9.

ELS SUBSTANTIUS I ELS SINTAGMES NOMINALS

9.1. Conceptes bàsics

Els substantius (també anomenats noms substantius o simplement noms) formen una
classe de paraules obertes, que flexionen en gènere i nombre (v. capítols 10 i 11,
respectivament) i que típicament denoten entitats. Des d’un punt de vista sintàctic, els
substantius s’usen generalment acompanyats d’un o de diversos modificadors que
completen el seu significat o delimiten la seua referència. Els substantius i els seus
modificadors formen un sintagma (o grup) nominal que es comporta com una unitat
sintàctica. En l’oració Encara no he sentit el programa de ràdio que em vas recomanar,
el substantiu programa funciona com a nucli del sintagma nominal el programa de ràdio
que em vas recomanar. Dins del sintagma nominal, el substantiu rep la modificació de
l’article el, del sintagma preposicional de ràdio i de l’oració de relatiu que em vas
recomanar.
Pel fet de funcionar com una unitat sintàctica, l’esmentat sintagma nominal es pot
substituir per un pronom o traslladar-se com un tot dins de l’oració:

Encara no l’he sentit.

El programa de ràdio que em vas recomanar, encara no l’he sentit.

Notem que, en el primer exemple, el pronom el (l’ davant de verb començat per vocal)
equival a tot el sintagma nominal i que, en el segon exemple, tot el sintagma nominal
apareix dislocat a l’esquerra de l’oració.
Els modificadors del nom tenen funcions diferents i ocupen posicions distintes dins del
sintagma nominal. Atenent les diferències esmentades, els modificadors nominals es
classifiquen en especificadors i en complements. Continuant amb l’exemple anterior,
l’article el funciona com a especificador, i el sintagma preposicional i l’oració de relatiu,
com a complements.

9.1.1. Els especificadors

Els especificadors s’anteposen al substantiu que modifiquen, amb el qual concorden en

gènere i nombre. Tradicionalment, es considera que els elements que funcionen com a
especificadors pertanyen a la classe dels adjectius determinatius. En l’actualitat, se solen
diferenciar els determinants, d’una banda, i els quantificadors nominals, de l’altra.

9.1.1.1. Els determinants permeten identificar la referència del sintagma

nominal, com ocorre en les oracions següents:

La impressora no funciona.
Aquell marge ha fet solsida.
Ton pare cuina molt bé.

En els exemples anteriors, l’article la, el demostratiu aquell i el possessiu ton són
determinants dels substantius que apareixen tot seguit i permeten identificar l’entitat a què
es refereix el sintagma nominal: en el primer cas, l’article la indica que es tracta d’una
impressora concreta i coneguda pels parlants; en el segon cas, el demostratiu aquell
assenyala que es tracta d’un marge allunyat del parlant i de l’oient, i en el tercer cas, el
possessiu ton fa referència al fet que es tracta del pare de l’oient.
9.1.1.2. Els quantificadors, per la seua banda, delimiten l’extensió del sintagma nominal:

Ja han arribat cinquanta persones.

Ja han arribat moltes persones.
Ja ha arribat molta gent.

En els exemples anteriors, el numeral cinquanta i els quantitatius moltes i molta són
quantificadors: el primer delimita l’extensió de manera precisa i els altres dos ho fan de
manera imprecisa.

Cal remarcar, finalment, que tant els determinants com els quantificadors es poden usar
sense el substantiu explícit, com mostren els exemples següents, on s’han posat entre
parèntesis els substantius que s’han elidit perquè eren informativament innecessaris:

Aquest taronger i aquell (taronger) ja han florit.

Els meus pares i els teus (pares) encara no han arribat.
Tenim quatre ordinadors però dos (ordinadors) no funcionen.

OBSERVACIÓ: A causa del caràcter àton de l’article definit, l’elisió del substantiu sols és
possible quan hi ha coordinació de sintagmes nominals i l’article apareix seguit de certs
complements com un sintagma amb la preposició de o una oració de relatiu: els meus
pares i els de Joan, els tarongers grans i els menuts, els llibres vells i els que vam
comprar ahir. Els possessius àtons no admeten l’elisió, contràriament als tònics: Mon
pare i el teu.

9.1.2. Els complements

A diferència dels especificadors, els complements es posposen al substantiu que
modifiquen i restringeixen el seu significat o aporten alguna explicació concreta. Des d’un
punt de vista sintàctic, la funció de complements pot ser assumida per elements diferents,
tal com veiem a continuació:

adjectiu → Les comarques valencianes.

sintagma preposicional → Una jaqueta sense butxaques.
oració de relatiu → La pel·lícula que acaben de fer en Canal 9.
nom propi → El riu Xúquer.
sintagma nominal → Lluís, president de l’associació de veïns.

Tenint en compte el significat que aporten al sintagma nominal, els complements poden
ser especificatius i explicatius. Els especificatius restringeixen el significat del substantiu
que modifiquen, com ocorre en tots els exemples anteriors excepte en l’últim. Els
explicatius, en canvi, no restringeixen el significat sinó que es limiten a aportar una
explicació concreta, com passa en l’últim dels exemples anteriors, en què s’indica que la
persona a què ens referim és president de l’associació de veïns.

