentat adés, la major part dels poemes del cos central comencen amb
citacions dels principals autors medievals de la nostra tradició (Ausiàs March,
Jaume Roig, Roís de Corella...). Estellés uneix així el passat i el present, com
un contínuum del qual ell en forma part (i nosaltres també).

9
 Les diferències entre les tres parts de l'obra afecten tant a la forma com
al contingut, encara que estan íntimament lligades.

• PRIMERA PART: «Teoria i pràctica de la flor natural».

- Diversitat de formes mètriques: decasíl·labs, octosíl·labs i

tetrasíl·labs principalment.
- Predominen els figures retòriques i estilístiques basades en la
repetició (anàfores, paral·lelismes, concatenacions...) i la repetició de versos
o motius que actuen com refranys o leit motiv. Aquests recursos intensifiquen i
donen èmfasi.
- El poeta se sent un home «entre tants», immers en la seua època i
reflexiona sobre la poesia i la condició humana.

• SEGONA PART:

- Predomini quasi absolut del vers alexandrí d'estructura (6+6), és a

dir, separat en dos hemistiquis de sis versos cadascun.
- Entre les figures retòriques destaquen la metàfora i la comparació
(sovint sorprenents), la hipèrbole, la metonímia, la sinestèsia, la ironia i les
discordances.
- Citacions de poetes medievals.
- Es tracta d'un relat de la realitat quotidiana de la postguerra a
València, amb moltes referències a l'espai i el temps concrets. Trobem un
macroespai (València) i molts microespais (les baranes del riu, els cafés, els
carrers...) i referències concretes al marc temporal (repressió, fam, mort...).
És un moment dur, de misèria, però també de descobriment del sexe i de
l'amor, així els principals temes estellesians es barregen: amor, mort, fam,
por.

• TERCERA PART:

- Predomini del vers octosíl·lab.

- Abundància de figures retòriques de repetició.
- El poeta assumeix la humiliació col·lectiva i n'esdevé «la veu».

Com podeu observar, sembla un «viatge «iniciàtic» o una evolució

personal (i col·lectiva): des de la presa de consciència de pertànyer a una
col·lectivitat, passant per l'experiència col·lectiva i individual fins a l'assumpció
de la funció social i reivindicativa del poeta i, per extensió, de l'intel·lectual.

10
 4.2. Temàtica.

Si hi penseu bé, hi ha certes semblances entre La plaça del Diamant i

Llibre de meravelles. En tots dos casos s'estableix un paral·lelisme entre
l'experiència individual i l'experiència col·lectiva. Però les semblances no
acaben ahí: els temes que apareixen en Llibre de meravelles els hem trobat
també en La plaça del Diamant a partir de l'experiència vital de Natàlia. Hi
trobem el mateix marc històric (en dues ciutats diferents) i un estil que
s'acosta prou al concepte d'«escriptura parlada» en forma del «poema
confessió» que explicarem després.

Els principals temes de Llibre de meravelles són els temes principals de

l'univers estellesià:

• L'amor: un amor amerat d'erotisme, amb referències sexuals explícites i

directes. És un amor passional, no sublimat, sovint furtiu i desesperat,
producte dels condicionants morals i socials del seu temps. Fins i tot
quan escriu sobre l'amor conjugal en «Els amants», fuig de les
convencions i reivindica un amor basat en la passió i allunyat dels models
de l'amor romàntic. Estellés parla de l'amor a partir de l'experiència
personal i les experiències concretes, no des de la idealització i la
sublimació.
• La mort: com en el cas de l'amor, és una mort concreta, present en la
vida quotidiana del moment amb referències concretes a morts durant la
guerra i la postguerra i a la mort a causa de la fam i la misèria. Si
reviseu la seua biografia, trobareu que la mort ha estat molt present en
la seua vida (especialment la mort de la seua filla de pocs mesos quan
era molt jove). Tampoc hi ha sublimació: hi ha un dolor físic i un
sentiment d'absència que es veu molt bé en la preciosa poesia que va
dedicar a la seua filla morta:

Cançó de bressol (1953)

Jo tinc una Mort petita, Jo tinc una Mort petita

meua i ben meua només. i és, d’allò meu, el més meu.

Com jo la nodresc a ella, Molt més meua que la vida,

ella em nodreix igualment. amb mi va i amb mi se’n ve.

Jo tinc una Mort petita És la meua ama, i és l’ama

que trau els peus dels del corral i del carrer,
bolquers. de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

11
 • La por: a través de les referències a la repressió i la censura. La por era
un element present en la vida durant la postguerra, dolorosament
quotidià.
• La fam i la misèria: ocasionades també per la guerra i la postguerra.

En el pròleg i l'epíleg hi ha uns altres temes com ara la presa de

consciència de pertànyer a una col·lectivitat i l'assumpció de la tasca
reivindicativa i de la funció social del poeta com a «veu» del seu
poble.

Sovint aquests temes apareixen encreuats en el mateix poema: a partir

de l'evocació d'un lloc, un record o una anècdota, el poeta recrea tot un temps,
amb totes les seues «meravelles». Un bon exemple n'és el poema
«Reportatge».

