La Suma +

Eduard Fugarolas

26 d’agost de 2005

Resum

Primer avı́s: aquest escrit és bastant estúpid i tirant a poc útil. Es tracta d’una digressió sobre el mètode
àmpliament conegut de. . . sumar. Sı́, sumar!
Tot el que aquı́ està escrit ha sortit únicament de la meva ment perversa, aixı́ que ningú garanteix que tot
sigui correcte, ni complet, ni res de res. El que si garanteixo és que és un bon tractament contra l’insomni.

1 El sistema decimal
Hem de diferenciar cuidadosament entre un enter i un sı́mbol. Un enter és un nombre1 , i aquest nombre es
representa per una sèrie de sı́mbols.
Per dir-ho d’alguna manera: un nombre és una idea universal (per a la definició abstracta de nombre, aquest
document no és l’adequat), però té diferentes representacions simbòliques segons la base de numeració escollida
(base decimal, binària, hexadecimal, etc.)
Evidentment en el sistema decimal els sı́mbols emprats són: 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9.2 Amb aquests sı́mbols
podem representar qualsevol nombre que ens passi pel cap. Tant sols hem de posicionar els sı́mbols en el lloc
adequat, i per això es diu que el sistema deciaml és un sistema de posició.
Comencem amb dos nombres qualssevol, z i z 0 . Aquests es simbolitzen de la següent manera:

z ≡ an an−1 an−2 . . . a2 a1 a0

z 0 ≡ a0n a0n−1 a0n−2 . . . a02 a01 a00

Repetim que això no és una igualtat, sinó una forma de notació. El que vol dir aquesta notació és:

z = an · 10n + an−1 · 10n−1 + an−2 · 10n−2 + · · · + a2 · 102 + a1 · 101 + a0 · 100

z 0 = a0n · 10n + a0n−1 · 10n−1 + a0n−2 · 10n−2 + · · · + a02 · 102 + a01 · 101 + a00 · 100
1 Al llarg del document tractarem només amb els nombres enters, és a dir els nombres naturals, els seus respectius negatius i el

zero.
2 El 10 no és un sı́mbol del sistema decimal, sinó la representació del nombre 1 · 101 + 0 · 100 , és a dir el que resulta de combinar

els sı́mbols 1 i 0, respectivament.

1
 2 MÈTODE INFANTIL DE LA SUMA

En notació de sumatoris això quedaria aixı́:

n
X
z= ai · 10i
i=0
n
X
z0 = a0i · 10i
i=0

Per il.lustrar la distinció cuidadosa que hem mencionat abans, notem que z i z 0 són nombres, els ai són els
sı́mbols del sistema decimal (del 0 al 9) i els 10i són les diferents potències del nombre 10, que és la base del
sistema.

2 Mètode infantil de la suma

Bé, després d’aquesta digressió sobre el sistema decimal, passem a tractar les sumes.
Què vol dir això del mètode infantil ? Doncs m’ho acabo d’inventar, només és un nom carinyós per mencionar
el rigurós mètode que ens ensenyen quan som petits, i que tothom té per mà (esperem!).
Que quin mètode? Home, doncs el que serveix per fer la tı́pica suma de (posem un exemple):

4 5
+ 7

5 2
En general, i seguint amb els nombres z = an an−1 an−2 . . . a2 a1 a0 i z 0 = a0n a0n−1 a0n−2 . . . a02 a01 a00 , la suma
d’aquests dos nombres s’estructura d’aquesta manera:

an an−1 an−2 ... a2 a1 a0

+ a0n a0n−1 a0n−2 ... a02 a01 a00
Bé, tothom sap com funciona aquest mètode. Quan dues de les xifres (els sı́mbols) es sumen i dóna un
nombre menor de 10, molt bé, anem sumant i tal; si dóna un nombre major o igual que 10, es passa un 1 a la
columna següent i aquı́ no ha passat res, etc.
D’acord, però permetem-nos preguntar perquè:

–Perquè?

Ja ens ho hem preguntat.

Poca broma, però direu: “home, és evident: quan els dos sı́mbols sumen més de 10, es passa l’1 a les desenes
i es deixen les unitats intactes, bla bla bla. . . ”
D’acord, reconec que no té gaire secret, però em faria il.lusió veure-ho més. . . matemàticament, per dir-ho
d’alguna manera.

