Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 

Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 

Compassió 
A les dèu de la nit, el comte de Sagreda entrà en el seu Círcul del bulevar dels Capuchins. Gran 
moviment dels criats per a prendre‐li el bastó, el capell d'innumerables reflexos i el gavan de riques 
pells,  que,  en  separar‐se  dels  seus  muscles,  deixà  al  descobert  la  pitera  d'immaculada  nitidea,  la 
gardènia d'una solapa, tot l'uniforme negre i blanc, discret i lluent, d'un "gentleman" el qual ve de 
menjar. 
La notícia de la seua ruïna era coneguda en el Círcul. La seua fortuna, la qual quinze anys ans 
havia despertat certa resonància en París, s'escampava fastuosament als quatre vents, estava agotada. 
El comte vivia dels restants de la seua opulència, com eixos nàufrecs subsistint damunt les despulles 
del buc, retardant entre oixos l'arribada de l'última hora. Els mateixos criats que s'agitaven al voltant 
d'ell com a esclaus de frac, coneixien la seua desgràcia i comentaven les seues corruixes vergonyoses; 
pero ni el més lleu reflex d'insolència torbava l'aigua incolora dels seus ulls, petrificada per la servitut. 
¡Era tan gran senyor! ¡Havia tirat els seus diners en tanta majestat!… Ademés, era un noble de veres, 
en eixa noblea secular que la seua rancia pudor inspira certa gravetat cerimoniosa a molts ciutadans 
de  qui  sos  yayos  feren  la  Revolució.  No  era  un  comte  polac  dels  quals  es  deixen  entretindre  per 
senyores, ni un marqués italià que acaba fent trampes en el joc, ni un gran senyor rus que moltes voltes 
viu dels fondos de la Policia; era un fidalc, un gran d'Espanya. Tal volta alguns dels seus yayos figurava 
en El Cid1, en Ruy Blas2 o qualsevol una atra de les peces heròiques les quals es donen en la Comèdia 
Francesa. 
El comte entrà en els salons del Círcul front en alt, arrogant el pas, saludant als amics en un 
somriure fi i satisfet, mescla d'altivea i frivolitat. 
Estava pròxim als quaranta anys, pero encara era el fermós Sagreda, com lo havien batejat 
molt temps abans les dames noctàmbules de Màxims i les matineres amazones del Bosc. Algunes canes 
en els polsos i un triàngul de llaugeres arrugues junt al vèrtiç dels parpalls revelaven l'esforç d'una 
existència massa ràpida en la màquina vital a tota pressió. Pero els ulls encara eren jovenils, intensos i 
melancòlics; uns ulls que li feyen ser cridat el Moro per les seues amigues i amics. El vescomte de La 
Tremisiniére, premiat per l'Acadèmia com a autor d'un estudi sobre un dels seus yayos, companyer de 
Comte, i molt apreciat pels antiquaris de la vora esquerra del Sena, que li colocaven tots els llenços 
mals dels seus almagasens, li cridava Velasquez, satisfet de que la color morena i llaugerament verdosa 
del  comte,  el  negre  i  empinat  bigot  i  els  ulls  greus,  li  proporcionaven  ocasió  de  lluir  els  seus  grans 
coneiximents en pintura espanyola. 
Tots en el Círcul parlaven de la ruïna de Sagreda en discreta compassió. ¡El pobre comte! ¡No 
caure‐li una herència nova! ¡No trobar una millonària americana que s'enamorara de la seua persona 
i els seus títuls!… Calia fer alguna cosa per a salvar‐li. 
I ell marchava entre esta compassió muda i somrient, sense donar‐se conte d'ella, abroquerat 
en la seua altivea, prenent per admiració lo que era simpatia dolorosa, obligat a penosos fingiments 
per a conservar‐se en el mateix ambient d'anys d'ans, creent engaritar als demés, sense un atre resultat 
que enganyar‐se a si mateixa. 
Sagreda no es feya ilusions sobre el futur. Tots els parents que podien traure‐li a flotació en un 
testament oportú ho havien fet ya molts anys ans, eixint‐se de l'escena del món. Ningú quedava allà 
avall el qual  poguera acordar‐se del seu nom. Només tenia en  Espanya parents malfaeners, nobles 
personages units ad ell per vínculs històrics més que per afectes de sanc. Li parlaven de tu, pero no 
devia esperar d'ells un atre auxili que bons consells i amonestacions pels seus folls prodigis. Tot acabat. 
Quinze anys d'intensa lluentor havien consumit el ric bagage en que un dia aplegà Sagreda a París. Els 

                                                            
1 El Cid (1636),"Le Cid" en francés, és una obra dramàtica de Pierre Corneille (poeta francés), basada en "Las Mocedades del 

Cid" de Guillén de Castro. (Font: https://www.trampitan.es/historia‐de‐las‐artes‐escenicas/el‐teatro‐clasico‐frances/) 
2 Ruy Blas brevíssima obra dramàtica de teatre de Víctor Hugo, fon escrita en 1838. 

