UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

La idea de la <virtut> al Lun yu de Confuci

a la llum del contrast amb el pensament de Buda i Sòcrates
(i alguns punts de connexió amb altres filòsofs occidentals)

Partint de la interessant coincidència en el temps de Confuci amb altres dues grans figures del
pensament moral (encara que no només moral) com són Buda i Sòcrates 1, i atès que el nostre interès
intel·lectual ens apropa més a la vessant pràctica de la filosofia (i no exclusivament occidental),
emprenem la lectura del Lun yu de Confuci amb l’objectiu d’analitzar el concepte de <virtut> (tractat
en aquesta obra juntament amb el d’<humanitat>) a la llum del contrast amb el pensament moral de
dos coetanis seus, Buda i Sòcrates, sense oblidar la visió de l’educació que aquests tres mestres van
transmetre als seus deixebles.

De fet, l’origen del pensament en tots tres, Buda, Confuci i Sòcrates, és el desencís envers el món que
els hi va tocar viure: l’època de Sòcrates va ser convulsa políticament -guerres del Peloponès-, a Buda
el va impactar el sofriment que hi havia a la terra -per això va reflexionar sobre la manera com evitar-
lo-, i el mateix Confuci deia: “[Hoy en día,] si no se posee la elocuencia [...] ni la belleza [...], difícil
es evitar [la adversidad en] este mundo” (VI-14)2. En aquestes circumstàncies, tots tres van mostrar la
suficient valentia com per a ser honestos amb sí mateixos i inclús en algunes ocasions, per anar contra
corrent, si calia. Confuci, referint-se a una reverència ritual, va dir: “Seguiré haciéndola abajo, aun
yendo contra corriente” (IX-3). Més valentia encara va demostrar Sòcrates en alçar la veu en contra al
Consell dels 500, i quan no es va callar davant dels Trenta Tirans quan intentaven donar mort a Lleó
de Salamina. Sòcrates va actuar durant tota la seva vida segons el seu criteri, tot i que se la jugués amb
aquelles accions. Ara bé, tot i que Confuci admet que “Ver lo [que sería] justo [hacer] y no llevarlo a
cabo es cobardía” (II-24) i que “advertir lo que es justo y no hacerlo, ser incapaz de remediar lo que
está mal; estas cosas son las que me inquietan” (VII-3), també recomana, més pragmàtic –com
sempre-, el següent: “Cuando bajo el cielo reina la vía, manifiéstate, cuando se pierde, retírate.”
(VIII-13). Però Sòcrates no es va retirar mai d’Atenes, tot i haver-ho de pagar amb la mort. De fet el
seu cas s’identifica amb el de Liuxia Hui:
“Liuxia Hui fue varias veces destituido de su cargo de juez. Alguien le dijo: <¿Por qué no os vais [a
otras tierras]?>. [Liuxia Hui] contestó: <Si sirvo con rectitud, dondequiera que vaya [correré el
riesgo de ser] varias veces destituido. Y si es para servir aviesamente,, ¿qué necesidad tengo de
abandonar la tierra de mis padres?>”. XVIII-2.
I és que el mateix Confuci reconeix que ningú, ni ell mateix, pot portar a la pràctica fàcilment la
<humanitat> o virtut (IV-6).

De fet, cap dels tres es considerava un sant o un savi. I aquella humilitat és la que els feia grans:
“¿Cómo voy a tener la osadía de [pretender ] ser santo o humano? Cuanto puedo decir es que me
afano, insaciable, y enseño, infatigable, a los demás, eso es todo” (VII-33). Però no podem oblidar
que l’experiència de l’oracle de Delfos va ser determinant per a Sòcrates (preguntada la pitonisa pel
nom d’algú més savi que Sòcrates, va respondre que no coneixia ningú3), tot i que ell va dir “sólo sé
que no sé nada” –frase que s’ha de considerar com a exemple de la ironia socràtica. Confuci, molt
més pragmàtic, diu: “Considera que sabes lo que sabes, considera que no sabes lo que no sabes. Ése
es el saber.” (I-17). De fet, mentre Sòcrates parlava del seu daimon (o veu interior), “El maestro no
hablaba acerca de prodigios, de fuerza física, [...] ni de espíritus.”(VII-20).

