Simbolimo de la sexualidad humana. Eduardo López Azpitarte.

Criterios para una ética sexual.

1 .- Antropología sexuales.
1 . La moral com exigència antropològica.
Ningú pot aniquilar per complet la moral. Podem rebutjar una ètica
concreta però pel fet d’existir estam vinculats, vulguem o no vulguem a una
moral.
Els animals des de que neixen es guien pels instints, en canvi els humans
des de que naixem necessitam dels que ens envolten i estam “condemnats a
ser ètics”.
Aquesta moral però no s’ha d’agafar com una imposició sinó com unes
eines amb les que l’home i la dona han de treballar per construir la seva
vida.
2 . La recerca del sentit: paradoxa i ambivalència de la sexualitat.
La moral ens ha de servir per tenir una manera d’existir coherent amb el
projecte de vida escollit.
Hem de conèixer els valors ètics que humanitzen la conducta sexual i ho
hem de fer amb un diàleg obert amb les ciències i baix una determinada
òptica cultural.
Ens trobam davant un problema ja que la sexualitat s’ha viscut durant la
història baix un clima d’enigma i misteri (aspecte negatiu on s’ha ressaltat
el caràcter de plaer).
3 . Antropologies rigoristes: recel i desconfiança cap a lo corporal.
El sexe sempre lligat a molts tabús. Davant aquest desconegut un se’n fa
enfora ja que d’ell en brolla un misteri inexplicable.
A lo llarg de la història han estat molts els que han criticat la bondat de lo
corporal com per exemple els maniqueus on el cos i la matèria han estat
creats pel regne de les tenebres i s’han convertit amb la presó i tomba de
l’ànima que queda presonera de les exigències de la carn. La mort es vista
com un alliberament de l’ànima. (El matrimoni mal vist ja que servia per
procrear més presons per l’ànima).
Es recomana l’abstinència i la virginitat.
4 . Antropologies espiritualistes: la dificultat d’un equilibri.
És una corrent negativa (gnòstics, maniqueus, estoics, ...) desconfiança i
por davant tot lo relacionat amb el cos, el plaer, el matrimoni, la sexualitat.
L’allunyament d’aquestes realitats apareixia com un ideal filosòfic i fins i
tot cristià.
1
Hi havia una ètica adaptada a aquest projecte i per això la bona educació
era aquella que estava orientada a allunyar tots aquests aspectes negatius de
la vida humana.
L’Església no ho ha acceptat i fins i tot ha manifestat: Déu és l’autor de la
sexualitat i del matrimoni i mai podrà ser dolent el que ha brollat d’aquella
primera aurora de la creació. Aquesta idea ja apareix en els primers Pares.
També per altra costat, en la història s’ha manifestat que verdader
seguiment de Crist tant sols era possible en l’opció virginal que es
considerava un estat superior i més perfecte.
El matrimoni era vist tant sols per la procreació sinó era pecat.
S’aconsellaven abstinències sexuals els dies de comunió, en determinades
litúrgies i festivitats. Encara queden restes d’aquestes ideologies en certs
ambients.
5 . Conseqüències d’un espiritualisme exagerat.
Les postures anteriors han estat superades per una ètica cristiana
actualitzada.
No podem oblidar els efectes negatius que han provocat ja que es volien
evitar els perills del sexe i per això s’aixecava una murada de silenci i
ignorància per evitar el contacte amb aquesta realitat. No a la educació
sexual.
Tot això ha duit a que haguem tengut massa por al sexe.
“Y lo curioso es que se ha conseguido lo contrario de lo que se pretendía.
En lugar de olvidarlo, se ha convertido en el centro del interés y la
preocupación cristiana. Mientras que nos manteníamos insensibilizados a
otros problemas éticos más urgentes e importantes, el esfuerzo religioso
recaía de ordinario sobre este tema, que se vivía con una dosis mayor de
ansiedad, inquietud y culpabilidad”.
S’ha intentat deixar al marge la sexualitat, però un ideal de puresa que no la
tingués present cauria en un irrealisme catastròfic ja que el ser sexuat és
una exigència fonamental de la persona i no es pot deixar de banda.
6 . Les antropologies permissives: el naixement de nous mites.
Ens hem d’alliberar de qualsevol sentiment de culpa i obrir-se als propis
sentiments sexuals sense necessitat d’avergonyir-se.
7 . Les antropologies naturalistes.
Partir de que l’ésser humà és un simple mamífer i que no hi ha res part
damunt l’experiència. La sexualitat humana i la dels animals estan

2
regulades pels mateixos mecanismes automàtics, marginant els components
afectius i racionals que ens dona la nostra psicologia.
Tot té la seva explicació en els constitutius genètics i biològics de
l’individu, ja que no existeix cap diferència significativa en el
comportament sexual dels diversos mamífers. Qualsevol valoració ètica ni
hi té cabuda ja que seria una violació de la ciència experimental.
Aquesta visió elimina tot contingut humà de la sexualitat.
8 . Els perills de tota antropologia dualista.
Ens trobam davant una absoluta separació del psiquisme i la corporalitat.
La diferència la trobam en que uns donen més importància a un o altra
aspecte.
Si la persona està constituïda per dos elements antagònics, com l’esperit i el
cos, existeix el risc de remarcar la supremacia d’un amb el conseqüent
menyspreu de l’altre.
L’opció entre angelisme i zoologia pareix que és l’única alternativa
possible.
9 . Conclusió.

3
4
2 .- Valor simbólico de la sexualidad humana.
1 . Més enllà de tot dualisme.
Com hem vist a l’anterior capítol hem de defugit de tot dualisme i una
antropologia basada en aquest pressupòsits ja està viciada des de la seva
arrel.
Si hi ha alguna cosa específica al ser humà, és la seva misteriosa i profunda
unitat. És una totalitat que no està composta per dos principis, com si es
tractàs d’una simple combinació química d’elements per donar una nova
reacció.
2 . La misteriosa i profunda unitat de l’ésser humà.
La clàssica teoria hilemòrfica dona peu a una visió més unitària i profunda
que no són expressades en el platonisme.
Parlar de la nostra ànima com a forma del cos és dir d’una altra manera que
la nostra corporeïtat és qualque cosa singular i diferent de qualsevol altra
matèria animada.
L’experiència personal ens condueix al convenciment immediat de que el
subjecte de totes les operacions espirituals i corporals és la persona
humana.
Tenim una dimensió que transcendeix la nostra dimensió corporal però
entre les dues hi ha una íntima fusió.
L’home i la dona són ésser corporis, esperits encarnats que actuen i es
manifesten en totes les seves expressions somàtiques.
Com que és un esperit carnal, necessita constantment de la matèria per
realitzar qualsevol de les seves funcions.
3 . Simbolisme i expressivitat del cos.
El cos no és un simple element de la persona. És el mateix ser humà qui es
revela i comunica a través d’aquestes estructures.
Per exemple, la mirada o la mà humana no serveixen tant sols per veure o
tocar, sinó que són accions simbòliques que ens duen al coneixement d’una
dimensió més profunda o que serveixen per fer-la present i manifestar-la:
l’estimació que estava oculta per dedins, en el fons del cor.
Per tant qualsevol expressió corporal apareix il·luminada quan es fa
llenguatge i paraula per la revelació d’aquell missatge que es vol
comunicar. És la finestra per la que es mostra l’esperit. És la manifestació
epifànica de l’interior personal.
Aquesta expressió és un verdader sagrament que simbolitza i fa present lo
que d’una altra manera no es podria conèixer i mai arribaria a existir.