COMPASSIÓ  1

 
 Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 

masos d'Andalusia, en les seues vacades i eguades, havien canviat d'amo sense conéixer a penes ad 
este amo fastuós i sempre absent. Despuix d'ells havien passat a mans estranyes immensos bladars de 
Castella,  arrossars  de  Valéncia,  caserius  de  les  províncies  del  Nort,  tota  la  facenda  principesca  dels 
antics comtes de Sagreda, a més de les herències de vàries ties fadrinotes i devotes i dels forts llegats 
d'atres parents morts de vellea en les seues vetustes casotes. 
París i les estacions elegants d'estiu havien devorat en uns quants anys esta fortuna de sigles. 
El recort d'uns amors sorollosos en actrius de moda; el somriure nostàlgic d'una dotzena de mundanes 
de preu; la fama oblidada d'uns quants desafius; cert prestigi de jugador temerari i seré, i una reputació 
d'esgrimidor cavalleresc i intransigent en matèries d'honra, era tot lo que restava al fermós Sagreda 
despuix de la seua ruïna. 
Vivia  de  l'antic  prestigi,  contraent  nous  deutes  en  certs  proveïdors  els  quals  fiaven  en  un 
restabliment de la seua fortuna en acordar‐se d'atres crisis. «La seua sòrt estava tirada», segons se 
deya  el  comte.  Quan  no  poguera  més,  ancoraria  a  una  resolució  extrema.  ¿Suïcidar‐se?…  ¡Mai!  Els 
hòmens com ell només se suïciden per deutes de joc o d'honor. Yayos seus, nobles i gloriosos, havien 
degut enormes sumes a gents les quals no eren els seus iguals, sense pensar per açò en suïcidar‐se. 
Quan els acreedors li tancaren les seues portes i els prestamistes li amenaçaren en l'escàndal davant 
els tribunals, el comte de Sagreda, fent un esforç, s'arrancaria de la dolça existència de París. Els seus 
ascendents havien segut soldats i colonisadors. Ell aniria a enrolar‐se en la Legió estrangera d'Argèlia 
o s'embarcaria per a l'Amèrica conquistada per sos yayos, sent ginet pastor en les soletats del sur de 
Chile o en les infinites planures de la Patagònia. 
Mentrimentres  aplegava  el  temut  moment,  esta  vida  fortunada  i  cruel,  que  li  obligava  a 
contínues mentires, era el periodo millor de sa existència. Del seu últim viage a Espanya, per a liquidar 
certs  restants  del  patrimoni,  havia  tornat  en  una  dòna,  una  senyoreta  de  província,  captivada  pel 
prestigi del gran senyor, i en que el seu afecte fervent i sumís entrava l'admiració casi tant com l'amor. 
¡Una dòna!… Sagreda comprenia per primera volta tota la significació d'esta paraula, com si fins ad 
eixe moment no l'haguera comprés. La companyera del present era una dòna; les femelles nervioses i 
despagades,  de  somriure  pintat  i  amanys  voluptuosos,  havent  omplit  la  seua  novelesca  existència 
anterior, pertanyien a una atra Humanitat. 
¡I quan aplegava la verdadera dòna s'anava per a sempre els diners!… ¡I quan es presentava la 
desgràcia venia en ella l'amor!… Sagreda, llamentant la fortuna perduda, pugnava per mantindre la 
seua ostentació de riquea. Vivia com sempre, en la mateixa casa, sense disminuir les seues despeses, 
fent a la seua companyera iguals regals que a les amigues d'atres temps, gojant una satisfacció casi 
paternal  davant  la  sorpresa  infantil  i  les  ingènues  alegries  de  la  pobra  chicona,  atordida  per  la 
fastuositat de París. 
Sagreda s'afonava, ¡s'afonava!; pero en el somriure en els llavis, content de sí mateixa, de la 
seua vida actual, d'este dolç ensomi, el qual anava a ser l'últim i es prolongava miraculosament. La 
fortuna,  que  li  havia  maltractat  en  els  últims  anys,  devorant  els  restants  de  la  seua  facenda  en 
Montecarlo, en Ostende i en els grans círculs del bulevar, pareixia ara ajudar‐li, apiadada per la seua 
nova existència. Totes les nits, despuix de menjar en un restaurant de moda en la seua companyera, 
deixava ad esta en el teatre i es dirigia al seu Círcul, únic lloc a on li esperava la sòrt. No era un gran 
joc.  Simples  partides  de  “écarté”3  en  íntims  amics,  companyers  de  joventut,  que  continuaven 
l'existència  alegre,  en  el  bagage  d'una  gran  fortuna  o  havien  cristalisat  la  seua  existència  en  un 
matrimoni ric, conservant dels antics hàbits la costum de freqüentar el Círcul honorable. 
A penes s'assentava el comte, en les cartes en la mà, front a un d'estos amics, la sòrt pareixia 
bufar sobre el seu cap, i ells no es cansaven de perdre, invitant‐li a una partida totes les nits, com si li 
aguardaren per rigorosa tanda. Els guanys no eren per a enriquir‐se: unes nits, dèu uïsos4; unes atres, 
                                                            