1
Segons “Sima Qian, el Maestro Kong nació en 551 antes de Cristo (un año después de Buda) y murió en 479 (ocho años
antes del nacimiento de Sócrates).” Maestro Kong, Lun yu. Reflexiones y enseñanzas. Traducció, introducció i notes Anne-
Helene Suárez Girard. Barcelona: Kairós, 1997.
2
Aquesta i la resta de sentències del Lun yu s’han extret de l’edició mencionada anteriorment.
3
Plató: Apologia de Sòcrates.
1
 UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

A diferència de Buda, tant Confuci com Sòcrates van tenir ambdós una infància humil: “por eso tengo
tantas habilidades artesanas” (IX-6), va dir Confuci. “Por no tener cargo tengo tanta maña” (IX-6),
però durant la resta de la seva vida ja tots tres van renunciar als fins mundans per seguir el seu camí.

Per a Buda, l’objectiu de tota la seva filosofia és eliminar el sofriment, és a dir, el seu interès és
eminentment pràctic -tarannà que impregna tota la filosofia oriental4 en general, incloent-hi la de
Confuci-. Per al Mestre, la pràctica és lo primer, i a ella s’ha de subordinar la teoria:
“Estudiar y, en el momento oportuno, llevar a la pràctica lo aprendido” I-1
“El joven, de puertas adentro, ha de practicar la piedad filial; fuera, ha de ser respetuoso con los
mayores [...]. Su amor hacia los hombres ha de ser universal [...]. Si [...] le sobran fuertas, las
dedicarà a ilustrarse” I-6
“Es bueno morar en la humanidad. Eligiendo residencia en otro lugar, ¿se puede acaso alcanzar la
sabiduría?” IV-1
“Si alguien [es capaz de] recitar las trescientas odas, [pero cuando] se le encarga el gobierno
demuesra no estar a la altura, [...] ¿de qué le sirve tanto saber?” XIII-5.

De fet, quan Fan Chi va preguntar què era la saviesa, Confuci va respondre “Conocer al hombre”
(XII-22), sentència que recorda al <coneix-te a tú mateix>5 socràtic, tot i que tenen punts de partida i
implicacions diferents6. Confuci també s’examina a sí mateix, encara que amb una intenció totalment
pràctica:
“Cada día examino mi ser por tres veces...” I-4
“[...] criticar los defectos de uno mismo y no los de los demás?” XII-21

I és que, per a Sòcrates, no pot haver-hi una virtut prèvia al coneixement, i segons el seu
intel·lectualisme moral, tothom es comportarà d’acord amb el bé, si arriba a conèixer-lo. Pero tot i que
Confuci també reconeix que: “Es excepcional que alguien que haya estudiado durante tres años no
llegue a ser bueno.”(VIII-12), la seva posició és molt diferent:
“No se puede tallar7 la madera podrida”. V-9
“Se puede hacer que el pueblo siga [la vía] pero no que la comprenda”. VIII-9

Recuperant la relació entre teoria i pràctica en els tres mestres, la posició de Buda és la d’utilitzar el
coneixement per a la salvació: és a dir, té un objectiu eminentment pràctic, que consisteix en evitar el
sofriment i assolir el nirvana. Per a Confuci, la moral també és lo primer, a més de fi últim:
“El hidalgo no se aparta de la humanidad ni siquiera el tiempo de una comida, ni [acuciado por] la
emergencia o [abrumado por] la adversidad”. IV-5
“[Si,] siendo hombre, se carece de humanidad, ¿de qué sirven los ritos? [Si] siendo hombre, se carece
de humanidad, ¿de qué sirve la música?”. III-3
“Tratándose de la humanidad, no cedas siquiera ante tu maestro”. XV-35

