Renou Nº 67 SUMARI 3

ARTICUL AUTOR PAG.

PORTADA Port de Penyiscola 1

PUBLICITAT Publicitat Diputacio CS 2
SUMARI Ferrando 3
PRESENTACIO Ferrando 4
EDITORIAL Gonzalo Romero Casaña 5
BASES PREMI OBRA LLITERARIA Redaccio 6
ACTIVITATS C.V. Ferrando 7/8
PREMIS FADRI-CARDONA VIVES, 2010 Redaccio 9 / 18
IDENTIFIFICACIO LLINGÜISTICA DE
L’ONOMASTICA VALENCIANA José Vicente Gómez Bayarri 19
GRAMATICA VALENCIANA Josep Mª. Guinot 20
IDENTIDAD E INFRAESTRUCTURAS Por José Mª Adán García 21 a 23
MARE DE DEU Juli Filippi Domínguez 23
HISTORIA LLENGUA VALENCIANA Josep Boronat Gisbert 24
JOSEP NEBOT I PÉREZ I LA SEUA APORTACIO
A LA GRAMATOLOGIA VALENCIANA . Juli Moreno Moreno 25 / 26
EL GUERRER DE MOIXENT Joan Benet Rodr.i Manzanares 27 / 28
ETNOLOGIA VALENCIANA: EL FOC I LA MORT Agusti Galbis Cordova 29 / 30
LA GLOSOLALIA Ricardo García Moya 31 / 32
HUMOR VALENCIÀ Alberto Guallart Ramos 32
CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES
VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ
I DE LESMENTIRES DE LO CATALÀ. (III) 1ª part Federico Bonillo Vigo 33 a 35
ELS MINYONS: LA POLICIA VALENCIANA Òscar Rueda i Pitarque 36 a 38
EN CAIDA LIBRE Wenley Palacios Carreras 39 / 40
AQUELLS CAS SINOS D’AHIR Manuel Casaña Taroncher 41
MARIVI FERRANDIS I OLMOS / BIOGRAFIA Redac./ Fernando Masip 42
MARIVI FERRANDIS I OLMOS / BIOGRAFIA Redac./ Juli Moreno 43
MISCELANEA :REMEIS/CONTE/REFRANS C.Luis/ X.Gimeno/ Carles Ros 44
PINTURA VALENCIANA/PAS SATEMPS Ferrando/J.L.Cortés 45
GASTRONOMIA/SOLUCIO ALS PAS SATEMPS Pilar Sanz / J.L.C. 46
PUBLICITAT Publicitat Ajtt. CS 47
CONTRAPORTADA:Defengam lo nostre Redaccio 48
4 PRESENTACIO Renou

Associacio Cultural “CARDONA VIVES” Carrer d’Enmig, 23, 9e, 27ª – 12001 Castello. Regne de Valencia
Telefon (contestador) i Fax: 964 200 468. Apartat Correus: 545 (12080, Castelló).

RENOU Nº 67 COMENTARIS:
JULIOL 2010

E
n este raconet de Renou procurem resaltar noticies i activitats, relacionats
en C.V., que considerem importants i que s’han produït des de l’eixida de
Revista cultural gratuïta. l’anterior numero. No podem silenciar la noticia mes amarga. La mort de
Publicacio quatrimestral. Marivi Ferrandis Olmos, en abril passat, encara no l’hem assumit plenament. La
seua joventut, frescura, simpatia, amabilitat, sapiencia, valenciania …. mai l’o-
EDITA:
blidarem. En pagines interiors hi han recordatoris del seu perfil. En la recent
Associacio Cultural entrega dels Premis Fadri-Cardona Vives, de la que, en pagines interiors, oferim
“Cardona Vives” abundant informacio, rondava pel salo l’agridolç recort de Marivi, Fadrina C.V. per
Director: les Lletres Valencianes en 2008.
Volem fer mencio de la presencia activa en l’entrega dels premis Fadri-
Gonzalo Romero Casaña
Cardona Vives-2010, de la primera autoritat de Castello, l’alcalde Albert Fabra
Coordinador: qui, en calitat de representant de tots els ciutadans castellonencs, va deixar un
Fernando Masip Loras important testimoni del moment que viu la ciutat.
Consell assesor i montage: El curset de Cultura Valenciana ,“Pinzellades d’Historia Valenciana”, ha conti-
nuat atraent a persones pel seu contingut i per la bona actuacio dels ponents,
José Luís Cortés
actuant de director Juli Moreno. Mes informacio en la seccio d’activitats de la C.V.
Eliseo Forcada
Domingo Gimeno Ferrando
Javier Gimeno
Vicent Meneu
Fernando Puig
Enrique Sanchis
Impressio:
“Color Impres”
Redaccio i administracio: Diploma Obra Lliteraria Fadrins 2010 Trofeus Fadrins 2010
Carrer d’En Mig, 23, 9e, 27ª
12001 CASTELLO
Tfn.i Fax: 964 200 468 ¿PER QUÉ ES IMPORTANT FER-SE SOCI DE
www.cardonavives.com “CARDONA VIVES”?
Deposit Llegal: * Esta associacio preten preservar els valors culturals i historics del nostre
CS-1-1987 poble. No nos mou atra cosa que el propi amor per les costums valencianes,
NOTES: des d’Alacant fins Castello passant per Valencia, com un conjunt de pobles que
formen l’actual Comunitat Valenciana, abans Regne de Valencia.
*Esta revista esta escrita seguint * Per nomes 25,- euros a l’any (menors de 30 anys, 10,-¤) , pots:
les Normes d’El Puig. · Estar informat, a traves de nostra revista RENOU, de la problematica actual
*L’Associacio Cultural “Cardona social del nostre territori, aixina com de la cultura historica valenciana.
· Assistir a les conferencies, sobre diverses materies, organisades per la nostra entitat.
Vives”, no subscriu, necessaria- · Prendre part de les excursions que periodicament fem a diferents punts del
ment, el contingut dels articuls Regne de Valencia.
publicats en RENOU. · Participar en qualsevol acte que puntualment organice la Cardona Vives (cur-
sets cultura, concursos, entrega de premis de C.V.,...).
*Revista patrocinada per
FER-SE SOCI DE CARDONA VIVES ES DEFENDRE
l’Ajuntament de Castello. ELS VALORS VALENCIANS DE CASTELLÓ

PORTADA: PORT DE PENYISCOLA. Regne de Valencia.

Fotografia cedida pel Patronat Provincial de Turisme de la Diputacio de Castello.
 Renou
EDITORIAL
U
n mon per conquistar una terra que guan-
yar...paraules ilusionants quan estem parlant,
de la faena en que estem “ficats” els compo-
nents de la Cardona Vives. Es de veres en eixe idili
sentimental, d’orgull, de dignitat de defensa de lo
nostre que junt al nostre ser de Castelló i per lo tant
Valencià portem a fi des de la nostra associació, es
bàsic el tindre clar que com sempre diem des dels
arguments, històrics, culturals, llingüístics, o tradicio-
nals l’essència d’esta associació castellonenca està
lligada directament al cor d’un poble el valencià,
anhelat per part de alguns ciutadans d’atres territo-
ris, que veuen la nostra terra com algo fonamental
per a fer ben gran un ensomi megaloman.
La Cardona Vives mai ha renunciat i sempre a pre-
sumit de dir que
es de veres, que
hi ha molt de
sentimental en
la seua existèn-
cia. ¿Es tal vega-
da açò algo roïn,
o te alguna con-
notació negati-
va? Més be pen-
sem lo contrari,
les coses que
tenen futur, les
històries que per-
duren, són aque-
lles en les que hi
ha un sentiment D. Gonzalo Romero, en la seua intervencio. Nit entrega premis Fadrins-2010.
real d’amor, de Foto: J. J. Gómez
carinyo, de res-
pecte, de com diuen els nostres “Ser lo que som, per
a poder ser”.
I la nostra entitat cultural ha sabut lligar des de la
seua fundació, el sentiment, als arguments...i també
i perque no dir-ho ben clar, els interessos de la nos-
tra terra. El tindre un ser propi des de Sant Rafel del
Riu fins al Pilar de l’Horadada, des de l’Albufera a
Utiel, des de Vinaròs a Orihuela, o des de Santa Pola
a Vilafranca del Cit, es un patrimoni cultural, un
mosaïc de fets, costums i parlars que donen com a
resultat el fet de perteneixer a un poble, per a mi i ho
dic des del cor i sense complexes, el millor del mon.
Pero també esta realitat històrica i cultural deu de
ser la plasmació d’un territori, d’una gent que sabe-
dors de la força del seu poble tenen que defendre els
seus interessos siguen els que siguen estos, en fer-
mea, en solidaritat, en valentia, en la inteligencia
suficient per a donar-mos conter de lo forts que som,
i que un poble en tantes virtuts i motius per a sentir-
EDITORIAL 5
Gonzalo Romero Casaña
President de la “A.C. Cardona Vives”
se plens de valenciania, deu d’utilisar eixe orgull de
genealogia que diu el poeta castellonenc per a ser,
estar, i fer-se respectar allí a on pertoque sense pors,
ni complexes, en rotunditat i flexibilitat, en cor i en
fortalea.
Eixe poble tractat massa voltes com a moneda de
canvi; eixe poble al que se li nega fins l’aigua; eixe
poble que no enten de parlars, de costums, de tradi-
cions impostes; eixe poble solidari, al que una auto-
via o un tren sempre li toca l’últim; eixe poble que
veu passar frutes pel seu territori, mentres a sovint
els seus fruits se queden en l’arbre; eixe poble mam-
prenedor que convertix sense ajudes de fora l’argila
en taulellets que vestixen el mon sancer; eixe poble
que te en el seu sí, una minoria d’aduladors de lo
foraster, de per-
sones que quan
una cosa es fa
fora d’ací se
queden embo-
bats i quan la
fem mosatros
no poden resistir
la tentació de dir
que els de fora
ho hagueren fet
millor; eixe poble
en una història,
una llengua i
unes tradicions
pròpies, que al-
guns vullgueren
per ad ells, pero...
¡qué anem a fer!,
son nostres; eixe poble en una economia propia; i per
supost en un ser propi; eixe poble es el meu.
Eixe poble, el portem dins, i en els moments que
corren d’hedonismes, egoismes, i materialismes…no
podem evitar el lluitar per ell, per aixó tenim i som de
la Cardona Vives, perque volem a Castelló, perque
som d’un històric Regne, el Valencià...perque dins de
mosatros portem un llaurador apegat a la nostra
terra...
Perque mirem al cel i demanem a la Mare de Déu
del Lledó, a la Mare de Déu Desamparats, o la Mare
de Déu de la Balma...i perque des d’allí dalt tenim a
molts que ens ajuden i recolzen en esta lluita romàn-
tica per lo nostre...i des d’allí segur que des de fa uns
dies la nostra Mariví també ens estarà tirant una
maneta, estic convençut ...Mariví sempre, sempre te
recordarem!
 6 PREMI OBRA LLITERARIA
PREMI DE L´ASSOCIACIO CULTURAL CARDONA VIVES A LA
MILLOR OBRA SOBRE TEMATICA VALENCIANA (VII EDICIO)
TEMA LLIURE, DOTAT EN 300 EUROS. AL MILLOR TREBALL, EN PROSA SOBRE CULTURA,
HISTORIA, LLENGUA, COSTUMS I/O TRADICIO DEL POBLE VALENCIÀ.
B A SE S
1.- Els treballs que concursen al Premi hauran
d´estar escrits en valencià (Normes d’El Puig) o
en castellà, si be se priorisarà, a igualtat de con-
dicions, als escrits en Llengua Valenciana.
2.- Es condicio precisa que siguen inedits, escrits en
paper DIN A-4, a dos espais; les pagines estaran
unides entre si i numerades. Els eixemplars es pre-
sentaran per duplicat.
3.- Seran admesos treballs fins el 15 d’abril de 2011,
a les 20 hores i hauran de ser presentats o remi-
tits a la Secretaría de l’Associacio Cardona Vives,
Carrer d’En Mig, nº 23, piso 9, porta 27 de
Castello de la Plana (C.P.12001). Tel/Fax: 964 20
04 68 (contestador) o, millor, a l’apartat de
correus n º 545 (12080, Castello).
4.- Els treballs no aniran firmats, pero portaran un
lema que es repetira en l´exterior d´un sobre tan-
cat, dins del qual es fara constar el nom, llinages,
D.N.I., telefon i domicili de l’autor.
5.- La Junta Directiva de l’Associacio Cultural
“Cardona Vives”, constituira un Jurat que s’enca-
rregara del desenroll del nomenat concurs. En tot
cas, la resolucio del Jurat, sera inapelable.
6.- El treball premiat no sera tornat, respectant la
propietat intelectual de l´autor qui, no obstant,
cedira els drets d´una primera edicio a
l’Associacio Cultural Cardona Vives i de la traduc-
Renou
Renou
cio a Llengua Valenciana en el cas que estiguera
escrit en castellà. Si en el determini d´un any el
treball no fora publicat, l´autor podra editar-lo a
les seues expenses, quedant obligat a comunicar-
ho abans del començ de l´impressio i, en ser
publicat, fer entrega de vint eixemplars a
l’Associacio Cultural Cardona Vives. Els treballs no
premiats, podran ser retirats pels respectius autors
fins el 30 de juliol de 2011.
7.- El Premi en metalic es rebra per part del premiat
en l’acte que se celebrara en juny de 2011, a les
21,30 hores, en el lloc i data que oportunament
se fara saber, junt a la celebracio de l’entrega de
Premis Fadrí-Cardona Vives 2011.
8.- El treball presentat anira obligadament acom-
panyat pel soport informatic corresponent (CD,
DVD, Disquet, etc)
9.- Els autors que presenten treballs al present
Concurs, acataran les resenyades condicions.
10.- Per a tot lo que no s´haja previst en les condi-
cions abans nomenades, la Junta Directiva de
l’Associacio Cultural Cardona Vives podra determi-
nar lo que considere oportu.
Castello de la Plana,
Acort de la J.D. Set de juny de 2010.
La Junta Directiva de l’Associacio Cultural
“Cardona Vives”.
 Renou
ACTIVITATS DE LA CARDONA VIVES
Orde cronologic d’algunes activitats
organisades o en participacio de l’Associacio Cardona Vives
* 25-02-10. Interessantissima conferencia a carrec de
Jorge Manuel Rodríguez Almenar, en els salons de Castalia
Iuris, que nos deleità parlant-nos del “Santo Grial de Valencia:
mito y realidad”.
* 28-02-10. Asistencia de membres de la Cardona Vives
a l´acte d´Homenage als Heroes del “9 de març” de 1810,
organisat per l´associacio cultural castellonenca, Gregal, front
al Monolit commemoratiu en Almassora (entre els carrers
Alcora i de la Industria). A les 11,30 h. se va procedir a fer
una ofrena floral i se feu un toc d´oracio en sa memoria.
* 04-03-10. Acte d´entrega dels premis “9 de
març”. Organisat per l´associacio cultural castellonenca,
Gregal, membres de nostra associacio acodirem al Teatre
Principal de Castello per a recolzar l´acte de la III Edicio
Premis 9 de Març.
* 12-03-10. Visita d’extremada importancia a l’actual
Bisbe de Valencia, D. Carlos Osoro. Els membres de la
Junta Directiva li exposarem en molt de respecte pero
Conferencia “Santo Grial”. Jorge M. Rodríguez Almenar
Salves d’honor. Als heroes del “9 de març”
ACTIVITATS 7
tambe en molta valentia i sinceritat, el problema que se nos
planteja als valencians per el fet de que alguns sacerdots
(no arriba al 2%) han demanat l’actualisacio del missal en
“valencià normalisat”, A banda de la cordialíssima conver-
sacio en el bisbe, li entregarem un escrit, pensem que con-
tundent, per a que quede constancia de la posicio de la
C.V. Transcribim, per la seua importancia, l’ultim para-
graf…”P Por lo tan to, pedim os a los Excelen tísimos
Monseñores Osorio, Casimiro, Rafael Palmero (de Orihuela-
Alicante), a José Murgui (Mallorca), al cardenal Rouco
Varela y a nuestro anterior Obispo Reig Pla, que estudien
bien el problema lingüístico porque bajo él se esconde el
endiablado paganismo nacionalista que está destruyendo a
las iglesias Vasca, Catalana y Mallorquina. Rogamos a Dios
que no nos ocurra lo mismo en el Arzobispado de Valencia
que tiene que apoyar la verdadera lengua valenciana de las
“Normas de El Puig” y el castellano que nos une como len-
gua a toda España”.
(continua a la pagina següent...)
Monolito “9 de març”
Arquebisbe de Valencia
 8 ACTIVITATS
ACTIVITATS DE LA CARDONA VIVES
(...de la pag. anterior)
* 06-04-10. Se produix la desgraciada noticia de la mort
de Marivi Ferrandis. Una representacio de C.V. estigué pre-
sent en Massanassa, al seu sepeli, on se congregà una ver-
dadera multitud d’amics de la nostra Marivi. Que Deu la tinga
en la Gloria.
* 18-04-10. Excursio a Valencia. Visita a l’exposicio “La
Llum de les Imagens. La gloria del Barroc”. Conseguirem,
per la vesprada, la colaboracio del canonge conservador de
la Seu, Jaume Sancho, qui mos va acompanyar en la visita
al Sant Caliç i al Museu de la Catedral de Valencia.
* 29-04-10. Importantissima conferencia a carrec de
Juli Amadeu Arias Burdeos, en els salons de Castalia Iuris,
que nos ficà al corrent del “Conflicte Llingüistic Valencià:
una aproximacio als actors i al rigor cientific de les argu-
mentacions”.
* Els divendres del passat mes de maig, com ya ve sent
tradicional, ha tingut lloc el desenroll del present curs de
Cultura Valenciana que tots els anys impartix la C.V. baix la
direccio de Juli Moreno. Titul del curs: “Pinzellades d’Historia
Valenciana”.
Excursio a Valencia. El Barroc
Curset de Cultura Valenc. Agusti Zacarés
Renou
Est any hem contat en la colaboracio de Agustí Zacarés,
Miquel Martí. i Daniel Sala. El propi Juli Moreno actuà en l’ul-
tima sessio sustituint a Francisco Roca qu, por motius de
salud, no va poder intervindre.
* 11-06-10. Celebracio de l’entrega dels premis Fadri-
Cardona Vives de la que donem ampla informacio en pagi-
nes interiors.
NOTA: Anunciem per al dia 18 de setembre: II “Aplec
Valencianiste”, convocat per Cardona Vives. Lloc,
Penyagolossa. Per als mes matinadors, a les 09,30 h,
almorzarem per conter de cada u en Atzeneta, casa
Ramón (entrant al poble a l’esquerra). Per als no tant
matinadors, a les 11,30 h en Sant Joan de
Penyagolossa. Per als que no els agrada gens matinar,
a les 14,30 h en les rodalies de l’ermita de Sant Joan
de Penyagolossa, on dinarem. Cada u deura portar
beguda i un quemenjar, rua, entrepa, bocata o com
vullgues dir-ho. Desplaçament en coches particulars.
Preu 0,- ¤
Conferencia de Juli Amadeu
Curset de Cultura Valenc. Miquel Martí
 Renou PREMIS FADRI-C.V. 9