2
 3 VISIÓ MATEMÀTICA DE L’ASSUMPTE

3 Visió matemàtica de l’assumpte

Molt bé, ara ens encarregarem de la visió més matemàtica (soporı́fera, inservible, etc.) del problema.
Anem a veure què passa quan sumem els dos nombres z i z 0 .

z + z0 = an · 10n + an−1 · 10n−1 + an−2 · 10n−2

+ ··· +
2
a2 · 10 + a1 · 101 + a0 · 100

+
a0n · 10n + a0n−1 · 10n−1 + a0n−2 · 10n−2
+ ··· +
a02 · 102 + a01 · 101 + a00 · 100

= (an + a0n ) · 10n + (an−1 + a0n−1 ) · 10n−1 + (an−2 + a0n−2 ) · 10n−2

+ ··· +
(a2 + a02 ) · 10 2
+ (a1 + a01 ) · 101 + (a0 + a00 ) · 100
El que hem fet és molt simple, però es veu molt més clar amb la utilització de sumatoris:

n
X n
X
z + z0 = ai · 10i + a0i · 10i
i=0 i=0
n
X
= (ai + a0i ) · 10i
i=0

Com veiem, el nombre z + z (que el podem denotar per z̄) té la mateixa estructura que z i z 0 , cosa que és
0

evident ja que no l’hem modificat per res, senzillament hem agrupat en factors comuns.
Precisament per això, ens podem veure temptats a pensar que els coeficients ai + a0i (que els podem denotar
per āi ) són els dı́gits de z̄, i que per tant el podem escriure aixı́:

z̄ ≡ (an + a0n ) (an−1 + a0n−1 ) (an−2 + a0n−2 ) . . . (a2 + a02 ) (a1 + a01 ) (a0 + a00 )
= ān ān−1 ān−2 . . . ā2 ā1 ā0
Doncs no! Com a mı́nim no sempre. Per què? Doncs perquè quan algun dels a¯i sigui major o igual que 10,
l’estructura posicional es trenca!
Vegem-ho:
Sabem que
z̄ = ān · 10n + ān−1 · 10n−1 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100

Però hem d’anar amb compte. Pot passar que algun coeficient ai sigui major o igual que 10. De fet pot ser
que n’hi hagi més d’un, però vaja.

(ai + a0i ) = āi ≥ 10

3
 4 OBSERVACIONS

I per tant el podem expressar com 10 + el–que–sigui :

(ai + a0i ) ≥ 10 ⇒ āi = ai + a0i = (10 + âi )

z̄ ≡ (an + a0n ) . . . (ai+1 + a0i+1 ) (ai + a0i ) (ai−1 + a0i−1 ) . . . (a1 + a01 ) (a0 + a00 )
= ān · 10n + . . . + āi+1 · 10i+1 + āi ·10i + āi−1 · 10i−1 . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100
|{z}
≥10
= ān · 10n + . . . + āi+1 · 10i+1 + (10 + âi ) · 10i + āi−1 · 10i−1 + . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100
= ān · 10n + . . . + āi+1 · 10i+1 + 10 · 10i + âi · 10i + āi−1 · 10i−1 + . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100
= ān · 10n + . . . + āi+1 · 10i+1 + 10i+1 + âi · 10i + āi−1 · 10i−1 + . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100
= ān · 10n + . . . + āi+1 · 10i+1 + 1 · 10i+1 + âi · 10i + āi−1 · 10i−1 + . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100
= ān · 10n + . . . + āi+1 · 10i+1 + 1 · 10i+1 + âi · 10i + āi−1 · 10i−1 + . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100
= ān · 10n + . . . + (āi+1 + 1) · 10i+1 + âi · 10i + āi−1 · 10i−1 + . . . ān−2 · 10n−2 + · · · + ā1 · 101 + ā0 · 100

El âi és el que es queda a la posició i–èssima, i el 10 es multiplica per 10i i obtenim 10i+1 , és a dir 1 · 10i+1 ,
que es denota per un 1 a la posició (i + 1)–èssima. Això explica el 1 que salta!
Aquesta era la visió matemàtica que buscava!

4 Observacions
• Es necessita avorrir-se molt per escriure una tonteria tant gran com aquesta.

• Qui consideri que aquest document és pràcticament inservible. . . tindrà raó.

• Aquest tractat no explica res que un nen de 6 anys no sàpiga.

No, una observació poc útil però que fa gràcia és aquesta: Hem vist que a que quan un coeficient āi és major
o igual que 10, el següent coeficient āi+1 es transforma en 1 + āi+1 . Això indica que un sı́mbol posicional del
resultat de la suma pot ser modificat com a molt per +1 pel sı́mbol precedent, en cas que sigui ≥ 10.
Això explica el fet que totes les sumes es comencin per la dreta, és a dir pel sı́mbol de 100 , ja que d’aquesta
manera es garanteix que el nostre resultat és perfectament correcte (no hi ha cap sı́mbol anterior al primer, i
per tant no pot ser modificat!).
Això també explica perquè les sumes en les que els coeficients ai i a0i sumen menys que 10 es poden efectuar
en l’ordre que ens dongui la gana. Perquè un sı́mbol no afectarà el següent ni es veurà afectat per l’anterior.
I el millor de tot: Podem començar qualsevol suma per on ens dongui la gana, sempre que després ens assegu-
rem de comprovar que cap dels sı́mbols es veu afectat per l’anterior. Primer obtindrem una suma aproximada,
i al comprovar i corregir els +1 possibles, tindrem la suma exacta. Poc útil a la pràctica, però teòricament
interessant. . . potser.