Al Lun yu el concepte de <virtut> es tracta juntament amb el de <humanitat>: “Si la voluntad tiende
hacia humanidad, no habrá mal” (IV-4). Però li costa molt definir-la8 i només ens dona pinzellades:
“Fan Chi preguntó qué es la humanidad. El Maestro dijo: <Amar al hombre>” XII-21.
“Firmeza, determinación, simplicidad y circunspección en lo que se dice aproximan a la humanidad”.
XIII-27
“Qué excelencia, la de Hui [...], miserias que nadie soportaría, no alteraban su buen talante.” VI-9

4
Encara que també caracteritza algunes etapes concretes de la filosofia occidental, com ara el període hel·lenístic, en el
qual van destacar l’escola epicúria i l’estoica, ambdues dedicades a cercar el camí o la recepta de la felicitat. Podríem
equiparar l’objectiu de la filosofia de Buda amb la part negativa del tetrafarmakon d’Epicur, és a dir, com aconseguir evitar
el dolor i el sofriment.
5
Inscripció que els set savis de Grècia van posar al frontispici del temple d’Apol·lo a Delfos.
6
En Sòcrates té un caire més teorètic i fa al·lusió al coneixement innat que tots tenim, i que ell ens ajuda treure (a fer-ho
conscient) emulant l’ofici de la seva mare (llevadora).
7
Sòcrates, també identifica la seva maièutica amb l’ofici del seu pare (escultor).
8
Més endavant veurem per què.
2
 UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

El que sí ens concreta de la <virtut> és allò que no és –és a dir, la definició negativa- i, de la mateixa
manera que Kant establirà després com a condició de la moral que l’imperatiu hagi de ser categòric,
no hipotètic, Confuci recorda que:
“El hidalgo piensa en la virtud; el villano en la hacienda. El hidalgo piensa en las reglas, el villano, en
los privilegios”. IV-11
“El hidalgo entiende de justicia; el villano entiende de provecho”. IV-16
“el hidalgo carece de [prejuicios] a favor o en contra [de las cosas], se ciñe a lo justo”. IV-10
A més, Confuci reconeix que és molt difícil de portar a la pràctica: “Nunca he visto a nadie que
estime [verdaderamente] la humanidad y aborrezca lo inhumano [...] no creo que sea por falta de
fuerza” (IV-6), inclús per a ell mateix.

A diferència de Sòcrates i també de Buda, s’ha de destacar el caràcter tradicionalista de Confuci:

“Estudiar sin reflexionar es vano, reflexionar sin estudiar es peligroso”. II-15
“Transmito, no invento. Siento confianza y querencia hacia la antigüedad”. VII-19
Cal recordar aquí el text de Karl Popper10 on considera que la filosofia -i la ciència- com a actitud
crítica neix amb Tales de Milet, el primer que insta als seus deixebles, segons ell, a criticar-lo i a
intentar millorar la seva doctrina. I és que, tot i que Confuci diu de Kong You que “no se avergonzaba
de aprender de sus inferiores” (V-14) i que “Hui no me ayuda: en lo que digo no encuentra nada que
le disguste” (XI-3), no ens sobten gens les sentències confucianes següents:
“Cuán pernicioso es dedicarse a criticar [a quienes profesan
] principios distintos!”. II-16
“No [cabe] hablar de lo ya hecho, no [cabe] criticar lo consumado, no [cabe] ofensa por lo pasado”.
III-21
De totes maneres, com apunta Anne-Helène Suárez Girard11, tampoc seria just acusar a Confuci de
“reaccionari”, i se li ha de reconèixer un potencial caràcter subversiu, que és el que va molestar als
seus coetanis (encara que no tan com Sòcrates!). Com Sòcrates, Confuci també distingeix entre norma
moral i norma legal: “Es digno de tomar esposa. Estuvo en prisión, pero no tuvo culpa” (V-1), i
aquesta invitació a qüestionar l’ordre o jerarquia establerts va fer que tots dos fossin considerats des de
les esferes dels poderosos com a elements potencialment desestabilitzadors:
“De aquél que [...] sirva a su padre y a su madre con [...] devoción, [...] que hable con buena fe [...]
con sus amigos, aunque se diga que no tiene educación, [...] sí la tiene”. I-7
“Celebrad que haya venido, [...] no os fijeis en su origen.” VII-28
De fet, dintre de la rígida societat feudal, per a Confuci “un mal rey no era un rey”12 y la “virtud [...]
dejaba, pues, de ser un privilegio aristocrático13, cualquiera podía perfeccionarse a sí mismo [...], ya
que todos los hombres son iguales al nacer; sólo la educación [...] los diferencia”14: “Las naturalezas
[humanas] allegan, los hábitos distancian” (XVII-2). En això coincideix amb Sòcrates, tot i que des
de punts de partida diferents, i ambdós es queden curts en relació al plantejament de Buda, que ara
veurem.

