Segons la hipòtesi de la deriva continental de Wegener, tots els continents van

estar units en un supercontinent anomenat Pangea, que es va començar a

fracturar fa uns 250 milions d’anys; des de llavors, els continents han estat en
moviment fins a ocupar la seua posició actual (i continuaran movent-se en el
futur). Wegener no va saber explicar la causa del moviment dels continents, per
això la seua hipòtesi va ser rebutjada per la comunitat científica, fins que Harry
Hess va establir la hipòtesi de l’expansió dels fons oceànics, en què afirmava
que els materials expulsats pel rift solidificaven, transformant-se en el
basalt que forma el fons dels oceans. L’activitat del rift genera contínuament
basalt, de manera que el fons oceànic es va fent més ampli.

Les proves que demostren la formació de nova

escorça són:
1. Les roques formades durant les èpoques de
canvi de l’eix magnètic són simètriques als dos
costats de la dorsal.
2. L’edat de les roques volcàniques del fons
oceànic augmenta a mesura que ens allunyem de
la dorsal.
Van descobrir que els fons oceànics no eren una plana plena de
sediments, sinó una zona amb grans relleus, amb serrelades i
esquerdes profundes.

Expansió dels fons oceànics.

A mesura que el fons marí s’obre per les dorsals, el magma
ascendeix per les fractures que s’acaben de crear, se solidifica i
forma nova litosfera oceànica. Aquesta litosfera se separa de la
cresta de les dorsals i així apareixen noves fractures, que fan que el
procés continuï indefinidament.