5
Lo corporal té un sentit transcendent, d’obertura i revelació, més enllà d’un
punt de vista simplement biològic. El cos humà és alguna cosa més que un
conjunt anatòmic de cèl·lules vivents.
4 . Home i dona: dos estils de vida diferents.
La persona humana només pot viure com a home o com a dona. Tot ve
marcat pels cromosomes (sexe gonàdic). Aquest dos estils diferents
provoquen un crida recíproca y complementaria, arribant a convertir
qualsevol comunicació en un encontre sexuat.
5 . La nostàlgia d’un encontre: entre la naturalesa i la cultura.
El mite de la mitja taronja en El banquet de Plató mostra aquesta recerca i
necessitat de complementació.
Dins un ambient masclista s’ha presentat la dona amb un parer inferior,
negatiu i subordinat.
Dir però que existeix reciprocitat i complementació no vol dir, que els
límits de la masculinitat i feminitat estiguin dibuixats amb exactitud i
justícia.
Ser home o ser dona no són accidents del ser humà, sinó que pertanyen
inseparablement a la seva essència.
6 . La metàfora del cos: el diàleg entre l’home i la dona.
El que volem descobrir és el sentit humà d’aquesta alteritat.
El cos és comunicació, epifania, no és només una realitat biològica, una
simple font de plaer, un imatge que admira i sedueix, sinó un símbol que
descobreix al ser que l’habita i dignifica. Quan l’atenció es centra en lo
simplement biològic, suposa rompre per complet el seu simbolisme, com
un idòlatra que converteix en déu un tros de fusta.
Si la recerca d’aquesta mitja taronja és interessada, el diàleg es converteix
en una paraula inexpressiva i fins i tot grossera, perquè no hi ha res profund
a comunicar. Qualsevol acostament es produeix per una simple necessitat.
7 . La dimensió genital.
Els mecanismes de l’impuls genital tenen una estructura biològica bastant
semblant a la qualsevol altre instint, i els múltiples elements que entren en
joc per posar-los en moviment són semblants en totes les espècies. Tots
aquests elements tenen una teleologia, cap a l’aparellament en els animals i
cap a l’entrega corporal en l’ésser humà.
El sentit i l’orientació sexual dels animals i els humans no es pot identificar
encara que hi ha certs elements comuns.

6
8 . El destí procreador: un horitzó incomplet.
La seva finalitat no tant sols és la procreació sinó que en ella hi hem de
trobar un llenguatge de comunicació humà i personal.
9 . Dimensions psicològiques en la conducta dels animals.
S’han pogut observar conductes marcades pel psiquisme animal que han fet
arribar a la conclusió que els animals no són tan “animals” com podríem
creure.
10 . Riquesa afectiva de la sexualitat humana.
Les influències psicològiques en els humans agafen una importància
extraordinària.
El sexe l’harmonia o el desajust sexual no es un problema químic. Les
seves arrels penetren en tots els racons del psiquisme, afavorint o
obstaculitzant una plena comunicació.
Perquè el cos parli i es comuniqui, la paraula ha de néixer del cor.
D’aquesta manera, la sexualitat manifesta la seva dimensió unitiva. És un
vincle de proximitat i d’amor personal.
L’entrega corporal és la festa de l’amor. Quan l’activitat sexual està
marcada per l’amor deixa de ser un simple acte biològic per passar a
integrar-se plenament en l’atmosfera humana.
11 . Estimació i fecunditat: relacions mútues.
L’amor no és alguna cosa que s’injerta des de fora per complir amb la tasca
de procreació, sinó que és una exigència intrínseca d’aquesta funció.
La procreació humana no és un pur fenomen reproductiu que acabam amb
el naixement, sinó que suposa un llarg període de temps i uns factors
psicològics i ambientals que condicionen la seva evolució posterior.
El fill, apareix sempre en l’horitzó psicològic de dues persones com
l’encarnació i perllongació de l’amor que es tenen.
12 . L’opció per l’amor.
El problema d’avui el trobam és que el sexe ha deixat d’estar vinculat a la
procreació i lo important és obtenir plaer tot això deixant de banda el
contingut afectiu i amorós. (Ha conduit a la banalització del sexe).
Eliminant aquest contingut s’elimina el component expressiu.
13 . L’ambigüitat del plaer: entre el somni i la realitat.
L’individu cerca posseir el plaer, perquè vol satisfer el seu desig de felicitat
i infinitud, però el plaer, per la seva pròpia naturalesa, és limitat, i fugaç,
sense cap estabilitat i consistència. Una vegada passada l’experiència

7
momentània, ens retorna al contacte amb la vida i els seus problemes, com
si despertàssim d’un somni a la realitat.
14 . Densitat i límits de l’experiència afectiva.
Si existeix alguna cosa capaç de cobrir el desig de la felicitat, no queda més
remei que referir-se a l’amor. Tant sols ell aconsegueix tancar qualsevol
ferida humana per no deixar el dolor de la insatisfacció, d’allò que no ha
pogut realitzar-se.
Quan dues éssers s’estimen, no és tant sols la força del plaer el que el
condueix a unir-se. També el plaer té la seva importància, però el motiu
últim no és aquest, sinó el caràcter simbòlic i figuratiu de una estimació
que necessita encarnar-se.
El sexe com a llenguatge de l’amor, necessita d’un lent aprenentatge ja que
els seus gestos inexpressius han de fer-se paraula i missatge.

8
9
3 .- Visió bíblica de la sexualitat.
1 . Sentit de la reflexió.
Contemplar com la revelació valora i il·lumina les nostres reflexions
humanes sobre un fenomen universal com és la sexualitat.
2 .- Antropologia unitària.
El que crida l’atenció és la concepció tant unitària que té la Bíblia d’ésser
humà. Nosaltres ho interpretam des d’una antropologia dualista i cercam a
través de la filosofia o la metafísica la manera de desvetllar la naturalesa de
la persona; en canvi a la Bíblia, l’ensenyança parteix d’un context religiós
que centra tota la seva atenció en les relacions de Déu amb la seva creatura.
“Basar” expressa la realitat externa i visible de la persona.
“Ruach” és la força vivificant que pertany a Déu.
Per tant la persona és un basar vivificat pel ruach. El basar és la carn
espiritualitzada que ens eleva a la nostra condició humana.
(Res d’això podem dir des del dualisme grec).
3 .- La consagració de la sexualitat humana.
Al llibre del Gènesis tot lo creat “Déu ho va veure i era bo”. Dins aquesta
visió sacralitzada no es pot excloure la sexualitat ja que aquesta també és
obra de Déu.
El relats fonamentals del Gènesis:
4 .- La dimensió procreadora.
Tant la visió sacerdotal com la yahvista revelen la presència directa de Déu
en la formació de la primera parella. La creació de l’home en les seves dues
qualitats: mascle i femella, no tenen el seu origen en cap principi mitològic
ni la seva dimensió sexual és fruit de cap potència maligna sinó que és fruit
de la paraula creadora de Déu.
Al primer text del Gènesis s’accentua l’aspecte procreador de la sexualitat:
“Creixeu i multiplica-vos ...”.
5 .- La dimensió unitiva: el gran regal de Déu.
Al segon text, escrit amb molta anterioritat al primer, davant la soledat de
l’home, Déu té la sensació que la seva obra creadora necessita no està del
tot completada i necessita posar remei a la solitud d’aquest home. Els
animals i resta de creació no podien resoldre aquesta situació. Amb aquesta
afirmació la font yahvista el que vol remarcar és que els animals no
participen de la mateixa naturalesa que els homes i és per això que no
poden omplir la resta del nostre cor.