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010

Premiats Fadrins-Cardona Vives, 2010

RELACIO DE PREMIATS
FADRINS:
* Premi “Associacio Cardona Vives” * Premi “Prensa Independent”
D. JOSEP LLUIS CORTÉS LLORÉNS. Dª. CARMEN TOMÁS CROVETTO.
* Premi “Vinatea” * Premi “Llibertat d’Expressio”
D. JOAQUIM FARNÓS GAUCHÍA. Dª. CONSUELO ORDÓÑEZ FENOLLAR.
* Premi “Josep Mª Guinot a les Lletres Valencianes”
D. ANTONI RUIZ NEGRE
OBRA LLITERARIA:
* Premi a la “Millor Obra sobre Tematica Valenciana”. (VI edicio)
D. ALBERT CUADRADO DE LA FLOR
ENTITATS DONANTS DE REGALS PER AL SORTEIG SOPAR PREMIS C.V. 2010:
CARREFUR EXPRES JOYERIA MOHER PERFUMERIA NINES SERÓN
CORSETERIA FABREGAT PACO ROCA. “GRUPO TORINI” PORCELANES LLADRÓ
ELECTRICITAT BARTOLL PAPELERIA “PIJ@S” RAFA GALLÉN
FERRETERÍA GERMÁN PASTICERIA “AL VOSTRE GUST” REGALS PRADES
GALERIA D’ART “ART DAM” PASTICERIA “SANT VICENT” ROSES, HNOS.
JOYERIA FONT PERFUMERIA FAYOS SALA EXPOSICIONS BRAULIO
JOYERIA LEY PERFUMERIA JULIA SNELA. PILAR PUIG
10 PREMIS FADRI-CV Renou

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010

Premi a la “Millor Obra sobre Tematica Valenciana”. D. ALBERT CUADRADO DE LA FLOR

Premi “Associacio Cardona Vives” al SOCI D. JOSEP LLUIS CORTÉS LLORÉNS

Renou PREMIS FADRI-CV 11

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010

Premi “Prensa Independent” Dª CARMEN TOMÁS CROVETTO

Premi “Vinatea” D. JOAQUIM FARNÓS GAUCHÍA

12 PREMIS FADRI-CV Renou

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010

Premi “Llibertat d’Expressio” Dª CONSUELO ORDÓÑEZ FENOLLAR

Premi “Josep Mª Guinot a les Lletres Valencianes” D. ANTONI RUIZ NEGRE

Renou PREMIS FADRI-CV 13

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010

D. JOSEP LLUIS CORTÉS LLORÉNS. D. ALBERT FABRA PART. Dª CARMEN TOMÁS CROVETTO.
Premi “associacio S.V. al SOCI” Alcalde de Castello, en el seu parlament Premi “Prensa Independent”

D. JOAQUIM FARNÓS GAUCHÍA. Dª CONSUELO ORDÓÑEZ FENOLLAR. D. ANTONI RUIZ NEGRE. Premi “Josep Mª
Premi “Vinatea” Premi “Llibertat d’Expressio” Guinot a les Lletres Valencianes
14 PREMIS FADRI-CV Renou

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010

Discurs de l’Alcalde de Castello D. ALBERTO FABRA PART

Llectura Acta Premis Fadrins 2010 Presentador i conductor de l’acte: Llectura Acta Obra Lliteraria. President
Secretari: Fernando Masip Loras Victor Boné Vidal Jurat: Vicent Meneu Buchón
Renou PREMIS FADRI-CV 15

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010
16 PREMIS FADRI-CV Renou

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010
Renou PREMIS FADRI-CV 17

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010
18 PREMIS FADRI-CV Renou

ENTREGA DE PREMIS “FADRI-CARDONA VIVES”

