JAUME CABRÉ: L’ESCRIPTOR I LA NORMA.

Jaume Cabré inicia la seua reflexió amb una cita sobre l’amor i la literatura o
l’art. Rainer Maria Rilke va escriure: "Les obres d'art són soledats infinites, i
amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l'amor pot copsar-les,
celebrar-les i ser-hi just"
de Cartes a un jove poeta. Per a Cabré, parlar de la llengua, de la norma, en un
escriptor sense evocar constantment el fet literari no és possible.
La soledat de l’escriptor enfront de l’obra se sustenta en el compromís amb la
llengua. Com va dir Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall Trencat “Una novel·la
són paraules”. Tot estil és incòmode d’explicar des del punt de vista científic,
des del punt de vista, per exemple, del filòleg. L’escriptor no pensa en el lector,
només hi és ell i el llenguatge. No pensa en el lector però el té en compte
perquè sap (com a lector que és l’escriptor) que pot influir emocionalment en el
lector, en els seus desitjos i anhels. Orham Pamuk comença la seua novel·la
La nova vida de la següent manera: “Un dia vaig llegir un llibre i em va canviar
la vida...”. Jaume Cabré és escriptor perquè és lector. La lectura, per a Cabré,
és un acte creatiu: es pot imaginar sense escriure, però no sense llegir.
Els contes d’Andrei Platònov van fer escriptor Jaume Cabré. Platònov fou un
escriptor rus silenciat per Stalin, que el va voler acabar perquè era crític, irònic i
era considerat un mestre per la resta d’escriptors del moment. A Platònov van
confiscar-li el fill per tal que denunciara els pares. Com que no van aconseguir
una acusació per la seua part l’enviaren a un centre de reeducació on va
contraure la tuberculosi. Amb nombrosíssimes i costoses gestions, Platònov va
aconseguir que el seu fill poguera retornar a cals seus pares. Malauradament,
hi va morir només dues setmanes després.
Oblidat i arraconat Platònov va haver de fer de porter a casa seua. Allò més
trist és que un escriptor excepcional va ser oblidat pels escriptors russos
posteriors. Stalin guanyà la partida fins que un altre gran escriptor, Hemingway,
el va recuperar. Es conta l’anècdota que, pels anys cinquantes, un grup
d’escriptors russos que era de viatge pels EUA. va conèixer Hemingway i
aquest els va preguntar per Platònov, de qui n’havia llegit uns pocs contes i
n’estava molt admirat. Aquests escriptors no en sabien res ni l’havien conegut,
Platònov. Stalin havia triomfat sobre Platònov, havia aconseguit que ningú no el
conegués ni en sabés res fins que Hemingway el va recuperar per a la memòria
de tothom.
Platònov va ser el gran descobriment per a Jaume Cabré. Hi havia un crític del
segle XVI que explicava als Petrarquistes com havien de llegir allò que escrivia
Miquel Àngel. Ells li responien que Miquel Àngel no era escriptor sinó escultor i
pintor. El crític els responia que ells escrivien paraules però Miquel Àngel
escrivia coses. Per a Jaume Cabré, Platònov escrivia móns i l’escrivia a ell.
Com va dir Göthe: “quan llegeixes, no aprens coses sinó que et converteixes
en algú”.
No és tan important per a l’escriptor voler escriure “això” com voler escriure
“així”. És aleshores quan hom comença a tenir consciència d’estil. Segons
Jaume Cabré, per ser escriptor cal la consciència d’estil i la consciència de la
pròpia mort. O te la jugues i hi poses la vida o no paga la pena.
Respecte a l’escriptor i la norma... l’escriptor, pot ser un model? L’escriptor
rigorós fa aportacions arriscades, però basades en la intuïció de lector, en la
seriositat lingüística o en ambdues. Però la inseguretat lingüística de l’escriptor
és quelcom terrible i intrínseca a l’acte d’escriure. Aquells escriptors segurs no
són bons escriptors, perquè no és des de l’arrogància que es fa l’art (encara
que aquesta afirmació sone sentenciosa i una mica arrogant). La inseguretat
lingüística de l’escriptor ve del fet de trobar-se sol amb la llengua. Foix, en un
moment de confiança, li va explicar que quan escrivia estava ple de dubtes i
aleshores buscava referències en diccionaris per trobar autoritats que validaren
la seua tria. Però quan Foix obria el diccionari trobava que l’autoritat que hi
apareixia al costat de la paraula que li provocava inseguretat era ell mateix. En
aquell moment Foix experimentava, esgarrifat, una gran por.