10
Amb la dona troba la companya esperada y brolla una comunitat més forta
que qualsevol altra.
Neix una relació personal, íntima, un encontre en la unitat, una comunitat
d’amor i aquesta mateixa donació, producte de l’estimació, s’obri a la
fecunditat.
6 .- La fecunditat a la Bíblia: diferents motivacions.
La procreació des de temps antic, apareix com un valor religiós fonamental.
Ser ric en fills és sentir-se al mateix temps dipositari de la promesa feta a
Abraham.
L’esterilitat és considerada com una vergonya o un càstig.
7 .- El matrimoni com a símbol i imatge de l’aliança.
La insistència de la Bíblia en la fecunditat no disminueix la importància de
l’amor, ni el considera com una dimensió afegida o supèrflua. El sentit
complet de la bisexualitat humana l’hem de seguir trobant, segons el
Gènesis, tant en el projecte de fundar una família com en la creació d’una
comunitat d’amor (l’aspecte amorós agafa un lloc de privilegi).
Els profetes empraran el matrimoni com a signe o imatge de l’aliança
divina.
8 .- Les ensenyances dels profetes: Osees, o el testimoni d’una vida.
Els profetes solien expressar el missatge diví a través de gestos simbòlics
però en aquest cas és la pròpia vida del profeta i el seu matrimoni en
concret que es converteixen en símbols de la veritat que predica. El poble
havia abandonat a Déu però Déu va abonar mai al seu poble.
9 .- La imatge de l’adulteri a Jeremies.
La vivència de l’amor conjugal implica una perspectiva de fidelitat. Déu
ens mostra l’eternitat del seu amor que ha promès en el seu matrimoni amb
els homes.
10 .- La al·legoria d’Ezequiel i els càntics d’Isaïes.
És el continu retorn a Déu. En el fons hi ha la idea d’una Jerusalem
escatològica.
11 .- El simbolisme profètic.
Si els profetes han utilitzat el matrimoni perquè vegi com són les seves
pròpies relacions amb Déu a nivell personal i col·lectiu, és necessari que
l’amor conjugal sigui capaç de descobrir aquest misteri d’aliança.
El profetes a través del seu missatge han creat una teologia del matrimoni i
a través d’aquesta ens mostren quin ha de ser el significat de l’entrega
conjugal.

11
12 .- Principals característiques dels llibres sapiencials.
Tota la literatura sapiencial ens mostra el costat profundament humà de
l’amor i de la sexualitat.
La fecunditat ja no apareix com un bé absolut, l’esterilitat no és
considerada una maledicció. La fecunditat purament biològica no té sentit
sense el temor del Senyor.
S’accentua la grandesa de l’amor conjugal i la importància de la dona com
ajut i companya.
13 .- Un evangeli de l’amor: el Càntic dels Càntics.
Un evangeli de l’amor eròtic i de la sexualitat.
14 .- La tragèdia del pecat.
Davant el món lluminós de la creació s’aixequen les ombres de la sexualitat
corrompuda. Els múltiples desordres que destrossen aquesta orientació
humana i religiosa són condemnats repetides vegades d’una manera
concreta.
Aquesta sexualitat com amor fecund i com a fecunditat amorosa queda
tacat pel: divorci, poligàmia, prostitució, incests, adulteris, orgies, crims
passionals, gelosies, enveges, violacions, transvestisme, bestialitat, ...
El pecat ha deixat sentir les seves ressonàncies en la sexualitat, rompent la
bondat i harmonia de la seva creació.
15 .- Orientacions generals del Nou Testament.
“ Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el Crist ha estimat l'Església i s'ha
entregat a la mort per ella.” (Ef 5, 25)
16 .- Caràcter sagrat i personalista de la relació sexual.
El cos no és un component de l’ésser humà, sinó que és expressió de la
seva unitat psico-física i estretament vinculat amb l’activitat sexual.
La relació sexual autèntica no és aprofitar-se de l’altre per alimentar una
urgència de plaer o un buit psicològic, sinó per viure una comunió a nivells
més profunds.
Baix la dimensió simbòlica i religiosa de la sexualitat, la vida sexual no es
concep mai com a pecaminosa.
No sempre el comportament ha estat el que marcava aquesta castedat i és
per això que al NT hi trobam un ampli catàleg de comportaments
explícitament condemnats.
17 .- Un antagonisme en l’home: la carn i l’esperit.
L’arrel d’aquesta situació la tornam a trobar en el fet del pecat. L’home viu
una lluita a mort entre la carn i l’esperit, com a conseqüència de la seva

12
desharmonia original. Sant Pau a les seves cartes ho deixa clar: “no podeu
fer el que vulgueu”.
Es fa necessari superar la mentalitat pròpia del dualisme grec.
Es tracte de viure en cos i ànima una nova obertura al Senyor.
S’ha d’admetre la possibilitat de que tant en les nostres funcions corporals
com en les espirituals, el desordre i el pegats es poden fer presents, però la
recreació operada per Crist manifesta l’esperança d’un rescat per la nostra
corporeïtat ja redimida.
18 .- La glorificació del cos en el missatge cristià.

13
4 .- Fonamentació de l’ètica sexual.
1 .- Necessitat d’una ètica: radical insuficiència de l’instint.
Viure la sexualitat baix el prisma humà no s’aconsegueix d’una manera
espontània seguint les lleis de l’instint. Es fa imprescindible una educació.
És un error pensar que quan l’ésser humà s’alliberi de les normatives la
libido apareixerà com una força dòcil i integrada.
Ja des dels primers pobles hi ha hagut una normativitat en els temes
sexuals.
2 .- Exigències psicològiques per a una maduració humana.
La moral pretén la humanització de la libido, purificar-la dels seus
component agressius i mentiders, convertir-la en una paraula expressiva
com a vehicle d’encontre i de comunicació personal.
Per aconseguir aquest punt falta educació i sacrifici.
3 .- Els límits de la moral tradicional.
La sexualitat té com a destí prioritari i fonamental la procreació i
supervivència de l’espècie humana.
Es fa precís l’aspecte unitiu (tot acte conjugal que no neixi de l’amor va
contra el recte ordre “Humanae vitae”), l’aspecte festiu i que el plaer no es
converteixi en un ídol.
4 .- L’experiència amorosa: un nou punt de partida.
El punt de partida situa a la persona en el centre, per fer de la seva
sexualitat una relació amorosa que, quan es viu dins el matrimoni com a
donació i entrega corporal, quedi orientada també cap a la procreació.
5 .- La necessitat d’una purificació progressiva.
L’ésser humà neix en un estat d’orfandat impressionant, incapaç de satisfer
per si mateix les seves necessitats biològiques i afectives. S’ha de sentir
acollit i no rebutjat. Ha d’experimentar el calor i la presència de l’estimació
que facin de la seva existència un lloc confortable. Estimar equival a ser
estimat.
No és possible estimar de veritat mentre no s’estigui disposat a prescindir
interiorment d’aquest amor, com a signe de que l’altre ja no fi d’una
necessitat, sinó subjecte de desig.
6 .- Renúncia a la plenitud infantil.
7 .- La gratuïtat de l’experiència afectiva.
L’amor cap a la persona s’ha de basar en estimar-la per lo que és i no per lo
que té, manifesta o comunica.

