EVOLUCIÓ DEL LLATÍ CAP A LES

LLENGÜES ROMÀNIQUES

CAPÍTOL 1
ELS CANVIS FONÈTICS
SERMO URBANUS, SERMO RUSTICUS
 En l’Imperi Romà hi havia una gran diferència entre la llengua parlada per la major part de la gent
(sermo rusticus) i la variant culta emprada en l’escriptura i en les converses de la gent més
formada (sermo urbanus).
 Aquest tipus de diglòssia existeix en moltes societats on l’educació formal està poc generalitzada o
l’estàndard culte del llenguatge és una forma antiga de la llengua: àrab clàssic / àrab col·loquial marroquí;
francès / crioll haitià.
 El trencament de la unitat política de l’Imperi Romà va deixar la Romània (el territori on el llatí era
llengua nativa de la població) sense un centre únic capaç d’imposar un estàndard lingüístic culte.
 Al mateix temps va haver una davallada general del nombre de persones formades en la llengua culta, que
va quedar reduïda a l’ús escrit.
 En el moment de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, el denominat llatí vulgar (sermo
rusticus) era la llengua general de la població.
 D’aquesta variant deriven totes les llengües romàniques.
EL LLATÍ VULGAR, LLATÍ TARDÀ
 Aquest sermo rusticus parlat va evolucionar al llarg del temps, mentre que la llengua escrita tenia
tendència a romandre fixada en la seua forma de l’època clàssica (s. I).
 La evolució al llarg del temps de la parla popular és el que anomenem llatí vulgar, que és l’origen de
totes les llengües romàniques.
 Denominem llatí tardà a la forma d’expressió culta i escrita dels segles IV, V i VI de la nostra era, en la mesura
en què incorpora algunes poques característiques diferents del llatí clàssic.
 A partir del s. IV EC el llatí vulgar devia tenir unes característiques molt diferents del llatí escrit, i
també devia presentar fortes diferències geogràfiques.
 Tenim molt poques fonts d’informació sobre el llatí vulgar, perquè no s’escrivia i no era considerat un
registre de comunicació formal.
 Els gràffiti de les parets, amb inscripcions de gent poc formada.
 Les correccions que apareixen en alguns manuals de gramàtica. (https://es.wikipedia.org/wiki/Appendix_Probi)
 Els textos redactats per persones poc cultivades (https://ca.wikipedia.org/wiki/Itinerarium Egeriae
 Les proves indirectes a través de l’evolució de les llengües romàniques.
CARACTERÍSTIQUES DEL LLATÍ VULGAR
 El llatí vulgar del segle IV i següents es diferenciava del llatí escrit en molts aspectes, que veurem detalladament en
tres presentacions:
 Canvis fonètics:
 Canvis en el sistema vocàlic i en els diftongs
 Apòcope d’algunes consonants finals (-m, -t)
 Canvi de la intensitat de l’accent que provoca síncopes de les síl·labes posttòniques.
 Aparició de nous sons palatalitzats que no existien en llatí clàssic
 Canvis estructurals:
 Substitució de la declinació nominal pel sistema romànic de preposicions
 Canvis en la veu passiva, que passa a ser construïda sempre amb l’auxiliar “esse”.
 Canvis en els temps verbals: creació de noves perífrasis amb el verb “habeo”.
 Canvis lèxics i semàntics:
 Substitució de paraules del llatí clàssic per altres més expressives: edere /manducare; os /bucca; crus /camba...
 Noves expressions i canvis de significat