L’escriptor sap que el seu gran compromís és amb la llengua. L’escriptor
inepte, però, no fa una oferta de llengua perquè no escriu amb el cap sinó amb
els peus i esdevé fonamental per als correctors d’estil. El corrector d’estil, per a
Jaume Cabré, és un oxímoron tan gran com “intel·ligència militar”, perquè l’estil
és llibertat, és la tria lliure de l’escriptor. Corregir l’estil és com si posàssem una
camisa de força a una persona plena d’energia i vitalitat.
L’avanç tecnològic, amb el qual Cabré es mostra totalment d’acord, fa
aparèixer, tanmateix, la figura del comunicador. Abans l’escriptor era el model
d’expressió, per bé que un model molt limitat perquè arribava a poca gent. Ara,
en una societat de perfil cultural baix com la nostra, el comunicador té molta
incidència i és molt escoltat. Si l’escriptor té com a fita final el llenguatge el
comunicador dóna més importància al missatge. L’escriptor dóna tanta
importància al que diu com a “com” ho diu. Mentre que l’escriptor inepte no és
perillós perquè el corrector d’estil el neutralitza i al poc temps tothom se
n’oblida d’aquest autor, el comunicador inepte esdevé un perill públic perquè
tothom se l’escolta i tracta d’imitar-lo.
La creació, per a Cabré, és el moment que viu l’escriptor en el qual se n’adona
que escriu perquè no pot deixar de fer-ho, perquè si no ho fa rebenta. Per això
hi apareixen nous narradors, perquè els humans mirem la realitat amb ulls de
narrador, creem històries, tenim a dins la passió de narrar. La perspectiva de
narrador t’obliga a mirar el món des de facetes diferents.
Hi ha dues maneres de contemplar una història: amb el cap i amb el cor.
Emocionalment estem interessats en tot allò que va esdevenint-li al personatge
i mentalment estem interessats en la història. Els aspectes argumentals van a
parar a l’intel·lecte i els que afecten la vida dels personatges a la nostra
emotivitat. Però sempre hi ha d’haver la versemblança. Borges i Eugeni d’Ors
van dir que “de vegades la vida s’entesta a imitar l’art”. Segons Jaume Cabré
de vegades, però, l’art s’entesta a imitar la vida. Per això en la ficció narrativa i
en el text dramàtic hi actuen les convencions artísticonarratives que són el
pacte que s’estableix entre el lector i el text perquè la comunicació entre les
dues parts s’hi puga donar.
No hem d’oblidar que en aquest pacte també participa la memòria lectora sobre
tot allò que llegim. De vegades, com a lectors, també fem la lectura des de les
nostres vides i això també influeix en com ens arriba als lectors allò més
important de l’obra que és, segons Cabré, el subtext, és a dir, allò que
s’explicita sense dir-ho, el missatge que subjau al text.
Hi ha també les convencions lingüístiques, com per exemple els diàlegs. Pel
que fa als diàlegs intel·ligents, que són convencions que s’hi donen entre el
lector o l’espectador i la criatura de ficció, ens situen segons la pretensió de
l’escriptor en crear l’obra. El diàleg intel·ligent que fa una mirada dramàtica ens
posiciona cara a cara amb la ficció, com si conversàssem de persona a
persona. El diàleg intel·ligent que fa una mirada còmica, en canvi, ens situa en
una posició en la qual mirem la ficció com un titella, com un borinot, i ens en
riem, ens en burlem i ens fa gràcia. La mirada tràgica del diàleg intel·ligent ens
posiciona subordinats a la ficció, a la qual admirem com a un heroi. Per això
massa diàleg intel·ligent pot resultar artificiós i per això la comèdia tolera més
diàleg intel·ligent que el drama. El diàleg intel·ligent és la convenció, per tant,
del pacte de ficció entre el lector i la ficció creada. En els diàlegs de ficció el
silenci és tan important com les paraules.
El diàleg naturalista, tanmateix, que és el diàleg que imita la realitat és molt
difícil de fer. El diàleg humorístic és impossible de fer en la ficció i que semble
real. Si l’acceptem és perquè acceptem el pacte: no hi ha ningú capaç de dir un
gag darrere d’un altre. A més, en la ficció els acompanyants no riuen, cosa que
no passa a la vida real. El diàleg heroic, en canvi, fa parlar el personatge com si
sempre estigués fent aportacions a la història. I això, tant a la ficció com a la
vida real, cansa molt.
