Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 

Esbossos i apunts “La casa del labrador” inclòs en el llibre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 
La casa del llaurador 
Vinc d'Aranjuez de contemplar els esplèndits jardins que la primavera d’estiu veres en regi 
mant i corona de flors, mentrimentres el Tajo els gorneja en el monòton brunyit de les seues aigües 
plenes de bromera. 
Els arbres jagantescs, cantats per la musa popular, onegen el seu cabellam d'apretades fulles 
junt  al  blau  del  cel,  immens  cristal  per  el  que  esvaren,  com  a  mosquits  casi  imperceptibles,  les 
bandes de pardals viagers. Una ombra humida i verdosa s'estén baix el fullage. Sobre el sol lluïxen, 
en tremolosa llum de monedes d'or, les menudes taques circulars dels rajos de sol que conseguixen 
filtrar‐se entre les fulles. 
Els sàtirs i nimfes de les antigues fontanes pareixen estremir els seus bronzes en palpitacions 
de carn viva en esta llum misteriosa; riu el marbre de la Venus i els amors en esgolar‐se per la seua 
pàlida  superficie  els  estremiments  de  l'oraget,  acompanyats  d'un  trèmul  de  resplandors  i 
movedores  ombres;  es  reflectien  invertides  en  la  dormida  aigua  dels  grans  tassons  les  nuditats 
mitològiques, les tabaquets de flors de pedra, com a adorns de taula, de blanc bescuit, montats 
damunt de bases de venecià espill. 
I en esta penombra verda, motejada d'inquiets punts de sol; en este ambient remorós, a on 
aletegen tènues palometes, bruyen pesats insectes de metàlic cosselet i ales estridents, i vola el regi 
faisà,  aristócrata  de  l'aire,  estenen  les  roses  la  seua  erupció  primaveral:  unes,  enceses  de  color 
d’aurora, unes atres, pàlides i sedoses, en el tiny suau de la carn femenil amagada baix el misteri de 
les robes. 
El perfum, ànima de les flors, s’escampa en sotils onades baix el fullage tremolós, mesclat en 
l'olor  acre  i  campestre  dels  arbres.  Les  coroles  estenen  entorn  d'elles  una  atmòsfera  màgica  i 
invisible que pareix sorgir dels incensers d'una religió de fades. 
El  tacte  goja  en  acaronar  el  pelut  vellut  de  les  grans  fulles,  l'oït  pareix  remenar‐se  en  el 
gornege de la cascada lluntana, en el gotejar del sortidor, desgranant‐se en un continu espargiment 
de perles, en els mils sorolls misteriosos de la corfa la qual esclata en el tronc, de l'ull que trenca el 
seu envoltori, de la fulla caiguda i volteja entre les pedretes de l'avinguda de l'insecte que bruny, 
del renoc chapotejant en l'aigua verdosa, movent els seus àgils rems per a refugiar‐se baix l'àmplia 
tenda de la planta aquàtica; la vista s’embriaga de llum i de color davant les roses sultanes del jardí, 
escoltades  per  esquadrons  de  pensaments  en  les  seues  cares  barbudes  de  lansquenetes1, 
arrematades per grans boines de morat vellut; s’obriren els llavis per a paladejar els sotils aromes 
de l'aire, mescla confusa de sabors i olors, mels vegetals, vagaroses i acres, que són el sustent de tot 
un món de bésties inasseciables i casi microscòpiques, volàtils o rampants: pero de tots els sentits, 
és l'olfat el qual goja en més intensitat en esta festa primaveral. 
Els perfums són el lux bell i inútil de la Naturalea, i l'olfat és el sentit manco necessari i més 
superflu del nostre organisme. 
Com diu Maeterlinck2, ningú sap de qué servixen a les flors els seus perfums i en qué pot 
favorir sa vida eixe ambient màgic de qual es rodegen. 

