Mòdul 3. Crisi Grega, Transició Romana, Inici Medieva

Crisi grega, transici romana, inici medieval
Joan Manuel del Pozo lvarez

P08/04550/00936
FUOC P08/04550/00936
ndex
Introducci............................................................................................ Objectius................................................................................................. 1. L'hellenisme.................................................................................... 1.1. L'escepticisme antic ................................................................... 1.1.1. L'escepticisme de l'Acadmia ......................................... 1.2. L'epicureisme ............................................................................. 1.2.1. Coneixement i mn fsic ............................................... 1.2.2. Dus sols i homes felios .............................................. 1.3. L'estocisme antic ...................................................................... 1.3.1. Logos i kosmos.................................................................. 1.3.2. Llibertat, logos, virtut ..................................................... 1.4. La cincia hellenstica .............................................................. 2. Transici romana: Cicer............................................................. 2.1. Una epistemologia neoacadmica ............................................ 2.2. Innovacions en filosofia poltica .............................................. 2.3. L'humanisme ciceroni ............................................................. 3. El neoplatonisme........................................................................... 3.1. Principis i postulats del neoplatonisme: l'U ............................. 3.2. L'Intellecte i l'nima ................................................................ 3.3. La conversi cap a l'U ............................................................... 4. Inici medieval................................................................................. 4.1. Agust, el primer filsof medieval ............................................. 4.1.1. Passi per la veritat: Du ............................................... 4.1.2. Du personal, creaci, temps, histria .......................... 4.1.3. B i mal, llibertat, pau ................................................... 4.2. Boeci, xarnera entre dos mons ................................................. 4.2.1. Importncia dels problemes lgics ................................ 4.2.2. Aportacions metafsiques a la teologia .......................... Resum...................................................................................................... Activitats................................................................................................ Exercicis d'autoavaluaci................................................................... Solucionari.............................................................................................
5 7 9 11 13 14 15 16 18 20 22 24 30 32 33 35 37 38 39 41 43 44 45 47 49 51 52 53 55 57 60 64
FUOC P08/04550/00936
Glossari.................................................................................................... Bibliografia............................................................................................
68 71
FUOC P08/04550/00936
Introducci
Els tres conceptes del ttol, tots sols, descriuen un temps del segle III aC fins al V dC que, pel que fa al pensament filosfic i cientfic, semblaria noms de pas entre poques ms slides o autnomes. Per l'aparici d'autntics sistemes filosfics, com ara l'estocisme o el neoplatonisme, els progressos de la cincia alexandrina o les bases de la filosofia cristiana que es posen al comenament de l'anomenada edat mitjana no sn pas petits entreteniments en el cam del pensamentoccidental. Arriben a constituir, si es mira des de la nostra perspectiva actual, nuclis o bases d'aquest conglomerat anomenat pensamentoccidental que, sense ells, hauria tingut amb tota seguretat una configuraci diferent que no podem ni imaginar. Els tres adjectius ens dibuixen una evoluci geogrfica primer, de Grcia cap a Roma, i un canvi de civilitzaci desprs, comenament de l'edat mitjana, que ens aproximen a all que caracteritza a grans trets l'evoluci d'aquests vuit segles: uns canvis generals poltics, socials, intellectuals i religiosos realment importants. Dos sn els canvis fonamentals: 1) Un canvipoltic indut per l'expansi i fragmentaci imperial d'Alexandre acabament d'un mn clssic grec nucleat entorn de la polis, amb la crisi de civilitzaci corresponent, l'assumpci per l'Imperi rom de la cultura grega i la seva transmissi no purament passiva. 2) Un gran canvidecivilitzaci aprofitador, per, de molts elements clssics amb el cristianisme, fet inicialment religis de gran repercussi general, i molt especialment en filosofia. Els sistemes i autors que s'estudien sn els ms representatius de la vida filosfica complexa i variada d'un temps carregat de canvis i pensaments de crisi; per tamb molt propers a les grans idees dels orgens i el classicisme filosfic, com si complissin un designi de la filosofia clssica, d'on xuclen la saba: un equilibri savi entre elements de permanncia i de canvi. Al llarg del mdul didctic trobareu un seguit de lectures: Sn de lectura moltimportant, perqu tenen un contacte mnim de carcter directe amb la filosofia estudiada, els textos reproduts en l'apartat Activitats, i molt especialment els intercalats en l'exposici del mdul.
FUOC P08/04550/00936
Sn de lectura recomanada, per a qui vulgui ampliar i consolidar coneixements, els llibres proposats a la Bibliografia o els recomanats en les lectures.
s recomanableengeneral la lectura de qualsevol de les obres principals dels autors citats en el mdul.
FUOC P08/04550/00936
Objectius
Els objectius bsics d'aquest mdul didctic sn els segents:
1. Fer-se crrec de l'evoluci que el pensament filosfic i cientfic experimenta al llarg de vuit segles, amb elements de canvi per tamb de continutat de la filosofia clssica. 2. Comprendre que el pensament d'aquest llarg temps s expressi de necessitats noves indudes pels canvis poltics i religiosos intensos que el protagonitzen. 3. Conixer els principals sistemes filosfics i autors de l'hellenisme, la transici romana i el comenament de l'edat mitjana. 4. Adonar-se dels forts lligams que es donen entre tots els sistemes i autors exposats, deutors tots encara que amb fortssimes discrepncies mtues de la mateixa gran tradici platonicoaristotlica. 5. Accedir, a travs dels textos proposats per a lectura i/o comentari, al contacte viu i la comprensi directa de textos originals dels diversos autors o, en alguns casos, dels seus testimonis doxogrfics.
FUOC P08/04550/00936
1. L'hellenisme
Hellenisme s el nom genric que es reserva al perode de la cultura grega de l'poca postclssica, marcat sobretot per la crisi poltica generada per l'expansi i posterior fragmentaci de l'imperi d'Alexandre. La convenci estableix els seus lmits temporals entre la seva mort, el 323 aC, i la batalla d'ctium, que representa la fi de la Repblica romana, l'any 31 aC.
El mite d'Alexandre La influncia del mn hellenstic ser notable en poques posteriors. Per exemple, el mn medieval adoptar la figura d'Alexandre com a prototipus de cavaller preocupat per la justcia, la cultura i per l'adquisici de nous coneixements, motius que el porten a viure les aventures ms inslites. A la imatge, una miniatura d'un manuscrit medieval del segle XIV que mostra Alexandre dins d'una gbia mentre se submergeix per a explorar el fons mar
Noms una simplificaci histrica barrejada amb dogmatismes de diversa mena podria confondre la noci de crisi histrica que es viu a l'poca de l'hellenisme amb una cultura filosfica i cientfica de segon ordre.
FUOC P08/04550/00936
10
s a dir, que filosofia d'una poca de crisi no significa necessriament filosofia de curta volada, greuge que sovint pateixen; tampoc a l'inrevs: la situaci real s la d'una filosofia i una cincia que obtenen fruits molt importants de l'evoluci del pensament de l'poca clssica i alimentaran molt significativament les filosofies d'poques posteriors. Pel que fa a la cincia, aquests fruits arriben a graus d'elevat rendiment teoricoprctic, malgrat que quedaren estroncats i no trobaren continutat fins al final de l'edat mitjana. Sn produccionsfilosfiquesicientfiques per no parlar de les literries i altres d'una poca de decadncia d'una vella civilitzaci, per no pas decadents elles mateixes. Les tres grans escoles filosfiques de l'poca, escptics, epicuris i estoics, lamentablement, han sofert el greuge addicional d'un coneixement imperfecte per culpa de la prdua de documents i han quedat, doncs, sotmeses a la principal transmissi del seu pensament a travs de testimonis sovint indirectes. s el cas dels primers escptics i parcialment dels estoics; d'Epicur, igualment, es conserva noms una petita part de l'obra que va escriure. El predomini d'aquestes tres escoles durant l'hellenisme no elimina sin que ms aviat conviuran totes dialcticament les dues grans escoles, platnica i aristtelica, conegudes com Acadmia i Liceu o Perpatos. Les circumstncies historicopoltiques sn determinants del clima intellectual que es genera i en qu viuran el seu desenvolupament les anomenades filosofies hellenstiques.
El fet bsic s la desintegraci del jove imperi alexandr a la mort del seu fundador; encara que les grans ciutats d'Alexandria a Egipte i d'Antioquia a Sria mantindran, regides per generals d'Alexandre, un motlle institucional grec, basat sobretot en l's d'una llengua comuna o koin. Per, al mateix temps, un factor clau en les ments individuals i en l'nim collectiu, la identificaci forta i propera del ciutad amb la seva polis, haur quedat destrut.
Es viur, aix s, un autntic moment brillant en els mbits artstic i cientfic, en terrenys com la histria, la geografia, l'astronomia, la fisiologia, les cincies naturals i altres. La filosofia continuar tenint un centre espiritual a Atenes, on sempre van els caps de les diferents escoles, i, malgrat que continuen fortament relacionades, tendeix a distingir-se de les cincies. La inestabilitat poltica i la prdua del referent clar i directe de la prpia polis aguditza la necessitat de reflexi sobre el sentit individual de l'existncia:
Bust de Lismac, general d'Alexandre, que esdevingu rei de Trcia a la mort d'aquest.
FUOC P08/04550/00936
11
per als uns, com recorda Long, prima el "desconcert" com a nota essencial; per a d'altres, ms optimistes, all que defineix el moment s una "nova conscincia del poder de l'home".
Lectura recomanada Long,A. (1977). La filosofa helenstica (pg. 15). Madrid: Alianza Universidad.
En qualsevol cas, alguna cosa essencial en l'equilibri clssic es trenca i es busquen nous camins, l'expressi dels quals seran les tres escoles esmentades. Amb tot, seria inexacte considerar aquestes escoles com a estrictament noves: totes tenen el seu arrelament o en sn fruits, com diem en les anomenades escoles socrtiques menors i en la mateixa obra platnica i aristotlica. Tot i que, de vegades, com Bignone ha demostrat per a Epicur en relaci amb Aristtil, aquestes arrels sn en l'obra perduda per a nosaltres, la qual cosa dissimula la seva dependncia. Tal com assenyalvem, no s just considerar estoics i epicuris com un empobriment de la filosofia grega. Potser la seva obsessi per atacar-se mtuament, amb els escptics entremig i contra tots els altres, va contribuir a afeblir-los; per s cert que van arribar a gaudir d'una gran influncia social i intellectual entre els seus contemporanis i, especialment els estoics en les capes oficials, sobre l'hereva de l'ambici alexandrina, Roma, que en el ter inferior de l'poca havia comenat ja la dominaci poltica de l'antic mn grec.
Lectura recomanada Bignone,E. (1936). L'Aristotele perduto e la formazione filosofica di Epicuro. Florncia: La Nuova Italia.
Les grans preocupacions teortiques i sobretot prctiques en sentit aristotlic: quines accions convenen a la prpia vida que cristallitzen en l'entorn de Scrates reviuran amb fora en la darrera etapa de la filosofia grega, remogudes pel trasbals poltic i social del nou mn alexandr. La (in)seguretat del coneixement i la necessitat d'assolir una veritable saviesa, que no podia ser sin saviesa del viure hum, sn el nucli motor de l'esfor escptic, epicuri i estoic, amb respostes diferents a les preguntes, sempre molt semblants, de tota la filosofia grega.
1.1. L'escepticisme antic Pirrd'lida, nascut el 360 aC, s considerat el cap de l'antiga escola escptica i, com que no en tenim cap escrit, les seves doctrines han estat transmeses per un deixeble seu, Tim de Fliunt, mort el 241 aC. Amb els deixebles d'aquest darrer es considera acabada l'escola antiga.
Antecedents afins Els antecedents llunyans del pirronisme poden trobar-se en autors com Xenfanes, Herclit o Demcrit, encara que el ms identificable s el sofista Protgores.
FUOC P08/04550/00936
12
L'skpsis de Pirr "L'orientaci esbrinadora s'anomena tamb 'investigadora', per l'acci d'investigar i esbrinar. I 'suspensiva' per l'estat d'nim que neix desprs de la investigaci sobre l'objecte de la investigaci. I 'dubitativa', tant si s, com diuen alguns, pel fet de dubtar de tot i investigar o pel fet de pensar-s'ho molt a l'hora de donar l'assentiment. I 'pirroniana' pel fet d'haver arribat Pirr a l'skpsis de manera ms plena i manifesta que els seus antecessors". Pyrrhonnioi Hypotypseis, Sext Empric (I 3).
El sentit bsic de l'escepticisme s l'actitud investigadora; ms enll de la investigaci, la seva voluntat s trobar l'alliberament de la inquietud grcies a la suspensi del judici (epokh) en adonar-se de la incompatibilitat entre les aparences i els judicis.
L'observaci permanent Contra el que es pensa, skptomai significa 'observar' o 'investigar' i no pas 'dubtar', tot i que els escptics considerin el dubte un instrument de la investigaci racional.
Encara que l'evoluci escptica s'an tornant progressivament ms metodolgica o cientfica, el nucli inicial de l'escepticisme era marcat per la necessitat moral esmentada, que trobava intolerable poder viure enganyat. El seu enfrontament amb estoics i epicuris s'explica precisament per l'arrel moral de la seva preocupaci, que no els permetia quedar indiferents davant la seguretat cognoscitiva que uns i altres, imprudentment a parer dels escptics, exhibien. Pirr negava que es pogus conixer com sn realment les coses i negava la legitimitat de l'especulaci filosfica. Les coses sn per a ell indiscernibles, incommensurables i indeterminables. Veiem les aparences, no all que les coses sn realment. Tim ja parlava d'un concepte que la modernitat filosfica consagrar: el phainmenon, o objecte en tant que percebut, i deia, en llenguatge que ens s ben familiar, que no es pot deduir l's del semblar. La nostra actitud, doncs, hauria de ser la suspensideljudici, fins i tot dels judicis morals, ja que no es pot conixer tampoc qu s el b. Treien, amb tot, un resultat moral d'aquesta convicci: la impertorbabilitat per a les coses opinables i la moderaci davant de les afeccions involuntries. Curiosament, aquesta conclusi moral no ser gaire diferent d'algunes de l'estocisme i ms prxima del que sembla d'algunes de les epicries, com si totes sentissin el clam d'una civilitzaci que no acabaven de comprendre i enfront de la qual volien bastir un espai de seguretat interior de cada individu. Cadasc, per, hi arribava, com s'anir veient, per camins filosfics propis prou diferents entre ells.
FUOC P08/04550/00936
13
1.1.1.
L'escepticisme de l'Acadmia
El testimoni de Cicer La segona Acadmia la coneixem especialment per un testimoni allunyat en el temps, per molt identificat amb ella, Cicer.
Ja hem assenyalat que les grans escoles de Plat i Aristtil perviuen i conviuen amb les hellenstiques. Tant que, com en el cas de l'escepticisme, l'Acadmia se'n veur influda fins al punt de considerar que l'accs d'Arcesilau (315-241) a la seva direcci representa un canvi d'etapa per l'adopci de l'orientaci escptica, que fa que se la consideri com la segona Acadmia o Acadmia mitjana. Arcesilau defensava, com Scrates, que res no pot saber-se i que tot s'ha de discutir permanentment; ms enll, dir, res no s cert i no hi ha criteri de veritat. Ms que la mateixa filosofia de Plat, que ell representava institucionalment, sembla clarament influt pel mtode del seu mestre Scrates de perptua discussi de totes les opinions. Una de les seves orientacions principals fou la discussi contra el criteri de veritat estoic.
Amb el seu rebuig de la teoria estoica basada en les "impressions sensorials cognoscitives" o "representacions catalptiques", Arcesilau va restablir una funci important de la filosofia de sempre: la crticauniversal. De tota manera, no va ser un escptic radical i acceptava que podria haver-hi algunes veritats derivades de la vida i adaptades a ella: per aix, va formular el criteri de l'ulogon o 'all que s raonable' com a guia per a viure; avisant que all que s ms important s no caure dogmticament en l'error.
Recelar del dogma Segons Von Arnim, el fet de no caure dogmticament en l'error, i no la possessi del coneixement, seria la nota essencial de la saviesa.
Desprs de quatre directors de l'Acadmia sense relleu especial, arriba Carnades (214-129), que reprn els atacs d'Arcesilau contra el dogmatisme estoic, especialment contra Crisip. Amb ell, ms radical que Arcesilau, es considera fundada la nova etapa, l'Acadmianovaotercera. Fou molt bon dialctic i va saber combatre amb subtileses diverses les representacions catalptiques dels estoics, aprofitant les seves prpies exigncies o garanties i afegint-hi l'explotaci d'errors perceptius comuns com ara confondre bessons o creure's somnis o allucinacions com a mostra que, ni que sigui per un sol cop d'engany, la informaci rebuda dels sentits s insegura. Tot i la duresa dels seus atacs i la defensa ferma de la suspensi de l'assentiment a la informaci sensorial, on el porta la seva convicci i argumentaci antidogmtica, no es conforma i cerca un criteri que permeti a l'home actuar i viure sense angoixa. Aquest criteri, que s en certa manera complementari de l'ulogon d'Arcesilau, s el que Cicer traduir per probabilitat i que en grec original s pithann.
Cicer escriu: "Tu no pots indicar quina s l'ltima[xifra] de pocs ni la primera de molts. Aquesta mena d'inseguretat s'escampa tant que no veig on es pot arribar." Academica Priora, Cicer (II 93).
Nota Pithann significa literalment all que s 'persuasiu' o 'creble'.
FUOC P08/04550/00936
14
Desprs d'una refinada anlisi de les representacions sensorials que tenim, Carnades acaba acceptant que n'hi ha que sn "persuasives" i, a ms, posseeixen un "fort aspecte de veritat" i accepta que podrien constituir-se com a criteri de veritat. Amb tot, com que en moltes ocasions no gaudim d'aquesta mena de representacions, per tal de no paralitzar o impedir l'acci humana, cal recrrer a mtodes de contrast aproximatiu a semblana del tempteig que pot fer un jutge per delimitar les responsabilitats en un plet contradictori.