14
8 .- Totalitat de l’entrega.
Estimar és la comunió de dues persones que mútuament s’han ofert com a
regal el seu jo més íntim i profund.
La dinàmica de l’amor és totalitzant (no hi pot haver zones reservades o
amagades).
9 .- L’obertura amorosa als altres.
L’autèntica experiència amorosa té sempre una dimensió universal, amb
destí a totes les persones. L’amor s’ha de convertir en una font inesgotable
de riquesa oberta a tots els éssers humans.
Aquest amor té matisos, no és el mateix l’estimació dels pares, que dels
amics o el dels esposos.
Si un ha après a estimar una vegada, ja està preparat per relacionar-se amb
els demés, inclòs l’estrany i desconegut, amb una tonalitat d’esperit
diferent.
10 .- Cap a una fidelitat definitiva.
Si estim a una persona, la seguiré estimant amb els seus canvis superficials,
perquè la raó de l’entrega radica precisament en quelcom que no passa ni
podrà desaparèixer.
En el matrimoni, s’ha viscut que la felicitat no té altra meta que el servei,
l’entrega i la donació total a ser estimat.
11 .- Entre la utopia i el realisme.
A la societat actual és difícil veure que es compleixen els esquemes
anteriorment esmentats.
Encara que aquesta meta sigui una utopia no s’ha de renunciar a treballar
en aquest sentit.

15
5 .- Exigències bàsiques de la moral sexual.
1 .- Aspectes concrets de l’amor. .
La vida està plena de fets que aparentment no tenen massa importància,
serveixen per expressar un sentiment que es manifesta en el seu
simbolisme.
La sexualitat també és una acció plena de simbolisme que manifesta una
actitud amorosa d’encontre i comunicació. Serveix per expressar l’amor
interior i gratifica profundament a l’individu que la viu.
El problema es que perdi la seva dimensió simbòlica en detriment de
l’aspecte purament de plaer.
2 .- Maduració personal de la libido.
La humanització de la libido, en totes les seves expressions, és el primer
requisit per una conducta sexual.
Evitar caure en narcisismes.
3 .- Determinisme animal i responsabilitat humana.
Els animals viuen baix l’instint però els humans vivim baix una educació i
formació contínua que comença des del moment del naixement amb la
nostra suposada indefensió. Tota aquesta educació ens aboca a la
responsabilitat.
4 .- Valor interpersonal de l’erotisme.
En tot encontre sexuat hi ha una dosis de seducció complementària i
agradosa, encara que no hi hagi una intervenció de l’aspecte genital. Hem
de parlar de l’afectivitat.
No s’ha de caure en la confusió, molt freqüent, de confondre el valor de
humà de l’erotisme amb la simple pornografia.
L’erotisme del cos no s’ha d’entendre com un instrument de plaer, sinó
com a portador del missatge humà que convida a la comunió personal.
5 .- La degradació de l’erotisme.
Un autèntic erotisme cerca impedir la vulgaritat, l’avorriment, la rutina, la
instintivitat, creant una atmosfera de misteri, encant, respecte, cerca i
admiració. Hi ha un anhel d’encontre amb l’altre, l’obertura a la comunió
personal.
Quan una de les dues parts cerca un aprofitament personal, l’erotisme
s’estanca en lo biològic i instintiu, el cos queda rebaixat per a convertir-se
en un estímul pornogràfic.
La pornografia es podria definir com la degradació de l’erotisme o com una
erotografia de baixa qualitat.

16
6 .- Significat del pudor sexual.
L’educació del pudor apareix com a pas previ per a la humanització.
En realitat es tracta d’un mecanisme psicològic i instintiu de defensa que
actua com a fre davant impressions o postures que podrien ferir la
sensibilitat (algunes vegades es pot manifestar com un sentiment quasi
patològic).
Les manifestacions corporals s’han de viure com un do responsable, com
un gest d’amor encarnat, encara que no arribin a l’entrega absoluta del
matrimoni, i no poden en cap moment desvincular-se de la persona que les
fa o d’aquella que les rep.
Impúdic és tota forma de comportar-se que, accentuant el sexe, disminueix
el valor de la persona i augmenta el perill de cossificar-la.
7 .- La regulació de l’impuls genital.
L’amor hauria de regular les necessitats de l’impuls genèsic per poder-se
viure d’acord amb les seves exigències teleològiques i amb les que es
deriven del fet d’estar situat en un context de diàleg i comunió.
L’objecte de l’activitat genital és el plaer, però aquesta situació
momentània i fugaç no ha de ser col·locada com la més important. No ens
hem de quedar en la superfície de la pell.
8 .- Dimensió social de la sexualitat.
La mútua donació entre els conjugues els situa en un nou àmbit, que per
pròpia naturalesa, exigeix un vincle amb la societat.
L’estimació conjugal deixa de ser un fet ocult per a convertir-se en un
fenomen públic, per les múltiples influències que es deriven d’ell.
La cultura del lloc té molt influència, encara que hi ha valors bàsics que no
canvien com per exemple la no instrumentalització de la persona per la
recerca de plaer.
9 .- La imatge social de la sexualitat.
No és acceptable una llibertat absoluta d’expressió. La realitat s’està
transformant en una realitat purament biològica, i plaent. Aquesta situació
ens condueix a una no educació de les pulsions.
Lo eròtic no ha de arribar al nivell inferior de la pornografia, de la
deshumanització de la persona.
10 .- La valoració ètica del pecat sexual.
Un amor que s’encarna en els gestos corporals per moderar el dinamisme
cec de la pulsió. Èticament serà positiu tot el comportament que ajudi a la
consecució dels objectius proposats. Per el contrari, i des d’un punt de vista

17
negatiu, el pecat consistirà en la recerca deshumanitzadora, egoista i
privada d’aquests continguts.
11 .- Les noves matisacions.
La sexualitat té una funció decisiva en la maduració de la persona i en la
seva obertura a la comunitat humana. Una negació teòrica o pràctica del
significat profund del sexe constitueix un desordre, que hauria de catalogar-
se com a greu per atemptar contra una estructura tan fonamental de l’ésser
humà.
12 .- Entre el fariseisme i la culpabilitat excessiva.
No es poden eliminat les condemnes objectives de tants de comportaments
il·lícits.
No en ce caure en cap dels dos extremismes.
Tant sols Déu és capaç de conèixer la situació real de cada un.