                                                            
1
  Lansquenete,  en  alemà  Landsknecht,  servidor  del  país  de  «Land»,  terra  o  país,  i  «Knecht»,  servidor.  Nom  per  el  qual  es  designava  ad  alguns 
mercenaris alemans que operaren entre el sigle XV i el XVII com a mercenaris molt temuts i efectius en combat. (Font: www.ecured.cu) 
2
 Maurice Maeterlinck (Gante, 1862 ‐ Orlamonde, 1949) Escritor belga d'expressió francesa que pertanygué al moviment simboliste. Membre d'una 
vella família flamenca, s'educà en un colege de jesuïtes. La naturalea i la poesia ocuparen un lloc important en la seua adolescència i més tart el 
portaren a renunciar a la professió d'advocat per a consagrar‐se a la lliteratura. (Font: www.biografiasyvidas.com) 

LA CASA DEL LLAURADOR  1

 
 Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 
Esbossos i apunts “La casa del labrador” inclòs en el llibre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 
El perfum és bell, i açò li basta per a justificar la seua existència, com a tantes coses de la 
nostra vida les quals són completament superflues, pero l'alegren i la fan soportable, inspirant‐nos 
un amor més intens que les coses útils i necessàries. 
L'olfat és l'últim dels sentits el qual es desenrolla en nosatres i el manco necessari. A lo més, 
servix per a defendre la nostra nutrició i la nostra respiració, avisant‐nos en una alerta repugnant la 
proximitat  dels  aliments  putrefactes  o  l'atmòsfera  enrarida.  Hi  ha  moltes  persones  vivint 
perfectament sense posseir este sentit. 
Ademés, l'olfat és variable en les seues sensacions, segons les races i el grau de cultura dels 
pobles. Defalliríem d'oix davant les olors cares a un esquimal o a un salvage de l'interior de l'Àfrica, 
i estos, a la seua volta, s'encollirien de muscles al vore cóm aspirem una flor, el tènue perfum de la 
qual no apleguen a percebre. 
El curs del temps i el grau de civilisació han fet progressar este sentit, despertant en ell noves 
perfeccions i despullant‐ho de la seua primitiva brutalitat. Els antics només agradaven de perfums 
grossos, sorollosos, aplastants. En l'antigor foren pocs els poetes que parlaren dels aromes de les 
flors. Els perfums amats eren els brutals, els sòlits, els asfixiants: l'almesc, el benjuí, la mirra, l'incens, 
els  conservats  hui  per  a  sufumigacions  de  malalt  o  manté  la  tradició  religiosa  en  l'interior  dels 
temples. Els perfums cantats per Salomó i atres poetes hebraics només podria sofrir‐los hui una 
pastora ruquerola. 
En la vida moderna, l'olfat marca en el seu desenroll diversos estats de civilisació i separa 
unes classes socials d'unes atres. De la mateixa manera que la música és per a molts un plaure de 
primera necessitat i per a uns atres un soroll innecessari o molest, els perfums fan somiar ad alguns 
sers humans i deixen a uns atres en la més absoluta indiferència. 
Les flors només són amades pels habitants de les ciutats. El llauro marcha pel bancal sense 
que jamai se li ocórrega aspirar el perfum d'una rosa. Les més de les voltes no pot percebre‐ho el 
seu olfat, habituat al pudor de la femta, al baf ardentós de la terra, a l'acre i enèrgic aroma dels 
grans vegetals. Les flors les quals no servixen per a la venda les desprecia; les que creixen selvats, 
matisant en vives tintes els rossos bancals de blat, les avorrix com a deeses lladres que furten a la 
regata una part del vigor destinat a donar al pa la seua força nutritiva. 
En molts jardins de Valéncia es cultiven les flors en grans extensions, com si foren creïlles, 
sense que el llaurador se senta commogut per la seua bellea, sense que es detinga a olorar‐les; quan 
están en adop, les talla lo mateix que en una sega i les envia a Madrit o a atres mercats, satisfet de 
la bona collita, igual que si exportara vi a França o cebes a Anglaterra. 
Només  en  les  ciutats  alcancen  estes  joyes  fràgils  i  perfumades  una  dolça  adoració. 
L’Humanitat  refinada  en  els  seus  gusts  s’extasia  en  sumir  el  seu  olfat  en  el  nimbo  invisible  que 
envolta les seues coroles; els ulls femenins s’embadallen en contemplar‐les, sentint que un món nou 
de sensacions i anhels desperta en el seu interior. 
El misteri d'estos perfums, que ningú sap a quina necessitat de vida responen i cada volta 
eixamplen el més modern dels sentits humans, fa pensar en un futur de major perfectibilitat per a 
l'home. 
L'olfat es desenrolla en la civilisació. Sotils sensacions les quals no coneixeren els antics, nos 
fan delectar‐nos en la respiració de les flors. Els perfums, hui en moda, són tan fins i vagarosos, que 
un  grec  o  un  romà  no  aplegaria  a percebre'ls.  La  castellana  medieval de  les  llegendes  romàntic‐

