XIV Simposi de la Secció Catalana de la SEEC

Vic (Barcelona), 26-28 de setembre de 2002

Dioscurs. Assaig d’interpretació estructural

Jordi Pàmias
Universitat Autònoma de Barcelona
jordi.pamias@uab.es

L’autor proposa una aproximació estructural a dos episodis mítics

protagonitzats pels Dioscurs. D’una banda, l’enfrontament amb uns altres
bessons, els Afarètides, destinat garantir la mort heroica a un dels germans; de
l’altra, el rescat de la seva germana Hèlena, raptada per Teseu. De la
confrontació de les variants de cada un d’aquests dos episodis se’n desprèn una
representació ambigua i alternant d’aquests bessons: apareixen com agents o bé
com pacients de la transgressió de codis culturals. A diferència de la descripció
«historicista», una aproximació estructural (postestructural?) explica
satisfactòriament les incoherències d’aquests dos episodis i les contradiccions
dels seus protagonistes.

0. Els bessons més cèlebres de tota la mitologia grega, els Dioscurs, són
segurament també els més contradictoris. El naixement, l’estatus, el culte, la
seva vida ultraterranal, els episodis que protagonitzen: tot plegat constitueix un
problema enormement complex que no ha trobat una solució satisfactòria.

1. Les diverses contradiccions i oposicions dels Dioscurs s’han justificat

mitjançant una interpretació que anomenarem «historicista». Formulada
rotundament, és la que trobem en l’article del Lexicon Iconographicum dedicat als
Dioscurs: en època històrica, els herois Tindàrides (laconis) van ser assimilats
als Dioscurs jonis (divinitats celestes). Val a dir, en canvi, que els darrers anys
hem assistit a una crítica devastadora als projectes d’explicar tota mena de
fenòmens a través d’una evolució històrica accidentada. Per posar un exemple
que no té res a veure amb els Dioscurs, gràcies sobretot als treballs de Marcel
Detienne, sembla ja ben enterrada la vella doctrina que explicava l’actitud
agressiva de Dionís, en el mite grec, com una resistència de la tradició «grega» a
la irrupció d’una nova religió, la dionisíaca. Per tant, Dionís s’ha de descriure
posant-lo en relació amb la resta de déus. I les seves epifanies violentes, com un
element rellevant dins l’estructura dels mites en què pren part.
Doncs bé, avui em proposo revisar els mites que protagonitzen els Dioscurs
des d’una perspectiva estructuralista o, si es vol, postestructuralista. Faré
atenció sobre les gestes més ben documentades. Són dues: el rescat de la seva
germana Hèlena (raptada per Teseu i Pirítou) i el combat amb els Afarètides.

2. És aquesta escaramussa entre els Dioscurs i els fills d’Afareu (Linceu i

Idas), l’episodi que més mirades ha atret. En l’entramat narratiu articulat entorn
dels Dioscurs, aquest combat està destinat a garantir una mort heroica a un dels
germans i a sancionar, així, el contrast essencial entre la condició mortal d’un
(Càstor) i immortal de l’altre (Polideuces). Ara bé: un nou element de
contradicció radica en els dos motius, excloents entre ells, que provoquen
l’enfrontament fatal. Segons una variant, els Dioscurs s’ajunten amb els
Afarètides per fer una ràtzia i capturar uns bous: el repartiment injust del botí
per part d’Idas es resol amb un combat; d’acord amb l’altra variant, el combat
és provocat pels Dioscurs, que rapten dues bessones, les Leucípides, promeses
amb Idas i Linceu.
El fet de topar-se amb aquestes dues versions, excloents i irreconciliables,
ha incomodat més els moderns que no els antics. Furtwängler i Bethe resolien la
discrepància reclamant la prioritat d’una variant, tinguda per originària, sobre
l’altra, posterior i secundària. Però un examen sense prejudicis conclou que no
hi ha motius seriosos per pensar que una versió és més antiga que l’altra. En
efecte, el fet que un dels dos relats aparegui documentat abans que l’altre (el
primer és conegut ja per Píndar), no és indici de cap mena de prioritat. Al meu
entendre, no val la pena esforçar-se quimèricament a reconstruir la forma
originària del mite en el seu estat pur, sinó acceptar totes dues variants alhora:
com que són intercanviables, no alteren l’estructura del mite, en la mesura que
totes dues variants acompleixen la seva funció, que és assegurar la mort de
Càstor. Per tant, en l’especulació mitològica dels productors o re-productors del
mite totes dues són percebudes com equivalents.
Ara bé: amb aquesta equivalència no suggerim que totes dues tenen el
mateix significat, més aviat al contrari. Tornem a observar totes dues variants,
ara amb més detall. Tal com hem vist, segons la primera variant, quan arriba
l’hora de repartir els bous robats entre els Dioscurs i els Afarètides, Idas
esquartera un dels animals, el divideix en quatres parts i proposa el següent:
que la meitat del botí sigui per al primer que s’hagi empassat la seva part; l’altra
meitat, per al segon. Però Idas, després d’engolir-se la seva part, i fins i tot la del
seu germà, s’endú tota la bovada. D’aquesta manera, els Afarètides apareixen
com uns devoradors desmesurats, que no s’atenen al codi sacrificial inaugurat
per Prometeu: això els situa en una posició culturalment ambigua, a cavall de
l’esfera humana i animal. A l’altre extrem, per oposició, els Dioscurs són
víctimes de la desmesura dels seus competidors.
En canvi, examinem amb atenció què ocorre en l’altra variant: els Dioscurs
han raptat les Leucípides, les promeses dels Afarètides. Aquí Càstor i
Polideuces manifesten un rostre molt diferent: aquesta agressió no té res a
veure amb presumptes prototips indoeuropeus que alguns han invocat per als
Dioscurs grecs (representants de la tercera funció, administradors de salut i
protectors dels desvalguts i de les noies). Efectivament, amb el rapte de les
Leucípides, els Dioscurs incorren en una transgressió del codi matrimonial,
segons el qual la dona és objecte del contracte entre homes. La infracció relega
els Dioscurs a un estadi precultural. Ara en detriment dels Afarètides.
L’oposició polar entre aquestes dues variants que enfronten els Dioscurs i
els Afarètides ateny un equilibri rotund si tenim present que, en la forma
tradicional del matrimoni, el valor de la dona és equiparat, de manera expressa,
a un dot que consisteix, precisament, en ramat de bous. Per dir-ho en paraules
de Vernant: «entre els presents que s’intercanvien [...] normalment en ocasió del
matrimoni, hi ha una prestació amb un valor especial, perquè té lloc, de manera
expressa, en contrapartida del preu de la dona: són els hédna (el dot). Es tracta
de béns mobles preciosos d’un tipus ben definit: animals de ramat,
especialment bovins, que tenen un significat de prestigi».