 https://es.wikipedia.org/wiki/Proceso_fonológico
TRANSFORMACIONS DEL LLATÍ VULGAR:
CANVIS FONÈTICS
 El llatí vulgar, parlat i col·loquial, era una llengua en transformació, com totes les llengües
vives.
 Va canviar al llarg del temps des de l’època clàssica a la tardana, i podem seguir les mutacions
gràcies als testimonis directes i indirectes.
 Els canvis fonètics s’estenen uniformement en una llengua, afectant totes les paraules que
tenen les mateixes característiques estructurals.
 A més, un canvi fonètic estableix una situació que pot generar nous canvis i crear una cadena
que modifica profundament l’estructura d’una llengua:
 Per això convé estudiar els canvis fonètics cronològicament, començant des del més antic que es pot
reconstruir fins el més modern.
CANVIS FONÈTICS
1. APÒCOPE DE LA –M FINAL
I DE LA –T FINAL
 L’eliminació d’un so al final de paraula s’anomena apòcope
 Des d’època clàssica la –m final característica de l’acusatiu singular de totes les declinacions
va suavitzar la seua pronúncia fins a desaparèixer completament en la parla vulgar:
 annum > annu
 petram > petra
 clavem > clave

 Igualment la –t final característica de la 3a. persona singular i plural dels verbs també va sofrir
apòcope en la pronúncia vulgar:
 amant > aman
 vivit > vivi
 ridet > ride
2. REESTRUCTURACIÓ
DEL SISTEMA VOCÀLIC
El sistema vocàlic del llatí vulgar
prefigura el vocalisme romànic.
La sensibilitat a la quantitat vocàlica
típica del llatí clàssic desapareix.
Les vocals breus clàssiques
tendeixen a assumir una pronúncia
més oberta que les seues
corresponents llargues.
Es crea un sistema de 7 sons
vocàlics, que distingeix entre –e
oberta i tancada i –o oberta i
tancada, com actualment fa el català.
 2. REESTRUCTURACIÓ DEL SISTEMA VOCÀLIC
OBERTURA, DIFTONGACIÓ

 Les vocals -ĭ i -ŭ breus s’obrin un grau, canvien de timbre i es converteixen en -e i -o tancades

respectivament.
 La -ē i la -ō (llargues) es mantenen amb el mateix timbre com a vocals tancades i conflueixen amb -ĭ i -ŭ
breus.
 La -ĕ i la -ŏ breus mantenen el timbre i es pronuncien obertes.
 Es crea una oposició oberta-tancada que no existia en llatí clàssic.
 Més tard, en castellà aquestes vocals obertes es diftonguen en posició tònica: /ɛ/ > ie; /ɔ/ > ue

 A les acaballes del s. IV en la llengua vulgar hi havia un sistema de 7 sons vocàlics sense oposició de
quantitat.
 Les llengües romàniques van heretar aquest sistema i van evolucionar encara altres passos.
 CANVIS FONÈTICS
2. REESTRUCTURACIÓ DEL SISTEMA VOCÀLIC
REDUCCIÓ DEL DIFTONG
 Els diftongs del llatí clàssic es redueixen en llatí vulgar:
 ae  e
 més tard aquesta –e evoluciona cap a - /ɛ/
 caelum > cɛl
 en castellà diftonga en posició tònica
 caelum > cielo
 oe  e
 aquesta –e roman tancada en català (pero es pot obrir posteriorment per contacte)
 no diftonga en castellà (com la –e provinent de la –ē llarga llatina, que tampoc ho fa)
 poena > pena
 venēnu > veneno
 au  o
 forma una –o tancada (que es pot obrir posteriorment per contacte) en català
 no diftonga mai en castellà: aurum > oro
CANVIS FONÈTICS
2. REESTRUCTURACIÓ DEL SISTEMA VOCÀLIC
APÒCOPE
 En l’evolució del llatí al català, totes les vocals en posició final cauen excepte –a:
 lacte > llet
 octo > huit
 manu(m) > mà
 porta > porta

 Obertura de la –u final en castellà

 En castellà les vocals finals es mantenen generalment, però la –u final s’obre a –o:
 *manu > mano