LA CASA DEL LLAURADOR  2

 
 Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 
Esbossos i apunts “La casa del labrador” inclòs en el llibre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 
cavalleresques, perfumada en safrà o en espígol, olfatejaria en va els pots de tocador usats per la 
dòna moderna. 
L'olfat  humà  s’agudisa,  endevinant  al  voltant  d'ell  un  infinit  de  sensacions  amagades,  de 
misteris que dormen en l'espai. 
Com present Maeterlinck, ¡qué sàpies quines sorpreses nos aguarden quan l'olfat aplega a 
perfeccionar‐se!, ideal físic de les bellees de llavors, eixien en les seues escopetes embellides, en 
busca dels faisans, i seguits d'humils servidors i gossos inquiets. Eren el rei i el seu inseparable Nelo. 
Entre tir i tir parlava Godoy3 al seu protector de lo que ocorria més allà dels Pirineus. Europa 
es sentia alarmada davant les commocions de França, pròxima a donar a llum alguna cosa nova i 
monstruosa; agitacions, gresques, les fortalees reals preses a l'assalt per la plebe, els reis en perill, 
despuix, en llenta degradació de la Monarquia, la seua fuga infructuosa, l'invasió dels Baldats, la 
presó,  el  suplici  dels  regis  parents.  I  el  bon  Carles  acollia  estes  notícies  en  mal  humor,  perque 
pertorbaven  la  calma  de  sa  existència  acabant  per  confiar‐ho  tot  a  Nelo  per  a  no  sofrir  noves 
inquietuts. Que enviara eixèrcits a la frontera, si és que podía formar‐los; que movilisara als flares, 
gent  robusta,  numerosa  i  lluitadora,  capaç  de  combatre  en  els  enemics  de  Deu.  Ell  es  llimitava 
modestament a les seues glòries, i en retornar a la Casa del Llaurador o al Real Palau d'Aranjuez, dia 
somrient a María Luisa: 
—Hui han caigut trescents. 
Parlava dels faisans. 
Cap inquietut immediata torbava el seu ànim. La tormenta la qual grunyia més allà de les 
fronteres no penetraria en sa casa. Res havia de témer. Espanya no estava per a noves empreses en 
Europa; pero encara era molt gran en el món: la més extensa de les nacions. El sol de Carles IV, 
encara més pàlit que el de Carles I, tampoc es posava mai. La metròpoli, coberta de convents, en les 
ciutats mortes i els camins plens de menics, no valien gran cosa; pero de casi totes les mars del món 
emergien péntols de terra depenents del rei de Madrit, i a l'atre costat de l'Atlàntic, mig continent, 
que representava casi la sexta part del planeta, parlava la nostra llengua, i els pobles sentien capell 
en mà lo que la seua majestat catòlica es dignava dir‐los, de vesprada en vesprada, al través de mils 
de llegües. No calia témer res de l'esperit dels temps; el rei podia caçar tranquilament. Un bloqueig 
intelectual aïllava els Pirineus i les immenses costes de la nostra Amèrica. 
Aplegaven les fragates als ports del Pacífic despuix de navegar un any sancer, i la flota acodia 
ansiosa de notícies. Només li donaven una interessant: «Sa majestat, que Deu guarde, seguix gojant 
d'excelent salut.» Lo demés no mereixia atenció. Pero junt en esta notícia, sempre igual, aplegaven 
en els bucs atres novetats les quals es desembarcaven cautelosament, com a horrible contrabando: 
llibres  amagats  en  barrils,  diaris  els  quals  servien  d'inocent  forro  a  obres  de  devoció,  fullets 
dissimulats entre mercaderies, i una glopada d'aire europeu s’escampava per les ciutats colonials, 
somnolent a l'ombra dels seus innumerables convents. 
El rei, en el seu billar de la Casa del Llaurador, recordava de vesprada en vesprada, en la 
paraulota en la mà, els lluntans dominis, en enterar‐se d'un nou enviament de perfumat rapé, de ric 
chocolate o de closques i metals preciosos, regal dels bons súbdits. Estava segur dels fidels virreis 
de Mèxic i Perú, de la bella Capitania General de Nova Granada, de les riques províncies de Chile i 
                                                            