3 El "écarté" és un joc d'orige francés el qual sorgí en el sigle XIX derivat d'un joc de bases cridat trumfo. 

(Font: http://www.acanomas.com) 
4 Uïsos: Moneda francesa d'or usada en el sigle XVII. (Font: https://es.thefreedictionary.com) 

COMPASSIÓ  2

 
 Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 

vinticinc; algunes aplegà Sagreda a retirar‐se en quaranta monedes d'or en la bojaca. Pero gràcies ad 
este ingrés casi diari anava reparant els clavills de la seua existència senyorial, que amenaçava vindre‐
se avall, i mantenia a la seua amiga en un ambient d'amorosa comoditat, recobrant al mateix temps la 
confiança en el seu pervindre. ¿Quí sap lo que li esperava?… 
Al vore en un dels salons al vescomte de la Tremisiniére, li somrigué en expressió d'amistós 
repte. 
—¿Una partida?… 
—Com vosté vullga, volgut Velasquez. 
—A cinc francs els sèt punts, per a no exagerar. Estic segur de guanyar‐li. La sòrt ve en mi. 
Començà la partida baix la discreta llum de les bugies elèctriques en el plaenter silenci de les 
toves estores i els cortinages espessos. 
Sagreda guanyava sempre, com si la seua bona fortuna es complaguera en traure‐li vencedor 
de  les  més  desgraciades  combinacions.  Guanyava  sense  tindre  joc.  Res  importava  que  carira  de 
trumfos i que les seues cartes foren desfavorables: les del seu contrincant eren sempre pijors, i l'èxit 
venia miraculosament a continuació de totes les jugades. 
Tenia ya davant d'ell vintidós uïsos. Un companyer de club, que vagava avorrit de saló en saló, 
se detingué junt als jugadors, interessant‐se en la partida. Primerament se mantingué en peu junt a 
Sagreda; en acabant fon a ficar‐se darrere del vescomte, qui pareixia molest i nerviós pel veïnat. 
—¡Pero això és una follia!—exclamà de sobte el curiós—. Vosté no juga el seu joc, vescomte. 
Aparta vosté els trumfos i només fa us de les cartes roïnes. ¡Quin destrellat! 
No pogué dir més. Sagreda deixà les seues cartes sobre la taula. Estava intensament pàlit, en 
una palidea verdosa. Els seus ulls, desmesuradament oberts, miraren al vescomte. Acte seguit s'alçà. 
—He comprés —digué en gelor—. Permeta'm que em retire. 
Despuix, en mà nerviosa, espentà cap al seu amic el montó de monedes d'or. 
—Açò és de vosté. 
—¡Pero, volgut Velasquez!… ¡Pero, Sagreda!… ¡Permeta'm vosté, comte, que li explique!… 
—¡Prou, cavaller! Repetixc que he comprés. 
Pels seus ulls passà una punteta de llum, la mateixa lluentor vista pels seus amics en certes 
ocasions, quan despuix de breu disputa o una paraula molesta alçava el seu guant en arcaic posat de 
repte. 
Pero  este  gest  hostil  només  durà  un  instant.  En  acabant  somrigué  en  una  amabilitat  que 
donava fret. 
—Moltes  gràcies,  vescomte.  Estos  són  favors  que  no  s'obliden  mai…  Li  repetixc  el  meu 
agraïment. 
I saludà com un gran senyor, alluntant‐se empinat, lo mateix que en els dies més bells de la 
seua opulència. 
* * * 
En  el  gavan  de  pells  obert  sobre  el  plastró  inmaculat,  el  comte  de  Sagreda  caminava  pel 
bulevar. La gent ix dels teatres; les dònes revolotegen d'una vora a una atra; passen els automòvils en 
el seu interior allumenat, deixant una ràpida visió de plomes, joyes i blancs escots; criden els venedors 
de periòdics; en la part alta de les fronteres s'inflamen i s'extinguixen els enormes anuncis elèctrics. 

