Professional Documents
Culture Documents
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez
Compassió
A les dèu de la nit, el comte de Sagreda entrà en el seu Círcul del bulevar dels Capuchins. Gran
moviment dels criats per a prendre‐li el bastó, el capell d'innumerables reflexos i el gavan de riques
pells, que, en separar‐se dels seus muscles, deixà al descobert la pitera d'immaculada nitidea, la
gardènia d'una solapa, tot l'uniforme negre i blanc, discret i lluent, d'un "gentleman" el qual ve de
menjar.
La notícia de la seua ruïna era coneguda en el Círcul. La seua fortuna, la qual quinze anys ans
havia despertat certa resonància en París, s'escampava fastuosament als quatre vents, estava agotada.
El comte vivia dels restants de la seua opulència, com eixos nàufrecs subsistint damunt les despulles
del buc, retardant entre oixos l'arribada de l'última hora. Els mateixos criats que s'agitaven al voltant
d'ell com a esclaus de frac, coneixien la seua desgràcia i comentaven les seues corruixes vergonyoses;
pero ni el més lleu reflex d'insolència torbava l'aigua incolora dels seus ulls, petrificada per la servitut.
¡Era tan gran senyor! ¡Havia tirat els seus diners en tanta majestat!… Ademés, era un noble de veres,
en eixa noblea secular que la seua rancia pudor inspira certa gravetat cerimoniosa a molts ciutadans
de qui sos yayos feren la Revolució. No era un comte polac dels quals es deixen entretindre per
senyores, ni un marqués italià que acaba fent trampes en el joc, ni un gran senyor rus que moltes voltes
viu dels fondos de la Policia; era un fidalc, un gran d'Espanya. Tal volta alguns dels seus yayos figurava
en El Cid1, en Ruy Blas2 o qualsevol una atra de les peces heròiques les quals es donen en la Comèdia
Francesa.
El comte entrà en els salons del Círcul front en alt, arrogant el pas, saludant als amics en un
somriure fi i satisfet, mescla d'altivea i frivolitat.
Estava pròxim als quaranta anys, pero encara era el fermós Sagreda, com lo havien batejat
molt temps abans les dames noctàmbules de Màxims i les matineres amazones del Bosc. Algunes canes
en els polsos i un triàngul de llaugeres arrugues junt al vèrtiç dels parpalls revelaven l'esforç d'una
existència massa ràpida en la màquina vital a tota pressió. Pero els ulls encara eren jovenils, intensos i
melancòlics; uns ulls que li feyen ser cridat el Moro per les seues amigues i amics. El vescomte de La
Tremisiniére, premiat per l'Acadèmia com a autor d'un estudi sobre un dels seus yayos, companyer de
Comte, i molt apreciat pels antiquaris de la vora esquerra del Sena, que li colocaven tots els llenços
mals dels seus almagasens, li cridava Velasquez, satisfet de que la color morena i llaugerament verdosa
del comte, el negre i empinat bigot i els ulls greus, li proporcionaven ocasió de lluir els seus grans
coneiximents en pintura espanyola.
Tots en el Círcul parlaven de la ruïna de Sagreda en discreta compassió. ¡El pobre comte! ¡No
caure‐li una herència nova! ¡No trobar una millonària americana que s'enamorara de la seua persona
i els seus títuls!… Calia fer alguna cosa per a salvar‐li.
I ell marchava entre esta compassió muda i somrient, sense donar‐se conte d'ella, abroquerat
en la seua altivea, prenent per admiració lo que era simpatia dolorosa, obligat a penosos fingiments
per a conservar‐se en el mateix ambient d'anys d'ans, creent engaritar als demés, sense un atre resultat
que enganyar‐se a si mateixa.
Sagreda no es feya ilusions sobre el futur. Tots els parents que podien traure‐li a flotació en un
testament oportú ho havien fet ya molts anys ans, eixint‐se de l'escena del món. Ningú quedava allà
avall el qual poguera acordar‐se del seu nom. Només tenia en Espanya parents malfaeners, nobles
personages units ad ell per vínculs històrics més que per afectes de sanc. Li parlaven de tu, pero no
devia esperar d'ells un atre auxili que bons consells i amonestacions pels seus folls prodigis. Tot acabat.