Existeixen tres diferències bàsiques del pensament de Confuci amb el de Buda. En primer lloc, aquest
considera que la compassió s’ha d’estendre a tots els éssers humans sense condició, i Confuci admet
diferències: “Su amor hacia los hombres ha de ser universal, favoreciendo sin embargo a quienes
practican la humanidad.” (I-6). Confuci inclús reconeix les aversions i els odis (XVII-24), però,
segons Buda, no té sentit odiar ningú: fins i tot aquest sentiment és perjudicial precisament per a aquell
que odia -en relació a l’objectiu d’eliminar el sofriment i assolir el nirvana-.

9
De fet Sòcrates tampoc inventava res, perquè el coneixement tan sols consistia en recordar -anamnesis-.
10
Kart Popper: Conocimiento objetivo (Tecnos, Madrid 1992, 4ª p. 312-314).
11
Anne-Helène Suárez Girard: Introducción a Confucio: Lunyu (Kairós, Barcelona, 1997, p. 20).
12
Ibid., p. 21.
13
Curiosament l’<areté> grega està també lligada en el seu origen etimològic a <aristós> (el millor, el noble).
14
Anne-Helène Suárez Girard: Introducción a Confucio: Lunyu (Kairós, Barcelona, 1997, p. 21).
3
 UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

En segon lloc, el caràcter universal de la compassió en Buda encara és més ampli, perquè també inclou
com a objecte de la mateixa a tots els éssers vius15, mentre que el caràcter pragmàtic de Confuci no li
permet considerar conjuntament els animals i els homes:
“Zigong deseaba eliminar [la costumbre de] sacrificar un carnero en el primer día de cada luna. El
Maestro dijo: <Ci, a tí, te importa el carnero; a mí, me importan los ritos>.” III-17
“[Un día, ] ardieron las cuadras. A su regreso de la corte, el Maestro dijo: <¿Hay heridos?>, y no
preguntó por los caballos.” X-12
“No puedo hermanarme con aves y bestias. Si no me relaciono con mis congéneres, ¿con quién voy a
relacionarme?”. XVIII-6
De totes maneres, per ser justos hem d’advertir que tampoc trobem en Confuci cap menyspreu pels
animals: “El Maestro pescaba con anzuelo, no con red. Cuando cazaba [pájaros] con saetas de
cordel, nunca disparaba a los que estaban posados.” (VII-26).

En tercer lloc, la font del seu coneixement és diferent en ambdós savis (i aquí s’ha de mencionar també
la diferència amb Sòcrates): Buda pot assolir-lo meditant i Sòcrates interrogant-se ell mateix i/o els
altres (mitjançant la maièutica), però la font en ambdós casos és la mateixa (les seves pròpies ànimes).
Confuci, al contrari, més pragmàtic -com sempre-, admet: “Llegé a pasar un día entero en ayunas y
toda una noche en vela para meditar. No sirvió. Es mejor el estudio” (XV-30). Confuci cerca el
coneixement en la tradició, més ben dit, en l’estudi de la tradició: “No he nacido con saber. Lo busco
con afán en la antigüedad que tanto admiro” (VII-19), tot i que d’una manera activa: “Aquél que
repasando lo sabido, aprende de ello algo nuevo puede ser maestro” (II-11). De fet, en Confuci
trobem un mètode diferent al de Sòcrates per a explicar els conceptes filosòfics: mentre Sòcrates
procura sempre utilitzar el llenguatge de la manera més precisa possible, intentant definir amb cura els
termes emprats a la discussió, a Confuci li costa molt donar una definició (ho hem vist abans amb el
concepte d’<humanitat>) i per expressar el seu pensament utilitza les metàfores i el sentit tàcit dels
textos de la tradició: “[por fin] puedo empezar a hablar del Libro de las Odas contigo. En lo sabido
captas lo tácito” 16 (I-15).