18
6 .- Estats intersexuals i canvi de sexe.
1 .- L’Existència de certes patologies.
Desajustament entre les dades genètiques i els processos següents que
haurien de conduir cap a la identitat sexual de la persona.
2 .- Del sexe cromosòmic a l’alteritat sexual.
Els cromosomes XX donen origen a la dona i els XY ho fan amb l’home.
El sexe gonàdic és el que dona pas a la configuració dels òrgans externs.
El sexe hormonal és producte i conseqüència del gonàdic i influeix en la
configuració masculina o femenina de l’ésser humà.
El sexe morfològic marcat per les hormones és el que distingeix el cos
masculí del femení.
El sexe psicològic és la vocació de tot ésser humà a viure la seva existència
amb les característiques pròpies de la seva sexualitat masculina o femenina.
Suposa l’acceptació de la seva naturalesa específica i la resposta adequada
a les seves existències concretes.
El sexe heteròfil cerca la complementació en l’encontre amb l’altre, com a
convidada mútua a una plenitud major.
3 .- Patologies genètiques i hormonals.
El síndrome de Turner on el segon cromosoma sexual no hi és (X0) i
dificulta el creixement sexual fisiològic. (Dones estèrils)
Síndrome de Lkinefelter (XXY) no deixa desenvolupar la part masculina.
(Homes estèrils)
Inversió de sexe. Hi ha una contradicció entre els sexe cromosòmic i el
gonàdic.
Hermafroditisme.
4 .- Altres disfuncions sexuals.
Transsexualitat. Normalment són individus de sexe masculins, però que des
del punt de vista psicològic, es senten del sexe contrari. Dones que es
creuen presoneres en un cos d’home.
Homosexualitat. Inclinació eròtica cap al propi sexe.
5 .- Cap a una valoració ètica.
6 .- La transsexualitat: una doble explicació etiològica.
Per una part els factors hormonals i biològics amb errors crucials.
Per una altra part es donen més importància a factors psicològics i
ambientals.
7 .- La il·licitud d’una intervenció: primacia de les dades biològiques.

19
Per als primers la biologia ha de constituir el pressupòsit fonamental de les
intervencions posteriors. La identitat somàtica, que no es redueix
exclusivament al fenotipus, ha de prevaler com a morma primera, al marge
de les ambigüitats sexuals que podrien donar-se en alguns casos
d’hermafroditisme o pseudohermafroditisme.
Una cirurgia per transformar el cons en funció del desig psicològic serà
sempre inacceptable ja que es tracta d’una mutilació d’òrgans que res té de
terapèutica. És substitució d’òrgans sans per uns altres d’artificials
incapaços de complir la seva funció específica.
La solució passa per una teràpia psicològica.
8 .- Tolerància d’una educació: importància de la psicologia.
L’altra opinió que remarca la seva licitud parteix des d’una perspectiva
diferent. La importància de la identitat sexual, en el cas d’una dissociació,
s’atribueix molt més a la psicologia que a les dades biològiques.
La recerca d’una harmonia és lícita i desitjable. Però quan la tendència
psíquica es revela irreversible i definitiva, l’única alternativa existent és
acomodar la morfologia, en la mesura de lo possible, a la seva identitat
psicològica.
9 .- El matrimoni dels transsexuals: diferents situacions.
En el nou Dret Canònic no es parla d’aquest tema.
D’acord amb les orientacions generals, no pareix vàlid el matrimoni
celebrat entre transsexuals.

20
7 .- La masturbació.
1 .- Entre l’obsessió i la trivialitat.
Ens trobam davant el perill de mantenir una actitud extremista y
radicalitzada. Veure-hi un problema bàsic i el més important de la vida
cristiana.
També davant les exageracions i excessos d’èpoques anteriors és fàcil
caure en l’extrem contrari.
2 .- La complexitat d’un fet: diferents significats.
Ens trobam davant una conducta d’extraordinària complexitat.
El que revesteix la verdadera importància per a la maduració i equilibir de
la persona és la forma de viure el sexe en el seu conjunt i no de tant sols
genitalment.
3 .- El descobriment d’un món nou.
La sexualitat present durant tota la vida té un gran aflorament durant la
pubertat.
4 .- Etapa evolutiva cap a una integració personal.
En l’adolescència es dona una etapa de transició, per la que el jove ha de
renunciar a una activitat infantil com la masturbació, però sense poder
arribar encara a una relació heterosexual. Es tracta d’una situació incòmoda
i inestable.
5 .- Altres factors posteriors: diferents significats.
Normalment la masturbació després de l’adolescència es sol reduir però en
ocasions es perllonga i estabilitza en una etapa posterior. En la maduresa
pot revestir significats diferents. Caràcter substitutiu. El problema és quan
allò que va començar essent un simple mitjà s’ha convertit amb un fi quasi
absolut.
Pot conduir a una patologia produïda per un desajustament psicològic.
6 .- Les dades bíbliques i tradicionals.
En la base bíblica no apareix cap condemna directe i expressa a aquesta
pràctica. Lo que no suposa admetre que la masturbació no sigui pecat.
El que es pot dir és que així com altres comportaments queden exclosos de
la vida cristiana, contra aquests no existeixen afirmacions tant categòriques
i explícites.
La tradició de l’Església ha estat molt més taxativa. La recerca del plaer
tant sols serà admissible quan estigui orientat a la procreació i dintre del
matrimoni, sinó es tracta d’un pecat greu. Tampoc s’accepta amb fins
terapèutics.

21
7 .- Pressupòsits per a una fonamentació: valoració objectiva.
En la tradició anterior la seva malícia intrínseca residia en la seva negativa
radical a la procreació.
Entendre el fet no tant sols com una negació a la fecunditat, sinó també un
obstacle greu per viure el seu aspecte unitiu, d’encontre i comunió.
La valoració com a pecat greu va variant i no pot ser valoració d’un judici
únic.
8 .- La culpabilitat objectiva: dificultats per una exacta valoració.
Evitar els dos extrems: condemnar sense misericòrdia i amb rigor o
absoldre per complet amb ingenuïtat.
9 .- Orientacions pastorals: necessitat d’una evolució progressiva.
La castedat no és el centre de l’ascesis cristiana, i no s’ha de posar el punt
de mira sobre ella de tal manera que es dificulti la integració de lo sexual
en la dinàmica de la persona.
Obrir la persona a la comunió i a l’oblativitat.
10 .- Visió optimista i evangèlica.
11 .- Cap a les motivacions més profundes.

22
8 .- La homosexualitat.
1 .- Un rigorisme sociològic.
Ens trobam davant fenomen de resposta difícil on és difícil adoptar una
postura objectiva i neutral.
La postura més habitual és la de rebuig.
2 .- Raons psicològiques per aquest rebuig.
Rebuig cultural immediat.
3 .- Naturalesa de la inclinació homosexual.
Lo que caracteritza a un homòfil no és tant l’exercici com la tendència cap
a les persones del mateix sexe. S’ha de diferenciar amb exactitud la
condició homosexual, que radica en l’orientació psicològica, del
comportament que es manifesta en els actes homosexuals.
S’ha de distingir entre homosexualitat en sentit estricte, homoerotisme i
homofília.
Tots tenim un grau de bisexualitat i segons aquest és quan es produeixen
aquestes variants.
4 .- Altres factors personals.
Com diu la medicina no existeix l’homosexualitat sinó que hi ha persones
homosexuals.
El lesbianisme passa més desapercebut en la nostra societat.
5 .- La gènesis de la homosexualitat.
Una doble visió:
-Perifèrica, factors externs o ambientals.
-Definitiva i estable, on les seves arrels penetren en el psiquisme de la
mateixa personalitat, per causes més primitives i inconscients.
Abans es pensava que es tractava d’una anomalia, avui es pensa que es
tracta d’una variant en la forma de viure el sexe. Però les discussions
segueixen i no es posen d’adord.
6 .- Un pressupòsit discutit: quina tendència té la sexualitat?
Important donar una resposta a aquesta qüestió per fer qualsevol valoració
moral.
El punt clau el trobam en saber quin és la tendència prioritària de la libido
per poder fer una valoració moral objectiva. Si es pogués arribar a provar
que la homosexualitat és una inclinació tan humana i desitjable com la
contrària, no hi hauria cap problema.
L’autor explica que per al gran majoria la heterosexualitat apareix com a
destí i meta a la que s’ha de tendir.