L'escepticisme de Carnades no pretenia paralitzar la vida, sin desmuntar l'especulaci de les altres dues grans escoles. D'altra banda, treia un gran profit dialctic de les teories que es contraposaven els seus adversaris, que s'anullaven mtuament alhora que se sostenien amb fort dogmatisme, sobretot l'estoica a partir de Crisip. 1.2. L'epicureisme Epicur, nascut a Samos el 341 aC, fou sobretot un moralista, en el sentit de defensar una forma de vida particular per damunt d'altres consideracions especulatives o pragmtiques. Va fundar cercles propis o comunitats a diverses poblacions, per es va installar a Atenes. Les comunitatsepicries no eren acadmiques, sin semblants a les nostres monstiques, amb l'amistat com a valor central; hi acceptaven dones i esclaus. Estudiaven els "ensenyaments principals" del seu mestre. La difusi va arribar a ser important i, malgrat els atacs estoics, entre alguns romans illustres com Csar o tic l'amic ric de Cicer l'epicureisme va tenir predicament, que en termes generals va ser ms gran en les classes populars.
Reivindicaci moderna de l'epicureisme La forta enemistat dels seriosos i ben situats estoics i desprs el cristianisme han vessat sobre els epicuris una notable i injustificada mala fama. Sortosament avui el descrdit de l'epicureisme ha estat superat grcies, entre altres, a obres com les de Farrington, Lled o Garca Gual, que amb tractaments diferenciats han coincidit a restablir la justcia envers unes teories que foren formulades, com es veur, amb ms alada filosfica i ms humana i humanstica intenci que la que els seus adversaris els atribuen.
Bust d'Epicur
Lectures recomanades Farrington,B. (1968). La rebelin de Epicuro. Barcelona: Ed. de Cultura Popular. GarcaGual,C. (1981). Epicuro. Madrid: Alianza Editorial. Lled,E. (1984). El epicuresmo. Barcelona: Montesinos Ed.
Sabem que l'obra d'Epicur fou abundant, per ens n'ha arribat noms una petita mostra, en forma d'algunes cartes i mximes. L'nica obra "sistemtica" de l'epicureisme s d'un rom del segle I aC, Lucreci, el gran poema De rerum natura. Dels atacs d'alguns autors, per exemple Cicer de qui d'altra banda s'ha sospitat alguna ntima simpatia amb l'escola, tamb se n'ha obtingut valuosa informaci, com ara la relativa a la seva teoria dels dus.
FUOC P08/04550/00936
15
La filosofia epicria se situa en un cert antiteoreticisme contra les idees platniques o la substncia aristotlica, que es veuen com a jocs de paraules amb recurs a l'atomisme com a forma simple d'explicar el cosmos i amb l'objectiu de descarregar l'home de tota especulaci que pogus impedir-li el seu accs a la felicitat. s una posici materialista al servei d'una moral de l'alliberament i la felicitat personal, com sembla que els demanava l'poca.
En els pocs textos que ens queden, Epicur empra un "llenguatge immediat" (Lled) que l'allunya de les complexes construccions conceptuals del platonisme i l'aristotelisme i el distingeix dels estoics, i que acosta plcidament el lector a l'objectiu ltim d'alliberament, amistat i felicitat que inspira el seu pensament. 1.2.1. Coneixement i mn fsic
Epicur no podia sostreure's als grans debats de la filosofia grega clssica, entre els quals hi ha el de l'accs a la veritat de les coses: ell expressar plena confianaenelssentits, ja que entn la percepci com a receptora dels idola o imatges fetes d'toms que els objectes ens envien com un efluvi permanent i que, com que les rebem amb claredat, les hem d'acceptar.
La repetici de percepcions clares ens permetr constituir les prlepsis o 'preconceptes', que esdevindran el nostre psit d'experincia cognoscitiva. La seguretat del coneixement suposici que tant indignava els escptics es deriva del contrast dels nostres judicis amb l'experincia sensorial, que s fiable llevat d'excepcions.
La probabilitat d'una obra gnoseolgica Sembla que Epicur havia arribat a elaborar una certa teoria cognoscitiva que es resumia en els punts expressats, per que s'enfilava a especulacions sobre inducci, significaci, problemes lingstics, relacions universal-particular, etc.
La mateixa teoria atomista, com s lgic, configura la filosofia natural d'Epicur. s una continuaci de la filosofia de Demcrit: un univers illimitat i format per un infinit nombre d'toms, de formes diferents. La indivisibilitat definitria de l'tom respon a l'argument, de ress eletic, pel qual ser i no-ser, cos i buit, s'exclouen.
FUOC P08/04550/00936
16
A diferncia de Demcrit, per, Epicur argumenta el pes dels toms i la seva caiguda necessria cap avall, i no noms regida per l'atzar. Per, preventivament, accepta un comportament excepcional d'alguns toms, que s'inclinarien en la seva caiguda per tal de fer possible, enmig d'un cosmos tan determinat per la caiguda rectilnia dels seus components atmics, la indeterminaci o llibertat humana.
La possibilitat de la llibertat Es far famosa la traducci llatina d'aquesta argcia terica, clinamen 'desviaci', feta per Cicer mentre l'ataca.
1.2.2.
Dus sols i homes felios
Tamb els dus responen al mateix esquema explicatiu: en coneixem l'existncia pels efluvis dels seus toms que arriben a les nostres ments, que fan que hi creiem de forma natural i universal, per rebutja que influeixin en els processos, ni naturals ni humans. Considera que la preocupaci per governar el mn i la seva postulada felicitat plena sn incompatibles, per la qual cosa exclou tota relaci entre ells i nosaltres.
Amb aix Epicur negava la base de la religi popular grega i la influncia constant dels dus sobre els homes; i, a ms, atacava els dus "rellotgers" de Plat i Aristtil, que governaven amb rigor matemtic els moviments universals.
Del cos dels dus, constitut per components atmics de moviment molt canviant que fa que no sigui consistent com el nostre diu que s "una mena de cos", ens arriba la informaci de la seva felicitat perfecta, feta de l'absncia de dolor, d'una gran sensaci de plaer i d'una total indiferncia cap a nosaltres: aix ens hauria de convncer que s absurd tenir-los por; en tot cas, ve a dir, si ens els mirem sense el temor que la tradici supersticiosa ens ha imposat, ens poden servir de models per la seva felicitat perfecta. Aquest sembla el punt de la seva teologia que ms l'interessa: allar els dus, deixar-los sols en el seu benestar, que ha de tenir un efecte molt positiu per als homes.
Des d'aquesta posici teolgica queda clara, doncs, la seva motivaci filosoficomoral principal: l'alliberamentdelshomes del temor dels dus i de la mort. En res no ens influeixen, per la qual cosa res no n'hem d'esperar ni res no els hem de demanar. I de la mort, quan ens arriba, ja no en tenim conscincia: per qu, doncs, anticipar un problema que mai no ens trobarem?
FUOC P08/04550/00936
17
Els toms, igualment com la resta d'ssers, tamb constitueixen l'home; si tots els seus toms tinguessin moviment fix, no hi hauria lloc per a la llibertat. Per la teoria de la desviaci en la seva caiguda permet a Epicur sostenir que hi ha un espai per a la llibertat i, doncs, per a la vida moral humana. Com per a Plat i Aristtil, l'home busca justificadament la felicitat.
El plaer i el dolor segons Epicur "I per aix diem que el plaer s el principi i culminaci de la vida feli, perqu hi hem reconegut el b primer i innat, a partir del qual establim tota elecci o rebuig, i en relaci al qual formulem tota apreciaci amb el sentiment com a regla. I com que aquest s el b primer i innat, per aix mateix no triem tots els plaers, sin que hi ha vegades que renunciem a molts plaers, quan se'n deriva per a nosaltres una inconvenincia ms gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers si, pel fet de suportar aquests dolors durant molt de temps, ens arriba un plaer ms gran. En efecte, tot plaer, pel fet de ser innat, s bo, per sens dubte no tots sn dignes de ser triats. De la mateixa manera, tot dolor s un mal, per no tots s'han de defugir sempre. Conv jutjar totes aquestes coses amb una mesura justa en relaci amb la utilitat i la inutilitat. Perqu de vegades fem servir el b com un mal i, a l'inrevs, el mal com un b." Carta a Meneceu, Epicur (128-130).
Per el contingut de la felicitat s ms concret en Epicur que en Plat i Aristtil: el plaer, principi i fi de la vida feli, ells l'havien arribat a tolerar, per no a posar en primer terme de la seva proposta moral. La bondat del plaer es demostra, en Epicur, per ella mateixa. La seva noci s tan simple com que, si no hi ha dolor, hi ha plaer. El plaer s una bona disposici de tots els toms de l'home; el dolor, la seva pertorbaci.
Plaer esttic i plaer dinmic Epicur distingeix entre el plaer esttic i el dinmic. Encara que el plaer per excitaci no s l'ptim, pot servir per a l'alliberament de temors, perqu el ms gran dolor s la torbaci mental produda per les creences falses.
El plaer es relaciona amb el desig i cal distingir entre: Desig natural, que pot ser: necessari per a la felicitat, l'equilibri del cos i la vida mateixa; no necessari, i que, per tant, s'ha d'evitar.
Desig no natural, que s inconvenient i tamb s'ha d'evitar.
La vida, doncs, s'ha de dirigir al simple objectiu de satisfer noms els desitjos naturals i necessaris.
FUOC P08/04550/00936
18
El plaer t lmits i la moderaci s l'acceptaci d'aquests lmits. Les virtuts sn un mitj acceptable si ajuden a la vida feli en el plaer; poden considerar-se fins i tot necessries per a la felicitat en la mesura que ens ajuden a orientar i moderar l'accs natural al plaer. L'esperit que anima aquesta moral s sens dubte clarament eudemonista a favor de la felicitat ms que no pas descaradament hedonista obsessionat pel plaer, perqu a la fi el plaer s ents, en aplicaci de la vella mxima grega mden gan, 'de res, massa', segons criteris d'adequaci a necessitats i de moderaci. Pel que fa a la vidaensocietat, Epicur opina, contra Plat i Aristtil, que no hi ha una tendncia natural a la vida social. Si ens associem, ho fem per inters i mitjanant un acord de protecci mtua. Epicur, doncs, s un precedent clar de les modernes teories del pacte o del contracte social com a origen de la societat poltica. La justcia no s sin el compliment del pacte per a no fer ni sofrir agressions: no s res en si. La justcia s desitjable perqu allibera de preocupacions.
La vida poltica s una pres de la qual el savi ha d'allunyar-se, no per misantropia, sin perqu el separaria del conreu d'un "b immortal": l'amistat. Aquesta arriba a ser desitjable per ella mateixa i s una font de plaer, encara que se li reconeix un fonament utilitari en l'inters propi de cada amic i en l'ajuda que s'intercanvien. Per, a la fi, l'amistat s la que convoca tothom a "collaborar en la felicitat mtua". L'amistat resultava aix per a Epicur central en la nostra vida, una mena de medi ambient de respiraci necessria per a aquells humans que vulguin ser felios.
L'amistat s un dels valors fonamentals per a Epicur. A la imatge, dos amics en un banquet, detall de la decoraci d'una copa de cermica de figures vermelles.
1.3. L'estocisme antic L'estocisme s l'escola de filosofia hellenstica de ms pes i influncia antiga i moderna. La seva qualitat bsica, probablement, s'ha de buscar en la profunda coherncia del sistema: una estreta relaci entre la naturalesa, el logos o la ra i l'acci humana. Consta com a fundador seu ZendeCtion (cap a 333-262 aC). Es considera com a predecessora de l'estocisme que la supera i sistematitza una posici bsica moralista de les escoles socrtiques menors, concretament la coneguda com a cnica : el seu ideal, viure moralment, que s tant com viure d'acord amb el logos i la naturalesa; tamb hi circulaven les idees
Bust de Zen de Ction
FUOC P08/04550/00936
19
"d'indiferncia" i "cosmopolitisme" que desprs consagraran els estoics. A la base sens dubte torna a sortir Scrates: la uni de coneixement i virtut o el savi s bo i el vicis ignorant. Per Zen no es limita al continuisme cnic; estudia amb megrics i platnics: dels primers obt inters per la lgica, la lingstica i una tendncia monista; i dels segons, la noci de ra creadora i la providncia. Amb tot, marcar les seves prpies diferncies. Tamb es registren en l'estocisme fortes influncies aristotliques, com recentment ha mostrat Rist, i heraclitianes. Tot aix converteix l'estocisme en sntesi de molts elements de la filosofia clssica grega, per sens dubte no li resta originalitat. Prova de la seva alada filosfica s l'adhesi considerablement ms gran que va trobar entre intellectuals i poltics dels mons hellenstic i rom en comparaci amb les altres escoles filosfiques. Els continuadors de l'escola fundada per Zen sota l'Stoa Poikil 'voltes pintades' d'Atenes, Cleantes i Crisip, procedents com ell de l'sia Menor, no necessriament aporten contra el que s'ha dit rellevants influncies semtiques, com el fatalisme, la noci d'obligaci moral o la forta distinci entre b i mal, que ja poden endevinar-se en els mateixos antecedents esmentats. Crisip sembla que no pretenia ser el segon fundador de l'estocisme, sin que va subtilitzar i aclarir la doctrina de Zen. Poden apreciar-se aportacions seves, especialment en lgica, de la qual va escriure molts tractats. Ell fou per als posteriors model d'ortodxia i centre de totes les disputes que ja hem esmentat amb els epicuris i especialment amb els escptics de l'Acadmia mitjana i nova.
Bust de Crisip
Lectura recomanada Rist,J.M. (1996). La filosofa estoica. Barcelona: GrijalboMondadori.
Un problema de l'estocisme fou el seu ideal tic, tan rigors que alguns el veien com a "sobrehum"; per aix, no s estrany que un d'ells, Paneci que ser imitat per Cicer en el seu De officiis o Dels deures, escrigus un tractat tic de to molt pragmtic que li far guanyar molts adeptes a Roma. Les fonts de l'estocisme antic tamb sn molt limitades, a diferncia del bon accs que tenim als estoics posteriors, com Sneca, Epictet i Marc Aureli. Per als de la primera i segona poca o antiga i mitjana, Zen i Paneci com a exemples respectius ens hem de servir de citacions i resums en les ms diverses doxografies o colleccions d'opinions recollides de la tradici molt posteriorment. Les doctrines estoiques s'han d'atribuir globalment als diversos autors, perqu la singularitzaci noms s possible en molt comptades ocasions.
Els atacs de la nova Acadmia Se sap que els atacs durssims de Carnades van obligar els estoics a introduir algunes correccions teriques.
El testimoni de Cicer Cicer torna a ser el testimoni indirecte ms antic de l'estocisme, envers el qual, almenys externament, mostrava moltes ms simpaties que amb l'epicureisme.
FUOC P08/04550/00936
20
1.3.1.
Logos i kosmos
En el seu esperit sistemtic, els estoics dividien la filosofia en tres parts: lgica, fsica, tica.
s una divisi metodolgica, i en sentit ampli pel que fa a la lgica, perqu per a ells tot tenia un nic objecte racional i la filosofia havia de ser, sobretot, "prctica de la saviesa". Encara que, com que s congruent amb el que hem dit de l'esperit hellenstic, acaba predominant el component tic, aquest no s'explica sense el coneixement fsic, ni aquest sense el lgic. La lgica, que incloa la retrica i la dialctica, era la cincia del discurs racional, com a pensament i expressi. I la tasca fonamental, com sabem per all que hem dit en parlar de l'escepticisme, proporcionar i justificar un criteri de veritat.
Com Aristtil, els estoics pensaven que la sensaci est en l'origen del coneixement, per el criterideveritat s l'assentiment que donem a les representacions perceptives que ens arriben: noms quan donem l'assentiment es produeix l'aprehensi, katalpsis, i la representaci que ha rebut aquell assentiment es converteix en representaci comprensiva o catalptica. Aquest s l'nic criteri i garantia de veritat.
La representacicatalptica produa en l'nima "corpria" com tot, d'altra banda la modificaci que en diem 'coneixement veritable' o, simplement, veritat. La seva garantia era l'evidncia, enrgeia, que l'acompanyava. L'evidncia, al seu temps, tenia les seves condicions: seguretat plena de la normalitat i salut dels nostres sentits; distncia adequada en el temps i en l'espai entre objecte i subjecte de la percepci; durada i fora suficients de l'acte perceptiu; absncia d'interferncies i comprovaci prpia i aliena de resultats perceptius idntics davant d'objectes idntics. Era clar, doncs, que especialment davant dels atacs dels escptics que Cicer reprodueix en els seus ms petits detalls amb gran delectana els estoics havien volgut afinar al mxim el seu argumentari del criteri de veritat. Era, ben segur, un punt clau de tot el sistema.
FUOC P08/04550/00936
21
En l'ordre de la lgicaformal, els estoics es van allunyar de manera notable d'Aristtil en prendre la proposici com a element base de la lgica (lgica proposicional) i concedint un inters privilegiat als sillogismes hipottics i disjuntius, que no havien estat elaborats tericament per Aristtil. Es convertien aix en directes predecessors del desenvolupament de la lgica en el darrer segle.
La fsica o filosofia natural de l'estocisme antic s una forma de materialisme monista i panteista. L'sser s noms all que posseeix la capacitat d'actuar i de sofrir. Noms el cos t aquestes caracterstiques, per la qual cosa l'sser i el cos sn idntics. s un materialisme que, en comptes d'adoptar la forma del mecanicisme pluralista i atomista dels epicuris, es configura en un sentit hilemrfic, hilozoista i monista: s a dir, regit pel principi de la composici de matria i forma, per la consideraci de la matria com a viva i com a nic constituent de la realitat. Els principisdel'univers serien dos: l'un passiu, la matria; l'altre actiu, la forma que t la ra divina, el logos, al capdavall du.
Identifiquen el seu du-naturalesa-logos amb el foc, o amb el pnuma en tant que al inflamat, que tot ho transforma i tot ho penetra. La calor s el principi de tot naixement i tota vida.
El logos s com la sement de totes les coses, una sement que cont totes les altres lgoi spermtikoi, rationes seminales, raons seminals. La matria s infinitament divisible i infinitament interpenetrable, contra el criteri dels epicuris. L'univers en el seu conjunt s com un gran organisme on el tot i les parts s'harmonitzen i simpatitzen: senten en correspondncia l'una amb l'altra i en correspondncia amb el tot, l'anomenada doctrina de la simpatia universal. El principi actiu, du-logos, s inseparable de la matria i per tant du s en tot i ho s tot: s la primera formulaci clarament panteista de la histria del pensament.
En contra del mecanicisme dels epicuris, els estoics defensen una rigorosa concepcifinalista, a la qual es troba estretament lligada la noci de providncia, pronia. Providncia, no cal dir-ho, que no s personal com la cristiana posterior, sin expressi del finalisme universal, segons el qual tot s'esdev segons la previsi del logos immanent a totes les coses. Aquesta providncia, d'altra banda, adopta la forma de fat o dest, heimarmne, necessitat ineluctable.
FUOC P08/04550/00936
22
1.3.2.
Llibertat, logos, virtut