 En castellà també sofreixen apòcope algunes –e finals, precedides de –r, -t, -d:
 laborare > labrar
 *sanitate > sanidad
2. REESTRUCTURACIÓ DEL SISTEMA VOCÀLIC
VOCALS POSTÒNIQUES
SÍNCOPE
 La síncope (cast. “síncopa) és l’eliminació d’un so o més sons a l’interior d’una paraula.
 Quan l’accent llatí va guanyar en intensitat, les vocals anteriors i sobretot posteriors a la
síl·laba tònica van tenir gran tendència a ser eliminades.
 Aquestes síncopes van crear nous grups consonàntics, que van produir noves evolucions
fonètiques:
 aperīre > aprire
 domĭnum > dominu > domino > domno
 laborāre > la[β]orare > la[β]rare
 oculum > oculu > ocolo > *oclo
 operam > opera > *opra
 populum > populu > populo > *poplo
3. TRACTAMENT DE LA /W/
FRICATITZACIÓ

 Encara que ortogràficament moltes paraules  El pas del so /w/ al so /β/ s’anomena
presenten en llatí i en català una –v-, el fet és fricatització.
que aquesta grafia sona molt diferent en
aquestes llengües.
 És el que ha portat el català medieval “meua”
 En llatí, la lletra –v- representa un so /w/, al català oriental modern “meva” /méβa/.
una –u semiconsonant, com la del valencià
“meua”, “seua”.
 En llatí aquest canvi va ser general a partir
 En català, la grafia –v- pot representar tres
sons diferents:
del s. III EC, però no va afectar l’ortografia
 /v/ : labiodental fricativa sonora
de les paraules:
 /b/: bilabial oclusiva sonora
 vita(m)  wíta > βíta
 /β/: bilabial fricativa sonora
 venire  weníre > βeníre
 no es tanca del tot el pas de l’aire.
3. TRACTAMENT DE LA /B/
FRICATITZACIÓ
 La grafia –b en la llengua llatina
representava la consonant bilabial oclusiva
sonora /b/.
 En llatí vulgar, en posició intervocàlica,
la –b va patir un procés de fricatització i
va passar a sonar /β/:
 laborare  /laboráre/  > /laβoráre/
 En altres posicions, la –b conserva el seu
so bilabial oclusiu:
 barba(m)  /bárba/
 D’aquesta manera la grafia –v i la grafia –
b conflueixen en certes condicions en el
mateix so /β/.
 Aquesta confusió es pot veure en època
tardana en inscripcions parietals o manuals
de bona ortografia com l’Appendix Probi
 bravium non brabium
 tabes non tavis
 https://la.wikisource.org/wiki/Appendix_Probi
4. TRACTAMENT DE LES CONSONANTS OCLUSIVES
SONORITZACIÓ

 Les consonants oclusives  capillu(m) > capell(o)> cabell [cabeʎ]

sordes entre vocals
 formica(m) > formiga
sonoritzen en el vulgar de
l’occident llatí, i la  mutare > mudare > mudar
sonorització es manté en
 capra(m) > cabra
portuguès, castellà, català i
francès:  aperire > aprire > abrir
 p > b
 petra(m) > petra > pedra
 t>d
 c>g  populu(m) >  pópulo > pópl(o) > poble
 Aquesta sonorització es  rota(m) > rota > roda
produeix també en els grups
d’oclusiva + líquida (-r/-l)
4. TRACTAMENT DE LES CONSONANTS OCLUSIVES
PALATALITZACIÓ

 La palatalització és un fenomen fonètic que trasllada el punt d’articulació d’un so cap al