XIII EDICIO. 11 JUNY 2010
 Renou
IDENTIFICACIO LLINGÜISTICA DE L’ONOMASTICA
VALENCIANA José Vicente Gómez Bayarri
L
’Academia Administrativa de la Llengua, “la AVL”
es va plantejar fa uns anys el tema de la denomi-
nacio que corresponia assignar-se a la llengua ver-
nacula dels valencians. Uns apostaven per la que ells
consideren l’academica “llengua catalana”; atres, van
optar per la formula hibrida “català-valencià”; una
minoria preferia nomenar-la “valenciana”.
Hem de tindre present que consumada la frag-
mentacio llingüistica de la Romania, al diluir-se els ele-
ments llingüistics que constrenyien el llati cult, assis-
tim al naiximent de llengües propies i a l’aparicio de
consciencies idiomatiques diferenciades. En l’ambit de
la Romania observem que el llati cult
es contraponía als romanços o llen-
gües vulgars.
A partir del segle XIII la docu-
mentacio valenciana refleixa la gra-
dual substitucio de l’us del llati pel
romanç vernacul valencià.
Numerosos texts plasmen la cons-
ciencia idiomatica propia, en virtut de
la fragmentacio llingüistica llatina
que se n’anirà produint-se en la
Baixa Edat Mija.
El proces historic de la fideli-
tat llingüistica es plasma en la identi-
ficacio onomastica que a lo llarc de la
historia Baix-Migeval se li va atorgar
a la nostra llengua genuïna.
Primerament se li va denominar, en
un periodo de transicio onomastica,
“romanç valencià” i posteriorment, Valeri Maxim. Autor Antoni Canals
en el periodo de consolidacio, es va
generalisar el nom de “llengua valenciana”. Son molts
els documents que demostren el testimoni d’una incon-
trovertible consciencia idiomatica valenciana a partir
del segle XIV. Els escritors valencians s’expressen, i aixi
ho fan constar, en multiples ocasions en “llengua valen-
ciana” particularisada i singularisada.
Els primers texts documentats, que coneixiem,
que reflectien especificament el gentilici “valenciana”
per a identificar a la nostra llengua autoctona eren: El
testimoni d’Antoni Canals “vulgada lenga materna
valenciana” (1395). L’Acta Notarial de 28 de juny de
1408, d’un pleit entre la vila d’Onda i l’Orde de
Montesa, “vulgar llengua valenciana”. L’Acta de 6 de
juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al
Compromis de Casp, “‘in’ ydiomate valentino”. I entre
els documents pontificis, u d’ells corresponent al pon-
HISTORIA 19
Academic de Numero de la RACV
tificat del Papa valencià, Aleixandre VI, datat en 1504,
on es llig “lingua vulgari valentini expeditarum”.
Fins no fa molt de temps el primer testimoni, on
apareixia l’expressio “lllengua valenciana” sense cap
calificatiu, i que a més unix els conceptes de conscien-
cia idiomatica en la de consciencia nacional, es en el
“Prolec” de l’obra Libre de Tresor de Guillem de
Copons, corresponent a 1418. Este sentiment nacio-
naliste valencià li va induir, aixi mateix a Joanot
Martorell, en el “Prolec-dedicatoria” del Tirant lo Blanch
(1490) a unir el binomi “llengua” i “nacio valenciana”.
Estes dates hem de retrotraure-les arran de l’a-
paricio de nous testimonis.
La investigacio ens depara
sorpreses. Un articul publicat el 27 de
novembre del 2005 en un diari valen-
cià senyalava que la primera referen-
cia a la parla propia dels valencians
s’havia descobert en un document
menorqui que replega un proces juri-
dic contra un cert Gil de Lozano, on se
fa constar que la mare d’este -Sibilla-
parlava en “valencianesch”, perque
era d’Oriola, sense entrar en conside-
racions llingüistiques. El document
està datat entre els anys 1343 i
1346.
El desaparegut diari Valéncia
Huí publicava, el 10 de juliol del
2007, un articul d’Agustín Galbis que
replegava el comentari expositiu del
Líber amici et amatu, de Ramón Llull,
redactat per un discipul, en llati. El
text es troba en el foli 34v. del manuscrit “N-250, sup”
de la Biblioteca Ambrosiana de Milàn i afirma:
“Ista expositio excepta fuit ex magno volumine
in lingua valentina composito per quemdam discipulum
Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et fini-
to mense Martii anni 1335. Laus Deo”.
Conseqüentment, la denominacio de “Llengua
Valenciana” ya se constata, en un text llati, l’any 1335,
es a dir, 60 anys abans del document “prolec-dedica-
toria” del manuscrit de Valeri Máximo, on Antoni Canals
replega l’especificitat del gentilici “valenciana” en con-
traposicio a “catalana” per a designar la nostra llengua
autoctona.
I no serà l’ultim document que demostre la
consciencia idiomatica dels valencians des de la Baixa
Edat Mija.
Valéncia, 1 de abril de 2010
20 LLENGUA VALENCIANA
APUNTS DE GRAMATICA
VALENCIANA (...continuacio)
L’ORACIO
El su bj ecte Per regla
general el subjecte es un subs-
tantiu o una atra categoria gra-
matical substantivada. Poden ser
subjectes els següents ele-
ments:
Un pronom: tu estas content.
Un adjectiu substantivat: lo
trist no agrada a ningu.
Un verp en infinitiu: cantar es
alegria.
Una frase substantivada: l’home de curta inteligen-
cia patix mes que els atres.
Una paraula invariable substantivada: el si ya el
tenim.
El predicat nominal. Encara que pot ser unit al
subjecte pels verps ser i estar, en valencia no es indife-
rent l’us d’un o d’atre.
S’usa necessariament el verp ser en els casos
següents:
Renou
Renou
D. Josep Mª Guinot i Galán
Academic de numero de la RACV
Fundador de “Cardona Vives”
Quan el predicat es un substantiu o un infinitiu:
Josep es artiste; la teua obligacio es matinar.
Quan el predicat es un adjectiu determinatiu, un
pronom possessiu o un substantiu ab la preposicio DE,
sempre que equivalguen a un substantiu o adjectiu: la
seua audacia es molta; la culpa es teua; cantar es d’a-
legres (es dir, propi d’alegres).
La diferencia que hi ha entre ser i estar es veu
clara quan el predicat es una locucio adverbial o un
adverbi de modo: no es lo mateix dir “es aixina de
manso” (qualitat permanent), que “està aixina de
manso” (qualitat transitoria).
Els predicatius. Se sol dir predicatiu el predicat
nominal que va unit al subjecte per mig d’un verp copu-
latiu, que no siga ser o estar. Es el predicatiu un atribut
que es referix al mateix temps al verp i al subjecte. A
vegades el predicatiu expressa qualitats, no del subjec-
te principal, sino d’algun terme que actua de comple-
ment directe: Eixemples: es va quedar mort, l’hem ele-
git alcalde; la cosa es presenta dificil; els diputats ele-
giren al Sr. Garcia (complement directe) president de la
comissio (predicatiu referit a Garcia).
(continuarà en el numero següent...)
 Renou
IDENTIDAD E INFRAESTRUCTURAS
E
l objetivo principal de todo gobierno, y más direc-
tamente y por lo tanto con más exigibilidad, en el
caso de las Comunidades Autónomas, es el man-
tenimiento y promoción de la identidad propia y el dotar
de infraestructuras sostenibles que garanticen el bien-
estar y el progreso de la población.
Es precisamente en ambos aspectos donde la reali-
dad es más insatisfactoria. Donde más interrogantes
siguen, donde más inexplicablemente se frustran, se
confunden, se disuelven, las justas reivindicaciones
colectivas de Valencia.
Sigue la confusa política respecto a nuestras señas
de identidad. Entre ellas la que, sin duda, es más evi-
dente, que es la lengua valenciana.
La Academia Valenciana de la Lengua (no se sabe
de que lengua), sigue pasi-
to a pasito, tratando de
“normalizar”, la lengua
valenciana, lo que para
ellos es catalanizar. Da
igual lo que diga la tradi-
ción, la historia, la cultura,
la literatura, el pueblo. Es
igual lo que defina el
Estatuto de Autonomía
Valenciano .
Al final se ha admitido
la homologación del título
de lingüística catalana,
con el de valenciano, para
las oposiciones a la clase
AVE Valencia-Madrit, 11 anys retras,
docente, lo cual tiene Valencia-Castello...???
enorme incidencia en la
educación de las nuevas generaciones.
Al final continua el catalán como idioma cooficial en
nuestras universidades. Sigue permitiéndose la acción
de entidades subvencionadas por las instituciones
catalanas en Valencia, con millones de euros para pro-
yectar el idioma y la cultura catalana. Me gustaría saber
que pasaría si Valencia hiciera lo mismo en Cataluña.
Seguro que sería imposible. Basta ver la persecución
que tiene allí el idioma común de España. El estatuto
catalán pretende tener la competencia de la proyección
del catalán sobre Valencia.
Todo se va disolviendo con el silencio e incluso con
el apoyo de nuestra Academia de la Lengua y pasiva-
mente por nuestras instituciones.
Esa disolución, cual una lluvia fina y persistente,
acabará por pasarnos factura. Ya es alegada como fun-
damento de la absorción de Valencia por “els paissos
catalans”, que nunca han existido. Por lo tanto nunca
han podido incluir a Valencia, que ha estado siempre
COLABORACIO 21
José Mª Adán García
diferenciada e independiente con instituciones, histo-
ria, lengua y cultura propia.
En la antigüedad con dos estados tribales, los ede-
tanos y los contestanos; en la época romana formando
parte de la Hispania Citerior, pero dependiente de
Cesaraugustanos, fuera de la de la órbita de la
Tarraconensis; razón por la cual forma parte –con la
definitiva división de Diocleciano- de la provincia
Cartaginensis y no de la Tarraconense; con los visigo-
dos constituye una diócesis diferenciada; el reino moro
de Valencia abarca con Zeit Abutzei desde Tarragona a
Murcia; D. Jaime I la constituye en Reino. Nunca pues
ha dependido ni ha estado integrada en ninguna enti-
dad política superior a si misma, que no sea España.
Lo mismo pasa con el otro elemento básico de
cohesión y de desarrollo,
las infraestructuras.
Es inadmisible que se
nos quiera vender como un
favor, que el AVE Valencia -
Madrid vaya a llegar con 11
años de retraso. Por su
población, volumen de tráfi-
co, rentabilidad, situación
geográfica, etc, debiera
haber sido objetivamente
prioritaria.
Es indignante que se
haya suspendido el transva-
se del Ebro, hacia las tie-
rras resecas de Castellón,
Valencia, Alicante, Murcia y
Almería. Proyecto que ya se
planteó por Primo de Rivera, proyectó en el franquismo
y formaba parte del Plan Hidrológico Nacional.
Se trata de utilizar las aguas sobrantes que en cien-
tos de Hm3 se pierden anualmente en el mar, aplican-
do correctamente la competencia “exclusiva” del
Estado, en cumplimiento del artículo 149, apartado 22
de la constitución; que atribuye a aquel, “la legislación,
ordenación y concesión de recursos y aprovechamien-
tos hidrológicos cuando las aguas discurran por más de
una Comunidad Autónoma”. Por ello, la asignación de
las aguas del Ebro a una Comunidad contradice el
carácter de bien nacional del agua, rompe el principio
de solidaridad entre las comunidades autónomas esta-
blecida en los artículos 2 y 138 de la Constitución y
resulta arbitrario, injusto y contrario al bien común.
Anomalía sangrante que pretende blindarse en el texto
del nuevo estatuto catalán.
Abundando en esta política, que yo llamaría de per-
secución del progreso lógico de la Comunidad
(continua en pag. següent...)
22 COLABORACIO
IDENTIDAD E INFRAESTRUCTURAS (...de la pag. anterior)
Valenciana, sin salirnos del tema hidrológico, parece
inaudito que se nos obligue a cambiar el trazado y la
toma de aguas del Vinalopó. Supone un sobrémoste
energético de 4.500.000 euros/año, peor calidad del
agua, incremento del 600 % del precio y menor dispo-
nibilidad; lo que ya esta produciendo un clamor de pro-
testa por cuenta de los usuarios. A ello se une la “reser-
va hídrica”, que pretende Castilla-La Mancha, sobre el
agua del río Tajo y su transvase al Segura.
Naturalmente que si el Gobierno admite arbitraria e
insolidariamente que el bien nacional y solidario del
agua, se puede parcelar y apropiarse por algunas
comunidades privilegiadas, se ha abierto la veda y
todas las comunidades que puedan querrán asumir ese
derecho, sin importarles la
sequía de las otras o tratan-
do de explotar económica-
mente ese privilegio. Se ha
roto la base física de la uni-
dad solidaria entre los hom-
bres y las tierras de España
en este aspecto fundamental
– el agua es básica para vivir-
como en otros muchos.
Se nos quiere convencer
–como si fuéramos los tontos
del pueblo- que el agua de
unas hipotéticas y no realiza-
das desalinizadoras, nos
pueden abastecer (silencian
el deterioro ambiental, la
mala calidad, la necesidad Trasvas Ebre prohibit per a Valencia,
de renovar las instalaciones Murcia i Almeria
periódicamente y el mayor
coste).
La inseguridad y la demora del Corredor
Mediterráneo, es otro agravio irracional, que no tiene
una explicación coherente. Solo viendo el mapa de
España y los ejes prioritarios de comunicación previstos
como preferentes por la Unión Europea, a simple vista
se deduce la imperiosa necesidad de ese corredor.
Sin embargo -es fácil deducir desde donde se
maniobra para que así fuera- la red transeuropea de
transporte, en lo que respecta a España, desde
Helsinki, llega a Tarragona y desde allí se desvía hacia
Zaragoza, Madrid y Lisboa, con una derivada a Sevilla.
Al Sur de Tarragona para la red europea, no existe el
mediterráneo español.
Es inexplicable, que Castellón, Valencia, Alicante,
Murcia, Almería, Málaga… hasta Tarifa, donde se con-
centra la mayor parte de población, del turismo y de
volumen de mercancías, que además sería -con el
mega puerto Valencia-Sagunto- el centro logístico de
Renou
proyección hacia África y el resto del Mediterráneo,
quede detenido en Tarragona.
Muchos valencianos han denunciado y justificado
con serios estudios de viabilidad la necesidad y conve-
niencia de este corredor. Gregorio Martín, Arturo
Virosque, Claudio Perreta, Ángel González, la Cámara
de Comercio, la Federación Empresarial, la
Universidad… Buenas palabras. Se dijo que la presi-
dencia de Zapatero en la Unión Europea lo iba a con-
seguir. Una vez más sigue sin aclararse.
El mega puerto Valencia – Sagunto, otra infraestruc-
tura lógica y necesaria, no solo desde el interés de
Valencia, sino en el de la articulación de España.
Sagunto – Valencia, como ya puse de relieve en la
campaña para la localización
de la IV Planta Siderúrgica, es
el centro ponderado equidis-
tante de las grandes áreas de
consumo nacional. Tomando
como centro a Valencia, en
un radio de 300 Km. se
encuentra Barcelona,
Zaragoza, Madrid, Alicante,
Murcia, Mallorca… Además
Sagunto – Valencia es el cen-
tro logístico natural de cone-
xión y proyección sobre el
Mediterráneo. Los tres puer-
tos de Barcelona, Marsella y
Génova, se sitúan al norte de
de esa zona natural de con-
fluencia. Valencia – Sagunto
es la zona lógica de salida al
mar de la España interior.
Si ese MEGA PUERTO, se conectara como parece
imperativo, en una política de vertebración de España,
con Lisboa mediante una autopista, se convertiría en el
puerto mediterráneo de expansión del tráfico atlántico.
Sin embargo también por oscuros intereses y arbi-
trarias discriminaciones, el mega puerto mediterráneo
natural de España, recibe subvenciones muy por deba-
jo del catalán, al no llevar a cabo el AVE (con enorme
e injustificado retraso), no incluir en el proyecto de la
red transeuropea del transporte el corredor mediterrá-
neo, dificultar los accesos, principalmente el acceso
norte –lo que el presidente de la Cámara de Comercio
considera catastrófico para Valencia-. Este proyecto
queda también desdibujado.
El freno a nuestras infraestructuras es evidente y se
proyecta hasta en otros temas como la avenida de
Valencia al mar, el aeropuerto de Castellón, la red para
la conexión entre Valencia – Sagunto, Zaragoza –
Pirineo Central; la financiación e inversiones de la
(continua en pag. següent...)
 Renou
MARE DE DEU
A
l mes de maig molts bons cristians tenen la cos-
tum de manifestar la seua devocio i al mateix
temps fer un acte de pietat davant de la Verge
Santa María. Per esta rao l´Iglesia Catolica i els seus
fidels nomenen al mes de maig el “mes de Maria”. La
dedicacio a la Verge del quint
mes de l´any, naixqué de
l´amor, que sempre va buscar
noves maneres d´expressar- se,
i de la reaccio contra les cos-
tums paganes que existien en
molts llocs en el “mes de les
flors”.
Entre les Cantigues de Santa
María” del Rey sabi, existix una
que comence en estes paraules
< ¡Bienvenido mayo!...>. En
ella, Alfonso X exalte ya el retorn
de maig perque nos convide a
pregar en mes honor a Maria,
per a que nos lliure del mal i nos
colme de bens.
Una manifestacio tradicional
d´amor a la nostra Mare es fer
una romeria a un santuari o
ermita de la Verge, en caracter
penitencial, en sentit apostolic i
resant en particular pietat els
Misteris del Sant Rosari.
Ad estos llocs, chicotets i Mare de Deu dels Desamparats.
grans, a on es trobe una especial Patrona del Regne de Valencia
presencia espiritual de la Verge,
acodixen moltes persones a donar gracies, a alabar a
Maria, a demanar favors i tambe a moltes persones els
servix per a escomençar de nou despres d´haver vixcut
alluntats de Deu.
Puix be, tots els anys tinc la costum de fer una
romeria a l´ermita de la Mare de Deu del Socors, situa-
IDENTIDAD E INFRAESTRUCTURAS
comunidad autónoma, –en la que se vuelven a repro-
ducir las discriminaciones y privilegios de unas regiones
sobre otras…
Mientras tanto se oyen “voces de sirena” que ya
denuncié en un número anterior de RENAU.
Si somos el centro logístico natural del Arco
Mediterráneo y vértice de expansión de España en esa
área, no renunciemos a nuestra identidad que es la
base de nuestra proyección como pueblo.
Mantengamos nuestra primacía. No aceptemos un
OPINIO 23
Juli Filippi Domínguez
da en Calig, veïna poblacio del meu poble, en el Baix
Maestrat. Casi a punt d´arribar vaig recordar que al mig
de la poblacio, en el carrer principal es trobe una chi-
coteta ermita que la veritat encara no sabia a qui esta-
va dedicada. ¡Quína sorpresa mes gran i bona vaig tin-
dre al comprovar que estava
dedicada a la Mare de Deu dels
Desamparats! Per casualitat
quan estava mirant pels cristals
de la porta a l´interior de la chi-
coteta ermita va apareixer la
dona encarregada de netejar
l´ermita i en molta amabilitat
me va permetre fer unes foto-
grafies que envie als amics de la
Cardona per a que disfruten de
la seua bellea.
Per desgracia, a l´eixir de
l´ermita, me vaig trobar en el
carrer “Verge dels DesEmparats”
en el catala del PP i en eixa
vocal “E” contraria a la naturali-
tat de la llengua valenciana,
pero no va trencar la meua ale-
gria al vore en els meus propis
ulls i comprovar en els meus oïts
com tota la gent de Calig la con-
tinue alabant com a la Mare de
Deu dels DesAmparats, en
autentica llengua valenciana.
Despres de resar el Rosari, li
vam demanar a la Verge per
l´Iglesia, per la Patria i la llengua valenciana i pel Sant
Pare al qual li vaig escoltar en la seua visita a Valencia
parlar en llengua valenciana d´esta forma, “Davant de
la Cheperudeta vullc dir-li: ampareumos nit i dia en
totes les necessitats, puix que sou Verge Maria, mare
dels desamparats”.
(...de la pag. anterior) Renou
papel secundario en una ilógica euro región Pirineos –
Mediterráneo (que termina en Tarragona).
¡Cuidado con las fusiones bancarias y de Cajas de
Ahorro! No vayamos a localizar nuestros ahorros y
nuestros impuestos en detrimento de nuestra región.
Tenemos un amplio campo de exigencias. No nos
valen cortinas de humo que diluyen los temas impor-
tantes. Promovamos nuestra identidad y las infraes-
tructuras racionales que nos corresponden por nuestra
situación geográfica y nuestra potencialidad creadora,
en beneficio de Valencia y de España.
24 LLENGUA VALENCIANA
HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA.
(DEL SEU LLIBRE “POMELL DE VALENCIANITAT”)
MANIOBRES FRAUDULENTES
“Intellectuals”... si afavorixen la ctalanitat.
“Els intel.lectuals valencians dels segles
següents admeten tots la unitat lin-
güística, i expliquen sovint per què els
valencians són anomenats catalans”.
Seguint la seua linea tergiver-
sadora, afirma que els intelectuals
valencians posteriors al sigle XV admi-
tixen la unitat llingüística i el nom de
catala.
Vejam lo que diu, cenynt-nos al sigle inmedia-
tament següent, el sigle XVI: nomes aporta el testimo-
ni d’un valencià castellanisador, d’un catala, i d’un frare
que no es troba ni en l’Enciclopedia Espasa. I ningu
dels tres diu res de nomenar catalans als valencians.
De Pere Antonio Beuter afirma, sense cap de
cita textual, que en 1538 admet la tradicio –llegenda-
Renou
Renou
Josep Boronat Gisbert
(...continuació)
ria- de trescentes donzelles de Lleida dutes per a la
repoblacio cristiana, explicant aixina l’implantacio de la
llengua que elles parlaven. Pero no diu en esta pagina
que Beuter fon censurat per l’erudit Lluis Galiana (1740
– 1771) precisament perque, a pesar de ser valencià,
Beuter no escriu en llengua valenciana,
alegant que els seus escrits arribaran a
maujor public escrivint-los en castellà.
Galiana diu d’ell que si els seus escrits
foren ralment interessants, ya s’encarrega-
rien atres de traduir-los. Lo que vol dir que
no els considerava interessants. I que
Beuter era un castellanisador.
Es absurt, es un desbarat, que es pre-
sente com a opinio representativa valenciana la d’un
home que pensava de lo valencià lo que pensava
Beuter. Pot ser li fora simpatic a S.G. perque tenia una
baixa opinio de lo valencià, i actuava respecte a
Castella com hui alguns respecte a Calalunya.
(Continuarà en el numero següent...)
 Renou
JOSEP NEBOT I PÉREZ I LA SEUA Juli Moreno Moreno
APORTACIO A LA GRAMATOLOGIA VALENCIANA
J
osep Nebot i Pérez naixque en Vilarreal en 1853 i
mori en 1914. Estudià Farmacia en Barcelona,
encara que no eixercità com a farmaceutic puix la
seua professio sería la d’Archiver en la Biblioteca de
l’Universitat de Valencia, lloc que ocupà despres d’ha-
ver accedit al cos d’Archivers, bibliotecaris i arqueolecs.
Descollà com investigador i escritor, d’entre les seues
obres es poden citar: Les compañies (drama, premiat
en els Jocs Florals que organisà Lo Rat Penat en 1885),
“Plantas medicinales cuyo cultivo conviene adoptar en
el Reino de Valencia” (Memoria premiada per l’Institut
Medic Valencià en 1896), Apología del Dr. Jerónimo
Virués (1897), “Catálogo de libros que componen la
Biblioteca de la Facultat de Medicina de Valencia”
(1898), Cándido García (historia
novelesca, 1900) i Historias noveles-
cas (colección de cuentos, 1900), a
banda estaria la seua obra gramato-
logica i llingüistica composta per dos
obres fonamentals: Apuntes para una
gramática valenciana popular (1894)
i Tratado de ortograíia clásica valen-
ciana (1910). A tot lo qual s’haurien
de sumar les seues colaboracions i
articuls publicats en periodics i revis-
tes, especialment entre 1895 i
1909, al voltant del tema que tant li
preocupava: unificar l’ortografia
valenciana i dotar d’una gramatica a
la Llengua Valenciana.
Nebot es un d’aquells homens
que conformen el moviment renai-
xentiste, moviment este que es traduï Gramatica de Josep Nebot. 1894
fonamentalment en l’aspecte cultural
i per l’apreci a lo propi: llengua, historia i cultura valen-
cianes, el qual es desenrollarà a cavall del canvi de
segle (finals del XIX i principis del XX). El nostre perso-
nage sera un autodidacte en temes filologics, igual que
Constanti Llombart en qui tenía depositades grans
esperances per a solucionar el problema que generava
l’anarquia ortografica en que es movien els escritors
valencians del moment. En este sentit, i just un any
abans de la mort de Llombart, publicà els Apuntes para
una gramática valenciana popular en l’objecte de con-
tribuir a posar solucio ad eixa situacio que considerava
Renou
El nombre de nuestra lengua es Llengua Valenciana y no hay otra definición cien-
tífica. (Luis Aracil. 1997)
OPINIO 25
negativa, per no dir caotica, per al progrés de la llengua
valenciana. La manca d’un criteri ortografic li preocu-
pava prou abans de publicar la referida obra, com
quedà tambe reflexat en l’articul “¿Quousque tan-
dem?” publicat, en 1887, en Las Provincias, i reproduit
precisament en l’obra citada. Comentava que la solucio
per tal de conseguir un unic criteri ortografic va ser veu
que clama en el desert, nomes escoltada en aquell
moment per Constanti Llombart, que ya havia fet un
intent de dotar a l’idioma valencià d’una Ortografia, tre-
ball este que publicà baix el titul de “Ensayo de
Ortografía Lemosino-Valenciana” en la part introducto-
ria del Diccionario Valenciano-Castellano de José Escrig
y Martínez, edicio corregida i aumentada pel propi
Llombart.
Enguany es celebra el centenari
de la publicacio de la Ortografía
valenciana clásica, i es un bon
moment per a reparar en esta obra
de Nebot i tambe en els seus
Apuntes para una gramática valen-
ciana popular, i per ad aixo nomes
unes notes per a comentar estes
obres que son eixe inici de codifica-
cio, fet des de l’autoctonia i des de
l’autonomia. Nebot per aço, i per
defendre la singularitat de la
Llengua Valenciana no ha escapat a
les descalificacions dels unitaristes
que treballen en eixe proces de
negacio de la llengua propia, en un
intent incomprensible d’uniformisar-
la, per mig de l’assimilacio i l’absor-
cio llingüistica, al catala. No es d’es-
tranyar que tambe Nebot moleste, i no es d’estranyar
que se’l juge des del saber i coneiximents tecnics del
segle XXI, sense tindre en conte l’atenuant de que el
seu es un treball fet en escassea de mijos, pero abor-
dat des de la serietat i el rigor, i sobre tot aplicant un
criteri, segurament el mateix que mogue als classics
valencians a deixar ben palés l’idioma en que escri-
vien les seues obres, el de reafirmar la singularitat de
la Llengua Valenciana.
(continua en pag. següent...)
26 OPINIO
JOSEP NEBOT I PÉREZ I LA SEUA APORTACIO A LA GRAMATOLOGIA...
Sobre les seues obres uns breus comentaris:
a)Els Apuntes para una gramática valenciana popular
(1894). Consta d’un prolec en el qual denuncia la situa-
cio aludida i propon, com en l’articul “¿Quousque tan-
dem?”, algunes solucions: Es fa referencia a la convoca-
toria d’un congrés filologic valencianiste, que mai es rea-
lisà, i veu com unica solucio davant l’irreconciliable divisio
mantindre dos nivells, un correspondria als lletrats en una
gramatica i l’atre als populistes –per cert els mes prolifics
i llegits en els periodics satirics i en els sainets teatrals- en
una atra gramatica diferent. La llengua culta considera
que hi ha que construir-la, a no ser que es pretenga seguir
escrivint i parlant com es feya quatre segles arrere o adop-
tar directament el catala lliterari com pretenen uns atres.
En la “Gramatica” presenta propostes dubitatives i en ella
destaquen a nivell ortografic els
“Preliminares”, a on introduix l’alfabet
valencià, aço es les diferents grafies;
la “Parte Cuarta”, que es a on fa refe-
rencia a les recomanacions (normes)
d’us de les diferents grafies; i el capi-
tul V, molt extens, que dedica al verp i
la conjugacio verbal.
Esta gramatica aborda tambe parts
relatives al lexic, morfologia o sintaxis,
i està feta sobre el model que li oferix
la gramatica de la llengua castellana
publicada per la RAE i te present, a
l’hora de realisar el seu treball, les
obres de Carles Ros, obres llatines, la
citada Gramática de la RAE i les cata-
lanes de Bofarull i Blanch.
b) La Ortografía valenciana clásica,
prologada per Teodor Llorente i edita- Portada del llibre “Ortografia Valenciana” de d’una postura o d’una atra, i que fora
Josep Nebot. 1910
da en 1910, es a on la seua propos-
ta ortografica es fa definitiva. Propon
l’us de la grafia ch, practicament com recomanen les
modernes Normes d’El Puig, tambe ho fa respecte de g i
j, desterrant els digrafs tg i tj per inutils, lo mateix que dira
anys mes tart Fullana. La ny es l’unica grafia valida, es la
forma classica en el nostre idioma, i no deu ser substitui-
da per la ñ castellana com fan els escritors mes populis-
tes. Regula perfectament l’us de la x, grafia conflictiva puix
uns es decanten per conforme ho fa el castella i uns atres
per com ho fa el catala, ajustant ell, el seu us a la foneti-
ca valenciana.
Entre moltes polemiques en les quals es va vore
immers destaquen les que mantingue en Mossen Antonia
Maria Alcover, que no admetia moltes de les seues con-
cepcions fonologiques i per supost no admetia divergen-
cies ortografiques en el catala normatiu. Tambe mantin-
gue alguna disputa un tant acalorada, alhora que raona-
da i “en un alt sentit patriotic” en el patrici castellonenc
Renou
(...de la pag. anterior)
Gaetà Huguet Breva, en relacio a temes llingüistics, dis-
cussions que es publicaren baix l’epigraf “Notes valencia-
nistes. Resposta feta a En Joseph Nebot per Gaetá
Huguet” en la revista Ayer y Hoy1, en les quals, referint-
se a un articul anterior de Nebot sobre la llengua valen-
ciana i la seua possible filiacio o acostament a unes atres
llengües, Gaetà senyala que nomes accepta en la llengua
llatina la consideracio de llengua mare, mentres que pre-
conisa l’autoctonia i singularitat de la llengua valenciana;
considera, a mes, la necessitat d’articular dos nivells alho-
ra de recuperar la normalitat de l’us de la llengua valen-
ciana (coincidix aci en Nebot), o de tindre present als clas-
sics i la llengua viva de les localitats valencianes allunta-
des de les grans arees urbanes –mes castellanisades- en
el proces de codificacio que considera necessari, fins al
punt de que ya parla de la creacio
d’una academia de la llengua valen-
ciana, per a acabar l’articul fent algu-
na cosideracio a nivell lexic i ortogra-
fic.
Si alguna cosa hem de criticar de
Nebot es que gran part de la seua
obra està escrita en castella, inclus les
obres de tematica llingüistica, i sobre-
tot eixa proposta d’una doble gramati-
ca i inclus d’eixa possible tolerancia
de fer convirue dos maneres d’escriu-
re per a un mateix idioma. Pero no
s’ha d’oblidar que tot aço podria
entendre’s en un marc, el qual deter-
minaria el propi temps i fer-ho pensant
que en un periodo mes llarc que curt
es podria decantar la situacio a favor
en este cas una la triumfadora. Aço
no va ocorrer, i el tema, si exceptuem
les imposicions oficials actuals, encara està per resoldre.
Hui existix encara, i a pesar de tot, un posicionament, que
si be es mes o menys minoritari o està prop de lo residual
per ad alguns, no per aixo està exent de coherencia i de
rao en els criteris i normes que aplica per a l’escritura de
la llengua, es tracta d’aquells escritors, entitats ipublica-
cions que seguixen les Normes Ortografiques d’El Puig.
Els qui seguim la Normativa d’El Puig per a escriure la
Llengua Valenciana no podem mes que reconeixer en
Nebot a un precedent i a l’iniciador d’un cami que arredo-
nirà el filolec Lluïs Fullana i que es fara modern i concret,
restablint la singularitat de la nostra llengua, en la codifi-
cacio feta per la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes
de l’Academia de Cultura Valenciana en 1979.
–––––––
1 Ayer y Hoy, nº 13, juliol de 1902, Castello, pp. 229 a 234.
 Renou
EL GUERRER DE MOIXENT
M
oixent és un municipi de la Comunitat Valenciana
situat en el suroest de la província de Valéncia en
la comarca de La Costera, a la vora del riu
Càñoles en el sector oriental de la comarca i als peus de
la Serra Grossa.
S’han trobat evidències de població en Moixent per-
tanyents al Neolític (6.000 – 3.000 a. C.) en la cova del
Barranc de Palop i en la cova de Patas. En l’Edat del
Bronze ya havia una població assentada en diversos llocs
del terme municipal.
La Bastida de Les Alcuses és el nom donat a un assen-
tament iber situat en el terme municipal de
Moixent, en l’extrem suroest de la Serra
Grossa, sent una important ciutat de la regió
de Contestania Ibèrica. Les ruïnes foren
descobertes en 1909 per Lluís Tortosa, sent
visitades eixe mateix any per Ballester
Tormo, qui inicià les excavacions en elles.
Situada en el cim d’un encerrellada allargat
i pla, constituïx un dels majors jaciments
ibèrics de la Comunitat Valenciana. Este
assentament és un poblat iber amurallat en
una extensió de 650 m., de llargària i uns
150 m., d’amplària, a on es creu que
degueren de viure entre 1.000 i 1.200 per-
sones. Es troba a 714 m., sobre el nivell de
la mar i en 1931 fon declarat Monument
Històric-Artístic Nacional. Este poblat conta-
va en una muralla, parcialment excavada, El Guerrer de Moixent
de més de 2 m., d’altura i, que originalment
haguera pogut superar els 5 m., De quants torrellons
haguera tingut la dita muralla, s’han conservat 3 d’ells
segons nos conta H. Bonet i E. Diez Cusí.
Entre 1928 i 1931 es realisaren 4 campanyes, en
elles colaboraren Lluís Pericot i Doménec Fletcher entre
uns atres. D’eixes excavacions es deduïx que el poblat fon
destruït de manera violenta al voltant de 330 a. C., pro-
vablement a causa d’alguna acció bèlica. En els anys 90
es realisaren noves excavacions dirigides per E. Diez Cusí.
En eixos nous estudis s’identificaren conjunts d’edifica-
cions de possible funció sacra o al voltant dels palaus.
També es trobà una reproducció exacta d’una vivenda ibè-
rica. Abdós, vivenda i jaciment, són visitables. En les exca-
Renou
Esta major proximitat del valencià a la seua llengua mare le dugue a manifes-
tar a Dámaso Alonso que, "la llengua valenciana i la catalana estan en paritat i al
mateix nivell". i reconeixia "una major antiguetat de la llengua valenciana, ya que les
seues arraïls s'hagen mes proximes al llati”. (Dámaso Alonso)
COLABORACIO 27
Joan Benet Rodríguez i Manzanares
vacions es posaren al descobert 245 recints, una quarta
part del total d’un total amurallat d’unes 3,5 Ha.
En Garamoixent, en el Corral de Saus, a uns 2,7 qui-
lómetros de Moixent s’ubica una Necròpolis ibèrica, que
pertanyia a un núcleu de població diferent al de la Bastida
de Les Alcuses.
Segons Doménec Fletcher y colaboradores, en la zona
excavada es trobaren numerosos materials com àmfores,
gots de ceràmica ibèrica, gots decantadors, gots en deco-
ració geomètrica, plats, picheres, ferramentes, falcates,
botons, joyes... i moltes coses més, algunes d’elles estan
expostes en el Museu Arqueològic de
Valéncia. Pero una peça de les trobades,
molt especial i rellevant, és una estatueta de
bronze fos, símbol de l’arqueologia ibèrica
que fon trobada en 1931 per l’obrer Vicent
Espí en el departament 218 del poblat iber
de Bastida de Les Alcuses Esta estatueta fon
batejada en el nom de, El Guerrer de
Moixent, i és una chicoteta figua de bronze
d’orige ibèric que reproduïx a un ginet-guerrer
iber montat a cavall. Data del sigle IV o V a.
C,. i s’ha interpretat com un exvot funerari
que podria servir al difunt en la transició a
‘l’atra vida’, o be com agraïment pels favors
concedits en esta vida, sent abdós motius de
caràcter religiós, és dir, una ofrena als deus
que es depositava en santuaris o llocs de
cult. Està realisada en bronze fos, conta en
una altura de 7,3 cm. I actualment es troba
en el Museu de Prehistòria de Valéncia.
La figura del guerrer és signe de que el poble iber no
era únic ni uniforme, sino un conjunt heterogéneu de
pobles que compartien característiques comuns pero que
es senties únics en casa assentament i en conseqüència,
per a sobreviure devien enfrontar-se als assentaments
veïns.
L’estatueta de El Guerrer de Moixent, es considera una
obra mestra i d’especial importància de l’art ibèric valen-
cià pel mestrage en la manera d’expressar i resaltar els
detalls de la mateixa, aixina com per la senzillea i claritat
en les seues llínies. El guerrer monta el cavall en una clara
(continua en pag. següent...)
28 COLABORACIO
EL GUERRER DE MOIXENT (...de la pag. anterior)
posició de combat, per allò lluïx indumentària i armes en
consonància en la seua postura, sent una magnífica mos-
tra de l’armament iber. El ginet lluïx un caixó de cim alt, el
caixco, que destaca pel seu gran tamany. La figura no és
simètrica en abdós costats, aixina mentrimentres en la mà
dreta agarra les ramaleres del cavall, en l’esquerra porta
un escut redó que era un dels elements bàsics per a pro-
tegir-se de l’infanteria enemiga. En la figura també es por
observar la seua falcata.
Este extrem és digne de menció a banda, puix és cone-
gut que en les tombes iberes s’han trobat les falcates
doblades i inutilisades dels enterrats en elles, puix estes
armes solien ser forjades en exclusiva per al guerrer que
l’anava a utilisar i eren
intransferibles a uns atres
guerrers. Motiu pel que
estes falcates, espases
de fulla curva en estries
llongitudinals, constituïen
per al guerrer valencià,
part de sa pròpia vida i Inscripcio iberica sobre plom
preferien perdre-la abans
que rendir les sues armes a l’enemic. Com les falcates
eren forjades a mida per a cada guerrer, no hi ha dos
iguals, puix medien aproximadament lo que media el braç
del seu amo, pero podríem prendre 45 cm., com una
mida mija.
Junt al guerrer, també en la Bastida de Les Alcuses,
es trobà un bou en un jou el qual l’unia per mig d’una
llança a un carro que no ha sigut trobat. La troballa
d’estes figuretes, fica de manifest les activitats que
tenien més representació, la bèlica per a defendre’s i
l’agrícola per a subsistir.
Un important document, al marge de l’estatueta de El
Guerrer de Moixent, és l’inscripció sobre plom, de 180 x
40 mm., en 1 mm., de grossària, trobada en les excava-
cions de 1928 en el departament 48, enrollada baix una
pedra de molí, publicat en 1982 per Doménec Fletcher.
Renou
C/ Juan Pablo II, 33 - 12003 Castelló Reserves Tel. 964280302-637568604
Tel.964 280302-637568604
e-mail:info@celebritylledo.com
www.celebritylledo.com
Renou
La làmina està escrita per les dos cares en alfabet ibèric
tartèsic (meridional), i és una de les inscripcions més llar-
gues. Es desconeix el seu significat.
En 1997 l’Ajuntament de Valéncia realisà la seua falla
municipal, en el motiu central d’El Guerrer de Moixent. La
falla portava per lema, “La nostra historia”. Fon obra dels
germans Ferrer, Artur i Ramon, en colaboració d’uns atres
sis artistes, tingué un cost de 22 millons de pessetes,
una altura de 23 metros i una base de 20 x 18 metros.
Entre el 29 de juny i 2 de juliol de 2006 el guerrer
tornà a Moixent baix l’alcaldia de Vicent Dubal, per a pre-
sidir en esta població el actes del 75 aniversari de la seua
trobada i de la declaració de la Bastida de Les Alcuses
om Patrimoni Històric-
Artístic Nacional, el seu
trasllat contà en la matei-
xa seguritat que tingué la
Dama d’Elig en el seu
trasllat ad esta bella ciu-
tat. Este trasllat constituí
la primera vegada que la
figura d’El Guerrer de
Moixent eixia del Museu de Prehistòria de la Diputació de
Valéncia per a tornar a Moixent. S’instalà en una vitrina
d¡alta seguritat situada en el vestíbul de l’auditori Gabriel
Aracil. Ademés, la peça es mantingué en unes condicions
de temperatura i humitat òptimes.
També el dia 29 de juny de 2006, s’inaugurà una
exposició filatèlica commemorativa d’un sagell que
emeté Correus el dia 6 de juliol i que portava impresa l’i-
mage del Guerrer de Moixent, en un valor postal de
0,78¤.
En Valéncia Cap i Casal, es troba una reproducció de
grans proporcions, en bronze d’El Guerrer de Moixent, en
els Jardins de l’Hospital que rodeja la Casa de Cultura,
antic Hospital de Pobres Inocents, situada al costat dret
de l’Ermita de Santa Llúcia, sent obra de l’escultor
Santiago López-Pastor Rodríguez.
Restaurant ~ Salons per a convits
“Fem inoblidables els seus grans moments”
C/ Juan Pablo II, 33 • 12003 CASTELLÓ
 Renou
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA
EL FOC I LA MORT
P
arlar de falles i fogueres es parlar del foc. El
poble valencià ha tingut historicament des de
sempre una especial veneracio pel foc, relacio-
nant-lo en actes de festa i alegria.
Podriem preguntar-nos, si este fet tant caracteristic
del poble valencià, te alguna cosa que vore en els
“reconquistadors” de Jaume I, o si es una caracteris-
tica etnologica que te unes arraïls anteriors i molt
mes fondes. Per a demostrar aço ultim, hauriem de
trobar referencies anteriors al sigle XIII. I anem a tro-
bar-les, com a una prova mes de la falsa teoria dels
acatalanats que mantenen l´anulacio i practica ani-
quilacio del poble valencià anterior a la conquista.
Demostrarém, una volta mes, la falsetat d´eixes pre-
mises.
En el s. XI, en una de
les “refutacions” a l´epis-
tola que feu Ibn Garciya
en defensa dels “ayam” o
“no araps”, front als
araps, l´acusen de “ado-
rar el foc”. (“The shuubiy-
ya in al-Andalus. The risa-
la of Ibn García and Five
Refutations” de J. T.
Monroe) Recordem que
Ibn Garciya es trobava al
servici de Ali de Denia.
La relacio de les
fogueres en sant Joan, la
trobem en ple emirat de Nit de Sant Joan. Focs en la plaja
Cordova, previamente al
califat. El “Ulema” Sahnun (m 854), contestà a una
consulta afirmant: “…ni es lícito hacer preparativos
para la “ansara”, ni bañarse en ella, ni…a las caba-
llerías, ni encender fuego debajo de las higueras ni de
otros árboles como tienen por costumbre hacerlo los
malvados y la hez de esta comunidad.”. Hem de saber
que la “ansara” es la festivitat de sant Joan i que “la
hez de esta comunidad” fa referencia al poble pla, al
poble autocton descendent dels iberorromans valen-
cians, que es presenta enfrontat a la classe dirigent
arap, que no compartia la costum valenciana de “ado-
rar al foc” la nit de sant Joan. Fernando de la Granja,
en la p 139 de al-Andalus XXXV-1 (1970), afirma que
es “la primera referencia en textos árabes…sobre las
hogueras de la noche de San Juán”. Es curios el detall
de que el foc de sant Joan anava acompanyat de
banys, com hui en dia.
Els experts fan derivar la paraula “falla”, del llati
“facula”, que es al seu temps diminutiu de “fax”, que
COLABORACIO 29
Agustí Galbis Cordova
vol dir “antorcha”, les quals es feen com es sabut, a
base de feixos (del llati “fascis”) d´espart o llenya ban-
yats en oli. I es en este significat en que que apareix
la paraula “falya” en el “Vocabulista in arabico”, atri-
buït a Ramon Marti, en el qual es troba vocabulari del
romanç valencià anterior a la conquista que havia
segut adoptat inclus per alguns “sarraceni de natura”
que no el parlaven. Per aixo, dona la “casualitat” de
que la paraula “falla”, sinonim d´antorcha o foguera,
es documenta per primera volta passada la reconquis-
ta de Valencia pel rei en Jaume. La trobem inclus com
antroponim en el repartiment: “III jo. terre in alcheria
de Huarat Falla...”. La gasta el rei en Jaume en la
seua cronica: “…e els sarrains lexaren dues falles
enceses de foc…” o “…que en cada vna tenda faes-
sen fayles”
Tot nos dona a enten-
dre que la veneracio pel
foc i el seu us festiu ya
caracterisava al poble
valencià anteriorment a la
reconquista, encara que
la major part de la docu-
mentacio que demostra
l´institucionalisacio del
fet, es documente en
posterioritat. Que era una
costum popular motiu
d´alegria, es confirma
quan el 14 de maig de
1455, els jurats de la ciu-
tat de Valencia escriuen a
“lo senyor rey de Navar[r]a” diguent-li que en motiu
del nomenament d´Aleixandre VI, papa valencià,
“foren fetes grans alimares e falles en lo cimbori e en
tots los campanars, torres e diverses cases d’aquesta
ciutat, demostrans gran goig e alegria de la dita nova
promocio”. En 1571 la presa de la ciutat de Bugia pel
“Sr Rey Don Ferrando”, fon festejada gastant-se cent
lliures d´extraordinari en “cohets, piules, tronadors y
falles per la present ciutat”. I les falles actual anaren
prenint forma quan, segons consta en el “Llibre de
provisions de la Fabrica de Murs e Valls” de l´any
1576, es parla de “dos botes, que comprí, deu sous y
una carrega de argila pera posar los puntals y asentar
les botes en sos bastiments y encendreles quatre nits;
per tot, una lliura, deu sous”. Fa l´impressio de que
estes “botes”, feren el paper dels primers “ninots” de
falla.
(continua en pag. següent...)
 Renou COLABORACIO
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: EL FOC I LA MORT
Com hem vist, parlem d´una especificitat valencia-
na, que es detecta en epoca de dominacio musulma-
na. La critica que trobem per part dels “sarraceni de
natura” o per part de muladis fonamentalistes de
l´islam, a eixe us particular del foc, nomes pot induïr-
nos a pensar en que es tracte d´una costum anterior
a l´epoca de dominacio musulmana. Hem comprovat
la relacio del foc en la festivitat cristiana de Sant Joan,
conseqüencia, sense dubte d´un proces d´incorpora-
cio al cristianisme d´una tradicio
popular pagana anterior, i que nomes
posteriorment, seria relacionada en
festivitats del santoral cristià.
I per tant, anem a parar de nou
als iberorromans, dels quals subs-
tancialment descendim els valen-
cians. Els ibers, era un poble que
incinerava als seus morts, perque
pensava que el foc despullava l´espi-
rit del cos, purificant-lo i reviscolant-
lo per a ascendir al mon de la llum.
El foc es relacionava en actes relli-
giosos, que anaven acompanyats de
festa i alegria. La cerimonia acabava
en banquets funeraris, ofrenes al
difunt i dances en flauta arpa i taba-
let. (vore p 231 de “Huellas del espí-
Foc en les Falles
ritu en la prehistoria castellonense”)
Esta relacio del foc com a ele-
ment purificador en relacio a la mort, considerada
com una lliberacio del anima motiu de convits, danses
i alegria, encara es trobava viva en el poble valencià a
principi del s. XX. Es tracta de la dansa “del velatori”
o “del albaet” o de la “velà del mortichol”. La mort
d´un chiquet menor de set o huit anys era un acte
popular acompanyat de musica balls i convits. Maricel
Pelegrín, en “El Vetlatori del Albaet en Valencia…”
parla de la “…presencia de elementos precristianos,
que convergen con aquellos aportados por la invasión
Renou
30
(...de la pag. anterior)
de los moros”. En l´archiu de Xativa hi ha constancia
escrita de celebracions de l´any 1520.
Per a comprovar fondo i forma de l´acte, reproduixc
estrofes de la lletra que acompanyava la musica, arre-
plegades per María Teresa Oller en Montichelvo: “En
este poble s´ha mort / un angelet molt polit / pero no
ploreu per ell / que ya ha acabat de patir… Quin goig
mes gran que deu tindre / la mare d’este chiquet / per-
que s´ha pujat al cel, / i s’ha tornat angelet” o “Es un
ball que es balla / En molta pau y
armonia / Menjant cacau i tramus / I
brindant en alegria” La tradicio, pre-
cristiana, no contava en els favors
eclesials, per lo que Josep Tormo
Julia, auxiliar del bisbe Mayoral, vol-
gué prohibir la tradicio en el sigle
XVIII, enviant una carta a l´Audiencia
de Valencia en la que parlava de “...la
bárbara costumbre de los bayles noc-
turnos con motivo de los niños que se
mueren, llamados vulgarmente “mor-
tichuelos”, no habiendo bastado para
exterminar los daños espirituales y
temporales que de ello resultan…”
L´Audiencia contestà a 6 de novem-
bre de 1775 en el sentit de que “…se
prohiben absolutamente las másca-
ras, y tanto de día como de noche los
bayles con motivo de los
Mortichuelos…” provocant gran malestar popular. La
prohibicio no acabà en la costum, conservant-se, com
hem dit, fins a les primeres decades del sigle XX.
Sent que hem acabat relacionant el foc en el ball,
a on s´ajunten costums del poble valencià d´orige
iber, continuarém parlant en un proxim articul d´un
atre “ball” caracteristic de la etnografia valenciana: la
muixaranga. Vorem com la muixarangan no te orige
català sino al reves. Es la “mare” dels “castells” dels
quals els catalans tant bufen en caldo gelat.
 Renou
LA GLOSOLALIA
U
na de las consignas que más ha calado entre las
víctimas de la inmersión -estudiantes, funciona-
rios y emigrantes- es la que propaga que sólo
eran lenguas oficiales de la Cancillería de la Corona de
Aragón el aragonés y el catalán. En textos inmersores
de BUP leemos: “Jaime I decidió redactar en catalán, y
no en latín, toda la documentación referente al Reino
de Valencia” (Llengua COU, Ed. ECIR, p.107), pero el
original en que se basa la cita anterior dice: “In curia
civitatis Valencie... omnes actus et sentencie in roman-
cio“. Estamos ante una variedad de glosolalia, en la
que el afectado inventa palabras o las dota de signifi-
cado que place a su extravío.
Entre los gramáticos del IEC hay casos célebres de
acromegalia y aerofagia,
pero la glosolalia es endé-
mica en filólogos y siguen
la glotosofía o filosofía del
lenguaje del Instituto
d’Estudis Catalans. EI sín-
toma más espectacular es
que leen la palabra “cata-
lán” en textos donde no
figura tal vocablo. En un
libro editado por la
Generalidad de Cataluña,
los filólogos Bastons y
Estruch -afectados de glo-
tolalia- creen operar con Ares del Maestrat
bisturí semántico sobre fra-
ses confusas, restaurándolas al concepto original. Del
“Cantar del Cid“ escogen la voz franco, explicando que
el autor aludía al doble sentido de “noble y catalán“.
Según los autores, debiéramos corregir mentalmente
cada vez que leamos franco en el “Poema del Cid”,
substituyéndolo por catalán. Lo mismo sucede con la
prosa alfonsina (1221-1248). Su glosolalia les hace
creer que donde en el original figura franceses debe
decir catalanes (Estruch: “Cataluña en la literatura”.
Barcelona 1997).
La glosolalia afecta a los paleógrafos del IEC, no a
los manuscritos originales, por lo que hay que recordar
que jamás ordenó Jaime I que la documentación valen-
ciana se escribiera en catalán. En ocasiones, aunque
no era habitual, el funcionario citaba el idioma. En la
Renou
Joan Esteve, Venecia 1489, publicà el Liber Elegantiorum, 'escrit en latina et
valentiana lingua'. El Liber Elegantiorum es el primer diccionari d´una llengua roma-
nica.
OPINIO 31
Ricardo García Moya
documentación remitida a la Cancillería, en 1586, el
consell desea que se entregue en mano a Felipe II; en
este caso puntualizan que, aunque “escrita en lengua
valenciana“ (ACA. L.1350), sea traducida por un noble
valenciano residente en la corte. Los afectados de glo-
solalia cuando observan “in idiomate valentino“ en las
actas del Compromiso de Caspe dicen que pone “cata-
là”. Y quizá sea éste el documento oficial más solemne
de todo el XV, al reflejar el cambio de dinastía del rey
de Valencia y conde de Cataluña.
Ejemplo de prosa valenciana usada por la Cancillería
son las autorizaciones reales para la impresión de
libros. La otorgada a Jaume Prades, firmada por el con-
seller real Jaume Ferrer, está fechada “a XXI de giner
1595”. La Cancillería
usaba léxico valenciano
como el sustantivo giner,
prohibido ahora por la
inmersión y sustituido por
el catalán gener. Este
impreso otorgaba la licen-
cia real a Jaume Prades,
rector de “Ares en lo
Maestrat de Montesa“,
frase que un afectado de
glosolalia ve con alterada
morfosintaxis, convirtiendo
el texto de la Cancilleria en
algo así como “Ares al
Mestrat de Muntesa“.
En el permiso real hay plurales como “cofrens“ -
documento en el s. XIII- y la fórmula de apro- bación
valenciana “a nos ben vist“, ahora sustituida por la bar-
celonesa “vistiplau“. EI libro de Prades se titulaba
“Historia de la adoración” y abordaba tangencialmente
el problema derivado de la confusión babélica y la for-
mación de múltiples lenguas: “Entre las quales havia
(sic) muchas que, aunque distintas, se entendían unas
a otras, como son agora la Valenciana y Catalana“ (p.
350). EI doctor Prades puntualiza que, “aunque distin-
tas“, se entendían; pero en el mismo párrafo añade
otras comprensibles: la toscana, francesa y castellana.
EI autor aludía a las neolatinas del sudoeste de Europa,
(continua en pag. següent...)
 Renou HUMOR VALENCIÀ 32
Es el r a i g , quan
2
cau del cel, ni el veus.
1 Discussio sobre la cosa mes rapida del mon

