Ambrosia

JORDI MASÓ
 Jordi Masó

AMBROSIA

Ed. Males Herbes

2020
 Realisme màgic

L’altre dia, a la biblioteca, fullejant un volum

d’entrevistes a Pere Calders, vaig llegir que l’es-
criptor esmentava la influència d’un contista ita-
lià, d’un txec i d’un català. El català era jo.
La menció del meu nom em va trasbalsar però
em va semblar una mostra de justícia poètica: a
qualsevol escriptor actual que escrigui contes
que barregin elements fantàstics i humorístics,
els crítics li pengen l’etiqueta de caldersià. Els
meus textos no s’han alliberat d’aquest clixé. Ara
resultava que no era jo qui havia estat influenci-
at per Calders, sinó a l’inrevés: Calders m’havia
llegit i les meves històries li havien agradat prou
per a imitar-les.
El vaig imaginar a l’exili de Mèxic, els meus
llibres escampats sobre la taula de treball on es-
crivia les Cròniques de la veritat oculta, l’obra
que el consolidaria i que va néixer gràcies al meu
influx, al pòsit que el meu estil havia deixat en
ell. La descoberta explicava l’afinitat que jo, de
jove, havia sentit pels contes de Calders. Els fets
inversemblants que pertorben la vida quotidiana,
els personatges enfrontats a situacions inexpli-
cables, la ironia amable, l’humor absurd: tots els
trets que identificaven els seus escrits provenien,
en bona part, de la meva obra. També se’m va fer
evident que, en alguns contes, les similituds fre-
gaven el plagi i això, més que indignar-me, em va
afligir: Calders potser no havia estat un escriptor
tan original i innovador, al capdavall.
Però la lectura de l’entrevista em va incomo-
dar. Ja se sap que el món literari és ple d’enve-
josos i les paraules de Calders només podien
portar-me problemes i guanyar-me enemistats.
Per això vaig endur-me el llibre a casa. Aquella
mateixa nit, el vaig cremar. Em costarà una mul-
ta que pagaré de gust. No se m’escapa que n’hi
pot haver més exemplars pel món. Però tothom
atribuirà el meu nom a una errata: em protegei-
xen la inconsistència cronològica i l’escepticisme
d’aquells «nascuts sense la gràcia del pensament
màgic», com deia Calders en l’entrevista. Una
frase que, per cert, m’és estranyament familiar.
Potser és meva.
 Un cop sec a l’occipital

El dia que vaig veure l’Orestes entrar a l’ofici-

na amb un bigoti esponerós es van confirmar les
meves sospites.
Tot havia començat amb una corbata. Una cor-
bata blava amb franges negres. Era discreta i ele-
gant. Va despertar l’admiració dels companys de
feina i d’alguns clients. Una corbata bonica, em
deien. L’endemà, l’Orestes en portava una d’igual.
Una coincidència, vaig pensar, el bon gust no pot
ser patrimoni d’una persona. M’agrada la teva cor-
bata, li vaig fer saber. S’hi havia fet un nus Wind-
sor, com jo.
La taula de l’Orestes estava al costat de la
meva. Atenia els clients amb una cordialitat ex-
cessiva, postissa, fent servir diminutius (un mo-
mentet, una trucadeta, un paperet) i frases fetes
(posem fil a l’agulla, qui no arrisca no pisca).
La corbata només va ser el principi. La meva
influència en la indumentària de l’Orestes es va
estendre a les camises, els pantalons i les ameri-
canes. Semblava que anéssim d’uniforme, ell i jo.
Eren coincidències? Començava a dubtar-ho.
Als migdies, en el restaurant, demanava el ma-
teix que jo: sempre peix, mai carn. El dia que vaig
decantar-me per un entrecot poc fet —no em venia
de gust, però volia posar a prova el meu rival— ell
també va triar-lo. Ben sagnant, eh?, va afegir.
Soc un marit raonablement fidel, però durant
un mes vaig veure’m en secret amb la Mònica de
Comptabilitat. La Mònica és la noia més desitja-
da de l’oficina i hi ha oportunitats que tan sols
es presenten una vegada a la vida. Quan ho vam
deixar córrer, l’Orestes va anar-li al darrere fins
a seduir-la. Cada matí, des de la seva taula, em
llençava mirades de complicitat viril.
Vaig pensar de demanar a l’Úrsula de sortir
un dissabte només per esbrinar si el meu plagi-
ari també m’imitaria. M’hauria estat fàcil (ningú
no fa mai cas a la pobra Úrsula de Recursos Hu-
mans) però vaig preferir deixar-me un bigoti: un
bigoti frondós que em feia pessigolles als narius
i s’humitejava quan bevia. Un bigoti obsolet, ridí-
cul. Un bigoti estalinià que cap home no voldria
veure’s reflectit al mirall. Cap home? Inevitable-
ment, al llarg dels dies, sota el nas de l’Orestes hi
va anar apareixent una ombra fantasmal i ame-
naçadora. Tornant d’un cap de setmana, el seu
bigoti era la reproducció exacta del meu.
Una tarda, en sortir de la feina, vaig seguir
l’Orestes d’amagat. Volia saber com es compor-
tava fora de l’òrbita del meu influx, quins eren els
seus gustos, preferències i aficions. Potser si el
coneixia més a fons, el podria combatre. La pri-
mera cosa que va fer va ser entrar al bar on acos-
tumo a prendre una cervesa a mitja tarda; i en
sortir, va passejar pel parc que freqüento abans
de tornar a casa. Allò va sorprendre’m: l’Orestes
no podia tenir notícia dels meus costums fora de
l’oficina. ¿M’havia espiat alguna tarda? Era im-
probable. Més aviat semblava haver-se identificat
tant amb mi, que ja no li calia seguir el model per
saber com actuo. Havia integrat la còpia a la seva
personalitat, el plagi havia esdevingut inconsci-
ent. Ell era jo.
Per això no em va estranyar veure’l entrar al
portal del bloc on visc, encaminar-se cap a les es-
cales (jo no utilitzo mai l’ascensor), pujar tres pi-
sos (saltant els esglaons de dos en dos, com faig
jo) i pitjar el timbre de la porta de casa meva.
Com era de preveure, la posició coital era la
que prefereixo.
 Sovint penso en la mort. Morir no m’espan-
ta. El sofriment i l’agonia, sí. Quan arribi el mo-
ment, voldria que el teló s’abaixés sense ado-
nar-me’n, tenir una mort fulminant, sobtada: un
cop sec. Segur que aquesta també era la volun-
tat de l’Orestes. Segur que, si hagués pogut, me
n’hauria donat les gràcies.
 © Jordi Masó, 2020
Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com
Correcció: Joana Castells Savall