COMPASSIÓ  3

 
 Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 
Conte “Compasión” inclòs en el libre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 

El gran d'Espanya, el fidalc, el net dels nobles cavallers del Cid i Ruy Blas, marcha contra la 
corrent, obrint‐se pas a espentes, volent anar més a pressa, sense saber a on va, sense donar‐se conte 
del lloc a on es troba. 
Contraure deutes… Bo. El deute no deshonra al cavaller. ¡Pero rebre almoina!… En les seues 
hores de negres pensaments mai tremolà davant l'idea d'infondre despreci per la seua ruïna, de vore 
alluntar‐se  els  seus  amics,  de  descendir  a  les  últimes  capes,  perdent‐se  en  el  subsol  social.  ¡Pero 
inspirar compassió!… 
Inútil la comèdia. Els íntims, que li somreïen com en atres temps, havien penetrat el secret de 
la seua pobrea, i s'associaven a impulsos de la commiseració per a donar‐li per tanda una almoina, 
fingint  jugar  en  ell.  I  igualment  posseïen  el  penós  secret  els  demés  amics,  i  fins  als  criats,  que 
s'inclinaven al seu pas en el respecte de la costum. I ell, pobre enganyat, anava pel món en els seus 
aires de gran senyor, rígit i solemne en la seua extinta grandea, com el cadàver del caudill llegendari 
que, despuix de mort, pretenia guanyar batalles montat en el seu cavall. 
¡Adeu, comte de Sagreda! L'hereu d'alvançats i virreis pot ser soldat sense nom en una legió 
de  desesperats  i  de  bandits;  pot  ser  aventurer  en  terres  vérgens,  matant  per  a  viure;  pot  fins  a 
presenciar impàvit el naufragi del seu nom i sa història davant la taula d'un tribunal… pero viure de la 
compassió dels amics!… 
¡Adeu per a sempre, últimes ilusions! El comte ha oblidat a la seua companyera, que li aguarda 
en un restaurant de nit. No s'acorda d'ella; com si jamai li haguera vist, com si mai haguera existit. No 
pensa en res de lo que embellia sa vida hores ans. Marcha a soles en la seua vergonya, i cada u dels 
seus passos pareixen traure del sol una cosa morta, una influència ancestral, una preocupació de raça, 
un orgull de família, altivea, seleccions, honors i ferees que dormen en ell, i en despertar angustien el 
seu pit i pertorben el seu pensament. 
¡Cóm hauran rigut a les seues esquenes en una misericordiosa compassió!… Ara camina en 
major acorruixament, com si ya sabera a on dirigir els seus passos, i l'inconsciència de l'emoció li fa 
murmurar irònicament, com si parlara ad algú que camina darrere d'ell i del que desija fugir: 
—¡Moltes gràcies… , moltes gràcies! 
Prop de la matinada, dos tirs d'arma de fòc posen en commoció als habitants d'un hotel veí a 
la  Gare  Saint‐Lazare,  un  d'eixos  establiments  equívocs  que  oferixen  abric  fàcil  als  coneiximents 
amorosos iniciats en ple carrer. Els criats troben en una habitació a un senyor vestit de frac, en una 
obertura en el pols del cràneu, per la que s'escapen pelleranques sanguinoses, retortillant‐se com un 
cuc damunt el ratat tapís. Els seus ulls, d'un negre mat, encara tenen vida. Res queda en ells de la dolça 
image de la companyera. El seu últim pensament, tallat per la mort, és per a l'amistat, terrible en la 
seua llàstima; per a l'ofensa fraternal d'una compassió generosa i frívola. 
 
 
 
 
 
Traducció: Nostra dolça Llengua Valenciana 

COMPASSIÓ  4