23
Que la homosexualitat es doni en els animals tant sols serveix per provar
que és possible dins la biologia com un fenomen més que es pot instal·lar
en la naturalesa.
7 .- La valoració objectiva.
El tenir tendències homosexuals no entra en el camp de la moralitat.
L’Església distingeix entre condició i comportament.
A la Bíblia hi trobam molts de textos de condemna.
En el missatge revelat, l’orientació heterosexual de la persona apareix
objectivament com el destí millor.
8 .- La valoració personal: noves perspectives.
Preguntes sobre la licitació o no de la conducta homosexual.
No és un camí que dugui a la plenitud, però pot tenir aspectes positius, per
tant la moral s’hauria d’acomodar a les situacions i possibilitats concretes
de cada individu.
L’autor critica les exageracions condemnades per Joan Pau II a la seva
encíclica Veritatis splendor.
9 .- La possibilitat d’una superació.
La licitud d’una conducta no se justifica per lo és, sinó per lo que ha de ser.
Si els homosexuals tenen el dret a viure com són, aquest principi s’hauria
d’aplicar amb la mateixa lògica a qualsevol altre comportament.
10 .- En camí cap a un ideal.
L’homòfil ens hem de demanar si arribarà a viure el sexe d’una manera
perversa, llibertina o neuròtica?
La vivència de la sexualitat no té perquè ser genital. Idea avui en dia no
massa acceptada.
11 .- Orientacions pastorals.
Si no acceptam a la persona homosexual tot ajut que li vulguem oferir serà
falç. Necessitam purificar els nostres prejudicis.
12 .- Les relacions afectives.
En el món de les relacions afectives no s’hi ha d’incloure mai el matrimoni.
13 .- La reforma de la legislació.
Ser homosexual, en teoria, pot ser tant perillós o raonable com ser
heterosexual. El perill i la perversitat no existeixen per tenir una o altra
tendència, sinó en l’orientació pràctica que se li dóna a qualsevol d’elles.
El perill social no radica en lo que les persones són, sinó en el
comportament concret d’aquestes persones.

24
Les parelles de fet no poden tenir un tractament igual que el matrimoni ja
que es podria caure en entendre que la forma de vida és tan vàlida i
acceptable la una com l’altra. Hi ha en joc valors molt importants que
afecten a la naturalesa de la família i una igualtat plena amb ella faria que
la funció pedagògica de la llei no fos l’adequada.
Les limitacions, els problemes que sorgeixen no neixen de cap prejudici o
menyspreu, sinó d’un plantejament que, encara que no tots el comparteixin,
es conseqüent amb els pressupòsits en que es sostenen.

25
9 .- La institucionalització de l’amor.
1 .- Nova situació sociològica.
A lo llarg dels temps la parella formada per home i dona, ha estat orientada
sempre cap al matrimoni i al mateix temps a formar una família.
Avui en dia els elements: parella, família i institucionalització caminen per
camins distints que no arriben a topar-se.
Avui cohabitació lliure sense cap tipus de vincle jurídic
2 .- La urgència de l’estima conjugal.
Separació entre sexe i amor.
El sexe lliure suposa un atemptat contra la relació conjugal i destruiria
aquella atmosfera necessària per la seva acollida i acceptació.
3 .- Simbolisme de l’entrega conjugal.
L’entrega corporal encara que no cerqui la procreació, quan es viu a un
nivell humà, és una força procreadora d’amor. Per això les relacions
extramatrimonials es viuen com una atemptat contra la comunió conjugal.
L’amor fusiona la parella. Són una sola carn, ja que manifesten que s’han
donat de tot cor.
La vida conjugal és l’àmbit més adequat perquè el sexe es pugui viure amb
tot el seu significat i en plenitud.
4 .- La privatització del matrimoni.
El matrimoni ha passat de ser un compromís públic a convertir-se en
l’associació completament lliure de dues persones que cerquen la seva
felicitat en l’experiència d’un encontre amorós. La vida en comú és un
assumpte estrictament privat i que tant sols té referències públiques per
raons secundàries i d’ordre utilitari.
5 .- Primacia de lo afectiu sobre lo institucional.
Lo important és la intensitat de la relació afectiva. Hi ha una opció pel
present. La durada no pareix una cosa important.
És el triomf de l’individualisme sobre la dimensió pública i comunitària de
l’aliança.
6 .- Dos aspectes complementaris.
El matrimoni és molt més que amistat o companyonia.
Amor conjugar és t’estim, però per sempre.
7 .- La dimensió social i comunitària de la conjugalitat.
Convé insistir en la dimensió social de l’amor, encara que no s’ha de deixar
de banda el seu caràcter íntim i personalitzat.

26
Fa pensar que avui no es vulguin acceptar les exigències comunitàries de la
conjugalitat.
El bé comú es recolze en l’estructura de la família, i aquesta comunitat
primera no pot deslligar-se de les seves obligacions socials, com si es
tractàs d’una realitat solitària i independent.
Des de l’aspecte religiós, admetem que l’amor té ressonància sagramental,
això vol dir que l’estimació dels conjugues participa de la gracia que Déu
ha lligat a la seva Església.
8 .- El dret: defensa de la conjugalitat i garantia de permanència.
El dret matrimonial civil i eclesiàstic vetllen per la seva defensa i tracten
d’evitar l’aparició de cruis que debilitin els seus fonaments.
Encara que avui existeixi un queixa generalitzada contra les estructures de
qualsevol tipus, l’ésser humà no pot desenvolupar-se sense l’ajuda i el
recolzament que aquestes estructures li donen.
Tota obra que vulgui ser permanent necessita d’uns mínims
d’institucionalització que li dona força.
9 .- Una invitació a superar-se.
Aquesta nova comunitat està exposada a la fragilitat. La institucionalització
ofereix un estímul al manteniment de la promesa.
Però la llei mai supleix el compromís de fidelitat interior, sempre està al
servei de l’amor.
Però si l’amor mor, la llei no podrà ser el seu assassí ja que està per la seva
defensa i protecció.
10 .- La por a un compromís definitiu.
L’explicació la trobam en la nostra cultura que està avesada al món de la
provisionalitat. Rompre un compromís ja no suposa una traïció, tot el
contrari ja que es entès com un gest de valentia i coratge per a rompre amb
tot lo anterior que ara és viscut com una càrrega pesada i imposada.
Si aquest és l’ambient que es respira en el món actual, la
institucionalització de l’amor apareix com un absurd, ja que no es valora el
compromís jurídic.
11 .- Reflexions prèvies per una fonamentació ètica.
És difícil trobar dades en la tradició que s’ajustin a la situació actual.
(referent a les relacions sexuals prematrimonials).
Sant Pau condemna tota relació fora del matrimoni.
Des de la moral no es pot aspirar a una argumentació matemàtica.

