OPINIÓ

La batalla per la dignitat

Xavier Antich
Barcelona. Divendres, 9 de febrer de 2018
5 minuts

És possible una vida decent en un context d’indecència

generalitzada? Quin sentit té la lluita per la dignitat quan la
indignitat és la norma? Com cal repensar l’aspiració al bé en
els moments en què la realitat del mal imposa el seu domini?

Un dels llibres que més m’ha impressionat, com a lector,

abordava aquestes qüestions, en uns altres termes, però de
manera radical. El va escriure Tzvetan Todorov i el va publicar
l’any 1991 amb un títol que és, en cert sentit, un
manifest: Face à l’extrême. Todorov es va proposar
reflexionar sobre l’actitud ètica a partir de l’experiència
radical de la vida en els camps totalitaris del nazisme,
preguntant-se, precisament, com i de quina manera la vida
moral i, amb ella, la possibilitat d’optar pels valors morals hi
va ser sempre present. L’assaig no pretenia només oferir una
lliçó històrica, sinó sobretot analitzar fins a quin punt, en una
situació extrema com aquella, era possible d’extreure i fundar
una moral quotidiana a la mesura i exigència del nostre
temps. Separant-se de la perspectiva habitual a l’hora
d’acostar-se des d’una perspectiva ètica a aquesta situació
històrica, desplegada fonamentalment a partir de Els orígens
del totalitarisme de Hannah Arendt i la seva concepció del
mal radical, Todorov plantejava la possibilitat del que
podríem anomenar el bé radical: la possibilitat de fer el bé en
el context hegemònic de l’imperi del mal radical.

Moltes són les lliçons que se’n poden extreure, del llibre de
Todorov, però avui ens interessa només una: el paper de la
dignitat en la resistència al mal d’aquells que, amb tot en
contra, van preservar l’aspiració al bé com una forma de no
sucumbir en la inhumanitat. “La dignitat”, escriu Todorov,
“heus aquí la primera virtut quotidiana. I no significa res més
que la capacitat de l’individu de romandre un subjecte dotat
de voluntat”. La dignitat, doncs, una virtut quotidiana, lligada,
segons sosté Todorov, a una altra virtut quotidiana, la
preocupació (le souci): “es tracta sempre d’un acte adreçat a
un ésser humà proper, no a la pàtria ni a la humanitat.
Aquesta preocupació per l’altre comporta en si mateixa la seva
pròpia recompensa: hom es troba que és capaç de fer pels
altres accions que no podria endegar per a si sol”. La dignitat,
ara hi tornarem.

L’eudaimonia: l’estar bé com a estat

més o menys perdurable, identificat
com l’estar en el bé, el viure en el bé

Una de les qüestions filosòfiques fonamentals, des dels

orígens, té a veure amb el sentit de la vida humana: no es
tracta d’una pregunta només abstracta, deslligada de la vida
humana concreta: és una pregunta, en realitat, per la qualitat
de la vida humana. I, des d’una perspectiva ètica, l’objectiu
últim de la reflexió no és només la comprensió, sinó el
capteniment, la forma de comportar-se un mateix respecte a si
mateix i respecte als altres: és a dir, un pensament pràctic
dirigit a l’acció i a la millora de les condicions de la vida
humana. Des de la consciència que la vida humana és una
experiència sempre deficient, precària, vulnerable i
incompleta.

Ja Aristòtil va plantejar la dimensió ètica de l’ésser humà

quan el va definir com un ésser orientat a un fi que el
perfecciona: el bé humà, la vida en plenitud. Però aquesta
reflexió és indestriable de la reflexió al voltant de la vida en
comú, perquè l’ésser humà és un ésser polític (que viu en
la polis: entre d’altres i amb altres). Per això l’objectiu de la
recerca ètica és sempre, també, polític. I encara pot dir-se
més: “encara que el bé de l’individu i el de la ciutat
s’identifiquen, és evident que cal tenir per més gran i per més
perfecte el bé de la ciutat, tant a l’hora d’assolir-lo com a
l’hora de preservar-lo”.

