PRÒLEG

ÒPERA ÀCID
Un llibre secret, un autor misteriós

Durant la primavera del 2004, a la Facultat de

Filosofia de la UB, els dos individus que avui som
editors d’aquesta casa formàvem part d’una colla
estrambòtica i heterogènia, més interessada en
la literatura que en el que s’explicava a les au-
les. Compartíem lectures i textos propis amb una
passió encomanadissa.
Dins el mateix grup hi havia gustos ben diver-
sos, fins i tot l’habitual sector d’individus obsessi-
onats pels autors rars, els maleïts, els visionaris,
els excessius i els pertorbats; lectors a qui els en-
cantava veure com la literatura jugava amb els lí-
mits d’allò comprensible i d’allò suportable. Els
d’aquest sector veneràvem Antonin Artaud i Láu-
treamont, i llegíem amb entusiasme escriptors tan

9
diversos com Hugo Ball, Philip K. Dick, Leopoldo
María Panero, Guy Debord, William S. Burroughs
o Arthur Rimbaud.
Un dels nostres temes de discussió habitual era
la possibilitat o impossibilitat de trobar obres dels
gèneres i estils que ens interessaven escrites en
català. En això els dels maleïts érem els que ho
teníem pitjor. Ens nodríem, sobretot, de traduc-
cions, i ens xocava la manca de narrativa autòcto-
na que transités per aquests territoris. Que la nos-
tra literatura no coneixia la lucidesa del boig, ni
la punteria del marginat? Que potser el cantó fosc
no podia expressar-se en català? Per què carai no
teníem escriptors al·lucinats?
Val a dir que érem molt joves, i que els nostres
coneixements del que s’havia escrit en català en-
cara estaven lligats al que se’ns n’havia explicat
des de les fonts oficials. Per exemple, ens havi-
en venut Verdaguer com un capellà que feia ver-
sos carrinclons i no com el visionari torturat que
acabaríem descobrint pel nostre compte. Al final,
aquella inquietud per descobrir unes obres que
«havien d’existir per força» va ser el naixement
d’una dèria que, des de llavors, ens ha empès a
freqüentar les riques i poc visitades catacumbes
de la literatura catalana.
Ho recordo molt bé. En Marc Montañés, un
dels membres de la colla amb qui compartia l’ad-

10
miració per William S. Burroughs, em va posar
davant dels morros un llibre que havia comprat en
una llibreria de vell. Es deia Òpera Àcid, i a la co-
berta hi havia la fotografia d’una paperina oberta i
la mà d’una nena escampant-ne el contingut, apa-
rentment, un gram de cavall. La novel·la formava
part de la col·lecció El balancí, d’Edicions 62, i
havia estat publicada quinze anys enrere, el 1989.
Encara em ressonen les paraules de l’amic, que
em va dir «ho veus?, també es pot escriure sobre
aquestes coses en català!».
La primera lectura d’Òpera Àcid em va enram-
par molt fort. La novel·la, fosquíssima, parlava de
l’univers d’un ionqui, però des de dins, no amb
la mirada madura amb què ho faria Jordi Cussà
catorze anys després, en el seu extraordinari Ca-
valls salvatges, obra escrita des de la saviesa de
qui ja ho ha deixat enrere. Aquí l’heroïna impreg-
nava cada frase, l’àlgebra de la necessitat s’ho em-
portava tot per davant, i el dolor, descrit en un
present immediat, s’escapava de les pàgines. Els
intents de l’autor d’omplir el text de lirisme lluita-
ven contra una realitat molt més crua.
Aquí no hi havia acudits ni enginy, com en al-
gunes obres mítiques al voltant d’aquest tema,
ni tampoc es transformava l’horror en monstres
metafòrics a la manera de Burroughs; també el
sentit romàntic de l’addicció es feia insostenible

11
pàgina rere pàgina, i acabava per fer estavellar el
lector contra una paret de totxos.
A més, i això és clau en aquesta història, l’au-
tor era de Vic, ciutat on jo havia passat bona part
de la meva vida. Encara que el text no hi fes re-
ferència directa, mentre llegia no podia evitar
veure el protagonista esmunyint-se pels carrers
bruts i mal il·luminats de la meva infantesa, quan
encara t’hi podies trobar xeringues per terra.
Així s’acaba la primera part de la història. Vaig
llegir el llibre, em va quedar gravat a foc, i du-
rant més d’una dècada el vaig estar recomanant
i regalant a amics, lectors i escriptors, a qui pen-
sava que podia agradar. Tot el que sabia sobre el
seu autor és que havia publicat un llibre dos anys
abans, el 1987, a l’editorial La Magrana, i que no
havia tornat a editar res.
Llavors, a finals del 2016, vam publicar Recor-
da que moriràs, d’en Ferran Garcia, un autor que
es mou com un peix a l’aigua pel cantó fosc de la
ment humana, i que, per pura casualitat, també era
de Vic. Després d’un dinar en què en Ferran ens
havia donat l’original de Blasfèmia, la seva segona
novel·la, i mentre fèiem baixar uns licors, se’m va
ocórrer parlar-li d’Òpera Àcid. Estava clar que ell
era un lector potencial, si no el lector ideal, d’aquell
llibre. «Hi surt un paio que va pels carrers de Vic
buscant cavall per xutar-li a una nena que té el