Quinze anys d'intensa lluentor havien consumit el ric bagage en que un dia aplegà Sagreda a París. Els
1 El Cid (1636),"Le Cid" en francés, és una obra dramàtica de Pierre Corneille (poeta francés), basada en "Las Mocedades del
Cid" de Guillén de Castro. (Font: https://www.trampitan.es/historia‐de‐las‐artes‐escenicas/el‐teatro‐clasico‐frances/)
2 Ruy Blas brevíssima obra dramàtica de teatre de Víctor Hugo, fon escrita en 1838.
COMPASSIÓ 1
Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez
masos d'Andalusia, en les seues vacades i eguades, havien canviat d'amo sense conéixer a penes ad
este amo fastuós i sempre absent. Despuix d'ells havien passat a mans estranyes immensos bladars de
Castella, arrossars de Valéncia, caserius de les províncies del Nort, tota la facenda principesca dels
antics comtes de Sagreda, a més de les herències de vàries ties fadrinotes i devotes i dels forts llegats
d'atres parents morts de vellea en les seues vetustes casotes.
París i les estacions elegants d'estiu havien devorat en uns quants anys esta fortuna de sigles.
El recort d'uns amors sorollosos en actrius de moda; el somriure nostàlgic d'una dotzena de mundanes
de preu; la fama oblidada d'uns quants desafius; cert prestigi de jugador temerari i seré, i una reputació
d'esgrimidor cavalleresc i intransigent en matèries d'honra, era tot lo que restava al fermós Sagreda
despuix de la seua ruïna.
Vivia de l'antic prestigi, contraent nous deutes en certs proveïdors els quals fiaven en un
restabliment de la seua fortuna en acordar‐se d'atres crisis. «La seua sòrt estava tirada», segons se
deya el comte. Quan no poguera més, ancoraria a una resolució extrema. ¿Suïcidar‐se?… ¡Mai! Els
hòmens com ell només se suïciden per deutes de joc o d'honor. Yayos seus, nobles i gloriosos, havien
degut enormes sumes a gents les quals no eren els seus iguals, sense pensar per açò en suïcidar‐se.
Quan els acreedors li tancaren les seues portes i els prestamistes li amenaçaren en l'escàndal davant
els tribunals, el comte de Sagreda, fent un esforç, s'arrancaria de la dolça existència de París. Els seus
ascendents havien segut soldats i colonisadors. Ell aniria a enrolar‐se en la Legió estrangera d'Argèlia
o s'embarcaria per a l'Amèrica conquistada per sos yayos, sent ginet pastor en les soletats del sur de
Chile o en les infinites planures de la Patagònia.
Mentrimentres aplegava el temut moment, esta vida fortunada i cruel, que li obligava a
contínues mentires, era el periodo millor de sa existència. Del seu últim viage a Espanya, per a liquidar
certs restants del patrimoni, havia tornat en una dòna, una senyoreta de província, captivada pel
prestigi del gran senyor, i en que el seu afecte fervent i sumís entrava l'admiració casi tant com l'amor.
¡Una dòna!… Sagreda comprenia per primera volta tota la significació d'esta paraula, com si fins ad
eixe moment no l'haguera comprés. La companyera del present era una dòna; les femelles nervioses i
despagades, de somriure pintat i amanys voluptuosos, havent omplit la seua novelesca existència
anterior, pertanyien a una atra Humanitat.
¡I quan aplegava la verdadera dòna s'anava per a sempre els diners!… ¡I quan es presentava la
desgràcia venia en ella l'amor!… Sagreda, llamentant la fortuna perduda, pugnava per mantindre la
seua ostentació de riquea. Vivia com sempre, en la mateixa casa, sense disminuir les seues despeses,
fent a la seua companyera iguals regals que a les amigues d'atres temps, gojant una satisfacció casi
paternal davant la sorpresa infantil i les ingènues alegries de la pobra chicona, atordida per la
fastuositat de París.