paladar.
 El contacte amb les vocals palatals (-i /-e) sol ser motiu de palatalització de sons oclusius.
 En llatí vulgar (i més tard en les llengües romàniques) moltes consonants oclusives seguides
de –i o de –e canvien el seu punt d’articulació i esdevenen palatals.
 En llatí clàssic no hi havia sons fricatius palatals /ʃ/ /ʒ/ ni africats palatals /t͡ ʃ/ /d͡ʒ/, que són creació de
les llengües romàniques.
 Els testimonis escrits de llatí vulgar tenen dificultats per a representar els nous sons:
 Theophilus non Izophilus
 En aquests exemples de l’Appendix Probi es veu com se senyala com a error una pronúncia fricativa palatal
de la síl·laba inicial de la paraula Theophilus, que sona /ʒ/
 4. TRACTAMENT DE LES CONSONANTS OCLUSIVES
PALATALITZACIÓ
 Les consonants oclusives velars (-c, -g) i dentals (-t, -d) es  En castellà el resultat
palatalitzen davant de –e i de –i en llatí vulgar. panromànic continua amb una
 Les llengües romàniques continuen aquesta evolució per altra tanda de palatalitzacions:
camins diferents:
 cera(m) > kʲera > tsera >
 c + e, i >  kʲ > ts > /s/  cera(m) /ˈkera/ > kʲera > tsera > “cera”
/θeɾa/-/sera/ “cera”
/sera/
 filium > filiu > filio > fili̯ o >

 g + e, i >  gʲ > /ʒ/  gest(um) > “gest” / ʒest/- /d͡ʒest/ fiʎo > hiʎo > hiʒo

> hijo /ˈiʒo/ > /ˈixo/ “hijo”

 t + e, i > tʲ > ts > /s/  platea(m) > platʲa> platsa > “plaça” /plasa/
 oculum> óculu > ócolo > óc

lo > oi̯ lo > oʎo > oʒo > /ˈoxo/

 d + e, i > dʲ > /ʒ/- /d͡ʒ/  diurnal(em) > dʲornal > “jornal”
/ʒornal/- /d͡ʒornal/ «ojo».
 4. TRACTAMENT DE LES CONSONANTS OCLUSIVES
PALATALITZACIÓ

 Els grups inicials llatins –PL-, -CL- i –FL- tenen  El gallegoportuguès elimina les –N-
comportaments diversos ens les diferents llengües intervocàliques i nasalitza les vocals en
peninsulars: contacte:
 En català es mantenen:  planu(m) > cha(n)o >chão
 clav(em) > clau
 flamma(m) > flama  L’italià estàndard fa una palatalització
 planu(m) > pla desenvolupant una vocal palatal –i- a partir de
la segona consonant del grup:
 clave(m) > chiave /kjáve/
 En castellà palatalitzen a /ʎ/ escrita –LL-
 flamma(m) > fiamma
 clav(em) > llave
 flamma(m) > llama
 planu(m) > piano

 planu(m) > llano

 El francès, com el català, deixa els grups
intactes:
 En portugués palatalitzen a /ʃ/ escrita –CH-  clav(em) > clé
 clav(em) > chave
 flamma(m) > flamme
 flamma(m) > chama
 planu(m) > plain
 planu(m) > chão
 4. TRACTAMENT DE
 El grup llatí –CT- evoluciona de manera diversa en les llengües LES CONSONANTS
peninsulars, amb una palatalització més profunda en castellà que no pas OCLUSIVES
en català i portuguès. PALATALITZACIÓ
 En un primer moment el grup –CT- se simplifica vocalitzant la –C en el que
s’anomena una iod, és a dir, una semivocal que sona /-i/.
En castellà la iod del nou diftong
 La iod provoca canvis vocàlics en les vocals amb les quals queda en contacte: palatalitza la consonant en contacte,
 lectum > lecto > lei̯ to produint el so /tʃ/, que s’escriu –ch-
 noctem > nocte > noi̯ te leito > lecho
 strictum > strictu > (e)strecto > estrei̯ to noite > noche
 pectu > peito estreito > estrecho
 Aquest és l’estadi en què queda el gallegoportuguès. peito > pecho

El grup –LT- llatí, que roman invariable

 En català l’evolució continua a partir d’aquest estadi: en català, també palatalitza de manera
semblant en castellà i portugués:
 amb pèrdua de les vocals finals
multu(m) > molt (català)
 reducció per síncope del nou diftong creat
 leito > llit > moito > muito (port.)
 noite > nit > moito > mucho (cast.)
 estreito > estret
 peito > pit
4. TRACTAMENT DE LES CONSONANTS
OCLUSIVES
PALATALITZACIÓ