L'assumpci del fat Sneca va arribar-ho a expressar bellament: "ducunt uolentem fata, nolentem trahunt" ("el dest guia aquell que el vol i arrossega qui no el vol").
Es planteja amb aix el gran problema de la llibertathumana. Segons ells, la veritable llibertat del savi no pot ser altra que la identificaci dels seus propis desitjos amb els del dest. Ser lliure s reconixer intellectivament el logos i adaptar-s'hi voluntriament. Els estoics, altra vegada ben diferents dels epicuris -que adapten el seu sistema a l'exigncia de la llibertat, ajusten o encaixen la llibertat que no menyspreen, sin que integren en un b ms ampli a la gran lgica del sistema. La llibertat s com enlairada a la nobilssima condici de la saviesa "noms el savi s lliure", deien, al coneixement de les causes que configuren el dest i la necessitat. Emper, les disputes entre ells mateixos com ara Crisip i Cleantes o amb els escptics, que els retreien durament el determinisme que impossibilitava l'acci lliure de l'home, deixen veure una seriosa preocupaci per salvar la responsabilitat, que noms pot nixer de la llibertat, tot postulant que la llibertat s "l'oportunitat d'actuar per a mi mateix" (atribuda a Crisip), que crearia un espai d'indeterminaci o llibertat "previst" pel logos i peculiarment incorporat al dest, que no seria tant all que "ha de" ser com all que "ser", incloses les lliures decisions humanes. Ja en poca molt tardana i en context molt diferent, s'extremar l'argumentaci posant l'elecci del sucidi com a exemple de l's de la llibertat humana: "el menyspreu del propi cos s un signe segur de llibertat; pots obrir el cam a la llibertat amb una llanceta" (Sneca). Amb les consideracions sobre el complex tractament de la llibertat en els estoics, hem tocat ja el nucli de la seva aportaci ms significativa i influent, l'tica. Una de les seves idees motores s que el ms caracterstic de l'sser viu s la seva tendncia a conservar-se, a apropiar-se i identificar-se amb el seu medi i amb all que li s conforme: aix ho anomenaven oikiosis, apropiaci o conciliaci.
D'aqu es deriva el principidelamoralhumana de la necessitat de viure conforme a la naturalesa. Plaer i dolor sn elements secundaris, mentre que la primria s la necessitat esmentada. El b moral consistir en all que incrementa o millora el logos o naturalesa prpiament humana i el mal, all que la perjudica. L'autntic b per a l'home s la virtut i el veritable mal, el vici.
FUOC P08/04550/00936
23
Digenes i Alexandre En aquest relleu hellenstic es representa la visita d'Alexandre a Digenes de Sinope (413327 aC), a qui es considera la figura ms caracterstica de l'escola cnica, corrent filosfic predecessor de l'estocisme. Personatge d'actes extravagants, Digenes manifest a Alexandre el seu menyspreu envers els conqueridors, que no viuen "segons la natura". Aquesta i altres ancdotes sobre la singular vida del filsof cnic estan recollides a l'obra Vides dels filsofs illustres, escrita pel seu homnim Digenes Laerci (segle III) i que, malgrat ser un llibre de carcter anecdtic i d'escs rigor cientfic, s una de les fonts principals per a l'estudi de la filosofia grega. Viure segons la naturalesa "Viure segons la virtut equival a viure segons l'experincia dels esdeveniments naturals, com diu Crisip en el llibre I de les Finalitats, perqu les nostres naturaleses formen part de la naturalesa universal. Per aix, viure conforme a la naturalesa, que vol dir segons la prpia naturalesa i segons la de la totalitat, esdev una finalitat, amb abstenci obligada de tot all que acostuma a prohibir la llei comuna, que s la recta ra que s'estn per totes les coses, idntica a Zeus, que governa l'ordre de totes les coses. I aix mateix s la virtut i el feli curs de la vida de l'home feli, quan tot es compleix segons la concordana del tarann de cadasc amb la voluntat de qui governa l'univers." Vides dels filsofs illustres, Digenes Laerci (VII 87-88).
Entre all que afavoreix i all que perjudica el logos hum, existeix un terme mitj d'accions indiferents moralment, adiphora. Entre aquestes s'enumeren tant les coses fsicament i biolgicament positives la vida, la salut, la bellesa, la riquesa, etc. com les fsicament i biolgicament negatives mort, malaltia, pobresa... La doctrinadelsindiferentsmorals s un element original de l'tica estoica que ha provocat perplexitat. I precisament d'una elaboraci d'aquesta doctrina deriva un dels moderns conceptes degudament transformat amb el temps i l's i l'abs vigent en el camp de l'tica: el concepte de 'valor '. Ser valus o
FUOC P08/04550/00936
24
valor all que, essent radicalment indiferent, resulta "positiu" o "atractiu" per als interessos generals de l'oikiosis o vida natural: aix, per exemple, la bona salut. Tamb un altre concepte tic, el de 'deure ', apareix amb fora en la filosofia estoica: en grec, kathkonta expressa aquell tipus d'accions que, no essent estrictament virtuoses, ajuden a caminar cap a la virtut i l'oikiosis; amb la significaci inicial d''acci convenient' o recomanable, van acabar essent adaptades i tradudes al llat com officia o deures. La virtut s la saviesa o cincia mateixa que posseeix el savi; i all "convenient", desprs dels "deures", s la guia perqu l'home que no ha assolit la saviesa s'orienti cap al logos universal. La mateixa oikiosis que impulsa a l'autoconservaci en l'mbit del logos-naturalesa impulsa tamb a l'estimaci dels altres homes, formant famlia i ciutat, constituint la societat. L'home tendeix a la uni amb tots els altres, s cosmopolita, 'ciutad de l'univers', entre altres coses perqu tots participen en la mateixa mesura del logos universal i amb aix es postula un ideal de comunitat d'iguals. En aquest punt tamb l'estocisme s'oposa a l'epicureisme, que postulava l'abstenci poltica del savi en un clar menyspreu al fet sociopoltic.
L'extirpaci de les passions i la indiferncia al dolor i al plaer ataraxa iaptheia sn la forma mateixa que adquireix la felicitat en el savi: apassionar-se, alterar-se pel goig o el sofriment sn moviments erronis de la ra, que aparten del logos. L'objectiu s, doncs, la total impassibilitat, la no-alteraci per passi positiva o negativa, plaer o sofriment, impropis de la ra del savi identificada amb la ra universal.
1.4. La cincia hellenstica La coneguda unitat del coneixement filosoficocientfic des dels seus inicis amb els milesis 'fsics' o 'filsofs' indistintament fins al mateix Liceu aristotlic, on es conreaven amb intensitat i xit les ms diverses cincies naturals vinculades ntimament a la filosofia, comena a escindir-se en l'poca hellenstica.
La preocupaci filosfica passa a ser, per les raons ja exposades, fonamentalment tica i l'especulaci que era el motor prcticament exclusiu de tot el coneixement, tamb el que ara anomenem 'cientfic' tendeix a concentrar-se en objectes diferenciats o a una certa especialitzaci en camps diferents: astronomia, fisiologia, botnica, gramtica, matemtiques, geografia i altres.
FUOC P08/04550/00936
25
Les grans institucions creadores i difusores de coneixement de l'poca clssica l'Escola d'Iscrates, fonamentalment literria, l'Acadmia platnica, gaireb noms filosfica i matemtica, i el Liceu aristotlic, filosfic i naturalista continuaven conservant el seu prestigi, per van quedar desbordades pel dinamisme investigador del Museud'Alexandria, creat i protegit per la dinastia dels Ptolemeu. Aquest "museu", contra el que avui connota el nom, era una barreja del que podria ser ara un gran centre d'investigaci i universitat alhora. La dinastiaptolemaica va promoure decididament all que se'n pot dir una bona poltica cientfica, amb fortes inversions tant en infraestructura la impressionant biblioteca, amb ms de cinc-centes mil peces, laboratoris de dissecci, parc zoolgic, jard botnic... com en formaci d'investigadors propis i atracci dels ms competents i prestigiosos de l'poca. Els progressos foren intensos en rees molt diverses, com les que acabem d'esmentar.
Runes de la biblioteca d'Alexandria, segons un gravat de comenament del segle XIX
Farrington arriba a afirmar que la societat hellenstica va aturar-se just a la porta del maquinisme, s a dir, que va estar a punt de transformar-se en quelcom semblant a la nostra civilitzaci. Euclides Euclides, que viatj a Alexandria cap al 300 aC, procedia probablement de l'Acadmia platnica, on des de sempre s'havia tingut la matemtica com un coneixement de primera importncia en el cam de la cincia suprema, la filosofia dialctica.
Lectura recomanada Farrington,B. (1971). Ciencia y filosofa en la antigedad (pg. 142). Barcelona: Ariel.
Cientfics illustres D'entre la multiplicitat de cientfics alexandrins de primer ordre, mereixen una menci destacada, entre els matemtics, Euclides i Arquimedes i, entre els astrnoms, Aristarc.
FUOC P08/04550/00936
26
Els seus Elements sn considerats pels historiadors de la cincia com un dels llibres ms influents de la histria de la humanitat. Hi va sintetitzar tota la cincia geomtrica grega sobre el cercle i la lnia recta i tota la teoria dels nombres coneguda fins aleshores. La formulaci de teoremes i demostracions matemtiques era de tal consistncia i abast que va servir com a llibre de text a escoles i universitats fins al segle XIX. Encara en ple segle XX hem vist fsics i matemtics discutir els postulats de la geometria euclidiana, no tant perqu no fossin acceptables, sin perqu resultaven inoperants a les dimensions macrocsmiques de la moderna astrofsica; per, implcitament, reconeixen que s absolutament til per a les dimensions, niques que li eren abastables al seu temps, del nostre mn. Euclides va teoritzar tamb sobre lgica, especialment la tcnica argumental de la reducci a l'absurd. Arquimedes L'altre gran matemtic, encara que ms conegut per principis de la cincia que avui anomenem fsica, Arquimedes, nascut a Siracusa (illa de Siclia) el 287 aC, es va educar a Alexandria tot i que va voler viure i fou finalment assassinat a la seva terra d'origen. Hull el considera la intelligncia ms aguda de tota la humanitat fins al Renaixement i el compara amb Shakespeare, Newton, Miquel ngel o Bach. D'entre les seves aportacions, les ms conegudes sn les fsiques i tenen relaci amb les lleis de palanques i de politges, de gran transcendncia per al progrs del maquinisme. La llegenda ens ha llegat la famosa afirmaci d'Arquimedes sobre la palanca: "Doneu-me un punt de suport i aixecar el mn". L'altra gran aportaci, tamb ornada amb el llegendari ureka ('ho he trobat'), funda la cincia hidrosttica i s coneguda justament com el principi d'Arquimedes, que estableix el comportament d'un cos submergit a l'aigua. Per segurament sense la potncia d'anlisi que li va donar la matemtica prefiguraci de la moderna associaci de matemtiques i fsica no hauria avanat molt en fsica. En matemtiques i geometria va fer aportacions de gran enginy, com ara el clcul del permetre de la circumferncia i de l'rea del cercle.
Principi d'Arquimedes Segons Arquimedes, un cos submergit a l'aigua experimenta una pressi cap amunt igual al pes de l'aigua desplaada. Lectura recomanada Hull,L.W.H. (1961). Historia y filosofa de la ciencia (pg. 106). Barcelona: Ariel.
Pgina d'una edici renaixentista de l'obra Elements, d'Euclides.
FUOC P08/04550/00936
27
Clcul del permetre de la circumferncia i de l'rea de cercle S'obtenen per l'aplicaci en l'interior i l'exterior de la circumferncia de polgons tangents pel vrtex a dins, pel punt mitj dels cantons a fora que, si progressivament multiplicaven els seus cantons que anaven dibuixant noms tendencialment, per molt aproximadament, una figura quasi circular, arribaven a comprimir en lmits molt i molt ajustats, entre ells la circumferncia, la qual cosa permetia que, com que ja es coneixia el permetre del polgon, el de la circumferncia hagus de situar-se en un marge molt estret entre els dos polgons. Precisa Hull en l'obra citada que, usant polgons de 96 cantons, Arquimedes va mostrar que el permetre de la circumferncia s ms de 3+10/71 cops i menys de 3+1/7 el seu dimetre; s a dir, que el valor nostre de (3,1416) es troba entre 3+10/71 (o 3,1408) i 3+1/7 (o 3,1428).
s admirable la grandesa intellectual que suposa l'esfor d'aproximaci matemtica a partir de la intuci geomtrica del cercle encabit entre dos polgons. Cal destacar tamb que, malgrat que feien mltiples aplicacions prctiques de les seves teories, les consideraven irrellevants davant la bellesa i fora del procs teric mateix. Sens dubte, la filiaci platnica de molts matemtics i gemetres encara pesava molt. El menyspreu per la matria i els seus moviments arribar tan lluny que encara al principi del segle XVII Kepler se sentir forat a justificar que l'rbita de la Terra sigui ellptica i no circular moviment atribut com a propi dels cossos celestes perqu es tractaria d'una deformaci provocada per la matria sobre el moviment circular ideal. Aristarc L'allusi indirecta a Kepler ens introdueix en l'altra gran rea de la cincia alexandrina, l'astronomia. s cert que els astrnoms del Renaixement van patir fins i tot fsicament per capgirar el model cosmolgic procedent de l'antiguitat; per no s menys cert que hi van trobar tamb precedents que els van ser molt tils. s el cas d'Aristarc de Samos, nascut cap al 310 aC, que es considera el ms important dels grans astrnoms hellenstics.
Malgrat la importncia cabdal d'Aristarc, fou l'obra d'un altre astrnom posterior, Ptolemeu probablement sense cap relaci amb la dinastia de governants alexandrins, la que la tradici medieval influda per les exigncies dogmtiques del cristianisme va adoptar com a "cincia oficial", complementria de l'aristotlica, les quals foren motiu i referent principal de les greus disputes al final de l'edat mitjana.
Aristarc, que sembla que no havia estat mai a Alexandria, va elaborar punts devistacosmolgics molt ms avanats que tots els seus contemporanis, basant-se ms en una observaci aguda i imaginativa que no pas en prejudicis esttics i morals. Va estudiar, per exemple, les dimensions del Sol i de la Lluna i, tot i que els errors numrics sn importants als nostres ulls pensem, per, en la mancana prcticament absoluta del que en direm tecnologia de recerca, va establir, contra una creena generalitzada, que el Sol s molt ms gran ell deia 20 vegades, quan en sn 400 que la Lluna.
FUOC P08/04550/00936
28
Tamb, a travs de l'observaci i clculs d'ombres obtinguts en un eclipsi de Lluna, va comparar la relaci de dimetre entre la Terra i la Lluna, i va establir que el de la Lluna era aproximadament la meitat del de la Terra; tot i que ara sabem que s aproximadament d'un quart, el mtode triat que s el que defineix finalment la cincia era bo, per l'aparell de medicions era clarament insuficient.
Per all que fa remarcar la importncia d'Aristarc s que, com a conseqncia dels seus clculs sobre els volums dels diferents cossos celestes i la Terra, va deduir la translaci circular de la Terra entorn del Sol.
El Sol i la Terra segons Aristarc "Quan Anaxgores va dir que el Sol era tan gran com el Pelopons, els grecs van creure que exagerava. Per aix fou tan important aquest ltim descobriment d'Aristarc. La seva tesi fou la primera manifestaci de la insignificana astronmica de la Terra. La idea que la Terra girava al voltant de la gran estrella fixa, en comptes de ser aquesta la que girs al voltant de la petita Terra, havia de nixer en la ment de l'home que s'havia format per primer cop una idea qualitativament correcta de les seves dimensions respectives. Pel testimoni d'Arquimedes, se sap que Aristarc va afirmar que el Sol era immbil en relaci amb les estrelles fixes i que la Terra es movia al seu voltant en una circumferncia." Historia y filosofa de la ciencia, L.W.H. Hull (pg. 103).
I, per contrarestar l'objecci de la visi estable de les estrelles que tenim tot i estant en moviment, va argumentar que la distncia de la Terra a les estrelles s tan extraordinriament gran que el dimetre de l'rbita de la Terra s insignificant comparat amb ella i no por produir-se la percepci del moviment relatiu, igualment com a gran distncia de la costa un vaixell en moviment fa que els seus navegants vegin prcticament quiets els objectes de la costa. Exacte. Encara que fora del perode hellenstic prpiament dit, la importncia de Ptolemeu segle II dC en la transici cap al pensament filosoficocientfic posterior ens exigeix una mnima referncia. La seva teoria principal, que es va considerar oficial fins a la revoluci cientfica renaixentista, fou la teoriadels epicicles. En sntesi, es tractava de construir un complex sistema de rotacions, sempre entorn d'una Terra fixa greu reculada en relaci a Aristarc, en qu cada cos celeste girava en petites rbites autnomes i alhora es desplaava sobre una rbita entorn de la Terra, sempre circularment. L'enginy dels epicicles consistia a conciliar el principi filosfic de la superioritat i l'exigncia del moviment circular dels cossos celestes consegent i alhora explicar per la combinaci geomtrica de la doble rbita la visi natural que tenim dels planetes en grec, 'rodamons', pel seu moviment irregular, que s aproximadament la d'un tirabuix.
FUOC P08/04550/00936
29
La construcci del sistema ptolemaic era realment molt complexa i meritria des del punt de vista de la capacitat d'artifici matematico-geomtric. s apassionant comparar-lo amb l'astronomia de la revoluci cientfica tant per admirar el seu ric entrellat com per admirar encara ms la bellesa per simplicitat de l'alternativa moderna. I en cincia la soluci millor s sempre, de les suficients, la ms simple.
El sistema planetari de Ptolemeu s un pas enrere respecte a les propostes d'Aristarc. A la imatge, esfera armillar dels segles XVIII-XIX construda segons la teoria dels epicicles de Ptolemeu.
FUOC P08/04550/00936
30
2. Transici romana: Cicer
La filosofia grega no va tenir una adaptaci fcil al medi intellectual i sociopoltic rom. El primer gran contacte pblic, l'ambaixada de tres representants de les grans escoles gregues del moment l'any 151 aC Digenes pels estoics, Critolau pels peripattics i Carnades pels acadmics, va tenir un mal final per l'escndol d'artifici en l'argumentaci i de divisi d'opinions sobre aspectes sagrats de la vida social i les tradicions de Roma. D'entre les diverses escoles, noms l'estocisme i encara desprs d'adaptat al gust rom pel gran hell del cercle dels Escipions, Paneci aconseguia acceptaci oficial. Per en la mesura que la filosofia significava tamb distanciament cnic, dubte escptic, plaer epicuri o simplement discussi inacabable i confusa que feia perillar velles seguretats, resultava incmoda i era tinguda per intil i contraproduent.
Una actitud incmoda Els filsofs grecs prcticament van haver de fugir corrents desprs de les imprecacions rebudes de Cat.
Per aix, l'acci d'un autor com Cicer, seguit desprs de molts d'altres, s especialment remarcable: perqu va aconseguir llatinitzar tamb en el sentit literal d'adaptar els conceptes filosfics grecs a la llengua llatina i, doncs, a la nostra un producte tan genunament grec com l'especulaci filosfica.