27
12 .- Verificació i autentificació de l’amor.
És mal de fer saber si dues persones s’estimen si no hi ha una etapa de
maduració. L’estat d’enamorament és un estadi dels més “idiotes” que
travessa la humanitat, es tracte d’un preàmbul de l’amor, i de cap manera es
pot confondre amb aquest.
L’època de festeig ha de ser una etapa educativa i pedagògica que ens
condueixi cap a la maduració de l’amor i a la verificació de la seva
autenticitat.
Una relació sexual prematura pot suposar un gran obstacle en la maduració.
13 .- Una doble obligació: la castedat i l’ordre jurídic.
Hi ha relacions compromeses que per motius varis no es poden
institucionalitzar.
El sexe s’ha de viure com un encontre d’amor orientat a la fecunditat.
Hi ha d’haver una clara opció per la institucionalització.
14 .- Les raons d’una condemna.
La exclusió de les relacions prematrimonials s’imposa per al bé objectiu de
la comunitat i també dels interessats en la majoria de casos.
La responsabilitat ètica podrà ser diferent, segons la situació, les
circumstàncies i la serietat de cada cas.

28
10 .- L’ètica matrimonial.
1 .- Dimensió amorosa i procreadora.
Dimensió unitiva i procreadora. (Estimar-se fidelment i estar oberts al fill).
2 .- La doctrina actual de l’Església.
Humanae Vitae.
Les dues dimensions al mateix nivell.
3 .- La nova situació sociològica.
La paternitat i maternitat responsable. Fins a l’actualitat la fecunditat no ha
estat un problema.
4 .- Els documents més recents de l’Església.
Casti connubii de Pius XI (primeries del segle XX. Abans ho hi ha
documents per lo expressat al punt anterior). La virtut propreativa sempre
ha d’estar present en tot acte sexual dins el matrimoni.
5 .- Tendències innovadores.
Pau VI a finals del CV II ho analitza.
6 .- Els documents de la Comissió Pontifícia.
L’Església no pot haver anar equivocada durant tants de segles.
Esquema del document sobre la paternitat responsable.
Pau VI no el va considerar com a definitiu.
7 .- Publicació de la Humanae vitae.
Pareixia que hi hauria una obertura però amb la Humanae vitae es varen
confirmar les doctrines de sempre.
En ella hi ha les noves aportacions del CV II sobre el matrimoni.
Va voler completar allò que havia quedat sense resposta a la Gaudium et
Spes sobre els mètodes correctes de regulació.
“Tot acte sempre obert a la transmissió de la vida”.
8 .- Els plantejaments del Sínode sobre la família.
Discussió sobre el problema no es veu una convincent base racional per
acceptar les noves indicacions.
El problema està en poder defensar que tot acte ha d’estar obert a la
procreació.
9 .- Caràcter profètic de l’encíclica.
+Protegir el simbolisme humà de la sexualitat.
+Salvaguardar de les campanyes imposades i obligatòries que envaeixen la
intimitat de les parelles al marge de la seva responsabilitat.
+Caràcter ecològic i defensor dels mètodes naturals.

29
10 .- La fonamentalització teològica.
No es pot donar una resposta racional, per tant s’ha d’anar a una resposta
teològica basada en lo expressat pel Papa. Si una parella no es veu capaç de
seguir aquestes directrius s’ha d’acollir al seu responsable judici de
consciència.
11 .- Ajuda als mecanismes de la naturalesa.
Utilitzar els anticonceptius per motius terapèutics està acceptat, però s’insta
a la medicina a aconseguir una base segura per aconseguir una regulació
dels naixements emprant els ritmes naturals.
12 .- L’esterilització indirecta.
Explica una sèrie de casos on s’accepta.
13 .- Interpretació personalista de la teràpia.
14 .- Situacions conflictives.
Problemes interns en les famílies que volen acollir-se a les indicacions de
l’Església però que no poden.
La contracepció es veu com un desordre.
15 .- Els diversos valors de l’ètica matrimonial.
Paternitat responsable (a través de la continència periòdica).
16 .- L’opció pel valor preferent.
“paternidad responsable, cariño conyugal y la doctrina pontificia”.
Elegir el camí honradament per part del matrimoni, no podrà ser qualificat
de conducta pecaminosa.
17 .- El problema de l’esterilització.
Vasectomia i lligadura de trompes.
La seva aplicació en deficients mentals. (paternitat indebuda).
18 .- Les intervencions de Joan Pau II.
Defensa de la vigència i validesa de la doctrina tradicional en aquest camp.
Condemna explícita i continuada durant el seu magisteri.

30
11 .- Conflictes matrimonials.
1 .- La crisi de la fidelitat.
La convivència sempre ha estat una qüestió difícil i complicada. En aquest
moments té un afegit que és la manca de valor que té la fidelitat. Avui la
ruptura d’un matrimoni es vista com un gest de valentia i de coratge.
2 .- La fidelitat al servei d’un valor.
La fidelitat té com a tasca específica que aquell valor que creim digne de
perseverança es conservi intacte en el temps, superant els obstacles que
poguessin posar en perill la seva existència o evolució.
És l’amor que ha nascut en el fons del cor com un regal, mereix la pena
conservar-lo encara que hi hagi entrebancs.
3 .- El valor de la decisió definitiva.
Per a ser fidel necessitam tenir fe en la capacitat d’ésser humà per orientar
la seva vida amb caràcter definitiu.
Aquesta decisió sempre produeix por i incertesa. Camina entre un difícil
equilibri entre dues exigències que poden parèixer paradoxals i
contradictòries.
4 .- Entre l’immovilisme i la novetat.
Per una part ens trobam davant una negativa al canvi. I per altra costat és
una recreació constant per avesar-se a les noves circumstàncies.
Una renovació constant recrea lo anterior deixant la porta oberta al que ha
de venir.
La fidelitat sempre està amenaçada per la inconstància (hi ha una lluita
contínua).
El compromís i la il·lusió primera s’han de renovar diàriament.
5 .- La història que comença.
Moltes de les crisis matrimonials tenen el seu fonament en l’equilibri de les
dues exigències anteriors.
No tot sempre és “pa de noces”.
Es fa necessari un treball continuo.
6 .- La fragilitat de l’enamorament.
L’enamorament és conseqüència de molts factors, mecanismes, decisions
pre-reflexives, ...
És una època fràgil i bona de rompre, necessita més profunditat. L’amor
verdader hi troba en ell, la seva introducció o preàmbul.
El festeig ha de ser una època de discerniment i aprofundiment de la
relació.