La importància que tots tres donen a l’educació és cabdal. De fet, tots ells han estat mestres17, no
només d’un ampli grup de deixebles, sinó fins i tot alguns d’una civilització18 i altres d’una religió19:
“La humanidad [consiste en] formarse formando a los demás, lograr haciendo que logren los demás.”
VI-28
“Nunca he denegado mis enseñanzas, [...] [aunque no se me haya ofrecido por ello más que] un atado
de cecina”. VII-7

15
Una cita de Gandhi diu: “Un país, una civilización se puede juzgar por la forma en que trata a sus animales”.
16
Això és una influència de la tradició literària clàssica xinesa (de ben segur influenciada a l’hora per les característiques
pròpies de la llengua xinesa, principalment la de no ser una llengua alfabètica), que privilegia la síntesi de contingut en els
conceptes, envers l’anàlisi considerat bàsic en la filosofia occidental.
17
Volem aprofitar aquest punt per suggerir una possible relectura actual dels consells que Confuci dirigeix als governants
(l’<hidalgo> al Lun yu) en clau “educativa”. És a dir, proposo als mestres i professors del s. XXI, que han d’enfrontar-se a
les aules cada dia en un període difícil, i sobretot als responsables de les lleis i l’organització educatives, que reflexionin
sobre moltes de les sentències de Confuci per tal de no allunyar-se del sentit comú -com passa moltes vegades quan seguim
els camins que ens marquen els raonaments polítics-:
“Da ejemplo [...], perdona los errores sin importancia, promueve a los hombres de talento.” XIII-2
“Comportándose con rectitud, ¿qué [dificultad] hay en ejercer el gobierno? No siendo capaz de comportarse con
rectitud, ¿cómo se puede rectificar a los demás?” XIII-13.
“[Pero] se dice: <es arduo ser señor, no es fácil ser vasallo” XIII-15
“El hidalgo [...] cuando emplea a sus gentes, lo hace en la medida de las capacidades de cada uno. El villano
[...] abusarà de sus gentes, exigiendo la perfección [en cualquier asunto]”. XIII-25.
“Mandar a la guerra a un pueblo sin haberlo instruido es abandonarlo [a su suerte]”. XIII-30.
“La barbarie de quien mata en lugar de educar, la tiranía de quien exige resultados sin previo avisoo, la traición
de quien ordena sin prisa y se torna súbitamente acuciante [...]”. XX-2
18
Sòcrates i Confuci.
19
Confuci i Buda.
4
 UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

“Hijos míos, ¿creéis que os oculto algo? Nada os oculto20, comparto cuanto hago con vosotros.” VII-
23
A més, tots tres van morir en braços dels seus deixebles: Buda després d’un sopar amb ells, es va
retirar amb el seu deixeble Ananda; Sòcrates va morir entre els seus deixebles després de demanar a la
seva dona que abandonés la presó; Confuci diu al seu llit de mort, mentre els seus deixebles -seguint
les instruccions de Zilu- fan veure que són cortesans: “mejor que morir en brazos de palaciegos, ¿no
sería morir en los de mis discípulos?” (IX-11).

Alguns punts de connexió amb altres filòsofs occidentals

Tot i que no era el nostre primer objectiu, i salvant les distàncies que pot haver-hi entre entre un filòsof
occidental i un mestre oriental, no podem obviar les moltes connexions puntuals amb diferents filòsofs
occidentals que ens hem anat trobant a la lectura del Lun yu. De fet, moltes coincidències segurament
no són tals: per exemple, parafrasejant el “panta rei” (“tot flueix”) d’Heràclit, Confuci diu: “[Todo]
pasa, como estas [aguas], noche y día, sin cesar” (IX-16).