Ats el paper literalment definitori gaireb podrem dir tamb definitiu que Roma va tenir per al que ha estat la cultura occidental, aquesta assimilaci i adaptaci romana va significar la total incardinaci de la filosofia grega en el moll de l'os de la nostra cultura. Resulta per aix inimaginable i indesitjable la hiptesi d'un pensament grec no assumit ni transms per Roma, allat a l'extrem oriental del Mediterrani i ignorat del tot pels fabricants del motlle jurdic, lingstic i poltic occidental.
Qesti a part, no contradictria amb el que diem, s que tamb ens arribessin, per via nord-africana i cultura rab, obres d'autors grecs; per la base d'assimilaci ja havia estat posada pels romans i, complementriament, pel cristianisme romanitzat.
Bust de marbre de Cicer
La condici romana de transmissors i adaptadors de la filosofia grega, que ha cristallitzat en tpic, no impedeix la tendncia actual a considerar que la cultura i fins i tot la filosofia romanes no van ser una simple cpia o derivaci irrellevant de les gregues. Si s'observa amb atenci, es veu que les molt directes influncies hellenstiques no van operar en el buit, sin sobre un substrat propi preexistent, amb el qual es va aconseguir un nou producte espiritual, amb alguns perfils nous, b que d'innegable paternitat hellnica.
FUOC P08/04550/00936
31
Aix, l'esperit rom, bsicament religis en el sentit ms positiu de la paraula i prctic, i per aix mateix poc inclinat a l'especulaci pura, quan va comenar a conixer la filosofia grega es va interessar molt ms per les investigacions en el camp de l'tica, la poltica, l'estudi de la vida social i de les doctrines religioses que per les construccions teriques que en constituen els fonaments. Cicer, el primer que assum la tasca de llatinitzar l'especulaci filosfica grega, ha estat tractat amb cert menyspreu per la histria de la filosofia, per la simple ra d'una suposada manca d'originalitat o creativitat prpia.
Lectura recomanada Com a mostra significativa d'aquesta revaloritzaci de la filosofia de Cicer, es pot esmentar una obra que recull diverses collaboracions: Bchner,K. (1971). Das neue Cicerobild. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft.
En els darrers trenta anys, per, s'ha reforat un corrent de nova valoraci de la transcendncia filosfica de Cicer; i aix almenys per dues raons: 1) en primer lloc, pel reconeixement del seu paper decisiu en la recopilaci, adaptaci i transmissi del pensament grec i el llenguatge filosfic llatinitzat a tota l'edat mitjana i, a travs d'ella, a la filosofia occidental en el seu conjunt; 2) en segon lloc, i ms destacat, per la seva aportaci especfica a la filosofia poltica de la modernitat a travs dels seus pensadors i poltics ms destacats, amb no poques idees estrictament predecessores d'algunes de les nostres conviccions filosoficopoltiques ms preuades.
N.S. Wood ha reivindicat la idea d'un Cicer "xarnera" entre el pensament poltic antic i el modern. La influncia extraordinria reconeguda per autors com Agust, Erasme, Bodin, Groci, Locke, Montesquieu, Hume o A. Smith, entre altres, ens dna un indici del pes que les seves idees filosoficopoltiques acabarien tenint. S'ha de destacar, a ms, que en Cicer culmina i es realitza admirablement all que s un tret gaireb noms implcit "no escrit", que en diria Cornford de la filosofia antiga: una forta unitatdepensamentiacci, que la filosofia posterior ha anat menystenint i oblidant definitivament. Els filsofs antics, que no semblaven gaire preocupats per genialitats teriques originals com el mateix Cicer, sin que mantenien un cert esperit de filosofia de taller, expressaven la seva posici de fons en la identificaci entre virtut (prctica) i ra (teortica): s a dir, que el viure bo i el bon pensar resultaven indissolublement lligats, fos quina fos la materialitzaci de la bondat que cada escola establs segons la seva doctrina. Cicer va viure encara aquesta unitat, per en un estat de forta tensi entre pensament i acci, i va sentir l'atracci de la filosofia des de dues vessants simultnies:
Lectura recomanada Wood,N.S. (1988). Cicero's Social and Political Thought (pgs. 1-13). Berkeley i Los Angeles: Univ. of California Press.
Pensament i praxi Pensem com a exemple mxim, que Plat va provar per tres vegades de posar en prctica les seves reflexions sobre la societat poltica que havia elaborat tericament a la Politeia o Repblica.
FUOC P08/04550/00936
32
l'una com a atracci del saber; l'altra com a impuls del deure per donar sentit al saber.
D'una banda les circumstncies histriques de gran agitaci sociopoltica, i de l'altra les seves debilitats subjectives, el van portar a deixar-se anar, ara per l'una ara per l'altra, per les dues vessants. 2.1. Una epistemologia neoacadmica Noms una epistemologia oberta i flexible podia sostenir una actitud filosfica que aspirava a unificar els mltiples elements dispersos d'ordre cognoscitiu i d'ordre objectiu i prctic que es troben a banda i banda de l'esmentada tensi. Cicer, que s'autoatribua, no sense ra, una certa paternitat de la filosofia a Roma, reconeixia sense reserves la grandesa de la filosofia grega, a la qual manllevar bona part de teories; i recordava als seus compatricis que aquella grandesa es va assolir principalment per la capacitat de controvrsia i discussi permanent de totes les doctrines. Aquesta s la via que ell acaba escollint com a model de la seva prpia dedicaci filosfica entre totes les que se li oferien: D'una banda, rebutja sense embuts si ms no, de cara a fora l'epicureisme, que, amb una epistemologia sensista, s incapa de fer interessar el savi per cap altra cosa que no sigui la seva felicitat individual. Pel que fa als estoics, amb els quals sens dubte simpatitza fora ms, tant per raons de respecte a la tradici romana com per raons estrictament doctrinals, tampoc no pot acceptar el seu nucli doctrinal epistemolgic, centrat en la doctrina de la representaci catalptica, productora d'evidncia, suscitadora de ferm assentiment i, per aix, sinnim de possessi certa de la veritat. Davant de les dures conseqncies que comporten les posicions esmentades negaci de la implicaci poltica del savi epicuri o restricci de la llibertat del savi estoic, Cicer busca refugi intellectual en una altra doctrina que li permeti recrrer amb flexibilitat l'ampli espai que la filosofia li presenta. Aquesta ser l'epistemologiaacadmica, que haur rebut del seu mestre Fil i que t les seves autoritats en Arcesilau i Carnades. Aix es pot sintetitzar el nucli de la seva posici epistemolgica: una opci metdica a favor del debat permanent entre totes les doctrines, amb anlisi de raons a favor i en contra; l'acceptaci del dubte;
FUOC P08/04550/00936
33
la via de la probabilitat, i no la de la certesa, per a aconseguir principis per a l'acci i la vida;
la probabilitat no sols no disminueix la saviesa, sin que la refora, perqu evita all que s ms allunyat del tarann del savi: la gosadia d'imposar com a veritable all que amb prou feines s'ha pogut entrellucar com a versemblant.
El resultat s que el savi neoacadmic, ciceroni, t garantida sempre la llibertat interior per a adherir-se a la teoria que cada cop li sembli ms probable, s a dir, ms rica en proves que ofereixin una versemblana acceptable. Aix, Cicer est defensant una posici epistemolgica que s ben comprensible des d'una sensibilitat moderna, en tant que no accepta un model nic d'interpretaci absoluta de la realitat, sin que busca successivament diferents models explicatius segons els camps sobre els quals treballa i atenent l'adaptabilitat especfica de cada argumentaci.
Aix no s fcilment etiquetable com a "eclecticisme" tpic fcil, ja que respon a un plantejament epistemolgic slid d'arrel escptica i no a una actitud passivament recollectora de diversitats teriques. Es tracta, doncs, d'una posici filosfica epistemolgicament argumentada i cal considerar que defensar tericament i practicar la recerca constant de la idea "ms probable" s signe d'un afany intellectual impropi de la passivitat eclctica. 2.2. Innovacions en filosofia poltica Cicer defineix per primer cop de forma metodolgicament precisa la res publica o estat. Aquesta s una de les seves aportacions principals a la filosofia poltica antiga i de ms gran influncia en la de la modernitat.
"Aix doncs, la cosa pblica (la repblica o societat poltica o estat) s all que pertany al poble; per poble no s qualsevol conjunt d'homes reunits de qualsevol manera, sin el conjunt d'una multitud associada pel consentiment entorn d'un dret i per un inters com. La causa originria d'aquesta associaci no s tant la indigncia humana com una certa tendncia natural dels homes." De re publica, Cicer (I 25, 39).
La postura de Cicer De fet, s una dada comprovada que Cicer combatia filosficament contra Antoc, qui s que havia optat de manera explcita per un eclecticisme entre estoics, acadmics i peripattics.
FUOC P08/04550/00936
34
Des de la posici epistemolgica escepticoprobabilstica descrita, Cicer marca la transici de la filosofia poltica des de l'ordre dels models on l'havien situada Plat i Aristtil a l'ordre de les experincies. En aquesta transici s on es constata un canvi qualitatiu o substancial que ens permet situar Cicer com a predecessor d'una modernitat filosoficopoltica que trobar la seva arrencada en el Renaixement.
Cal remarcar que, juntament amb aquesta definici de societat poltica que presenta trets positivament apreciables des d'una perspectiva moderna, com la seva qualitat metodolgica, el seu pragmatisme, la seva raonabilitat antidogmtica, la seva visi global, el protagonisme que hi troba l'inters general del poble, etc., tamb es troben en germen en l'obra de Cicer no poques idees que es valoraran especialment a partir de la modernitat: un cert "constitucionalisme"; la convicci de l'imperi de la llei i la igualtat davant d'aquesta; la defensa de la llibertat contra les formes desptiques del tir; el dret a discrepar com a anticipaci de la llibertat i pluralitat d'opinions; la tolerncia especficament religiosa; la discreta llavor de dues distincions que acabaran adquirint molta importncia: la distinci entre estat i govern; la distinci entre estat i societat.
Lectura recomanada Pozo,J.M.del (1993). Cicern: conocimiento y poltica (pg. 63 i seg.). Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
Advocat amb els seus escrivents (relleu rom). L'imperi de la llei, generalitzat en poques posteriors, tingu un dels seus primers precursors en Cicer.
Cicer fa en diverses obres (Derepublica, Deoratore i Delegibus, principalment) una defensa del sistema poltic basat en les nocions de llibertat, equilibri de poders, constituci mixta, concrdia, consentiment en el dret i en l'inters general i una clara prevalncia dels prnceps collegiats, excloent expressament la temptaci del monarquisme absolut o tirnic. Per no deixa d'invocar la veritat i la justcia com a ideals: amb aix explicita l'acceptaci profunda de l'ordre clssic que enllaa el microcosmos de la polis, on s'integra la naturalesa individual de cadasc, amb el macrocosmos de l'univers. Per, a diferncia dels estoics, no accepta la capacitat racional humana de descobrir la complexitat d'aquest entrellat. El Somnium Scipionis, que tanca el De re publica, s l'intent de reconstruir aquesta relaci clssica, alterada momentniament per la seva epistemologia de base escptica. La contradicci aparent entre una epistemologia oberta i un mtode historicista amb una metafsica com la del Somnium se salva per la singular naturalesa del mitj de coneixement: el somni com a "experincia
FUOC P08/04550/00936
35
de l'ideal" per via de revelaci mtica. D'aquesta manera, no traspassa les possibilitats d'una ra limitada raonable i prou i alhora mant formalment la invocaci de l'ordre clssic cosmicopoltic. Alguna de les tesis obtingudes en la revelaci onrica sn: origen astral de les nimes dels governants; existncia d'una connexi entre l'ordre csmic i la vida diria humana; el comproms indefugible per a aquelles nimes d'origen i dest celestial d'entrar en la poltica terrena, que s considerada com una missi divina mereixedora de la glria ms alta; la societat poltica com a producte terrenal ms satisfactori per a la divinitat. Lluny de ser una pura expansi literria, el Somnium Scipionis constitueix una pea clau per comprendre Cicer en la seva integritat. 2.3. L'humanisme ciceroni Un dels llegats intellectuals importants que hem rebut de Cicer s el concepte d'humanitas i, amb ell, l'inici explcit d'una categoria historicocultural coneguda amb el nom "d'humanisme". s una aportaci difusa al llarg de la seva obra, per perfectament percebuda per la tradici posterior.
L'empremta de Cicer Petrarca i Erasme seran els mxims reivindicadors i difusors d'aquesta aportaci ciceroniana. Lectura recomanada Fortuny,F.J. (1992). De Lucreci a Ockham. Perspectives de l'Edat Mitjana (pg. 43 i seg.). Barcelona: Anthropos.
Humanitas no cont un concepte filosfic estricte de carcter sistemtic tot i que n'inclou alguns com virtut, llibertat, deure, etc., sin una idea genrica de l'espiritualitzaci del gnere hum per fer-lo obert al mn. L'idealdelahumanitas consisteix per a Cicer, en part com per a Paneci l'estoic, en el desenvolupament lliure i harmnic de les activitats espirituals que dominen les tendncies inferiors i posen ordre i mesura fins i tot en el comportament extern.
Per aquesta concepci comprn elements caractersticament romans, que Cicer afegeix al seu model. Com a tals poden considerar-se: el valor atribut a la placidesa, a la benignitat, a la clemncia amb els enemics, s a dir, a qualitats que l'aristocrcia romana creia prpies dels seus maiores o avantpassats; l'afirmaci que cap societat no s ms important que la res publica o Estat i que, dels deures humans, els primers i ms urgents sn els relatius a la p-
FUOC P08/04550/00936
36
tria. Afirmaci que, no obstant, contrasta amb el cosmopolitisme defensat sovint per Cicer, que parla de tant en tant de la societas humani generis. Boyanc ha precisat tres conceptes diferents de la humanitas en Cicer: 1) Com a sentit d'all que s hum, de la mesura prpia de l'home, noci que predomina en la seva filosofia moral, d'inspiraci platonicoestoica. 2) Com a sentit de la cultura, per la qual l'home arriba a ser veritablement all que s, potser el sentit ms genunament ciceroni, en adaptaci de la grega paideia. 3) Com a sentit de la benignitat cap als altres homes, facilitada i alimentada tant pel sentit de la mesura humana com pel desenvolupament hum degut a la cultura, expressi de la philanthropia grega.
Lectura recomanada Boyanc,P. (1970). tudes sur l'humanisme cicronien. Brusselles: Latomus.
FUOC P08/04550/00936
37
3. El neoplatonisme
Pocs corrents filosfics no estrictament "escola" han estat tan clarament fruit d'un procs de fons i tan heterogeni com ho ha estat el neoplatonisme. La denominaci del corrent, totalment consolidada, no ens ha de fer oblidar que hi viuen molts elements diferents del platonisme prpiament dit. Efectivament, els primers segles de la nostra era varen veure una florida molt notable d'especulacions filosfiques barrejades amb expressions religioses que donaven productes de mena semblant al nostre corrent neoplatnic. Fins a tal punt constitueixen una prefiguraci del gran producte que culmina l'edat antiga de la filosofia, el neoplatonisme, que ja s freqent referir-s'hi com l'etapa de 'preparaci del neoplatonisme' (Theiler: "Vorbereitung des Neuplatonismus").
Lectura recomanada AlsinaClota,J. (1989). El Neoplatonismo (pg. 14). Barcelona: Anthropos.
El neoplatonisme sintetitzar elements pitagrics, aristotlics, estoics en fusi amb el platonisme de base i elements religiosos presents en el mn rom fins a formar una sntesi extensa que va acabar influint al seu temps poderosament en el pensament cristi i medieval i, a travs d'ells, tamb en el mn modern.
El grau i la complexitat de la sntesi sn tals que no s possible reconixer en el neoplatonisme una filiaci simple i directa respecte al platonisme originari i autntic. Al contrari, tot i la indiscutible sensibilitat i penetraci intellectual de l'obra de Plot, s'acabar convertint en una espcie d'escolstica que usa el platonisme en barreja confusa amb els altres components doctrinals citats amb la finalitat de justificar una actitud religiosa. D'altra banda, remarca Flrez que la fidelitat de Plot a la tradici grega no ha de fer perdre de vista que introdueix canvis importants de perspectiva, per exemple, en la concepci de la teoria. L'actitud terica del grec clssic s coneguda; i Plot far un canvi qualitatiu cap a la noci de contemplaci, ara clarament distingida de la tamb anomenada contemplaci terica. Ser un autntic canvi de paradigma, cap a una nova concepci i fins i tot experincia mstica de la naturalesa i de l'home. Es tracta, doncs, d'una doctrina que, tot i la varietat i complexitat dels seus components, no s en absolut interpretable com un simple sincretisme o un eclecticisme, sin com una posici doctrinal d'idees prpies o originals.
Bust de Plot
Lectura recomanada Flrez,C. (1983). "Plotino, de la metafsica del ser a la del sentido". A: Bermudo i altres. Los filsofos y sus filosofas (pg. 169 i seg.). Barcelona: Vicens Universitat.
FUOC P08/04550/00936
38
Per les interpretacions, especialment des del segle XIX, han estat molt variades: des d'una dependncia orientalista, segons Schopenhauer, fins a una estricta restauraci del platonisme, segons Zeller.
Amb Plot la figura principal (n. 204 dC), s'ha dit, la filosofia esdev religi i misticisme, de manera que el neoplatonisme constitueix una autntica sntesi de l'espiritualisme en el sentit ms prxim a pensament religis antic. Per seria un reduccionisme injust que l'apreciaci d'aquesta proximitat al pensament religis li rests ni una mica de valor estrictament filosfic.
3.1. Principis i postulats del neoplatonisme: l'U Molt sintticament, la realitat s constituda, segons Plot, que aqu invoca el precedent platnic, per tres ordres o nivells d'sser anomenats hypstasis, que es reprodueixen tamb en el subjecte hum: l'U; l'Intellecte (nos); l'nima (psych).
Lectura recomanada MartnezMarzoa,F. (1994). Historia de la Filosofa I (pg. 244 i seg.). Madrid: Ed. Istmo.
Un postulat que podrem anomenar 'lingstic' del neoplatonisme, el constitueix el mateix mot d'hypstasis : la seva interpretaci tradicional en filosofia el fa equivalent a sser subsistent en si o all que es designa veritablement, i no sols lgicament o gramaticalment, com a substantiu. En el neoplatonisme sembla que t un significat ms ampli que, com explica Martnez Marzoa, equival a presncia d'antuvi d'stsis, sosteniment, i hypo, com a supsit, s a dir, aquella presncia, aquell "tenir-se i estar" que est suposat en la presncia immediata.