Aristòtil va identificar la felicitat com l’estat de plenitud al que

aspira la vida humana conscient. L’eudaimonia: l’estar bé
com a estat més o menys perdurable, identificat com l’estar en
el bé, el viure en el bé. El pas del temps, tanmateix, ha
restringit la noció de felicitat, banalitzant-la, a un estat
psicològic, més que moral o polític. Un estat psicològic:
gairebé un sentiment. Per això, en els darrers anys, la
pregunta filosòfica pel sentit i la qualitat de la vida s’ha
reorientat cap a qüestions i nocions que no es deixin reduir a
un estat psicològic (o a un sentiment). D’aquí l’aparició, en els
darrers anys, en la reflexió ètica, de nocions com decència,
respecte o dignitat: nocions, totes elles, a cavall de l’ètica i la
política, que actualitzen la reflexió al voltant del sentit i la
qualitat de la vida humana.

La dignitat, avui, podria definir-se com

una actitud que ens protegeix contra
l’anorreament de la nostra humanitat,
de la humanitat en nosaltres o d’allò
que més pròpiament ens identifica com
a humans

Acaba de publicar-se, sobre aquests temes, un llibre

important del filòsof Peter Bieri publicat originalment en
alemany l’any 2013: La dignidad humana. Una manera de
vivir (Herder). Bieri distingeix entre, d’una banda, la dignitat
com a propietat posseïda pels éssers humans (com alguna
cosa que tenim, tots, essencialment) i, d’altra banda, la
dignitat com una manera determinada de viure la vida
humana (i, per tant, com una forma de pensar, de viure i de
fer). Si la reflexió ètica sobre el bé, tradicionalment, des dels
grecs, era feta des de la consciència de la incompletud i
imperfecció de la vida humana (i, per tant, des de la
consciència de la seva perfectibilitat i de la seva possible
millora), pot dir-se, de manera anàloga, que la reflexió sobre
la dignitat sorgeix, com el propi Bieri reconeix, del
reconeixement que la vida humana està sempre i
contínuament amenaçada i que “la dignitat és l’intent de
mantenir a distància, inactiva, aquesta amenaça”. Així, la
dignitat, avui, podria definir-se com una actitud que ens
protegeix contra l’anorreament de la nostra humanitat, de la
humanitat en nosaltres o d’allò que més pròpiament ens
identifica com a humans.

En aquest context, que és inevitablement el nostre, les

paraules de Bieri assoleixen una inquietant actualitat: “La
nostra vida com a éssers pensants, vivents i actuants, és
trencadissa i està sempre amenaçada. Es tracta de suportar de
manera autoconscient la nostra vida sempre amenaçada. El
que importa no és només deixar-se portar per les coses que
patim, sinó afrontar-les amb una determinada actitud, aquella
que diu: jo accepto el desafiament. La forma de vida pròpia de
la dignitat no és, doncs, una forma de vida qualsevol, sinó la
resposta existencial a l’experiència existencial de l’amenaça”.

El també filòsof Avishai Margalit ja havia caracteritzat el que

podria definir una societat decent com aquella les institucions
de la qual no humilien les persones. La dignitat, segons Bieri,
és un dels noms de la decència. No és una connexió
irrellevant: fins i tot la memòria de la llengua la preserva, en
el seu interior. Sabem el que vol dir una persona decent, en
català: segons el diccionari de l’IEC, algú “que obra
dignament”, és a dir, que actua amb dignitat, amb respecte.
Avui, quan la humiliació s’ha convertit fins i tot en pràctica
política, com un dels rostres de la persecució ideològica i de la
repressió de la dissidència, és més important que mai, en
aquest nou context hostil, reclamar la decència i la dignitat
com a virtuts morals i polítiques i, com a tals, com guies
possibles de l’acció moral i també de l’acció política.