Sagreda s'afonava, ¡s'afonava!; pero en el somriure en els llavis, content de sí mateixa, de la
seua vida actual, d'este dolç ensomi, el qual anava a ser l'últim i es prolongava miraculosament. La
fortuna, que li havia maltractat en els últims anys, devorant els restants de la seua facenda en
Montecarlo, en Ostende i en els grans círculs del bulevar, pareixia ara ajudar‐li, apiadada per la seua
nova existència. Totes les nits, despuix de menjar en un restaurant de moda en la seua companyera,
deixava ad esta en el teatre i es dirigia al seu Círcul, únic lloc a on li esperava la sòrt. No era un gran
joc. Simples partides de “écarté”3 en íntims amics, companyers de joventut, que continuaven
l'existència alegre, en el bagage d'una gran fortuna o havien cristalisat la seua existència en un
matrimoni ric, conservant dels antics hàbits la costum de freqüentar el Círcul honorable.
A penes s'assentava el comte, en les cartes en la mà, front a un d'estos amics, la sòrt pareixia
bufar sobre el seu cap, i ells no es cansaven de perdre, invitant‐li a una partida totes les nits, com si li
aguardaren per rigorosa tanda. Els guanys no eren per a enriquir‐se: unes nits, dèu uïsos4; unes atres,
3 El "écarté" és un joc d'orige francés el qual sorgí en el sigle XIX derivat d'un joc de bases cridat trumfo.
(Font: http://www.acanomas.com)
4 Uïsos: Moneda francesa d'or usada en el sigle XVII. (Font: https://es.thefreedictionary.com)
COMPASSIÓ 2
Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez
vinticinc; algunes aplegà Sagreda a retirar‐se en quaranta monedes d'or en la bojaca. Pero gràcies ad
este ingrés casi diari anava reparant els clavills de la seua existència senyorial, que amenaçava vindre‐
se avall, i mantenia a la seua amiga en un ambient d'amorosa comoditat, recobrant al mateix temps la
confiança en el seu pervindre. ¿Quí sap lo que li esperava?…
Al vore en un dels salons al vescomte de la Tremisiniére, li somrigué en expressió d'amistós
repte.
—¿Una partida?…
—Com vosté vullga, volgut Velasquez.
—A cinc francs els sèt punts, per a no exagerar. Estic segur de guanyar‐li. La sòrt ve en mi.
Començà la partida baix la discreta llum de les bugies elèctriques en el plaenter silenci de les
toves estores i els cortinages espessos.
Sagreda guanyava sempre, com si la seua bona fortuna es complaguera en traure‐li vencedor
de les més desgraciades combinacions. Guanyava sense tindre joc. Res importava que carira de
trumfos i que les seues cartes foren desfavorables: les del seu contrincant eren sempre pijors, i l'èxit
venia miraculosament a continuació de totes les jugades.
Tenia ya davant d'ell vintidós uïsos. Un companyer de club, que vagava avorrit de saló en saló,
se detingué junt als jugadors, interessant‐se en la partida. Primerament se mantingué en peu junt a
Sagreda; en acabant fon a ficar‐se darrere del vescomte, qui pareixia molest i nerviós pel veïnat.
—¡Pero això és una follia!—exclamà de sobte el curiós—. Vosté no juga el seu joc, vescomte.
Aparta vosté els trumfos i només fa us de les cartes roïnes. ¡Quin destrellat!
No pogué dir més. Sagreda deixà les seues cartes sobre la taula. Estava intensament pàlit, en
una palidea verdosa. Els seus ulls, desmesuradament oberts, miraren al vescomte. Acte seguit s'alçà.
—He comprés —digué en gelor—. Permeta'm que em retire.
Despuix, en mà nerviosa, espentà cap al seu amic el montó de monedes d'or.
—Açò és de vosté.
—¡Pero, volgut Velasquez!… ¡Pero, Sagreda!… ¡Permeta'm vosté, comte, que li explique!…
—¡Prou, cavaller! Repetixc que he comprés.
Pels seus ulls passà una punteta de llum, la mateixa lluentor vista pels seus amics en certes
ocasions, quan despuix de breu disputa o una paraula molesta alçava el seu guant en arcaic posat de
repte.