9.2. Els tipus de substantius

Els modificadors que admet un sintagma nominal estan condicionats, en part, pel tipus de
substantiu que funciona com a nucli. Tenint en compte el significat i les propietats
sintàctiques, els substantius es classifiquen en dos grans grups: el dels noms comuns i el
dels noms propis.
a) Els noms comuns tenen un significat específic i designen classes d’elements. El
substantiu arbre, per exemple, té el significat de ‘planta de tronc elevat i llenyós’, i serveix
per a referir-se a qualsevol membre d’eixa mateixa classe. A diferència dels noms propis,
els comuns generalment s’usen acompanyats d’un o de diversos modificadors: aquell
arbre, un arbre de fulla caduca, etc.

b) Els noms propis designen una persona o un lloc concret sense aportar cap significat
específic: Vicent, Joana, Atzeneta, Benirredrà, Guardamar. Pel fet de designar entitats
concretes, generalment no duen cap modificador, encara que n’admeten o en duguen en
certs casos (v. § 15.2.2.2 i § 15.4).

Tenint en compte el tipus d’entitats que designen, els noms comuns es poden
subclassificar en concrets i abstractes; en comptables i no comptables, i en individuals i
col·lectius.

a) Els noms concrets designen entitats del món real o que es conceben com a tals (arbre,
boira, terra), mentres que els abstractes designen conceptes no materials obtinguts per
processos cognitius (llibertat, idea, pensament, incertesa, etc.).

b) Els noms comptables fan referència a entitats aïllables i independents: arbre, taula,
poma, llibre, etc. Pel fet de referir-se a entitats independents, els noms comptables poden
ser modificats per un numeral cardinal (dos arbres, tres pomes), i per això mateix també es
consideren comptables els noms abstractes que admeten un numeral cardinal, com ara
idea o problema (tres idees diferents). Els noms no comptables, en canvi, fan referència a
entitats que tenen uns límits difusos o que distribueixen la massa per l’espai, de manera
que qualsevol porció de la massa continua sent una mostra de l’entitat: aigua, arena,
herba, por, vent, etc. Els noms no comptables no admeten cardinals però sí quantitatius
(molta aigua,molt de vent, etc.).

OBSERVACIÓ: En certs casos, és possible usar un nom comptable com a no comptable, i

al revés, amb un canvi clar de significat. El nom comptable ou, per exemple, s’usa com a
no comptable en l’expressió: una taca d’ou. El no comptable ferro, en canvi, s’usa com a
comptable en l’oració Mira quin ferro he trobat!

c) Quan s’usen en singular, els noms individuals designen una única entitat (ovella, soldat,
persona, arbre, professor), i els col·lectius, un conjunt d’entitats (ramat, exèrcit, gent, bosc,
professorat).

OBSERVACIÓ: Pel fet de designar un conjunt d’entitats, molts noms col·lectius en singular
poden ser modificats per l’adjectiu nombrós (un exèrcit nombrós), usar-se en la mateixa
oració amb unànimement o per unanimitat (el professorat acceptà la proposta per
unanimitat) o ser complements de verbs com reunir (el pastor va reunir el ramat). No tots
els noms col·lectius, tanmateix, accepten proves com les anteriors.

9.3. Les funcions sintàctiques

Els substantius, generalment integrats en un sintagma nominal, poden realitzar funcions
sintàctiques diferents. La més bàsica és la de subjecte, però també poden realitzar altres
funcions oracionals precedits o no d’una preposició.

Taula 9.1:
Funcions oracionals dels sintagmes nominals
Funció i exemple:

subjecte
El representant sindical presentà la proposta.
complement directe
He comprat cebes tendres.
complement indirecte
Encara no he pogut enviar la postal a la mare.
atribut
És la persona més amable que conec.
complement de règim
Parlaven del nou polígon industrial.
complement predicatiu
Sempre me l’he imaginada alcaldessa.
Treballa com a assistenta social.
circumstancial
La pròxima setmana comencen les festes.
Dinarem en la platja.
Ens veurem a la nit.
Va contestar amb tota la tranquil·litat del món.

A banda de les funcions anteriors, els substantius (o els sintagmes nominals) poden
funcionar com a complements d’un altre substantiu (v. § 9.1.2), però també com a
complements d’un adjectiu o d’un adverbi, introduïts per una preposició:

Content del treball realitzat.

Desafortunadament per als nostres interessos.

Cal assenyalar, finalment, que un pronom pot exercir la funció sintàctica d’un substantiu o
de tot un sintagma nominal, com es pot comprovar en els exemples següents, paral·lels a
alguns dels anteriors:

Ningú presentà la proposta.

He comprat això.
Ho és.
Desafortunadament per a nosaltres.

Font: GRAMÀTICA NORMATIVA VALENCIANA. Ed. AVL, amb algunes modificacions.