3
 Manuel Godoy (Badajoz, Espanya, 1767 ‐ París, 1851) Polític espanyol. Fill d'una família noble empobrida, als dèsset anys acompanyà al seu germà 
a Madrit, i abdós ingressaren en la guàrdia de corps. Allí inicià una fulgurant carrera gràcies, en part, al respal de la qui en aquell moment era princesa 
d'Astúries. Fon amant de María Luisa de Parma, muller del futur rei Carlos IV, pero no fon eixa l'única raó del seu ascens; també sabé guanyar‐se la 
confiança d'abdós sobirans, gràcies als seus dots de polític. (Font: www.biografiasyvidas.com) 

LA CASA DEL LLAURADOR  3

 
 Traducció del Castellà a la Llengua Valenciana 
Esbossos i apunts “La casa del labrador” inclòs en el llibre: “Luna Benamor” d’En Vicente Blasco Ibáñez 
 
Buenos  Aires,  grans  com  a  regnes.  Res  d'extraordinari  i  de  perillós  ocorreria  jamai  en  aquella 
Espanya transatlàntica, dormida i feliç en el seu somi, baix la paternal vigilància del monarca. El bon 
Carles oblidava pronte a esta Espanya a la qual ningú podia disputar‐li, era seua per dret diví, per a 
tornar el seu pensament a atres llocs més pròxims i interessants, parlant en entusiasme dels faisans 
d'Aranjuez, dels venats de la Granja, dels daines del Pardo, de l’Albufera de Valéncia, en les seues 
espesses bandes d'aus aquàtiques, i dels vedats de la Mancha i Extremadura, abundants en perdius 
i llebres. 
I quan tal feya estaven ya en el món Miranda4, Bolívar5, Sant Martín6, Hidalgo7 i O'Higgins8; 
uns,  oficials  al  servici  de  l'Espanya  colonial;  uns  atres,  simples  criolls  ansiosos  de  conquistar 
personalitat. 
El  rei  caçador  i  llauro  acabà  tranquilament  els  seus  dies.  La  Casa  del  Llaurador  no  evoca 
visions sanguinoses com el menut Trianón9. 
Florixen les roses al voltant d'ella, volen els faisans, agiten els arbres el seu cabellam vert a 
lo  llarc  de  les  majestuoses  avingudes;  pero  en  el  sol  cobert  de  flors,  de  perfums  i  murmuris 
s'endevina la presència d'alguna cosa enorme que està allí soterrada: una Espanya que va ser, i no 
caigué bravament en heròica i tenaç resistència, sino que es desplomà d'anèmia, dolçament, en el 
cràneu buit i un Pare Nostre en els llavis com a últim sospir. 
 