12
mono», diu que li vaig dir, i afegeix que va sentir
una necessitat instantània d’aconseguir-lo. Va tri-
gar pocs dies a trobar-ne un exemplar de segona
mà i a establir una profunda sintonia amb el text.
Poc després vam veure que, en una xarxa so-
cial, el mateix Ferran Garcia demanava ajut, volia
descobrir qui era i què se n’havia fet, d’en Miquel
Creus, aquell personatge que havia publicat dos
llibres, el 1987 i el 1989, i que després havia desa-
paregut del mapa; no només del panorama literari,
sinó de Vic, de Catalunya, i del món que nosaltres
coneixíem. La idea ens va semblar molt bona i ens
hi vam afegir de seguida, sumant, al seu interès, el
nostre compromís a reeditar el llibre.
En vista de com va acabar la generació de
l’heroïna a casa nostra, i tenint en compte que
no havia tornat a publicar cap llibre en vint-i-set
anys, sempre havia donat per fet que en Miquel
Creus estava mort. Tanmateix, la iniciativa d’en
Ferran, que havia arribat a penjar un exemplar
del llibre al balcó de casa seva, al centre de Vic,
amb l’esperança que algú el reconegués i li do-
nés informació sobre el seu autor, ens semblava
meravellosa. A més, mentre no tinguéssim con-
firmació de res tot era possible, de manera que
valia la pena seguir investigant, sobretot perquè,
cada cop ho vèiem més clar, el llibre havia de
formar part de la col·lecció Distorsions.

13
 Vam preguntar arreu. La majoria de gent a
qui ens dirigíem ni tan sols sabien de l’existèn-
cia del llibre, o d’un autor vigatà que respon-
gués a aquest nom. Els altres, els pocs a qui
els sonava vagament aquell individu d’estètica
postpunk que tres dècades enrere es movia com
una ombra pels racons menys transitats de la
ciutat dels sants, no tenien ni idea de què se
n’havia fet, si havia marxat, estava mort o s’ha-
via tornat invisible.
Després d’uns mesos de recerca infructuosa,
se’ns va acudir preguntar-li al poeta vigatà Víc-
tor Sunyol, de qui vam pensar que, per generació,
podia haver conegut en Miquel Creus. Ell no el
coneixia personalment, ens va dir, però recordava
que havia publicat un llibre molt dur a Edicions
62 feia una pila d’anys. Li sonava, de lluny, que
havia marxat a San Francisco i mai n’havia tornat.
En qualsevol cas, ens va facilitar el contacte de la
seva cosina, que era professora a la Universitat de
Vic. Per fi un pas en alguna direcció.
La professora ens va respondre de seguida, en Mi-
quel Creus ja no vivia a San Francisco, sinó a Berlín,
i sí, és clar, estava viu. Ens va passar el contacte del
seu germà, que al seu torn ens va remetre una adre-
ça de correu electrònic de l’autor d’Òpera Àcid.
Ho recordo com un dels moments més emoci-
onants que hem viscut com a editors en aquests

14
set anys. De cop i volta teníem una via d’accés a
un escriptor que per a nosaltres, fins llavors, ha-
via tingut l’estatus de llegenda, de rumor, de mis-
teri insondable. El que ja havíem relegat a mite
boirós de joventut es convertia en realitat, en
Miquel Creus no havia estat xuclat per les llam-
bordes del nucli antic de Vic, ni per les clavegue-
res d’una ciutat llunyana, no era un fantasma ni
una quimera, sinó una persona de carn i ossos,
amb qui, a més, ens podíem comunicar.
En el primer email, a part de relatar-li ràpida-
ment com l’havíem localitzat, i, amb certa timi-
desa, el que havia suposat per a nosaltres la des-
coberta d’Òpera Àcid feia ja un grapat d’anys,
li vam comentar que estàvem interessats a ree-
ditar-lo. Ell va respondre sorprès i agraït, però
també eixut de paraules, lacònic, i ens va comen-
tar que tenia previst un viatge llampec a Catalu-
nya el mes següent i que si ens venia de gust ens
podíem trobar i parlar-ne.
Va ser a la terrassa del bar Canigó, a Gràcia,
durant encara no un parell d’hores. Ell ja era
allà, amb una mirada que semblava haver vist
més enllà del que nosaltres seríem capaços de
concebre. Era un supervivent de guerres que no
apareixen en cap llibre d’història, però que sens
dubte han estat molt cruentes. Parlava baixet,
fumava sense parar, bevia xupitos. No tenia gai-

15
res ganes d’explicar detalls sobre la seva vida
ni sobre la gestació del llibre. Hi va haver molts
més silencis que paraules, en aquella conversa,
però finalment es va parlar d’Òpera Àcid, un
llibre que semblava causar-li un gran dolor, i
que havia enterrat ja feia molts anys. Amb tot,
ens va autoritzar a reeditar-lo.

Ramon Mas

16