Un postulatbsic el constitueix la transcendncia de Du; l'accentua fins a tal extrem que el situa "ms enll del ser" (epekina tes ousas) i de la ment. D'aquesta manera la causa del ser queda separada en certa manera del ser, com all que s inaprehensible i inexpressable per l'home, per la qual cosa el nom que li ser menys estrany s l'U. Qualsevol altre predicat que li atribum portar el llast de la dependncia humana. Pensament de gran acceptaci en molts telegs i filsofs cristians de la patrstica, medievals i tamb moderns i contemporanis, que ser posteriorment conegut com a "teologia negativa".
FUOC P08/04550/00936
39
L'U segons Plot "s necessari que aquest sser simple existeixi abans que totes les coses i sigui divers de totes aquelles que existeixen desprs d'ell, que subsisteixi en si mateix, no barrejat amb les coses que procedeixen d'ell (...) i que sigui absolutament U. Si ha d'existir quelcom absolutament suficient a si mateix, ha de ser l'U, que existeixi noms de tal manera que, ni respecte a ell mateix ni respecte a un altre, es trobi necessitat de res. Perqu no necessita res ms per a ser, ni per a ser B, ni per al propi fonament (...) Per aix, per a l'U no hi ha cosa bona ni voluntat de res, sin que ell s el B transcendent, i s un b no per a ell mateix, sin per als altres." Ennades, Plot (V 4, 1 i VI 9, 6).
Aquest U constitueix el cim de la jerarquia plotiniana. S'argumenta que si hi ha multiplicitat, hi ha d'haver unitat. L'U, transcendent, s l'absoluta simplicitat, l'autosuficincia. s el b infinit, acte pur i autocreador. s tamb creador de tot, per no pas per un acte de decisi conscient, sin com un efecte espontani de brollador per superabundncia. D'aix, el neoplatonisme en diu "emanaci". Plot entn la creaci, no com un acte concret que es comena i s'acaba en un temps limitat, sin com un acte continu, una relaci eterna, una font que brolla inexhaurible. Du s transcendent i l'nima s pecadora. Sobretot pel gran pecat d'oblidar el seu origen primer. La vidaespiritual s un procs constant i circular format per dos grans moments correlatius: 1) D'una banda, la "process " (prodos), s a dir, el moviment dialctic a travs del qual brolla la realitat a partir de l'U, passant per l'Intellecte i l'nima fins a arribar a la matria (hyl). 2) Per, en correspondncia, l'nima humana ha de tendir a un procsinvers d'elevaci cap a l'U, principi suprem.
Una diferncia amb el cristianisme Aquest procs de retorn, de recuperaci de l'origen primer, t un ress clarament religis, tot i que la relaci amorosa no s, com en el cristianisme, en les dues direccions, sin que noms ho s des de l'nima cap a l'U.
s de Plot la imatge del brollador d'aigua que no s'atura mai; o tamb de la font de llum que escampa la illuminaci arreu.
3.2. L'Intellecte i l'nima
La creaci de l'univers per emanaci de l'U no s plenament directa. Entre el mn sensible i el principi suprem, s'interposa un mn intelligible fet a la manera del mn de les idees platniques, l'Intellecte, la segona hypstasis. Tots els intelligibles sn a l'Intellecte, que els presideix i enclou. s idntic al seu objecte, orgnic i viu, perfecte.
FUOC P08/04550/00936
40
El nos era una de les realitats de ms tradici en la filosofia grega, que des d'Anaxgores havia servit per explicar els fonaments de l'sser. Amb tot, per, no s exactament la divinitat, qualitat que noms se li aplica com a semblana i proximitat, no com a identitat, que solament correspon a l'U. I no podia ser el fonament radical o primer de l'sser, perqu el nos s'escindeix ja en una certa dualitat, del coneixement i de la cosa coneguda, per la qual cosa no s unitat pura o estricta i queda situat per sota de l'U. Ser, aix s, compendi de totes les idees, normes, lleis i estructures de l'sser: s tot el mn de l'intelligible i alhora el demirg platnics; est en la mxima proximitat a l'U originari i n's una imatge, com si fos la mirada amb qu l'U es veu ell mateix, o, en llenguatge mitolgic, el segon du, el fill engendrat pel primer, conceptes que desprs serviran per a l'especulaci teolgica cristiana sobre la Trinitat.
I entre el mn intelligible i el sensible tamb s'interposa quelcom: l'nima. En ella les idees intelligibles passen de la seva eternitat primera i prpia a la temporalitat de l'nima universal i de la infinitat d'nimes particulars que cont. L'nima, tercera hypstasis, s Verb i acte de l'Intellecte com l'Intellecte ho s de l'U.
s una i plural alhora, com tamb divisible i indivisible, si b predomina el segon aspecte per ra de la seva proximitat a la divinitat. s de doble naturalesa, sensible i intelligible, i viu en el lmit dels dos mons. L'home s possedor d'una nima sortida directamente de la part superior de l'nima universal. Grcies a ella, som nosaltres mateixos. L'nima li sobrev a cada home quan el cos ja ha estat format i s la causa, no de la seva existncia, sin del b que hi ha en la seva vida. L'nima de cada home "cau" en el cos que li pertoca, com qui s tancat en una pres. L'nima, que s immortal i d'un nivell superior intellectual i moral, s portada al cos per haver coms un pecat d'orgull en relaci amb Du.
La pretensi d'autosuficincia equival a trencar la comunicaci amb l'U i genera l'nic mal possible, que s la separaci, apstasis, de qui s font de tot sser i tot b. El cos s pres i tomba vell joc de paraules platnic: sma, cos, sma, tomba de l'nima i per aix ella ha d'intentar escaparse'n. La fugida noms pot ser en direcci al retorn cap a Du.
FUOC P08/04550/00936
41
3.3. La conversi cap a l'U L'anomenada "process" (prodos) expressa noms una fase d'all que es pot anomenar desplegamentdelser. A cada nivell, i a travs d'una "conversi" (epistroph), tot sser torna cap a qui l'ha engendrat. La vida busca l'nima, aquesta l'Intellecte i aquest l'U. Els camins ms alts per a l'elevaci espiritual seran la msica, l'amor i la filosofia. Per abans hi ha, com en els estoics, el cam de la virtut, sobretot virtuts purificadores, que trenquen la relaci de l'nima amb el cos. Per aquest alliberament tic s per a ell parcial. Hi ha una segona via, dialctica, constituda per la cincia, especialment la matemtica, per encara s ra discursiva, lligada a la multiplicitat i, per tant, inferior. A la fase superior, de carcter mstic, trobem les esmentades msica, amor, filosofia, que completen la primera etapa del retorn; la segona, s'acompleix en l'xtasi mstic; lluny de psicologismes i ritualismes orientals, el tarann grec de fons rebrota en forma de descripcions teortiques o purament intellectuals.
L'xtasimstic demana la interioritzaci de l'nima fins a fer-se semblant del tot a l'U, perqu noms entre elements mnimament homogenis pot donar-se coneixement. L'acte de l'nima s amor, que no s sin la recerca de la Bellesa en si. La filiaci platnica respecte a textos del Fed i el Banquet s evident. Tot plegat ha fet que el neoplatonisme fos vist tamb com una gran filosofia de la bellesa. La uni mstica plotiniana acaba portant l'nima al seu ms alt grau de llibertat. Aquest aspecte positiu ha contribut a rebaixar els intents d'interpretaci excessivament orientalitzant del neoplatonisme.
Lainflunciahistricadelneoplatonisme El neoplatonisme, amb la seva visi dialctica, religiosa, contemplativa i mstica del mn i de la vida, amb el seu atractiu espiritualisme esteticista i religis alhora, ha exercit una forta influnciahistrica. Pel que fa al cristianisme, li ha representat un instrument d'autoexplicaci filosfica, la possibilitat de comenar a omplir de contingut la vella aspiraci del lema, formulat posteriorment, fides quaerens intellectum, s a dir, la fe requereix l'ajut de la intelligncia natural humana.
A Occident, a diferncia d'altres derivacions orientals del plotinisme, es va imposar la del seu principal deixeble, Porfiri, que la va preservar d'altres possibles desviacions, per la va congelar en un saber massa estructurat i rgid, un cert escolasticisme, com s'ha dit, probablement condicionat per la seva intensa formaci com a lgic.
FUOC P08/04550/00936
42
El pes sobre molts autors fou molt important, especialment sobre l'anomenada patrstica cristiana que recolliria els fruits de tota la tradici grega: entre els noms ms destacats molts d'ells protagonistes del pensament medieval hi ha Agust, Boeci, el Pseudo-Dions Areopagita, Escot Erigena, l'escola de Chartres, els platnics de Cambridge, Nicolau de Cusa i, ms cap a nosaltres encara, Spinoza, Schelling i Hegel. Segurament all que va causar ms impacte en la ment de molts admiradors posteriors de la seva doctrina fou, com recorda Robin, que hagus sabut desenvolupar un problema pressentit per Plat en desenvolupar la seva teoria de l'amor: el problema de les relacions de la conscincia individual amb l'esperit universal, que finalment acabaria convertint-se en una orientaci realment nova, i molt fecunda, del pensament.
Lectura recomanada Robin,L. (1962). El pensamiento griego y los orgenes del espritu cientfico (pg. 355). Mxic: UTEHA.
FUOC P08/04550/00936
43
4. Inici medieval
El temps anomenat "medieval" o "edat mitjana" s tan llarg com imprecs per no dir confs de concepte i de fronteres temporals. Les convencions historiogrfiques (476, caiguda de l'Imperi rom d'Occident, per a l'inici, i 1453, caiguda de Constantinoble, per al final, entre altres dates) se sostenen principalment per inrcia.
La seva denominaci de temps mitj ('enmig d'altres temps', ms importants, se sobreentn) fou imposada pels humanistes dels seus darrers temps, que veien en la tasca de recuperaci i imitaci de la cultura clssica pagana que emprenien un motiu de distanciament i ruptura respecte a la grisor de la cultura tradicional.
Tot i que aquesta inrcia es mant pel que fa a les fronteres temporals, avui es tendeix a reconixer menys passivitat i menys grisor a la cultura medieval de la que els seus propis fills directes i rebels els renaixentistes pretenien. Tamb en filosofia, tot i la clara subordinaci a la teologia i l'encarcarament que va representar l'escolstica a partir del segle XVI, avui es reconeix que el paper de molts autors, entre altres sant Agust, Boeci, el Pseudo-Dions Areopagita, Joan Escot Erigena, sant Toms i Ockham, s central en el fil evolutiu del pensament occidental i indispensable per entendre Descartes, Leibniz, Spinoza o Kant. L'edat mitjana, s'ha dit, s una cultura centrada en els textos: sobretot, en els textos sagrats judeocristians i en les primeres grans produccions teolgiques dels anomenats "Pares de l'Esglsia"; amb molts copistes, s, per sobretot amb intrprets, amb comentaristes i amb escoles confrontades i debats durssims. S'arriba a altssims nivells de conceptualitzaci abstracta i de rigor lgic, tot provocat per la passi teolgica, per conscients que la filosofia els proporciona l'aparell necessari per a les seves construccions i els recursos per als seus comentaris, qestions i debats. I des de la histria de la filosofia s'ha de reconixer que, volent fer teologia i pensant sobretot en clau de fe cristiana, feien molta filosofia i influen directament, primer, sobre la recepci del pensament filosfic antic i, segon, sobre l'evoluci futura d'aquella herncia modificada per la seva prpia intervenci.
Setge de Constantinoble per l'exrcit turc. Miniatura del segle XV.
FUOC P08/04550/00936
44
En aquest sentit, el pes del cristianisme en la filosofia s fortssim: desprs d'uns primers temps de neta autonomia de la fe i fins i tot de recel expressat en boca d'un cristi coneixedor de la filosofia grega, sant Pau, que oposava a la saviesa pagana la "bogeria de la creu" aviat va comenar el recurs dels telegs a la filosofia per millorar la comprensi dels textos i l'argumentaci a favor de les prpies creences, que es veien amenaades tant pels atacs exteriors com pel perill de les heretgies interiors. Era la posici de la patrstica, que sentia la necessitat d'harmonitzar ra i fe.
Els telegs cristians creien que fe i filosofia es necessitaven mtuament i aix formulaven lemes com crede ut intelligas, i tamb, intellige ut credas, en hbil expressi "creu perqu puguis entendre" i "entn perqu puguis creure" de la incompletci de l'una sense l'altra.
Uns filsofs eren ms coneguts i apreciats que altres per la proximitat doctrinal que hi percebien: s el cas, en l'ordre ms general, de l'estima per Plat i els neoplatnics o, en aspectes ms parcials, per Cicer o els estoics. Aristtil va trigar molt ms temps que Plat a ser integrat, tot i l'atracci parcial d'alguns dels seus conceptes com ara el de substncia o el de causa formal. I no cal dir que tots ells eren integrats, en nom de la prioritat ltima de la fe, sense respecte al sentit global de la seva filosofia amb deformacions importants, doncs, que ha costat molt de recuperar als historiadors del pensament. L'esfor filosfic o intellectual, encara que fet amb esperit de "serventa" philosophia, ancilla theologiae , va ser rellevant al capdavall i per aix t sentit parlar de "filosofia medieval", encara que la immensa majoria dels seus temes sn de directa transcendncia teolgica, que era la volguda pels telegs.
Una argcia d'Orgenes ens dna la clau de l'actitud dels telegs cristians: prometia als grecs que trobarien la culminaci de la seva extraordinria cultura en el cristianisme, i als cristians que, si aprofitaven la saviesa i la fora del pensament grec, les podrien vncer des de la prpia fe.
4.1. Agust, el primer filsof medieval Encara que Pare de l'Esglsia, fou bisbe d'Hipona, i teleg per damunt de tot; treball rduament, en una llarga evoluci personal, amb eines de filsof sobre material filosfic platnic, neoplatnic i ciceroni sense oblidar la petja rebuda durant nou anys d'adhesi al maniqueisme per "entendre millor" des de la fe. Agust viu els darrers temps de l'Imperi rom, i s testimoni de com se n'accelera la caiguda. Per ja s un filsof medieval, perqu consagra en l'mbit de la llengua llatina la fusi del cristianisme i la filosofia antiga i enceta gran nombre de vies filosfiques que alimentaran el debat durant els segles segents. Les enceta, per no les tanca: un dels seus trets, justament, s l'inacabament de cap sistema, la producci simultnia de pensaments fortament intutius que, sense sser contradictoris, obren camins de reflexi en
Pensament intutiu Per la mateixa ra, i en un sentit no necessriament contrari, se li retreu poca solidesa filosfica, ben dissimulada, aix s, amb una gran fora expressiva, d'hbil retric de formaci clssica. Nota Va nixer el 354 a Tagaste, avui terra algeriana, i mor a Hipona el 430.
FUOC P08/04550/00936
45
sentits diversos. Tants, que per aix alg ha volgut veure en el pensament agustini un pensament permanentment abastable i suggeridor per a les poques ms diverses.
La seva s una personalitat complexa, profundament passional i vitalista de joventut disbauxada, es convertir per la influncia de la seva mare, santa Mnica, i del bisbe de Mil, sant Ambrs, per alhora arrossegada per la fe i la ra amb fora semblant i en perptua tensi creadora.
En qualsevol cas, el valor principal de la seva figura, fora de l'mbit estrictament religis, rau en el fet d'haver vist el final d'un mn i haver proporcionat fonaments intellectuals al nou, en una perspectiva histrica innovadora que feia possible alhora la inversi i la continuaci adaptada de la cultura filosfica tradicional, sobre una base institucional hereva de l'Imperi rom.
4.1.1.
Passi per la veritat: Du
La seva entrada apassionada a la filosofia ens confessa que fou de la m d'un mestre de l'art retrica, Cicer, amb la lectura d'una obra d'invitaci a la filosofia lamentablement perduda per a nosaltres, l'Hortensius, a partir de la qual ja mai ms no dubtar que l'amor de la seva vida no ha de ser el diner o el plaer, sin la veritat. I, certament, hi mantingu una actitud coherent i una productivitat intellectual enorme, en forma de tractats entre els de ms valor filosfic, el Contra Academicos, el De libero arbitrio i el De civitate Dei, sermons, comentaris de textos sagrats o la clebre autobiografia ntima, les Confessiones. Tot i la veneraci intellectual i el deute filosfic en molts temes per Cicer, Agust escriu un tractat "contra els acadmics", perqu li repugna fortament la posici escptica que els va caracteritzar durant l'poca hellenstica, i de fet sostinguda per Cicer mateix; d'altra banda, ell reconeix haver-s'hi installat durant anys. Tenia tal sentit dels seus propis "errors" intellectuals especialment, el maniqueisme, que se sent cridat a assegurar la capacitat humana d'assolir la veritat. No construeix aparells epistemolgics especials, per defensa variadament aquesta capacitat, amb accents a mig cam del platonisme i d'una certa modernitat.
Sant Agust ensenyant a Roma, per B. Gozzoli
FUOC P08/04550/00936
46
La veritat agustiniana ser sntesi de ra i fe o de fe i ra, tant se val, per tindr un valor ltim autnom respecte a la cega creena: en efecte, arriba a afirmar que si alg li presenta una veritat indiscutible i ell no s capa de conciliar-la amb la seva fe, renunciar a la fe per amor de la veritat. Dos camins hi porten, cap a la veritat: de l'exterior cap a l'interior (noli foras ire: redde in te ipsum, in interiore hominis habitat veritas. 'No vulguis sortir-te fora: entra a dintre teu, perqu a l'interior de l'home resideix la veritat'); d'all que sigui inferior cap a nivells superiors.
Conciliaci de fe i ra Curiosa i radical posici noms aparentment irreligiosa. I hiptesi, s clar, que est segur que s especulativa i inverificable, perqu la veritat, finalment, no s sin Du.
Intimisme i misticisme, podem dir. O Du s ms endins i ms amunt que tot: les coses externes i de vol ras ens allunyen de la veritat, que ho s nicament i unitriament de la fe i de la ra. Diem que defensava la capacitat humana d'assolir la veritat amb accents de modernitat i de platonisme alhora: Pel que fa a la modernitat, conv apreciar el to i les afinitats modernes d'afirmacions com aquesta: Si enim fallor, sum ("Doncs, si m'equivoco, existeixo").
El valor del dubte "Hi ha alg que dubti que viu, que recorda, que coneix, estima, pensa, sap i emet judicis? Doncs, si dubta, viu; si dubta, sap que no sap quelcom amb plena seguretat; si dubta, sap que no pot donar el seu assentiment a la lleugera. Podr alg dubtar potser sobre all que vol, per, d'aquest mateix dubte, no en pot dubtar." De Trinitate, Agust (X 10). Nota De civitate Dei, XI 26.
s a dir, trobo en el meu procs subjectiu un punt de seguretat indestructible per fonamentar alguna veritat amb fermesa i iniciar un procs d'estabilitzaci i confiana que em salvi de l'escepticisme. Pel que fa al platonisme, aquest s present en la seva teoria de la illuminaci: perqu, si b s cert que jo puc arrencar el procs des de la meva intelligncia, no el puc culminar tot sol; l'objecte de la veritat ens ultrapassa s "quelcom ms gran que jo", ens diu i noms l'ajuda de Du permet la plena possessi de la veritat. Aquesta ajuda ens ve en forma de llum que illumina directament l'esperit de l'home i li permet reconixer la veritat. El ress platnic el B, com un Sol que a ms de donar vida, dna llum perqu puguem reconixer les idees s'amplia encara en les nocions de les idees exemplars, tamb anomenades rationes aeternae, que resideixen, ara separant-