 
 
Traducció: Nostra dolça Llengua Valenciana 

                                                            
4
 Francisco de Miranda (Caracas, 1750 ‐ Sant Fernando, Càdis, 1816) Precursor del moviment d'emancipació d'Hispanoamèrica. Era fill d'un comerciant 
canari  qui  feu  fortuna  en  Veneçola.  Recolzà  la  Revolució  Francesa,  que  li  nomenà  mariscal  de  camp.  Miranda  pretenia  formar  un  únic  Estat 
hispanoamericà independent des del Mississippi fins a la Terra del Fòc. L'invasió d'Espanya per les tropes de Napoleón Bonaparte en 1808 creà en les 
colónies americanes una situació de desconcert i buit de poder, que els independentistes aprofitaren per a llançar el seu alçament en més garanties 
d'èxit. Desacreditat pels seus errors polítics i militars, i enfrontat tant als republicans radicals com als terratinents conservadors, fon arrestat per 
Bolívar i entregat als realistes, que l'enviaren pres a Espanya, a on va morir. (Font: www.biografiasyvidas.com) 
 
5
 Simón José Antonio de la Santíssima Trinitat Bolívar i Palaus naixqué en Caracas el 24 de juliol de 1783. Veneçola era en aquell temps una Capitania 
General del Regne d'Espanya. Tinfué la sòrt de formar‐se en els millors mestres i pensadors de la ciutat. Sos tios decidiren enviar‐lo a Espanya a 
continuar la seua formació. Partidaris a ultrança de proclamar una independència absoluta per a Veneçola, Bolívar i Miranda instaren als membres 
de la Societat Patriòtica a pronunciar‐se en eixe sentit davant el Congrés Constituent de Veneçola. (Font: www.biografiasyvidas.com) 
 
6
 José Francisco de Sant Martín i Matorras, Argentina, 1778 ‐ França, 1850) Héroe de l'independència americana, llibertador de Chile i Perú. Fill de 
Juan de Sant Martín, tinent governador de Corrientes, i de Gregoria Matorras, el menut José Francisco es crià en una família espanyola que no tardà 
en preferir tornar al seu país a quedar‐se en aquells turbulents estats colonials. Junt en Simón Bolívar, se convertí en una de les personalitats més 
destacades de la guerra d'emancipació americana. (Font: www.biografiasyvidas.com) 
 
7
 Miguel Hidalgo i Costilla (Sant Diego Corralejo, Guanajuato, 1753 ‐ Chihuahua, 1811). Pertanyent a una acomodada família criolla, era el segon dels 
quatre fills d'En Cristóbal Hidalgo i Costilla, administrador de la facenda de Sant Diego Corralejo, i de N'Ana María Gallaga Mandarte. En 1808, en 
l'invasió d'Espanya per les tropes napoleòniques i la consegüent deposició del monarca espanyol Carlos IV i de son fill Fernando VII, s'inicià una etapa 
convulsa tant en Espanya com en Amèrica. (Font: www.biografiasyvidas.com) 
 
8
 Bernardo O'Higgins Riquelme fon fill natural d'Ambrosio O'Higgins, militar i administrador colonial d'orige irlandés que, havent iniciat per aquella 
época una lluenta carrera al servici de la Corona Espanyola, aplegaria a ser nomenat governador de Chile (1788‐1796) i virrei del Perú (1796‐1801). 
Fon clau la seua relació en el pròcer veneçolà Francisco de Miranda, un dels primers i més influents ideòlecs i impulsors de l'emancipació de les 
colónies americanes, qui l'introduí en la senda independentista. (Font: www.biografiasyvidas.com) 
 
9
 El Chicotet Trianón, Le Petit Trianon en francés, fon manat construir pel rei per a que la seua amant més célebre i favorita, Madame de Pompadour, 
poguera refugiar‐se de la concorreguda vida cortesana de palau. Desgraciadament mai pogué ocupar‐lo per la seua prematura mort, pero el palauet 
neoclàssic —que de menut tenia poc— passà a mans de la segona favorita: Madame du Barry. No obstant, no alcançà la seua culminació fins que el 
rei Luis XVI li'l regalara a sa muller Maria Antonieta. Le Petit Trianon es convertí en el seu oasis en Versalles fins a l'esclat de la Revolució francesa. 
(Font: http://www.hedonistas.com) 

LA CASA DEL LLAURADOR  4