4.3. Marc espaciotemporal.

De nou, una altra semblança amb La

plaça del Diamant: un marc espaciotemporal
ben definit i urbà. En aquest cas, la València de
la postguerra (anys 40-50 del segle XX).
València és el macroespai però hi trobem
també multitud de microespais: noms de
carrers, places, barris, pobles, les baranes del
riu, l'escaleta, la font de l'Albereda... Hi ha
referències històriques d'events concrets, de
festes populars (les Falles) i d'altres referències
al període de la postguerra (els morts, els
desapareguts, la fam, la misèria...).
La dèria d'Estellés per la toponímia
urbana el va dur a compondre un dels poemes
més celebrats i sorprenents de Llibre de
meravelles, «Cos mortal», compost
exclusivament per noms de carrers, places i
avingudes de València. Us recomane que el
llegiu en veu alta.

12
 4.4. Llengua i estil.

La llengua de Llibre de meravelles és el valencià de l'Horta, normatiu i

correcte però amb elements familiars i col·loquials que l'identifiquen clarament.
Hi trobem expressions que tradicionalment hom ha considerat impròpies del
llenguatge poètic, especialment quan es refereix al sexe d'una manera directa i
explícita i alguna petita desviació de la norma.

Entre les característiques de la llengua poètica d'Estellés en destaquem:

• ús de l'article indeterminat amb valor concretitzador i existencial;

• adjectivació abundant;
• insistent temporalitat;
• humor i ironia;
• metàfores i comparacions sorprenents;
• ús sovintejat d'hipèrboles i discordances;
• presència d'un narratari còmplice (a voltes explícit i a voltes no) que
defineix el que la crítica ha anomenat «poema confessió», generalment
en primera persona, i que s'assembla molt al concepte «escriptura
parlada que hem vist en Rodoreda.

13
4.5. Selecció de textos.

1. Teoria i pràctica de la flor natural.

UN entre tants com esperen i callen.

Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants.
Un entre tants.

14
UN entre tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.
Un entre tants.
Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.
Un entre tants.
Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants entre tots els amants.
Un entre tants.
Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.
Un entre tants.
Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.
Un entre tants.
15
UN entre tants, en un lloc de la Terra.
L’home ha arribat als voltants de la Lluna
i n’ha transmès les imatges a la tele.
Un astronauta llegia uns versicles.
Sobre la taula hi havia residus
de l’adorable sopar en família.
Un entre tants, en un lloc de la Terra.
És el meu lloc i és el lloc on els meus
treballen, lluiten, esperen i blasmen,
fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.
Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc,
tot es baralla, es desfà i es refà.
Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma?
¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu.
El vell amor, insondable, terrible,
i al capdavall els versicles solemnes,
aquells fragments que ningú no desxifra
d’una manera, diríem, plausible.
Hi ha morts que viuen i donen la mà,
tenen a punt una frase oportuna
i saben dur una vida discreta,
sense cridar l’atenció,
morts que ningú no sabrà que són morts
i van a missa de dotze els diumenges
 2. No escric èglogues.

Irats e gauzens me’n partray

s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
Jofre Rudel

NO hi havia a València dos cames com les teues.

Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

16
3. Demà serà una cançó.

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.

Pere March

ANIMAL de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

17
 4. Els amants

La carn vol carn

Ausiàs March

“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella. El bes, Edvar Munch
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

18
 5. L'estampeta.

En aquell temps sentí d’Amor delit

quan mon pensar mirà lo temps present.
AUSIÀS MARCH

ET casares de dol, com de dol vares rebre,

al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, Desemparats, Pablo Picasso (1903)
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També, veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.

19
 6. Cant de Vicent.

PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella —
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

20
 7. Temps.
Lo temps és tal que tot animal brut.
AUSIÀS MARCH
Una guitarra amarga, la guitarra profunda,
pujava didals d’aigua d’un aljub remotíssim,
dies llunyans, amarga guitarra, profunda,
el secà de Paterna, nits de cel ample, grills,
pouava lentament didals d’aigua amargosa,
ressonava la pedra en l’aigua remota,
t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies,
una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill,
la cadira baixeta, el corral, la figuera,
dalt del pati ballaven amb farolets encesos,
la guitarra profunda, arribaven les ràfegues
d’una música nova dita “la carioca”,
nits de l’horta, les nits, el camí de Godella,
l’Alqueria de Pi, una guitarra amarga,
amarga, amarga, amarga, didals d’aigua d’aljub,
didals d’aigua profunda, la guitarra profunda,
darrere de la murta sonava la guitarra,
mossegaven els cucs les fulles de morera,
nadàveu en la séquia de Tormos i després
dansàveu damunt l’herba, grotescament dansàveu,
batallons de dacsars arribaven al poble
amb les fulles verdíssimes, després aquell diumenge
va començar la guerra,i va arribar la guerra
plena de camions, pistoles i banderes,
el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt.
“Hijo, me alegraré que al recibo de ésta....”
Una guitarra amarga, la guitarra profunda,
el pare, dret, al carro la nit del bombardeig,
el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia,
s’ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort
Maria, ha mort Antoni, ha mort Joan, ha mort
el Saboner, flotaven les minetes enceses
dins les tassetes d’oli, saps qui s’ha mort?, les llargues
campanes del meu poble que no s’acaben mai
que es planyen lentament, una guitarra amarga
pouava amargament didals d’aigua d’aljub,
un aljub remotíssim, un Parenostre per...,
una guitarra amarga, una guitarra profunda,
s’ha perdut en el pati, estava entre els canyars,
la séquia de Montcada com una brau argilós,
Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó,
Jaume Bru, per l’amor de Déu, no em deixes sol,
els corcons rosegaven les fustes de la taula,
es morí la figuera del corral de ma casa,
ningú no sabrà dir quan o de què es moria,
desesperadament, amargament sonava
una guitarra oculta, la guitarra profunda,
una guitarra amarga, amarga i profundíssima,
i poua didals d’aigua d’un aljub remotíssim