FUOC P08/04550/00936
47
se de Plat, en la ment de Du i de les quals prov cap al nostre esperit el reflex que ens permet comprendre la veritat de les coses que reprodueixen imperfectament aquelles idees eternes i perfectes.
I, si les idees que ens permeten conixer la veritat de les coses sn de Du i hi resideixen, ell ser la Veritat mateixa, com a fonament i dipsit de qualsevol veritat. Subjectivisme modernitzant, idealisme platnic i ontologisme teolgic alhora, configuren de manera complexa la seva defensa apassionada del gran objectiu de la seva vida de creient racional o de racional creient, la veritat, s a dir, Du.
Du que, d'altra banda, no necessita ms prova filosfica que el reconeixement que la noci mateixa de veritat inexplicable sense una mena de llum requereix la font d'aquesta llum, com s'esdev en el mn fsic, on no veurem les coses, tot i ser-hi fsicament, si una font de llum no ens les illumins. Noms cal girar els ulls cap al Sol. 4.1.2. Du personal, creaci, temps, histria
L'assimilaci de les doctrines gregues no s literal ni completa. Vet aqu alguns exemples de novetats gaireb radicals respecte als grecs, novetats d'encuny cristi: Du t en la seva ment les idees com nosaltres, modestssimament, hi tenim les nostres i som "imago Dei" perqu el Du cristi s un dupersonal : aquesta s una novetat radical del cristianisme respecte, no als dus casolans de la mitologia, sin al principi filosoficofsic ltim del cosmos, l'arch presocrtica, el b platnic, el primer motor immbil aristotlic o el logos estoic. s persona i, segona novetat, actua per voluntat"lliure" sobre les coses, creant-les per una decisi absolutament gratuta. Noms Du s etern i, doncs, no t temps ni propi ni d'altri, perqu el temps s creat amb el mn, que justament el t passa temporalment perqu ha estat creat del no-res idea incomprensible per a un clssic i, doncs, no s etern, perqu ha tingut un comenament: eternitat s negaci del temps, que s condici de matria canviant, no d'esperit pur i infinit. La doctrinacristianadelacreaci introdueix una novetat de fons en la comprensi del procs histric: s la linealitat oberta que nega la circularitat tradicional dels grecs, el seu "etern retorn"; per al cristi, hi ha un punt inicial, molts punts successius i nous i hi haur un punt final de la histria: Du al comenament com a creador, l'home al mig com a protagonista lliure que modifica el curs de les coses per la seva voluntat tamb lliure, i Du a la fi en el moment anunciat com el final dels temps. Desprs, l'home
Nota De civitate Dei, XXII 30.
FUOC P08/04550/00936
48
compartir, ressuscitat, el goig de Du: nam, quis alius noster est finis nisi pervenire ad regnum, cuius nullus est finis? ("puix, quin altre s el nostre fi /finalitat sin arribar al regne que no t cap fi/finalitzaci?").
Representaci de la creaci en un taps del final del segle XI. Tresor de la catedral de Girona.
La creaci s un acte nic, en qu simul tot alhora totes les coses sn produdes per Du: aix sembla negar el procs o desenvolupament natural i variable de les coses, que neixen en el decurs de la histria, per Agust troba una soluci en la idea estoica que li combina b amb les platniques de les "rationes seminales": Du, creador de les coses segons el model eternament present a la seva ment de les "rationes aeternae", posa les raons seminals, com a petita reproducci d'aquestes, en el primer moment de la creaci i tot ser, doncs, un tranquil desplegament o evoluci d'aquelles llavors d'origen. L'nic factor de novetat en el transcurs de les coses creades s l'acci histrica de l'home, feta des de la llibertat. Agust s el primer a crear una gran filosofia delahistria, motivada en origen per defensar-se de l'atac dels romans als cristians en veure caure la seva ciutat a mans dels brbars.
Diferncia amb Darwin Per a Agust, l'evoluci s, certament, ben diferent de la darwiniana, perqu de fet no hi ha noves adaptacions al medi, sin simple acabament o plenitud de grmens preexistents des de l'instant creador.
Nota De civitate Dei inclou extenses reflexions a l'entorn de la condici histrica de l'home.
En sntesi, la histria s la lluita de dues ciutats, la Ciutat de Du i la del Mn (de vegades, Diable). A l'una hi regeix l'amor Dei i a l'altra l'amor sui (d'un mateix); o, en altres termes, en la de Du s'administra b l'uti i el frui l'utilitzar i el gaudir: s'utilitzen les coses temporals i es gaudeix de les espirituals i no a l'inrevs, com a la del Mn. Aquesta confrontaci regeix la histria i acabar amb el triomf de la Ciutat de Du, per amb un transcurs de lluita permanent i desequilibris diversos.
La histria com a tensi Aquestes dues ciutats sn ms espirituals i simbliques que reals, encara que alg hi hagi vist simplificadament una confrontaci de la societat/Esglsia contra la societat/Estat.
FUOC P08/04550/00936
49
Manuscrit del segle VI de l'obra De civitate Dei, de sant Agust.
Agust aprofita el ress de la definici ciceroniana de repblica, que tan b coneixia, per reelaborar-la en un sentit ms finalista i al servei d'una idea que no hi explicita, de fons neoplatnic: la idea d'ordre, segons la qual a cada cosa correspon el seu lloc, previst en la ment de Du. Aqu rau tamb la llei eterna com a "ra divina o voluntat de Du que mana conservar l'ordre natural i prohibeix pertorbar-lo". 4.1.3. B i mal, llibertat, pau
Vegeu tamb Vegeu el text 4.1.2 a les activitats
Nota Contra Faustum (22, 27).
Un dels temes preferits d'Agust com a motiu de combat contra els seus antics companys maniqueus s el del mal: Primer, perqu l'havia preocupat realment des de la seva joventut i al llarg de tota la vida; segon, perqu els maniqueus tenien la resposta fcil dels dos principis confrontats i l'un, el b, presoner parcial de l'altre, amb la qual cosa es resolia l'explicaci filosfica del problema.
FUOC P08/04550/00936
50
Per aquesta resposta era insostenible per a un creient en el Du nic, personal i amors dels cristians. Que, per a Agust, a ms, era el B mateix i font de tot b, sense barreja de mal. Per, per coherncia amb la teoria de la creaci tota d'origen div, l'atribuci de la responsabilitat del mal al Du bo resultava lgicament indefugible i, tamb, moralment insuportable.
La sortida argumental agustiniana crea doctrina en la filosofia i teologia cristianes: el mal no t sser propi, no s una substncia que respongui a una idea exemplar divina, ni ha estat, doncs, en l'ampli ventall dels ssers creats per Du. No s sser, sin mancana d'sser, prdua o privaci de b. Du no n's, doncs, responsable. Metafsicament parlant, el mal no existeix.
D'altra banda, per, l'existncia real del dolor fsic, del mal moral, del mal social o injustcia, etc. s innegable. Cal cercar l'origen, dir Agust, en un agent amb capacitat de produir all que nicament pot atribuir-se com a essncia del mal: el desordre. Du, per tant, ha creat les coses bones i ordenades i, entre elles, un agent amb capacitat d'introduir el desordre, l'home amb la seva llibertat que t, bviament, capacitat d'ajustar-se a l'ordre o de generar desordre i, en conseqncia, el mal. La dimensi de grandesa de la llibertat humana s, justament, que pugui sortir de l'ordre preestablert; altrament, serem un mecanisme ms entre tots els altres de la natura determinada per lleis inexorables. La grandesa trgica de la nostra llibertat s que pot arribar a alterar l'ordre volgut per Du, alteraci que en teologia rep el nom de "pecat". Un debat filosoficoteolgic vinculat a aquest s el de la conciliaciprovidnciadivinallibertathumana. Perqu, bviament, en la concepci del Du bo i coneixedor d'all que crea d'un cop per sempre s'inclou la qualitat de la providncia i, doncs, la prescincia: com hi pot haver coneixement previ d'all que passar si l'home s realment lliure? No estar obligat a fer all que Du ja sap que far?
FUOC P08/04550/00936
51
La resposta s aguda, tant en l'ordre filosfic com en el retric: primer, Du s fora del temps, perqu s etern, i noms imprpiament se li atribueixen els conceptes temporals d'abans, ara o desprs: s, doncs, un problema mal plantejat; per, en segon lloc i com a argument d'eficcia retrica, Du no solament sap qu passar, sin que sap com passar i passar per un acte realment lliure de l'home, que el fa responsable per b i per mal.
El concepte d'ordre, que s clau en la metafsica agustiniana, ens porta encara un darrer concepte filosfic interessant, el concepte de pau, aspiraci de la vida individual i collectiva humana, objectiu propi de la Ciutat de Du: s entesa com la "tranquillitat de l'ordre". Si cada cosa, doncs, ocupa el lloc que li escau segons la ment divina i, a ms, ho fa sense pressi o tensi, l'efecte global s el de la pau. No hi ha pau, doncs, en una societat si no hi ha justcia efectiva i tranquilla, ja que la justcia s la forma de l'ordre social. 4.2. Boeci, xarnera entre dos mons L'altre filsof que acompanya Agust en el paper de transici del mn antic cap al medieval s Boeci, alt funcionari del rei got Teodoric, que finalment el va executar per raons poltiques desprs d'anys de pres. En el joc de les etiquetes historiogrfiques, li ha pertocat la doble filiaci antiga i medieval: tan aviat s "l'ltim rom" com "el primer medieval".
Nota Boeci va nixer cap al 480 i mor cap al 524.
A l'obra de Boeci destaca el De consolatione philosophiae, al costat de diversos tractats de lgica, matemtiques i msica, o comentaris i traduccions al llat de Plat i Aristtil. A la imatge, Boeci, la Filosofia i les Muses, miniatura francesa del segle XV.
FUOC P08/04550/00936
52
Sembla clar, pel que conservem de la seva obra, que tenia conscincia de pertnyer a un temps nou, al qual calia fer arribar all que ell considerava intellectualment rellevant procedent d'un passat que havia pogut conixer b durant la seva formaci a Atenes. T, doncs, una voluntat compiladora i transmissora, que, especialment en un terreny destacat com la lgica medieval, li va donar un paper de guiatge durant segles. La seva posici filosfica global s diferent de la d'Agust perqu, encara que cristi i tractant tamb temes teolgics, s menys apologeta i ms sistemtic o menys retric en temes filosfics.
Boeci sembla convenut que Plat i Aristtil estan ms d'acord que no ho volen reconixer els seus respectius seguidors i ell intenta, amb elements tamb estoics, elaborar una certa sntesi doctrinal. Aquest esperit conciliador i obert a diverses fonts doctrinals i la seva tasca de traductor i comentarista el caracteritzen singularment com a transmissor i intrpret per a uns corrents medievals que necessitaran recrrer, sovint noms a travs d'ell, a l'un o a l'altre d'aquells clssics com a tuteladors de les respectives posicions. Mereix, si ms no, ser considerat com a directe predecessor pel que fa a una de les ms famoses disputes de la filosofia medieval, la dels universals, que va iniciar ell.
4.2.1.
Importncia dels problemes lgics
Boeci va estudiar a fons la lgica aristotlica els diversos llibres que constituen l'rganon i sembla que en va traduir bona part, a ms de traduir i comentar la introducci de Porfiri a l'obra lgica d'Aristtil. s ben conscient de la complexitat del problema dels universals, que troba que Porfiri menysprea. Tot i la seva reserva, dibuixa una soluci que s inspirada ms aviat en Aristtil, per amb matisos que semblen propers al platonisme: En sntesi, considera que els universals no existeixen separadament com a substncies, perqu pel fet de ser un universal com a moltes espcies diferents que els realitzen per separat ntegrament: un pi s ntegrament un arbre, com un roure tamb ho s no tindria unitat, condici de tot sser subsistent en si. Noms pot, doncs, existir en la ment com una abstracci. Per no com una invenci mental arbitrria, sin que la ment el percep, grcies a la informaci dels sentits, com una idea universal realitzada en les coses: "El mateix subjecte s universal quan se'l pensa, i singular quan se'l percep en les coses en les quals t el seu sser".
Nota In Porphyrium (I 64, 85). Ambigitat filosfica Aquesta ambigitat, volguda o no, va servir tant per al mateix plantejament polmic de la qesti com per a un cert descrdit personal per la poca decisi intellectual demostrada.
FUOC P08/04550/00936
53
Per, en un altre lloc, en un context ms transcendent implcitament teolgic com el De consolatione philosophiae, el traeix la no menor simpatia per Plat i ve a afirmar que les formes o idees universals no s'abstreuen de les coses singulars, sin que el nostre esperit recorda formes anteriorment conegudes i que el coneixement sensible actua noms com a incitador del record.
Nota De consolatione philosophiae (V 4).
4.2.2.
Aportacions metafsiques a la teologia
En Boeci, com en tots els medievals occidentals, la barreja de la motivaci teolgica amb l'aparell filosfic s clara: per aix no s obstacle per a determinades construccions filosficament importants, independentment del rendiment teolgic obtingut. s el cas de Boeci, en les seves reflexions sobre la naturalesa de Du i de l'home, entorn del conceptedepersona : amb Agust ja havia quedat clara l'atribuci del carcter personal a la divinitat cristiana i filosfica! s clar, per no s fins a Boeci que s'obt una definici estricta i de qualitat tcnica, sit venia verbo, de la condici de persona. Diu aix: "persona s una substncia individual de naturalesa racional". El to de la definici s estrictament aristotlic cal recordar la seva tasca de traductor i adaptador, a l'estil ciceroni, de vocabulari filosfic grec, especialment l'aristotlic i t l'avantatge evident de servir igualment per a la noci de Du i de l'sser hum. Per, en lnia amb la seva voluntat de sntesi platonicoaristotlica, Du, a ms de persona, s sobretot el B per antonomsia, defensat filosficament amb un argument clarament anticipador de l'ontolgic de sant Anselm: "Ja que no es pot pensar res millor que Du, qui pot dubtar que tal realitat, millor que la qual no hi ha res, sigui el b mxim?". Al fons hi ha Plat, i ms de prop, Agust. Com agustiniana s la seva reflexi sobre una de les condicions "filosfiques" de la divinitat, l'eternitat; agustiniana, per ms elaborada tamb des d'un punt de vista tcnic: "Eternitat s la possessi total, simultnia i perfecta d'una vida illimitada". Hi queda clara la negaci del flux temporal, "simultnia", tal com ens la imposa la nostra limitada percepci, per s'accentuen els elements positius de plenitud, perfecci i illimitaci vital, que inspiren la teologia des de Plot fins a sant Toms i malgrat les reserves de la teologia negativa, que, amb uns mots o altres, tots defensen. L'equilibri d'elements platnics i aristotlics amb un cert predomini de fons del platonisme, llevat de les qestions ms lgiques, la seva proximitat a l'agustinisme i la incorporaci d'elements estoics a la seva doctrina moral, el
Nota De consolatione philosophiae (V 6). Nota De consolatione philosophiae (III 12).
FUOC P08/04550/00936
54
van convertir en un autor molt respectat i influent al llarg dels segles segents, de manera que hi ha qui el veu (Jolivet) com un dels fundadors del pensament medieval. Probablement la noci de fundador s'ha de matisar, en la mesura que els ingredients reals del pensament medieval sn fora ms antics i plurals que l'obra de Boeci: principalment, els clssics Plat i Aristtil, els estoics, Cicer, els neoplatnics i, entre altres Pares de l'Esglsia, Agust. Boeci en seria compilador i introductor, xarnera entre el pensament antic i les formes medievals de filosofar.
FUOC P08/04550/00936
55
Resum
Els moviments filosfics de l'hellenisme, fills de la crisi de la polis, expressen evolucions diferents de la filosofia clssica grega: l'escepticisme critica la seguretat excessiva que altres escoles mostren en el coneixement filosfic i demana rigor investigador; l'epicureisme expressa la necessitat de la vida individual feli i alliberada del temors dels dus; l'estocisme proposa una figura de savi que fa de la identificaci amb el logos universal l'eix de la seva virtut i serenitat d'nim. La cinciahellenstica o alexandrina mostra la fecunditat dels seus treballs de recerca, especialment brillants en matemtiques i astronomia, que en molts aspectes anticipen lleis bsiques de la cincia moderna. La transici romana t en Cicer la figura central d'una tasca que els romans, vencedors dels grecs, van acabar assumint: reconixer la grandesa del pensament grec, traduir-ne els conceptes i adaptar-se'l, fent possible aix la seva presncia plena en l'mbit del que avui anomenem cultura occidental. Cicer expressa una variant de l'escepticisme, el de l'Acadmia Nova, amb accents propis, i especialment el progrs d'algunes idees de filosofia poltica directament anticipadores del pensament poltic modern. El neoplatonisme s un sistema filosfic slid que constitueix una sntesi de l'espiritualisme antic, amb gran component religis propi de l'ebullici religiosa dels primers segles de la nostra era i amb una base platnica transformada per un intens misticisme entorn de l'U. La seva influncia directa sobre els telegs-filsofs cristians s determinant i per aix l'edat mitjana no es pot entendre al seu marge. L'inici medieval, receptor d'aquestes doctrines i marcat per la presncia absorbent de la nova gran religi, el cristianisme, t en Agust i Boeci les dues figures que marquen temes vius durant segles: unitat ra-fe, veritat, Du personal, creaci, llibertat, les dues ciutats de Du i Terrenal, els conceptes universals, eternitat-temps i altres que constitueixen el nucli de la filosofia medieval.
FUOC P08/04550/00936
57
Activitats