3
Es la l l u m , quan en
casa li dones a l’inte-
rruptor per a encendre, Hi ha una cosa mes rapida
4
al instant ya tens llum. encara; la d i a r r e a . Yo estava
en el camp. De sobte vaig tindre
un retorço de ventre. Ixque cap
a casa com un r a i g , quan vaig
encendre la l l u m , ya m’havia
“fet damunt”

Ilustracio d’Albert Guallart

Renou

DV,, 29-2-04,,p.4
María Consuelo denunciaba “la manipulaciones desvergonzadas de la historia” tras
mencionar pasajes de libros históricos, citas e investigaciones realizada que certifican el ori-
gen de la Lengua Valenciana y el dialecto posterior, el catalán.

Renou OPINIO
LA GLOSOLALIA (...de la pag. anterior)

más o menos comprensibles en relación a semíticas, EI escrito de la Generalidad contenía frases en

eslavas y germánicas.
La Cancillería se castellanizó bajo los Austrias, pero
la Generalidad del Reino siguió remitiendo memoriales
y cartas en el idioma valenciano vivo, distinto al catalán
coetáneo. Como ejemplo de léxico oficial tenemos el
utilizado por Jusep Orti, secretario de la Generalidad, en
una misiva oficial del año 1704: “Ya contribuixen, este
any, servicis, lo deposit, atendre, inglesos, fortelees,
Ilealtat, allaugerarlo...” (8P0, R. 2035, 10 octubre
1704). Traducido al catalán sería: ja contribueixen,
aquest, diposit, atenir, anglesos, fortalesas, serveis,
Ileialtat, alleugerir-lo, etc.
valenciano moderno: “Y en tots estos numerosos eixer-
cits“, que la inmersión traduciría en: “I amb tots aquets
nombrosos exèrcits“. En fin, lo dijo fray Antoni Canals
en 1395 y lo repitió el rector Jaume Prades dos siglos
después, en 1595, desde su atalaya en Ares del
Maestrat: aunque se entienden por su común origen,
las lenguas valenciana y catalana son distintas. Ahora,
en 1999, serían acusados de sececionistas por los
afectados de glosolalia.
Las Provincias 16 de Mayo de 1999
 Renou OPINIO 33

CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS

IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ I DE LES MENTIRES
DE LO CATALÀ (III) 1ª Part Federico Bonillo Vigo

C
ontinuant en ad este repas de veritats i metires, hui
parlare de tradicions tipiques valencianes: folclor,
danses, balls, musica, festes i jocs. Primer… vorem
lo valencià.
VALENCIANS:
“La Muixeranga” es un conjunt de
danses i castells humans, tipics de la
poblacio d’Algemesi. Hui en dia s’han
estes a Peniscola, Titagües, l’Alcudia,
l’Olleria, Sollana, Sueca i Gandia. La
datacio documental de la Muixeranga,
es remonta a primers del sigle XVIII i
mes concretament a 1724, celebracio
de les primeres festes solemnes en
honor de Nostra Senyora de la Salut
(festa major d’Algemesi entre el 7 y 8 de
setembre) i des de 1733 en cadencia
anual, al pagar un sou als dolçainers
que tocaven en les festes.
La majoria d’experts i estudiosos,
opinen que lo seu orige es molt mes
antic i es remonta a temps preterits, i el
seu nom ve de la paraula arap
“mochain” (emmaixquerat, disfrassat),
paraula que evolucionà en lo nostre
valencià en “Moixiganga o remonta a temps mes preterits. N’hi ha
Moixigangues” en lo significat de ser: la La Muixeranga d’Algemesi
primera dansa que apareix obrint la
marcha (davant de la provesso) ab com-
parses i gent disfrassada.
N’hi ha que dir, que la Muixeranga es “l’orige” dels
Castellers catalans, tipics de les terres de Tarragona, Reus
i Valls, del mateix modo, que la pareguda construccio a la
barraca nostra, que es poden vore en les terres d’Amposta
i Tortosa especialment. L’historia ve de llunt, puix, a finals
del sigle XVII i en un atre acte de “germanor”, molts valen-
cians de la Ribera Alta i de la Safor anaren, uns a terres de
Amposta i Tortosa i atres a Tarragona, Reus i Valls (zona del
Delta de l’Ebre) a ensenyar a cultivar l’arros i plantar taron-
gers, anduen-se’n les seues costums valencianes, la seua
cultura i com no, la seua llengua. Es d’ahí , d’on ve eixa
pareguda barraca de “joguet”, es d’ahí lo paregut que par-
len a mosatros (el nomenat tortosi -dia-
lecte del català-) i es d’ahí d’on ve els
castellers, ya que s’avearen a mosatros,
i a la Muixeranga, nomenant-la “Ball
dels Valencians”. En lo transcurs del
temps, començaren a imitar dita dansa,
deixant la part del ball i lo seu carácter
religios, fent mes grans els castells.
M’agradaria encara que siga eixir-
me’n un poquet del fi d’este chicotet
treball, fer una miqueta d’historia sobre
la Muixeranga i la seua repercussio en
terres de catalunya i mes concretament
en el triangul format per Tarragona,
Reus i Valls.
Be, com he dit ades, l’orige de la
Muixaranga son les “Moixigangues o
Moixiganga” de cuya constancia docu-
mental en les nostres, ne tenim noticies
ya en lo s-XV, encara que la tradicio es
que dir, que la Muixeranga es una deri-
vacio o que en si mateixa es la transfor-
macio de les reminiscencies de l’ances-
tral Moixiganga. N’hi ha “fonts interessades” que diuen,
que la Moixiganga es l’orige de la Muixaranga i dels
Castellers catalans. ¡Res mes fals! ya que, no mes de la
nostra presencia en terres de Tarragona, els catalans la
transformaren en els Castellers.
Vejam. Els s-XVII i XVIII, foren els de sa maxim esplen-
dor en els que la tradicio estava molt estesa per les comar-
(continua en pag. següent...)

Renou

Associem puix, les aspiracios de reivindicacions étniques y autonómiques a les

del progres de les industries de Castelló primer; en los pobles tots de la regio valen-
ciana seguidament, y vorem pronte figurar al nostre poble en lo concert dels pobles
mundials, en lo lloch preferent que li pertoque per la sutilea de son enginy posada de
relleu en la creacio de ses obres artistiques que figuren entre les mes belles y espiri-
tuals del mond.
(Gaetà Huguet i Breva)
 34 OPINIO Renou

CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES... (...de la pag. anterior)

ques valencianes. Aixina ho demostra un document de En l’any 1774, participaren dos grups en la Provesso
l’any 1798. L’ajuntament de Sueca solicitava a la del Corpus de Granada i
Capitania General permis per a celebrar la provesso de la Mes tart, en l’any 1822, atre grup tornà a intervindre en
Verge de Sales. El document de resposta autorisant-la, la provesso del Corpus de Sevilla.
descriu la festa com: “ ….delante de la procesión, a corto N’hi ha que dir, que en la zona castellera de Tarragona,
espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (…) con Reus i Valls, escomençaren a imitar als valencians a finals
Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de del s-XVII i en l’any 1687 actuà en Tarragona el Ball dels
Valencia y en la Procesión del Corpus, en las de sus parro- Valencians de la poblacio veïna de Brafim i ¡vejes tu! que
quias, en la procesión de Niestra Señora del Carmen y en sent catalans, no mos furtaren ni canviaren el nom del ball,
otras particulares…” (sic) Fon tal, l’espectacularitat i el fet pel de “ball de catalans”, ni tampoc es feren dir o nome-
d’integrar-se un ball de carrer en l’estil de les dançes pro- nar “Grup de Castellers”
vessionals , que provocà que la nostra tradicio s’estengue- En acabant de la derrota d’Almansa, existixen tambe
ra en els sequits de gran part de la peninsula Iberica ab el documents que parlen de representacions en els anys
nom de “Ball dels Valencians”. Algunes d’estes actuacions 1712-1721-1724-1725 i 1733, tant en lo nostre Regne
han quedat molt be documen- com en catalunya, a pesar de
tades: les prohibicions. El lletrat de
En l’any 1633, durant la visi- Madrit Manuel Llorca Agullo,
ta a Tarragona de Felip-IV i de que fon alcalde de Villafranca
Maria Isabel de Borbo, actua un del Penedes entre l’any 1728 i
grup de Ball dels Valencians 1786, despreciava el ball dels
dins del sequit estraordinari en valencians i les torres humanes:
honor al monarca. (Sardanes i “.…que se extermine el uso de
Castellers ¡NO!) los castillos en los Vailes nom-
Tambe en l’any 1673, un brados de Valencianos, y aun se
grup de Morvedre (Sagunt) par- prohiba absolutamente el uso
ticipà en les festes del Corpus Castello, 1950. Banda de musica de la Beneficencia, dirigida de tales bayles. Fue al paso que
en Sevilla. pel Mestre García, autor del “Rollo i Canya” por pura diversión honesta se
En l’any 1706, en plena permitio el establecimiento (en
Guerra de Succesio entre Felip-V i l’Archiduc Carles, est tiempos pasados) en Catalunya y en Valencia el bayle vulgo
ultim visità Tarragona i en lo seu honor aparegue extraor- de Valencianos para andar delante de las Procesiones..…”
dinariament el sequit popular, com es solia fer als monar- (sic)
ques i en ell participà “ un baile que llaman de los valen- Arribat el s-XIX i, en especial, en acabant de 1836 data
cianos” (sic) en la que es promulga la lley que desmontaba els mono-
En l’any 1762, concretament en Lleida, “els polis gremials, la festa evolucionà, i mentres que en cata-
Valencians” actuaren en la colocacio de la primera pedra lunya la tradicio es transforma, en lo nostre Regne s’endor-
de la nova catedral. (Sardanes i Castellers ¡TAMPOC! N’hi misca i es en eixe moment quan la cultura castellera s’ei-
hagueren)
(continua en pag. següent...)