Pero este gest hostil només durà un instant. En acabant somrigué en una amabilitat que
donava fret.
—Moltes gràcies, vescomte. Estos són favors que no s'obliden mai… Li repetixc el meu
agraïment.
I saludà com un gran senyor, alluntant‐se empinat, lo mateix que en els dies més bells de la
seua opulència.
* * *
En el gavan de pells obert sobre el plastró inmaculat, el comte de Sagreda caminava pel
bulevar. La gent ix dels teatres; les dònes revolotegen d'una vora a una atra; passen els automòvils en
el seu interior allumenat, deixant una ràpida visió de plomes, joyes i blancs escots; criden els venedors
de periòdics; en la part alta de les fronteres s'inflamen i s'extinguixen els enormes anuncis elèctrics.
COMPASSIÓ 3
Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez
El gran d'Espanya, el fidalc, el net dels nobles cavallers del Cid i Ruy Blas, marcha contra la
corrent, obrint‐se pas a espentes, volent anar més a pressa, sense saber a on va, sense donar‐se conte
del lloc a on es troba.
Contraure deutes… Bo. El deute no deshonra al cavaller. ¡Pero rebre almoina!… En les seues
hores de negres pensaments mai tremolà davant l'idea d'infondre despreci per la seua ruïna, de vore
alluntar‐se els seus amics, de descendir a les últimes capes, perdent‐se en el subsol social. ¡Pero
inspirar compassió!…
Inútil la comèdia. Els íntims, que li somreïen com en atres temps, havien penetrat el secret de
la seua pobrea, i s'associaven a impulsos de la commiseració per a donar‐li per tanda una almoina,
fingint jugar en ell. I igualment posseïen el penós secret els demés amics, i fins als criats, que
s'inclinaven al seu pas en el respecte de la costum. I ell, pobre enganyat, anava pel món en els seus
aires de gran senyor, rígit i solemne en la seua extinta grandea, com el cadàver del caudill llegendari
que, despuix de mort, pretenia guanyar batalles montat en el seu cavall.
¡Adeu, comte de Sagreda! L'hereu d'alvançats i virreis pot ser soldat sense nom en una legió
de desesperats i de bandits; pot ser aventurer en terres vérgens, matant per a viure; pot fins a
presenciar impàvit el naufragi del seu nom i sa història davant la taula d'un tribunal… pero viure de la
compassió dels amics!…
¡Adeu per a sempre, últimes ilusions! El comte ha oblidat a la seua companyera, que li aguarda
en un restaurant de nit. No s'acorda d'ella; com si jamai li haguera vist, com si mai haguera existit. No
pensa en res de lo que embellia sa vida hores ans. Marcha a soles en la seua vergonya, i cada u dels
seus passos pareixen traure del sol una cosa morta, una influència ancestral, una preocupació de raça,
un orgull de família, altivea, seleccions, honors i ferees que dormen en ell, i en despertar angustien el
seu pit i pertorben el seu pensament.
¡Cóm hauran rigut a les seues esquenes en una misericordiosa compassió!… Ara camina en
major acorruixament, com si ya sabera a on dirigir els seus passos, i l'inconsciència de l'emoció li fa
murmurar irònicament, com si parlara ad algú que camina darrere d'ell i del que desija fugir:
—¡Moltes gràcies… , moltes gràcies!
Prop de la matinada, dos tirs d'arma de fòc posen en commoció als habitants d'un hotel veí a
la Gare Saint‐Lazare, un d'eixos establiments equívocs que oferixen abric fàcil als coneiximents
amorosos iniciats en ple carrer. Els criats troben en una habitació a un senyor vestit de frac, en una
obertura en el pols del cràneu, per la que s'escapen pelleranques sanguinoses, retortillant‐se com un
cuc damunt el ratat tapís. Els seus ulls, d'un negre mat, encara tenen vida. Res queda en ells de la dolça
image de la companyera. El seu últim pensament, tallat per la mort, és per a l'amistat, terrible en la
seua llàstima; per a l'ofensa fraternal d'una compassió generosa i frívola.
Traducció: Nostra dolça Llengua Valenciana
COMPASSIÓ 4