Comentarisdetext Els textos que segueixen, ordenats segons els epgrafs del temari a qu corresponen, es proposen tots com a lectura. D'altra banda, aquells assenyalats amb un asterisc (*) sn considerats idonis, pel seu tema i/o estructura, per a practicar obertament el comentari de text filosfic. 1.1.L'escepticismeantic Sext Empric, Pyrrhonioi Hypotypseis (I 25-30) "No considerem l'escptic absolutament lliure de torbacions, sin que diem que noms s torbat pels fets derivats de la necessitat. I convenim que de vegades t fred, o gana o altres afeccions de la mateixa mena, per en aquests casos tamb els homes comuns pateixen doblement els efectes: per les afeccions mateixes, i no en menor grau perqu opinen que aquestes circumstncies sn dolentes per naturalesa. En canvi, l'escptic, pel fet de deixar de banda les opinions afegides segons les quals cada una d'aquestes coses sn dolentes per naturalesa, assoleix tamb alliberar-se ell mateix amb molta ms gran moderaci. Per aix diem que la finalitat de l'escepticisme s la impertorbabilitat en les coses que es deriven de l'opini, i la moderaci de les afeccions en les derivades de la necessitat." 1.1.2.L'escepticismedel'Acadmia Cicer, Academica Posteriora (I 45) "Aix, doncs, Arcesilau negava que hi hagus cap cosa que pogus saber-se, ni tan solament all que Scrates s'havia reservat; per aix pensava que tot est amagat en lloc ocult i que no hi ha res que es pugui percebre o entendre; que, per aquestes raons, conv que ning no declari ni afirmi res ni li doni assentiment, que es guardi de qualsevol relliscada i contingui sempre la temeritat, que seria molt gran quan s'aprovs una cosa falsa o desconeguda i que, per aix, res no s ms estpid que fer passar l'assentiment i l'aprovaci al davant del coneixement i la percepci. Feia all que era congruent amb aquesta teoria de manera que, debatent contra les opinions de tothom, en convencia molts d'adherir-s'hi, i quan sobre una mateixa qesti trobaven un pes semblant de raons a favor i en contra, resultava ms fcil practicar la suspensi de l'assentiment cap a l'una i l'altra banda." Sext Empric, Adversus Mathematicos (VII 166-189) * "En relaci amb un nic criteri, resulten aquests graus: primer, la representaci persuasiva, segon, la persuasiva i alhora no contradita i, tercer, la persuasiva no contradita i alhora examinada en cada una de les seves parts (...) En les situacions ordinries, diu Carnades, fem servir com a criteri nicament la representaci persuasiva; en les que sn una mica importants, la no contradita; i en aquelles que influeixen sobre la felicitat, l'examinada en cada una de les seves parts. Per tamb diu que ens atenim nicament a la persuasiva quan les circumstncies no ens donen l'oportunitat d'un examen acurat del cas. Per exemple, alg perseguit pels enemics. Se segueix la persuasiva examinada en cada una de les seves parts quan se'ns dna el temps suficient per servir-nos del judici fonamentat sobre la inspecci atenta i sobre l'examen particularitzat." 1.2.2.Dussolsihomesfelios(epicureisme) Cicer, De natura deorum (I 46-49) * "Sobre llur figura, per cert, la natura ens hi predisposa per una banda i, per l'altra, la ra ens n'ensenya. Ja que per naturalesa tots els homes de qualsevol naci no tenim cap ms imatge dels dus que la humana; en efecte, quina altra aparena pot mostrar-se'n mai a ning, tant si s despert com si dorm? Per, per tal de no reduir-ho tot a les primeres idees, veiem com la mateixa ra ens duu al mateix lloc. Aix doncs, ja que sembla que una naturalesa molt excellent, b perqu s feli, b perqu s eterna, cal que sigui tamb molt bella, quina articulaci de membres, quina composici de trets, quina figura, quina aparena poden donar-se ms formoses que les de l'home? Tu, Lucili (puix que el meu amic Cota tan aviat diu una cosa com l'altra), quan imagines el treball i l'artesania divines, acostumes a remarcar com tot en l'estructura de l'home resulta adequat no solament per a una utilitzaci efectiva, sin tamb per a la bellesa; i si la figura de l'home supera la de tots els vivents i du s vivent, aquella figura s, doncs, la ms formosa de totes les que existeixen. I puix que se sap que els dus sn molt felios, i si ning no pot ser feli sense la virtut i la virtut no pot mantenir-se sense la ra i la ra no pot raure enlloc ms sin en la figura humana, cal confessar que els dus sn de figura humana. I tanmateix aquesta aparena no s un cos, sin com una mena de cos, i tampoc no t sang, sin com una mena de sang."
FUOC P08/04550/00936
58
1.3.1.Logosikosmos(sobrel'estocisme) Cicer, Academica Posteriora (I 41) "No acceptava totes les representacions, sin noms aquelles que tinguessin un senyal caracterstic, propi dels objectes representats. I aquesta representaci, quan es distingia per ella mateixa, l'anomenava aprehensible. Admetreu aquest mot? Sens dubte, perqu va dir de quina altra manera expressaries kataleptn? Per, quan era ja rebuda i aprovada, l'anomenava aprehensi, com si parls de coses agafades amb la m; de la qual cosa tamb havia derivat aquest nom, ja que ning abans no havia fet servir aquesta paraula en tals qestions, i ell mateix va fer servir moltssimes paraules noves (perqu deia coses noves). Com que s'aprehenia mitjanant el sentit, ho anomenava sentit; i si era aprehs de tal manera que no podia ser arrencat per la ra, ho anomenava cincia; en cas contrari, ignorncia, de la qual sorgia tamb l'opini, que s feble i comuna amb all que s fals i desconegut." Sneca, Epistolae (65, 2) "Els nostres amics estoics, com saps, diuen que existeixen dos principis en la natura, dels quals neixen totes les coses: la causa i la matria. La matria jau inerta, com disposada a qualsevol cosa, i romandria ociosa si ning la mogus. La causa, s a dir, la ra, forma la matria i la dirigeix cap on vol, i en produeix les diverses creacions. Ha d'existir, doncs, quelcom d'on neixi una cosa i quelcom pel qual sigui feta. Aix s la causa; all, la matria." Cicer, Tusculanae disputationes (IV 37-38) * "En conseqncia, l'home, sigui el que sigui, que per la seva moderaci i fermesa ha obtingut la tranquillitat de l'esperit, que est en pau amb ell mateix, sense consumir-se en maldecaps, ni deixar-se deprimir pel temor, sense inflamar-se pel desig d'una cosa ardorosament ambicionada ni embriagar-se en una joia exaltada i ftil, aquest s el savi que cerquem, aquest el benaurat a qui cap de les coses humanes no pot semblar ni prou intolerable per a descoratjar-lo, ni prou agradosa per a exaltar-lo. Perqu de les coses humanes, quina pot semblar prou gran a un que conegui tota l'eternitat i la grandesa de l'univers sencer? En les ambicions humanes i en l'extrema brevetat de la nostra vida, qu pot semblar gran al savi, l'esperit del qual est sempre tan amatent, que res d'imprevist no li pot esdevenir, res d'inopinat, en un mot res de nou? I aquest mateix savi dirigeix en totes direccions un esguard tan penetrant, que sempre t a la vista un lloc on viure sense molstia ni angoixa, de manera que, qualssevol que siguin els accidents de la fortuna, s'hi conformar i els suportar amb pacincia. Qui ho faci aix, no solament estar lliure d'aflicci, sin tamb de totes les passions restants. Ara b, un esperit lliure d'aquestes pertorbacions fa els homes perfectament i abso-lutament felios, i el qui s'excita i s'allunya de la ra perfecta i segura, no solament perd l'equilibri, sin tamb tamb la salut." 2.1.Unaepistemologianeoacadmica(sobreCicer) Cicer, Academica Priora (II 7-8) * "Queda una classe de censuradors: els que no jutgen vlid el mtode de l'Acadmia. Judici que ens provocaria un major sofriment si s que alg aprovs una doctrina filosfica diferent de la que ell segueix. Per nosaltres, puix que acostumem a discutir contra tothom tot el que ens sembla, no podem criticar que alg discrepi de nosaltres: tot i que s ben fcil la nostra defensa, ja que volem trobar una veritat lliure de tota disputa i la busquem amb la mxima atenci i esfor. Perqu encara que tot coneixement est ple de dificultats, i hi ha tal foscor en les coses mateixes i debilitat en els nostres judicis que no sense ra els ms antics i ms grans savis van desconfiar de poder trobar all que desitjaven, malgrat tot, ni ells van defallir ni nosaltres abandonarem l'estudi pel cansament de la investigaci; i les nostres discussions no fan altra cosa, en parlar a favor i en contra, que fer possible que sorgeixi, com que s'expressi, quelcom que o b sigui la veritat o b se li acosti molt. I entre nosaltres i els que creuen que saben no hi ha altra diferncia que el fet que ells no dubten que sigui veritable all que defensen, mentre que nosaltres tenim moltes coses com a probables, que fcilment poden ser acceptades, per que difcilment podem donar com a segures: per grcies a aix nosaltres som ms independents i lliures, perqu es mant ntegra per a nosaltres la capacitat de jutjar i no estem obligats per cap necessitat a defensar all que pugui haver estat dictat o gaireb ordenat per uns quants. Perqu els altres se senten d'entrada coaccionats, abans que hagin pogut considerar qu s millor, i desprs, en l'poca de la ms gran feblesa vital, o influts per algun amic o capturats pel discurs del primer que han sentit, emeten judicis sobre all que no coneixen i, sigui quina sigui la doctrina a qu van arribar com a nufrags d'una tempesta, s'hi agafen com a una roca." 2.2.Innovacionsenfilosofiapoltica
FUOC P08/04550/00936
59
Cicer, De re publica (llibre VI, Somnium Scipionis), fragments "Per perqu tu, Afric, estiguis ms decidit en la defensa de la repblica, tingues present aix: per a tots aquells que hagin conservat la ptria, l'hagin assistida i feta crixer, hi ha un cert lloc determinat en el cel, on els benaurats gaudeixen de l'eternitat. No hi ha res del que es fa a la Terra que tingui ms favor prop d'aquell du suprem que governa tot el mn que les agrupacions d'homes units pel vincle del dret, que sn les anomenades ciutats. Els que les ordenen i conserven van sortir d'aqu i a aquest cel tornen. (...) Que no es digui que heu defugit l'encrrec hum assignat per du. Ms aviat tu, Escipi, com el teu avi aqu present, com jo mateix que et vaig engendrar, viu la deguda pietat, la qual, essent molt important respecte als progenitors i parents, ho s encara ms respecte a la ptria." 3.1.Principisipostulatsdelneoplatonisme:l'U Plot, Ennada (IV 8) "Sovint em desvetllo fugint del meu propi cos i, estrany a tot, en la intimitat de mi mateix, veig la bellesa ms meravellosa possible. Aleshores estic convenut que tinc un dest superior i que la meva activitat s el grau ms alt de la meva vida. Estic unit a l'sser div i, lligat a aquesta activitat, em mantinc amb ell per damunt dels altres ssers intelligibles. Per desprs d'aquest reps en l'sser div, en tornar a baixar de l'Intellecte al pensament discursiu, em pregunto com l'nima ha pogut arribar al cos si s tal com se m'ha aparegut." 3.2.L'Intellecteil'nima Plot, Ennada (V 1, 4) "Aqu hi ha tots els intelligibles i eterns, en si, en la conscincia i vida prpia, i l'Intellecte pur els presideix (...) Enclou en ell totes les coses immortals: cada intellecte, cada du, cada nima, romanent per l'eternitat. Quin canvi hi pot haver si s's benaurat? Cap on s'ha d'anar si es t tot en un mateix? Per tampoc busca crixer, perqu s perfectssim. Per aix, tamb sn perfectes totes les coses que s'hi troben, perqu ell sigui en tot perfecte, no posseint cap cosa que no ho sigui, ni tenint en si res que no pensi, sin que pensa sense cercar, ja que ja tot ho posseeix. La benaurana per a ell no s una adquisici, sin que ho posseeix tot en l'eternitat, i s l'eternitat absoluta (...) I s nic i sempre present, mai futur, ni passat." 3.3.Laconversicapal'U Plot, Ennada (I 6, 8) * "Com podr alg contemplar la immensa bellesa que es troba quasi amagada en l'interior dels santuaris i no es mostra a l'exterior perqu no pugui ser vista pels profans? Que entri i continu cap endins qui pugui, deixant a l'exterior la mirada dels seus ulls corporals, no dirigint-se cap als plaers inferiors dels cossos. Perqu cal que qui desitja veure-la no torni a mirar les belleses corporals, sin que, tenint conscincia que sn imatges, vestigis i ombres, fugi per aix cap aquell del qual aquestes noms sn imatges. Perqu si alg es llana cap a elles, volent aprehendre-les o copsar-les com a veritables[li passar] com amb la bella imatge reflectida a l'aigua, tal com em sembla que diu obscurament una faula, que aquell que va voler agafar-la va submergir-se a les ones i va desaparixer (...) Fugim, doncs, cap a l'estimada ptria, es dir ms encertadament. Per, com fugir? I com sortirem de la mateixa manera que em sembla que diuen vagament d'Ulisses intentant fugir de la mgica Circe o Calipso? Perqu no va voler quedar-se, tot i poder fruir d'espectacles per als ulls de gran bellesa sensible. La nostra ptria s la regi de la qual hem davallat en aquest mn terrenal, i s all on habita el nostre Pare. Com sortir, doncs, i com fugir? No certament amb els nostres peus, perqu sempre ens duran d'una banda a l'altra de la terra. Tampoc no s necessari preparar un carro de cavalls o una nau marina, sin abandonar totes aquestes coses i no dirigir-hi la nostra mirada, sin tancar els ulls corporals i despertar en canvi a uns altres, que cadasc pos-seeix per que molt pocs fan servir."
FUOC P08/04550/00936
60
Plot, Ennada (VI 7, 34) "Quan l'nima obt tal felicitat, i Ell ve cap a ella i se li apareix present, quan ella s'ha deslligat de les coses presents i s'ha iniciat en la bellesa mxima i ha assolit d'assemblar-se-li (...), aleshores el veu de sobte aparixer en ella mateixa, ja que no hi ha fase intermdia, ni dualitat, sin que ambds sn Un de sol: no es distingeixen ms mentre Ell es troba present imitaci d'aix ho sn en aquest mn els amants i amats, que desitgen fondre's en un sol sser. I l'nima no sent ms el cos, perqu est en Ell, ni diu ser un altre, ni home, ni animal, ni sser, ni qualsevol altra cosa, ja que seria una certa contemplaci separada d'aquestes coses i no es troba en condicions per a aix, ni ho desitja, sin que havent-lo buscat a Ell, tota sencera s'ofereix a la seva presncia, i el contempla a Ell en comptes de contemplar-se ella mateixa: ni tan solament tracta de saber qui s ella, qu mira, ni tampoc es troba en condicions de saber-ho." 4.1.1.Passiperlaveritat:Du Agust, De libero arbitrio (II 13, 36) "Igualment com aquells que tenen una potncia visual sana i viva es complauen a contemplar el mateix Sol que escampa els seus raigs sobre tot all que els de vista no tan forta es complauen a mirar, aix es dirigeix la mirada vigorosa i forta de l'esperit hum, desprs d'haver contemplat moltes veritats variables amb coneixement segur, cap a la Veritat mateixa, en virtut de la qual totes les altres veritats se'ns revelen a nosaltres. Quan s'adhereix a aquesta veritat, oblida, per dir-ho aix, l'altra i gaudeix, en el si de l'altssima veritat divina, amb el goig i possessi de les altres veritats." 4.1.2.Dupersonal,creaci,temps,histria Agust, De civitate Dei (XIX 24) "El poble s el conjunt d'ssers racionals que es troba a impuls d'una unitat concordant en la voluntria prossecuci de les seves finalitats." 4.1.3.Bimal,llibertat,pau Agust, De civitate Dei (XII 5 i XI 9) "Totes les coses naturals, ja que sn, i per aquest fet tenen els seus trets, la seva forma especfica i com una mena de pau amb elles mateixes, sn, doncs, bones. No existeix, doncs, cap naturalesa prpia del mal; sin que la prdua del b rep el nom de mal." Agust, De civitate Dei (XIV 13 i XV 21) "El fet que la llibertat[humana] sigui bona ve del fet que ha estat creada per Du; per el fet que se separi d'all que li escau, li ve perqu ha estat creada del no-res. Perqu la voluntat que ha estat creada bona pel Du bo, per mutable per l'immutable, perqu ho ha estat del no-res, tant pot apartar-se del b per a fer el mal, cosa que es fa pel lliure arbitri, com apartar-se del mal per a fer el b, cosa que no es fa sense l'ajuda divina." 4.2.1.Importnciadelsproblemeslgics Boeci, In Porphyrium (I 64, 82) "Certament, ara defugir de parlar de les qestions sobre els gneres i les espcies: si existeixen per ells mateixos o noms ocupen un lloc en la pura intelligncia, si tenen existncia corpria o incorpria, i si estan separats de les coses sensibles o posats en elles, i totes aquelles qestions que hi sn vinculades. Perqu aquest s un afer molt important, que necessita una investigaci ms gran."
Exercicis d'autoavaluaci
Qestionsbreus Sobrel'hellenisme 1. Quina circumstncia histrica marca l'poca hellenstica?
FUOC P08/04550/00936
61
2. Com repercuteix en la producci filosfica? 3. Quines arrels tenen les escoles filosfiques hellenstiques? 4. Quin s el sentit bsic del concepte "escepticisme"? 5. Quin s el resultat moral de la convicci escptica? 6. Quina actitud socrtica inspira els membres de la segona Acadmia? 7. Quins criteris proposen Arcesilau i Carnades per evitar la total inseguretat cognosctiva? 8. Quin era el valor central de les comunitats epicries? A quina teoria s'acullen els epicuris per explicar el coneixement i el mn fsic? 9. Com encaixa Epicur la llibertat dins de la teoria esmentada? 10. Quins sn els trets bsics dels dus segons Epicur? 11. Quina s la motivaci bsica de l'epicureisme? 12. Com articula Epicur plaer i desig? 13. Quin s l'origen de la societat segons Epicur? 14. Quin s l'ideal mxim de l'estoic? 15. Quin s el criteri de veritat estoic? 16. Quina posici global tenen els estoics sobre la naturalesa de l'univers? 17. Quin s el concepte central de tota la filosofia estoica? 18. Com s'articula la llibertat amb aquest principi estoic? 19. Qu s la virtut per a un estoic i quins efectes reporta? 20. A qu fou degut el desplegament de la cincia hellenstica? 21. Com va trobar Arquimedes el permetre de la circumferncia? 22. Quines sn les anticipacions principals de l'astronomia moderna assolides per Aristarc de Samos? 23. Com va conciliar Aristarc la seva defensa de la Terra girant entorn del Sol amb la quietud aparent de les estrelles? Sobrelatransiciromana:Cicer 1. Quin s el paper que fa Cicer en relaci amb la filosofia grega? 2. Qu t Cicer especialment en contra dels epicuris i dels estoics? 3. Com es pot resumir l'epistemologia ciceroniana? 4. Quins trets apreciables, des d'una perspectiva moderna, presenta la definici que fa Cicer de la res publica? 5. Com s'ho fa Cicer per defensar alhora el consens jurdic del poble i la integraci de la ciutat en una justcia ideal? 6. En qu consisteix l'ideal ciceroni de la humanitas? 7. Com caracteritza Boyanc els sentits d'aquest ideal ciceroni? Sobreelneoplatonisme 1. Quins sistemes o pensaments filosfics o altres integren la sntesi del neoplatonisme? 2. Quins ordres o nivells d'sser constitueixen la realitat segons Plot?
FUOC P08/04550/00936
62
3. Com es refereix Plot a Du i per qu? 4. Com s i com es denomina la creaci segons Plot? 5. Per quina ra l'Intellecte plotini no pot ser fonament primer de l'sser? 6. Com s l'nima humana i com es relaciona amb el cos? 7. Qu s la process plotiniana? 8. Quina s la millor via d'alliberament de l'nima? 9. Quines han estat les principals influncies del neoplatonisme? 10. Quin s el tema que, segons Robin, va causar ms impacte del neoplatonisme? Sobrel'inicimedieval 1. Quina s la ra per la qual s'atribueix un carcter mitj o d'enmig d'altres poques a l'poca anomenada "medieval" i fins a quin punt es justifica histricament? 2. Quines van ser les primeres relacions del cristianisme amb la filosofia? 3. Per qu es van aproximar els anomenats "Pares de l'Esglsia" a la filosofia? Quines filosofies eren ms apreciades? 4. Constitueix un veritable sistema filosfic l'obra d'Agust? Per qu? 5. Com es va apassionar Agust per la filosofia? 6. s irreligis afirmar que, en la hiptesi de conflicte entre una veritat indiscutible i la fe, s millor renunciar a la fe per amor de la veritat? Per qu? 7. Quins camins porten a la veritat segons Agust? Qu s la veritat? 8. Com contesta Agust els escptics? Per qu es pot dir que la contesta s "moderna"? 9. Quina teoria formula Agust per explicar l'assoliment de la veritat per part de l'home? Com es resumeix? 10. Quina prova filosfica de Du formula Agust? 11. Quin nou carcter respecte als grecs dna Agust al primer motor o principi ltim? 12. Com explica Agust la creaci i els conceptes eternitat-temps? 13. Quins sn els trets bsics i la motivaci de la filosofia de la histria que cont el De civitate Dei? 14. Com explica Agust l'aparici del mal en una creaci feta per un Du infinitament bo? Quina naturalesa t el mal? 15. Com concilia Agust la llibertat humana amb la prescincia divina? 16. Qu s la pau per a Agust? 17. Quin s el paper que fa Boeci en la histria de la filosofia? 18. Quina s la seva posici filosfica general en relaci amb la filosofia antiga? 19. Com es planteja i resol Boeci el problema dels universals? 20. Per qu parlem d'ambigitat de la seva posici sobre els universals? 21. Quina definici dna Boeci de persona? 22. Quina qualitat t la definici boeciana de persona? 23. Com argumenta Boeci la bondat divina? 24. Com defineix Boeci l'eternitat?