Amb Plató comparteix molts punts de la seva vida, especialment el seu interès per la política: tots dos
aspiraven a poder veure realitzades les seves idees polítiques, però finalment tots dos es van retirar. I
encara que Confuci digui: “Quien no ocupa un cargo oficial no ha de aspirar a ejercer su política”
(VIII-14), al Lun yu es veu que, exactament com Plató, tampoc va acabar d’abandonar mai l’ideal de
portar a terme les seves idees polítiques. I és que, com diu Zigong, “[Si] el Maestro hubiera tenido un
señorío [que gobernar][...]” (XIX-25). De fet, quan Zilu s’indigna perquè Confuci vol acudir a la
crida del senyor Gongshan, el Mestre li diu: “Por algo me llamará. Si alguien me empleara, podría
instaurar un Zhou oriental” (XVII-5).

El concepte d’amistat entre iguals d’Aristòtil ens recorda totalment a Confuci: “No cultives más
amistad que la de aquél de tu misma valía” (I-8), i també la seva idea de la <virtut> com a <terme
mig> la trobem al Lun yu: “¡Perfecta es la virtud del justo medio!” (VI-27), “Excederse viene a ser lo
mismo que no alcanzar” (XI-15) i “con mesura pocos yerran” (IV-23). Però no acaba aquí el
paral·lelisme amb Aristòtil (més ben dit, atenent a la cronologia, d’Aristòtil amb Confuci), perquè en
ambdós és fonamental el paper de la societat en la virtut (i de la virtut en la societat!): “La virtud no se
halla aislada, siempre atrae vecindad” (IV-25).

Fins i tot podem trobar la regla d’or evangèlica al Lun yu: “Lo que no deseo que los demás me hagan,
tampoco deseo hacerlo a los demás” (V-11). I la tornarem a trobar reformulada en l’imperatiu
categòric kantià, que segons Kant ha de servir de base infalible per a avaluar moralment qualsevol
acte, com també reconeix Confuci: “Zigong preguntó: <¿Hay alguna palabra que pueda guiar los
actos de toda una vida?>. El Maestro dijo: <”Benevolencia”: lo que no desees para ti, no lo inflijas
a los demás>.” (XV-23). Kant i Confuci coincideixen en que s’ha d’actuar segons el “deure”, mai
buscant la “utilitat”: “Quien, aun a la vista del provecho, piensa en obrar según justicia, [...] puede
considerarse hombre cumplido” (XIV-13). Però aviat arribarien les diferències en aquesta parella:
Confuci no trigaria en discrepar amb Kant en relació a algunes aplicacions d’aquest imperatiu. Per
exemple:
“El duque de She dijo al Maestro Kong: <En mi tierra, hay alguien de [auténtica] rectitud. Su padre
robó un carnero, y él lo denunció>. El Maestro Kong replicó: <En mi tierra, la rectitud es distinta: el
padre encubre al hijo, y el hijo encubre al padre; en ello reside la rectitud”.21 XIII-18.

20
A diferència del secretisme inicial de les sectes pitagòriques, per exemple.
21
En relació a aquesta cita volem comentar la distinció antropològica entre les normes explícites d’una cultura i les normes
implícites (que es segueixen com a norma de conducta però no es reconeixen explícitament i moltes vegades poden ser
inclús contràries a les reconegudes explícitament). Podríem dir que en aquest cas Confuci converteix una norma implícita
que seguim inclús a Occident, en una norma explícita en la seva teoria. També podem assenyalar la seva estima per la
sinceritat en la cita següent: “el hidalgo siente aversión [hacia quienes] justifican [sus actos] en lugar de confesar: “tal es mi
deseo”. XVI-1.
5
 UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