Renou

DEL GRAO DE CASTELLÓN

Vicente y Juani

Paseo Buena vista, 31 - Tel.s 964 06 43 56 - 654 41 45 74

12100 GRAO - CASTELLÓN
 Renou
CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES...
xampla i s’esten hasda l’Alt Penedes. Com ya esta en mar-
cha el concepte de nacio catalana i nacionalisme català, tot
canvia i els conceptes, l’historia i la cultura catalana esco-
mençen a fer de les seues i en l’any 1857 apareix per pri-
mera volta la denominacio de “xiquets”, en un principi como
un eufemisme de “valencians”, pero tambe, com a defini-
cio d’un nou concepte d’absorcio i anexio per part de cata-
lunya, de tot allo que es nostre i que no els pertany ad ells.
I parlant de les diferencies entre ells i mosatros, aci
tenim una mes de moltes: Ells, ya ho sabem, tenen “l’afi-
cio de coleccionar obres d’art” -les nostres- i guarden i defe-
nen lo seu per damunt de tot (lo que puguen tindre, que no
es molt i res m’importa), en canvi mosatros, no guardem ni
defenem lo nostre (que es molt i bo) i tenim “l’aficio de dei-
xar les portes obertes de nostres cases” en les obres d’art
dins, per a que qualsevol lladre
mos les furte. N’hi ha que dir,
que els lladres no son els culpa-
bles, mosatros ¡SI!
Per concloure dir, que alguns
indesijables, des de Joan Fuster
(Valencià renegat de Sueca),
EU, PS-PV i com no ERC-PV,
volen fer de la Moixeranga l’him-
ne nacional del seu Pais
Valencià, fins i tot dels seus
Països Catalans. Sapiau, que la
popularitat de la Muixeranga, es Altars de Sant Vicent Ferrer. El Tossal
va fer tan gran, que s’exportà a
atres terres de la peninsula
Iberica i encara es pot disfrutar del Ball dels Valencians en
Arago, Euskadi, Castella, Extremadura i com no en cata-
lunya, aixo si, en les seues particularitats.
“Bandes de Musica” La tradicio musical en lo nostre
Regne, ve des de fa molt de temps, es nacosa que portem
casi tots els valencians en la sanc. Dir no mes, que l’ac-
tual Comunitat Valenciana, conta en 30 presidencies
musicals comarcals (7 en Alacant, 6 en Castello i 17 en
Valencia), contem en 513 bandes de musica, que integren
a mes de 36.000 musics, que representen l’autentica
vocacio i tradicio musical del poble valencià. En quant a
instruments tipics tenim “La Dolçaina i el Tabalet”
“Els Altars de Sant Vicent Ferrer” es la festa tradicional
del patro de la nostra Comunitat Valenciana. En ella es
Renou
Bernardi Vallmanya, Barcelona 1493, Traduix "Lo carcer d´amor", 'traduit de
lengua castellana en estil de valenciana prosa'. Tambe va traduir "La revelacio del
benaventurat apostol Pau" i "Cordial d´anima, abdos en Valencia 1495, 'de vulgar
idioma castella en valenciana prosa'.
OPINIO 35
(...de la pag. anterior)
monten en els carrers “els Altars de Sant Vicent”, on es
representen per chiquets, escenes de la vida i milacres del
sant. Conegut per tots per “Sant Vicent el del ditet”, degut
segons conten les llegendes populars a que logra molts
milacres ab lo dit senyalador o index. Tambe es represen-
ta la seua iconografia en “ales” perque esta considerat
com “l’Angel de l’Apocalipsis” per los seus sermons en
relacio a la maldat dels homens. Es tradicional i de gran
devocio en especial en Valencia, batejar als chiquets en la
“Pica o Pouet de Sant Vicent”, pica batismal de l’iglesia de
Sant Esteve on va ser batejat Sant Vicent -d’ahí el nom-,
puix diu la tradicio que aquells batejats en ella, mai mori-
ran d’accident fortuit i ho faran de mort natural i en la pau
de Deu.
En relacio ad estos altars i fet el resum de la seua his-
toria que naix per la devocio a
Sant Vicent Ferrer, no seria just
per la meua part i per la relle-
vancia que te dins de la tradico
valenciana, ademes de ser el
altar del que ara vos parlare, el
que dona naiximent a la tradicio
i festes en honor i devocio al
sant.
M’estic referint al famos
“Altar del Tossal“ (des de l’any
1606 fins ara). Mes de quatre-
cents anys embolten la seua
historia i que a continuacio vos
conte: En la plaça del Tossal,
s’alçava per les religioses del Convent de la Puritat, situat
en lo que hui compren els carrers de Rei En Jaume,
Conquista i Moro Zeït, en determinades ocasions, un Altar
dedicat a la publica veneració de Sant Vicent Ferrer, l’ima-
ge era propietat del dit convent i s’encontrava en una
capella de la seua iglesia. Esta costum de les religioses
clarises d’eixe important Convent de la Reconquista, dona
lloc a que un grup de devots formaren al voltant de l’any
1606 la “Esclavitut del Pare Vicent Ferrer“, celebrant tots
els anys la Festa del Sant en el Convent de la Puritat. En
l’any 1850 canvia el seu nom pel de “Corporacio de Sant
Vicent Ferrer de l’Altar del Tros-Alt“, fins al 1940 en que
comença a denominar-se “Associacio de Sant Vicent Ferrer
de l’Altar del Tossal“ fins ara.…/… continuara.
36 OPINIO
ELS MINYONS:
LA POLICIA VALENCIANA
F
a ya alguns mesos el Conseller de Governació,
Serafín Castellano, anuncià oficialment la voluntat
del Consell de desenrollar reglamentàriament l’artícul
55 del nostre Estatut d’Autonomia, que establix la facultat
de la Generalitat per a, a través d’una Llei de les Corts,
crear un Cos únic de la Policia Autònoma de la Comunitat
Valenciana.
Deixant de banda les implicacions polítiques, econòmi-
ques o organisatives que puga tindre esta
decisió, respecte al tema de la denominació
del nou cos policial valencià, s’ha obert
algun que atre debat, per més que el
Conseller Castellano ya afirmara en son dia
que “Policia de la Generalitat” és una bona
marca, i que triar una denominació “origi-
nal” no era de moment una qüestió priori-
tària.
La seguritat ciutadana en l’época foral
La realitat és que en el nomenat “Antic
Règim” les competències que hui reconei-
xem com a “policials” eren realisades, la
major part de les ocasions, pels propis habi-
tants dels pobles i ciutats organisats per a
l’ocasió, i en general, no existien massa
cossos organisats tal i com hui els ente-
nem1.
Uniforme dels “Minyons”
Aixina, eren comunes les “crides” prohi-
bint circular per la nit, portar armes... En cas
d’incident greu, se tocaven les campanes a rebat, per a
avisar a la població i indicar que els hòmens jóvens havien
d’eixir en les seues armes a ajudar a la justícia i perseguir
als delinqüents. La funció policial més evident eren les ron-
des nocturnes, que normalment realisaven els lloctinents i
aguasils, junt en un número indeterminat de ciutadans
més o manco organisat segons els casos i la població.
Si hi havia un perill especial, s’establien tandes per a
que tota la població colaborara en les tasques de vigilàn-
Renou
Renou
Oscar Rueda i Pitarque
cia, en les nomenades “deenes” (grups de dèu persones).
En tot, esta vigilància, especialment nocturna, se llimitava
als carrers i places del poble i terrenys més immediats:
ningú que estiguera en el seu juí s’aventuraria a desplaçar-
se de nit llunt dels núcleus poblacionals, a no ser que
anara custodiat per un cos específic de defensa.
La guaita
En el pas del temps, en les ciutats més grans fon
necessari organisar-se d’una forma més
estructurada. En el cas de la ciutat de
Valéncia, en 13992 s’acordà que cada any,
davall la responsabilitat del Justícia Criminal i
elegits pel Consell municipal de Valéncia, se
triaren dotze hòmens (u per cada una de les
dotze parròquies), en el nom de capdeguay-
tes, que tenien a son càrrec la guaita o ronda
del territori de la seua parròquia. Cada patru-
lla aixina organisada constava d’un capde-
guaita en cinquanta guaites que li devien
obediència en tot moment. La seua autoritat
(en “vara de justícia”) aplegava a la capaci-
tat de desproveir d’armes als sospitosos,
detindre’ls i empresonar-los, si fora cas, fins
que l’autoritat competent els jujara.
Per tant, la Guaita seria provablement el
primer antecedent no militar d’un cos orga-
nisat de vigilància i defensa de l’orde públic
en Valéncia.
L’aparició dels Minyons
Deixant de banda uns atres cossos de funció més prò-
piament militars, com el famós Centenar de la Ploma, en
el pas del temps se documenta (com a mínim des de
16223) una atra milícia foral, en este cas al servici de la
Generalitat del Regne de Valéncia, destinada a la perse-
cució de lladres i contrabandistes, o a la custòdia dels
boscs reals: els Minyons.
(continua en pag. següent...)
 Renou OPINIO 37

ELS MINYONS: LA POLICIA VALENCIANA (...de la pag. anterior)

Curiosament, és després dels Decrets de Nova Planta i
l’abolició dels Furs quan este cos de seguritat, i molts atres
semblants a lo llarc de tota Espanya, entren en la seua
etapa de esplendor: Compañías de Infantería Fija de la
Costa de Granada, Escopeteros Voluntarios de Andalucía,
Fusileros de Aragón, Miñones de Álava, Migueletes de
Vizcaya, i els Mozos de las Escuadras del Valle de Valls (els
famosos Mossos d’Esquadra, creats pel bale del municipi
català de Valls en 1690 i que, després d’adoptar una clara
postura proborbònica en la Guerra de Successió, se reins-
tauraren definitivament en 1719 i s’estengueren a tota
Catalunya com a cos de seguritat).
En el nostre cas, Félix de la Croix de Chevrières, gover-
nador i capità general del Regne de Valéncia, reorganisà
4
en 1774 el cos dels Minyons, pre-
nent com a eixemple l’organisació de
la compañía del valle de Valls, i els
dotà d’un reglament. El cos rebia el
nom oficial de Compañía Suelta de
Fusileros o Miñones del Reino de
Valencia, i originàriament constava
d’un capità, un tinent, un alferes,
quatre sargents, huit caporals i 56
minyons.
La seua tasca es resumia en
“aprehender los malhechores, y dar
pronto auxilio á las justicias”, i entre
les seues obligacions estava que
Escultura del Rei Jaume I. El model del cavall
“entre todas las escuadras se recorra perteneixia a Rafael Martí, minyó valencià.
recisamente en cada un mes todo el
reino de Valencia, para de esta suer-
te limpiarle de malhechores”.
L’ordenança de la Companyia de Minyons valencians
establia que “...cada escuadra ha de rondar de dia y noche
el partido que se señale, procurando tenerle limpio de
gente viciosa y sospechosa, y para conseguirlo deberán
informarse de los alcaldes de los pueblos por donde tran-
sitaren de la gente de mal vivir y perniciosa á la república,
é igualmente de los perseguidos por las justicias, toman-
do sus señas correspondientes para el conocimiento de
los sugetos y lugares donde suelen retirarse”.
Els candidats a ingressar en els Minyons havien de ser
“hidalgos o labradores honrados y acomodados que no
hubieran ejercidos oficios mecánicos ni se les conociese
tacha en su familia“. Com a nota curiosa, tenim constàn-
cia inclús del seu uniforme a la valenciana:
El vestuario es á la valenciana: el de los cabos y fusile-
ros gambeto y calzón azul; chupa encarnada; botines de
correal ó becerrillo; alpargata á media pierna atada con
cinta azul y sombrero sin galón con cucarda encarnada;
redecilla y pañuelo de seda negra. El de los oficiales casa-
ca y calzón azul; chupa y divisa encarnada con ojales de
plata bordados á ambos lados, y en el collarín un cordon-
cillo también bordado con dos ojales en cada lado de él, y
en la vuelta encarnada una portezuela azul con tres boto-
nes pequeños. El de los sargentos de la misma hechura,
solo que los ojales son de pelo blanco, y tiene ademas
vestido corto para la montaña.
Els Minyons continuaren desenro-
llant les seues funcions policials en
normalitat, tenint, per eixemple, una
destacada participació en la Guerra
de l’Independència contra Napoleó.
La creació de la Guàrdia Civil en
1844 no va canviar la seua situació,
si be era clar l’objectiu del Govern
espanyol d’anar substituint els cossos
policials “regionals” per un atre
model clarament centralisat, jerarqui-
sat, militar i alié al territori: tant per a
organisar d’una forma teòricament
més eficient el manteniment de la
seguritat, com per a servir de força de
repressió més efectiva front a ele-
ments rebels al poder (com els llibe-
rals o els carlistes).
Front a estos plans governamentals, la pròpia Diputació
de Valéncia, avalada per diverses associacions de propie-
taris, demanà5 que es continuara en una gestió provincial
de la seguritat, en hòmens d’extracció local i, per tant,
coneixedors del seu territori i inserts en ell.
La desaparició dels Minyons valenciansLa realitat és
que el final dels Minyons vingué en 1868, lligat a la revo-
lució que va derrocar a Isabel II. El nou govern provisional
dels generals Serrano i Prim va abolir totes les policies
“regionals”, que contaven en una tradició autònoma als
(...continua a la pagina següent)

Renou

Sanchis Guarner: “El pueblo, la nación es incluso anterior a los individuos que
la componen, ya que ella los ha parido”. No es pertinente preguntarse cómo surgió y
se desarrolló una determinada cultura sin individuos que la forjaran: al nacionalismo
sólo le interesa congelar y paralizar esa evolución cultural en un momento arbitrario,
que les permita establecer un culto irracional en torno a ella.
38 OPINIO Renou

ELS MINYONS: LA POLICIA VALENCIANA (...de la pag. anterior)

interessos polítics del govern de Madrit que no convenia
als responsables de la revolució.
I en 1876, restaurada la monarquia en Alfons XII (IV de
Valéncia), només alguns cossos policials regionals se
reinstauraren també, donat que el cost econòmic del seu
manteniment recaïa en les diputacions provincials i els
ajuntaments, i les seues finances no eren precisament
boyants.
A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de
Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, ya
en la Segona República, a una unificada Ertzaña), i les
Escuadras de Cataluña (reinstaurades únicament en
Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i
Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment). La
Policia de Navarra reapareixeria en 1928.
Décades després, el règim del general
Franco, finalisada la Guerra Civil en 1939, va
abolir-les totes6, excepte les d’Àlava i Navarra
(per haver recolzat el seu alzamiento) que
continuaren existint. Si be, els Mossos
d’Esquadra es restauraren en els anys 50
del sigle XX per la Diputació de Barcelona,
de forma pràcticament simbòlica.
Esta situació continuà fins a l’arribada de
la democràcia: en el dret, reconegut en la
Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que
les autonomies tinguen els seus pro-
pis cossos policials en plenes fun-
Placa-Insígnia actual de la Policia de la
cions, i que donarà lloc a la situació Comunitat Valenciana
actual, per tots coneguda.
Els Minyons, presents en la cultu-
ra popular
Recapitulem. Els nostres Minyons, hui totalment obli-
dats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valen-
cians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar
fondo en l’univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles
XVIII i XIX.
Per eixemple, en una data relativament recent com
7
1891, se donà una curiosa anècdota . Agapito Vallmitjana,
l’escultor encarregat de fer el monument a Jaume I que hui
es troba en el Parterre de la Ciutat de Valéncia, va triar
com a model per al cavall de l’escultura un extraordinari
eixemplar que perteneixia a un tal Rafael Martí, que es
dedicava al transport de mercaderies en Marjalenes (antic
poblat de l’Horta de Valéncia, hui barri d’esta mateixa ciu-
tat) i que usava l’animal per al seu treball.(Foto Estàtua de
Jaume I. Ciutat de Valéncia )
Se donava la circumstància que Rafael Martí havia
segut minyó fins a la desaparició del cos, i conservava com
a entranyable recort el vistós barret de l’uniforme, que
solia usar com a vedriola per a guardar els diners.
Acabat el mole del monument en fanc, quan el bronze
fos escomençava a caure dins, Rafael Martí va decidir tirar
dins el seu barret de minyó per a que, en l’interior de l’es-
cultura que reproduïa al seu estimat cavall, permaneix-
quera una part de sí mateix. Lo que l’antic minyó va obli-
dar és que dins del barret guardava un billet de mil pesse-
tes... que quedà dins del monument, i encara seguirà hui,
si no va ser destruït pel calor del metal fos...
Valga esta divertida anècdota com a colofó
de la present reflexió històrica, per a que per-
sones més enteses en el tema la desenrollen,
i especialment per a que els responsables de
la posada en marcha d’eixa nova policia
autonòmica valenciana tinguen en conside-
ració la nostra tradició “policial”: la dels
Minyons. Perque si de res ha de servir l’histò-
ria, és precisament com a font d’inspiració i
ensenyança per a que les nostres decisions futu-
res siguen encertades. Òscar Rueda i Pitarque,
maig de 2010
_________
1 Una bona referència a este respecte
la dona Eugenio Císcar Pallarés en Vida
diaria y mentalidades en el campo valenciano. Ed. Del Sénia al
Segura, 2002.
2 Gran Enciclopedia de la Comunitat Valenciana
3 Gran Enciclopedia de la Comunitat Valenciana
4 Totes les referències històriques dels Minyons d’est apartat
les he preses de Juzgados militares de España y sus Indias. Félix
Colón de Larriátegui, 1817.
5 Policía política y control del territorio en España (1822-
1845): De la Superintendencia General de Policía a la Guardia
Civil. Marta Lorente / Fernando Martínez, 2005
6 Las policías autonómicas y el modelo policial español. Miguel
José Izu Belloso, 1991.
7 La conta excelentment Mª Francisca Olmedo de Cerdá en el
seu llibre Callejeando por Valencia. Carena Editors, 2003.