Un dels diàlegs més carregat de convencions és, segons Cabré, el de l’òpera i
el musical. El musical, però encara més l’òpera, té uns actors que projecten
missatges essencials. Dramàticament, la trama dels llibrets és pobra: és la
màgia del conjunt de l’òpera allò que fa que funcione dramàticament.
La simbiosi del Cabré escriptor amb el Cabré guionista és tan perfecta que al
llarg de tot el seu discurs espectador i lector són termes intercanviables. Això,
contràriament al que alguns poden pensar, no abaixa la qualitat del seu discurs
d’escriptor, sinó que l’enriqueix, i molt.
I el model de llengua? On queda la norma? es pregunta encara Cabré. Però hi
torna: l’aspecte creatiu és allò més important.
Seguim, doncs, amb l’aspecte creatiu de l’escriptura i trobem que la narrativitat
es regeix per una sèrie de lleis. Entre altres les que fan referència a com es
presenten els esdeveniments en la ficció: per epifania (el descobriment sobtat
d’un fet) o per suspens (l’espectador/lector coneix el fet que es va retardant per
al personatge). A més, les lleis de la dramatització permeten que un fet banal
puga ser narratiu si es dramatitza. Cabré destapa, a cada moment, la seua
faceta de guionista i els seus exemples podrien ser tant del cinema com de la
literatura.
Un fet banal pot ser dramatitzat amb diferents recursos. Segons Cabré, alguns
dels recursos són fer servir l’el·lipsi, que és la reina de la dramatització; usar
punts de vista diferents, que fan històries diferents i fan que el lector
protagonitze papers diferents; concentrar els esdeveniments (els protagonistes
viuen vides plenes d’accions, gairebé d’infart), perquè la condensació dels
esdeveniments és precisa en la ficció; l’emocionalització, és a dir, que el lector
patisca amb el personatge i la jerarquització de les emocions i accions, la
selecció de la informació què es dóna i què s’amaga també són cabdals en la
dramatització dels fets per construir ficcions.
Cabré ens mena a l’observació del cel. Quan mirem a través d’un telescopi tot
esperant veure galàxies i nebuloses, no ho aconseguirem pas si no observem
de reüll. Així ha de mirar la ficció l’escriptor, amb una mirada esbiaixada, l’única
que li permetrà parlar de l’enveja (de l’enamorament, del dolor...), per exemple,
sense atribuir-li-la a un determinat personatge. La mirada de l’escriptor
mostrarà l’enveja amb les accions, emocions, trets del personatge, però no li
l’atribuirà. Així mateix no farà lliçons de repàs al lector, no explicarà les
insinuacions, per si el lector se les perd... L’habilitat amb les veus del discurs i
la creació d’una línia narrativa també són necessàries a l’hora de dramatitzar
fets banals per a construir ficcions, que això, al capdavall, és la literatura. O no
és un fet banal que algú olore una magdalena?
Cabré, encara, intenta enllaçar el seu discurs amb l’ús de la norma per part de
l’escriptor i es torna a confessar ple de dubtes i incerteses: l’ús del llenguatge
en el context professional de crear móns és summament difícil. L’escriptor
treballa amb respecte absolut per la llengua i força la norma, fins al límit. Però
ho fa per exigència de la ficció, mai per altres qüestions com la pedanteria o el
fals progressisme. A mi això darrer m’ha fet recordar la traducció que ha fet
Sergi Pàmies del Casalot i com llegir-lo em va situar als suburbis del Londres
de Dickens sense haver-hi estat mai, perquè la tria lèxica i el joc amb els
registres col·loquial i vulgar de Pàmies em va fer pactar aquesta convenció.
Jaume Cabré estima sense desmai la llengua. La seua llengua és la seua
pàtria. Si l’escriptor ho fa bé, potser esdevindrà model (i, per tant, part de la
norma), però ho farà pel pacte que té l’escriptor amb la tradició literària. No ens
queden gravacions de la parla dels llauradors del segle XV, diu Cabré, però en
tenim testimonis literaris de la llengua de l’època. El bon escriptor, en aquest
sentit, esdevé l’àvia de la tribu perquè connecta amb la tradició. La llengua és
creada i modificada pel parlant, però l’escriptor la il·lumina.
Jaume Cabré conclou la seua sucosa reflexió, en la qual ens ha parlat molt de
literatura i ben poc de normativa, la qual cosa ens agrada més, amb un relat
preciós de Vitali Shentalinski.