FUOC P08/04550/00936
63
25. Per qu fou tan influent Boeci durant l'edat mitjana? 26. Quins serien els principals ingredients de la filosofia de l'edat mitjana?
FUOC P08/04550/00936
64
Solucionari
Exercicisd'autoavaluaci Qestionsbreus Sobrel'hellenisme 1. L'expansi i posterior fragmentaci de l'imperi d'Alexandre. 2. S'aguditza la necessitat de reflexi sobre el sentit individual de l'existncia. 3. Les escoles socrtiques menors i l'obra platnica i aristotlica. 4. Actitud bsicament investigadora, de la qual el dubte noms s un instrument. 5. La impertorbabilitat per a les coses opinables i la moderaci davant les afeccions involuntries. 6. La perptua discussi de totes les opinions. 7. Arcesilau: "l'ulogon" o "all que s raonable". Carnades: el "pithann" o "all que s persuasiu o creble". 8. L'amistat. A la teoria atomista de Demcrit. 9. Grcies a la teoria del "clinamen" o "desviaci" dels toms, que permet un espai d'indeterminaci, s a dir, de llibertat. 10. Felios, gaudint de plaer i sense dolor, totalment indiferents als humans. 11. L'alliberament dels homes del temor dels dus i de la mort. 12. El plaer s'obt si satisfem els desigs naturals i necessaris per a la felicitat, l'equilibri del cos i la vida mateixa; deixant de banda la satisfacci dels desigs que no siguin naturals o que, tot i ser-ho, no siguin necessaris per a les finalitats esmentades. 13. El pacte, basat en el mutu inters i cercant la protecci mtua. 14. Viure moralment, o, segons la virtut, d'acord amb el logos. 15. La representaci comprensiva o catalptica. 16. s un materialisme monista, hilozoista i panteista. 17. El concepte de logos. 18. La llibertat s el coneixement del logos i l'adaptaci voluntria a ell. La llibertat s'ajusta a la gran lgica del sistema universal, del qual som part. 19. Virtut s viure d'acord amb el logos i la naturalesa i reporta una forma especfica de felicitat, consistent a alliberar-se de les passions i a ser indiferent al dolor i al plaer ataraxa i apatha. 20. D'una banda, a una especialitzaci dels coneixements naturals cada vegada ms diferenciats dels ms tics de la filosofia de l'poca i de l'altra, a una decidida poltica cientfica de la dinastia ptolemaica d'Alexandria, amb institucions de recerca molt fortes com l'anomenat Museu d'aquesta ciutat, sntesi de consell d'investigacions i d'universitat actuals. 21. Tancant el seu permetre entre polgons de molts cantons la figura dels quals s'aproximava molt a la circumferncia i permetia obtenir un valor intermedi en un marge estret. 22. L'establiment de les grandries relatives entre la Terra, la Lluna i el Sol i la translaci circular de la Terra entorn del Sol. 23. Afirmant una extraordinria distncia entre les estrelles i la Terra, que, com per als navegants allunyats de la costa, impedeix l'apreciaci del moviment. Sobrelatransiciromana:Cicer
FUOC P08/04550/00936
65
1. Recopilar i adaptar el pensament grec, llatinitzar el seu llenguatge i transmetre'l a l'edat mitjana i la filosofia occidental. A ms, aportacions especfiques a la filosofia poltica que anticipen algunes idees de la modernitat. 2. En contra dels epicuris, la seva proposta de fer inhibir el savi del comproms poltic. En contra dels estoics, el dogmatisme que els restringeix llibertat. 3. Debat permanent de totes les doctrines. Acceptaci del dubte. Criteri de probabilitat. Versemblana. 4. Qualitat metodolgica, pragmatisme, antidogmatisme, globalitat, protagonisme de l'inters del poble. 5. Situant els objectius ideals com el fruit d'un somni, o "experincia de l'ideal", i deixant l'altra dimensi fruit de la probabilitat i la versemblana com la prpia de la vida real. 6. En el desenvolupament lliure i harmnic de les activitats espirituals que dominen les tendncies inferiors i posen ordre i mesura fins i tot en el comportament extern. 7. Com a sentit d'all que s hum, de la seva prpia mesura; com a sentit de la cultura, adaptaci de la grega paideia; i com a sentit de la benignitat cap als altres homes. Sobreelneoplatonisme 1. Cont elements pitagrics, aristotlics, estoics, amb el platonisme com a base i elements religiosos propis de l'poca. 2. Els tres ordres d'sser o hypstasis sn l'U, l'Intellecte i l'nima. 3. Com a l'U: perqu s transcendent, inexpressable i simple, infinit i acte pur i autocreador. 4. s resultat de la superabundncia de l'U i s contnua com un brollador inexhaurible. Se l'anomena emanaci. 5. Perqu en el nos es dna ja una certa dualitat entre coneixement i cosa coneguda i no t, doncs, el carcter essencial de la unitat. 6. L'nima humana s nascuda directament de la part superior de la hypstasis nima universal i ens identifica. Sobrev a cada home quan el cos ja est format i s causa del b de la seva vida. s immortal i es troba en el cos en una relaci difcil, com qui est tancat en una pres. 7. La process plotiniana s una fase del desplegament del ser i expressa el cam i la necessitat que tot sser t de tornar al seu origen. 8. La ms alta via d'alliberament s l'xtasi mstic, que demana la interioritzaci de l'nima fins a fer-se semblant a l'U, via que ve desprs de la msica, l'amor i la filosofia. 9. La patrstica, Agust, Boeci, el Pseudo-Dions Areopagita, Escot Erigena, l'escola de Chartres, els platnics de Cambridge, Nicolau de Cusa, Spinoza, Schelling i Hegel. 10. El problema de les relacions de la conscincia individual amb l'esperit universal. Sobrel'inicimedieval 1. L'actitud dels humanistes dels seus darrers temps, que la veien com un llarg parntesi de grisor entre ells i la cultura clssica pagana que estaven recuperant. No s justificat associar al nom de mitjana cap mediocritat o grisor, perqu el paper de la filosofia medieval sobre l'evoluci posterior s cada vegada ms reconegut com a important en relaci amb autors com Descartes, Leibniz, Spinoza o Kant. 2. Les primeres foren d'incomprensi i fins i tot recel: la "bogeria de la creu" de sant Pau presentada en oposici a la saviesa pagana. 3. Perqu necessitaven l'aparell conceptual i argumental filosfic per a analitzar els seus propis textos i per rebatre atacs exteriors i evitar heretgies interiors. Les filosofies ms apreciades eren la platnica i la neoplatnica i, en aspectes ms parcials, la ciceroniana i l'estoica. Aristtil ser apreciat molt ms tard. 4. No prpiament: enceta molts temes, per no els tanca i s poc metdic, massa passional, intutiu i retric, tant per b (gran poder de persuasi i brillantesa expositiva) com per mal (una certa superficialitat i manca de sistematisme).
FUOC P08/04550/00936
66
5. Amb la lectura d'una obra avui perduda de Cicer, l'Hortensius, que constitua una invitaci al pensament filosfic. 6. Noms aparentment. En el fons, aquesta posici expressa una convicci tan gran en les veritats de la fe que permet amb gran eficcia retrica "jugar-s'ho tot" deixaria la fe! de tan segur de la veritat de fe que se sent: per aix, ben mirat, s un argument molt religis, propi de qui viu la seva fe amb convicci indestructible de la seva veritat. 7. El cam de l'exterior cap a l'interior i de l'inferior cap al superior. La veritat s Du. 8. Buscant un punt indiscutible fins i tot per a l'escptic: "si m'equivoco, existeixo". Si hi ha alguna veritat, com aquesta, hi ha veritat. Aix doncs, no es pot ser totalment escptic. La contesta s moderna en la mesura que s gaireb igual, almenys en el seu sentit inicial, que la que construeix Descartes: "cogito, ergo sum". 9. L'illuminisme. La veritat ens desborda i noms la podem assolir amb ajuda; aquesta ve de Du en forma d'illuminaci de l'esperit de l'home que li permet reconixer la veritat. 10. La noci mateixa de veritat, inexplicable sense una mena de llum, requereix la font d'aquesta llum, Du; com en el mn fsic, la llum que ens permet veure les coses ve d'una font de llum. Com en el mn fsic, en l'espiritual noms cal girar els ulls i veure la font, Du. 11. El carcter de persona. 12. La creaci s'explica per un acte absolutament gratut de Du, acte nic, en qu d'un sol cop tot s creat o directament o a travs de les raons seminals que es desenvoluparan en el temps. Du s fora del temps aix s l'eternitat i el temps s creat amb el mn. 13. La histria s la lluita de dues ciutats-smbols, la de Du i la Terrena. En una regeix l'amor de Du, en l'altra, d'un mateix. En una s'utilitzen les coses temporals i es gaudeix de les espirituals; en l'altra, a l'inrevs. Lluitaran tota la histria i guanyar la Ciutat de Du. La motivaci s la defensa dels cristians davant dels atacs romans per la decadncia de la seva civilitzaci i la caiguda de Roma davant dels brbars. 14. Primer, el mal no s creaci del Du infinitament bo: metafsicament, no t essncia prpia, s privaci i prou. L'introductor del mal al mn s la llibertat humana, que justament perqu ho s pot trencar l'ordre previst per Du. En aquest trencament teolgicament, pecat rau l'origen del mal. 15. Fonamentalment, perqu Du s fora del temps i no t sentit dir que coneix les coses "abans" que passin, perqu no t ni ara ni abans ni desprs. Per, si s'accepta el joc verbal hum, tamb es pot argumentar que Du, que ho coneix tot, coneix no solament el resultat d'un acte hum, sin tamb el seu carcter lliure, no solament "qu" fa, sin tamb "com" ho fa: amb llibertat. 16. La tranquillitat de l'ordre, si entenem per l'ordre la disposici de les coses segons previsi divina. 17. De compilador i transmissor i, en el terreny lgic, de guiatge. 18. Intenta conciliar Plat i Aristtil i elaborar, juntament amb elements estoics, una sntesi doctrinal. s traductor i comentador o intrpret i fa de transmissor cap als segles posteriors de bona part del pensament antic. 19. Se'l planteja com una necessitat filosfica que Porfiri menysprea. La soluci s ambigua: d'una banda, s de carcter realista aristotlic l'universal no existeix separadament, per de l'altra diu que el nostre esperit "recorda" a la manera platnica de l'anamnesi formes anteriorment conegudes. 20. Perqu cont arguments tant aristotlics com platnics, que el fan oscillar entre dues propostes de fet incompatibles. 21. Persona s una substncia individual de naturalesa racional. 22. s de gran qualitat tcnica, per brevetat, precisi, s de termes filosficament contrastats i eficcia doctrinal dintre del seu sistema: serveix igualment per a Du i l'sser hum. 23. Boeci diu que si no hi ha res millor que Du si ho fos, seria Du per definici aix ha de ser el mxim b. 24. Eternitat s la possessi total, simultnia i perfecta d'una vida illimitada.
FUOC P08/04550/00936
67
25. Per l'equilibri de platonisme amb lleuger predomini i aristotelisme, els elements estoics, la proximitat doctrinal amb Agust i l'inters pels problemes lgics. 26. Plat i Aristtil, els estoics, Cicer, els neoplatnics, els Pares de l'Esglsia, especialment Agust i Boeci.
FUOC P08/04550/00936
68
Glossari
Acadmia consulteu l'apartat 1. Acadmia Segona o Mitjana consulteu el subapartat 1.1.1. Adiphora consulteu el subapartat 1.3.2. Amistat consulteu el subapartat 1.2.2. nima (neopl.) consulteu el subapartat 3.2. Aptheia consulteu el subapartat 1.3.2. Apstasis consulteu el subapartat 3.2. Aprehensi consulteu el subapartat 1.3.1. Assentiment consulteu el subapartat 1.3.1. Ataraxa consulteu el subapartat 1.3.2. Clinamen consulteu el subapartat 1.2.1. Conversi consulteu el subapartat 3.3. Creaci consulteu el subapartat 4.1.2. Desviaci consulteu el subapartat 1.2.1. Eclecticisme consulteu el subapartat 2.1. idola consulteu el subapartat 1.2.1. Eletic propi del pensament de Parmnides d'Elea o dels seus deixebles, que postulaven l'absoluta unitat de l'sser i, doncs, la barreja impossible de l'sser amb el no-sser. Emanaci consulteu el subapartat 3.1. Enrgeia consulteu el subapartat 1.3.1. Epicicles consulteu el subapartat 1.4. Epicureisme consulteu el subapartat 1.2. Epistemologia part de la filosofia que s'ocupa de les possibilitats i condicions del coneixement hum. En segons quins contextos, el seu sentit es restringeix especficament al coneixement cientfic. Epokh consulteu el subapartat 1.1. Escepticisme consulteu el subapartat 1.1. Estocisme consulteu el subapartat 1.3. Eternitat (Agust) consulteu el subapartat 4.1.2. Eternitat (Boeci) consulteu el subapartat 4.2.2. ulogon consulteu el subapartat 1.1.1. Hellenisme consulteu l'apartat 1. Hilemrfic propi de la teoria d'origen aristotlic que defensa que totes les realitats naturals sn entitats compostes de matria i forma. Hilozoista propi de la teoria d'origen primitiu en filosofia, d'alguns presocrtics que defensa que tota la matria s viva. Histria (Agust) consulteu el subapartat 4.1.2.
FUOC P08/04550/00936
69
Humanisme consulteu el subapartat 2.3. Humanisme (final edat mitjana) consulteu l'apartat 4. Hypstasis consulteu el subapartat 3.1. Illuminaci consulteu el subapartat 4.1.1. Intellecte consulteu el subapartat 3.2. Katalpsis consulteu el subapartat 1.3.1. Kathkonta consulteu el subapartat 1.3.2. Kosmos consulteu el subapartat 1.3.1. Liceu consulteu l'apartat 1. Logos consulteu el subapartat 1.3.1. Logos spermatiks consulteu el subapartat 1.3.1. Llibertat (Agust) consulteu el subapartat 4.1.3. Llibertat (Cicer) consulteu el subapartat 2.1. Llibertat (epicuris) consulteu els subapartats 1.2.1 i 1.2.2. Llibertat (estoics) consulteu el subapartat 1.3.2. Llibertat (neoplatnics) consulteu el subapartat 3.3. Mal consulteu el subapartat 4.1.3. Misantropia sentiment i actitud de menyspreu envers els altres membres del gnere hum. Monista que defensa que tot s constitut per un sol element substancial. Neoplatonisme consulteu l'apartat 3. Nos consulteu el subapartat 3.2. Oikiosis consulteu el subapartat 1.3.2. Ordre consulteu el subapartat 4.1.2. Paideia educaci en les virtuts prpies de l'sser hum que desplega la seva vida a la ciutat-estat (polis) grega, definides a l'poca clssica amb un concepte genric que fonia en un de sol els nostres de "bondat" i "bellesa" (kalokagathia). Panteista que defensa que la totalitat de les coses i la divinitat s'identifiquen: o que tot s Du i Du s el tot. Patrstica consulteu l'apartat 4. Pau consulteu el subapartat 4.1.3. Perpatos consulteu l'apartat 1. Persona consulteu el subapartat 4.2.2. Persuasiu consulteu el subapartat 1.1.1. Phainmenon consulteu el subapartat 1.1. Philanthropia sentiment i actitud d'estimaci envers els altres membres del gnere hum. Pithann consulteu el subapartat 1.1.1. Plaer consulteu el subapartat 1.2.2.
FUOC P08/04550/00936
70
Pnuma consulteu el subapartat 1.3.1. Preconceptes consulteu el subapartat 1.2.1. Probabilitat consulteu els subapartats 1.1.1 i 2.1. Process consulteu el subapartat 3.1. Prlepsis consulteu el subapartat 1.2.1. Prnoia consulteu el subapartat 1.3.1. Providncia (Agust) consulteu el subapartat 4.1.3. Providncia (estoics) consulteu el subapartat 1.3.1. Rationes aeternae consulteu el subapartat 4.1.1. Rationes seminales consulteu el subapartat 1.3.1. Representaci catalptica consulteu el subapartat 1.3.1. Sensista que defensa que tot coneixement t origen i explicaci suficient en els sentits. Sincretisme doctrina resultant de l'acumulaci, sense cap criteri clar, de doctrines diverses. U consulteu el subapartat 3.1. Universals consulteu el subapartat 4.2.1. Veritat (Agust) consulteu el subapartat 4.1.1. Versemblana consulteu el subapartat 2.1. Virtut (estoics) consulteu el subapartat 1.3.2.
FUOC P08/04550/00936
71
Bibliografia
Bermudo, J.M. (dir.) i altres (1983). Los filsofos y sus filosofas (Vol. I). Barcelona: Ed. Vicens Universidad. Cont monografies breus i interessants: de Fortuny sobre Cicer, de Flrez sobre Plot i de Robles sobre Agust. Farrington, B. (1971). Ciencia y filosofa en la antigedad. Barcelona: Ed. Ariel. Tracta amb vivesa i agudesa els aspectes tradicionalment menystinguts del desenvolupament de la cincia conjuntament amb el pensament filosfic. Fortuny, F.J. (1992). De Lucreci a Ockham. Perspectives de l'Edat Mitjana. Barcelona: Ed. Anthropos. Estudis molt ben contextualitzats d'autors estudiats al mdul Cicer, Agust i altres com l'epicuri Lucreci, amb reflexions interessants sobre l'evoluci del pensament des del mn rom cap a l'anomenat medieval. Lled, E. (1984). El epicuresmo. Barcelona: Ed. Montesinos. Excellent sntesi del tractament modern que es dna a la doctrina epicria. Long, A. (1977). La filosofa helenstica. Madrid: Alianza Universidad. Un dels millors tractaments de conjunt de tota la filosofia hellenstica. Rist, J.M. (1996). La filosofa estoica. Barcelona: Ed. Grijalbo-Mondadori. Ampli i modern estudi d'un dels sistemes filosfics antics ms slids, de gran influncia en el desenvolupament posterior del pensament.

Mòdul 3. Crisi Grega, Transició Romana, Inici Medieva

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Mòdul 3. Crisi Grega, Transició Romana, Inici Medieva

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Joan Manuel del Pozo lvarez

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Els objectius bsics d'aquest mdul didctic sn els segents:

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Nota Pithann significa literalment all que s 'persuasiu' o 'creble'.

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Dus sols i homes felios

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Desig no natural, que s inconvenient i tamb s'ha d'evitar.

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Bust de Zen de Ction

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Lectura recomanada Rist,J.M. (1996). La filosofa estoica. Barcelona: GrijalboMondadori.

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Llibertat, logos, virtut

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Runes de la biblioteca d'Alexandria, segons un gravat de comenament del segle XIX

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

2. Transici romana: Cicer

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

la via de la probabilitat, i no la de la certesa, per a aconseguir principis per a l'acci i la vida;

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

3.2. L'Intellecte i l'nima

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Passi per la veritat: Du

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Crisi grega, transici romana, inici medieval

Manuscrit del segle VI de l'obra De civitate Dei, de sant Agust.

Vegeu tamb Vegeu el text 4.1.2 a les activitats

Nota Contra Faustum (22, 27).