Renou

“En la revista catalana L’Avenç del 31 de març de 1891, els famosos Pompeu
Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó digueren que una
mateixa ortografia per al català, el valencià i el mallorquí es “impossible perque es
contra natura”. Clar que aço ultim ho han ofegat en el maremagnum dels anys”
Xavier Casp, 1998 (Prolec del llibre “Biografia de Lluïs Fullana i Mira)
 Renou OPINIO 39

EN CAIDA LIBRE Wenley Palacios Carreras

E
spaña ha perdido la soberanía económica. Las
naciones que nos mandan, porque les debe-
mos dinero, han exigido a Zapatero una refor-
ma laboral que durante años se ha negado a hacer.
El Vicepresidente Cuarto del Gobierno, así llaman a
Manuel Chaves el de UGT, en alianza con CCOO, se
lo impedía. Estos Sindicatos, esquiroles pagados por
el Gobierno, tienen tanta fuerza que toda la política
de ZP ha estado, durante seis años, supeditada a
ellos, para que no le montaran una huelga general.
A cambio de su silencio les han regalado dinero a
mansalva. No es extraño ver a Chaves y a Toxo,
mano a mano, comer en el Hotel Villamagna de
Madrid, mientras hay cinco millo-
nes de parados, de los cuales dos
millones ya no cobran paro, y
muchos pensionistas han de
comer de caridad en los comedo-
res de las Órdenes Religiosas o de
Cáritas. De la inacción ante lo que
pasa han sido tan culpables los
Sindicatos como el Gobierno. Ha
habido una conversación privada
entre Zapatero y Chaves, el jueves
anterior a la Reforma Laboral, para
llegar a un pasteleo. La Reforma
no tocará los puntos que sirven de ¡Quina parella! (Redaccio)
fuente de ingresos a los
Sindicatos, ni los que puedan restarles poder. Sólo
reformará en apariencia, sin llegar a fondo en los
temas importantes, a cambio la huelga sindical se
aleja, será para el otoño, para que coincida con
otros movimientos europeos y así disimular.
Los Sindicatos no representan a nadie, como se
vio en la huelga de funcionarios, que fue un fracaso
a nivel nacional. Los empresarios están presididos
por quien no sabe manejar sus empresas y las lleva
a la ruina. No se podía esperar otra cosa sino el fra-
caso de tanta reunión entre aquellos, éstos y el
Gobierno. Ahora no hay más remedio que remangar-
se, hacer una reforma laboral por Decreto-Ley,
inconstitucional, como ya sentenció el T.C. al
Decretazo de Aznar por que este tema debe trami-
tarse por medio de una ley con su trámite parla-
mentario. El “decretazo nulo” de Zapatero, se pudo
presentar a Europa el día 17, para que le examinen.
Luego como Proposición de Ley irá al Parlamento
para que los grupos políticos lo puedan devolver al
Gobierno o modificarlo incluso totalmente. Nadie
sabe en qué quedará. Dicen que entró en vigor el
mismo día 17, tras su publicación en el BOE, pero
es nulo y la Ley podría dejarlo en nada o cambiarlo
de arriba abajo. Las trazas no son buenas. Duran i
Lleida ha dicho que es un “churro” y todos están de
acuerdo en que no creará empleo. El PP, si ve que
no lo crea no lo apoyará. Estamos
acostumbrados a las imposiciones
de Zapatero, como la noche que se
sacó el Estatut de la manga, olvi-
dándose de la Constitución. Él con-
fía en algo parecido, pero la baraka
le abandonó hace tiempo. Ya nadie
le cree, ni le respeta, y así se lo
dicen los mandatarios europeos a
Rajoy, a quien le preguntan cuándo
habrá elecciones. No obstante, CIU
lo apoyará, pues si cae el Gobierno
y hay elecciones no le convienen
que se celebren antes de las cata-
lanas, que según las encuestas van
a ganar. Estos independentistas nunca miran por el
bien de todos, sólo por su partido sanguinario, acos-
tumbrado a sangrar el dinero de todos los españo-
les.
Ante este panorama y el anuncio de la subi-
da de los Impuestos, nada menos que un 25% de
las rentas del capital y hasta un 50% en las cuotas
más altas del IRPF, los inversores extranjeros y los
españoles que tienen capital en España, se lo están
llevando. A alguno que lo tenía en negro lo han pilla-
do en el Aeropuerto del Prat con sus billetes. En la
Aduana de Andorra antes no miraban a los que iban,
(continua en pag. següent...)

Renou

Gregori Mayans i Ciscar, intelectual de talla europea, cap de l´Ilustracio "Los

dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catala-
na ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la
mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más
suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión".
40 OPINIO
EN CAIDA LIBRE (...de la pag. anterior)
sólo a la vuelta por si se habían pasado en las com-
pras. Ahora, al revés, a los que van les cachean y
registran los coches como si buscaran drogas.
Zapatero no quiere renunciar a sus ideas
socialistas, y entre ellas, a las que pregonaba Lord
Keynes. Pero este economista pasó a la historia,
está superado y reflotar una nación no se hace con
sus recetas, sino con las que aplicó
la escuela de Chicago, que al fin y
al cabo no era más que la Escuela
de Salamanca, aquélla que en el
Siglo XVI crearon nuestros grandes
pensadores y hoy, con lenguaje más
moderno, es la que inspira a los
grandes economistas, muchos
Premios Nóbel de Economía, que
rinden tributo a Francisco de
Vitoria, Martín de Azpilicueta,
Domingo de Soto, Diego
Covarrubias y otros muchos.
Se ha demostrado hasta la
saciedad que el aumento de los
impuestos lo que produce es más
paro, huida de capitales y menos
El president esta cavilos.
recaudación, porque la gente des-
(Redaccio)
animada con tan altos impuestos
no trabaja y cierra empresas. A la
vista de que el Estado se lleva la mayoría de lo que
ganas y de lo que tienes, deciden dar carpetazo,
esconder su dinero y esperar nuevos tiempos. Sin
embargo, como demostró Aznar, al que tanto odian,
cuando se bajan los impuestos la recaudación sube
y se crean puestos de trabajo. No solamente lo vivi-
Renou
Renou
mos hace unos años, también lo ha puesto en prác-
tica Esperanza Aguirre en Madrid y ha subido la
recaudación.
Zapatero no sabe que las leyes económicas no
dependen de ideologías. La economía funciona, en
virtud de unas leyes propias y al que las acata le va
bien, y al que no, se estrella. No se trata de acomo-
dar la economía a las ideas políticas de
cada uno y a los ideales en que uno
cree. No, la economía es independiente,
tiene unas leyes fijas, como las físicas,
como las que rigen el firmamento y las
estrellas, y el que no quiera entender
que las leyes económicas hay que res-
petarlas, sea liberal, sea socialista, sea
lo que sea, se estrellará. Son leyes
implacables como dice Juan Velarde
Fuertes. “Desconocerlas sólo nos lleva a
caer en el vacío, a veces desde lo alto de
una torre”, escribí en un artículo publi-
cado el 1 de julio de 2008. Así ha sido.
Estamos en caída libre. Zapatero y sus
Sindicatos son incapaces de remediarlo.
Pero los independentistas de CIU por
egoísmo lo van a mantener unos meses
más. Desaparecieron los caciques que
compraban, en el siglo XIX y a principios
del XX, el voto por un duro, pero el duro salía del bol-
sillo del cacique. Ahora Zapatero compra volunta-
des, votos en las Cortes, pero lo paga, no de su bol-
sillo, sino del dinero del Presupuesto que es todos
los españoles. Nos mete la mano en nuestro bolsi-
llo.
 Renou COLABORACIO 41

AQUELLS CASSINOS D’AHIR Manuel Casaña Taroncher

P
er arribar de la taberna al pub tenia el poble que
passar ans per haver tengut tasca o hostal,
cafeteria o snack, círcul i cassino. Es dir, que de
la tasca al pub pot ser que hi haja un llarc canvi, pero
els mosquits en l’un i l’atre són sino els mateixos molt
pareguts, clar que l’ambient eixe sí que no és igual.
Des d’aquella taberna vinària que ya tenien els
romans a prop de qualsevol via, passant per l’hostal
que cuidava del cavaller i del cavall, anà el poble cre-
ant establiments diversos en nom i funcions on solien
servir un got de vi o d’absenta, un café, una tila, una
orchata o una llet merengà. O si
aquélla se trobava prop del moll
del tren podien pegar un mòs
abans de pujar-se’n ad ell.
Yo recorde el cassino més gran
del meu poble (Moncada). Aquell
que fon: primer, Republicà; des-
prés, del Moviment i més tart,
Musical, que és com canvià de
nom per a tindre a tots contents i
poder viure en pau i democràcia, i
de pas, conviure els socis ben
units per l’amor a la música local.
Eixe cassino que els dic, sobretot
els dissabtes de vesprada i
dumenges per tot lo dia, vivia en
una constant nuvolositat. El 90%
del públic fumava i els atres mas-
tegaven i se tragaven els fums d’a-
quells que fumaven un cigarret o
una rabasseta que, com un tió del Cassino Antic de Castello.Anys quaranta.
foc, unes voltes feya llum i atres El Guarda Urba, baix del parasol, testimoni
fum. Tants fumerals hi havia –més l’inexistencia de semafors i del pobre trafic al preguntar-li-ho, un dia, em va
de vehiculs en la Porta del Sol.
els de’n marcha que els apagats-
que si entraves difícil te resultava
trobar al pare o al yayo jugant a la brisca, al tute o al
subastat. Quan els guipaves, al costat tenien un pla-
teret -en unes armeles o uns cacaus- que, després de
quedar-se buit, els servia de cendrer, encara que no
tots deixaven la cigarreta que descansara en el plat.
La tenien pegada als llavis i quan notaven que ya s’a-
cabava, sentint la cremor, ans de tirar-la al plateret ne
traïen una atra i l’encenien en la punta que fallia,
corrent. Dien que d’esta forma s’estalviaven un misto
o la molestia de traure’s la mistera –aquella de rode-
ta, pedra i corda- que feya parar el joc per moments.
Atres, en ell tenien la taceta de café de la que bevien
quan hi havia líquit i, quan no, se la posaven en la
boca, instintivament, o per a que el seu nas encara
olorara el solage. Hores i hores se passaven sentats
no havent fer casi res de dispendi. I mentrimentres,
passant les hores sense presses, se parlava de músi-
ca, de política i dels lladres i roders que lo mateix ana-
ven medrant en el govern que robant pels horts,
barrancs i carrers. I, a sovint, se contaven, a bondó,
succeïts i gracietes, perque l’época de posguerra,
pobra pels badalls i la fam, era
més rica en crítiques que l’actual.
Clar que tot hi ha que dir-ho, dins
d’aquell antic soroll encara se
podia escoltar al veí en més niti-
dea que hui si entres en qualse-
vol bar o pub a on sempre està la
TV en la veu molt alta o forta la
música ambiental. I per lo conse-
güent, si ésta va a tota virolla ya
és impossible embastar una con-
versació si, damunt com yo u ya
està massa sort.
M’agradaria anar al cassino i
sentar-me, sense que pel cap
m’espentaren les corruixes. Com
els hòmens feyen ahir. Com yo veïa
a mon yayo Vicent en faixa i brusa
negra i gorra posà, fera fret o calor,
estaguera de festa o anara al
camp. I yo pensava de menut que
de el capell li donaria en l’estiu calor. I
dir: “El cap sempre el tens que tin-
dre calent. Cal cobrir-lo. Ell és el
motoret del pensament. Eixe que li dona llibertat i sol-
tura a la llengua. El que te fa que t’entenga la gent.”
I yo li vaig dir: “Me pareix molt be, pero ¿per
qué també se’l tapa de nit en un barret?”
I em contestà: “Puix per lo mateix i pels mos-
quits. Per a que no te piquen, i per a que entengues
els somis i dorgues a plaer, sino dormir seria només
perdre el temps. I la vida tens que aprofitar-la mentres
la tingues, tant si dorms com si estàs despert.”