De totes maneres, hem de recordar que estem parlant de coincidències puntuals, ja que no podem
comparar la filosofia kantiana, subjectiva i individualista, que s’ha d’emmarcar dintre del període
il·lustrat i precursora del <jo> romàntic, amb la filosofia confuciana, on l’individu està no només
immers en la societat, sinó que fins i tot es defineix segons el paper que ocupa en aquesta. Per
exemple, Confuci parla d’aldees de tantes “llars” (V-27) i no de tants habitants: i és que, per ell,
l’home no és lo primer, sinó la societat: “Que el señor sea señor; el vasallo, vasallo; el padre, padre;
y el hijo, hijo.” (XII-11). És a dir, el conformisme22 oriental -versus l’individualisme romàntic i
revolucionari occidental- fa que Confuci hagi de fer gala d’un pragmatisme que el punt de vista
occidental consideraria poc “autèntic”: de fet, una de les quatre coses que Confuci reconeix no tenir
són “les idees categòriques” (IX-4). En aquest punt, en que s’han posat en contacte Orient i Occident,
és molt interessat rellegir un passatge del Lun yu molt díficil d’entendre des del punt de vista de la
veritat occidental -perfecta, rodona, parmenídea, sense contradicció-, però molt útil per a entendre el
pragmatisme xinès -que pot acceptar sense cap problema el MacDonald’s en una economia comunista:
“Gongxi Hua dijo: <Cuando You preguntó si debía llevar [inmediatamente] a la pràctica lo
aprendido, le contestasteis que no en vida de su padre [...]. Cuando Qiu os hizo la misma pregunta, le
dijistesis que lo llevara a la práctica [sin demora]. [...] ¿Puedo pediros una explicación?>. El
Maestro dijo: <Qiu es retraído, por eso lo hago avanzar. You tiene arrojo por dos, por eso lo
arredro>.” XI-21
I és que Confuci mai perd el sentit pragmàtic (que no vol dir utilitarista!) característic, juntament amb
l’actitud serena, de la filosofia oriental: “Si el agua es profunda cruza vestido, y si no, levanta la
falda” 23 (XIV-42); tot i que sempre prioritzant el punt de vista moral (coincidint amb Sòcrates, com
hem vist abans): “El hombre de carácter y humanidad no permite que ésta se vea mermada ni
siquiera por conservar la vida. Antes bien, sacrifica la vida por la perfección de su humanidad” (XV-
8).

Seguint amb la relació de connexions trobades, podríem també destacar l’important paper que Confuci
atorga a la voluntat, la qual cosa plauria a Schopenhauer:
“Aquel a quien falta fuerza, abandona a medio camino. Tú, [en cambio] te detienes ahora, [apenas
iniciada la andadura]”. VI-10
“La humanidad es inaccesible? Basta con desearla para alcanzarla”. VII-29
“si persevero, progresaré” (IX-18)
“Se puede arrebatar el jefe a un ejército; pero no se puede arrebatar la voluntad, ni siquiera al
hombre más humilde”. IX-25

També són interessants algunes cites del Lun yu des del punt de vista nietzscheà -que considera el
cristianisme com una moral d’esclaus que parteix del ressentiment24-: “Es más difícil ser pobre sin
resentimiento que rico sin arrogancia” (XIV-11); “Las gentes más difíciles de criar son las
doncellas25 y los villanos. Tratados con familiaridad, se vuelven insolentes. Tratados con distancia, se
llenan de resentimiento.” (XVII-25).

Però hi han altres punts, molt més bàsics, en què Confuci xoca frontalment amb la visió occidental
(coincidint, ara sí, amb Buda, en tant que orientals: “Rivalizar26 [...] suele provocar animadversión.”
(V-5); “Si ves a un hombre excelente, piensa en igualarlo” (IV-17) –nosaltres diríem: “pensa en
superar-lo”.

22
Entre parèntesi.
23
Cita provinent del Llibre de les Odes.
24
Per a poder dotar de contingut a concepte nietzscheà de <ressentiment>, podem utilitzar unes pinzellades audiovisuals
que trobarem a pel·lícula d’Amenábar Àgora.
25
En Confuci trobem prejudicis sexistes que no són tampoc aliens a bona part de la història de la filosofia occidental.
26
Nosaltres hi diem “competir” i, és més, el considerem un valor positiu de la nostra societat, impulsor del <progrés> i, el
que és més important, trista base cultural del funcionament de l’economia (millor dit: de la nostra economia, encara que
s’hagi estès com una taca d’oli d’un petroler).
6
 UOC - Pensament i religió a l’Àsia Oriental (PAC 1)

Estela Torres
Octubre de 2009