3. El segon episodi protagonitzat pels Dioscurs se situa, precisament, en

contrast amb el rapte de les Leucípides. Aquesta vegada són ells que han de
rescatar la seva germana Hèlena, segrestada per una altra parella, Teseu i
Pirítou. En aquest cas els bessons sí que es comporten com escau a la seva
condició de protectors dels desvalguts i de les noies immadures per al
matrimoni. Aprofitant l’absència de Teseu, els Dioscurs saquegen l’Àtica fins
que esbrinen on es troba la seva germana, que s’enduen de nou cap a casa. Ara
bé, també aquest cop, paradoxalment, la noble gesta dels Dioscurs té la seva
contrapartida: els bessons s’emporten la mare de Teseu, Etra. Com ens
expliquem el rapte d’una anciana que ja no és madura per al matrimoni?
Sembla com si aquest episodi exercís un funció precisa en l’entramat mític teixit
entorn dels Dioscurs: el rapte d’Etra fa balança amb el rapte d’Hèlena, la noia
que encara no és madura. D’aquesta manera, Càstor i Polideuces confronten, en
oposició complementària, amb una altra parella com són Teseu i Pirítou. Fins i
tot, la iconografia reprodueix aquesta equivalència: en l’art grec arcaic sovint és
impossible distingir el rapte d’Hèlena del seu rescat.

4. A través de Teseu i Pirítou (i de les seves aventures infernals) podríem

continuar teixint la xarxa articulada entorn dels Dioscurs. Però per avui ens
hem d’aturar. Ara bé: per la meva banda, em resisteixo a creure que les
aventures dels Dioscurs puguin constituir un grapat de motius ordenats segons
una seqüència lineal, que avança irreversible, delimitada per un principi i per
un final. Tal com hem vist a través dels episodis analitzats, el que ens permet
penetrar el significat dels relats mítics dels Dioscurs no és la seva lectura lineal
o seqüencial, sinó considerar cada un dels episodis i variants per ells mateixos i,
sobretot, explorar les múltiples relacions que podem traçar entre els episodis i
entre les variants d’aquests episodis. Dit d’una altra manera, allò que dóna
sentit a les unitats constituents del relat són les connexions entre aquestes
unitats.
Procedir d’aquesta manera no vol dir només fragmentar la linealitat del
discurs. I no vol dir només ensorrar la jerarquia d’una variant presumptament
original. Vol dir, sobretot, entrar en un text ideal, compost de múltiples textos, i
encetar noves línies, totes elles discontínues, reversibles, sense un principi ni un
final. Si acceptem de pensar la mitologia grega com una «estructura de
possibles estructures» o, si ho preferiu, com una xarxa virtual, se’ns obren les
portes a un nou espai de lectures potencials.
No crec agosarat afirmar que aquest camp virtual és perfectament
homologable a un hipertext. Aquest terme, familiar per a molts però poc
conegut entre els filòlegs clàssics, constitueix un feliç punt d’encontre de les
noves teconologies amb la crítica contemporània postestructuralista (de Barthes,
o Derrida). Si bé la hipertextualitat és un concepte incert, de contorns difusos,
uns i altres estan d’acord que un element és essencial: el vincle (el link). A mi em
sembla que per dotar de nou sentit els vells mites caldrà explorar precisament
els vincles entre els illots que configuren aquest enorme arxipèlag que és la
mitologia grega.