Renou

Hay que invitar a los catalanes a que vuelvan al camino de los documentos, más
interesante que la falsificación. (Miguel Angel Hidalgo. 1997)
42 MARIVI, POESIA
l dia següent de la mort de Marivi, el secretari de C.V. escrigué les lletres que a continuacio s’exposen, en
A nom de la Junta Directiva, publicades en la pagina web de C.V., que volen testimoniar el condol que va supon-
dre l’inesperada mort d’una de les mes volgudes i distinguides socies de nostra entitat.
HA MORT UNA AMIGA
L
’Associacio Cultural Cardona Vives de Castello està
estos dies nadant entre les aigües de la desolacio i l’an-
goixa.
La mort de Marivi ha creat un buit
difícil de superar. Marivi era persona
culta, inteligent, amable, colaborado-
ra…i una gran valencianista. En ella,
la C.V tenia sempre l’arrim de lo que
puguerem necessitar.
Socia de Cardona Vives, recor-
dem la seua colaboracio en els cur-
sos de Cultura Valenciana que anual-
ment venim desenrollant en Castello.
La seua gratíssima companyia en la
visita a l’Ajuntament de Valencia. En
ella visitarem el Palau de les Corts
Valencianes.
La recordarem sempre entrant de
forma majestuosa en el Teatre
Marivi. Fadrina C.V. Lletres Valencianes, 2008
Principal de Valencia, formant part de
la comitiva de Lo Rat Penat en les
commemoracions anuals dels Jocs Florals, en el temps en
que formava part de la directiva de dita associacio.
La tindrem present en els actes i sopars del valencianis-
Renou BIOGRAFIA DE MARIVI FERRANDIS I OLMOS
aixque el 21 de juliol de 1959 en Massanassa i faltà en la
N seua localitat natal, el 5 d’abril de 2010.
La seua curta vida contrasta en una ampla activitat realacional
i professional. Esta ultima feceta començà en diplomar-se com a
professora d’Educacio General Basica en l’especialitat de “Ciencies
Humanes” en 1979, i continuà, posteriorment, en l´obtencio de la
llicenciatura en “Geografia i Historia” per l’Universitat de Valencia
en 1987, un periodo que ya compatibilisaria en el seu treball com
a docent, primer en el colege “Santa Ana” d’Albal, per a seguir en
el colege “Cervantes” de Paiporta, despres en el colege “Nuestra
Señora de la Cinta” de Valencia i definitivament en el colege “Sant
Josep” de la seua volguda Massanassa, a on encara es recordada
la seua labor docent. Mes la seua capacitat intelectual i de treball,
i la seua preocupacio pels temes culturals valencians la dugueren
a realisar importants labors d’investigacio i publicacio d’obres, aixi-
na com a participar en diferents proyectes socioculturals i inclus
politics.
Deixà l’escola i el magisteri per a ocupar carrecs de confiança
politica, sent assessora de la Presidencia de les Corts Valencianes
(Unio Valenciana) fins a que definitivament va opositar a
l’Ajuntament del Cap i Casal lloc a on ocupà una plaça de traduc-
tora.
La seua vida professional ha anat acompanyada per un com-
promis en la llengua i cultura valencianes que la portaren a titular-
se com a professora de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat
(1982) i a obtindre el Diploma de Mestra de Valencià en 1986.
Renou
Redaccio de Renou
Fernando Masip Loras
me, on en tantes ocasions mos trobavem i sempre erem ben
atesos per la seua innata simpatia.
Encara no sabem cóm podra continuar la seccio de LA
POESIA en nostra revista RENOU, on
en una demostracio de la seua cul-
tura i sensibilitat, anava traent tro-
cets d’antics poemes del classics
valencians, trnscribint-los al valencià
actual, adornant-los en la seua per-
sonal pinzelladeta per a una mes
facil comprensio i divulgacio.
Recordem l’ilusio que li va produir
la justa nominacio que li concedirem
la Cardona Vives en els Premis
Fadrins 2008 per les Lletres
Valencianes.
Volem expressar el nostre condol
a la familia i verdaders amics que
sabem tenia en cantitat.
Marivi, ara no estas entre mosa-
tros pero te portarem sempre en el
recort i en el cor.
Castello de la Plana, 7 d’abril de 2010.
Fernando Masip Loras, secretari de Cardona Vives
Eixe compromis al qual es fa referencia l’eixercita fonamentalment
en Lo Rat Penat, entitat de la que fon, vicesecretaria, posterior-
ment vicepresidenta, Regina dels CX Jocs Florals de la Ciutat i
Regne de Valencia, directora dels Cursos de Llengua i Cultura
Valencianes i membre de la seua seccio de Filologia, periodo en
que eixerci una ampla labor d’assessorament a diferents organis-
mes oficials: ajuntaments, Junta Central Fallera, Palau de la
Musica de Valencia..., a mes de ser jurat en diferents convocato-
ries lliteraries i d’investigacio, compartir responsabilitat en el pro-
grama de radio “La nostra veu”, ser membre de l’equip de redac-
cio de la revista Lo Rat... i mantenedora i presentadora d’impor-
tants actes culturals.
La seua capacitat per a la comunicacio i tansmissio de sabers
queda patent en diverses conferencies que pronuncià, o en les
obres que escrivi: “La Decadencia valenciana. Historia i llengua”,
Lo Rat Penat, Valencia 1993, coleccio “Al Vent” i “Els Jocs Florals
de la Ciutat i Regne de Valencia”, Lo Rat Penat, Valencia 1997.
Com a coautora destaquen: “Lliggam” col. “Didactica”, Lo Rat
Penat, Valencia 1981. “Joventuts ratpenatistes. Aportacions”, Lo
Rat Penat, Valencia 1986 “Francesc de Vinatea”, Ajuntament de
Valencia, Valencia 1993; “La ceramica de Paterna durant la baixa
Edat Mija” col. “Al Vent”, Lo Rat Penat, Valencia 1993; Guio i
direccio del video 9 d’octubre. Dia nacional valencià Ajuntament de
Valencia, 1993; “El Palau de la Generalitat”, col. “Al Vent”, Lo Rat
Penat, Valencia 1994; “IV Corona poetica a la Mare de Deu dels
(continua en pag. següent...)
 Renou
ls pocs dies de la mort de Marivi, Juli Moreno, gran amic i companyer de l’entranyable Marivi, li va escriure
A una carta, ya publicada en Rogle d’abril, que publiquem ara en Renou.
CARTA A UNA AMIGA
Hola Marivi:
E
sta carta que t’escric no nececessita del correu ordina-
ri, perque tal i com van prenint forma les lletres i aflo-
ren en elles els sentiments se que van arribant a tu, ad
eixe lloc gojos en el que sense dubte estas i que de totes
totes te mereixes.
La nostra amistat, la nostra llarga convivencia, els tants i
tants moments compartits, des de lo per-
sonal, des de la nostra militancia en el
valencianisme, nomes son nostres i que-
den en el present de la memoria de qui
encara queda aci per a seguir donant tes-
timonti de tot lo que fores capaç de pro-
pondre’t i sobre tot de conseguir.
Nomes vullc parlar d’eixa vida plena de
la qual, fins als ultims mesos de la teua
existencia, fees gala; i es que podies estar
complaguda puix per alla per a on anaves
nomes que tenies que amics, i no ben
pocs, nomes els que no han sabut valorar-
te ni apreciar la teua sempre permanent
predisposicio a l’hospitalitat, a l’ajuda, al
consell o a ser una compliç en els seus
sentiments, nomes ells possiblement
puguen ser capaços de no reconeixer tot lo
que valies com a persona, tot el teu huma-
Marivi. XV Jocs Florals.
nisme, tota la teua sapiencia.
Oli de Milagros Ferrer
Els que hem estat junt a tu, els que
hem begut del teu saber, els que nos enor-
gullim d’haver-te dit mestra, nos ompli de tristor no poder
gojar de la teua presencia, del teu -casi constant- optimisme,
de la teua enlluernadora personalitat, de les teues observa-
cions, dels teus consells, de la teua fidelitat. Molts sabem de
les teus renuncies a una vida mes comoda, i segur que mes
plaentera, en haver volgut ser conseqüent en les teues idees
i no admetre claudicacions remunerades; i sabem que la
teua dedicacio ha segut sempre orientada cap ad eixes idees
que feyen mes valencianes la nostra historia, la nostra llen-
BIOGRAFIA DE MARIVI FERRANDIS I OLMOS
(de la pagina anterior...)
Desamparats”, Lo Rat Penat, Valencia 1995; “9 d’octubre. Dia
nacional valencià”, col. “Quaderns de divulgacio” nº 2, Lo Rat
Penat, Valencia 1994; “Lo Rat Penat” serie Minor, Consell Valencià
de Cultura, Generalitat Valenciana, Valencia 1996, i en l’obra con-
junta “Historia de Lo Rat Penat”, Lo Rat Penat, Valencia 2000.
Colaborà en la redaccio del Diccionari Valencià-Castella, Castella-
Valencià de la RACV, ed. Del Senia al Segura, Valencia 1992.
En l’apartat de premis, honors i reconeiximents estava en pos-
sessio de la Medalla commemorativa del Primer Centenari dels
Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valencia (1983); Premi “Excm.
Ajuntament de Valencia” dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de
Valencia, 1993; Premi “Pere Compte” dels Jocs Florals de la Ciutat
MARIVI, POESIA 43
Redaccio de Renou
Juli Moreno Moreno
gua i la nostra cultura, eixes que, compartides i transmeses,
son testimoni de tants proyectes i de tantes realitats com
han generat.
Has sabut ser mare, has sabut ser esposa, has sabut ser
filla i germana, has sabut estar sempre ahi per als mes teus,
per als amics, per als coneguts, per a qui ha recorregut a
demanar-te un favor, una ajuda, un consell… i no se si tots
hem estat ahi, o hem sabut estar, quan tu
mes nos has necessitat. Confiem en que el
teu traspas nomes haja segut una cosa
teua, de la teua malaltia i nomes en eixe
cas assumirem en respecte la teua deci-
sio.
En tu hem perdut a l’amiga, alguns a la
confident, tots a un espirit dolç alhora que
batallador i cobejador que hem de prendre
com eixemple els qui quedem, i per tu, per
la teua memoria estem obligats a haver de
fer un poquet mes en sentir-nos en el
deure de distribuir-nos tantes coses com
tu feyes. A tots nos complaura poder fer un
poquet mes de labor en eixe proyecte que
nos hem propost de fer mes lliure al nos-
tre poble, Valencia; de fer-lo mes cons-
cient de les seus capacitats i possibilitats,
de contribuir en un proyecte que eleve la
seua autoestima a base del coneiximent
de l’Historia propia, eixa de la qual tu has
segut mestra i que tan compromesament
ensenyaves.
Hui nomes nos queda l’esperança, als qui t’hem volgut,
de que no hi haja patiment al teu entorn, i que alla a on te
trobes, segur que en eixe Cel i Gloria promesos, fruixques de
la pau i del descans, lliure de qualsevol sofriment, i que nos
permetes, en un poc d’egoisme tal volta, recorrer a tu per a
que nos seguixques contemplant des de l’amistat i nos aju-
des a seguir en un cami que fa molt començarem junts.
Marivi, te volem.
Renou
i Regne de Valencia, 1985, accessit en els XXII Jocs Florals de la
Vila de Paterna; Premi “Excm. Ajuntament de Valencia” en els Jocs
Florals de la Ciutat i Regne de Valencia, 1986; Premi “Enric Marzal”
en els Jocs Florals, 1991; Premi d’Honor del Grup de Dones
Valencianes; Medalla commemorativa del Primer Centenari de Lo
Rat Penat; Medalla d’Argent de Lo Rat Penat; Insignia d’Or de
l’Ajuntament de Massanassa (1995) i el Premi “Josep Mª Guinot”
a les lletres valencianes, en la XI edicio dels Premis Fadri Cardona-
Vives, Castelló 2008.
La seua amistat i cordialitat o la seua entrega professional son
algunes de les moltes virtuts que conformaven la seua personali-
tat, d’entre les quals tambe es necessari destacar el seu compro-
mis i fidelitat a la Patria Valenciana.
Juli Moreno Moreno
44 MISCELANEA Renou

REMEIS CASOLANS. Remeis de m’agüela Carmen Luís Ordiñaga

1.- Aigua oxigenada casolana
Si ha patit una ferida o s´ha fet un tall i no
te a la ma aigua oxigenada, pot mesclar a
parts iguals, aigua, llima i sal i aplicar-lo
sobre la ferida.
2.- Per als granets en la cara
Si t´ha eixit un gra en la cara, pots rallar
una carlota (safanoria), mesclar-la en farina i embolicar-la en
una gasa i aplicar-la durant 15 minuts en la zona afectada,
despres notarém com eixa zona es desinflama.
3.- Tonic per a la vigorositat sexual
Ingredients
- 35 grams de raïl de regalicia
- 2 cullerades de llavor de fenoll
- ½ litro d´aigua
Preparacio
Bollir en l´aigua les 2 cullerades de llavor de fenoll i la raïl de
regalicia ya tallada en trosos menuts. Tapar-lo i tindre´l a foc
lent durant uns 20 minuts. Despres, es retira del foc, es cola
I es vertix el liquit dins d´un pot i tapat. Es pot endolçar ab
mel, sucre o sacarina.
Us
Es prenen 3 cullerades a l´alçar-se i tres al gitar-se.
4.- Tonic astringent per a la pell grasa del cutis
Ingredients
- 5 gotes de suc d´all
- 1 cullarada de suc de llima
- 5 cullerades d´aigua destilada
Preparacio i us
Es mesclen els ingredients i es banyen ab un troç de cotom-
pel, aplicant-lo pel cutis de forma circular.
5.- Ungüent per als prunyons
Mesclar el suc d´una ceba en mija cullereta de lanolina.
Friccionar la zona afectada dos voltes al dia.

Renou

CONTE INFANTIL. Canço de chiquets Xavier Gimeno

CANÇO DE CHIQUETS

U
na vegà n´hi havia un chiquet
que tenia una flauteta i una
gosseta. Va i li cau la flauteta i
l´agarra la gosseta. I li diu el chiquet,
gosseta torna´m la flauteta. Diu, si no
me dones pa, no te donaré la flaute-
ta. El chiquet se´n va a sa mare i li
diu, mare dona´m pa. Si no me
dones llet no te donaré pa, el chiquet
se´n va a la vaca i li diu, vaca dona´m
llet. Si no me dones fenaços no te
donaré llet. El chiquet se´n va al
marge i li diu, marge dona´m fena-
ços. Si no me dones una rella no te
donaré fenaços. El chiquet se´n va al
Ferrer i li diu, ferrer dona´m una rella.
Si no me dones cansalà no te donaré
una rella. El chiquet se´n va al bacó i
li diu, bacó dona´m cansalà.
I el bacó me donà cansalà, yo can-
salà al ferrer i el ferrer rella a mi, yo
rella al marge i el marge, fenaços a
mi, yo fenaços a la vaca i la vaca llet
a mi, yo llet a ma mare i ma mare pa
a mi, yo pa a la gosseta i la gosseta
em tornà la flauteta.
La lluneta chicoteta
em tallà una camiseta
me la talla i me la cus
per al dia del Jesus.
El Jesus pintà monetes
per al dia les mongetes,
les mongetes fan pa i oli
per al dia de Sant Antoni.
Sant Antoni va pel mon
a buscar a Sant Ramon.
Sant Ramon va per l´horta
a buscar a Mossen Morta.
Calderonet, calderonet,
no vages al Ravalet
que està la mare priora,
ventant-se en un palmitet.
* Conte i canço populars de Vilarreal, arre-
plegades en sa memoria per Mª Carmen
Cervera Notari, contat i cantat per sa mare
“Carmen, la cavallera”, a principis del segle XX.

Renou

REFRANS Carlos Ros

No queda ben confessat, qui no torna
lo furtat.
No deixes les sendes vèlles, per anar
per les novèlles.
No plou pera qui anar vol.
No vull, no vull, pero no le pert lull.
Ningù es home, fens home.
No sies may lo primer, en dir coses
del tercer.
No dies may ton secrèt, à ningù, y seràs discrèt.
No mostres als fills amor, perque not causen dolor.
Not cases ab la jove, si eres vell, quet pesarà, si no
prèns mon concell.
Ningù dòna, que no vulla se li agraixca.
No deixes per ton rencor, de saludar al matjor.
No cofie el secular, viure del peu del altar.
 Renou PINTURA VALENCIANA/PASSATEMPS 45
PINTURA VALENCIANA RAMÓN STOLZ VICIANO (Valencia 1903-1958)

“El milagro de Calanda”
de Stolz Viciano
Mercantil, Teatre Principal (vestibul),Escoles Pies. Hi han obres seues en Pamplona (capella dels Martirs) i Madrit (Consell Superior
d’Investigacions Cientifiques). En Castello, hi ha un precios dibuix de Stolz Viciano en el replanell de l’artistica escala de fusta per a
on se puja a la biblioteca del Cassino Antic.
Renou PASSATEMPS
HORISONTALS
1. A on viuen les abelles. Noucents
romans.
2. Caixo de fusta a on es posa menjar per
als animals. Dos carabasses en l’es-
cola.
3. Al reves, sense mescla. Ser viu que
necessita aire per a subsistir.
4. Extremitat de l’au necessaria per a
volar. La vocal de la ferradura. Lo que
duen els militar quan desfilen.
5. Nitrogen. Que es molt consistenta.
Consonant.
6. Estimular a les besties per a que cami-
nen. Rates sense vocals.
7. Que es cosa de dos. Quan ocorre algun
acontenyiment.
8. Oxigen. Gas noble que s’utlisa per a fer
llum. Cero. Sigles de les Nacions
Unides.
9. En Castello li-ho diuen a l’entrepa. Que
esta descansant.
Lo que res pirem . Pare el caball.
Campeo.
D
e fondissimes raïls castellonenques. El fundador de la saga fon Tomás Viciano
Moltó, music i talliste que tingué quatre fills. U d’ells, José, mos deixà l’esta-
tua mes volguda de Castello, la del Rei Jaume I, costejada pel patrici caste-
llonenc Joan Batiste Cardona Vives. Ramón era nebot del famos escultor i fill de la
seua germana i, encara que vixqué en Valencia, on té dedicat un carrer, molt a sovint
venia a Castello on freqüentava l’amistat en els Castell, Porcar, Adsuara i tants mes.
Llogicament deprengué de s’agüelo i de son pare, Stolz Seguí, prestgios pintor. A la
mort de son pare, 1924, s’en va a Madrit i ingressa en la Real Academia de Belles
Arts, Sant Fernando on despres seria catedratic.
Destacà sobre tot com fresquiste pero tambe era un gran retratiste, muraliste i
dibuixant.
Restaurà pintures en la Mare de Deu dels Desamparats i les de Goya en El Pilar
de Zaragoza. En Valencia té obres en la Sala dels Furs de l’Ajuntament, Ateneu
Ferrando
ENCREUAT
VERTICALS
1. La que agrana.
José Luís Cortés Lloréns
2. Caixo per a guardar recorts i coses antigues.
Al reves, el principi d’un material radioactiu.
Lo debil de les vocals.
3. Accio necessaria per a formar part d’un
poble.
4. Una ele sense principi. Unio Europea. Segon
vocal. Punt cardinal.
5. Persona que treballa el camp.
6. Nom de lletra. En este moment. Que existix.
7. Escas en la seua especie. Moltes dones
majors se ho fan al monyo.
8. Teatre musical acompanyat per una orques-
ta. La redona.
9. Element metalic de color gris que s’usa en
radioterapia. Estats Units d’America.
Patriarca biblic dels israelites. Part de la cara
entre la front i la boca.

Renou PASSATEMPS ENREDRALLENGÜES/ACROSTIC

ENREDRALLENGÜES ACROSTIC

Ordena les lletres d’estes paraules Utilisant la primera lletra corresponent a la definicio
per a trobar toponims de pobles donada, se podra llegir el nom d’un valencià que en
del Regne de Valenciá. 1472 editá el Liber Elegantiarum, diccionari del llati
a Llengua Valenciana.

BOSERCASAL _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ DEFINICIONS
1. Reunio de persones per tractar de diversos
SETALLOC ________
assunts.
MISACIBENS _ _ _ _ _ _ _ _ _ 2. Accio i efecte d’obrir.
3. Que negue l’existencia de Deu.
NOMADAC _______ 4. Part alta coberta de la plaça de bous.
5. A on vivien Adan i Eva.
PROGOS ______ 6. Descans religios dels judeus.
7. El que acompanya a la dolçaina.
LLATERARSE _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
8. Ficar boles en la cornamenta del bou.
9. Femella del bou.
10. Passar de fora a dins.
46 GASTRONOMIA VALENCIANA Renou

LA CUINA VALENCIANA Pilar Sanz LA BODEGA José Luís Cortés

CARAGOLS EN SALSA (CARAGOLÀ) VINS DE LA TERRA

NETEJA :
*Ficar els caragols dins d’una malla
sense amontonar i deixar-los damunt
d’una fritera (bandeja). Espolsar en fari-
na.
*Deixar-los 2 ó 3 dies i despres netejar
en aigua templadeta i algo salada.
*Rentar en 4 ó 5 aigües i deixar en reci-
pient sense amontonar, en poqueta
aigua ficant damunt una tapadora. Quan catem diferents vins
*Ficar al sol unes 2 hores. Rebujar els que no estiguen em condicions (no desentranyen el seu orige varietal,
ix la molla). identificant-lo per els seus aromes,
*Calfar en caçola ampleta a poc de foc i poca aigua. Aixina “s’enganyen”. els taninos, l’estructura, l’alcohol
Quan ix algo de bromera en els caragols, donar 5 minuts de foc fort. Aixina etc. Memorisem la nota citrica de la
moren en la molla fora. riesling, les aromes de rosa de la
SALSA: *Picar en un morter uns dents d’all, jolivert i armeles, pinyons o ave- moscatell, els odors vegetals de la
llanes segons el gust de cada u. cabernet sauvignon, pero no hi ha
*Afegir i picar en el mateix morter 2 llesquetes de pa fregit o rosquilletes. que oblidar que la mateixa varietat
*Afegir i picar unes boletes de pebre negra i algo de pebre roig. done vins diferents segon el terreno
COCCIO:*Ficar en una caçola una seba rallada. *Afegir tomata triturada en i el clima a on se cultiva.
oli calent i fregir. *Als 8 minuts, afegir la salsa del morter i se meneja tot. Catar un vi no es faena facil,
*Afegir trocets de choriç, retalls de pernil i un morter d’aigua. *Afegir els es cosa d’experts per lo que a l’hora
caragols. L’aigua deu cobrir-los. de elegir-ne un, es millor assessorar-
*De coure se tarda uns 20 a 30 minuts. * Si es volen picants, afegir guin- se d’una persona que ho entenga.
dilles i uma rameta de romer.

SOLUCIO ALS PASSATEMPS Renou

SOLUCIO A SOLUCIO A L’ENCREUAT SOLUCIO A L’ACROSTIC

L’ENREDRALLENGÜES

ALBOCASSER

CASTELLO

BENICASIM

MONCADA

SOGORP

SERRATELLA

Renou
…¿y cómo no iba a cometer los yerros yo, si escribo en tiempos tan alejados y teniendo
que vivir con personas que hablan romance?"
IBN SIDA (MURCIA,1007-DENIA,1066)