 El grup –SC- palatalitza en català i en  El grup –DC+E, I-, que prové d’una
castellà, però amb resultats diferents: síncope prèvia, també palatalitza en /dz/
 pisce(m) > pisce > /peiʃ/ peix o /dʒ/:
 pisce(m) > /peθ/ pez  séd(e)ci(m) > setze
 méd(i)cu(m) > metge
 nascere > /náiʃer/ nàixer
 nascere > /naθér/ nacer

 Els grups –PS- i -ST- també palatalitzen

en català:
 capsa > caixa
 angustia > angoixa
 5. TRACTAMENT DE CONSONANTS NASALS
PALATALITZACIÓ
 Les consonants nasals eren en llatí /m/ i /n/; el fonema /ɲ/ (representant per –ny,
-ñ, -gn, -nh) no existia en llatí clàssic .
 El so /ɲ/ va aparèixer per palatalització en tres circumstàncies diverses:
 L’aplec -ni-(una –i seguida de vocal, que podia ser original o provinent d’una –e)
 tinea > *tinia > tinya/tiña
 Hispania > (h)espanya
 L’aplec –mn-, produït per la síncope prèvia d’una vocal postònica:
 Dóminu(m) > dómmu > dueño (amb diftongació de la vocal breu tònica i obertura de la vocal final
àtona).
 L’aplec –nn- originari del llatí o produït per síncope:
 Annu(m) > anno > any/año
 6. TRACTAMENT DE LES CONSONANTS LÍQUIDES
PALATALITZACIÓ
 Les consonants líquides són /l/ i /r/, que poden formar grups amb altres oclusives.
 En el pas del llatí vulgar cap a les llengües romàniques peninsulars, la /l/ va sofrir alguns canvis per
palatalització:
 L’aplec –LI- (original o provinent de –e llatina) va evolucionar cap al so /ʎ/ (lateral palatal sonor), representat
en català per –ll- i en altres llengües per –lh, -gli-, -ill-, etc.
 Palea > palia > palla
 Filia > /fíʎa/ filla
 En castellà aquesta forma /páʎa/ continúa evolucionant cap a /páʒa/ i més tard a /páxa/, escrita actualment ‘paja’,
amb so velar fricatiu sord.
 L’aplec –LL- es palatalitza en català, francès i castellà (però no en portuguès ni en italià):
 capillum > capello > cabell
 Però italià “capello” i portugués “cabelo”, amb geminada i reducció de la geminada respectivament.
 Característica exclusiva del català entre els llengües romàniques és la palatalització de la –L inicial llatina:
 luna > lluna
 lingua latina > llengua llatina
7. RESOLUCIÓ D’ALTRES APLECS CONSONÀNTICS
NASALITZACIÓ, SIMPLIFICACIÓ, SÍNCOPE, EPÈNTESI

 Els grups llatins –MS-, –MD- i –ND- se simplifiquen per  Dins dels grups consonàntics –M’R-, -N’R-,
nasalització de la vocal i posterior pèrdua de la -M’L-, -L’R-, que són producte d’una síncope
nasalització:
 mens(em) > mes
prèvia, apareix una consonant epèntica per evitar
 columba(m) > coloma
l’aplec estrany a la llengua:
 cám(a)ra > camra > cambra
 camba(m) > cama
 mandare > manar  cén(e)ra > cenra > cendra
 rotunda(m) > rodona  mól(e)re > molre > moldre
 Però en castellà “mandar” i “redonda” amb conservació del grup –
ND.
 El grup –TI- en posició pretònica i intervocàlica
 Altre cas de nasalització i posterior pèrdua de la
s’elimina per síncope:
nasalització de la vocal és la que afecta a la –N final de  ra(ti)o(ne) > raó
mots que han perdut la vocal final:  sa(ti)o(ne) > saó
 san(um) > sã > sa
 son(um) > sõ > so  Però evoluciona normalment a /s/ en altres casos:
 precon(em) > pregõ > pregó  prudentia > prudència