31
7 .- Les primeres ombres del paisatge.
La lluna de mel no pot ni ha de ser eterna.
Comencen a arribar les primeres desavinences.
S’ha de seguir treballant. Diferents postures per trobar solucions.
8 .- El joc de les renúncies.
Recerca d’una comunió consensuada (renuncies pactades que condueix a
altres beneficis).
La fidelitat perd força i l’estima va cap a una rutina.
9 .- La temptació a la fugida.
Les renúncies poden ser una font de frustració.
Quan l’amor es converteix en una espècie de contracte, perd tota la seva
riquesa afectiva per imposar-se com una obligació.
D’aquí aquesta temptació de cercar fora el que no es troba a casa.
L’adulteri no es redueix a l’entrega del cos.
10 .- L’adulteri: una experiència traumàtica i idealitzada.
La relació amb un tercer no ve marcada per una història viscuda i es basa
en els desitjos de la imaginació.
Provoca una por a la topada amb la parella, hi ha una buidor.
Quan neix el dolor de l’adulteri, aquest suposa l’amputació d’un sentiment
que atempta contra la integritat més profunda del jo.
L’abandonament d’un membre de la parella és experimentat com un dol per
l’altre.
11 .- Cap a una possible reconciliació.
Abans de tirar la tovallola hauríem de revisar les arrels més profundes de
l’experiència afectiva viscuda amb anterioritat per mirar si hi ha cap
possibilitat de reviure la relació.
Una visió mística.
Per estimar de veritat ens hem de reconciliar amb la limitació, però sense la
nostàlgia i el ressentiment del que ha quedat frustrat pel marge que separa
el desig de la realitat.
12 .- El difícil art d’estimar-se a sí mateix.
És important saber-se reconciliar amb finitud i la limitació. Mentre la
persona no sigui capaç d’estimar-se a sí mateixa, reconciliar-se amb les
seves limitacions, acceptar les seves ombres i desajustos interns, tampoc
serà possible estimar al pròxim amb les seves deficiències i errades.
13 .- L’amor del comiat.

32
Conseqüència d’una decisió mal presa que molts veien però els dos
protagonistes no (això en moltes ocasions).

12 .- Situacions irregulars.
1 .- El matrimoni civil dels batiats.
La legislació actual de l’Església exigeix que el matrimoni dels batiats sigui
al mateix temps sagramental, sense donar-li cap validesa jurídica en el
fòrum eclesiàstic al contret per lo civil.
Un batiat i amb fe que no es casa sagramentalment comet una incoherència.
Una persona que té una fe dèbil fa un acte coherent ja que podria tenir la
sensació de realitzar un acte sense sentit i mentider.
Alguns no volen acceptar els mínims que s’exigeixen tant sagramentalment
parlant com eclesiàsticament. Aquest problema quedaria resolt el dia que la
parella volgués donar al seu amor un contingut sagramental.
2 .- La separació dels conjugues.
Hi ha un problema que va en augment i és el del progressiu augment de
parelles que fracassen en el seu matrimoni.
La comunitat ha d’oferir l’ajuda necessària.
Dues possibilitats: a .) es separen i mantenen la fidelitat a l’amor expressat
per separat. b .) davant la solitud hi ha un nou matrimoni civil que
impedeix acostar-se als sagraments (eucaristia i reconciliació). “¿no debería
tenerse un gesto de comprensión y misericòrdia?”
3 .- Els divorciats tornats a casar.
Des del Concili Vaticà segon hi ha hagut veus que demanaven un cert canvi
sense donar la impressió que es donaven facilitats o s’aprovassin les
infidelitats al compromís conjugal.
Cada cas s’ha d’analitzar individualment.
Part de la jerarquia eclesiàstica s’ha manifestat en contra i desitja mantenir
la disciplina tradicional. Aquest fet va eliminar les esperances a un cert
canvi.
La Comissió Teològica Internacional: “ Aquesta situació és incompatible
amb el precepte i el ministeri de l’amor pasqual del Senyor, la qual cosa
implica la impossibilitat de rebre, en l’eucaristia, el signe de la unió amb
Crist.
En el Sínode sobre la Família, es va tractar sobre una nova obertura sense
contradir la tradició. No es va avançar massa. Va quedar oberta la porta per
un nou estudi de la situació.

33
4 .- Plantejament de la Familiaris consortio.
La FC no recull la conveniència d’un estudi sobre la pastoral de les
Esglésies orientals i insisteix únicament en el costum tradicional de negar
els sagraments a aquells que viuen en tals circumstàncies.
Res pot contradir la indissolubilitat del matrimoni.
Un segon matrimoni després d’un divorci no por ser acceptat.
5 .- Un significatiu avançament pastoral.
“los pastores por amor a la verdad, están obligados a discernir bien las
situaciones”.
Es demana “a los pastores y a toda la comunidad de fieles a que ayuden a
los divorciados, procurando con solícita caridad que no se consideren
separados de la Iglesia”, sinó que participin en la seva vida, escoltin la
Paraula de Déu, acudeixin a missa, perseverin en l’oració, lluitin per la
justícia, eduquin als fills en la fe cristiana cultivin l’esperit i les obres de
penitència per implorar d’aquesta manera, dia a dia, la gracia de Déu.
Déu sempre està al costat dels allunyats i estar allunyats de la gràcia
sacramental no suposa que hi hagi un rebuig per part de Déu o de la
comunitat cristiana.
6 .- Possibilitat d’una interpretació.
El dret als sagraments com a signes de comunió eclesial ha de tenir les
seves regeles de joc, si aquestes no es compleixen es produeix una
irregularitat canònica.
7 .- La tolerància civil del divorci.
Un altre problema seria el judici moral sobre la legislació que permetés el
divorci civil.
Obrar segons les seves conviccions personals. Mirar de resoldre els
conflictes matrimonials des de la fe.
No és el mateix la licitud jurídica que la licitud moral.
Sempre hi haurà discussió per la seva aplicació. El que s’hauria de regular
són les noves unions per evitar possibles conseqüències negatives.
8 .- Exigències religioses i obligació civil.
Un compromís sagramental no té el perquè suposi una obligació legal per
part de l’estat.
En la societat actual, per a molts el matrimoni no és entès des de la
perspectiva cristiana, per això no existeix cap obligació ètica que obligui a
la legislació civil a seguir el pensament concret de l’Església.

34
9 .- El perills d’una legislació tolerant.
El divorci s’ha de considerar, en qualsevol hipòtesi com un fracàs
considerable, un fet lamentable i en ocasions com una autèntic infidelitat.
El compromís conjugal no pot ser per un temps limitat, no pot ser
abandonat quan apareix un nou model al “mercat”.
10 .- La estabilitat del matrimoni.
Ens falta un concepció autèntica de l’estimació. No es pot convertir el
matrimoni en una espècie d’amor lliure i perifèric on davant el mínim
cansament o dificultat hi hauria una justificació per a noves aventures.
La llei no ha de permetre un pràctica de costum fàcil pel divorci.
No tot el que permet una legislació civil no té el perquè ser aprovat per la
moral cristiana.
11 .- L’aplicació concreta dels principis.
“Sería mucho mejor para todos que le fracasos matrimonial, como la
enfermedad, no se diese en la vida; per, una vez que existe el enfermo,
habrá que buscarle alguna terapia”.
La tasca de l’Església s’hauria d’orientar a aconseguir una legislació que
fos el més justa possible i respectàs al manco, certs valors que en cap
hipòtesi s’haurien de sacrificar.
12 .- Les “parelles de fet”.
Els membres no tenen cap tipus de vinculació legal. No accepten cap tipus
de matrimoni, però demanen els drets de tota parella casada.
Està oberta a les parelles homosexuals i gràcies a alguns tribunals han
pogut obtenir alguns avantatges i prestacions que es concedeixen als
matrimonis.
És un sense sentit.

35