21
8. Ací.

"Deixant amics e fills plorant entorn."

Ausiàs March

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.

D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Pense els darrer anys
dels poetes local, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitat del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mort tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest… Un sagristà
de la Seu em contava com referent el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos
Un migdia, de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collirem unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors en una mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo soc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

22
 9. Per exemple.

Entre aquests dos estats és tot lo poble

e jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs March.
ELS anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.

23
10. Propietats de la pena

ASSUMIRÀS la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
El crit, Edvar Munch en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

24
 4.6. POSSIBLES PREGUNTES.

CONTINGUT I FORMA

• Quins referents o elements de la realitat trobem en aquest fragment

(personatges, llocs, esdeveniments, objectes...)?
• Ubica aquest fragment en l'estructura de Llibre de meravelles. Indica tres
característiques de la part a la qual pertany.
• Quina temàtica es veu reflectida en aquest fragment? Quines altres
temàtiques són característiques d'aquesta obra?
• Analitza la mètrica del fragment. És aquesta la mètrica dominant en
Llibre de meravelles? Quines altres formes mètriques apareixen en Llibre
de meravelles? Raona la resposta.
• Identifica una figura retòrica en el fragment i indica què aporta al text.
Quines altres figures retòriques són habituals en Llibre de meravelles?
Relaciona-les amb l'estil de Vicent Andrés Estellés.
• En quin gènere, corrent o model situaries Llibre de meravelles?
Argumenta, almenys, amb dos exemples extrets del text.

CONTEXT

• En quin context històric i cultural se situa Llibre de meravelles?

• Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor i digues algunes
característiques de l'etapa en què s'inclou.
• Com era la poesia que es conreava en el moment en què fou escrit Llibre
de meravelles? Esmenta, almenys, tres autors significatius del període.
• Esmenta almenys tres autors o autores significatius que destaquen en el
context en què va ser escrit Llibre de meravelles. Has d'incloure-hi el
nom d'algun títol important i alguna característica bàsica dels autors o
autores esmentats.
• Quins altres models o corrents literaris trobem en el context en què fou
escrit Llibre de meravelles? Explica les diferències bàsiques en relació a
l'obra que estem estudiant i esmenta algun autor o autora significatius.
• Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d'escriptura
d'aquesta obra? No oblides esmentar algun autor o autora significatius i
alguna obra.
• Quines altres autors o autores destaquen en el context de Llibre de
meravelles i posteriorment? Esmenta i ubica temporalment altres quatre
poetes en el període que va des de la postguerra a l'actualitat. Indica les
semblances i/o diferències amb Vicent Andrés Estellés.
• Cerca altres autores vinculades als altres gèneres literaris (poesia,
teatre, assaig). Has d'esmentar almenys dues autores per cadascun dels
gèneres: ubica-les temporalment i esmenta alguna obra i algun tret bàsic
característic de la seua producció.

25
4.7. ALTRES TEXTOS

Súnion

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Elegies de Bierville, Carles Riba

Joan Brossa

26
 Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El caminant i el mur, Salvador Espriu

Corrandes de l'exili.

Una nit de lluna plena Avui en terres de França

tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Perquè ens perdoni la guerra, Que els pins cenyeixin la cala,

que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
"Corrandes de l'exili", Pere Quart (Joan Oliver)

27
Es quan dormo que hi veig clar.

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era, Sol i de dol, Josep Vicent Foix
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul

—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,

i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.

Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món

és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Sal oberta, Maria Mercè Marçal

28
 4.8. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

- Temes de literatura, Ed. Oxford. Josep Iborra (teniu tots els temes
penjats en Mestre a casa)
- Lectures de COU I, volum coordinat per Josep Ballester i Jeremies
Barberà. Ed. Bromera.
-https://www.escriptors.cat/autors/andresv/biografia-vicent-andres-
estelles
- Curs Cefire, Universitat de València, 2019. Ponència de Ferran Carbó.
- Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés, Jaume Pérez Montaner i
Vicent Salvador.

Mireu en Mestre a casa en "Material audivisual" l'apartat "Material

complementari per a Llibre de meravelles" i en "Enllaços" l'entrada "Figures
retòriques".
Com sempre, us recomane que feu "una ullada" al blog La serp blanca
d'Enric Iborra.

29
30